NPQ 463 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XLV NÚM. 463 Segon trimestre 2013

SOSTENIBILITAT

Director: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat web: quimics.cat Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

l desenvolupament sostenible és actualment un dels principals impulsors de moltes empreses. En algun moment del passat, era només una part de la política oficial de les companyies, però actualment s’estableixen objectius de negoci per obtenir una contribució important en el desenvolupament sostenible. Per complir amb aquests objectius, els processos de fabricació i els productes han de canviar. Aquests canvis han de ser realitzats per professionals (científics i enginyers) i els duen a terme per mitjà del disseny de processos i productes nous. El disseny és el llenguatge vehicular mitjançant el qual els constructors poden realitzar el procés nou i també és el mitjà pel que els fabricants dels productes poden fer el producte. El disseny sostenible és, a més a més, l’etapa clau per complir els objectius sostenibles de l’empresa. L’experiència industrial, no obstant, posa de manifest que no és tan fàcil realitzar dissenys que contribueixin al desenvolupament sostenible. Les raons són que el concepte de desenvolupament sostenible té unes implicacions àmplies, totalment diferents en relació al desenvolupament social, ambiental i econòmic (la triple P: Persones, Planeta, Prosperitat); per tant, s’ha de tenir en compte una visió a llarg termini i també els efectes del cicle total de vida dels productes. De fet, el disseny sostenible ha d’estar integrat en el context del desenvolupament social, econòmic i ambiental, de tal manera que s’abordin les necessitats de les persones de manera que la societat local prosperi, no es faci mal a l’ambient local i global, i que les companyies involucrades facin beneficis duradors. Per tant, és important i de total actualitat que els professionals ens posem les piles i ens formem en aquests conceptes implicats en la sostenibilitat. La nostra Escola de Graduats està en això. José Costa Degà CQC President AQC

PORTADA: A l’estiu tota cuca viu. Fotografia: Joan Astor.

NPQ 463 • segon trimestre 2013

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Degà: José Costa.

President: José Costa.

Vicedegans: 1r Emilio Tijero. 2n Pascual Segura. 3r Josep Manuel Ricart.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara. 2n Emilio Tijero. 3r Pascual Segura.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Jordi Bonet.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Xavier Albort, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Joserp M. Fernández, Enrique Julve, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro, Enrique Morillas, Antonio Pinto, Ramon Reigada, Alfred Vara, Alfredo Vara, Meritxell Ventura, Jaume Vilarrasa, Àngel Yagüe. Empreses col·laboradores: BASELL BASF Española S.A. DSM Group Spain 2000 S.L.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés, Francisco José España, Marta García, Enrique Julve, Claudi Mans, Pere Molera, Ramon Reigada, Alfred Vara. Assembleistes Electes: A. Agustí, J. Astor, J. A. Bas, J. Bonet, C. Borés, F. J. España, S. Esplugas, R. Fusté, M. García, C. González, E. Julve, P. Molera, E. Morillas, A. Portela, P. Segura, A. Tuells, A. Vara. Assembleistes Nats: José Costa, Emilio Tijero, Alfredo Vara.

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Borsa de Treball: Antoni Portela. Escola de Graduats: Rafael Pi. NPQ: Joan Astor. COMISSIONS: • Cultura: Carme Borés. SECCIONS TÈCNIQUES: • Corrosió: Enrique Julve. • Ensenyament: Josep M. FernándezNovell. • Medi Ambient: Xavier Albort. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. • Patents: Pascual Segura. • Qualitat: Meritxell Ventura. • Química Forense: José Costa. SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Escola de Graduats Químics de Catalunya

EDITORIAL

• Cursos postgrau. Borsa de Treball

Sostenibilitat ............................................................................... 3

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats.

COL·LABORACIONS

Borsa de Serveis

Com identificar colorants alimentaris ......................................... 5 Elements de protecció i actuació en el laboratori de química ................................................... 9 Quin mal de cap! ...................................................................... 12

• Ofereix el servei de col·legiats. Publicacions • NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions.

Consell de salut. Evitar la pèrdua prematura d’audició ........... 14

• Defensa jurídica professional.

Más curiosidades en matemáticas. El límite y el infinito (III) ....................................................... 16

• Peritatges legals.

Històries per matar l’aranya. Saps dir-ho en català? .............. 22

INFORMACIÓ Los cambios en la ley hipotecaria no pueden tener efectos retroactivos que den inseguridad jurídica .............. 23

ACTIVITATS

Serveis d’Assistència • Assessoria jurídica i laboral. • Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb Mutua Madrileña. • Assegurances. – Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. – Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu.

4a Cursa intercol·legial ............................................................ 24

Serveis Financers

Aportacions de futur sobre l’ensenyament de la química a Catalunya .................................................. 25

• Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats:

Jornadas técnicas .................................................................... 28 Els nostres ordes ..................................................................... 30

– Caixa d’Enginyers. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

COM IDENTIFICAR COLORANTS ALIMENTARIS Pere Vilarrubias i Cuadras

S’ha parlat molt de si els colorants alimentaris poden ser nocius. Si es dóna una ullada a Internet es pot veure que se’ls atribueix la possibilitat de donar efectes com al·lèrgia o hiperactivitat. Algunes de les opinions trobades per Internet com ara: «en grans quantitats poden ser nocius» es podrien dir de qualsevol cosa que mengem. Algunes opinions, però, no semblen mal fonamentades. Tot això coincideix amb un moment en que hi ha marques que presumeixen de no portar colorants artificials, només naturals. El següent text recull algunes proves fetes per l’autor aplicant tècniques molt senzilles a la detecció d’aquests colorants, de forma qualitativa i sempre amb el criteri de la simplicitat i economia de mitjans. Aquest article no implica un posicionament respecte a l’ús de colorants sintètics. Tots els excessos són perjudicials, tant pel que fa a la dieta com per als temors irracionals.

PROBLEMES PEL QUE FA A L’ANALÍTICA Per aconseguir una pauta molt senzilla i assequible per separar i identificar els colorants alimentaris s’ha utilitzat la cromatografia sobre paper. El procediment és fàcil d’aplicar, però hi ha una sèrie de fets per tenir en compte. El primer problema és que els colorants són components que es

NPQ 463 • segon trimestre 2013

troben en quantitats molt minoritàries, fins al punt que els podem considerar com a traces. Un colorant amb una certa puresa ho empastifa tot, mentre que la majoria d’aliments que contenen colorants amb prou feines deixen taques. Una excepció són les llaminadures. Però, tot i els colors llampants, els colorants encara hi són en quantitats ridícules. Per a aquest estudi s’han utilitzat majoritàriament llaminadures. Una altra complicació és el fet que és difícil separar el colorant de la resta de components. En molts casos el colorant queda acompanyat amb grans quantitats de sucres o gelatina, que fan viscosa la dissolució. Finalment tenim el fet que hi ha molts colorants alimentaris autoritzats, però només se’n troben uns quants. Es tendeix a utilitzar sempre els mateixos, raó per la qual n’hi ha uns quants dels quals no he pogut trobar cap producte que en contingués.

EXTRACCIÓ DELS COLORANTS Per poder fer un extracte líquid per dipositar sobre el paper de filtre, el procediment dependrà de la mostra. Quan es tracta d’una llaminadura tipus confit, lacasitos, m&m, etc., amb una capa exterior de sucre o cera on hi ha el colorant, el millor és gratar aquesta coberta amb un cúter, i desfer en una mica d’ai-

gua la pols que se’n desprèn. S’obté una solució tèrbola que conté el colorant dissolt, i restes de sucre, cera i diòxid de titani que es poden deixar decantar. Quan es tracta d’una piruleta o un caramel, que conté principalment sucres, se’n pot desfer un tros en una mica d’aigua calenta, però s’haurà de diluir de manera que no quedi molt viscós. Quan és una gominola o una coberta de gelatina d’una píndola, es pot desfer en aigua calenta, però tenint en compte que s’haurà de diluir perquè no solidifiqui en refredar-se.

TIPUS DE COLORANTS ESTUDIATS A la taula 1 es mostren els colorants estudiats, així com la seva obtenció. Altres colorants que no he estudiat són els següents: E-123, E-128, E-142, E-151, per exemple, que no he trobat enlloc; els E-150 i similars, que són substàncies amb composició mal definida (caramel, etc.); o la sèrie E-170 a E-175 que són pigments inorgànics, com carbonat de calci, diòxid de titani, òxids de ferro, etc. Quan es diu que el colorant és pur, vol dir que s’ha comprat el colorant en pols i va barrejat amb clorur de sodi per facilitar-ne la manipulació, de manera que hi ha un 15 % de colorant i un 85 % de sal.

col·laboracions

Nom E E-100 E-101 E-102 E-104 E-110 E-120 E-122 E-124 E-127 E-129 E-131 E-132 E-133 E-141 E-160a E-160e

Nom comú Curcumina Riboflavina Tartrazina Groc de quinoleïna Groc ataronjat S Cotxinilla, carmí Azorubina Roig Ponceau 4R Eritrosina Vermell allura AC Blau patent V Indigotina Blau brillant FCF Complex Cu-clorofil·la Carotens Beta-apo-8’carotenal

Color

Tipus

Obtenció

Groc Groc Groc Groc Taronja Vermell Vermell Vermell Rosa Vermell Blau cel Blau marí Blau cel Blau-verd Taronja Taronja

Extracte natural Vitamina Azoic, polisulfonat Base polisulfonada Azoic, polisulfonat Polifenol àcid Azoic, polisulfonat Azoic, polisulfonat Polifenol iodat Azoic, polisulfonat Trifenilmetà Indi polisulfonat Trifenilmetà Clorofil·la. Poliè Poliè

m&m Lacasitos Colorant per a l’arròs Medicament Colorant per a l’arròs m&m Bíter Pur/licor de fruites Medicament Piruleta Píndola de regalèssia Pur m&m/piruleta Lacasitos Lacasitos m&m

Taula 1: Colorants estudiats i la seva obtenció.

Colorant

E-100

0,09

0,13

0,60

E-101 E-102 E-104

0,36 0,90 0,16 0,37 0,70 0,48 0,36 0,75 0,08 0,37 0,83

0,29 0,33 0,32

0,39 0,02 0,00

0,49 0,01 0,32 0,41 0,50 0,44 0,00 + 0,54 0,41

0,18 0,00 0,06 0,00 0,20 0,20 0,76 llarga 0,02

0,70

0,14 0,37 0,00 0,76 1,00

E-110 E-120 E-122 E-124 E-127 E-129 E-131 E-132 E-133

0,38 0,53 0,85

E-141 E-160a E-160e

0,00 0,00 0,00

0,00 0,00 0,37

Color i altres dades Groc quan és sec, vermell quan hi ha amoníac Fluorescència groga als UV Groc, que s’esvaeix ràpidament.Fluorescència verda als UV Groc Groc pàl·lid. Es veuen 2 taques Taronja Vermell. S’esvaeix ràpidament Vermell Vermell Clarament més rosa que vermell Vermell Blau turquesa Blau indi. Amb A sembla com si hi hagués 2 taques en lloc d’una Blau turquesa. Sovint és molt llarga. En C, una taca intensa i una de llarga Blau-verd. En A s’esvaeix Groc-taronja. S’esvaeix Taronja persistent

Taula 2: Resultats quan només hi ha un colorant.

