NPQ 468 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XLVI NÚM. 468 Tercer trimestre 2014 Director:

UN NOU CURS 2014-15

ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat web: quimics.cat Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 2.500 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

omencem el curs amb EXPOQUIMIA i els seus congressos consolidats d’Enginyeria Química i Química Analítica. La data ha canviat, primers d’octubre i sembla definitiva. Es considera aquest any que encara no se n’han sortit de la crisi però que s’ha aconseguit una bona xifra d’expositors i, com sempre, transcorreguts tres anys hi ha novetats importants. En el pròxim editorial es farà un resum dels resultats obtinguts. És també una EXPOQUIMIA que se celebra pensant ja en la següent i en la que tindrà lloc per primera vegada en terres peninsulars el corresponent Congrés Mundial d’Enginyeria Química, organitzat per les entitats afiliades a la Federació Europea d’Enginyeria Química entre les que es troba l’ANQUE. A l’octubre es reuneix la Junta de Govern d’ANQUE i també el Consell General de Col·legis de Químics d’Espanya, i tindrem l’última hora de la situació de la legislació professional a Espanya. El novembre la festivitat de Sant Albert, amb el Dia de la Química, a celebrar aquest any a Cantàbria, i les nostres tradicionals activitats que ja anunciarem. A finals de mes tindrà lloc l’Assemblea anual d’ANQUE que prepararem amb els assembleistes adequadament. Aquest editorial és un resum d’activitats a realitzar, el pròxim serà un resum de la feina feta. Bon curs! José Costa Degà CQC President AQC

PORTADA: Diada de Catalunya. Fotografia: Antoni Portela.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Degà: José Costa.

President: José Costa.

Vicedegans: 1r Emilio Tijero. 2n Pascual Segura. 3r Josep Manuel Ricart.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara. 2n Emilio Tijero. 3r Pascual Segura.

COMISSIONS:

Secretari: Jordi Bonet.

SECCIONS TÈCNIQUES:

NPQ: Joan Astor.

Secretari: Jordi Bonet. Vicesecretària: Alexandra Bonet. Tresorer: Joan Llorens. Vocals: Xavier Albort, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Joserp M. Fernández, Enrique Julve, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro, Enrique Morillas, Antonio Pinto, Ramon Reigada, Alfred Vara, Alfredo Vara, Meritxell Ventura, Jaume Vilarrasa, Àngel Yagüe.

Borsa de Treball: Elvira Portales.

• Cultura: Carme Borés.

• Corrosió: Enrique Julve. Vicesecretària: Alexandra Bonet.

• Ensenyament: Josep M. FernándezNovell.

Tresorer: Joan Llorens.

• Medi Ambient: Xavier Albort.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés, Francisco José España, Josep M. Fernández-Novell, Marta García, Enrique Julve, Claudi Mans, Pere Molera, Ramon Reigada, Alfred Vara, Meritxell Ventura.

• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. • Patents: Pascual Segura.

SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Borsa de Treball

EDITORIAL

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats. Borsa de Serveis

Un nou curs, 2014-15 .................................................................. 3

• Ofereix el servei de col·legiats. Publicacions • NPQ.

COL·LABORACIONS

• Química e Industria. Serveis Professionals

Lliçons d’estar per casa. Les tres reaccions de l’oli bullent ...... 5

• Visat de projectes. Certificacions. • Defensa jurídica professional.

Marie Curie i Lise Meitner ........................................................ 13

• Peritatges legals. Serveis d’Assistència • Assessoria jurídica i laboral.

Racó de català i Internet. Optimot, consultes lingüístiques .... 15

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb Adeslas. • Assegurances.

Ubicación de las diversas ciudades troyanas ......................... 17

Consells de salut ...................................................................... 23

ACTIVITATS

– Hermandad Nacional de Arquitectos Superiores y Químicos Mutualidad de Previsión Social a Prima Fija. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Caixa d’Enginyers.

Participeu en les 3es Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunys ......................... 26

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

LES TRES REACCIONS DE L’OLI BULLENT Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química Facultat de Química · Universitat de Barcelona

QUATRE IDEES SOBRE ELS OLIS I PER QUÈ NO BULLEN És clàssica la imatge dels defensors d’una ciutat medieval tirant oli bullent sobre els assaltants que intentaven prendre la plaça amb escales adossades a la paret exterior, un cop havien pogut superar el fossat i la pluja de fletxes dels defensors. La guerra dels Cent Anys, Joana d’Arc... No devia ser una gran quantitat d’oli, perquè devia ser car. A més era també un aliment, i per tant els defensors l’havien d’estalviar. I segur que no era oli bullent, sinó oli calent.

Vigila molt, perquè ara és quan l’oli és més perillós. Aquests vapors són molt combustibles, i són els responsables de molts incendis a les cuines, perquè la flama del gas que pot sobresortir per les vores de la paella pot encendre els vapors. He vist que està cap a uns 300 oC o més. —I segueixes dient que l’oli no bull? Ara està desprenent vapors, però per enlloc no veus que surtin aquelles bombolles típiques de l’ebullició en tota la massa de l’oli. Això vol dir que no està bullint, no? —Quan bull l’aigua primer surten vapors, i després és quan bull.

—Com ho saps?

—Com que no bull? Tots els líquids bullen, si els escalfes prou.

Sí, en el cas de l’aigua i altres líquids sí, però en el cas de l’oli no. I té una explicació relativament senzilla. A veure, busca el punt d’ebullició d’algun oli, per exemple el d’oliva.

No, no tot bull. Prova-ho. Posa una mica d’oli a una paella, i escalfa’l. Ves-te fixant en tot el que vegis. Va tornant-se menys viscós, més fluid, i ara...

—A veure... He trobat un web que es diu MisDeberes, on els alumnes bescanvien informacions, i hi diu que els punts d’ebullició depenen de la qualitat de l’oli. Mira:

—... Ara comença a treure vapor d’oli, i aviat començarà a bullir.

• Aceite de oliva (extra virgen) 190 oC.

Perquè l’oli no bull, en les condicions habituals.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

• Aceite de oliva (virgen) 215 oC. • Aceite de oliva refinado 225 oC. • Aceite de oliva (extra ligero) 242 oC. I tu creus que un web que es diu MisDeberes és una font d’informació fiable...? Busca una cosa una mica més fiable. Almenys la Viquipèdia o la Wikipedia, en català, castellà o anglès. Deixa’m dir-te, d’entrada, que t’hauria de resultar sospitós que, depenent de la qualitat, el punt d’ebullició d’un mateix tipus d’oli canviï tant. —A la Wikipedia en castellà surten els mateixos valors que els d’abans, però no n’hi diu punt d’ebullició sinó «punto de humeo». Ara ja anem bé. I en anglès? —És el mateix, però n’hi diu «smoke point». I, excepte el MisDeberes, enlloc parla d’ebullicions, oi? T’hauria de seguir fent sospitar. Comencem pel començament. Per què bull un líquid? Explica-m’ho amb el model de molècules, necessitem una explicació molt bàsica.

col·laboracions

—Quan escalfem un líquid, les molècules es posen a vibrar, i quan algunes vibren tant que són capaces de superar les forces que les atreuen a les seves companyes del líquid, se’n van, i això és la vaporització. I quan totes les molècules del líquid vibren molt, es poden generar bombolles a tota la massa del líquid, i es diu que el líquid bull, perquè totes les molècules poden abandonar el líquid alhora per tot arreu. Excel·lent. Ara imaginem l’oli. Ja tens clar què és un oli? —No massa. Doncs anem ben enrere. Imagina’t l’oli d’oliva més pur que puguis, de la primeríssima premsada feta en fred a la sortida de sol per les delicades mans de les verges locals vestides de blanc i orlades de branques d’olivera, i totes aquelles coses que fan ara per vendre. És pur aquell oli? —Hem de creure que sí, tant com les verges locals... Però no. D’entrada, cap oli ni cap greix –les verges locals no ho sé– són substàncies pures, és a dir que no estan constituïdes per un sol tipus de molècules, la qual cosa no vol dir que estiguin contaminats, naturalment. L’oli o el greix són, en essència, barreges naturals de molècules, totes elles similars però no iguals. Són molècules de triglicèrids, que tenen l’estructura de la figura 1: a l’esquerra una cadena de glicerol o glicerina: CH2OH–CHOH–CH2OH on cada grup –OH ha reaccionat –ha estat esterificat– per una resta d’àcid gras –COOH donant un enllaç èster, R1–CO–O–R2. Les tres cadenes d’àcids grassos de cada triglicèrid poden ser iguals o diferents, i per això hi ha tantíssims triglicèrids diferents, perquè hi ha molts àcids grassos diferents. A la figura 1 les

O H2C O HC O

H2C O Figura 1. Representació d’una molècula de triglicèrid, amb tres cadenes d’àcid gras diferents.

