VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació del Territori Fluvial del Magre

VIAVITA

Crèdits Autor: Jaume Puchalt Lacal (Crearqció. Coop. V) Seguiment docent: Clara Mejía Vallejo i Àngel Martínez Baldó Seguiment tutoritzat: Rafa Rivera Herráez Edició d’art: Lidia Escuder Calle i Julia Pineda Soler (Crearqció. Coop. V) Revisió de textos: Júlia Gomar Pascual (Crearqció.

Coop. V) Col•laboradors: Pau Fuster, David Vegara, Sean Robert, Rosa Martí, María Castaño, Paco M. Capel, Miguel A. Carrión, Jorge G. Serra.

Avís Legal: Llicència d’ús Creative Commons BY - NC - SA Reconeixement- No Comercial- Compartir Igual Aquesta llicència permet a qualsevol persona mesclar, adaptar i crear a partir d’aquesta obra sense cap finalitat comercial, sempre i quant es reconeguen els drets d’autor, i les noves creacions es troben baix una llicència amb els mateixos termes que aquesta obra.

Imprés: Línea2 Aquesta edició està parcialment finançada pel Servei de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València, mitjançant les ajudes per la realització en valencià dels treballs fi de grau o carrera a la convocatòria del primer quadrimestre del curs acadèmic 2017-2018.

València, 25 d’Abril de 2017.

“Vaig fugir als boscos (...)”

Henry David Thoreau

Índex 0.- Presentació

3. La Magrànima. Centre de Gestió.

1.- Introducció

1.1 .- Perquè aquest projecte?

1.2.- Ni PIC ni PFC

3.2.- La conca de drenatge i la plana d’inundació

1.3.- L’arquitecte

1.4.- Representació

1.5.- La restauració fluvial.

3.5.- El lloc i l’entorn inmediat (fases del projecte)

1.6.- Normatives

3.6.- La definició del programa i l’ús

1.7.- Altres exemples i processos

3.7.- Corrent vital

3.1.- Província i Mancomunitat

3.3.- Les previsions

3.4.- L’anàlisi històrica

2.- VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

4.- La Magrànima II. Centre de Gestió

2.1.- Protecció i conservació

2.2.- Rehabilitació del Territori Fluvial

5.- Conclusions

2.3.- Formació i educació ambiental

6.- Bibliografia

2.4.- Voluntariat

7.- Annexos

2.5.- Participació social

7.1 Memòria Portàtil

2.6.- Investigació i desenvolupament científic.

7.2 Carta de la Terra

2.7.- Finançament

2.8.- Cronograma

Memòria tècnica

8.- Epíleg

8.1 Agraïments

8.2 Col·laboradores

Aquest llibre és sense cobertes Perquè és obert i lliure: es pot escriure abans i després d’ell.

La pedra filosofal Felisberto Hernández. “Llibre sense cobertes”, 1929.

A Vicente Basso Maglio I S’estaven fent els fonaments per a la casa d’un home bo. Jo estava sentat en un munt de pedres. Un poc separades del munt hi havia dues pedres: una més be redona i una altra més be quadrada. La més be quadrada era la Pedra Filosofal. Aquesta deia a l’altra: “Jo sóc l’altre extrem de les coses. En aquest planeta hi ha un extrem de coses blanes, i és l’esperit de l’home.

Jo sóc l’extrem contrari; el de les coses dures. Però un dels grans secrets és que no existeixen coses dures i coses blanes simplement: existeix entre elles una progressió, existeixen graus. Suposeu que les pedres foren allò més dur; després estan els arbres que son més blans; després els animals, després els homes.

Però seria una progressió molt grossa. Suposeu altra menys grossa, en el mateix home, per exemple: primer els ossos, després els músculs, després els centres nerviosos, i allò més bla de tot després d’una minuciosa progressió cap a allò bla: l’esperit. Els homes en totes les coses sorprenen capritxosament la graduació en graus distants. Aleshores sense perdre el temps qualifiquen: açò es dur, allò es bla, açò és negre, allò és blanc, açò es fred, allò és calent... Com els homes tenen varios sentits, viuen saltant en els graus de la natura i s’armen curiosíssimes combinacions.

El més curiós de quant conec són els homes. I ells tenen a la vegada la curiositat com allò més important de la seua condició. I la curiositat en allò que és refereix a satisfer-la, és relativa als sentits. A més està torturadísima de combinacions.

II Una de les condicions curioses dels homes, és expressar allò que perceben els sentits. Als sentits els dona plaer sorprendre la graduació a distancies grans. Aquest plaer excita la curiositat. L’home que proporciona més plaer satisfent més curiositat triomfa més. Però quanta més curiositat haja satisfet un home per a sí mateix, menys curiositat satisfà per als demés.

Perquè després de satisfer molta curiositat ve el dubte.

I aleshores no els queda més remei que buscar-me

a mi. Si els sentits es donaren conte que tot és una graduació, no hi hauria per a aquestos sorpreses ni sensacions distintes. Aleshores no hi hauria ni el plaer dels sentits al expressar. Ja els sentits estan fets per gaudir de la diferència dels graus de la natura. Per exemple: l’oit percep el so. El so seguint una graduació cap a una gran quantitat de vibracions. Arribaria al que els homes anomenarien calor en compte de so.

Aleshores açò ho percebrien amb un altre sentit que seria el tacte en compte de l’oïda. Ja la suma d’aquestos dos sentits estaria en favor de la graduació. Ells son un altra realitat i les dos realitats son realitats graduades.

Com ells no entenen la graduació, tenen una tendència fisiològica a classificar amb la intel·ligència distancies grans, tan grans com la distancia o diferencia d’un sentit a l’altre. La classificació amb la intel·ligència és correlativa a la dels sentits. Aleshores menys perceben la graduació de petites distancies. Els sorprèn que en un sentit –el tacte per exemple- percebent graus distints, els done el resultat, de que una cosa siga dura o blana. Molt més es sorprendrien si saberen que tots els sentits estan a favor de la graduació.

Aleshores els és necessari el dubte. Una de les maneres interessantsd’entretenir-los la vida és: donar-los un poc de curiositat satisfeta i un altre poc de dubte.

III Jo com pedra soc molt degenerada. Els homes anomenen degeneració, el anar d’una cosa dura a una cosa blana, d’una cosa sana a una cosa malaltissa. Les coses malaltisses les classifiquen en simpàticamentmalaltisses o arts i antipàticamentmalaltisses o vicis. Jo he tingut la virtut de poder ser dura i blana al mateix temps.

M’he clavat en els problemes de les pedres i que son els problemes de no tindre’ls, i m’he clavat en els problemes dels homes i que son els problemes de tindre problemes. Per aquesta virtut he descobert la “Teoria de la Graduació”. Les lleis més comuns de la Teoria de la Graduació son: quanta més duresa més simplicitat i més salut, quanta més blanesa més complexitat i més infermetat. Per això de vegades és tan complex i malaltís l’esperit de l’home. Alguns tenen tanta abundància o exuberànciad’ açò bla o

malaltís que ho derramen per damunt de nosaltres les pedres. I zas, resulta d’aquesta manera que nosaltres tenim sentiments o intencions. Un altra de les lleis és: quanta més blanesa interessa més és el propòsit del destí i el perquè metafísic. A nosaltres les pedres no ens interessa el perquè metafísic: aquest s’ha fet per als homes.

IV En un grau determinat d’allò dur a allò bla els homes curiosament classifiquen una cosa diguent si té o no té vida. I ací comença el gran tràfic teòric i pràctic de la vida i la mort. Els homes necessiten molt d’aquest condiment de dubte i de misteri per a la vida. Però tot és graduació: quant més bla més vida, quant més dur menys vida. Esta seria l’altra llei de la Teoria de la Graduació. Els homes sorprenen la graduació i classifiquen: açò te vida. Açò no te vida. ¡Vida i mort!

Molt poques vegades entenen la graduació en allò de tindre més o menys vida, d’anar perdent la vida gradualment a conquistant la vida gradualment. La seua condició “d’homes”, la seua sensibilitat en més o menys grau, els permet retrocedir quant està a punt d’arribar la veritat. S’agafen en el dubte i el misteri, i continuen el tràfic entre els vius i els morts. Esta curiositat els interessa massa i la tenen massa prop per poder satisfer-la. Però estan igual que front al perquè metafísic. Així com a les pedres no els interessa ni tenen curiositat per el perquè metafísic ni per la resta de pedres, ni pels homes, així als morts no els interessa com és la mort ni com és la vida. Però als vius els interessen els morts i tota la resta. Quanta més blanesa tenen més dubte, aleshores dubten de l’anar perdent gradualment la vida. Biològicament, tenen l’instint de conservació i com tot ho miren amb la seua condició els costa creure en la mort absoluta. De vegades estan a punt de caure en la veritat però tenen nervis, tenen vida, tenen instint de conservació, tenen dubte i misteri, i com tot ho miren amb la seua condició, es salven. S’ha fet per als vius i no per als morts el perquè metafísic i les reflexions sobre la vida i la mort, però no els fa falta aclarir tot el misteri, els fa falta distraure’s i somiar en aclarir-lo.

Altra llei que es dedueix d’ací és: quant més dura menys vida, menys instint de conservació i menys reflexions sobre la mort, i viceversa quanta més blanesa.

V Com ja vaig dir, els homes miren tot amb la seua condició. Els costa creure que si ells no tenen fam altres poden tindre’n, que si ells tenen vida, altres en poden no tindre. El mateix els ocorre amb el cosmos.

Com ells tenen propòsit creuen que el cosmos també en té, però el cosmos no té propòsit, té inèrcia.

Aleshores sorgeix un altra llei: quanta més blanesa més propòsit, quanta més duresa més inèrcia”.

VI La Pedra Filosofal anava a dir un altra de les lleis de la Teoría de la Graduació. Un obrer cregué molt oportuna la seua forma quadrada, i sense adonar-se’n la va interrompre. Però aquesta va servir molt be per als fonaments de la casa de l’home bo.

0.

Presentació

Vialvita ERTFRM

15

Presentació VIAVITA, l’Estratègia de Rehabilitació del Territori Fluvial del Magre (ERTFM) és un projecte prematur que naix amb la voluntat de començar a plantejar, i anar solucionant en la mesura del que siga possible, i de manera ordenada, la problemàtica dels rius. I, en concret del riu Magre.

Aquest treball pretén retornar al riu el seu caràcter natural i les seues funcions vitals. Oblidant així el plantejament de què un riu és només un curs d’aigua i substituint-lo per la idea que un riu és un ecosistema lineal viu, amb un corrent continu d’un sentit principal i dues direccions.

En aquesta memòria es presentarà la informació agrupada en quatre apartats on es tractarà de definir un possible camí de futur. De manera ordenada, es tractarà d’explicar en què es basa aquest treball, perquè sorgeix ara i en aquest context, i quines són les ferramentes que s’utilitzaran per desenvolupar-lo. A continuació es tractarà d’analitzar quina és la situació real al Magre actual, a la qual s’enfronta aquest treball, responent també a la pregunta de fins on arriba el riu Magre. Tot seguit es defineix l’Estratègia, on es mostra quin és l’àmbit del treball a assolir durant els pròxims temps si es vol canviar el curs d’aquesta història que és el riu.

Es definiran els treballs per garantir la pervivència del riu al seu pas per l’entorn urbà de Carlet. Les tasques aniran encaminades a establir les possibles solucions que podrien servir de camps d’experiments per exportar-les a la resta del riu, o a altres rius. D’aquesta manera el projecte s’enfrontarà a donar solució a les amenaces principals, l’entorn agrícola, l’urbà i l’industrial. Per últim es tracta de donar solució a un edifici (la Magrànima), amb l’ús que una estratègia d’aquest tipus requereix: gestió i control de l’ús de l’aigua, gestió de programes de voluntariat, centre d’interpretació i control mediambiental, oficina del cicle de l’aigua, laboratori i centre de control biològic, gestió de la biomassa, centre de control logístic, agrícola... Un ús obert i canviant.

Cal remarcar en aquesta introducció que està previst que durant el procés de definició i execució de l’Estratègia vagen modificant-se els objectius i les prioritats. Aquest, com el riu, és un projecte viu que creixerà i decreixerà conduït per la capacitat d’espenta i voluntat social. Perquè som nosaltres i els nostres esforços les que definim l’entorn que volem generar i deixar als nostres successors.

1.

1.1.- Per què aquest projecte?

1.2.- Ni PIC ni PFC 1.3.- L’arquitecte 1.4. Representació 1.4.- Estat de la qüestió. restauració fluvial 1.6.- Normatives

1.6.1. Normativa europea

1.6.2. Normativa nacional

1.6.3. Normativa C. Valenciana

1.7.- Altres exemples i processos

1.7.1. Adm. (AMBER, reservial)

1.7.2. Indep. (xúquer viu, FNCA, CIREF)

1.7.3. Rius (Arga/Aragón, Guadalmedina, Llobregat, Segura)

1.7.4. Recuperació ambiental (Cap de Creus, Abocador del garraf)

1.7.5. Cíclica

1.7.6. Crearqció

1.7.7. Aranea

1.7.8. Enric miralles

Introducció

ERTFM

17

Per què aquest projecte?

Aquest projecte evidentment no sorgeix del no-res.

Abans de res caldrà explicar l’arrelament personal de l’autor a aquest territori. Així com l’estat d’emergència i degradació en el que es troba l’ecosistema del Magre en particular i dels rius en general. També, la creença de què millorar les condicions del lloc i l’estat actual, és possible. Per deixar-lo als futurs pobladors i garantirlos unes millors condicions de vida.

L’arrelament personal a banda de trobar-se condicionat per la pertinència a una família de llauradors ve també donat pel vincle físic amb el mateix riu. Mon pare es va dedicar durant anys a la pesca en la modalitat de ciprínids, i el seu lloc més proper d’assaig i entrenament era el riu Magre. Durant aquells anys férem de tot: netejarem el riu, salvarem peixos atrapats en dolls aïllats en temps de sequera, inventarem el conte del peixet Ismaelet, anàrem per llombrígols, férem de bussos experts per netejar el riu, organitzarem i participarem en concursos... Mon pare, fins i tot va arribar a assajar moviments i rutines d’alta competició, com el llançament de l’esquer, al riu sec, sense aigua ni peixos.

Ser un xiquet inquiet em va portar a no poder suportar del tot l’activitat del pescador pacient, segut i quiet. Mentre mon pare pescava jo corria amunt i avall, caçava papallones o altres insectes, menjava plantes o fins i tot em banyava en temps calorosos.

Encara recorden com un dia vaig creuar nadant l’embassament del Regajo una vintena de vegades o com jugava a perdre ploms sobre la torre de l’església inundada a l’embassament de Tous.

A més, eixe vincle amb el riu creixia any rere any amb els campaments i acampades al poblat de l’embassament de Forata, les vesprades a aquella piscina panoràmica sobre el riu, els concursos de pesca a festes del poble cada any. També durant els estius de vacances treballades on arribarem a anar dia si dia no, durant tot un estiu, a l’assut d’Antella a boqueta nit.

A més, durant el curs, entre setmana, passava les vesprades a les instal·lacions esportives on treballava ma mare, situades al llit del riu Magre. Anàvem i tornàvem amb bici, no teníem cotxe. I des d’ací

eixiren totes les rutes i excursions arreu del terme, a la casa encantada, a l’ermita, a la casa de la bruixa, la casa abandonada, al camp de l’arena, al de la séquia d’Alginet o a l’assut.

A banda de l’experiència al riu, recorde també experiències personals per altres espais fluvials, com aquelles eixides furtives pels barrancs de la Mola agafant carrancs. O les guerres de pedres amb els nens dels pobles del costat.

Totes aquestes experiències les recorde com a imatges d’una infantesa innocent. De després també tinc records però s’emmagatzemaren d’una altra manera, transformats en preocupacions. Presenciar la contaminació sistemàtica de la llera del riu, l’abocament massiu de residus de tota mena, els vertits d’aigües, la sequera provocada del riu al seu pas pel terme de Carlet, la impunitat amb la qual certes empreses treballen, condicionen o exploten el riu i l’agressivitat dels gestors cap a l’administració pública local, així com l’abandonament sistemàtic d’infraestructures de l’aigua i arquitectures rurals de gran valor patrimonial. Aquestes són sols algunes de les imatges que per a mi representa l’ara d’aquest riu. És evident que existeix un vincle personal molt fort, perquè a banda de tot el que he anomenat fins ara, el riu és un lloc d’anada, un lloc per al passeig assossegat, un espai de pèrdua i de trobada, un punt d’encontre amb la natura i amb u mateix. Per tot açò i perquè estic acostumat a treballar i corresponsabilitzar-me de canviar les coses que tinc a l’abast, i perquè aquest és el projecte més ambiciós que faré mai, és el moment de començar-lo. Amb l’excusa que la formació reglada ha acabat i que sols queda mostrar que sóc apte per seguir endavant exercint la professió que he triat. I de viure-la així.

Com he dit el Magre a Carlet és un espai agredit, ha estat i continua essent considerat per molta gent de les poblacions veïnes un abocador. Un lloc descuidat i oblidat on poder abocar aquelles runes de les que no saben que fer. L’agricultura amb els pesticides i nitrats que utilitza, contamina l’aqüífer i per tant la qualitat de les aigües i l’espai de ribera. Per altra banda l’explotació

>

18

ERTFM

primavera 2017

Dia de pesca al riu.

minera que fa ús i negoci dels àrids i de l’espai físic del riu, on el més perillós no és l’explotació minera sinó el farcit d’aquests forats amb deixalles. També la inexistència d’un treball òptim de restabliment ambiental d’aquestes ferides obertes.

Però d’aquestes històries parlaré més endavant de manera detallada. El problema o problemes del Magre d’ara no són un cas aïllat. Com diu el professor i diputat Pedro Arrojo (de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua) a la introducció del seu llibre El reto ético de la nueva cultura del agua “estem vivint una crisi d’insostenibilitat. Una crisi on aproximadament uns 10.000 infants moren diàriament de fam, a l’haver-se degradat i enverinat els seus rius, fonts, llacs i aqüífers.

Una crisi que provocarà que amb aquesta tendència a 2025 hi hagen 4.000 milions de persones sense accés garantit a l’aigua potable per al consum vital”.

Per tant la crisi dels ecosistemes aquàtics no és una crisi aïllada ni fàcil de solucionar. I més quan institucions com el Banc Mundial (BC) o l’Organització Mundial del Comerç (OMC) sols fan que agreujar el problema mentre no deixen de promoure la privatització de serveis, que per altra banda són drets humans universals. És possible que al nostre àmbit més directe i als països del voltant l’’estat del benestar’ dissimule la gravetat del problema, a nosaltres no ens faltaran recursos ni depuradores per garantir entorns ‘sans’ o amb certes garanties d’higiene. Però als països subdesenvolupats sobre els quals tenim la mà posada, les conseqüències

són aterridores. Seguim sense utilitzar allí, les tecnologies o els recursos que ací al nostre territori són fonamentals. Seguim pensant que destruir casa seua no ens afecta, i seguim pensant que el nostre melic és el centre del món. Aquest món que no és mes que una gran casa global habitada per complet per iguals en una gran xarxa interconnectada i vinculant. (llegir carta de la Terra a l’annex).

Tot i tot això, aquest serà un treball fet en positiu en tot moment, tot i que en cap cas tractarà d’emmascarar la gravetat d’alguns dels assumptes dels quals es parlarà. S’establirà una actitud propositiva dins de les possibilitats i recursos reals en cada moment per poder seguir endavant realitzant aquest treball i es valoraran projectes d’altres indrets que hagen servit per a resoldre part del problema. Per exemple cal ressaltar les revoltes que s’han donat últimament a alguns països d’Amèrica Llatina en qüestions de defensa i abastiment d’aigua pública. Mobilitzacions que busquen garantir de forma efectiva els drets humans, instaurar tal com demanda la carta de la Terra els drets universals de ciutadania global i traçar noves formes de governabilitat basades en principis ètics de sostenibilitat, equitat i democràcia participativa.

Com déiem, hi ha milers de morts diàries provocades no tant per la falta d’abastiment quantitatiu d’aigua sinó per la contaminació de les aigües disponibles, per la poca qualitat de l’aigua. Açò és alarmant. I més quan de manera general podríem garantir que no hi ha un sol habitatge a tot el món, ni l’hi ha hagut en

Introducció

ERTFM

la història, lluny o independent d’un riu, d’un llac, una font o un brollador d’aigua subterrània. Per tant el problema, és que la visió desenvolupadora dels humans ha desfet i desfà de manera sistemàtica els ecosistemes que la possibiliten. Podríem dir que de la sostenibilitat dels ecosistemes fluvials depén la qualitat de vida real dels seus habitants i poblacions veïnes.

Per tant, es fa necessari el canvi global, deixar de veure l’aigua com a un recurs exclusivament econòmic, per passar a assumir una visió ètica basada en l’equitat intergeneracional (no pretenem canviar els rius del present, sinó els del futur) sobre els ecosistemes fluvials. I per això, cent científics firmaren en 2005 a Madrid la Declaració Europea per una Nova Cultura de l’Aigua on es proposava la consideració dels rius, llacs, aiguamolls i aqüífers com a Patrimoni de la Biosfera de responsabilitat pública o comú de gestió sostenible.

Com ja he dit s’ha de ser positiu. Declaracions com aquesta o les noves lleis europees ens fan ser-ho, però queda tot el treball per fer. Un altre paisatge és possible, per què una altra manera d’interactuar amb ell és possible. I una altra manera de gestionar-lo, més enllà de la gestió del recurs aigua.

Aquest projecte d’Estratègia de Rehabilitació del Territori Fluvial del Magre tracta de ser només una petita llavor. Ni tan sols està encara germinada.

El projecte no tracta de ser un treball individual, exclusiu ni controlat. Té vocació de créixer, alimentarse del número més gran de fonts i col·laboracions possibles. El projecte ha d’anar ramificant-se segons els interessos variables de les persones que el conduïsquen en cada moment, tractarà temes generals i abstractes, i petits camins concrets. Buscarà trobar un bon nombre de persones aliades que l’alimenten i el facen créixer des de les seues pròpies perspectives de manera indefinida.

A mi personalment, m’agradaria créixer a aquest paisatge i ser capaç de millorar-lo mínimament. Vore’l sa, perquè creix i viu, canvia i evoluciona i podrà ferho d’una manera més saludable i sostenible per totes, si ajuntem i assumim certs esforços comuns.

19

20

ERTFM

primavera 2017

Primers passos.

Ni PIC ni PFC El plantejament inicial d’aquest treball, que ha de servir per a aconseguir el títol d’arquitecte, era definir-lo com el treball que m’anava a conduir cap a una possible eixida professional. Amb els passos que he anat fent ja he anat definint eixe començament professional fins al punt que fàcilment es podria parlar que eixa ‘carrera’ ja ha començat. Per tant i suposant que aquest no serà el final, ni tampoc l’inici, no puc fer més que assumir que és un pas més. El més seriós al respecte realitzat fins al moment, però sols un pas més.

El que sí que és aquest treball és un projecte prematur.

Naixerà abans de temps, incomplet i per formar. Però està plantejat com una ferramenta per guiar eixe camí, per no perdre’l de vista, i per no oblidar quins fronts es poden obrir i quins podrien ser els següents passos.

Ve a representar el trajecte d’un viatge iniciàtic al qual hauré de ser capaç de transportar-me i retornar.

Estudiar la carrera ha estat bé, he aprés moltes coses sense les quals sense dubte no haguera arribat fins ací. Però arribats a aquest punt, el que crec que he de fer, a banda de mostrar quins són eixos coneixements adquirits al llarg d’aquest temps, és continuar adquirint els coneixements que crec necessaris per a realitzar aquest trajecte.

Així que, i no ho repetiré més, per a mi el projecte final de carrera (PFC) no és això. Per a mi, haver cursat i superat aquests estudis no significa que vaja a ser arquitecte, almenys no l’arquitecte que han pretés ensenyar-me a ser. No m’interessa el treball de cap dels professors que he tingut, no els ha interessat en gran mesura res del que jo he pogut o volgut ser i ni tan sols han sabut potenciar o valorar aquests camins (en general).

Ni final ni principi de res. Els termes a més d’erronis per la temporalitat també ho són per incloure la paraula carrera. Quan es parla d’una carrera es parla quasi necessàriament d’una competició, per tant s’assumeix que prop hi ha uns rivals contra els quals t’enfrontes. El primer dia de ‘carrera’ a l’ETSAV un professor del qual no recorde el nom, ens comentà que si estàvem allí, era perquè érem els millors expedients. I que si estàvem en predisposició d’estudiar

Arquitectura, ell assumia que havia de tractar-nos com a companys. Ni ho va saber fer, ni ens ho van repetir mai més. De fet la ‘carrera’ ha estat una lluita constant.

Tot i això, prompte vaig deixar de competir contra qualsevol persona que poguera considerar-se companya. El següent pas va ser intentar rendir-me en la lluita contra mi mateix, els meus temps són uns altres, perquè la meua formació és una altra, perquè els meus interessos són uns altres i principalment perquè les meues capacitats són limitades i són les que són. Aquesta lluita ha durat fins a l’últim moment.

L’última assignatura de fet, no vaig ser capaç d’aprovarla normalment.

Tot i tot açò, i sorprenentment, no m’he rendit, però hi ha coses que ja no tolere. No permetré que algú no es pose al meu costat per trobar braç a braç el millor camí, la millor solució. Tenint clar que en arquitectura no existeix ni el camí ni la solució única. Existeix un camí millor i altres pitjors segons quines siguen les preferències d’avaluació. Hi ha també un munt de camins intermedis possibles.

Introducció

ERTFM

21

L’arquitecte Com deia, ben prompte vaig haver de convertir l’esportista d’elit acostumat a competir en un estudiant més disposat a compartir. I m’explique.

La meua opció arquitectònica, en tercer curs parlava que volia enfrontar-me al fet arquitectònic des de tres àmbits d’actuació. Des d’allò més personal i íntim, per resoldre les necessitats arquitectòniques vitals meues i dels meus més pròxims. Com María Mallo a la seua ‘Casita Almendrada’ que ara ha hagut de vendre. Des de la resolució per a aquelles persones conegudes i properes que pogueren necessitar els nostres serveis professionals per millorar la seua qualitat de vida, com va fer a la casa per a un pintor amic Francisco Cifuentes a ses illes. I des del treball d’afrontar problemàtiques urbanes i territorials d’àmplia escala com va fer el Grupo Aranea amb Francisco Leiva i Marta García al capdavant, al projecte del ‘Valle Trenzado’ del riu Vinalopó a Elx. Ací quedava representat un possible camí professional esguitat de totes aquelles coses que jo era en aquell moment, persones que m’envoltaven o preocupacions que tenia. Una d’aquestes coses era Crearqció. El col•lectiu d’estudiants amb el que ens hem anat auto formant al llarg de la carrera, iniciat allà pel maig del 2011 amb motius com el ‘comboi a la fresca’ d’Arquitecturas Colectivas. D’aquesta manera, jugant a ser arquitectes hem acabat fent la cooperativa de treball que ara ens acull a un petit grup d’aquells vint joves.

Definim Crearqció com un grup heterogeni de persones que creu en un aprenentatge i una arquitectura basats en l’actuació i la sensibilitat cap a la societat actual. El nostre treball compagina reflexió >

Opció arquitectònica.Treball de curs, Composició.

i acció. Partint de la investigació i l’arquitectura inclusiva, tractem de fer projectes que van un pas més enllà de l’objecte, creen sinergies a l’espai i amb les persones que l’envolten. Tenim la vocació manifesta de fer açò possible mitjançant el treball en equip i una arquitectura participativa i inclusiva, trobant-nos amb altres col·lectius i persones per compartir esforços, propostes i respostes. Creiem en la gent, en la ciutat i en l’espai públic com a lloc de trobada, de canvi i rebel·lia. Per això el nostre escenari és el medi urbà, on vivim, compartim i projectem.

Per tant, res ha canviat, jo seré arquitecte, però ho faré d’aquesta manera.

Aquesta és l’evolució d’aquell primer plantejament professional, a la que cal sumar les experiències laborals amb RSR i Grupo Aranea, les dues falles, la Setmana Europea de la Mobilitat a Carlet i altres projectes de Crearqció.

Com a persona individual que de vegades oblida qui és, intentaré treballar a més, aspectes d’interés personal com el dibuix o l’agricultura. Intentaré mostrar també el que no m’han ensenyat a l’escola (almenys no a l’oficial d’arquitectura), allò que ja hi havia dins de mi, aquell net, fill i nebot de fusters i fillol d’un escultor. Un arquitecte de poble. Perquè així i això continuaré sent. M’agradaria ser arquitecte al meu poble i servir amb el meu treball a la meua gent. És a dir treballar per aportar solucions a la gent que tinc més a prop. Ser útil en el meu entorn i amb els del meu voltant. I al mateix temps poder-me dedicar a pensar, escriure, llegir, dibuixar... per continuar creixent i aprenent al mateix temps. És possible que aquest treball, tinga alguna cosa de tot açò.

22

ERTFM

primavera 2017

Representació

Des que vaig recomençar els estudis d’arquitectura a València i per tant des que vaig tornar a Carlet, m’he retrobat amb el riu. Evidentment, des d’un altre punt de vista. Abans no dibuixava. Ara, cada vegada més, he anat desenvolupant aquesta tasca. De seguida em vaig trobar dibuixant allò del que estava envoltat, el paisatge fluvial.

anomenada magre amb uns 160 dibuixos. El riu i aquests quaderns, van fer que la meua bicicleta passara a tindre portaequipatges i alforges, per transportar-los.

Ara, i per allò, em dedique també al cicloturisme. A viatjar en bici de manera poètica, assossegada i sensual com anomena el professor i amic Paco Tortosa a aquests viatges vitals.

He dibuixat el paisatge del riu en quaderns durant anys, també arbres, fulles i pedres. Traçats del que per a mi representava a cada moment allò que tenia davant. Perquè dibuixar és necessàriament interpretar allò que observem, ens ajuda a entendre-ho, però sempre es deforma baix la nostra mirada i amb l’habilitat o no, que puga tindre la mà del dibuixant.

Els dibuixos em feren pensar que un altre riu era possible, la meua mirada prompte va començar a imaginar altres paisatges. Dibuixant, seleccionava aquells aspectes que em pareixien rellevants o aquelles línies sobre les que recolzar els paisatges del futur.

Com deia aquests dibuixos han estat fets sense cap pretensió ni objectiu concret més enllà de la mateixa contemplació, comprensió o representació del paisatge. Però, arribat aquest punt considere important establir un ordre, o almenys analitzar el meu treball i els meus esforços per trobar unes ferramentes adequades per al projecte o per a cadascuna de les distintes fases per les quals anirà travessant.

A més dels quaderns de diari, que solen estar en les butxaques dels pantalons, o els de treball que sempre estan dins de la motxilla, el riu va suposar ràpidament un motiu per considerar-lo un tema independent amb una col·lecció pròpia de quaderns. Sense cap objectiu a la vista vaig començar una col·lecció de quaderns

Introducció

ERTFM

23

> El paratge del Cano a Guadassuar. Pàgina d’un dels Magre. < Alguns dels dibuixos dels quaderns Magre

Primerament anomene la sèrie dels dibuixos de gran format dels quals ja he realitzat una dotzena. Aquesta sèrie de dibuixos d’un metre quadrat sobre suport rígid de fusta d’okume són un treball que durant els últims anys he volgut realitzar. He considerat que ara, era el moment de realitzar-los. A més de servir per a recordar el paisatge actual del riu, vénen a ser una ferramenta per, sense deixar de fer o pensar en el projecte, seguir gaudint de l’espai fluvial com a espai de gaudi. Són els dibuixos per a la gent que estime i m’estima. Una sèrie de dibuixos per als quals sempre han demanat que deixara de dibuixar als quaderns.

Pot ser, siguen part algun dia d’una exposició sobre el procés de l’Estratègia del riu o sobre el mateix riu. Però el que segur que són és una manera de comunicar certes coses. Perquè de vegades hi ha dibuixos, als quaderns als quals els cal més espai. Els gestos que es realitzen per fer-los necessiten ser més grans i expressius. >

Vista del pont de Carlet des de la Trillaora.Grans format 1x1 sobre xapa

Aquests dibuixos volen substituir les possibles imatges descriptives de l’espai fluvial, que considere innecessàries. Es fa difícil trobar les imatges idònies per explicar un estat, siga actual o passat del riu. Són sols anècdotes d’un temps. No serveixen per a explicar l’estat en el qual es troba el riu. Ni tan sols els colors de les imatges són representatius del riu, que mitjançant el seu estat canviant varia de tonalitats en les distintes èpoques de l’any i fins i tot al llarg d’un mateix dia.

Aquest treball cromàtic serà interessant fer-lo però no ara. Així que, per detenir i representar un estat concret utilitzaré aquestes històries fetes durant un temps, a un lloc canviant i viu. I açò és el que intentaran representar, sense més. Considere també que no es pot pretendre representar qualsevol de les dimensions del riu amb fotografies.

El dibuix és segurament el tema que més m’interessa, no tant la disciplina i el seu estudi teòric com la pràctica d’aquest llenguatge. El fet de dibuixar em transporta a un estat de consciència particular.

Des del dibuix es poden aprendre i observar coses que serien difícil d’apreciar des de qualsevol altre punt de vista. També hi ha coses que sols es poden comunicar mitjançant el dibuix, però per a això cal entendre’l. Un exemple per intentar explicar açò sense estendre’m massa és la metodologia emprada per a dibuixar una aquarel·la del riu. Dic dibuixar i no pintar, conscientment. Les successives capes d’aiguada transparent van acumulant pigments que es superposen, oculten, inunden, estenen o difuminen, exactament igual que les capes que componen el paisatge. A més el dibuixant, mentre realitza el seu treball fa unes parades per donar temps a l’assecat

24

ERTFM

primavera 2017

< Vista L’assut de Carlet.

Aquarel·la

d’algunes de les zones del seu dibuix i fixar així les capes inferiors. Temps de nou, com a les capes del paisatge. Temps que a més sol invertir-se en la contemplació i anàlisi de les capes que vindran.

Retornant a l’Estratègia, serà important que hi haja diversos punts de vista sobre la taula, un màxim de mirades, però en cap moment ha de quedar per sobre de tot açò cap imatge. Aquelles decisions que puguen implicar a la transformació del territori no estaran en cap cas lligades a una imatge model. Així naix el concepte dels micropaisatges. Aquests dibuixos en miniatura seran la ferramenta per participar d’aquests debats i processos de presa de decisions. Però pareix que això serà en un altre temps. Com també és d’un altre temps l’anàlisi de l’evolució del paisatgisme des de la disciplina pictòrica contemplativa, a la disciplina capaç de transformar un àmbit determinat.

Tot açò no importa ara, el que cal remarcar és sols la voluntat de l’arquitecte de possibilitar les condicions que permetran que el riu s’automodele. No hi ha disseny, no hi ha paisatgista, no hi ha arquitecte. Els micropaisatges seran per tant, sols pensaments d’una possibilitat (personal). En part, són invàlids per ser desitjos d’un futur incert. Però són importants perquè garantiran que el camí i l’objectiu per aconseguir que el sistema fluvial s’autogenere són els correctes.

D’aquesta manera el dibuix és, de nou, temps. O una capa més a eixe temps del paisatge. Els dibuixos són d’un temps, però també contenen un temps com es pot observar a alguns dels 1x1 i com ja he explicat, són memòria.

A les ciutats, per exemple i com diu F. Leiva ‘allò que no es dibuixa s’oblida i no existeix’.

Els dibuixos són també matèria. Per exemple en el cas concret del llapis d’un arquitecte. Quan rellisca per un paper en blanc va deixant rajoles, formigó, vidre o qualsevol altre àrid al seu pas. Ací, a aquest treball que ara es presenta, la càrrega ha anat intercanviant-se, de vegades ha sigut aigua, de vegades fulles, petjades, formigó, vidre, pedres o fins i tot mirades.

A 2012 vaig fer unes papallones de fusta. Aquelles papallones són un bon exemple per parlar del procés de transformació dels dibuixos en matèria. Abans d’arribar a ser de fusta van ser de filferro. Però ja eren d’aquests materials molt abans de ser de fusta o filferro. Tot i que els dibuixos (resultat) eren semblants en els dos casos, dibuixar pensant que allò que es dibuixava era ferro o fusta no era igual. Les propietats i característiques dels materials no són iguals i per tant el dibuix era diferent.

A més, els dibuixos tenen atribucions estètiques, aquestes, independents de l’objecte dibuix. El dibuix és valuós, ha de servir per a alguna cosa, per comunicarse, per pensar, per traslladar, traduir...

Així que això intenten ser els dibuixos que a partir d’ara apareixeran. Cal llegir-los amb cura, entendre’ls, donar-los la importància que tenen i només la que tenen. I passar la fulla, perquè sols són una petita part del relat. Prestar atenció a les successives capes d’informació que contenen perquè són vinculants, a les distintes escales que es barregen perquè és important entendre el fet global i el fet particular per

Introducció

ERTFM

25

comprendre el conjunt. El dibuix tracta d’establir una repetició del mecanisme que es proposa per treballar amb l’estratègia.

Així el dibuix deixa de ser només la representació d’allò que s’ha de fer per convertir-se en una escenificació del fet. Per tant, en part, fet el dibuix fet el fet. En dibuixar l’Estratègia, la Rehabilitació del Territori Fluvial del Magre ja estarà fent-se realitat en certa manera. Evidentment aquesta primera aproximació no serà la definitiva, sols serà una aproximació més, un primer pas en l’embolic que suposa enfrontar-se a tot el que suposa aquest territori.

Així que a poc a poc, desembolicant, sempre endavant recuperant els passats que ens ajudaran a construir/ dibuixar un futur millor.

>

A continuació explicaré les diferències entre restauració i rehabilitació fluvial, i perquè s’utilitzen aquests termes per definir aquest treball. Així com el concepte de territori fluvial, cada vegada més estés i utilitzat per fer referència a aquests tipus de projectes de recuperació d’espais de ribera.

Micropaissatges

>

Arribats aquest punt, i feta aquesta primera introducció a l’autor, començarà ara la introducció a l’Estratègia de rehabilitació del Territori Fluvial del Magre definint mitjançant una xicoteta explicació, cadascun dels termes que defineixen aquesta estratègia. Dir primer que una estratègia és l’art o la traça per a dirigir un assumpte. En processos regulables es podria dir que és el conjunt de regles o instruccions que asseguren una presa de decisions òptima en cadascun dels moments del procés.

Procés amb les Papallones. Xapa curvada

26

ERTFM

primavera 2017

Estat de la qüestió:

Restauració fluvial Abans de res explicaré el concepte de territori fluvial, ja que aquest definirà l’àmbit de treball al qual faré referència des d’ara.

El territori fluvial es defineix de manera consensuada a l’Estratègia Nacional de Restauració de Rius, després d’haver-se anomenat durant els darrers anys de diverses formes en els distints idiomes de la Unió Europea: room for rivers, espace de liberté fluvial, free space for rivers, space to move, river widening...

Els professors A. Ollero, A. Ibisate i J. Elso de les universitats de Saragossa, el País Vasc i de Navarra respectivament, el defineixen com a la primera nota tècnica del CIREF (2010): una banda geomorfològica i ecològicament activa, de màxima eficiència i complexitat com a sistema natural. Ample, continu, inundable, erosionable, no defensat i per descomptat no urbanitzable. Amb límits precisos però no permanents per garantir la mobilitat fluvial, per tant, sense defenses de marges ni motes . Hauria de poder-se establir com una figura d’ordenació del territori, permetent així l’ordenació adaptada a les dinàmiques fluvials, garantides per ell mateix.

Així el territori fluvial hauria de poder ser un espai amb un ample i una continuïtat que permeteren conservar i recuperar les dinàmiques hidrogeomorfológiques, obtenir un corredor de ribera continu que garantira la diversitat ecològica (Directiva Hàbitats, 1992/43/CE) i la funció bioclimàtica del sistema fluvial, complir amb el bon estat ecològic dels seus recursos (Directiva de l’Aigua 2000/60/CE), laminar de forma natural les crescudes (Directiva d’Inundacions 2007/60/CE), resoldre problemes d’ordenació d’àrees inundables, així com millorar i consolidar el paisatge fluvial.

El Territori Fluvial està científicament consolidat com un model d’actuació i és tècnicament viable. S’han desenvolupat experiències satisfactòries a França, Alemanya, Holanda, Suïssa, o Estats Units. A la península Ibèrica, en canvi, hi ha certes reticències polítiques i administratives, i encara no es valora com a mesura de resolució de problemes ambientals, avaluació de riscos o eliminació de pressions. Tan sols han sorgit algunes iniciatives recents d’acceptació de

la inundació controlada d’espais fluvials agraris. En tals casos, com que no s’accepta l’erosió fluvial, perquè podria generar la pèrdua de la propietat privada, no s’han aconseguit autèntics territoris fluvials al territori espanyol. Sols espais regulats, i temporalment inundables.

Delimitació del territori fluvial El territori fluvial ha de ser delimitat amb criteris geomorfològics, ecològics i històrics (criteris d’evolució fluvial). Aquests límits no poden ser permanents, s’han de revisar periòdicament, precisament per adaptar-se contínuament a les dinàmiques fluvials.

Per al procés de delimitació del territori fluvial s’han de seguir els següents criteris per incloure: --Els distints traçats de la llera del riu d’almenys l’últim segle.

--L’extensió màxima del corredor de ribera d’almenys l’últim segle.

--Meandres abandonats, masses de vegetació de ribera aïllades i altres possibles annexes fluvials desconnectats de l’actual corredor de ribera.

--Terrenys susceptibles de ser erosionats en les pròximes dècades per la mateixa dinàmica fluvial, definits a partir de l’anàlisi de les tendències evolutives de la llera i a criteri d’experts en geomorfologia fluvial que desenvolupen el procés de delimitació.

--Tota la zona inundada per la crescuda de 5 anys (en rius grans) o la de 10 anys (en cursos petits).

Criteri que pot ser modificat en funció de les característiques particulars, el caràcter local i l’anàlisi hidrogeomorfològic i hidràulic.

A més han de quedar fora del territori fluvial: --Els nuclis de població.