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

Producte

Colorants detectats

m&m vermell

0,09 groc 0,47 vermell

0,01 vermell 0,13 groc

0,00 vermell Fins a 0,60 groc

E-100 i E-120

m&m verd

0,09 groc 0,72 blau

0,13 groc 0,68 blau

0,12 blau Fins a 0,60 groc

E-100 i E-133

Colorant per a l’arròs

0,66 taronja 0,90 groc

0,33 groc 0,49 taronja

0,02 groc 0,18 taronja

E-102 i E-110

Confit blau

0,46 blau

0,40 blau 0,01 vermell

0,02 blau

E-120 i E-132

Taula 3: Resultats quan hi ha barreges de colorants.

RESULTATS S’han preparat extractes de diferents productes comercials dels quals es podia saber quins colorants contenen, ja que ho posa a l’etiqueta. S’ha utilitzat la cromatografia ascendent sobre paper de filtre, de 25 cm de llarg, per separar els colorants entre si i identificar-los.

En general, els colorants blaus es distingeixen bé: E-132 té el color blau marí dels texans (és indi). E-141 no es mou gens durant l’elució. Però els E-131 i E-133 s’assemblen molt pel color i la posició. Les taques que fan són allargassades, pel qual la seva Rf pot ser dubtosa. Es poden diferenciar amb l’eluent C. E-131 arriba a la part superior del paper (Rf = 1), mentre que E-133 dóna una taca intensa a

Rf = 0,12 i una taca feble i allargada centrada a Rf = 0,37. S’han assajat altres eluents per accentuar aquesta separació, i s’ha trobat que una barreja d’acetona i aigua 90:10 separa perfectament aquests colorants. Amb aquest eluent, E-131 arriba a dalt de tot (Rf = 1), i E-133 dóna una taca a l’origen (Rf = 0) i una taca centrada a Rf = 0,23. Queda clar que, per algu-

Per a la separació s’han provat diversos eluents. Els que permeten una separació força satisfactòria són: A: Aigua i amoníac concentrat 85:15. B: Metanol, aigua i amoníac concentrat 80:10:10. C: Isopropanol i aigua 80:20. Cal tenir en compte que en acabar, un cop tret el paper perquè s’evapori l’eluent, algunes taques s’esvaeixen. Val la pena, per tant, veure-ho amb llum UV i en humit abans no s’assequi. També es poden fer fotos o marcar amb llapis les taques abans no s’esvaeixin. Per alguna raó, quan l’eluent és aquós, les taques es descoloreixen més ràpid que quan és metanol o isopropanol.

NPQ 463 • segon trimestre 2013

Alguns exemples de cromatografia de colorants. Eluent B: metanol, aigua i amoníac 80:10:10. Paper esquerra, d’esquerra a dreta: E-102 + E-110; E-120 + E-100; E-133; E-100 + E-133; E-132; E-124 (piruleta); E-129 (piruleta); E-133 (piruleta). Paper dreta: E-131 (2 taques); E-133 (m&m); E-141; E-122 (bíter); E-124 (pur); E-164; E-132; E-122 + E-124 (bíter, no separats).

col·laboracions

na raó, l’E-133, que es troba a diversos productes, és una barreja d’almenys dos colorants diferents.

INTERFERÈNCIA DELS SUCRES En el cas d’E-124 o E-133, que es poden obtenir de diferents fonts, és interessant comparar què passa si es fa la cromatografia a partir d’un extracte amb molt de sucre (piruleta, licor dolç de fruites) o sense sucre (colorants al 15 %). Es pot veure que quan hi ha molt de sucre a la mostra, a l’inici no s’asseca bé, i quan li arriba l’eluent triga més a moure’s. Un cop ja es mou, la cromatografia segueix amb nor-

malitat. Quan més llarg és el recorregut, menys importància té aquest retard. En el nostre cas es pot donar que la Rf d’un colorant dissolt amb molt de sucre sigui 5-10 % menor que la del mateix colorant sense sucre.

CONCLUSIONS S’ha preparat un mètode per separar i identificar qualitativament alguns dels colorants alimentaris orgànics més habituals. Tot i que el color és una bona pista i que en qualsevol aliment no hi haurà més de 2 o 3 colorants alhora, en alguns casos és necessari utilitzar diverses elucions diferents per comprovar els resultats. La major limitació és el fet

que els colorants són components minoritaris, i per això la detecció no és possible si no es pot visualitzar cada taca amb prou intensitat.

BIBLIOGRAFIA Los aditivos en los alimentos según la unión europea y la legislación española. 1.ª Edición. Antonio Madrid Vicente Ediciones y Ediciones mundi-prensa. Madrid 2000. Conté informació sobre quins són els colorants permesos. Pere Vilarrubias i Cuadras: Cromatografia sobre paper: una tècnica senzilla i assequible. NPQ ☯ 457, octubre 2011.

ESTRENEM NOVA LLIBRERIA A L'ISSUU: http://www.issuu.com/colquimcat

Aquí trobareu tots els NPQ, a partir de l’any 2000, en color i alta resolució. Els podeu consultar i també baixar en format pdf per imprimir-los.

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

ELEMENTS DE PROTECCIÓ I ACTUACIÓ EN EL LABORATORI DE QUÍMICA David González Bote i Josep M. Fernández-Novell

La presència en els laboratoris de diferents elements de protecció i actuació és imprescindible. La seva eficàcia rau, no només en què estiguin en perfecte estat d’utilització, sinó que el personal de laboratori conegui la seva ubicació i les seves condicions d’ús. Tot això no implica que els aspectes de seguretat per ells coberts es donin per resolts.

ELEMENTS DE PROTECCIÓ Al laboratori es realitzen operacions molt diverses, de curta o llarga durada, en les quals es manipula una gran varietat de productes amb diferents característiques de perillositat. Sovint és difícil adoptar mesures de protecció col·lectiva que siguin eficaces i, en molts casos, apareixen riscos residuals. És en aquestes circumstàncies quan s’ha de recórrer als elements de protecció, que han de ser adequats davant els riscos dels quals hom es vol protegir. Els elements de protecció que haurien de ser habituals en els laboratoris de química són els següents: ulleres, guants, mascaretes i bates. Ulleres De forma general, les ulleres tenen l’objectiu de protegir els ulls contra esquitxades i projeccions. A més, han d’oferir una bona protecció frontal i lateral. S’utilitzen filtres oculars en totes aquelles operacions en les que hi hagi risc d’exposició a radiacions com l’ultraviolada, infra-

NPQ 463 • segon trimestre 2013

roja o làser. Per aquest motiu, la protecció ocular s’ha de considerar com imprescindible. En determinats casos, en què hagin de ser utilitzades de forma continuada per una persona que necessita ulleres graduades, les de protecció ocular es portaran a sobre de les ulleres graduades, o bé, es podran confeccionar ulleres de seguretat graduades. Les persones que necessitin portar lents de contacte durant els treballs de laboratori han de ser molt conscients de que aquestes interferiran amb els procediments de rentat d’emergència.

Guants L’objectiu d’aquests equips de protecció és impedir el contacte i penetració de substàncies tòxiques, corrosives i/o irritants a través de la pell, especialment a través de les mans que és la part del cos que més entra en contacte amb els productes químics. És recomanable no portar joies a les mans per evitar el deteriorament i trencament dels guants.

Làtex. Els guants de làtex, ofereixen una perfecta protecció enfront de substàncies corrosives i irritants, però aquesta substància és especialment feble en contacte amb dissolvents orgànics. Són de fàcil col·locació i a causa de la seva textura gomosa eviten les relliscades. No obstant això, es tracta d’un material natural, i, com a conseqüència, algunes persones són al·lèrgiques al làtex; en aquest cas han de considerar altres opcions i materials. Nitril. Els guants de nitril ofereixen una bona resistència enfront dels productes químics, en general, i dels dissolvents orgànics, en particular. No es recomana el seu ús davant de cetones, àcids oxidants forts i productes químics orgànics que continguin nitrogen. Tres vegades més resistents al punxonament que els guants de làtex. A més, ofereixen una bona alternativa per a la gent que pateix al·lèrgia al làtex. Vinil. Molt emprats en la indústria química. Barats, d’un sol ús, duradors i amb bona resistència al tall. Ofereixen una millor resistència química que altres polímers davant agents oxidants inorgànics diluïts.

Els guants de seguretat es fabriquen en diferents materials:

col·laboracions

Extintor

Dutxa

No es recomana emprar-los davant cetones, èter i dissolvents aromàtics o clorats. Alguns àcids concentrats endureixen i plastifiquen els guants de PVC. No ofereixen una bona protecció enfront de material infecciós ni té la sensibilitat tàctil del làtex. Mascaretes Els equips de protecció individual de les vies respiratòries són aquells que tracten d’impedir que el contaminant penetri en l’organisme a través d’aquesta via. A continuació explicarem els dos tipus de mascaretes més emprades en el laboratori de química, que són:

Rentaülls

per a la protecció de gasos o vapors, sinó que és més apta per a la protecció enfront de partícules sòlides i aerosols. Mascareta purificadora d’aire. Equips que utilitzen l’aire de l’ambient i el purifiquen, és a dir, retenen o transformen els contaminants presents en ell, perquè sigui respirable. Presenten dues parts clarament diferenciades: l’adaptador facial i el filtre. L’adaptador facial té la missió de crear un espai hermèticament tancat al voltant de les vies respiratòries, de manera que l’únic accés a elles sigui a través del filtre. Bates

Mascareta autofiltrant. Aquesta mascareta és un tipus especial de protector respiratori que reuneix en un sol cos inseparable l’adaptador facial i el filtre. No és adequada

La bata de laboratori està dissenyada per protegir la roba i la pell de les substàncies químiques que poden vessar o produir esquitxades.

S’ha de portar sempre cordada i cobrir fins a sota del genoll. La bata més emprada és la de cotó. La bata de cotó protegeix d’esquitxades i projeccions, cantonades agudes o rugoses i és un bon retardant del foc, ja que quan es crema no s’enganxa, de manera que si li cau un corrosiu, s’haurà de malmetre la bata, però es podrà treure amb facilitat. A diferència de les bates de fibres sintètiques (moltes elaborades amb PET), on si li cau algun corrosiu la bata es pot fondre i enganxar a la pell, causant cremades molt perilloses de tercer grau, i no es podrà retirar amb facilitat.