tres cadenes d’àcids grassos són diferents. Hi ha molts àcids orgànics susceptibles de reaccionar amb glicerol donant triglicèrids. A la taula 1 n’hi ha una llista, només dels de cadena lineal i que tenen un sol grup –COOH, els que es diuen monocarboxílics. Val a dir que a la natura hi sol haver preponderància de cadenes de nombre parell d’àtoms de carboni, per raons que ni sé prou ni cal explicar aquí. —Hi ha àcids de la llista que no he sentit a dir mai. A mi m’ha passat igual mentre la feia. La nomenclatura química és molt complexa, com ja saps. A la taula hi ha el nom de l’àcid, la fórmula semidesenvolupada, i, a la primera columna, l’abreviatura que se sol fer servir en aquest camp: un número que diu la llargària de la cadena, seguida del signe de dos punts, i un altre número amb el nombre de dobles enllaços que té. L’oleic és 18:1 perquè la cadena té 18 àtoms de carboni i un sol doble enllaç. —Però no sabem on és posat el doble enllaç. Efectivament, i per completar-ho s’han inventat afegir-hi un símbol grec, l’omega minúscula ω, seguida d’un guió i un número que diu a quin

carboni està posat el primer dels enllaços dobles. L’oleic és, així, el 18:1 ω-9 perquè el doble enllaç és al carboni que fa 9 comptat des del començament de la cadena.. Els més famosos actualment són els omega-3 o els omega-6. Si mires el triglicèrid de la figura 1 veuràs que la cadena superior és de 16:0, és a dir de palmític; la del mig és de 18:1 ω-9, és a dir d’oleic, i la cadena inferior és de 18:3 ω-3, i els altres enllaços dobles corresponen als carbonis 6 i 9; es tracta de la cadena de l’àcid linolènic. —Sou complicats, els químics... És la natura qui fabrica aquests triglicèrids. I podem complicar-ho més, si vols. Tu has sentit a parlar dels greixos trans? —Sí, són els dolents. Però per ara no els has fet sortir. Imagina una molècula monoinsaturada, és a dir, que tingui una cadena amb només un doble enllaç, així: R1–CH=CH–R2. Doncs bé, la molècula pot agafar dues posicions diferents, perquè el doble enllaç és rígid i no pot girar. Mira-ho a la figura 2, que és una projecció en el pla, en dues dimensions. Es pot veure que els dos radicals R1 i R2 poden estar del mateix costat de la molècula: en la figura 2 esquerra estan cap a dalt. D’això se’n diu estar en posició cis. Alternativament, podri-

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

Àcids monocarboxílics saturats ABREV. 1:0 2:0 3:0 4:0 5:0 6:0 7:0 8:0 9:0 10:0 11:0 12:0 13:0 14:0 15:0 16:0 17:0 18:0 19:0 20:0 22:0 24:0 26:0

NOM fòrmic acètic propiònic butíric valeriànic caproic enàntic caprílic pelargònic càpric undecílic làuric tridecílic mirístic pentadecílic palmític margàric esteàric nondecílic aràquic behènic lignocèric ceròtic

14:1 16:1 18:1 18:2 18:3 20:4 22:1

ω-5 ω-7 ω-9 ω-6 ω-3 ω-6 ω-9

NOM miristoleic palmitoleic oleic linoleic linolènic araquidònic erúcic

HCOOH CH3COOH CH3CH2COOH CH3(CH2)2COOH CH3(CH2)3COOH CH3(CH2)4COOH CH3(CH2)5COOH CH3(CH2)6COOH CH3(CH2)7COOH CH3(CH2)8COOH CH3(CH2)9COOH CH3(CH2)10COOH CH3(CH2)11COOH CH3(CH2)12COOH CH3(CH2)13COOH CH3(CH2)14COOH CH3(CH2)15COOH CH3(CH2)16COOH CH3(CH2)17COOH CH3(CH2)18COOH CH3(CH2)20COOH CH3(CH2)22COOH CH3(CH2)24COOH

FÓRMULA SEMIDESENVOLUPADA CH3(CH2)3CH=CH(CH2)7COOH CH3(CH2)5CH=CH(CH2)7COOH CH3(CH2)7CH=CH(CH2)7COOH CH3(CH2)4(CH=CHCH2)2(CH2)6COOH CH3CH2(CH=CHCH2)3(CH2)6COOH CH3(CH2)4(CH=CHCH2)4(CH2)2COOH CH3(CH2)7CH=CH(CH2)11COOH

Taula 1. Àcids orgànics monocarboxílics lineals. Nomenclatura no sistemàtica.

en estar un radical a dalt i un altre cap baix, i això seria la posició trans, com es veu de la figura 2 dreta. Repeteixo que això és vist en dues dimensions, però en la realitat és tridimensional, i més complicat de representar. Doncs la conformació cis i la trans són la mateixa molècu-

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

FÓRMULA SEMIDESENVOLUPADA

Àcids monocarboxílics no saturats ABREV.

la pel que fa a la fórmula global, però tenen propietats diferents. La naturalesa genera majoritàriament triglicèrids de tipus cis, però no sempre.

Figura 2 Diferència entre les conformacions cis i trans, representades en el pla.

que els no saturats1. Si et fan falta greixos i et sobren olis, un procediment senzill i molt habitual és agafar olis no saturats i hidrogenar-los. Incorporaran una molècula d’hidrogen per cada doble enllaç que tinguin, i tota la massa anirà adquirint un punt de fusió superior: de no saturat hem passat a un greix saturat. Ja tenim el que volíem, i ja podem fer margarines. Imagina ara que vols una margarina hidrogenada però d’un punt de fusió no tan alt. Pots pensar que hidrogenant no tot l’oli sinó només una part tindrem al final una barreja d’oli i greix de les característiques apropiades. I intentes fer una hidrogenació parcial. I aquí ve el problema. L’operació d’hidrogenació es fa escalfant, amb hidrogen i un catalitzador. Algunes molècules insaturades s’hidrogenen i passen a saturades, però altres, com a pas previ, passen de cis a trans, perquè resulta que la conformació trans és termodinàmicament més estable. Si la hidrogenació no avança completament, es queden com a molècules trans. I el resultat serà una barreja de l’oli inicial no saturat cis, el greix obtingut de la hidrogenació total d’unes quantes molècules, i unes quantes molècules no saturades trans. El punt d’estovament global de la massa és el correcte, però... —Però els greixos trans són dolents. 1

Ara imagina’t que ets un fabricant de margarines. Els greixos saturats tenen els punts de fusió més elevats

trans

cis H

Estrictament hem de parlar del punt d’estovament, perquè són barreges, i per tant, sense punt de fusió perfectament definit.

col·laboracions

Efectivament. Ara s’ha vist que així com els greixos ω-3, 6 o 9 tenen una funció cardiosaludable, els greixos trans és tot el contrari i cal evitar-los, de manera que totes les empreses fabricants de masses greixoses per a alimentació han hagut de redissenyar els seus processos per tal d’evitar que se’n formin, i els fabricants de productes alimentaris ja etiqueten els seus productes com que no en porten. Una certa quantitat de greixos trans és inevitable, perquè la naturalesa mateixa en posa a la llet i a altres greixos, però aquests no són el problema.

xos podríem establir un ordre de nocivitat: els menys nocius serien els poliinsaturats, després els monoinsaturats cis, els saturats i els monoinsaturats trans. —I on trobo jo cada classe d’oli? Suposo que millor els vegetals, que són els insaturats, i després els animals, no? No exactament. Aquesta és una idea molt estesa, però falsa. A la taula 2 hi ha un breu resum de les quantitats i els tipus de molècules que trobem a cada tipus de greix o oli. No són percentatges sinó quantitats totals en 100 g de producte. En termes generals, cada oli té una composició mitjana força constant depenent de la seva procedència, amb radicals d’àcids grassos saturats, monoinsaturats, o poliinsaturats. Això dóna propietats diferents a cada oli o a cada greix, i fins i tot a greixos procedents de parts diferents del mateix animal.

Cal matisar, com sempre, perquè els conceptes de bo i dolent no solen ser tan absoluts. Tots els greixos engreixen 9 kcal per cada gram, tant els bons com els dolents, els trans i els omega, i, per tant, en una dieta cal tenir-ho present: en general cal reduir-ne la ingesta, per bons que siguin. Però, dintre dels grei-

PRODUCTE oli de cacauet

sobre 100 g % greix

Saturats (AGS) majoritari

99,50

19,80

Monoinsaturats (AGM) g majoritari 18:1

Observaràs que no és pas cert que dels animals en surtin només greixos saturats i dels vegetals només insaturats. Notables excepcions són la quantitat de greix saturat de l’oli de coco i de l’oli de palma, vegetals sense discussió, i en canvi la quantitat d’àcid oleic, insaturat, del llard derivat del porc, un animal fora de tota sospita. El que està clar és que els àcids grassos més comuns en els triglicèrids de la nostra dieta són l’oleic 18:1, el linoleic 18:2 i el linolènic 18:3, i en canvi entre els saturats hi ha més variació, de 12 a 18 àtoms de carboni. I no hi surten els olis de peix blau –salmó (que és més aviat rosa), sardina, verat, i tants altres– que tenen olis fets amb àcids grassos insaturats omega-3 i 6 de molt bones propietats. Però havíem de parlar de l’oli bullent, o millor dit, de l’oli no bullent, i hem fet una desviació molt llarga.

