JOAN BOSCH I PLANAS
DELS DOS COSTATS DE L’OCEÀ
Primera edició: abril de © Joan Bosch i Planas, © Ediciones Carena, © Margarita Bartolomé Pina, del pròleg, Ediciones Carena c/ Alpens, - Barcelona T. www.edicionescarena.com info@edicionescarena.com Disseny de la col·lecció: Sandra Jiménez Castillo Marina Delgado Torres Maquetació: Adrián Vico Disseny de la coberta: Álex Salinas Correcció: Ian Gómez Supervisió: Jesús Martínez www.reporterojesus.com DIPÒSIT LEGAL: B - ISBN ---- Imprès a Espanya - Printed in Spain Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent les fotocòpies i la difusió a través d’Internet—, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públic.
A totes les persones que he conegut a la vida, perquè de totes he après i de cadascuna en tinc un bri.
PRÒLEG
Bajó del coche. Ya era noche cerrada. Respiró hondo. Y entonces percibió que el olor de la noche había cambiado: era un perfume fresco y ligero, un perfume de hierba tierna, de verbena y albahaca. Se puso de nuevo en marcha, agotado pero aliviado. ANDREA CAMILLERI, El olor de la noche. 2014
Aquesta fou l’experiència viscuda quan transitava pel llibre que
tens entre les mans. Les seves històries, cadascuna d’elles, em conduïen per camins, alguns inexplorats, altres, força propers. Calia arribar fins a la fi del relat, a vegades misteriós, sorprenent gairebé sempre. I era, en aquell instant, quan em permetia baixar del cotxe i tornar enrere. Assaborir el trajecte fet, el paisatge, les descripcions suggeridores, els personatges descoberts, els seus sentiments i relacions que s’anaven desvelant a poc a poc, la fragància de la nit i l’encanteri de l’alba. Experimentava, a frec de pell, la impressió que cadascuna d’aquestes sensacions deixava en mi. Elles connectaven amb un indret íntim, ple de valors, que s’havien fet meus des de molt temps abans: l’amistat, l’estima mútua, el respecte i la fidelitat a una terra sentida com
10
Joan Bosch i Planas
a pròpia, l’apertura a la diversitat de tantes formes expressada i la tendresa que ens porta a tenir cura de les persones en situació de risc. Calia, però, tornar-me al cotxe i continuar el meu viatge, alliberat el cor de tot pensament i quedant-me només amb els sentiments i els valors assaborits. I això és el que fa de Joan Bosch i Planas un magnífic narrador d’històries carregades de sensibilitat: «Coneix el poder de les paraules, el poder pausat i rítmic per subjugar un auditori de lectors, que saben de l’encís de les cròniques que ens parlen de la intensitat de la vida i de la terra perquè constitueixen fragments del mateix espai vital.» (J. Solé i Bordes, 2011). Pot ésser la pròpia trajectòria personal de l’autor, qui ha estat responsable d’aquestes qualitats, que no s’aprenen als llibres sinó apropant-se a la vida, amb els ulls i l’ànima oberts a tot allò que trobem pels camins. I en Joan Bosch ha creuat molts. La seva inquietud cultural, i l’afecció pels estudis i la recerca històrica el portaren a Amèrica Llatina, on va conèixer diversos països i cultures, des d’una perspectiva etnològica i antropològica. Professor Investigador per la Universitat Tecnològica dels Andes (UTEA) del Perú, des del 2007, combina en l’actualitat la seva activitat d’estudi i recerca amb la seva vocació escriptora. Els seus darrers llibres publicats: Rere els ulls. Fotografies de l’Amèrica Llatina, 2007; El patio del sol, 2010; La chacra, 2011; La luna y el alba, 2012; Mexicandino, 2017; i els articles en els diaris La Jornada de Mèxic, Listín Diario de Santo Domingo (República Dominicana), El Comercio del Cusco (Perú), en el Semanario de Guadalajara (Mèxic) o en els mitjans locals del Penedès (Catalunya), recullen i difonen alguns resultats de la seva investigació històrica sobre el segle XVI a aquests països i, en especial, els costums, la riquesa cultural i la vida, en forma de relats curts, dels quals és una mostra el llibre que ara presentem.
