Ille de France conjunt_Sonia Callau

EL VERD, EL GROC I EL GRIS A L’IdF

Alumna: Sònia Callau

JUNY 2009 Professor: Carles Llop

J’aime l’horizon vide

J’aime les devantures d’un autre temps

«Les documents d’urbanisme n’ont pas toujours fait au monde rural la place qui lui revenait. Traitée souvent comme le délaissé de l’urbanisation, la campagne apparaît de plus en plus comme un élément essentiel de tout effort cohérent d’aménagement» (SDRIF, 1976).

J’aime regarder travailler ls horticulteurs sous leurs serres tunnels transparentes

J’aime habiter la frange de la ville

«El SDRIF del 94 va optar per una forta preservació de la corona rural, dels grans altiplans agrícoles i dels massissos boscosos. Era la primera vegada que l’activitat agrícola era objecte d’un reconeixement així, i també que tots els espais que composen el territori regional, sense excepció, revien una vocació traduïda per un color (salmó, groc, verd clar, verd fosc)» (Balanç del SDRIF del 1994, 2004).

J’aime les routes bordées d’arbres

J’aime la campagne, et le savoir-faire des ses agriculteurs

CONTINGUTS

1.CONÈIXER ELS COLORS (1)

LES TRANSFORMACIONS «COLORS» (1)

DELS

UNA LECTURA OBJECTIVA DE LES FORMES (1) FORMES OCUPADES (2) UNA LECTURA DES DE L’ART (3)

2. PINTANT LA TERRITORIAL (4)

MATRIU

2.1. DES DEL PLANEJAMENT (4)

ANTECEDENTS (4) SDAURIF 1976 (5) BALANÇ 1965-1975 (5) PINTANT ELS BUITS DE LA REGIÓ IdF I DE LA CONCA PARISINA (6) EL PLA DEL 76 EN CAPES (10)

SDRIF 1994 (11) PINTANT ELS BUITS DE LA REGIÓ IdF I DE LA CONCA PARISINA (12) EL PLA DEL 94 EN CAPES (16)

SDRIF 200? (17) BALANÇ 1994-2004 (17)

ELS PINZELLS EN ELS DIFERENTS PLANS (18) A CONSEQÜÈNCIA PLANEJAMENT (19)

2.2. DES DEL PROJECTE (22)

DEL

ELS PROJECTES AGRIURBANS (22) SACLAY, UN ESPAIS ENTRE-VORES, UN PROJECTE AGRIURBÀ (24)

3. UNA VISIÓ RENOVADA DELS GROCS (27) 4.DARRERES CONSIDERACIONS (28) BIBLIOGRAFIA (29)

1.- CONÈIXER ELS COLORS

LES TRANSFORMACIONS «COLORS»

DELS

La regió d’Ile de France (d’ara en endavant IdF) ocupa el cor del que s’anomena la «conca parisina», amb París situada en el seu epicentre.

París inicia el seu camí de conversió de ciutat a ciutat metropolitana a partir del segle XIX, quan el procés d’industrialització i de fort creixement econòmic i de població comença a incorporar progressivament les antigues bourgs, i a modificar el paisatge agrícola francilien. En aquest ràpid i continuat procés, la corona agrària de París, dibuixada fins aquell moment per les seves hortes, fruiters i els seus ramats, perd la seva utilitat per l’aprovisionament de la capital amb productes agrícoles que ara arriben des de lluny per tren, i pateix un canvi important en la seva fesomia. Així, l’avanç de la urbanització, dita «en doigts de gants» (en dits de guant), s’estén a les valls i al llarg dels eixos de comunicació, en detriment de les terres més fèrtils dels grans altiplans (plateaux) de la regió. Després de la segona guerra mundial aquest procés s’agreuja amb la construcció de les villes nouvelles, implementades sobre els grans plateaux, i trencant definitivament els processos i les lògiques rurals tradicionals de la regió.

UNA LECTURA OBJECTIVA DE LES FORMES La regió d’IdF es caracteritza per un relleu de grans plateaux (altiplans), trencats per una xarxa hidrogràfica amb valls més o menys profundes (Mapa 1) que conflueixen al cor de la regió, París.

Així, la regió IdF, de morfologia poc agressiva en general, tot i que amb certes disimetries –les vessants exposades al Sud i a l’Oest són més abruptes que les exposades al Nord i a l’Est-, ve definida essencialment pel traçat dels rius més importants (Sena, Marne i Oise), que acompanyats per les seves valls i dels seus afluents, configuren l’eix general de la regió: nordoest-sud-est (eix Louvre-Défense), i un eix secundari perpendicular. Aquest eix físic principal i també els secundaris, s’han convertit també en els principals eixos econòmics i de creixement de la regió.

Mapa 1: El relleu de l’IdF. Font: IAURIF (2002).

Més enllà del llit del riu, les valls remonten de promig uns 60 metres –fins un màxim de 120 mfins coronar els altiplans o plateaux, sovint atrapats per les diferents formes d’ocupació del sòl: Plateaux du Vexin, plateau de la Beauce, Plateau de la Plaine de France i Plateaux de la Brie (Mapa 2). En general podem dir que l’IdF, per la riquesa dels seus sòls, el seu clima temperat i amb humitat suficient i un relleu poc marcat i amb importants possibilitats de mecanització, presenta, globalment, característiques força favorables per desenvolupar l’activitat agrícola que ha configurat el seu tradicional paisatge rural.

Dit això, volem referir-nos a la tradicional preocupació per l’estètica que París ha imposat en la integració de la forma urbana i el lloc en què aquesta es suporta, preocupació que com veurem al llarg d’aquest treball, el planejament ha intentat traduir en la necessitat d’establir un contorn agrari i natural d’acord amb el paisatge rural tradicional de la regió.

1

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Mapa 2: Els quatre grans plateaux (altiplans) configuren la característica estructura de l’espai regional de la IdF. Font: IAURIF (2002).

FORMES OCUPADES

Demografia i densitats per àmbits territorials (1990) •

Població (1990): o Ciutat central (CC): 2.150.000 habitants o Primera Corona: 6.100.000 habitants o IdF: 10.700.000 habitants

•

Superfícies o Ciutat central (CC): 105 km2 o Primera corona: 763 km2 o IdF: 12.637 km2

•

Densitats de població molt diverses (1990) o Ciutat central (CC): 20.476 hab/ km2 o CC+Primera corona: 7.995 hab/ km2 o IdF: 887 hab/ km2

Ocupacions •

Urbanitzat 1987 (km2): 2.141 km2

•

854 km de vies ràpides i 9.900 km de carreteres nacionals o departamentals

•

1.400 km de línies ferroviàries

•

Espais Naturals1987: 9.929 km2

•

Espais Agraris: nd

Medi Ambinent

2

•

16 espais Natura 2000

•

226.849 ha de zones d’interès ecològic

•

4 parcs naturals regionals

•

3.000 ha d’espais de lleure

•

87.000 ha de boscos públics que reben 8,2 milions de visitants al mes

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

UNA LECTURA DES DE L’ART Si bé a partir del segle XIX el naixement de la industrialització començarà a marcar fortament els paisatges i les formes tradicionals de la França rural, el paisatge rural veurà també néixer una nova mirada, la dels artistes, que faran precisament d’aquest paisatge francilien el tema principal de les seves obres. Certament, si bé l’aparició del paisatge en la pintura és ben anterior, no serà fins al segle XIX, amb la corrent romàntica que impregna el món, que el paisatge deixa de ser un simple element decoratiu i passa a ser considerat el subjecte principal dels seus quadres.

Imatges: Auvers sur Oise, P.N.R. du Vexin Française (adatl) i la Plaine d’Auvers avec ciel nuageux (abaix).

Autor:

Georges-Ben-Zenou (març 2002) . IAURIF (2002) Van Gogh (1890)

Taula 1: Representació de l’espai rural francilien a través de la pintura.

Font: IAURIF (2002)

Tema del quadre El bosc de Fontainebleau

Lloc i pintors Rousseau, Millet, Corot, Bazille, Courbet, Daubigny

Bosc de Rambouillet

Pelouze

Els grans cultius

Bière: Millet Vexin: Daubigny, Van Gogh Gennevilliers: Caillebotte Argenteuil: Monet

La campagne pictòrica

Bords de l’Oise: Daubigny Entorn d’Auvers: Pisarro, Sisley, Van

La granja i els animals

Barbizon: Millet, Jacques Chaigneau Fontainebleau: Corot

Els rius

Le Loing: Sisley

L’alineació dels arbres

Sisley

3

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Gogh

2. PINTANT TERRITORIAL

LA

MATRIU

2.1. DES DEL PLANEJAMENT

ANTECEDENTS Si bé a França l’existència d’una planificació espacial es situa als anys 30, amb l’aprovació de la llei del 1932 i del que podria ser el primer pla territorial de l’any 1934 (Pla Prost-Dautry), podem afirmar que l’ordenació del territori a l’ÎdF té els seus inicis a partir dels anys 60, quan l’expansió caòtica dels suburbis i la necessitat de donar coherència a tots els components territorials de la regió, posen en evidència la necessitat d’un nou marc legislatiu i d’elements d’ordenació territorial amb visió de conjunt. Així, les bases del marc legislatiu, que en bona mesura seran claus en el desenvolupament legislatiu francès, es situen en la dècada dels 60, inicis dels 70, amb lleis com la Malraux, que defineix els Secteurs Sauvagardés (1962), la Loi d’Orientation Fonciere1 (1967) i el Code de l’urbanisme (1973). Paral·lelament, es produeix un canvi d’orientació en la dimensió espacial dels plans, que si fins als anys 60 (pla PROST i PARP2, PADOG3) tenien com a objectius principals equipar, estructurar i limitar l’expansió en l’espai de l’aglomeració parisina que es produeix després de la segona guerra, no és fins més enllà dels 60 que el planejament no incorpora la dimensió metropolitana en una França que tot just s’adhereix a un «mercat comú». La planificació regional esdevé un marc de reflexió, debat i acció, en gran mesura responsable de la fesomia actual de la regió. Així, l’any 1965 s’elabora el primer esquema d’abast territorial4, el SDAURP5, concebut per Paul Delouvrier per donar a la regió parisina una estratègia d’ordenació adaptada al fort creixement demogràfic i econòmic posterior a la guerra, i que el pla del 60 no havia arribat a poder controlar. Tot i que aquest pla no va arribar mai a ser aprovat formalment, desenvolupa no només una xarxa ferroviària (RER o xarxa regional express) i viària d’abast regional, la localització de zones rurals de protecció, de bases de lleure regionals i nous creixements6 amb la creació de les villes nouvelles –que es transformaran més endavant en establiments públics d’ordenació o EPA-, sinó que també actua com a estructurador de la creixent acció d’un Estat totalment centralitzat, però que amb la llei de reforma administrativa de l’any 64 ha dividit la regió en 8 departaments, creant 5 prefectures. Aquest esquema anirà vivint successives revisions per adaptar-se als nous reptes socio-econòmics, però també legislatius i normatius. De forma general es pot afirmar que si bé el pla del 65 és un pla que «incentiva» el creixement, els plans posteriors seran més aviat «limitadors», en gran mesura per resoldre el problema de la ciutat difusa, que el SDAURP no havia estat capaç de controlar. Així, a grans trets, les característiques que marcaran els plans posteriors són la crisi del La loi d’orientation fonciere de 30 de desembre de 1967 i el seu decret d’aplicació de 28 de maig, estableix oficialment la noció de Schema Directeur(art.

