NPQ 466 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XLVI NÚM. 466 Primer trimestre 2014 Director: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat web: quimics.cat Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 2.500 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

CÀTEDRA UB RECTOR BUSCARONS QUÍMICA I ENGINYERIA FORENSES n el llibre VII de Ramón Tamames titulat La República. La Era de Franco (1931-1970) –de la col·lecció de set llibres Historia de España Alfaguara, dirigida per Miguel Artola y editada per Alianza Editorial Alfaguara S. A. el 1973 (3.ª edició 1974)– el capítol dedicat a l’educació i la cultura en l’era de Franco es divideix en tres períodes: 1.- Neotomismo español (1939-1951), 2.- Intento renovador. La fase Ruiz-Giménez (1951-1956), y 3.- De 1956 a la Ley General de Educación de 1970. Efectivament, en el llibre La Química a la Universitat de Barcelona del prof. Dr. Joaquim Sales, en les pàgines 40 i 41 es diu textualment: «Al començament dels anys cinquanta hi hagué una tímida apertura del regim... i fou nomenat ministre d’Educación Nacional Joaquín Ruiz-Giménez... A la UB aquesta nova situació comporta el nomenament de Francisco Buscarons Ubeda... com a nou rector (1951-1957)... El 14 de gener de 1957 hi hagué... una manifestació d’estudiants... l’endemà una concentració massiva d’estudiants al pati de lletres fou interrompuda per membres de la guàrdia de Franco i de la policia. El rector Buscarons sortí personalment per evitar-ne l’entrada, però no li van fer el mínim cas... De resultes d’aquesta actuació el rector dimití, fet insòlit en aquelles circumstàncies. La dimissió no li fou acceptada, però... va insistir i finalment va plegar amb una excedència sense sou per motius de salut. El fet és que el record de Buscarons com a rector fou respectat després pels uns i pels altres. En aquest període del rectorat de Buscarons es produïren altres fets molt positius, com els acords entre el Ministerio de Educación i l’Ajuntament per construir noves facultats a la zona de Pedralbes». El Dr. Buscarons retorna tres mesos després a la seva Càtedra de Química Analítica de la UB, i es va jubilar als 70 anys (1.02.1976) el curs 1975-76, dinou anys després del seu rectorat. Per iniciativa d’aquest deganat del CQC junt amb el Dr. Pere Mir, col·legiat n. 11 i primer doctorand del Dr. Buscarons, es va sol·licitar la creació d’una càtedra UB amb el nom de Rector Buscarons i el subtítol de Química i Enginyeria Química Forenses. Tots els tràmits han estat efectuats i a la publicació d’aquest número d’NPQ estarà ja signat el corresponent conveni de posada en marxa. La citada càtedra estarà finançada pel Dr. Pere Mir i serà el seu director el prof. Dr. Joan Llorens Llacuna, catedràtic d’Enginyeria Química de la UB i tresorer de les nostres institucions, assessorat pels degans de la Facultat i del CQC i el Dr. J. Barbosa, catedràtic de Química Analítica de la UB i darrer doctorand del Dr. Buscarons. Es faran diversos actes commemoratius de la posada en marxa d’aquesta càtedra, novetat a la Facultat de Química de la UB, als quals esteu cordialment invitats en record del rector Buscarons i la seva tasca acadèmica.

PORTADA: Una nota de color. Fotografia: Antoni Portela.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

José Costa Degà CQC President AQC

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Degà: José Costa.

President: José Costa.

Vicedegans: 1r Emilio Tijero. 2n Pascual Segura. 3r Josep Manuel Ricart.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara. 2n Emilio Tijero. 3r Pascual Segura.

COMISSIONS:

Secretari: Jordi Bonet.

SECCIONS TÈCNIQUES:

NPQ: Joan Astor.

Secretari: Jordi Bonet. Vicesecretària: Alexandra Bonet. Tresorer: Joan Llorens. Vocals: Xavier Albort, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Joserp M. Fernández, Enrique Julve, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro, Enrique Morillas, Antonio Pinto, Ramon Reigada, Alfred Vara, Alfredo Vara, Meritxell Ventura, Jaume Vilarrasa, Àngel Yagüe.

Borsa de Treball: Elvira Portales.

• Cultura: Carme Borés.

• Corrosió: Enrique Julve. Vicesecretària: Alexandra Bonet.

• Ensenyament: Josep M. FernándezNovell.

Tresorer: Joan Llorens.

• Medi Ambient: Xavier Albort.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés, Francisco José España, Josep M. Fernández-Novell, Marta García, Enrique Julve, Claudi Mans, Pere Molera, Ramon Reigada, Alfred Vara, Meritxell Ventura.

• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. • Patents: Pascual Segura.

SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Borsa de Treball

EDITORIAL

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats.

Càtedra UB rector Buscarons. Química i enginyeria forenses ..... 3

Borsa de Serveis • Ofereix el servei de col·legiats.

COL·LABORACIONS Sopes de símbols ....................................................................... 5 Reflexions sobre el canvi climàtic .............................................. 9

Publicacions • NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions.

Consell de salut. Dietes proteïnades, sempre sota control d’un metge ........ 13

• Defensa jurídica professional.

La imaginación es el principio de un comienzo ....................... 15

Serveis d’Assistència

• Peritatges legals. • Assessoria jurídica i laboral.

Didàctica de la química ............................................................ 18 La guerra de Troya, la Ilíada de Homero y el ciclo troyano .... 20

ACTIVITATS

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb Adeslas. • Assegurances. – Hermandad Nacional de Arquitectos Superiores y Químicos Mutualidad de Previsión Social a Prima Fija.

LXIII Asamblea nacional de la ANQUE ................................... 24

Serveis Financers

Sant Albert 2013 ....................................................................... 27

• Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats:

Ensenyament de la química, de la innovació a la indústria .... 30 Jornada técnica sobre recubrimientos orgánicos .................... 33

– Caixa d’Enginyers. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

En Màrius no s’erra .................................................................. 34 Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

SOPES DE SÍMBOLS Claudi Mans i Teixidó Facultat de Química · Universitat de Barcelona

Màrius Serra és el conegut verbívor, creador de jocs de paraules, animador de tota mena de jocs com l’Enigmàrius, escriptor de llibres d’enigmística i novel·les. Ara el Col·legi-Agrupació de Químics de Catalunya ha organitzat dinars-tertúlia amb persones destacades per motius diversos. Un dels dinars és amb en Màrius Serra, i aquest ha estat el desencadenant d’escriure aquest article. Els químics sempre hem estat molt motivats pels jocs de paraules. Suposo que deu ser per la necessitat que tenim de precisar perfectament el llenguatge. Els símbols, les fórmules i les expressions matemàtiques han de ser exactes, perquè en cas contrari res no seria comunicable de forma precisa i això, que sempre és necessari, encara ho és més en el món de la química. No fa massa anys, un article científic que tractava de superconductivitat a temperatures relativament properes a la temperatura ambient parlava que s’havien aconseguit superconductors amb compostos d’iterbi (Yb). Els investigadors d’altres grups de recerca que van intentar reproduir els resultats del primer grup no ho van aconseguir, fins que aquests van confessar que es tractava d’un error de transcripció, i que els compostos eren realment d’itri (Y). Això els va donar un avantatge d’uns quants mesos a l’hora de desenvolupar nous productes. Error o voluntat d’enganyar? I tot per una b de més. Les faltes d’ortografia química són letals. Molts químics, enginyers i científics s’han interessat per la lingüís-

NPQ 466 • primer trimestre 2014

tica. Només per citar-ne alguns de catalans, Pompeu Fabra (18681948) era enginyer industrial i professor de química. I Emili Vallès (1878-1950) que juntament amb Artur Martorell (1894-1967) van redactar el diccionari català Pal·las, era llicenciat en ciències fisicoquímiques i ciències exactes. La formació científica es nota als seus diccionaris, que van incorporar termes tècnics i científics, i en particular termes químics, molt abans que el diccionari espanyol de la RAE. I, per citar un nom actual, Josep M. Albaigès i Olivart és enginyer de camins i economista, i molt interessat en lingüística i jocs de paraules. La taula periòdica dels elements ha esdevingut el paradigma i la quinta essència del món químic. El món de les taules periòdiques és enorme i variadíssim. N’hi ha més de mil de diferents publicades, amb diferents criteris d’ordenació. Al web Chemogenesis 1 hi ha una base de dades de taules periòdiques, amb centenars de models, on hi surt també la de Garcia Banús a la UB 2. I hi ha encara centenars de taules periòdiques no relacionades amb la química: la taula periòdica de les confitures, del jazz, dels còctels, de les cerveses, dels polítics criminals dels EUA, de posicions sexuals... Trobeu-ne les referències a la nota a l’article citat a peu de pàgina 3. En algunes ocasions he treballat els jocs de paraules amb els símbols químics. Alguns exemples en són els articles «Un test sobre la taula» 4 i «La taula periòdica dels ali-

ments» 5, inclosos al llibre La truita cremada. Recordo una conferència que vaig fer a la Casa Elizalde de Barcelona, sobre «La ciutat química», i on, en acabar, vaig destacar en una taula periòdica, els símbols químics contigus BCN i PaU. Era el temps de la Guerra de l’Iraq. Doncs seguint amb la mateixa idea, i per tal d’anar preparant el dinar col·loqui amb Màrius Serra (perquè això s’escriu abans de que es faci el dinar), m’he proposat de fer una Sopa de Símbols. Una Sopa de Símbols és com una sopa de lletres. Es tracta de trobar paraules formades a partir dels símbols de la taula periòdica en la posició en que estan. Les regles són les de la sopa de lletres clàssiques: es poden fer paraules en horitzontal, en vertical i en diagonal, en tots els sentits, de dalt a baix o de baix a dalt, d’esquerra a dreta o de dreta a esquerra... La diferència principal amb les sopes de lletres clàssiques és que en la taula periòdica hi ha símbols amb dues lletres. A més, la major part de símbols són molt difí1

http://www.meta-synthesis.com/webbook/35_pt/pt_database.php.

C. Mans (2009). La taula periòdica de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. NPQ 446, 5-10.

C. Mans. Taules periòdiques menys convencionals. Educació en Química, pendent de publicació.

C. Mans (2004). Un test sobre la taula. NPQ 419, 16-19.

C. Mans (2004). La taula periòdica dels aliments. Revista de la SCQ n. 5, p. 82-85.

col·laboracions

cils o impossibles de fer paraules amb ells. Com es poden fer paraules amb Zr, Kr, Cm o Bk? Més regles: les paraules poden ser qualssevol, temps verbals i plurals inclosos. Els noms de lletres també valen, però no –evidentment–

els símbols químics... Considerarem vàlides les paraules d’un sol símbol tant si tenen una com dues lletres. Per exemple, I i He són vàlides. A les 10 figures adjuntes es poden apreciar les meves solucions per a paraules d’un sol símbol, de

dos símbols adjacents i fins a tres símbols, tant en català com en castellà. Es podria fer el mateix exercici en altres idiomes, però requeriria un bon domini de les llengües. En total he identificat 96 paraules, 49 en català i 47 en castellà. No

Figura 1. Paraules en català que consten d’un sol símbol químic.

Figura 2. Paraules en català que consten de dos símbols químics contigus amb disposició horitzontal esquerra-dreta o vertical dalt-baix.

Figura 3. Paraules en català que consten de dos símbols químics contigus amb disposició horitzontal dreta-esquerra o vertical baix-dalt.

Figura 4. Paraules en català que consten de dos símbols químics contigus amb disposició en diagonal en qualsevol sentit.

Figura 5. Paraules en català que consten de tres símbols químics contigus.

Figura 6. Paraules en castellà que consten d’un sol símbol químic.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

són poques. No he sabut trobar paraules de més de tres símbols. A continuació dono el resum dels resultats, i les 10 figures corresponents a les diferents sopes, i que són autoexplicatives. En alguna taula les paraules tenen doble significat. Per exemple, a la figura 4 hi ha les paraules ReMo i MoRe fetes amb els mateixos símbols.

• Orientació horitzontal (dreta a esquerra) o vertical (baix a dalt): 5 paraules (figura 3).

• Orientació horitzontal (dreta a esquerra) o vertical (baix a dalt): 5 paraules (figura 8).

• Orientació diagonal en qualsevol dels sentits: 8 paraules (figura 4).

• Orientació diagonal en qualsevol dels sentits: 12 paraules (figura 9).

Usant 3 símbols i qualsevol orientació: 1 paraula (figura 5).

Usant 3 símbols i qualsevol orientació: 1 paraula (figura 10).

SOPES DE SÍMBOLS EN CATALÀ

SOPES DE SÍMBOLS EN CASTELLÀ

Usant 1 símbol: 27 paraules (figura 1).