Poliinsaturats (AGP) g majoritari

16:0

45,20

30,10

64,30

22:1

25,50

18:3

18:0 16:0

22,50 83,70

18:1 18:1

61,40 3,80

18:3

15,60

18:1

67,70

18:3

oli de colza

99,90

6,20

oli de girasol oli de girasol alt oleic

99,90 99,90

11,60 9,80

oli de blat de moro

99,90

12,20

oli d’oliva

99,90

12,82

73,30

18:1

8,87

oli de soia

99,90

13,54

16:0

22,44

18:1

59,13

18:3

llard

99,00

42,40

16:0 18:0

41,40

18:1

8,90

18:2

palma

99,00

49,30

12:0

40,60

18:1

7,50

18:2

sèu

94,00

43,00

16:0 18:0

50,00

18:1 16:1

0,17

mantega

83,30

50,88

16:0 14:0

24,88

18:1

2,55

18:2

ametlla crua

54,20

4,59

16:0 18:0

36,04

18:1

11,90

18:2

avellana crua

62,00

4,70

16:0

48,07

18:1

6,46

18:2

cacauet cru

49,00

9,20

16:0

23,50

18:1

14,00

18:2

coco fresc

35,10

29,30

12:0 14:0

2,20

18:1

1,60

18:2

nou crua

63,80

5,66

16:0

11,47

18:1

43,84

18:2 18:3

22,00

18:1

36,65

18:2 18:3

35,00

18:1

5,00

pinyó cru

67,80

5,57

mantega de cacau

99,00

60,00

18:0 16:0

Altres

<14:0 12 %

àcid pinolènic

18:2

Taula 2. Perfil lipídic de diferents substàncies. Valors referits a 100 g de producte.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

Hem quedat que l’oli no bull quan l’escalfem. Però sofreix transformacions considerables en escalfar-lo, i són canvis molt més interessants que una simple ebullició. Anirem veient que en fregir qualsevol aliment, hi tenen lloc tres importants reaccions químiques. Anem per la primera. Però abans, una puntualització important. Quan escalfem un oli o un greix, com hem vist al començament de tot, es poden desprendre vapors de compostos diversos. Per exemple, en escalfar mantega es desprenen vapors majoritàriament d’aigua, a temperatures molt baixes, de 150 oC o així. Això és el que en diuen clarificació de la mantega. Tots els olis, que són barreges complexes, poden desprendre per vaporització els seus components més volàtils, que no són aigua sinó altres components. La temperatura a que això passa és molt diferent d’un oli a un altre, i és una propietat que es denomina punt de fum (en anglès, smoke point). És una característica de cada producte, que es pot trobar fàcilment en els llibres i per Internet, i pot ser molt diferent entre un oli verge i el mateix oli refinat. Estem en el món de vaporitzacions, és a dir, processos físics sense cap canvi de composició. Però escalfem una mica més, i ja ens introduirem en el món de les reaccions...

PRIMERA REACCIÓ: EL CRACKING TÈRMIC Quina massa molecular té l’oli d’oliva? Suposa que els tres radicals d’àcid gras són tots tres d’àcid oleic, que és un àcid monoinsaturat d’una cadena de 18 àtoms de carboni. —Un moment que el dibuixo: CH3–CH2–CH2–CH2–CH2–CH2– CH2–CH2–CH=CH–CH2–CH2– CH2–CH2–CH2–CH2–CH2–COOH

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

Has dibuixat el 18:1 omega-9, efectivament. Per tant la massa molecular del triglicèrid amb tres radicals d’oleic serà... —La fórmula que m’ha donat és C57H104O6, i per tant, una massa molecular de 884. ... Que és 49 vegades més que la massa de la molècula de l’aigua, que és de 18. La mobilitat d’aquestes molècules d’oli és molt menor, perquè són molt més voluminoses. —I llardoses. Una sola molècula no és llardosa, la untuositat o viscositat la dóna la interacció entre molècules. És cert que estan unides entre elles per forces febles, perquè a l’aigua hi ha ponts d’hidrogen i a l’oli només hi ha enllaços febles de van der Waals, però cada molècula pesa 49 vegades més; per tant, cal subministrar molta més energia per mobilitzar les molècules i intentar fer bullir l’oli. I aquesta és la clau de la qüestió. Quan subministrem molta energia a una molècula de triglicèrid com la de l’oli d’oliva, resulta que l’energia pot arribar a ser suficient com per trencar alguns enllaços entre els àtoms de les cadenes de triglicèrid, i es poden descompondre les molècules a trossos. És a dir, hi ha una reacció química de descomposició de l’oli, deguda a la temperatura. Això és un cracking tèrmic. —Un què? Un cracking tèrmic. És un procés típic de les refineries de petroli d’ara fa uns anys, en que les cadenes d’hidrocarburs llargues, com les de fueloils o d’altres fraccions pesades, s’escalfaven en presència de vapor d’aigua, i es trencaven donant molècules més petites, aptes per ser usades com a gasolines o gasolis. Ara aquests processos de crackings tèrmics han estat substituïts per crackings catalítics, més fàcils de controlar i que permeten

obtenir els productes desitjats amb més precisió. Doncs a un recipient amb oli molt calent –molt per sobre del punt de fum– que fumeja s’hi està produint un cracking tèrmic. Aquests fums són diferents dels fums del punt de fum. —Vols dir que t’aclareixes? Els fums del punt de fum eren substàncies volàtils que estaven barrejades formant part de l’oli i que es desprenien en arribar a una certa temperatura. En canvi ara estem en el món de les reaccions. Les molècules de triglicèrids es trenquen, per diversos llocs. El resultat són molècules en mitjana de 6, 8 àtoms de carboni. Per això són tan inflamables els vapors que desprèn l’oli, perquè són pràcticament de gasolina calenta. —No exageres? Ni una mica. Els processos són més complicats, naturalment. Les àvies –almenys la meva– quan estrenaven una paella, que era un esdeveniment poc habitual, hi cremaven una mica d’oli i després no la netejaven. En la combustió es formava carbó, que es dipositava a la superfície metàl·lica de l’utensili. Aquesta superfície era d’energia superficial molt més baixa que el metall, i això feia que els aliments no s’enganxessin tant a la paella. És el mateix que recobrir la paella amb tefló. Una de les paelles de casa era sempre greixosa, perquè es netejava només fregant-hi un tros de paper de diari untat amb oli. La superfície era oliosa, en part per l’oli residual, i en part, suposo, perquè el diari, que era La Vanguardia Española, devia deixar part de la tinta, que devia anar a parar a l’aliment que es fregia després, i que ens devíem menjar sense cap problema. Aquesta analogia entre fregir en una paella i el cracking tèrmic de la

col·laboracions

ΔG

Figura 3. Diagrama esquemàtic d’energies lliures de formació. Les substàncies reaccionen espontàniament donant-ne d’altres de menys energia, fins a descompondre’s finalment en C i H.

D C

C + H2

refineria sempre m’ha cridat l’atenció. Quan usem una fregidora automàtica amb control de temperatura ja no es produeix el cracking tèrmic, perquè s’arriba només a temperatures de 190 ºC com a màxim. En canvi a una paella es pot arribar a temperatures força més altes, de fins a 300 ºC, com he pogut comprovar a casa amb un piròmetre. Els fums de la descomposició de l’oli de fregir són un fum caliginós. —... Que vol dir... ... Dens, fosc, calitjós, boirós. Mira’t el procés amb ulls una mica més termodinàmics. —Els meus ulls no ho solen ser, i per això m’haig de posar unes ulleres especials. Contemplem la figura 3, un diagrama teòric esquemàtic on es mostra l’energia lliure de la reacció de descomposició de diverses substàncies orgàniques en funció de la temperatura. —Ja ho entenc. No siguis sarcàstic. En ordenades energia lliure de formació, una mesura de l’energia que té acumulada una substància. I en abscisses la temperatura: com més calenta una substància sol requerir més

energia per formar-se, però no totes: la B, que podria ser acetilè, n’és una excepció. Zero vol dir estabilitat, i és l’energia que tenen els elements C i H. Com més amunt més energia lliure, i per tant més inestabilitat: la substància espontàniament voldrà descompondre’s cap a substàncies més estables. És el cas de les A, B, D i un bon interval de temperatures de la C. Una substància A es descompondrà espontàniament fins a la D, i aquesta potser ho farà fins a carboni i hidrogen. Totes aquestes descomposicions són més o menys ràpides depenent de la temperatura: com més calent, més ràpidament es descompon. Això no ho ensenya el diagrama, que és un diagrama termodinàmic, no cinètic. A efectes pràctics, en escalfar un oli o un hidrocarbur A es descompondrà espontàniament en altres substàncies de cadena més curta D, potser amb un doble enllaç i potser desprenent hidrogen, i així successivament fins a tenir al final només carbó i hidrogen. —No és exactament el que es veu a simple vista mirant la paella... Perquè abans probablement ja s’ha incendiat tot, perquè no tenim la reacció de cracking aïllada de la resta: ho tenim tot obert a l’atmosfera, amb oxigen i flames i guspires. Ja t’he dit que això només ho veuries amb ulls termodinàmics aïllant el procés.