L. 141-1 i R 141-2 del codi de l’urbanisme) i institueix un seguit d’instruments –schémas directeurs d’aménagement et d’urbanisme, shémas des secteurs, plans d’occupation des sols- que succeeixen als antics plans d’urbanisme.

2 Projet d’aménagement de la Région parisiense, 1939.

3 Plan d’aménagement et d’organisation, 1960.

4 L’esquema del 1965 s’el·labora sota la dirección del prefecte (Paul Delouvrier).

5 Schéma directeur d’aménagement et d’urbanisme de la Région parisienne, 1965.

6 El SDAURP de 1965 preveu un fort creixement demogràfic i econòmic, fixant una hipòtesi de población de 14-15 milions d’habitants per finals del segle XX, per una aglomeració que alesmores comptava només 8 milions.

1

4

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

petroli, la limitació del creixement urbanístic i els aspectes ambientals (en el pla del 1976, el SDAURIF), la reducció del creixement demogràfic i econòmic i l’evolució dels llocs de treball (en el pla del 1994, el SDRIF), la lluita contra les desigualtats socials i territorials, la preparació de l’IdF per fer front als nous reptes mundials (crisi energètica, canvi climàtic,...), a la nova etapa de la descentralització i a una nova concepció de l’acció pública (en el SDRIF del 2007). També el procés de descentralització iniciat l’any 1982 suposarà un canvi en el repartiment de competències i responsabilitats en la ordenació territorial de les diferents col·lectivitats territorials.

Així, la llei nº83-08 de 7 de gener de 1983 relativa al repartiment de les competències entre municipis, províncies, regions i l’estat i les modificacions posteriors, transfereixen les competències en urbanisme als municipis.

Aquesta llei porta també a l’adaptació del marc legislatiu dels anys 60-70. Tot i això, les legislacions i normatives amb major incidència sobre les polítiques territorials no arribaran a incidir en l’SDRIF del 94, tot i que sí que marcaran de forma important l’SDRIF actual. Així, la llei d’orientació per a la ordenació i el desenvolupament del territori de l’any 1995, a més d’establir les Directives territoriales d’Aménagement per tot l’Estat, dóna competències a la regió per revisar, conjuntament amb l’Estat, l’SDRIF. Aquesta llei (article L-141-1) defineix també els continguts de l’SDRIF. L’any 1999, la llei d’orientació per a la ordenació i desenvolupament sostenible del territori afegeix a la llei anterior un objectiu de desenvolupament sostenible i incorpora els conceptes d’aglomeració i del país. El mateix any, la llei relativa al reforçament i a la organització de la cooperació inter-municipal, estructura el paisatge local a través de les communautés d’agglomération i de les communautés des communes. El reforçament del paper els ens locals i de la concertació, ve donat per la llei de l’any 20007, per la qual es renova el codi de l’urbanisme i l’elaboració dels documents locals d’urbanisme, amb l’objectiu de donar coherència a tots els elements d’organització espacial i amb el desig d’assolir una ordenació i desenvolupament sostenibles. L’any 2000, la llei relativa a les llibertats i les responsabilitats locals, introdueix els processos participatius en el procés d’elaboració de l’SDRIF, a través d’enquestes públiques. Finalment, l’any 2004 es transposa la Directiva europea que obliga als EEMM a avaluar la incidència de determinats plans i programes.

El SDAURP del 1965 El pla del 65 no tracta específicament les zones agrícoles de l’IdF, ans al contrari, insisteix en les dimensions necessàries de l’urbanisme regional i sobre el creixement més que proporcional de les necessitats d’espai pels habitants per evitar la concentració i la densificació. Així, els espais agrícoles i forestals són mencionats únicament des de la perspectiva de «zones de transició a ordenar» i «zones de lleure» (forests, estanys i valls a gestionar). És per aquest motiu que entrarem a analitzar els «buits» des del planejament a partir del pla de l’any 76, el Schema Directeur d’Aménagement et d’Urbanisme de la Région Ile de France (d’ara en endavant SDAURIF) i acabarem amb el pla actualment vigent, el Schema Directeur de la Région Ile de France (d’ara en endavant SDRIF) de l’any 1994, actualment en procés de revisió.

7

Llei relativa a la solidaritat i renovació urbanes

SDAURIF 1976 El Schema Directeur de l’any 1976 neix per donar resposta «a un creixement massa fort i massa descontrol·lat, que devora l’espai encara lliure» (IAURIF, 1976: 5). Així, el SDAURIF del 76 tenia per objecte «control·lar i organitzar el desenvolupament de la urbanització i llençar, a aquest efecte, les bases d’una organització espacial original i alhora prospectiva». Els tres principis sobre els que es sustentarà el pla del 76 són els que ja recollia el pla del 65: •

• •

crear les «villes nouvelles» en les zones establertes per extensió de l’aglomeració, pols urbans renovats en les banlieues existents; canalitzar l’extensió urbana segons uns eixos preferencials i organitzar la regió urbana.

El pla del 76 vol ordenar i no tant estructurar un teixit de ciutats d’una dimensió determinada, suficient per poder implementar punts forts d’equipaments i serveis que facin d’aquestes noves ciutats pols d’atracció que es beneficiïn d’un servei de transport privilegiat, mitjançant la creació d’infraestructures viàries i ferroviàries, radials i transversals. En definitiva, el pla del 76 té com a funció ser un esquema d’esquemes que porti a la definició de la destinació general dels sòls, referint-se als seus modes generals d’ocupació (habitatge, zones d’activitats industrials, zones “mixtes”, etc...).

BALANÇ 1965-1975 Els elements que l’SDAURIF del 76 analitza del període 1965-1975 i que tenen incidència sobre els espais oberts són: •

•

•

La disminució del creixement demogràfic a partir de l’any 1962. Aquesta disminució es deu principalment al fet que el nombre de persones que marxen de la regió és superior al nombre de persones de províncies que hi arriben.

Sigui com vulgui, a l’interior de la província es produeixen forts contrastos.

Així, mentre que als departaments de la primera corona els creixements són molt lents8, els departaments de la perifèria de la regió tenen creixements molt elevats (110.000 habitants cada any entre 1968 i 1975).

Transports. El període ha destacat per l’esforç d’inversió en el transport públic i per una xarxa viària que conserva encara l’estructura radial del pla del 65, però que també ha estat força desenvolupada.

Equipaments i noves ciutats. El Pla del 65 llança les villes nouvelles i els pols reestructuradors, que jugaran un paper estructurant i que resultaran una realitat que sentarà un punt de no retorn en la regió de París. De fet, es pot dir que una de les prioritats del pla del 65 és el desenvolupament de les villes nouvelles i dels pols reestructuradors de la banlieu parisina per evitar principalment el desenvolupament en taca d’oli, el «rossejament» dels espais verds i el monocentrisme.

Al departament de la Haute-Seine, el fenomen de despoblament es tradueix en una disminució de 25.000 habitants després de 1968.

8

5

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Tot i l’esforç realitzat per desenvolupar les villes nouvelles, les dificultats o la lentitud d’aquest procés no va fer possible fer front a la pressió deguda a la necessitat de vivenda provocada pel fort despoblament de l’aglomeració central cap a la perifèria. Així, fonamentalment en els darrers anys de la dècada dels 60, es localitzen zones d’habitació fora dels eixos d’urbanització previstos, que no només representaran una «competència» amb les villes nouvelles dissenyades, sinó també l’amenaça dels espais oberts de la regió. En aquest sentit, el tractament, pràcticament nul, dels espais agraris en el pla del 65, provoca un seguit de situacions que els posen en perill: les franges de la zona urbana denominades «zones de transició», però que no disposen de directrius específiques per limitar la construcció, esdevenen de difícil control; la inserció progressiva d’elements urbans en el medi rural, pertorba ràpidament l’economia agrícola, degradant els sectors més sensibles.

Des del punt de vista de l’equilibri territorial, la tendència tradicional de concentració d’oficines al centre i l’oest de l’aglomeració –limitant les possibilitats d’equilibri real d’activitats vers l’estsembla que es resol en aquest període amb la repartició d’activitats terciàries en benefici de les villes nouvelles dels pols est.

Com a conclusió del balanç realitzat, el Pla del 76 fixa, entre d’altres, com a aspectes a millorar en relació al pla del 65 «la protecció i la gestió de l’espai obert».

PINTANT ELS BUITS DE LA REGIÓ IdF I LA CONCA PARISINA Vers una regió metropolitana policèntrica El pla del 76 té una visió territorial que va més enllà del límit estricte de la regió IdF i que tindrà una influència positiva en el tractament dels seus «buits metropolitans». Podríem dir que el nou model que proposa el pla del 76 passa de la regió monocèntrica a la regió policèntrica compacta, on la protecció i ordenació de l’espai rural esdevé una de les 4 components clau, en particular amb la creació de les «zones naturals d’equilibri». Així, el pla vol ser capaç de traçar els 4 eixos o zones de suport, en forta discontinuïtat amb la ciutat. El pla, si bé permet un desenvolupament moderat de les ciutats petites i mitjanes de la perifèria, és contundent alhora d’establir aquests eixos, en el sentit que entén que no delimitar-los comportaria la colmatació dels espais intercalars per la urbanització. Aquests eixos preferencials d’urbanització no transcorreran –tal i com establia el pla del 65- al llarg dels eixos fluvials, ferroviaris i viaris- sinó que es dissenyen de forma que es garanteixi al màxim l’equilibri i la lògica espacials.9. Tanmateix, el pla vol evitar la concentració del creixement a les portes de la regió IdF, fet que provocaria la competència amb el desenvolupament de ciutats de la conca parisina, o la seva dispersió en taca d’oli per la mateixa. Així, el pla del 76 establirà com a principi una localització de les villes nouvelles a una distància de París d’entre 20 i 30 km, és a dir, prou lluny de París com per evitar la urbanització en taca d’oli, i prou lluny de les portes de la regió IdF com per a competir amb el desenvolupament de la resta de la conca parisina (Mapa 3). Si bé el cost de situar aquestes villes nouvelles a 20-30 km de París és elevat, el Pla ho argumenta afirmant que un procés de creixement en taca d’oli seria encara molt més car. Sigui com vulgui, aquesta descentralització del creixement més enllà de l’àmbit estricte de la regió metropolitana de París, d’una banda, i l’establiment de criteris bàsics d’ordenació definidors dels «buits metropolitans» de l’altra, contribuiran de forma important a atorgar un paper protagonista a aquests «buits». En aquest sentit, el pla té com a principi la salvaguarda dels espais lliures dels eixos de creixement – en part garantida amb la localització intermitja de les villes nouvelles-, fet que –segons el plapermetrà no allunyar més els habitants de l’aglomeració dels espais naturals i arbrats, i de conservar una vida rural entre els eixos d’urbanització. En aquest sentit, el pla, més enllà de delimitar quins han de ser els eixos preferencials d’urbanització, delimita –dins aquests eixos de la conca parisina- el que anomena «zones rurals a preservar» (Mapa 4).