Usant 1 símbol: 24 paraules (figura 6).

Usant 2 símbols: 21 paraules.

Usant 2 símbols: 22 paraules.

• Orientació horitzontal (esquerra a dreta) o vertical (dalt a baix): 8 paraules (figura 2).

• Orientació horitzontal (esquerra a dreta) o vertical (dalt a baix): 5 paraules (figura 7).

Tot aquest joc s’assembla al Boogle, que no és ni Google ni Doodle, no confondre’ls. El Boogle és un joc de taula que consisteix a posar a l’atzar 16 daus –amb lletres a cada cara–, en una capsa plana de 4x4 que només permet veure la cara superior dels daus. Guanya qui veu més paraules en forma de cadena de lletres. La cadena es pot fer en horitzontal, vertical o diagonal, o barrejant l’orientació en la

Figura 7. Paraules en castellà que consten de dos símbols químics contigus amb disposició horitzontal esquerra-dreta o vertical dalt-baix.

Figura 8. Paraules en castellà que consten de dos símbols químics contigus amb disposició horitzontal dreta-esquerra o vertical baix-dalt.

Figura 9. Paraules en castellà que consten de dos símbols químics contigus amb disposició en diagonal en qualsevol sentit. Dues parelles es poden llegir en dos sentits.

Figura 10. Paraules en castellà que consten de tres símbols químics contigus.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

Co N Te Cr U U N Po Br Es Es C Ar Ra S S As I Pa S Se Nd Os. Ti N C Ga Na, U Na C Ar I Ta Ti B O Ne S F Es Te S ! At U Ra T, Ra Mo N. No, No Li D O Ni S Re S. Po Br I S S O, No Te Pa. No Ho V Eu S ? No Te Pa, P Er O Be Te V I, Se Li V Eu La B O Ta S O Ta La Br I C. No Ho C Li S S O. Si, I s Am Ag Al Ac Ar Au N Am I Ca. Si Li F As Al Mo I Na Se La Ga S Te Ne N V I C I S. No, Ra Mo N, No Es V I C I, Si F Os Si S Po B Re Ho F Ar I Es T Am Be. Te, Po B Re ! Ag Ra I Ti F In S U Na Al T Ra. B O Ne S F Es Te S !

mateixa cadena, sempre que una lletra no s’usi més d’una vegada. Hi ha diverses variants del joc, que restringeixen, per exemple, la longitud

de les paraules vàlides a 3 o més lletres. Cada paraula vàlida et dóna punts, tants més com més llarga és la paraula.

Quantes paraules i de quina llargària podríem identificar si uséssim la taula periòdica com a tauler de Boogle? Algú s’anima a comptar-ho? Una altra opció de joc amb símbols dels elements és menys rigorosa, i molt més clàssica. Es tracta de fer textos usant només símbols. Per exemple, aquí deixo una escena nadalenca, que no és fàcil de llegir, tediosa i carrinclona, però és que hi ha moltes limitacions... He mantingut les majúscules dels símbols, i cal acostumar-se a que les paraules es trenquin per allà on es pot. La redacció és força forçada, però no hi ha gaires símbols on escollir. ☯ Si algú en sap més...

TOTS ELS NPQ A PARTIR DE L’ANY 2000, EN COLOR I ALTA RESOLUCIÓ, A LA NOSTRA BIBLIOTECA D’ISSUU: http://www.issuu.com/colquimcat

Els podeu consultar i també descarregar en format pdf.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

REFLEXIONS SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC Lluís Eek

ESPERANT UNA NOVA GLACIACIÓ? La Terra ha sofert com a mínim 30 vegades cicles de 100.000 anys de glaciació. Cada cicle comprèn uns 90.000 anys de glaciació i uns 10.000 ± 2.000 anys de període interglacial càlid. Com que ja han passat al voltant de 10.800 anys des de la darrera glaciació, és lògic pensar que, si es compleix la seqüència dels cicles, ens encaminem cap a un període de fred i no pas de calor. És clar que nosaltres no hi serem quan arribi, potser d’aquí 1.000 o 2.000 anys, i no sabem el perquè succeeix això. Malgrat les múltiples teories existents, en quasi totes, d’una manera directa o indirecta, el Sol hi juga un paper. Un dels efectes del Sol és la variació de la quantitat de gasos d’efecte hivernacle que es produeixen, vapor d’aigua principalment i de diòxid de carboni en segon terme, i això que els homínids anteriors pràcticament no influïen en el procés. Els fòssils testimonien que quan comença un període interglacial el clima es torna més sec, la superfície del sòl es desmineralitza i en conseqüència s’empobreix en elements minerals essencials per a les plantes. Això es manifesta en especial en el cas dels arbres que es debiliten i ja no són capaços d’eliminar el diòxid de carboni de l’aire i aquest augmenta la seva concentració. Aquest efecte s’agreuja a mesura que avança el temps fins que arriba una nova era glacial. Durant l’època glacial, les glaceres erosionen les roques formant

NPQ 466 • primer trimestre 2014

una pols finíssima, rica en minerals que els forts vents transporten i dipositen sobre la superfície del sòl, remineralitzant la terra. La vegetació respon de manera exuberant i s’inicia un període de fertilitat i de calor fins a arribar a la pròxima era interglacial. I es torna a iniciar el cicle. Respecte a aquest fet de la remineralització del sòl, he trobat un article curiós a Internet (http:// www.carbon-negative.us/soil/ feedsoil.htm). L’enginyer i agricultor americà John Hamaker és el principal investigador sobre els beneficis de la mineralització del sòl amb pols de roques i gran divulgador de les seves investigacions; ha escrit un llibre, The survival of Civilization, on exposa la seva teoria dels efectes beneficiosos dels micronutrients en la pols, tant per a la terra com per als microorganismes que hi habiten, cosa que afavoreix l’agricultura orgànica. Sembla que aquest fenomen es va descobrir per casualitat. A Europa fa uns 60 anys, al jardí de la seva finca, un agricultor tenia uns arbres amb un aspecte malaltís. Un bon dia, unes obres que es feien a prop trencant roques van produir un núvol de pols enorme, i degut a la direcció del vent va anar a parar al seu jardí cobrint els arbres i les altres plantes. Lògicament l’agricultor, pensant que ja li havien ferit definitivament de mort els arbres, va anar a protestar davant dels operaris sense gaire èxit. Però quina seria la seva sorpresa quan als pocs dies va veure que els arbres tenien un bon aspecte i les fulles brillaven com no ho havien fet feia temps. A partir d’aquí va començar a experimentar

amb la pols de roques i a divulgar amb força les seves experiències, que van portar a revertir la mort dels boscos de la Selva Negra. Molt interessant també el llibre de Bjorn Lomborg titulat En Frío (Cool it). Igual que en el seu llibre El ambientalista escéptico, i amb centenars de cites bibliogràfiques, presenta dades que vénen a mostrar dubtes sobre moltes de les afirmacions que han esdevingut a ésser veritats sobre el tema del canvi climàtic. De fet, les prediccions que es fan són productes dels models matemàtics, models que es van modificant a mesura que es troben noves dades. Sí és cert que sembla comprovat que la temperatura global del planeta augmenta, cosa per altra banda bastant lògica a la vista de l’enorme quantitat de calor que s’allibera en cremar els combustibles que es consumeixen arreu del món i que justifica per si sols un augment de la temperatura. Aquest augment de temperatura causarà més morts per les onades de calor que es produiran. Però al mateix temps les onades de fred disminuiran i per tant hi haurà menys morts per causa del fred. Lomborg inclou moltes dades al respecte, però com a resum podem dir que actualment moren unes 200.000 persones a l’any a Europa per excés de calor, mentre que les morts per causa del fred arriba al milió i mig. Es pregunta per què només es parla de les morts per la calor i no se citen les provocades pel fred. Uns càlculs aproximats indiquen que un

col·laboracions

L'huracà Katrina prop d'assolir la seva màxima força el 28 d'agost de 2005. Fotografia: http://ca.wikipedia. org/wiki/Katrina.

augment de 2 oC a la Gran Bretanya provocaria unes 2.000 morts per la calor, però una reducció d’unes 20.000 morts de persones pel fred. Si bé són estimacions, un estudi del 2006 (Bosello, F., R. Roson, et al., 2006. Economy-wide estimates of the implications of climate change: Human health. Ecological Economics. 58: 579-591) mostra que el canvi climàtic no causarà destruccions massives ni augmentarà el nombre de víctimes mortals. Així, diuen els autors del treball que les morts per malalties cardiovasculars disminuiran en una proporció més elevada que les morts per problemes respiratoris (de 9 a 1), ja que les primeres són més habituals pel fred i les segones per la calor. Aquest estudi ha estat criticat perquè es basa (com molts altres) en intervals curts d’observació i no s’ha tingut en compte el procés d’adaptació. Els mitjans de comunicació han divulgat idees catastrofistes sobre el canvi climàtic des de fa més de 40 anys, sense que s’hagin obser-

vat grans canvis en el comportament de la Terra. De fet els canvis graduals que es produeixen normalment permeten que els organismes s’adaptin i s’adoptin mesures que neutralitzen aquets canvis. Es posa com exemple el cas de la ciutat de Filadèlfia, en la qual un estiu en la dècada dels seixanta del segle passat la temperatura arribà als 38 oC i es va detectar un augment considerable de la mortalitat, en canvi al principi de la dècada del 2000 un episodi similar de 38 oC no va causar cap augment de la mortalitat gràcies a la millora assistencial sanitària i a la utilització de l’aire condicionat. Pràcticament totes les calamitats que ocasionen els fenòmens naturals violents, inundacions, terratrèmols, tornados, huracans, es deuen a la poca previsió de l’home. Es construeix en llocs inadequats i mancats de mesures de precaució. Edificis vora el mar o a les ribes dels rius, urbanitzacions en mig del bosc o en zones inundables, són molt més vulnerables i propensos a rebre les conseqüències nefastes dels fenòmens atmosfèrics i els danys produïts més grans, malgrat que la intensitat del fenomen sigui inferior, al d’èpoques anteriors. Molts dels esdeveniments passats tenien lloc en zones poc habitades i per tant amb poques víctimes, però si tinguessin lloc amb la mateixa intensitat ara amb les zones plenes

d’assentaments humans produirien una gran mortalitat. Recordem que fa tan sols 100 anys vivien a la Terra al voltant de 1.500 milions de persones i ara ja som més de 7.500 milions. Un exemple es troba en les conseqüències del pas de l’huracà Katrina. Va ser un huracà de potència mitjana i va fer moltes destrosses. Resulta que no hi havia prous dics ni proteccions; n’estaven projectades, però per desídia de les administracions no hi eren: falta de previsió. Una asseguradora va constatar que els propietaris que havien implementat tots els mètodes de prevenció enfront dels huracans, amb un cost de 2,5 milions de dòlars, van evitar pèrdues valorades en més de 500 milions de dòlars, si no les haguessin pres. Em recorda una mica el tema de les pedregades en els camps de fruiters a casa nostra. Els que defensen que la culpa del canvi climàtic és bàsicament l’augment de la concentració del CO2 en l’aire, diuen que el que cal fer és disminuir la seva emissió i preveuen que la despesa per aconseguir-ho arribarà als 180.000 milions de dòlars a l’any (protocol de Kyoto). Segons Lomborg i d’acord amb la reunió d’experts i diversos premis Nobel a Copenhaguen (Consensus de Copenhaguen), amb aquesta quantitat es podrien millorar les condicions de vida de molts milions de persones que actualment pateixen malalties, fam i altres calamitats. Paral·lelament permetrien dedicar esforços a investigar i implementar mesures que evitessin desastres climatològics.