SEGONA REACCIÓ. LA COMBUSTIÓ DELS VAPORS DE L’OLI Els vapors inflamables i calents es troben amb l’oxigen de la cuina i s’hi barregen. Si estem escalfant l’oli amb vitroceràmica, o amb cuina d’inducció, es probable que no passi res: els vapors es perdran per l’aire, empudegaran la cuina i ja està. Però si estem escalfant amb foc directe –gas, carbó, llenya– és molt fàcil que el foc del fogó, que pot sobrepassar la vora del recipient, faci prendre els vapors, s’incendiarà la superfície de l’oli, i després s’incendiarà tota la massa d’oli de la paella, i –Déu no ho vulgui– potser la cuina. El foc de la paella és fàcil de sufocar però has d’estar amatent, has de tenir una tapadora de més diàmetre que la paella, no t’han d’espantar les flames i tapar la paella, has de tancar el gas immediatament, treure la paella del foc... i que no et caigui a terra l’oli encès. I sobretot recordar que no hi has de tirar aigua, perquè el que fa, per densitat, és posar-se sota de l’oli cremant i ajudar a que llisqui més fàcilment cap a altres llocs de la casa on potser hi ha les cortines... Però no ens posem tan dramàtics, ni arribem a temperatures tan altes. Tornem a posar oli a la paella, a les temperatures raonables, i anem a fregir. Ara es complica tot una mica. A la paella, on hi ha l’oli o el greix calent, hi afegim ara un aliment que té un 60, un 70 o un 80 % d’aigua. El més probable és que es desprenguin masses de vapor d’aigua amb molta intensitat. —Ja m’ha passat alguna vegada. Fins i tot, en la fregidora, el vapor d’aigua generat produeix tanta espuma que la massa d’oli, d’aliment i d’espuma s’aboca fora del recipient i deixa la cuina feta una calamitat.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

Aquesta ebullició sobtada genera espuma d’aigua. I és l’aigua de dins dels aliments. No és una aigua que simplement estigui mullant la superfície de l’aliment, sinó que, en bona part, és aigua lligada. És a dir, aigua que està formant part d’enllaços força intensos amb les cèl·lules dels aliments, i això fa que l’energia necessària per desprendre molècules d’aigua lligada sigui una energia superior a l’energia de vaporització de l’aigua no lligada. En altres termes, farà falta una temperatura força superior als 100 ºC per aconseguir que es desprengui el vapor d’aigua. —Si hi ha aigua lligada, és que hi ha aigua deslligada? Sí, però no es diu aigua deslligada sinó aigua no lligada. És molt fàcil veure la diferència entre ambdues. Quan tens les mans molt mullades, te les asseques amb una tovallola, que et retira bona part de l’aigua, la que estava en forma de gotes: aquesta era l’aigua no lligada. Però et queden les mans humides, rellents. —Feia temps que no sentia dir la paraula rellents. A casa meva en deien rellentes, en un femení fals. Sí, a casa ho deien també en femení. El fet de que la pell no quedi totalment seca amb la tovallola indica que les molècules d’aigua estan enllaçades amb la pell amb una força important, i per assecar-la hem d’usar un bon raig d’aire ben calent, o esperar que es vagi vaporitzant cap a l’aire amb el temps. És l’aigua lligada.

TERCERA REACCIÓ. LA HIDRÒLISI DE L’OLI Tornem a submergir aliment dins de l’oli calent. L’aigua de l’aliment no es vaporitza completament ni el procés és instantani, especialment si l’aliment és gruixut. La superfície

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

de l’aliment s’escalfarà molt ràpidament fins a la temperatura del bany d’oli, però l’interior s’escalfarà molt més lentament. S’anirà desprenent de mica en mica el vapor d’aigua de dins, tant més de pressa com més trossejat estigui, més oli hi hagi i més calent estigui. I aquí ve el nou fenomen. Aquest vapor d’aigua que es desprèn estarà en contacte durant alguns segons amb la massa de l’oli. I aquí tindrà lloc una altra reacció: la reacció d’hidròlisi, que és la descomposició de l’oli degut a l’aigua a alta temperatura. La reacció és, en certa manera, la inversa de la reacció d’esterificació. Així com una esterificació és una reacció entre un àcid gras i un alcohol, que donen un èster i una molècula d’aigua, un èster es pot descompondre per hidròlisi, reaccionant amb alguna molècula d’aigua donant l’àcid gras i un alcohol. I si tenim un triglicèrid calent que s’hidrolitza... —I si tenim un triglicèrid calent que s’hidrolitza acabarem obtenint tres molècules d’àcid gras, i una molècula de glicerina. Perfecte. I a la massa de l’oli hi quedaran molècules d’àcids grassos i glicerina. Ambdós conjunts de molècules són de tipus polar. —Que vol dir que... Que vol dir que té un extrem que té afinitat per l’ aigua perquè hi ha algun grup –OH, –CHO, –COOH, –NH2 o altres de similars. No són polars, en canvi, els hidrocarburs, que només tenen C i H. Per això, a les fregidores industrials dels restaurants o dels menjadors de col·lectivitats, es parla dels compostos polars que s’hi formen. La massa d’oli es va tornant més viscosa perquè es va concentrant en compostos polars. I es torna més fosca, degut a que, de forma simultània, tenen lloc reaccions

de Maillard 2 en l’aliment: per exemple, es torra la farina dels arrebossats i així es generen substàncies que enfosqueixen l’oli. I la glicerina també es degrada donant acroleïna, CH2=CH–CHO. És un aldehid tòxic i volàtil, d’olor irritant. Part de la típica olor de fregit és deguda a l’acroleïna. Cal evitar-la. Hi ha legislació sobre quants compostos polars poden tolerar-se als olis de les fregidores: el 25 % com a màxim (ordre ministerial de 26 de gener de 1989, publicada el 31-1-89). —Això legislen? I pot venir un inspector a casa i requisar-me la fregidora? No, això només s’aplica a fregidores industrials, comercials o de col·lectivitats. A les dels bars i xurreries sí. —I com ho fan per mesurar els polars? Hi ha sistemes comercials per mesurar-ho de forma aproximada. Per exemple, unes tires colorimètriques –com si fossin tires de pH– que mesuren aproximadament el contingut de compostos polars. A partir de 3 euros la tireta, o molt menys si les compres de cent en cent. O uns aparells electroquímics, més cars però més fiables, a partir d’uns 200 euros. Suques en l’oli i et dóna directament el percentatge de polars. Però la prova legal, que fan els laboratoris oficials quan fan una inspecció, és mitjançant una cromatografia en columna. No la tenen ni els cuiners dels que es diu que més que una cuina tenen un laboratori... —I amb tot això es pot saber quantes vegades es pot fer servir un oli de la fregidora? Sempre és un 1

Estrictament hem de parlar del punt d’estovament, perquè són barreges, i per tant, sense punt de fusió perfectament definit.

col·laboracions

tema molt discutit, i mai en trec l’aigua clara... És que mai es poden donar respostes taxatives a aquest tipus de preguntes, perquè depèn. Hi ha factors molt diversos que hi influeixen. D’entrada, qualsevol aliment conté aigua, que provocarà les reaccions d’hidròlisi i generació de compostos polars. Però si estem fregint una verdura, o una patata sense arrebossar, no estem ficant greixos addicionals a la massa. En canvi, si estem fregint carn arrebossada, estem ficant a la massa el greix de la carn, i la farina de l’arrebossat, que

degraden més ràpidament l’oli. I si hi fregim peix blau, com la sardina o el verat, estem afegint-hi un oli o greix amb gustos molt intensos, que es barrejaran amb la massa de fregir, i deixarà gustos que passaran a les fregides posteriors, i obligarà a llençar l’oli de fregir molt abans que en altres circumstàncies. Després hi ha el criteri subjectiu de cadascú. Jo he llegit d’alguns autors que l’oli només es pot fer servir dues vegades, i que després ja cal llençar-lo, per por de l’acroleïna. I conec una persona –que utilitza poc la fregidora– que cada vegada usa oli nou. Tu mateix.

—Jo, només oli d’oliva verge extra. Bé, no deixa de ser un criteri. Hi ha qui recomana per fregir olis tipus gira-sol o blat de moro, que són força estables i que donen poc gust. Però l’oli d’oliva, que dura igual o potser una mica menys, té més bon gust i és una mica més cardiosaludable, té polifenols i vitamina E... Aquí, com en tantes altres circumstàncies, hem de trobar un compromís entre la salut, l’economia i el plaer... sense tenir prou informació per poder prendre deci☯ sions.

TOTS ELS NPQ A PARTIR DE L’ANY 2000, EN COLOR I ALTA RESOLUCIÓ, A LA NOSTRA BIBLIOTECA D’ISSUU: http://www.issuu.com/colquimcat

Els podeu consultar i també descarregar en format pdf d’alta resolució.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

MARIE CURIE I LISE MEITNER Miquel Paraira Universitat Politècnica de Catalunya

A la taula periòdica dels elements químics, dissenyada originalment per Dmitrij Ivanovic Mendelejev (1834-1907), que actualment conté o contindrà fins a 118 elements químics, solament hi trobem dos elements en honor de dues grans científiques: l’element 96, anomenat curi (Cm), en honor de la fisicoquímica Marie Curie; i l’element 109, anomenat meitneri (Mt), en honor de la física nuclear Lise Meitner. Així mateix, cal dir que Marie Curie va descobrir el radi (Ra), que ocupa el lloc 88, i el poloni (Po), en el lloc 84; i Lise Meitner, treballant amb Otto Hahn, descobrí el protactini (Pa), que ocupa el lloc 91, i va identificar el Ba en un assaig de fissió nuclear de l’urani bombardejat amb neutrons. És a dir, d’una manera o altra, i tal com es mostra a la figura adjunta, relacionem aquestes dues científiques amb sis elements químics.

MARIE CURIE (1867-1934)

Ba 88

109

Marie Curie, nom amb que és més coneguda Maria Sklodowska pel nom del seu marit, va ser una fisicoquímica polonesa nacionalitzada francesa. El 1891 estudià a la Sorbona, i en el període 1893-1894 es llicencià en física i matemàtica, casant-se amb el professor Pierre Curie el 1895.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

Encuriosida pels treballs del professor Henri Becquerel, decideix realitzar la seva tesi doctoral estudiant les misterioses radiacions emeses per les sals d’urani, radia-

col·laboracions

cions capaces d’impressionar plaques fotogràfiques protegides amb paper negre. Curie analitza la radiació Becquerel, observant el seu comportament a l’acció de camps elèctrics i magnètics, així com el seu gran poder de penetració. La radiació Becquerel emesa per l’urani sotmesa a camps elèctrics i magnètic es dividia en tres tipus de radiació: a) Radiació alfa, que són nuclis d’heli, detinguts per un full de paper. b) Radiació beta, d’electrons en moviment, detinguts per una placa d’alumini. c) Radiació gamma, de natura electromagnètica i amb un gran poder de penetració.

