Pere Pach i Vistuer: articles ribagoráns ialtres escrits

PERE PACH I VISTUER: ARTICLES RIBAGOKANS I ALTRES ESCRITS Héctor Moret i Coso

PERE PACH I VISTUER: ARTICLES RIBAGORANS I ALTRES ESCRITS

Héctor MORET I COSO

PERE PACH I VISTUER: ARTICLES RIBAGOKANS I ALTRES ESCRITS

INSTITUTO DE ESTUDIOS ALTOARAGONESES DIPUTACIÓN DE HUESCA

Cubierta: Dibuix de la falana de la catedral de Roda.

Colección: «Cosas Nuestras», 11 Director: Ignacio Almudévar Zamora Redacción y Administración: Instituto de Estudios Altoaragoneses Avda. del Parque, 10 22002 HUESCA Depósito Legal: HU-16/91 I.S.B.N.: 84-86856-46-9 Imprime: Grafic RM Color S.L. C/ Comercio, Parcela I, nave 3. Huesca

ÍNDEX

1.

PRÓLEG

2.

NOTA SOBRE LA NOSTRA EDICIÓ

11

3.

EXCURSIÓ DE L'ÉSSERA A L'ISÁVENA A TRAVÉS DEL TURBÓ

13

4.

EL BISBAT DE RODA

7

35

La seu de Roda i bisbes que la regentaren Una visita a la antiga catedral de Roda 5.

AUTOBIOGRAFIA

6.

LA NIT DE NADAL A NÚRIA

36 45 65

I ULL DE TER

81

5

1. PRÓLEG

Pere Pach i Vistuer naix a la vila ribagorgana de Roda d'Isávena, el 29 d'abril de 1862. Fou l'últim fill d'una familia modesta, en paraules del propi Pere Pachl, católica i ribagorgana. Son pare, Ramon Pach i Salceño, natural de Roda, fou fuster; sa mare, Rita Vistuer i Gudel, era originária de la Pobla de Fontova.

Pere Pach comenta a treballar, als vuit anys, de peó de correus pels pobles de la Rigaborga, cosa que li permeté conéixer ben aviat la seua comarca. Els seus únics estudis els féu com a escolá a l'església de Roda fins a l'edat de dotze anys; peró al llarg de tota la vida sentí la pruTja de l'autodidactisme, cosa que el portaria a publicar, a més deis quatre llargs anides que hem aplegat en el present volum, una interessant monografia sobre Roda d'Isávena2 i un inacabat article histórico-geográfic sobre la conca baíxa de la Noguera RibagorQana que es publica postumament3.

1 PACH I VISTUER, P., "Autobiografia", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 456, maig 1933, págs. 185-202.

2 PACH I VISTUER, P., Reseña histórica de la antigua e ilustre ciudad (Hoy villa) ribagorzana de Roda, Barcelona, 1899.

3 PACH I VISTUER,

P., "Itinerarios por la cuenca del Noguera Ribagorzana",

Montaña, Anales del Centro Excursionista de Cataluña, Barcelona, 1939-1945, págs. 184-194.

7

Índice

Pere Pach i Vistuer en l'última época de la seva vida.

Índice

Tenim notícies facilitades pel seu fill, Antoni Pach i Buira, que també col-labora a la revista ribagorgana "La Voz del Isábena" i a d'altres revistes d'ámbit comarcal que, malauradament, no hem sabut localitzar ni, per tant, consultar.

Orfe de pare des del febrer de 1874 es traslladá amb sa mare, el mes de maro del mateix any, a Barcelona, on ja hi residien els germans més grans.

Pocs dies després de seua arribada a Barcelona comenta a treballar de meritori en una fábrica téxtil i, en complir els catorze anys, entra en una serralleria com a aprenent de manyá d'obres4. Després de desset anys de fer de serraller, a l'octubre de 1893, ocupa el cárrec de conserge-conservador del Centre Excursionista de Catalunya, cosa qui li permeté entrar en contacte amb sectors de la intel•lectualitat i de la petita burgesia il•lustrada de Barcelona5. Féu de conserge del CEC durant cinquanta-dos anys fins que morí, a Barcelona, el 15 de maro de 19456.

Els quatre llargs articles que ara publiquem aplegats són fruit de dues grans passions que marcaren la vida de Pere Pach: la Ribagorga i l'excursionisme. Són articles escrits en un estil planer i didáctic, en un catalá literari que a penes si deixa entreveure poquíssims trets dialectals tant del catalá de Barcelona com del catalá de la Ribagorga; és a dir, que estan redactats en la llengua literaria propia de l'época en la qual foren escrits.

La importancia com a escriptor de Pere Pach no rau només en la qualitat intrínsica deis seus escrits, sinó també en el fet de tractar-se d'un dels escassos escriptors ribagorgans de la primera meitat del segle XX que empra en la seua obra la llengua catalana amb dignitat i preocupació literária.

4

Vid. nota 1.

"Ofrena de la Medalla", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 456, maig 1933, págs. 183-185.

6 ANL:INTIM, "In memoriam", Circular para los socios del Centro Excursionista de Cataluña, abril 1945, págs. 1 i 2. LLOPIS, A., "Un excursionista recordado: Nuestro Pere Pach", Destino, núm. 1.291, Barcelona, maig 1962, pág. 47.

5 CASADES I GRAMATXES, P.,

9

Índice

Els articles que apleguem sota el títol d'Articles ribagorlans i altres

escrits de Pere Pach i Vistuer són: — "Excursió de l'Éssera i l'Isávena a través del Turbó", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 343, agost 1923, págs. 229-2467.

— "El bisbat de Roda", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núms.

361-362, juny-juliol 1925, págs. 181-2028.

— "Autobiografia", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm.

456, maig 1933, págs. 185-202.

— "La nit de Nadal a Núria i Ull de Ter", D' Ací i d' Allá, vol. III, núm. 1, gener 1919, págs. 23-30.

Héctor Moret

7 Un

curt fragment d'aquest article s'ha publicat recentment a La nostra !lengua. Gramática de !lengua catalana, d'Artur QUINTANA, Col•lecció "Pa de Casa",

núm. 3, Diputación General de Aragón, Saragossa, 1984, págs. 170-172.

Posteriorment aquest mateix fragment s'ha reprodifit a El Catald a l'Aragó, d'Artur QUINTANA, Curial Edicions, Barcelona, 1989, págs. 33-34. Existeix una versió en castellá de l'article "Excursió de l'Éssera a l'Isávena a través del Turbó" feta per Almogávar, pseudónim de l'escriptor i polític tamaritá Isidre COMAS I MACARULLA, publicada a la revista aragonesista, editada a Barcelona, El Ebro, núms. 93 (juny 1924), 121 (juny 1927), 123 (agost 1927), 124 (setembre 1927), 125 (octubre 1927) i 126 (novembre 1927).

8 Un curt fragment d'aquest article s'ha publicat recentment a La nostra !lengua. Gramática de !lengua catalana, págs. 166-170, i a El Catalá a l'Aragó, págs. 30-32. Existeix una versió en castellá, adaptada i actualitzada, de l'article "El bistat de Roda" feta pel fill de Pere PACH, Antoni PACH I BUIRA, amb el títol de "El Obispado de Roda. Bosquejo histórico", Barcelona, 1976.

10

Índice

2. NOTA SOBRE LA NOSTRA EDICIÓ

ReproduYm fidelment els textos, els quals han estat modernitzats i regularitzats en llur ortografia, puntuació, ús de majúscules i minúscules i altres aspectes tipográfics d'acord amb les normes modernes, respectant la morfologia, la sintaxi i el léxic. Tanmateix ens hem permés alguns petits canvis morfológics: "el que", quan era incorrecte, per "el qual"; "per a + infinitiu" per "per + infinitiu"; "qui", pronom relatiu, per "que"; "mitjans del segle" per "mitjan segle"; suspensió d'algun pleonasme, etc.

En canvi ens hem estalviat de destacar mots no gentfins d'ús molt corrent en els escrits de l'época i que compten amb una certa tradició literária (ditldita adj., capritxoses curves, lo art. neutre, empotrada, clero, saió, entregar, despedir, comanament hermós, etc.). Només en algun cas hem subrallat algun mot no genu'i (apoi, siti, medis, etc.), per trobar que es tractava de mots sense cap tradició literária, per mitjá de lletra cursiva, mentre que hem co1•locat entre cometes els mots o expressions que l'autor assenyala en els seus escrits amb aquest tipus de lletra.

Evidentment, també hem regularitzat els topónims (Lleyda/Lleida, Queralps/Queralbs, etc.). En el cas de topónims que en els anides apareixen en forma castellana (Egea, Isábena, Zaidín, etc.), els presentem en llur versió catalana. En alguna ocasió els topónims han estat recollits oralment per l'autor, distorsionant-los fins al punt que, en algun cas, no 11

Índice

hem sabut identificar-los amb total seguretat; per tant, hi hem mantingut la forma presentada per l'autor.

1, finalment, hem modernitzat els antropónims dels personatges histórics que són citats en els textos (reis, comtes, bisbes, etc.) com també els hagiónims (sant Vicens/VicenQ, sant Pons/PoN, etc.).

Héctor Moret Núria Tomás

12

Índice

3. EXCURSIó DE L'ÉSSERA A L'ISÁVENA A TRAVÉS DEL TURBÓ

Separa, el massís del Turbó, les riberes de l'Éssera i de l'Isávena. És, aquell indret, la part més estreta de l'antic comtat de RibagoNa, que queda allí delimitat pels rius Éssera i Noguera Ribagorlana a una distáncia d'unes set hores de l'un a l'altre, essent l'Isávena el riu mitger de la comarca.

Ben pocs són els mapes que descriuen els pobles d'aquestes riberes i pocs també els excursionistes que les han explorades.

El trajecte més curt per passar de la ribera de l'Éssera a la de l'Isávena és des de Campo a Vilacarle que, passant per la valí de Lierp, s'hi compten de quatre a cinc hores.

De retorn de nostra excursió pel Pallars, Aran i Maladeta, el dia 11 d'agost passat, ens deturárem a Campo anant a parar a la novella fonda d'Antoni Canales situada a la carretera, modesta i molt recomanable.

Campo es troba a mig camí de. Graus a Benasc. És una vila d'uns 800 habitants, situada en una esvelta plana formada per grans conreus i a 732 metres sobre el nivell del mar, a l'esquerra de l'Éssera i dreta del riu 13

Índice

Rialbo. Té per capgalera, a la part nord, la típica serra de Cervín (1.696 m.), d'extens panorama, per bé que en res s'assembli, segons Gourdon, a sa germana gran, l'altiu cimall dels Alps suYssos, del mateix nom.

Els carrers de Campo en general són estrets, les cases rónegues. En la plaga major s'aixeca una hermosa creu románica, encara que la falta de cultura fa que serveixi per sostenir la il•luminació eléctrica.

La seva església románica de campanar no molt alt guarda molt poc de la seva antiguitat. Segons consta en un pergamí de la ex-catedral de Roda, en l'any 960 el bisbe d'aquella seu, N'Odesind, fill d'En Ramon i de sa muller, Na Garsenda, comtes de Ribagorga, maná edificar una església en la vila de Campo, la qual consagró, en honor de la Verge Maria, de l'arcángel sant Miguel i de sant Viceng Mártir.

Més tard dita església fou donada a l'abat del monestir de Sant Victoria que generalment elegia sempre prior d'aquesta un dels seus monjos.

En data 29 de maig de 1094, el rei En Sang Ramires nomená rei de Sobrarbe i Ribagorga el seu fill En Pere i aquest, entre altres, donó a En Ramon Dalmau, bisbe de Roda, l'església de Santa Maria de Campo.

Avui pertany al bisbat de Barbastre.

En un document datat a Terol el 1.r de novembre de 1297, firmat pel rei En Jaume II d'Aragó, diu que, en agraYment a l'obediéncia prestada pels ribagorgans i per la fidelitat que aquests li serven, concedeix als de les valls de Bardaixí i de Lierp el privilegi de celebrar fira o mercat perpetu, tots els dimecres, en la vila de Campo. Actualment, per falta de bestiar, sols es celebra un cop a l'any, en els dies 18 al 24 del mes d'octubre.

D'aquí ve la dita: "Campo, fira de fango", per les pluges que en aquella época hi acostuma a haver.

Compta amb váries indústries, en particular la fabricació de culleres i altres objectes de boix.

14

Índice

Conserva en el seu terme les ermites de Sant Belastut, que fou monjo del dit monestir de Sant Victoria, la de Sant Antoni Abat i la de Sant Sebastiá.

La plana de Campo esta reclosa d'altes muntanyes de bonica silueta, no tenint altra sortida que la ribera de I'Éssera. Al sud queda tancada per la sena de Morillo, al sud-oest per Los Castellasos i Naspún, a l'oest per la Fueva, amb la Peña Montañesa i sena de Lavien, al nord-oest, a 2.910 metres d'algada sobre el nivell del mar, formant barrera, la barrancada de Collivert, es destaquen les esveltes arestes de l'altiu Cotiella, al nord la sena de Cervín, de la qual havem parlat i al nord-est s'albira el majestuós Turbó, sostingut per la sena d'Eixea.

Totes aquestes serralades, com havem dit abans, han sigut molt poc visitades pels excursionistes, no obstant i tenir llocs dignes d'ésser vistos i posseir, per tant, forga atractiu.

Fa alguns anys (1889) que, trobant-nos amb el nostre amic en Josep Llenas al poble d'Espés, férem l'ascenció al Turbó, el cim del qual está situat a mig jorn de dit poble. Mirat des d'Espés, es veu que sobresurt un vast i imponent massís, semblant a una soca de roure trencada, formant una massa gris que constitueix, per dir-ho així, l'horitzó d'Aragó. Diuen els aragonesos: "Turbón, centinela de Aragón" i amb raó, puix és sabut que quan el Turbó esta nevat, es distingeix perfectament des del pont de pedra de Saragossa, com també des del portal de Sant Martí de Lleida. És de molt fácil accés aquesta muntanya, i no per aixh deixa d'oferir un panorama superb encara que arribi tan sols a 2.500 metres d'algada.

La gent de la contrada l'assenyala com un observatori magnífic, des d'on pot estendre's la vista sense destrob, tant per damunt de les serres secundáries que baixen i s'esgraonen vers les planúries, com vers el dosser que formen les altes muntanyes pirinenques, cobertes de neus perpétues.

Recordant aquella ascensió, i trobant-nos tan a la vora, ens decidírem a escalar aquell gros massís i continuar nostra excursió per la ribera de l'Isavena.

15 Índice

Demanárem el camí millor a seguir per arribar al cim i ens aconsellaren que el més bo i menys cansat era el d'Eixea, puix el de Bardaixí és més fadigós i de més fácil pérdua. Ens decidírem, doncs, pel primer.

L'endemá de bon matí sortírem de Campo passant per davant de la capella de Sant Sebastiá per un camí de ferradura mig carreter, seguint la vorera dreta del riu Rialbo, les aigües del qual procedeixen de la vall de Lierp. Als trenta minuts de Campo es deixa a l'esquerra un camí que condueix als pobles de Santa Maura i Biescas, i als cinc minuts més un altre molt fressat, que condueix a la quadra de Ballarín, al poblet d'Aguascaldas i a la vall de Bardaixí.

El camí que seguim va planejant per la vora del riu, entremig de conreus i als quinze minuts es passa per una palanca, el barranc de Cialles que en sortir de l'estreta vall s'esbargeix a través de la plana, gojós de recobrar la seva llibertat, unint-se a la poca estona amb el riu Rialbo, que deixa les seves aigües a l'Éssera, sota mateix de Campo.

En la vall de Bardaixí la vegetació forestal és més ufanosa i no lluny de la palanca creixen alguns cepats roures i uns quants pins; una mica més lluny són més espessos els arbres fins a transformar-se en ombrius boscos, enlairant-se fins al port de la Múria i Sant Adriá, en direcció a Sant Feliu de la vall de Castilló de Sos. Continuant nostre itinerari, el camí es remunta en direcció nord-est i poc després a l'est seguint el riu a certa distáncia fins que, més tard, s'hi torna a acostar.

El camí segueix fressat i en algun tros fins és planer entre garrigues i boixos, destacant-se a l'altra part de la ribera l'encinglerada serra d'Espluga, poblet que, recolzat a mitja costa, sobresurt entre grosses nogueres i verds prats. A les dues hores de Campo la vall es va estrenyent i en alguns llocs el camí és obert a cops de pic en la roca viva, o traQat damunt del pedregam que rodola de la serra d'Eixea i dels contraforts meridionals del Turbó. En entrar al congost d'Eixea es destaca sobre del cingle l'ermita de Sant Anton, que domina l'hermosa plana de Campo, i el gros massís del Cotiella. A l'esquerra del camí i sobre d'aquest, a poca 16

Índice

distáncia, s'observa una grossa bauma que anomenen coya de les Cabanyeres. Poc després, sobtadament, ens trobem amb les primeres cases d'Eixea i se'ns presenta a la vista l'hermosa vall de Lierp, d'ampla planúria, naixement del riu que havem seguit. Total, dues hores i mitja de Campo.

Eixea és un poblet summament petit, cap del municipi de la vall. La seva església rural és de segona i está dedicada a sant Esteve Protomártir.

Pertany al bisbat de Lleida i esta enclavada a 1.085 metres sobre el nivell del mar. La vall de Lierp és la divisória d'aigües de l'Éssera i de l'Isávena.

Aquesta xamosa vall está formada pels poblets d'Eixea, Espluga, Paderniu, Piniello, Serrat i Viles de Turbó, i compta uns 225 habitants.

En arribar a Eixea, el primer que férem fou buscar un hostal a fi de descansar, anant a parar a can Sebastiá Serena, persona molt simpática de la qual ja teníem molt bones referincies.

Després de reposar una mica, sortírem a donar un volt per les vores de l'església i, seguint per uns camins de cantelluts códols, ens enfilárem fins a la capella de Sant Antoni, per veure millor la plana de Campo que haríem deixat. Visitárem també el poblet de Serrat, que dista uns quinze minuts.

Havent anunciat nostre propósit de pujar al Turbó, foren moltes les persones del poble que mostraren desitjos d'acompanyar-nos i així era una bona colla, composta del rector mossén Arcadi Alemany, el senyor Serena amb la seva falla Pilar, el senyor Ariño amb la seva simpática germana Consol, el meu fill i el que sotscriu, la qual a dos quarts de cinc sortia d'Eixea en direcció nord-est pel camí de les Viles que passa per Serrat, travessant alguns camps. Més tard se'ns ajuntá a nosaltres el senyor Garanto, un dels principals propietaris d'aquella vall.

