Textos premiats sant jordi 2014

Page 1

TEXTOS PREMIATS AL VI CONCURS LITERARI INSTITUT D’ALCARRÀS: SANT JORDI 2014 EL REREFONS DEL NADAL 22 de desembre de 2013 Cada 22 de desembre m’he despertat amb les veus dels nens de Sant Ildefons, que a part de treure números de loteria també treuen somriures a milions de persones... però aquest matí ha estat diferent, només despertar-me m’han comunicat la mort de la Juani, l’amiga de la mare que feia dotze anys que lluitava contra el càncer. Ha deixat enrere tots els records viscuts i han quedat congelats en un petit interval de temps, que és la vida. No va ajuntar les pestanyes eternament fins que no va reunir-se amb els seus quatre fills. Tres dies abans, amb tot el coratge del món i arrancant les forces com si arranqués arrels de sota terra va anar a comprar-los els regals a tots i els va amagar damunt el prestatge de la seva habitació. A la seva germana li va dir on estaven amagats i aquesta va entregar-los als seus dos fills. Sembla estrany com una mare pot moure cel i terra només per la felicitat dels seus fills... Quan passo veloçment pels carrers, el fum de les xemeneies mostren imatges del bon caliu que es fabrica dins les cases. No obstant, en passar pel davant de casa de la Juani és com si hagués plogut pots de pintura negra sobre els maons de la teulada. Se senten les veus de la gent del poble fent saber la notícia de la pèrdua d’un model de persona i sobretot de mare. Penso que la mort és un plat fred que es serveix a taula a qualsevol època de l’any, però que ens deixi algú en aquestes dates és encara més cru. Si ens parem a pensar, la millor loteria que ens pot tocar és estar bé de salut i poder gaudir-ho amb les persones que més estimem. 23 de desembre de 2013 Avui mentre mirava la televisió he vist una senyora la fisonomia de la qual, al mirar-la, m’ha recordat molt a la meva tieta de part de mare, la Rosita. De petita, quan sortia de l’escola, cada dia anava a prendre’m una tassa de xocolata acompanyada de pa amb oli i sucre a casa seva. Ella acostumava a prendre el te a les cinc de la tarda, reclinada en la seva vella butaca de vellut verd rememorant els anys de la seva joventut a Londres, on el seu marit havia estat durant molts anys cònsol de l’ambaixada . La tieta era, malgrat els seus anys, una dona de gran bellesa, amb els ulls ametllats acompanyats de llargues pestanyes banyades amb rímel, que conservava tot aquest tímid somriure de senyora elegant i cada vegada que reia, en els seus pòmuls rogencs se li formaven dos petits forats que tant li agradaven al seu difunt marit. Les seves dents eren rectes, llargues i grosses, com ametlles pelades, i cada vegada que parlava li ressaltaven molt perquè estaven groguenques a causa dels seus temps com a fumadora de tabac “mentolat”. Tenia un nas allargat amb una piga just a sobre d’aquest. Habitualment sempre portava posat el seu inseparable collaret de perles del Pacífic a conjunt de l’anell que li va regalar la seva àvia. Desprenia una olor que resultava ser molt elegant i transmetia una sensació de persona adinerada i així mateix presumida. Les seves mans eren suaus com la seda, tenia en els seus moviments una coqueteria i una elegància comparables a la d’una amant gentilíssima. Els seus dits eren llargs com els d’un pianista, i sempre portava una manicura francesa

