EVOLUCiÓ DE LA POBLACiÓ

Els censos de població amb un recompte d'habitants són un fet modern. Fins al segle XVI els registres d'interès demogràfic són establerts per focs (cens dels caps de família). Els registres de focs dels segles XIV al XVI responen a imposicions extraordinàries acordades per les Corts per a subvenir campanyes bèl·liques, donatius a reis a subvencions a imposicions per a pagar despeses determinades, la qual cosa fa dubtar de la seva fiabilitat.

Les dades més antigues que tenim provenen del fogatge de 1497, que comptabilitza 27 focs, que correspondrien a unes 135 persones. El fogatge de 1553 compta els focs per oficis dels titulars. En trobem un total de 30, repartits en 24de laics 6 de capellans.

En el segle XVIII els censos es fan per cases a per veïns també, en alguns casos, per habitants, igual que la primera meitat del segle XIX. En els primers vint anys del segle XVIII disposem de diversos censos que comptabilitzen, combinant els tres sistemes: 1708-1 00 cases;

1716-109 cases/536 persones;

1717-127 veïns; 1718-91 cases;

1719-109 cases/536 persones. El cens del comte de Floridablanca de 1787, per persones, és força més explícit i proporcionà un total de 742 habitants del terme.

A partir de 1857 els estudis per habitants tenen més garanties que en el segle anterior, ja que els registres de l'administració pública no tenen caràcter fiscal, és a dir, no tenen efectes d'imposició pecuniària. Així, aquest mateix any Martínez Quintanilla recull les dades següents: veïns 317; habitants: 1.447. La validesa d'aquestes dades es corrobora amb les de l'any 1860, que indiquen 324 veïns 1 .458 habitants.

Grup escolar de nenes de l'any 1934, amb la mestra Maria Surroca i la seva germana Maria Teresa. En aquest moment el poble superava els 900 habitants.

Una anàlisi de les dades de població mostra com, a part de les dades poc segures del segle XVI, que donarien entre 135 150 habitants, la població pren una xifra moltestable a partir de principi del segle XVIII, amb un nombre que oscil·la entre els 500 els 550 habitants per als dos primers decennis.

La dada següent, a final d'aquell segle, marca ja una tendència a l'alça, que arribarà al punt culminant a mitjan segle XIX, amb prop de 1.500 habitants. Finsals anys 30 es mantindrà una xifra d'entorn al miler, per iniciar un descens gradual que no es deturarà fins a final dels 70 i que equival a un 30 % de la població. Els factors principals que han incidit en aquesta forta baixada han estat la guerra, la marxa de poblament del camp que vivia de l'explotació agrícola sobretot del bosc, l'atracció que han suposat els centres urbans.

L'any 1936 la població de Lladó representava 1'1,37 % població de la comarca, i el 1977 aquest percentatge s'havia rebaixat fins a10,71 %. EI1970 la població es repartia entre un 75 % que viu al nucli un 25 % de població disseminada.

A partir dels 80 el total s'ha mantingut molt estable entorn dels 500 habitants. Aquesta estabilitat ha estat afavorida pel treball que durant aquests anys

De Poblaci

El

cens

de Floridablanca (1787)

han proporcionat les tres indústriesinstal·lades al poble, per l'activitat ramadera pels nous espais d'urbanització oberts entorn del poble. La distribució de la població segons la seva procedència, amb dades de 1984, és la següent: nascuts a Lladó, 66,67 %, a la província, 26,51 % i d'altres procedències només un 6,8 %. La dinàmica que ens marca totes aquestes dades és la d'un creixement vegetatiu dèbil, de caràcter eminentment local amb molt poca incidència d'immigració, encara més si tenim en compte la desviació que es produeix en el percentatge relativament altde gent vinguda de la província, pel fet que els naixements en centres clínics constaven en el municipi del centre noen el d'origen del nascut.

Comunió dels nens nascuts a principi deis anys 60. El "baby boom" d'aquests anys va contribuir a renovar L'envellida població lladonenca.