El pintoresc poblet de Serrat esta situat a 1.245 metres d'algada col•locat a l'aresta de dos petits torrents i voltat de colossals pollancres i nogueres. Abans d'entrar a Serrat es tomba en direcció nord, deixant a 17 Índice

l'esquerra el poblet de Paderniu (1.250 m.); es segueix per bon camí el pendent de la muntanya i es deixa a la dreta el "Frontón", com en diuen, de l'espadat del Turbó, i s'endinsa suaument entre matolls de brolla on domina el boix.

Al cap d'una hora arribem al collet de la Creueta. D'aquí en amunt el desnivel] és més fort i després de tres o quatre zig-zags ens ensenyaren, per sobre el camí, a uns 300 metres en el cingle, una porta natural, tancada i barrada, que pot veure's, si es vol, amb ajuda de la imaginació, i fins s'hi troba el pany amb al seu forrellat, format per una mata.

Aquest portal en el país és conegut amb el nom de "Casa de les Bruixes", puix és creenQa que en temps immemorial, segons els contes de les velles, totes les bruixes del país es reunien allí en les nits fosques per celebrar la festa del sábat amb músiques i balls macabres.

En certa manera la llegenda i la histbria van sovint de bracet, puix histbricament trobem que l'any 1138 un venerable monjo de Sant Victoria, anomenat En Pere, féu edificar una capella al cim del Turbó.

Dita capella fou consagrada pel bisbe de Roda, En Gaufred II, el dia de Santes Creus de 1140, dedicant-la a sant Adriá i a la Verge. El monjo es retira allí com a ermita a fi de dedicar-se millor als cants religiosos i a l'oració, essent aquell un lloc en el qual fins Ilavors, cap mortal s'havia atrevit a habitar durant el fred hivern.

Els cants d'aquest anacoreta foren confosos segurament per veus estranyes i endimoniades, creient alguns que no es tractava sinó d'udols de bruixes i sons de Ilurs mefistoférics instruments.

Preguntárem per dita capella i sois ens ensenyaren fragmenta de les seves parets.

A mida que anem pujant la vista s'estén més i més, i a les dues hores d'haver sortit d'Eixea, sempre seguint per bon camí, en direcció nord, es troba en un petit replá la font de la Pedrenya. L'aigua d'ella brolla cristal.lina entre pedruscall i boixos. És una font molt ben cuidada i perqué el bestiar pugui abeurar-s'hi s'han col•locat tres o quatre troncs d'arbre, bui18 Índice

dats en forma de piques, i així l'aigua canalitzada salta esgraonada de l'una a l'altra, fins a perdre's novament entre les pedres.

Aquí descansárem una bella estona, esmorzant-hi. Es domina enfront el port de la Múria, lloc per on passa el camí de matxos que per la valí de Sant Adriá, en forma d'espiral, es remunta fins al cim del Turbó.

A les vuit reprenem nostra marxa i, en lloc de seguir el camí fressat per la valí de Sant Adriá, tombem lleugerament a la dreta, rostos amunt, seguint una munió d'hermosíssimes cabretes de petita talla i del color de la neu, que van remuntant-se mentre pasturen per aquelles canals, tot fent saltirons diabólics, desafiant els perills. Deu minuts tan sois empraren aquells animalets per assolir el cim, mes nosaltres, que no tenim tantes aptituds, ho agafem amb més calma i a poc a poc anem remuntant aquella tartera formada per pedra esmicolada fins arribar a una canal que ens porta al cim. Hem tingut una hora i mitja de forta pujada i restem embadalits davant el bell espectacle que podem admirar a una alcada de 2.500 metres.

Aquí la comissió topográfica ha aixecat una gran torre en forma de prisma quadrangular d'uns tres metres d'alQada per dos de gruix.

Aquest pedró está considerat com a punt de mira de primer ordre per a la triangulació. En una de les seves esquerdes dipositárem nostres targes.

Des de la mira, el panorama és exuberant. Al nord el Perdiguero, dominat pel grup deis Pocets; al nord-est la Maladeta i serres de Castanesa, fent-li guárdia d'honor, el Gallinero i el Baciver amb els seus vessants rojos i grisos, els Castillasos de la Solana, com l'anomenen els del país; més enllá les muntanyes araneses, els Cómolos i Encantants; seguint el tomb dominem la Conca de Tremp, amb el Pallars al fons, el pla de Lleida, amb les aigües del Segre que en aquella hora llencen grans reflexos mentre es dirigeixen majestuosament cap a l'Ebre.

Al sud-est Sant Quilis, la Corrodella i Plans de Llitera, al sud les riberes del Cinca, en la Barbatánia i santuari del Pueyo; al sud-oest el Guara i voltants d'Osca; a l'oest l'enorme massís del Cotiella amb la 19 Índice

serra Ferrera, separada per la valí de Viu, banyada pel riu Collivert, més enllá les alteroses muntanyes de Jaca; al nord-oest les muralles esportellades de la sena de Gia, l'emmerletat coronament de la qual sembla l'avantguarda del port de Saünc, més al fons el Mont Perdut i el Vinhamala voltat de fumeroles que, gronxant-se pel cim, coronen aquelles muntanyes frontereres amb una diadema nebulosa.

Escampant la vista pels indrets que ens envolten, es veu un eixam de poblets que produeix un bonic efecte amb llurs campanars més o menys altívols. Al nord-oest, a la vora dreta de l'Éssera i al peu de l'últim ressalt de la sena de Gia, es veu el poblet d'aquest nom; a l'altre vessant Villanova, poblet ajocadet en un niu de verdor, les blanques cases del qual semblen volves de neu que hagin rodolat de les muntanyes que l'envolten. A primer terme, Castilló de Sos, voltat d'hermosos prats.

Dues hores feia que voltávem pel cim, encantats del panorama espléndid que es domina i que hem procurat descriure, quan ens dirigírem a una fonteta situada molt pocs metres més avall, a la Forada de Sant Adriá. Allí dinárem tots plegats fins que prompte se'ns ajuntaren uns pastors amb el desig natural de poder parlar-nos, ja que no podien fer-ho més que poques vegades.

Amb tota recanga, a les dues de la tarda ens despedírem d'aquella amable gent, amb l'intent de passar el port de les Ares i des d'allí, pel poble d'Espés, anar a fer nit a Vallabriga.

Llavors un deis pastors ens digué que, per anar a Vallabriga, podíem estalviar-nos dues hores de camí si baixávem per la canal, per?) afegí que era una mica difícil ja que es tractava de travessar un rocatam molt escarpat i que únicament podia passar-hi gent molt avenada. Aixb picá nostre amor propi i contestárem que si ens indicava per on devíem passar, des del moment que ells hi baixaven també ho podíem fer nosaltres. El pastor digué que si estávem decidits ja ens acompanyaria un tros fins comentar la canal, ja que era un xic perdedor de trobar-la. Ens acomiadárem novament dels que havien sigut nostres companys d'ascensió amb un a reveure i guiats pel pastor seguírem vers el nord-est per sobre el poble de les Viles, per bé que per veure'l seria precís acostar-se al cingle.

20 Índice

El terreny que trepitgem és bastant ingrat, ple d'argelagues, boixos i roca volcánica iota esmicolada, arribant a la mitja hora a unes concavitats que el pastor anomená els pous de glag, ja que d'allí no se'n movía mai.

Efectivament, en atansar-nos-hi veiérem el que queda de quan a l'hivern embolcallava tot el Turbó, puix que per trobar-se a un lloc arrecerat i no entrar-hi mai el més petit raig de sol, es fon amb molta dificultat.

Passat una mena de torrent format per rocasses de grans dimensions, el pastor es va enfilar a un petit promontori i des d'allí ens assenyalá nostra ruta i, donant-li el nostre regraciament, ens despedírem de l'improvisat guia.

La canal de les cabres que tant ens havien exagerat no és sinó una grossa esllavissada de rocatam ocasionada per les neus i aigües pluvials que han format una tartera de pedra també molt esmicolada, perb de curta extensió. Aixb vol dir que no ofereix cap classe de perill; no obstant, és molt fácil equivocar-la, puix per aquell costat totes les canals s'assemblen. Per major claredat direm que la canal de les cabres o de les Viles esta situada cap a l'est del Turbó, i a uns dos quilómetres del port de les Ares, camí que s'albira a la part nord-est i un xic més elevat.

En deixar la tartera es troba un collet aglevat per on passa un petit corriol que ve de les Viles, poblet que, com hem dit, esta situat sota una cinglera del Turbó i en el qual hi ha unes fonts d'aigües medicinals molt recomanables per al mal de pedra, encara que són poc conegudes.

Seguim a má esquerra als pocs minuts de descens, en el torrent de Caduerco es troba la font dels Carboners, molt semblant a la de la Pedrenya, encara que no tan ben cuidada. Eren les quatre de la tarda quan repreníem la marxa remuntant lleugerament cap a l'esquerra i entrant al bosc de Caduerco. El camí és un verdader passeig a l'ombra d'avets, pins i roures i a la mitja hora es troba el camí que de les Viles va al port de les Ares. En mitja hora més arribem a la collada de Raters, partió amb el terme de Vallabriga, poble que es veu al lluny. Des d'aquí contemplem el Turbó, per fer-nos perfecte cárrec del camí que hem fet. Continuem seguint la carena dreta, endinsant-nos al gran bosc de Vallabriga, i ens causa una tristesa veure centenars d'arbres socarrats i apilotats en el major desordre.

21 Índice

Després d'una hora de fort descens, a les sis i mitja, entrávem a Vallabriga.

Vallabriga és un petit llogaret situat a 1.215 metres sobre el nivell del mar. Compta uns 80 habitants i está agregat al municipi de Beranui. La seva església de novella construcció és rural de segona, dedicada a sant Esteve Protomártir; correspon al bisbat de Lleida i a l'arxiprestat de Roda. La histbria d'aquest poble va englobada amb la del monestir d'Ovarra del qual parlarem. No cerqueu aquí hostal ni fonda, peró si alguna vegada en vostres excursions us detureu a Vallabriga, aneu a demanar hospitalitat a can Pellicer, on trobareu persones amables, bon menjar i netedat.

A la poca estona d'estar allí comparegueren al menjador l'amo de la casa amb dos fills seus i el capellá de la parrbquia. No ens costa molt encarrilar la conversació sobre les particularitats del poble, a fi de veure si recollíem alguna data interessant que ens fos desconeguda i així sabérem que a cosa de mitja hora de les Bordes d'Espés, sobre el camí en direcció al port de les Ares, es troba la coya Vieja on fa pocs anys es descobriren algunes sepultures. En una altra coya del terme d'Espés, anomenada de Fornazos, es descobriren sota terca quatre o cinc sepultures cavades dins de la roca, i en cada una d'elles, tapada per una liosa, hi jeia d'esquena una calavera molt ben conservada.

Ens invitaren per anar-les a veure, peró, com que teníem el temps just, a l'endemá ens limitárem a pujar fans al coll anomenat la Croqueta d'Ovarra.

El camí és una série de zig-zags rapidíssims de graons desiguals i relliscosos, oberts a la roca viva, on fa molts anys que el continuat tragí deis matxos hi ha marcat la seva petjada, per ésser el congost d'Ovarra la gran via comercial entre la ribera de l'Isávena i la de l'Éssera.

La travessia no és llarga, mes durant uns vint minuts el viarany está sospés sobre l'abim que a més de 200 metres de profunditat obre la seva gola entre migrats pins i matolls de boixeda, les primes branquetes deis quals no podrien pas deturar el pobre que caigués, així és que les desgrácies són freqüents.

22 Índice

Per), per desgrácia així ha seguit fins ara i així seguirá d'ara endavant. Passen els anys, de tant en tant cau un matxo amb la seva cárrega al fons del riu i no se'n parla més.

Al cap d'una hora tornávem a ésser al típic poblet de Vallabriga. Ens despedírem d'aquella amable gent i com era la vigília de la Mare de Déu d'Agost i, per tant, la festa major de tot el municipi, compost per Vallabriga, Beranui, Biasques, Pardinella i Rallui, el rector ens invita que ens quedéssim a la festa, puix la reunió es fa cada any a l'histbric monestir d'Ovarra que dista de Vallabriga un quilómetre a la dreta de l'Isávena.

Continuá el rector dient: "Al monestir d'Ovarra tan sols li queda avui el nom de parrbquia, pertanyent al bisbat de Barbastre, el rector de la qual viu a la sufragánia de Rallui, que dista tres hores de la primera, i com que esta molt lluny m'encarrega la custódia del monestir no reparant que jo, rector de Vallabriga, pertanyo al bisbat de Lleida; pea) en aquest país ens hem d'ajudar els uns als altres. Jo els acompanyaré fins al monestir i així aprofitaré el viatge per engalanar l'altar i netejar l'església, feina avangada per a demá".

Com hem dit, l'ex-monestir d'Ovarra es troba situat a cosa d'un quilómetre de Vallabriga, a la vorera esquerra de l'Isávena, dessota d'espadats cingles i assentat en una petita vall que está reclosa per la serra de Calbera i el riu, comunicant-se per un pont de pedra d'una sola arcada que enllaga amb el camí de Vallabriga.

Si exploreu les belleses del congost d'Ovarra, de Gavarret —o Fontanedo, com allí en diuen— sols hi trobareu solitud; entre les seves salvatges muralles es troba a mancar aire i Ilum.

En la part més alta, en direcció nord, es troben vestigis de l'antic castell "Ripacurciensi" del qual es diu que serví de defensa al comte En Bernat durant el seu govern.

Segons el pare Villanueva, durant la invasió del sarraYns aquest comte, ajudat pels francesos, tregué d'aquestes muntanyes els invasors i portá sa conquesta per tota la ribera de l'Isávena.

23

Índice

Segons la cronologia deis comtes de Ribagorga, a la mort del comte En Ramon I, heretá el comtat son fill En Bernat qui s'emmullerá Na Toda, filia del comte Galí Asnar II d'Aragó. A despeses d'aquests comtes fou erigit el monestir d'Ovarra, l'església del qual, dedicada a santa Maria, fou consagrada el 20 de maro de l'any 915 per son germá N'Ató, bisbe de Pallars i Ribagorga, qui nomená per a la regéncia del nou cenobi l'abat Egica.

Conten també que en morir el comte En Bernat, l'any 951, aquest fou sepultat en dit monestir, com també, més tard, la seva muller Na Toda.

Deixem la história i parlem de l'época actual.

Diu, amb tota la seva autoritat, el senyor Puig i Cadafalch: "L'església d'Ovarra restó tan sols decorada exteriorment, no sols en sos absis, sinó també en sos murs laterals, per arcuacions i faixes, com els temples catalans de la segona meitat del segle XI, caracteritzant-se més per sa estructura fundada en les voltes per aresta tan poc coneguda en nostra terra".

Una porta ricament esculturada del segle XII, avui tapiada, donava entrada al temple, utilitzant-ne una de petita oberta a la part del front de la nau central. Aquesta església consta de tres naus, els pilars tenen pel costat de les col•laterals els ressalts secundaris. La nau central és il•luminada directament per sobre les naus menors. L'intcrior de l'absis principal está decorat per arcades sostingudes sobre columnes i finestres simulades en sa cornisa i els absidiols ho són amb arcuacions i faixes tal com els murs laterals.

Del retaule gótic de l'altar major, que conten les cróniques, res se'n pot dir en concret, puix actualment aquest está compost de taules pintades en forma de plafons, aprofitades (o millor dit, malmeses) d'altres retaules, així com també hi ha una trona que demostra el grau d'incultura, puix és feta amb trossos de retaules procedents dels altars de les naus laterals.

24

Índice

En el paviment apareixen Roses que conserven dessota d'elles els cossos d'abats d'aquell monestir i en el costat esquerre del presbiteri, junt al mur, la inscripció borrosa de la fossa dels fundadors d'aquell: els comtes En Bemat i Na Toda.

A la part de l'epístola i nau lateral, a poca algária i sostingut per dos lleonets, es troba un sarcófag, únic en aquest temple, amb la figura d'un guerrer en la liosa que el cobreix, en part mutilada, conservant-se intacta la cota de malla, cinyell i espasa amb dibuixos policromats. És obra del segle XVI, pertanyent a la baronia d'Espés, poble situat no molt lluny del monestir.

Els ornaments que actualment posseeix aquesta església no poden pas excitar la cobdícia dels malfactors, malgrat la solitud que la rodeja, degut a la requisa que pel bisbat i particulars s'ha fet d'alguns anys en aquesta part.

De la casa abadial sols en resten actualment les parets.

A la plaga s'alQa una creu de pedra i més enllá un petit ex-oratori que avui serveix de corral per al bestiar.

No queda més aixopluc, en aquella part de món, que la caseta del moliner, guardador d'aquelles despulles históriques; no obstant pensem que algun dia potser tomaran a refer-se sos murs, convertint-los en fábriques, ja que avui el clássic molí fariner s'ha transformat en turbina moderna que produeix fluid eléctric per il•luminar els poblets de la comarca i tan aviat com hi hagi la carretera hi veurem vagonetes aéries transportant els minerals de les serres veYnes, avui inexplotades per falta de mitjans de locomoció.

Acabada nostra visita ens acomiadárem d'Ovarra continuant nostra excursió vers les Ferreries, que es troba a uns quaranta-cinc minuts riu avall.

Passat el pont, el camí segueix la vorera dreta baixant suaument l'arrodonida ribera.

25 Índice

Poques són tal volta les riberes que, com aquesta, ofereixen en gran part de la seva extensió una alternativa tan irregular, per dir-ho així, de congostos i de planúries.

A cosa de tres quarts d'hora s'arriba a les Ferreries, caseriu situat a la vorera esquerra del riu, pertanyent al municipi de Calbera, poblet enlairat amb son Ilampant campanar, les vermelles teulades i emblanquinades parets del qual ressalten amb vivor i alegria entre la verdor i les roques grises que l'envolten.

El Molí de les Ferreries era conegut per la Farga de Calbera; avui és l'hostal més recomanable de tota l'encontrada i considerat com a límit de jornada des de Graus (deu hores). És un lloc pintoresc en qué tot, fans al vell molí, la roda del qual coberta de molsa és impulsada pel riu, té un color i un aspecte que encisa, lloc a propósit per temptar un artista. És el punt de parada de tots els traginers que porten llurs géneres a la part de Vilaller, les Paüls i Espés, per Vallabriga.

Menee ens aturern amb dos traginers coneguts, dos o tres més amb poca pressa s'havien deturat vora el torrent amb un grup de noies que rentaven, les quals, si bé no tenien res d'hermoses, eren en canvi molt Halleres i enraonadores. Feien un bell quadre que donava vida i animació al paisatge.

Passárem altra volta un pont vell, ple d'eura i molsa, i seguint la vorera dreta continuem nostra marxa en direcció al Molí de Beranui, que dista mitja hora de les Ferreries.

Enfront i a l'altra banda del riu, deixem el petit poble de Morens que pertany al bisbat de Barbastre. És aquest un dels llocs en qué l'atzar o el caprici de l'home col•locá unes casetes en un replec de la muntanya.