Dels dos costats de l’oceà
11
El títol Dels dos costats de l’oceà ja ens suggereix que estem davant d’una trajectòria que no sabem cap a on ens portarà. Però, anem en compte! No es tracta de dos conjunts sense lligams entre sí. La identitat mateixa de l’autor, construïda al llarg dels anys des d’unes arrels ben fortes en la seva estimada terra catalana, s’ha anat enriquint al incorporar experiències i llenguatges: un munt de coses noves i de nous sabors de l’Amèrica Llatina. Un mestissatge pastat amb amor i des de l’estima mútua. El primer grup de relats, sota el títol D’un costat, comença amb un escrit molt expressiu d’aquest tret identitari. Es tracta d’una carta, escrita per primera vegada en català, d’un enamorat a la seva estimada «perquè fos el meu present, el meu petó embolcallat en unes paraules que, qui sap, potser poden arribar encara més al fons del cor que totes aquelles altres que he compartit amb tu des de que ens estimem» (Sunqullay). Un gest d’amor, enviat des d’altres terres, que està per damunt de llengües i fronteres: «Ni la meva llengua ni el fet de no haver nascut en el teu país, han estat obstacles que no ens hagin permès viure amb passió…» (ibídem). El relat ens parla de dos joves que pateixen una minusvalidesa que volen anar superant amb esforç i sense complexes. Des d’aquesta primera narració, descobrim el reconeixement de la diversitat com un tret profundament humà i proper. Els personatges que dona vida el Joan són molt diferents i, al mateix temps, ens porten a un món humanitzat que es mou per relacions i atraccions fortes entre ells, relacions que s’estenen també a altres éssers vius: el gos Erro, el cactus armatocereus, fins i tot la rateta Pérez. Fixem-nos en una d’aquestes curioses relacions: «Amb el pas del temps, l’afecte que va tenir l’Ampeli pel cactus va arribar a ser realment sorprenent, va ser el seu company incondicional i va ser amb ell amb qui va compartir les decisions més importants de la seva existència» (L’armatocereus).
12
Joan Bosch i Planas
Només una de les narracions ens porta a un altre món tecnificat on les màquines són les veritables protagonistes… que actuen rebel·lant-se, com els humans! En aquesta primera part, és la vida quotidiana, un paisatge conegut, on succeeixen fets domèstics, menuts, com pot ser el record d’un sopar a la seva infantessa, o transcendents, com la mort d’un dels personatges. Una mort esperada o imprevista. O un viatge rutinari, que permet tornar a casa cada dia. Tant se val. Les descripcions primeres donen pas molt aviat a la intensitat de sentiments dels protagonistes on diversos tipus d’atracció ocupen un lloc fonamental: atracció de l’aire («aquell buit que l’atreia cada cop més i que, de manera progressiva se li mostrava obert…», [El finestral]); del cos de l’altre («ella li havia dit que se’l menjaria», [Amors]); d’una energia desconeguda («fou com si una força energètica l’hagués capturat i… traslladat a una altra dimensió», [L’abducció]); de dues persones que s’estimen («les dues joves es van fer inseparables», [L’altre món]). De cop, el relat et transporta a finals sorprenents, més propis de novel·les de misteri o de ciència ficció. En un altre relat, L’amor de la mare, ple de tendresa, és el sentiment que perdura en el protagonista, des del record i el reconeixement d’una identitat rebuda como un llegat preciós: «Em vas engendrar amb una atmosfera vessada d’identitat i de la qual vaig mamar la major part de la meva vida (…) De la meva terra tinc la parla, el to de veu, l’alè per cridar i defensar-la (…) Em vas ensenyar tantes coses, que em manca temps per transmetre-les i compartir-les». Però, de nou, aquesta identitat es capaç d’obrir-se a una altra, la de la seva esposa, que li correspon amb «el respecte més impressionant» a la cultura i manera de fer de la mare, només coneguda a través de les mans i la forma de comportar-se del fill (La carta circumscrita).