A l’eix oest es desenvolupa la ville nouvelle de Cergy-Pontoise per evitar la major densificació de les valls del Sena ; al Sud, es desenvolupen les villes nouvelles d’Evry i Melun per acollir la segona direcció important d’extensió de l’aglomeració, reenforçada per l’aeroport d’Orly i el mercat d’interès nacional de Rungis; al nord es potencien els pols terciaris però no les possibilitats d’urbanització, en la mesura en què les molèsties per soroll de l’aeroport fan necesària la contenció; a l’est, la ville nouvelle de Marne la Vallée respon principalmente a la necessitat d’equilibrar els creixements entre l’est i l’oest, però també per evitar el creixement en taca d’oli sobre el Plateau de Brie; i finalmente la ville nouvelle de Sant Quentin en Yvelines, que completarà el desenvolupament de Versailles.

9

6

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Mapa 3: Organització urbana policèntrica Font: IAURIF (1976)

El tractament dels espais oberts i de les vores Segons l’esquema que el pla adjunta, podríem considerar que aquestes zones rurals es localitzen seguint els següents criteris: 1. Creant una anella d’espais rurals i forestals a tot el llarg del perímetre de l’aglomeració, 2. Creant una franja d’espais rurals i forestals al llarg dels 4 eixos principals de desenvolupament, a la que el pla atorga la funció de mantenir les discontinuïtats en els eixos de desenvolupament.

Mapa 4: Zones rurals a preservar i delimitació de les forests en el conjunt del «basin parisien» (conca parisina) segons el SDAURIF del 76.

Font: IAURIF (1976)

En tot cas, semblaria intuir que el pla dota de contingut part d’aquests «buits», amb una doble funcionalitat: actuar com a zones tampó entre aglomeracions urbanes i garantir la connectivitat en una part de la «matriu territorial» mitjançant la connexió dels espais rurals i els forestals existents. En aquest sentit, el pla estableix com una de les 4 finalitats «protegir i posar en valor els recursos naturals i el patrimoni construït».

Al mateix temps, el pla estableix 3 objectius per a assolir aquesta finalitats, dels que en destacarem el primer, que fa referència al manteniment dels grans equilibris ecològics necessaris per a la supervivència de l’espècie, i que inclou, entre d’altres “la salvaguarda dels territoris d’elevada fertilitat”, és a dir, els espais agraris productius d’elevada qualitat. Altres objectius als que es refereix el pla són la protecció dels aqüífers, els rius i els estanys, dels grans espais arbrats, facilitar el rencontre del ciutadà amb la natura –mitjançant el desenvolupament d’una base d’espais verds i de lleure oberts al públic- i vetllant pel manteniment de les zones naturals d’equilibri, discontinuïtats necessàries en l’urbanització. Així, el pla dedica tot el segon capítol de les determinacions generals d’ordenació a la protecció i la ordenació de l’espai rural (Mapa 5), que concretarà en una «trama verda» i que es recolzarà en la política de les «zones naturals d’equilibri» (Z.N.E.), que esdevindran elements estructurants de la regió urbana per les seves múltiples funcions complementàries de producció agrícola, preservació del patrimoni paisatgístic, recreatives i ecològiques dels espais no construïts (Mapa 6).

Si bé no s’arriba a fer una delimitació clara de les Z.N.E., el pla en fa una enumeració10 , que es correspon pràcticament amb la delimitació dels «plateaux» que fèiem al capítol 1 d’aquest treball.

Més enllà de l’establiment de les Z.N.E., podem afirmar que el pla pinta els buits metropolitans, tot assignant-los les funcions que li són pròpies i les proteccions que caldrà implementar:

Mapa 5: Protecció i ordenació de l’espai rural segons el SDAURIF del 76.

Font: IAURIF (1976)

1. El pla pinta l’espai rural de la regió -format per la zona agrícola, els bourgs i pobles, els bosquets i les zones d’urbanització discontínua-, alhora que estableix uns «fronts rurals» a les vores, és a dir, a les zones de transició entre l’espai urbà i rural, sense entrar a descriure la forma com aquesta protecció s’ha de desenvolupar. El pla estableix una altra figura, la dels «fronts urbans», com un mitjà per evitar la urbanització en les zones de discontinuïtat urbana i com una necessitat que les noves «façanes» o «fronts externs», allà on acaba la ciutat i comença el camp, esdevinguin límits organitzats. Tant és així, que també des del paisatge es tracten les zones «frontissa» de les villes nouvelles com a zones principals operacionals als límits de l’aglomeració que organitzen el contacte amb les zones rurals i marquen la primera percepció de la ciutat.

Plaine de France, le Plateau de Brie, la Plaine de Versailles, les Plateaux du Sud, le Hurepoix et le Vexin.

10

7

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

1 2

1 2

7 7

3 3 6

4

5

6

4

5

Mapa 6: Les Z.N.E. segons el SDAURIF del 76 i imatges aèries de l’any 2009 dels fronts rurals proposats per aquest pla, on es pot observar com en alguns casos no han estat una eina eficaç.

Font: IAURIF (1976)

8

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

En tot cas, queda molt clara la voluntat del pla d’estabilitzar l’extensió de l’aglomeració urbana, tot recordant la voluntat de prohibir l’extensió de l’aglomeració en les Z.N.E., per tal d’evitar l’extensió indiferenciada de la urbanització i el consum anàrquic de l’espai. El pla entén que la forma de garantir la continuïtat de les activitats econòmiques tradicionals de producció agrícola i forestal a aquestes «discontinuitast verdes» (coupures vertes) que inclouen el conjunt de zones agrícoles- és que aquestes siguin econòmicament rentables i competitives, gestionades essencialment pels pagesos, i que han de ser no només conservades, sinó també integrades en la composició de l’espai regional, atorgant-los un paper dinàmic en el desenvolupament agrícola i també en l’acolliment d’activitats de lleure. Així, el pla vol definir un status per l’activitat agrícola que asseguri la justa retribució dels serveis que els espais rurals rendeixen a la col·lectivitat i garantir la perennitat de l’afectació dels sòls a l’agricultura, tot implementant diverses mesures jurídiques, econòmiques i tècniques: • •

• •

• •

Assegurar el funcionament d’un mercat de terres agrícoles accessibles als agricultors, Practicar una política de reestructuració del sòl, conciliant les necessitats de la producció agrícola, de la gestió dels paisatges i la protecció dels equilibris biològics, Mantenir els grans cultius i estendre els cultius especialitzats, Desenvolupar la intervenció pública a les zones on l’ús agrícola dels sòls és el més difícil de mantenir, per exemple a les valls, Instaurar règims d’ajut a certes activitats (vivers, hivernacles, ramaderia, etc.)

Definir el status d’una agricultura en la que una de les funcions serà la de «gestionar el paisatge».

També el pla estableix com un dels seus 4 principis generals de composició del paisatge urbà de la regió, el de preparar els terrenys per les mutacions futures, ja que «res no organitza els llocs que a més curt o llarg termini mutaran per una determinada acció». Així, el pla posa de manifest la necessitat de controlar la inserció de les futures formes urbanes en el teixit existent, és a dir, en la trama territorial, posant atenció en els contactes entre zona urbana i zona rural, de forma que les accions siguin complementàries i no anul·latives. Per tant, el pla proposa com a «desitjables» les accions per ordenar els fronts rurals i els perímetres de les Z.E.N. Tot i que el pla preveu un cert ús «recreatiu» de l’espai rural, alhora deixa molt clar que aquest no ha de ser un espai en què s’hagi de «fixar» la seva evolució, sinó que constitueixen zones vives i dinàmiques on la densitat d’ocupació del sòl haurà de romandre feble, i on caldrà preservar el seu caràcter tradicional.

2. El pla pinta els espais arbrats i forestals – dintre de la zona rural i també de la zona urbanitzada-, tot i no establir en aquest cas «fronts rurals». Podríem dir en aquest cas que els espais de vora forestal o arbrat/urbanitzat no constitueixen una amenaça per als primers. El pla atorga una doble funcionalitat als espais forestals: zona de descans i lleure. Així, no ens ha d’estranyar que també s’incloguin en aquesta categoria els espais verds urbans. El pla proposa,

9

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

entre d’altres mesures, la compra d’espais verds i forestals, especialment aquells amenaçats pels efectes de la urbanització o aquells propers a l’aglomeració parisina, i que un cop adquirits, hauran d’esdevenir espais oberts al públic. En relació amb els espais verds, entre les diferents propostes que el pla fa per aquests espais, hi ha la d’ordenar i gestionar els espais agrícoles enclavats o intersticials que puguin ésser alliberats.

3. El pla pinta també sobre l’espai rural les «Zones d’interès recreatiu i/o paisatgístic i/o ecològic», que substitueixen les «zones de transició a organitzar» del pla del 65. Aquestes zones comprenen aquells espais, situats majoritàriament a les valls, on es constata un risc de degradació i de trencament de la trama verda, pel desenvolupament d’una urbanització incontrol·lada més o menys consolidada i discontínua; franges forestals i de transició arbrades i «zones tampó», situades entre la ciutat i la forest o entre la ciutat i el camp.

Aquestes zones són zones a protegir i a valoritzar, i on la construcció serà estrictament limitada. També dins l’aglomeració es pinten aquestes zones pels espais no construïts que no poden ser inclosos a la categoria d’“espais verds urbans”.

Tot i això, cal dir que el pla també deixa clar que «preservar» els espais rurals no significa tancar-los totalment a la urbanització, però sí limitar-la i organitzar-la, fonamentalment a partir de ciutats petites i mitjanes. També cal dir que per a aquestes ciutats petites i mitjanes, el pla deixa clar que cal que mantinguin el seu caràcter «provincial», i que caldrà doncs moderar el ritme de creixement i equilibrar-ne l’estructura. D’altra banda, pel que fa al capítol dels transports, el pla aporta 3 modificacions respecte al pla del 65, una de les quals afecta a les Z.N.E. En aquest sentit, el pla del 76, planteja una xarxa viària alleugerada per una limitació estricte de les radials i la supressió de grans autopistes que travessin els sectors sensibles de les Z.N.E (Mapa 7).

En darrer lloc, el pla té en compte zones que han de ser posades en valor pel seu interès patrimonial. Aquest inclou riqueses ecològiques (zones humides, estanys i principals llocs botànics i zoològics a protegir), conjunts d’interès històric i cultural i zones d’ordenació recreativa (inclou nous parcs al voltant de les villes nouvelles, recuperació d’espais degradats pel creixement de canteres).

El pla del 76 detecta una mancança important d’espais verds urbans que anomena «de proximitat», en el sentit de les possibilitats d’accedir ràpidament i còmodament, és a dir, a peu. En aquest sentit, el pla determina la necessitat en espais verds respecte al nombre d’habitants i l’espai verd públic, en funció de la distància, la dimensió, la superfície total i la distribució geogràfica que aquests tenen envers aquests espais verds.

Mapa 7: Esquema de la xarxa viària (adalt) i de la xarxa ferroviària (abaix), dissenyages ambdues per connectar les villes nouvelles (part superior) amb la ciutat de París i concentrar els creixements sobre aquests 4 eixos, que en el cas de la xarxa ferroviària discorren tangencialment a la ciutat de París.

Font: IAURIF (1976).

EL PLA DEL 76 EN CAPES

59,8 % Agrícola

24% Forestal

+

+

16% Urbà + 0,2 Infr

=

=

10

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

SDRIF 1994 Si bé el pla del 76 no limitava la seva visió territorial a la regió d’IdF, i la feia extensiva a la conca parisina, i també, molt sutilment, a tot el país, el pla del 94 enceta una nova dimensió.

