PINSANS I ESPARVERS

Edarrers decennis del segle XVIII foren un període difícil complicat que posà fi aun llarg període d'expansió i creixement, anunciant d'alguna manera el complicadíssim segle que estava a punt de començar.

El 28 de setembre de 1780 moria, després d'un llarg mandat, el prior Tomàs Verdaguer. Aquesta vacant deixava sense direcció la comunitat religiosa de la col·legiata, no seria coberta fins sis anys més tard. Fou precisament en aquestes dates que el poble es va enfrontar en dos bàndols irreconciliables anomenats "pinsans" "esparvers". La causa immediata d'aquesta divisió fou el canvide data per a la celebració de la festa de Sant Llambert, que tradicionalment se celebrava el dia disset de setembre, l'últim diumenge de mes, per tal d'evitar els problemes que produïa alguns anys la coincidència del dia de la festa amb les témpores de SantMateu i, per tant, celebració de penitència dejuni.

Targeta postal fotogràfica amb imatge de la parròquia de Sant Feliu, segons edició de La Veu de l'Empordà, on s'aprecia una filada de nens que devien acudir a l'escola en una dependència que estigué destinada a aquestafinatitatfins a principi de segle xx.

La demanda d'aquest canvi, feta pels regidors del poble al bisbe, va fer que es concedís aquest trasllat, signat per decret episcopal el dia 20 de febrer de 1781. L'efecte que va produir fou el d'una profunda dissenció i enfrontaments entre els defensors de mantenir la diada tradicional (pinsans), els partidaris de la reforma

(esparvers). L'ambient de desordre que es va crear fou tan gran que en un document de l'època es diu que "semblava més aviat un infern que un poble cristià". Una vegada superada la situació, es coneix una carta del poble ambdata de l'any 1786 en la qual es demanava a les autoritats eclesiàstiques poder tornar a disposar de prior.

Malgrat que aquest espisodi pugui resultar més o menys anecdòtic, no hi ha cap mena de dubte que al darrera s'amaguen unes causes molt més profundes que denoten una rivalitat ancestral, l'esca de divisió al poble més enllà d'una simpleqüestió conjuntural. Com solia passar en altres viles dependents d'un monestir, de monjos agustins en el nostre cas, però també moltes vegades benedictins, durant molts segles es va anar creant una divisió entre els partidaris de conservar els privilegis que tenia el monestir sobre el municipi i la parròquia, entre els quals hem de comptar, a més dels monjos regulars, les famílies propietàries benestants, poc nombroses, però de gran poder econòmic. Per altra banda, hi havia el bàndol que defensava una major llibertat municipal de la vila i la parròquia en contra del poder del prior, que corresponia a la població més nombrosa rasa, de treballadors, menestrals possiblement també gent d'ofici enriquida desitjosa de detentar el poder municipal enfront dels vells privilegis feudals dels terratinents. Trobaríem moltíssims casos semblants: un de proper seria Banyoles, amb els cairuts, partidaris del monestir de Sant Esteve, els rodons, que ho eren de la vila la parròquia de Santa Mariadels Turers.

Una rivalitat ancestral Papers del priorVerdaguer, indicatius de la rivalitat entre Santa Maria i la parròquia. 17 març 1748. Arxiu del priorat. "Que lo Prior de la Collegiata de Sta. Maria de L1adó sia lo Parrocho propi, primitiu, habitual, è unich de la Parriquial de St. Feliu de dit 1I0ch. Y que lo Rnt. Domer, o Curat de la dita Parroquia no sia més que coadjutor, y Vicari de dit Prior, se comproba ab los següents motius, que lo Prior actual fa presents al Rnt. Prim Serra Rnt. y actual Domer de la dita Parroquia, peraque comprenga la sobrada rahó que tingué dit Prior pera tractarIo de Domer, y no de Rector en lo Bitllet que li escrigué als 2 de Febrer del corrent any."

Goigs que es cantaven en honor de Sant Llambert, patró del poble des de 1353.

Els enfrontamentsdescrits abans són espectaculars pel caire popular general que varen agafar al poble, però no són pas els únics. Hi ha documentació prou explícita de l'estira afluixa constant que es mantenia entre el prior de Santa Maria el capellà de Sant Feliu. N'ha quedat constància en documents legals redactats o encarregats pels priors per a mantenir els delmes primícies que es cobraven al poble que sovint el rector de Sant Feliu es resistia a cedir.

40