ESTABLIR PRIORITATS S’han d’establir prioritats enfront de les múltiples necessitats que existeixen en el món. La lluita con-

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

tra les malalties més punyents, i que afecten gran part de la humanitat, com la SIDA i la malària, junt amb la lluita contra la fam són les més importants. Molt lligades a aquestes actuacions es troben totes les accions de millora de les infraestructures i serveis, per exemple les millores de les xarxes de clavegueram i sanejament d’aigües residuals. Promoure les condicions agrícoles per a la producció d’aliments per combatre la desnutrició endèmica de molts països i accedir a l’educació, són altres punts que figuren en la llista de prioritats, abans del tema de les emissions de CO2 (Kyoto). En resum, que seria més rendible i més ètic ajudar els habitants de països pobres ara, en aquest moment, i donar-los eines per construir un país amb una societat millor, reforçar la seva economia i que estigui més ben preparada per fer front a les possibles adversitats provocades per les inclemències atmosfèriques siguin del tipus que sigui, per la calor o pel fred. Es calcula que tots el efectes negatius que se suposen apareixeran per l’efecte del canvi climàtic es podrien reduir en un 0,5 % aplicant el protocol de Kyoto, mentre que si s’adoptessin mesures de prevenció adequades la reducció de danys podria arribar al 50 %. La raó és que les polítiques socials influeixen molt més que les opcions climàtiques. I un es podria preguntar, si hi ha estudis seriosos que ho posen de manifest, per què no ho intentem fer realitat? De nou, la humanitat, dirigida per interessos econòmics, s’equivoca. La política de la por és molt convincent i la ignorància fa la resta. Però, i els centenars de científics que treballen per a les Nacions Unides dins el grup IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) des de fa anys i que analitzen situacions diverses amb múltiples dades recollides de diferents fonts, no són de fiar? Per a l’IPCC és un dogma

NPQ 466 • primer trimestre 2014

que el canvi climàtic es deu al CO2 antropogènic. Una cosa són les dades, que se suposa són verídiques, i una altra cosa és la seva interpretació. La majoria d’aquests científics reben subvencions pel seu treball, i els seus resultats han d’estar dins l’òrbita de la política del moment, o sigui que el canvi climàtic portarà a grans calamitats si no es fa el que prediquen els catastrofistes. Hi ha denúncies de científics que han perdut la subvenció per haver arribat a conclusions diferents de les oficials. Sembla mentida que això pugui passar, però és cert. No tot l’ambient científic és immaculat. S’ha de tenir present que les dades introduïdes entren en programes informàtics i, segons com s’hagin construït aquests programes, donen un resultat o un altre. Per aconseguir aquestes fites de millora de les condicions de vida en general s’hauria d’invertir molt més en el desenvolupament de la ciència i les tecnologies que beneficien a la humanitat. Una d’aquestes tecnologies és la que fa referència a l’energia. S’ha d’invertir més en la cerca de noves energies alternatives més econòmiques i millorar clarament els rendiments de les màquines que les consumeixen. Recentment he llegit la notícia de que l’empresa Bayer està treballant en un projecte denominat Dream Production, que aconsegueix transformar el CO2 en un producte que finalment dóna poliuretà. Recerques com aquesta són les que es necessiten per resoldre el problema. Segons Lomborg, amb una despesa d’uns 25.000 milions d’euros a l’any, que representa un 0,05 % del PIB mundial, es podrien aconseguir grans millores en el tema ambiental, i amb un cost set vegades inferior al que planteja Kyoto. Fa poc ha aparegut publicat un llibre molt interessant, The neglected sun (editorial Stacey international, London 2013), traducció de l’edició alemanya Die kalte Sonne,

dels autors Fritz Vahrenholt i Sebastian Lüning. A través de 1.283 cites bibliogràfiques, la majoria entre 2009 i 2012, fins i tot n’hi ha del 2013, es demostra la importància del Sol en els processos climàtics. Vénen a dir que el clima depèn de múltiples efectes naturals. Aquest llibre se centra bàsicament en l’efecte del Sol sobre el clima, tant pel que fa a la seva acció directa com a través de fenòmens indirectes que, en l’últim terme tenen el Sol com referència. Fa una descripció àmplia de la implicació del Sol en el clima, canvis en la seva activitat, l’aparició de taques en la seva superfície, el seus cicles i la variació del seu camp magnètic. Quan el Sol es troba actiu augmenta la temperatura de la Terra i quan es troba en fase inactiva la temperatura baixa. Ho demostren els estudis de nuclis de gel, anells dels arbres o sediments de llacs que indiquen variacions de temperatura de més d’1 oC. Així s’explica el període calent de l’època romana fa 2.000 anys o el període medieval calent de fa uns 1.000 anys i l’actual. I entremig es presenten períodes freds, per exemple la petita edat de

col·laboracions

gel (entre el segle XV i mitjans del segle XIX). En els darrers 150 anys, a partir de 1850, la temperatura mitjana ha augmentat uns 0,8 oC, malgrat que hi ha zones en les que l’augment ha estat més elevat i en altres més baix. La temperatura va pujar regularment entre 1910 i 1940, i la teoria de l’efecte hivernacle semblava bona. Però entre 1940 i 1973 el clima es va refredar amb hiverns molt freds. Era l’època industrial amb l’ús de molt carbó i, per tant, d’emissió de moltes partícules o aerosols que van fer baixar les temperatures. Alguns meteoròlegs van insinuar que s’estava entrant en una nova era glacial. Però a partir de la dècada dels 70 la temperatura va començar a pujar i es va encunyar «l’estic de hoquei», o sigui la relació lineal entre augment de concentració de CO2 i temperatura. Però ara, malgrat l’augment constant de la concentració de CO2, la temperatura de la darrera dècada gairebé no ha sofert variacions apreciables, i és que el Sol ha entrat en una fase de menys activitat. Sembla que «l’estic de hoquei» perd importància. I, curiosament, es torna a parlar d’una nova glaciació. Els autors mostren que els canvis en el comportament del Sol i les oscil·lacions oceàniques decadals són responsables de com a mínim el 50 % de l’escalfament actual i, per tant, la contribució del CO2 es redueix a l’altre 50 %. S’ha exagerat el paper del CO2. Així, l’augment de temperatura al final del segle XXI és més probable que sigui d’1 oC en comptes de 4-6 oC com pronosticava l’IPCC. En l’últim informe de l’IPCC, any 2013, ja es contempla una rebaixa, i així l’augment de temperatura, segons l’escenari que es consideri, se situaria entre 1,8 i 3,7 oC. També la predicció de l’augment del nivell del mar l’ha anat reduint l’IPCC a cada informe nou, i ja no

es parla de metres sinó de centímetres. Les oscil·lacions de temperatura dels oceans i la quantitat de vapor d’aigua en l’atmosfera són també paràmetres que depenen de la radiació solar. El vapor d’aigua, que és el principal gas d’hivernacle (contribueix amb el 95 % d’aquest efecte enfront del 3,6 % del CO2), influeix sobre la nuvolositat que a la vegada afecta la radiació solar que arriba a la superfície de la Terra. El tema de l’efecte de la nuvolositat no està encara ben clar i el mateix IPCC ho admet. També s’han de tenir en compte els raigs còsmics que són interceptats pel camp magnètic del Sol. Com més feble és el camp més raigs arriben a la Terra. Aquests raigs contribueixen a la formació de núvols, bé perquè formen ions d’oxigen als quals s’adhereixen gotetes d’aigua (teoria de Werner Weber), bé perquè contribueixen a la càrrega elèctrica dels aerosols que són nuclis dels núvols. Tant en un cas com en l’altre, l’efecte és una disminució de la temperatura. L’IPCC menysprea els raigs còsmics. De fet, l’IPCC utilitza els aerosols com un factor comodí per explicar les anomalies que sorgeixen en els models actuals. Els autors del llibre sostenen que l’IPCC només admet un radiatiu solar (solar radiative) del 0,1 % i que representa la diferència entre l’energia radiant que rep la Terra i l’energia que retorna a l’espai, i per tant en ser tant petit el menystenen. Opinen els autors que no s’ha tingut en compte que la irradiació en l’interval de llum UV, aquesta es converteix en calor en la capa d’ozó i en la de la ionosfera. Veiem que hi ha un munt de paràmetres que influencien sobre el clima, que uns són positius i uns altres negatius, són variables i s’inter-

relacionen i això fa que sigui molt complicat dissenyar programes vàlids per a totes les situacions possibles. S’han de fer simplificacions i suposicions, circumstàncies que expliquen la variabilitat dels escenaris considerats en l’informe de l’IPCC. El que personalment em sorprèn més són les prediccions a 100 anys vista. Si bé l’IPCC admet diversos escenaris amb multiplicitat de models i amb probabilitats que succeeixin amb intervals de confiança entre baixa i alta, em sembla arriscat tal com es publica en els mitjans de comunicació. Aquí els ambientalistes catastrofistes agafen els valors pitjors possibles i d’aquesta manera fomenten la por. Por que aprofiten els que veuen negoci, com per exemple la compravenda de quantitats de CO 2 entre països i empreses o la imposició de gravàmens. Altres venen les energies alternatives com a solució immediata. I els polítics? S’assessoren adequadament i imparcialment? Com tenen pànic, per no dir covardia, a perdre clientela i privilegis prenen decisions que s’allunyen del sentit comú i es rendeixen a les forces populistes i econòmiques (per desgràcia no solament en aquest tema). Els científics hauríem de fomentar la divulgació del tema, contrarestar les informacions catastrofistes sense defugir que hi ha problemes, i sí, en canvi, explicar la complexitat de la qüestió i mostrar com la ciència i la tecnologia ajuden a trobar solucions a moltes de les incògnites que resten. És una tasca que tots hauríem d’assumir. També recomano el llibre El Clima. El calentamiento global y el futuro del planeta, de Manuel Toharia (Editorial Debolsillo, 2008). Es troba molta informació amb explicacions semblants a les dels llibres esmentats i amb una mirada més àmplia. Les referències arriben al ☯ 2006.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

CONSELL DE SALUT DIETES PROTEÏNADES, SEMPRE SOTA CONTROL D’UN METGE Equip mèdic del Centre Mèdic Mútua General de Catalunya

L’obesitat és una malaltia, però també és un factor de risc per a l’aparició de moltes malalties cròniques, com ara la diabetis, la hipertensió arterial i les malalties cardiovasculars. Per tant, com qualsevol altra malaltia ha de ser avaluada i tractada per un metge, tenint en compte totes i cadascuna de les complicacions que es poden presentar. L’obesitat abdominal, a més a més, és un indicatiu en si mateix

NPQ 466 • primer trimestre 2014

de risc de diabetis i patologia cardiovascular. L’abordatge de l’obesitat sempre ha de ser multidisciplinari, incloent recomanacions nutricionals, canvis en l’estil de vida, programes d’exercici i, fins i tot, en alguns casos, l’ús de fàrmacs i cirurgia. Les dietes hipocalòriques, amb els canvis en l’alimentació que comporten, requereixen un alt grau de compliment per part del pacient obès, però en moltes ocasions les expec-

tatives queden frustrades per no obtenir els resultats en el temps desitjat. De la motivació del pacient per mantenir la dieta dependran els resultats positius que s’aconsegueixin. És en aquest punt on juguen un paper determinant les dietes proteïnades, sempre sota el control d’un facultatiu experimentat, que es revela com un mètode molt eficaç per ajudar a aconseguir una pèrdua important de pes.

col·laboracions

DIETES MOLT HIPOCALÒRIQUES Són dietes en les que, en les fases inicials, es retiren tots els hidrats de carboni i es limiten molt els greixos, mantenint l’aportació de proteïnes d’alt valor biològic, obligant el propi organisme a consumir les reserves, primer de glúcids i desprès de lípids. Aquesta restricció de glúcids porta a un estat anomenat cetosi, que treu la gana i és lleugerament estimulant. S’aconsegueix una reducció de la reserva adiposa. Les dietes proteïnades estan especialment indicades en situacions de sobrepès i obesitat, així com per a la correcció de trastorns metabòlics, com la diabetis tipus 2, la hipertrigliceridèmia i la hipercolesterolèmia.

Aquestes dietes consten de fases actives, on es produeix una important pèrdua de pes (un 80 % de l’objectiu), fases de reeducació alimentària, on es segueix perdent pes (un 20 %) i, finalment, una fase d’equilibri o manteniment, que garanteix l’estabilitat a llarg termini del pes i els costums adquirits. Són dietes molt efectives si es fan sota supervisió d’un metge especialitzat en tant que són ràpides, no es passa gana i es té una sensació de benestar important. Requereixen un suplement de vitamines i minerals durant les fases més actives. Sempre que estiguin ben indicades i controlades no suposen cap perill per a la salut del pacient, però no tothom les pot fer, ja que tenen unes contraindicacions absolutes i altres relatives.

CONTRAINDICACIONS Estan contraindicades en cas d’insuficiència renal, insuficiència hepàtica, alteracions psiquiàtriques, en els menors de 18 anys i els majors de 65 anys, en les persones amb malalties neoplàsiques, insuficiència cardíaca, els que han patit accidents vasculars cerebrals, en embarassades i en període de lactància. En conclusió, són dietes especialment indicades en pacients amb obesitat o un sobrepès important, sense les contraindicacions abans esmentades, i sempre sota la supervisió exhaustiva d’un facultatiu experimentat. Una dieta proteïnada sense l’estricte control mèdic pot comportar complicacions molt greus ☯ per a la salut.