que li donava un toc de sensualitat, sensibilitat i perfecció a tot el que tocava. Cada mes es tenyia la seva llarga cabellera ja que els anys no podien amagar els cabells blancs de color marfil que li sortien; els anys no perdonen. Després de la seva aparença distant i els seus llargs silencis en conèixer algú, la tieta Rosita sempre ens rebia amb un afecte especial i un gran somriure imprès a la seva cara. Sempre em volia donar la paga i cada cop que obria la cartera, em quedava sorpresa de la gran quantitat de fotografies de la família que hi tenia guardades. Es podria dir que en tenia més que paper amb el que pagar. Els seus petits detalls eren els que la feien ser una gran persona i tan especial. 24 de desembre de 2013 La rutina molts cops ens ofega i fa que ens oblidem de les coses més importants de la vida. Me n’adono cada matí, quan espero asseguda al portal de casa meva a la Raquel... Cada dia passen les mateixes persones i fan exactament el mateix que el dia anterior. A la meva dreta hi ha la senyora de la bata groga que escombra l’escala del bloc de pisos on hi viu; davant seu acostuma a passar-hi la parella de vellets que, agafats del braç, sembla que mai res ni ningú podrà separar-los; a l’esquerra, el noi que passa amb la motxilla descosida i plena d’experiència en la vida; al seu costat, les tres noies a la cara de les quals es llegeix que s’acaben de despertar i es dirigeixen cap a les oficines del carrer de darrere; el senyor que al sortir del cotxe es mira al retrovisor quatre vegades i mentre camina cap al bar s’arregla la camisa; la nena que aparenta tenir uns dotze anys amb la mirada submergida entre les tecles del mòbil i el veí del quart que baixa a tirar les escombraries... Normalment sempre passen quatre cotxes: un de vermell, on hi va la professora de matemàtiques, dos blancs que són d’alguna empresa d’assegurances, i un de negre, on hi va un noi amb uns ulls verds que al mirar-los travessen la tercera capa de la pell. Mai m’havia saludat, fins dijous passat, que no sé com, la seva mirada va ser menada cap a la meva i em va treure el primer somriure del matí. Des de llavors que ara em saluda sempre, i no sabem res l’un de l’altre; potser és això el que ho fa interessant. Vivim tan capficats en els problemes diaris i tan atrafegats que no ens adonem que estem fent una rutina del nostre dia a dia, i cap dia hauria de ser igual a l’anterior... 25 de desembre de 2013 Els més menuts de casa amb aquell polsim d’il·lusió innocent que envolta els seus rostres esperen els regals impacients; sembla que algú estigui estirant-los somriures amb un fil transparent cada moment que miren al seu entorn. La Júlia, la més petita, està asseguda damunt de l’avi, mentre ell la mira detalladament i li passa les seves mans tallades a causa del fred pels seus cabells al sofà del costat de la llar de foc. Encara recordo el Nadal de quan jo tenia quatre anys, com ella… Em vaig quedar adormida als braços de l’avi sentint l’olor d’aquell perfum tan fort que sempre es posava... Ja han passat tretze freds hiverns des de llavors però encara em quedo admirant-lo ni que els anys no perdonin. Cada cop que el veig sento que he d’aprofitar tots els moments que em queden al seu costat i esprémer tot el suc de felicitat que em regala sense demanar-me res a canvi.


La mare i la tieta Maria, amb els ulls banyats d’aigua dolça, obren la postal que els envia cada any l’oncle de França, amb qui van compartir molts somriures de la seva infantesa els estius que anaven a visitar-lo. Sempre em diuen que allí van passar-hi els millors estius de les seves vides. L’oncle Joan, assegut a la seva cadira de fusta, s’ha quedat una bona estona observant-nos a tots els meus cosins i a mi. Sempre intenta disfressarse de persona alegre acompanyat d’aquella rialla tímida però als ulls se li nota la pena que posseeix d’ençà que la carretera va emportar-se la vida del seu únic fill... 26 de desembre de 2013 Aquest any no és igual que altres vegades, avui la cadira de l’àvia és buida. Amb tristesa no hem pogut evitar les llàgrimes que relliscaven per la cara de l’avi al mirar a la seva esquerra i veure que faltava. Els meus cosins més grans ja porten les seves parelles i m’adono que el temps passa volant i que hi ha persones que marxen, d’altres que arriben a les nostres vides, també hi ha gent que arriba per quedar-s’hi i d’altres que potser hauria estat millor que no haguessin arribat mai. Els vidres del menjador estan embafats i m’he posat a escriure el meu nom. Seguidament l’he esborrat amb la jaqueta de llana que em va fer la tieta i un calfred ha recorregut tota la meva columna vertebral en veure una parella de més o menys l’edat dels meus pares demanant almoina en una vella boina. La gent que passa abrigada, accelera el pas i sembla que es posin una capa transparent en veure’ls… No he pogut suportar estar mirant per la finestra amb els braços plegats mentre ells lluitaven contra el fred com dos nàufrags perduts en la tempesta i he baixat amb la meva cosina a donarlos un got de llet ben calenta. Aquestes dates són molt boniques perquè els carrers estan il·luminats, la gent se saluda amb somriures, les famílies es retroben i la màgia nadalenca passa com el fum que desprenem al parlar pels carrers... Però, quan et pares a pensar en tota la gent que dorm al ras i tots aquells nens que es quedaran sense regals perquè els seus pares amb tota la pena del món no els podran regalar res, mentre hi ha marrecs malcriats i materialistes que no es conformen amb absolutament res..., llavors mirem aquestes festes amb uns altres ulls. 27 de desembre de 2013 L’Alícia, la persona amb qui m’he anat fent gran, amb qui he compartit la infància, les nits d’estiu i les tardes d’hivern, els somriures entremaliats i amb qui he après que els plors desconsolats de les rascades dels genolls després de tot un dia jugant fora al carrer feien menys mal que moltes ferides profundes que tenim guardades en pany i clau a l’ànima…, ha marxat de casa per emprendre un nou episodi de la seva vida amb la seva parella. Ha quedat tota la seva vida resumida en un parell de caixes de cartró i tots els records immòbils en poques fotografies amb diferents empremtes... empremtes dactilars de les vides que ha anat tocant durant els seus vint-i-cinc anys, i que no s’esborren fàcilment. Ha esperat que passés el dia de Nadal per no fer tan difícil la seva fugida. Semblava que li feia més pena marxar pels seus pares que per ella mateixa... Els ha mirat a tots i, girant el cap lentament, ha embarcat al seu vaixell de paper que la portarà a aquesta nova etapa de la seva vida, al costat de la persona que més vol. Meritxell Arcal (1r Batxillerat B), Premi de Narrativa en Català, Categoria C