ELEMENTS D’ACTUACIÓ

ELEMENTS DE PROTECCIÓ

Esquitxades / Abocaments

Dutxa / Rentaülls / Neutralitzadors / Campana extractora

Ulleres / Bata / Guants / Mascareta autofiltrant

Evaporació, filtració, destil·lació i secat

Projeccions / Esquitxades / Abocaments / Incendis

Dutxa / Rentaülls / Neutralitzadors / Manta ignífuga / Extintor

Ulleres / Bata / Guants

Reaccions químiques

Explosions / Projeccions / Esquitxades / Abocaments / Incendis

Dutxa / Rentaülls / Neutralitzadors / Manta ignífuga / Extintor / Campana extractora

Ulleres / Bata / Guants / Mascareta purificadora d’aire

Extraccions amb líquids

Esquitxades / Abocaments / Incendis

Dutxa / Rentaülls / Neutralitzadors / Manta ignífuga / Extintor

Ulleres / Bata / Guants

Neteja de vidre

Esquitxades / Ferides

Dutxa / Rentaülls

Ulleres / Bata / Guants

OPERACIONS

RISCOS

Transvasament de líquids

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

ELEMENTS D’ACTUACIÓ Els incidents que ocorren en els laboratoris (incendis, vessaments, descontaminacions, esquitxades, cremades, etc.) poden tenir uns efectes mínims si es disposa d’elements d’actuació adequats i en nombre suficient. Els elements d’actuació que haurien de ser habituals en els laboratoris de química, i que han d’estar senyalitzats, són els següents: dutxes de seguretat, fonts rentaülls, mantes ignífugues, extintors, neutralitzadors i campanes extractores. Dutxes de seguretat Constitueixen el sistema d’emergència més habitual per a cassos de cremades químiques o d’incendi de la roba no produït per combustibles orgànics. Els models més adequats són aquells que tenen un accionador triangular unit al sistema mitjançant una barra fixa (millor que amb cadena). S’haurien de treure la roba, les sabates i les joies mentre s’estigui sota la dutxa. Fonts rentaülls És un sistema que ha de permetre la descontaminació ràpida i eficaç dels ulls, i que està constituït bàsicament per dos ruixadors o filtres capaços de proporcionar un raig d’aigua potable per rentar els ulls o la cara, una pileta proveïda del corresponent desguàs, d’un sistema de fixació al terra o a la paret i d’un accionador de peu (pedal) o de colze. El raig proporcionat pels bro-

quets ha de ser de baixa pressió per no provocar dany o dolor innecessari. Per assegurar una bona neteja ocular es recomana rentar els ulls com a mínim durant 10 minuts, i, amb ajuda dels dits, obrir les parpelles per assegurar una bona neteja de la zona ocular afectada. Igual que s’ha indicat per al cas de la dutxa, l’aigua ha de ser potable i és recomanable que sigui temperada. Mantes ignífugues Aquestes mantes permeten una acció eficaç en el cas de focs petits o foc a la roba provocats per dissolvents orgànics, com a alternativa a les dutxes de seguretat. La utilització de la manta en certs casos pot evitar el desplaçament del subjecte en flames, el que ajuda a limitar la quantitat de les cremades. Una alternativa a les mantes ignífugues és la utilització de peces o tèxtils poc combustibles o prèviament humits.

• Tipus D. Metalls combustibles: magnesi, sodi, liti, potassi. Neutralitzadors

Extintors Si no és factible controlar els petits incendis que es produeixen en el laboratori amb mantes ignífugues o tèxtils mullats, cal recórrer als extintors. Els extintors són aparells que contenen un agent o substància extintora que pot ser projectada i dirigida sobre el foc per acció d’una pressió interna. Atès que existeixen diferents tipus de foc, que es classifiquen segons es tracti de sòlids, líquids, gasos, metalls o d’origen elèctric, s’ha de decidir en cada cas l’agent extintor adequat: aigua polvoritzada, raig, hidrocarburs halogenats o CO2. La forma adequada d’utilitzar l’extintor és dirigir la descàrrega cap a la base de la flama. • Tipus A. Substàncies combustibles: fusta, teles, paper, cautxú i plàstics. • Tipus B. Líquids inflamables: oli, greixos i diluents de pintures.

NPQ 463 • segon trimestre 2013

• Tipus C. Equips elèctrics connectats al corrent.

En cas de vessaments o abocaments accidentals s’utilitzen els agents neutralitzadors o absorbents. Cal disposar d’aquests elements d’actuació en funció de l’activitat del laboratori. Normalment s’ha de disposar d’agents específics per a àcids, bases, dissolvents orgànics i mercuri, el que constitueix l’anomenat equip bàsic. També es pot disposar d’un absorbent universal (sepiolita) que serveix per poder recollir qualsevol mena de vessament, independentment de la seva naturalesa. Campanes extractores Les campanes extractores capturen, contenen i filtren les emissions gasoses generades per substàncies químiques perilloses. En la taula adjunta es resumeixen les operacions més habituals en un laboratori de química, els riscos derivats i els elements d’actuació i ☯ de protecció que cal emprar.

col·laboracions

QUIN MAL DE CAP! Miquel Paraira Professor titular de la UPC

Una de les alteracions de la salut més comunes i esteses en la nostra societat és el famós «mal de cap», que no és ben bé el mateix que «quins mals de cap», expressió també molt comuna per expressar problemes o dificultats. Al llarg de la història s’han emprat diferents tipus de remeis analgèsics per guarir o alleujar aquest mal de cap, i en l’actualitat els més importants probablement són tres:

amb diversos noms, com ara aspirina, adiro, A.A.S. entre d’altres. El paracetamol és un analgèsic i antipirètic que també actua inhibint la síntesi de prostaglandines, probablement responsables del mal de cap. Aquest compost orgànic té fórmula molecular C8H9O2N, i conté la funció amida i la funció fenol en posició para (1,4) de l’anell de benzè (Ph):

a) Àcid acetilsalicílic (AAS). HO–Ph–NH–CO–CH3 b) Paracetamol. El compost va ser sintetitzat per Harmon Morse de l’empresa Northrop el 1873 per reducció del p-nitrofenol en àcid acètic glacial.

c) Ibuprofèn. L’àcid acetilsalicílic va ser descobert per Felix Hoffmann de l’empresa Bayer el 1897. Es tracta d’un compost de fórmula molecular C9H8O4 i correspon a l’estructura en posició orto (1,2) del benzè (Ph) del grup carboxil i el grup ester: HOOC–Ph–O–CO–CH3 Aquest compost manifesta un lleuger caràcter àcid amb un pKa = 3,5, i des d’un aspecte farmacològic pot actuar com: a) Antiinflamatori no esteroide.

Aquest compost no és antiinflamatori ni anticoagulant, a diferència de l’aspirina, però té l’avantatge de no alterar la mucosa gàstrica ni produir les alteracions al·lèrgiques de l’aspirina. A Espanya les formes comercials més esteses són el gelocatil, el paracetamol Stada, el dolotil, el frenadol i el termalgin. L’ibuprofèn és un analgèsic i antiinflamatori, usat per combatre cefalees, dolors dentals, miàlgies, artritis reumatoide i trastorns menstruals. Té fórmula molecular C13H18O2, i conté a la seva molècula la funció àcid carboxílic, és a dir, de la mateixa manera que l’AAS té un caràcter àcid, més feble que l’àcid acetil-

b) Analgèsic. c) Antipirètic. d) Antiagregant plaquetari. Cap els anys 70 el Dr. John Robert Vane descobreix que aquest fàrmac inhibeix la síntesi de prostaglandines i tromboxans, afavorint la fluïdesa de la sang. Aquest fàrmac pot produir reaccions al·lèrgiques i alteracions de la mucosa gàstrica. Des de l’any 2008, el 85 % de la producció mundial d’àcid acetilsalicílic, comercialitzat genèricament com Aspirina es realitza a Langreo (Astúries), en una factoria de l’empresa Bayer. El fàrmac es comercialitza

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

Ibuprofèn Actualment se sintetitza pel mètode BHC que requereix de 3 etapes de síntesi a partir de l’isobutilbenzè. a) S’acetila l’isobutilbenzè amb anhídrid acètic en presència de clorur d’alumini com a catalitzador i s’obté la p-isobutilfenilmetilcetona. b) Per reducció de la cetona amb hidrogen i catàlisi amb níquel Raney s’obté el corresponent alcohol. c) Finalment per carbonilació amb monòxid de carboni i catàlisi amb pal·ladi, s’assoleix el grup àcid. (CH3)2CH–CH2–Ph → salicílic, amb un pKa = 4,4. La fórmula estructural és la següent: (CH3)2CH–CH2–Ph–CH(CH3)–COOH amb el carboni 2 comptat des del grup carboxil de caràcter quiral, presentant formes R i S, i la forma racèmica. El seu nom sistemàtic és: àcid(RS) 2-(p-isobutilfenil)propiónic.

isobutilbenzè

→ (CH3)2CH–CH2–Ph–CO–CH3 → → (CH3)2CH–CH2–Ph–CHOH–CH3 → → (CH3)2CHCH2–Ph–CH(CH3)–COOH RS ibuprofèn

(Ph és l’anell benzènic) Solament espero que després d’aquesta lectura no ☯ us hagi vingut mal de cap.

El compost va ser descobert pel Dr. Stewart Adams de la divisió de recerca de Boots Group, i es comercialitza com a ibuprofeno cinfa i ibuprofeno normon entre d’altres. Tots tres analgèsics no opioides formen part del llistat de l’OMS com analgèsics indispensables. En els següents esquemes, mostrem les formes actuals per sintetitzar els tres fàrmacs: Aspirina Ph–OH + CO2 + NaOH → NaO–Ph–COONa fenol

NaO–Ph–COONa + H2SO4 → HO–Ph–COOH àcid salicílic

HO–Ph–COOH + CH3CO–O–COCH3 → anhídrid acètic

→ HOOC–Ph–OCOCH3 àcid acetilsalicílic

Paracetamol Ph–OH + HNO3 fenol

nitració

→

O2N–Ph–OH

reducció

→

→ H2N–Ph–OH H2N–Ph–OH + CH3–COOH → HO–Ph–NH–CO–CH3 paracetamol

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

CONSELL DE SALUT EVITAR LA PÈRDUA PREMATURA D’AUDICIÓ * Equip mèdic del Centre Mèdic Mútua General de Catalunya

Escoltar música a gran volum i durant un temps perllongat pot produir una pèrdua severa i irreversible d’audició. Els reproductors mp3, l’excés de soroll en molts ambients (sales de cinema, discoteques, al carrer...) estan contribuint a incrementar els nivells de sordesa de forma prematura, sobretot en *

Article publicat a: El Periódico (nov. 2012), La Vanguardia - Salud & Vida (2012) i la Revista online de Mútua General de Catalunya (www.interesmutu.com).

la gent jove, fins al punt que aquest col·lectiu s’està exposant a quedarse sord 30 anys abans que la generació dels seus pares.

sible l’exposició continuada a sorolls de forta intensitat.