Tratamiento de aguas residuales

El podeu adquirir al Col·legi de Químics al preu de: 30 euros

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

LA IMAGINACIÓN ES EL PRINCIPIO DE UN COMIENZO Anna Torras Galán Universitat Pompeu Fabra

INTRODUCCIÓN Somos dados a concebir la creatividad como algo acabado, ya sea poesía o pintura o cualquier otro producto. Dejamos así la imaginación reducida a la categoría inferior del estereotipo. Maslow comenta que damos por supuesto que un poeta es más creativo que un cocinero o que un matemático o ingeniero, porque a su producto le hemos dado un valor más intelectual, más duradero, más espiritual, cuando en realidad lo válido no es tanto el producto final sino el proceso cuyo resultado se da en el individuo mismo. La creatividad es un proceso de formulación de hipótesis, de verificación de las mismas y de comunicación de los resultados, convirtiéndose así en un proceso investigador que se desarrolla dentro del mismo individuo. Descartamos desde este punto de partida la afirmación de que hay individuos que nacen creativos. La personalidad creativa se hace, no nace.

para que no se detenga a la mitad del camino y logre conquistar sus metas.

EXPERIENCIA PERSONAL Durante mi período de prácticas en un IES de Sant Cugat del Vallès (Barcelona), he analizado alumnos con necesidades educativas para aumentar su imaginación. Centrándonos en un caso en particular, el caso de Álex, un chico de 17 años, estudiante de primero de bachillerato científico, he realizado un estudio individualizado con actividades de su interés para demostrarle que la creatividad es una pieza fundamental en su vida, independientemente de los estudios superiores que en un futuro curse. Después de un mes trabajando con él, se ha conseguido el objetivo planteado, despertar la curiosidad de Álex para hacerse preguntas y hipótesis en las clases de ciencias.

METODOLOGÍA Por lo tanto, se puede incrementar la imaginación para obtener una mayor motivación por parte del alumnado. La motivación es el sabor en la comida, es el ingrediente que le da el toque especial y único a lo que se hace, es lo que da el empuje constante hasta el final de lo que se empieza; el alumnado debe despertar su motivación antes de empezar un proyecto, para activar este motor de fuerza único en él

NPQ 466 • primer trimestre 2014

La predisposición a aprender de cada uno está determinada por factores culturales, personales y motivacionales. El profesor debe tener en cuenta los tres factores para actuar con la predisposición del alumno. Pero, de manera directa, es responsable del factor motivacional. Con esto decimos que si un alumno no está predispuesto a aprender determinada cosa en razón del am-

biente cultural en el que interactúa o por sus características personales, deberá ser el profesor quien induzca la adecuada predisposición en la misma situación de enseñanza-aprendizaje. En muchos casos, conforme se va creciendo se pierde el interés por utilizar las manos para crear. Y es que no se debe olvidar que lo verdaderamente importante cuando se crea arte radica en el proceso que se experimenta y del cual se aprende, no en el producto final que se obtiene. Considerando que el docente debe tener en cuenta los intereses y la motivación del alumnado, en este estudio se plantean varias actividades multidisciplinares para desarrollar la imaginación con la finalidad de aprender a hacer deducciones e hipótesis en el laboratorio. Centrándonos en nuestro caso, en Álex, se han diseñado estas actividades teniendo en cuenta sus intereses personales, entre los cuales cabe destacar su afición por la cocina y por la mecánica. Aparte de sus intereses, se han introducido problemas de lógica y razonamiento relacionados con contenido científico. Estas actividades se han realizado durante el horario escolar, generalmente en las horas de recreo o de tutoría, de forma individualizada.

col·laboracions

Semanalmente, se acordaba con el alumno la cantidad de actividades a ejecutar. Una vez acordado conjuntamente, teniendo en cuenta los deberes y exámenes del alumno, se enviaban por correo electrónico al docente o se comentaban en la próxima sesión asignada.

RECURSOS Las actividades desarrolladas fueron inspiradas a partir de la creatividad e innovación del docente y a partir de recursos bibliográficos. Previamente se pidió un breve escrito sobre las intervenciones que debería hacer el docente para ayudar a Álex en su rendimiento académico, especialmente en ciencias. En dicho escrito constaba que Álex quería aprender a hacer hipótesis y deducciones. El alumno creía que su falta de imaginación era la causante de los problemas que le suponía plantear una hipótesis o deducción. Así que, a partir del breve escrito, se estudió cómo se podía impulsar su creatividad. Primeramente, se planteó una situación problema contextualizada en una fiesta: Imagínate que haces una fiesta en tu casa y tienes que enfriar las bebidas lo antes posible, ¿cómo lo harías, con un cubo lleno de hielo y agua o con un cubo lleno de hielo, agua y sal? Para concluir la sesión se pidió al alumno que leyera un artículo de El País (16 enero 2014), con la finalidad de resumir las ideas clave de dicho artículo. Además de recomendarle un audiovisual procedente de Youtube, la historia de El cazo de Lorenzo. Con esta actividad se pretendió incrementar la autoestima del chico y analizar la redacción y argumentación del estudiante. De nuevo, se ofreció a Álex la oportunidad de reflexionar y hacer un breve escrito sobre una entrevis-

ta titulada «Veure és imaginar» de La Vanguardia (17 enero 2014). El hallazgo de esta entrevista fue casual, y aprovechando la temática íntimamente relacionada con Álex, debido a que en su familia hay graves problemas de visión, pensé que sería un buen recurso para mostrarle que a partir de la imaginación se pueden crear cosas verdaderamente útiles. Posteriormente, se plantearon unos problemas de resolución lógica. En total fueron cuatro problemas distribuidos en dos sesiones de 30 minutos cada una. El alumno tenía que resolver los problemas en voz alta para analizar sus razonamientos. Los problemas de la primera tanda, mucho más generalizados y no tan específicos al interés individual del chico, se podían solucionar mediante recursos matemáticos o memorísticos: 1) Un hombre salió un día a cazar un oso. Dejó su campamento y anduvo 10 millas hacia el sur, después 10 millas al oeste, donde mató un oso. Al volver al campamento hizo una distancia exacta de 10 millas. ¿De qué color era el oso? ¿Por qué? 2) ¿Cuál de estos cinco objetos podría servir mejor para confeccionar una aguja? a) una cebolla, b) un pez, c) un libro, d) una rueda, e) un clavel. En la siguiente sesión se cambió radicalmente de actividad, dejando a un lado los conceptos más numéricos para dar paso al desarrollo de la creatividad a partir de la construcción de un cuento. Mediante un juego de dados, donde en cada cara del dado hay un dibujo, se debe elaborar una historieta donde aparezca cada dibujo que ha salido como resultado de lanzar los dados. Esta actividad es muy sencilla de realizar y no requiere de mucho tiempo, además es aplicable a cualquier edad y materia.

Volviendo a los problemas, los de la segunda tanda, más dirigidos a Álex ya que tienen en cuenta su interés. Por un lado, se plantea un caso contextualizado en una situación frecuentemente habitual en un centro de secundaria, titulado Un problema de dolor de cabeza. Con este caso, se pretende que Álex sea capaz de diseñar un experimento para confirmar o desmentir su hipótesis previamente formulada. Otros de los problemas de esta segunda tanda fueron aplicados a la mecánica y a la aeronáutica. El problema de mecánica fue inspirado en una construcción Lego que simulaba una rana. Por otro lado, el problema de aeronáutica se basó en el test de Planning Air Maneuvers, donde el sujeto debe indicar la ruta más eficaz que tiene que seguir un avión a reacción para dibujar una combinación dada de letras en el cielo, por ejemplo las letras L y Z. Para finalizar mi intervención con Álex, se le preguntó qué ingredientes lleva su bocadillo. Una vez escrita dicha lista, se le dijo a Álex que para la siguiente sesión trajera los ingredientes anotados. El día de la sesión, la tarea del estudiante consistía en preparar un desayuno utilizando todos los ingredientes pero sin hacer un bocadillo.

RESULTADOS Después de realizar varias actividades, teniendo en cuenta los intereses del alumno y englobando varias competencias, se extraen los siguientes resultados. Según puede observarse en la tabla 1, donde aparecen las actividades desarrolladas ordenadas cronológicamente, el porcentaje de motivación, el conocimiento y el grado de satisfacción han aumentado desde la primera actividad, «La fiesta», hasta «Un desayuno especial».

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

La evolución del estudiante es significativamente notable. Al iniciar la intervención, el alumno no tenía ningún interés para fomentar su capacidad de imaginación, ya que la consideraba inútil e insignificante en su vida. Sin embargo, a partir de encontrarse con problemas que sólo podía resolver mediante la creatividad, ha llegado a reconocer que es una capacidad y requisito para cualquier formación. En las prácticas de ciencias en el laboratorio, se ha visto una progresión de la formulación de hipótesis y deducciones del alumno una vez finalizada mi intervención. El desarrollo de la imaginación del estudiante le ha facilitado la elaboración de un diseño experimental a partir de una hipótesis planteada. Además ha fomentado su autoestima, seguridad, motivación e interés por la materia impartida. Tal y como se puede observar en la gráfica adjunta, la evolución en auge de la creatividad ha potenciado el porcentaje del alumno a formular hipótesis y sus cualificaciones en ciencias.

CONCLUSIONES Con este estudio, se puede concluir que la imaginación es una capacidad adaptable, es decir, no se nace creativo, se hace. En el caso analizado en este estudio, a medida que se ha avanzado en las sesiones, la creatividad de Álex ha ido en aumento de forma paulatina pero constante. Por lo tanto, se muestran diferentes recursos para fomentar dicha capacidad y obtener mejores

ACTIVIDAD

Problema fiesta Audiovisual El cazo de Lorenzo Lectura artículo El País Lectura entrevista La Vanguardia Juego dados Resolución problema sesión 1 Resolución problema sesión 2 Diseño experimento Desayuno bocadillo

60 30 30 55 60 40 80 70 70

30 40 40 70 70 50 80 80 90

4 2 3 4 4 3 4 5 5

Tabla 1. Análisis del porcentaje de motivación (columna A), del conocimiento (columna B) y de la satisfacción del alumno (columna C) de 1 (muy poca) a 5 (mucha), según la actividad desempeñada.

resultados académicos en ciencias, puesto que promover la imaginación permite tener un abanico más amplio de situaciones en qué pensar.

alumnado favorece la motivación y el interés por la materia a impartir, obteniendo generalmente mejores resultados académicos.

Se dice que los ojos son un dispositivo para ver cómo es aquello que nos rodea y cómo son los demás. Pero... ¿y para mirar adentro de uno mismo? En este sentido, como ciegos. ¿O bien pasa que todo lo que vemos afuera es, en realidad, lo que traemos adentro? Entonces, no nos tendría que extrañar que existan tantas desgracias. De una manera u otra sólo vemos la mitad de lo que hay, o sea que dos ojos o son demasiados o son pocos, pero nunca la medida justa. Es un motivo poderoso para afirmar que no es que la naturaleza sea sabia, sino que sabe numerosas cosas de memoria y las repite como un loro.

El conjunto de estas actividades ha beneficiado a concluir que la imaginación es como un auxiliar útil de la ciencia, no sólo porque inspira sus hipótesis al sabio, en la teoría, sino también porque le sugiere las invenciones en la práctica. Las aplicaciones de la ciencia son con frecuencia resultado de una deducción razonada o del desarrollo lógico de la teoría, pero en más de un caso la imaginación colabora en este trabajo.

Mi intervención con Álex, entre otros casos, es desmentir que la naturaleza es sabia por saber infinidades de cosas recordadas en la memoria, puesto que a parte de activar nuestros recuerdos es necesaria la activación de nuestra creatividad. Con este estudio, se ha podido ver una Evolución de la creatividad progresión del incremento % Plantear deducciones e hipóteis % Resultados académicos 53 en la imaginación de un 50 50 alumno a medida que se 33 iban avanzando las sesio21 nes. Aunque ha sido un 13 aumento paulatino pero constante, se confirma que Durante intervención Posterior a intervención Antes intervención fomentar la imaginación del

NPQ 466 • primer trimestre 2014

BIBLIOGRAFÍA [1] h t t p s : / / w w w . y o u t u b e . c o m / watch?v=OK4CyYaatI0. [2] Gordinier, J. El arte culinario empieza en el plato. El País, 16 de gener del 2014. [3] Xavier Gómez, X. Veure-hi és imaginar. La Vanguardia, La Contra, 17 de gener del 2014. [4] Romo Santos, M. Treinta y cinco años del pensamiento divergente: teoría de la creatividad de Guilford. Universidad Autónoma de Madrid. [5] Test de Planning Air Maneuvers. ☯ Air Force.

col·laboracions

Miquel Paraira Secció Tècnica d’Ensenyament

ELS CÍTRICS I L’ÀCID CÍTRIC ELS CÍTRICS

VALORACIÓ DE L’ÀCID CÍTRIC

Els cítrics són els fruits dels arbres del mateix nom del gènere Citrus de la família de les rutàcies, sent els més importants:

Es mesura 1 g d’àcid cítric pur, i s’introdueix en un matràs d’Erlenmeyer de 250 mL al que s’afegeixen uns 25 mL d’aigua, remenant bé per dissoldre tot l’àcid cítric; un cop dissolt si afegeixen unes gotes de fenolftaleïna. A part s’omple una bureta amb NaOH 1 M, i es va afegint gota a gota al matràs d’Erlenmeyer, fins aconseguir el viratge de l’indicador. Es llegeix el volum consumit.