Així, el pla del 94 té com a objectiu situar París com a capital europea i també com a metròpolis del món (Mapa 8), adoptant una posició estratègica en l’anomenat «croissant fertile»11.

En aquest sentit, el pla atorga un seguit de «centres d’abast europeu», a on l’aeroport de Roissy –Charles de Gaulle- juga un paper clau com a centre d’una tela d’aranya del TGV, que lliga Londres, Brussel·les, Amsterdam i Colònia, i que a més a més disposa d’espai per a créixer.

Més enllà d’aquest punt de centralitat, els altres «centres d’abast europeu» els explica en base a la seva especialització: Paris i la Defense, ciutat d’affaires internacionals; Paris i Saclay-Orsay, centre de la recerca i el desenvolupament; París i Roissy-Villepine, centre de la comunicació comercial; el castell de Versailles, i EuroDisney a Marrne-la-Vallée, pols turístics europeus. Aquests centres d’abast europeu, sumats als pols regionals, als principals eixos de connexió i a les noves ciutats que cal connectar a la xarxa prevista al pla del 76, i que es situen ja a les portes de la regió IdF, constitueixen el que el pla anomena «les línies de força» de la IdF (Mapa 9).

També el pla del 94, com el del 76, basa el seu creixement en la solidaritat amb un creixement compartit amb la conca parisina (Mapa 10). En aquest sentit, el model pel que aquest pla aposta es basa en una estructura de ciutat policèntrica, amb un entramat de ciutats mitjanes situades a ambdós costats dels límits administratius de la regió IdF, i que ha de jugar un paper de traça d’unió, garantint així la integritat de l’espai rural. En darrer terme, el pla es debat entre dos escenaris possibles: un escenari multipolar centralitzat –en què totes les ciutats de la conca parisina participen directament del desenvolupament de la IdF- o un escenari metropolità en malla –en què tres grups de ciutats de la conca parisina s’organitzen en xarxa, desenvolupant les seves complementarietats-.

Mapa 8: París al «croissant fertile».

Font: IAURIF (1994).

El «croissant fertile» comprèn la zona més rica d’Europa, que va des de Londres a Milà, passant per Alemanya i IdF. 11

11

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Mapa 9: Línies de força del SDRIF. Font: IAURIF (1994).

Mapa 10: Desenvolupament actiu i solidari segons el SDRIF del 94.

Font: IAURIF (2004).

PINTANT ELS BUITS DE LA REGIÓ IdF I DE LA CONCA PARISINA Més enllà del tractament de les ciutats i dels pols de desenvolupament i noves centralitats, les determinacions generals del projecte d’ordenació del pla són establir una valorització del medi rural, una organització urbana policèntrica amb pols urbans i equipaments forts que estructurin la regió, i una xarxa de transports que suporti les prioritats de l’ordenació regional. Així, les regles d’ocupació del sòl s’articulen en tres objectius: protecció, desenvolupament del creixement i transports. Un aspecte a destacar és la voluntat del pla de no tractar les relacions entre el medi natural i els espais construïts en termes conflictuals, sinó en termes de complementarietat, tot i que el desenvolupament urbà es faci sovint en detriment de l’espai rural, més concretament, l’espai agrícola. El pla aposta per organitzar la simbiosi entre els dos medis, tot argumentant que el camp no pot ser competitiu sense la ciutat, els seus habitants i la seva economia, i que la ciutat resultaria pertorbada i els ciutadans patirien sense el seu entorn natural. D’aquesta manera, i davant el risc que l’espai rural sigui devorat progressivament per construccions anàrquiques, i davant el fet que l’espai rural constitueix un recurs escàs i que s’ha de consumir amb moderació, el pla limita a 1.750 les hectàrees que es poden consumir (amb un total de 44.000 ha, i 53.000 habitatges/any fins al 2015), canviant les tendències passades, que suposaven un consum anual de 2.500 ha/any. El propi esquema expressa la seva voluntat de minimitzar aquest «consum» d’espais no urbanitzats, generalment agrícoles. Pel que fa al capítol que ens interessa, el de valorització del medi rural, el pla del 94 pinta diferents estratègies de valorització del medi rural, en funció de la ubicació territorial d’aquests. Així, pels espais de la gran corona, el pla proposa preservar i valoritzar la «corona groga i verda»; per la corona intermitja, protegir el «cinturó verd»; i per la zona més densa consolidar la «trama verda» (Mapa 11).

12

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Mapa 11: Organització esquemàtica per a la valorització del medi rural al SDRIF del 94.

Font: IAURIF (1994).

La corona groga i verda (o zona rural) es situaria a partir del radi de 30 km al voltant de París, a la gran corona, àmbit que comprèn unes 600.000 ha, gairebé ¾ parts del territori de l’IdF. El pla diferencia entre el groc de la corona, amb una agricultura dinàmica i econòmicament rentable, i un verd, format pels espais amb un major interès paisatgístic. L’agricultura del groc representava l’any 94 el 2,5% del subministrament agrícola nacional, i hi treballaven unes 30.000 persones en un total de 9.500 explotacions agrícoles, de les que més del 62% tenien més de 100 ha. El bon funcionament de les explotacions agrícoles atorgaven a l’agricultura un valor significatiu en la regió, fet que motivà que l’avanç dels plans intercomunals donés resposta a la doble preocupació de protecció i de viabilitat de l’agricultura, per tal de preservar les millors terres agrícoles, en concertació amb els professionals agraris. En relació amb el verd, comprèn una superfície de 380.000 ha, de les quals 270.000 ha són de boscos i forests i 110.000 ha de terres agrícoles.

El pla vincula la preservació d’aquests paisatges a la presència de pobles i bourgs que requereixen una protecció particular per tal d’evitar la seva destrucció per la multiplicació de residències disperses per l’espai rural (mitage). De forma general, podem dir que el pla proposa «estalviar» en el consum de sòl, i en tot cas, a programar la urbanització –si aquesta és imprescindible-, de forma que es limiti el seu impacte sobre l’economia agrícola i que s’asseguri la gestió del «front urbà».

Els espais oberts de la primera corona formen el «cinturó verd» del pla, situat en un radi d’entre 10 i 30 km al voltant de la ciutat de París, que a l’any 94 disposa de 40.000 ha d’espais oberts de les seves 100.000 ha de superfície.

Aquest cinturó verd no té com en el cas anterior, funcions productives i paisatgístiques destacades, sinó més aviat recreatives, i de contenció del creixement. De fet, el propi pla no parla de la cintura verda com d’un espai mosaïc d’espais funcionals, sinó com d’una malla de llocs de viure, animats, equilibrats i diversificats.

Així, el pla li atorga les següents funcions o característiques: frenar el desenvolupament en taca d’oli de la zona aglomerada més densa, oferir als habitants espais de lleure i mantenir una agricultura de proximitat i desenvolupar jardins familiars (horts familiars). Sens dubte el repte és important. Bona part dels espais agrícoles són camps abandonats que caldrà reconquerir per desenvolupar una agricultura especialitzada.

Finalment, el pla estableix una «trama verda» en el perímetre de 10 km de la ciutat de París, en el que es proposa establir una xarxa d’espais verds que podria connectar amb la cintura groga i verda, aprofitant l’antiga estructura de camins i cursos d’aigua del districte XIII de París, i obrint nous espais de verd públic. En tot cas, en aquesta trama verda no hi hauria activitat productiva, sinó espais de lleure i de verd urbà per la millora de la qualitat de vida, i també com a connexió amb el teixit verd de la regió IdF.

13

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

CINTURÓ VERD?

CORONA GROGA?

Més enllà de les determinacions generals que el pla estableix en aquests tres gradients al voltant de la ciutat, el pla proposa entre les orientacions detallades, la de millorar el respecte a la natura, un capítol que serà molt més ampli que el seu equivalent en el pla del 76, i que incorpora les noves necessitats d’un segle XX a punt de finalitzar. En aquest capítol, el pla traça nou suborientacions: 1. Preservar i valoritzar els espais de bosc i paisatgístics per garantir el caràcter natural i paisatgístic d’aquests espais, permetent una activitat humana en harmonia amb la qualitat d’aquest medi.

En relació amb els espais de bosc, el pla estableix la necessitat de preservar-los de la urbanització –en aquest sentit les grans obres hauran d’evitar, en la mesura del possible, els espais boscosos- i vetllar pel respecte dels seus límits (no es podrà urbanitzar a menys de 50 m del límit de l’àrea forestal, si aquesta és superior a 100 ha), i d’altre part promoure i organitzar la freqüentació pel públic. En aquest sentit, el pla estableix compensar les superfícies forestals desafectades mitjançant la creació d’una superfície com a mínim igual, d’espai forestal. A més, el pla classificarà els massissos forestals més exposats (Fontainebleau, Rambouillet, Sénart) com a «Forests de protecció», per tal de garantir la seva conservació i protecció, i que acabaran convertint-set en parcs regionals de la IdF (Mapa 12).

Pel que fa als espais paisatgístics en zona rural, el pla diferencia aquests tipus: •

Franges forestals i espais agrícoles de continuïtat entre els massissos boscosos, que permeten les seves connectivitats ecològiques i funcionals.

Aquestes franges hauran de ser respectades pel desenvolupament urbà.

•

Valls i vessants dels rius de l’IdF. Aquests hauran de ser respectats en els documents d’urbanisme, amb una atenció especial a la preservació dels medis sensibles. D’altra banda, els límits dels altiplans i dels vessants seran no urbanitzables.

•

14

Espais agrícoles paisatgístics, en els que el valor d’aquests espais no significarà oposar-se a l’evolució de l’activitat agrícola. En aquest sentit, les explotacions podran escollir lliurement els tipus de conreu i les pràctiques productives i podran adaptar els edificis existents i crear les construccions i dispositius tècnics necessaris per desenvolupament de l’activitat, sempre i quan respectin les qualitats dels espais i del medi, tant per la seva implantació com per les seves característiques

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

arquitectòniques.

•

Zones humides de gran riquesa florística i faunística, que els municipis hauran de desenvolupar a través dels seus plans.

Cal destacar les determinacions del pla envers els golfs. Així, si bé el pla no els prohibeix, no autoritza que vagin acompanyats de desenvolupament immobiliari. Més enllà d’aquest fet puntual, als espais paisatgístics podran autoritzar-se instal·lacions de tractament de residus, bases recreatives, equipaments esportius, sempre i quan això no provoqui alteracions importants o afecti zones d’alt valor ecològic i paisatgístic.

Finalment, per les zones d’aglomeracions urbanes, el pla estableix que caldrà garantir mentre sigui possible el manteniment i el desenvolupament dels espais naturals encara existents dintre de la cintura verda i en contacte directe amb la urbanització, i constituir una xarxa verda dintre del teixit urbà dens de l’aglomeració.