MÀXIM 80 DECIBELS Està demostrat que l’oïda interna, que és on es percep el so, té un nombre limitat de cèl·lules que no es restitueixen, el que significa que cada cèl·lula que es destrueix és capacitat auditiva que es perd. Així doncs, la millor recomanació per minimitzar la pèrdua d’audició és evitar o limitar en la mesura del pos-

Els adolescents coneixen els perills d’escoltar música a un volum excessiu i saben que haurien de prendre precaucions, però no acostumen a fer cas i prefereixen gaudir de la seva música preferida a tot volum. A més a més, si l’escolten amb els seus reproductors al carrer

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

o en ambients sorollosos, la tendència es apujar el volum perquè el soroll no es solapi i interfereixi, incrementant, d’aquesta manera, els decibels. Més de 89 és perjudicial, però moltes vegades, amb aquests petits aparells, es superen els 100 decibels, tot i que la legislació vigent limita a aquesta xifra el seu volum. És important tenir en compte que: • Escoltar música a 100 decibels, només un quart d’hora, ja causa al 20 % dels joves una reducció de capacitat auditiva. • També existeix un risc de pèrdua d’audició permanent escoltant música a més de 89 decibels, durant una hora, cada dia, durant 5 anys. • Aquesta pèrdua auditiva no és sempre evident des del princi-

pi, sinó que sol aparèixer anys després. Els metges s’estan trobant casos de gent jove amb una pèrdua d’audició pròpia de les persones grans, un procés natural i inevitable que es dóna a partir dels 65 anys, en el 20 % dels casos, i en el 80 %, a partir dels 75 anys, però que ara s’està anticipant de manera preocupant. A la natura no existeix cap so persistent que superi els 80 decibels, només a les cascades, i al seu voltant no existeix vida animal superior. Els animals s’allunyen per protegir-se. En la nostra civilització, els nivells de soroll que generem de manera artificial superen amb escreix el que l’oïda humana pot tolerar. Un tub d’escapament d’un cotxe són 80 decibels, un concert de rock pot superar els 140 decibels, un equip de música o el soroll d’un

avió poden superar els120 i inclús els 130 decibels.

SALUT AUDITIVA Per evitar la pèrdua prematura d’oïda i també per tenir cura d’aquest delicat òrgan del nostre cos, és important no abusar dels auriculars a elevat volum, evitar els bastonets, ja que el seu ús és innecessari i fins i tot contraproduent, i fer-se revisions periòdiques amb el metge especialista. Netejar-se la cera de les orelles amb bastonets està totalment desaconsellat, ja que la cera acompleix la seva funció de protecció i desapareix per si mateixa. El cerumen ajuda a combatre les infeccions i actua com a escut protector entre l’exterior i el timpà. Amb els bastonets l’únic que aconseguim és acumular el cerumen a l’interior i arriscar-nos a fer ☯ taps.

Tratamiento de aguas residuales

El podeu adquirir al Col·legi de Químics al preu de: 30 euros

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

MÁS CURIOSIDADES EN MATEMÁTICAS EL LÍMITE Y EL INFINITO (III) Enrique Julve

En dos números anteriores de NPQ hablé de los conceptos de límite y de infinito en matemáticas a través de su trayectoria histórica, desde los griegos e hindús hasta los musulmanes de mediados a finales del siglo XIV, relatado ello por un peregrino persa de finales del siglo XIV. Voy a proseguir ahora hablando de los conceptos que de límite de una sucesión y de infinito se tenían en la Europa medieval y en siglos posteriores, hasta finales del siglo XVIII.

INTRODUCCIÓN HISTÓRICA: LA EUROPA DE LA EDAD MEDIA En la Europa medieval, después de las vicisitudes de las invasiones bárbaras, del ligero resurgimiento cultural de la época carolingia y de las Cruzadas y sus resultados, se produjo el auge del feudalismo. En este período histórico, el modo de producción feudal se desarrollaba en toda su plenitud, pero la renta feudal se distribuía por los señores feudales fuera del campo donde se originaba. Con el aumento de la demanda de productos artesanales y con el comercio a larga distancia, ya entre los siglos XI al XIII, comenzaron a nacer las ciudades (burgos) y dentro de ellas empezó a emerger una nueva capa social: la burguesía, que en siglos posteriores desempeñaría un importante papel en la historia del mundo. En estos siglos XI al XIII, el arte románico y el gótico temprano fueron protegidos por las órdenes religiosas y el

clero secular y, así, las órdenes de Cluny y del Císter llenaron Europa de monasterios y catedrales, al tiempo que el Camino de Santiago –la peregrinación al sepulcro del Apóstol– articulaba la Península Ibérica con Europa. También en ese tiempo nacieron algunas universidades, entre ellas: la de Bolonia (1088), la de Oxford (1096), la de Cambridge (1209), la de Salamanca (1218), la de Padua (1222), la de Nápoles (1224), la Sorbona de París (1275) y la de Alcalá de Henares (1293). Otras universidades, asimismo prestigiosas, se crearon a comienzos del siglo XIV, como la de Roma (1303) y la de Coimbra (1308), o entre mediados y finales de ese siglo, como las de Pisa (1343), Valladolid (1346), Praga (1348), Cracovia (1363), Viena (1365), Colonia (1368) y Heidelberg (1386). La escolástica llegó en esa época a su cumbre con Santo Tomás de Aquino (discípulo de San Alberto Magno), tras recibir la influencia del musulmán cordobés Averroes a través de las traducciones del árabe. Al mismo tiempo, el derecho romano comenzaba a influir en los reyes medievales. En contrapartida, también en esta época crecieron las herejías, las revueltas campesinas y urbanas (reprimidas salvajemente) y las feroces guerras feudales. En las ciudades o burgos surgieron en esos siglos muchas instituciones sociales nuevas. Así, el desarrollo del comercio llevó aparejado el del sistema financiero y la

contabilidad, y los artesanos se unieron, para la defensa de sus derechos, en asociaciones llamadas gremios, ligas, cofradías o corporaciones, dependiendo del lugar geográfico donde se ubicaban. También desde finales del siglo XI –comienzo de la plena Edad Media– se iba gestando un nuevo modelo institucional en Europa, el parlamentarismo, derivado de la obligación feudal del consilium, que implicaba a los tres órdenes feudales existentes en el medievo. Este modelo se generalizó en gran parte de la Europa occidental y ejemplos de ello nos lo ofrecen: en el año 1188, las Cortes de León en España, en el año 1215 la Carta Magna del rey Juan sin Tierra, en el año 1258 las Provisiones de Oxford en Inglaterra, y en el año 1302 los Estados Generales en Francia. En los siglos XI y XII, y sobre todo en el siglo XIII, se habían abierto ya rutas terrestres seguras entre ciudades más o menos próximas, siguiendo cañadas trashumantes de la Mesta (como en Castilla) o siguiendo calzadas romanas antiguas (como las que enlazaban ciudades flamencas y ciudades del norte de Italia a través de las regiones borgoñonas o renanas). También se habían abierto rutas marítimas (como las de la Liga Hanseática entre el mar Báltico y el mar del Norte, o las rutas del mar Cantábrico o las del mar Mediterráneo) y rutas fluviales (como la de los ríos Vístula y Rhin). También a finales del siglo XIII se

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

habían realizado grandes viajes a países lejanos exóticos, como los del mercader y explorador veneciano Marco Polo, junto con su padre y tío, a la China de Kublai Khan, en el año 1280, siguiendo la llamada ruta de la seda. En los siglos siguientes, XIV y XV, se produjo el ocaso de la Baja Edad Media, iniciado con la llamada crisis del siglo XIV. Este período final de la Edad Media se caracterizó, al principio, por el renacer de las ciudades –iniciado ya en el siglo anterior–, el auge del comercio, la aparición de la peste negra –que redujo la población de Europa a casi la mitad– y el comienzo de las incipientes monarquías nacionales que en siglos posteriores dieron lugar a los principales estados europeos. En este período, pues, tuvo lugar la desaparición de los rasgos específicos medievales, sustituidos por los rasgos modernos propios de la edad que le siguió. En ese siglo XV, año 1400, se había iniciado en Italia el período conocido como Quattrocento, primera fase del llamado Renacimiento, que tanto esplendor dio a las letras, las artes y las ciencias, con nombres como Dante, Miguel Ángel o Leonardo da Vinci, entre otros, así como a la tecnología y las invenciones, como la de Gutenberg, con la imprenta. También en este siglo XV, y particularmente el siguiente, se realizaron las grandes exploraciones de portugueses y españoles, especialmente el descubrimiento del Nuevo Mundo (América) por parte de Cristóbal Colón, al servicio de los Reyes Católicos, en el año 1492, fecha que da fin a la Edad Media (o la de la toma de Constantinopla por los turcos otomanos en el año 1453) y al comienzo de la Edad Moderna, época de grandes acontecimientos sociales a la vez que importantes descubrimientos científicos y tecnológicos.

NPQ 463 • segon trimestre 2013

LAS MATEMÁTICAS EN LA EDAD MEDIA EUROPEA Las matemáticas, en la época de la temprana Edad Media, no habían tenido un gran auge en Europa, pues los matemáticos de aquella época solo conocían un primitivo sistema de numeración y unos pocos conocimientos de aritmética. En esa etapa, que va desde el siglo VII al IX, la matemática europea occidental se limitaba, pues, al cálculo elemental con el ábaco, a un complicado sistema de cálculo con los dedos y a la agrimensura, además de al cómputo (computus) de los días de fiestas móviles eclesiásticas, como la Pascua. Aunque la sociedad civil, en general, poseía tan bajo nivel matemático en la citada época, en algunos centros y monasterios se intentaba paliar ese déficit con algunas traducciones de obras matemáticas griegas, muy esporádicas, llegadas a ellos por medios no demasiado claros. Así llegaron a esa Europa, a través de traducciones en latín, retazos incompletos de Euclides y Aristóteles. En esta época destacaron: el erudito de la España visigoda y obispo San Isidoro de Sevilla (560 a 636), el monje benedictino inglés San Beda el Venerable (672 a 735), los monjes y eruditos ingleses Alcuino de York (735 a 804) y Fredegisus de Tours (760 a 834), ambos enseñantes en la Escuela Palatina de Carlomagno, el escocés (o irlandés) Juan Escoto Eriugena (810 a 877), enseñante en la Escuela Palatina del rey franco Carlos el Calvo y el francés Erico de Auxerre (841 a 876), monje oblato del monasterio benedictino de Saint-Germain de Auxerrre (Borgoña) e iniciador de la Escuela de Auxerre, que continuó su discípulo francés, Remigio de Auxerre, hasta el año 935. En el siguiente siglo, siglo X, sobresalieron en el occidente europeo: Odón de Cluny, discípulo de Remigio de Auxerre y reformador de la

Leonardo da Vinci. Autorretrato hecho entre 1512 y 1515.