Dels dos costats de l’oceà
13
El segon conjunt de relats porta per títol «…i de l’altre». Ens trobem ara al continent americà, que ja havia sortit a la primera part, en alguna de les narracions, com si aquest referent tingués ganes de fer-se present des de l’inici. El viatge per aquestes pàgines recull l’aroma, el paisatge, la vida i costums d’aquelles terres d’Amèrica Llatina. A vegades, Joan Bosch ens fa sentir com el foraster que arriba a una ciutat caribenya i és rebut amb la proverbial acollida, un regal poc comú que et sorprèn i remou sentiments moltes vegades oblidats. En altres relats, les protagonistes són gent de la terra, identificada amb ella pel color de la seva pell o pels paisatges viscuts i experimentats de nou: «A Plàcid el satisfeia el fet de saber que el sol surt abans a Cusco que a Lima. L’entusiasme per haver pogut veure néixer el dia a la seva terra, de nou i des de casa seva, el va emocionar fins a despendre llàgrimes de felicitat», (L’alba). Qui ha viscut uns anys en aquestes terres pot sentir quelcom semblant a Plàcid al submergir-se en la lectura dels relats. El realisme de la seva descripció provoca records i sentiments embolcallats d’una certa melangia. Tots desprenen l’aroma d’un valor clau en aquestes cultures: el respecte a la terra i a la natura. «Llum tenia la pell del color de la terra de la vall on va néixer. Potser era per aquest motiu que no havia un sol dia que no la festegés mitjançant les constants passejades que li donava per percebre les seves vibracions», (La terra). «Era el seu lligam amb la terra el que Itzel creia que determinava voler conèixer-la cada vegada més», (Itzel). I no només la terra: les albades, els boscos, l’arc de sant Martí quan surt després de la pluja, la lluna fent la ronda per l’espai… i quan una jove, admiradora de Frida, es decideix a pintar i dibuixa «arbres verds i blaus i vermellosos.. i celatges: blaus, rogents, grisos.. Molta naturalesa, de la viva, mai de la morta», (Les dues columnes). Recordo la passió que posava Hilda Llanquinao, una dona maputxe a la
14
Joan Bosch i Planas
qual dirigia la tesi doctoral, quan defensava el valor fonamental del respecte a la terra en la seva cultura. Perú és l’escenari preferit per Joan Bosch en les històries narrades: els seus terratrèmols, la guerrilla emboscada en el bosc dels Aguajes, el mirador de Chabuca amb els seus records històrics i el restaurant amb els plats típics fets amb components propis del país. Sobresurt, per damunt de tot, l’entusiasme de l’autor per una ciutat feta seva: «Cusco, situada rere les muntanyes que se apreciaven majestàtiques sota un cel radiant que ocupava tota la meva privilegiada pantalla, deixava que es notés en l’atmosfera la seva màgica i misteriosa energia», (El viatge). Per suposat, hi ha altres països, anomenats o suggerits, en altres relats: Mèxic, República Dominicana… També hi ha costums i valors que traspassen fronteres i troben un lloc fonamental al cor de les narracions: la música, la dansa, l’amistat i l’amor. Tots ells es donen en situacions, a vegades insòlites, a vegades tristes, però, com diu el propi autor, molts d’aquests relats porten «uns fets i uns espais que estimulen i exalten l’innegable pertinença a una terra i a uns valors que, al mateix temps, contribueixen a construir l’autèntica identitat», (La trobada). Ara sí. Deixem al lector o lectora que puguin fer el viatge per les pàgines d’aquest llibre, pujar i baixar del seu cotxe, assaborir la fragància de la nit i l’encanteri de l’alba, el misteri de cada relat o el record d’unes terres, potser un dia visitades… Comença ara el vostre torn! MARGARITA BARTOLOMÉ PINA
D’UN COSTAT…