Prop d'aquest i en un petit reclós a uns 300 mares del riu, hi gallardeja el poble de Beranui, cap del municipi de Vallabriga, Biasques 26

Índice

d'Ovarra, Pardinella i Rallui. La seva església dedicada a santa Eulália correspon al bisbat de Lleida.

El poble está voltat de conreus adossats a les cingleres de color rosat de la sena de Cis. Perb malgrat sa prosperitat relativa llenga d'amagat una mirada d'enveja a la rica plana que s'estén a sos peus.

Un pont romántic de dues arcades, una d'elles mig destruida, dóna accés al poble. Davant el pont i al costat del camí, es troba l'hostal o "venta". Allí la netedat no és cosa molt coneguda i, per tant, no és gens recomanable, fent bon servei les provisions que un porta.

Si es passa el pont, es tindrá, més o menys, una idea d'aquest lloc arraconat; un molí amb un pati cobert per on passa el camí, un salt d'aigua que posa en moviment la roda i per fons la casa senyorial anomenada d'en Benito, formant en conjunt un quadre pintoresc.

Passat el Molí de Beranui, als pocs minuts es travessa el barranc sense aigua, ple de códols, que prové del poble de Rallui.

L'església d'aquest poble está dedicada a la Verge i fou consagrada per N'Eimeric, bisbe de Roda, el 23 de juliol de 1007. És filial de la parróquia d'Ovarra i residéncia del rector d'aquesta com ja hem dit abans.

De tant en tant, trobem traginers que pugen amb llurs combois de matxos, tot empolainats, que van a vendre als pobles de muntanya els fruits de les terres baixes, en particularitat el vi negre que tant aprecien els muntanyencs, i segueixen amb aire mandrós, amb el cigar als llavis i la vara travessada al coll.

Des d'aquí el camí és bo i en molts trossos ve ombrejat per frondosa roureda. Poc més avall es passa un petit torrent, deixant a la dreta el poblet de Visalibons, lloc en el qual, l'any 1743, passá un fet molt notable, on els geblegs poden estudiar-hi, ja que el poble es separa de l'església, esllavisant-se uns 500 metres en obrir-se la muntanya, segurament 27

Índice

per un fenomen sísmic. Avui encara es pot veure l'església que está enlairada i al fons les poques cases de qué es compon el poblet.

Segons un cartoral procedent de Sant Victoria, el 23 de juny de 1067 el bisbe de Roda N'Arnulf consagró l'església de Visalibons, la qual dedicó a la Verge Maria. Pertany al bisbat de Lleida.

En passar la palanca de Pardinella pensávem remuntar fins aquell poble i el de Biasques que es troten propers, enmig de camps sobre uns replans esgraonats al peu de la sena de Cis, per?) decidírem seguir el marge de l'esquerra no sense donar una mirada curiosa a la vorera dreta vers els pobles de Vilacarle i Torlarribera amb sos agregats de Santanulla i Roperós, tancats per la sena de Merli i, al fons, per la valí de Lierp.

El riu Isávena s'engruixeix de nou amb les aigües del barranc de Vilacarle, les quals procedeixen del Turbó i sena de Merli.

Caminem deu minuts més i, tot d'una, entrem en una mena de congost on formant una grossa bauma es descobreix un pilaret amb la seva imatge dedicada a sant Cristbfol, patró deis traginers.

Aquí la naturalesa s'ha superat a ella mateixa; cobreix la bauma l'enorme sena de Senadui, d'ardenta i cálida coloració amb ses capes de roca regularment estratificades, retallades en forma de merlets. Dessota el camí brollen les cabdaloses fonts de San Cristóbal, les quals, segons diuen, procedeixen del riu Ribagorgana. Són famoses en l'encontrada i en parlen amb orgull. Brollen furients de les entranyes de la tersa, esqueixant la muntanya, travessant el camí i estrellant-se damunt del rocam cobert per la molsa, fins al riu, i formen una ampla i magnífica cascada. En general les aigües brollen pausadament, perb, a voltes, en époques de pluges, són tan abundants gire arriben a inundar el camí per complet, dificultant el pas.

Passem l'estret esgraonat de San Cristóbal, continuant nostra marxa seguint la vorera esquena del riu, que passa a certa fondária del camí, descrivint capritxoses curves i formant un llarguíssim rosari que des de les fonts del Gallinero, a 2.719 metres sobre el nivell del mar, arriba fins 28

Índice

a l'aiguabarreig amb l'Éssera, davant de Graus o sigui d'una extensió de 70 quilómetres i un desnivell de 2.200 metres.

El país presenta ja un nou aspecte, car els boixos es converteixen en vinyes i oliveres.

Al cap de quatre hores de caminar, des d'Ovarra, trobem les primeres cases de Serradui i passem el pont a sa vorera dreta, deturant-nos a l'hostal d'Antoni Barrabés.

Serradui és un poble de 250 habitants, situat a 810 metres d'altitud, estant dividit en quatre grups, la Vileta, Rialbo i el Pont, que está separat en dos barris. L'església parroquial esta dedicada a sant Martí, tenint com a sufragánies la Feixa, Sant Lloreng i Sant Joan i correspon al bisbat de Lleida.

Históricament trobem que, en el dia 4 de maro de 1018, fou consagrada l'església de Santa Maria del poble de Serradui, pel bisbe de Roda, En Borrell; la data és curiosa perqué indica la del regnat d'En SanQ Ramires. El 6 de desembre de 1196 fou consagrada l'església de la Mare de Déu de la Feixa pel bisbe de Lleida, En Gombau de Camporrells.

El santuari de la Feixa está situat dessota les cingleres de la serra de Serradui, ruina de la vellúria, amb sos replecs en les parets com muralles enderrocades. Tot aixó d'un to rogenc de teula al qual el sol, que desapareix per darrera la sena de la Quadreta, envia els seus raigs com l'ardent reflex d'un incendi que va extingint-se. La sena de Serradui es veu pel costat sud la qual es prolonga fins a Bonansa cap al nord; té una extensió de 10 quilómetres de llarg per 6 d'amplada, aixecant-se la part més alta a 1.788 metres sobre el mar.

Des de Serradui ens dirigírem a la Pobla de Roda, seguint el camí summament planer. El riu corre mansament per entre conreuada conca. El sol ha anat a la posta, quedant-se darrera la serra de Güel de 1.454 metres.

El paisatge té un aspecte d'alegria i frescor que encanta, no donantnos compte que ens trobem a mitjan agost.

29 Índice

Als tres quarts d'hora d'haver sortit de Serradui arribem a la Pobla de Roda, antic eixampla d'aquest. Está situada en un petit replec entre l'Isávena i el barranc de Carrasquero, barriada filial com també les cases del Rin i la Quadra. La seva església dedicada a sant Jaume Apóstol no té res de particular. La Pobla compta amb 250 habitants i és curiosa sa entrada per la part alta, amb son vell portal negre com el d'una fortalesa de l'edat mitjana. La placeta és adornada amb una creu de pedra i ses cases estan col•locades una sobre l'altra i arrenglerades a banda i banda de l'únic carrer, llarg i costerut. Nostre intent era arribar aquell mateix dia a Roda, que dista mitja hora, a fi de descansar allí tot l'endemá, mes a prec d'alguns parents ens veiérem obligats a fer nit a la Pobla.

A l'endemá, dia de la mare de Déu, sortírem de la Pobla, enfilant-nos al típic Turó Rotensi, seient de la ex-ciutat de Roda, la qual no ressenyaré per haver-hi ja dedicat un treball a part.

El dia 16, de bon matí, férem entrega de nostres motxilles al correu perqué amb son burret les portés a Lasquarri, que está a unes tres hores de Roda, ja que aquella vila és l'única població de la comarca que té carretera, i que allí les donés al tartaner que fa el servei fins a Graus on les trobaríem l'endemá.

Continuárem nostra excursió vers Graus que está situat a sis hores de distancia, seguint la ribera de l'Isávena, mes en ésser al riu i trobant-nos alleugerits per no portar les motxilles que no havíem abandonat des de feia molts dies, decidírem apartar-nos del camí. Passem el pont de Roda en direcció est i ens enfilem al poble de Sant Esteve del Mall, que dista una hora i mitja de la primera, per continuar nostra excursió seguint la serralada que divideix les aigües de la Noguera Ribagorgana i les de l'Isávena.

Als quinze minuts del pont, deixem a l'esquerra la gran pagesia anomenada el Villar, des d'on es domina gran part de la ribera, Roda i la serra de Güel. Seguim esgraonant un corriol de capes margoses, entre conreus i ginebrons fins arribar a la carena, deixant endarrera la comarcada de la Pobla, Carrasquero i serra de Merli, perpendicular al riu.

30

Índice

A les vuit del matí arribem a Sant Esteve del Mall, poblet situat a l'algária de 1.050 metres des d'on se domina gran parí de Catalunya i en particular les comarques que havem ressenyat.

El poble és summament pobre i compta tant sois amb 120 habitants.

Sa església, dedicada a sant Esteve Protomártir, és rural, ordinária i semilla. La primera notícia histórica que es té d'aquest poblet correspon a mitjan segle X en qué el comte En Ramon III, fill d'En Bernat, fundador del monestir d'Ovarra s'establí allí on es fortificó amb totes les regles d'aquells temps, punt d'apoi que li serví per a la conquesta de Roda, població que era llavors en poder dels sarraYns. En el lloc conegut pel Mall, nom que donen en aquella terra a les pedres grosses que es troben dalt deis cims, s'aixeca una capella amb el nom de Sant Sadurní, que fou consagrada el 1124 pel bisbe de Roda, sant Ramon, com així consta en un reliquiari d'argent del segle XVI, que es conserva en la parróquia de Sant Esteve del Mall.

A una hora a l'est, i pot dir-se a la mateixa algada, es troba el poble de Queixigar separat del primer per un torrent.

Queixigar és un poblet compost de 70 habitants, agregat al municipi de Sant Esteve. Té fama per la típica fira•de mussols, que aprofiten els marxants per portar-hi bisuteria i quincalla, donant-li molt llifiment la reunió de concurrents de la comarca que el dia 25 de juliol, festa de Sant Jaume, s'hi aplega.

Sa església rural de primera esta dedicada a Nostra Senyora de l'Assumpció; és bastant espaiosa i d'una sola nau; son estil, tant en l'absis com en la fagana, és d'un pur románic molt interessant, com també ho és la imatge de la Verge que es troba en l'altar major, assentada al tron amb son Nin a la falda, en posició molt escaient.

El que més crida l'atenció d'aquella gent és l'akada del campanar, cloquer fabricat a mitjan segle passat i que és l'enveja deis pobles vefns; tant és així que alguns per imitar-lo han afegit, als llurs, altes pirámides de Ilauna, llampans.

31 Índice

De Queixigar a Castigaleu, que es troba a la part sud, s'hi compten unes dues hores.

Reprenem nostra marxa i a la mitja hora entrem tot carenejant al poble de Monesma, l'extensió del qual es quasi com el pla de Barcelona.

Compta amb 280 habitants, distribuits en 32 cases, totes elles separades, essent les més importants, entre altres, l'Abadia, residéncia de l'ajuntament, Giró, Soliveta, el Tossal, on es conserven restes de son castell, la de Pericó, de construcció antiquíssima, casa pairal dels Ilustres Jovellar.

La majoria d'aquestes cases tenen capella própia.

Anem seguint la carena i, després de passar les cases de la Morera, Sallant, Llenero i Estanya, baixem per la part dreta d'un torrent que més avall pren el nom de riu Guart i que porta ses aigües a la Noguera Ribagorgana, entrant als pocs minuts al poblet de Castigaleu.

Aquest burg compta tan sols amb 90 habitants. L'església parroquial és moderna i está dedicada a sant Martí, tenint com agregat la capella de Sant Lloreng.

Passem de llarg, ja que la calor apreta i seguim en direcció a l'Isávena, i a la una de la tarda entrem a la posada d'Anton Lasheras, en la vila de Lasquarri.

Lasquarri és una vila bastant comercial, i té fama per la tradicional fira de Sant Martí, 1'11 de novembre. Compta son municipi un conjunt de 580 habitants, incloent-hi també els agregats de la Móra i Segarres Altes.

L'església parroquial és forga interessant, obra de maons de mitjan segle XVI, i está dedicada a l'Assumpció. Com hem dit abans, actualment Lasquarri és l'única població d'aquelles riberes que compta amb carretera. Fa uns 50 anys que el govern espanyol té aprovades les carreteres de Graus a Vilaller, seguint la ribera de l'Isávena i altre brag de Lasquarri a Areny passant per Pont de Montanyana. En tan gran espai de temps, sols en té feta 14 quilómetres, aixó és, de Graus a Lasquarri, grácies que el tener és pla i també a les époques d'eleccions en qué tots els electors es belluguen, cense recordar-se que sempre resulten defraudats.

32 Índice

Eran les tres de la tarda quan sortíem de Lasquarri i, en lloc de seguir la novella carretera que fa via a Graus, deixem aquesta ruta i emprenem el camí veYnal que porta a Benavarri. A la mitja hora deixem aquest camí que s'enfila vers l'encinglerada sena de Llaguarres i tot planejant anem seguint un corriol que passa per la part obaga d'aquesta sena, deixant a sota el pintoresc poble de dit nom que compta amb 450 habitants. De l'antic castell sols en resta una pagesia de l'edat mitjana, peró bastant descuidada.

Al cap d'una hora passem per davant de la casa de la Tarnuda i ermita de Santa Clara.

Més enllá deixem a má esquerra el mas d'en Piniés i, en trobar la carretera que porta a dit mas i ve de Benavarri, remuntem aquesta per espai de dos quilómetres fins arribar a la collada, en vistes del poblet de Castarlenes, situat dalt d'un turó que sobresurt de la sena.

Des d'aquest lloc, situat a 1.154 metres, es domina gran part de la vall de l'Isávena i la frau de l'Éssera, l'encinglerada sena de Güel i gran extensió del Pirineu.

Després de contemplar aquest bell panorama, tornem enrera en direcció nord seguint un corriol per la vorera d'un tonent i a les set de la tarda passem el pont de Capella que és románic i de vuit arcades, entrant a dita vila on fem nit, després d'una jornada de vuit hores.

Capella és una vila de 500 habitants, en general agrícola; son terme és bastant planer, peró la població está situada dalt d'un petit turó. Sos carrers són costeruts i mal empedrats. Sa església parroquial es destaca per sobre les teulades de les cases, la majoria d'elles constru'ides "d'adoves" (maons sense coure). Está dedicada a la Verge i sant Martí, per haver pertangut als templers. Sa construcció és románica i d'una sola nau, amb volta rodona, tota ella emblanquinada.

No obstant, a l'altar major es destaca un magnífic retaule gótic dividit en trenta plafons, pintats i sostinguts per motllures sobredaurades, obra del pintor barceloní, en Pere Núñez, de l'any 1527 i, segons allí consta, l'obra li costa tres anys de treball.

33 Índice

Les taules més notables són les divuit que formen la part alta, les del bancal i tríptic són: la Salutació de la Verge, la Coronació de sant Martí, l'Adoració dels Reis, la Mort de sant Martí, la Mort de la Verge, i sant Pau i altres que no hem sabut reconéixer. En l'església del veí poble de Llaguarres, es troba també un notable tríptic d'estil ghtic que bé podria ésser cópia del de Capella i pintat a últims del segle XVIII. El dia 17 a la tarda, sortírem de Capella seguint la vorera de l'Isávena i al cap d'una hora arribem a la bifurcació d'aquest riu amb l'Éssera, enfront la xamosa vila de Graus ja ben coneguda de molts socis del Centre.

Aquí donárem per acabat nostre itinerari satisfets de l'excursió i sadollada l'ánima dels hermosos i variats panorames oferts a la nostra contemplació, quedant-nos, peró, encara alguns dies per aquelles terres en recerca de dades que, si a Déu plau, en altra ocasió donarem a conlixer.

34 Índice

4. EL BISBAT DE RODA

Per a major claredat, permeteu-me que us faci una petita descripció de l'antic poblat de Roda.

Roda era una població que hom pretén fou fundada pels "rodis". Més tard fou capital "ripacurciensi". Avui, convertida en vila, pertany a la província d'Osca; es troba situada a l'altura de 900 metres sobre el mar, en la vorera dreta del riu Isávena, des de la ribera del qual s'albira la població sostinguda per un bancal de roca, encinglerada i voltada de conreus.

De la grandesa i ornamentació d'aquella antiquíssima ciutat sois resten en peu una trentena de cases, d'aspecte rural, tan modestes que ni mereixen ésser descrites.

Un deis pocs que es conserven d'aquells histórics monuments és la ex-catedral, convertida avui en església parroquial, que si bé ha desmerescut en importáncia artística, per les renovacions que ha sofert des de la seva fundació, no obstant, en l'actualitat, encara mereix ésser visitada, tant pel seu mérit arquitectónic com tarnbé perqué en el seu interior es troben sepultats els sants cossos dels virtuosos bisbes de Saragossa i Roda, sant Valen i sant Ramon, respectivament.

35 Índice

Fetes aquestes petites observacions, passarem a descriure, amb notes histbriques, l'origen del bisbat de Roda, i quins foren els seus prelats després de la Reconquesta.

La seu de Roda i bisbes que la regentaren Segons l'episcopologi de la Seu d'Urgell, durant la invasió sarraTna, es mantingué el bisbat amb molt poques interrupcions; mes no per aixt) deixá de profanar-se la seva església, la qual consagró novament el bisbe Sisebut l'any 819. Aquest mateix prelat recorregué els comtats de Pallars i Ribagorga on consagró váries esglésies, entre elles, l'any 834, la del monestir d'Alaó (Sopeira). En fer testament, l'esmentat prelat, l'any 839, llegá a aquell monestir la seva biblioteca.

A mitjan segle IX s'establí al Pallars un nou bisbat, que recorregué ambulant per aquell comtat i part de Ribagorga, segons determinaren els successos del poble cristiá. Alguns d'aquells bisbes estigueren a Roda, no perqué s'establissin allí, sinó com a lloc de refugi per guardar-se deis seus perseguidors.

Aquest fet ha portat grosses confusions entre l'opinió d'escriptors antics que han volgut ressenyar la cronologia de l'episcopat de Roda.

Entre aquells, el pare Lacanal posa com a primer bisbe de la seu de Roda a Jacob, l'any 842, encara que no el dóna per segur. Des de l'any 887 al 922 posa a Arnulf; i des de l'any 923 al 955, a Ató, bisbe de Pallars, Ribagorga i Sobrarbe.

Segons el cartoral de Roda, aquest bisbe fou sepultat en aquella església; mes tampoc diu si era el seu prelat.