• La llimona (Citrus limon). • La taronja (Citrus sinensis). • La mandarina (Citrus reticulata o Citrus nobilis).

La massa molar de l’àcid és de 192 g/mol. • El pomelo, aranja grossa o pampelmusa (Citrus maxima o Citrus grandis).

Volum consumit = V =

• La llimona àcida (Citrus aurantifolia).

Mol d’àcid en 1 g =

En tots ells hi trobem entre d’altres un component de caràcter àcid anomenat comunament àcid cítric, i el seu contingut varia en els diferents cítrics i dins de cada un varia segons la fase de maduració.

Mol d’hidròxid de sodi = V(L) · 1 mol/L =

L’ÀCID CÍTRIC L’àcid cítric, de nom sistemàtic 2-hidroxi-1,2,3-propantricarboxílic, és un àcid orgànic tricarboxílic de fórmula molecular C6H8O7: HCOO–CH2–C(OH)COOH–CH2–COOH que conté tres grups carboxil i un grup alcohol. La sal de liti d’aquest àcid, és a dir, el citrat de liti, és juntament amb el carbonat de liti, un derivat útil en farmacologia per al tractament de depressions i trastorns bipolars.

Mol d’NaOH per mol d’àcid = n = Segons que n sigui 1, 2 o 3, l’àcid serà mono, di o bé tricarboxílic. Si n és 3 o s’hi apropa, l’àcid serà tricarboxílic.

VALORACIÓ DEL CONTINGUT EN ÀCID CÍTRIC DELS SUCS DELS DIFERENTS CÍTRICS Per valorar el contingut en àcid cítric d’aquests fruits, s’esprem cadascun d’ells fins a obtenir un volum superior a 50 mL. A continuació es mesuren 20 mL de suc amb una proveta, i els col·loquem en un matràs d’Erlenmeyer de 250 mL, juntament amb uns 20-30 mL d’aigua i 2 o 3 gotes de fenolftaleïna. Així mateix, s’omple una bureta amb NaOH 1 M i es va deixant caure

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

Llimoner (Citrus limon).

Taronger (Citrus sinensis).

Mandariner (Citrus reticulata o Citrus nobilis).

Aranger gros (Citrus maxima o Citrus grandis).

gota a gota el seu contingut dins del matràs d’Erlenmeyer fins que es produeix el viratge de la fenolftaleïna. Es mesura el volum de base consumit. L’operació es repeteix unes tres vegades per confirmar resultats i es pren la mitjana dels volums d’hidròxid de sodi consumit.

És interessant fer-ho per a tots els cítrics amb el mateix procediment.

QÜESTIONS 1. L’àcid cítric és un àcid feble. Què significa?

Volum de suc = Mitjana dels volums d’NaOH consumit = Mol d’NaOH =

2. L’àcid cítric és un antioxidant i un conservant. Busca el significat d’aquestes paraules. 3. També s’utilitza com acidulant i anticoagulant de la sang. Què significa?

H3(C6H5O7) + 3 NaOH → Na3(C6H5O7) + 3 H2O Mol d’àcid cítric = 1/3 mol d’NaOH = Massa de cítric en els 20 mL = Percentatge massa-volum d’àcid cítric en el suc = Concentració en massa (g/L) =

NPQ 466 • primer trimestre 2014

4. 10 mL d’un suc cítric consumeix 6 mL d’hidròxid de sodi 1 M en la seva valoració. Calculeu el percentatge massa-volum i la concentració en massa (g/L) d’àcid cítric en el suc. Dades: C = 12; H = 1; O = 16. 5. Què són els isòmers? Formuleu 1-hidroxi-1,1,3-propantricarboxílic i indiqueu el tipus d’isòmer que és ☯ en relació a l’àcid cítric.

col·laboracions

LA GUERRA DE TROYA, LA ILÍADA DE HOMERO Y EL CICLO TROYANO Enrique Julve

PREÁMBULO En números anteriores de NPQ, a raíz de mis visitas a la Grecia continental, me he referido a algunos de los lugares históricos más característicos e importantes de la civilización griega, a la par que a la cultura y a las creencias religiosas de sus antiguos habitantes. Me voy a referir ahora a algunos de los temas literarios más divulgados –en muchos aspectos legendarios– de la historiografía de esa Grecia, cuna de la civilización occidental: la guerra (o guerras) de Troya, la Ilíada de Homero y las diferentes ciudades o asentamientos (diez en total) que constituyeron en el pasado esa ciudad de Troya. Amén de los personajes –héroes, semidioses y dioses– que intervinieron en esas luchas.

nista a la denominada Ciudad de Príamo, la séptima ciudad troyana (Troya VII-A) según la creencia más moderna. Esta guerra, que según las leyendas griegas duro diez años, fue comenzada por los griegos (aqueos) de Agamenón para recuperar a Helena, esposa de Menelao, raptada por el príncipe troyano Paris y traída por él a esta ciudad de Troya. La tradición griega probablemente se refiere a una guerra real entre aqueos y habitantes de Troad (Troya), que se resolvió con la captura y destrucción total de Troya en la temprana duodécima centuria a. C. La leyenda localiza el origen de la guerra en el desposorio de Peleo y Tetis, en cuya ocasión Eris, la dio-

sa de la discordia, encolerizada por no haber sido invitada a esa boda, arrojó entre los convidados una manzana de oro con la inscripción «a la más hermosa» (o «a la mejor»). Cada una de las diosas asistentes al himeneo: Hera (Juno) (hermana y esposa de Zeus (Júpiter), protectora del matrimonio), Atenea (Minerva) (hija de Zeus y protectora de las ciencias y las artes) y Afrodita (Venus) (nacida de la espuma del mar y diosa de la belleza y del amor) reclamó la manzana para ella, pero la decisión fue dejada por Zeus en manos de Paris, uno de los hijos del rey Príamo de Troya. El príncipe Paris, que por aquel entonces ejercía de pastor en el monte Ida, concedió el premio a la diosa Afrodita, que le había prometido en compensación otorgarle como esposa a la mujer más bella de la tierra. Esta

Dada la extensión de este artículo, para su publicación se ha dividido en tres partes: I. La guerra de Troya, la Ilíada de Homero y el ciclo troyano, II. Personajes legendarios participantes en las guerras troyanas, y III. Ubicación de las diversas ciudades troyanas.

LA GUERRA DE TROYA Dentro de las guerras y asedios que sufrieron las diez ciudades, que una sobre otra constituyeron la arqueológica ciudad de Troya (Ilion o Troad), me voy a referir concretamente a la que tuvo como protago-

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

decisión enfureció a Hera y Atenea, que juraron arruinar Troya. Poco después, a raíz de la visita de Paris al rey Menelao de Esparta y conocer a su esposa Helena, quedó prendado de su belleza y, conociendo que era el regalo prometido por Afrodita, ayudado por la diosa persuadió a Helena a que escapara con él a Troya. Ante este hecho, el rey Menelao pidió a los reyes de Grecia –y especialmente a su hermano Agamenón, rey de Micenas– ayuda para el rescate de su esposa, reuniéndose para ello en Aulis una gran expedición dirigida por Agamenón. Según los relatos anteriores y posteriores al poeta Homero, la partida de la expedición fue detenida por los vientos adversos enviados por la diosa Artemisa (Diana), enojada con Agamenón por diversos motivos. El apaciguamiento de la diosa requería el sacrificio de Ifigenia, la hija de Agamenón y de su esposa Clitemnestra, y el padre no dudó en realizarlo para complacer a Artemisa. En otras versiones se cuenta que en el momento del sacrificio la diosa sustituyó la doncella por un ciervo y se llevó a Ifigenia a la tierra de los Taurianos. Después del sacrificio el viento fue favorable y la flota griega partió hacia Troya. Una vez llegado allí, el primer griego que pereció en lucha con los troyanos fue Protesilao, muerto por el príncipe Héctor, hijo mayor del rey Príamo. Los héroes griegos participantes en la lucha fueron más numerosos que los troyanos, destacando entre ellos: Aquiles, Odiseo (Ulises), Diómedes, Idomeneo, Néstor, Ayax (hijo de Telemón) y Ayax (hijo de Oileo). Otro héroe griego, Filoctetes –poseedor del arco de Hércules y de sus flechas envenenadas– había sido dejado atrás, en la isla de Lemnos, con un pie infectado como consecuencia de la picadura de una serpiente. Entre los guerreros troyanos que defendieron la ciudad destacaron: Héctor, Paris y Eneas, así como Sarpedon y Glauco, que, como aliados, habían venido de Licia.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

Eris ofreciendo la manzana de la discordia en la boda de Tetis y Peleo. Pintura de Jacob Jordaens, 1633.

Los primeros nueve años de guerra transcurrieron sin acontecimientos dignos de señalar, pero a partir del año siguiente se desarrollaron una serie de hechos que hicieron cambiar en ambos sentidos el signo de la lucha. Así, la retirada del valiente y combativo Aquiles de la batalla (por sus diferencias con Agamenón), como se relata en el poema La Ilíada de Homero, dio ventaja a los troyanos. Pero la muerte de Patroclo, amigo de Aquiles, a manos del troyano Héctor, decidió el retorno a la lucha del héroe griego y de sus mirmidones, haciendo retroceder a los troyanos después de dar muerte a Héctor en venganza por la muerte de su amigo Patroclo.

Cuando nuevos aliados acudieron en ayuda de Troya, Aquiles mató también a sus caudillos: Memnón, rey de Etiopía y Pentesilea, reina de las amazonas. Pero el héroe griego no estaba destinado a ver la caída de la ciudad, pues Paris, ayudado por el dios Febo (Apolo), hirió mortalmente a Aquiles en su talón –única parte vulnerable de su cuerpo– con una flecha envenenada dirigida por el dios. Su coraza y armas fueron reclamadas por Ulises (Odiseo) y Ayax Telamonio, hijo del rey Telamón de Salamina y uno de los griegos más valientes después de Aquiles. Ayax, al conocer que la coraza y armas de Aquiles le habían sido concedidas a Ulises, se

El juicio de Paris. Pintura de Peter Paul Rubens, ca. 1638 - 1639.

col·laboracions

Rapto de Helena. Pintura de Luca Giordano, 1680 - 1683.

suicidó en un rapto de furia y locura. En vista de que Troya no podía ser tomada sin la ayuda de Neoptólemo (Pirro), hijo de Aquiles, y de las flechas y arco de Hércules, en poder de Filoctetes, los caudillos griegos convocaron a Neoptólemo, quien junto con Ulises y Diómedes indujeron a Filoctetes a acudir a la lucha llevando el arco y las flechas de Hércules. A consecuencia de estas nuevas incorporaciones en el bando de los griegos, la lucha tomó un cariz favorable para ellos, pues, entre otros triunfos relevantes, el griego Filoctetes hirió de muerte a Paris. Poco después, la ciudad de Troya fue tomada por los griegos y posteriormente quemada, tras la estratagema, ideada por el astuto Ulises, de dejar a las puertas de la ciudad un caballo de madera construido por ellos, alojando en su inte-

rior guerreros griegos. Cuando los defensores troyanos vieron que el ejército griego había abandonado el sitio y embarcado en sus naves, llenos de admiración contemplaron el enorme caballo que habían dejado a las puertas de la ciudad. Considerándolo un presente de los dioses, a pesar de las advertencias de Casandra, hija de Príamo, con ímprobos esfuerzos introdujeron al caballo dentro de sus murallas, entregándose después a alegres festejos. Llegada la noche y mientras los confiados troyanos descansaban, salieron del interior del caballo numerosos guerreros griegos que, abriendo las puertas de la ciudad a su ejército, regresado con sus naves rápidamente de su refugio ocultado a los troyanos, se adueñó fácilmente de la ciudad, matando a la mayor parte de sus habitantes, sa-

Aquiles arrastrando el cadáver de Héctor frente a las puertas de Troya. Pintura de Franz Matsch, 1892.

