BARCELONA, PRIMAVERA DE 1884
AMÀLIA I AMÈLIA
La família Altamira està reunida al jardí posterior de la casa, una casa barcelonina que gaudeix de la singularitat de posseir un petit jardí cobert de plantes que alegren la vista. És un capvespre daurat de primavera; els dies són agradables, les temperatures suaus, les nits encara fresques i l’aire perfumat amb aroma de farigola i romaní. A en Dionís, que ja ha arribat del despatx, li agrada seure a la fresca amb la Clara, la seva esposa, i fer veure que juga amb les nenes, l’Amàlia i l’Amèlia. Els arbres, abans despullats com esquelets dessecats, s’han vestit de fulles, l’herba ha adquirit un verd intens i aviat les flors apareixeran, acolorint i delectant la vista. És un goig poder gaudir d’un maig daurat i transparent. És un capvespre daurat de primavera. La claror, ja indecisa i feble, llisca lentament envers un esclat d’estrelles titil·lants. Les nenes, dues bessones idèntiques com dues gotes d’aigua, s’hi estan una bona estona, una estona farcida de conversa general, de diàleg i de xerradissa col·lectiva esperant l’hora de sopar. És un capvespre daurat de primavera que s’ha anat enfosquint. La família ha decidit entrar a l’interior de la casa i dirigeix una darrera mirada al jardí. Un molest insecte empipador voleteja,
14
Montserrat Anguera i Soler
brunzint amb monotonia al voltant d’un llum que encara no han apagat i, a través de la finestra oberta del menjador, se sent l’últim diàleg de pardalets, que s’acomiaden abans d’anar-se’n a dormir. La nit embolcalla la ciutat. La primavera va fent camí i es va acostant a l’estiu, les plantes destenyides de l’hivern es van transformant en un exuberant colorit i els raigs d’un sol acariciador semblen esclatar; l’herba es mou graciosament amb la brisa, que la fa inclinar suaument segons la direcció d’un airós ventijol. La Clarissa contempla complaguda les seves filles. L’estança és alegre, lluminosa, orientada cap a l’est; és on les nenes juguen i on disposen dels seus objectes preferits, des de les nines i els seus vestidets fins a una capsa de llauna que llueix, a la part frontal de manera visible, la figura del timbaler del Bruc; una capsa que conté les mil i una meravelles que tant les omple de satisfacció. És aquí també on despleguen les seves activitats escolars i on, en aquest moment, practiquen la lectura i l’escriptura i on realitzen l’aprenentatge que després, els anys vinents, desenvoluparan. —Heu fet els deures? —Sí –contesten a l’uníson amb un sospir d’alleujament. —Què significa aquest sospir? —Sospirem per les vacances. —Ja s’apropen. Es produeix un nou sospir. —Tarden massa. La Clarissa les mira complaguda; les nenes, com totes les altres, desitgen plena llibertat per jugar, córrer i canviar d’escenari. Cada any a l’estiu juguen amb les amistats que retroben a Puigcerdà després d’un curs sencer sense veure’s, perquè van a col·legis diferents i viuen en barris diferents; en una paraula,
Crònica d’un rapte
15
són amistats d’estiu i quan comença la calor, es desperta la seva fal·lera per les vacances i tot allò que comporten, especialment la trobada amb les amiguetes i les excursions per la contrada; excursions que s’estenen per tota la Cerdanya, des de Das fins més al nord ja en terra francesa. Sí, els pares les han acostumat a viatjar, no volen que les seves filles siguin criatures inactives, estàtiques, i elles han respost joiosament perquè són de tarannà dinàmic i bellugadís. —Quant falta perquè anem a Puigcerdà? —Poquet, cada dia una mica menys. —Això ja ho sé, mamà –diu l’Amèlia. —No siguis impacient. —Jo també ho soc –anuncia l’Amàlia. —Què dius que ets, Amàlia? —Impacient. —És clar, ja sabem que totes dues sou iguals en tot: impacients, entremaliades... —Jo no –diu l’Amàlia. —No què? —No soc entremaliada. —Bé, un punt a favor teu, no ets entremaliada, però la teva germana no diu res i somriu i jo sé per què. Efectivament, l’Amèlia somriu i pensa que en aquesta qüestió ella té doble ració, la d’ella i la de la seva germana. Si bé les dues nenes són idèntiques, l’Amàlia és, no precisament conformista, però no tant vehement com l’Amèlia, que acumula vivacitat i tenacitat per a totes dues. Núvols d’un gris cada vegada més fosc s’escampen pel cel i un vent fresquet aixeca les muntanyetes de fulles seques que encatifen el terra i les dispersen irregularment per les voreres. Residus d’una estació ja closa. Catifes d’or vell, barrejades d’un color marró clar.
16
Montserrat Anguera i Soler
Es comença a fer fosc, l’ombra cau sobre els carrers que han deixat de ser sorollosos i una gran pau s’estén per la ciutat silenciosa. Els pares de les nenes es preparen per anar de compres aprofitant que és dissabte, un dia que en Dionís gaudeix de llibertat, sense subjecció d’horaris i que, per tant, es pot dedicar plenament a la família. —Volem venir, volem venir! –diuen a cor. Com sempre, tot ho fan conjuntament, entre elles sempre hi ha avinença, ni tan sols els passa pel cap que puguin desitjar coses diferents. I, naturalment, han sortit amb la seva. No és que siguin dèspotes, no són d’aquelles criatures que s’aprofiten de la seva situació privilegiada per aconseguir que tothom faci la seva voluntat, que compleixi els seus capricis, però els agrada fruir d’un canvi marcat pels dies sempre iguals de la setmana i ara tenen l’ocasió de respirar l’aire de la ciutat amb l’agradable companyia, no sols de la mare, com cada dia, sinó del pare que els dies feiners se’n va a l’oficina i no el tenen tant al seu abast. Realment, és una cosa meravellosa poder passejar-se per la ciutat tots junts, amb el papà tan a prop. El papà que les feia volar pels aires quan eren petites i que ara s’uneix als seus jocs sempre que està disponible. Ara que ja són grans –diuen seriosament–, poden anar de compres, no faran rebequeries, es comportaran com dues senyoretes i faran quedar bé els pares. Han arribat a casa satisfets de les compres. La llum i la claror de l’horabaixa s’adrecen cap a un capvespre que s’anuncia lluminós i clar sota un cel transparent. Seuen tots quatre al voltant de la taula rodona i blanca del jardinet posterior, mentre les bessones expliquen les mil coses que han observat durant el passeig pels carrers. Els pares les escolten complaguts; ni s’ima-
Crònica d’un rapte
17
ginen que, al voltant d’aquesta mateixa taula, rodona i blanca, aviat només en seran tres. La llum diürna s’apaga lentament, el dia agonitza. Es produeix una transició, quan el sol ponent s’acomiada amb els darrers raigs lluminosos. Aviat les ombres envairan la ciutat. La vellutada obscuritat de la nit, ja arribada, cobreix el firmament d’estrelles diminutes, múltiples i brillants.