LISE MEITNER (1878-1968) Lise Meitner fou una física austríaca nacionalitzada sueca el 1949, que va estudiar a les universitats de Viena i de Berlín, doctorant-se el 1907. Va ser deixeble de Max Planck i treballà durant 30 anys amb el físic Otto Hahn amb qui va descobrir l’element protactini (Pa), situat en el lloc 91 de la taula periòdica. El 1938 abandona Alemanya per la seva condició de jueva, i amb la seva col·laboració Hahn i Strassmann produeixen el primer assaig de fissió nuclear, identificant l’element bari (Ba) com a resultat del bombardeig de l’urani amb neutrons. La publicació dels resultats li suposen a Hahn el premi Nobel de Química el 1944, però no a Meitner, probablement per ser jueva, el que es pot considerar una gran injustícia.

de fissió nuclear i suggerint l’existència de la reacció en cadena base de l’actual energia nuclear de les centrals del mateix nom i de les bombes atòmiques de fissió.

Meitner publica també els seus resultats a la revista Nature, parlant

Es tracta, doncs, d’una alteració del nucli atòmic, és a dir, d’un procés de transmutació nuclear. Perillositat radioactiva.

Així mateix, treballant amb grans quantitats del mineral pechblenda (varietat d’uraninita, UO2), molt ric en urani, descobreix dos nous elements químics com són el radi (Ra) i el poloni (Po), ja comentats abans. Va ser guardonada amb el premi Nobel de Física el 1903 i el premi Nobel de Química el 1911, sent l’única científica que juntament amb Linus Pauling ha guanyat dos premis Nobel.

Així doncs, tant Marie Curie com Lise Meitner han estat probablement les científiques que més han contribuït al coneixement dels processos de transmutació nuclear.

Reacció nuclear en cadena.

Va ser guardonada amb el premi Max Planck el 1949 i l’Enrico Fermi Award el 1966, i acabo amb una de les cites de la doctora Meitner: «No cal que la vida sigui fàcil, n’hi ha prou amb que no sigui buida ☯ de contingut».

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

RACÓ DE CATALÀ I INTERNET Optimot, consultes lingüístiques (http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.html) Joan Astor

Altres o d’altres? Vil·la o vila? Quant més, quant menys o com més, com menys? En o amb + mitjà de transport o locomoció / en cotxe

o amb cotxe? Com o com ara? Heus aquí cinc dubtes molt freqüents que intentarem resoldre amb l’ajut de l’Optimot, concretament amb les fit-

Títol

xes de l’Optimot. Si fem sengles cerques amb l’opció frase exacta i seleccionem les fitxes corresponents, obtenim la següent informació.

Fitxa 6732/1

altres o d’altres? ús de la preposició de amb altres

Resposta La construcció d’altres té un matís partitiu i es fa servir sobretot quan està en correlació amb el pronom feble en. Per exemple: Si no t’acaben d’agradar aquestes arracades, te n’ensenyaré d’altres. Faré servir paper granulat, perquè no en tinc d’altre. També es fa servir d’altres quan equival a alguns altres o algunes altres. Per exemple: Algunes han fet vaga, d’altres han treballat. Alguns diuen que sí, d’altres diuen que no. Hi ha casos en què es poden fer servir altres o d’altres indistintament. Són contextos en què hi ha un nom sobreentès. Per exemple: Voldria comparar aquests fets amb (d’)altres de semblants. Barreja d’espècies com ara cúrcuma, pebre i coriandre, entre (d’)altres. Hi ha problemes complexos, però n’hi ha (d’)altres que ho són més encara. Finalment, és abusiu l’ús d’altres en els següents contextos: Entre d’altres causes, hi ha el fitxatge del millor jugador de futbol (en què és preferible Entre altres causes...). Acabem un any que sembla més trist que d’altres anys (en què és preferible... més trist que altres anys).

Títol

Fitxa 6364/1

vil·la o vila?

Resposta Totes dues formes són correctes, però tenen significats diferents. El mot vil·la té els significats següents: - Casa d’estiueig. Per exemple: Els meus avis tenien una vil·la a prop de la platja. - Gran casa rural que constitueix el centre d’un extens domini amb una explotació agrícola i ramadera, sovint d’origen medieval o antic. - Casa de camp de l’època romana. En canvi, una vila és una població. Per exemple: L’han fet alcalde de la vila.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

Títol

Fitxa 4011/2

quant més, quant menys o com més, com menys?

Resposta com més, com menys Per expressar que una cosa és d’una determinada manera en un grau inferior o superior quantitativament perquè depèn proporcionalment del grau d’un segon factor, es fan servir les locucions com més i com menys. Exemples: Com més petita és la nou més soroll mou. Com més vendes facis, més comissions tindràs. Com menys hi vagi, més feina tindrà. En aquests casos les locucions quant més i quant menys són incorrectes.

Títol

Fitxa 1805/2

en o amb + mitjà de transport o locomoció en cotxe o amb cotxe?

Resposta amb cotxe en cotxe Per indicar el vehicle amb què algú es desplaça tant es pot fer servir la preposició amb com la preposició en. Per exemple: Plovia però va venir amb bicicleta. Aniran de vacances en tren. Avui aniré a treballar amb moto. Arribarem en avió. En certs contextos, l’ús de la preposició amb permet de desfer ambigüitats. Per exemple, cal distingir entre Puja amb aquest autobús (“puja a Montserrat amb aquest autobús”) i Puja en aquest autobús (“fica’t a dins d’aquest autobús”).

Títol

Fitxa 1864/2

com o com ara? ús de la partícula com per indicar exemples

Resposta

com com ara com és ara L’ús de l’adverbi com per indicar exemples també és correcte, al costat de les construccions ja documentades com ara i com és ara. Per exemple: Poesies com aquesta mostren el pensament de la fi de segle. Hi ha problemes d’interès comú, com la crisi econòmica i la contaminació atmosfèrica. Per qüestions de claredat expressiva, hi ha contextos en què l’adverbi com és utilitzat sovint reforçat amb altres elements (com ara i com és ara): Cítrics, com ara taronges, mandarines, llimones, etc. Hi ha una exposició de grans pintors catalans com és ara Miró, Dalí, etc. Cal recordar que aquesta darrera construcció (com és ara) és invariable, és a dir, la forma verbal es manté en singular encara que precedeixi una designació en plural. Així doncs, no és correcte dir com són ara.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

UBICACIÓN DE LAS DIVERSAS CIUDADES TROYANAS Enrique Julve

UBICACIÓN GEOGRÁFICA DE LAS CIUDADES TROYANAS La ciudad de Troya, conocida también en el pasado como Ilión, fue una antigua fortaleza situada en el noroeste de Asia Menor. Su nombre ha adquirido dos significados. En los poemas de Homero y sus sucesores, Troya ha significado la ciudad y fortaleza del rey Príamo, que fue posteriormente tomada, saqueada y quemada por los aqueos conducidos por el rey Agamenón en su expedición para liberar a Helena, como se ha dicho en artículos anteriores. Para los historiadores y sobre todo para los arqueólogos, Troya significa el lugar del asentamiento, datado en la Edad del Bronce, excavado por Heinrich Schliemann a finales del siglo XIX. Cada significación tiene distintas asociaciones. Las dos citadas están entretejidas, pero la medida en que ambas puedan asemejarse ha sido durante muchos años materia de discusión y de desacuerdo. La región descrita por Homero y las demás referencias de la antigüedad sobre la ciudad de Troya la sitúan cerca de la boca del Helesponto (Dardanelos), en la costa del Mar Egeo. En esta región existe un terreno de bajas colinas, situadas cerca de la costa y, cerca de ese lugar, hay una planicie en la cual fluyen dos pequeños ríos, el Menderes y el Dümrek. Unos 4,8 km tierra adentro, el terreno se eleva unos 25 metros, de manera escarpada y empinada, y más allá de ese

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

terreno se extiende, al sur y al este, una ondulada meseta que conduce hacia colinas más altas y montañas distantes. En tiempos antiguos la historicidad esencial del relato de Homero fue incuestionable, puesto que Troya interesaba desde el punto de vista poético, no desde el punto de vista arqueológico. Ahora bien, en el siglo XIX, y antes del año 1870, los modernos eruditos y estudiosos de esos relatos homéricos los habían desmenuzado concienzudamente –incluso la poesía de La Ilíada y La Odisea había sufrido esa disección– y habían llegado a la conclusión de que no existía ningún vestigio de verdad histórica en el fondo de esos poemas y relatos homéricos. Heinrich Schliemann, un hombre de negocios alemán, autodidacta, leyó a Homero entusiásticamente y creyó firmemente en la verdad fundamental de la historia relatada por él. Con este convencimiento, en el año 1870, Schliemann se planteó hallar la ciudad de Troya narrada por Homero, situada, según la hipótesis del estudioso francés ChoiseulGoufiel, debajo del montículo sobre el que estaba construido el pequeño pueblo de Burnabaschi, a 3 horas de la costa. Sin embargo, Schliemann, siguiendo el relato de Homero más plausible, comenzó a excavar en un montículo, en la cresta de un escarpado cerca de la aldea de Hissarlik (ruinas de Ilión o Nueva Ilión) en el Asia Menor, a dos horas de la costa y a unos 4,5 km de la boca (entrada) de los Dardanelos.