-- Els usos humans consolidats.

Per últim, el territori fluvial ha d’eixamplar-se aigües amunt i a ser possible, davant de tots els nuclis de població per reduir els nivells i les cotes d’aigües desbordades.

Introducció

ERTFM

27

En un tram de riu, per definir el territori fluvial..

es cartografiaran les lleres històriques dels darrers 100 anys. El TF provisional serà l’àmbit envoltant.

1

2

3

4

1

2

3

4

En un tram de riu, per definir el territori fluvial...

es cartografiaran les lleres històriques dels darrers 100 anys. El TF provisional serà l’àmbit envoltant.

El corredor de ribera és la màxima S’han de cartografiar per incloure’ls extensió de dita envoltant. els meandres o espais de ribera que hagen pogut quedar desconnectats.

En un tram de riu, per definir el S’han d’analitzar territori fluvial... els possibles espais sobre els quals les 5 dinàmiques fluvials podrien avançar en el futur.

es cartografiaran les lleres històriIques també la darrers possible100 inundació dels anys. El TF teòrica ambserà una l’àmbit freqüència de 6 provisional envoltant. retorn de cinc anys.

El corredor de ribera és la màxima S’han de cartografiar per incloure’ls Es defineix TF ideal sense El TF definitiu es redueix, perque extensió de ditaelenvoltant. els meandres o espais de ribera fora els nuclis de població 7 restriccions per l’ús humà.

8 deixar hagen pogut quedar desconnectats. i carreteres. I s’incrementa per deixar un espai de seguretat aigües amunt.

5

6

7

El corredor de ribera és la màxima extensió de dita envoltant.

S’han de cartografiar per incloure’ls els meandres o espais de ribera que hagen pogut quedar desconnectats.

8

S’han d’analitzar els possibles I també la possible inundació espais sobre els quals les dinàmi- teòrica amb una freqüència de ques fluvials podrien avançar en el retorn de cinc anys. futur.

Es defineix el TF ideal sense restric- El TF definitiu es redueix, per deixar cions per l’ús humà. fora els nuclis de població i carreteres. I s’incrementa per deixar un espai de seguretat aigües amunt.

S’han d’analitzar els possibles espais sobre els quals les dinàmi-

Es defineix el TF ideal sense restric- El TF definitiu es redueix, per deixar cions per l’ús humà. fora els nuclis de població i carrete-

I també la possible inundació teòrica amb una freqüència de

28

La implementació generalitzada del Territori Fluvial suposaria una autèntica revolució en la gestió fluvial del territori. Però existeixen certes dificultats per a la seua implantació en la península Ibèrica. Algunes de les dificultats més importants són les següents: --Una enorme pressió econòmica i urbanística sobre els fons de vall.

--L’interés per mantenir l’actual estatus de la xarxa fluvial com a font de recursos (aigua, àrids, l’espai fluvial...) econòmics.

--La lenta i incompleta implementació de les directives ambientals europees, en especial la 2000/60/CE (Directiva Marc de l’Aigua), i l’escàs pes d’aquesta. Així com que s’ignoren sistemàticament els indicadors hidromorfològics i la gravetat dels impactes que alteren els àmbits de ribera.

--Les deficiències normatives sobre espais públics com el Domini Públic Hidràulic i la convergència de distintes administracions en la gestió de l’espai fluvial. O la divergència en la gestió del cicle integral de l’aigua.

--El consolidat proteccionisme legal a la propietat privada, en major part procedent i precedent d’invasions alegals de l’espai fluvial.

--El fet de veure l’erosió fluvial social i administrativament, com una pèrdua de terreny que condueix a conflictes legals. Pel que podria admetre’s el Territori Fluvial com un espai de seguretat per laminar inundacions, però no com un espai de mobilitat sense defenses de marge o motes.

--Per últim la falta de recursos econòmics de les administracions municipals que podrien ser les més predisposades cap a la implantació d’aquestes iniciatives.

Per tant, es fa urgent el disseny i la posada en pràctica del Territori Fluvial en trams dels nostres rius com a exemples de mostra que puguen animar a altres espais a realitzar projectes, fer seguiment tècnic dels processos socials i ambientals, i l’estudi de les tendències dels rius. Açò sols serà possible si s’aconsegueix un canvi en la gestió del territori (en les persones que el gestionen i planifiquen). Tot i

ERTFM

primavera 2017

que caldria començar canviant el model educatiu i d’ensenyament que a les universitats s’imparteix, on encara existeixen certes tendències reticents a aquestes figures d’ordenació territorial. Per dur a terme aquests canvis en la gestió territorial, caldria una xarxa d’inversions inicials per retirar les defenses o desplaçar-les, comprar o expropiar terrenys, o estudiar la seua custòdia, per afavorir els canvis d’usos del sol i cofinançar assegurances dels propietaris que volgueren mantenir l’ús dels seus terrenys dins del territori fluvial, i per tant a expenses de la inundació i l’erosió fluvial. Ara bé, cal ressaltar que si s’aconseguiren vertaderes estratègies d’implantació de Territoris Fluvials la necessària restauració de les lleres i les riberes les durien a terme els mateixos rius fonamentalment, com explicarem a continuació, i per tant, serien implantacions barates.

Per finalitzar amb l’explicació del concepte de Territori Fluvial, cal assenyalar i recordar que un planejament amb una correcta zonificació d’usos hauria de poder mantenir activitats humanes sostenibles compatibles amb el territori fluvial. També que l’espai definit com a Territori Fluvial no és definitiu, ha de ser revisable i ampliable, mòbil.

Però, per sobre de tot, el que s’aconseguiria implantant-lo és fer que els rius foren o tornaren a ser realment rius, i pogueren funcionar com al que són.

S’estan produint canvis globals, i els rius són i seran cada vegada més, claus per consolidar la vida a certes zones del planeta.

La restauració Per entendre en què consisteix la rehabilitació ambiental cal entendre i conéixer les seues diferències amb la restauració.

La restauració ambiental o ecològica és el més avançat dels processos de gestió d’un sistema natural quan la degradació ja s’ha produït. El primer que s’hauria de fer per garantir el procés restaurador és la conservació del medi evitant la introducció de pressions pertorbadores. La restauració és un procés recuperador fonamentalment, però també

Introducció

ERTFM

corrector i preventiu. És l’últim pas, viable i factible sols en situacions de gestió ambiental sostenible.

Resulta difícil i impossible d’aplicar en societats que no puguen renunciar al seu imparable consum de recursos. En aquests casos la restauració sol ser urgent i necessària, però resulta inaplicable per la impossibilitat d’eliminar o reduir les pressions sobre el medi.

Es un deure conservar i millorar el nostre entorn per traspassar-lo a les generacions del futur, en bon estat (com recomana la Convenció per la protecció del Patrimoni Cultural i Natural, aprovada per la Conferència General de la UNESCO en 1972).

Tenim fins i tot l’obligació moral de renaturalitzar els ambients danyats per una llarga història d’obres insensibles i actuacions agressives sobre el medi. Molt recentment ha començat a valorar els sistemes naturals com ens actius, dinàmics, heterogenis, complexos, inestables, temporals, fluctuants, irregulars, imprevisibles, en canvi constant i salvatges, rebutjant així la domesticació i simplificació (antropització) propugnades per la societat de consum i ‘benestar’.

Així la gestió ambiental s’ha convertit en un gran repte del nostre temps, de moment una quimera irrealitzable, perquè per dur-la a terme és necessari un canvi de mentalitat en els àmbits territorial i ambiental, cap a la reducció del consum i cap a la sostenibilitat. És possible que la societat no estiga preparada ni disposada per a aquests canvis. Però és important ressaltar ací l’aparició de llocs de treball, nínxols de mercat nous, motius de prestigi social i territorial, i factors de localització apareguts en processos de restauració ambiental duts a terme arreu del món. Tot i que de vegades, aquests processos han sigut més bé tasques de maquillatge ambiental o campanyes de màrqueting associades a processos urbanístics, polítics, especulatius, denominacions d’origen... i per tant, sense contingut tècnic ni objectius ambientals a llarg termini.

La restauració ambiental consisteix per tant, en restablir o recuperar un sistema natural a partir de l’eliminació dels impactes que el degraden. Es produeix al llarg d’un procés continuat en el temps, fins a assolir

29

un funcionament ‘natural’ i autosostenible. Un sistema natural restaurat haurà recuperat: els seus processos naturals i les seues interaccions amb altres sistemes; la seua estructura, components i fluxos; les seues funcions dins del sistema Terra; el seu territori, espai propi i continu; la seua dinàmica natural al llarg del temps; la seua resiliència front a impactes del futur, capacitat d’autoregulació i autorecuperació; i per tant, tots els béns i serveis que aporta a la societat.

Restaurar no és estabilitzar, revegetar, enjardinar, urbanitzar, maquillar ni camuflar. No té qualitats estètiques ni escèniques en la globalitat, ni en cap dels seus elements.

Els processos restauradors han d’aconseguir naturalitat, funcionalitat, dinamisme, complexitat, diversitat i resistència per al sistema natural.

L’autèntica restauració per tant, és autorestauració.

El sistema ha de ser capaç de recuperar-se sol progressivament, al llarg d’un procés en el temps, des del moment en què s’eliminen els impactes i les agressions sobre el medi.

Per tant existeix una restauració autèntica, i moltes possibles millores parcials a les quals és convenient no anomenar restauració, sinó rehabilitació, restabliment, remediació, mitigació, naturalització, creació o recreació, acondicionament, adequació... segons les seues característiques i finalitats. Tot i això es va consolidant el terme rehabilitació com el conjunt de mesures factibles per a la millora, sense poder arribar a una recuperació total.

Mentre la restauració és un paradigma teòric pur, que respon exclusivament a objectius ambientals, la rehabilitació és una pràctica que respon a eixos objectius però amb les limitacions que imposen les pressions humanes i el consens amb la societat, sent definida pels seus gestors.

La rehabilitació és per tant una estratègia de gestió enfront de la restauració, que és exclusivament conservacionista.

Les dues compten amb una base científica, però la rehabilitació és fonamentalment tècnica.

Mentre la restauració és un paradigma teòric pur, que respon exclusivament a objectius ambientals, la rehabilitació és una pràctica que respon a eixos objectius però amb les limitacions que imposen les pressions humanes i el consens amb la societat, sent definida pels seus gestors.

Introducció

ERTFM

La restauració és passiva, ja que el treball el realitza el mateix Sistema, després d’eliminar els impactes i les agressions, però la rehabilitació es considera activa, ja que utilitza tècniques i estructures concretes per a accelerar els processos.

Per concloure. La restauració autèntica és fa difícil per dues raons principals: Perquè moltes activitats humanes són incompatibles amb els sistemes naturals, i haurien de ser modificades o traslladades, fet molt complex social i econòmicament. A més de significar tota una revolució, per haver d’eliminar o reduir les activitats dolentes que causen un empobriment o fan malbé els Sistemes. Açò probablement no es donarà mentre la societat no canvie els hàbits de consum de recursos i territori.

I perquè, en la majoria de casos i àmbits de restauració, no es poden reconéixer estats naturals de referència del passat. La intervenció humana ha estat extensa, complexa i llarga, i ha anat alterant els sistemes naturals directament i indirectament. De forma que ja no es poden reconéixer situacions del passat i no té sentit fer-ho, perquè la vida segueix una trajectòria, bona o dolenta, però imparable, i per tant les condicions de vida de cap moment ja no es repetiran.

Així que, la tendència és caminar cap a la consideració possibilista de la rehabilitació, amb la naturalitat com a clau de gestió ambiental. Considerant el seu caràcter natural (no verge), com a font de beneficis per a la societat. Assumint així la incidència de la raça humana sobre els sistemes naturals i la necessitat d’incloure en la recuperació ambiental tant els valors culturals (socials) com els naturals. Aquesta perspectiva és fonamentalment pràctica, és més factible i socialment (humanament) acceptable. Però hi ha dos problemes que s’han de controlar i evitar: que les actuacions en molts casos puguen quedar-se en simples tasques de maquillatge superficial, i que es puga estar afavorint que la rehabilitació es convertisca en un negoci o instrument de promoció política.

31

Els principis i les dificultats de la restauració fluvial Com ja s’ha dit, s’assumeix que l’autèntica restauració fluvial ha de ser autorestauració hidrogeomorfològica, i requereix cabals naturals, que incloguen crescudes, mobilització de sediments, espai (territori fluvial) per al desenvolupament de dinàmiques naturals, eliminar obstacles longitudinals i transversals, i temps per a l’auto-recuperació. Açò fa que aquesta restauració autèntica, siga impossible avui en dia, ja que les pressions sobre les conques són inabastables.

Hi ha impactes com els embassaments impossibles de restaurar sense voluntat política o social, i una nova gestió (cultura) de l’aigua. A més, ara mateix, hi ha una mancança de coneixement i sensibilització en les disciplines que podrien treballar al respecte. La societat actual consum molta aigua i també sediments (àrids), i ha ocupat gran part dels territoris fluvials amb intensos processos d’urbanització i especulació, grans infraestructures viàries i serveis que provoquen de nou, una contínua degradació fluvial. A més, la correcta restauració està molt allunyada de les actuals demandes socials respecte als rius: seguretat, estabilitat, parcs fluvials, domesticació de les riberes, models urbans enfront dels naturals...

La restauració fluvial es podria recolzar en mesures com la prohibició de dragats i neteges agressives, l’obertura i enderroc de preses en desús, la recuperació de cabals naturals i crescudes dinamitzadores, l’eliminació de defenses per permetre l’erosió i remobilització de sediments. Retornant així a les lleres dels rius el seu espai de mobilitat.

Així que, i per tot açò, s’ha de seguir pensant a establir estratègies de rehabilitació fluvial. La manera més intel·ligent de fer-ho és, pensar en restauració i actuar en rehabilitació. Desenvolupar la teoria i els principis de la restauració i, tenint-los en compte, executar adequadament les tècniques de rehabilitació. Arribant el més lluny possible en els ideals de la restauració ambiental.

Tant la restauració com la rehabilitació han de basar-se en objectius que conduïsquen cap a un futur millor,

32

i en cap cas cap a la recuperació de situacions ideals del passat. Com ja s’ha dit si es fera necessari trobar un model de referència, aquest no hauria de buscarse en el passat, sinó en un altre sistema fluvial, si pot ser pròxim i que es trobe en bon estat. Des del Centre Ibèric de Restauració Fluvial (CIREF) asseguren que és urgent i necessari desenvolupar normatives i establir procediments públics de tutela de la restauració i la rehabilitació fluvial. Algunes lleis i directives europees no tracten de restauració directament però senten les bases per fer-la possible. Paral·lelament a aquestes tasques podrien plantejar-se moratòries perquè no es seguiren realitzant certes actuacions impactants, així com endurir el procediment d’estudis d’impacte ambiental. De la mateixa forma, diuen, s’ha de treballar en noves figures d’ordenació del territori i planejament urbanístic per poder integrar la restauració fluvial en plans de gestió més amplis.

Per tant i com resulta evident, la restauració fluvial com a procés de gestió s’ha de dur a terme en els casos on s’haja produït la degradació del medi. Tot i això la millor ferramenta de conservació del sistema fluvial d’un riu és la prevenció, i açò caldrà no oblidar-ho.

En aquest punt cal reclamar el compliment de moltes de les escasses normatives vigents així com fer servir les lleis. Per exemple a l’article 2 de la llei 42/2007 de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat diu que: s’estableix com a principi ‘la prevalença de la protecció ambiental sobre l’ordenació territorial i urbanística i els supòsits bàsics d’aquesta prevalença’. I aquesta prioritat i interés per la protecció ambiental ha sigut obviada arreu del territori espanyol de manera sistemàtica.

En aquest mateix sentit podríem afirmar que estaria bé fer les coses com nosaltres mateixa hem dit que les volem fer. Les lleis obliguen també a una participació pública activa. Aquest fet en la restauració de sistemes fluvials encara és més important perquè es tracta de rius, uns elements que històricament han servit d’eix de comunicació entre nuclis urbans i de fonts de recursos, motius de conflictes per la seua ocupació, ús i explotació. Per tant, la participació social és necessària. S’ha de fer, però cal una informació i

ERTFM

primavera 2017

una preparació tècnica prèvia, com veurem més endavant. A més, s’ha de garantir la vinculació activa a l’espai fluvial d’aquestes persones que participen.

La participació no és una campanya de reforestació puntual, la neteja del riu, un reportatge publicitari.

La participació té objectius a llarg termini i ha de ser continuada. I s’ha de dur a terme junt amb una implicació pública activa en el seguiment, conservació i manteniment del sistema, garantint el seu funcionament i evolució.

Perquè el compliment de la llei feta pels homes només depén del seu coneixement i reconeixement social. I el que des d’ací es demana per parlar clar, no és només el seu compliment, sinó a la seua modificació i millora.

34

ERTFM

primavera 2017

Normatives Ara adjuntarem una breu descripció d’algunes de les lleis i normatives de les quals ja hem parlat i a les que no deixarem de fer referència. Aquestes son només les més importants, segurament durant la definició de l’Estratègia aniran apareixent-ne de noves però serà important no oblidar aquestes, ja que són els principals suports legislatius del treball que ací s’exposa.

Normativa europea La Directiva Habitats 92/43/CEE diu que existeix y regula, la responsabilitat de conservació de la natura i la diversitat biològica en la Unió Europea.

Els mecanismes de conservació i protecció de la biodiversitat establerts per la directiva es basen en una concepció integral que tendeix a considerar de manera conjunta les especies i els paisatges que constitueixen el seu hàbitat. Per tant, des d’aquesta visió integradora tenen cabuda tant les activitats humanes com els espais per elles modelats. Com a espais portadors del patrimoni que es pretén conservar, quedant superada així la divisió entre els paisatges ‘naturals’ i els humanitzats/antropitzats.

La Directiva Marc de l’Aigua (DMA) 2000/60/CE és on es diu que l’aigua és més que un recurs. Ja que la reconeix com a part indispensable de la vida i del medi ambient. Parla d’assumir la seua funció ecològica i social, i el seu paper com un bé públic que cal protegir i conservar. La Directiva Marc de l’Aigua (DMA) és l’instrument d’aplicació obligada als estats membres de la Unió Europea per convertir la «nova cultura de l’aigua» en una política concreta a coordinar amb la resta de polítiques sectorials.

La Directiva és l’eina legal que reflecteix la nova manera de gestionar l’aigua, amb l’objectiu principal de satisfer la demanda creixent d’usos i explotació, i equilibrar els diferents usos que en fem, amb la necessitat pròpia del medi per a la seva conservació (rius, aqüífers, etc.). La Directiva proposa la regulació de l’ús de l’aigua i dels espais associats a partir de la capacitat que aquests tenen de suportar diferents tipus de pressions i impactes. D’aquesta manera, es pretén promoure i garantir l’explotació

i l’ús del medi de manera responsable, racional i sostenible.

La Directiva es definia com un marc normatiu integrat (obliga a redactar plans de gestió concrets) i transparent (implica a les institucions i a la ciutadania mitjançant processos de participació) on es pretenia aconseguir el bon estat de les aigües al final del 2015.

Evidentment això no s’ha complit.

A més la Directiva promou la protecció de totes les aigües (superficials, de transició, marines, a les zones humides i l’aigua subterrani) per tal de: prevenir el deteriorament i millorar l’estat dels ecosistemes aquàtics, promoure un ús sostenible de l’aigua a través de l’estalvi, la reutilització, etc., assegurar la reducció progressiva de la contaminació, evitar noves agressions ambientals i reduir els efectes d’inundacions i sequeres.

La finalitat de la Directiva és aconseguir un bon estat de l’aigua a través de mesures hidrològiques, ecològiques, econòmiques i socials. Els aspectes més destacables de la seua voluntat són: --Diagnosticar l’Estat ecològic (la salut) de les masses d’aigua per tal de determinar-ne l’estat ecològic, identificant les pressions, els impactes i els riscos que les condicionen.

--Arribar a acords per aconseguir millorar la qualitat de les masses d’aigua.

--La redacció de plans de gestió de conca.

--Realitzar els programes de mesures necessaris per a assolir els objectius ambientals.

--Valorar en termes econòmics la gestió basada en el principi de recuperació de costos.

La Directiva d’Inundacions 2007/60/CE va ser adoptada en octubre del 2007, després d’avaluar les pèrdues econòmiques milionàries que les asseguradores van perdre durant el període comprés entre 1998 i 2004. A més les més de cent inundacions greus avaluades en aquest temps arreu del continent van suposar un desplaçament de mig milió de

Introducció

ERTFM

persones.

A més les inundacions al nostre país suposen l’amenaça natural més gran segons el Consorci de Compensació d’Assegurances i l’Institut Geològic i Miner d’Espanya.

Les competències davant de les inundacions afecten totes les administracions, des de la local amb el planejament urbanístic i la protecció civil, l’autonòmica amb l’ordenació del territori i gestió del domini públic hidràulic en conques intracomunitàries i la nacional amb la gestió del domini públic hidràulic en conques intercomunitàries i la gestió del domini públic marítim terrestre.

Pel que la directiva hauria d’haver afectat totes les normatives respecte a les inundacions arreu del territori europeu. El seu principal objectiu era exactament el d’assegurar la coordinació de totes les administracions especialment a les zones que anomenava, Àrees de Risc Potencial Significatiu d’Inundació (ARPSIS).

A més aquesta directiva significà la inclusió dels diversos grups de treball entorn de la plataforma col·laborativa CIRCA BC on es pot aconseguir fàcilment la informació de tots els grups de treball de la comissió europea.

Per altra banda el Conveni Aarhus, reconeix al públic tota una sèrie de drets que tenen per objecte garantir el gaudi de les ciutadanes d’un medi ambient saludable i facilitar al mateix temps, el seu deure de conservar-lo.

Aquest conveni garanteix l’accés a la informació, la participació pública en la presa de decisions i accés a la justícia en matèria de medi ambient.

Aquest és un tractat internacional elaborat en la UNECE, la Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Europa de la que formen part cinquantaquatre països.

Espanya va ratificar el conveni el 15 de desembre de 2004 i en 2006 va aprovar la Llei 27/2006 en les quals aplicava la disposició del conveni. Tot i que hi ha una

35

esmena sobre la Alliberació intencionada del Medi Ambient i la Introducció al Mercat d’Organismes modificats genèticament que no entrarà en vigor fins que tres quartes parts dels membres del conveni no la ratifiquen.

Per últim citaré l’anomenada Normativa 202020.

- L’Estratègia Energètica de la U.E. podria definir-se com el conjunt d’actuacions que des de la Comissió Europea, el Consell i el Parlament, recollides als tractats i ratificades pels estats membres es realitzen entorn de la quantitat, cost i disponibilitat de les distintes fonts d’energia. Amb una especial consideració amb la preservació del medi ambient i a la seguretat de l’abastiment.

Aquesta última llei europea a la que faig referència i que ha sigut el referent o els objectius que han marcat el disseny de la proposta d’edifici és la que ha sofert un ús més escandalós per part de tots els països membres.

I un retràs important en la seua aplicació a causa dels interessos nacionals particularistes.

Per no estendre’m massa citaré i resumiré les exigències d’aquesta directiva en el nostre cas particular, diluïdes en el Codi Tècnic de l’Edificació (al Doc. Bàsic d’Estalvi d’Energia), el RITE (Reglament d’Instal·lacions Tècniques a Edificis) i la Llei d’Economia Sostenible (Llei Sinde/Wert).

La Directiva busca aconseguir unes emissions d’efecte hivernacle menors del 20%, un estalvi de consum energètic del 20% i un ús de més del 20% d’energies renovables. En Espanya les emissions han augmentat en un any un 4%, l’estalvi energètic encara no ha arribat al 12% i l’ús de renovables és només del 7%. Pel que és fàcil, i veient les polítiques dels últims governs (impost al sol), deduir que no arribarem a l’objectiu marcat del 2020.

A més i de manera concreta aquesta directiva exigeix que a partir de l’1 de gener de 2019 TOTS els edificis construïts siguen autosuficients energèticament i amb 0 emissions; i que TOTS els edificis públics siguen de consum energètic quasi nul.

36

La situació és dramàtica no només perquè el conjunt de les administracions del país no assoliran els objectius sinó també perquè els professionals que haurien de garantir la seua aplicació no estan preparats. Una prova d’açò és que la majoria de projectes que surten de les escoles d’arquitectura ni tan sols fan referència a aquestes normes.

Aquest incompliment sistemàtic no és nou, ja que aquesta llei és l’evolució del tractat de Kyoto de 1990.

I com a totes les cimeres del clima els acords reals i compromisos han sigut mínims i sempre donant suport a altres interessos que no eren la protecció de la vida als ecosistemes del planeta.

Normativa Nacional Estratègia Nacional de Restauració de Rius Tot i que no és l’única normativa que fa referència al control, ús i gestió dels rius serà l’única a la qual faré referència ara per ser la més important i la que més ha influït en la realització d’aquest treball.

L’Estratègia Nacional de restauració de rius és un conjunt de mesures coordinades orientades a aconseguir els objectius ambientals de la Directiva Marc de l’Aigua, minimitzar els efectes de les inundacions i promoure els treballs associats a la conservació i restauració dels ecosistemes. Valorant els recursos naturals dels quals disposa el nostre territori.

(J. Yagüe Córdova, subdirector General de Gestió Integrada del Domini Públic Hidràulic del Ministeri de Medi Ambient i Rural i Marí a Restaurarios 2011).

Té com a objectius principals: aconseguir el bon estat ecològic dels rius, millorant el funcionament actual fent complir la Directiva Marc de l’Aigua; fomentar la integració de la gestió dels ecosistemes fluvials en les polítiques d’ús i gestió del territori, amb criteris de sostenibilitat; contribuir a la millora de la formació en els temes relatius a la gestió sostenible dels rius i la seua restauració; aportar informació i experiències per a millorar les actuacions que s’estiguen duguent a terme en l’àmbit de la restauració de rius al país; i fomentar la

ERTFM

primavera 2017

participació ciutadana implicant a col·lectius socials en la gestió dels sistemes fluvials.

Es va dur endavant principalment entre els anys 2006 i 2007, quan es van organitzar seminaris internacionals, diverses reunions informatives amb les Confederacions Hidrogràfiques i es va publicar una Guía Metodològica per a l’elaboració de projectes de restauració de rius amb els següents objectius: disposar d’un document amb base científica que ajudara a la gestió i restauració de rius, oferir els principis i metodologies per a la caracterització i avaluació de les condicions hidro-morfològiques dels rius, unificar criteris d’actuació i establir pautes metodològiques per a la gestió de projectes integrant la participació ciutadana, i transmetre l’interés per l’estudi i la conservació dels rius, contribuint a l’aprofitament sostenible dels recursos naturals que ofereixen.

Però aquesta Estratègia Nacional ha quedat diluïda al treball de les diverses confederacions hidrogràfiques del país que l’han interpretada i implantada de manera diferent i amb més o menys interés. La llei ha sigut interpretada d’una manera més o menys rigorosa a les diferents conques, per dir-ho d’una manera suau.

Al cas que ens ocupa, la confederació hidrogràfica del Xúquer, no s’ha notat excessivament que s’haja pres cap mesura important respecte al compliment de la directiva. A diferència com veure més endavant d’altres confederacions com la del Segura.

Per altra banda, i per finalitzar faré referència a alguns conceptes i tasques incloses en aquesta estratègia nacional que han sigut importants durant la realització d’aquest treball: --El concepte de corredor ecològic. Per fi una llei nacional ha fet referència directa a la possibilitat de tractar els rius com molt més que un canal d’aigua.

--La Llei d’aigües on es declara que totes les aigües continentals superficials i les subterrànies renovables estan integrades en el cicle hidrològic i constitueixen un recurs unitari. A més d’estar subordinades a l’interés general i formen part del domini públic

Introducció

ERTFM

estatal.

--Que els trams fluvials urbans tenen prioritat a l’hora d’intervenir en ells perquè hi ha un major nombre de persones beneficiàries d’aquestes intervencions. Ací s’hauria de puntualitzar que normalment els efectes de les intervencions als rius no es produeixen sols als trams intervinguts.

Però assumir que a les àrees més poblades les intervencions tenen preferència no és del tot un error perquè les pressions sempre són majors també en aquestes zones.

--L’existència i posada en marxa d’un programa de voluntariat en rius. Aquest punt que podria significar una bona notícia no pot ser-ho perquè la coordinació estatal d’aquest programa va desaparéixer amb l’entrada al govern del Partit Popular. I aquesta serà l’única referència partidista de tot el treball. És escandalosa l’actitud que prenen respecte al compliment de diverses normes. De fet la modificació dels pressupostos deixà les àrees del ministeri encarregades de la gestió fluvial sense medis. Les últimes actualitzacions i tasques al respecte a la web del ministeri són del 2013 per exemple.

A més tampoc és bo que s’implante de manera diferenciada a les distintes confederacions aquesta estratègia i sense cap control que assegure uns treballs coordinats. Evidentment la participació i el voluntariat són els primers afectats.

La creació del Catàleg Nacional de Reserves Naturals Fluvials, també és una bona iniciativa de l’estratègia nacional però en deixar-se en mans de les distintes confederacions s’ha produït una distribució desigual de les reserves. I el problema no és només aquest sinó que eixes reserves han sigut declarades reserves naturals fluvials amb criteris diferents.

Per últim, amb l’Estratègia també s’implantaren novetats com Sistema Nacional de Cartografia de Zones Inundables que ajudarà a prevenir i gestionar les crescudes dels nostres rius.

Pel que fa a les bases legislatives establertes per a

37

l’aplicació del Territori Fluvial com a ferramenta de gestió i ordenació del territori a la península Ibèrica cal ressaltar com en Catalunya han aparegut per a la gestió hídrica i fluvial figures paregudes al Territori Fluvial. Zona fluvial, Sistema Hídric i Zona inundable s’han transposat en el reglament de la Llei d’Urbanisme català. A més des del govern català es va crear l’Agència catalana de l’aigua ACA. L’ACA és una empresa pública adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat i s’encarrega d’executar les polítiques del govern català en matèria d’aigües.

Es a dir existeix una entitat encarregada d’unificar criteris, recolzar iniciatives tant administratives com socials i en definitiva fer un bon ús, gestió i control del cicle integral de l’aigua.

A més, a Catalunya també, arran de l’Estratègia Nacional sortiren diversos moviments, com l’associació Hàbitats amb l’objectiu d’engegar i vehicular iniciatives i projectes per millorar l’entorn natural i cultural, promoure l’educació ambiental, realitzar projectes participatius per potenciar el voluntariat ambiental i integrar la societat en les tasques de protecció i conservació.

Des d’aquesta associació s’impulsà el projecte rius dedicat a l’estimulació social per la protecció i conservació dels rius catalans. Fomentant l’apropament de les persones al medi, donant a conèixer les característiques dels ecosistemes fluvials, la biodiversitat, els valors ecològics i socioculturals per millorar els rius i els entorns de ribera. Aquesta iniciativa ha desembocat en una xarxa de voluntariat ambiental que s’ha estés pel territori català i més enllà. Arribant a compartir treballs fins hi tot a les conques fluvials de Galícia, Cantàbria, el País Valencià i Portugal.

Per tant podríem dir que al territori català hi ha molta feina fet al respecte i és una sort tindre’ls tan prop.

Són un exemple d’on aprendre pel que fa a la gestió i planificació territorial, ja que entenen i fan possibles molt més, certs conceptes clau.

També s’ha de ressaltar ací el treball científic i tècnic d’experts en medi ambient i sistemes fluvials per

38

ERTFM

primavera 2017

la seua influència i assessorament als polítics en iniciatives com l’Estratègia Nacional de Restauració de Rius. O com des del propi CIREF (Centre Ibèric de Restauració Fluvial) es porten endavant tasques d’assessorament i mediació de manera desinteressada amb l’única finalitat de despertar la consciència social en aquest àmbit i millorar les condicions de vida dels nostres rius. Donant suport a amb el seu desinteressat treball la normativització.

les masses d’aigua destinades a consum humà per mitjà de la seua incorporació al règim de protecció de sòl no urbanitzable d’especial protecció.

I per últim remarcar també l’interés de moltes entitats locals per resoldre els problemes de riscos puntuals als seus rius. El model de gestió de les confederacions que gestionen normalment amb més atenció l’aigua que la resta de components dels rius els ho impedeix. Açò els fan contemplar el Territori Fluvial com una possibilitat útil i factible, encara que a nivell legislatiu en Espanya ara mateix, siga impossible d’implantar.

Reglament del paisatge. A aquest reglament de nou es valora la importància de la participació pública a l’hora de definir i gestionar els espais protegits pel seu valor paisatgístic, fins al punt de parlar de l’impuls per part de l’administració de juntes de participació sectorials dels distints territoris o paisatges protegits.

Aquests plans de participació pública a més d’incloure els típics espais de participació d’accés a la informació, possibilitar la realització d’al·legacions i publicitar els resultats fan referència a una participació efectiva i real a l’hora de valorar els paisatges identificats pels instruments i metodologies d’aquest marc normatiu.

Normativa autonòmica La normativa autonòmica ve a completar i particularitzar les directives marcades des del govern central o els objectius de la política comú europea. Tot i això farem referència alguns aspectes concrets de les següents normes: Llei d’ordenació del territori, urbanisme i protecció del paisatge. (Llei 5/2014 del 25 de Juliol).

Aquesta llei, que tracta tots els temes referents al territori i el paisatge valencià, respecte a l’ús eficient dels recursos hídrics estableix mesures com: la protecció de l’aigua i les zones humides, un ús sostenible basat en la gestió conjunta d’aigües superficials i subterrànies amb una recuperació completa de costos, i l’execució de polítiques de consens basades en la participació ciutadana i la transparència.

Per garantir la protecció de la qualitat dels recursos hídrics diu que als plans d’acció territorial sectorials s’identificaran les masses d’aigua superficials, artificials i subterrànies, es previndrà la contaminació de masses d’aigua delimitant zones i perímetres de protecció i eliminació d’abocaments incontrolats i es protegiran

A més i en la mateixa mesura diu que es desplegaran al sol urbanitzable sistemes de sanejament que impedisquen fugues d’aigües residuals, i de depuració si no estan en condicions de reutilització al domini públic hidràulic.

De l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana aprovada pel consell, amb el Decret 1/2011, del 13 de Gener, parlarem més endavant, ja que ha servit per a analitzar quines són les previsions que aquesta fa als àmbits de ribera que han ocupat aquest treball.

Per últim, el Decret 15/2016, del 19 de febrer del consell, per la Regulació dels paratges naturals municipals de la Comunitat Valenciana. Ja que aquesta figura dels paratges naturals municipals, orientada a la creació d’espais naturals protegits d’àmbit municipal, promoguts i gestionats per les mateixes corporacions locals amb la col·laboració de la conselleria de medi ambient, podria ser una de les vies d’acció cap a la conquesta i gestió transitòria de la formalització del territori fluvial. Aquesta nova figura permet l’adhesió de paratges de diferents localitats en una sola denominació de paratge per aconseguir una major vertebració territorial.

A més, les lleis valencianes contenen molts més aspectes, conceptes i idees que s’haurien d’estudiar, per adquirir uns coneixements i ferramentes suficientment

Introducció

ERTFM

sòlids per poder dur endavant algunes de les tasques que aquest treball proposa.

Com s’ha dit amb anterioritat, durant l’elaboració d’aquest treball s’han produït canvis legislatius importants. Pareix que les lleis siguen immòbils i fixes, i no és així. Fluctuen segons els interessos de les societats. Això fa que el seu incompliment sistemàtic com en el cas de moltes de les lleis de gestió mediambiental, conduïsca quasi necessàriament cap a una revisió a la baixa dels objectius o garanties que la nostra societat del passat va establir per regir-nos l’ara.

Una d’aquestes modificacions ha estat la llei de domini públic hidràulic. El territori de la Comunitat sent un 5% del territori nacional ha suportat el 20% de les inundacions dels últims 500 anys. Les noves cartografies parteixen l’elaboració d’unes previsions d’inundació més detallades. S’han identificat per tant que les zones de major risc d’inundació son un 6% del territori valencià. Això equival a uns 25 municipis amb risc alt i molt alt d’inundació. Exactament 442 municipis dels 542 de la Comunitat, uns 600.000 habitants. Amb poblacions com Algemesí, Alzira, Carcaixent, Castelló, Almoradí i Oriola al màxim nivell de risc. En l’actualitat la conselleria ha realitzat el Pla, la confederació del Xúquer l’ha de completar perquè és qui elabora la cartografia de la zona inundable i els municipis han de revisar les actuacions incloses a aquestes àrees amb les ferramentes de planejament. I clar, els interessos de les distintes administracions, avui dia són diferents.

Per exemple el nou Pla parla d’una sèrie d’actuacions per mitigar les inundacions i la primera és ja un error, realitzar obres de defensa als rius. El nou Pla s’ha realitzat amb ferramentes cartogràfiques més exactes però sense estudiar els efectes barrera de les noves infraestructures que com l’AVE generen un nou panorama a les planes d’inundació. I per finalitzar s’ha ampliat la protecció en incloure en el domini públic hidràulic el nivell de calat de freqüència baixa a 500 anys, ampliant-lo en 200.000 hectàrees. Això suposaria que per la construcció de l’edifici projectat, s’hauria de redactar una memòria explicativa de la funció de l’edifici i una justificació de per què és important

39

que s’ubique ací, així com de les mesures enfront de la possible inundació. A més que hi ha molts ajuntaments i propietaris que es veuran afectats per la més que probable requalificació dels terrenys.

Aquesta modificació de la llei que obri un nou panorama seria una bona oportunitat per a, de la mateixa manera que es farà créixer el domini públic hidràulic, consolidar-lo en par com a territori fluvial.

Per finalitzar, fer referència al fet que des de les mateixes administracions es poden abordar alguns dels plantejaments que aquest projecte enumera.

Però això només és possible amb un treball i un suport social que visibilitze i done importància al procés. Sols d’aquesta manera es pot accedir per exemple, els fons europeus. Aquest poden ser claus a l’hora de dur endavant aquesta estratègia territorial.

Alguns d’aquests fons són: els Fons Europeu de Desenvolupament Regional FEDER, el Fons Social Europeu FSE, el fons de Cohesió, el Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural FEADER i el programa LIFE. A més per garantir l’accés a aquests recursos s’ha de consolidar la proposta com un referent en l’àmbit europeu. Com un exemple o model exportable a altres territoris o amb alguna particularitat que el faça singular. Això implica un treball coordinat d’associacions, entitats públiques i privades i empreses d’un territori per assolir i treballar entorn d’uns objectius comuns. Al Magre, que és la franja de territori que ens ocupa, açò està molt lluny de produir-se, ja que no hi ha cap iniciativa encaminada a millorar les condicions del riu.

40

ERTFM

primavera 2017

Altres exemples i processos Projectes duts a terme des de les intitucions Projecte AMBER (Adaptative Management of Barriers in European Rivers) Aquest projecte forma part de l’horitzó 2020 dels programes de cerca i investigació al desenvolupament de la Unió Europea. Es basa en la tesi científica que les barreres (preses i assuts) fragmenten els rius, amb efectes negatius sobre la fauna i la flora dels ecosistemes fluvials. Aquestes barreres també afecten altres serveis socials com l’autodepuració, el control natural de les crescudes i el manteniment del microclima o el paisatge de les zones més àrides. Per tant s’ha de produir el canvi necessari en la gestió dels rius per mitigar els efectes negatius dels obstacles transversals, eliminant els prescindibles al finalitzar la seua vida útil.

segons la UICN (Unió Internacional per la Conservació de la Natura) per definir clarament l’espai del riu. Serveixen per a reconéixer-lo i gestionar-lo mitjançant medis legals i altres, per aconseguir la conservació de la biodiversitat a llarg termini, i els seus valors ecosistèmics i culturals associats.

El concepte RNF naix amb la Llei 11/2005, del 22 de Juny, per la que es modifica la Llei 10/2001, del 5 de Juliol, del Pla Hidrològic Nacional que al temps introduïa una modificació en l’article 42, punt 1b.c del text Refós de la Llei d’aigües. Els plans hidrològics han d’incorporar des d’aquest moment les RNF amb la finalitat de preservar, sense alteracions, aquells trams de rius amb escassa o nul·la intervenció humana.

Aquestes estaran incloses íntegrament al domini públic hidràulic (DPH).

A Europa hi ha més d’un milió de barreres que bloquegen els rius. Amb aquest projecte és pretén inventariar-les per analitzar el seu impacte i funció en el sistema fluvial per proposar solucions que garantisquen una adequada gestió en coexistència amb els usos socioeconòmics o l’adaptació o demolició on siguen prescindibles.

Els graus de deteriorament i les fortes pressions a les que estan sotmesos els rius posen en risc la conservació de la biodiversitat associada a aquests, les seues funcions com a corredors verds, els seus processos naturals i els serveis ecosistèmics que obté l’ésser humà. Per això és fa necessària la creació d’una xarxa de RNF que garantisca la conservació de tots els elements citats.

Els socis Espanyols que duen endavant aquesta tasca són la Universitat d’Oviedo i l’associació ‘Rios con Vida’. Però hi ha institucions responsables de realitzar aquesta tasca d’onze països.

L’objectiu principal del projecte pretén oferir a l’administració una proposta de RNF basada en criteris científics, tècnics i socials. Destaquen com a

El projecte Reservial busca el desenvolupament de ferramentes per a la planificació sistemàtica de reserves fluvials a Espanya. Pretén esbrinar on es localitzen els trams fluvials més valuosos des del punt de vista dels seus valors socioambientals, i quins d’ells s’haurien de protegir per garantir la conservació de dits valors. Així com promoure mesures especials de protecció i gestió. L’objectiu final de Reservial, desenvolupat a l’Ebre com a experiència pilot, és generar un llistat de potencials reserves fluvials en la conca consensuat amb la població.

Les reserves naturals fluvials (RNF) són necessàries

>

El projecte Reservial

Galatxo de Juslibol. Foto aèrea google maps

Introducció

ERTFM

principals els aspectes d’innovació, la incorporació de criteris objectius en la planificació de reserves mitjançant l’aplicació de ferramentes de planificació sistemàtica (no hi ha precedents en altres països europeus), junt amb la incorporació de la participació pública.