D’aquesta manera, i recuperant el que ja establia el pla del 76, el pla del 94 fixa una quantitat de 10m2 d’espais verds per habitant. Cal destacar però, que el pla del 94 introdueix també la necessitat de conservar una «massa crítica» d’espais agraris periurbans que fixa entre les 50 ha i les 300 ha pels cultius d’horta, fet que passa per una major protecció de les terres de qualitat i per una producció que proveeix en primeres matèries l’aglomeració. Amb l’objectiu d’incrementar la protecció de les terres de qualitat per als cultius hortícoles, el pla anima les col·lectivitats a adquirir terres en abandonament o que ja han estat abandonades, i que tinguin un valor agronòmic, per tal de facilitar la reintroducció de l’activitat agrícola. Més enllà de l’agricultura professional, i podríem dir que d’una forma imprecisa, el pla proposa també la creació d’horts familiars (jardins familiaux) en antigues explotacions agrícoles residuals i abandonades, que caldria preveure en els documents d’urbanisme. El pla atorga a aquests horts no professionals una alternativa de millora paisatgística front als camps abandonats. Per a aquells terrenys sense valor agronòmic, el pla permetrà la constitució de parcs urbans públics, i també espais de lleure i d’esports, especialment en els sectors més deficitaris en espais verds.

Per acompanyar aquesta mesura, es fomentarà l’adquisició de terres per part de les col·lectivitats públiques. Sense concretar si serà en espais de baix valor agronòmic o no, s’autoritzaran en els espais paisatgístics els golfs (sense accions immobiliàries que els acompanyin), i també la implantació d’equipaments públics de caràcter intermunicipal com les estacions elèctriques i les instal·lacions de tractament de residus, sense que perjudiquin les seves característiques geomorfològiques ni hidrogràfiques. En aquest sentit, no ens deixa de sorprendre que en aquest

capítol de paisatge es permetin aquest tipus d’instal·lacions sense cap requeriment d’adequació paisatgística, fet que ha portat degradacions importants del paisatge agrari (Imatge 1).

Per tal d’aconseguir aquest objectiu, el pla aposta per mantenir una agricultura periurbana a les portes de l’aglomeració (10-30 km al voltant de París), essencial per oferir espais de «pulmó verd» als habitants i que a més podrien esdevenir espais pel desenvolupament de cultius d’horta.

Per finalitzar aquest capítol, fer esment a la creació de «corredors verds» al llarg de les infraestructures que el pla proposta per a la seva integració paisatgística i també per a la compensació de les superfícies afectades per d’altres de la mateixa naturalesa i superfície (igual o superior) i que s’integrin a la xarxa d’espais verds existent.

Imatge 1: Paisatge agrari del Triangle Vert, fortament interrumput per infraestructures de la ciutat.

Autor: Sònia Callau (Abril 2009).

2. Conservar i valoritzar millor els espais agrícoles, permetent l’adaptació de la vida rural, mitjançant la perennització de l’utilització agrícola i el control del creixement urbanístic als pobles i bourgs, la valorització de la vida rural i la preservació de l’espai agrícola.

Aquest capítol té un interès rellevant, no només per l’objecte del nostre estudi, sinó per les diferències envers el pla del 76. Així, si l’any 76 la conservació i valorització dels espais agrícoles es redueix a l’establiment d’unes Z.N.E. (d’espais agraris) que caldrà preservar, el pla del 94 fa un pas més enllà, i no només delimita i regula els usos dins aquests espais –en alguns casos a un nivell de detall important-, sinó que fa propostes concretes per a aquests espais. En primer lloc, el pla delimita els espais agrícoles com a espais amb vocació econòmica agrícola, el groc daurat de les cartes, el groc de la corona verda i groga, i que coincidirien a la pràctica amb les Z.E.N. del pla del 76: la Brie, el Gatinais francès, l’Hurepoix, la Beauce, les Plaines de Versailles i de Vexin i la Plaine de France. Els espais agrícoles són també els espais del cinturó verd, pintats de color verd als mapes, i que donada la seva fragilitat per la proximitat a l’aglomeració densa, es protegiran recolzant-se en el seu valor paisatgístic.

Pel que fa als usos en els espais agrícoles, si bé es limiten gairebé exclusivament a l’ús agrícola, s’autoritzaran també –com hem vist en l’apartat anterior- els golfs que no vagin acompanyats de desenvolupaments immobiliaris i també els equipaments d’interès públic i de caràcter intermunicipal, sempre i quan respectin les característiques geomorfològiques i hidrogràfiques i sempre i quan la seva implantació no perjudiqui la competitivitat agrícola. També es podrà canviar l’afectació dels sòls si és per millora del medi ambient o dels boscos en forma d’espais boscosos classificats.

En relació als usos estrictament agrícoles, el pla aporta un seguit de determinacions que el pla del 76 no incorporava. Així, el pla autoritza les construccions necessàries a l’adaptació de l’aparell productiu agrícola, sempre i quan doni continuïtat a les construccions existents i sempre i quan les molèsties lligades al veïnatge no siguin a causa de la seva proximitat. En relació al capítol d’infraestructures, les noves que es construeixin no podran comprometre un accés ràpid de les explotacions a les indústries agroalimentàries.

Pel que fa al canvi d’ús per a l’establiment de nous creixements, el pla incorpora també alguns elements interessants per a la preservació, o si més no, minimització de l’impacte del sòl agrícola. Així, en els espais que hagin de ser parcialment urbanitzables, caldrà determinar després de concertar-ho amb les instàncies agrícoles, els espais agrícoles que han de canviar d’afectació, seguint aquests principis: • • •

15

les reduccions de les explotacions agrícoles es limitaran a lo indispensable convindrà estalviar les millors terres caldrà garantir, en la mesura del possible, la compacitat de les explotacions. Serà necessari garantir l’existència d’un conjunt d’explotacions que formin un espai de dimensió suficient segons l’activitat que desenvolupin. Aquesta massa crítica és de: o mínim 2.000 ha per agricultura de la plana

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

o o

mínim 300 ha per una agricultura especialitzada mínim 50 ha per una agricultura d’hivernacles

D’altra banda, el pla tracta sobre la gestió del front urbà en espais que han de ser parcialment urbanitzats. En aquest sentit, el pla limita el consum d’espais agrícoles a un màxim per departament. Així, els departaments de la gran corona hauran de mantenir el 40% dels espais amb vocació agrícola i els de la corona propera el 20%. En relació a la gestió d’aquests espais, el pla inclou en la gestió d’aquests la dels horts familiars, els espais esportius, els golfs, les granges pedagògiques,... així com el manteniment de sectors hortícoles per participar en el suministrament d’aliments a la zona urbana.

Per tancar aquest capítol, el pla obre la possibilitat d’establir contractes específics de gestió d’aquestes zones agrícoles periurbanes amb una agricultura especialitzada, així com la creació d’un instrument específic d’observació i de seguiment del consum dels espais agrícoles, que permeti alertar en temps útil de tota variació excessiva en el consum de sòl agrícola.

Si bé es tracta en el capítol d’organització dels nous creixements, el pla delega en les col·lectivitats territorials la delimitació dels espais que caldrà urbanitzar parcialment, tot indicant que caldrà tenir en compte l’objectiu de preservar les entitats agrícoles més viables en concertació amb els responsables de l’agricultura i contribuir a re-enfortir els espais agrícoles o paisatgístics. D’altra banda, en relació al control del sòl en espais agrícoles, el pla convida a privilegiar la política de dret de preempció exercit per la SAFER (Société d’aménagement foncier et d’Établissement rural) i a crear un instrument específic d’observació i seguiment del consum d’espais agrícoles (que esdevindrà el programa OCEAN).

3. Rehabilitar els cursos d’aigua, les illes i les zones humides.

4. Explotar les riqueses del subsòl respectant el medi ambient.

5. Gestionar de forma racional el recurs aigua 6. Depurar les aigües utilitzades i descontaminar les aigües pluvials.

7. Atenuar els efectes de les inundacions.

8. Innovar en el tractament dels residus.

9. Protegir-se del soroll i dels efectes de trencament de les infraestructures.

Cal destacar que quan, en els annexos del pla, es detalla per cada departament com es desenvoluparà el pla, amb els objectius d’ordenació, les orientacions territorials i les orientacions temàtiques, s’arriba a un grau de detall molt dèbil sobre el futur dels espais oberts, més concretament dels espais agraris, detall molt més ampli en la resta de temàtiques com l’habitatge, els transports, el treball i la formació, en què es donen xifres ben precises sobre els objectius a assolir. Sembla així que la preservació d’un territori agrari no sigui quantificable en xifres?

Mapa 12: Parcs regionals d’IdF Font: IAURIF (1994).

EL PLA DEL 94 EN CAPES

47% Agrícola + +

32,6 % Forestal +

=

20% Urbà+0,4 Infr =

16

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

SDRIF 200?

L’any 2005, el Decret de 31 d’agost, obre la revisió de l’SDRIF del 94 en un nou context socioeconòmic i també legislatiu.

El SDRIF fou aprovat pel Consell Regional el 15 de febrer de 2007 i resta pendent de ser aprovat definitivament per Decret del Consell d’Estat.

BALANÇ 1994-2004 El 21 d’octubre de 2004 es publica el document «elements per un balanç del SDRIF del 1994», realitzat amb motiu de l’aprovació el juny del mateix any, per part de l’Assemblea Regional, d’endegar el procés de revisió del SDRIF del 94.

Destacarem d’aquest balanç el capítol que analitza el tractament de l’SDRIF en relació al medi ambient. Cal destacar d’aquest capítol el reconeixement de l’aposta que el SDRIF del 94 fa per a la forta preservació de la corona rural, dels grans altiplans agrícoles i dels massissos boscosos, esdevenint així la primera vegada que l’activitat agrícola és objecte d’un reconeixement així, i també que tots els espais que composen el territori regional, sense excepció, són pintats segons la vocació que se’ls atorga, i que és traduïda per un color (salmó, groc, verd clar, verd fosc).

Així, en relació amb el control de consum de sòl previst pel pla anterior, que el limitava a 1.750 ha per any i que el situava en les zones de nova urbanització, la tendència observada entre 1990 i el 1999, tot i la reducció en el creixement demogràfic i sobretot econòmic, és un consum de sòl –especialment d’espais naturals- de 1.900 ha per any, i que a més es dispersa en enclavaments no construïts, en franges d’espais ja construïts i en els pobles i vil·les que havien de tenir un creixement molt moderat, amb el problema afegit de dificultar la gestió urbana dels paràmetres de sostenibilitat en àmbits no dissenyats per a aquests creixements (desplaçaments, xarxes, equipaments, serveis,...). Com a conseqüència d’aquest fenomen, s’inicia un seguit de mobilitzacions que en certa manera reivindiquen l’abandonament per part del SDRIF del 94 de les Z.N.E que ja preveia el pla del 76, en què venien perfectament delimitats els espais que calia protegir i que es concreten en la creació de diversos parcs naturals regionals (Vexin français, Gâtinais français, Haute vallée de Chevreuse), alguns dels quals s’han quedat en projecte, com el PNR OisePays de France i PNR Boucles de la marne i de l’Ourcq. Pel que fa als espais agraris de la gran corona, en aquests 10 anys han estat preservats de forma suficient, garantint la conservació del seu valor econòmic.

Pel que fa als espais boscosos, si bé la mesura de classificació de les forests en «protecció de forests periurbanes» es va poder acomplir amb la posterior protecció l’any 1995 a Sénart i l’any 2002 a Fontainebleau, amb Fausses-Reposes i Rambouillet en estudi, i amb les cartes forestals de l’any 2001 de Val-de-Marne i de la forest de Sénart, també és veritat que la no gestió dels límits de protecció de les forests (recordem que el pla del 94 prohibia edificar a menys de 50 m de forests de més de 100 ha) van fer difícil la implementació d’aquesta mesura de protecció.