orden monástica de San Benito, y, especialmente, Gerberto de Aurillac (940 a 1003), que estudió en la España medieval (en la Escuela de Sevilla, fundada por San Isidoro) y, posteriormente, fue elegido papa con el nombre de Silvestre II. Escribió sobre aritmética y geometría, materias que formaban parte del currículo de las escuelas medievales, dividido en trivium (retórica, lógica dialéctica y gramática) y quadrivium (música, aritmética, geometría y astronomía). En esta primera época medieval, de estas siete artes liberales, solo la lógica dialéctica mostró un constante desarrollo. Pero el enorme interés en el cultivo de esta materia no se tradujo en un desarrollo de las matemáticas (aritmética y geometría). Por el contrario, el énfasis puesto en la investigación puramente dialéctica de todas las ciencias resultó ser nefasto para ellas. Solo el contacto renovado, en ese tiempo, con la astronomía, la mecánica y la óptica, dieron a los posteriores matemáticos del Renacimiento el cúmulo de nuevos conocimientos y métodos que vinieron a ser la base

col·laboracions

para el desarrollo moderno de las matemáticas. Así, no fue hasta el año 10501100 cuando nuevas influencias comenzaron a afectar a la intelectualidad europea de la época, contribuyendo a ello de modo especial en el siglo XII y posteriores, ya en plena Baja Edad Media, además de la mencionada Escuela de Sevilla, la recién implantada Escuela de Traductores de Toledo, con el rey Alfonso X el Sabio al frente, donde convivían estudiosos representantes de las tres religiones monoteístas, cristianos, judíos y musulmanes, escuela que fue foco destacado en la difusión de la antigua cultura y ciencia griega, además de la contemporánea árabe-islámica de aquella época, por toda la Europa occidental. Fueron, en efecto, enormes los conocimientos desarrollados por los matemáticos del Islam en esta Edad Media, desde el siglo IX al XIII, y transmitidos después al mundo occidental, sea a través de la España musulmana y luego cristiana, sea por vía bizantina o, posteriormente, en el siglo siguiente, a través de los dominios árabes del sur de Italia. Como ya se relató en los artículos anteriores de NPQ, sobresalieron en el estudio de las matemáticas y de modo especial, en las temáticas de sucesiones, límites de sucesiones e infinito, los matemáticos musulmanes del siglo IX al XIII: Al-Khwärizmi, Al-Mahani, Abu-Kämil, Oustá ibn Lukä, Thäbit ibn Qurra, Ibrahim ibn Sinän, Al-Battani, Ibn Al-Haythama (Alhacén), Abul Wafa, Al-Karaji, AlJayyami (Omar Khayyam), Al-Sammawal, Al-Tusi y Al-Farisi, sin olvidar a los científicos hispanoárabes: Al-Jayyani, Azarquiel, Avempace, Ezra, Avicena y Averroes. Y, ya en pleno siglo XIV, sobresalió en el estudio de las matemáticas, el científico musulmán Al-Kashi y, en la India islámica, el gran matemático y astrónomo Madhava de Sangamagrana, fundador de la Escuela de Kerala.

Volviendo a la Europa occidental, desde finales del siglo XII a finales del siglo XV, surgieron una serie de eruditos, a la par que matemáticos y astrónomos brillantes, que aumentaron el bagaje de esas disciplinas, aupados por el conocimiento del saber antiguo transmitido por musulmanes e hindúes. Entre los eruditos del siglo XII al XIII destacaron: Roberto Grosseteste, Roger Bacon, John Scoto y Leonardo Fibonacci. El monje franciscano inglés Roberto Grosseteste (1175 a 1253), matemático y erudito, conocedor de todo el saber de la época medieval, recuperó para el método científico la idea griega de explicación, siendo el precursor de la filosofía moderna e influyendo en Bacon y Scoto. Su concepción de la ciencia implicaba observaciones y experimentos, y dio la idea de posibilitar la aplicación de las matemáticas a la ciencia física, idea que sería desarrollada en el siglo XIV por un grupo de alumnos suyos, conocidos como los calculadores, entre ellos Thomas Bredwardine, que fomentaron una matemática del movimiento. Roger Bacon (1214 a 1294), monje y sabio inglés, llamado Doctor admirabilis, siguió las enseñanzas de Grosseteste y se convirtió en el precursor de la ciencia experimental. John Scoto (1266 a 1294), monje franciscano escocés, mereció el título de Doctor subtilis. Fue, como teólogo y filósofo, partidario, como Grosseteste, del pensamiento de San Agustín y contrario a las ideas de Aristóteles y Santo Tomás de Aquino, lo que le valió duras críticas por parte de los seguidores de esas doctrinas. El italiano Leonardo Fibonacci o Leonardo Pisano o Leonardo de Pisa (1170 a 1250) fue considerado el matemático europeo más impor-

tante de la Edad Media. Recopiló y divulgó el conocimiento matemático de los clásicos greco-romanos, árabes e hindúes y realizó diversas aportaciones en los campos del álgebra y de la teoría de números. Dio nombre a los llamados números de Fibonacci que conforman la sucesión de Fibonacci, sucesión que aparece, de modo constante, en la naturaleza. En las piñas, por ejemplo, sus escamas, que se agrupan en espiral alrededor del vértice, están en un número igual a los términos de esta sucesión; y en los girasoles, que forman una red de espirales girando unas en el sentido de las agujas del reloj y otras en sentido contrario, la suma total de ambas siempre se corresponde a los números consecutivos de la sucesión de Fibonacci. En este siglo XIII destacó también el matemático Giordano Nemorario, que definió la continuidad, dentro de las teorías del límite, como «la imposibilidad de distinguir los puntos límites juntamente con la posibilidad de establecer un límite». En la primera mitad del siglo XIV apareció la figura del filósofo y matemático inglés Thomas Bredwardine (1290 a 1349), precursor de la investigación científica y de la introducción de las matemáticas, como método fundamental, en esa investigación, siguiendo con ello la línea de actuación preconizada unos cincuenta años antes por Grosseteste. Llamado Doctor profundus, fue considerado uno de los miembros más destacados de la Escuela de Oxford. Bredwardine analizó el problema del principio y del fin y distinguió entre infinitos catéticos (que no tienen fin) e infinitos sincatéticos (cuando cada magnitud, siempre tiene una magnitud mayor). Explicó el continuo, simplemente, como infinitos divisibles en sí mismos, es decir, que un segmento estaría constituido por infinitos segmentos y un volumen por infinitos volúmenes.

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

En el siglo XV, ya en el denominado Renacimiento, el teólogo, filósofo y matemático nacido en Alemania, Nicolás de Cusa o Nikolaus Krebs o Chrypffs, cardenal de Cusa (1401 a 1464), estudió profundamente el concepto infinito. Decía que el problema central del pensamiento estaba en la armonización de los contrarios. Por ejemplo, un polígono y una circunferencia se identificaban cuando el polígono tenía un número infinito de lados. Así, fue el primero que planteó el círculo como un polígono de número infinito de lados. Se le ha considerado como el padre de los filósofos alemanes y persona clave en la transición del pensamiento medieval al Renacimiento. Otros matemáticos eminentes de esa época fueron, también: Piero della Francesca o Pietro di Benedetto dei Franceschi (1415 a 1492), famoso pintor del Quattrocento italiano y, a la vez, destacado geómetra; Johannes Müller (Regiomontano) (1436 a 1476), fundador de la trigonometría moderna; y el monje franciscano Luca Paccioli (1450 a 1510), gran impulsor de la ciencia matemática (aritmética, álgebra y geometría) en el mundo del Renacimiento.

aporte de Kepler fue en el campo de la astronomía, con el enunciado de las tres leyes que llevan su nombre acerca del movimiento de los planetas (entre ellos la Tierra), que describen una elipse uno de cuyos focos está ocupado por el Sol. Unos veintisiete años antes del nacimiento de Kepler se publicó, en el año 1543, la obra del astrónomo polaco Nikolaus Copérnico (1473 a 1543), titulada De Revolutionibus Orbium Coelestium, en la que este astrónomo exponía la hipótesis heliocéntrica del universo (el centro Esta imagen ilustra uno de los temas centrales del universo está ocupado de la obra de Kepler: Harmonices Mundi (Las arpor el Sol, alrededor del monías del mundo, 1619). cual giran los planetas, entre ellos la Tierra), en contra de la hipótesis geocéntrica (el po (seguidora de la idea aristotélicentro del universo es la Tierra, alca y ptolemaica). rededor de la cual giran el Sol y los otros planetas), sostenida por Las leyes planetarias de Kepler la ciencia tradicional de aquel tiemcontribuyeron a la consolidación de

LAS MATEMÁTICAS EUROPEAS EN LOS SIGLOS XVI Y XVII Ya en el siglo XVI, el matemático y astrónomo alemán Kepler dio un gran paso dentro de la idea del infinito, sea del infinitamente grande o del infinitamente pequeño. Johannes Kepler (1571 a 1630) estudió la geometría de polígonos y poliedros, desarrollando muchas configuraciones espaciales hasta entonces desconocidas (denominadas actualmente sólidos de KeplerPoinsot). Calculó el volumen de los sólidos mediante la división, en un número tendiendo a infinito, de cosas pequeñísimas. Pero el gran

NPQ 463 • segon trimestre 2013

Copérnico con el compàs i la esfera armilar, delante de la Academia Polonesa de Ciencias, Varsovia, obra de Bertel Thorvaldsen.

col·laboracions

Retrato de Galileo Galilei pintado por Justus Sustermans en 1636.

la hipótesis de Copérnico, refrendada unos años después por las observaciones astronómicas realizadas por Galileo Galilei (1564 a 1642). Este matemático y astrónomo italiano mostró interés por todas las ciencias y las artes (música, literatura, escultura y pintura), y su trabajo experimental ha sido considerado complementario a los escritos del inglés Francis Bacon en el establecimiento del moderno método científico. Aplicando principios mecánicos revolucionarios y efectuando observaciones con el telescopio de su invención, realizó una serie de descubrimientos astronómicos cuya interpretación chocaba con la hipótesis geocéntrica asentada en la física aristotélica, lo que afirmaba la validez de la hipótesis (ya teoría) de Copérnico. La publicación en el año 1632 de su monumental obra Diálogo concerniente a los dos principales sistemas del mundo, le valió a Galileo la enemistad del Santo Oficio, valedor del geocentrismo del universo, teniendo que retractarse, en el año siguiente, de la doctrina copernicana ante el Tribunal de la Inquisición Romana, al no poder apoyarla con pruebas tangibles. Según cuenta la tradición, al abjurar de su teoría murmuró: «Y, sin embargo, se mueve (gira)».