Alguns dels resultats que s’esperen d’aquesta experiència pilot són: --Un mapa de reserves fluvials proposades per a la conca de l’Ebre d’acord amb els criteris esmenats.

--Un mapa de reserves fluvials consensuat amb la ciutadania per a la mateixa conca.

--Un protocol per a la proposta i selecció de reserves fluvials.

--Un protocol de participació pública que servisca per obtenir una proposta de reserva fluvial consensuada amb actors socials i per incorporar fàcilment als Plans Hidrològics.

--Un informe de les diverses jornades de participació i sensibilització sobre el projecte que incorpore documentació gràfica, conclusions i resultats.

--Un programa de comunicació del projecte, així com un recull de premsa i difusió en xarxes socials.

--Publicacions científiques i de difusió de resultats.

Plataformes independents La plataforma “Xúquer Viu” http://xuquerviu.blogspot.com.es/ La Plataforma Xúquer Viu va ser formada en 2003 per una sèrie d’organitzacions polítiques, sindicals, ecologistes i ciutadanes de la comarca de la Ribera amb l’objectiu de demanar la revisió del Plà Hidrològic del Xúquer. Per tal de garantir l’assignació d’un cabdal mínim ambiental pel curs baix del riu i demanar la paralització cautelar de les obres del transvasament Xúquer-Vinalopó.

Des de la seua formació han rebut el suport de fins a 22 ajuntaments de les comarques de la Ribera, l’Horta, la Costera, la Canal de Navarrés i la Safor. El que implica aproximadament suport d’uns 300.000 habitants.

41

Segons la plataforma, el transvasament XúquerVinalopó va ser una infraestructura acordada al Consell de l’Aigua de la Conca del Xúquer de 1997, inclosa en el Pla Hidrològic de Conca del Xúquer de 1998 i en el Pla Hidrològic Nacional del 2001. Tot i això, el temps que ha passat des d’aquest acord ha estat ple de novetats jurídiques i de nova informació sobre l’estat ecològic del riu. A més a més, asseguren que s’ha fet palesa la necessitat d’avaluar de manera integrada l’impacte d’aquesta infraestructura sobre el Parc Natural de l’Albufera. En aquests temps ha canviat sensiblement el context en el qual es va prendre aquella decisió. Com en la majoria dels casos, les solucions tècniques adoptades, no eren ni bones ni dolentes en si mateixes, sinó adients o no al context en el qual s’apliquen, responien a uns interessos determinats i clars amb relació amb l’evolució del progrés tècnic que oferien aquelles alternatives d’actuació. És a dir, qui prenia les decisions tenia altres interessos i altra manera de fer. Així, un concepte bastant senzill, com que es vol que l’aigua continue sent un recurs renovable i amb un cicle ecològic, es va veure en perill. Per mantenir el bon estat ecològic dels aqüífers calen rius en bon estat. I això és que no anava a aconseguir aquesta transferència d’aigües.

El que defen la plataforma és el bon estat del riu Xúquer basant-se en sis raons principals: 1. Cal fixar i respectar el cabal ecològic del riu.

Això suposa establir un cabal ambiental, amb criteris científics, adequat a la importància del riu, i permanent en el temps.

2. Cal determinar les aportacions hídriques que ha de rebre l’Albufera per gaudir d’una bona salut ambiental.

El Pla de Conca de 1997 no assignava a l’Albufera una reserva de cabal, per considerar que amb els retorns i sobrants dels recs tradicionals i altres aportacions no regulades, es consideren correctament satisfetes les seues necessitats hídriques. Però amb la modernització dels regadius, aquests retorns i sobrants desapareixen en gran mesura, anul·lant per tant la major aportació que rep l´Albufera.

42

ERTFM

primavera 2017

< Manifestació al Xúquer pel dia mundial dels rius

3. Les conseqüències del canvi climàtic. L´Agència Europea de Medi Ambient va fer públic un informe sobre el canvi climàtic que per a la península Ibèrica assegurava que les principals conseqüències suposarien una pujada de 4 graus de la temperatura mitjana, un augment de les sequeres i una marcada reducció en els cabals dels rius.

4. El compliment de la directiva Marc de l’Aigua.

Aquesta directiva europea de la qual ja s’ha parlat, aprovada l’any 2000, i posteriorment al Pla de Conca, suposava un canvi molt important en les polítiques de l´aigua. Ja que s’havien de garantir els objectius no sols de l’ús productiu de la gestió de l´aigua, sinó la protecció i millora de l´estat ecològic de les aigües i dels ecosistemes aquàtics i zones humides com l’Albufera.

5. El descens continu del cabal del riu. Els successius estudis efectuats sobre les aportacions naturals de la Conca del Xúquer han donat com a conseqüència una disminució alarmant de les disponibilitats d´aigua del riu. De manera que cada nou estudi realitzat ha determinat una quantitat inferior a l´anterior.

Aquest Pla, i els pactes polítics que el feren possible, legalitzaren les extraccions abusives dels aqüífers que es realitzen a Castilla la Mancha. Ara, a mesura que augmenten els bombejaments en la Mancha, disminueix el cabal del riu en aquesta regió. Aquesta situació si es continua aplicant l´actual Pla provocarà un desastre ecològic en tot el Baix Xúquer.

6. L’anul·lació del transvasament de l’Ebre. El transvasament Xúquer-Vinalopó estava íntimament lligat al de l´Ebre. Fins al punt que donada la precària situació del riu, s´havia previst compensar amb 63

hm3 procedents de l´Ebre la pèrdua dels 80 hm3 que se n’anaven al Vinalopó. Aquesta era la millor prova de la inviabilitat del Pla del Xúquer.

Molts regants i ciutadans de la Ribera i d´altres comarques valencianes es pregunten si el Xúquer i l´Albufera pagaran les conseqüències de les tensions polítiques ocasionades per la derogació del transvasament de l´Ebre. No s´expliquen com no s´han aplicat els mateixos criteris d´insostenibilitat ambiental i econòmica al transvasament XúquerVinalopó. Especialment quan la situació del Xúquer i de l´Albufera és molt més crítica que la de l´Ebre i el seu Delta.

Aquesta exposició de motius pels quals la plataforma va ser creada i ha estat lluitant els darrers anys, i encara lluita avui en dia, va ser redactada l’any 2013 i encara avui no ha sigut modificada. Els canvis legislatius dels quals parlaven i les alertes de les quals parlaven s’han complert. En la segona fase del pla hidrològic nacional la situació respecte al cabal ecològic dels rius no millora massa, la salut de l’Albufera com sabem ha passat la frontera anomenada de ‘no retorn’, les conseqüències de les sequeres pel canvi climàtic s’estan sofrint any rere any de manera més intensa, la Directiva Marc de l’Aigua segueix sense complir-se, el riu Xúquer empitjora progressivament i el transvasament de l’Ebre tot i que socialment no està oblidat, com a infraestructura està derogat. Del transvasament Xúquer-Vinalopó es va modificar la presa d’aigua, de l’embasament de Cortes per l’assut de la Marquesa a Cullera però finalment tampoc s’ha consolidat aquesta proposta. Sí que està en funcionament continuat el transvasament del TajoSegura.

Introducció

ERTFM

Aquests temes encara avui perduren, les polítiques hidrològiques canvien, s’elaboren nous programes com el AGUA (Actuaciones para la Gestión y la Utilización del Agua) però la situació dels rius no millora.

En l’actualitat la plataforma Xúquer Viu participa de la Comissió d’Investigació de la contaminació dels Aqüífers de la Ribera a les Corts Valencianes on ha remarcat que els responsables són l’administració autonòmica i estatal per no controlar l’agricultura intensiva ni aplicar la normativa Europea en matèria de nitrats, així com els pous d’extracció il·legals. També reivindica les responsabilitats sobre la gestió de l’aigua per al Parc Natural de l’Albufera o sobre la publicitat de les dades del SAIH (sistema automàtic d’informació hidrològica) de la CHX. A més ha organitzat i col·laborant en diverses reivindicacions al llarg del territori valencià com les manifestacions en contra de l’abocador de la Parra i a favor del tancament de la central nuclear de Cofrents.

I realitza de manera continuada activitats vinculades als dies mundials de l’arbre, dels aiguamolls, del bany als rius, dels rius, així com dels temes vinculats a l’estima pel territori com la mobilitat o la protecció i reforestació dels paratges ‘naturals’. A més d’haver aconseguit representació de canvi polític a diversos ajuntaments o a l’equip parlamentari de govern.

Així que per tots aquests motius, i per la importància de la seua tasca es fa fonamental l’existència de grups com aquest, que defensen l’ús i no l’abús sobre els rius. Perquè de la força que aconseguisquen les seues reivindicacions i objectius depén la qualitat del nostre futur i el del nostre entorn.

La Fundació Nova Cultura de l’Aigua (FNCA) http://www.fnca.eu/ La Fundació Nova Cultura de l’Aigua (FNCA) està formada per un grup de persones de la península Ibèrica que promouen un canvi en la política i la gestió de les aigües per aconseguir actuacions més racionals i sostenibles. Són professionals procedents de diferents àmbits (acadèmic, empresarial, cultural i social) que, a través del coneixement científic i amb sensibilitat

43

social, defensen una Nova Cultura de l’Aigua.

Des de la Fundació treballen per recuperar els sistemes aquàtics (fonts, rius, riberes, llacs, espais humits...) com a màxima expressió de la vida al planeta.

Defensen la recuperació del valor patrimonial, cultural, emocional, estètic i lúdic dels nostres rius en una societat que ha confós progrés i negoci.

Creuen necessària una Nova Cultura de l’Aigua dirigida cap a la sostenibilitat ambiental, i per això, veuen precís introduir canvis profunds en el nostre model de vida i les nostres escales de valors.

Necessitem una ètica que reoriente les nostres relacions socials entorn dels usos i la percepció de l’aigua i de la natura en general.

La missió de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua és recollir, integrar, generar i transmetre coneixement i valors humans per promoure l’adopció d’una Nova Cultura de l’Aigua. Entesa com un canvi de paradigma cap a la sostenibilitat ambiental, econòmica, social i cultural. Un canvi orientat a una consideració ecosistèmica i patrimonial de l’aigua. I realitzat mitjançant la participació activa de la societat, i l’impuls en els àmbits de decisió d’alternatives coherents amb la Nova Cultura.

Els valors que intenten transmetre a la societat civil i les seues institucions són: rigor, independència, transparència, integritat, responsabilitat, esperit crític, transdisciplinarietat, equitat amb les generacions presents i futures i emotivitat front als valors intangibles de l’aigua.

El CIREF http://www.cirefluvial.com/ El Centre Ibèric de Restauració Fluvial és una associació sense ànim de lucre formada per un grup de professionals vinculats a la restauració d’espais fluvials a la península Ibèrica, tant des de l’àmbit de la universitat com des de l’administració, la consultoria o assistència tècnica o organitzacions no governamentals. El seu objectiu és revertir la tendència de degradació a la qual estan sotmetent-se els ecosistemes fluvials.

44

Consideren la restauració de rius un dels grans reptes ambientals més importants actualment. Al nostre país especialment, ja que els rius es troben molt allunyats d’aconseguir un nivell ecològic òptim. Per exemple han desaparegut el 60% dels aiguamolls. Això que és un fet al qual podríem no prestar-li atenció significa que les planes d’inundació han desaparegut i amb elles, la millor manera de controlar i mitigar les inundacions.

Els seus objectius són fomentar la participació, i recolzar activitats públiques i privades encaminades a conservar i restaurar espais fluvials, establir i mantenir relacions en els organismes i institucions de caràcter públic i privat per beneficiar als sistemes fluvials, difondre els valors dels ecosistemes fluvials, promoure projectes i activitats de cooperació al desenvolupament sostenible, així com l’intercanvi d’informació entre professionals amb la finalitat de millorar el nivell dels tècnics.

I algunes de les seues actuacions més rellevants són la creació d’una base de dades d’obres de restauració executades en rius ibèrics que servisquen de referència, la publicació de monogràfics sobre aspectes concrets de la restauració, crear un glossari per a la nomenclatura específica d’aquest camp, l’organització de diversos seminaris i cursos de formació i l’edició d’una revista científic-tècnica de restauració fluvial.

Processos exemplars a altres rius propers En el pla de gestió del LIC ES2200035 es proposava un ‘espai continu fluvial’ com un element fonamental de conservació de la biodiversitat. Després amb projectes cofinanciats per la Unió Europea s’han anat executant propostes que han possat en pràctica aquest Territori Fluvial com a sol·lució per conservar la biodiversitat, gestionar els riscos i ordenar els usos del sòl. L’actuació més important en aquest àmbit ha tingut lloc en el marc del projecte LIFE ‘Gestió Ecosistèmica del Rius amb Visó Europeu (GERVE)’, premiat per la Comissió Europea com ‘Best of LIFE Award’, en el qual es treballa en la recuperació de l’hàbitat de les planures

primavera 2017

d’inundació habitades per aquesta espècie en perill d’extinció. En aquest projecte s’ha establert el Territori Fluvial en algunes zones pilot mitjançant la retirada de dics i esculleres, arribant fins i tot a recuperar en alguns trams la naturalitat de la planura d’inundació.

La recuperació d’aquest territori ha mitigat els riscos d’inundació aigües avall, com es va constatar en la localitat de Funes en l’hivern de 2007. La recuperació de la planura d’inundació també ha fet possible la restauració dels boscos de ribera i la creació de petits aiguamolls, hàbitats ràpidament colonitzats pels visons europeus i altres espècies com la nodria i el galàpag europeu. A més d’aquestes accions s’han acompanyat totes les accions amb campanyes de comunicació per explicar a les poblacions veïnes el nou concepte de gestió fluvial i els seus beneficis.

Aquests rius de Navarra composen un dels sistemes de meandres lliures més dinàmics de la Península Ibèrica, generant uns ecosistemes fluvials singulars, de gran valor ecològic i biològic. Amb aquest projecte s’ha buscat crear un hàbitat d’alta qualitat ecològica per al visó europeu, induir la recuperació ecològica de l’ecosistema, lluitar contra la incisió/simplificació a escala territorial del riu, evaluar la resiliència dinàmica i ecològica del riu per mantindre els aiguamolls, explorar les relacions entre la variabilitat hidràulica i morfodinàmica i l’estructura dels habitats i la seua diversitat biològica, evaluar la validesa del mòdel d’intervenció i sensibilitzar a la població (i als polítics). >

Riu Arga i Aragó com exemples a Espanya

ERTFM

Arga i Aragón (Navarra). Imatge del seu estat al 1944

Introducció

ERTFM

Com es dedueix d’aquest treball, qualsevol manera de treballar entorn al riu ajuda a la seua recuperació, ja que tan sols el fet de reconèixer-lo ajuda al seu manteniment. Encara que siga només a nivell cultural.

Al respecte d’açò cal citar ací el treball final de carrera de l’ara profesora de la AA (Architectural Association School of Architecture) Silvia Ribot. El seu projecte anomenat flooding Mechanismes (mecanismes d’inundació) plantejava un nou enfocament del disseny de les polítiques de gestió de l’aigua d’inundacions en aquest territori. Creuant aspectes socials i geomorfològics proposa intervencions que produeixen noves entitats productives i polítiques mitjançant el que anomena microflooding (microinundacions), que dissenyen nous escenaris alternatius per al riu i el paisatge agrícola.

>

Aquest projecte ha servit en part per transformar el imaginari social respecte a la gestió de les inundacions, oferint una alternativa seria a les alternatives normalitzades, motes i defenses rígides i cares. A més el treball de Silvia continua. Ara, des de l’escola ha organitzat un taller on alumnes d’arreu del món plantejarem alternatives i estudiarem aquest mateix territori. Emportant-nos així en part les experiències pilot plantejades a aquest riu als nostres rius i consolidant el treball sobre aquest territori fluvial.

Confluència dels rius Arga i Aragón (Navarra). Estat actual

45

46

ERTFM

primavera 2017

>

que garanteixquen la seguritat, un bon comportament fluvial de la conca i la rehabilitació i restauració del tram urbà del riu, adaptant-les a les exigents demandes ambientals i socials amb costos econòmics moderats i assumibles. La sol·lució planteja una secció hidràulica variable per trams amb un cabdal ecològic mínim per a la naturalització del tram urbà del riu i crear unes condicions adequades a nivell ecològic, ambiental, social i econòmic. Es tracta de conservar el cicle hidrològic de la conca, de caràcter mediterràni, des d’una perspectiva integral però atenent a les diferents necesitat segons els barris de la ciutat.

Riu Guadalmedina. Espai recuperat

El riu Guadalmedina Amb l’eslògan Málaga amb el Guadalmedina i contra el l’embovedament del riu s’han produït durant els darrers anys mobilitzacions que finalment han aconseguit el seu objectiu: paralitzar la idea de la construcció d’un pas soterrat per a les aigües fluvials al seu pas per la ciutat front a la idea d’establir ací un parc fluvial.

L’embovedament del riu està en contra de la DMA que determina la recuperació de tots els llits fluvials, a més aquesta anava a ser una infraestructura sense ús, un clavegueram. En cas d’avinguda aquesta infraestructura és més perillosa que una llera lliure, el temps d’ejecució retrasa la sol·lució final i tenia un cost aproximat de 80 milions d’euros.

En canvi un parc fluvial necessita poques inversions en infraestructures ja que sols implica millorar l’accesibilitat amb alguns moviments de terres i restabliment de la coberta vegetal. És més ràpid de fer, més segur en cas d’evacuació per creixcudes, i a més passaria a ser la zona verda més gran de la ciutat, a banda de ser molt més barat.

Perquè sembla obvi, però sense aigua no hi ha riu. La presa del Limonero regula la major part dels cabdals generats en la conca del Guadalmedina. La solució hidràulica planteja una sèrie de mesures per a la gestió i explotació de l’embassament del Limonero

La proposta determina 9 zones d’actuació segons criteris socioeconòmics, de mobilitat, culturals i de densitat urbana. Les respostes son diferents per a cada zona de la llera, segons les seues necesitats i potencialitats: per crear natura i paisatge, jardins i zones d’esbarjo, esportives o comercials, espais amb gran aforament, places elevades, passejos o fins i tot un port comercial i esportiu. Per a cada zona es proposen sol·lucions distintes pero que mantenen els valors generals i criteris de sostenibilitat ecològica i econòmica. Des de la presa fins a la desembocadura es proposa un cabdal d’aigua capaç de recuperar l’ecosistema, el paisathe, la mobilitat nord-sur i la conexió entre les dos parts de la ciutat separades pel Guadalmedina: camins peatonals, carrils bici, pasareles, la posibilitat d’un tramvia des del pont de Gounod fins a la Rosaleda... Cada zona es podrà realitzar per separat, sense procesos constructius especialitzats o complexos .

Introducció

ERTFM

47

conquestes ciutadanes. Sols així és poden posar en marxa les actuacions polítiques, amb el recolzament de la ciutadanía i la seua conscienciació. Perquè l’objectiu del projecte marc no és més que restaurar els processos naturals del riu, compatibilitzant-los amb la vida i ús humà, passant d’un riu degradat a un riu recuperat.

>

Esquema parc del Llobregat

>

El riu Segura

Riu Llobregat

El riu Llobregat El projecte Marc de Recuperació Mediambiental de l’espai fluvial del Llobregat que s’ha realitzat de manera conjunta per la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, pel Consell Comarcal del Baix Llobregat i per la Xarxa de Municipis de la Diputació de Barcelona. Aquest projecte implica tasques al llarg de 50 kilòmetres de riu, implicant a 20 municipis i amb una superfície de 1.601 hectàrees.

El principal objectiu del projecte és delimitar l’espai fluvial i proposar un marc de projectes de diversa dimensió i caràcter per recobrar el riu com a espai natural, i recuperar-lo com a àmbit per a les activitats d’oci de la ciutadania.

Al plà s’incorporen 19 actuacions aïllades ja executades, i es preveuen altres 42 que es realitzaran de manera coordinada pel projecte. Per tant s’ha de ressaltar que aques projecte ve a completar en part una tasca que ja porta molt de temps desenvolupant-se. A nivell administratiu però també mitjançant el treball de la ciutadanía.

En concret cal remarcar els més de 20 anys de lluites veïnals a les distintes poblacions per les que passa el riu i reclamant diverses agresions. Aquestes reivindicacions en molts casos han esdevingut en canvis sustancials en l’àmbit fluvial i vertaderes

Per parlar del riu Segura és important recordar les fortes reivindicacions que allà pels anys 90 es van produir per l’escandalosa situació de contaminació, degradació i abandó que sofria. Aquest crit social es va fer més efectiu, per ser el crit de tota una regió, vertebrada per aquest curs natural i depenent d’ell. A més, que el riu travesse també la ciutat de Múrcia va poder fer més visible i alarmant aquesta reivindicació, ja que l’aspecte del riu era el d’un clavegueram a cel obert. Els darrers anys la situació del riu ha millorat considerablement tot i que està lluny d’aconseguir-se una situació d’equilibri ecològic. Citarem ara alguns dels aspectes que han fet aquest canvi possible.

Primer, i per parlar de la gestió del riu, farem referència als treballs de la confederació hidrogràfica, per la seua particularitat i posició d’avantguarda respecte a la resta de confederacions espanyoles.

Després farem un repàs per altres moviments entorn de la protecció del patrimoni fluvial del Segura.

Com dèiem, la Confederació Hidrogràfica del Segura és pionera per exemple en la creació d’un cos de Guàrdies Fluvials. La Guarderia d’Aigües, creada en 1958 en aquesta confederació, és un bon exemple de gestió i control del Domini Públic Hidràulic. A més de ser un exemple exportable a totes les conques hidrogràfiques espanyoles. Recentment el col·legi d’advocats de la Regió ha atorgat un premi al Cos de Guardes Fluvials en reconeixement a la seua tasca en defensa del medi ambient. Aquest reconeixement en definitiva no és més que un reconeixement social a la seua tasca i treball. Una valoració pública del seu paper.

48

ERTFM

primavera 2017

Un altre dels camps on la Confederació del Segura és pionera és en la seua presència i treball a les xarxes socials. El seu compte de facebook serveix per a comunicar els treballs que la confederació du a terme. A més de servir també en períodes d’inundacions com els del passat desembre com a canal d’informació directa, sencill i ràpid. Respecte d’aquesta tasca la Confederació també ha rebut diversos reconeixements.

Al Segura, hi ha molts més treballs en marxa. Duts endavant per l’agrupació de moltes entitats distintes: associacions, administracions de totes les escales, grups ciutadans, escoles i particulars. Un exemple d’açò és el projecte Múrcia-Rio de la Confederació i l’Ajuntament de la Ciutat, de recuperació ambiental i social del riu i el seu entorn municipal. Les actuacions del projecte van encaminades a potenciar el seu paper de corredor verd entre la ciutat i l’horta i el seu ús recreatiu. Per al bon desenvolupament del projecte és imprescindible tant l’assessorament científic i tècnic, diuen, així com la participació ciutadana. Aquesta, clau per a determinar les mesures de recuperació

>

El Segura escenari de futur

>

També des de la Confederació s’ha impulsat l’eliminació de barreres del riu, construint fins a sis escales per a peixos, dins del projecte Life+Segura Riverlink. El control i seguiment d’aquestes noves infraestructures es fa des del Departament de Zoologia i Antropologia de la Universitat de Múrcia i el grup d’Ecohidràulica Aplicada. Per tant hi ha una participació conjunta en molts dels treballs que la confederació porta endavant. Les comparacions no són bones, però la confederació hidrogràfica del Xúquer és hermètica al respecte.

Aspecte del mapa col·laboratiu de l’horta de Múrcia

>

A més, la Confederació treballa de la mà amb associacions com Columbares. Que en defensa de l’espècie d’anguila europea en perill d’extinció, ha realitzat un projecte pilot a l’assut de Manterola, d’una rampa per facilitar l’ascens de les anguiles, ampliant així el seu hàbitat 14 km. A més, aquesta associació, amb suport de la regidoria d’Urbanisme i horta de la ciutat de Múrcia també treballa pel manteniment de certes séquies com a hàbitats de ribera, ja que en definitiva és el riu el que passa per les séquies.

GR-127 al seu pas per la regió de Múrcia

i les prioritats, asseguren. Dins d’aquest projecte, i junt amb la Universitat de Múrcia s’ha experimentat aquesta participació mixta professional-ciutadana.

A més, de realitzar altres activitats. Per exemple amb el disseny de processos de restauració duts a terme per alumnes del Màster d’Àrees Protegides, Recursos Naturals i Biodiversitat de la Universitat que van haver d’exposar els seus treballs públicament davant dels responsables municipals i tota la ciutadania. Ampliant així l’imaginari col·lectiu i compartint les seues experiències i propostes.

També Dins del marc del projecte Life+SeguraRiverlink i junt amb el treball de l’associació de naturalistas del Surest (ANSE), s’està realitzat el seguiment i recuperació de moltes espècies de flora i fauna. En concret en el cas dels invertebrats s’està realitzant un treball d’estudi de les poblacions de libèl·lules amb resultats sorprenents i una bona

Introducció

ERTFM

sensació de futur. Aquests éssers invertebrats són claus en el funcionament de la pràctica totalitat dels ecosistemes, ja que fan de paràsits, descomponedors, depredadors, pol·linitzadors...

Amb el mateix programa s’han realitzat tasques de plantació de bosc de ribera, de seguiment de fauna i concretament d’espècies d’aus. També estan duguen-se a terme estudis de l’aigua per millorar la seua qualitat.

En definitiva aquest programa servirà per a millorar les condicions de biodiversitat al riu, avançant així la seua recuperació.

Però al Segura no sols hi ha associacions ja consolidades que treballen braç a braç amb les administracions. Hi ha a més, una xarxa ciutadana consolidada que no para d’estendre’s i segueix creixent de manera continuada.

Per citar tan sols un cas citarem l’associació Huerta Bizarra. Des d’on un col·lectiu de professionals de distintes disciplines estan interessats en el descobriment i la creació de l’instrumental que afavoresca el desenvolupament ambiental, econòmic i urbà sostenible, per a l’horta de Múrcia. A més de prevenir un futur emocionant i lúcid per a les transformacions de l’horta, els seus objectius són: potenciar el consum de productes de temporada a través d’una plataforma web de microproductors, reorientar la gestió d’horts d’oci cap a la repoblació de l’horta abandonada, organitzar tallers per a la creació d’un mapa públic col·laboratiu, traçar i equipar rutes turístiques i descobrir nous valors i oportunitats d’oci i turisme.

Al Segura existeix, com a tots els rius, però ací degudament senyalitzada una senda. El GR-127 és una senda que segueix el curs del riu al seu pas per la regió de Múrcia, des de l’embassament del Cenajo (Castilla la Mancha) fins a Oriola, passant per la ciutat de Múrcia. La llargària d’aquesta senda permet la multiplicació dels seus usos i la converteix, en alguns trams, en una de les vies de comunicació no motoritzada més important entre els pobles de la regió.

49

A més, el Segura és el protagonista del llibre Cien años de la cuenca del Segura (1879-1979) de Manuel Mirón.

Aquest llibre multipremiat, que ajuda a entendre el progrés dels últims anys d’aquesta regió, és una mostra clau del que ha de passar a una conca viva. Un treball d’investigació i recerca, que garanteix la pervivència històrica dels fets, i consolida el coneixement sobre el riu, garantint el seu bon estat (sociolcultural) futur.

Per últim citar també el documental realitzat per la Fundació Integra amb col·laboració de la Confederació i ANSE, el rio Segura, un rio con mucha vida. Amb aquest documental es preten mostrar que el riu és molt més que el seu tram urbà. És una ferramenta per obrir els ulls i gaudir de la biodiversitat d’una llera que porta anys recuperant els seus valors naturals. Aquest vídeo forma part de l’Estratègia de comunicació del programa Life+Segurariverlink però és una bona ferramenta per a la comunicació dels valors del riu en aquesta franja de territori.

Per tant, i per finalitzar tant en el cas particular del Segura, com en les cites dels casos de processos duts a terme en rius propers, dir que és important començar a treballar ja al riu Magre. Perquè per dur endavant qualsevol dels treballs proposats per aquesta estratègia, han de passar anys d’iniciatives, lluites, treball i accions al riu. S’ha d’anar teixint una xarxa d’interessos socials, polítics, urbans, ambientals, econòmics i de tota mena, que generen forces als distints camps d’actuació de manera coordinada. Des de les escoles a les institucions europees, del primer ciutadà a l’última pedra, entitats i grups de treball. S’han de mobilitzar els màxims recursos possibles per garantir l’èxit i el futur de la vida al nostre riu.

Està tot per fer i tot és possible si s’actua a totes les escales a l’hora. I si aquest treball és un treball constant i llarg. Com hem vist als exemples, i com després analitzarem al cronograma de l’Estratègia, els canvis a l’ecosistema riu, s’han de produir molt lentament. Però l’oblit, al que hem tingut condemnat el riu els darrers anys ens ha dut a una situació d’emergència que cal parar el més ràpid possible. I aquest és l’objectiu principal d’aquest treball. Així que, endavant.

50

Projectes de recuperació ambiental d’un espai degradat El Cap de Creus.

El projecte de restauració del paratge Club Mediterràni a Tudela-Culip, al Parque Natural del Cap de Creus a la costa nord catalana és segurament, el projecte de restauració ambiental més gran dut a terme en tota la conca Mediterrànea.

primavera 2017

flora exòtica invasora de 90 ha., per recuperar la flora autòctona. La restitució orogràfica i de drenatges, per establir les dinàmiques naturals d’erosió i transport de sediments. I la implementació d’un projecte d’ús públic que destil·la valors del lloc, ordenant i jerarquitzant el viari i proposant una xarxa de miradors i identificadors de roques-animal. Amb la voluntat d’inlcoure al visitant en una coreografia per l’espai.

> Cap de Creus estat actual i estat previ > Cap de Creus estat actual i estat previ >

Aquest va consistir en la deconstrucció selectiva de 450 edificacions, amb una superfície de 6 ha urbanitzades, de les quals 1,2 estaven edificades.

La gestió paradigmàtica, de 42.000 m³ de residus, reciclant el 95% dels materials i minimitzant el transport i les emissions de CO2. I l’extracció de la

ERTFM

Estratègies de regeneració de l’entorn

Introducciรณ

ERTFM

51

52

ERTFM

primavera 2017

>

d’actuacions que, progressivament, haurien d’aturar la degradació. L’any 1992, el Garraf va quedar inclòs en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN) de la Generalitat.

Actualment el parc forma part de la Xarxa d’Espais Naturals que promou i gestiona la Diputació de Barcelona i ocupa una superfície de prop de 12.400 ha.

Espai recuperat de l’abocador del Garraf

Restauració paisatgística de l’abocador del Garraf Aquest projecte va consistir a convertir un abocador de fem urbà en un parc natural mitjançant un procés de restauració integral, al massís del Garraf. Al llarg dels anys, i sobretot abans que fóra declarat parc natural, es van desenvolupar activitats molt “agressives” amb el paisatge: pedreres com la de Vallcarca, camps de tir, instal•lacions de comunicacions o el propi abocador de la vall d’en Joan.

El massís també havia estat afectat per importants incendis forestals com el de 1982, amb 10.000 ha cremades o el de 1994, amb 4.300 ha.

L’abocador del Garraf es va posar en marxa l’any 1974 i fins a la seva clausura l’any 2006 va acumular més de vint-i-cinc milions de tones de residus que, en alguns llocs, van arribar a tindre prop de 70 m d’alçada.

La gestió d’aquest equipament depenia de l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient (EMMA). Aquest abocador s’havia d’haver clausurat l’any 1999 però el retard en la construcció de les noves instal•lacions per al tractament de residus previstes en el Programa Metropolità de Gestió de Residus Municipals (PMGRM) 1997-2006 ho va posposar fins al 2006.

L’any 1986 el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) va aprovar el Pla especial de protecció del medi físic i del paisatge de l’espai natural del Garraf, redactat pel Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Aquest pla, conjuntament amb la declaració de parc natural, pretenia dignificar aquest massís amb un seguit

L’any 2000, l’EMMA va aprovar el projecte bàsic de restauració de l’abocador del Garraf que tenia com a objectiu fonamental posar fi progressivament a l’abocament de residus a la vall d’en Joan. El projecte de restauració, va consistir en la construcció d’onze terrasses de tipus agrari on es van plantar espècies vegetals autòctones, adaptades a poca demanda d’aigua. La restauració es van finançar amb fons de la Unió Europea (UE), l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Ministeri d’Hisenda, la Junta de Residus de la Generalitat, i la EEA-EFTA (European Economic Area - European Free Trade Association). La direcció d’obra va ser adjudicada mitjançant concurs públic a l’UTE (Proyectos y Servicios, SA / Batlle i Roig Arquitectes), amb la col•laboració de Teresa Galí Izard, paisatgista.

L’any 2003 va entrar en funcionament la instal•lació que havia de permetre l’aprofitament energètic del biogàs produït en el procés de putrefacció dels residus. L’empresa EcoMediterrània era l’encarregada de dissenyar i desenvolupar un conjunt d’activitats que tindrien com a objecte apropar els ciutadans al complex món dels residus i donar a conèixer tant el dipòsit controlat de la vall d’en Joan com cadascuna de les actuacions portades a terme amb l’objectiu de minimitzar l’impacte ambiental d’aquesta instal·lació de deposició controlada de residus.

Tot i el tancament de l’abocador del Garraf, es manté en funcionament la planta de tractament dels lixiviats contaminats, en funcionament des de l’any 1999, així com la producció de biogàs. El procés de restauració paisatgística ‘natural’ de la vall permetrà que aquesta es recupere per a usos lúdics.

Introducció

ERTFM

53

>

projecte Mirasol, fem ambient!, impulsat pel Consell de Barri de Mira-sol i les associacions de veïns que el conformen. Es desenvolupava per tal d’abordar els objectius de generar comunitat i incorporar criteris de sostenibilitat al barri. L’hort es va situar en l’àmbit lliure del solar on està ubicat el Casal de Mira-sol.

Ciclica. L’hort de Mirasol

Cíclica. Una manera de fer i treballar des de l’arquitectura Cíclica és una empresa cooperativa formada per arquitectes i investigadors catalans que proporciona solucions integrades en els àmbits de l’arquitectura, la sostenibilitat i la participació. El procés de desenvolupament de tot projecte es porta a terme des de la seua comprensió transescalar (de l’edificació al territori), considerant tots els recursos que intervenen a escala ambiental, mitjançant la participació i la incorporació de la comunitat d’usuaris en la presa de decisions. Cíclica compte un equip de professionals amb perfils complementaris i amb més de 10 anys d’experiència en projectes i consultoria, a cavall entre la recerca i l’emprenedoria.

Els objectius als quals s’orientà i els resultats que es pretenien aconseguir amb aquesta proposta van ser diversos i abraçaven diferents aspectes de la vida a la ciutat, com són: --La funció productiva: oferir un espai de productivitat agroecològica per a tots els col•lectius de barri, i especialment per a la infància, la joventut, les persones jubilades i desocupades. L’hort ofereix tant la possibilitat de disposar d’aliments frescos i de qualitat, com la possibilitat de descobrir o retrobar-se amb la capacitat productiva d’un mateix; factor que pot incidir favorablement en la transmissió de valors de responsabilitat i autonomia

>

Des de l’any 2014 i fins 2016 la cooperativa ha treballat al projecte per a l’hort comunitari ecològic del barri de Mira-sol de Sant Cugat del Vallés a Barcelona.

Aquest projecte es va desenvolupar dins del marc del

Aquest es va plantejar com un espai central des de diverses òptiques: un espai formatiu en valors i capacitats, un espai de gestió ambiental, un espai productiu i d’ajuda a l’economia, un espai socialitzador i de cohesió intergeneracional, i finalment, un espai recreatiu, de salut i de seguretat per als col•lectius més vulnerables. Aquest hort, entés com un equipament de proximitat, es proposa al costat del Casal Mira-sol, com a estratègia per crear una centralitat cultural i formativa, capaç d’incentivar la convivència i els valors per una vida saludable i plena per a tots el col•lectius del barri.

Ciclica. Procés i diagrama d’agents

D’aquesta manera es pot remarcar el paper dels arquitectes com a organitzadors i coordinadors de les tasques inicials però sense deixar de banda en cap moment la importància de què aquest és un projecte fet per i per a les veïnes, que han de fer seu. Només des d’aquesta posició es garanteix l’èxit de la proposta i la seua continuïtat en el temps. És a dir, la cooperativa d’arquitectes va col•laborar amb els seus coneixements tècnics a la construcció d’un marc a mida de les veïnes i per tant amb un camí d’èxit social i continuïtat, assegurats ja d’eixida.

primavera 2017

>

per a col•lectius com la infància, l’adolescència i la gent gran, i també per a persones amb diversitat funcional.

--La funció social: generar àmbits de cohesió i convivència que permeteixquen socialitzar i gaudir, mitjançant activitats de trobada veïnal intergeneracional. L’hort, gràcies a la seua condició d’àmbit de treball compartit, d’intercanvi i d’autoresponsabilització, pot esdevenir així un espai a l’aire lliure que serveix de lloc de trobada informal i on es poden generar nous contactes interpersonals dins de la comunitat, reforçant així el teixit social del barri.

--La funció formativa: formar en tècniques i procediments d’horticultura, i alimentació sana i de temporada segons els principis de l’agricultura ecològica. L’hort, plantejat com un espai de formació i d’intercanvi de coneixements, pot esdevenir així un espai educatiu formal i informal de les tècniques d’horticultura, un espai on es poden arribar a compartir gran nombre de valors vinculats a l’ecologia i a una vida saludable. A través de l’aprenentatge de com cultivar les hortalisses, de com cuinar-les i de com aprofitar el rebuig orgànic que generen, és possible descobrir molts criteris de sostenibilitat urbana.

En l’actualitat l’hort està autogestionat per la mateixa comunitat d’hortolans que després d’un procés d’acompanyament d’un any amb l’equip d’arquitectes es van constituir en una associació responsable de la gestió de l’hort en termes econòmics, d’espai i de comunitat.

ERTFM

Crearqció. Desbocats

>

54

Crearqció. Draps Bruts

Crearqció. Processos transformadors.

Del treball realitzat per crearqció durant els últims anys, m’agradaria destacar alguns dels aspectes que per a mi han sigut més importants. Concretament dels treballs a Carlet. Treballar amb les ferramentes que sempre he tingut a mà, amb les persones que vull ferho, i per a les persones que estime, ha sigut una bona experiència no només pel plaer d’haver-ho fet sinó per l’aprenentatge que això ha generat.

Durant dos anys ens vam encarregar des de la cooperativa, de realitzar el projecte d’any faller per a la realització de les distintes falles gran i menuda, de la falla Avinguda Blasco Ibáñez. Això implicava una responsabilitat pel fet que el que férem anava a representar a tota una comissió fallera.

El primer any la comissió es trobava en una situació particular socialment, amb grupuscles molt marcats i una divisió clara dels rols i tasques de les distintes persones de la comissió. Això feia que qualsevol cosa que es plantejara fer de manera global fora difícil.

En un any on la falla no tenia màxima representant, totes les persones havien d’adquirir la seua funció.

Així apareix el lema de la falla Desbocats amb tots vosaltres. Un projecte que estava fet a mesura del que la falla volia mostrar en l’àmbit social, una mostra de

>

Introducció

ERTFM

55

Crearqció. Falla Infantil “Somnis quotidians”

la seua actitud cap a la festa, una voluntat. A més d’un plantejament respecte a les falles a la localitat.

El segon any, ja hi havia molta tasca feta per la insistència als tallers d’una voluntat de treball col•laboratiu. Amb un grup motor mixt de coordinació es va optar per prendre un camí més introspectiu. Una mirada cap a endins per plantejar i qüestionar qui érem i com ens mostrem, a escala personal, social (com a grup) i col•lectiu (a la societat). Així naix el projecte Draps Bruts amb el qual l’objecte falla es converteix en un gran portador i transformador d’eixes reflexions fetes al seu interior.

Al mateix temps, el treball amb la gent menuda va servir per a través de la seua mirada cap als diferents monuments generar i experimentar dinàmiques urbanes i socials. L’eliminació de les barreres físiques dels monuments i el seu intercanvi per elements lúdics per als més menuts creant límits intangibles amb l’ús. La construcció d’un relat a partir dels somnis individuals. O la realització d’un somni conjunt, amb la particularitat de què els pares eren els encarregats de fer-lo realitat. Establint així un treball col•lectiu conjunt entre el grup de menuts i el de majors.

Aquestes dinàmiques en conjunt en tota la coordinació d’activitats i tallers per arribar a la setmana de falles amb tot el treball realitzat van servir per a unir el grup, desfer els rols establerts entre joves i vells, grans i menuts, homes i dones, gent activa o passiva dins de la

petita societat que és una falla.

Per altra banda, vam preparar i coordinar la setmana europea de la mobilitat celebrada el passat Setembre.

Amb les activitats programades volíem experimentar noves condicions i dinàmiques per millorar la mobilitat de totes. A més de visibilitzar allò que ja es du a terme a la ciutat respecte a la mobilitat. El treball estava dividit en tres grans eixos: el social, l’econòmic i l’ambiental. Amb els que agruparem cadascuna de les activitats, per anar assolint certs objectius i extraure informació que poguera avalar les decisions polítiques i tècniques del futur.

Cal ressaltar ací, dins de l’eix ambiental l’activitat de la taula sectorial. Aquesta activitat va tindre la particularitat de ser una deriva entre el centre del poble (el paisatge urbà), i la cooperativa agrícola.

Pel camí s’anaven realitzant parades on intervenien diverses persones clau per parlar del límit i les relacions ciutat-riu (paisatge fluvial), ciutat-camp (paisatge agrícola) i riu-camp (paisatge productiu).

Així, posant el riu en el centre del debat ambiental de la localitat, ja que travessa i divideix el terme municipal, vam poder extraure les següents conclusions: Encara hi ha una memòria col•lectiva capaç de recordar usos i activitats a la llera del riu. A més aquesta memòria sempre fa referència a l’aigua com a

56

ERTFM

primavera 2017

--Unes activitats i usos que les veïnes no tardaren a declarar com a vigents i per tant, recuperables.