Pel que fa als espais periurbans del cinturó verd, la manca de proteccions suficientment precises i d’instruments de gestió adaptats als espais agrícoles i naturals més sensibles ha provocat un

17

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

consum d’espais oberts, que han passat a reduirse del 60% al 50% del total regional – especialment els agrícoles- i també a desestabilitzar-se, fet que s’ha traduït en el perill de les «zones pijama», ja que les zones urbanitzables es defineixen sense tenir en compte la coherència i la integritat dels espais oberts que resisteixen.

Finalment, pels espais paisatgístics, el balanç valora negativament el ventall massa ample de tipologies que aquests inclouen –des de franges forestals, a valls, espais agrícoles de continuïtat, zones humides,...- i que han fet difícil establir prescripcions comunes per a tots ells. A tot això s’hi ha afegit la possibilitat d’implantar-hi certs equipaments, amb el perill de difusió que això pot provocar sobre aquests espais.

Per tot això, el pla estableix com a nous reptes pel futur no només el control i la reducció del consum de sòl, sinó també la perennització i la gestió d’espais preservats de la cintura verda, així com la restauració de les connexions entre els espais naturals estructurants de la regió.

Pel que fa a la trama verda, es proposa pel futur una economia de l’espai a partir d’una bona dosificació entre extensió i la renovació urbanes, com a condició necessària per a una planificació més eficaç, i també la posta en marxa d’estratègies de valorització i de gestió dels espais agraris i paisatgístics que els hi permetin, gràcies a una funció econòmica i social reconeguda, cohabitar en harmonia amb la ciutat i assegurar les seves funcions vitals.

Podríem resumir la crítica que el Balanç fa al pla del SDRIF del 94 en el fet que tot i que d’aquest darrer es reconeix el valor que es dona als aspectes ambientals, no assoleix una aproximació de desenvolupament sostenible, que articuli més estretament el medi ambient i la ordenació territorial i que doni un valor afegit real als diferents plans sectorials.

ELS PINZELLS EN ELS DIFERENTS PLANS

SDAURIF 1976

SDRIF 1994

URNANITZACIÓ AGLOMERADA

URBANITZACIÓ

Villes nouvelles i zona central Zones principals d’activitats industrials i naus Zones mixtes: activitats industrials o artesanals i habitat Pols terciaris principals Pols terciaris principals Centre urbà de les villes nouvelles i centre de negocis i serveis de París Pols administratius Equipements universitaris i Grans Escoles Sectors històrics Espais verds urbans Espais (agrícoles) reservats

París/Pol important de primera corona Pol d’interès regional

ESPAI RURAL (TRAMA VERDA)

MEDI AMBIENT

Espai rural Espai arbrat i rural Zona d’interès recreatiu i/o paisatgístic i/o ecològic Front rural

Bosc o forest Espai paisatgistic o espai verd Espai verd a crear

Ciutat a unir Espai urbanitzat Espai urbanitzable Espai parcialment urbanitzable

Espai agrícola Xarxa hidrogràfica

URBANITZACIÓ DISCONTÍNUA Urbanització discontínua

INFRAESTRUCTURES DE TRANSPORT I DE CIRCULACIÓ Transport viari

Transport públic

Aeròdroms

18

INFRAESTRUCTURES DE TRANSPORT Transport viari * Ràpid principal * Ràpid * De connexió Transport públic * Xarxa ferroviària d’interès regional * Xarxa metropolitana * Estructurant Xarxa TGV Xarxa elèctrica Plataforma aeroportuària Plataforma portuària

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

A CONSEQÜÈNCIA PLANEJAMENT?

DEL

Els eixos de desenvolupament previstos en els diferents plans han creat noves lògiques espacials en els espais oberts, especialment en els rurals. És per aquest motiu que no volem tancar aquest apartat sense fer prèviament una anàlisi detallada d’aquests processos, especialment els relacionats amb la pressió a què es veuen sotmesos els espais oberts situats en o pròxims a aquests eixos de desenvolupament.

En aquest sentit, anàlisis realitzades a partir de l’any 99 ens donen algunes dades al respecte (veure Mapa 13). Així, al sector oest de la regió, a les valls del Sena, de l’Oise, del Grand Morin i la Chevreuse, espais residencials atractius, utilitzats també pel lleure s’han vist sotmesos a pressions sobre el sòl per casuístiques diverses.

En el cas de la Chevreuse, la RN20, gran eix de comunicació que travessa la vall, ha generat la implantació d’activitats no agràries i també un fort consum de sòl, i la RN12, situada sobre la Plana de Versalles, eix de comunicació important sobre el qual es desenvolupa la urbanització, ha esdevingut també un dels eixos de major consum de sòl.

Al sector Nord de la regió -el sector de RosissyPlana de França- l’aeroport de Roissy ha jugat un paper important en el desenvolupament de la Plana de França. D’altra banda, el mercat de cases al camp han afavorit també les pressions sobre les terres agrícoles i naturals. Tot això ha provocat també un fort consum de sòl agrícola. Al sector Nord-est, amb els pols urbans de Marnela-Vallée i Meaux i l’eix de la RN3 a la Vallée de la Marne, i al sector sud-est, amb els pols urbans d’Évry i Sénart, s’observa també un volum important de vendes sobre el mercat agrícola, així com un important consum de sòl.

De forma general podem dir que la pressió territorial sobre el mercat de sòl agrícola es deu en gran part al consum de sòl per a urbanització, fet que comporta altres dinàmiques vinculades importants, que analitzarem amb major detall més endavant: increment del risc de comportaments especulatius en la compra de sòls rústics –amb preus de transacció que superen els preus agrícoles-, especialment en els espais rurals immediats a les villes nouvelles (especialment Marne-la-vallée i Sénart); debilitat de 30.000 l’economia agrícola, deguda en part als conflictes emergents 25.000 entre les pràctiques agrícoles i les 20.000 residencials; desenvolupament 15.000 urbà en taca d’oli sobre l’espai agrari.

10.000

Mapa 13: Ocupació del sòl segons les determinacions del SDAURIF 76 (part superior) i del SDRIF 94 (part inferior).

Font: El·laboració pròpia a partir de IAURIF (1976) i IAURIF (1994).

500.000 400.000 300.000 200.000

Si entrem a analitzar 100.000 5.000 els comportaments especulatius en la 0 0 compra de sòls Essone Yvelines Val d'Oise Seine-et-Marne rústics a la gran corona, podem Superfície total venuda (en ha) entre 1999 i 2003 observar que el Consum de sòl (en ha) entre 1999 i 2003 major consum de sòl i superfície de Superfície rural (en ha) l'any 1999 compra-venda de terrenys rústics es dona, de forma directament proporcional, en aquells departaments amb una major superfície rural disponible, com ara SeineGràfic 1: Relació entre la superfície total de sòl et-Marne (Gràfic 1), i que la superfície total rústic venuda, el consum de sòl i la superfície venuda supera amb escreix la superfície de sòl rural de 4 dels departaments de la gran corona. consumida.

Font: Elaboració pròpia a partir de IAURIF (2006)

19

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Anem a analitzar amb major deteniment la relació existent entre la compra-venda de terrenys rústics, el consum de sòl i els preus d’aquests en els diferents departaments, començant per aquells amb major superfície de sòls rústics l’any 1999. A partir del gràfic 2 podem observar com en el departament de Seine-et-Marne, amb una superfície rural 31 punts per sobre de la superfície rural total de la gran corona, va vendre en el període 99-03 una superfície total de terrenys rústics que es situa molt per sobre del valor promig a la gran corona, amb preus però bastant per sota del promig, i seguint de forma bastant similar l’evolució del promig dels mateixos paràmetres en el conjunt de la gran corona. En el segon departament més important en superfície rural, el d’Yvelines (6 punts per sota del promig de la superfície rural total de tots els departaments de la gran corona), el nombre de vendes s’iguala pràcticament al del promig a la gran corona, tot i que amb preus superiors. En el departament d’Essone, tot i disposar només d’una superfície rural 10 punts per sota del promig, assoleix un nivell de consum del sòl proporcionalment molt elevat, amb un ritme de compravendes per sota dels valors mitjos, i preus molt propers a la mitja. Finalment, a la Val d’Oise (Gràfic 3), el departament amb menor superfície de sòl rústic disponible (15 punts per sota del valor promig), i proporcionalment menor consum de sòl, s’observa un moviment de compravendes inferior a la mitja i que augmenta o disminueix en funció dels preus dels terrenys rústics, que són els més elevats, probablement degut a l’augment del mercat de cases a zones rústiques i també pel desenvolupament de la Plana de França.

En relació a la cintura verda, s’observen altres fenòmens especulatius en la compra de sòls rústics, com ara preus més elevats en les compravendes (situats entre 3 i 9 €/m2, molt per sobre dels 3,23 €/m2 de promig pel conjunt de la regió), un percentatge important de transaccions entre venedors no agrícoles i compradors no agrícoles, que se situa en el 67%, i un preu en explotacions amb edificacions que tendeix a augmentar fortament a la cintura verda, probablement per la millora de la qualitat de vida i la proximitat a París. Com a conseqüència de l’augment del preu d’aquestes explotacions, s’observa també un augment del valor de les explotacions sense edificacions properes als pols urbans més propers i també una disminució de la superfície de les explotacions a causa de l’augment del preu del m2, una debilitat de l’economia deguda als conflictes camp-ciutat i desenvolupaments urbans en medis rurals.

No volem finalitzar aquests apartat sense establir la correlació entre aquestes lògiques i les determinacions dels diferents plans. Així, si reprenem el Mapa 13,podem observar com en els principals eixos de creixement urbanístic d’aquests plans, Seine-et-Marne a l’Est i Val d’Oise al Nord-Oest, és on es produeix el major nombre de compres de terra (per part d’agents no agraris, veure Mapes 14 i 15), en previsió dels futurs creixements que el planejament preveu, tot i que el consum de sòl estigui molt per sota de la terra adquirida. També l’eix de la RN20 explicaria les compres de terres i l’elevat consum de sòl en l’àmbit de la Chevreuse, àmbit en què no es preveien grans creixements en el plans del 76 i del 94 (Mapa 15 i Mapa 16).

20

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

8000

6 5

6000

4

4000

3 2

2000

1

0

0 1999

2000

2001

2002

2003

2004

Evolució de les superfícies de venda (en ha) Evolució del promig de les superfícies de venda (en ha) a la gran corona Evolució del preu mig en €/m2 Evolució del promig del preu mig en €/m2 a la gran corona

Gràfic 2: Seine-et-Marne (Amb un 56% de la superfície rural (1999) i un consum de sòl del 58% (1999-2003) del total de la gran corona d’IdF).

Font: elaboració pròpia a partir de IAURIF (2006).

8000

6

7000

5

6000 5000

4

4000

3

3000

2

2000

1

1000

0

0 1999

2000

2001

2002

2003

2004

Evolució de les superfícies de venda (en ha) Evolució del promig de les superfícies de venda (en ha) a la gran corona Evolució del preu mig en €/m2 Evolució del promig del preu mig en €/m2 a la gran corona

Gràfic 3: Val d’Oise (Amb un 10% de la superfície rural (1999) i un consum de sòl del 6% (1999-2003) del total de la gran corona d’IdF) Font: elaboració pròpia a partir de IAURIF (2006).

Mapa 14: nombre de vendes entre 2000 i 2004 per municipis (en color verd vendes de finques sense edificació i en color vermell amb edificació).