Otro impulsor de las matemáticas, ya en la primera mitad del siglo XVII, fue el jesuita italiano Bonaventura Cavalieri (1598 a 1647), discípulo de Galileo Galilei. Fue el primer matemático que introdujo en Italia el cálculo logarítmico, y consideró las líneas como un conjunto de infinitos puntos. Estableció y perfeccionó la teoría de los indivisibles, que estudiaba las magnitudes geométricas como compuestos de un número infinito de elementos, o indivisibles, que eran los últimos términos de la descomposición que se puede hacer. Así, el indivisible de Cavalieri equivaldría al actual diferencial. La medida de las longitudes, las superficies y los volúmenes, se convertían, según esta teoría, en una simple suma de los infinitos indivisibles, siendo ello el principio del cálculo de una integral definida, aunque sin la noción rigurosa de paso al límite. Por ello, Cavalieri puede ser considerado como uno de los precursores del análisis infinitesimal actual, fundándose en esa teoría su Principio de Cavalieri. Por esos años, otro matemático jesuita italiano, Paolo Guldino (1577 a 1643), gran admirador de Arquímedes, manifestaba que, aunque estaba de acuerdo en que el continuo era divisible potencialmente hasta el infinito, no constaba de infinitas partes en acto, sino en potencia. En esta época y la siguiente surgieron –y se resolvieron– tres problemas principales que condujeron, en gran medida, a la introducción del infinito matemático, tanto en cosas importantes como en cosas nimias. El primer problema se relacionaba con el progreso de la mecánica, progreso al que contribuyó notablemente Galileo Galilei al iniciar el estudio científico de la cinemática y trabajar a fondo los conceptos de velocidad y aceleración. El funcionamiento de la atracción montañas

Retrato de René Descartes pintado por Frans Hals (1649).

rusas está relacionado con el cálculo infinitesimal. El segundo problema residía en conocer verdaderamente la tangente a una curva, en cuya resolución contribuyeron en gran medida, en este siglo XVII, Descartes y Fermat con la creación de sus geometrías, anuncio ya del concepto de derivada. René Descartes (1596 a 1650), filósofo y matemático francés, publicó en el año 1637 el primer tratado sobre geometría analítica, disciplina que aplica los poderosos métodos del álgebra a la geometría. Con ella, cualquier tipo de problema geométrico podía ser resuelto mediante una proposición general. Al mismo tiempo, Descartes, en el año 1640, dio la solución al problema de la tangente del cálculo diferencial, siendo también obra suya el tratamiento de cualquier sistema de referencia en coordenadas cartesianas, ya fueren coordenadas polares o bipolares. Pierre de Fermat (1601 a 1665), matemático francés, fue considerado junto a René Descartes uno de los principales matemáticos de la primera mitad del siglo XVII. Descubrió, independientemente de Des-

NPQ 463 • segon trimestre 2013

col·laboracions

cartes, el principio fundamental de la geometría analítica y, al mismo tiempo, el cálculo diferencial, antes de que lo hicieran, en años posteriores, Newton y Leibniz. Dentro de sus aportaciones a la teoría de números, enunció el pequeño teorema de Fermat y, de modo especial, el llamado último teorema de Fermat, que preocupó a los matemáticos durante más de 300 años, hasta que el año 1995 fue resuelto por el matemático británico Andrew Wiles. Otro matemático destacado de esta primera mitad del siglo XVII fue el filósofo y físico francés Blaise Pascal (1623 a 1662), que aparte de sus estudios sobre física, estableció las bases del cálculo de probabilidades y estudió el cálculo infinitesimal y el análisis combinatorio. El tercer problema que condujo a la introducción del infinito matemático estuvo vinculado al cálculo numérico, comenzando ya el uso de algoritmos infinitos en un tiempo en que se estaba trabajando con series y productos infinitos. En este aspecto, el inglés John Wallis (1616 a 1703) publicó en el año 1656 la obra Arithmética Infinitorum, en que vertió sus investigaciones sobre series infinitas y donde ya hacía servir los algoritmos infinitos para el cálculo de longitudes de curvas y áreas. Wallis, con sus aportaciones, contribuyó en gran manera al posterior desarrollo del cálculo infinitesimal realizado por Newton y Leibniz pocos años después. Los principales protagonistas de la introducción plena en las matemáticas de este infinito matemático fueron, sin lugar a dudas, los matemáticos de mediados del siglo XVII y comienzos del XVIII, Newton y Leibniz, considerados los creadores del análisis infinitesimal. Isaac Newton (1642 a 1727), filósofo, físico, astrónomo y matemático inglés, fundó el cálculo infinitesimal independientemente de Leibniz,

NPQ 463 • segon trimestre 2013

Una réplica del segundo telescopio de reflexión presentado por Newton a la Royal Society en 1672.

al tiempo que realizaba importantes aportaciones al álgebra. Se deben a este prolífico investigador, en matemáticas, el Método de Newton y, en física, la Mecánica newtoniana, con ayuda de la cual, entre otros logros, se pudieron derivar matemáticamente las leyes de Kepler. Gottfried Wilhelm von Leibniz (1646 a 1716), filósofo, físico, historiador y matemático alemán, desarrolló también, independientemente de Newton, los fundamentos del cálculo infinitesimal. Descubrió, asimismo, el criterio matemático de convergencia para series infinitas que lleva su nombre y la fórmula de Leibniz, que se usa para el cálculo de determinantes en matrices. Estableció, al mismo tiempo, la notación dy/dx del diferencial y el signo para la integración, ambos en uso hoy en día y, en el año 1698, utilizó el punto como símbolo de multiplicación. Ambos matemáticos profundizaron en la teoría de límites con objeto de dar solución al problema del cálculo tanto de la derivada como de la integral. Podemos decir que comprendieron, como los matemáticos de hoy en día, que el concepto de límite es el fundamento del análisis infinitesimal clásico.

LAS MATEMÁTICAS EUROPEAS EN EL SIGLO XVIII La tendencia en las matemáticas desde comienzos a finales del siglo XVIII se dirigió hacia la intuición y rigor absoluto, implicando a los tres conceptos básicos del cálculo: función, número y límite. En este aspecto, el matemático suizo Leonhard Euler (1707 a 1783) –uno de los matemáticos más prolíficos (publicó 866 trabajos científicos) y autor, entre otros logros, del número de Euler, e–, llevó a la culminación las escuelas de Newton y Leibniz. Y, el alemán Karl Friedrich Gauss (1777 a 1855), creó las matemáticas rigurosas modernas, llevándolas el francés Agustin Louis Cauchy (1789 a 1857), unos años después, a su más alto punto de rigor. Y aquí acaba esta historia concisa respecto a los conceptos –y desarrollo– del límite y del infinito en matemáticas. Hay que resaltar, para concluir, que, curiosamente, las matemáticas clásicas que nacieron en el siglo XVII conservan todavía hoy en día todo su potencial y posición central ☯ privilegiada.

col·laboracions

SAPS DIR-HO EN CATALÀ? Reproduïm aquest escrit d’Àstrid Bierge pel seu interès lingüístic i el seu sentit de l’humor. De tota manera, creiem que en aquests moments històrics en què surten noves llengües com si fossin bolets caldria ampliar-lo d’acord amb el nou títol: SAPS DIR-HO EN CATALÀ? I EN VALENCIÀ? I EN LAPAO? No hi ha res que m’interessi més que les paraules. És com una malaltia. Sóc incapaç de llegir un llibre i no anotar les paraules que no conec per després buscar-les al diccionari i apuntar-ne la definició. A part de les paraules boniques o estranyes, m’interessa molt saber com es diuen en català moltes paraules que només sabem dir en castellà. N’hi ha per donar i per vendre! Fa uns dies, la pregunta «com coi es deu dir això en català?» em va envestir a mitja dutxa. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera, xaró, mequetrefe, manefla i tirachinas, tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s’hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d’entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental, o bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix. Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una

frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada –en futbol, per exemple–, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant. Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d’acord, desori, poca-soltada o desentendre’s. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets. Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o tocasons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga

que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n’hi ha moltes d’aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de «ara que ho dius, sí que la sabia»: Estribillo/ tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/no posarse pedres al fetge o prendre-s’ho a la fresca. No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se’ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla, rabada o carpó, a la pantorrilla, panxell o tou de la cama, i al empeine, empenya. En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l’empobrim. De consol, sempre ens quedarà el «Déu n’hi do», que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir. Un cop, amb la Sílvia, vam arribar a aquesta definició: «Tenint en compte el que hi ha, és bastant». Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n’hi do, com el parlem de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més ☯ el pèl (otro gallo cantaría).

NPQ 463 • segon trimestre 2013

informació

LOS CAMBIOS EN LA LEY HIPOTECARIA NO PUEDEN TENER EFECTOS RETROACTIVOS QUE DEN INSEGURIDAD JURÍDICA Resum de la conferència que va donar el Sr. Josep Oliu a ESADE

«En lo referente a la ley hipotecaria, hay que distinguir el problema social del marco legal». Para el presidente del Banc Sabadell, Josep Oliu, existe una línea roja en lo que pide la Plataforma de Afectados por las Hipotecas: «no puede haber cambios legales con efectos retroactivos porque mostraría inestabilidad jurídica y pondría en peligro la credibilidad del país». Así lo ha alertado el directivo de la entidad durante una nueva sesión de Matins ESADE patrocinada por Erns&Young y con la colaboración de La Vanguardia. Durante la conferencia, el Sr. Oliu se ha mostrado negativo en cuando a la fluidez del crédito y ha dicho que seguirá bajando en el conjunto del país en 2013, en 2014 e incluso hasta 2015. Lo que para él es algo bueno porque el país debe desendeudarse antes de volver a pedir prestado. Por ello, cree que no volverá a fluir hasta que lleguemos a una tasa de desapalancamiento sostenible. En este sentido, el problema para el directivo es la falta de demanda. «Tenemos capacidad para dar créditos, pero hay dificultad para encontrar clientes que puedan acometer nuevas aventuras con credibilidad». Ahora ya hay agua pero no hay nadie al otro lado que abra el grifo, ha expresado. Así, ha explicado que Banc Sabadell se ha marcado como objeti-

NPQ 463 • segon trimestre 2013

vo crecer en crédito. En esta línea, ha apuntado que la entidad ha aumentado su capacidad de crédito más de un 33 %, por encima del sistema, que ha bajado un 20 %.

SECTOR INMOBILIARIO TOCA FONDO Josep Oliu considera que el sector inmobiliario en España ha tocado fondo: «los precios han alcanzado cifras bajas y no van a bajar más», ha asegurado. Asimismo, cree que «es falso que SAREB o banco malo vaya a bajar los precios de las viviendas». «Ya veremos cómo va, pero en 15 años no va a vender stock a precios tan bajos». En cuanto a las previsiones de crecimiento, el directivo ha indicado que 2013 seguirá siendo un año de recesión. «Hay elementos que nos permiten decir que los efectos negativos de la crisis podrán rebajarse a finales de este año o a principios de 2014, lo que dependerá de que se mantengan las reformas y la estabilidad económica», ha augurado.