--Els agricultors identifiquen clarament que l’aigua de les séquies és aigua del riu, i per tant que és ‘normal’ que no hi haja aigua al riu (allí no té utilitat).

--Els polítics i ciutadans es quedaren sorpresos de tindre un paisatge així al propi tram urbà del riu -- Des de la cooperativa, es gestiona gran part del territori municipal de manera indirecta i es controla la política de rec i per tant la gestió de les séquiesassuts-riu.

-- La confederació gestiona l’aigua i no el riu i ningú està fent res per evitar aquest comportament anòmal. A més des de la confederació es pressiona constantment a l’administració local perquè no faça ni permeta cap ús al domini públic hidràulic.

--I en definitiva que a Carlet, una ciutat amb una morfologia clarament fluvial, com analitzarem més endavant, s’ha d’aprofitar el riu. Per a cuidar i mantenir-lo com una font de recursos que podria ser inesgotable. El riu, si el cuidem, pot ser l’oportunitat de transformació cap a una ciutat del futur, millor, més sana. Consolidant el pas del riu i la seua repercussió urbana i social, i adquirint responsabilitats tant des de l’administració com des de les empreses, col•lectius i associacions, o fins i tot individualment, és possible.

Una prova d’açò per posar només un exemple i finalitzar, va ser l’activitat de l’aparca mercat. Durant el matí de dissabte, per la celebració del mercat ambulant es va tractar d’estacionar tots els vehicles comercials junts al malecó del riu, modificant la regulació normal. D’aquesta manera eliminant unes vint places d’estacionament a la vorera interior, s’aconseguien estacionar cent vint vehicles comercials. Amb aquesta prova es va demostrar que solucionar el problema setmanal d’estacionament és possible i que no cal realitzar la intervenció que s’està plantejant de farcir el riu per construir un aparcament.

>

element principal del riu.

Crearqció. SEM Carlet, taula ambiental

ERTFM

Aranea. La proximitat d’un referent.

Mentre realitzava assignatures de tercer i quart curs de carrera vaig participar en tres IP Whorkshops amb estudiants d’Universitats d’Alemanya, Noruega i Turquia a les ciutats d’Hamburg, València i Stavanger.

Als tres casos es tractava de reflexionar d’una problemàtica semblant a les vores de les ciutats, i als límits d’aquestes amb espais fluvials o marítims. En els tres casos es tractava de definir una intervenció urbanística. Açò limitava prou, especialment el treball dels últims dies, on els plantejaments importants es deixaven de banda per solucionar la intervenció.

Aquestes experiències van servir per a participar en el taller PH (paisajes habitados) d’Alfàs del Pi, organitzat pel grup Aranea i l’Ajuntament de l’Alfàs del Pi. Aquest taller a diferència dels anteriors tenia diverses escales de treball repartides en sis grups d’actuació i treball.

Aquestes anaven des de la intervenció territorial, a la coordinació i organització de la presentació i visibilització final del treball dels altres grups. En el meu cas, vaig formar part de l’escala de treball 2, amb la tasca i l’objectiu de redibuixar els límits de la ciutat invisible. Amb només una escala de treball més allunyada que la nostra, la del grup coordinat per M. Monteserin i M. Mallo, que havia de pensar la ciutat del futur.

Aquest taller va ser molt intens i d’ací van sorgir moltes amistats, com per exemple amb el fabricante de espheras (coop. d’arquitectes a València), amb la gent de Madrid (Manu Sánchez, Manu Monteserin i Maria Mallo), el propi grup Aranea, Antonio Abellán

57

>

Introducció

Dibuix col•lectiu al vidre de l’aula Enric Miralles.

de Murcia... Però a banda, va servir per a plantejar d’una manera seriosa recuperar el barranc que uneix la platja de l’Albir i abraça la població de l’Alfàs com un eix de comunicació fonamental entre la població i la platja. Aquest eix que vam recórrer permetia ja, sense obres extra, aquesta circulació pensada per desaiguar les crescudes i prevenir riscos. Evitant tots els encreuaments amb infraestructures per les seues característiques i funció pròpies. Més tard, al cinema del poble, defensarem la tesi que si les nostres petjades provocades per aquell innocent passeig foren recolzades per les veïnes de la localitat, amb un petit esforç de neteja de la llera fluvial, seria fàcil mantenir aquest espai d’oportunitat en bones condicions.

Asseguràrem, i després s’ha comprovat, que si al riu hi ha usuàries aquelles persones que l’utilitzen d’abocador deixen de fer-ho.

Des d’ací la meua amistat amb F. Leiva i Marta García (Aranea) no ha fet més que créixer. Junts hem participat i organitzat diverses activitats com el Cello+Laptop a la setmana cultural de l’ETSAV, el taller COSAS VISTAS, diverses correccions de projectes a Alacant, la sessió de treball a Tabarca... Més tard vaig estar treballant a l’àtic de Marvà 7 amb la tesi doctoral de F. Leiva, on tractàvem de fer una anàlisi del dibuix com a ferramenta d’expressió corporal lligat a certes coreografies produïdes en esdeveniments col•lectius.

Des del principi he anat seguint el treball del grup, del que m’agradaria destacar ací els conceptes que

58

ERTFM

primavera 2017

oberts amb paisatges naturals, i se’n oblida que aquests han sofert infinitat d’actuacions humanes. No som capaços de distingir entre el paisatge natural i l’antropitzat. ...Actuem contínuament sobre el nostre entorn, transformant-lo. Fins fa realment poc, resultàvem inofensius en un medi que creiem infinit. Les petjades humanes, exceptuant algunes excepcions, no eren més que concretes intervencions fruït de la necessitat, tractades amb amabilitat i respecte.

>

Aranea. Collage de la ruina.

>

...deuríem d’aprendre de l’ingeni que provocava la falta de medis, de com els homes assoliren un equilibri que els permetia conviure amb la natura i com, lluny del monòleg actual, van establir un diàleg amb l’entorn.

Aranea. Aspecte actual del Valle Trenzado. Elx.

amb el pas dels anys, els factors climàtics tendeixen a igualar tots els components del paisatge, les marques que al seu dia eren evidents, poc a poc, es van esborrant, i arriba un moment en que ja no som capaços de distingir-les,... el temps les ha fet lloc. La ruïna es converteix en un símbol de reconciliació, en el que la natura recupera el seu lloc i acull generosament la memòria de la intervenció humana’.

‘...al passejar per les nostres ciutats no se’ns ocorre imaginar que sota el consolidat mant urbà va haver una vegada un paratge natural. Quan casualment ens trobem ens trobem amb alguna vella fotografia que evidència aquesta insòlita presència, ens estranya descobrir la forta estructura natural sobre la que aquestes s’establiren.

Amb el projecte del Valle trenzado per al tram urbà del Vinalopó a Elx es pretenia recuperar les petjades dels trànsits pel riu abans de la seua canalització.

Aquests traçats havien de recuperar aquells camins del passat adaptant-se a les complexitats geogràfiques i administratives de la llera, fent d’ella un espai amb certa qualitat ambiental i fàcil accessibilitat. D’aquest projecte desgraciadament només s’ha realitzat una xicoteta part deixant les altres parts degradades i l’espai d’accés al parc fluvial en l’oblit. Tot i que el projecte ha estat premiat i reconegut internacionalment, a Elx encara avui no s’ha obert oficialment al públic, i està a l’espera que arriben temps millors que permeten continuar teixint aquesta xarxa.

al allunyar-nos dels entorns urbans la nostra percepció canvia dràsticament. Si en la ciutat no reconeixem el germen natural que propicià l’assentament humà, en el camp son les petjades de l’home les que pareixen desdibuixar-se. Associem directament els paisatges

Aquest projecte és un projecte que em va fer veure que altra realitat era possible a un tram fluvial urbà, tot i les dificultats que implica treballar amb un riu amb tanta càrrega i explotació a sobre. No s’han de confondre els dibuixos dels camins recuperats del

més m’han influenciat. En primer lloc, utilitzaré unes cites del seu ‘Manifest Continuista’. Amb aquest primigeni manifest ja parlaven d’assolir certes voluntats amb el seu treball respecte al paisatge i començaven a introduir certes idees.

Introducció

ERTFM

59

>

< Aranea. Aquarel•la. Saline Joniche.

Vinalopó amb les línies que jo he anat dibuixant al Magre. El que jo he dibuixat no és un parc fluvial.

D’Aranea també m’ha influenciat el seu tractament de la ruïna. Amb projectes com la Casa de la Balsa o la Casa Ferreret identifiquen l’aigua com a protagonista encarregada d’accelerar els processos d’ocupació de la casa. On la vegetació no només mostra el pas del temps, sinó la proliferació inexorable de la vida. També el caràcter d’habitant d’aquesta, com a guia del que ha de vindre. A l’hora de projectar aquesta altra mirada. Amb el dibuix com a ferramenta d’anàlisi d’aquesta evolució temporal dels habitants, es permeten unes intervencions subtils quasi inapreciables. D’aquesta manera amb petites microintervencions és possibilita la vida que ja teníem davant nostra, davant l’atenta mirada de les veïnes que poden arribar a creure que sense canviar res ha canviat tot. Aranea ací s’autonomena com a un equip cronista de la memòria de les pedres, gestors de l’ecosistema o ‘mediums’ de llocs. Molts dels seus projectes reforcen aquesta voluntat de conservar les ruïnes, evitar enderrocs innecessaris i incorporar al projecte els Això mateix és del que tracta el que per a mi el seu projecte estrella, la intervenció a la Saline Joniche a la regió de Calàbria al sud d’Itàlia. Aquest projecte tracta de retornar a la natura un espai industrial oblidat, una sèrie d’infraestructures en desús i el poblat abandonat del Pentadàctil. Al projecte remarcaven que els temps d’explotació sense control s’han acabat, que ja no existeix cap obsessió a aquest lloc per la productivitat, i que el que es pretenia es retornar-lo a un sa equilibri mediambiental. Plantejaven un ecosistema renovat, atractiu i punt de referència mundial per a nous inquilins (noves espècies) que l’anirien descobrint, dotant-lo de nou de productivitat. La proposta restaura el paisatge original d’aiguamolls i maresmes amb una capa de la industrialització superposada, reestructurant a dintre l’equilibri natural, per recordar

Quaderns de: F. leiva | S. Robert

a les generacions del futur la inconscient actitud dels habitants del passat. Ací dins d’aquests paisatges reinterpretats, envaïts per la natura de nou, es crearia un ecosistema en continua evolució on desapareix per complet la figura de l’arquitecte que dissenya. Ací el paper que el grup Aranea proposava realitzar era sols, el de mitjançant la descontaminació i inundació de la infraestructura industrial, assegurar una nova vitalitat ‘natural’. Així va nàixer el catàleg d’espècies i espais que mostren les imatges on es veu clarament la intenció del projecte.

Per últim, i arran de la nostra inquietud compartida pel dibuix, el treball a la tesi i l’intercanvi constant del nostre treball citaré el que Paco anomena ‘contagios’.

Aquest és l’últim punt de la seua tesi. Aquestes infeccions no son més que aquells gestos apresos o duts del treball de l’altre. Els dos hem intervingut en dibuixos realitzats per l’altre, hem dibuixat en quaderns que hem intercanviat, realitzat dibuixos col•laboratius, intercanviat ferramentes de dibuix...

Això ha fet que de sobte, camins rebutjats o deixats de banda per un, es reprenen perquè l’altre no els havia deixat de banda, o els reinterpreta. Això ha fet que sorgiren una sèrie de dibuixos amb estils i tècniques diversos que són contagis directes o contaminacions de l’un sobre l’altre. I la propagació no ha fet més que començar, ja que també està greument afectat Sean Robert. Aquest fet comunicatiu del qual parlem és molt generós, i pot convertir-se en una ferramenta d’aprenentatge i evolució múltiple a llarg termini. De moment ja s’ha convertit en un espai comú que és un goig i una sort poder compartir.

>

60

ERTFM

primavera 2017

Amb E. Almalé.al Palau dels Esports. Huesca.

> Dibuix homenatge a Enric pel parc dels colors.

Enric Miralles. Companyies vistes a esquerra i dreta.

los passar per Barcelona, per anar a llegir la seua tesi dipositada en la Biblioteca de l’ETSAB.

Per finalitzar amb aquesta part on he citat i explicat els projectes dels quals més he aprés o més m’han servit d’exemple per a la realització d’aquest treball, citaré la figura de l’Enric Miralles. Aquest arquitecte, en concret la seua arquitectura, el seu treball al Centre de Tecnificació Esportiva d’Alacant i al Palau dels Esports de Huesca, va fer que jo emprenera aquest camí. El batxillerat artístic i el treball al taller de mon oncle l’escultor Jaume Espí havien fet que jo m’apropara a l’obra de diversos pintors, escultors i fins i tot algun arquitecte, antics, clàssics o també, als vius. En cap moment, res em va sorprendre massa de tot el que anava aprenent. Fins que va arribar l’obra de l’Enric.

Com a esportista vaig descobrir la seua obra sent usuari. Vaig competir a Huesca i Alacant. Però va ser al segon, on vaig habitar durant quatre anys, on vaig poder descobrir a poc a poc la seua màgia. Tot i que també vaig haver de sofrir la problemàtica particular d’aquest edifici, però això és una altra història.

Emprendre aquest viatge que vaig anomenar COSAS. VISTAS, com la seua tesi, em va portar a conéixer aquesta inquietud compartida amb molta gent. Una d’aquestes persones, l’Eduardo Almalé és qui ha fet el treball de recull i recerca més intens de l’obra de l’Enric. I segons jo, és qui més en sap. Després, i amb permís, de les seues vídues. El viatge i l’elaboració d’una guia per realitzar-lo es va convertir en l’excusa per sol•licitar unes ajudes denegades sistemàticament.

Però que ens van dur a organitzar gràcies al departament de projectes de l’ETSAV un taller amb quatre sessions impartides per Eduardo Almalé, Javier Jiménez, Francisco Leiva i Maria Mallo. També vam poder realitzar i editar la guia de viatge, gràcies al vicerectorat de cultura de la Universitat Politènica.

Prompte, em vaig adonar que ningú em parlaria d’Enric Miralles al llarg dels meus estudis, i que hauria de ser jo mateix qui l’estudiara pel seu compte.

Ràpidament vaig localitzar les seues obres més properes i començarem el viatge. Viatge que per parts he repetit sempre que he tingut ocasió o excusa. Fins i tot vaig haver de canviar uns vols, per aprofitar fent-

A banda de per conéixer i gaudir de l’amistat d’aquestes persones. El viatge de descobriment continuat de l’obra de l’Enric ha servit per, retrobant-lo al camí repetidament, anar superant els distints cursos freds, rígids i monòtons de projectes. Va ajudar també per fer-me estudiar l’obra d’autors que Enric havia estudiat com Le Corbusier i Alvar Alto o Asplund.

També em vaig apropar des d’ací, amb l’actitud del que mira per una escletxa, al treball de contemporanis com David Hockney o Alvaro Siza, que Enric seguia de ben prop. O fins i tot em vaig inventar relacions inexistents

ERTFM

i vaig redescobrir l’obra d’Oteiza i Chillida. Enric va crear escola, i alguns dels seus deixebles o contagiats van ser Eva Prats i Ricardo Flores, de l’estudi Flores i Prats, autors del llibre Pensado a Mano. També Josep Miàs. O el recentment descobert, Peter Salter, deixeble dels Smithson, i segurament proper als tallers organitzats conjuntament per aquests amb l’Enric als 80. Aquesta última afirmació és del tipus de totes les connexions que he anat establint i comprovant durant els últims anys. Moltes s’han confirmat, altres només han servit d’excusa per a estudiar aquests camins possibles.

Així que he anat estudiant obres, aproximant-me a elles, descobrint-les i redescobrint-les repetidament.

Com al treball realitzat conjuntament amb David Vegara per a l’article del Paisea 32 Parque Urbano 3 (2016), el Parc dels Colors memòria col•lectiva de la ruïna. On la mirada feta des de la visió social del parc va ser clau a l’hora d’entendre aquesta obra Universal.

Com deia, fins i tot les obres més estudiades, al mirarles ara de nou, em sorprenen. Segurament perquè qui canvia constantment els ulls amb els quals les mire a esquerra i dreta, sóc jo.

Tot açò ha servit per a contribuir en part a situar la figura d’Enric Miralles i el treball que va realitzar al lloc que mereix (fet inesperat i involuntari completament). I per carregar la motxilla d’històries i coneixement que m’han ajudat a seguir endavant per aquest camí, amb un guia de luxe.

61

>

Introducció

Bàsquet amb F. Leiva. Centre de Tecnificació. Alacant

Filosofia de l’encant.

Diàlegs imaginaris i històries d’amor

- U [1] -. DE VIAVITA Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d’aprendre tot allò que m’havia d’ensenyar. No volia descobrir, a l’hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut. No desitjava viure res més que no fos vida -m’agrada tant, la vida...-, ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari.

Walden, o la vida als boscos Henry David Thoreau (1817-1862)

-T’espere -li va dir La Magrànima a Viavita mentre el contemplava des de la seua corba existència.

[M’espera]. I aquest predicat, curt, directe i precís percudia aterridor dintre la llera de Viavita. ...

-Deixa’m estar! -increpà Viavita a La Magrànima amb una barreja de por, desconfiança i abandó-. Ja n’estic acostumat a viure assetjat: m’aturen, m’enllaunen, em soterren, m’enfurisc, cresc, minve i torne a encetar un cicle d’eterna melangia. No em calen els teus murs, presó estàtica de formigó i vidre que potser un dia trague amb la fúria de les centúries. Deixa’m estar!.

-T’espere. Et desitge. T’enyore -li resava Magrànima mentre Viavita minvava o creixia, apareixia o s’esfumava al llarg del seu camí-. Allò que s’oposa a l’amor és la por, però, allò que tot ho abasta -l’amorno pot tenir oposats. I tots dos som u. T’espere –va concloure La Magrànima. …

I allí estava jo, Walden, assistint atònit a aquesta batalla entre dues energies que no podien sinó entendre’s. No calia fer res, tan sols romandre quiet i deixar que tot trobara el seu camí, el camí de la vida.

- DOS [2] -. DE LA MAGRÀNIMA Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la vida, d’una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d’allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extraure’n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conéixer al món; però si fos sublim, conéixer-la per pròpia experiència i ser capaç d’explicar-ne la veritat després d’aquella propera excursió.

Walden, o la vida als boscos Henry David Thoreau (1817-1862)

-Has vingut! T’esperava! -cridà La Magrànima.-.

-He comprés. I comprendre comporta acceptar. Tu bategues perquè jo sóc; jo podré alenar perquè tu bategues. Tots dos som u. He vingut -declarava Viavita embolcallat de verds, púrpures i grocs.

-Era qüestió de fe. Em negares durant molt de temps però jo t’esperava. Em pensaves i alhora em rebutjaves.

Però des del fugaç instant que algú et pensa, existeixes.

Em vas imaginar per a complementar-te, no per a envair-te. Tots dos som u. I jo t’esperava -recitava per a si La Magrànima prenent consciència que aquell moment, el de la veritat, era real. …

Cap cosa real pot ser amenaçada. Cap cosa irreal existeix.... I així, absort en aquests pensaments, jo també vaig comprendre que Walden no podia sinó existir en aquest moment i ser alhora somni i realitat, mortal i etern però, sobretot, viu.

Filosofia de lâ&#x20AC;&#x2122;encant o Filosofia barata: el des-encant.

Per entendreâ&#x20AC;&#x2122;ns o intentar-ho almanco

TRES [3].- QUI ÉS QUI EN AQUESTA HISTÒRIA

U [1]: principi diví; etern infinit. Inici, creació, idea, acció i voluntat. Punt de partida, impuls inicial, llavor. Ek ong kar. Jo sóc.

Viavita: camí de vida. És l’animus: moviment, acció d’engendrar, penetrar, capacitat d’explorar el món. L’etern masculí a l’inconscient femení (llera). Representació del riu Magre.

Dos [2]: recepció, sensibilitat, cooperació. Associació, treball en equip. Dualitat, sensibilitat, intuïció. Capacitat de donar i rebre.

La Magrànima: ànima, cor; entrega i receptivitat, tendresa, fecunditat, contemplació i intuïció. L’etern femení a l’inconscient masculí (riu). Representació de l’edifici de l’ERTFM. Tres [3]: Expressió, creativitat. Trinitat, unió d’allò masculí i allò femení i la comunicació que s’estableix entre tots dos. Unió d’energies, resultat i conseqüència.

Walden, o la vida als boscos: Jaume, o la vida al Magre.

2.

2.1.- Protecció i conservació 2.2.- Rehabilitació del Territori Fluvial 2.3.- Formació i educació ambiental 2.4. Voluntariat 2.5.- Participació social 2.6.- Investigació i desenvolupament científic.

2.7.- Finançament 2.8.- Cronograma

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

69

Introducció L’anàlisi exhaustiva del riu Magre, així com de tot allò que repercuteix sobre ell hauria de ser la primera tasca a realitzar. Estudiar la història i l’evolució de la seua llera, els primers assentaments i conflictes, l’ús que se’n fa i se n’ha fet dels seus recursos, així com les característiques de l’ecosistema que ha generat.

D’aquesta manera, amb uns coneixements amplis i sòlids, es podria afrontar la difícil tasca de trobar solució a algunes de les problemàtiques que sorgirien d’aquesta anàlisi prèvia, així com definir línies estratègiques de treball per consolidar el bon funcionament de l’hàbitat.

Aquest treball no és tasca per a una sola persona, ni tan sols es pot realitzar des del punt de vista d’una única generació. La consolidació del coneixement i anàlisi de l’hàbitat fluvial s’ha de fer al llarg del temps, amb un màxim de veus possibles i d’una manera oberta.

Així, que aquesta petita memòria no pretén ser més que un cant cap a eixa voluntat. Un granet de sorra més. No es trobarà ací cap estudi detallat de cap de les línies de treball o aspectes generals. Com ja s’ha dit aquesta part del treball seria inabastable.

A més es fa difícil generar un coneixement ‘lineal’ al llarg del riu, ja que la tendència ha derivat cap a l’aïllament dels pobles. Una de les voluntats d’aquest treball és just generar eixa xarxa de coneixement i treball compartit. És la voluntat amb la qual s’inicia aquest treball.

De la qualitat d’aquesta anàlisi i recerca dependrà la qualitat de les propostes i els treballs de futur, la seua efectivitat i l’eficiència dels esforços. L’Estratègia per la rehabilitació del riu Magre que a continuació es presenta no és més que un full de ruta dels treballs a realitzar. Està dividida en els 8 grans camps de treball, des dels quals de manera coordinada s’ha de fer front a un treball d’estes característiques.

L’aigua i el temps, seran els principals materials de construcció d’aquest projecte de rehabilitació fluvial.

L’aigua com portadora i possibilitadora de la vida. És

la ferramenta de modelatge i construcció del paisatge.

El temps i la permanència, les capes successives que consolidaran eixe paisatge. L’estratègia és, com dibuixar sense esborrar.

Les idees principals que condueixen a creure imprescindible un treball com aquest son: 1.

Fer complir la Directiva Marc de l’Aigua (DMA) en el context territorial del Magre.

2.

Definir el territori fluvial del Magre així com aquelles àrees d’influència directa o amb vincles directes amb l’ecosistema fluvial del Magre.

3.

El territori fluvial és la ferramenta que garanteix la gestió i protecció de l’ecosistema.

4.

Garantir la salut de l’espai mitjançant un procés de rehabilitació que assegure la pervivència i el futur del riu.

5.

Reconéixer i valorar els recursos existents per accedir a ells sense interferir en el procés vital fluvial. Permetre i controlar que les activitats humanes al riu siguen compatibles amb el seu bon funcionament.

6.

Re) enllaçar la cultura, el paisatge i el paisanatge, recuperant els vincles trencats, i el riu com a eina de cohesió física, social i cultural.

7.

Incentivar noves pràctiques com la participació i el voluntariat amb el riu com a excusa per millorar la vida i la salut de totes. Mitjançant uns treballs de manteniment constant.

8.

Propiciar noves polítiques, nova gestió i nova cultura de l’Aigua, que mitjançant noves activitats econòmiques i treballs especialitzats asseguren la pervivència de les mesures.

9.

Previsió, control, ús i aprofitament de les crescudes per ajudar al riu a autogenerar-se.

Avaluació i seguiment continuat dels canvis al sistema.

10. El riu Magre i el seu procés de recuperació com a exemple exportable a altres indrets. Com una llavor que s’escampa.

>

70

ERTFM

primavera 2017

Plànol Usos

Els objectius principals que s’han d’assolir amb aquesta Estratègia que ara es planteja són: --Protegir i conservar l’ecosistema fluvial aturant les agressions al medi i controlant l’ús dels seus recursos.

-- Delimitar el territori fluvial per establir programes de gestió.

--Promoure la custodia i corresponsabilització del territori fluvial per tal de garantir les condicions vitals de futur.

--Establir la participació com a eina de govern i presa de decisions.

--El voluntariat, per anar consolidant la importància del manteniment fluvial i donar suport a les intervencions.

--Incloure als programes educatius, la formació ambiental i de sistemes fluvials per propiciar una transformació cultural, una Nova Cultura de l’Aigua.

--Possibilitar la investigació, el desenvolupament científic i tècnic que siga capaç de donar suport i consolidar els coneixements i innovació que es generen.

--Els principals temes a tractar des de cada línia estratègia d’acció i treball són per assolir tots els objectius que a continuació es descriuen de forma detallada son: el territori i el paisatge, l’aigua, la flora, la fauna, el paisanatge, l’agricultura i l’energia.

L’Estratègia, com el riu, serà un camí obert. Amb aquestes línies principals de treball o temes a

tractar s’aniran desenvolupant les tasques i projectes específics. Aquesta és només l’Estratègia global, la qual ve a establir un punt de referència. Vol ser un punt de referència i coordinació, un punt de partida, per a tots els treballs que puguen desenvolupar-se entorn del riu Magre, la seua gestió i protecció.

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

Pressions urbanes compatibles Pressions urbanes incompatibles Pedreres abandonades Pedreres ‘vives’ Terres Cultivables Cultius agrícoles

ERTFM

71

72

ERTFM

primavera 2017

Protecció i conservació Aquestes tasques seran les encarregades principals d’aturar totes les agressions al medi fluvial. Analitzar i controlar l’ús i explotació de l’aqüíer, l’ús del territori fluvial així com el territori vinculat a la conca de drenatge que puga afectar a la vida del medi.

Hi ha molta tasca per fer. Quan es parla de protecció fluvial, es pensa que del que es tracta és de protegir el que hi ha fora del riu. Protegir-ho de l’amenaça que el riu podria suposar en cas d’inundació. Per contra, del que està parlant-se en aquest treball, és ben distint, és just el contrari. Per protecció fluvial s’entén com aquelles mesures que s’han de prendre per protegir la llera i l’hàbitat fluvial de les amenaces externes.

Evidentment en cap cas aquestes proteccions poden limitar o condicionar el comportament natural del riu.

Bones pràctiques Tot i això, les recomanacions i bones pràctiques de gestió d’espais fluvials no poden oblidar que el seu >

Plànol agressions.

caràcter natural és canviant, fins i tot pot ser perillós.

Però és important començar a canviar la mentalitat.

S’ha de deixar de parlar de risc d’inundació. Altres termes, que segurament criminalitzen menys als rius i assumisquen la inundació com una oportunitat per a la vida (que és el que realment són), serien millors.

Gestionar, conservar i protegir un riu és: tractar de reduir la vulnerabilitat d’allò que tindria a l’abast una possible inundació o desbordament, però també fer-ho millorant la seua connectivitat ecològica del territori com a eixos de l’infraestructura verda que són.

Restaurar estos ecosistemes ha de ser: retornarlos l’espai perdut i el seu funcionament natural, assegurant la continuïtat de totes les conques vessants (longitudinal, transversal i vertical) i recuperar un règim de cabals ecològic, per a no interrompre el seu funcionament vital. Açò garanteix també un bon comportament front a les crescudes.

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

Per dur endavant aquestes tasques el primer que s’ha de fer es identificar i visibilitzar tot allò que impedisca el correcte funcionament del riu. Aquesta visibilització pot dur-se a terme de manera indirecta possibilitant l’accés a eixos ‘punts calents’. Però portar endavant aquestos treballs no serà fàcil. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer, l’organisme competent que ha de vetllar pel compliment i realitzar aquestes tasques en el Domini Públic Hidràulic, les resumeix en: eliminació selectiva d’herbes i podes, eliminació de taps i obstacles a la llera, retirada de peixos morts, neteja de zones de desovament, retirada de vehicles i objectes abandonats, plantació d’espècies autòctones de ribera, creació d’àrees de refugi per a la fauna , eliminació de barreres de la llera per millorar la continuïtat del riu, actuacions per fomentar l’ús públic i recreatiu, retirada de sediments i augment de la secció de desaigüe i, l’execució i reparació d’obres de defensa (escolleres i motes). Evidentment a la Confederació es coneix la Directiva Marc de l’Aigua

Viaris motoritzats Possibles espais contaminants Aigües residuals Abocadors il·legals

73

com queda patent a estes tasques per ella definits. Però també fan veure, amb l’execució i reparació d’obres de defensa, i la retirada de sediments i augment de la secció de desaigüe, quina és la seua vertadera voluntat. Al Magre, la realització d’aquestes ‘tasques de manteniment’ no s’ha realitzat massa exhaustivament.

Des de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, la proposta de neteja d’àmbits fluvials, manteniment i conservació, diu que ‘el medi fluvial, en condicions naturals, compta amb mecanismes que fan innecessària l’execució de neteges’. La realitat, afirmen, és que la presència d’infraestructures i la progressiva alteració dels règims hidrogeomorfològics, i els usos del sol en els marges i planures d’inundació, fan que aquest funcionament natural no siga recomanable. Per tant per realitzar una neteja dins del marc normatiu de les Directives Europees, s’ha de realitzar una avaluació crítica del nivell de compliment dels objectius d’aquestes intervencions. Per a no estar solucionant el problema temporalment, sense afectar a les causes

74

veritables del problema, que mai pot ser el riu. I per a no ampliar o agreujar el problema. És a dir, s’ha de rebutjar definitivament la idea que les neteges dels rius són la solució als problemes generats per les inundacions (problemes generats pels homes, no pel riu). I exposar un conjunt de recomanacions sobre l’execució, per, en cas de dur-se endavant, siguen el més exitoses possible.

La FNCA defineix com a impactes negatius habituals de les operacions de neteja als rius: l’augment dels processos d’erosió lateral de les lleres, la destrucció de la vegetació de ribera, l’anul•lació dels processos de regeneració de les comunitats vegetals, la destrucció de microhabitats, la reducció de la biodiversitat, l’impacte sobre espècies la fauna, l’empitjorament de l’estat ecològic del riu, l’augment de les puntes de velocitat de corrents, l’anul•lació de processos morfodinàmics (transport i sediments), l’impacte paisagístic i la generació de conflicte social entre els que recolzen o

ERTFM

primavera 2017

no les actuacions (que mai solen ser consensuades).

A més, aquestes tasques de neteja no solen ser selectives i es porten a terme amb maquinària pesada.

Això, per a un ecosistema viu tan sensible com un riu, sempre és una ferida que tarda molt de temps en sanar. S’han de realitzar sempre, tasques de neteja selectives (en espècies invasores) i petites actuacions per prevenir un bon estat ecològic. Vetllar pel no deteriorament i la recuperació, sempre que siga possible, d’un bon estat de la massa d’aigua i per tant, pel manteniment i la conservació de lleres.

A més de la necessària tasca de neteja d’aquelles espècies invasores, al riu Magre s’ha de realitzar una tasca molt important d’eliminació de residus de les lleres i de les proximitats del riu. El riu ha estat utilitzat d’abocador incontrolat durant anys. S’hi han dipositat als seus marges tot tipus de deixalles, runes, electrodomèstics, restes industrials o restes de treballs agrícoles. Aquests residus han contaminat l’ecosistema considerablement.

>

Plànol no motoritzades.

traçat actual proposat pas per vianants

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

A banda d’aquesta acumulació de deixalles cal parlar de l’agressió que suposa per al Magre les diverses explotacions mineres que s’han produït als terrenys adjacents. La realització d’excavacions profundes de fins a quaranta metres de profunditat per a extraure graves ha deixat una seqüència de ferides que pareix irrecuperable. Aquestos forats han servit històricament d’abocadors ‘controlats’. Sistemàticament s’han farcit de residus sòlids, a priori inerts, però hi ha indicis de què això no ha sigut sempre així. S’han farcit de residus fins a pocs metres de la cota original del terreny, per culminar-se amb terra vegetal, i realitzar plantacions de les espècies comercialitzades en cada moment per la cooperativa. D’aquesta manera s’ha generat un subsòl contaminat i contaminant. Que a més, com que no està degudament aïllat, genera drenatges constants al trobar-se situat als costats i per davall de l’espai fluvial. Aquest és un dels motius pels quals a l’imaginari col•lectiu s’ha establert la idea del riu com a abocador.

75

Com és de suposar l’extracció de graves i la mineria, a banda d’aquestes ja citades, té moltes altres conseqüències directament i indirectament sobre el territori fluvial. A algunes d’aquestes ‘altres pressions farem referència a continuació.

L’existència de camps de treball a les duess vores del riu i al llarg de diversos trams del riu, fa que existisca un flux consolidat de tràfic pesat. A més, per les mateixes característiques dels treballs en marxa es realitzen passos constants transversals al sentit de l’aigua així com modificacions de camins i sendes. Facilitant així els treballs, però maltractant i retallant constantment la vida i autogeneració de l’ecosistema. Açò és possible en part, perquè molts d’aquests trams el riu solen romandre secs (circumstància causal).

No s’encetarà ara el debat sobre la il•legalitat de l’activitat minera per davall del nivell freàtic (que és evident), ni tampoc sobre la il•legalitat de no realitzar sistemàticament tasques de rehabilitació ambiental o

>

Imatge. Espècies invasores al riu (canyars i eucaliptus).

>

76

Imatge. Residus urbans al riu.

>

Imatge. Gravera abandonada.

ERTFM

primavera 2017

> Imatge. Gravera abandonada.

plans de restauració de l’espai fluvial. Però és evident que les tasques i el tractament de la mineria estan excedint el marc legal, i això és possible per dos motius fonamentals: l’actitud permissiva de les autoritats i de les veïnes de les explotacions i la capacitat de l’empresa per generar una situació de poder sobre aquestes.

Per tancar aquest punt, es genera sobre el territori un ‘buit’ que no és del tot cert. El propietari de les terres excavades o en procés d’excavació és una única persona. Des de fa uns anys a esta banda no s’han venut les terres dels terrenys ‘recuperats’ i per tant és també el propietari de grans quantitats de terreny.

Açò el fa ser un dels majors productors agrícoles i per tant un dels majors accionistes a la cooperativa.

Fet que evidentment fa que tinga un pes considerable (en tones de fruita), sobre les decisions del ‘col•lectiu’ d’agricultors, i de manera ‘indirecta’ sobre la gestió de l’aigua/riu.

Com s’ha de fer?

Per tant i per concloure, recordar de nou que la recuperació de la vegetació ripària, que és un dels objectius d’aquesta primera fase ideal, ha de ser un procés natural. La iintervenció humana ha de consistir

en evitar que es produïsquen agressions i assegurar un espai suficient i de qualitat perquè aquesta regeneració es produesca. ­ ot i això, en molts casos és precís dur a terme una T repoblació per tal d’accelerar el procés de recuperació.

Per tal efecte s’utilitzaran sempre arbres i arbustos de caràcter ripari, de fàcil arrelament i sempre amb una correcta selecció de les espècies autòctones de caràcter local. Utilitzar elements autòctons minimitza la intervenció humana i redueix la contaminació biològica. A més de garantir la seua adaptació al medi, el seu desenvolupament ecològic i l’equilibri amb la resta d’organismes que conformen l’ecosistema. Des del Ministeri s’ha elaborat una ‘Guía Tècnica per a la gestió de materials forestals de reproducció en la vegetació de les riberes’, que recomana algunes

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

espècies. De les quals, per a aquesta zona (Llevant) proposa: Nerium oleander (baladre), Salix atrocinerea (salze), Salix eleagnos (salze gris) com a indicades o principals. I Salix alba (salze blanc), Fraxinus angustifolia (freix), Tamarix canariensis (tamariu), Ulmus minor (om negre), Populus alba (om blanc) com a espècies acompanyants. Però aquesta guia s’ha de completar amb l’anàlisi i els coneixements autòctons per a la correcta implementació dels programes de reforestació, segon el mateix text recomana. >

Imatges. Espècies per a la recuperació

1.

Populus xops | Fulles

2.

Fraxinus angustifolia (freix) | Fulla

3.

Salix atrocinerea (salze) | Fulla

4.

Nerium Oleander (baladre)

5.

Taray

77

1

2

3

4|5

ESTRATÈGIA DE REHABILITACIÓ DEL TERRITORI FLUVIAL DEL MAGRE

MILLORA DE L’ESTRUCTURA I EL FUNCIONAMENT DE L’ECOSISTEMA FLUVIAL Objectius

1.- Recuperar un règim de cabdals que faça compatible l’ús del recurs hídric amb la sostenibilitat de l’ecosistema fluvial

2.- Recuperar la morfología de la llera considerada natural o establerta com de referència

Actuació

- Reducció de la intensitat de la regulació, eliminant o reduint consums d’aigua, acordant diferents èpoques de distribució o enmagatzemament fora dels embassaments...

- Eliminació de les estructures de regulació o disminució de la seua altura.

- Millora del funcionament del riu com un ecosistema viu. Millora de l’estat ecològic de les comunitats biològiques.

- Recuperació del règim natural o disminució de la seua alteració.

- Recuperació o millora de la continuitat longitudinal.

- Millora del règim de cabdals circulant, augmentant la freqüència i magnitud de les creixcudes.

- Recuperació dels processos naturals d’erosió i sedimentació.

- Modificació dels talusos laterals de la llera ampliant l’amplaria del canal fluvial en deteminades seccions eliminant les estructures de protecció de l’erosió o revestint els talusos.

- Millora de la forma de les seccions transversals propiciant la formació de meandres i la seqüència de ràpids i recessos creada pel pròpi riu.

- Reconstrucció de les formes primitives, mitjançant l’excavació de meandres i el moviment de terres necessari per aconseguir la morfologia desitjada.

- Establiment d’un règim de cabdals que contem3.- Millorar de la composició i estructura de la vegetació de les ple el manteniment de nivells d’aigua adequats en quant a la seua magnitud i època. riberes.

- Restauració de la morfologia de la llera.

4.- Millorar de l’hàbitat i recuperació de les comunitats piscícoles

Efectes

- Recuperació del traçat primitiu del riu i els processos fluvials associats al mateix.

- Regeneració natural de la vegetació.

- Control de la invasió d’espècies exòtiques, actuant en els factors que les potencien davant a les espècies autòctones.

- Control del pastoreig. Allunyament de les ocupacions no compatibles amb el desenvolupament de la vegetació natural.

-Augment de la connectivitat de les riberes amb la llera i foment de la regenació natural.

- Plantacions d’arbres i arbustos.

- Eliminació dels impactes generats per les actuacions.

- Regeneració natural de la vegetació.

- Establiment d’un règim ambiental de cabdals sostenible per al funcionament ecològic del riu.

- Recuperació de les migracions de les poblacions piscícoles.

- Eliminació de barreres transversals.

- Regulació de la temperatura de les aigües i l’arribada de llum.

- Regeneració de la vegetació de riba i ribera.

- Control de la incisió de la llera mitjançant rampes.

- Control de l’arribada de nutrients i processos d’eutrofització.

- Creació de l’hàbitat de riba.

- Millora del substrat i increment de la diversitat de l’hàbitat.

ESTRATÈGIA DE REHABILITACIÓ DEL TERRITORI FLUVIAL DEL MAGRE

MILLORA DE LES DIMENSIONS DEL SISTEMA FLUVIAL Objectius

1.- Recuperar la continuïtat longitudinal del sistema fluvial.

Actuació

Efectes

- Eliminació de barreres transversals (assuts, preses, trams de llera formigonats...)

- Recuperació de la connectivitat de l’hàbitat aqüàtic.

- Creació d’escales piscícoles, passos, rampes...

- Millora de la distribució de sediments.

- Disposició de rampes per a l’estabilització de l’erosió de la llera substituint les travesses.

- Millora de l’hàbitat piscícola i recuperació de les migracions.

- Recuperació de la vegetació riparia en els espais oberts. Realització de plantacions de ribera.

- Millora de la continuïtat fluvial.

- Millora del règim de cabdals aumentant la magnitud dels valors mínims.

- Control del procés d’encaixonament i incisió de la llera.

- Millora de la continuïtat del corredor fluvial.

- Millora de les funcions riparies.

- Augment de la profunditat i la velocitat de la corrent en èpoques crítiques, donant continuïtat al medi aqüàtic.

2.- Incrementar la connectivitat lateral de la llera amb les seues riberes i la plana d’inundació.

- Eliminació de barreres longitudinals que limiten els desbordaments (dics, motes, murs...).

- Disminució de l’altura de les ribes. Reducció de la pendent dels talusos laterals de la llera.

- Control de la incisió de la llera mitjançant rampes d’estabilització.

- Allunyament d’usos del sól no compatibles amb la dinàmica de les creixcudes.

- Millora del règim de cabdals augmentant la magnitud i freqüència de les creixcudes.

3.- Millorar la connectivitat vertical de la llera amb el seu medi hiporreic.

- Augment de l’amplaria de l’espai de mobilitat fluvial. Recuperació de processos fluvials i regeneració de l’hàbitat de riba i ribera, afavorint el creixement de la vegetació.

- Elevació gradual de la llera i millora de la incisió i el coeficient de forma de la secció, disminuint la profunditat.

- Recuperació de les formes i processos naturals en les zones desocupades que perteneixquen al territori fluvial.

- Connexió periòdica de la llera amb les riberes i la plana d’inundació a través de les creixcudes.

- Roturació i descompactació dels sols riparis, eliminant els elements de sellat.

- Recuperació de les condicions inicials de infiltració dels sols riparis.

