FILIALS

Enel tombant del segle XII l'orde benedictí havia entrat enun procés de decadència. La iniciativa pel que fa a la fundaciód'abadies s'anà frenant progressivament, fou rellevada pels nous ordes monàstics, que a partir d'ara tindran major predicament, entre els quals prendran molt més impuls les fundacions canonicals regides per la regla de Sant Agustí. Per entendre el paper jugat per aquestes comunitats a casa nostra és cabdalia figura de Pere Rigall, com a reformador organitzador de la comunitat regular, primer, i, en segon terme, com a focus irradiador, desde Vilabertran, d'altres fundacions filials. A partir de l'any 1089 i durant l'exercici del primer prior de

Lladó, Joan, van ser donades al monestir les esglésies de Santa Maria d'Ermedàs, Santa Maria de Vilajoan, Sant Cristòfor de l'Estela, Sant Julià d'Oliveda Sant Miquel de Fontfreda, Sant Tomàs de Riudeperes (bisbat de Vic) Santa Maria del Vilar (bisbat d'Eina) també la de Sant Feliu de Lladó, el 1109.

En l'exercici del segon prior, Grau, el papa Calixt II, per butlla donada a Sant Joan de Laterà el 6 de febrer de 1124, va aprovar l'ordre canonical agustinià de Lladó, confirmant tots els béns que posseïa aleshores els que pogués adquirir en el futur.

En temps d'Arnau de Coll, Santa Maria de Lladó integrà al seu patrimoni les esglésies de

Primitiva església de Sant Joan, que durant la història del priorat fou utilitzada com a aula capitular:

Sant Andreu de Borrassà, Santa Coloma d'Alamans Sant Joan de l'Albera, agregades a Santa Maria del Vilar, i de Sant Sixt de Miralpà, agregada a Sant Tomàs de Riudeperes.

L'any 1204 el monestir de Lladó rebia de Dalmau de Creixell les jurisdiccions ja esmentades, a més de la capellania de Creixell.

Essent prior Berenguer de Pontós, que havia dotat al priorat de la capellania del seu castell, la canònica va viure una situació molt dramàtica,puix que l'any 1285 es produí la invasió francesa de l'Empordà en el marc de la guerra que enfrontava Catalunya amb França. El caràcter de croada donada als francesos pel papa Martí IV va lligar les cases religioses en favor de Felip l'Ardit. Aquesta situació era doblement delicada per al prior lIadoní, ja que com a membre de la família noble de Pontós havia de posar al servei del rei les defenses de Pontós. La defecció de les cases religioses cap al monarca va fer que de tornada de Panissars Pere II decretés el segrestament dels béns dels monestir de Banyoles, Vilabertran Lladó, pena de presó per als caps si no anaven a l'exili.

Tot i aquests tràngols provocats per les lluites medievals, aquell temps fou un període de riquesa per al monestir, que fins i tot incrementà les seves propietats. Per exemple, trobem que Guillem de Queixàs, fill de Berenguer de Queixàs, cavaller, el 1299 va vendre al prior i a l'ofici de la cambreria de Santa Maria de Lladó quatre masos a Merlant, una Serinyà, una Sant Martí de Campmajor, una Falgons drets sobre dos masos més en aquesta darrera parròquia per 10.500 sous. Per al cobrament de les rendes que pagaven emfiteutes arrendataris, el priorat tenia un funcionari anomenat batlle de sac, que estava al servei del prior i cobrava una part de la recaptació.De totes les possessions, però, la més important fou la infeudació que li va fer Jaume II sobre eilloc del Vilar, al Vallespir, l'any 1307, que pel fet de tenir-ne la jurisdicció civil criminal donava lloc al prior a assistir amb veu i vat a les Carts Catalanes.

Tot que a les darreries del segle XV hi hagué moments de crisi, com ara l'excomunicació del capítol en no acceptar el prior Pere de Coll imposat pel Papa en comptes de Jaume Mas, escollit pels canonges a la venda de la jurisdicció feudal a Guillem Arnau de Palau per 2.000 florins d'or, el nou context que suposà l'època del Renaixement fou una bona època per al priorat. A partir del segle XVI regeixen la casa els priors comanadors, que vivien fora, generalment a Roma, tenien delegats administradors sota els quals es produïren importants millores: el 1502 es va inaugurar el rellotge públic, es posa en funcionament la font Juliana i s'efectuaren millores en l'església i els altars, com l'acabament del retaule de l'altar major la pintura del timpà.

Làpida de Ramon de Palol. Durant el mandat d'aquestprior es va redactar la "carta comuna" que arbitrava les rivalitats entre les dues institucions religioses del poble.

22