AJUSTE FISCAL Oliu ha reconocido la necesidad del ajuste fiscal en España, pero ha añadido que la política actual está teniendo un efecto distorsionante

que debe tener una duración limitada en el tiempo para no perjudicar el desarrollo empresarial. Por otro lado, ha afirmado que ha mejorado la percepción de España en el exterior. En este sentido, ha asegurado que «en 2013 el entorno financiero va a ser más benigno y el ajuste fiscal será menos severo que en 2012». Igualmente, ha hecho referencia al rescate de Chipre como un episodio que «no tiene mayor importancia». Lo que sí la tiene es el ajuste económico europeo hacia su equilibrio. «Si alguna lección nos da el caso de la isla chipiotra es que tenemos que tener cuidado con los paraísos fiscales», ha matizado.

HORIZONTE DE BANC SABADELL El próximo horizonte de Banc Sabadell pasa por rentabilizar su nuevo posicionamiento, tras de duplicar su tamaño durante la crisis y de consolidar la solvencia y la liquidez; en 2007, los activos del banco eran de unos 70.000 millones, y prevé que al final de la crisis sean de 200.000 –cifra a la que se acercará con la integración del negocio de la antigua Caixa Penedès– y el capital principal del 11 %. Banc Sabadell

activitats

4a CURSA INTERCOL·LEGIAL Més de 350 persones inscrites van desafiar el temps de pluja i vent, que va fer el 27 d’abril, per participar en la 4a Cursa Intercol·legial. La cursa s’inicià puntualment a les 9.30 hores al Port Olímpic de Barcelona ja sota una intensa pluja que no va donar treva en tot el matí. El recorregut per als infantils era de 5 km, i de 10 km per als grans, agrupats en tres categories (júniors, sèniors i veterans).

L’edició d’enguany ha mantingut el nivell de l’anterior quant a participació; podríem dir, doncs, que s’ha consolidat com a cursa en una oferta de curses cada cop més nombrós. Un total de 350 inscrits corresponents a tretze Col·legis Professionals (advocats, aparelladors, arquitectes, censors jurats de comptes, enginyers de camins, enginyers in-

dustrials, enginyers tècnics industrials, enginyers de telecomunicacions, farmacèutics, geòlegs, psicòlegs, químics i veterinaris). Amb una senzilla divisió trobem que la mitjana de corredors per col·legi és de 27, però en el cas dels químics estem lluny d’aquest nombre, ens hem quedat en 8. Des d’aquestes pàgines de l’NPQ voldríem fer una crida per encoratjar tots els químics i químiques que practiquen aquest esport, per fer un equip més nombrós. Us recordem que poden participar també els seus familiars, i que és una cursa on el que més compta és participar. El temps del guanyador va ser de 33:26, però els darrers van entrar superant l’hora i quart. Cadascú competeix amb si mateix, cadascú gaudeix fent la seva cursa. Malgrat la curta representació dels químics, els resultats van ser molt bons. El primer classificat nostre, en Marc Ramos, va fer el 5è lloc absolut amb un temps de 37:13. El segon, n’Enrique Oro, va fer el 8è absolut amb un temps de 38:09. També cal destacar la classificació d’en Rafael Pi que va fer el 5è lloc de veterans amb un temps de 47:57, i content que el seu fill, en Bernat Pi, el guanyés amb un temps de 43:20. Podeu trobar tota la informació al web www.cursaintercol.cat i animeu-vos a participar a la propera edició. Hi ha regals de productes i serveis de les empreses col·laboradores, als quals opten totes les persones participants. Una raó més a tenir en compte. La Redacció

NPQ 463 • segon trimestre 2013

activitats

APORTACIONS DE FUTUR SOBRE L’ENSENYAMENT DE LA QUÍMICA A CATALUNYA 1es Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunya

Facultat de Química de la Universitat de Barcelona (UB), de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya (apFQc) i del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Els temes prioritaris que s’han tractat són:

INTRODUCCIÓ La Secció Tècnica d’Ensenyament del nostre Col·legi de Químics de Catalunya treballa per crear ponts de comunicació entre els professionals de l’ensenyament de la química, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i la nostra societat per difondre la importància que té la química en la nostra vida. L’any 2011 va ser proclamat l’Any Internacional de la Química i la nostra Secció Tècnica junt amb el Col·legi, amb la col·laboració de l’ANQUE i la UB, vàrem decidir organitzar les IV Jornadas sobre la Enseñanza de la Química. La bona acceptació, per part dels docents, d’aquelles jornades ens ha portat a fer, a finals del 2012, les Primeres Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunya (1esJEQC), de les que s’ha donat puntual informació a la nostra revista NPQ i a tots els col·legiats.

OBJECTIUS L’objectiu principal d’aquestes jornades és la renovació de l’ensenyament de la química per augmentar la motivació dels seus

NPQ 463 • segon trimestre 2013

• Els treballs de recerca a secundària, l’ESO, el batxillerat i els cicles formatius. • La renovació a les aules i laboratoris de química. • Els treballs sobre química a la universitat. • La prova de química a la selectivitat. professionals i l’aplicació dels diferents treballs de recerca sobre química a l’ESO, el batxillerat, els cicles formatius i els primers cursos universitaris. Per aquest motiu es vol analitzar i renovar les metodologies emprades a classe i/o al laboratori, i fer una reflexió sobre la seva avaluació incloent-hi les proves de la selectivitat. L’anàlisi i discussió de les conclusions obrirà noves perspectives de futur en el si de l’ensenyament de la química a Catalunya.

El dimecres 28 de novembre tot començà amb l’acreditació dels participants i l’acte d’inauguració a la sala Fonseré de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona.

Aquestes 1es Jornades s’han organitzat amb la col·laboració de la

La taula presidencial la formaren la Dra. Gemma Fonrodona, vicerec-

Cada tema es va tractar amb ponències que es van presentar en format de comunicació oral o de pòster.

DESENVOLUPAMENT DE LES 1esJEQC

activitats

tora d’Estudiants i Política Lingüística de la UB; el Dr. Pere Lluís Cabot, degà de la Facultat de Química de la UB; el Dr. José Costa, degà del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya; el Dr. Francesc Centellas, membre de l’FQL-QISU de la UB; i el Dr. Josep M. FernándezNovell, president del Comitè Organitzador.

balls de recerca de l’ESO, del batxillerat i dels cicles formatius de les branques de química. Es va acabar amb les presentacions sobre la renovació a les aules. Cal esmentar en aquest punt que les activitats es varen agrupar en quatre temàtiques per poder, en acabarse cadascuna d’elles, fer una taula rodona que discutís, recollís i

presentés unes conclusions acceptades per la gran majoria de participants. El dissabte 1 de desembre es va iniciar amb la discussió dels treballs sobre química que havia realitzat l’alumnat universitari per, després de la taula rodona i la pausa del cafè, continuar amb la discus-

Després d’aquesta inauguració, la Dra. Elisa Vallés va disseccionar la pràctica Electrons en acció. A continuació, el Dr. Daniel Sainz va fer la presentació del Laboratori Polivalent de la Facultat de Química de la UB. Després de la pausa del cafè es va acabar el dia amb l’entrega de certificats als guanyadors i guanyadores de les Olimpíades de Química de Catalunya del 2012 i als representants dels seus centres. El divendres 30 de novembre es va iniciar amb la col·locació, a la seu del CQC, dels pòsters presentats a les jornades. En aquesta seu del CQC es varen desenvolupar la resta d’activitats de divendres i de dissabte. Al llarg de la tarda de divendres es va tractar sobre els tre-

NPQ 463 • segon trimestre 2013

activitats

sió sobre la selectivitat i les proves de química a les PAU. Aquestes 1esJEQC varen acabar amb l’acte de cloenda presidit pel Sr. Manel Busom, subdirector general d’Ordenació Curricular del Departament d’Ensenyament; la Sra. Josefina Guitart, representant de la Societat Catalana de Química; la Sra. Rosa M. Melià, representant de l’apFQc; i el Dr. Josep M. Fernández-Novell, president del Comitè Organitzador. Finalment, per acabar aquestes Primeres Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunya es va brindar amb cava per l’èxit assolit i per fer realitat la celebració de les segones l’any 2013.

REFLEXIONS FINALS Després de cada presentació es va obrir un torn de preguntes entre tots els assistents, que varen ser àmpliament contestades pels ponents i foren el punt de partida de les discussions de la taula rodona que posava el punt i final a cada sessió. Totes les conferències, presentacions orals i pòsters, així com les conclusions de cada taula rodona, estan recollides en el llibre d’actes de les 1esJEQC que es pot baixar del web del Col·legi.

VALORACIÓ Es va enviar, per correu electrònic, un qüestionari a tots els participants per saber la seva opinió envers els objectius, continguts i metodologia de les jornades, així com la valoració de l’organització i de les ponències. Una majoria del centenar llarg de participants, entre professorat de secundària (ESO, batxillerat i cicles formatius), professorat d’universitat i, també, estudiants, han valorat molt positivament aquestes primeres jornades, ja que:

NPQ 463 • segon trimestre 2013

• Es varen aconseguir tots els objectius inicials. Els continguts escollits han estat molt valorats per la major part dels participants. Alguns ja han proposat temes per a les segones jornades.

jornades i per què?», la resposta va ser: «Que hi haguessin sessions durant el cap de setmana, perquè és difícil disposar de llibertat durant aquests dies per realitzar tasques docents».

• La direcció i organització de les jornades han estat molt ben valorades.

La satisfacció de les expectatives personals i la valoració global han obtingut una valoració alta.

• La metodologia establerta, sense dues ponències a la vegada sinó totes seguides i en el mateix espai físic, també ha estat força valorada.

La millor conclusió que podem exposar és la demanda dels participants en la realització, aquest 2013, de les segones jornades. Des del nostre Col·legi i la Secció Tècnica d’Ensenyament seguirem potenciant aquestes activitats i, també per la importància que té, la presència dels estudiants, el jovent d’ara que són els futurs químics.