- Retirada dels materials alòctons, impermeables, enderrocs, escombraries... existents en el perfil dels sols riparis.

- Recuperació de la permeabilitat dels materials originals i restabliment dels fluxos d’aigua subsuperficials i subterrànis.

- Control dels processos d’incisió.

- Elevació del nivell freàtic i el contingut d’humitat

- Eliminació de les barreres longitudinals i restriccions al desbordament.

de la llera i dels sols de ribera, i augment de la seua connecitivitat hidràulica.

- Enmagatzemament de l’aigua amb les inundacions i foment de la recàrrega dels aqüífers.

80

ERTFM

primavera 2017

Rehabilitació del territori Fluvial Com ja s’ha dit abans, les intervencions humanes han trencat i maltractat les dinàmiques fluvials. Donant pas a una pèrdua de la biodiversitat i qualitat ecològiques, a més de produir i augmentar els riscos associats a les inundacions. S’ha reduït l’espai fluvial ocupant la plana d’inundació amb edificis, parcs, indústries, explotacions agràries... Les activitats productives i urbanes, han ocupat els espais d’expansió natural dels rius. Espais, que en temps d’abundància, els rius solen recuperar i fer seus de nou. S’han modificat de forma artificial els traçats del riu, i s’hi han situat obstacles que bloquegen el flux de sediments, fauna i flora. Fins i tot la mateixa aigua s’ha vist impedida i reconduïda.

S’ha modificat el cabal dels rius, sense tindre en compte el seu ritme natural, els nivells mínims per a la seua existència, la germinació vegetal o la reproducció i vida d’espècies. Els abocaments indiscriminats han alterat la composició de les aigües, fent-les no aptes per al consum. S’ha eliminat la vegetació de ribera, introduït espècies al•lòctones que trenquen l’equilibri, posant així en perill la continuïtat de la vida vinclada entre organismes dependents entre ells.

La implantació del Territori Fluvial pot ser un camí per aconseguir una gestió sostenible que recupere l’espai del riu. Recolzada i amb coordinació del compliment de les tres principals directives europees que ja hem citat repetidament: la Directiva Marc de l’Aigua, la Directiva Hàbitats i la Directiva d’Inundacions. Definit com un espai ample, continu, inundable, erosionable i no defensat com ja hem dit, aquest espai fluvial i la seua delimitació, han de garantir la permeabilitat dels seus límits. La delimitació del TF (territori fluvial), que ha de respondre a criteris geomorfològics, històrics, hidràulics i ambientals no pot ser estàtica ni permanent.

Delimitar el Territori Fluvial La planificació territorial normalment defineix unes taques d’ús que no es responen normalment amb la realitat. En concret, i parlant de paisatge, es fa difícil delimitar fins on arriba o ha d’arribar un bosc, on comença un riu, o quin ha de ser el límit d’un espai natural. Aquests solen ser difusos i canviants al llarg

del temps. S’entén que en algun lloc haja d’haver una referència per tal de gestionar-los, però en el cas que ens ocupa aquesta línia ha de ser difusa i canviant, per qüestions conceptuals. Els rius, com ja hem dit es mouen, i per tant s’han de modificar amb ells els seus límits ‘administratius’.

Com s’ha dit, el TF ha d’incloure la dinàmica de crescudes dels espais inundables. S’ha de recollir tota la informació necessària per a elaborar un informe del comportament hidrològic, hidràulic i geomorfològic, que ajude a entendre i preveure el comportament del riu. Amb estos coneixements, s’ha d’elaborar una cartografia, una modelització hidràulica i l’estudi geomorfològic de la llera. S’han d’estudiar també els aspectes socials i econòmics que afecten la gestió del territori proper al riu que puga afectar a les posteriors tasques de planificació i gestió. S’ha de fer un estudi jurídic per conéixer l’organització administrativa del sol, la seua propietat, ús, projectes en marxa, planificació sectorial, protecció urbanística o ambiental, valoració econòmica cadastral i d’explotació. A banda, s’ha de realitzar un estudi econòmic de les despeses que les mesures d’implantació del TF puguen ocasionar.

Com s’ha de fer?

Després de realitzar les tasques anteriors es definirà de manera progressiva el TF. De manera progressiva perquè pareix fàcil assumir que tot el que ara es considera Domini Públic Hidràulic (DPH) està inclòs en el que ha de ser TF. Evidentment aquesta delimitació ha respost a una conducció i canalització de les aigües, limitant el riu amb eixe únic paràmetre, deixant fora espais que pel que s’ha dit del TF haurien d’estar inclosos. S’ha deixat de banda la possibilitat d’utilitzar (de manera compatible) els terrenys fluvials protegits pel DPH. O com ha passat amb la darrera modificació i ampliació del DPH, s’ha produït un buit legal en el qual propietaris i ajuntaments de sobte troben els seus terrenys sotmesos a la nova normativa, més restrictiva, i per tant sense possibilitats d’intervenir.

D’aquesta manera el Territori Fluvial podria convertir-

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

El Domini Públic Hidràulic ha sigut fins ara el límit administratiu dels rius.

El TF ha d’incloure el DPH i els espais resultants de l’estudi de la seua implantació.

1

2

>

Esquema implantació del territori fluvial El Domini Públic Hidràulic ha sigut El TF ha d’incloure el DPH i els fins ara el límit administratiu dels espais resultants de l’estudi de la rius. seua implantació.

se en la ferramenta d’ordenació territorial capaç d’assolir la gestió d’aquesta problemàtica, consolidant la seua figura. El procés podria ser, començar a gestionar de manera immediata, i consolidar el TF en tot el DPH. Realitzar un estudi o estudis parcials per anar identificant el TF ideal i planificar cap a on i quant seria bo que creixera. Els socis, propietaris i gestors del d’aquests sols establiran la planificació a través d’un Pla de Gestió i Ordenació del TF (PGOTF), del que necessàriament han de formar part.

S’elaborarà un Pla de Restauració Ecològica del TF (PRETF) i un la de gestió de ‘riscos’ d’inundació que anomenarem Pla d’Inundació (PITF). Per garantir la delimitació de les accions, i l’elaboració de plans es treballarà de forma coordinada amb els agents socials implicats per tal de garantir la seua eficàcia. Només així, amb cura i lentament, pot garantir-se l’èxit de la posada en marxa d’aquest planejament estratègic integral.

Normalment, als treballs de recuperació ambiental es treballa amb una imatge com a objectiu. Aquesta manera de treballar que ací es proposa, és una seqüència d’objectius i metes temporals, que van

81

Recentment s’ha canviat la normativa. Ara, el DPH és més restrictiu incorporant els espais fins a la freqüència de retorn de cinc-cents anys.

3

S’incorporaran al TF tots aquells espais que per les seues característiques i vinculació al riu ho requereixquen.

4

Recentment s'ha canviat la normati- S’incorporaran al TF tots aquells va. Ara, el DPH és més restrictiu espais que per les seues caracterísincorporant els espais fins a la tiques i vinculació al riu ho requefreqüència de retorn cinc-centssuccessiva. reixquen. Un treball ampliant-se dedemanera anys.

constant de delimitació, inclusió i consolidació del TF. Un procés viu cap a la millora global. Que anirà consolidant-se i definint-se constantment. Açò implica una implantació per transferència, lenta. Però continua i efectiva.

Mitjançant acords, aliances i petites conquestes el projecte ha d’anar progressant i assolint objectius.

A les taules de decisió han de participar totes les persones jurídiques, entitats, associacions i organismes implicats, és important fer-ho així perquè del procés només han de sorgir beneficis. Construir un entorn millor és fer-lo més productiu, més útil i més rendible.

Alhora que es realitza tot el treball que s’ha descrit s’ha d’estudiar la implantació d’iniciatives econòmiques o oportunitats respecte a la nova gestió del medi.

Aquestes iniciatives són les que poden garantir el desenvolupament de la regió i per tant la consolidació d’aquest model de gestió territorial. Consolidant alhora, la construcció d’un eix-riu físic, econòmic, social i cultural capaç de vertebrar i assegurar la vida a aquests territoris.

bassa

Séquia d’Alédua assut

assut

ERTFM

Canal Xúquer-Túria

82

primavera 2017

Séquia d’Alginet

assut

Riu Magre

Séquia d’Alfarp

Séquia de Carlet

< Esquema funcionament hídric > funcionament hídric

E.D.A.R.

Una d’estes ‘noves ferramentes’ o iniciatives podria ser la implantació de la custòdia del Territori que ja està duguent-se a terme en el nostre país. Custodiar és guardar, conservar, respectar i cuidar el territori.

Mitjançant una sèrie d’estratègies i instruments, implicar als propietaris i usuaris del territori en la conservació i bon ús dels valors i recursos naturals, culturals i paisatgístics. Per aconseguir-ho, promou acords i mecanismes de col•laboració continuada entre els propietaris, les entitats de custòdia, i altres agents públics i privats (Basora Roca, X. I Sabaté i Rotés, X. 2006).

Un acord de custòdia és un procediment voluntari entre un propietari i una entitat de custòdia per pactar la manera de conservar i gestionar un territori.

El pacte pot ser verbal o escrit (Basora Roca, X. I Sabaté i Rotés, X. 2006). I les entitats de custodia son organitzacions públiques o privades sense ànim de lucre que participen activament en la conservació del territori mitjançant tècniques de custòdia. Poden actuar com una entitat de custòdia organitzacions diverses com una associació de veïns, una organització conservacionista, una fundació, un ajuntament, un consorci i qualsevol altre ens públic. (Basora Roca, X. I Sabaté i Rotés, X. 2006). I per dur-la endavant cal la participació de --La propietat privada i determinades formes de propietat pública (municipal, comunal, domini públic, DPH...) per establir la negociació i desenvolupar els acords de custòdia.

--Les entitats de custòdia civils o públiques que són les impulsores de les iniciatives de custòdia.

--Les administracions públiques que impulsen la custòdia a través de la legislació, ajudes, avantatges fiscals, suport tècnic i formatiu, i aliances amb altres

entitats.

-- La ciutadania i les organitzacions socials que donen suport a les activitats dels propietaris i les entitats de custòdia.

Per garantir la satisfacció de totes les parts cal d’una participació seriosa, com ja parlarem més endavant i establir els consensos de gestió clau, per garantir la millora del territori custodiat.

A més d’haver molts exemples d’espais custodiats, al territori espanyol existeixen diverses xarxes de custòdia com són la Xarxa de custòdia del territori (XCT) a Catalunya, l’Agència Valenciana de Custòdia i Gestió Responsable del Territori (Avinença) i la Red Andaluza de Custodia y Gestión del Territorio (ICTIB) Aquestes treballen agrupant entitats, propietaris, administracions i organitzacions privades per apropar-se millor a la seua realitat social, cultural i natural, i a les particularitats del seu territori.

Recolzant la promoció i posada en marxa de la custòdia i fent d’interlocutors entre l’administració, les institucions, els centres d’investigació i els agents implicats.

Seria fàcil establir mecanismes de custòdia per gestionar aquells espais fluvials (del TF) que per les seues condicions físiques o culturals pogueren assolir usos compatibles amb l’ecosistema i la seua gestió.

Aquesta gestió passarà a formar part d’eixa estructura coordinada amb objectius comuns, en la que podria arribar a consolidar-se aquesta nova manera de gestionar el riu.

Parlant de custòdia, a la web del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient hi ha un glossari on es descriuen diversos termes vinculats a la custòdia del territori. Dels quals s’ha

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

83

Bassa

Sé

qu

Séquia

uia

Séq

ia

d’A

inet

d’Alg

Séquia de Bar

batan

léd

ua

Assut nou de Carlet d’Alfarp

Séq

uia

E.D.A.R.

de C

arle t

Assut vell de Carlet

Canal del Xúquer-Túria

considerat oportú rescatar els següents: --Adopció de riu: és l’acord que té l’objectiu principal de conservar un tram fluvial o zones adjacents, així com divulgar els seus valors a les poblacions properes.

--Contracte de riu: acord entre diversos interlocutors públics i privats amb interessos que afecten un determinant espai fluvial per conciliar els usos i funcions del riu i la seua conca. Per recuperar, protegir, valorar i promoure el patrimoni fluvial.

El grau de compromís jurídic és semblant al d’un conveni de col•laboració. Un contracte de riu es diferencia de l’adopció de riu per implicar a més agents i necessitar una estructura organitzativa. Des del Ministeri s’informa que aquest instrument no està encara recollit en cap text legal ací.

Per tant existeixen ja figures de gestió, que podrien servir usar-se per a regir, en cas d’instrumentalitzar-les en els marcs legals oportuns, els terrenys inclosos en el Territori Fluvial. Per tant, açò és un dels aspectes que fa més realista aquesta proposta d’implantació del Territori Fluvial i totes les figueres administratives que d’això es deriven. Per tal de garantir que tot allò que ocorre prop del riu, i totes les activitats que d’ell facen ús o puguen estar vinculades a algun dels seus recursos es gestiona de manera coordinada i sostenible.

Ara mateix, per fer-ho possible no només caldria voluntat política, sinó, coneixement tècnic i gestió dels recursos logístics que els governs (central i autonòmic) haurien de derivar cap a aquesta ‘nova funció’. I per damunt d’això una Nova Cultura de l’Aigua. Aquest és el vertader repte. Per altra banda per a garantir un bon funcionament del Territori Fluvial, i per tant de l’ecosistema fluvial, és important garantir un règim

hídric adequat i sostenible. Al riu Magre i a causa de la presència i ús de diverses infraestructures hídriques podria fer-se possible sense massa dificultats.

Com a la resta de rius es produeix un circuit on l’aigua va canalitzant-se i utilitzant-se aigües avall. Es retornen a la llera les aigües sobrants (del rec i de les E.D.A.R) i es canalitzen de nou per a ser reutilitzades.

D’aquesta manera es genera una dependència territorial fluvial molt més enllà de l’àmbit o espai fluvial.

84

ERTFM

primavera 2017

Formació i educació ambiental La formació i l’educació, enceten la part del desenvolupament dels punts clau per assolir les garanties d’èxit futur del treball. Ho són perquè identificar un problema-pressió-agressió i solucionarho, o crear el marc jurídic per assolir certs objectius, pareixen tasques fàcils en comparació amb els següents punts del procés. Abans d’entrar en matèria explicarem algunes idees generals.

Sempre s’ha dit que l’educació és cosa de gent menuda.

Aquesta afirmació, tot i que és cert que amb els més petits, lliures dels prejudicis que l’experiència i el coneixement aporten són més receptius, no és del tot correcta. L’educació i la formació van adquirint-se al llarg dels anys, i tot i que també és cert que amb l’edat hi ha certes coses que és més difícil aprendre, parlant d’educació ambiental sempre és un bon moment per endinsar-se en aquest món. Hi ha tant poc de treball fet, tanta falta de consciència (que és vital per altra banda) i tant de desconeixement del funcionament global d’aquest hàbitat que ens acull, que qualsevol aportació i canvi que es faça al respecte, serà positiu. Si parlem de rius, aquest fet encara es fa més patent.

Els rius encara avui en dia es consideren com els canals portadors del recurs econòmic aigua. Açò, els ha dut, perquè els hem portat, a estar en un estat de degradació i abandó en alguns casos absolut. Ens ha dut a esprémer fins a l’última gota dels seus recursos.

I en deixar-los esgotats, passar a considerar-los morts.

Ens ha dut a pensar que el riu és un espai buit, un abocador, un espai sense ús ni interés. A més, el tractament que s’ha fet de les inundacions, com ja s’ha citat abans, ha fet que es criminalitzara el riu. I el riu, no té atribucions humanes, no té culpa. Si s’han de buscar responsables d’aquestes crescudes (naturals) no cal anar massa lluny.

Per tant i com déiem, queda molta tasca per fer.

Començarem pels més menuts, però com veurem més endavant, tot és possible si es treballa de forma coordinada a totes les escales i amb totes les edats.

Qualsevol millora respecte a la formació ambiental de les habitants d’un territori, repercutirà positivament sobre l’ecosistema. I així millorarà la qualitat de la font (mai millor dit) de vida del planeta, els rius, l’aigua.

Per últim, recordar que oblidar aquest fet fa perillar la nostra existència i pervivència a la Terra. Depenem, com la resta d’éssers d’aquesta font inesgotable (sols si la cuidem) de recursos.

Bones pràctiques Abans de parlar de l’estratègia educativa per al treball al Magre, parlarem d’alguns dels programes en marxa arreu del territori, ja que d’aquestes experiències prèvies i de la seua avaluació es poden traure conclusions útils.

En primer lloc s’ha de citar l’existència del Centre Nacional d’Educació Ambiental (CENEAM) ubicat a la localitat de Valsaín, prop de Segòvia. Aquest centre, depenent del Ministeri, porta quasi trenta anys treballant per promoure la responsabilitat social sobre el medi ambient. És un mecanisme de gestió de recursos. Al servei del suport de tots aquells col•lectius, públics i privats, que desenvolupen programes d’educació ambiental. Les seues línies de treball es centren en la recopilació i difusió d’informació especialitzada en educació ambiental, i en el disseny i desenvolupament de programes i materials educatius de sensibilització ciutadana.

També en l’organització i suport de trobades, seminaris i fòrums de reflexió i debat, en el desenvolupament d’accions de formació ambiental, i amb cooperació d’entitats públiques i privades, de promoure i desenvolupar l’educació ambiental.

Des del CENEAM s’ofereix a tots els centres educatius d’Espanya la possibilitat de participar de forma gratuïta en els seus programes educatius, que busquen apropar a l’alumnat el concepte d’un ús racional dels recursos naturals. Mitjançant un equip d’educadors amb molts anys d’experiència en activitats educatives i dinàmiques, s’han dut endavant programes diversos dels quals cal destacar: --El programa ‘ Un viatge entorn a l’aigua: de la serra de Guadarrama a casa’, que tractava de visibilitzar els camins de l’aigua i la importància de conservar-los en bon estat.

--El programa ‘Fauna diversa’ amb el que es donaven

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

a conéixer una sèrie d’animals i els seus costums i pautes de conducta. També s’aprenia a reconéixer les seues petjades al medi natural i als seus hèbitats, per protegir-los i respectar-los.

--Amb ‘L’ús sostenible dels recursos naturals’ es pretenia avaluar la gestió sostenible d’un àmbit natural, i la possibilitat i conveniència d’intervenir a ell amb diverses infraestructures.

--‘Millorem el nostre entorn’ tractava de donar a conéixer les muntanyes de l’entorn i es realitzaven activitats com reforestacions, recuperació d’una senda...

Tots aquests programes es van elaborar per a l’entorn immediat del Centre, pensant en els distints nivells de l’alumnat, des de primària a batxillerat. Des del mateix Centre i amb la col•laboració de l’Ajuntament de Segòvia, les Conselleries de Medi Ambient, Educació i Cultura i l’Escola Universitària de Magisteri de Segòvia es van realitzar a més diversos plans durant més de deu anys mitjançant el programa ‘De la meua escola per a la meua Ciutat’.

Aquest programa buscava, mitjançant la participació infantil i juvenil, obrir a la Ciutat aquests coneixements que s’hi anaven a adquirir en les escoles.

Com una educació per a la ciutadania (quan encara no era polèmic aquest terme), que fera als alumnes conscients i responsables dels problemes de la ciutat.

Mitjançant l’anàlisi i la interiorització s’havien de buscar solucions i aportar demandes, suggerències i inquietuds als responsables municipals.

El programa va anar travessant per diverses etapes com: --‘Segòvia des de la mirada dels infants’ amb l’elaboració d’un mapa emocional de la ciutat des d’eixa altra mirada.

--‘Segòvia, eixe organisme anomenat Ciutat’ on es pretenia elaborar un diagnòstic mediambiental de la Ciutat i un concurs d’ “idees felices” i solucions per a una ciutat més habitable.

--Les ‘Eco-auditories ambientals’ on s’aplicava la investigació realitzada, per realitzar una millora

85

propera i directa. Aquest mecanisme de treball es va centrar als patis de les escoles. I cada centre escolar havia de constituir una comissió ambiental.

--Amb ‘Un compromís amb el Medi Ambient’ per a voluntariat, es pretenia divulgar el programa ‘De la meua escola per a la meua ciutat’, així com altres programes i experiències.

Amb tota aquesta experiència es va llançar un segon pla per a cinc anys (2003-2008) amb el suport d’un Laboratori Ambiental. En aquesta nova etapa es van treballar temes referits a l’ús de l’espai públic per als infants amb programes com: ‘ els infants, el carrer i el camí escolar’ i ‘els infants i els espais de joc i oci en la Ciutat’.

De manera semblant, però coordinat per la Junta d’Andalusia, el programa ‘Aldea’ és una proposta activa, assumida per gran part del professorat que s’ha vist actualitzat mitjançant una perspectiva integral i enfocaments didàctics innovadors. Des de la Conselleria d’Educació i la de Medi Ambient i Ordenació del Territori es llançà aquest nou programa amb la voluntat de: promoure el desenvolupament sostenible i contribuir a crear una societat proambiental, justa i solidària. Suportada als quatre pilars educatius proposats per la UNESCO: aprendre a ser, aprendre a conviure, aprendre a conéixer i aprendre a fer.

Les quatre línies d’acció principals d’aquest programa son: --L’educació Ambiental i la investigació participativa mitjançant la creació d’una xarxa Andalusa d’Ecoescoles.

--L’educació Ambiental sobre sostenibilitat i canvi global amb els projectes Terral, Recapacicla i Ecohuerto.

--L’educació Ambiental per a la conservació de la biodiversitat amb els projectes Semilla, Educaves i Pleamar.

--I l’educació Ambiental en els espais naturals amb els projectes Doñana, Serra Nevada, la Natura i tu i RENPA.

86

xAquests programes, duts a terme a dues regions ben distintes del territori han servit de la mateixa manera per a què les ciutadanes del futur prengueren consciència des de ben menudes de la vulnerabilitat de l’hàbitat, i la importància de mantenir-lo en bon estat per garantir una vida saludable.

Per a tots els públics Però com s’ha dit abans, l’Educació Ambiental no és només cosa de la gent menuda. Un exemple d’açò, és el programa dut a terme al Centre Penitenciari de Segòvia, ‘Espais per al canvi’. Amb la coordinació del CENEAM i l’objectiu de garantir la reinserció social dels presidiaris. S’estableix una metodologia participativa per a promoure l’adopció d’actituds i comportaments responsables enfront del Medi Ambient seguint les pautes marcades pel Llibre Blanc de l’Educació Ambiental. Aquesta publicació diu que l’Educació Ambiental ha d’impregnar totes i cadascuna de les instàncies en les que es desenvolupen les nostres activitats humanes.

Tot i que als Centres Penitenciaris les persones tenen un reduït marge d’elecció, els seus comportaments, a l’igual que ocorre fora, són causa i efecte dels problemes ambientals. Per això, tot i que el programa ‘Espais per al canvi’ es centra en el coneixement i identificació d’aquests problemes, es treballa fonamentalment a conéixer les possibilitats d’actuació individual i col•lectiva dins del Centre amb l’objectiu d’aconseguir un canvi efectiu visual i mesurable.

Treballar a la presó amb població reclusa és un repte, però fer-ho possible, és convertir-la en un vertader espai de canvi.

Per últim, i com a mostra del que s’ha dit, respecte que l’educació no entén d’edats, és cert, farem referència a un altre programa educatiu. Aquest per la singularitat de les persones a les quals va destinat i els seus ‘recursos’. Com s’explicarà més endavant és important a l’hora de realitzar una proposta de programa educatiu avaluar les característiques d’aquelles persones a les quals s’adreça per garantir l’èxit del programa i la seua utilitat.

ERTFM

primavera 2017

El programa al que farem referència és ‘l’escola d’alcaldes’ de la Confederació Hidrogràfica del Duero.

Aquest programa s’emmarca dins del Programa de Voluntariat en Rius del que parlarem també més endavant. El que busca és garantir que no es perden oportunitats i sinergies en les actuacions a executar, i millorar la coordinació administrativa dels ajuntaments pel que fa a la gestió de l’aigua i l’espai fluvial. D’aquesta manera es pretén millorar l’estat ecològic dels rius, disminuir les causes de les inundacions i complir la Directiva Marc de l’Aigua i la de Gestió de Riscos d’Inundació.

Així es millora la transmissió d’informació i coneixements a les autoritats locals dels diferents aspectes tècnics, legals i competencials relacionats en la gestió del Domini Públic Hidràulic (DPH).

I s’apropa els representants polítics a les distintes associacions de voluntariat que estan portant a terme actuacions al llarg del riu, amb l’objectiu que apareguen nous camps d’oportunitat. Aquesta iniciativa pionera és clau a l’hora d’integrar les administracions de petita escala a processos com el que es plantegen ací.

Tant el voluntariat, com els programes educatius de formació ambiental sempre s’havien dirigit a grups d’individus. El fet de conscienciar i incloure als tècnics i representants municipals, obri un camp de possibilitats per consolidar aquests treballs. Suposa una consolidació i reconeixement de la tasca, posantla dins de les prioritats i voluntats dels governs i administracions, i multiplica substancialment els recursos de les iniciatives.

Com s’ha de fer?

A la zona existeixen diversos centres educatius que podrien ser susceptibles de llançar les primeres llavors en quant a l’educació Ambiental. L’experiència diu que és millor començar a consolidar allò que ja està realitzant-se, abans de començar de zero, en àmbits on no hi ha cap referència o tradició al respecte.

El centre ocupacional i de formació professional de Carlet amb l’escola de jardineria al capdavant és el

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

87

sensibles al Territori Fluvial és idònia. Aquesta escola i la seua proximitat i comunicació directa amb el riu, el seu treball principalment amb adolescents i famílies i la seua ‘tradició’ educativa la fan susceptible de ser un dels focus principals de l’Estratègia educativa pel Magre.

Per altra banda, i tot i no ser el centre educatiu físicament més proper a l’àmbit fluvial, el C.E.I.P Bosch Marín és el centre idoni per convertir-se en el primer on s’assage l’educació ambiental i la valoració de l’entorn fluvial. Des d’aquest centre, el més actiu pel que fa a realitzar activitats en l’entorn immediat del centre, fa anys que realitzen una excursió anual en bicicleta fins al riu. En aquesta visita intenten identificar i reconèixer els elements estudiats al centre, com són: les parts d’un riu, algunes de les espècies de flora i les seues parts i característiques i si hi ha sort algun representant perdut de la fauna fluvial.

>

Aquestes eixides solen servir també en molts casos per a què els més menuts assumisquen la possibilitat d’accedir fàcilment a un entorn completament diferent de l’habitual. D’aquesta manera, poden tornar en petits grups fora de l’horari escolar o acompanyats de la família, com s’ha comprovat que ocorre repetidament després de cada visita.

Imatges. Excursió formativa de l’escola (CEIP Bosch Marin).

primer d’aquests camps de treball. Amb aquest equip s’han realitzat tasques de manteniment i pràctica dels coneixements adquirits arreu del terme municipal.

Per altra banda l’existència a Llombai del centre educatiu concertat E.F.A. La Malvesía, on s’imparteixen els cicles formatius de Grau Mitjà de Jardineria i Floristeria, Treballs Forestals, Medi Rural i producció Agropecuària i els Cicles Formatius de Grau Superior de Paisatgisme i Medi Rural, Gestió Forestal i Medi Natural, i convertir-lo en un primer punt de formació i treballs semi-professionals

Per tot açò, i per la proximitat del riu i la seua accessibilitat, es planteja un futur esperançador si ens referim a les possibilitats de convertir-lo en un referent en la formació dels habitants d’aquest entorn.

A més de ser la ferramenta idònia per explicar el funcionament d’aquest territori dedicat principalment a l’agricultura.

88

ERTFM

primavera 2017

Voluntariat Per començar a parlar del voluntariat, es farà referència a aquelles tasques al respecte que puguen estar consolidades o duent-se a terme arreu del territori en aquests moments. Així com, quins són els procediments que s’han de dur a terme per plantejarse una Estratègia de voluntariat fluvial.

Existeix des de l’any 1997 la figura de l’Estratègia Nacional de Voluntariat. Aquesta, com les tres que l’han seguit han tingut una vigència d’uns cinc anys.

En l’actualitat, des de l’any 2014 no s’ha realitzat la recuperació d’aquelles Estratègies del Ministeri de Sanitat, Serveis Social i Igualtat. Tot i això, des del Ministeri de Medi Ambient, dins del programa A.G.U.A., es va posar en marxa el Pla Nacional de Restauració de Rius (2007) del que ja s’ha parlat en el primer apartat d’aquest treball. Dins d’aquest Pla es va redactar la Guia del Voluntariat i Bones Pràctiques en Rius, de la qual s’ha extret la següent informació.

Cal citar també, a l’organització independent WWF/ Adena que va coordinar els treballs durant el procés d’elaboració del document.

El voluntariat en rius normalment s’ha produït mitjançant iniciatives ciutadanes o d’associacions que han volgut intervenir en la conservació, neteja o manteniment dels rius al pas pel territori del què aquestes persones formen part. Sols en alguns casos darrere d’aquestes accions de voluntariat, hi ha hagut estratègies o coordinació globals.

El voluntariat és una de les ferramentes més importants per a la participació ciutadana. Els programes de voluntariat poden contribuir a millorar el benestar de la societat en general així com millorar la vida de les persones en relació al seu entorn. A més és la ferramenta idònia per a sensibilitzar i responsabilitzar als habitants de l’ecosistema, que formen part d’ell, com diuen la Directiva Marc i l’Habitats.

Bones pràctiques Els objectius principals dels programes de voluntariat ambiental entorn dels rius són:

--Conservar i millorar el patrimoni natural i cultural dels rius en el marc d’un desenvolupament sostenible.

--Promoure la participació ciutadana a través de grups i entitats de voluntariat, pel coneixement, diagnòstic i millora dels rius.

--Fomentar la coordinació entre tots els agents implicats.

--I sensibilitzar sobre els valors socioambientals dels rius.

Els programes de voluntariat hauran de complir, tindre en compte i treballar les següents tasques: el disseny de la intervenció, la recerca dels recursos necessaris, realitzar el ‘mans a l’obra’, i fer un seguiment i avaluació, i si cal, un llistat de comprovació.

Durant el disseny de la intervenció és garantitrà l’èxit i eficàcia del programa. S’ha de tindre clar on s’actuarà i per què. Pel que s’ha de tindre, en aquest cas, una visió global de la conca i de les seues diferents problemàtiques. S’ha d’entendre ben bé el funcionament de la conca vessant i identificar els seus valors. També serà important conéixer en aquest moment, totes aquelles actuacions que puguen estar duent-se a terme o afectant l’àmbit fluvial pròxim, qui les està duent a terme... per complementar-se, coordinar-se... multiplicar-se mitjançant aliances.

S’ha de tindre un bon diagnòstic social i cultural per fer una bona actuació ambiental, ja que d’aquesta manera es dotarà al projecte de coherència i no li faltaran suports necessaris. També caldrà identificar als experts o figures de lideratge local, clau a l’hora de conduir i aconseguir voluntàries.

Per a qualsevol treball de voluntariat serà important establir els objectius i les metes a assolir, així com les activitats a desenvolupar. Així es realitzarà un treball operatiu concret sense oblidar que respon a una estratègia planificada. Aquests objectius han de ser: clars i comprensibles, realistes i realitzables, motivadors a l’acció, avaluables i mesurables i amb unes dates de compliment tancades.

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

Els programes de voluntariat fluvial aniran encaminats a treballar dins d’alguna de les següents àrees: -- Activitats de diagnòstic i avaluació. Permetran definir les possibles actuacions i prioritats per a futures intervencions en la zona. A més, els resultats que solen ser molt comunicables serviran per a generar un bon impacte social i establir cert caràcter reivindicatiu. Les persones voluntàries podran realitzar enquestes de diagnosi, identificar pressions i impactes, comunicar infraccions, identificar trams i usos conflictius, valorar l’estat del riu --Activitats de conservació i millora. Es tracta d’actuacions de restauració de processos i estructura fluvial. S’han de dur endavant amb la major organització possible sent el màxim de respectuosos amb l’entorn, ja que normalment suposen una acció directa sobre el medi. Els resultats normalment apareixen al llarg del temps, no són immediats, pel que es fa de vital importància fer un seguiment i avaluació continuats. Per a aquestes activitats és fonamental conéixer les visions locals sense oblidar, i amb l’objectiu, d’una mirada global. Les persones voluntàries podran millorar les formacions vegetals, fer seguiments de la biodiversitat, identificar i controlar les espècies de flora i fauna, millorar els habitats per a la recolonització d’espècies autòctones sempre amb l’aval científic i plans de neteja de residus.

--Activitats de restauració del patrimoni d’ús públic.

Aquestes activitats busquen apropar usuàries als rius i valoritzar el patrimoni històric cultural i recuperarlo. Aquestes accions sobre el patrimoni cultural han d’estar assessorades tècnicament i abordar-se amb el màxim possible d’informació sobre el bé.

Aquestes activitats solen causar un bon impacte sobre la memòria col•lectiva. Les voluntàries podran recuperar o crear sendes, detectar i senyalitzar elements rellevants, recuperar el patrimoni històric i cultural, material i immaterial, realitzar petites obres d’infraestructura d’ús públic i vigilar i preveure l’ús del patrimoni hidràulic.

--Activitats d’informació i sensibilització. Aquestes activitats tracten d’implicar a la ciutadania i als

89

actors clau mitjançant el coneixement, la valoració i l’acció directa en la conservació d’ecosistemes fluvials i sensibilitzar-los en la importància de la participació social per a aconseguir-ho. Aquestes activitats buscaran aconseguir un impacte social més enllà de l’àmbit d’actuació utilitzant ferramentes de comunicació per teixir xarxes.

Així les voluntàries podran: realitzar campanyes de sensibilització i ús responsable de l’aigua, organitzar activitats d’interpretació i educació ambiental, d’investigació social, així com informar i sensibilitzar sobre els valors dels sistemes fluvials i la necessitat de conservar-los, i difondre el mateix programa de voluntariat.

Per altra banda caldrà fer un pla de gestió i objectius a assolir amb els recursos econòmics i materials disponibles, així com de les ferramentes que s’han d’utilitzar. Serà important aconseguir les fonts de finançament suficients i necessàries.

Els materials bàsics necessaris mínims són: l’existència d’unes instal•lacions de coordinació i/o campaments base, material fungible d’oficina, equips tècnics mínims (anàlisi d’aigües, GPS, farmaciola...), ferramentes per a les activitats de camp, transport de les voluntàries i del material, treballs previs a l’entrada de les voluntàries, i materials de seguretat i salut, i de prevenció de riscos.

Tot i que les estratègies oficials aconsellen realitzar un pressupost per a la realització dels treballs previstos, les experiències diuen que és important fer un pressupost mínim sense el qual no es podrà dur a terme l’acció de cap manera, un pressupost aconsellable que garanteix l’èxit, i un d’ideal que assegura la continuïtat i efecte expansiu del treball. Per tant, el pressupost és un document viu, en permanent revisió, al que han d’anar sumant-se recursos. És important recordar que els costos derivats de la gestió de les persones voluntàries seran importants, així com els treballs de disseny, execució i seguiment, i avaluació de les propostes. I que, parlant de recursos estan considerant-se sols béns d’intercanvi econòmic.

Hi ha moltes maneres de donar suport a aquests projectes mitjançant el finançament pròpia (ingressos

90

Captació Motivació

Formació

Reconeixement i certificació

Realització d’activitats

>

Desvinculació

Esquema voluntariat

de les sòcies voluntàries), subvencions de les diverses administracions, patrocinis del sector empresarial i acords voluntaris entre entitats amb objectius comuns. És fonamental que els programes de voluntariat no siguen només una tasca a desenvolupar en el temps d’esbarjo. És important vincular al màxim de perfils possible, i efectivament estarà bé aconseguir mobilitzar famílies senceres que vulguen participar d’aquests programes per gaudir i treballar junts per la millora de l’ecosistema. Açò farà que els programes siguen més efectius. Però per aconseguir una major implicació social i espenta per al programa s’han de mesclar els perfils, col•laboracions d’empreses, entitats públiques (escoles, universitats...), famílies i persones individuals, i teixir una xarxa de suports.

Caldrà buscar col•laboracions dins de les administracions responsables de l’àmbit de treball, contactar i informar els agents competents, agents de conca, Ajuntaments, administració autonòmica ambiental... Contactar i informar-los, demanar-los la col•laboració oportuna, suport tècnic, informació o qualsevol cosa de la qual finalment són responsables últims.

A l’hora de posar en marxa el programa de voluntariat s’han d’haver establert els mecanismes de coordinació amb totes les parts implicades, comptar amb els permisos pertinents i que totes les persones interessades estiguen degudament informades.

Mitjançant els camins oficials s’ha de comunicar l’actuació a les administracions implicades, sol•licitar autorització a l’organisme de conca, comunicar els objectius a la població...

ERTFM

primavera 2017

Per assegurar l’èxit dels treballs s’han de definir els programes i horaris, comptant amb alternatives.

Valorar els riscos amb un protocol d’emergència. S’ha de tindre clar l’hora i el lloc de trobada. Comunicar el programa a les persones voluntàries, assignar les responsabilitats. Definir, si calen les activitats formatives, assegurar que el nombre de voluntàries és l’adequat per a l’activitat a desenvolupar, preparar les ferramentes, la farmaciola, avisar als cossos de seguretat i protecció civil dels nostres moviments, i que les assegurances de les voluntàries estiguen al dia, i en ordre.

Per a l’avaluació de l’activitat s’hauran de revisar els indicadors definits en la fase de disseny, tot i que els aspectes fonamentals per a l’avaluació són: l’eficàcia en el compliment dels objectius, l’eficiència dels recursos empleats segons els resultats obtinguts, el procés del conjunt d’activitats desenvolupades i l’impacte dels efectes de la intervenció sobre el medi i sobre la població.

La guia per al disseny de programes de voluntariat parla de què hi ha tres grans tipologies de voluntàries: la lligada a una fórmula organitzativa, mitjançant una xarxa estable de voluntàries per a projectes concrets; mitjançant institucions responsables que se’n fan càrrec mitjançant la gestió del programa o algun conveni, o mitjançant l’establiment d’un marc temporal, de curt o llarg termini com puguen ser jornades de voluntariat, camps de voluntariat o estades de llarga durada. Aquestes tres possibilitats són combinables i tenen les seues particularitats. La xarxa estable sol estar formada per autòctons que donen continuïtat al projecte, però requereix una bona coordinació constant. Les organitzacions solen requerir finançament, suport i supervisió tècnica més exhaustiva, perquè tenen més capacitats, forces i recursos. Finalment, establir un marc temporal permet incidir de manera continuada, fer projectes per fases o jornades de treball espaiades o fins i tot temàtiques.

Com hem dit s’ha de triar ben bé quina de les opcions és la que més ens ajudarà a aconseguir els objectius marcats.

Evidentment per a qualsevol de les tres opcions, com

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

es veu en l’esquema, es requereix un pla de difusió per grups de destinataris d’interés que ajude a captar voluntàries. La millor manera de consolidar aquests grups és explicar-los la seua utilitat, informar a la gent dels requisits de participació i demanar-los un compromís amb la causa. Establint les condicions de l’acord entre les voluntàries i l’entitat organitzadora.

Fer aquestes coses de manera oficial i correcta, requereix a més, d’unes garanties en qüestions d’assegurances. Per fer-les efectives, la persona voluntària s’ha d’inscriure en la Base de Dades de Voluntariat, declarada en l’Agència de Protecció de Dades així com en l’agència de promoció del voluntariat a escala autonòmica. La Llei 6/1996 de voluntariat obliga a les entitats promotores de programes de voluntariat a subscriure assegurances de responsabilitat civil i d’accident per a les voluntàries.

També en qüestions d’aptituds, s’han d’exigir certes garanties. És de vital importància la formació del voluntariat per al correcte desenvolupament dels programes. Pel que s’hauran de trobar metodologies pràctiques que capaciten a totes, realitzar assajos, cercar i mostrar la informació útil i apropar a totes als mètodes científics fent-los atractius i mostrant les seues metodologies. Els voluntaris experts, aquells que com hem vist a l’esquema repeteixen el cicle formaciórealització d’activitats al llarg del temps, poden arribar a ser útils en la formació de noves voluntàries. Altres ferramentes formatives poden ser els manuals pràctics, les visites de camp a altres actuacions realitzades o desenvolupar blocs formatius temàtics.

Els treballs es realitzaran en grups de màxim 15 persones voluntàries, coordinades per una persona monitora/formadora. Aquesta tindrà coneixements mínims sobre formació tècnica en ecosistemes fluvials, coneixements de dinamització de grups i metodologies formatives, així com en primers auxilis o control de situacions d’emergència que pogueren donar-se. Els grups clar, i sempre, seran heterogenis, no excloents ni masclistes.

Durant la jornada de treball és important que totes les persones tinguen clares i estiguen executant les

91

seues funcions, mantenir la motivació combinant el treball amb altres dinàmiques, integrar a totes de manera continuada amb una comunicació propera i uns treballs equilibrats amb altres tasques lúdiques, tindre clar el protocol en cas d’emergència, mantenir identificades i localitzades en tot moment a les persones participants del programa i garantir les seues necessitats alimentàries. Finalment agrair la participació de totes, i fer-ho de nou. Aquests treballs ‘extra’ son clau a l’hora de millorar l’ecosistema i el sentiment de corresponsabilitat sobre ell de les ciutadanes.

Els canals oficials solen expedir un certificat, com a reconeixement a la voluntat de mantenir vius els rius, i per seguir motivant i fidelitzant el voluntariat.

A més, en cas de no aconseguir aquest vincle, en produir-se la desvinculació de la persona voluntària, és important avaluar perquè es produeix. Millorar si cal, la coordinació i gestió dels programes, i evitar més pèrdues. En cas de no poder fer-ho és important que la desvinculació es produesca amb un balanç final positiu.

Finalment, l’avaluació tot i que ha d’haver estat realitzada de manera continuada durant tot el procés, ha de servir per a realitzar dit balanç i millorar, per a futures accions. Ha de comptar amb un seguiment quantitatiu i qualitatiu dels distints punts objecte de l’avaluació, i s’ha de fer en cas de ser possible, amb les persones voluntàries. Sols així es pot parlar de la motivació del grup, si la informació i la formació eren les adequades, i del grau de satisfacció, la repercussió, suggeriments i expectatives, recursos i materials del programa.