Altres escriptors més modems, sense atenir-se a cap classe de documentació, creuen veure en els bisbes de Roda els succesors de la diócesi de Lleida, pel sol fet de no trobar-los enlloc en aquella época de la invasió sarrgna. Si així fos, ¿com pot ésser que tants anys després el comte Ramon II i la seva muller Garsenda eregissin de nou el bisbat de Roda, i fessin allí una catedral a Ilurs expenses?

36

Índice

Seguint l'opinió deis vells cronistes, a mitjan segle IX Roda pertanyia al comtat de Pallars. El que sí que podem assegurar és que, a les darreries del segle XII, i potser abans, els bisbes de Roda temen jurisdicció en gran part del Pallars, com es veu en la fundació del monestir de Sant Pere de Burgall, i la consagració de moltes esglésies pels bisbes de Roda, dintre el comtat de Pallars; per exemple: l'església de Viu de Llevata, l'any 946, pel bisbe Ató; la de Sant Pere de les Maleses (Eroles), l'any 986, pel bisbe de Roda, Eimeric I; la de Labaix, que des de l'any 771 havia estat regida per benedictins, fou consagrada de nou l'any 1017, pel bisbe de Roda, Eimeric II; la de Llesp el 1067, pel bisbe de Roda, Arnulf, i les de Taüll, Boí, Caldes i Alaó el 1123, pel bisbe de Roda, avui sant Ramon.

En inaugurar-se la nova seu de Roda, l'any 957, costejada pel comte Ramon II i la seva muller Garsenda, aquests comtes recorreren a l'autoritat d'Eimeric, arquebisbe de Narbona, metropolitá de la Marca Hispánica, per tal que aquest prelat els donés autorització per poder nomenar bisbe de la nova església a Odesind, fill deis esmentats comtes. Eimeric l'acceptá de molt bon grat, segons consta en la carta d'erecció de l'església de Roda; afegeix la carta que, per tal d'ostentar més aquella solemnitat, vingué a Roda el mateix Eimeric, acompanyat de tots els bisbes de la seva jurisdicció; i a preséncia d'una gran multitud de poble que concorregé a tal cerimónia, consagra bisbe de Roda a Odesind, fill quart deis comtes Ramon II i Garsenda, els quals dotaren ricament la nova església, que dedicarem a sant Viceng Levita, mártir.

La conquesta d'aquell territori i la vinguda del comte Ramon II a Roda és la primera i veritable nota histórica del comtat de Ribagorga, puix si bé han desaparegut molts documents deis nostres arxius, tots els historiadors que parlen d'aquest comtat estan d'acord a afirmar que el comte Ramon II llibertá deis sarralbs la ciutat de Roda i que ell fou qui posó allí la cadira episcopal.

Segons l'esmentat cartoral major, en la primera época de la Reconquesta foren quatre els bisbes que regentaren aquella església, els quals anomena Odesind, Eimeric I, Jacob i Eimeric II. Afegeix que aquest prelat fou captiu deis moros en apoderar-se altre cop de la ciutat 37 Índice

de Roda. Mes, per haver estat rescatat pels francesos, trasIlada provisionalment la seu de Roda al poble de Llesp, prop de Sort, emportant-se'n allí els ornaments, 'libres i joies.

Reconquerida per fi la ciutat de Roda per les tropes de Sang el Major, aquest monarca féu reedificar la seu i, el 1018, posa en ella al bisbe Borrell, el qual consagra, a més de la de Roda, diferents esglésies profanades pels musulmana.

A la mort del bisbe Borrell, el 1063, fou proclamat Arnulf I. Durant els 44 anys en qué aquest prelat dirigí aquell ministeri, restaura completament l'església de Roda; i el 1076, porta a aquella el gloriós cos de sant Valed, antic bisbe de Saragossa, que des del segle IV havia estat guardat en un sarcófag en el castell d'Estada.

Des de llavors, l'església de Roda fou espléndidament dotada pels reis d'Aragó, i concedits als seus bisbes molts privilegis i ornaments de gran válua.

El 1072 fou elegit per a la seu de Roda un monjo del monestir de Ripoll, anomenat Salomó. Aquest prelat fou acusat de diferents faltes, per aquest motiu fou destituYt, i se'n torna al seu monestir.

A Salomé, el substituí en el bisbat un tal Lupo, i a aquest, el 1076, Arnulf II. D'ésser certa aquesta data, el seu pontificat hagué de durar molt poc; puix, segons el cartoral de la seu de Roda, l'any 1078 es celebra un concili al poble de Terrantona, situat dintre del comtat de Ribagorga i prop del riu Cinca. En aquest concili fou nomenat per a la seu de Roda el virtuós bisbe Ramon Dalmau. També consta que aquest prelat adquirí grans influencies sobre els reis Sang Ramires i el seu fill En Pere, i els obliga que firmessin el privilegi de no poder posar cap bisbe, a la Ribagorga, que no fos proclamat pels canonges i el poble de Roda. Al mateix temps els obliga que cedissin grosses prevendes i privilegis a l'església de Roda, i li fessin donació de tots els pobles de l'esquerra del Cinca i la dreta del riu Ribagorgana; i que, tan prompte fos guanyada als moros la ciutat de Barbastre, pogués traslladar la seu de Roda a aquella població. Postrats els reis davant l'altar de Sant Viceng i Sant Valeri, els 38 Índice

féu jurar que complirien tot lo promés. L'original d'aquesta religiosa cerimónia es troba a la página 35 del cartoral major de 1 'església de Roda.

No satisfet amb el jurament obtingut deis reis, pass a Roma, i aconseguí la confirmació del papa sant Gregori VII. Aquest valerós prelat, el 12 de novembre de 1092, establí a la seu de Roda la regla de sant Agustí i, de conformitat amb ella, ordena que els canonges no tinguessin res propi i que tots visquessin del comú.

També ordená que els hábits corals no fossin com els de les altres esglésies, sinó que havien de consistir en roquet amb mánegues, capa talar amb sanefa de vellut i museta amb pitet, tot de color negre.

Com es compren, aquest prelat era home de molta empenta, puix durant els 14 anys que regentá la seu de Roda ho trasbalsá tot, buscá raons als bisbats veYns, situant jurisdiccions que no existien, i canviá sovint de pensament, la qual cosa més tard fou causa de plets i moltes confusions als seus successors.

En morir, l'any 1094, ordena el seu testament, en el qual deixava a l'església de Roda i als seus germans canonges moltes propietats i ornaments d'altar, joies, mondes, egües, vaques, ovelles, gra i vi.

Tan prompte fou guanyada la ciutat de Barbastre pel rei Pere I, el bisbe de Roda, Pong, successor de Dalmau, portá a terme tot el que estava ordenat pel mateix rei, i pels papes Urbá II i Pasqual II. Consagrá la mesquita major, i la convertí en seu episcopal, establint allí la de Roda, d'on s'endugué alguns canonges i molts ornaments.

Des de Ilavors es titulá bisbe de Barbastre i Roda.

Mort Pong, l'any 1104, ocupá la cadira episcopal Ramon de Guillem, que més tard fou canonitzat.

39 Índice

Aquest sant prelat va tenir plets amb el bisbe d'Osca i, després de moltes amenaces, sant Ramon perdé tota l'autoritat, i junt amb els seus canonges es retiró a Roda, on morí el dia 21 de juny de 1126.

Mort sant Ramon, el clero i poble de Roda elegiren el bisbe Esteve.

Poques són les membries que tenim d'aquest prelat; només que el 1126 acompanyá el rei Alfons, "el Batallador", a Barcelona, després de la batalla de Cambrils.

Després del bisbe Esteve, fou elegit per a la seu de Roda un monjo del monestir de Sant Victoria, anomenat Pere Guillem.

La primera memoria que tenim d'aquest prelat és la consagració de l'església de Tolba, feta pel bisbe de Roda Pere Guillem el dia primer de marg de 1130, la qual havia estat restituida al bisbat de Roda per Alfons "el Batallador". A més, trobant-se aquest monarca al poble de Saidí, en preséncia del bisbe de Roda Pere Guillem i d'altres barons religiosos, confessá la seva culpa d'haver deixat prendre la seu de Barbastre al bisbe d'Osca i ordena a aquest que la restituís al bisbe de Roda.

Complet aquell manament a primers de l'any 1131, el bisbe de Roda traslladá altre cop la seva seu a la ciutat de Barbastre.

També consta que el bisbe Pere Guillem acompanyá el rei Alfons en el setge de Fraga, morint allí el dia 19 de juliol de 1134.

En quedar ésrfenes les esglésies de Barbastre i de Roda, el clero i poble d'aquestes proclamaren, per al seu bisbat, el que llavors era bisbe de Pamplona, l'infant Ramir.

Era, aquest prelat infant d'Aragó, fill de Sang Ramires i germá del rei Alfons. Havia estat educat a Franga, en el monestir de Sant Pong de Tomeres. Monjo ja, el 1114, fou elegit per a la seu de Burgos i, poc després, pass a la de Pamplona.

40

Índice

Tan prompte fou nomenat l'infant Ramir, "el Monjo", per a la seu de Barbastre i Roda, en aquestes poblacions es celebraren solemnials festes religioses; mes, encara no havia pres possessió del seu cárrec, que la mort inesperada del seu germá Alfons, "el Batallador", ocorreguda el 7 de setembre d'aquell mateix any en la desastrosa batalla de Fraga, emplená de dol els regnes d'Aragó i de Navarra, privant-los d'un monarca valent i emprenedor que en el seu llarg regnat de 30 anys sabé augmentar, amb les seves atrevides empreses, els estats que havia heretat del seu pare i del seu germá En Pere. Morí Alfons sense fills; per aixb féu testament a favor de les ordres religioses.

D'aquesta voluntat testamentária, aragonesos i navarresos en protestaren; puix, si bé reconeixien els grans obstacles que oferia la successió, també opinaren que era l'infant Ramir l'únic que podia heretar la corona; peró es donava el cas d'ésser monjo i bisbe de Roda. Aquestes dues qualitats de monjo i prelat de l'Església hom creia que eren incompatibles amb les necessitats dels seus regnes. Amb aitals compromisos es reuniren les Corts aragoneses, en les quals es proclamó la preferéncia de dret que assistia a l'infant Ramir i, en nom dels dos regnes d'Aragó i Navarra, pregaren al papa Innocenci II que fós concedida la dispensa matrimonial a l'infant Ramir. Acceptada aquesta, i en ús d'aquell dret, deixá Ramir el bácul de bisbe per empunyar el ceptre reial.

Per l'exaltació del bisbe Ramir al tron, d'acord amb aquest, el capítol eclesiástic de Roda elegí per bisbe d'aquella seu a Gaufred, monjo també del monestir de Sant Pong de Tomeres. Aquest prelat fou consagrat, l'any 1136, per sant Oleguer, arquebisbe de Tarragona; així consta en una carta de l'arxiu de Roda.

El bisbe Gaufred unes voltes signava amb el nom de Barbastre i altres amb el de Roda.

Fou gran privat del rei Ramir, i aquest nou monarca es valgué dels seus consells en els negocis més compromesos, especialment en la donació que féu del seu refine i de la seva Pilla, Na Peronella, per esposa del comte de Barcelona, En Ramon Berenguer IV. Entre els que signen els capítols matrimonials, el bisbe de Roda, Gaufred, és el primer.

41 Índice

En retirar-se Ramir, "el Monjo", al claustre de Sant Fere d'Osca, el bisbe Gaufred perdé l'ajut d'aquell i es veié perseguit per Otó, bisbe d'Osca, el qual amb gent armada l'expulsá de Barbastre. Aleshores es retiró amb els seus canonges a la seu de Roda, i morí allí a primers de setembre de 1143. Rebé sepultura en aquell claustre, segons consta en una lápida empotrada prop de la porta de l'església.

El 27 de novembre, d'aquell mateix any, fou elegit pel clergat i poble de Roda un nou bisbe, tan sols per a la seva seu, recaient el cárrec en el virtuós canonge arcediá Guillem Pere de Ravidats que des de petit s'havia educat a l'església de Roda.

Guanyada la ciutat de Lleida pel comte Ramon Berenguer IV, aquest príncep féu restaurar la mesquita principal i la convertí en hermosa església; la qual consagró en honor de la Verge el bisbe de Roda, Guillem Pere.

En virtut d'una butlla de Pasqual II, el bisbe Guillem traslladá la seu de Roda amb tots els seus drets a la nova església de Lleida. Funda en ella vint canongies, regides pels mateixos estatuts que regien les de Roda.

Arranjada la nova seu de Lleida, al cap de dos anys puja a Roda i, segons consta en una cópia auténtica que es conserva en l'arxiu d'aquesta, el dia 23 de gener de 1151, doná a l'església de Sant Viceng i Sant Valeri els delmes i tributs d'una casa en cada un dels catorze pobles que anomena. Diu que fa la donació per haver-se instruYt i criat a Roda, per les grans sumes que havia pres de la mensa per als setges de Tamarit i Lleida, i pel gran tresor que se n'havia emportat de l'església de Roda a la de Lleida.

Des de llavors la seu de Roda resta regentada per dignitats de prior major, cambrer, infermer, almoiner i sagristá, i altres canonges el nombre deis quals era indefinit, per ésser l'església regular. No obstant, sempre fou respectada i fou tinguda per catedral. Les dignitats i canonges "rotenses", no menys que els "ilerdenses", tenien vot en l'elecció dels bisbes quan es feien pels capítols de les esglésies catedrals.

42

Índice

Com és molt sapigut el 7 d'agost de 1161, morí el comte Ramon Berenguer IV, i en heretar la corona aragonesa el seu fin Ramon es canviá el nom pel d'Alfons II d'Aragó.

El 1170, aquest nou monarca convertí la ciutat de Roda en vertadera capital civil de la monarquia catalano-aragonesa puix es trobá acompanyat deis bisbes de Barcelona, Lleida i Saragossa. Per tal motiu se celebraren allí les festes de Nadal amb tota solemnitat, i el dia següent, en preséncia de totes les autoritats, fou canviat de lloc el cos de sant Ramon i, a precs de l'esmentat monarca, fou extret d'un altre sarcbfag el cap de sant Valeri, relíquia que rebé en les seves própies mans, i amb tota devoció entrega a En Pere, bisbe de Saragossa, per tal que la portés a la seva església, de la qual el sant havia sigut bisbe.

Tot aixb ho refereix el mateix Alfons II, en un privilegi que concedí a l'església de Roda. Entre altres coses li féu donació del castell i vila de Montaruedo. Está datat a Roda el 27 de desembre de 1170. Es conserva auténtic en l'arxiu municipal de Roda amb el corresponent signe d'aquell monarca i el segell de cera del capítol "rotensi".

En aital ocasió, els canonges de Saragossa, Lleida i Roda s'uniren en germandat, acordant que les tres esglésies es tinguessin com una sola i que, en morir algun deis canonges de qualsevol de les tres, se fi fessin funerals en les altres. En virtut d'aquesta fraternitat, els canonges de Roda tenien seient canonical en les esglésies de Lleida i Saragossa, i el mateix els d'aquestes en la de Roda.

Després de la translació de la seu continuaren els reis distingint l'església de Roda amb donatius i privilegis.

Per espai de mig segle, aquestes esglésies visqueren amb cena harmonía, no obstant tenir plets amb els bisbats limítrofs, sobre antics drets episcopals en les esglésies, drets que reconeixien els reis, tot i ésser més aviat nominals que efectius. Així seguien els odis fins que, el 1682, feren barallar el bisbe de Lleida amb el prior de Roda sobre la provisió de beneficis a qué temen dret els de Roda i els de Lleida, i com que ni els uns ni els altres volien perdre els seus drets, entaularen nous plets, i 43 Índice

darrera d'aquests seguiren els antagonismes entre les institucions, oblidant els de Lleida que Roda era la germana primera.

A conseqüéncia d'un reial decret, signat el 3 d'abril de 1757, el prior de Roda es veié obligat a fer uns nous estatuts per a la seva església, i des de llavors queda extingida la regularitat que s'havia conservat per espai de més de sis segles, des de 1092, en qué la constituí el bisbe Ramon Dalmau.

Així seguiren els antagonismes fins que Pius IX féu posar la pau en bé de la religió a les esglésies d'Espanya, i posseida del mateix desig la reina Isabel II, determinaren els dos estats celebrar un concordat en el qual s'arreglessin tots els negocis eclesiástics. Amb aquest objecte, el 16 de maro de 1851, es firma a Madrid l'esmentat concordat, i el reial decret fou publicat a la Gaseta del 19 d'octubre d'aquell any. L'article 11 disposa que cessin totes les jurisdiccions privilegiades i Ilur reunió a les respectives diócesis assenyalades en la nova demarcació. L'article 21 ordena que les col•legiates no descartades en els parágrafs 2, 3 i 4, qualsevol que sigui llur origen, antiguitat i fundació, quedaran reduides a esglésies parroquials, amb el nombre de beneficiats que, a més del rector, siguin necessaris.

Si bé l'església de Roda, el 1149, perdé la representació del seu bisbe, no per aixó li mancaren bons priors que la regentaren i enlairaren més i més amb ostentació de catedral, com li corresponia, fins que aquesta ostentació li fou arrabassada amb el nou concordat.

No satisfets encara, ordenaren que fossin entregats tots els documents i llibres que es trobaven a Roda, tant de l'arxiu eclesiástic com del civil; els primers que es dipositessin a la seu de Lleida i els altres a l'institut provincial de segona ensenyanga d'Osca. Llarg seria enumerar les cárregues de llibres i altres documents que s'emportaren, i així sois direm, per tal que els nostres lectors puguin formar-se una petita idea del principal que hi havia als arxius de Roda, que consultin l'obra del pare Villanueva "Viaje literario por las iglesias de España", volum 15, página 168, on trobaran una nombrosa llista de les obres i pergamins que hi havia a la nostra església.

44

Índice

Órfena la ciutat de Roda de la seva església catedral, quedá com un f411 sense pares. Els fidels confiaren aquella església a uns tutors; i no era, r cert, el zel per llur bé, el que més privava en Ilurs ánims. A poc a poc l'han deixat abandonada, convertida en una humil parrbquia, i ha perdut així els drets que tan dignament havia conservat per espai de nou segles.

Si bé l'Estat espanyol, en virtut de l'últim concordat amb la Santa Seu, té el compromís de sostenir el culte de les esglésies, les reclamacions de la de Roda dirigides al seu prelat eren contestades pel capítol lleidatá amb missives, que deien que les consignacions eren tan escasses que amb prou feines bastaven per subvenir a les necessitats més peremptbries. En resum, que no hi havia res a fer. Emperó, mercés a la persistencia del veYnat de Roda i a les legals reclamacions dirigides a la Comissió Provincial de Monuments Histbrics i Artístics de la província d'Osca, a petició d'aquesta mitjangant expedient documentat i aprovat favorablement per les Reials Académies de la Histbria i de les Belles Arts de Sant Ferran, el dia 25 de gener de 1924, fou publicada en la Gaseta de Madrid una reial ordre declarant l'església de Roda monument nacional.