Font: IAURIF (2006)

Mapa 15: nombre de vendes de finques a agents no agraris entre 2000 i 2004 per municipis (en color verd vendes de finques sense edificació i en color vermell amb edificació).

Font: IAURIF (2006)

Mapa 16: consum d’espais rurals entre l’any 1999 i el 2003.

Font: IAURIF (2006)

21

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

SDRIF 1994

2.2. DES DEL PROJECTE

ELS PROJECTES AGRIURBANS Tractarem en aquest apartat dels projectes i iniciatives que giren al voltant de la preservació i dinamització dels espais agraris. Obviarem doncs els espais naturals, que gaudeixen de figures específiques de protecció que els blinden front la seva desaparició a causa dels processos urbanitzadors.

Un cop fet aquest aclariment, ens centrarem en els programes d’agricultura periurbana que els principals pols urbans francesos endeguen després de finals dels anys 80, per mantenir els seus espais agraris perifèrics, com a elements necessaris en l’equilibri i la ordenació del territori.

A la regió d’IdF, el context és complexe, amb una ciutat capital, villes nouvelles i nombrosos pols urbans satèl·lits que apareixen principalment amb el SDRIF del 94. Els programes agriurbans que apareixen a la IdF s’organitzen majoritàriament al voltant de municipis de dimensions demogràfiques menors, on els espais agrícoles són encara significatius.

Se situen majoritàriament en zona periurbana, allà on s’exerceixen les pressions més fortes i on els espais agrícoles són els més amenaçats. Podem afirmar que no hi ha un únic programa per la regió, sinó un seguit de petits programes que són independents entre si. Si bé actualment la major part dels programes estan encara en fase d’estudi-diagnòstic, cal destacar que la major part d’aquestes iniciatives venen acompanyades pel Consell Regional i pel propi Estat, pels que el manteniment d’una agricultura periurbana dinàmica, especialment en l’àmbit del cinturó verd, representa una gran prioritat.

Així, es comencen a configurar a la regió d’IdF els «projectes agriurbans», que representen una nova forma de governança participativa entre col·lectivitats i pagesos per gestionar un territori sobre el que s’articulen expectatives sovint contradictòries. En aquest sentit, cal recordar que entre 1982 i 1999, es va urbanitzar un total de 40.077 ha d’espai rural, és a dir, 2.358 ha/any, i 12.000 ha entre l’any 1988 i l’any 2000, és a dir, 1.000 ha/any. Una altra dada significativa que amenaça la continuïtat d’aquests espais i de l’activitat que s’hi desenvolupa és la reducció del nombre d’explotacions, que des de l’any 1970 s’ha reduït a la meitat i l’augment en la grandària d’aquestes, que ha passat de les 46 ha l’any 1970 a les 89 ha l’any 2000.

Dit això, i tornant als «projectes agriurbans», direm en primer lloc que aquests projectes no gaudeixen a dia d’avui de dispositius jurídics precisos, sinó que són iniciatives de desenvolupament engegades normalment a iniciativa de municipis o de pagesos sobre territoris municipals o supramunicipals per tal de preservar els espais i les activitats agrícoles i posar en marxa les condicions territorials i econòmiques pel seu desenvolupament a fi i efecte de permetre a aquests espais jugar un paper d’equilibri i de gestió i ordenació del territori.

Cal en segon terme destacar que aquests «projectes agriurbans» tenen en comú el fet que van més enllà de la preservació i proposen un conjunt d’accions concertades a implementar en partenariat entre col·lectivitats i pagesos, associant-hi els organismes tècnics, els gestors i la resta d’usuaris dels espais agraris. La posada en marxa d’aquests projectes es duu a terme després d’una fase de diagnosi i de mobilització dels actors relacionats per definir els reptes

22

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

específics del territori, que es concreten posteriorment en un programa d’accions, que tracta de forma general els següents continguts: 1. La perennització del territori agrícola, mitjançant el reconeixement d’aquests territoris en la ordenació del territori i l’establiments dels mitjans i les condicions per a la seva preservació, especialment a través dels documents d’urbanisme (SCOT, PLU,...).

2. Les condicions pel manteniment i el desenvolupament del potencial econòmic agrícola, mitjançant l’adaptació de les explotacions agrícoles als requeriments actuals, valoritzant la proximitat urbana, millorant la transmissió d’empreses agrícoles, millorant la promoció dels productes...

En aquest sentit, els projectes hauran també de fer front a les limitacions degudes a les dificultats pròpies del periurbà, com ara la gestió de conflictes en l’ús del sòl, etc.

3. La resposta als requeriments socials de l’agricultura, entenent que l’agricultura contribueix a la gestió del paisatge i a la millora de la qualitat de vida, a la preservació de la biodiversitat, al manteniment del patrimoni arquitectònic rural,...

Actualment es poden identificar a la regió d’IdF un total de 10 «projectes agriurbans» (Mapa 17), 6 dels quals es situen al voltant de les villes nouvelles i sobre els eixos W i SW, que segons hem pogut veure són ens els que hi ha un menor consum de sòl i on les vendes generalitzades de finques que es produeixen en tot el cinturó verd es produeixen dins el propi sector agrari.

La reflexió que envolta aquest treball ens obliga a analitzar la localització d’aquests projectes i la seva relació amb els plans del 1994 i del 2004.

Han estat aquests plans suficients per garantir la continuïtat dels espais agraris franciliens i de la seva activitat agrària, o estem davant un moment en què cal una visió renovada dels buits, més eficient, que l’adoptada fins ara en el planejament? En darrer terme analitzarem amb més detall un dels 10 projectes agriurbans, prestant especial atenció a la seva relació amb els plans, i més concretament, al tractament de les vores.

En resposta a la primera pregunta, i fent una lectura del mapa 17, en la que podem apreciar com la major part d’aquests projectes es situen en un radi d’entre 10 i 30 km al voltant de París, pensem que no és equivocat afirmar que els plans no han estat suficients per preservar els espais agraris de l’anomenat «front rural» del pla del 76, o del cinturó verd del pla del 94, i que davant la pèrdua constant de sòl agrari i de les amenaces a què aquest es veu sotmès, s’ha endegat un procés de reivindicació des de la població, i/o també des del propi sector agrari, per a la preservació i dinamització d’aquests espais agraris, sota la forma dels anomenats «projectes agriurbans». Una segona reflexió que podem encetar és perquè aquets projectes es situen principalment en els eixos W i SW, i no en els tradicionals eixos de desenvolupament NW i E. Això ens podria portar a pensar que el procés urbanitzador d’aquests eixos és tant potent que fa impossible el desenvolupament de projectes com els agriurbans.

Mapa 17: Projectes Agriurbans a la IdF i superpossició d’aquests en el SDAURIF 76 (adalt) i del SDRIF del 94 (abaix).

Font: El·laboració pròpia a partir de IAURIF (2005).

23

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

SACLAY, UN ESPAI ENTRE-VORES, UN PROJECTE AGRIURBÀ Ens ha semblat interessant entrar a analitzar en detall el «projectes agriurbà Saclay», situat en una posició de multitransició o multivora.

El territori El Plateu de Saclay es troba situat al Sud-Oest de la ciutat de París, a cavall entre el cinturó verd i la gran corona de la regió IdF, i parcialment en la ville nouvelle de Saint Quentin en Yvelines, un dels 16 municipis inclosos en aquest territori (Mapa 18). Aquest espai agrari, amb una Superfície de 11.881 ha i una SAU de 2.938 ha, compta amb un total de 44 explotacions agrícoles, dedicades principalment als cultius extensius.

El naixement del projecte El projecte neix l’any 2001 amb la creació del PRIF12 i també de l’associació «la Terre et la Cité», a la qual es suma la «Société d’agriculture et des arts» i amb l’objectiu d’afavorir les relacions entre els habitants, els investigadors, els emprenedors i els pagesos del Plateau de Saclay, amb la finalitat de gestionar conjuntament el territori.

Estat de l’art del projecte L’any 2004 es va començar a implementar la «carta agrícola». Una de les plataformes més actives de Saclay és l’AMAP13 «Les Jardins de Cérès14», creada l’any 2001 i participant activa des de l’any 2002 en l’auditoria patrimonial de l’associació «Terre et Cité» sobre el futur de l’agricultura a Saclay, en els grups de treball de l’Agenda 21 de l’Essone i en els treballs de reflexió sobre el PLU de Palaiseau. L’AMAP «Les Jardins de Cérès», a més del seu compromís amb els productors amb la compra de patates, té també per objecte proposar sol·lucions per mantenir un equilibri entre les zones rurals i les zones urbanes al voltant del «Plateau de Saclay», allà on l’urbanització s’accelera, tot afavorint una agricultura sostenible i de proximitat, i també mantenint activitats vinculades al món rural local.

cinturó verd/ corona rural o corona groga i verda // espai urbà/ espai agrari/ espai de bosc o forestal Mapa 18: Detall del «Plateau de Saclay» segons el SDRIF del 94. Les trames vermelles indicant els espais urbanitzables i les taronges els espais parcialment urbanitzalbes.

Font: IAURIF (1994).

Els PRIF són els Périmètres d’intervention foncière, que a través de l’Agència d’Espais Verds tenen entre altres objectius la compra de terres per posar mitjançant el lloguer en mans dels agricultors.

13 Les AMAP (Association pour le maintien d’une agricultura paysanne) són associacions formades per consumidors i pagesos que tinguin la voluntad de construir conjuntament un partenariat al voltant de la venda de productes amb pagament previ.

14 CERES és l’acrònim de Coordinació nord-essoniana per la salvaguarda de la ruralitat i del medi ambient.

CERES és també la deesa romana de l’agricultura i de les collites, l’arquetip de la mare que alimenta la humanitat.

12

24

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Anàlisi de les vores El territori de Saclay es caracteritza per la confluència de fesomies urbanes, agrícoles i boscoses en un espai en què les dinàmiques urbanes superen a les del seu entorn obert immedait. Si fem una lectura de l’evolució que el planejament atorga a aquest espai, podem observar com aquestes desigualtats entre el pes de lo gris (urbà), lo verd (bosc) i lo groc (agrícola) es fan cada cop més grans. Més enllà del pes específic de cadascuna de les peces que composen el territori, cal destacar el caos i el desordre de les mateixes. En aquest sentit, hem fet servir un detall de la matriu territorial, on cadascun dels elements representa un cercle de radi igual a 1 km (Mapa 19). .Aquesta representació esquemàtica i matricial del territori ens permet avaluar de forma més fàcil el caos al que es veuen sotmeses les diferents tesel·les o peces d’aquesta matriu quan els colors es barregen i els límits es trenquen, en definitiva, quan el territori es desendreça.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si la ubicació de projectes com el de la operació d’interès nacional (O.I.N.) que el govern francès ha endegat per crear sobre aquest espai un pol de competitivitat mundial (Mapa 20), que agrupi recerca, activitats econòmiques i habitatge, té o no a veure amb l’evolució d’aquests territoris, que, sense contingut ni sense límits han anat evolucionant cap al procés urbanitzador. Sigui com vulgui, aquest projecte ha despertat la reacció dels ciutadans, reacció que s’ha concretat en la creació del «Pays de Saclay», un col·lectiu format per les associacions del projecte agriurbà que ja hem esmentat, i al que s’han sumat d’altres com els amics de la vall de la Bièvre, els verds d’IdF, la SCi de Terres Feritles, Natura i Progrés IdF, els amics del Parc Natural Regional de la Chevreuse, l’Associació del Triangle Vert (un altre projecte Agriurbà) i el CAP 21 Yvelines i que treballa per a aconseguir «un autre avenir pour les Pays de Saclay».