TÁRTARO Año 1206, a las orillas del lago Baikal en la actual Siberia, el guerrero Temudjin, más conocido como Genghis Khan, unifica las tribus nómadas de la estepa de Asia Central y forma el Imperio Mongol. A ese acto acudieron todas las tribus de la estepa salvo una, los tártaros. Esa tribu se negó a reconocer a Genghis Khan como su líder, y todos sus integrantes fueron asesinados. Todos excepto uno que escapó de la masacre; Sihgneg era su nombre. Un joven de apenas catorce años que escapó y se fue tan lejos como sus piernas lo llevaron. El joven tártaro se desmayó a causa del cansancio cerca de las fronteras del Imperio Chin, y tuvo la buena ventura de ser encontrado por unos mercaderes tangut que se dirigían a Dadu, la actual Pequín, a vender telas. Al llegar a la capital del Imperio Chin, el joven se encontró solo y sin amparo. Genghis Khan se lo había quitado todo, lo había dejado solo en el mundo, un mundo que pronto sería conquistado por el hombre que todo se lo quitó a Sihgneg. Pero el tártaro aún tenía algo, la suerte. Vagando por la ciudad, otro tártaro que emigró de la tribu para llevar una vida sedentaria reconoció los rasgos de los tártaros en el joven y lo acogió. Al principio el hombre deseó no haber conocido al joven, pues la noticia de la aniquilación de su tribu natal le sentó como una puñalada en el corazón. Sin embargo pronto se alegró al ver que el joven tenía muchas cualidades. Aunque el hombre, llamado Kampoo, se había marchado de una tribu nómada para llevar una vida sedentaria, seguía teniendo una vida nómada. Kampoo era mercenario, vendía su espada por oro, y siempre estaba aquí y allá. Había estado en el Imperio Xia Xia de los Tangut, el Imperio Song y otros países cercanos al Imperio Chin. Sihgneg tuvo suerte de que el mercenario no tuviese trabajo el día que llegó a Dadu. Como se ha dicho, el joven tártaro tenía muchas cualidades para ser un mercenario. Se le daba bien manejar la espada, tenía buenos reflejos, dominaba el arco compuesto como los mongoles, pero donde más destacaba era en la discreción. Podía robar a cualquiera sin que nadie los viera. Podía acechar y cazar un animal sin que la bestia se percatase de la presencia del tártaro. Pasaron cinco años y los mongoles se expandían a un gran ritmo. Ya habían tomado el Imperio Xia Xia de los Tangut y avanzaban hacia el Imperio Chin. En este, los dos tártaros se habían labrado una reputación y eran de los mercenarios más solicitados del Imperio. Su anterior vida nómada les daba ventajas a la hora de viajar. Que ambos siguieran juntos no era porque pertenecieran a la misma tribu. La razón era por puro interés. Kampoo quería al joven por sus habilidades de robo y discreción; Sihgneg quería al mercenario porque era quien lo sustentaba y porque al ser un tártaro mantenía su anhelo de matar a Genghis Khan y así vengar a sus hermanos. Llegaban noticias a Dadu, noticias nada alentadoras. La caída del Xia Xia iba a suponer un trampolín para los mongoles para tomar el Imperio Chin. Sihgneg se separó de Kampoo para unirse a la guardia imperial para así poder combatir a los mongoles. Sin embargo no fue aceptado. El ser un tártaro y su reputación de ladrón y mercenario no agradaron a los generales. No obstante, cuando las hordas mongólicas cruzaron la Gran Muralla, el pánico invadió el imperio, a los ciudadanos y a los