Com s’ha de fer?

Per establir programes de voluntariat al llarg del riu haurien d’identificar-se totes aquelles tasques que ja es duen a terme o es realitzen entorn de la gestió i ús d’algun dels seus recursos. És possible que als distints territoris hi haja associacions treballant al riu per millorar-lo, o simplement utilitzant-lo per desenvolupar les seus activitats. Del que es tracta és de fer un inventari de tots aquells grups de gent

92

ERTFM

primavera 2017

> Imatge. Penya BTT “Són Elles” a l’entorn fluvial.

existents, que podrien ser susceptibles de formar part del grup de voluntaris. Cal fer un incís, per insistir que els programes educatius dels quals ja s’ha parlat són una font important de producció de voluntàries.

En l’àmbit de treball que s’ha establert per encetar o programar l’Estratègia, alguns d’estos grups podrien ser els següents.

del Caroig, i a causa de l’impotència dels bombers i equips d’extinció i emergències, es va produir un moviment ciutadà mitjançat el que s’aconseguiren mitjos com cisalles, motoserres, cubes d’aigua i sistemes d’impulsió. Açò va servir per a multiplicar considerablement els efectius i segurament, per parar l’incendi a Carlet.

La plataforma Xúquer Viu, i en concret les persones de l’Alcúdia que en formen part. Aquest grup ha realitzat de manera independent multitud de tasques suportats per l’associació entorn de les problemàtiques del seu entorn.

És important fer un banc de recursos, humans i econòmics, però sense oblidar que els recursos logístics són igual d’importants i sense ells no hi ha res a fer. Com tampoc hi ha res a fer, sense realitzar les tasques de coordinació necessàries per no interrompre o bloquejar els processos.

El Club d’Atletisme els Coixos, agrupa el club de Triatló de Carlet i el grup d’atletisme de muntanya/ trail de les Cabres Coixes, sent l’associació més nombrosa del poble de Carlet. Han realitzat diverses activitats entorn d’espais naturals.

La penya ciclista BTT són Elles. Un grup de dones que busquen introduir al món del ciclisme de muntanya al col•lectiu i fer d’ell una pràctica visible i possible entre les dones.

Els grups juvenils diocesans dels Scouts i els Juniors, que mobilitzen a la majoria dels joves dels pobles de l’entorn i han transmés en els joves l’estima de la natura de manera continuada.

Aquests podrien ser els inicis de la Xarxa de Voluntariat pel Magre. A la que seria interessant sumar els recursos dels diferents ajuntaments i dels particulars, que són considerables per tractar-se d’un entorn rural i de producció agrícola. Per citar un exemple, durant els passats incendis al massís

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

93

Participació social L’eina que garanteix el correcte desenvolupament i protecció dels ecosistemes fluvials és la participació social. Evidentment posar a les persones al centre del problema és la solució. Les persones, usuàries del territori, són les que l’han degradat i oblidat durant anys. Les que elaboren les lleis i planifiquen, construeixen i avalen les distintes agressions al medi fluvial. Per tant, modificant i millorant la relació que aquestes tenen amb el medi, estarem millorant-lo de manera indirecta.

La participació ciutadana garanteix també l’èxit dels programes de conservació i restauració fluvial. Un ús del medi continuat i responsable incita a nous usos compatibles i bloqueja les agressions. Com ja hem dit amb anterioritat, per a l’implantació de la Directiva Marc de l’aigua (DMA) i una nova gestió de l’aigua, és necessari atorgar a la participació un paper clau. A més, la Directiva Europea parla de responsabilitzar a la ciutadania en la recuperació dels rius i riberes (garantint així el bon estat de les aigües). Diu, que sols si ens ocupem entre totes de l’estat dels rius es poden afrontar de forma coordinada, la conservació i la restauració.

Per tant i per aconseguir la consolidació del territori Fluvial s’hauran de crear els mecanismes oportuns que garantisquen la participació. I no només que aquesta es produeix, sinó que és efectivament una ferramenta decisiva a l’hora de governar-lo.

Per tal de poder dur endavant aquesta participació ciutadana hi ha diverses ferramentes. S’han de promocionar i consolidar mecanismes de participació social com consultes. S’han de consolidar grups de treball permanents, grups d’interés i accions voluntàries de millora. I tot coordinat amb uns objectius comuns, aquesta estratègia.

L’objectiu de la participació no és demanar opinió per garantir l’èxit dels treballs que es duen a terme. És donar veritablement les ferramentes de la planificació i gestió dels recursos que els rius poden aportar al nostre teixit social, sense oblidar que s’ha de mantenir la qualitat de l’ecosistema viu riu, per, amb elles, prendre part en el govern d’estos recursos. Trobar i

assegurar els mecanismes de gestió que garantisquen un màxim de representació social en la presa de decisions. Com a exemple d’una mala pràctica estesa pel nostre territori, és intolerable que la gestió del recurs aigua el decidisquen exclusivament els regants, deixant de banda les opinions d’ecologistes.

Segurament per açò s’està incomplint la llei que obliga al fet que els rius tinguen de manera constant uns cabals ecològics mínims.

Bones pràctiques En canvi, citarem com a exemple de bona pràctica i ús de la participació social, el cas català. A Catalunya s’ha creat l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) per potenciar i afavorir la conscienciació social entorn d’un ús solidari, racional i sostenible de l’aigua. El respecte, tenir cura del medi i l’entorn que habitem i fer un bon ús de l’aigua són els trets generals que l’ACA vol transmetre a la ciutadania.

Aquesta agència és l’eina de gestió per a desenvolupar les polítiques públiques. És a dir, per decidir les polítiques que afectaran la gent, es coordina a la gent per a què decidisca quines polítiques s’han de desenvolupar. Pareix molt complicat però és ben fàcil.

El conveni d’Àrhus, la DMA i la llei de transparència són els elements normatius que faculten i avalen aquesta participació ciutadana en l’administració pública, convertint-la per tant en un deure legal regulat.

La ciutadania té el dret i el deure d’opinar i influir en els afers públics així com en la presa de decisions.

En aquest sentit a Catalunya, mitjançant l’ACA es posen a disposició de la ciutadania canals i espais on establir un diàleg sobre la gestió pública del cicle de l’aigua. Oferint espais permanents de debat i diàleg amb els actors de l’aigua. I altres espais i canals de debat temporal i periòdic, oberts a tot tipus d’entitats i particulars. Aquests espais permeten abordar diversos temes estratègics relatius al cicle de l’aigua i la seva gestió: l’abastiment, la preservació del medi natural, el manteniment i la millora de la qualitat de les aigües reduint la contaminació, són alguns dels elements essencials que donen les claus per al debat.

94

Els dos espais participatius permanents a l’Agència són: el Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua (CUSA) i les Comissions de desembassament, on participen diferents actors mediambientals, econòmics i socials com ajuntaments, consells comarcals, empreses vinculades amb l’aigua, regants, agricultors, representants de la indústria, les universitats, entitats mediambientals, entitats socials, etc... Ambdós espais participatius són òrgans col•legiats contemplats als Estatuts de l’Agència. Es reuneixen periòdicament per emetre dictàmens sobre actuacions i per debatre sobre la distribució dels recursos hídrics en les conques regulades.

En aquesta mateixa línia participativa l’ACA posa a disposició de la ciutadania un altre canal permanent.

Un portal de participació que obre debats i enquestes concrets sobre diferents temes o gestions del cicle de l’aigua a la web de la Generalitat, a l’enllaç participa. gencat.cat.

Aquest portal que el Govern de la Generalitat posa a l’abast de la ciutadania, és una nova eina per poder debatre i deliberar sobre les polítiques públiques. L’objectiu principal del portal Participa és promoure una millor governança i un millor govern.

La participació ciutadana permet deliberar sobre qüestions d’importància estratègica relacionades amb les polítiques i els serveis públics. D’aquesta manera s’obté una relació de transparència entre l’Administració i la ciutadania, ja que la presa de decisions que afecten la gestió pública es veu enriquida per la visió dels ciutadans mateixos, implicant-los en els objectius col•lectius. A més des del mateix portal es pot fer seguiment i avaluació de les polítiques públiques del Govern inscriguen-se al registre d’accés.

Fer aquest seguiment i avaluació és clau per a què la gent reconega l’utilitat del seu esforç.

A més, també des de l’ACA, la Generalitat de Catalunya ha identificat mitjançant un registre tots aquells grups d’interés que poden ser útils en el procés i gestió del cicle integral de l’aigua. Són grups d’interés, les persones i les organitzacions que treballen per compte propi i participen en l’elaboració i l’aplicació de les polítiques públiques de l’Administració i el

ERTFM

primavera 2017

sector públic. En defensa d’interessos de terceres persones o organitzacions. Un dels objectius d’aquest registre és esdevenir un mecanisme de participació ciutadana i una eina que aporte, de nou, major grau de transparència a l’administració pública.

Per tant, la participació és constant i un cicle continu.

Els processos participatius són eines temporals de participació. Periòdicament, l’ACA obre períodes de sessions de debat, i proposa que s’emmarquen dins d’un procés participatiu, per tal d’escoltar i recollir aportacions sobre les polítiques públiques del cicle de l’aigua. Així es duen a terme, des de les diferents visions dels diferents actors que intervenen en el cicle de l’aigua.

Per tant, la implementació de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA) es duu a terme a través d’un procés participatiu que garanteix la informació, la consulta i la participació activa de la ciutadania i les distintes entitats. Tant en la valoració del diagnòstic com en la redacció dels programes de mesures. Cada 6 anys l’Agència pren aquest compromís públic a través d’un retorn de les mesures generades en el si del debat: inclou aquestes mesures dins del Pla de gestió de la conca fluvial de Catalunya i argumenta els motius de cadascuna d’aquelles mesures que descarta.

Fruit de la implementació de la DMA, l’ACA posa a disposició de la ciutadania tota la informació sobre el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya, referida als processos de participació i al seu desenvolupament. L’ACA, a més, col•labora amb la Subdirecció General de Qualitat Democràtica per establir metodologies participatives en aquest procés, així com per donar suport a la dinamització de les sessions. En definitiva, l’ACA és la ferramenta que garanteix la participació pública en la gestió de tot allò que té a veure amb el cicle integral de l’aigua.

Com s’ha de fer?

Segurament podria desenvolupar-se una ferramenta semblant a l’ACA, que gestionara i garantira la participació, en la definició de les estratègies de gestió i protecció de l’aigua a la Comunitat. Però també cap

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

la possibilitat de crear una agència per a gestionar un territori fluvial. Una agència vinculada a un espai físic, amb unes taules de gestió temàtiques i periòdiques on consensuar l’ús del bé riu, i tots els seus recursos derivats. On establir les comissions de control que garantisquen assolir els objectius per millorar el medi fluvial. I des d’on gestionar el portal virtual i de contacte directe amb la ciutadania, per tal d’aproparlos al riu i la realització dels seus deures amb l’entorn que habiten i els dóna la vida.

Mentre això arriben podrien crear-se espais de participació on per exemple debatre o informar sobre l’ús i gestió de les séquies. Evitant l’establiment de la gestió piramidal entre la Confederació i les Juntes de Regants de cada séquia, que deixen fóra de la discussió a altres agents implicats. També des d’aquests espais es podria començar a influir en la presa de decisions polítiques de les institucions locals enfront de la Confederació per exigir-li el bon estat ecològic dels rius. I garantir per part de les autoritats locals que se’n fa un bon ús i manteniment del riu enfront de la Confederació.

Qualsevol espai de debat que implique agents diversos, que puguen enriquir-lo serà positiu per a la salut i vitalitat del riu. Serà bo que aquests espais puguen generar-se dins del mateix riu, per generar una nova activitat a la seua llera, compatible i sostenible.

Evidenciant així que un altre riu és possible, amb esforç mínim i que les decisions es prenen amb el riu com a eix i escenari principal, i completament vinclades a la seua existència.

95

96

ERTFM

primavera 2017

Investigació i desenvolupament científic Per desgràcia parlar del riu Magre, és parlar d’un riu oblidat. No existeixen massa estudis ni investigacions al seu voltant. Els darrers anys s’ha realitzat alguna investigació sempre vinculada al treball final d’estudis d’algun intrèpid estudiant però no s’estan produint investigacions o estudis seriosos al seu respecte en cap àmbit. Tan sols es té consciència del seguiment i estudi d’un tram de riu, identificat com un dels hàbitats de la Loína (parachondrostoma arrigonis) però ni tan sols és l’únic habitat treballat en eixe estudi.

Parlar del desenvolupament científic a partir del concepte i implantació del Territori Fluvial ja és en si mateix una innovació. Aquest és un treball humil i incipient, possiblement un dels camins a desenvolupar pel que fa a la investigació, ja que pot ajudar a coordinar o agrupar la resta de treballs. Però és tan sols això.

El que cal és generar una xarxa de coneixement, ampli, que incloga el màxim de perspectives i camps de treball possibles. Perquè sols així es podrà generar el coneixement sòlid que ha d’ajudar a definir i conduir l’Estratègia.

Aquest desenvolupament científic i tècnic és el que ha d’identificar i valorar aquells aspectes valuosos que puguen servir per a identificar, comunicar i donar suport a aquest treball.

A més, aquest coneixement, s’ha de realitzar a totes les escales i de manera coordinada. No servirà de res generar un coneixement científic específic si no pot transmetre’s, traduir-se o incorporar-se tant a la societat, com a la mateixa evolució de l’Estratègia.

Només produir aquest coneixement i treball, garantirà que una vegada feta la rehabilitació i establit el TF, apareixen nous objectius que consoliden l’Estratègia com l’eina de treball per caminar cap a un millor estat de l’ecosistema fluvial.

Existeixen en l’actualitat diversos programes d’investigació i línies estratègiques. La normativa europea amb l’horitzó 2020, és el major programa d’investigació i innovació a la Unió Europea. Amb un pressupost de vuitanta mil milions d’euros, per

al període 2014-2020. Té com a objectiu principal assegurar la competitivitat global d’Europa. Mitjançant l’ajuda financera coordinada en la investigació i la innovació, recolzant l’excel•lència científica, el lideratge industrial, i les solucions als reptes socials que hi apareguen.

A escala nacional dins dels eixos estratègics de les investigacions del CSIC (Centre Superior d’Investigacions Científiques), hi ha dos entorn dels que podrien agrupar-se els coneixements generats entorn de l’estudi del Magre. A banda dels estudis relatius als habitants (flora i fauna) de l’espai que pogueren desenvolupar-se. L’eix del canvi global, centrat en l’estudi i investigació dels efectes del canvi global sobre els sistemes naturals, incloguen els aspectes rellevants per a la societat com són la crisi de biodiversitat, l’alteració dels cicles biogeoquímics en el planeta i l’efecte sobre els ecosistemes, així com la transformació del territori i l’accentuació dels efectes de riscos naturals. Dins d’aquest eix és un tema preferent també, l’ús sostenible dels recursos naturals, la producció sostenible d’aliments i les migracions i moviments de població deguts al canvi global.

Per altra banda l’eix dels recursos hídrics existeixen tres nivells d’actuació: el primer relacionat en la investigació dels nous recursos hídrics (dessalinització i reciclat d’aigua), la utilització d’aigua per a usos urbans i agrícoles, i els efectes de l’ús de l’aigua al nivell de la conca (contaminació, erosió...). Dins d’aquest mateix eix també tindrien cabuda els estudis relatius a l’impacte social de la ‘Nova Cultura de l’Aigua’.

A més al territori nacional s’estan desenvolupant estudis en el sector de l’aigua molt importants.

Alguns d’ells tracten dels recursos hídrics superficials i subterranis, de la planificació i gestió de l’aigua, del subministrament urbà, de l’aigua a l’agricultura, d’hidroinformàtica, de la qualitat de les aigües, l’hidromorfología i la restauració fluvial, d’obres hidràuliques, i hidràulica ambiental. Així com de l’aigua i l‘energia, o de la legislació i economia de l’aigua. Tots ells amb dos reptes principals. El primer

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

que tracta la seguretat i qualitat alimentaria, l’activitat agrària productiva i sostenible, la sostenibilitat de recursos naturals i investigació marina, incloent-hi les millores tecnològiques en els processos industrials i la gestió i tractament sostenible dels recursos hídrics. I el segon, que tracta l’acció del canvi climàtic i l’eficiència en la utilització de recursos i matèries primeres, i inclou la vulnerabilitat i adaptació enfront del canvi climàtic, l’avaluació i seguiment de les aigües, previsió de sequeres, crescudes i catàstrofes naturals, i la seguretat de les infraestructures hidràuliques.

Des del territori nacional també es coordina l’iniciativa Water JPI (Join Programming Initiative), que es la primera iniciativa de coordinació I+D+i europea en el sector de l’aigua. Amb l’objectiu d’aconseguir una major harmonització de les activitats de finançament i recolzament a l’ investigació a països socis.

Els organismes més importants que podrien participar en les investigacions que es podrien dur a terme al Territori Fluvial del Magre són les següents: Des de l’Administració General de l’Estat: el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) del Ministeri d’Economia i Competitivitat, el Centre d’Estudis i Experimentació d’Obres Públiques (CEDEX), del Ministeri de Foment, Agricultura, Alimentació i Medi Ambient i el Centre d’Investigacions Energètiques, Medioambientals i Tecnològiques (CIEMAT) del Ministeri d’Economía i Competitivitat.

Des de l’Administració Autonòmica: l’Institut Valencià d’Investigacions Agraries (IVIA).

I des de les Universitats i grups o centres d’Investigació: l’Institut Universitari d’Investigació d’Ingenieria de l’Aigua i el Medi Ambient (IIAMA) de la Universitat Politècnica.

I des de plataformes i xarxes científiques vinclades al sector públic, i que treballen amb la investigació de l’aigua com podria ser la Plataforma Tecnològica Espanyola de l’Aigua (PTEA).

Però no es pot oblidar que tot i que és molt important

97

que s’establisquen diversos estudis d’aquest nivell entorn del riu Magres serà important desenvolupar tot tipus de treball que puguen girar entorn del riu.

Serà important anar fent del riu un tema protagonista de bona part dels relats socials i culturals per poder retornar-li el paper que mai hauria d’haver perdut.

Una bona mostra d’això seria, per exemple, la realització d’un conte per a gent menuda contant la història del peixet Ismaelet. La història d’un peixet que es veu separat de la seua família, al quedar aïllat en un doll del riu després de la sequera vinguda en acabar l’època de pluges. Aquesta història evidentment és l’altre extrem del què s’ha plantejat abans. El treball a realitzar és exactament tot el que hi ha entre els grans canals d’investigació i les historietes de transmissió oral, de mares a filles, o de iaios. Consolidar i construir coneixement entorn del riu.

98

ERTFM

primavera 2017

Finançament A banda del finançament institucional, del qual el més important és aquell que podria aconseguir-se dels Fons Europeus, cal citar la possibilitat d’establir fonts intermèdies entre la finançació pública i la privada. Tot i això, ara es farà referència a les fonts de finançament europees per ser les més importants a les que es podria recórrer amb un projecte d’aquestes característiques o aquells que d’ell puguen derivar-se.

estar en garanties d’aconseguir suport Europeu. Açò fa que aquests exemples que ara citarem siguen només orientatius dels programes i polítiques, amb reptes renovats cada sis anys, impulsats des de les institucions europees. Segurament els terminis seran cicles a partir del 2026-2032.

Bones pràctiques

Horitzó 2020 és la manera d’anomenar el Programa Marc d’Investigació i Innovació en la UE. Dins de l’Estratègia d’Horitzó 2020 existeixen els següents reptes socials principals:

La Unió Europea ofereix finançament per a tota classe de projectes i programes en camps com: el desenvolupament regional i urbà, el treball i l’inclusió social, l’agricultura i el desenvolupament rural, assumptes marítims i pesca, investigació i innovació i ajuda humanitària. Per realitzar un seguiment de l’ús dels fons i garantir que s’utilitzen de forma transparent i responsable el finançament es regeix per normatives molt estrictes.

El col•lectiu dels vint-i-vuit comissaris europeus són els responsables de garantir que els fons s’utilitzen de forma adequada, tot i que els fons s’administren des de cada país i siguen els governs els que s’han de responsabilitzar, realitzar controls i auditories.

Dels Fons Estructurals i d’Inversió de la UE formen part: el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), el Fons Social Europeu (FSE), el Fons de Cohesió (FC), el Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER) i el Fons Europeu Marítim i de Pesca (FEMP).

Podran ser beneficiaris d’aquestes subvencions tant els governs del territori europeu, les empreses públiques i privades i les ciutadanes en general de la UE. Existint diversos mecanismes d’ajuda segons el perfil del sol•licitant.

A continuació farem referència als dos grans programes vigents als quals podria acollir-se aquesta iniciativa. Aquest plantejament no és del tot real, ja que perquè l’Estratègia al Magre o algun dels seus treballs vinculats poguera optar a aquestes ajudes encara hi ha molt de treball per fer. Com veurem més endavant al cronograma poden passar uns anys fins a

Tot i això, explicarem els dos grans programes vigents.

--Salut i canvi demogràfic i benestar --Seguretat alimentaria, agricultura i silvicultura sostenibles, investigació marina, marítima i d’aigües interiors i bioeconomia --Energia segura, neta i eficient --Transport intel•ligent, ecològic i integrat --Acció pel clima, medi ambient, eficiència de recursos i matèries primeres --Europa en un món canviant: societats inclusives, innovadores i reflexives --Societats segures Dels quals desenvoluparem ara el cinqué. L’acció pel clima, el medi ambient, l’eficiència dels recursos i les matèries primeres, que és dins del que s’hauria d’emmarcar aquesta Estratègia per aconseguir recursos. L’objectiu d’aquest repte és aconseguir una economia i una societat eficients en l’ús dels recursos naturals i de l’aigua, resistents al canvi climàtic, la protecció i la gestió sostenible dels recursos i ecosistemes naturals, així com un ús i abastiment sostenibles de matèries primeres. Amb la finalitat de satisfer les necessitats d’una població mundial cada vegada major, dins dels límits sostenibles dels recursos i ecosistemes del planeta.

El Programa de Medi Ambient i Acció pel Clima (LIFE) de la Unió Europea, és l’instrument financer dedicat al Medi Ambient. El seu objectiu general es basa a catalitzar els canvis en el desenvolupament i l’aplicació de les polítiques mitjançant l’aportació

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ERTFM

de solucions i millores pràctiques per aconseguir objectius mediambientals i climàtics, així com mitjançant la promoció de tecnologies innovadores en matèria de medi ambient i canvi climàtic. Deu donar suport alhora l’aplicació del Programa General de Medi Ambient fins a 2020, ‘Viure bé, respectant els límits del nostre planeta’.

El programa es gestiona per la Comissió Europea, sent l’Autoritat Nacional de l’Estat (el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient) l’entitat en qui delega. Aquest programa es divideix en dos subprogrames amb tres àrees prioritàries cadascun d’ells. El subprograma de Medi Ambient: Medi Ambient i Eficiència en l’ús dels recursos, natura i biodiversitat, i governança i informació Mediambiental. I el d’Acció pel Clima: amb mitigació del canvi climàtic, adaptació al canvi climàtic, i governança i informació climàtiques.

Tot i que la implantació d’aquesta estratègia suposaria una millora enfront de l’acció del canvi climàtic i la desertització d’aquest territori, dins de LIFE és el subprograma de Medi Ambient, al que es podran acollir gran part dels projectes que puguen sorgir.

Aquests projectes respondran a les següents tipologies: projectes pilot de tècniques i mètodes nous, projectes de demostració, projectes de millores pràctiques, projectes integrats de gran escala territorial, d’assistència tècnica, de creació de capacitats, preparatoris i d’informació, sensibilització i difusió.

Les principals diferències entre el LIFE i l’Horitzó 2020 és que mentre en el primer el finançament mai sol ser més del 75% del projecte, sol estar entorn del 60%, en el segon existeix la possibilitat d’aconseguir subvencions a fons perdut, per a la totalitat del cost del projecte. A més, els projectes LIFE, a diferència dels de l’Horitzó 2020, s’han de produir al llarg del temps, i el beneficiari ha de garantir la permanència i continuïtat de les accions empreses fins 5 anys després d’haver estat suportat. Es a dir, amb Horitzó 2020 poden realitzar-se projectes de repercussió i realització immediata i els LIFE estan pensats per a projectes a llarg termini. Per últim, per optar a subvencions d’Horitzo 2020, s’ha d’aconseguir el

99

suport d’almenys cinc centres nacionals 2020. Aquest suport garanteix que el consorci d’entitats (no es pot oblidar que l’Horitzó promou la innovació i per tant les aliances entre socis de diferents països) és sòlid.

Amb LIFE, els valors afegits que la Comissió estableix a les seues prioritats han d’estar inclosos al projecte.

Hi ha objectius concrets que van modificant-se al llarg dels programes però altres com el treball amb la xarxa Natura 2000, el treball amb espècies de la Llista Roja o la poasibilitat de servir de rèplica i transferència a altres regions de la UE són permanents.

Com s’ha dit al principi aquestes ajudes són les més importants a les que es podria recórrer però no són les úniques. De fet alguns programes de la UE requereixen l’adquisició de compromisos d’altres entitats menors (estatals i autonòmiques) per a recolzar els projectes. Com s’ha vist ja al LIFE-Segura Riverlink on s’han adquirit compromisos i s’està treballant de la mà entre el govern autonòmic i de la ciutat de Múrcia, i la Confederació Hidrogràfica del Segura. És just en aquesta mescla on rau el fet més interessant d’aquesta qüestió, ja que s’obliga d’alguna manera a establir una coordinació entre administracions amb distintes escales i recursos per treballar de forma conjunta pels mateixos objectius.

Com s’explicava abans existeixen fonts de finançament d’una escala menor i que a poc a poc poden arribar a consolidar molts treballs dels quals ací es proposen.

Al respecte farem referència només a una d’aquestes fonts, ja que reuneix unes característiques que són les idònies per a encetar i realitzar aquest treball.

Es tracta de la plataforma de crowfunding, Goteo. Una plataforma per assolir finançament, col•laboració i recursos per a iniciatives ciutadanes, projectes socials, culturals, tecnològics i educatius. És una ferramenta de generació de recursos, amb un èxit de més del 70%.

Suportada i gestionada per una fundació sense ànim de lucre.

El seu objectiu és aconseguir fer d’internet una plataforma més ètica i col•laborativa, des d’on la ciutadania a través de processos cooperatius tinga un paper actiu en la millora i l’avanç de les seues

100

comunitats en termes econòmics, mediambientals, educatius, polítics, socials i culturals. Una societat on es protegisca el valor, i amplie el reconeixement dels béns comuns, per tal de garantir els drets fonamentals.

Amb ferramentes open source tant tecnològiques com metodològiques, que promoguen la transparència, el coneixement obert i el lliure accés a la informació per contribuir a crear xarxes col•laboratives i ètiques. Així es poden traslladar directament valors de la societat civil a l’esfera institucional, participant i contribuint en la creació i adaptació de polítiques públiques perquè les institucions entenguen la seua importància, faciliten i estimulen l’autoorganització i la participació ciutadana.

Un exemple d’açò és la possibilitat d’utilitzar plataformes anomenades de micromecenatge com Goteo. Amb la particularitat que aquesta plataforma deixa oberta la possibilitat de finançar les propostes mitjançant recursos que no han de ser necessàriament econòmics. Per tant una entitat qualsevol, fins i tot una institució pública com un ajuntament o empresa, pot sol•licitar i oferir alguns dels seus recursos logístics, com els serveis de la seua oficina tècnica o un equip de tècnics.

A més cap la possibilitat d’establir també compromisos de match funding, on una entitat es compromet a aportar un percentatge extra per cada ingrés o recurs aconseguit de manera directa per la plataforma.

D’aquesta manera institucions com el govern de la diputació foral de Guipuzkoa o l’Ajuntament de Saragossa estan coofinançant projectes culturals i solidaris, de forma proporcional al suport de la gent.

Així el finançament, adopta unes noves dimensions.

Fins ara aquests projectes només podien realitzar-se amb el suport institucional previ. Ara, amb aquestes noves ferramentes el finançament pot ser l’excusa per a des de la ciutadania forçar a les institucions a donar suport als projectes o per a, des de les institucions, corresponsabilitzar i assajar la voluntat social per la realització de les inversions. S’estableix d’aquesta manera un control i vincle que només funciona amb l’equilibri i corresponsabilització de les parts en la gestió dels recursos assolits.

ERTFM

primavera 2017

Per finalitzar, aquesta plataforma permet fer un seguiment i difusió de les bones pràctiques, garanteix la transparència de gestió dels costos i permet una segona ronda de finançament per cobrir els costos òptims. A més, permet obrir petites campanyes de micromecenatge en terminis curts per anar assolint uns objectius d’una estratègia global a llarg termini identificant aquests com a part d’un tot. Per tant el fet negatiu de les campanyes de crowfunding en el que els ‘inversors’ recolzen una iniciativa i es desentenen, desapareix. Ací es consolida la relació amb el projecte i es pot fer un seguiment de les tasques i triar cap on es deriven els recursos.

102

ERTFM

primavera 2017

Cronograma Partim de la base de què caldrà fer una anàlisi exhaustiva de què és el que ha passat fins ací, de quines són les característiques del viatge que ens ha dut fins ací. Per poder actuar en aquest paisatge viu, serà bo conéixer quin és el seu passat, quines són les activitats que l’han ferit per sempre i quines han servit per a revisar la seua vitalitat en algun moment determinat.

Així com quines han tingut conseqüències més enllà del temps en què s’han produït. O quines s’han repetit cíclicament i per tant és d’esperar que retornen.

Aquests fets hauran d’emplenar aquest cronograma, i trobar les possibles vinculacions entre els fets que puga haver-hi. S’ha considerat oportú establir l’eix temporal entre l’any 0 i el 4.000 perquè s’identifiquen efectes que han repercutit o accions que poden tindre unes conseqüències dins d’aquest eix temporal. Tot i que els primers documents on es parla del Magre i la seua gestió, daten del s. XIV. Aquest document de l’any 1321 fa referència, parlant de la séquia d’Alédua, a una infraestructura prèvia d’origen Andalusí.

Però el que ha passat, ja està fet. Sols es pot analitzar, no canviar. El que ens queda per canviar és l’ara.

S’han estructurat dos eixos de treball temporal. Un, curt, de trenta anys, amb el qual establir quin és el Plà d’Implantació del Territori Fluvial i com s’inicien els primers mecanismes de gestió. I un altre llarg, de cent cinquanta anys, que correspon al temps durant el qual aquesta gestió inicial pot tindre unes conseqüències directes. A més aquests temps responen al que podria considerar-se el temps útil d’una vida professional, en el primer cas. I a un període d’unes tres generacions, en el segon. Açò és així pel fet de la transmissió dels fets i del coneixement entre generacions que pot produir-se de manera oral. Els records socials orals no solen tindre, exceptuant els fets transcendentals, uns temps majors.

Quan es podrà fer?

Per tant i assumint que l’ara, és un temps oscil•lant difícil d’identificar, el situarem al centre de l’eix.

El temps, o amb el temps es definirà quin va ser el principi d’aquesta història, això no importa ara, el que cal és començar. És urgent encetar aquest procés perquè com s’ha

dit hi ha conseqüències o problemàtiques que són imparables, però altres són mitigables en gran mesura.

O fins i tot, recuperables si comencem ‘prompte’.

Els temps de sequera i els seus períodes no podem alterar-los massa, però reduir les seues conseqüències, ajustant la gestió de l’aigua i millorant l’Ecosistema perquè responga millor davant estos durs períodes, és possible. I la situació, com s’ha vist després de les pluges del desembre passat, encara no és del tot irreversible.

Les agressions com la contaminació sistemàtica o l’explotació minera indiscriminada poden ser paralitzades en qualsevol moment. En el cas de la mineria es pot haver de respondre, per qüestions legals, a uns temps de concessió. Però aquests són sempre relativament curts, si es pensa en el llarg temps de degradació constant, que s’ha permés i tolerat. De la mateixa manera, no serà el mateix bloquejar i no concedir de nou eixa explotació, que fer-ho obligant a l’empresa explotadora a restaurar ambientalment els terrenys explotats, i a descontaminar-los en cas que siga necessari.

Respecte a les tasques derivades de la restauració ambiental, hi ha algunes que com es pot observar són vinculants, i per tant s’hi han de produir per ordre. És important identificar de manera urgent els espais d’hàbitat d’espècies com la Loína (Parachondrostoma arrigonis), en perill d’extinció, per protegir-los amb mesures excepcionals d’urgència. Però no es poden realitzar tasques de repoblament fins a no consolidar i recuperar l’hàbitat. No seria útil ni sostenible.

Ni tampoc fer-ho abans de garantir que el riu i la gestió dels seus recursos, es mantindran de forma continuada.

Per últim és important recordar que, el no fer res no és una opció. La degradació, si no es detén, continuarà.

Els efectes del canvi climàtic produeixen canvis globals, i seran cada vegada més violents. La sequera i la desforestació modificaran morfològicament i sistèmicament l’àmbit fluvial fins a punts irreversibles.

I tot açò, empitjorarà considerablement les condicions de l’hàbitat. Obligant a la seua desocupació en cerca d’altres zones que asseguren a les habitants unes condicions de vida millors.

edat mitjana

Infraestructura hidràulica 1258 Séquia Reial

maig 2017

objectius primeres millores puntuals

30 anys

103

primeres accions coordinades finançament local ajudes conselleria TERRITORI FLUVIAL ajudes ministeri incorporació pedreres riuada La Magrànima Eliminació vegetació invasora ajudes conselleria programes FLORA

neteja àmbit fluvial

Mancomunitat Ribera incorporació Cooperatives Agrícoles ajudes conselleria 1r plà d’implementació pública Xarxa Educació Ambiental 8-80

JULIOL 2016 mes més calurós de la història

Xarxa Reserves Fluvials del Magre

PGOTF (gestió) ajudes ministeri

recollida d’aigües urbanes separativa

TERRITORI FLUVIAL PROGRAMES DE VOLUNTARIAT incorporació CHX millores en l’accesibilitat

programes europeus

1969 embassament Forata

reducció de les pressions les crescudes ja no són perilloses inundació nivell f. 500 anys eliminació de pressions

el riu com a eix d’infraestructures no motoritzades

2032

1979 embassament Tous 1982 ‘pantanà’Tous

Riuada 4 novembre 1864 Riuada1897 trenca pont del ferrocarril 1900 pont de ferro ferrocarril 1920 ronda del Malecó

2090

maig 2017 rev. industrial/agrairia

1957 riuada dell Túria

Riuada 22 d’octubre 1776

PROGRAMES FINANÇAMENT EUROPEU

millora flux transversal en trams urbans

cicle integral de l’aigua

riuada

PROGRAMES D’INVESTIGACIÓ

Canvis CHX

revisió programa PRETF (restauració)

eliminació barreres

gestió ecosistèmica del riu

formació ambiental

1a assemblea

ajudes ministeri 1520 Germaníes

programa base PARTICIPACIÓ

finançament local

la Magrànima. Centre de Gestió

àrabs

Riu via de comuniació

CUSTÒDIA DEL TERRITORI

programes FAUNA pasarel·les per vianants

CONSTRUCCIÓ

ampliació La Magrànima centres satèlit

inundació nivell f. 500 anys AUTOSOSTENIBILITAT DEL SISTEMA FLUVIAL

programes FLORA II

el Magre l’oasi de la provincia

Rehabilitació Ambiental Integral de les pedreres

riuada el riu com a eix de vertebració social

sequera i altes temperatures

Rehabilitació Infraestructura Hidràulica PITF (inundacions9

riuada

any 2047

any 2167

inundació nivell f. 500 anys any 4.017

el riu Magre

maig 2017

150 anys

Riu entorn natural viu

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

any 17 d.C.

ERTFM

Riu com a font de recursos

roma

4.000 anys

VIAVITA. Estratègia de Rehabilitació

ple rendiment incorporació nous objectius

VIAVITA. Estratègia de rehabilitació del territori fluvial del Magre VIAVITA. ESTRATÈGIA DE REHABILITACIÓ DEL TERRITORI FLUVIAL DEL MAGRE temes principals a tractar

Territori

Protecció i conservació d’allò preexistent dins de l’espai fluvial així com dels valors externs que el puguen condicionar

Rehabilitació del territori fluvial

passat

present

ferramentes per la estratègia. Com s’ha de fer?

recuperació de l’àmbit delimitat per l’estratègia

Formació i educació ambiental perquè d’açò depén el creixement i el futur del sistema fluvial

Voluntariat programes específics de llarga durada per a la presa de contacte i conscienciació del patrimoni fluvial

Participació ferramenta per a posar el valor i guiar els treballs a realitzar

Aigua

Flora

Què s’ha de tre

Fauna

-Conselleria, Ajuntaments -Confederació Hidrográfica -Universitat de València, del Xúquer Universitat Politènica, FP.

-Mancomunitat, asso cions

- Catàleg i protecció del - Eliminar l’abocament Patrimoni. PGOTF incontrolat d’aigües - Eliminació de les barre- residuals. res.

- Establir el CABAL - Control de l’ús de l’entornECOLÒGIC. fluvial.

- Realitzar l’estudi de - Minimitzar l’impacte de necessitats i l’ús. la mineria.

- Compliment Normativa

- Eliminar espècies invasores.

- Protecció del bosc de ribera.

- Consolidar espècies riparies i l’expansió

- Eliminar espècies invasores.

- Protecció d’habitats singulars.

- Estratègia de rehabilita- - Gestió de les inundació cions. PITF. PRETF - Depuració i tractament - Redacció noves normati-naturalitzat d’aigües. ves.

- Gestió dels usos (compatibles) del TF.

-Tasques de recuperació.

- Treball a l’espai de transició de riu/espai agrari.

- Inventari d’espècies autòctones.

- el TF com a espai - Programes educatius: el - Herbari d’espècies. educatiu i formatiu. cicle de l’aigua.

Mostrari Botànic.

- Programes educatius: el territori de l’aigua.

- Inventari i estudi d’e cies.

- Cos de control i vigilàn- - Catàleg de Patrimoni cia ciutadana.

Hidràulic.

- identificació de fites territorials - fins on arriba l’espai fluvial?

- Seguiment i control les poblacions.

- Programes de repo ment.

- Gestió del TF. - Govern i coordinació

- identificació d’arbres singulars (monumentals) - Programes de reforestació.

- Banc de Llavors.

- Gestió de l’aigua.Remu- - Espècies protegides. nicipalització dels serveis. - Estudis específics.

- Manteniment de l’h tat.

futur

Investigació, desenvo- -anàlisi de la contamina- - control qualitat de les aigües lupament científic i ció del subsòl.

-control dels d’aboca- estudis de millora innovació entorn a les temàtiques tractades per l’estratègia

ments.

- control qualitat de les aigües - estudis de millora

- control qualitat de l aigües - estudis de millora

pals a tractar

Què s’ha de treballar?

Flora

Fauna

Universitat de València, Universitat Politènica, FP.

Paisanatge

Agricultura

Energía

-Mancomunitat, associa- -Associacions, Diputació cions

-Mancomunitat, denominacions, cooperatives agrícoles

-agència energètica de la Ribera, Mancomunitat

Eliminar espècies vasores.

Protecció del bosc de bera.

Consolidar espècies paries i l’expansió

- Eliminar espècies invasores.

- Protecció d’habitats singulars.

- Interromple la contaminació i l’abocament incontrolat de residus.

- Visibilitzar la presència positiva del riu.

- Consolidar imaginari col·lectiu fluvial.

- Reciclatge de residus.

- Eliminar la venta, ús i distribució de productes - Reduir les emissions. contaminants (pesticides i herbicides).

- Eliminar les pressions sobre el TF.

Tasques de recuperació.

Treball a l’espai de ansició de riu/espai grari.

- Inventari d’espècies autòctones.

- Generació de noves experiències positives.

- Espais de transició espai - identificar i consolidar els espais productius. agrícola-riu.

- Les séquies com a extensió fluvial. Infraestructura hidràulica=riu.

Herbari d’espècies.

Mostrari Botànic.

- Inventari i estudi d’espè- - Programes formatius (el - Programes formatius cies. riu com el canal de vida, (alimentació i cuina, horts connector social...) escolars).

- Consum de proximitat.

- Programes formatius (energies renovables i gestió de residus, la força de l’aigua...).

dentificació d’arbres ngulars (monumentals) Programes de reforestaó.

Banc de Llavors.

- Seguiment i control de les poblacions.

- Programes de repoblament.

- Programes de difusió de - Banc de llavors (produc- - Identificació dels recursos. l’ús del riu. Campanya de tes autòctons) Salut.

- Horts Urbans Fluvials - Identificació dels punts d’fintercanvisoc

Espècies protegides.

Estudis específics.

- Manteniment de l’hàbitat.

- Manteniment de l’hàbi- - Centre de compostatge. - Gestió dels recursos. tat.

- Òrgans de govern i presa - Consum responsable. de decisions.

- Venda de productes de proximitat.

control qualitat de les igües estudis de millora

- control qualitat de les aigües - estudis de millora

- el riu com a eix vertebra- - Noves espècies dor social del territori.

- Millores tècniques - Dependències territo- Consolidar coneixerials. ments agraris tradicionals.

- Millorar la producció.

- El riu com a espai productiu.

- Aprofitament energètic.

3.

3.1.- Província i Mancomunitat 3.2.- La conca de drenatge i la plana d’inundació 3.3.- Les previsions 3.4.- L’anàlisi històrica 3.5.- El lloc i l’entorn inmediat (fases del projecte) 3.6.- La definició del programa i l’ús 3.7.- Els distints espais recorreguts

La Magrànima

ERTFM

107

Introducció Com s’ha vist al cronograma de l’Estratègia, en cas d’assolir certs objectius mínims, serà convenient la construcció física d’un espai on puguen centralitzarse moltes de les tasques a desenvolupar. Aquest EDIFICI ha de ser el centre per a la ideació, l’impuls, la canalització i la realització d’accions i iniciatives vinculades amb la protecció i el manteniment del territori fluvial del Magre. Aquestes accions podran ser dutes a terme de manera conjunta entre la ciutadania, les associacions i les institucions privades i públiques, així com per l’equip tècnic permanent de l’edifici.