Unos años antes, en 1863, Frank Calvert ya había realizado unas prospecciones en este lugar, pero sin éxito. Desde Hissarlik se ve el monte Ida, desde cuya cima Zeus (Júpiter) dominaba la ciudad de Troya, según la narración homérica. Aquí, bajo el suelo de Hissarlik y ruinas de Nueva Ilión, Schliemann halló en el año 1871 restos arqueológicos en varias capas o niveles superpuestos, que se extendían bajo el suelo de la colina próxima a esa localidad, donde otros niveles mostraban lo que parecían ciudades habitadas en épocas antiguas y construidas unas sobre las ruinas de otras anteriores. Schliemann siguió excavando hasta el año 1890 y halló en los distintos niveles de este lugar gran cantidad de objetos de cerámica, de hueso, de marfil, de cobre y de oro y plata, de distintas épocas, lo que forzó a los eruditos y estudiosos del tema a revisar sus conclusiones acerca de los relatos de la Edad Heroica. Las minuciosas excavaciones llevadas a cabo por Schliemann y colaboradores en la colina de Hissarlik, a cuatro o cinco kilómetros de la desembocadura del Escamandro, dio como resultado importantísimos descubrimientos, que han permitido conocer la existencia de varias ciudades, reconstruidas unas sobre otras, sucesivamente asaltadas y reducidas a cenizas en tiempos remotísimos. Después del descubrimiento de las citadas ciudades o asentamientos por Schliemann y colaboradores, a la muerte de éste, en el año 1890, su colega Wilhelm Dörpfeld continuó su tarea y durante el período com-

col·laboracions

una Troya prehistórica, existente a comienzos del tercer milenio a.C., rica en oro, y la sexta y séptima han revelado una Troya constituida en una plaza fuerte semejante a las de la época micénica, que debió existir, con muchas probabilidades, hacia finales del segundo milenio a.C., varios siglos antes de la existencia de Homero y de su poema La Ilíada (siglo VIII a.C.).

Plano de los estratos de Troya identificados en las excavaciones.

Gráfico de las capas del yacimiento arqueológico.

prendido entre los años 1893 y 1894 descubrió el circuito amurallado del sexto asentamiento, mucho mayor que los anteriores, asentamiento que era contemporáneo de la era micénica y fue aceptado en esos años como la Troya de la leyenda homérica. Curiosamente, Schliemann había ido al Asia Menor para hallar la Troya homérica y él y sus colaboradores encontraron, no una, sino siete ciudades sepultadas. Otras tres se identificaron más ade-

lante, en otras excavaciones. La capa o nivel más profundo correspondía a la ciudad prehistórica, más antigua, y la capa más a flor de tierra tenía que ser la más reciente, guardando restos de la época en que fue habitada, más cercana a nuestra época (época bizantina). De estas ciudades o asentamientos, aparte de la primera y más antigua, la segunda, la sexta y la séptima son las más interesantes. La segunda ciudad o asentamiento ha revelado

Los restos arqueológicos hallados en los años citados, además de los posteriores correspondientes a otros dos niveles o asentamientos (Troya VIII y Troya IX), sometidos a nuevo examen, mostraron distintas fases, sobre todo en esos primeros siete asentamientos, y, entre los años 1932 y 1938, una expedición estadounidense de la Universidad de Cincinati dirigida por Carl William Blegen diferenció más claramente los niveles o estratos encontrados, dando a conocer al mismo tiempo y de modo más exacto la cronología de cada uno de ellos. Las conclusiones a las que se llegó afirmaban la existencia en la zona excavada de nueve yacimientos o niveles arqueológicos, es decir, nueve asentamientos o ciudades diferentes superpuestas, además de otra cuyos restos se identificaron posteriormente. De entre esas ciudades o asentamientos, las ruinas correspondientes al nivel Troya VII-A mostraban vestigios de una ciudad destruida por el fuego hacia el año 1200-1260 a.C., ciudad que correspondería a la Troya de los relatos homéricos, es decir, la ciudad de Príamo destruida por los griegos micénicos. Vamos a ver ahora cómo sería esa ciudad histórica. Estaría situada en la actual provincia turca de Canakkale, junto al estrecho de los Dardanelos –a unos 4,5 km de su entrada– y entre los ríos Escamandro (Janto) y Simois. Desde luego sería una ciudad rica y codiciada, ya que su posición privilegiada de acceso al Mar Negro daría lugar a

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

ello. Ocuparía una posición estratégica envidiable, tanto desde el punto de vista militar como desde el punto de vista económico. Desde su gran fortaleza, amén de un puesto avanzado en la costa, Troya podía controlar fácilmente el tráfico marítimo a través de los Dardanelos, al tiempo que podía supervisar también las rutas terrestres entre Europa y Asia. Las especiales condiciones del estrecho de los Dardanelos, donde hay una corriente continua desplazándose desde el Mar de Mármara al Mar Egeo, y donde suele soplar un viento del nordeste durante los meses de mayo a octubre, hace suponer que las embarcaciones que en la antigüedad pretendían atravesar el estrecho debían, a menudo, esperar condiciones más favorables durante largas temporadas refugiados en el puerto de Troya, lo que redundaría en un gran beneficio económico para la ciudad. El príncipe gobernante podría recaudar impuestos o prohibir el paso de manera completa por esas rutas comerciales, lo que, presumiblemente, llevaría ya a conflictos en la temprana Edad del Bronce. El lugar de ubicación de esta ciudad estuvo ocupado casi constantemente durante unos 3500 años, al comienzo con edificaciones rústicas y más adelante con edificaciones más sofisticadas. En la Edad del Bronce Antiguo en este lugar existió una ciudadela, no una ciudad, y el príncipe o gobernante residía en ella con su familia y sirvientes, mientras que la mayor parte de la población vivía en pequeños asentamientos cercanos, acogiéndose a la seguridad de la fortaleza solo si esa gente estaba amenazada por un enemigo. Durante este período, las relaciones culturales y económicas no fueron con las ciudades del este, sino con las situadas en el oeste, concretamente con la civilización egea, de la cual, en muchos aspectos, Troya era una parte. En ese tiempo, la mayoría de los edificios de la ciudad tenían muros de ladrillo tosco, que repo-

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

Rampa de entrada a Troya II.

saban sobre un fundamento de piedra. Cuando se derrumbaban, las ruinas no desaparecían sino que eran niveladas para dejar espacio a nuevas construcciones, creciendo así una gran masa de escombros (ruinas). Debido a estas características de construcción, dentro de estos estamentos se han podido distinguir en las excavaciones nueve capas o niveles mayoritarios y uno menor, cada uno de ellos con mucho menos estrato que el anterior. A continuación se exponen las características de estos estratos que en su día constituyeron asentamientos de ciudadelas o ciudades fortificadas troyanas, identificadas con números romanos, y excavados a finales del siglo XIX y comienzos del XX en el citado montículo de Hissarlik, a unos 6,5 km del Mar Egeo y equidistante de los Dardanelos.

con no más de 91 metros de diámetro. Tenía una muralla maciza de defensa, con puertas y con torres cuadrangulares de 3,4 metros de altura, conservadas en la actualidad. Dentro de la fortaleza había casas rectangulares, una de las cuales, conservada, tenía unas dimensiones de 6,7 por 18,3 metros. En este asentamiento se observan diez fases sucesivas, indicando un largo período de ocupación. La alfarería encontrada en esta primera ciudadela era de color gris hecha a mano junto a otra, pulida, de color negro. Una estela de piedra, con un bajo relieve representando una figura humana, nos ofrece el ejemplo más antiguo de escultura monumental de la región, al tiempo que utensilios de cobre hallados también en este asentamiento nos hablan de lo antiguo de su uso.

TROYA II TROYA I El primer asentamiento troyano, construido antes del año 3.000 a.C., en plena Edad del Bronce Antiguo (contemporánea del Período Minoico Antiguo en Creta), comprendía una pequeña fortaleza prehistórica,

En el comienzo del tercer milenio a.C., también en plena Edad del Bronce Antiguo, sobre las ruinas del primer asentamiento citado, se construyó una fortaleza, también prehistórica, mayor, de unos 122 metros de diámetro. Tenía, como la

col·laboracions

Parte de las murallas de Troya VII.

anterior, gruesas y elevadas murallas, torres salientes y puertas, así como terraplenes de defensa. Y una rampa ancha, con piedras laminadas muy ajustadas, ascendía a la fortaleza desde el suroeste. El circuito amurallado se remodeló dos veces y se fue ampliando a medida que aumentaba el poder y la riqueza de los monarcas gobernantes de la ciudad. Casi en el centro de la fortaleza o ciudadela había un palacio (megaron), con una gran antesala y una estancia principal de unos 20 metros de largo por 10 metros de ancho. A su alrededor había un atrio y pequeñas viviendas y almacenes. Las siete fases que tuvo este segundo asentamiento están representadas por restos o ruinas arqueológicas superpuestas, indicando la última de ellas la destrucción del asentamiento, entre mediados y finales del tercer milenio a.C., por un fuego general tan intenso que ladrillos y piedras fueron desmenuzados y calcinados por su calor y, al mismo tiempo, tan repentino, que sus habitantes dejaron valiosos tesoros (utensilios de oro y plata, joyas y alhajas) en la precipitada huida de sus hogares. Algunos de estos tesoros fueron recogidos en las excavaciones reali-

zadas por los citados descubridores, especialmente por Schliemann. Uno de estos tesoros comprendía: 3 diademas, 60 pendientes, gran número de sartas de cuentas, 6 brazaletes y 15 vasos de oro y plata. Además, por todo el asentamiento se hallaron miles de objetos diversos, junto con vasijas, ollas y otros recipientes de distintas formas y tamaños. En la segunda fase de Troya II se introdujo la rueda de alfarero, predominando desde entonces los utensilios de alfarería de color marrón y rojo sobre los anteriores de color gris y negro.