queándola y quemándola después. El rey Príamo fue muerto por Neoptólemo, hijo de Aquiles, y en cuanto a las mujeres troyanas sobrevivientes, algunas fueron sacrificadas y otras entregadas, como esclavas y como botín, a los jefes griegos. Así, Casandra fue dada a Agamenón, la reina Hécuba, esposa de Príamo, fue asignada a Ulises, Andrómaca, esposa de Héctor, fue tomada por Neoptólemo y la otra hija de Príamo, Polixena, fue reclamada por el espectro de Aquiles como recompensa por su contribución en la guerra y fue muerta sobre su tumba. Astiagnacte, hijo de Héctor y Andrómaca, temiendo que al alcanzar la virilidad tomara venganza de los griegos, fue muerto por éstos arrojándolo al vacío desde las murallas de la ciudad. Uno de los pocos sobrevivientes troyanos varones fue Eneas, hijo de Anquises y Afrodita y esposo de Cerusa, hija de Príamo, que, bajo intervención divina, escapó de la ciudad con su hijo Ascanio, llevando sobre sus hombros a su anciano padre Anquises. En cuanto a los caudillos griegos se refiere, el rey Menelao recobró a su esposa Helena y con ella partió a su hogar en Esparta. Su hermano Agamenón regresó también a su hogar en Micenas, pero allí fue asesinado por su esposa Clitemnestra –ayudada por su amante Egisto– para vengar la muerte de Ifigenia. El retorno de Ulises a su reino de Ítaca sufrió una serie de vicisitudes, relatadas por Homero en el poema La Odisea. A su llegada a Ítaca, Ulises, con ayuda de su hijo Telémaco, mató a cada uno de los pretendientes de su fiel esposa Penélope, que durante todo el tiempo de su ausencia había vivido en su palacio y la habían asediado pidiéndola en matrimonio, sin atenerse al rechazo constante de ella que había urdido la estratagema del velo inacabable.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

col·laboracions

LA ÍLIADA DE HOMERO Y RELATOS POSTERIORES DE LA GUERRA DE TROYA La Ilíada, poema de 15.693 hexámetros, agrupados en 24 cantos, atribuida al poeta griego Homero, no refiere toda la guerra de Troya, sino tan solo un episodio particular de ella acaecido en el décimo año de guerra, episodio que duró cincuenta y un días. Este episodio está integrado por la disputa de Aquiles con Agamenón, la cólera de aquél y las inmediatas consecuencias de ella. El canto I de este poema relata el momento en que, con los griegos peleando contra Troya durante nueve años y comenzado el décimo año, Crises, sacerdote del dios Apolo, llega al campamento de los griegos con intención de rescatar a su hija Criseida, capturada y tomada como esclava por el rey Agamenón, jefe de la expedición griega. No habiéndolo conseguido y escarnecido además por éste, ruega venganza al dios, que envía una mortífera peste que diezma el campamento griego. En vista de ello, el héroe griego Aquiles –el de los pies ligeros– convoca una asamblea y Calcas explica a los griegos que para calmar al dios deben devolver a Criseida a su padre sin rescate. Este consejo desagrada a Agamenón, que se encoleriza con Calcas y con Aquiles y solo consiente en devolver a la joven si, en contrapartida, le es entregada la hermosa Briseida, hija de Brises, asignada como esclava a Aquiles. Al realizarse este canje, Aquiles, sumamente encolerizado con Agamenón y los griegos por esta afrenta, se niega a ayudarlos en la lucha y se retira con sus mirmidones a su campamento. Es más, ruega a su madre Tetis que pida a Zeus que conceda la victoria a los troyanos. Al conocer la promesa de Zeus, su esposa Hera se encoleriza con él, pero el hijo de ambos, Hefaistos (Vulcano) los

NPQ 466 • primer trimestre 2014

Príamo rogando a Aquiles por el cadáver de Héctor. Pintura de Aleksander Ivanov.

reconcilia en un festín, y los esposos se acuestan juntos en su áureo trono. Los siguientes 23 cantos del poema relatan el intento de Agamenón de reconciliarse con Aquiles, en vista de las continuas victorias de los troyanos, pero Aquiles no perdona y solo un sentimiento personal le decidirá a volver a la lucha contra los troyanos. Este sentimiento fue el vivísimo dolor que le produjo la muerte de su amigo Patroclo a manos del príncipe troyano Héctor, que luchó con él creyendo que lo hacía con Aquiles, engañado por vestir el joven las armas del héroe. Todo el rencor de Aquiles contra Agamenón se tornó ahora contra Héctor, al que desafía y mata, en singular combate, ayudado por la diosa Atenea, arrastrando luego su cadáver, atado a su carro, por todo el campo de batalla. El rey Príamo se dirige en persona a la tienda de Aquiles suplicándole que le entregue el cadáver de su hijo para rendirle las honras fúnebres pertinentes, a lo que accede el héroe griego, acabando el poema, en el último canto (canto XXIV), con la entrada en la ciudad de Troya del cuerpo sin vida

de Héctor, domador de caballos, llevado por su padre, y su posterior incineración en la pira funeraria, la recogida de sus cenizas y el banquete fúnebre final en honor del héroe.

EL CICLO TROYANO El ciclo troyano está formado, en realidad, por otros poemas, además del citado de Homero, poemas que vienen a ser, unos, a modo de antecedentes de La Ilíada, y otros, sus consiguientes naturales. Así, las noticias que de este ciclo han llegado hasta nosotros y han servido para reproducirlo comprenden los siguientes poemas, enumerados por su orden respectivo: La Cipríada, La Ilíada, La Etiopeida, La Pequeña Ilíada, La Iliupersis, Los Nostoi, La Odisea y La Telegonia. Los relatos de partes de estos poemas y sus protagonistas principales los he introducido al historiar la guerra de Troya, al comienzo de este artículo, para unificar y completar esa historia, en la que aparece gran profusión de héroes, dioses y ☯ semidioses.

activitats

LXIII ASAMBLEA NACIONAL DE LA ANQUE En las fechas de 23 y 24 de noviembre pasado se ha celebrado en Madrid la LXIII Asamblea Nacional de la ANQUE que estatutariamente ha de tener lugar para examinar y juzgar la gestión de la Junta de Gobierno, acordar el régimen económico de la ANQUE, aprobar sus presupuestos, balances y estados de cuentas, y establecer las actividades de la Asociación para el año próximo. Como ya viene siendo habitual la concurrencia a la asamblea no ha sido la deseada, ya que del conjunto total de asistentes que deberían haber estado presentes han faltado las representaciones de Canarias, Castilla-La Mancha, Extremadura y País Vasco; y de otras asociaciones autonómicas la asistencia ha sido restringida. Una situación que ha merecido una atención especial ha sido la de la Asociación del País Vasco, que arrastra una deuda histórica muy elevada, del orden de 18.000 euros, consecuencia de haber ido faltando a la contribución necesaria para el sostenimiento de los gastos que causa la organización central en la

Aspecto de la sala.

parte correspondiente al número de asociados inscritos en aquélla; solicita, sin éxito alguno, no pagar y darse de baja en ANQUE pero seguir utilizando el nombre. La asamblea no lo admite y el tema queda en poder de la Junta de Gobierno que tomará las medidas oportunas. Es de destacar en este comentario, que no pretende ser exhaustivo, que la bajada, ya puesta de relieve en pasadas asambleas, del número de asociados continúa su marcha imparable hacia un final que no sabemos cuándo ni cómo llegará, pero que no deja de preocupar seriamente. El número total de anquistas en las fechas de la asamblea es de 9.501, con un descenso apreciable en los últimos años. En el período de los últimos diez años –2003 a 2013– se han perdido, por unas causas o por otras, un total de 2.179 asociados, siendo más acusada la caída en los tres últimos años. Este descenso no va ligado a ninguna zona geográfica concreta, ya que son todas y cada una de las asociaciones autonómicas las

que por una causa o por otra pierden asociados, incluso aquéllas que por su imbricación en el territorio o en las facultades universitarias estarían más capacitadas para incrementar el número de asociados; y tampoco aquéllas con gran actividad se ven libradas de esta sangría. Los datos son concretos, y por citar algunos: Andalucía pierde 24, Asturias 108, Catalunya 91, Baleares 9, Murcia 42, Comunidad Valenciana 35, Aragón 24, Galicia 71, y Madrid aproximadamente 250, un dato aún mucho mayor que los citados antes. De los datos de Catalunya se sabe que básicamente son a petición propia o por falta de pago, y se supone que en los demás territorios ocurrirá exactamente lo mismo. Se nota una falta de fidelidad en el asociacionismo y la bajada tiene lugar con preferencia a edades que no pasan de los 50 años. Es evidente que este descenso por motivos personales no va acompañado por un incremento de altas de nuevos asociados, y aquí sería importante que las facultades sembrasen la importancia del aso-

Ernesto Castañeda, presidente de ANQUE.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

activitats

Cena de clausura.

Mesa de la Asamblea.

ciacionismo y la colegiación; parece que no existe interés por parte de los nuevos titulados a ingresar en una asociación que probablemente no sabemos vender de manera adecuada en las facultades; y como ya señalo el problema se da igualmente en los colegios en los que se detecta el mismo decremento considerable de miembros. Un análisis más completo del tema lo expuso el presidente de la Junta de Gobierno en su informe reglamentario expuesto a la asamblea y que puede leerse en el último número publicado de Química e Industria (n.o 607). La solución al caso no es nada fácil, ya que además se junta con la proliferación de titulaciones en las que la química está presente pero que ya no se concretan en una titulación completa de química. Una posible solución sería abrir la ANQUE a todas las titulaciones basadas en la ciencia y la tecnología químicas, y en este sentido se está estudiando por parte de la Comisión Consultiva Superior (CCS) una modificación de los Estatutos que lo permita, consecuencia de un acuerdo tomado en la asamblea anterior de 2012.

ACTIVIDADES Un resumen no exhaustivo del desarrollo de actividades de la AN-

NPQ 466 • primer trimestre 2014

QUE en el último año nos permite enumerar las más importantes. En el capítulo de congresos, se ha trabajado intensamente durante el año en la preparación de una triple cita en el mes de julio del Congreso ANQUE-ICCE-Biotec 2014, que será un congreso de química, ingeniería química y biotecnología. Asimismo se están preparando dos congresos más. Por una parte el VI Congreso Europeo de Química de EuCheMS, a celebrar en Sevilla en 2016, y por otra el X Congreso Mundial de Ingeniería Química (WCCE10), a celebrar en Barcelona en 2017, con el lema «Ingeniería Química en un mundo global: una herramienta para la cooperación y el desarrollo», éste en colaboración con AIQS, SEQUI y AEC. Otros datos importantes son la firma de un convenio de colaboración con la American Chemical Society (ACS), con vistas al establecimiento de un futuro programa marco de colaboración entre ambas instituciones. También la firma de otro convenio de colaboración con DECHEMA (Alemania) para promover acciones conjuntas en el campo de la química, la ingeniería química, los materiales y la biotecnología. La primera

actividad conjunta de esta colaboración ha sido la celebración en Madrid de unas jornadas sobre «Gestión sostenible del agua: la industria química marcando el paso», con la asistencia de 113 inscritos expertos en el tema y provenientes de toda Europa. Ha continuado trabajando intensamente la Comisión de Enseñanza de ANQUE, que ha celebrado el VIII Encuentro Nacional de Profesores de Química. También ha llevado a cabo la actividad de las Olimpíadas de Química: la XXVI Olimpíada Nacional, la XLV Olimpíada Internacional y la XVIII Olimpíada Iberoamericana; asimismo, el III Concurso Menudo Elemento y la Noche de los Investigadores 2013. A nivel autonómico cabe destacar el XIX Encontro Galego-Portugués de Química.

CONSEJO GENERAL El decano del Consejo General de Colegios presentó su informe anual, en el que se ha de destacar fundamentalmente la dedicación que se está teniendo en el tema tan controvertido del Anteproyecto de Ley de Colegios y Servicios Profesionales, conjuntamente con los demás Consejos Generales científicos (biólogos, geólogos,

activitats

físicos, matemáticos), y secundando actuaciones de la Unión Profesional.

QUÍMICA E INDUSTRIA Un capítulo especial a discutir en las asambleas anuales es la revista Química e Industria (Q e I), que habitualmente es motivo de controversia en las asambleas, en la Junta

de Gobierno y en el Pleno del Consejo General de Colegios. Debido a la grave crisis económica que atraviesa el país, la publicidad ha caído a niveles mínimos, lo que trae como consecuencia la necesidad de ajustes para evitar cargar a los asociados con aumentos de cuotas; entre estos ajustes se ha disminuido el número de revistas, tanto en número de ejemplares

como en tirada de los mismos, situación que se ha dado igualmente en las demás revistas autonómicas (como NPQ). Por ello se ha tomado la decisión de crear un Grupo de Trabajo ANQUE-Consejo para que estudie en profundidad el tema desde todos los puntos de vista y que presente un plan global sobre el futuro de nuestra revista. A. V. C.