Des d’ací s’hauran de promoure i desenvolupar els programes de lluita contra la contaminació i l’explotació indeguda de l’ecosistema fluvial. Així com portar endavant mecanismes de protecció, conservació i millora del medi viu riu. L’equip de treball base anirà mutant al llarg del temps al ritme que vagen assolintse, i modificant-se els objectius de l’estratègia.

S’impulsaran programes educatius, ja que mitjançant l’educació i la cultura popular es garanteixen, com s’ha dit, els vincles socials amb l’entorn. Garantint així un bon estat de salut de l’ecosistema fluvial i un correcte desenvolupament futur.

Tot i que l’edifici no és la primera de les tasques a emprendre per treballar l’àmbit fluvial del Magre, construir-lo és una tasca fonamental que ha de començar com més aviat millor. Teixir una xarxa de recursos humans, logístics i econòmics serà la prioritat. Assumir que aquest és el primer dels materials de construcció. La primera de les tasques a desenvolupar per fer-lo realitat.

Es gestionarà la xarxa de voluntàries, així com les seues accions a desenvolupar, ja que de manera coordinada i amb coneixements globals, es té més poder a escala particular. Aquest espai físic pretén ser lloc de treball i centre neuràlgic. Mitjançant unes instal•lacions adequades i un equip multidisciplinari es farà front a les necessitats de gestió, ús i manteniment del territori fluvial.

D’aquesta manera es promourà la participació i responsabilització sobre el territori i el seu

manteniment de les usuàries i habitants del seu entorn.

A més, l’entorn immediat del centre, i el pròpi edifici es convertiran en un focus d’activitat envers la vida social i cultural dels pobles de ribera.

En definitiva, aquest pretén ser un edifici obert a totes, arrelat al medi del qual forma part i en constant evolució.

--Serà el centre de coordinació i elaboració de l’Estratègia de rehabilitació, així com el centre de coordinació per a l’implantació del Territori Fluvial.

--Ací, mitjançant procediments assemblearis, amb participants diversos en cada cas, es consensuaran les directrius i mesures de gestió de l’ecosistema.

--S’establirà un centre de vigilància i control fluvial permanent. Amb una base de dades oberta i pública, per consolidar el coneixement.

--Aquest centre es convertirà en un exemple de gestió, obert i dinàmic, dels mecanismes de protecció i manteniment del territori fluvial del Magre.

--A més, la seua construcció, materials i instal•lació seran una mostra de què una altra manera de fer les coses, és possible.

Abans d’explicar l’edifici proposat com Centre de Gestió de l’Estratègia de Gestió del Territori Fluvial del Magre farem un repàs per alguns d’aquells aspectes estudiats d’aquest àmbit, que han ajudat a definirlo. Realitzarem una aproximació des de l’escala i els aspectes globals que defineixen el sistema fluvial del Magre, fins a centrar l’anàlisi de cadascuna de les parts de l’edifici.

108

ERTFM

primavera 2017

Província i Mancomunitat Geogràficament el riu Magre, transcorre íntegrament per la província de València. Oficialment, naix al sud de la població de Camporrobles i voreja Fuenterrobles fins a arribar a Utiel passant per Caudete. En aquest tram se l’anomena riu Madre. Però a escala hídrica, ara mateix el Magre rep les seues primeres aigües des del nord, de la rambla de la Torre, procedent de Sinarcas.

Des d’Utiel el riu s’anomena Magre. Ací comença el seu descens fins al Xúquer a Algemesí.

L’aspecte més important d’aquest riu, dels molts que es podrien remarcar, és la seua posició física respecte als elements més característics o formadors d’aquestes terres. En primer lloc, el riu es troba just entre els dos grans rius, el Xúquer i el Túria. Aquests naixen en la Serrania de Conca, en un espai de menys de sis kilòmetres, d’on naix també el Tajo. Açò és determinant per a la configuració del paisatge i dels pobles, aigües avall. El Magre transcorre ‘encaixonat’ entre aquests dos grans eixos vertebradors.

Al remat d’aquests dos grans rius es troba l’espai natural de l’Albufera, aiguamoll on evidentment el Magre també envia les seues aigües. En el seu tram final el Magre transcorre paral•lel a la mar i al riu Xúquer. Tant la seua posició, de nou central, com l’orientació i morfologia el feien un indret idoni per a habitar. El fet de no ser cap dels dos grans eixos territorials i transcórrer en segon pla, d’una manera discreta i protegida, l’han fet al llarg de la història estar en un segon pla i per tant (en part) fóra dels conflictes i perills.

Aquest aspecte, que al passat ha servit per a establir ací les vies de comunicació més segures, no és casual.

Es produeix a més un fenomen, en el que una seria de poblacions es troben a una distància semblant de la població de València, formant un tercer anell.

Algunes d’aquestes poblacions són: Cullera i Sueca a la marjal, Algemesí, l’Alcúdia, Alfarb-Catadau-Llombai, Montserrat i Montroi junt amb el Magre, Buñol i Llíria a l’interior, i Sagunt de nou a la costa. Un fet important que reforça aquesta relació és la ubicació dels traçats viaris més antics, la ubicació de les torres àrabs i les cristianes després, i l’actual traçat viari radial que uneix aquestes poblacions amb la Ciutat.

Per comarques la població del Magre és aproximadament la següent: --Plana d’Utiel Requena: Camporrobles (1.500), Fuenterrobles (700), Caudete (10.000), Utiel (12.000), San Antonio (1.800), Requena (20.000), Mijares (760) i Siete Aguas (1200). Un total de 47.960.

--La Foia de Buñol: Yàtova (2.000), Macastre (1.200), Alborache (1.100) i Buñol (9.000). Fan un total de 13.300. La població de Buñol no està directament sobre el riu però la seua pressió urbana a través del riu Buñol i la seua E.D.A.R, i abastiment agrícola són importants per al Magre.

--I a la Ribera: Torís (6.500), Montroi (2.800), Real de Montroi (2.200), Llombai (2.700), Alfarp (1500), Catadau (2.700), Carlet (15.000), L’Alcúdia (10.000) Guadassuar (6.000) i Algemesí (27.000). Amb un total de 76.400. És a dir fins i tot llevant la població d’Algemesí d’aquest gros recompte, la Ribera seguiria concentrant gran part de la població i, per tant, gran part de la pressió sobre el riu. > Plànol provincial

La Magrànima

ERTFM

109

Castelló

Sagunt

Llíria

Llíria

la Plana d’Utiel-Requena Utiel

València

la Foia de Buñol

Requena

Buñol Torís

Montserrat Montroi

Llombai

Alfarp

Catadau

Carlet Cofrentes

el Caroig

Benimodo L’Alcúdia

la Ribera Guadassuar

Algemesí Cullera

Xàtiva

Tavermes

110

ERTFM

primavera 2017

La conca de drenatge i la plana d’inundació

Tram mitjà

<

En arribar a la Ribera el Magre, i especialment en passar el terme de Montroi el Magre s’eixampla de nou fins a arribar a Algemesí. És en aquest tram on es concentren els majors aprofitaments hidràulics tradicionals. Amb una extensió del sistema de rec per gravetat que pot arribar fins als 40 km. Aquesta particularitat ha redibuixat el riu, a l’invertir la imatge del seu inici aigües amunt. Aquest últim tram sol romandre sense aigua, o amb molt poca, i provoca un fort contrast amb els terrenys adjacents vers dels cultius agrícoles. Aquestes aigües arriben pel sud fins al Xúquer i a l’est fins a l’horta de Benifaió, a través de

Tram alt

<

En passar l’ermita de San Blas, després de Requena, deixant enrere la connexió de l’E.D.A.R. de la ciutat el riu s’endinsa en les muntanyes. Tot i que l’aspecte d’aquestes és prou canviat segons quant fa de l’últim incendi que les arrasà, el paisatge continuarà uniforme fins a arribar al terme de Torís. Amb tan sols dues particularitats: el poblat d’Hortunas (Requena) i l’embassament de Forata. A Hortunas es creua la carretera CV-429 amb el riu. L’escàs manteniment de la infraestructura hidràulica i la contaminació aigües amunt ha deixat el poble sense aigua potable, per fer un incís.

Per tant, al Magre tot i tindre una conca de drenatge relativament petita (té noranta-quatre kilòmetres de llarg i 1.550 kilòmetres quadrats) es poden reconéixer els tres paisatges característics d’un riu. Fins i tot observant la conca de drenatge superposada amb la plana d’inundació es pot reconéixer un ‘fictici’ espai de delta en una Albufera molt més generosa del petit llac que es conserva. Aquest espai final, no fa tant, degué tindre un altre aspecte. A Algemesí encara recorden com de vegades el riu Magre, en eixir-se’n anava a buscar altres indrets. Actualment el Magre arriba al Xúquer mitjançant un tub de formigó que ha definit un nou traçat.

Tram baix

>

El riu al seu tram alt transcorre per un espai ampli, amb quasi trenta kilòmetres en el punt màxim, tancant-se en passar Requena, per endinsar-se en les muntanyes de la foia de Buñol. A aquest tram, el paisatge agrícola de secà, amb vinyes, genera un fort contrast amb l’eix verd del riu. Ací s’entén perfectament el concepte de la conca de drenatge, ja que el riu, just enmig transcorre pels punts més baixos atreguent cap a ell tant el flux d’aigua com el bestiar i les mirades dels habitants.

la séquia d’Alginet.

<

Analitzant la conca de drenatge del Magre, es poden identificar també tres grans parts. Aquesta diferenciació a banda de ser administrativa, és morfològica. Podria correspondre a les característiques normals dels distints trams (alt, mitjà i baix) d’un riu mediterrani qualsevol. Però la particularitat del Magre és que aquests canvis en les diferents unitats de paisatge és molt violent i no hi ha espais de transició.

Els regadius tradicionals de l’Albufera de Valencia: el sistema Xúquer-Túria- Albufera

La MagrĂ nima

ERTFM

111

112

ERTFM

primavera 2017

113

>

ERTFM

>

La Magrànima

Conca de drenatge de la Confederació Conca de drenatge del Magre

114

ERTFM

primavera 2017

Les previsions Aquest caixó, al que s’ha fet referència va ser la manera d’evitar que el riu Magre, en crescudes abundants inundarà la població d’Algemesí. Una particularitat afegida a aquest punt conflictiu era que la desembocadura es produïa en sentit contrari a les aigües del Xúquer, augmentant així l’efecte de les crescudes.

El PATRICOVA (Pla d’Acció Territorial front al Risc d’Inundació de la Comunitat Valenciana) grafia ben bé aquests aspectes dels quals estem parlant.

Tant l’amplària que podria arribar a assolir una inundació màxima com els diferents recorreguts que podria recórrer. Després de les noves modificacions >

PATRICOVA a la Ribera

legislatives, tota aquesta franja de territori està protegida per estar en risc.

Mentre eixos temps arriben, aquest treball planteja una possible solució. En cas de no arribar, ni una cosa ni l’altra, seria bo almenys estudiar el comportament de les crescudes enfront de les noves barreres (circumval•lació d’Algemesí i traçat ferroviari d’alta velocitat). Ja que no fa tant del fet que quan esperaven a Algemesí l’aigua del Magre els arribà la de la “pantanà” desviada per l’Autovia.

Pel que fa a les previsions i futur del riu Magre, s’ha estudiat la ferramenta principal d’Ordenació al nostre territori, l’Estratègia Territorial de la Comunitat

La Magrànima

ERTFM

Valenciana. Fer-ho, no ha fet més que constatar la invalidesa d’alguns dels seus plantejaments i remarcar les evidències que en aquest treball apareixeran ben prompte.

En primer lloc, i per a aquesta zona, l’Estratègia consolida les poblacions d’Alcúdia i Carlet com un node d’activitat econòmica, amb Carlet com a centre de polaritat complementaria dins de la xarxa global de la Comunitat. Com es pot comprovar a la imatge, Carlet és el centre dels eixos Montroi-Sueca i MontroiTavernes a més d’estar ben comunicat amb Alzira i València (centres de polaritat principal).

Per altra banda l’Estratègia identifica els corredors fluvials del Xúquer, el de l’Albufera-Xúquer i el del riu Magre. Els secundaris del riu Verd i del riu Albaida.

I els corredors terrestres transversals de la Serra de Martés-Ave-Ullals del riu Verd, Serra de Martés-AveRiu Magre-Albufera i el del Xúquer-Serra de Corbera.

Aquesta anàlisi és parcial, no fa cap referència al tercer gran eix fluvial, ben a prop i de connexió ‘natural’.

Ni a la morfologia territorial que suposa que dos rius siguen paral•lels entre si i paral•lels al mar, en tan sols uns 30 km. Açò és un fet esclaridor per a la configuració del territori i les infraestructures si afegim el gran element configurador que és l’Albufera.

A més, a l’Estratègia Territorial s’analitzen els fets patrimonials identificadors o singulars de cada zona. D’on llevat de la senyalització de la zona de Montserrat com a centre d’Etnoturisme i de la Ruta

Per altra banda és curiós que a l’hora de treballar les infraestructures, d’un àmbit tan petit com la ribera, es faça referència només als eixos ferroviaris i les vies de trànsit motoritzat. És molt cridaner que a aquests plànols sectorials de planejament territorial es done tanta importància a l’eix ferroviari de l’Alta Velocitat, quan no hi ha cap parada programada dins de l’àmbit, i per tant no influirà gens en la mobilitat de la zona.

Si no fora pel que suposa la seua presència física i barrera. Tampoc és massa encertada la voluntat d’estendre la xarxa de ‘banda ampla’ pel mig del massís del Caroig. En canvi, aquest esquema podria parlar de la continuïtat de la xarxa viària, especialment, la no motoritzada. Aquesta continuïtat, seguint els eixos Estratègia Territorial. Economía i Innovació

>

>

Estratègia Territorial. Infraestructura Verda.

de la Taronja a Carcaixent, no hi ha cap objectiu que tinga massa valor. No té sentit parlar de Cullera com un centre de turisme de Golf, del Parador Nacional del Saler, d’un itinerari d’edificis emblemàtics per Llombai o de Massalavés com un centre de Transport.

En aquest repartiment a Carlet li toquen, un Institut de Tecnología Hortofrutícola, un museu de l’aigua i convertir-se en un cluster agroalimentari. Del primer, s’ha construït l’edifici, es va inaugurar i prompte es va haver de tancar per falta de recursos. Ara estan buscant-li una utilitat. Fer de Carlet un centre hortofructícola referent a escala territorial serà difícil, perquè la competència és molt forta, i no es veu camí de generar cap valor afegit (el riu, i aquesta nova manera de gestionar-lo podrien ser una via). Per últim Museu de l’Aigua va ser el nom que li van posar a l’aula de l’escola taller del centre d’ocupació.

>

>

Estratègia Territorial. Centres de polaritat.

115

Estratègia Territorial. Infraestructures

116

< Estratègia Territorial.

Possibles enllaços de la infraestructura verda

‘naturals’ radials a la Ciutat i la connexió entre ells, milloraria considerablement la mobilitat a la zona.

Aquesta nova xarxa és fàcil d’identificar, a tots els pobles hi ha un carrer amb el nom del poble del costat, i curiosament solen conduir a ells.

Per finalitzar, sense canviar de tema. El futur d’aquest tram final del riu Magre podria estar lligat a la posada en valor de la infraestructura ‘fluvial’ o hídrica. L’Estratègia Territorial planteja uns recorreguts pels ‘eixos verds’ que a alguns trams, com el comprés entre l’Alcúdia i Carlet s’associen a la carretera CV-50, ignorant els camins del riu.

Açò es repeteix contínuament en trams del Xúquer ignorant els camins de les motes, de nou. A més aquesta ferramenta de planejament, no planteja la continuïtat d’aquesta infraestructura verda més enllà de Carlet. És a dir, de nou oblida els camins del riu, molt freqüentats pels habitants de la Ciutat i pels dels pobles del Marquesat diàriament.

Aquesta Estratègia podria haver proposat la continuïtat natural de l’eix verd del Magre, utilitzant i

ERTFM

primavera 2017

consolidant l’existència dels seus camins de ribera. A més, aquesta actitud de reforçar els corredors verds, que necessàriament són espais fluvials, podria durse molt més enllà. Si considerem l’infraestructura hidràulica part del riu. Ja que a la província de València tenim dues infraestructures clau per entendre la configuració actual del territori i la seua explotació.

El canal Xúquer-Túria recorre al llarg de seixanta kilòmetres l’espai comprés entre Tous (Ribera Alta) i Manises (Horta Oest). I al seu costat té un camí de servei ininterromput que vertebra tots els termes municipals i la seua circulació interior. A Carlet a més des del canal es subministra aigua a l’assut des d’on es recondueix per les séquies. A més, al recórrer el terme per la cota 50, aquest canal s’utilitza per omplir altres basses de rec. Per altra banda l’existència de la Séquia Reial del Xúquer és un fet definidor clau. En aquest cas la séquia és un record simbòlic, ja que l’aigua transcorre pels tubs que hi ha sota el camí adjunt, però aquest és la clau per la vertebració territorial.

L’aigua de la Séquia va d’Antella (Ribera Alta) a Alcàsser (Horta Sud) i el camí podria ser l’enllaç entre estes poblacions i totes aquelles que recorre però no ho fa. Aquest camí ha sigut interromput al llarg dels últims anys de manera sistemàtica amb la construcció de totes les noves infraestructures (l’Autovia 7, el ferrocarril d’Alta Velocitat, l’Autovia d’Alzira, el ferrocarril de nou...). Aquest camí podria convertir-se junt amb el canal del Xúquer-Túria en els dos grans eixos verds de la província, deixant fora del seu abast molt poques poblacions, sols les situades més enllà del massís del Caroig i del Túria. A més, aquesta revalorització serviria per realçar la infraestructura en si, molt valuosa. Per citar un exemple, a Guadassuar, en l’encreuament de la Séquia amb el Magre es troba el Sifó del Cano, tant l’antic en desús com el nou. El primer, amb una llargària de cent cinquanta metres, és una de les infraestructures hidràuliques més importants del país, i data del segle XII.

La Magrànima

ERTFM

117

L’anàlisi històrica Estudiar, almenys al context del treball final, la seua història i com aquest pas del temps ha afectat la seua configuració actual haguera ajudat a la comprensió d’aquest àmbit i segurament haguera donat també claus per entendre altres territoris. Tant la mateixa dimensió del treball, com la seua curta durada i la dificultat per fer el recull d’informació per fer aquesta anàlisi històric han impossibilitat aquesta tasca.

Analitzar l’evolució al llarg de la història de la llera del riu, a banda de ser un fet clau a l’hora de definir el Territori Fluvial, haguera donat claus per entendre el territori i la seua configuració actual. Açò ha estat impossible perquè a la cartografia de l’exèrcit el riu és sols una fina línia. A la dels pobles, en canvi, tot i estar a una escala major, el riu és un espai en blanc definit entre les dues línies límit del DPH.

De l’evolució dels darrers 100 anys es poden deduir les següents conclusions: --En primer lloc el canvi del to del terreny, pel fet que cada vegada el rec arriba més lluny (pel degoteig). Augmentant la superfície del regadiu es

>

Açò no és casual. El fet que en l’actualitat siga la Confederació qui gestiona el riu, fa que als pobles desaparega el sentiment de responsabilitat sobre el seu territori. I a poc a poc també l’interés sobre l’espai fluvial. Una mostra d’açò seria la cartografia (1/25.000) de l’any 1905 de l’Institut Geogràfic i Estadístic. Ací apareixen els distints traçats del riu, no els històrics, però sí el traçat de l’aigua i el d’una possible crescuda en certs trams. A més, es pot observar l’abundant presència de motors d’extracció d’aigua al llarg del riu i l’abundant presència de cases de rec i cases de camp. Es poden llegir anotacions com ‘Casa de Don Joaquin Izquierdo, Motor de Sánchez, corriente constante, regadora reguladora...’. A més, a aquests documents apareixen els camins i sendes del riu i tots aquells fluxos d’aigua (retorns) que estaven en contacte permanent amb el riu com a part i eix central de la infraestructura. La presència de molins, sínies, pous i dipòsits al llarg de la ribera feia referència constant també a l’existència d’eixe element configurador central.

redueix la capacitat del riu per abastir-la.

--Fins al moment en què es van deixar d’extraure àrids de la llera del riu, l’aspecte del riu era el d’un espai sense cap tipus de vegetació. Als llocs on s’ha deixat de trepitjar el terreny i s’ha acumulat un poc d’aigua prompte s’han generat unes taques de vegetació en molts casos ripària que són claus per estendre el bosc de ribera.

--En aparéixer les grans infraestructures que travessen el riu (el canal, la carretera, l’Autovia i el ferrocarril) s’han generat activitats i usos entorn d’eixes cruïlles que en molts casos no han fet més que augmentar la ferida sobre el riu, reduint i bloquejant la seua llera.

--L’explotació minera en industrialitzar-se i augmentar el seu volum ha fet insostenible eixa activitat a aquest territori. El fet que no es realitzen activitats de rehabilitació ambiental fa que la recuperació natural siga més lenta. A més que en molts casos la geografia no ha fet més que aïllar i bloquejar aquesta ‘renaturalització’.

--S’han produït una ‘invasió’ considerable del que podria considerar-se espai fluvial. S’han incrementat els camins i espais adjacents al riu, s’han construït zones esportives i d’esbarjo a l’interior de la llera, els usos agrícoles han envaït i farcit els marges en successives obres de ‘protecció’.

--I per últim i més greu, s’han modificat i reconduït Cartografia 1905

118

1945

1956

1973

de manera sistemàtica els camins de l’aigua.

Aquesta alteració del medi natural ha fet que el seu comportament generarà en molts casos situacions inesperades aigües avall.

Segurament molts dels canvis estudiats són irreversibles per al riu. Però es produeix un escenari d’oportunitat si s’analitza l’estat actual i el comportament i evolució fluvial dels darrers anys.

Analitzant el comportament de les graveres abandonades, amb una recuperació paisatgística ‘natural’ exemplar. I comparant la mida de les que estan en funcionament amb els assuts. És fàcil esbrinar que el procés de recuperació ambiental dels camps de treball va encaminat cap al deixar entrar l’aigua i que siga ella qui modele i gestione estos espais. A més aquests espais poden servir d’espais de laminació de les crescudes, reduint els seus efectes aigües avall.

Per altra banda, el creixement de les distintes localitats, limitat pel riu i per altres barreres ha generat nous fronts fluvials, que seria bo treballar per integrar i consolidar com a espais de transició cap al Territori Fluvial.

Per últim. L’aparició de les seus centrals de les diferents cooperatives agrícoles al costat de les lleres del riu, tampoc pareix que siga un fet casual. Aquests centres de treball (magatzems), han de ser propers al poble, i al mateix temps accessibles des de qualsevol punt dels termes municipals (càrrega i descàrrega). I ser el més ampli possible. Açò segurament és el que els ha fet situar-se en l’encreuament del riu amb els eixos principals. El cas és que les treballadores del camp

primavera 2017

1986

2012

2014

són les persones que indirectament gestionen el riu, al treballar amb les seues aigües, i tenen ferramentes per influir en la seua gestió. A més les seues decisions poden influir considerablement respecte a l’ús de productes ‘nocius’ per a la recàrrega de l’aqüífer. >

1905

ERTFM

Evolució històrica 1905-2012

La Magrànima

ERTFM

119

L’ámbit testimonial És just en l’espai comprés entre els terrenys de la cooperativa agrícola i el riu, al tram fluvial urbà on localitzarem aquest experiment d’implantació del Territori Fluvial.

L’elecció d’aquest indret tampoc és casual, com es pot deduir de l’anàlisi fet fins ara. És just a Carlet on es superposen la conca de drenatge (que ací desapareix per la morfologia del territori i la presència del riu Sec) i la plana d’inundació. Carlet exerceix certa centralitat entre els pobles de la Vall dels Alcalans i aquells que podríem considerar aigües avall (Guadassuar, L’Alcúdia, Benimodo i Alginet). És just a Carlet on s’han produït les majors agressions físiques a l’àmbit fluvial amb les graveres i on per això, es genera un marc de futur que pot ser una oportunitat clau per retornar al riu.

Aquest espai fluvial recuperat alhora podria tindre unes repercussions territorials que van molt més enllà de l’àmbit del riu Magre. Aquestes àrees rehabilitades es troben a meitat camí entre el Parc Natural de l’Albufera i el Massís del Caroig, sent d’espai d’aturada a moltes de les aus del Parc.

Carlet sempre ha estat una ciutat agrícola. Tot i que han aparegut noves activitats vinculades als nous polígons industrials, quasi tot el seu territori està vinculat a la producció agrícola. Això fa que el centre principal d’activitat siga la cooperativa Agrícola, on es desplacen cada dia unes 300 dones per torns i de la que depén uns 1200 homes que treballen les terres.

Açò fa que es tinga una consciència i un arrelament sobre el territori molt important. Amb la possible ubicació del Centre de Gestió en aquest indret es pretén reforçar aquest sentiment d’arrelament.

Amb el reciclatge de tots els residus que generaria l’eliminació del que ara hi ha (un aparcament de camions, un parell d’edificis d’ús agrícola, una nau industrial i el traçat viari), es pretén construir una nova topografia. Un nou espai fluvial recuperat que siga capaç d’incorporar-se al funcionament del riu i de comportar-se com un tram més.

A continuació s’hauria de consolidar aquesta intervenció mitjançant la construcció dels murs que van a definir l’edifici. Aquests murs no tenen res a veure amb les defenses de marges fluvials.

Aquests són més bé la continuïtat dels traços del riu, la possibilitat d’habitar un munt de sediments modelats per la corrent, una roca trencada entorn de la qual es produirà la vida. Aquests murs de terra/ pedra compactada (formigó) vénen a construir una topografia que funcione ja com una infraestructura hidràulica. Emmagatzemant, reconduint i contenint l’aigua, es definiran els distints espais que en un estat >

A més Carlet, és l’única població amb una morfologia urbana condicionada directament pel riu. El seu creixement ha estat condicionat per la presència de les vies a l’oest i per riu a l’est obligant l’expansió de manera paral•lela al riu. A més, moltes de les parcel•les del Carrer Major es van vore afectades per les distintes configuracions del ‘Malecó’ i encara avuí algunes d’elles conserven vàries façanes a causa de les successives ampliacions.

Per implantar aquest centre de gestió del Territori Fluvial el primer que es proposa és la definició del nou espai fluvial. En aquest àmbit, que ara es troba en un estat d’incertesa, pel nou marc legal, la proposta és incloure’l com a Domini Públic Hidràulic en el nou TF. A més de ser un possible espai de seguretat i laminació de crescudes enfront de l’àmbit urbà, en trobar-se aquest un metre per damunt del nivell.

Àmbit testimonial

120

intermedi de l’edifici ja serien capaços d’allotjar la vida del medi fluvial.

L’edifici, amb la seua posada en funcionament ha de ser com un gran motor. Des d’aquest espai, dins del TF, i amb un vincle directe amb els fluxos fluvials, s’han d’impulsar les energies, solucions i estratègies de treball a tot el riu. Aquest edifici ve a ser el cor des del qual s’impulsarà la Gestió del Territori Fluvial. El seu entorn immediat funcionarà sistèmicament com el mateix riu, ja que aquesta ha de ser la llavor del que es pretén estendre.

Tot i això només l’aigua i el temps, de nou, seran capaços d’enllestir aquest centre. L’aigua i la vida que porten cadascuna de les seues crescudes, i la consolidació, capa sobre capa, d’alguns d’aquests nous materials seran qui habiten i habiliten aquests espais. > Esquemes dels mecanismes d’implementació del TF

ERTFM

primavera 2017

La Magrànima

ERTFM

121

1. Definir l’àmbit del Territori Fluvial, incloguent el DPH.

2. Rehabilitació de l’espai fluvial. Reciclatge de residus.Construcció del nou paisatge.

3. Construcció dels murs definidors de l’àmbit.

4. Infraestructura hidràulica. Connexions per a vianants.

5. Revitalització. Aigua i sediments fertilitzen consoliden el nou paisatge.

122

ERTFM

primavera 2017

La definició del programa i l’ús Per a l’elaboració del programa i configurar els diferents espais de l’edifici s’ha utilitzat la taula de definició de l’Estratègia. Garantint que totes aquelles tasques de desenvolupament necessàries poden dur-se a terme amb comoditat al seu interior.

Moltes d’aquestes tasques, com ja hem vist, no poden dur-se a terme sense haver-ne encetat o realitzat d’altres. Açò fa que tant les tasques establertes en l’Estratègia com les funcions de l’edifici siguen variables al llarg del temps, com ja s’ha dit. Un exemple d’açò serien les tasques de neteja de les lleres, una vegada realitzades s’ha de posar en marxa un pla de manteniment del bon estat, però aquesta la tasca hauria de desaparéixer. Per contra activitats com la repoblació de certes espècies de fauna o de flora no podran dur-se a terme fins que no estiguen assegurades unes condicions mínimes del medi.

Aquesta particularitat canviant ha fet que a l’hora de dissenyar els distints espais de l’edifici aquests puguen interpretar-se de manera flexible per sofrir els canvis oportuns i adaptar-los a les noves funcions que puguen aparéixer al llarg dels anys, amb petites modificacions.

A l’edifici hi haurà per tant, la possibilitat de realitzar des de petites anàlisis a mostres d’aigua en el ‘laboratori’ a assemblees amb els distints agents implicats, per decidir la gestió de l’aigua. S’ha de poder fer front, tant a les tasques de coordinació dels equips i administracions encarregades de la neteja i descontaminació de la llera, com a una possible tasca concreta d’un estudi etnològic de la població de ribera. És a dir, l’edifici només és l’escenari que garanteix que totes aquelles tasques i activitats vinculades amb el riu, es porten a terme de manera coordinada, respectant el medi i amb unes garanties de futur.

Cadascuna d’aquestes tasques serà com una petita llavor. Una oportunitat de futur que romandrà a l’espera de trobar un lloc on arrelar-se i aprofundir cap al canvi de l’àmbit fluvial. Per això el nom de Magrànima. Aquest centre és el contenidor i productor de totes aquestes llavors que s’escamparan en totes direccions.

A continuació farem un primer passeig ascendent per aquests espais ‘mare’. S’explicaran alguns dels seus possibles ‘altres usos’ i transformacions.

La Magrànima

ERTFM

123

>

Esquema del funcionament de l’edifici.

-Coberta habitada

espai d’experimentació, millora el funcionament tèrmic de l’edifici

Llavoreteca -Arxiu històric i etnològic com un museu, magatzem d’objectes, possible sala d’exposicions,

Formació

espai aïllat, visió horitzontal del paisatge canviant, visió de l’activitat

-com arriba la gent ací? i els productes?

-com fer d’aquesta activitat un pol d’atracció per a l’edifici

-instal·lacions esportives

- laboratoris - sales de reunions espai aïllat,

Ventrisauri instal·lacions

ESPAI URBÀ -Mercat de productes de proximitat

Investigació

Diastolari -Centre d’investigació i desenvolupament

-Biblioteca

Lagapimú

Mediastí

l’edifici ha de ser un edifici obert, un lloc de trobada i de gaudí de l’àmbit fluvial

-cooperativa agrícola

Leros i Estarges

Participació

-Menjador

ESPAI AGRÍCOLA

-Assemblea

Voluntariat Formació

-Aules natura

-Banc de llavors

espai no jerarquitzat, sala polivalent, espai connexió directa amb el territori fluvial, visió buit murs habitats, referència a l’escala del llunyana del riu, llibertat espacial, configuració oberta, escala de la persona riu, connexió visual

bunker aïllat, reserva

-Centre de germinació i cultiu de plantons hivernacle obert

vinculades amb l’espai fluvial, accesibles

-Centre de compostatge

Sistolari

-Depuració naturalitzada d’aigües.

ESPAI FLUVIAL

-Central de biomasa -Centre de gestió del territori fluvial cuatre departaments i una oficina de coordinació que junt amb la Gestió de l’aigua asseguren el funcionament del territori fluvial

- història i geografía/Patrimoni físic - geología. Medi aquàtic - biología Protecció - territori i energía.

Rehabilitació

-CHX gestió de l’AIGUA

-centre de germinació i cultiu de plantons

- Noves connexions ciutat-polígon per millorar la mobilitat de les treballadores.

- Assegurar la continuitat longitudinal i transversal de l’àmbit fluvial urbà.

- Crear un nou nus d’activitat que equilibre de nou l’activitat urbana, pose en valor el nucli històric i el vincule amb el territori de ribera on està arrelat.

- L’edifici es permeable en el sentit transversal al riu, assegurant la connexió entre l’ambit urbà i l’agrícola de l’altra banda.

- Serà tolerant amb les crescudes assumint-les sense interrompre-les.

- En connexió directa amb el TF, des d’ací es bombejarà la gestió de l’ecosistema.

124

Ens apropem. Cap al nord, aigües amunt. Directament vinculades amb l’àmbit fluvial es troben els espais educatius de l’edifici. L’aula exterior (Leros) i la interior (Estarges), en contacte amb el terra, són delimitades pels murs de contingència. Pensades per poder fer reunions, petits cursos de formació, tallers amb xiquets. Volen ser un espai dinàmics, on embrutar-se, connectat directament amb l’espai fluvial.

A més en cas de crescuda, són els primers espais de l’edifici en inundar-se.

ERTFM

primavera 2017

menjador de l’equip de treball i coordinació. És segurament el lloc amb una llum més controlada de l’edifici, està dins/baix del forjat/infraestructura de formigó. És un espai ‘cova’ en contacte amb eixe balcó sobre el riu que és la plataforma exterior.

Entre aquests espais descrits s’accedeix a l’espai central de l’edifici, pensat com una petita plaça o pati, al que es vinculen la resta d’espais. Aquest és el lloc d’assemblea, on es realitzaran les diferents reunions de coordinació d’iniciatives i programes. Mitjançant el consens, dels distints actors, s’establiran els diferents plans d’acció.

L’espai és capaç d’allotjar des de petites reunions fins a assemblees d’unes noranta persones.

Aquest espai està directament vinculat amb els accessos de l’edifici, i per tant reforça la comunicació transversal entre els espais fluvial, agrícola i urbà.

També té una forta component vertical, degut a la seua pròpia morfologia, i a la presència del focus de llum de la lluerna i la tapa del dipòsit d’aigües pluvials al soterrani d’instal•lacions (el Ventrisauri).

A l’oest, se situa la terrassa del Lagapimú. Un espai, susceptible de convertir-se en una zona d’esbarjo i contemplació de l’àmbit urbà. És una balconada sobre el riu. Vol ser un petit espai de referència, una petita cafeteria, una gelateria lligades a l’espai de la terrassa fluvial. Des d’on vore el capvespre.

A més, aquest és l’espai de recepció de l’edifici. I alhora el d’eixida, cap al riu, o cap a la ciutat. Amb un reforç de l’escala dels usuaris exercit pels filtres d’accés.

Amb una cuina, amb possibilitats de convertir-se en un taller on valorar les tècniques de la gastronomia de proximitat, o les plantes mengívoles de l’entorn, és el

Des del Mediastí s’establirà el full de ruta dels treballs a realitzar al Sistolari, l’oficina i centre de gestió del TF. D’ací, és d’on eixiran elaborades totes les tasques i directrius a dur a terme a l’àmbit fluvial. Aquest espai serà com una oficina de treball multidisciplinari

La Magrànima

ERTFM

125

que anirà creixent i decreixent segons les necessitats dels treballs del moment. Serà un espai obert, en comunicació directa amb l’entorn i l’hivernacle. Ací s’estableix una petita presència ‘verda’ en representació del TF, amb una presència difuminada pel tamís de l’hivernacle. Des d’ací, els camins s’allunyen longitudinalment. Açò té sentit, és just a les taules del Sistolari on sempre ha d’haver-hi camins oberts que miren al futur inmediat de l’Estratègia.

A banda, té petits espais de reunió on poder concretar o desenvolupar de manera concreta algun dels aspectes amb els quals s’estiga treballant.

Al Diastolari s’elaboraran de manera sosegada, mitjançant tantejos i proves els coneixements necessaris per a aprofundir en el desenvolupament del coneixement. Serà com un laboratori d’experimentació on treballaran experts en biologia, veterinària, o qualsevol rama científica vinculada a l’estudi de l’àmbit fluvial. És un espai mixt, amb una zona d’assaig i experiments tecnificats, i un espai lliure on poder realitzar altres activitats vinculades a l’estudi específic, com reunions, estudi de mostres, seguiments de provetes...

Aquest espai segurament és un dels que més pot canviar. Per una banda ha de poder destinar-se a ser el centre de formació tècnica d’experts coordinadors dels programes de voluntariat o de qualsevol altra formació que és requerisca.

Per últim, la Llavoreteca, serà l’espai de biblioteca que a més, ha de servir per emmagatzemar tota la

documentació que vaja generant-se amb el procés, o que siga necessari acumular per al treball en l’Estratègia fluvial. Serà un centre d’estudi. Ací s’han de recollir aquells petits objectes trobats al riu.

Aquesta serà la llavor del possible museu de l’aigua o d’etnografia fluvial. Aquest exercici simbòlic de memòria i recull del temps és el que ha de fer trobar nous camins, mirar més enllà. Des de la Llavoreteca s’estableix una mirada llunyana. No hi ha contacte directe amb el riu. A través de l’hivernacle es poden observar les muntanyes de la Safor, la Murta i la Costera, al sud. Aquest és el límit de la Ribera. Cap enrere és la inclinació de la coberta, i la seua trobada amb el mur, els que difuminen eixe horitzó. Aquesta visió sense referències a l’àmbit fluvial convida a pensar un futur ple de somnis i possibilitats. El prat de la coberta a més, amb els seus colors i textures, serà un marcador climàtic i temporal.

126

Corrent vital Ara, ja i per finalitzar, farem de nou un recorregut per l’edifici. Ara de manera descendent, matisant alguns dels distints conceptes amb els quals s’han treballat els distints espais. Però posant una especial atenció sobre les circulacions i les mirades que s’establiran a l’edifici.

Aquest recorregut està marcat pel fort caràcter de la infraestructura hidràulica que són els murs i les rampes amb les quals es construeix l’edifici fins a la cota +5m. Aquesta construcció pètria va reduint la seua presència en el sentit vertical. Donant pas a l’estructura de tancament de fusta amb un caràcter més ‘arbori’, com veurem a la memòria estructural.

Aquest mateix gest és reforça amb l’aparició progressiva ascendent d’uns mobles de fusta que seran el suport tècnic i logístic (instal•lacions) dels diferents espais. Amb fusta també es construirà el forjat de la Llavoreteca, fent d’aquest espai un lloc més càlid i lleuger. Amb aquesta lleugeresa comencem el passeig.

ERTFM

primavera 2017

La Magrànima

ERTFM

127

1. Un prat salvatge, ple de vida. Il•lumina.

2. L’horitzó retallat marca el camí. El mur i la barana fan de guia.

3. Com una séquia que amb el seu flux fertilitza.

4. Múltiples possibilitats. Sols és començar.

5. El vèrtex, el punt de trobada i cruïlla. D’agafar impuls.

6. L’assemblea és el cor que bombejarà l’energia del futur.

7. Serà el riu, l’aigua, qui consolide aquest camí i el faça créixer.

5.

Conclusions

ERTFM

129

Conclusions --Aquest projecte ha servit just per al que havia de servir, introduir-me en el món de la restauració fluvial. Evidentment no he fet el treball que esperava, però si el suficient per a estar ben orgullós.

Entenc que surt d’una escola d’arquitectura envellida on tots els alumnes ixen sabent fer un edifici.

Entenc que una escola d’arquitectura d’avui, ha de ser un espai on ja s’han assumit certes idees com la construcció i l’existència d’una ciutat més enllà del mateix espai físic de la ciutat, o la possibilitat de construir espais i relacions sense materials de construcció a l’ús. Crec en el paper de l’arquitecte com a catalitzador i coordinador d’inèrcies i forces. Com quan s’ha de decidir la junta entre dos materials i les seues relacions, o l’ordre d’execució per tal de millorar i garantir el funcionament de tots dos. Una prova que el que dic és així, és que seré arquitecte contant aquesta història.

--Aquest treball és només l’inici d’un camí. Incert, però és el camí. Aquest és l’àmbit de treball, el que ofereix un món de possibilitats per descobrir.

Aquell que em permetrà seguir mirant (amb els ulls d’aquell xiquet) aquest entorn per possibilitar la seua transformació.

--El Territori Fluvial és la ferramenta. La qüestió és com es produeix la transició, com s’incorporen altres agents diferents de la Confederació a la gestió fluvial, i com s’enllacen tots aquells camps que s’aprofiten dels seus recursos. Perquè donar-li valor a l’eix possibilitador, repercutirà positivament en tots els camps. Inevitablement generar un canal de vida millor, és millor per a totes.

--Després de realitzar el treball, s’identifiquen projectes i territoris que són exemplars en aspectes diferents entorn del treball als rius. A Catalunya, amb l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) es crea un mecanisme autònom de gestió i protecció de l’aigua.

A Segòvia hi ha una via oberta especialitzada entorn de l’educació ambiental. A Navarra la recuperació de l’hàbitat del visó és l’excusa. A Múrcia, la preocupació constant és la seua horta com a espai de producció, i l’entorn d’horta com a espai d’oci reproductor de la ciutat. Trobar quina és la (nostra) via d’acció dependrà dels interessos de les persones

que hi treballem. Establir aliances amb altres territoris, visibilitzar les nostres tasques i forces, estudiar altres iniciatives, i en definitiva compartir obertament el treball serà clau. Perquè l’objectiu és aquest treball concret, aquest cent vint kilòmetres de riu, però les dimensions són universals.

--La consolidació d’un espai físic ajudarà a la realització i visibilització d’aquestes tasques i permetrà una continuïtat, que la itinerància o les iniciatives independents no generen. Però assegurar aquest camí abans, garanteix l’èxit deixa possible infraestructura de futur, i la seua permanència i efectivitat.

--Tot i que aquest pareix un treball fet per coordinarlos a tots, és un treball ampli i difús. Que romandrà a l’espera de la incorporació de nous punts de vista, noves mirades. És un treball generós i humil, i per tant obert.