ción con otros pueblos. Estos asentamientos estaban constituidos por grupos de pequeñas casas separadas por angostas callejuelas. En algunos lugares había muros rodeándolas, pero, en general, no eran tan perfectas ni tan fuertes como las de Troya II, hecho que parece indicar una vida relativamente más sencilla y políticamente menos agresiva. En el lugar correspondiente al tercer asentamiento (Troya III) se encontraron abundantes huesos de ciervo, lo que indicaría una dedicación común a la caza de este animal. La alfarería hallada mostró que existía una continuación y desarrollo de estilos propios de Troya II, siendo comunes las vasijas y representaciones plásticas de facciones humanas. Junto con la alfarería local se halló en estos asentamientos, como en los anteriores, artículos de alfarería importados, característicos de la Temprana Edad del Bronce de la Grecia continental.

TROYA VI Las primeras fases del sexto asentamiento (Troya VI) fueron con-

TROYA III, TROYA IV Y TROYA V Después de la destrucción del segundo asentamiento (Troya II) el lugar fue ocupado casi inmediatamente, surgiendo los asentamientos III, IV y V, situados cronológicamente entre los años 2300 y 1900 a.C., en la Edad del Bronce Medio (contemporánea del Período Minoico Medio en Creta). Estos nuevos asentamientos, cada uno de ellos mayor que su precedente, continuaron sin interrupción la tradición cultural común, así como la rela-

Parte del tesoro hallado por H. Schliemann.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

temporáneas de la Edad del Bronce Medio en Grecia, aproximadamente entre los años 1900 y 1600 a.C. (algunos datan estas fases entre los años 1700 y 1400 a.C.). Están marcadas por la introducción de la alfarería gris minoica y la primera aparición del caballo, dando fe, al mismo tiempo, de un segundo florecimiento de la ciudad. En efecto, después de un largo período de crecimiento, el lugar entró en una fase de extraordinaria riqueza y poder. Allá por el año 1400 a.C., el perímetro de la ciudad tenía ya más de 180 metros de anchura, poseyendo un recinto amurallado, consistente principalmente de piedra labrada, de casi 5 metros de espesor, además de tres torres de defensa y cuatro puertas, situadas, a intervalos, alrededor de su periferia. Dentro del recinto había anillos concéntricos de sólidas casas y palacios, levantados sobre terrazas mirando al centro de la colina. Los edificios de este sexto asentamiento eran más pretenciosos que los de períodos anteriores y en algunos de ellos se hallaron pilares y bases de columnas. A unos 500 metros de la ciudadela se descubrió un cementerio, construido en la fase más tardía de este sexto asentamiento, donde las cenizas de los difuntos se habían depositado en urnas. La existencia de esta ciudad finalizó alrededor del año 1300 a.C. con un violento terremoto que derribó las murallas y cuarteó la superestructura de los edificios. Los habitantes de esta Troya VI, sin embargo, rescataron la mayor parte de sus bienes, dejando mucha menor cantidad de utensilios y ornamentos que la que se encontró en la excavación de Troya II. En las distintas fases de Troya VI, la alfarería local predominante fue la loza de barro gris minoica, suplementada por algunas vasijas importadas de Grecia en la Mediana Edad del Bronce y en mayor cuantía en la época Micénica, especialmente en el período que va desde el año 1450 al 1300 a.C.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

Los muros de la acrópolis pertenecen a Troya VII, que se identifica como el lugar de la guerra de Troya.

TROYA VII Después del terremoto sufrido en el emplazamiento de Troya VI, el lugar volvió a ser ocupado. El gran recinto amurallado volvió a ser utilizado, pues parte de la muralla había permanecido en pie y muchos bloques de edificios todavía eran reconstruibles y habitables. Las casas de este nuevo asentamiento eran ahora más pequeñas y apiñadas unas junto a las otras, como si la población quisiera buscar refugio dentro de la fortaleza. En el suelo de las casas se encontró gran cantidad de tinajas, presumiblemente como una provisión de alimentos y agua contra los tiempos de escasez que la población preveía que se avecinaban. La primera fase de este asentamiento, conocido como Troya VII-A, fue destruida por el fuego allá por el año 1200 a.C., seguramente después de un largo asedio y saqueo final por parte de un ejército enemigo. La coincidencia de datos y otras evidencias inducen a creer que ésta era la Troya de Príamo, reflejada en las leyendas y en el poema La Ilíada de Homero. Después de la caída de Troya VII-A,

parte de la población volvió, allá por los años 1100 a.C., a ese lugar y se estableció allí otra vez, cerca de la colina, al principio sola, pero posteriormente unida o temporalmente subyugada por otro pueblo. Esa gente trajo con ella una alfarería manual muy sencilla, coincidente con otra, fruto de sus conexiones con Europa. Las siguientes Troyas (Troya VII-B1, Troya VII-B2 y Troya-VII-B3) subsistieron entre los años 1100 y 850 a.C., pero con casas más sencillas y ubicada ya su cultura en la cultura griega.

TROYA VIII El octavo asentamiento cubrió el período comprendido entre la Temprana Edad del Hierro y el establecimiento de los monarcas helenísticos en Asia Menor, allá por los años 850 a 400 a.C., en que Troya fue ya una ciudad griega. Bien asentada en las primeras fases, parece que este lugar decayó en la sexta centuria a.C. y parte de la población se vio obligada a abandonar la ciudad buscando otros lugares de mayor prosperidad. En

col·laboracions

Restos arqueológicos griegos pertenecientes a la ciudad de Troya.

cualquier caso, esta Troya VIII tuvo poca relevancia política y económica. Sin embargo, desde el punto de vista religioso parece que tenía una cierta importancia pues en un santuario situado en el suroeste de la ciudad, en la cuesta de la acrópolis, se realizaron sacrificios a la diosa Rea (Cibeles) y, por otra parte, existía también en la cumbre de esa acrópolis un templo dedicado a la diosa Atenea (Minerva). En las excavaciones realizadas en el emplazamiento de esta ciudad se encontraron, casi sin interrupción en sus diversas fases, distintas clases de loza local junto a alfarería corintia y del este de Grecia.

TROYA IX Este asentamiento estuvo ocupado en los períodos de la Grecia arcaica y clásica, además del período helenístico y romano, comprendiendo los años 400 al 10 a.C. En otra fase más tardía parece que también estuvo ocupado desde los años 10 al 300 d.C. En la época helenística, el lugar, conocido como Ilión, tenía escasa importancia, excepto en lo que atañe a su conexión con el pasado histórico, pues Alejandro Magno ya mostró

su respeto por el lugar al visitarlo en el año 334 a.C., siendo honrado asimismo por sus sucesores. Parece que en otra fase de asentamiento, esta ciudad, llamada Nueva Ilión, fue la ciudad romana que surgió después de la destrucción de la anterior Troya VIII por Fimbria, lugarteniente del cónsul romano Cayo Mario en los años 86-85 a.C. Los emperadores romanos de la estirpe Julia, especialmente Augusto, estuvieron interesados en el lugar, emprendiendo extensos programas de reconstrucción y embelleciéndola con palacios y templos, especialmente el de Atenea, que ampliaron y rodearon de monumentales columnas y proveyeron de un imponente propileo. Este asentamiento romano se extendía en parte por la llanura que quedaba al pie de la colina, mientras que la acrópolis mantenía su carácter de lugar destinado al culto con el templo de la diosa Atenea erigido en ese lugar. Para la construcción de ese templo la cúspide de la colina fue derrumbada y nivelada, operación que eliminó las capas o niveles del octavo asentamiento, del séptimo y del sexto. Eso llevó a la confusión a Schliemann en su valoración de las capas encontradas en su excavación, al mismo tiem-

po que a la aflicción de los arqueólogos en general, por tamaña pérdida. Al tiempo que se erigía ese templo, fueron construidos otros edificios públicos en el montículo y en la meseta situada al sur, rodeada también por una muralla. En el declive, al noreste, se construyó asimismo un gran teatro. De esta fase se han conservado algunos trozos de muralla, las termas, el bouleterion, el teatro y algunas viviendas. Años después, en tiempos del emperador Constantino el Grande, Ilión (Nueva Ilión) era una comunidad tan próspera que el emperador incluso consideró la posibilidad de convertirla en capital de su Imperio de Oriente, pero finalmente se decidió por Bizancio a la que llamó Constantinopla. Con el crecimiento de Constantinopla, Ilión fue perdiendo importancia, comenzando su declive tanto político como comercial.