L'ocupació del territori en el qual s'implanta l'actual municipi fou, sens dubte, intensa en els períodes anteriors a l'Edat Mitja. L'aprofitament del medi, amb unes bones condicions naturals produïdes pel pas de cursos fluvials zones boscoses, devia permetre l'assentament de comunitats prehistòriques més o menys estacionals a l'alta vall del Manoi i, en general, a la part nord-oriental del terme. S'han trobat restes d'indústria de sílex pertanyent al Paleolític a l'entorn de l'Estela, i d'una destral polida neolítica trobada a prop de can Reixach del mas.

Haurem d'esperar, però, a l'època romana per a poder parlar de poblament sedentari establiments permanents a la zona, producte de la colonització agrícola del territori. La conquesta militar romana del territori en el context de la segona guerra púnica, la creació de la província d'Hispània Citerior la posterior aculturació conduiran a la integració de ple dret d'aquest territoris en la maquinària imperialista que realitzava l'estat romà arreu de la Mediterrània.

És en aquest context que hem de situar les diverses troballes que ens assenyalen l'existència de diverses vil/ae romanes, és a dir, explotacions agrícoles que, a partir d'un nucli d'edificacions, on hi havia l'habitatge i els equipaments bàsics, conreaven les parts fèrtils del territori, a més de disposar de zones de bosc cursos d'aigua, bàsics per tenir a l'abast les matèries primeres els recursos complementaris que permetien a aquests establiments ser el màxim d'autosuficients. Per contra, a més de tenir una agricultura diversificada amb conreu d'horta o de fruiters, s'intentava de produir intensivament algun producte, oli, vi o cereal, que creés excedent per vendre als mercats als centres urbans propers.

El nucli de Lladá, així com les zones immediates del seu terme, van ser objecte d'ocupació i explotacio agrícola en època romana.

Havien existit diverses explotacions d'aquesta mena a diverses parts del municipi que, per regla general, haurien tingut una llarga pervivència en el temps. D'entre els punts més segurs per a situar poblament romà hem de citar el paratge de Mercadell on, a més de material ceràmic metàl·lic, es varen documentar restes constructives com ara un pou fet de carreus, canonades de peces de terrissa dos dipòsits quadrangulars pavimentats amb formigó amb indicis d'haver contingut material bituminosos, indicis suficients per a parlar de dipòsits hidràulics revestits d'opus signinum, segurament per a ús industrial.

En el nucli actual del poble, a la part baixa i, concretament, al recinte de Santa Maria en els seus entorns immediats, hauria existit un altre centre important, del qual només s'han pogut recuperar elements ceràmics. A una base d'àmfora recollida fa temps, hem d'afegir un conjunt de materials trobats a can Xamau que van des d'època republicana (segles 11-1 aC), amb presència d'àmfora ibèrica ceràmica grisa emporitana, fins al període alt baiximperial (segles I-V dC), amb ceràmiques comunes de cuina, llànties, sigil/ata hispànica importacions africanes.

Dibuixos de material arqueològic, datable entre els segles I aC i V dC, procedent de la part baixa del poble, entorn del nucli romànic de Santa Maria, on hauria existit una explotaciá rural d'època romana.

Troballes de menys entitat, però també d'un interès indiscutible les podem situar als següents punts: can Güives del Llar, on Jaume Campamar recollí una moneda de bronze d'Antoní; can Olives de Manoi, que compta amb fragments ceràmics d'àmfores gerres, làmines de plom, un molí de pedra basàltica diverses restes òssies; can Bauma, amb una vora una nansa d'àmfora itàlica dedicada al transport de vi. És possible que també presentin restes antigues el Pujol, el Bach de la Sala mas Soler.

Amb la fi de l'antiguitat Lladó devia constituir el centre d'un important poblament visigòtic. Dos indicis apunten cap aquesta direcció: la citació que se'n fa enun pergamí de Santa Maria, segons el qual es té coneixement de l'església de Sant Miquel de Lladó, anterior a l'any 1089, de la qual no queda ni el record. Per altra banda, la troballad'un encenser copte davant de l'església de Sant Feliu, datat en el segle VII, ens parla de l'existència d'una sagrera en aquest punt.

Fogonet de bronze procedent de la sagrera d'un possible temple d'època visigoda, emplaçada en el lloc on actualment s'aixeca l'església de Sant Feliu. Es pot datar en el segle VIl dC i és d'origen copte, comunitat cristiana establerta a Egipte.