I ara, per acabar, direm que l'església de Roda havia estat respectada com a catedral per espai de 894 anys. En la primera época, fou seu episcopal des de l'any 957 fans al 1149.

Dintre d'aquelles dues centúries fou regentada per 17 bisbes, des d'Odesind, fill quart dels comtes de Pallars i Ribagorga, fans a Guillem Pere que la portá a Lleida. I durant els 700 anys restants fou dirigida per eminents priors que l'enlairaren i es desvetllaren per ella.

Una visita a l'antiga catedral de Roda Malgrat les transformacions sofertes durant tants de segles, Roda conserva marcada la típica forma que al cim del turó "rotensi" li donaren els seus fundadors. Després d'haver desaparegut un dels dos portals que la defensaven, el de les Ferreries, encara subsisteix el de Santa Anna, sobre el qual destaca l'antiga casa de la vila.

45

Índice

Del seu castell no es conserva més que el basament i un petit gráfic dibuixat, així per alt, fa 40 anys. Aquest casal era conegut amb el nom de "Torre Gorda". Abarcava una extensió bastant espaiosa: a la planta baixa hi havia instal•lat un gran celler en el qual es veien col•locades una trentena de bótes de grans dimensions i enfront de la porta un ample cup cilíndric d'uns 5 metres de diámetre. Per pujar als tres pisos que formava l'ampla torre a l'interior es desenrotllava una planera rampa en espiral per la qual pujaven les cavalleries carregades de llegums fins dalt deis pisos, convertits en graner del priorat.

Enfront d'aquestes ruines s'alga, en regular estat, una casa emmerletada, antiga residéncia del prior, que havia estat molt més abans palau episcopal, transformada a mitjan segle XVI, i restaurada a comengaments del segle XVIII. Per lo demés, poc de carácter artístic presenta la descuidada vila de Roda. Entre les modestes cases sols crida l'atenció una porta del renaixement, que no tindria res d'art, si no l'acompanyés l'escut d'armes de la tradicional familia deis Gironza.

Al costat de la casa Gironza, s'alga la majestuosa ex-catedral "rotensi", avui monument nacional, amb els absis d'antiga construcció, decorats amb petites arcades de forma llombarda, com diu el senyor Puig i Cadafalch.

Abans d'entrar en aquest temple just será que donem una mirada a la fagana de nova construcció, la qual ha canviat per complet la unitat de la seva primera arquitectura. Crida l'atenció del visitant el campanar o doquer vuitavat, guarnit amb fines motllures de pedra treballada; als finestrals hi ha col•locades set campanes, totes elles amb boniques inscripcions de relleu, amb l'any en qué foren foses. La més antiga, que porta el nom de Jacobus Español Sacristá és de l'any 1452; Maria del Pilar, del 1482; Ramona, del 1799 (data en qué s'inaugurá aquest campanar). El 1800 se n'hi posaren tres més amb els noms de Vicenta Josefa, Miquela i Maria del Rosari. L'any 1879, del bronze d'una de vella i esquerdada, en fongueren una altra amb el nom de Bárbara.

46 Índice

Cadira de sant Ramon. Segle XI.

Ă?ndice

Durant la guerra de Successió, la visa de Roda com també altres poblats d'Aragó i Catalunya, es veié forga perseguida, puix tan prompte havia de donar acolliment a les tropes de l'Arxiduc, com hostatjar en el seu recinte les de Felip V. Segons les actes que es conserven a l'arxiu municipal, a principis de l'any 1709 caigué Roda en poder de les tropes de Felip V, al comanament del comte Staing, comandant general d'aquella regió. Aquest cabdill, en apoderar-se de Roda, s'establí allí, des d'on dirigia una columna de 5000 homes que operaven per la comarca de la Conca de Tremp. Als paisans i soldats que quedaren de guarnició a Roda els obligó a enderrocar les muralles i construccions de defensa algades durant el siti. També llavors féu explanar la plaga, rebaixant uns 18 pams la costeruda rampa de roca viva que donava accés a l'església, bastint després una ampla escala. Retirades les tropes dels dos bándols, el poblat de Roda restó més tranquil•litzat i el 1716 el seu capítol projectá grans reformes en l'església, contracta els mestres d'obres, Dionís Ranzón, de Barbastre, i Simó Muñoz, de Graus, per a la direcció de les obres, obligant-se els canonges a pagar des despeses dels fondos capitulars. Amb aquestes obres, que duraren gran part del segle XVIII, l'església de Roda queda completament transformada. Deixaren tan sois en peu els murs de l'antiga. A fi de donar-li més esbarjo, construiren un porxo en el front de l'antiga porta, i algaren la nova faqana i campanar. L'antiga porta, que avui cobreix el nou porxo, és obra del segle XIII. La decoració es limita a una série, en degradació, d'arcades llises de mig punt, ornamentades amb bells cápitells inspirats en temes de l'antic i nou Testament, o sigui la Fugida d'Egipte, la Visita dels Reis a Herodes, el Naixement i l'Adoració. A l'altre costat, fent simetria, hom troba representada la vida de sant Valen en episodis perfectament esculturals.

Aquesta església consta de tres naus baixes, sense creuer, totes amb volta de canó circular, avui fondament modificades. La transformació els treu tot el carácter. Les voltes estan pintades simulant ares de volta gótica, fent desaparéixer l'estructura del tall de la pedra amb qué esta fabricada. També s'han pintat diferents dates de construcció i suspensió del seu bisbat.

48 Índice

El cor, que es troba a la planta baixa, és modem i senzill, fou construYt en ple segle XVIII. Aleshores suprimiren l'antic, que estava enlairat en la nau lateral, a peu pla del claustre, amb el qual comunicava.

En les naus laterals es troben alguns altars forga interessants per l'art antic i modem. El que crida forQa l'atenció és l'altar barroc que es troba al costat de la porta que dóna pas al claustre, en el qual es destaca un magnífic Sant Crist del segle XII, que sols surt del seu lloc, en processó, els dies de pregáries, per rebre els vefns de la vila de Capella i altres pobles que també hi pujen en processó.

El més notable que conté aquesta església és, sens dubte, la cripta, que es troba sota del presbiteri de l'altar major. Té tres naus, dividides per dos ordres de columnes, cinc a cada costat, que sostenen la volta per aresta. Els capitells, encara que modificats, són obra del segle XII, o potser més vells, si ens atenem a la translació del cos de sant Valen en ple segle XI. Segons un brevari d'aquella seu, l'any 1125 es feren obres a la cripta en la qual fou muntat un altar nou, que consagró, en honor de la Verge Maria, el bisbe Ramon. L'any següent morí aquest prelat, i les seves despulles foren col•locades en una fossa oberta davant d'aquell altar.

Segons un altre document, que diu que es conserva a l'arxiu de la seu de Tarragona, l'any 1140 es féu una concórdia entre el bisbe En Pere d'Urgell i Gaufred II, bisbe de Roda, en virtut de la qual es partiren per igual les esglésies del comtat de Pallars que tenia, des de molt de temps, el de Roda. Recordarem que el bisbe Gaufred II fou el successor de Ramir, "el Monjo", el qual el nomen gran privat de la Cort i li concedí valuoses donacions, amb les quals restauró algunes esglésies del Pallars i de Ribagorga.

En aquells temps el bisbe Gaufred II ordena al canonge Elies, mestre en teologia de la seu de Roda, que escrivís, amb tota sinceritat, la biografía del virtuós bisbe antecessor seu, En Ramon de Guillem, reconegut per tots com a sant. Escrita dita memória, que dóna molta llum per a la história d'aquell temps i honora el seu autor (el pare Villanueva la publica 49 Índice

íntegra en el volum XV, página 314), fou tramesa a Roma pregant al papa Innocenci II la canonització d'aquell sant prelat que en vida havia sigut model de virtut. Concedida aquella súplica, essent encara bisbe de Roda el mateix Gaufred II, aquest prelat, ajudat d'alguns fidels, 1 'any 1143 funda a Roda la confraria de sant Ramon i, amb els honoraris d'aquesta, féu esculpir un magnífic sarcófag en forma de túmul, al qual traslladaren les despulles del ja llavors gloriós sant Ramon. Aquest sarcófag, que per espai de 500 anys havia sigut guardador de les despulles de sant Ramon, en l'actualitat fa el servei de mesa en l'altar de la Verge Maria. Amida 1,80 m. de llarg per 1 m. d'alt i 0,40 m. d'ample; el front ofereix, d'esquerra a dreta, escenes de l'Anunciació, Naixement de Jesús, la Verge al llit; als peus d'aquest, sant Josep. A dalt, el Nen Jesús al bressol i l'Adoració dels Reis. Está sostingut per quatre figures reprentant el bé i el mal.

Segons una lápida que es troba en aquesta capella, el sarcófag de sant Ramon ha sigut destapat diferents vegades. El 27 de desembre de 1170, a preséncia del rei Alfons II, fill del comte Berenguer i de Na Peronella d'Aragó, foren tretes les relíquies per a la seu de Lleida i de Saragossa; el 1595, per a la seu de Barbastre; el 1602, per a la reina Na Margarida d'Áustria, i el 1628 el bisbe de Lleida, Pere Anton Serra, l'obrí, remen tot el que a dintre hi havia, i en tragué váries relíquies de dádives, joies totes elles de gran valor; el prior de Roda protesta i el denunciá al nunci de Sa Santedat i, al poc temps de la denúncia, el bisbe Sena rebé una butlla d'excomunió signada pel papa Urbá VIII (acta notarial signada pe?Anton Gironza, 1636).

L'any 1651 foren construits per a aquesta cripta dos altars completament iguals, d'estil plateresc, que dedicaren a sant Ramon i a sant Valen, les imatges dels quals, de talla, són representades tenint a llurs peus, en forma d'urna, dues vitrines sobredaurades i guarnides de boniques policromies. Dintre d'aquestes, foren tancades dues arquelles, folrades dé vellut vermell guarnides amb tatxes i galó daurat, en les quals dipositaren, a l'altar corresponent, les despulles deis dos titulars de Roda, sant Ramon i sant Valeri.

50 Índice

Des de llavors engá, el sarcófag de sant Ramon, com ja hem dit, fou destinat a mesa de l'altar de la Verge. Aquesta imatge seient és de fusta policromada, té dos dits de la má dreta escapgats i li falta la poma; el Nen porta un colom a la dreta i sembla obra del segle XIII. Per les parets d'aquesta cripta es troben distribuYts, en forma de plafons, els retrats de vuit bisbes "rotenses" sepultats en aquella església.

Són pintats sobre tela, tamany natural, obra de mitjan segle XVIII: no es veu cap indicació cronológica.

Sortin de la cripta, a má dreta, s'obre en el mur una petita porta que comunica amb la nau lateral, on es troba un departament completament fosc, per haver instal•lat sobre ell la sacristia, que es troba al nivell de l'altar major. No obstant passant per entremig de trastos vells o mals endregos, es pot arribar fins a trobar l'absis de la nau soterrada, les parets de la qual estan decorades amb pintures murals. A la planta baixa, sobre un petit finestró, es veu la figura del Salvador seient i voltat dels símbols dels Evangelistes; a la volta, que és rodona, el Baptisme de Jesús; a ralle costat, un ángel i un brau alat; les restants figures han desaparegut.

Semblen aquestes obres dels últims del segle XII o comengaments del XIII. En la primera meitat del segle XVI, es feren en aquesta església grans reformes, mercés a la devoció i esplendidesa dels germans Pere i Anton Agustí, de nissaga noble de Saragossa, i d'Aldonga Albanell de Barcelona, duquessa de Cardona. Dels dos germans, que tots dos havien estat priors de Roda, el primer regentó aquell priorat per espai de 20 anys, passant el 1545 a ocupar la cadira episcopal d'Osca, i el segon el 1562 fou nomenat bisbe de Lleida, seu que regí fins á l'any 1577 en qué passá a l'arquebisbat de Tarragona.

Durant l'estada a Roda de l'il•lustre Pere Agustí, aquest prior tingué tractes amb l'arquitecte aragonés, Damiá Forment, per tal que restaurés el palau priorat i fes un altar nou en el presbiteri de la nau central d'aquella església, obligant-se, el prior, a pagar tots els gastos deis seus fondos particulars. Mes, en morir, a la ciutat d'Osca, aquell escultor, el 1533

51 Índice

Claustre de la catedral de Roda.

Ă?ndice

s'encarregá del treball un deis seus deixebles, anomenat Gabriel Jolis que acaba tan majestuosa obra l'any 1556, com allí consta en una inscripció.

La sumptuositat de l'altar major que es destaca en el presbiteri de la nau central, sobre la soterrada cripta, és de fusta treballada i policromada, estil renaixement. Consta de quatre pisos, en el primer són representades escenes de l'Anunciació, la Visitació, el Naixement i l'Adoració deis Reis; en el segon, sant Vicenl, sant Valeri, sant Agustí, sant Lliceri i sant Ramon; en el tercer, el Pare Etern, l'Assotament i sant Valen en el desterro i, en el quart, el Calvari i l'escut del prior Pere Agustí.

En els capítols de contracte d'aquest altar, es preveu que Jolis ha de fer el retaule de la seu de Roda, com els que havia fet per a les esglésies de Sant Miguel deis Navarresos, el de l'Hospital i el del Portillo de Saragossa, d'on era fill l'artista.

Aquest altar, que és obra espléndida, es pot tancar per un tríptic retaule pintat per les dues cares. En una d'elles apareixen executades, amb gran vigor i correcció, les escenes de la resurrecció de Llátzer i la Verónica; en un altre deis costats, Jesús curant l'orella d'un saió i els altres episodis de la Passió.

En el contracte, signat per Pere Agustí, procurador del priorat de Roda, es fa constar que l'obra ha d'ésser pintada d'un color grisenc com les portes del retaule de Lleida, i que les parets o murs del temple siguin del mateix to (no diu el nom de l'artífex).

Si bé les parets porten data de l'any 1571, sense que vulguem desvirtuar aital disposició, les pintures dels murs li tragueren llavors tot el carácter d'antigor.

Continuant lligant caps, trobem que l'any 1484 s'establí a Roda el costum de guarnir el monument per als dies de Setmana Santa, i que el capítol d'aquella església ordenava que cada casa pagués un ciri per a la il-luminació del monument. Des de la restauració del nou altar major, aquella tradicional representació es continua, i encara avui subsisteix en l'altar del Sagrament situat al presbiteri del Rosari, a la nau dreta. Tant

53

Índice

els bastidors que s'empren per fer el monument, com les grans portes que tanquen l'altar major són, sens dubte, pintades pels famosos fresquistes Tomás Poliquet i el seu company Pere Fernández. En dir que bé podria ésser obra deis fresquistes Poliquet i Fernández, ens atenim tan sois a una cópia auténtica de l'arxiu de Roda que diu, entre altres coses: i'any 1564 el papa Pius IV convocó el famós Concili Tridentí al qual assistiren molts prelats católics; entre aquells, els illustres germans Pere i Anton Agustí de Saragossa, prelats que residiren molt de temps a Trento, i en tornar d'Itália, vingué amb ells l'eminent pintor italiá Tomás Poliquet que en arribar a Espanya, s'establí a Saragossa on crea una bella escola d'art, al costat d'en Pere Fernández. Tots dos artistes deixaren en nostres terres hermosos records d'art.

Al m1teix temps, aquells prelats portaren per a l'església de Roda moltes joies, relíquies i ornaments de gran válua, la major pan d'ells fets exprofés per a la nostra seu, amb l'escut d'armes de la familia Agustí; per exemple, un frontal de vellut vermell per solemnitzar els titulars de l'església és brodat en seda; representa les figures de la Verge seient i sant Viceng; als costats sant Valeri i sant Ramon, fons de paisatge i orla verda, obra flamenca del segle XVI, amb l'escut del donador Pere Agustí.

Aquest escut apareix també en una casulla de seda blanca, al davant, amb les imatges brodades de sant Ramon i sant Viceng; i al darrera, la Verge, sant Jaume Apóstol i sant Valeri.

Altra de blanca també del segle XVI amb Baló i franja de seda roja, i brodat en ella l'Apostolat.

Altra de la mateixa procedéncia, de vellut vermell, les bandes i faixa estan brodades en seda; representen efígies deis profetes i patriarques d'Israel, coneguda allí per la de l'arbre genealógic, i está destinada als dies de gran solemnitat.

La millor, sens dubte, és una de vermella, d'un teixit imaginari, que sembla del segle XVII; mes les bandes i quadros que la decoren són més aviar del XV. La decoració representa episodis de la vida de Jesús; al davant té figures molt notables: sant Viceng, titular de l'església de Roda, 54

Índice

la Coronació d'Espines i el Petó de Judes; al darrera, Jesús dirigint la paraula al poble, la Creu a les Espatlles, l'Assotament, Eccehomo, l'Oració a l'Hort i la Cena.

Fa pocs anys s'emportaren al museu de Lleida diferents peces d'orfebreria, obres totes elles d'estil italiá del segle XVI; entre aquestes, dos bustos reliquiaris d'argent d'uns 30 cm. d'alt, amb l'efígie de sant Ramon i sant Vicen1 i l'escut de la familia Agustí.

No sabem si, a més del manuscrit en qué tot aixb consta, pot haver alguna inscripció o lápida commemorativa amagada en aquesta església, puix gran honor seria per la vila de Roda poder perpetuar la memória d'aquells dos eminents prelats.

Segons escriu mossIn Gudiol, antigament els capítols i comunicats de les esglésies tenien el piadós costum de pregar en deterrninats dies pels difunts que els havien estat adscrits, i amb tal motiu formaven un calendari necrológic, escrit en amples fulls de pergamí, per tal que els presents dirigissin a Déu algun piadós sufragi.

No sabem si antigament la seu de Roda tenia el seu volum necrológic en pergamí, per?) si que el posseí d'una manera més permanent que no pas els folis d'un llibre. El seu claustre, construit en ple segle XII, serví admirablement per guardar la membria dels difunts. Avui encara podem veure com les quatre galeries claustrals tenen Ilegendes en els carreus de quasi tots els ares i parets, contenint així un interessant i permanent necrologi, on es fa constar no sols el nom del personatge, sinó també la diada de la seva mort.

De les 175 llegendes que tenim copiades d'aquest claustre, les més antigues són de l'any 1197, si bé n'hi ha d'altres de difícil lectura per llur carácter i ésser abreviades i les més acostades a nosaltres pertanyen a la primera meitat del segle XIV, la qual cosa demostra que, en arribar al segle XV, els necrologis particulars de les esglésies deixaren de tenir importáncia, per més que en general continuaren fins que, durant la segona meitat del segle XVI, vingué la reforma iniciada pel Concili de Trento, imposició de la litúrgia romana, que obliga l'ús dels llibres impresos.