TROYA X Este asentamiento corresponde al último estrato de los escasos restos que pertenecen al período bizantino, en que el lugar (Ilión) fue una pequeña sede episcopal. Manfred Korfmann denominó a este asentamiento Troya X, a pesar de su poca importancia y a que esos restos ya hubieran sido descubiertos anteriormente por Schliemann y Dörpfeld, aunque sin clasificarlos y distinguirlos de los otros niveles encontrados. En este lugar, allá por el año 500 d.C. se produjo un gran terremoto que provocó el definitivo derrumbe de los edificios más emblemáticos de Troya X. Después, parece ser que el lugar siguió estando habitado durante la época del Imperio Bizantino hasta el siglo XIII y probable XIV d.C., pero apenas se tienen noticias posteriores. Tras la caída de Constantinopla en el año 1453 d.C. el lugar donde se halla la colina que fue Troya X (Ilión o Nueva Ilión), formó parte del Imperio ☯ Turco y se llamó Hissarlik.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

CONSELLS DE SALUT Centre Mèdic Mútua General de Catalunya

SALUT SOBRE RODES

Muntar en bicicleta és un bon mètode per cuidar el cor. Actualment, les bicicletes no només són per a l’estiu sinó que omplen les nostres ciutats durant tot l’any, es fomenta el seu ús i la pràctica d’aquest esport s’ha convertit en una de les activitats d’oci preferides de moltes persones. És preocupant l’augment de la inactivitat en la població. Cada cop hi ha més persones que no realitzen cap activitat física. Així ho constaten molts estudis i enques-

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

tes. En contrapartida, l’afició a la bicicleta s’ha estès entre la població, una dada positiva que ens dona l’oportunitat de parlar sobre les bondats d’aquest esport i dels seus efectes beneficiosos per a la salut.

RAONS PER MUNTAR EN BICI • Muntar en bicicleta de forma regular redueix en un 50 % el risc d’infart. Pedalar a ritme normal

és beneficiós per al cor, ja que el ritme cardíac augmenta i la pressió arterial disminueix. • Es redueix el colesterol dolent (LDH), evitant l’obstrucció dels vasos sanguinis, i augmenta el colesterol bo (HDL). • Per tal de prevenir el mal d’esquena, ja que el moviment regular de les cames enforteix la zona lumbar i estimula els petits músculs de les vèrtebres dorsals.

col·laboracions

• És beneficiós per a les articulacions. El moviment cíclic, quan fem una pedalada, representa una càrrega mínima per a les articulacions i és una òptima prevenció contra l’artrosi. • Enforteix les defenses, el que fa que millori el nostre sistema immunitari. • És una activitat que millora el nostre estat d’ànim amb el que

es pot combatre l’estrès i reduir el risc de depressió. Segons el Dr. Eduard Homs, cardiòleg del Centre Mèdic Mútua General de Catalunya: «La manca d’exercici és un problema de salut pública que es reconeix com a factor independent de risc de malaltia coronària i que és similar al de la hipertensió arterial, la hipercolesterolèmia i el tabaquisme en relació a les malalties coronàries. Tanmateix,

fer esport millora el perfil dels lípids i el control de la glucèmia, redueix la tensió arterial i la freqüència cardíaca, ajuda a prevenir la hipertensió i la obesitat, tonifica la forma física i perllonga la vida. Per tant, fer esport adaptat a cada persona és clarament recomanable pels seus beneficis per a la salut, en contraposició al sedentarisme que, no només es perjudicial per a l’individu, sinó que també és potencialment ☯ onerós per a la societat».

ESTIL DE VIDA I LONGEVITAT Injeccions de Botox, cremes antiarrugues, complements alimentaris, suplements hormonals, antioxidants... Tothom ha sentit parlar d’aquests productes que prometen el remei definitiu als efectes del pas del temps, però l’eficàcia real d’aquestes receptes miracle són, en moltes ocasions, qüestionables.

Envellir més lentament i millor és possible, i el secret és enormement senzill. Menjar menys, pensar més i moure’ns més. No és només sentit comú; per als investigadors es tracta, de fet, de certeses científiques. La biologia molecular permet afirmar que menjar sa i menjar menys limita els danys a l’ADN i a les proteï-

nes de les nostres cèl·lules causats pels famosos radicals lliures. Amb una dieta hipocalòrica es redueix la possibilitat de patir atacs de cor, càncer o diabetis, es poden prevenir malalties als ronyons, es minimitza el deteriorament del sistema immunològic (deteriorament

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

col·laboracions

que augmenta amb l’edat), disminueix el colesterol i es preserven les capacitats intel·lectuals intactes. El progrés de la genètica ens mostra que el fet d’exercitar el cervell, exposant-nos al llarg de tota la nostra vida a situacions variades,

influeix en l’estructura del nostre ADN i en els gens que controlen la creació de noves connexions neuronals. Per últim, l’activitat física que es practica a una edat avançada mostra una regeneració dels mitocondris de les cèl·lules musculars.

En definitiva, els avenços en genètica, en biologia cel·lular i en neurociència han permès constatar que, a més de la intuïció i del sentit comú, existeix una explicació científica que no ens deixa marge ni excuses per no portar un estil de vida saludable si volem ser persones longeves. ☯

PREVENIR EL CÀNCER DE COLON Existeix una prova totalment incruenta i de gran fiabilitat per a la detecció del càncer de colon i de recte, consistent en detectar l’existència de sang oculta a la femta, que es pot realitzar per a un control periòdic en persones que no mostrin símptomes. És una prova de laboratori segura, no és cara, és senzilla i no requereix una preparació prèvia del pacient. Es recomana en els programes de diagnòstic precoç en la població general d’entre 50 i 69 anys.

NPQ 468 • tercer trimestre 2014

El test diagnòstic clàssic és la colonoscòpia, una prova que consisteix en introduir una càmera per l’intestí per tal d’examinar-lo. És la prova més eficaç per descartar qualsevol lesió, recomanada a partir dels 50 anys, però és molesta. Només està indicada quan el metge considera que hi ha risc. Si la colonoscòpia no mostra l’existència de pòlips es pot predir amb un alt índex de fiabilitat/seguretat que en els pròxims anys no apareixerà cap càncer de colon i es pot deixar un

espai de 10 anys per repetir l’examen. El càncer de colon s’ha convertit en un dels tumors més freqüents, amb uns 25.000 casos a l’any a Espanya. És el tumor amb més incidència i el segon en mortalitat. Els experts recomanen intensificar les proves a partir dels 50 anys, ja que un 90 % dels tumors es poden curar si es detecten en la fase inicial. Si té més de 50 anys, consulti al ☯ seu metge.

activitats

PARTICIPEU EN LES 3es JORNADES SOBRE L’ENSENYAMENT DE LA QUÍMICA A CATALUNYA Sembla que va ser ahir que vàrem començar amb les 1es JEQC i ja anem per les 3es. De fet, a l’NPQ 466 del primer trimestre d’enguany, a les pàgines 30 a 32 hi ha un breu resum de les segones jornades: De la Innovació a la Indústria va ser el tema escollit per a aquelles. Aquest any, amb la celebració d’Expoquimia, la trobada internacional de la química a casa nostra que ha tingut lloc del 30 de setembre fins el 3 d’octubre, hi haurà més notícies al voltant de la química que esperem siguin el motor que permeti continuar a finals de novembre amb les nostres 3es Jornades sobre l’Ensenyament de la Química a Catalunya (3es JEQC). Aquestes terceres jornades, organitzades per la Secció Tècnica d’Ensenyament del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya (CQC), amb la col·laboració de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona (UB), portaran per títol: Ensenyar i divulgar la química d’avui per demà, on s’abordaran com a temes principals, però no únics: innovació en l’ensenyament de la química; divulgació a tots els nivells;

com fer servir les notícies i esdeveniments com Expoquimia a classe; quins estris i TICs es poden emprar per millorar la formació del futur professional i, de retruc, que ajudin en la formació del professorat de la química. Aquesta activitat es desenvoluparà els dies 26, 28 i 29 de novembre, els dos primers dies per la tarda i el dia 29 pel matí. El dimecres 26 a la Facultat de Química de la UB, mentre que el divendres 28 i el dissabte 29 a les instalacions del nostre CQC. El professorat i alumnat assistent podrà presentar els seus resultats en format oral o de pòster. Les sessions s’articularan al voltant de les comunicacions amb una taula rodona en acabar cada sessió. Aquesta estructura convida a l’intercanvi d’idees i ens obrirà un futur de qualitat en l’ensenyament de la química. L’objectiu és difondre la química a tots els nivells, des de primària fins a la universitat, i des de la Formació Professional fins a tota la societat. S’ha demanat al Departament d’Ensenyament que l’assistència del professorat de primària i secundà-

ria a aquestes jornades tingui el seu reconeixement com activitat de formació de 15 hores. Com en les jornades anteriors, en acabar aquestes 3es jornades s’editarà un llibre de resums (Actes/Proceedings) amb ISBN. L’organització vol que aquesta publicació sigui una eina més de treball per al professorat i, en cas necessari, es faci servir davant del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, de les universitats catalanes, del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, o davant de qui calgui perquè es tingui present el col·lectiu de professionals de l’ensenyament de química en les seves valoracions tècniques. Per a qualsevol pregunta sobre l’organització, els temes a tractar, com enviar els abstracts, o com apuntar-vos, podeu enviar un missatge a Josep M. Fernández Novell (jmfernandeznovell@ub.edu) o al Col·legi Oficial de Químics de Catalunya (quimics@quimics.cat). Josep M. Fernández Novell President de la Secció Tècnica d’Ensenyament

NPQ 468 • tercer trimestre 2014