--Per això podria finalitzar dient que aquest ha de ser l’inici de tot el que vindrà. Però ni tan sols això. Aquest només és un inici més. Perquè al remat, la història no és només que una successiva superposició d’inicis. De vides.

--Temps (feliç) i aigua (clara).

6.

Bibliografia

ERTFM

131

Bibliografia Respecte a la bibliografia utilitzada durant l’el•laboració d’aquest projecte han sigut moltes les fonts consultades, en alguns casos he accedit a informació a la que no he tornat i sols ha servit per adquirir coneixements. Evidentment no considere haver fet més que un gran collage d’idees, conceptes i aspectes que espere serveixquen per acompanyarme i fer crèixer aquest camí que ara començaré com a arquitecte amb certa sensibilitat pels espais fluvials. Des d’ací demane disculpes i done les gràcies alhora a totes aquelles fonts i els seus autors que pogueren sentir-se agredides pel meu treball i no estar degudament citades o refenciades en aquest recull que ara faré. No considere haver fet més que un recull d’informació del qual podriem dir que sols sóc autor dels dibuixos.

Aquesta bibliografia que tanca el meu treball està organitzada pels grans temes que m’han ocupat en la realització del treball. Dins de cadascuna de les categories he intentat organitzar les fonts pel seu tipus (llibre, article, revista...) i per la importància que per a mi ha tingut en la realització del projecte. Així que demane disculpes de nou si alguna de les fonts citada no està referenciada de manera correcta o al lloc que li pertoca.

Aquesta bibliografía per temps i pel propi procés en molts casos ha de ser completada amb els textos i autors mare de molts dels aspectes treballats, però en definitiva és la que he emprat per endinsar-me en aquest món de la rehabilitació fluvial.

Lleis, Normatives i directives.

--Directiva Habitats 92/43/CEE .

DOUE-L-1992-81200, 44 p.

---Directiva Marco del Agua (DMA) 2000/60/CE. DOUE-L-2000-82524, 73 p.

--Directiva Europea de evaluación y gestión de la inundación 2007/60/CE DOUE-L-288/27, 8 p.

--Directiva de Eficiencia Energética 2012/27/ UE --Estrategia Estatal del Voluntariado 2010-2014 --- Declaración ambiental estratégica conjunta de los planes hidrológico y de gestión del riesgo de inundación de la demarcación hidrogràfica del Júcar para el periodo 2016-2021, Resolución del 7 de septiembre BOE-A-2009-10137 --Ley de Minas. Real Decreto 975/2009 de 12 de Junio, BOE-A-2009-9841, 46 p.

--Estratègia territorial de la Comunitat Valenciana --Reglament de Paisatge de la Comunitat Valenciana 2006/9858 DOGV-5.325 Restauració fluvial --Ministerio de Medio Ambiente, Rural y Marino, (Abril 2010), Bases de la Estrategia Nacional de Restauración de Rios, Madrid, Ministerio de Medio Ambiente. 27 p.

--González del Tánago, M. y García de Jalón, D. (2007) Restauración de rios. Guia metodológica para la elaboración de proyectos. Centro de publicaciones del Ministerio de Medio Ambiente.

319 p. (Ref.UPV 3-22 153 B) --Magdaleno Mas, F. (2011) Manual de técnicas de restauración fluvial. Centro de Publicaciones del Ministerio de Fomento. 295 p. (Ref.UPV 3-22 594 B) --AAVV. Restrauración y Gestión Ecológica fluvial.

Manual de buenas prácticas de gestión de ríos y riberas. Editores: Camprodon, J., Ferreira, M.T. y Ordeix, M. 390 p.

--AAVV. (Octubre 2013) Manual metológico de actuaciones de restauración ambiental y uso público

132

ERTFM

en ámbitos fluviales. Diputación de Málaga. 67 p.

--Ollero, A. , Ibisate, A. And Elso, J. (2010) El territorio fluvial, espacio para la restauración.

Technic note 1. Iberian Centre of River Ristoration.

8 p.

--Ollero, A., Ibisate, A., Elso, J.(2010) El Territorio Fluvial. Espacio para la restauración Technic Note 1.

Iberian Centre of River Ristoration. 8 p.

--AAVV (2010) ¿Qué es la restauración fluvial?.

Technic Note 4. Iberian Centre of River Ristoration.

12 p.

--Magdaleno, F. (2012) Principios y técnicas de Restrauración Fluvial. Madrid. Centro de Estudios de Técnicas Aplicadas CEDEX del Ministerio de Fomento. 300 p.

--Magdaleno, F. (2005). Caudales ecológicos: conceptos, métodos e interpretaciones. Monografía CEDEX, Ministerio de Fomento. 194p.

--Horacio, J. and Ollero, A. (2016) An introduction to flood risk and Management, technical report.

Iberian Centre of River Ristoration. 46 p.

--AAVV (2015) Recomendacones y buenas prácticas de gestión en espacios fluviales. WWF, Fundación Biodiversidad y Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, Madrid. 43p.

Flora

Aigua --AAVV. Economía y Política de Gestión del Agua en la Agricultura (1998). Madrid. 351 p. (Ref.UPV 5-10 244).

--AAVV. Congreso Nacional del Agua en cuencas deficitarias. (2000) Orihuela. 624 p. (Ref.UPV 3-22 499 B) --Arrojo, P. El reto ético de la nueva cultura del agua.

Funciones y valores en juego. (2006) Barcelona, Ed. Paidós Estado y sociedad. 173 p.

--AAVV. Un futur per l’aigua pública. L’experiència mundial de la remuncipalització (2015). Bélanguer Dumontier, M. 152 p.

primavera 2017

--AAVV. Manual de propagación de árboles y arbustos de ribera (2008) Coordina Coordina María Aránzazu Prada y Daniel Arizpe, Generalitat Valenciana. 203 p. (Ref.UPV 5-1 1374 B) --Orengo, A. (2015) Herbari bell del País Valencià.

Guia per a l’ús i autoproducció de plantes autòctones valencianes en jardineria. Edicions Tívoli, Gandia.

160 p.

--Orengo, A. (2016) Herbari Mengívol. Guia per a l’ús de la flora silvestre. Edicions Tívoli, Gandia. 168 p.

--De Bolòs, O. i Vigo, J. (1984-2001) Flora dels Països Catalans V.I, Editorial Barcino, 611p.

--De Bolòs, O. i Vigo, J. (1984-2001) Flora dels Països Catalans V.II, Editorial Barcino, 917p.

--De Bolòs, O. i Vigo, J. (1984-2001) Flora dels Països Catalans V.III, Editorial Barcino, 1227p.

--De Bolòs, O. i Vigo, J. (1984-2001) Flora dels Països Catalans V.IV, Editorial Barcino, 745p.

--Comité Nacional de Millora i Conservació de Recursos Genètics Forestals (2012) Guía Técnica per a la Gestió de Materials Forestals de Reproducció en la Revegetació de Riberes. Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Madrid, 83p.

Fauna --Ordeix, M., Solà, C., Bardina, M., Casamitjana, A. i Munné, A. (2012) Els peixos dels rius i les zones humides de Catalunya. Qualitat biológica i connectivitat fluvial. Agència Catalana de l’aigua, Museu del Ter, Eumo Editorial, Manlleu (Osona).

174p.

Geografia --Vicenç M. Roselló (1995) Geografía del País Valencià. Ed Alfons el Magnànim. (pàgines) --Soler Carnicer, J. (1998) Rutes Valencianes 1. Ed Papers Bàsics 3i4 (pàgines)

Bibliografia

ERTFM

--Soler Carnicer, J. (1998) Rutes Valencianes 2. Ed Papers Bàsics 3i4 (pàgines) Altres projectes --AAVV. Projectant l’eix del Llobregat. Paisatge cultural i desenvolupament regional (2001). Lista, A i Sabaté, J. Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona. 200 p.

--AAVV. Guadalmedina. Un río invisible (2008) Rizoma Fundación, Málaga. 302 p.

--AAVV. (2011) Insistir y resistir. Ideas para la reurbanización de la antigua carretera de Cádiz. Ed. Rizoma Fundación, Málaga. 258 p.

--Paisea, paisajes culturales número 20. De ‘club mediterràni’ a ‘tudela’. Cap de Creus. Esp p.52-55 --Ros Sempere, M. i García Martín, F.M. (2016) Cinco Palmos 1929-2015. Transformación de usos del suelo en la Huerta de Murcia. CRAI –Biblioteca Universidad Politécnica de Cartagena, Cartagena (Murcia). 90p.

Arquitectura --AAVV. (1993) Álvaro Siza. Obras y proyectos 1954-1992. Ed. Gustavo Gili, Barcelona. 312 p.

--AAVV (1989) Álvaro Siza. 1984-1988. Revista a+u, Buenos Aires. 239 p.

--AAVV (2008) Álvaro Siza. En Blanco Revista de Arquitectura, Valencia. 102 p.

--Lahuerta, J.J, (1996). Enric Miralles: obra completa.

Electa, Madrid --AAVV. (2002) EMBT. Miralles Tagliabue: obras y proyectos. Skira, Milan.

--EMBT Arquitectes (2004) Arquitectura dibujada: el proyecto de Miralles/Tagliabue para Diagonal Mar. Salvat, Barcelona.

--EMBT Arquitectes (2004). EMBT Enric Miralles, Benedetta Tagliabue: work in progress. Publicacions del Col•legi d’arquitectes de Catalunya, Ministerio de la Vivienda, Barcelona. 296 p.

133

--Prats, E y Flores, R. (2014) Pensado a mano. La arquitectura de Flores&Prats. Arquine, revista internacional de arquitectura. Barcelona. 449 p.

--(2000) Revista EL Corquis. 100-101. Enric Miralles Bendetta Tagliabue 1996-2000. Editorial El Croquis, Madrid. 311 p.

--(2006) Revista AV Monografías 119. Renzo Piano.

Building workshop 1990-2006 Arquitectura Viva, Madrid. 142 p.

--(May 2010) Revista Architecture+Urbanism (a+u) Renzo Piano Building Workshop 1989-2010 N. Tsukui i P. Yeap, SIngapore . 126 p.

--AAVV (1990) Renzo Piano y el Building Workshop. Obras y proyectos 1971-1989. Editorial Gustavo Gili, Barcelona. 257 p.

--AAVV (1997). The Renzo Piano logbook. Thames and Hudson Ltd, London. 288 p.

--AAVV(1998). Monográfico de arquitectura. Renzo Piano. Editorial Gustavo Gili, Barcelona. 64 p.

Estructures --AAVV (2001) Números gordos en el proyecto de estructuras. Cinter Divulgación Científica, Madrid.

155 p.

--Nevado, M. (1999) Diseño Estructural en Madera, una aproximación en imágenes al estado del arte europeo a finales del s. XX. Edita la Asociación de Investigación Técnica de las Industrias de la Madera y el Corcho. Madrid. 289 p.

--Arriaga Martitegui, F., Peraza Sánchez, F y Esteban Herrero, M. (2003) Madera aserrada estructural.

Edita la Asociación de Investigación Técnica de las Industrias de la Madera y el Corcho. Madrid. 159 p Instal•lacions --De Vicente Valiente, V y Langa Sanchis, J (2015) Ahorro de energía. Código Técnico de la Edificación DB HE0- HE1. Inter Técnica Ediciones, Valencia.

254 p.

134

Paisatge --AAVV. El paisaje (1991), Cátedra de Planificación y Proyectos ETSI Montes Madrid.119 p. (Ref.UPV 1-13 258) --AAVV. (2007) La construcción social del paisaje.

Nogué, J. Colección paisaje y teoría Biblioteca Nueva, Madrid. 249 p. (Ref.UPV 2-41 90 A) --Milani, R. (2007). El arte del paisaje. López Silvestre, F. Colección paisaje y teoría Biblioteca Nueva, Madrid.252 p.

--Aronson, S. (2008) Aridscapes. Proyectar en tierras ásperas y frágiles. Gustavo Gili, Barcelona. 215 p.

--AAVV. (2009) Miradas sobre el paisaje. Eduardo Martínez de Pisón, colección paisaje y teoría Biblioteca Nueva, Madrid. 287 p. (Ref.UPV 2-41 130 A) General --Lozano, J. (2014) Poemari de l’Albufera. Ed. Bromera poesia, Alzira. 93 p.

--AAVV (2015). Carlet: Historia, Geografía, Arte y Patrimonio. Ed. Facultat de Geografía i Història de la Universitat de València. 539 p.

--Trullenque Peris, R. (2013). Carletins, gent del meu poble. Fundació Caixa Carlet. Carlet. 264 p.

--AAVV, (1999) Memòria Gràfica de Carlet, Ajuntament de Carlet-Diputació de València, València, 109p.

--Trullenque Esteve, R. i Trullenque Peris, R. (2010) Història de Carlet, dues mirades diacròniques.

Universitat de València, València, 231p --AAVV. (2016) Informe sobre la sostenibilidad en España en 2016. Fundación alternativas, Madrid.

162 p.

--Bosch López, R. (2012) Particions antigues y moderns així de temps de moros com de après. La conflictivitat pel repartiment de les magres aigües de la sèquia d’Alèdua. Estudis d’Història Agrària, n. 24.

151-163p.

--Pérez Ballester, J. I Arasa I Gil, F. (2010) Poblament

ERTFM

primavera 2017

rural i vies de comunicació en època romana a la Ribera del riu Xúquer (València). Recerques del Museu d’Alcoi, 19. 101-114p.

Bibliografia

7.

7.1.- Memòria portà til 7.2.- Carta de la Terra

Annexes

ERTFM

137

Memòria portátil Memòria portàtil és la manera d’anomenar l’objecte que finalment no s’ha pogut realitzar per una qüestió de temps i concentració d’esforços. Aquesta primera fase de llançament de l’Estratègia no ha permès la realització d’aquesta part del treball. Però és important recordar ací la intenció de construir prompte aquest objecte, i la importància de fer-ho.

L’objectiu principal de la memòria portàtil és la de construir un objecte capaç de portar i contenir al seu interior tota la informació necessària per a treballar respecte de l’Estratègia en qualsevol localització.

Aquest objecte hauria d’acompanyar, sostenir i visibilitzar qualsevol activitat que es realitze al riu o a l’àmbit públic, entorn del projecte de millora i implantació del Territori Fluvial.

Com als inicis dels anys 80 ja fera Renzo Piano, per als tallers de reconstrucció de centres històrics de la UNESCO a diverses localitats del sud d’Itàlia.

L’oficina portàtil ha de ser un motor de canvi. Aquella oficina allargava les seues parets i baix la coberta tèxtil desplegada, establia una sèrie de dependències >

Renzo Piano. 1978, Otranto. Fases de Muntatge

versàtils, sota les quals podien dur-se a terme les tasques de renovació i rehabilitació d’aquelles zones degradades dels distints àmbits urbans. A més, aquesta infraestructura era capaç d’allotjar moltes més activitats, que de forma indirecta podien revitalitzar aquestes zones, com tallers, debats, trobades... Una de les coses més sorprenents va ser com a l’aparell li van aparèixer una sèrie de ‘gadgets’ que l’anaren fent més eficient. Alguns d’aquests aparells van ser: un suport per instal•lar una càmera de fotos a un globus d’heli per prendre imatges aèries, una cistella vertical per reparar façanes en llocs on es feia difícil instal•lar una estructura auxiliar, o una espècie de tractor per transportar càrregues pels carrers empinats i amb graons d’algunes de les ciutats treballades. A més dels treballs realitzats entorn de la restauració del patrimoni material, és important ressaltar com es va generar un arxiu de coneixement popular documentat, que va servir per a millorar les solucions tècniques apropant-les al fet vernacle. D’aquesta manera la gent, amb el seu coneixement i intercanvi podia entendre i col•laborar dels avanços i tècniques més sofisticats. ’enriquiment era bidireccional.

ERTFM

primavera 2017

A una exposició amb aquests treballs que Flores&Prats han fet realitzar repetidament als seus alumnes, van buscar recollir i presentar el material realitzat.

Valorant més enllà del caràcter transitiu de la inspiració, el caràcter material del treball idèntic en tots els moments de projecte, com ells mateixos diuen.

El projecte per tant és la suma de tots i cadascun

>

En aquesta mateixa línia l’estudi d’arquitectes dirigit per Eva Prats i Ricardo Flores, deixebles de l’Enric, ha treballat en diverses obres el concepte de les memòries portàtils. Un dels seus primers projectes va ser la reforma d’un petit habitatge a un àtic de Barcelona. On el desig dels clients, residents en Mallorca, era que la casa quasi fora i funcionara com una maleta. Però va ser amb el projecte de moble joier realitzat per a una amiga, on s’amplià el concepte. El moble havia d’exposar, emmagatzemar i transportar els productes. Sorgí aleshores, la idea de realitzar uns contenidors capaços d’allotjar tot el material produït per a la realització d’un projecte. Aquests elements anaven a estar disposats i mostrats amb cert ordre. Així la coreografia de l’espectador al seu voltant, per entendre, o de l’autor per explicar, passen a formar part del procés d’ideació del projecte. D’aquesta manera, al projecte conviuen constantment en un mateix ‘àmbit’, els treballs inicials, els intermedis i els finals, a totes les escales i amb distints nivells de definició/dubte.

Flores i Prats. Moble joier.

>

Imatge. 1978, Otranto.

Flores i Prats. Casa maleta.

>

>

138

Memò ries portàtils, exposició d’alumnes TFG

d’eixos materials, i moments del procés. Records a la maleta. Aquests tenen valor per si mateix, pel que signifiquen i per la seua utilitat. I per tant, formen part de la construcció i del relat del projecte.

Amb crearqció i per a Falles Populars i Combatives, vam realitzar en 2016 un artefacte amb algunes d’aquestes característiques. La Falla, resultant del procés participatiu fet amb la comissió i amb veïnes del barri, no era un ‘monument’. La Patrimonialitzadora era un altaveu, un canal de comunicació. Des de la comissió s’utilitzà als seus actes, acompanyant-los i fent-los costat logísticament, per estendre el missatge de l’any, entorn del lema ‘patrimoney’. O de com la patrimonialització de la cultura, condueix cap a una estandardització i consolidació d’una festa, que en aquest cas, s’entén dinàmica i canviant. El MIAU (Monument Itinerant d’Activació Urbana) es va moure en bicicleta pels

Annexes

ERTFM

139

carrers de Ciutat Vella durant la setmana de falles per acabar consumint-se entre flames la nit de Sant Josep.

Però va ser una bona ferramenta de reflexió. I quedarà per sempre a la memòria dels qui se’l van trobar al camí.

--ser l’oficina i lloc de treball itinerant de l’Estratègia fluvial, ja que la component del contacte continu amb el medi d’estudi és molt important.

--Mitjançant la tecnologia necessària fer de memòria i arxiu portàtil. Perquè el fet de recollir les experiències al llarg del riu, però més important encara és el fet de compartir-les a altres indrets, aigües amunt i avall, és també important.

>

--L’objecte/infraestructura serà transportable mitjançant una bicicleta i podrà recórrer el riu pels camins del territori fluvial, així com estacionar (fer el desplegament) en qualsevol tipus de terreny.

--La forma i l’estètica respondran com tots els treballs a realitzar, a l’anàlisi i interpretació del paisatge per al qual es realitza.

--En la construcció i realització material s’utilitzaran les tècniques més eficients i sostenibles possibles. Si pot ser, recuperant materials del mateix ecosistema.

--El mecanisme serà com un ésser viu, i podrà créixer i decréixer, dilatar o contraure tant el seu contingut com els programes que al seu voltant es puguen produir.

--Al seu interior contindrà les ferramentes necessàries per a produir i reproduir les tasques necessàries per a desenvolupar qualsevol de les activitats programades.

--Ha de ser transportable en un camió si fóra necessari i per tant complir les mesures màximes de càrrega i transport.

I tot açò perquè els objectius de la infraestructura portàtil són:

Crearqció. La Patrimonialitzadora desplegada.

>

Per tant, ara, després d’analitzar els exemples anteriors, s’enumeraran quins haurien de ser els condicionants principals a l’hora de construir aquesta infraestructura, així com quins són els objectius que haurien d’assolir-se de la seua posada en marxa:

Crearqció. La Patrimonialitzadora en moviment.

Intercanviant experiències i informació. Una llibreria, catàleg de solucions, arxiu fotogràfic...

--Contenir i transportar aquells objectes que puguen passar a formar part de l’arxiu etnogràfic de l’Estratègia.

--servir de suport d’un laboratori de camp, espai de treball i d’experiments, proves i estudis.

--Establir al seu entorn una zona de reunions, assemblees, presa de decisions des de la qual fer front a les primeres decisions estratègiques.

--Proporcionar el suport logístic per a realitzar xerrades comunicatives informatives.

--I en definitiva, convertir-se en la primera llavor de l’edifici, el tanteig itinerant del seu programa. I la prova de què està tot per fer, i podem començar a fer-ho.

Annexes

ERTFM

141

Carta de la Terra Preàmbul Ens trobem davant d’un moment crític en la història de la Terra, un moment en el qual la humanitat ha d’escollir el seu futur. A mesura que el món es fa més interdependent i fràgil, el futur presenta alhora grans riscos i grans promeses. Per continuar avançant hem de reconéixer que, enmig d’una magnífica diversitat de cultures i formes de vida, som una sola família humana i una sola comunitat de la Terra amb un destí comú. Hem d’unir-nos per crear una societat global sostenible basada en el respecte a la natura, els drets humans universals, la justícia econòmica i la cultura de la pau. Amb aquest objectiu, és imperatiu que nosaltres, els pobles de la Terra, declarem la nostra responsabilitat els uns vers els altres, vers la gran comunitat de vida i vers les generacions futures.

La Terra, la nostra llar La Humanitat és part d’un immens univers en evolució. La Terra, la nostra llar, és plena d’una singular comunitat de vida. Les forces de la natura fan de l’existència una aventura exigent i incerta, però la Terra ha proveït les condicions essencials per a l’evolució de la vida. La capacitat de recuperació de la comunitat de vida i el benestar de la Humanitat depén de la preservació d’una biosfera saludable amb tots els seus sistemes ecològics, una rica varietat en plantes i animals, terres fèrtils, aigües pures i aire net. El medi ambient global, amb els seus recursos finits, és una preocupació comuna a tots els pobles. La protecció de la vitalitat, la diversitat i la bellesa de la Terra és un deure sagrat.

La situació global Els models dominants de producció i consum estan causant la devastació ambiental, l’esgotament dels recursos i una extinció massiva de les espècies.

S’estan destruint les comunitats. Els beneficis del desenvolupament no es comparteixen equitativament i la distància entre rics i pobres creix constantment.

La injustícia, la pobresa, la ignorància i els conflictes violents s’estenen arreu del món i són causa de grans patiments. Un augment de la població humana sense

precedents ha sobrecarregat els sistemes ecològics i socials. Els fonaments de la seguretat global estan amenaçats. Aquestes tendències són perilloses,però no inevitables.

Els reptes futurs L’elecció és nostra: crear una societat global per tenir cura de la Terra i els uns dels altres o arriscar-nos a destruir-nos a nosaltres mateixa i la diversitat de formes de vida. Els nostres valors, institucions i estils de vida necessiten canvis fonamentals. Hem d’adornarnos que, una vegada satisfetes les necessitats bàsiques, el desenvolupament humà significa primordialment ser més, no, tenir més. Disposem del coneixement i la tecnologia per proveir a totes i per reduir els impactes sobre el medi ambient. L’emergència d’una societat civil global està creant noves oportunitats per construir un món democràtic i humà. Els nostres reptes ambientals, econòmics, polítics, socials i espirituals estan interrelacionats i juntes podem forjar solucions inclusives.

Responsabilitat universal Per portar a terme aquestes aspiracions, hem de prendre la decisió de viure amb un sentit de la responsabilitat universal i d’identificar-nos amb la comunitat terrestre global, així com amb les comunitats locals. Som alhora ciutadans de diferents nacions i d’un sol món en el qual els àmbits local i global estan estretament vinculats. Tots compartim la responsabilitat pel benestar present i futur de la família humana i del món vivent en tota la seva amplitud.

L’esperit de solidaritat humana i d’afinitat amb tota vida s’enforteix quan vivim amb reverència el misteri del ser, amb gratitud el do de la vida i amb humilitat el lloc que ocupa l’ésser humà en la natura. Necessitem urgentment una visió compartida dels valors bàsics que donen un fonament ètic a la comunitat mundial emergent. Per tant, junts i amb esperança, afirmem els principis interdependents següents, per a un sistema de vida sostenible, com a fonament comú amb el qual s’haurà de guiar i valorar la conducta de les persones, les organitzacions, les empreses, els governs i les institucions transnacionals.

142

Principis I. RESPECTE, I CURA DE LA COMUNITAT DE VIDA 1.

Respectar la Terra i la vida en tota la seua diversitat --Reconéixer que tots els éssers són interdependents i que tota forma de vida té valor, independentment de la seua utilitat per als éssers humans.

--Afirmar la fe en la dignitat inherent a tot ésser humà i en el potencial intel•lectual, artístic, ètic i espiritual de la Humanitat.

2.

Tenir cura de la comunitat de vida amb enteniment, compassió i amor --Acceptar que el dret a posseir, administrar i utilitzar els recursos naturals comporta el deure de prevenir els danys ambientals i protegir els drets de les persones.

--Afirmar que més llibertat, coneixement i poder comporta més responsabilitat de promoure el bé comú.

3.

Construir societats democràtiques que siguen justes, participatives, sostenibles i pacífiques --Assegurar que les comunitats garantesquen en tots els àmbits els drets humans i les llibertats fonamentals i que oferesquen a tothom l’oportunitat de desenvolupar tot el seu potencial.

--Promoure la justícia social i econòmica, i possibilitar que tothom atenya una forma de vida segura i digna que siga responsable ecològicament.

4.

Preservar els fruits i la bellesa de la Terra per a les generacions presents i futures --Reconéixer que la llibertat d’acció de cada generació està condicionada per les necessitats de les generacions futures.

--Transmetre a les generacions futures, valors, tradicions i institucions que fomenten la prosperitat a llarg termini de les comunitats humanes i ecològiques de la Terra.

Per complir aquests quatre compromisos generals, cal:

ERTFM

primavera 2017

II. INTEGRITAT ECOLÒGICA 5.

Protegir i restaurar la integritat dels sistemes ecològics de la Terra, amb especial atenció a la diversitat biològica i els processos naturals que sustenten la vida.

--Adoptar, en tots els àmbits, plans de desenvolupament sostenible i regulacions que facin de la conservació ambiental i la rehabilitació part integral de totes les iniciatives de desenvolupament.

--Establir i salvaguardar reserves viables de la natura i la biosfera, incloent terres verges i zones marines, per protegir els sistemes de suport a la vida de la Terra, mantenir la biodiversitat i preservar la nostra herència natural.

--Promoure la recuperació de les espècies i els ecosistemes en perill.

--Controlar i eradicar els organismes exògens o genèticament modificats que siguen perjudicials per a les espècies autòctones i el medi ambient, i prevenir la introducció d’aquests organismes perjudicials.

--Administrar l’ús dels recursos renovables com l’aigua, el sòl, els productes forestals i la vida marina de forma que no se n’excedesquen les possibilitats de regeneració i que es protegesca la salut dels ecosistemes.

--Administrar l’extracció i l’ús dels recursos no renovables, com els minerals i els combustibles fòssils, de forma que es minimitze el seu esgotament i no es causen greus problemes ambientals.

6.

Evitar danys com a millor mètode de protecció ambiental i, quan els coneixements són limitats, procedir amb precaució.

--Actuar per evitar la possibilitat de produir danys ambientals greus o irreversibles, encara que el coneixement científic siga incomplet o inconclusiu.

--Exigir les proves pertinents a aquells que argumenten que una activitat proposada no causarà danys significatius i fer que les parts implicades siguen responsables dels danys ambientals.

--c. Assegurar que la presa de decisions preveja les conseqüències acumulatives, a llarg termini,

Annexes

ERTFM

indirectes, d’ampli abast i globals de les activitats humanes.

--Prevenir la contaminació de qualsevol part del medi ambient i no permetre l’acumulació de substàncies radioactives, tòxiques o perilloses.

--Evitar activitats militars que perjudiquen el medi ambient.

7.

Adoptar models de producció, consum i reproducció que salvaguardin les capacitats regeneratives de la Terra, els drets humans i el benestar comú.

--Reduir, reutilitzar i reciclar els materials utilitzats en els sistemes de producció i consum i assegurar que els residus puguen ser assimilats pels sistemes ecològics.Actuar amb moderació i eficiència en l’ús de l’energia i basar-se progressivament en les fonts d’energia renovable, com ara la solar i l’eòlica.

--Promoure el desenvolupament, l’adopció i la transferència equitativa de tecnologies respectuoses amb el medi ambient.

--Assimilar tots els costos ambientals i socials dels béns i serveis en el preu de venda i possibilitar que els consumidors puguen identificar els productes que complesquen les normes socials i ambientals més altes.

--Assegurar l’accés universal a una sanitat que fomente la salut reproductiva i la reproducció responsable.

--Adoptar estils de vida que posen èmfasi en la qualitat de vida i la suficiència material en un món finit.

8.

Impulsar l’estudi de la sostenibilitat ecològica i promoure l’intercanvi obert i una àmplia aplicació dels coneixements adquirits.

--Donar suport a la cooperació científica i tècnica internacional sobre la sostenibilitat, amb especial atenció a les necessitats dels països en desenvolupament.

--Reconéixer i preservar el coneixement tradicional i la saviesa espiritual en totes les cultures que contribueixen a la protecció del medi ambient i el benestar humà.

143

--Assegurar que la informació de vital importància per a la salut humana i la protecció ambiental, inclosa la informació genètica, siga de domini públic.

III. JUSTÍCIA SOCIAL I ECONÒMICA 9.

Eradicar la pobresa com un imperatiu ètic, social i ambiental --Garantir el dret a l’aigua potable, l’aire net, la suficiència alimentària, la terra incontaminada, l’habitatge i el sanejament segur, assignant els recursos nacionals i internacionals que calguen.

--Capacitar tots els éssers humans amb l’educació i els recursos necessaris per a garantir una forma de vida sostenible, i proporcionar la seguretat social i les xarxes de suport necessàries a aquells que no puguen sostenir-se per si mateixos.

--Reconéixer els ignorats, protegir els vulnerables, serviraquells que pateixen i proporcionar-los les possibilitats necessàries perquè desenvolupen les seues capacitats i seguesquen les seues aspiracions.

10. Assegurar que les institucions i activitats econòmiques, en tots els àmbits, promoguen el desenvolupament humà de manera equitativa i sostenible.

--Promoure la distribució equitativa de la riquesa dintre de les nacions i entre les nacions.

--Augmentar els recursos intel•lectuals, financers, tècnics i socials dels països en desenvolupament i alliberar-los dels deutes internacionals onerosos.

--Assegurar que tot comerç done suport a l’ús sostenible dels recursos, la protecció ambiental i les normes laborals progressives.

--Requerir les corporacions multinacionals i els organismes financers internacionals perquè actuen amb transparència pel bé públic i fer-los responsables de les conseqüències de les seues activitats.

11. Afirmar la igualtat i equitat de gènere com a prerequisit per al desenvolupament humà sostenible i assegurar l’accés universal a l’educació, la sanitat i les oportunitats econòmiques.

144

--Assegurar els drets humans a les dones i les nenes i acabar amb tota violència en contra seua.

--Promoure la participació activa de les dones en tots els aspectes de la vida econòmica, política, civil, social i cultural com a membres iguals i de ple dret, decisores, líders i beneficiàries.

--Enfortir les famílies i garantir la seguretat i la cura de tots els seus membres.

12. Defensar el dret de tothom, sense discriminació, a un entorn natural i social que fomente la dignitat humana, la salut física i el benestar espiritual, amb especial atenció als drets dels pobles indígenes i les minories.

--Eliminar la discriminació en totes les seues formes, com les basades en la raça, el color, el sexe, l’orientació sexual, la religió, la llengua i l’origen nacional, ètnic o social.

--Afirmar el dret dels pobles indígenes a la seua espiritualitat, coneixements, terres i recursos i a les seues pràctiques vinculades a una forma de vida sostenible.

--Honrar i donar suport als joves de les nostres comunitats, i capacitar-los per exercir el seu paper essencial en la creació de societats sostenibles.

--Protegir i restaurar llocs rellevants amb significat cultural i espiritual.

IV. NO-VIOLÈNCIA I PAU 13. Enfortir les institucions democràtiques en tots els àmbits i proporcionar transparència i responsabilitats en la governabilitat, participació en la presa de decisions i accés a la justícia.

--Mantenir el dret de tothom a rebre informació clara i puntual sobre els temes ambientals i totes les activitats i plans de desenvolupament que puguen afectar-los o interessar-los.

--Donar suport a la societat civil local, regional i global i promoure la participació significativa de tots els individus i organitzacions interessats en la presa de decisions.

--Protegir els drets a la llibertat d’opinió, expressió, reunió pacífica, associació i dissentiment.

ERTFM

primavera 2017

--Instituir l’accés efectiu i eficaç a procediments judicials independents i administratius, incloent-hi les solucions i compensacions per danys ambientals i per l’amenaça d’aquests danys.

--Eliminar la corrupció en totes les institucions públiques i privades.

--Enfortir les comunitats locals i capacitar-les perquè puguen tenir cura dels seus entorns propis, i assignar les responsabilitats ambientals als nivells de govern que les puguen portar a terme amb més efectivitat.

14. Integrar en l’educació formal i l’aprenentatge al llarg de tota la vida les capacitats, els coneixements i els valors necessaris per a una forma de vida sostenible.

--Proporcionar a tothom, especialment als nens i als joves, l’oportunitat a l’educació que els capacite per contribuir activament en el desenvolupament sostenible.

--Promoure la contribució de les arts i les humanitats, així com de les ciències, en l’educació per a la sostenibilitat.

--Intensificar el paper dels mitjans de comunicació en la presa de consciència entorn dels reptes ecològics i socials.

--Reconéixer la importància de l’educació moral i espiritual per viure de forma sostenible.

15. Tractar tots els éssers vius amb respecte i consideració --Prevenir la crueltat amb els animals que encara es mantinga en les societats humanes, i protegir-los del patiment.

--Protegir els animals salvatges dels mètodes de caça, trampa i pesca que causen un patiment extrem, prolongat o evitable.

--Evitar o eliminar, fins a on siga possible, la captura o destrucció indiscriminades d’espècies.

16. Promoure la cultura de la tolerància, la noviolència i la pau --Encoratjar i donar suport a la comprensió mútua, la solidaritat i la cooperació entre tots els pobles i dintre i entre les nacions.

Annexes

ERTFM

--Implantar estratègies àmplies per prevenir els conflictes violents i utilitzar la col•laboració en la resolució de problemes per gestionar i resoldre conflictes ambientals i altres disputes.

--Desmilitaritzar els sistemes nacionals de seguretat al nivell d’una postura de defensa no provocadora i utilitzar els recursos militars amb fins pacífics, inclosa la restauració ecològica.

--Eliminar les armes nuclears, biològiques i tòxiques i d’altres armes de destrucció massiva.

--Assegurar que l’ús de l’espai orbital i exterior dóna suport al medi ambient i la pau.

--Reconéixer que la pau és la totalitat creada per les relacions correctes amb un mateix, les altres persones, cultures i formes de vida, la Terra i el Tot del qual formem part.

145

Malgrat això, hem de trobar els camins per harmonitzar diversitat i unitat, l’exercici de la llibertat i el benestar comú, els objectius a curt termini i a llarg termini. Tot individu, família, organització i comunitat hi té un paper vital. Les arts, les ciències, les religions, les institucions educatives, els mitjans de comunicació, les empreses, les organitzacions no governamentals i els governs són cridats a oferir un lideratge creatiu. L’aliança entre governs, societat civil i empreses és essencial per a la governabilitat efectiva.

Amb l’objecte de construir una comunitat global sostenible, les nacions del món han de renovar el seu compromís amb les Nacions Unides, complir les seues obligacions sota els acords internacionals actuals i donar suport a la implantació dels principis de la Carta de la Terra mitjançant un instrument internacional legalment vinculant sobre el medi ambient i el desenvolupament.

El camí cap endavant Com mai abans en la història, el destí comú ens crida a buscar un nou començament. Aquesta renovació és la promesa d’aquests principis de la Carta de la Terra. Per complir aquesta promesa, ens hem de comprometre a adoptar i promoure els valors i objectius d’aquesta Carta.

Això requereix un canvi de mentalitat i de cor.

Requereix un nou sentit de la interdependència global i responsabilitat universal. Hem de desenvolupar i aplicar imaginativament la visió d’una forma de vida sostenible en els àmbits local, nacional, regional i global. La nostra diversitat cultural és una preciosa herència i les diferents cultures trobaran les seues formes pròpies per concretar aquesta visió. Hem d’aprofundir i estendre el diàleg global que va generar a la carta de la Terra, ja que hem d’aprendre molt de la contínua cerca conjunta de la veritat i la saviesa.

La vida sovint implica tensions entre valors importants. Això pot comportar decisions difícils.

Que el nostre siga un temps que es recorde pel despertar a una nova reverència a la vida, la ferma resolució a aconseguir la sostenibilitat, i l’acceleració en la lluita per la justícia, la pau i la joiosa celebració de la vida.

8.

8.1.- Agraïments 8.2.- Col¡laboradors

Epíleg

ERTFM

147

Agraïments Aquesta part per a mi és completament necessària.

Pareix que per estar al final no siga important però ho és. No dubte que sense aquestes persones que ara nomenaré no estaria ací, ni jo ni aquest treball.

Vull que quede per escrit amb el meu treball perquè segurament oblidaré donar-los les gràcies a totes públicament, o personalment. Així que ací deixe aquesta llista d’agraïments que segurament oblidarà també, o deixarà fóra a algú però recollirà bé la meua voluntat d’ara.

A la vida...

Evidentment, gràcies a ma mare i a mon pare, que són els que han confiat en mi des d’un primer moment, però especialment durant aquesta etapa de formació que ha durat més del necessari. Gràcies també per apropar-me a l’aigua del riu des de ben menut. Aquest és el resultat del vostre treball. Per fer-me somiar i vore les coses d’una altra manera.

A crearqció, perquè trobar una motivació, més que el crèixer i compartir aquest treball amb vosaltres serà difícil. Julia Gomar, Julia Pineda, Adrià Solbes, Lidia Escuder, Pepe Lerma i Manuel Causanilles, seguim endavant, canviant el món.

A Josep, Sean i David per permetre’m construir aquesta història i formar-ne part incansablement d’ella. Vos estime.

A mon tio Pol i Jaume Espí perquè sense ells, i els regals que em feren de menut, segurament jo no tindria aquesta sensibilitat cap a certes coses. Juguem?

Rosa. Des de que arribares vam saber que junts els somnis, tot i que més bojos, serien més reals.

Desembolicant.

A Maria per ser la persona que m’ha acollit ací, permetent-me durant estos últims anys viure prop. I per brillar amb mi parlant del riu i l’ecosistema.

A l’escola...

A Rafa Rivera, el meu mestre, que mai m’ha donat classe. El pare arquitecte, amic i company que ens calia

en aquest món d’homes. Genial.

A Macarena Trujillo per fer de mi un arquitecte que coneix bé, i estima els fonaments matemàtics d’aquesta professió. Gràcies per posar-te al meu costat i aprendre amb mi.

A Paco Nieto pel seu dibuix tremolós, i el seu treball incansable omplint les classes de projectes de possibilitats. Gràcies per explicar la biblioteca d’Enric a classe, encara que fora un any després.

A Àngel Martínez per aquests mesos de suport i bons consells. I pel coneixement extens i expert del funcionament de La Ribera.

A Clara Mejía, moltes gràcies per fer-ho possible.

Des d’un primer va confiar en mi i va ser un referent per a mi, a l’hora de seguir endavant amb aquesta història de ser arquitecte. Gràcies per veure més enllà i confiar cegament. Disculpes pel patiment. Sé que ara, en sentir-me lliure podré volar més lluny però no oblidaré el treball que has fet amb i per mi.

A l’arquitectura...

David Estal, Francisco Leiva, María Mallo, Manuel Monteserin, Eduardo Almalé, Miguel Arraiz... per ferme creure que puc ser l’arquitecte que vulga ser, i per estar tan prop.

I, un agraïment especial ...

A Francisco Martínez Capel, per donar-me la benvinguda al món de la restauració fluvial, i fer-ho des de la visió de l’arquitectura.

A Paco Tortosa per recórrer aquestes terres. I per gaudir del viatge.

A totes, un abraç universal.

148

Col·laboradores Han col•laborat Pau Fuster de Tossal Cartografies, sent l’encarregat d’aconseguir tots els documents que li he anat demanant. I per ser, sense dubte el millor cartògraf valencià del moment. Avalat pel seu propi treball, i l’ús que d’ell en fan autoritats, excursionistes i aventurers d’arreu del territori.

David Vegara per ser un dels pilars fonamentals d’aquest projecte. El seu suport i treball incansable, i repetit, d’aproximació a l’estructura ha fet que finalment l’ordre i la comprensió facilitaren altres temes del projecte. Veure clar els dubtes no és fàcil, confiar plenament, un goig.

Maria Castaño, amb els coneixements estructurals necessaris.

Rosa Martí posant nom a aquells espais, a aquesta història, i a tot el que està per vindre.

A Sean i Jose, per construir l’aproximació més certera de l’edifici. I per dibuixar eixos espais capaços de ser altres coses.

Júlia i Julia per ordenar i fer comprensible el treball. A Lidia per seguir. Adrià pel suport logístic. Manu per compartir referències amb eixa mirada llunyana. I Pep per sostenir la resta de coses en la nostra absència.

I totes aquelles persones que amb la seua actitud positiva amb mi i amb aquest treball han apropat la seua mirada. I s’han posat de costat per compartir-la.

I a totes aquelles que per estar en contra, per tindre altres interessos i una altra informació no han entés aquest projecte. Perquè a la fi, ningú deixarà de respirar o beure. I veure que un altre món no només és possible sinó que és necessari no és tan difícil.

Gràcies també.

ERTFM

primavera 2017