55 Índice

Com queda dit, el nostre claustre forma un quadriláter, i té les galeries, cobertes de fusteria, sostingudes per una fila de columnes amb capitells trapecials, avui aparedades per tal que se sostinguin, i al mig una cisterna que proveeix el veinat de Roda.

Dintre del claustre es troba la sala capitular, de volta ogival. Fa poc temps hi havia a les parets un preciós retaule pintat en tela dedicat a sant Agustí, i unes copies de Velázquez avui retirades i posades dintre el temple; a més, hi havia quatre taules gótiques del basament d'un retaule del segle XV, una trona portátil de fusta sobreplatejada, de mitjan segle XIII; un cadiratge procedent del cor antic, i un munt de Ilibres i pergamins per classificar, que més tard foren cremats a la "ereta".

Si bé per falta de cultura s'ha permés la destrucció d'aquells pergamins i d'una serie d'edificis pertanyents a barons il-lustres, no per aixó els veins de Roda han deixat de portar devoció a tot lo referent a la seva església, defensant-la fins vessar la prbpia sang, com ha succeit en diferens revoltes, en particular durant la guerra de la Independencia, quan mercas al seu patriotisme, saberen guardar les joies, totes elles de gran valor litúrgic, i mercas al seu heroisme l'església de Roda restó intacta en aquells temps d'esverament. Per desgrácia no ha succdt així en altres esglésies, per exemple, la seu de Lleida, puix en resenyar-la el 1873 l'historiador Josep Pleyan de Porta, fa constar que durant la guerra de la Independéncia la seu de Lleida fou saquejada, i robats les relíquies i ornaments més preuats, joies totes elles de gran valor arqueolbgic; tot desaparegué en aquells dies d'amargor per a la població. I segueix dient: "avui sols conserva la nostra seu els ornaments que hom diu són de sant Valeri; entre aquests, una preciosa planeta amb labors teixides d'or i seda; una capa pluvial amb un triangle molt petit al capdamunt, en lloc de capelló, amb arabescos teixits també d'or i seda, i una inscripció arábiga repetida en les dues caigudes".

De les moltes joies litúrgiques, en orfebreria i teixits d'art, que han estat extretes de l'església de Roda per portar a la de Lleida, la que ha donat més joc és, sens dubte, la capa pluvial anomenada de sant Valeri.

Alguns cronistes, sense fer comentaris, diuen que aquesta joia es troba a Lleida des de temps immemorial, i que probablement la portó de Roda el 56 Índice

seu bisbe Guillem Pere, quan traslladá la seu l'any 1149. Aquesta nota es completament falsa, si ens atenim al que diu un pergamí que es conserva en l'arxiu de Roda, on es llegeix de bona lletra el següent: "En l'any 1279 es celebró a Tarragona un concili provincial al qual assistí Bernardus, prior de Roda, el qual acompanyá al bisbe de Lleida Guillem de Montcada. Acabat dit concili pujaren tots dos a Roda i portaren per a la nostra església diferents ornaments, entre ells un tem complet procedent de la indústria musulmana, el qual ornament dedicaren a sant Valeri".

També es diu que el 1806 el senyor Condé traduí les dues inscripcions arábigues que conté en les caigudes dita capa i que diuen així: "Versicolor vestis et neto filo acupicta non adfert felicitatem celsitudini: Set Striatus pannus, vesti fulcimentum et gratiam plurimam".

El mateix senyor Condé, en el volum XLIX de la España Sagrada, diu també que trobá a l',arxiu de Lleida rastre de reparacions fetes en la capa de sant Valeri per l'any 1499, en temps deis reis Catblics. Per acabar, presentarem una altra comprovació que molt podria fi-lustrar en aquesta confusió. Acabades les obres de restauració de l'església de Roda, l'any 1784, es celebraren allí grans festes religioses a les quals concorregé el bisbe de Lleida En Jeroni M. Torres; durant aquestes festes foren traslladades les despulles de set venerables bisbes, les restes dels quals de temps immemorial havien sigut sepultades dintre d'una columna d'enfront la reixa que tanca el cor nou, que també llavors fou inaugurat.

Inventariades les restes de tots ells, foren col•locades dintre de saquets lligats i lacrats, i portats en processó foren dipositats dintre d'un sarcófag en forma de panteó, construYt dessota l'arc que separa el presbiteri de la nau central i el del Sagrament.

Aquesta tomba és summament senzilla; está decorada amb set mitres de bisbes i sostinguda per petites motllures en forma de nínxols, totes elles d'estuc imitant marbre fosc.

En aital festivitat, el bisbe esmentat celebrá de pontifical amb la capa del tern de sant Ramon, i la mitra i bácul del de sant Valeri.

57

Índice

No deixa de cridar l'atenció aquest fet, puix si la capa de sant Valeri havia passat a Lleida a títol de donació, ¿com és que deixaren a Roda dues peces del mateix pontificat i d'igual mérit, com són el bácul i la mitra, joies del mateix valor?

Els vans de Roda conten una tradició que diu que la capa en qüestió, junt amb dues dalmátiques, fa més d'una centúria foren portades a Lleida per tal que fossin restaurades, puix allí tenien més medís per repassar les sanefes de la banda engalonada, que feia temps estaven desfilades.

Si així fos, la restauració no podia ésser més completa, puix ha consistit en retallar la capa, i aquests retalls han estat repartits entre alguns col•leccionistes, com s'ha pogut comprovar en exhibir-los en diferents exposicions; per exemple, el 1888, a la de Barcelona; el 1892, en la de Madrid; el 1902, a Barcelona i, el 1908, en la de Saragossa. I ara, per acabar amb tan riques joies, aquestes, sense cap mirament, han sigut enagenades.

La mitra que formava part del ja tan anomenat tern de sant Valen és de tela moresca, de color blanc, petita i senzilla, amida 22 centímetres d'alt i no té més omaments que un galó al voltant, brodat amb dibuixos arabescs. A l'extrem de les ínfules, presenta dos ocells sobre fons d'or, i altres labors.

El bácul, que també pertany a l'esmentat tern, és obra, sens discussió, de mitjan segle XVI. Té tan sois uns 18 cm. d'alt, i és una joia magnífica sobre tota lloanga. És de coure esmaltat amb colors blau, blanc i roig. Al nus hi ha figuretes d'angelets, gravades, i quatre caparrons en relleu. Remata aquesta preciosa joia una flor de lliri esberlada.

Després deis contratemps i canvis que ha sofert aquella església, en l'actualitat encara s'hi poden admirar ornaments de gran válua per a l'arqueologia; per exemple, la notable cadira de sant Ramon, que es diu que usava el sant els dies de solemnitat, cosa dubtosa puix aquell prelat morí l'any 1126, i aquesta joia més aviat sembla de comengament del segle XIII.

58

Índice

Eixida de missa (1896).

Ă?ndice

VI.STA

40DA TOMADA POR

JOAQUÍN GASCÓN desde las OUIVERAS DEL IVIANIDAT

Vista de Roda al segle XIX.

Índice

Aquesta cadira té la forma d'estisora guarnida de relleus románics, tota ella és tallada amb gust i finura que demostra ésser feta d'un consumat escultor; els bragos acaben en caps de lleons i els peus en forma d'unglots. Conserva fragments del seient, que era de cuiro. Amida 79 centímetres de llarg per 37 d'amplada.

També s'hi troben dues pintes litúrgiques pertanyents al mateix pontificat de sant Ramon. Són de marfil; la major porta dos cérvols esgrafiats en negre i daurats, dintre del doble cercle; al mig un grif alat; a l'altra cara, dibuixos geométrics capritxosos; amida 10 per 8 cm. La petita representa en relleu un bisbe, vestimenta del segle XII, li falten quasi totes les pues, les quals han sigut arrancades per conservar-les com a relíquies.

El bácul o crossa, que també és de marfil, té el bastó de fusta sobredaurada i la volta llisa, acabant en punta sense més ornament.

La mitra és de seda blanca amb galó ample al voltant, té uns 25 cm. d'altura i, tant en la cara anterior com en la posterior, presenta dos cercles rojos; en l'un, una má beneint i la llegenda "Manus: Domini"; a l'altre costat, el bé místic; les ínfules amb quadros grans, ornamentades sobre or i seda blanca amb punts blaus.

També es conserva la capa que formava el tern de sant Ramon. És molt llarga i de seda blanca, ornada amb galó i capelló de poc més d'un pam d'algada, representant l'apostolat.

Després del que hem anotat, arqueolbgicament, poca cosa resta en aquesta desventurada església; sols en un calaix de la sacristia ens cridaren l'atenció uns quants retalls de teixits morescs, entre ells un fragment on es veu representat un escut, en el qual sobresurt una terrassa amb dos castells emmerletats. Aquest escut també es troba reproduit en una inscripció sepulcral del segle XIV amb el nom de "Mur-prior", situada al claustre.

També dintre d'un saquet, es troben una munió de relíquies de sants, i si bé en algunes es veuen anotacions de la seva procedéncia, també 61

Índice

creiem dubtosa aquesta classificació, puix el saquet en qüestió, degut al seu deixament, ha sigut remenat a totes hores per mans profanes, demostrant el poc respecte a tan piadoses relíquies.

Trist és dir-ho, mes aquesta decadéncia observada a Roda comengá quan s'emportaren per al Museu Diocesá els seus valuosos reliquiaris en qué les custodiaven, tots ells d'orfebreria arqueológica.

Per tal de no molestar més, nosaltres testimonis de vista i tradicionalment, sois farem constar que entre els reliquiaris extrets de la nostra església, a més deis bustos de sant Ramon i sant Viceng, esmentats en altre lloc, hi havia també, entre altres que s'exhibien en els altars corresponents en dies assenyalats, els següents: El de sant Agustí, que contenia relíquies de sant Valed, sant Ramon, sant Sebastiá i sant Antolí.

El de sant Liceri, que contenia relíquies de sant Oreng, sant Lloreng, sant Pere d'Arbués i santa Teresa de Jesús.

El de sant Valen i sant Ramon, formant dues artístiques branques molt decorades.

El de sant Lloren que contenia relíquies de sant Pere Apóstol, sant Oreng, sants Just i Pastor, sants Cosme i Damiá, sant Joan Baptista, sant Agustí i de la Verge.

El de sant VicenQ Levita mártir, titular d'aquesta santa església.

I per acabar: el de sant Experi i de sant Lloreng mártir.

També fa pocs anys s'endugueren per al Museu Diocesá dues creus processonals, una d'aquestes está formada amb cossos i motlluratges posats els uns sobre els altres, enriquits amb peces d'aplicació i fullatges, medallons amb bustos i alguns nínxols amb figures. El pom és tornejat, amb altres aplicacions ornamentals saltant de l'una a l'altra motllura, de les quals ornen el nucli posades agulles formant trepats, de manera que la Ilum contribueixi a donar carácter mogut al conjunt. Porta l'escut de l'església de Roda amb porta flaquejada per dues torres i un floró.

L'arqueta on es guardaven aquests reliquiaris, que també passá al Museu Diocesá, és de fusta folrada de vellut roig amb medallons de 62

Índice

pronunciado por D. Pablo Mur en la finca conocida TORRETA DE DERN/11313 pro-

-

piedad de D. Vicente Bosque de Roda en el dio 31 de Agosto de 000._

SeAores:

-

El pueblo que honra á sus hijos esclarecidos, se honra á si mismo. Yo que, si no he tenido la dicha de nacer en ese histórico tozal, -la tengo y muy grande, de ser el más insignificante de sus vecinos y el más entusiasta admirador de sus glorias y de sus hombres, voy á permitirme en este momento dirigir mi humilde obsequio en nombre de todo el pueblo, á uno de sus hijos más queridos, al cual, para que resalte .filás su mérito, voy á designa,. con su nombre familiar de Periquet de Sarroca.No ha sido para él obstáculo el haber nacido en humilde curia, ni lo fueron :.támpoco.. . los desdenes que observara del estéril suelo de Roda y aun quizá de sus rústicos Moradóresi. para que allá, lejos de su patria, luchando por la*.elistencia fija siempre la blo que; acarició su niftenp4114111941~91.14,444~-las t derosa investigación ,.a cantar' aul glorias-y.relata r sus Pasadas. grandezasén ,,asnItra que todos conocéis: La reseña histórica de la villa de Roda; obra que dió'á luz sin'preten-."- . alones, no por afán de lucro sino por amor á su pueblo, sacrificando interes es' in círíl es ) materiales, pero que constituye un monumento imperecedero á la memeria , de su autor y hará que ésta sea perdurable, querida y respetada por nuestras futuras generaciones.r— vanle estas desaliñadas frases de una prueba, débil si, pero sincera, de nuestra profunda gratitud.

Brindo pues, por el esclarecido hijo de Roda D. Pedro Pach y Bistuer; por su distinguida esposa D.° Rita; por su chiquitin Antonio, que con su viveza y precocidad ya demuestra que por sus venas circula sangre Rotense; brindo por su hermano, por el .incomparable patriota D. José Pach; por su bella y simpática hija Pepita; brindo por toda esta 'reunión en general y especialmente por las damas que tanto la adornan con su presencia, Y brindo finalmente por los-dueños de ésta finca y por - su encantadora hija- Amadeta, que con su amabilidad nunca desmentida tantos obsequios nos han prodigado esta tarde.

Discurs de Pablo Mur amb motiu de la publicació de l'obra de Pere Pach Reseña histórica de la antigua e ilustre (Hoy villa) ribagorzana de Roda.

Índice

coure esmaltat, de la primera meitat del segle XIII. Amida 61 centímetres de llarg per 29 d'alt i 35 d'ample. Actualment la tapa ha sigut renovada.

No sabem si als inventaris deis arxius i museus de Lleida es fa constar la procedéncia de tots els objectes procedents de l'antiga seu de Roda, per?) sí que són molts i d'utilitat per a l'estudi arqueolbgic; en particular, un ceremonial de bisbes del segle XII. En l'actualitat, aquesta preciosa joia es troba instal•lada en el número 16 de l'armari de l'esquerra de l'arxiu de Lleida. Consta de 221 fulls a dues columnes, manuscrit en pergamí, carácter del segle XI. En el foli 26 porta una imatge de Jesús crucificat molt interessant, al final manquen alguns fulls. Tracta, entre alees coses, de la consagració de les esglésies i forma en qué s'havien d'incloure les relíquies dintre de l'ara del temple, portades processonalment. També parla de les creus en general i de llur simbolisme.

I ara, senyors, confiats que aquestes mal lligades garbes poden influir que els aficionats arqueólegs assoleixin més dades verídiques, donem per acabat el resum monográfic d'un dels més antics monuments religiosos de la nostra terca, eregit a comengaments del segle XI.

64 Índice

5. AUTOBIOGRAFIA

Jo, Pere Pach i Vistuer, vaig néixer el dia 29 d'abril del 1862, a la vila de Roda (Osca), antiga capital i bisbat del comtat de la Ribagorga.

El meu pare fou Ramon Pach, d'ofici fuster, fill de Miguel Pach i de Maria Salceño, tots de Roda, coneguts per "els de Casa del albañil", per ésser, l'avi, d'ofici mestre de cases.

La mare es deia Rita Vistuer i Gudel. Era falla de Josep Vistuer, teixidor, i de Rita Gudel, tots fills de la Pobla de Fontova, de la mateixa comarca de Ribagorga, on foren batejats.

Com es veu, sóc fill d'una familia modesta, de pares bons catblics.

El pare, fuster d'ofici, o sia, treballador del ram de la fusta en totes les seves "manifestacions", feia feines de boter, torner, cadiraire i també arades; treballs de construcció, i, si no feia carros, era perqué en aquell temps no es coneixien en tota la rodalia. També treballava d'escultor d'imatges i vestia retaules d'altar en les esglésies comarcals; és a dir, era una veritable "enciclopedia" en el ram de la fusta, de la qual fou víctima l'any 1857. Trobant-se treballant dins d'un celler, estrenyent els cercles de fusta de lledoner, en una de les bótes més grosses que hi havia, tot de sobte, es trencá un deis cercles, li saltá a la cara i li doná un cop tan gran 65 Índice

que el va rebotre contra la paret. Després de guarit per primera vegada pel metge del poble, fou portat a la capital d'Osca, on fou dut a casa d'un curandero i, per últim, després de molt de patir i de gastar diners, es quedá sense el do de la vista i tornó al poble, on morí al cap de disset anys d'aquella desgrácia.

En venir al món, l'any 1862, no em fou possible conéixer el meu pare gaudint de la vista; per sí que el vaig conéixer per la seva estimació i els seus bons consells.

El dia 20 de febrer del 1874 morí el pare a la seva casa pairal, a l'edat de 75 anys, deixant sis fills i la vídua.

Jo, el més petit dels germans, tenia llavors dotze anys, i puc dir que en aquella edat ja havia recorregut la majoria dels pobles de la comarca ribagorgana, almenys sis hores al voltant de la vila de Roda. Algú m'ha preguntat: ¿I per qué tant petit ja et feien córrer? Ara us ho diré.

Haveu de comprendre que, en aquell temps, la vida rural de muntanya era molt més pesada que no pas la d'avui; peró així ho havíem trobat i no ens venia d'aquí de fer grans caminades, puix que ja hi estávem acostumats des de la infantesa.

D'altra banda, eren poques les indústries que tenien vida als petits pobles muntanyencs, fora dels tres o quatre oficis que hi són indispensables, tals com el de moliner, de ferrer, de mestre de cases i de fuster.

Solament els qui han viscut en aquells temps en pobles de muntanya podran comprendre l'excés d'eines que necessitava un fuster que volgués acaparar tot el ram de la fusta, per guanyar-se la vida. Avui treballava al bosc, a la serradora; demá, en una masia; demá passat, al taller de casa o bé a l'església A., al poble B., o al molí C., i així contínuament d'una casa a l'altra, deixant eines pertot arreu, si no fos que hom volgués passar el temps passejant-les amunt i aváll, com feien llavors el sastre, l'esquilador de bens o el cardador de llana, "peraire", que resseguien els pobles amb les eines de l'ofici al sarró.

66 Índice

Us diré quina fou l'educació de la meya infancia, en particular en les lletres. De molt petit, potser abans deis sis anys, ja em feien anar pels pobles de la rodalia recollint eines del meu pare i del meu germá gran, les quals, com ja he dit, quedaven per les cases on treballaven; jo les portava d'un lloc a l'altre.

Dels vuit als deu anys m'havien convertit en peó de correus i ordinari de la majoria de pobles; les cartes de la "valija", si no les lliurava al dia, ho feia al cap de vuit, que venia a ésser igual; no obstant, si m'enviaven com a propi, ja era una altra cosa. Per exemple: "Hauries d'anar a Graus a cercar medicina" (sis hores d'anar i sis de tornar, res, un passeig que jo feia amb tota l'alegria). Altres vegades m'enviaren a cercar espardenyes, un bacallá, una dotzena d'arengades, una peca de veta o bé rodets de fil i agulles. Si s'acostava la festa major als pobles: "Cuita, vés a cercar cordes per a les guitarres deis músics, que no podrien sortir a la ronda".