ACUERDOS Y RECOMENDACIONES APROBADOS EN LA ASAMBLEA ACUERDOS 1. Se aprueba el acta de la LXII Asamblea Nacional celebrada en Teruel del 1 al 4 de noviembre de 2012. 2. Nombrar interventores de acta a D. Antonio Bódalo, de la Asociación de Químicos de Murcia, y a D. Miguel Ferrero, de la Asociación de Químicos del Principado de Asturias. 3. Nombrar presidente de la Comisión Consultiva Superior a D. Juan Antonio Trilleros Villaverde. 4. Nombrar censores de cuentas a D. Cristóbal Nebot y a D. Donato Herrera, ambos de la Asociación de Químicos de Madrid. 5. Aprobar la gestión de la Junta de Gobierno. 6. Aprobar el presupuesto de gastos estructurales y de actividades para el próximo ejercicio 2014. 7. Que se utilice, junto al nombre de cada asociación, la denominación ANQUE en todos los documentos y comunicaciones que se realicen. 8. Que se cree una unidad adscrita directamente a la ANQUE en la

que puedan inscribirse, con carácter temporal, aquellos asociados que lo deseen, provenientes de asociaciones autonómicas de ANQUE desaparecidas, o aquellas personas que, cumpliendo los requisitos exigidos para asociarse, no disponen de ninguna asociación perteneciente a ANQUE en su ámbito territorial. 9. Dar de baja dentro de las organizaciones de ANQUE a la Asociación de Químicos del País Vasco. 10. Dar de alta como asociación de ANQUE a la Asociación de Química e Ingeniería Química de Cantabria. 11. Facultar a la Junta de Gobierno de ANQUE para que tome las decisiones pertinentes sobre la continuidad de la Asociación de Químicos de Castilla-La Mancha y sobre la Agrupación Territorial de Extremadura. 12. Que las asociaciones que componen la Asociación Nacional de Químicos de España, ANQUE, tengan a bien facilitar al Grupo de Trabajo Contaminación Odorífera la información de que puedan disponer sobre episodios de contaminación odorífera en sus respectivas demarcaciones regionales.

13. Que se hagan las gestiones para mantener el convenio con el Ministerio de Educación y el plan de formación permanente del profesorado, que desarrolla la Comisión de Enseñanza de la ANQUE. 14. Que se organice el IX Encuentro Nacional de Profesores dentro del marco de las Olimpíadas Nacionales de Química. 15. Que la asamblea del año próximo se celebre en Madrid.

RECOMENDACIONES 1. Que se potencie el uso de las redes sociales Twiter, Facebook y Linkedin para difundir nuestras actividades, especialmente entre los jóvenes. 2. Que se incremente la formación on line mediante las plataformas disponibles, así como la colaboración entre asociaciones y colegios para la creación de cursos. 3. Que se contemple la posibilidad de otorgar una distinción al programa El Hormiguero, de Antena 3, que presenta y dirige el periodista Pablo Motos, por su labor divulgativa de la química.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

activitats

SANT ALBERT 2013 El mes de novembre ve marcat per la festivitat de Sant Albert, i un any més ens vam aplegar a l’església de Santa Anna per celebrar la missa en honor del nostre patró, i per recordar els companys que ens han deixat en el darrer any. Com ja es tradició, el nostre mossèn Joan Bertran va oficiar la missa i ens va obsequiar amb un sermó que no té pèrdua, i és per aixó que el reproduïm íntegrament. «Un any més ens retrobem en aquesta església de Santa Anna per honorar al nostre patró sant Albert el Gran i per recordar en la nostra pregària als companys que ens han deixat en el transcurs del darrer any. Són temps difícils, de canvis en el polític, en l’econòmic i en el social. Però l’afecte i l’estima que sentim pels nostres companys de professió, alguns molt implicats en el Col·legi de Químics, no canvia i per això avui estem aquí tots nosaltres. »La pregunta si Déu existeix tampoc canvia. Segons Kant, les tres qüestions fonamentals de la filosofia són: Déu, la llibertat i la immortalitat de l’ànima. El dia de Sant Jordi vaig comprar un llibre titulat Déu existeix. El remarcable era l’autor: Antony Flew, que durant la segona meitat del segle vint va ser el màxim referent de l’ateisme filosòfic anglosaxó. El 2004 va canviar de bàndol, de l’ateisme al teisme, i el 2007 publicà el llibre esmentat justificant el seu canvi. Aquest canvi no prové d’una il·luminació mística, sinó seguint una argumentació racional i interpretant els descobriments de la ciència d’avantguarda. És un pelegrinatge de la raó. En els primers capítols presenta la seva negació del diví i, en la resta del llibre, el seu descobriment del diví.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

»Ja als quinze anys va professar l’ateisme degut, sobretot, al problema del mal. El 1950 va presentar en el Socràtic club d’Oxford l’article titulat Teologia i falsificació, publicat en una revista universitària i que és l’article del que s’han fet més reedicions. En ell desafiava als creients religiosos a que expliquessin com s’han d’entendre les seves afirmacions. En Déu i la filosofia, publicat el 1966, afirmava que sense un concepte coherent de Déu no es pot plantejar la seva existència. Finalment, en La presumpció de l’ateisme, publicat una dècada més tard, assenyalava que són els teistes als que correspon la càrrega de la prova. »Comença la segona part dedicada al seu descobriment del diví amb una paràbola. Imaginem que un mòbil és dipositat per les onades en una platja d’una illa llunyana, habitada per una tribu que mai ha tingut contacte amb la civilització moderna. Els nadius juguen amb els números del teclat i escolten diverses veus en marcar certes seqüències. Suposen que és l’aparell el que produeix aquells sorolls. Els nadius més llestos, els científics de la tribu, produeixen una rèplica exacta i marquen de nou els números. Escolten de nou les veus. Dedueixen que l’aparell produeix les veus. Però el savi de la tribu convoca als científics a una discussió. Després de reflexionar profundament sobre l’assumpte ha arribat a la conclusió que les veus que surten de l’instrument han de procedir de gent com ells mateixos, encara que parlin un altre idioma. En comptes de pensar que les veus són una propietat de l’aparell haurien d’investigar la possibilitat de que, a través d’una misteriosa xar-

xa de comunicacions, hagin entrat en contacte amb altres éssers humans. Aquesta recerca podria conduir a una millor comprensió del món més enllà de la seva illa. Però els científics se’n riuen del savi, ja que en espatllar l’instrument, les veus deixen de sortir. Òbviament, són sons sortits de la combinació de materials. »Aquesta paràbola mostra com les teories preconcebudes impedeixen interpretar correctament les dades. És el que vol fer en la segona part del llibre, seguint l’argumentació fins a onsevulga porti. En paraules d’Einstein, veiem un univers

RELACIÓ DE QUÍMICS DIFUNTS DURANT L’ANY 2013 Alfredo Bernad Herrando Marta Calvet Cornet Jordi Feliu Pons Jaume Font Surroca Miquel García Domènech Ròmul Gavarró Castelltort Ramon Guix Ferrer Josep Martin Esteve Pere Miró Plans Torquat Notó Cañisa Miguel Oliver Roig Santiago Planella Ros Antoni Riverola Serrano

activitats

meravellosament ordenat i sotmès a certes lleis, que solament comprenem foscament. Això provoca una humil admiració vers un esperit infinitament superior que es revela en els detalls que som capaços de copsar amb les nostres febles ments. Més encara, com diu en el capítol titulat Sabia l’univers que veníem?, hi ha un ajust fi de les constants universals de les lleis físiques. Valors lleugerament diferents farien impossible l’aparició de la vida i per tant de l’home. És el principi antròpic que culmina l’argument del disseny. En el seu estil d’utilitzar paràboles, diu que és com si arribéssim a un hotel per demanar lloc i en arribar a la nostra habitació trobéssim que està sonant, en el reproductor de CDs, el nostre disc favorit, en el minibar trobéssim les nostres begudes favorites, inclús la nostra marca d’aigua mineral predilecta; a sobre de l’escriptori, l’última publicació del nostre autor preferit, en encendre la televisió, està sintonitzat el nostre canal preferit, etc., etc. Pensarem que tot no pot ser una coincidència. Estaven ben informats de nosaltres i sabien que veníem. »Com apareix la vida a partir de la matèria no pensant és un altre tema de la seva reflexió, ja que apareixen éssers dotats de fins intrínsecs, capaços d’autoreplicació i amb una química codificada que emmagatzema i transmet informació. La intel·ligència no pot ser un subproducte d’última hora de l’evolució, sinó que ha d’existir des de sempre com font. Respecte el Big Bang, si l’univers ha tingut un principi, és raonable preguntar què havia produït aquest principi. »En concloure el llibre torna sobre la seva paràbola del mòbil. Podria tenir un final diferent. Els científics accepten com hipòtesi de treball que el telèfon és un vehicle de contacte amb altres éssers humans. Després d’estudis posteriors confirmen la conclusió que el telè-

fon està connectat a una xarxa que transmet les veus de persones reals. Accepten la teoria que fora existeixen éssers intel·ligents. Alguns científics més intel·ligents van més lluny. Tracten de desxifrar els sons que escolten. Troben patrons que els permeten comprendre el que es diu. Saben que no estan sols i en cert moment entren en contacte amb els altres. La interpretació de la paràbola és òbvia. El descobriment de fenòmens com les lleis de la natura, la xarxa telefònica de la paràbola, ha conduït a científics, filòsofs i altres a acceptar l’existència de una Ment infinitament intel·ligent. Alguns asseguren haver establert contacte amb aquesta Ment. Jo, diu Flew, no ho he fet encara però qui sap què pot passar en el futur, potser un dia podré escoltar una veu que em digui: M’escoltes ara? »Sant Albert el Gran va introduir a Aristòtil en el pensament d’occident. El Déu d’Antony Flew és el Déu d’Aristòtil, el Déu de la filosofia. Però sant Albert tenia una visió molt més rica de Déu, ja que Déu s’ha revelat, ens ha parlat, en Jesús de Natzaret. Com Flew, Jesús també va parlar amb paràboles. La paràbola del fill pròdig, que avui hem

EMPRESES COL·LABORADORES SANT ALBERT 2013 BANC SABADELL LABORATORIOS DR. ESTEVE

llegit a l’evangeli, ha estat sempre per a mi la revelació més profunda de Déu. Dels tres personatges, el fill pròdig, el germà envejós i el pare misericordiós, aquest és per a mi el principal. Esperem que els nostres companys que ens han deixat en el transcurs del darrer any hagin trobat aquest Pare misericordiós del que ens parla Jesús. Aquesta serà la nostra pregària.» L’altra celebració, dins dels actes programats al voltant de Sant Albert, és el dinar de germanor, en el decurs del qual es lliuren els premis de fotografia i els ordes de Mn, Zr, Sn i Nd als companys que han fet els 25, 40, 50 i 60 anys de professió. Us oferim un petit reportatge fotogràfic d’aquest acte. V. C. L.

Guanyadors de Fotokímia 2013.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

activitats

De dalt a baix, guardonats amb l’Orde del Manganès, del Zirconi, de l’Estany i del Neodimi.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

activitats

ENSENYAMENT DE LA QUÍMICA, DE LA INNOVACIÓ A LA INDÚSTRIA Segones Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunya

amb una taula rodona, on es varen presentar i discutir tots els punts tractats en les exposicions. S’ha continuat cedint part del protagonisme als treballs presentats pels estudiants de tots els nivells educatius; el jovent d’avui és el futur de la nostra química.

INTRODUCCIÓ L’any 2012 es varen organitzar les Primeres Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunya (1esJEQC), amb uns resultats molt esperançadors (NPQ 463, 25-27). El 2013 s’ha continuat amb aquella tasca i, a finals de novembre, es varen desenvolupar les Segones Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunya (2esJEQC), de les que s’ha donat puntual informació en la nostra revista (NPQ 464, 31) i a tots els col·legiats. Aquestes Segones Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunya han estat organitzades per la Secció Tècnica d’Ensenyament del nostre Il·lustre Col·legi Oficial de Químics de Catalunya (CQC), amb la col·laboració de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona (UB), de la Societat Catalana de Química (SCQ), de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya (apFQc), i del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

DESENVOLUPAMENT DE LES 2esJEQC El dimecres 27 tot començà amb l’acreditació dels participants i l’acte d’inauguració, presentat a la sala Fonseré de la Facultat de Química de la UB. • La inserció laboral. • Ensenyament de la química, una mirada cap el futur. Cada tema es va tractar amb ponències que es van presentar en format de comunicació oral o de pòster. Cada sessió es va acabar

La taula presidencial la formaren la Dra. Gemma Fonrodona, vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística de la UB; el Dr. Fermin López, vicedegà acadèmic de la Facultat de Química de la UB; el Dr. José Costa, degà de l’Il·lustre Col·legi Oficial de Químics de Catalunya; la Sra. Conxita Mayós,

Els temes prioritaris que s’han tractat, en les quatre sessions realitzades en el CQC, són: • Els treballs de química de l’alumnat de tots els nivells. • La renovació de l’ensenyament de la química. • L’ensenyament dual, universitat i indústria.