Mapa 19: Representació matricial del SDAURIF del 76 (adalt) i del SDRIF del 94.

Font: elaboració pròpia a partir de IAURIF (1976) i IAURIF (1994).

25

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Mapa 20: Projecte de cluster científic i tecnològic pel Plateau de Saclay.

Imatge 2: Espai rural del Plateau de Sacaly Autor: Sònia Callau (Abril 2009).

26

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

3. UNA VISIÓ RENOVADA DELS «GROCS» El 29 d’abril s’inaugurava a Paris «LE GRAND PARIS [S]», una exhibició dels resultats de la consulta internacional realitzada a 10 equips d’arquitectes-urbanistes sobre com imaginaven el París de l’any 2050. Les estratègies, suggestions, idees d’aquests 10 equips, exposades a la Cité de l’architecture de París, ens apunten una nova visió de com en els propers anys les grans metropolis mundials pintaran els seus buits.

Considerant que l’any 2030 quedaran 11.608 km2 de superfície estrictament agrícola, i que 4.108 km2 d’aquesta superfície seran destinats a l’agricultura urbana (en un radi de 60 km al voltant de París), més de 16 milions de francesos podrien ser consumidors locals!

Establir convenis per vetllar el sòl agrari i perennitzar les explotacions agrícoles.

Crear «zones d’activitats agrícoles» en els documents locals d’urbanisme, on l’agricultura pugui assegurar i desenvolupar el seu lloc a la ciutat o a la franja urbana.

Hem volgut aprofondir en les propostes d’un dels 10 equips sobre el tema dels espais verds, l’equip Descartes, el qual aporta nous elements de reflexió i proposta envers els espais rurals. Així, la proposta de l’equip Descartes en relació als espais verds, gira al voltant de la promoció dels «agro-parcs».

Els reproduïm de la seva proposta: Viure a la ciutat com dins del seu jardí La posada en xarxa dels espasi agrícoles i naturals, ha de permetre crear una nova estructura natural intercomunal. El paisatge francilien és un bé comú, del que tothom ha de poder aprofitar-se. Posem en relació les diferents escales del territori, des dels grans plateux agrícoles a les hortes compartides, dels principals boscos franciliens als més petits racons, passant pels jardins urbans.

Afavorir les forests i fer-ne llocs vius, que a més contribueixin a reduir l’efecte hivernacle.

Obrir la ciutat cap al bosc.

Limitar el creixement urbà i repensar la periurbanització per l’agricultura L’agricultura és a les portes de la ciutat, però li donem l’’esquena. La fragilitzem en considerar el territori que ocupa com simples reserves de sòl.

París, el Grand París, es troba inclòs en una conca agrícola major (la Beauce, le Gâtinais,...).

La interdependència del món rural i del món urbà és un fet a destacar. L’agricultura esdevé un tot per la qualitat de vida de la ciutat, en establir vincles entre els móns urbà i rural.

L’agricultura periurbana esdevé un subjecte i actor potencial d’estratègies de recomposició del paisatge. Proposem crear sis agro-parcs vinculats als diferents territoris que convergeixen sobre París, cadascun guardant les seves especificitats agrícoles. Representen una superfície de 4.000 km2, gestionen els grans territoris oberts donant una qualitat espacial i ambiental, i creen una nova relació ciutat/camp, en la que ciutadans i pagesos són aliats i no enemics. El camp agrícola torna a esdevenir un espai social. Els límits són clars, els camins perllonguen les carreteres. Podem desenvolupar des d’aquesta perspectiva les qüestions de densitat urbana.

L’objectiu dels agro-parcs és promoure i organitzar l’agricultura local, utilitzant aquests espais per alimentar la metropolis parisina amb productes frescos i locals. A la IdF,un consumidor que es proveeixi a través d’una AMAP de productes frescos com fruites, verdures, formatge, carn i cereal, necessita una superfície agrícola de 250 m2 de promig.

27

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

Mapa 20: els 6 agroparcs de l’equip Descartes pel Grans Pari[s] de l’any 2050.

Font: Le Grand Pari[s].

4.DARRERES CONSIDERACIONS

En primer terme sembla pertinent alertar que els espais rurals són i han estat espais «buits» que el planejament , tot i la bona voluntat, ha considerat, però no ha delimitat ni dotat de contingut. Així, si bé el SDAURIF del 76 reconeixia la importància de mantenir uns espais oberts al voltant de les villes nouvelles i de conservar una «vida rural» entre els eixos d’urbanització, i evitar d’aquesta manera el creixement en taca d’oli, no aporta al pla cap figura de protecció per a aquests ni tampoc per a la resta d’espais rurals, deixant-los així en mans de la voràgine urbanitzadora que es venia observant en els darrers anys. Cal també fer esment a la figura que aquest mateix pla estableix com a mesura preventiva de les tensions que el propi pla sap que crearà en les noves vores o zones de transició entre l’espai rural i el camp, el «front rural». Des d’una visió retrospectiva podem afirmar que en certes zones de transició camp-ciutat on el pla del 76 establia un «front rural» s’ha aconseguit establir una frontera clara entre ambdós espais, tot i que malauradament aquesta no ha estat tampoc la situació generalitzada. En primer lloc, podríem atribuir aquest fet a la manca d’un model d’ordenació i gestió d’aquestes vores, i en segon lloc, al fet que el pla posterior no recull ja aquesta proposta. En el mateix ordre de coses, també la manca d’un ens d’ordenació i gestió de l’àmbit metropolità, va afeblir fortament el procés d’aplicació de les directrius en matèria d’espais agraris que aquest pla establia.

Més enllà del SDAURIF del 76, ens sembla important destacar la poca coherència en alguns aspectes entre els dos instruments d’ordenació que hem analitzat. Així, si el el pla del 76 assumeix el risc de consolidar 4 nous eixos o zones de suport en forta discontinuïtat amb la ciutat per tal d’evitar així el creixement en taca d’oli que podria suposar situar-les immediatament al costat de París o a les portes de la regió IdF, podríem pensar que l’estratègia del SDRIF del 94 de connexió de la xarxa de villes nouvelles amb les ciutats situades a la perifèria de la regió podria tenir els efectes que el pla del 76 ja preveia. Tot això ens fa pensar que, d’una banda, la desaparició en el pla del 94 de la figura del «front rural», i per l’altra, la nova estratègia de crear una nova constel·lació de ciutats en la corona groga i verda, podria amenaçar molt seriosament la supervivència dels espais agraris situats en el cinturó verd de París.

D’altra banda, ens sembla important destacar el canvi de percepció envers els espais oberts dels dos plans. Així, mentre el pla del 76 no zonifica ni discrimina entre diferents funcionalitats pels espais oberts en relació a la seva proximitat o no a la ciutat central de París, sinó que més aviat delimita tot el que no ha de ser urbanitzat com a Z.N.E. i estableix uns fronts rurals de tractament de les vores, el pla del 94 fa una clara zonificació dels espais oberts - «corona groga i verda» a la gran corona situada en un radi a partir de 30 km, «cinturó verd» a la primera corona, situada en un radi d’entre 10 i 30 km al voltant de la ciutat de París, i la «trama verda», situada a la corona immediata, en un radi de 10 km al voltant de la ciutat de París- atorgant-los diferents funcions.

Així, si bé el pla del 94 -com el del 76 per a tot l’ambit no urbanitzat-, atorga a la corona verda i groga una funció principalment productiva –i també paisatgísitca-, no tracta igual els espais

28

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE

oberts del cinturó verd, als que tracta, de forma poc precisa, no com un espai mosaïc d’espais funcionals, sinó com d’una malla de llocs de viure, animats, equilibrats i diversificats. Així, el pla li atorga les funcions de frenar el desenvolupament en taca d’oli de la zona aglomerada més densa, oferir als habitants espais de lleure, mantenir una agricultura de proximitat i desenvolupar jardins familiars. Però com es pot mantenir aquesta agricultura de proximitat si ni el propi pla li reconeix la funció productiva a aquests espais? Com caldrà preservar-los i gestionar-los?

Probablement la ordenació territorial té a les seves mans una possible solució, o si més no, una part de la solució. Si com hem vist, des de la ordenació territorial som capaços de delimitar els espais rurals i de traçar els límits clars en els espais frontera entre lo urbà i lo rural, i de forma general entre les vores, haurem avançat en la col·locació de les peces/tessel·les d’aquesta matriu territorial. Si a més som capaços de pintar els continents d’aquests buits, un cop delimitats pels instruments d’ordenació territorial, en la línia del que representen els «projectes agriurbans», estarem atorgant a aquesta matriu una visió renovada dels «buits».

BIBLIOGRAFIA

CARRERAS, J.M. (2007): «Morfologia del territorio metropolità: anàlisi de la situació i línees de futur». Barcelona: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

CONSEIL REGIONAL ILE DE FRANCE (1995): «Plan Vert Regional d’Ile de France». París: IAURIF. DRIAF-IAURIF (2004): «Atlas rural et agricole de l’Ile de France». Paris: IAURIF. FOLCH, R. (coord.) (2003): «El territorio como sistema. Conceptos y herramientas de ordenación». Barcelona: Diputación de Barcelona.

FONT, A., LLOP, C., VILANOVA, J.M. (1999): «La construcció del territori metropolità. Morfogènesi de la regió urbana de Barcelona». Barcelona: Mancomunitat de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

FORMAN, R. (2004): «Mosaico territorial para la región metropolitana de Barcelona». Barcelona: editorial Gustavo Gili.

IAURIF (1976): «Schéma Directeur d’aménagement et d’urbanisme de la région d’Ile de France». París: IAURIF. IAURIF (1994): Les Cahiers-IAURIF, 108.

IAURIF (2002): «Le Paysage dans les espaces agricoles franciliens». Paris: IAURIF. IAURIF (2004): «Les paysages agricoles d’Ile de France. Catalogue de l’exposition photo». Paris: IAURIF. IAURIF (2006): «Les pressions foncières dans les milieux agricole et natural. Analyse du marché foncier observé par la SAFER Île de France (19942004)». París: IAURIF. LARCHER, G. (1998): «La gestion des espaces périurbaines». Paris: Sénat. [Disponible a Internet: http://www.senat.fr/rap/r97-415_mono.html] (Accés l’abril del 2004).

PAÜL, V. (2006): «L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona». Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral inèdita] PREFECTURE DE LA REGION ILE-DE-FRANCE (1994): «Schéma Directeur Ile de France». Paris. . [Disponible a Internet: http://www.ile-defrance.equipement.gouv.fr/article.php3?id_article=209] (Accés l’abril del 2009).

RÉGION ILE DE FRANCE (2004): «Élements pour un bilan du schéma directeur régional d’Ile de France de 1994». Paris: Région Ile de France.

REPUBLIQUE FRANÇAISE (2009): «Le GRAND PARI de l’agglomération Parisienne. Espaces Vertes». París. [Disponible a Internet: http://www.legrandparis.culture.gouv.fr/dossiersthematiquesdetail/137] (Accés el maig de 2009).

29

EL GROC, EL VERD I EL GRIS A LA ILE DE FRANCE