I així tots em coneixien, i era ben rebut pertot arreu; i encara avui, si aneu per aquells pobles i pregunteu per en "Periquet de Sarroca" de la vila de Roda, tots us diran qui sóc.

Aquest era el nom amb qué em coneixien de petit, del qual encara avui es recorden, particularment, els del meu temps.

Quan tots els meus germans deixaren la casa pairal, tenia jo Ilavors nou anys, i des d'aleshores vaig ésser l'únic dels fills que no abandonaren la casa; ni tampoc fins als deu anys complets no vaig deixar la meya "carrera" d'ordinari, ni la "valija" de correus.

Si en algun dels pobles convenia de cercar jornalers, ja fos per a la sega, ja per a la verema, collir olives o altres feines per l'estil; o si convenia de cercar el metge o medicines, tant de dia com de nit, tant se val: "Corre, calcal; ja et preparo quelcom per al camí; has d'anar a tal poble, digues a en Pere o a en loan que demá, sens falta, l'esperem per llaurar la vinya, ara que hi ha saó al camp".

67 Índice

Si en algun deis pobles hi havia un mort, un bateig, un casament: "Vés a avisar els parents, que els esperem, que no faltin!".

En tot aixó, si no em delegaven perqué els representés en nom de la família, particularment als enterraments.

Comprenent els meus pares el perill que jo coma anant d'ací d'allá, ja que la situació política d'aleshores cada dia empitjorava i les colles de bandolers i facciosos s'anaven engruixint, ja que de tan "bon personal" es componien les tropes del govern constitucional com els republicants o carlins, que, amb motiu de la guerra civil, saquejaven les cases i els fruits de la terra. En vista de tot aquell desgavell, els meus pares creieren prudent de no deixar-me sortir del poble, i em col•locaren d'escolá a l'església parroquial de Roda.

Allí fou on vaig poder estudiar les primeres lletres, puix que, amb tot i ésser el meu germá Joan mestre del poble, aquell cárrec havia quedat suprimit, i l'escola pública havia estat convertida en caserna de soldats, on s'allotjava una guarnició de guárdies forestals o rurals, llavors anomenats així.

Durant els dos anys que vaig ésser escolá a l'església de Roda, aprenguí le primeres lletres i el solfeig; peró no res de gramática, ni molt menys d'aritmética; no obstant, ens ensenyaven molt bé la moral i l'educació del bon cristiá.

Quan més felig em trobava en aquella santa església, caigué sobre la nostra familia una nova desgracia. El dia 2 de febrer del 1874 morí cristianament el meu pare a l'edat de 75 anys; jo, tot sol, em vaig quedar al costat de la meya mare.

Així que saberen la mort del nostre pare, els germans, que residien a Barcelona, ens contestaren el que segueix: "El més natural que podeu fer és recollir les robes i els mobles de casa; els tanqueu en una cambra, tanqueu la porta i doneu la clau a guardar a algun veí, i baixeu a Barcelona, on podrem estar tots junts. Quant a l'horta i les altres terres, ja ho arranjarem en una altra ocasió".

68 Índice

Acceptat aquest oferiment, el dia 26 de maro del 1874, de bon matí, sortíem de Roda, la meya mare, plorant, i jo, saltant i cantant, amb un farcellet al coll. Al cap de sis hores de caminar, arribárem a la vila de Graus, on anárem a casa del meu oncle, germá de la meya mare, que tenia quadres de teixits en aquella vila.

Després d'estar allí tota la tarda, a les deu del vespre vingué a cercarnos una tartana, la qual ens havia de portar fins a l'estació de Selgua, que dista 55 quilómetres de Graus i és l'estació més propera de tot aquell territori.

I amb tot i haver sentit dir que "els carrils mataven les criatures per fer grasses per a les maquines de tren", el primer que vaig fer fou tafanejar per allí, per si en trobava rastre. Quan de sobte arriba el tren, sense que pogués inspeccionar la máquina m'empenyeren cap al vagó. Fou tant el que m'agradava el paisatge que en tot el trajecte no em pogueren treure de la finestrella, mirant sempre a una i altra banda i, apuntant-me, ensems, els noms de les estaciona per on passávem.

Per a mi aquest viatge era el més deliciós que mai hagués pogut esperar. La mare, tot plorant, m'estirava avisant-me que no em tirés massa enfora per por que prengués mal. Quan, tot d'una, després d'haver passat l'estació de Tárrega, en arribar en un lloc planer on hi havia un bosc d'alzines, vaig fer un crit que esverá tots els passatgers del departament: "Mare! mireu quants carlins!". Efectivament, tot el bosc estava atape'it de boines vermelles, que es destacaven entre els arbres. Al mateix temps, el tren es para. A mi, el que em cridava l'atenció eren les boines vermelles amb la grossa borla que els penjava i, a la vegada, aquelles bruses, també vermelles i llampants, que semblava que sortissin de la botiga; car jo n'havia vist algunes vegades al poble de carlins, i no anaven pas tan mudats, sinó sempre bruta i esparracats. Jo mirava la forma com cercaren per complet tot el tren, i com altres arrencaven els país de telégraf i uns altres registraven vagó per vagó i regiraven, també, tots els equipatges; fins que a l'últim arrencá el tren. Els carlins quedaren formats en aquella ampla planúria, que semblava un veritable camp de roselles.

Visions que no s'obliden.

69 Índice

Sense cap altre contratemps i fent tan solament comentaris, arribárem a Barcelona a les dotze de la nit, després de tretze hores d'anar encaixonats dintre d'un vagó que avui encara fan servir per portar bestiar.

Entremig d'empentes i cridória, trobárem els meus germans, que feia hores que ens esperaven. Després de l'alegria de trobar-nos, com ja és de suposar, sortírem de les empentes; ens feren pujar en un cotxe de dos cavalls, que ben bé recordo, puix que mai no havia vist un trast com aquell; després, per?), ja me'n poguí fer bastant cárrec, puix que era un deis faetons que tenia la casa "Rosés i Masriera", al seu propi domicili, llavors Portaferrissa, núm. 9, on ens portaren.

L'endemá de la nostra arribada a Barcelona, sense haver vist res d'aquesta capital, ens presentaren al senyor Josep Rosés, el qual em preguntó qué era el que m'agradaria fer a Barcelona. Jo, llavors, mig ayergonyit, sense saber qué contestar, li vaig dir: "—Miri, senyor, el que vostés em manin, allí al poble feia d'escolá, i abans feia de correu i d'ordinari de molts pobles".

El senyor Rosés es posó a riure; cridá el director de la fábrica, senyor Manuel Nonell, i li digué: "—A aquest noi, ensenyeu-li de posar etiquetes als paquets de puntes, i demá digueu a en Joan que li ensenyi el camí de la Font Groga, i així podrá fer aquella feina".

De tota aquella conversa, jo no n'entenia res; només em recordo que l'endemá, acompanyat d'en Joan i d'un cantiret de terra negra d'uns tres litres de cabuda, sortíem de la Portaferrissa i plaga de Santa Anna, i ens enfilávem pel passeig de Gracia, llavors tot despoblat, fins arribar a la plaga deis Josepets. Tombant una mica a la dreta, ens enfilárem, seguint la riera de Vallcarca, fins trobar el camí, avui carretera de Sarria a Sant Andreu, que passa per Horta i, traspassant el dit camí enfront de la mateixa torre de can Gomis i, d'allí, seguint un petit corriol que passa arrambat als murs de l'esmentada casa, va remuntant fins a la carena, partió de les aigües del Valles i el pla de Barcelona. No és possible de descriure la impressió que em féu la contemplació d'aquell panorama que veia per primera vegada i que avui, després de tants anys, encara m'impressiona.

70 Índice

Amb les explicacions del meu guía, des d'aquell Iloc, em vaig poder fer ben bé cárrec de la grandária del pla de Barcelona, amb la mar al fons; i, per l'altre costat, l'extensa comarcada del Vallés, amb aquella munió de relleus, de pins verds, com catifa ondulada vestida de vegetació. Des d'aquest punt de mira, en Joan m'indicava la partió de camins que hi havia en aquell pla i, particularment, el camí que havia de seguir per anar a la Font Groga, i em deia tots els noms deis llocs per on havia de passar; la veritat és que, deis noms que em deia llavors no me'n quedá cap a la memória, peró sí els llocs per on havia de passar, puix que em fixava sempre en el petit detall: un arbre, una pedra, una casa o bé un torrent, si queda a la dreta o bé a l'esquerra del camí, detalls que a mi sempre m'han orientat a totes les excursions.

El camí que acabem de descriure, el vaig practicar dos cops setmanals, per espai de dos anys seguits; i, amb tot i haver trepitjat tantes vegades aquell terreny, en passar el pla de Collserola, sempre més he recordat aquella visió primera.

Posteriorment, recordant-me de la meya infantesa, he recorregut per tots costats aquesta rica serralada que divideix el pla de Barcelona amb el Vallés.

No era solament, llavors, el d'anar a cercar aigua a la Font Groga, era convenient estirar un xic més les cames. Per tant, tots els dijous anava a portar roba, amb una cistella al coll, carretera de Sarriá amunt, fins al col•legi de Loreto, i d'allí, camps a través, fins al col•legi d'en Carreres, situat sobre l'estació de Sant Gervasi.

De totes aquelles passejades, qui pagaya les despeses eren les meves espardenyes; de tant en tant, peró, em donaven dos rals perqué pugés al tren de Sarria; peró com que els empleats no volien admetre la voluminosa cistella que jo portava, no em quedava més remei que carregar aquell gros pressupost a profit de les espardenyes. Peró tampoc no n'hi havia prou per a l'anivellació, a fi de recuperar aquelles pérdues. Ja us diré ara com m'ho feia perqué em sortissin els cometes. Tots els divendres, menys els festius, em tocaya fer una nova excursioneta; aquesta, veritablement, la comptava com de passeig. L'itinerari era: de Barcelona a 71 Índice

Cornellá, passant per la Creu Coberta, carretera de Baix i la Bordeta, fins a l'encreuament del canal de la Infanta, les aigües del qual donaven forQa motriu a la fábrica de filats i teixits de la casa Rosés i Cia., abans Rosés i Masriera, quan hi havia la fabricació de puntes de París, avui instal•lada prop de Badalona.

La primera excursió que vaig fer a Cornellá va ésser d'assaig, agradosa i descansada. Era un divendres, després de dinar, quan em féu cridar el senyor Manuel, director de la fabrica, i em digué: "—Avisa en Joan perqué enganxi la jardinera per anar a Cornellá; tu també hi vindrás, i fixat bé en el camí i de tot el que haurás de fer allí els dies que hi vagis sol".

El primer dia vaig fer ús de la diligencia; després, per?), en veure que el pressupost de les espardenyes, amb el que em donaven el dijous, no el podia anivellar, vaig fer cálculs que sembla que m'havien de donar bon resultat. A les dotze dinava i a la una ja em trobava amb la cartera al coll, carrer del Carme amunt, Riera Alta i Creu Coberta; deixant la carretera de Santa a la dreta, davallada per l'esquerra fins passat la Bordeta i, tot planejant, per enfront de la caserna de la Remonta de l'Hospitalet, fins a la cruilla del canal de la Infanta, seguia per la seva vorera fins a la fábrica. Eren les tres i deu minuts.

En vista que havia anat massa de pressa i que aixó s'ho prendrien per costum, vaig adoptar per anar més a poc a poc a l'anada i esperar que passés la diligéncia abans d'entrar a la fábrica; hi recollia les llistes i tornava a desfer el camí, cense cap fatiga, i així arribava a Barcelona a la mateixa hora de la diligéncia.

Als dos anys d'ésser a Barcelona, no sé si per tafaneria o bé per economia, coneixia més els seus afores que no pas el seu interior, puix que, a més de les caminades de la setmana, també esperava el diumenge per recórrer les serralades properes en cerca de nous horitzons.

Després, si mal no recordo, per allá els últims de l'any 1876, el senyor Rosés em cridá al seu despatx i em digué: "—Escolta, Peret; ¿t'agradaria d'aprendre l'ofici de mecánic i anar a treballar a la fábrica de 72

Índice

Comellá? —Sí, senyor, sí! —li vaig respondre—. Doncs ja parlaré amb en Nonell i en ja et dirá el que has de fer".

Al cap de pocs dies d'aquella petita conversa amb el senyor Rosés, em cridá el senyor Manuel a casa seva. En presentar-me allí, em digué que, si volia ésser bon maquinista, primer havia de passar l'aprenentatge de manyá d'obres i, durant aquell temps, aprofitant les hores del vespre, seria convenient que anés a l'Escola de Dibuix per estudiar-lo bé, particularment la geometria lineal que era el més principal. Tot seguit m'acompanyá a l'Académia Cots, llavors al carrer dels Ares i, un cop matriculat, ens anárem tots dos a la serralleria de Francesc Altadill, avui de l'Andorrá, situada al carrer de Sant Pau, 69, on férem trastes perqué m'ensenyessin l'ofici de manyá d'obres. Així ho feren, i no per aixb vaig, separar-me de la meya familia, sinó que visquérem tots junte a la mateixa casa Rosés fins al cap de quatre anys. Havent acabat l'aprenentatge, vaig comunicar-ho al senyor Rosés, el qual em digué que, si estava bé, no em mogués, puix que dintre de casa seva hi havia molts canvis a fer.

Era un diumenge. Per allá els volts del migdia de 1'11 de juny de 1893, data que sempre més he recordat, estava escoltant un pallasso que a grans crits estava anunciant, dient: "Hoy, día 11, hoy, grandes atracciones a las tres de la tarde". Aquest era l'anunci de propaganda que feia el teatre de l'Estrella, situat llavors a la plaga de Catalunya, enfront mateix de la casa Rosés i Masriera, on aquella hora em trobava parlant amb el porter, fent comentaris del pallasso i de la seva cridbria. Quan, de sobte, veiérem sortir de la Rambla els batidors de cavall de la Guárdia Municipal, amb la bandera de la ciutat de Barcelona. Darrera d'aquests, artillers de muntanya, amb mules carregades; soldats d'infanteria i marins; darrera d'aquests, un camió d'artilleria, tirat per mules, tot ell cobea amb un drap negre engalonat, i, al damunt, una petita caixa quadrada, tapada també amb un petit domás; fent guardia d'honor, sis soldats, tres per banda, i, després d'aquests, seguien escolans i clergues, amb la creu algada; militars amb diferente uniformes; representacions de la diputació i de l'ajuntament i, per últim, representants de societats culturals de Barcelona i foranes. En veure que es dirigien pel carrer de Fontanella i per la ronda de Sant Pere, sense saber del que es tractava, 73

Índice

vaig seguir, no sé si per casualitat o per tafaneria, accelerant el pas, darrera d'aquells, fins a passar, entremig d'empentes, els primers rengles d'acompanyants.

De sobte, vaig trobar-me al costat de dos senyors amics meus; aquests ja els puc citar: eren els senyors Joan Cardona i Enric Masriera, coneguts i amics de molt de temps (socis del Centre). En anar a saludarlos, exclamaren alhora: —Hola, Peret! que vas a Ripoll?

—No pas per ara, vaig contestar bo i afegint: —I escolteu; ¿quin significat té tot aquest cerimonial?

Enric Masriera em mira tot rialler i em digué: —És l'enterrament del comte Ramon Berenguer III. —¿I ara se'n recorden —vaig contestar amb tota la ignorancia— després de tants anys? ¿On el porten?

No acabava de pronunciar aquestes paraules quan se sentí una forta detonació que féu trontollar les pedres; arribárem a l'extrem de la ronda de Sant Pere i es repetiren les detonacions, i veiérem una bateria d'artilleria que es trobava situada al Saló de Sant Joan, en direcció a l'Esplanada, que feia dispars de gala, als quals contestaven al propi temps, les bateries de Montjuk.

Tot seguit, en arribar les autoritats enfront de l'estació del Nord, dues companyies de soldats d'infanteria que es trobaven acordonats allí dispararen els fusells a l'aire, en senyal de salves.

Mentre esperávem la sortida del tren, en poques paraules, m'explicá el senyor Cardona el significat d'aquell pompós enterrament, i féu esment de la importancia del Centre Excursionista de Catalunya, per la part de preparació que havia portat a terme en una obra tan meritória.

Ensems, s'acomiadá de nosaltres, amb un adéu-siau, l'amic Masriera, lliscant, entremig d'empentes i cridória, dintre del vagó, en direcció a Ripoll.

74

Índice

Nosaltres dos, em refereixo al senyor Cardona, que no sortí amb els companys, tomárem enrera. Pel camí em féu saber que tot aquell enrenou el portava el Centre Excursionista de Catalunya, amb la seva propaganda en pro de la restauració del monestir de Ripoll; i que, mercés a la constancia deis seus socis, que de molt temps, per mitjá de (listes de subscripció escampades per totes les entitats culturals, recaptaren almoines per a una obra tan magna.

1 no solament aixó, sinó que també el Centre Excursionista de Catalunya féu ofrena a aquell monestir d'una artística pica baptismal, costejada per subscripció entre tots els seus socis.

En dir-me el senyor Cardona que la restauració del monestir de Ripoll i tota aquella manifestació era deguda a la constancia i als esforgos deis socis del Centre Excursionista de Catalunya, i a la seva propaganda, aquestes paraules em recordaren un petit detall, d'alguns anys endarrera, quan estava més en relació amb les famflies Rosés i Masriera.

—Recordo —vaig dir al senyor Cardona— que un dia el senyor Paco Masriera em féu anar a l'estudi del carrer de Bailén a cercar un paquet perque el portes a casa seva, del carrer de Vigatans. L'esmentat paquet, segons em digué el meu germá Pepe, contenia diversos objectes artístics que havien estat exposats el dia abans, amb motiu de la visita que feren els excursionistes a aquell estudi. Recordo, també, que allí, damunt d'una taula, hi havia escampats opuscles de propaganda per a la restauració del monestir de Ripoll, i uns altres de petits sobre lligons de l'excursionista; més ben dit, un memorándum que porta la data del 1884, publicat per l'«Associació Catalanista d'Excursions Científiques», entitat —vaig dir— que no sé on té el seu estatge, ni n'he sentit parlar, foca del que vosté me n'acaba d'explicar, i el petit record que en guardo de l'esmentat memorándum.

—Aixó vol dir, respongué el senyor Cardona, que tu no es aficionat a l'excursionisme.

—Qué no m'agrada, ha dit?; no ho cregui; el que sí que li diré, és que no puc dedicarlm'hi, perqué em sortirien cares i sense profit de cap mena, solament espero el diumenge per sortir a fora, sense apartar-me gaire lluny.