Taula presidencial, d’esquerra a dreta: Dr. Fernández-Novell, Dr. López, Dra. Fonrodona, Dr. Costa i Sra. Mayós.

NPQ 466 • primer trimestre 2014

activitats

representant del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya; i el Dr. Josep M. Fernández-Novell, president del Comitè Organitzador.

Després d’aquesta inauguració, el Dr. Jaume Granell va fer una introducció sobre el QISU (Química a la Interfase Secundària Universitat), va explicar la finalitat d’aquest grup d’innovació educativa i tot el que porten a la pràctica. Tot seguit, el Dr. Granell i el Dr. Cárdenas varen fer una visita guiada pel servei de Ressonància Magnètica Nuclear (RMN) de la Facultat de Química, a tots els participants de les jornades (fotos columna A). Després de la pausa del cafè, es va acabar el primer dia amb l’entrega de certificats als guanyadors de l’Olimpíada de Química de Catalunya del 2013 i als representants dels seus centres (fotos columna B). El divendres 29, ja a la seu del CQC, es va iniciar aquest segon dia amb la col·locació dels pòsters presentats a les jornades. Enguany, el comitè científic va ampliar la presentació de pòsters fins a 15 per l’alt interès de tots els treballs presentats, de recerca de l’ESO, del batxillerat i dels cicles formatius de les branques de química. A continuació, i abans del cafè, es discutí sobre la necessària renovació en l’ensenyament de la química, per acabar el dia amb la presentació de l’ensenyament dual i la relació universitatindústria. Les taules rodones varen fer un recull de conclusions acceptades per la majoria de participants. El dissabte 30, totes les activitats també es varen desenvolupar a les dependències del CQC. Es va iniciar amb la presentació dels treballs sobre química de l’alumnat universitari i de cicles formatius de grau superior. Després les presentacions varen tractar sobre la inserció laboral dels químics. Una pausa pel cafè va donar pas a presentacions des de tots els nivells

NPQ 466 • primer trimestre 2014

educatius, presentant una mirada nova en l’ensenyament de la química, una mirada cap el futur. També les taules rodones varen recollir les conclusions acceptades pels participants. Aquestes segones jornades varen acabar amb l’acte de cloenda presidit pel Dr. José Costa, degà de l’Il·lustre Col·legi Oficial de Químics de Catalunya; la Sra. Josefina Guitart, representant de la Societat Catalana de Química; la Sra. Rosa M. Melià, representant de l’apFQc; i el Dr. Josep M. Fernández-Novell, president del Comitè Organitzador. Després dels parlaments protocol·laris i agraïments pertinents es va brindar amb cava per l’èxit assolit i per fer realitat la

celebració de les terceres jornades l’any 2014.

CONCLUSIONS Les anàlisis dels qüestionaris omplerts pels participants mostren una valoració molt positiva sobre l’organització, els objectius, continguts i metodologia d’aquestes jornades. El professorat de secundària (ESO, batxillerat i cicles formatius), d’universitat i els estudiants han ressaltat la importància dels continguts escollits i la metodologia emprada en les presentacions orals i, també, els resums que s’han fet dels pòsters, que ha permès la seva participació en les conclusions de les taules rodones.

activitats

Moments de les 2esJEQC. A i B, participants de les taules rodones del segon i tercer dies; C, vista de l’exposició de pòsters al CQC; i D, taula de cloenda, d’esquerra a dreta: Sra. Melià, Dr. Costa, Sra. Guitart i Dr. Fernández-Novell.

Totes les conferències, presentacions orals i pòsters, així com les conclusions de cada taula rodona, estan recollides en el llibre d’actes de les 2esJEQC, que es pot baixar des del web del Col·legi (www.quimics.cat). Cal agrair als patrocinadors, col·laboradors, participants i membres dels comitès la seva contribució, ja que sense el seu treball

CQ C COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

aquestes segones jornades no haurien estat possibles. No podem acabar sense agrair al CQC el seu suport incondicional a aquestes jornades; i podem avançar, des de la Secció Tècnica d’Ensenyament del CQC, que ja estem treballant perquè les terceres jornades siguin una realitat aquest 2014. Josep M. Fernández-Novell President Secció Tècnica d’Ensenyament

AQ C ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Entitats organitzadores i col·laboradores.

ra o b a l · l o C les c i t r a s teu s l e b am NPQ 466 • primer trimestre 2014

activitats

JORNADA TÉCNICA SOBRE RECUBRIMIENTOS ORGÁNICOS El día 14 de noviembre del pasado año 2013 se celebró la jornada técnica titulada Los óxidos de hierro, versátiles y eficientes pigmentos, en la industria de pinturas. Esta jornada, formando parte del 70.º Encuentro Técnico AETEPA, estaba organizada por esta Asociación Española de Técnicos en Pinturas y Afines y la Secció Tècnica de Corrosió i Protecció de la Associació de Químics de Catalunya, en colaboración con la firma Promindsa, de Zaragoza. La jornada comenzó con la presentación de la misma por parte del Dr. Enrique Julve, presidente de la sección técnica, quien, después de dar la bienvenida al público asistente, habló de la importancia que en la preparación de los distintos tipos de pinturas poseen los pigmentos y, de modo especial, los óxidos de hierro. Al referirse a ellos, hizo hincapié en la antigüedad de su uso, debido sobre todo a su excepcional estabilidad, tanto desde el punto de vista químico como físico, al resistir el ataque de ácidos y bases, de la radiación UV y de temperaturas extremas, tanto de frío como de calor. También señaló que los óxidos de hierro, utilizados como pigmentos en pinturas, poseen otras funciones deseables, como ser anticorrosivos y presentar propiedades magnéticas. Por todas estas excelencias, estos óxidos han tenido un papel muy importante en la preparación de pinturas por parte de muchas firmas de este sector industrial, y, de modo especial, por la empresa Promindsa. Seguidamente, D. Bartolomé Rodríguez Torres, de relaciones internacionales de AETEPA, hizo una

NPQ 466 • primer trimestre 2014

breve introducción de la temática referida a los óxidos de hierro utilizados en la industria de pinturas, aludiendo a su propia experiencia como técnico en una firma de ese sector. Seguidamente el Sr. Rodríguez Torres glosó la figura del ponente, D. Luciano Cuesta, de la citada empresa Promindsa, especialista en la aplicación de esos óxidos de hierro en la preparación de pinturas. A continuación habló D. Luciano Cuesta, director de I+D+i y manager de la empresa Promindsa, sobre el tema Los óxidos de hierro, versátiles y eficientes pigmentos, en la industria de las pinturas. Comenzó su ponencia indicando que los óxidos de hierro son compuestos químicos muy comunes en la naturaleza, jugando un importante papel en una amplia variedad de procesos geológicos y biológicos a la vez que industriales (industria del acero, catalizadores, adsorbentes, etc.) y, de modo especial, como versátiles pigmentos. Otra característica, única, de los óxidos de hierro es su extraordinaria riqueza estructural, ya que, incluyendo los hidróxidos y oxihidróxidos, abarcan 16 especies diferentes, dominando de entre ellas las de Fe(III). Indicó el ponente que el extendido uso de los óxidos de hierro como pigmentos se debe a que presentan un amplio rango de colores, con tonos puros y combinados, a la vez que poseen una gran estabilidad, tanto química como física, frente a la radiación ultravioleta, a temperaturas elevadas y al ataque de ácidos y bases. A la vez, estos óxidos no son tóxicos, son relativamente baratos y, además, poseen propiedades magnéticas.

Indicó que los óxidos de hierro empleados principalmente como pigmentos eran la hematita (Fe2O3), la goethita (FeO(OH)) y la magnetita (Fe2+(Fe3+)2O4), de color rojo, amarillo y negro, respectivamente. Los pigmentos basados en el óxido de hierro de color marrón o naranja (marigold) se obtienen mediante mezclas de los anteriores compuestos. La obtención de óxidos de hierro como pigmentos se realiza mediante procedimientos sintéticos o mediante explotación de recursos naturales. Los primeros se dividen en tres grandes grupos: el proceso Laux, la precipitación de sales de Fe(II) y posterior oxidación y las transformaciones en estado sólido (calcinaciones o deshidrataciones). La obtención natural de estos pigmentos se lleva a cabo mediante extracción del mineral, seguido de una etapa de purificación y otra de intensa micronización. Ambos tipos de productos son complementarios y realizan distintas funciones, empleándose, por tanto, en distintas aplicaciones. De entre estos óxidos, el óxido de hierro rojo (hematita) es el pigmento inorgánico coloreado más empleado, tanto en pintura decorativa como en pintura anticorrosiva. En este segundo aspecto destacan los productos Micronox-R01 y Micronox-R02, producidos por la empresa Promindsa, debido a su extraordinaria laminaridad, ausencia total de sales solubles y gran dispersabilidad (excelente micronización). A continuación de la ponencia del Sr. Cuesta tuvo lugar un animado coloquio en el que participó buena parte del público asistente. J. E.

activitats

EN MÀRIUS NO S’ERRA

El passat dia 23 de gener de 2014 el Col·legi de Químics va organitzar un dels dinars-col·loqui que periòdicament celebra, i en aquesta ocasió el convidat era Màrius Serra, el notori enigmista, crucigramista, inventor de jocs i verbívor, conegut pels seus llibres i col·laboracions en mitjans escrits, orals i audiovisuals catalans i espanyols. Es van exhaurir les places disponibles, d’un públic de químics/es i consorts que majoritàriament coneixíem el xerraire. En la intervenció, va dedicar diverses floretes a la química i als químics. Per exemple, en destacar que de cultura només n’hi ha una, que ha d’englobar la part humanística i la part científica; va destacar que la química moderna sempre ho ha tingut en compte, havent creat un alfabet propi, els símbols dels elements, i amb els símbols la química es va avançar un parell de segles a les sigles, les sigles tan habituals avui en tot –GPS, SMS, ABS–, però que els químics ja usàvem de forma genuïna amb les nostres fórmules compactes. Va reivindicar els jocs de paraules amb elements científics, que es van obrint pas a la nostra cultura, però que encara costa. Va suggerir que potser l’allunyament dels conceptes plaer i ciència és herència calvinista - judeocristiana. Potser sí. Alguns exemples de jocs verbals relacionats amb la consulta del 9 de novembre: «El silici té de nombre atòmic el 14, i de símbol Si: el 14, Sí!»; per altra banda, «el Si és natural, el No és artificial»... Els jocs amb els símbols dels elements són habituals. Un dels que

va citar és el de formar paraules en que les seves lletres siguin símbols químics, i atribuir-li el valor corresponent al nombre atòmic dels elements corresponents. Per exemple, si estem TiPS, el valor d’aquesta darrera paraula és 22+15+16 = 64. Quina seria la paraula de més valor en un idioma? Alguns resultats són, en català nicenoconstantinopolitanes (740, però em sembla que es pot comptar amb més punts); en castellà nicenoconstantinopolitanos (752), i en anglès unostentatiousnesses (728). El lector pot entretenir-se a comptar-ho, tenint en compte que hi ha elements de símbols de dues lletres que valen més que dos d’una lletra, o al revés. Vaig tenir l’honor de que cités alguns dels jocs de paraules que vaig publicar a l’NPQ ja fa un temps, en un article denominat «Un test sobre la taula» 1, reproduït després al llibre La truita cremada. Passant d’anècdotes a categories, va elogiar els jocs de paraules com a una de les eines del pensament lateral creatiu, definint creativitat com a acció de posar en relació conceptes que abans no ho estaven. Com Jorge Luis Borges deia de la seva aspiració com a escriptor, que era «posar juntes pa-

raules que abans ningú no havia juxtaposat». I va acabar instant a un retorn a la infància juganera: «Hem perdut la capacitat infantil de parlar: vàrem aprendre a parlar jugant...» No s’erra, en Màrius. En Màrius Serra va ser entrevistat el 2009 al número 48 de la revista La Universitat de la Universitat de Barcelona. Pot llegir-se l’entrevista aquí: http://www.ub.edu/web/ub/ca/ menu_eines/noticies/Revista/pdf/ launiversitat48.pdf. Claudi Mans

h t t p : / / w w w . a n g e l . q u i . u b .e s/m a n s/ Documents/Textos/Un%20test% 20sobre%20la%20taula.pdf.

NPQ 466 • primer trimestre 2014