• Com en la majoria d’aquests esdeveniments, hi ha participants que voldrien que la duració de les activitats s’allargués més. Si analitzem amb més profunditat algunes de les respostes podem observar com s’ha arribat a aquesta valoració. Així a la pregunta: «Quina ponència t’ha agradat menys?», la resposta majoritària és cap. A la pregunta: «Què afegiries en properes jornades i per què?», la resposta majoritària fou: «Més sessions que tractin del laboratori». A la qüestió: «Quin aspecte de les jornades t’ha agradat més i per què?», la resposta va ser: «Les presentacions orals, perquè permetien captar l’essència de la docència que es volia impartir amb aquestes sessions». I a la pregunta: «Què t’ha agradat menys de les

Finalment, els sota signants volem agrair als patrocinadors, col·laboradors, participants i membres dels comitès la seva contribució, ja que sense tots ells i elles res no hauria estat possible. Menció especial volem fer al nostre degà, Dr. José Costa que ens ha posat les màximes facilitats en la realització d’aquestes 1esJEQC, així com a l’Antoni Portela i l’Elvira Portales per la seva inestimable ajuda i els ànims que ens han donat en tot moment. Josep M. Fernández-Novell Roser Fusté Miquel Paraira

activitats

JORNADAS TÉCNICAS JORNADA TÉCNICA SOBRE PINTURAS (7 DE MARZO) El día 7 de marzo de este año 2013 se celebró la jornada técnica sobre reología en las pinturas, bajo el título: Beneficios de la reología en la formulación y caracterización de pinturas y recubrimientos afines. Esta jornada formaba parte del 66 encuentro técnico de AETEPA (Asociación Española de Técnicos en Pinturas y Afines) y estaba organizada por esta asociación y la Sección de Corrosión y Protección de la Associació de Químics de Catalunya, en colaboración con la empresa TA Instruments, de Cerdanyola del Vallés (Barcelona). El acto comenzó con la presentación de la jornada por parte del Dr. Enrique Julve, quien, después de dar la bienvenida al numeroso público asistente, se refirió a la importancia de la industria de pinturas en la protección contra la corrosión de superficies metálicas y en la decoración de las mismas, recalcando que, a pesar del actual período de crisis, todavía es una de las pocas industrias que resiste esos avatares. Comentó que la reología, primordial en la preparación de las pinturas y barnices, juega un papel muy importante a la hora de formular esos recubrimientos orgánicos. Indicó que mediante la reología se puede observar el comportamiento de las pinturas y afines en los ensayos de flujo, a la vez que la caracterización de sus componentes materiales en el ensayo oscilatorio: estructura del material, propiedades de descuelgue, tixotropía, estabilidad de la dispersión, estructura en el momento del secado y curado y en la formación de la película final. Todos estos pará-

metros no pueden ser identificados en un viscosímetro habitual, sino que es preciso recurrir a un reómetro de características especiales, preferentemente con un mínimo torque de 0,01 microNm. Seguidamente, D. Bartolomé Rodríguez Torres, de relaciones internacionales de AETEPA, habló brevemente de algunas definiciones clásicas de la reología e hizo la presentación del ponente, D. David Dávila, ingeniero técnico comercial, responsable de la zona mediterránea de la empresa TA Instruments, de Cerdanyola del Vallés. A continuación, D. David Dávila habló acerca de los Beneficios de la reología en la formulación y caracterización de pinturas y recubrimientos afines. Comenzó la ponencia con una breve introducción a la reología y su importancia en la formulación de una pintura. Indicó que con la reología, además de conocer las características de una pintura en ensayos de flujo y la estructura del material componente de la misma en el ensayo oscilatorio, se pueden identificar otros parámetros relacionados con la estructura de esa pintura que nos da idea de las propiedades de: descuelgue, tixotropía, estabilidad de la dispersión, estructura del secado y curado y estructura de formación de la película final. Habló también de la diferencia entre un viscosímetro y un reómetro, de la viscoelasticidad en pinturas y recubrimientos y de la reología avanzada para aplicación a pinturas y recubrimientos. Así, después de realizar un repaso de la reología en deformación fuera del rango lineal, siguió con una introducción a la reología en deformación dentro del régimen lineal. Pasó des-

pués a ejemplos prácticos. Mostró, con resultados, la manera de realización de una caracterización avanzada de un recubrimiento y pintura, como determinación, predicción y eficiencia del grado de dispersión en un recubrimiento, estabilidad del mismo en estado fluido, predicción de propiedades de nivelación y descuelgue en función del tiempo, seguimiento cuantitativo del secado y curado de un recubrimiento epóxico, acrílico o alquídico, predicción de la sedimentación y de la floculación y medida del yield point en estado estable. Se refirió después a la importancia de la realización de estudios cinéticos mediante la reología. Por último habló del reómetro híbrido discovery HR-3 (de TA Instruments), que mostró gráficamente, capaz de realizar, con ventaja respecto a otros, las mediciones precedentemente apuntadas con gran exactitud. Después de la ponencia del Sr. Dávila tuvo lugar un animado coloquio, al final del cual se clausuró la jornada.

JORNADA TÉCNICA SOBRE PINTURAS (18 DE ABRIL) El día 18 de abril tuvo lugar la jornada técnica sobre pinturas, titulada: Acelerantes para el secado oxidativo de pinturas, tintes y UPR: nuevos desarrollos. Esta jornada formaba parte del 68 encuentro técnico de AETEPA (Asociación Española de Técnicos en Pinturas y Afines) y estaba organizada por esta asociación y la Sección de Corrosión y Protección de la Associació de Químics de Catalunya, en colaboración con la firma Umicore Specialty Materials (Mapryser, S. L.).

NPQ 463 • segon trimestre 2013

activitats

El acto comenzó con la presentación de la jornada por parte del Dr. Enrique Julve, quien se refirió a la importancia que los acelerantes para el secado oxidativo poseen en la industria de pinturas, especialmente los carboxilatos de cobalto, empleados desde antiguo como catalizadores primarios de la reticulación de las pinturas de curado oxidativo, ya que sin ellos el proceso de polimerización es muy lento. Ahora bien, estos catalizadores de cobalto empleados como secantes en pinturas y tintes o como acelerantes para el curado de las resinas de poliéster insaturado, son sospechosos de ser cancerígenos dentro de la reglamentación REACH. Y, por tanto, si estos carboxilatos de cobalto llegan a ser clasificados como cancerígenos por inhalación y limitado su uso, el empleo de los mismos para la elaboración de los citados secantes se verá muy comprometido. Es por ello que diferentes firmas de fabricación de productos para pinturas se han dedicado al desarrollo de acelerantes basados en el cobalto pero con menor peligrosidad, como es el caso de la firma Umicore. A continuación D. Bartolomé Rodríguez Torres, de relaciones internacionales de AETEPA, se refi-

El Dr. Schollaert comenzó la conferencia haciendo una revisión de los carboxilatos metálicos y sus aplicaciones, del secado de polímeros basados en ácidos grasos y de la situación legal y REACH para esos carboxilatos metálicos. Las alternativas que han aparecido respecto a la utilización de los carboxilatos de cobalto, como el octoato de manganeso con un complejante de tipo bipiridil o fenantrolina no han dado buen resultado, desechándose su uso. El conferenciante se refirió a continuación al empleo del cobalto como acelerador catalítico del proceso de polimerización en el secado de los polímeros basados en ácidos grasos insaturados. Ahora bien, los productos basados en el cobalto empleados como secantes en pinturas y en tintas o como acelerantes para el curado de las resinas de poliéster insaturado, cada día

AQ C

CQ C COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

rió brevemente a esta temática recordando su experiencia al respecto y, seguidamente, presentó al ponente de la misma, Dr. Thomas Schollaert, director de aplicación de resinas y carboxilatos, de la empresa Umicore Specialty Material (Bélgica), quien desarrolló la ponencia en inglés, con traducción simultánea al castellano cuando ello fue necesario.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

NPQ 463 • segon trimestre 2013

están más bajo sospecha de ser clasificados como peligrosos y caer bajo la implementación del REACH. Si los carboxilatos de cobalto llegan a ser clasificados como carcinógenos por inhalación y la dosis límite pasa a ser del 0,01 % de cobalto metal total en fórmula, el uso de estos productos para la línea de pinturas do-it-yourself se verá muy limitado. Umicore ha desarrollado un acelerante innovador, basado en el cobalto, que ha demostrado ser mucho menos peligroso que los actuales carboxilatos de cobalto. La innovación reside en una combinación de la química del metal y la química de las alcídicas, dando lugar a un compuesto seguro por diseño, denominado ECOS ND15. Estudios toxicológicos, mostrados por el conferenciante, han demostrado la baja toxicidad de este compuesto, y estudios tecnológicos han demostrado, a su vez, la gran eficacia del mismo como acelerante novedoso para los usos precedentemente indicados. Finalizada la conferencia del Dr. Scholaert, tuvo lugar un animado coloquio con protagonismo del conferenciante y el público asistente, al cabo del cual se clausuró la jornada. J. E.

a r o b a l · l Co es l c i t r a us e t s l e amb

activitats

ELS NOSTRES ORDES Un any més, durant els actes de Sant Albert, homenatjarem els nostres companys que fan els 25, 40, 50 i 60 anys de professió amb els respectius Ordes del Manganés, Zirconi, Estany i Neodimi. Enguany seran investits amb aquests ordes els companys esmentats a continuació. Volem felicitar a tots ells, i demanar disculpes a qui es pugui trobar a faltar en aquestes llistes.

ORDE DEL MANGANÈS

54,938

Mn MANGANÈS

Josep Prous Blancafort

M. Begoña Pérez Remon

Joan Pujolriu Terradas

Manuel Roca Engronyat

Pilar Rajadel Villanueva

Juan Soriano Guémez

Joan Salva Casanovas

Luis Velázquez Palmer

Carme Serra Sabartes

José Vidal Boronat

M. Carme Soriano Pescador Cristina Subiros Gras

(Promoció de l’any 1988) Pere Agustí Hontangas

Josep F. Zaguirre González Bernabé Zea Checa

Nuria Alcon Marrugat Josep-Julià Anton García Narcís Arnau Pastor Joan Borras Alabern Marcel Bras Masip Radmila Bubalo Stojisavljevic Miquel Carres García

ORDE DEL ZIRCONI

91,22

Zr ZIRCONI

118,69

Sn ESTANY

(Promoció de l’any 1963) Miguel Gassiot Matas José Molins Girbau Rafael Mongay Fernández

Joan Codina Jornet Nuria Cots Martí

ORDE DE L’ESTANY

(Promoció de l’any 1973)

José María Monso Capellades

Salvador Cuadros Santacreu

Manuel Almarcha Morell

Narcís Darnes Homs

José Arraez Escrig

Jordi Espinos Arizti

José M. Baldasano Recio

M. Olga Fernández Guardiola

Fernando Barba Arch

Ana García Solanas

Pedro J. Cardenal Monreal

Anna Grancelli Rodríguez

Carlos Cornet Planells

Jaume Guardia Motllo

Ana María Domenech Durán

Esteve Hernández Gasio

Manuel Escribá Roca

Carles Ibars Rubio

Carlos Fernández-Llamazares

Emili Ibor Salvadó

Felipe Hernández Sánchez

Enric Llorens Gascons

Lluís Jané Busquets

M. Mercedes Lozano Urgel

Andrés Jiménez Hernáiz

Francesc Xavier Macia Gascon

José Enrique Lacasa Lacuerda

F. Xavier Berenguer Puvia

Antoni M. Molins Pujol

Josep Lluch Gimeno

Jorge Campaña Ros

Katia Mones Giné

Jesús Loma-Ossorio Blanch

Francesc Custal Estartús

José Luis Montesinos Seguí

Francisco Mañe Carulla

Ramon Jové Mercader

Eloisa Navarro Romero

Antonio Mañes Armengol

Miguel Margalef Esteve

Miquel Palomeras Anglada

Joan Mata Álvarez

José Prous Cochs

Lidia Palou Raurell

M. Carmen Pasto Salvia

José Luis Toral Llorente

Joan Puig Montraveta José Valls Pruneda José Vilaseca Altisench

ORDE DEL NEODIMI

144,24

Nd NEODIMI

(Promoció de l’any 1953)

NPQ 463 • segon trimestre 2013