75

Índice

Amb aquesta relació mal tragada, voldria fer-vos comprendre que el senyor Cardona fou el primer que em féu conéixer el nostre Centre; i ell fou, també, qui em doná referéncies del lloc on tenia el seu estatge i dels seus fins culturals. Encara record() quan em deja: —Sempre que vulguis venir a veure les col•leccions que tenim, pots fer-ho; totes les tardes, de dos quarts de cinc per amunt em trobarás allí.

Jo llavors treballava al carrer de la Freneria, a la serralleria d'en Gabarró (abans Torres i Reietó). Puix que passada l'Exposició del 1888, el serraller Francesc Altadill traspassá el taller del carrer de Sant Pau a Esteve Andorrá (avui del seu fill Josep), i com sigui que a mi no m'agradaren els tractes del nou amo, me'n vaig acomiadar després de disset anys de prestar els meus serveis en aquell taller.

Solament com a curiositat us diré que, durant el temps que vaig estar a les ordres del mestre manyá Francesc Altadill, com a obres d'importáncia en qué jo vaig pendre part, record() les següents: la primera casa que fou edificada en ésser obert el carrer de Ludovic Pius, per l'arquitecte Villar, junt a les parets de l'església de Sant Pere de les Puelles.

Essent president del Col.legi Notarial Ricard Permanyer, l'any 1881, vaig treballar al nou casal del carrer del Notariat; i, ensems, a les dues cases que primer s'aixecaren al solar de l'antic convent del Carme, les quals avui corresponen al número 8 del carrer dels Angels i al 7 del carrer del doctor Dou. Al Seminari Conciliar, molt de temps, fins que s'inaugurá l'any 1882. Per encárrec de l'arquitecte Buigues, vaig fer i posar les argolles de ferro per sostenir la primera pedra al monument a Colom, el dia 26 de setembre de 1882. El mateix any col•locárem baranes de ferro florejat a les llotges del pati del Teatre Principal; a la vegada, instal•lárem un enorme ventilador dalt de les golfes sobre el rosetó del centre del teatre, on penjava la majestuosa aranya de temps immemorial. També per ordre de l'arquitecte Josep Estapé, el 1888, treballárem en les obres de nova construcció de l'Académia de Ciéncies, a la rambla dels Estudis. El 1888 també, a les obres de reconstrucció de l'antic convent de Montsió, situat la rambla de Catalunya, i abans a la plaga de Santa Anna.

76

Índice

També aquells anys vaig treballar a les baranes i portes que tanquen el parc de la Ciutadella, i als balcons de la caserna del carrer de Sicilia. I vaig fer molts d'altres petits treballs que són difícils de recordar.

Com ja he dit abans, a primers de maig del 1893 vaig abandonar el taller del carrer de Sant Pau i vaig venir a treballar al carrer de la Freneria, a can Ramon Gabarró. Qui m'havia de dir que al cap de poc temps d'estar en aquella nova casa havia de venir a prendre part a les tasques d'aquest Centre? Ara ho veurem.

Sigui casualitat o sigui el destí, a últims del mes de setembre del 1893 vingué a la botiga on jo treballava el senyor Josep Calcat, cosí germá del conegut mestre d'escola Francesc Flos i Calcat. Aquell senyor encarregá al meu principal que fes arreglar la porta del cancell del carrer del Paradís, puix que els ve'ins feia dies que l'amdinaven perqué no podien obrir la porta per la part de dintre, i que convenia posar-hi una mella i canviar la corda. Aquí he de fer constar que aquell temps de qué us parlo, després de la porta d'aquesta casa, hi havia un cancell de fusta, com els que es posen a les esglésies, i darrera d'aquella porta mampara hi havia una roda, en forma de corriol, tota voltada de campanetes, les quals, per mitjá d'una corda i un saquet de sorra al cap, en obrir-se o tancar-se la porta, prodlien diferents tons, un viu trintilleig, que ressonava per tots els pisos. Aquest procediment dura fins a l'any 1905, en qué fou tret l'esmentat cancell en inaugurar el nou estatge del nostre Centre. Com s'haurá comprés, el preferit per a aquell treball vaig ésser jo. Quina casualitat!

Mentre posava la corda i un tirador de ferro a la porta de l'esmentat cancell, arriba el senyor Cardona, el qual queda sorprés de veure'm, puix que no sabia encara que fos fora del carrer de Sant Pau, que fou on ens coneguérem. Després d'assabentar-se de com havia abandonat aquella casa, passárem a parlar de diferents coses, i tot treient-se les claus de la butxaca, m'invitá a visitar el Centre, i vaig pujar per primera vegada la petita escalada que conduTa al segon pis d'aquesta casa. En obrir-se la porta, es topava amb els capitells de les nostres columnes, quadre que de moment impressionava. Allí tot era reddit, per?) tot hi feia goig. S'estengué fins als bancons del carrer de la Llibreteria, la qual casa, del núm. 21, 77

Índice

també era del propietari Josep Calcat. Després, cap a l'any 1890, foren venudes les dues cases a la senyora Júlia de Muntaner.

Després de ressenyar-me quelcom de l'origen d'aquest antic temple, em féu veure les col•leccions de fóssils i petxines, posades en quatre vitrines arrambades a les parets, on es veien distribuYts els exemplars, i separats amb tota cura deis minerals que emplenaven les esmentades vitrines.

El senyor Cardona, amb aquella voluntat i bona fe que l'honorava, em donava explicacions del significat científic que per a l'excursionista representaven totes aquelles col•leccions. Veritat és que jo l'escoltava amb tota l'atenció, no perqué cregués treure'n cap profit, a causa de la meya incapacitat sobre el moviment científic (en el qual no entenia gens, ni hi entenc avui), sinó per pur compliment, en la seva bona voluntat.

Després, tot parlant, em preguntó si sabia un home que volgués exercir el cárrec de conserge del Centre.

—Que no en tenen vostés?, vaig preguntar-li.

—Sí, per?) en B. (era el conserge) no vol complir; s'ha endarrerit tant en el cobrament que per forQa l'haurem de treure.

—Que hi ha molta feina aquí?

—No, per?) es distreu amb altres coses i el cobrament no va bé.

I continuó el senyor Cardona: —Els trastes amb ell foren entrar a les quatre de la tarda fins a les vuit, i els dies que hi ha conferéncia tomar a dos quarts de deu fins a les onze, en qué es pot plegar. Doncs, hi ha dies que compareix aquí a l'hora de plegar i sempre té disculpes.

—Escolti, senyor Cardona, vaig dir-li llavors; referent al cobrament deis rebuts endarrerits, si vosté vol, jo li prometo que amb un mes li pot quedar tot liquidat; tinc un germá que en aixó té la má trencada. Jo li'n parlaré i, entre tant, també parlaré amb el meu principal, perqué em doni feina solament per als matins, i a la tarda podré venir aquí per fer el que vosté em mani.

—Está molt bé, el que tu dius; peró fixa-t'hi abans, si bé la feina no és molta, fora de passar alguna comunicació, i durant el trimestre fer el repartiment del butlletí, junt amb el cobrament d'uns 300 socis; molts paguen aquí, al Centre; no obstant, també la soldada és petita: 50 pessetes cada mes.

78

Índice

En vista que jo em trobava decidit a ocupar l'esmentat cárrec, el senyor Cardona digué que parlés amb el senyor Josep Galbany, que era qui ocupava el cárrec de tresorer interí, per la mort del senyor Manuel Balaguer, ocorreguda el darrer agost al balneari de Ribes.

Junt amb el meu germá Josep, ens presentárem al senyor Galbany, que s'entengué molt aviat amb el meu germá en tot el que es referia al cobrament dels rebuts endarreits i, respecte a mi, em digué que a la junta próxima ja en parlarien, per més que si el senyor Cardona hi estava conforme, com a conservador que era del Centre, es podia considerar com a cosa feta. I, realment, així fou.

79

Índice

6. LA NIT DE NADAL A NÚRIA I ULL DE TER

Seria cap a mitjan desembre de 1916 que una colla d'excursionistes, un estol de patriotes, entusiastes admiradors de la natura i de les seves gales, varen proposar-se d'estendre llur acció per les més alteroses muntanyes de la nostra terra, sense temenQa de cap perill, amb delit per commemorar una festa i poder plantar una nova Pita.

A tal propósit organitzaren una excursió que deixés un record agradívol. En qué havia de consistir l'esdeveniment? Tots estigueren d'acord que, per tal com se'ls venia al dessobre la festivitat de Nadal, una cosa d'alió més adequada fóra anar a celebrar la "Missa del Gall" al santuari de Núria, a l'objecte d'honorar la patrona del nostre Pirineu. Peró, com ho farien? A algú va acudir-se-li citar un nom iblustre: el del bisbe de la Seu d'Urgell, i va esmentar-se l'amistat amb qué aquest honorava el Centre Excursionista de Catalunya. Hi havia entre els presents mossén Jaume Oliveras, el qual, freturós d'ésser ell el primer de poder, en tal diada, celebrar una missa en aquells solitaria cimals, s'encarregá d'escriure al prelat demanant el permís corresponent. 1, concedit telegráficament el permís per conducte del senyor rector de Queralbs, ja sols faltava organitzar la sortida, i no es parló d'altra cosa que d'aquella nit tradicional en qué tot traspua vida, joventut i joia.

81 Índice

Fou arribat el dia 23 de desembre, i a les cinc de la tarda, en el rápid de Sant Joan de les Abadesses, els excursionistes sortien de Barcelona per fer nit a Ripoll. Formaven l'expedició els companys mossén Oliveres, els germans Josep i Joan Botey, Antoni Barrie, Josep Guilera, Miguel Zapater, Ramon Soler i Lluch, Antoni Esbert, Ramon Gaztañondo i dos estrangers deis quals no recorda el nom el qui firma aquestes notes. En Joan Sala i Pau Badia, que eren també de la colla, seguiren el viatge cap a Sant Joan, Camprodon i Ull de Ter, on esperarien els que havien d'arribar de la banda de Núria.

El dia 24, ben de jorn, els altres companys sortien de Ripoll per dirigir-se a Ribes, a Queralbs i al santuari, terme de la ruta.

Després de reposar un parell d'hores a Ribes, deixaren aquesta xamosa vila i s'encaminaren al típic poble de Queralbs, encastellat en una avangada de la serra, dominant la riallera valí del Freser. Queralbs és un deis pobles que han estat visitats, fins no fa gaire, únicament a l'estiu, pub que avui, grácies a l'excursionisme, ho són en plena hivernada per molts excursionistes que s'endinsen per aquelles valls, assolint els espadats cimals que les circumden, amb l'afany de contemplar-ne i gaudir-ne les belleses, molt més intenses en aqueixes temporades en qué la neu cobreix prats i riberes i en qué l'atmosfera pura i transparent ens hi deixa albirar corprenedors panorames.

Deixa enrera el poble de Queralbs i, seguint el vessant de la muntanya, passant per la ben situada font de la "Rara", a cosa de mitja hora del poble, s'arriba a l'abandonada capella coneguda amb el nom d'«Oratori», des d'on pot admirar-se molt bé el panorama que permet fer-se cárrec de la topografía del país que es trepitja. Els excursionistes tenen a llurs peus el Freser, la valí del qual han remuntat, i que deixen per endisar-se per l'abrupta engorjada del riu Núria, que allí mateix se li ajunta.

El camí baixa sobtadament entremig d'una bona gruixa de neu, passant, al cap de poca estona, el típic pont de "Cremar; i, travessant el riu, es comenga la forta pujada per la vora esquerra, seguint el vessant d'un gegantí encinglerat.

82

Índice

Després de passar la "Coya Paredada", amb cosa d'un quart s'assoleix el renomenat "salt del Sastre".

Des d'aquest indret, i a l'altra part del riu es descobreix la bella "Fontalba", amb ses aigües escumejants, que vénen saltironejant entre trencat rocam i verdosa boscúria.

El camí, en aquest lloc, estava convertit aleshores en un senzill pla inclinat, format per una grossa espessor de neu, restant tan sois en descobert les pedres de la barana que sosté el camí.

Després d'haver recorregut amb tota felicitat aquésta part del camí, tan fácil a l'estiu i tan dificultós a i'hivern, arribaren a la cascada anomenada "Cua de Cavall", la qual produí un efecte encisador. Tenia la cascada un frontó de glag, format sens dubte per l'escuma, veient-s'hi al mig un forat rodó que formava un nou saltant les aigües del qual rebotien contra les roques de sobre el camí.

Passada la recolzada que forma l'engorjat del riu, la vall s'eixampla.

Arribant al pla de "Sallent", on es veia estimbar-se a má dreta la cascada de la "Font Negra", nascuda al repeu del "Torreneules". En ésser aquí, alguns dels excursionistes tingueren de calgar-se els "skís", perqué el gruix de la neu anava augmentant al seu pas. A poca distáncia es deixa a l'esquerra el pont dels "Tres molins", pel qual passava el camí vell.

Travessant el riu més amunt, pel pont d'«En Riba», s'entra de ple a la valí de Núria, encerclada d'enlairades muntanyes i creuada per enjogassats corrents que s'esmunyen mandrosament entre un verdós herbei que cobreix el pla. Per per Nadal és ben diferent: la verdor del paisatge s'havia convertit en un mantell blanc de més d'un metre de gruixa, destacant-se al bell mig la silueta del santuari de Núria, com també la petita capella de Sant Gil, mig enrunada per la neu, i la típica font d'aquest nom, que amb prou feines es veia. La porta o reixa d'entrada a la plaga era mig colgada. Allí els esperava, avisats des de Queralbs, una comissió de tres homes, la dona d'un d'ells i una criatura de pocs mesos: una bona gent que era el primer any que feien de guardians d'aquell santuari, i passaven el temps apariant els desperfectes ocasionats per les grans nevades.

83 Índice

Aprofitant les poques hores de claror de dia que quedaven, alguns deis companys es dedicaren a fer fotografíes, i altres feien esport per la neu, mentre que uns de joves i entusiastes, armats de picots i pales, obrien camí per poder comunicar-se amb l'església nova.

Soparen d'hora, i alguns se n'anaren a dormir, refiats que a l'hora de la missa ja es despertarien.

Serien quarts de dotze de la nit quan les campanes de Núria sonaven amb alegre tritlleig, mitjangant el qual semblava que els saludés la Verge Regina del Pirineu. A tal crida, poc trigaren a sortir tots a la plaga. La nit era espléndida, clara, transparent, amb una temperatura de quatre graus sota zero.

En contemplar I 'antiga església que data del segle XVII, rónega capelleta, convertida avui en magatzem de llenya i trastos vells, els cors s'entristeixen de veure aquelles parets encara brfenes de la seva mare i ávia.

L'església nova s'alga al seu costat, i si bé té capacitat per a mil cinccentes persones, no té pas l'encís de l'antiga.

En tocar les dotze, hora desitjada per tots, les campanes tomaren a escampar llur alegre tritlleig i, presidits dels de la casa, els excursionistes ens dirigírem al nou temple.

Vuit ciris dauraven el magnífic altar; una auréola puríssima i opaca resplendia sobre els caps deis assistents. La fredor era intensa, peró l'entusiasme ho veng tot. Seguidament i'oficiant, mossén Jaume Oliveras, sortí de la sagristia revestit de solemnitat. En comentar el Sant Sacrifici els cors de tots s'animaren, desapareixent aquella mena de fredor que els entristia. Agenollats tots, ningú gosava a moure's ni a respirar; peró la temptació, que tot ho veng, els obligava de tant en tant a fregar mans i orelles, i fins algú trobava que la missa era més llarga que de costum, ignorant, sens dubte, que es tractava d'una "Missa del Gall", per tant, triplicada.

84 Índice

Per fi vingué el moment de l'Elevació: les testes de tots s'inclinaren davant Déu Omnipotent, homenatjant sa immensa majestat.

Acabada la Missa, mossén Oliveras entonó la "Salve Regina", que tots acompanyaren, i seguidament es cantaren els seus "Goigs".

Enmig de la bona germanor i gran entusiasme torna la comitiva a l'estatge: un edifici que compta actualment amb cent cinquanta habitacions molt ben moblades.

Asseguts a la taula del gran menjador, preparada com si fóssim a l'estiu, algú tingué la iniciativa que es podria fer el "ressopó" entorn de la llar. Tots els companys s'associaren a la idea, coronant així la festa amb excelsa solemnitat, aplegats entorn del foc, tenint a llurs espatlles el cercle de la regió muntanyenca.

Durant el "ressopó", les converses s'animaren, unes en broma i altres en to seriós. Es contaren anécdotes, llegendes i tradicions: sobretot aquella segons la qual sant Gil vingué a Núria a fer peniténcia per allá l'any 700, i, fet perseguir per "Witiza", va fugir amagant abans la creu que adoraya, l'olla de qué se servia i la campana amb qué cridava els pastors a l'hora d'oració.

També ens explica, aquella bona gent, els aplecs més memorables i típics que es celebren a Núria.

Una de les romanalles de l'avior i que passen desapercebudes per la major part del poble és l'aplec de "les farines". Per a aquells a qui pugui interessar anem a referir com es feia la festa en époques en qué tenia molta més importáncia que ara.

En la diada de Sant Pere, 29 de juny, es feia la festa d'obertura de l'església i de les altres dependéncies, acudint-hi els pastors d'aquelles contrades.

85 Índice

Després de l'ofici s'organitzava una processió, després de la qual tots els concorrents passaven, amb llurs cassoles, a recollir, de calent en calent, les "fajines", com també un bocí de pa que completava aquell ápat.

Avui en dia, els aplecs més concorreguts són per les festes de la Mare de Déu, 15 d'agost i 8 de setembre, i el més curiós és per la diada de Sant Gil, el primer de setembre.

Alguns dels companys se n'anaren a dormir, vist que el temps es posava plujós, i es desistí, per tant, de fer la travessia vers el xalet d'Ull de Ter, on esperaven els companys Joan Sala i Pau Badia, els quals —segons digueren després— havien passat tranquil•lament la nit de Nadal.

Un cel ciar i una bonanga com mai podíem somniar foren les principals característiques de tota la nit, passada en bona part a la vora del foc; després sortírem al defora calgats d'«skis» i pujárem al coll de la Marrana, i, en haver-se esplaiat forga estona per aquells plans, se n'anaren cap a dormir.

El dia següent ja no es presentó tan bonic: a la matinada unes folies ratxades de vent anaven acumulant boires i més boires, que no els deixaven pas albirar els raigs esplendorosos del sol desitjar. Tot el dia el passárem voltant d'ací i d'allá, fins que, venguts per les jornades que portávem fetes, i guanyats per la son, ens retirárem a reposar. El dia següent també es presentó per aquest mateix estil, i, convenguts que els demés companys no havien pogut passar, seguint el mateix camí de la pujada, retomárem a Barcelona, després d'haver frlit emocions inoblidables.

86 Índice

INSTITUTO DE ESTUDIOS ALTOARAGONESES DIPUTACIÓN DE HUESCA

9 7 88486

56465