guardias antes de que lo hiciesen los mongoles, pero Sihgneg no se amedrentó. El tártaro batalló sin cuartel contra los mongoles, pero por cada mongol que caía, fallecían diez chinos. Sihgneg se vio obligado a huir otra vez. Esta vez no fue hacia el sur, fue al oeste, a un imperio de reciente creación, Khwarezmia. Diez años después, en 1221, dos mercaderes mongoles habían sido asesinados, y los emisarios que el Gran Khan envió para saber lo ocurrido también fueron asesinados. Un viejo sentimiento de rencor y anhelo de venganza resurgieron, en un Sihgneg con ya veintinueve años, al oír la palabra “mongoles” en las lenguas de la gente. Llegaron noticias de los avances mongoles hacia Khwarezmia, pero esta vez Sihgneg no luchó. Era una batalla perdida. Dos días después de partir, Khwarezmia cayó, y el Sah del imperio fue brutalmente asesinado, después de que el implacable Genghis Khan derramase plata fundida sobre la cara del Sah para “saciar su codicia”. Fuese donde fuese Sihgneg acabaría en el mismo lugar. Si se marchaba al este llegaría a tierras donde no era bienvenido. Pero tanto al norte como al este o al sur estaba el mismo lugar, el Imperio Mongol. Sihgneg ya había madurado, sus deseos de venganza ya casi se habían disipado. No fue hasta el 1223, cuando visitó el lugar que antaño ocupaban los tártaros, el lugar en el que él había nacido. Allí solo encontró desolación y los cadáveres de sus hermanos por el suelo. Genghis Khan ni siquiera les quiso dar un entierro digno, tan solo los degolló y allí los dejó. Le costó mucho tiempo y también le costó mucho esfuerzo enterrar a los que tiempo atrás fueron sus hermanos. Durante el tiempo que estuvo dando sepultura a los tártaros, nadie pasó por allí, por lo que Sihgneg decidió establecerse allí. El lugar donde todo su calvario empezó. Desde que escapó hacía diecisiete años Sihgneg había madurado prematuramente. Con catorce años sufrió el dolor de la muerte, las inclemencias del tiempo, especialmente del trueno, elemento natural más temido por las tribus de las estepas. Todo esto, mientras huía. El tener que robar, matar y mucho más sin ni siquiera tener veinte años lo habían marcado. Todo lo que había sufrido le marcó. Ya en Khwarezmia mataba y robaba sin el menor de los remordimientos, es más, disfrutaba con ello. Ahora, con treinta un años, la muerte de Genghis Khan no era por venganza, era por placer. Por matar a la más preciada de las criaturas. Y para ello, no vestiría como lo hacían los mongoles, ni como los chinos, ni como los khwarezmíes. No, iba a vestir como un tártaro, iba a luchar como un tártaro e iba a matar como un tártaro. Estuvo mucho tiempo preparándose, has-

ta que en el invierno de 1224 Sihgneg llegó a Karakorum, la capital del Imperio Mongol. Sihgneg llamó la atención nada más llegar. Los mongoles evolucionaron ligeramente en el aspecto de la vestimenta, lo suficiente como para distinguirse de las primitivas vestimentas de pieles de los tártaros. Sin embargo, no pudo llegar hasta el Gran Khan. Unos jóvenes se burlaron de las vestimentas de Sihgneg. El tártaro no dudó un solo instante y lo mató, y junto a ellos cayeron varios guardias que trataron de detener al colérico tártaro, antes de que este escapase. Sihgneg comprendió que debía controlar más su ira, aunque ya era tarde para eso. No obstante, para lo que no era tarde, era para cambiar la forma de llegar hasta Genghis Khan. En el verano de 1227, en una de las campañas rusas, Genghis Khan se cayó del caballo y quedó malherido. Mientras era tratado en Yinchuan, se contagió del tifus, que tantos estragos causó a las tropas durante esa época. Estas noticias llegaron incluso para el aislado Sihgneg. El tártaro partió enseguida hacia Yinchuan, profiriendo las siguientes palabras: “Yo mataré a Genghis Khan. Dios deberá buscarse otra víctima”. Ya en la capital del imperio Sihgneg se escondió y esperó a que cayese la noche. Cuando el Sol cayó y la Luna se levantó Sihgneg entró en acción. Todo lo que había aprendido hasta ese momento lo aplicó. Aunque ya no era tan pequeño y liviano como antes seguía siendo muy sigiloso. Sus habilidades eran tales que fue capaz de asesinar a varios guardias y situarse cerca de la tienda de Genghis Khan sin alertar a nadie. Allí esperó y escuchó. Genghis Khan veía cerca su muerte y se estaba despidiendo. El último en salir de su tienda fue su nieto Kubalai, el cual fue bendecido por el moribundo Gran Khan. Sihgneg entró en la tienda del Gran Khan. Genghis Khan lo vio, pero no se alarmó. Este se limitó a reír sin hacer ruido y a cerrar los ojos. Sihgneg se acercó al cuerpo del Khan y nada más verlo lo supo. Genghis Khan había muerto. La mente de Genghis Khan quedó profundamente en paz, al ver a Sihgneg llegar tarde para culminar su objetivo, pues una vez más, el Gran Khan consiguió vencer. Venció al morir en paz, y con ello, hizo fracasar a Sihgneg. Este profirió un grito al aire al mismo tiempo que apuñalaba el ya sin vida cuerpo del Gran Khan. La guardia entró en la tienda y, nada más ver la grotesca escena, desenvainaron sus espadas. En ese momento, toda la ira, la rabia, tristeza, felicidad, etc., todos los sentimientos de Sihgneg se acabaron allí. Hasta el sentimiento de vivir se desvaneció… Tras la guardia entró Ogodei, tercer hijo de Genghis Khan. Ogodei ordenó no actuar, pero


amenazó al tártaro de rebanarle la garganta si se movía. El hijo del Gran Khan examinó el cuerpo de su padre, todo él, tocó la sangre del cuerpo y de la daga de Sihgneg, incluso probó la sangre de su difunto padre. Tras eso, Ogodei ordenó a los guardias su retirada. Ogodei y Sihgneg estaban solos en la tienda. El hijo del Gran Khan habló: ―Dime la verdad, y solo la verdad. Cuando has apuñalado a mi padre, ¿ya estaba muerto?― preguntó Ogodei de manera serena. ―Sí, ya lo estaba― respondió Sihgneg. ―Entonces, ¿por qué?― cuestionó Ogodei. ―Porque mató a mis hermanos. ―¿A tus hermanos? ―A los tártaros. ―¿Tártaros? ¿Los de Anatolia? ―No, los de las estepas― sentenció Sihgneg. ―¿Los mismos que padre mató hace veintiún años?― preguntó Ogodei. ―Sí, pero tu padre no pudo cazarme. ―Ni tú lo has podido cazar a él. Cuando Ogodei terminó su frase, Sihgneg se derrumbó. Había malgastado veintiún años de su vida persiguiendo a la más preciada de las presas, cuando él no era más que un peón más en el tablero de la vida. Ogodei salió de la tienda y minutos más tarde volvió a entrar. Le dijo a Sihgneg que se marchará de la ciudad y que buscara un hogar, pero fuera de las fronteras del Imperio. Sihgneg hizo como en su primera huida y se marchó hacia el sur, hasta el Imperio de los Song. Allí estuvo viviendo hasta el día de su muerte, el cual llegó en 1241, con cuarenta y nueve años, coincidiendo además con la muerte del segundo Gran Khan del Imperio Mongol, Ogodei. Para esconder la temprana profanación que el cadáver del Padre de Mongolia había sufrido por Sihgneg, nunca se mencionó este hecho nunca jamás entre los mongoles, pues los que lo hacían, se arriesgaban a morir. A demás, se enterró a Genghis Khan en un lugar secreto de Mongolia para que nadie encuentre jamás el cuerpo y para que nadie puede profanarlo nunca más. Sihgneg quedó olvidado en la historia, pese a su gran perseverancia, la cual, desgraciadamente, no se vio recompensada. Sin embargo, lo que nunca se olvidará serán las palabras que pronunció al marcharse de Yinchuan; Sihgneg miró al cielo y dijo: “Al final, la mayor presa ha sido para el mayor cazador”. Jordi Dolcet (1r Batxillerat B), Premi de Narrativa en Castellà, Categoría C


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.