SUNQULLAY
Sí, efectivament, soc jo. No t’estranyin les meves paraules es-
crites en la teva llengua. Encara que, de totes formes, crec que, després de la sorpresa, no tindràs dubtes de qui això t’escriu pel traç de la cal·ligrafia. He fet tot el possible per que fos, precisament, en aquests dies que poguessis rebre la meva primera carta en català, per que fos el meu present, el meu petó embolcallat en unes paraules que, qui sap, potser poden arribar encara més al fons del cor que totes aquelles altres que he compartit amb tu des de que ens estimem. No em preguntis com he pogut aprendre, ha estat un veritable màster, però tota la glòria se l’ha d’endur el nostre amic comú amb qui he conviscut aquestes darreres setmanes, les mateixes en les que no t’he pogut escriure degut al treball arqueològic que ens ha portat fins aquesta selva de Guatemala. Dormíem poc per les ganes que teníem, ell, de voler ensenyar-me i de que aprengués el necessari per poder escriure’t tot just a l’acabar la primera tanda d’excavacions; i jo, pel goig de fer-ho i pel sentiment emocional que, de ben segur, sentiràs al llegir-me en aquesta nova fase comunicativa. Noto, mentre es deixen anar les paraules, que aquestes tenen avui una intensitat més gran. És com si cadascuna d’elles portés una capa, un embolcall, un quelcom afegit que s’ha escapat de
18
Joan Bosch i Planas
mi. No sé dir-te exactament de quina part, però els meus dits, per exemple, com si volguessin estirar-se fins arribar a tocar-te, s’afanyen a configurar-les perquè saben que, de totes maneres, son elles les que ara volen arribar fins a tu. No hi ha dubte que tota la força que m’acompanya és la de la teva imatge en la meva memòria, la que s’ha format d’amor, i que tot el que fins ara hem fet plegats i el que es genera cada dia quan em desperto a trenc d’alba, em dona la sàvia necessària per avançar en la tasca compromesa. Però ara, a més, el fet de poder escriure’t en català provoca que em senti encara molt més a prop de tu i augmenti la necessitat de la teva presència en el meu espai, doncs em sembla tenir alguna cosa teva manllevada que t’haig de tornar. Com et dic, si aquestes paraules que avui t’escric m’apropen a tu, també ho fa el temps que, mentrestant, passa deixant-nos a cada instant la distància del retrobament molt més a la vora, tot i la melangia que, de tant en tant, pretén fer de les seves esquinçant-me l’ànima alguns moments del dia. El fet de no tenir possibilitats d’escoltar-te via telèfon, per la manca d’aquest servei en la zona, m’agreuja les nits tan sols superades pel desig del meu aprenentatge. Així i tot, el convenciment de que tu i jo ens complementem, que només ens sentim sencers quan estem junts, encara que les nostres mancances siguin les mateixes, no acaba de fugir del meu pensament. A propòsit de distàncies, he de dir-te que encara ronda pel meu cap la teva negativa a la meva marxa. Ja sé que em vas dir que em perdonaves, però era del tot necessari que prengués part activa en la teva causa, la qual, deixa’m recordar-t’ho, també és la meva. La compensació per la feina que vaig acceptar i que ens manté provisionalment allunyats l’un de l’altre acabarà de fer realitat el somni pel qual hem estat lluitant plegats aquests darrers temps. Una llunyania, per altra banda, que, encara que sembli física, no és del tot real, ja que, a vegades, el nostre es-
Dels dos costats de l’oceà
tat ens allunya molt més de les coses més properes que no pas un oceà. En el pitjor dels casos, pel que fa al meu cas, creuant l’Atlàntic encara podria arribar fins a tu nedant, d’alguna cosa haurien de servir les hores emprades que em van permetre guanyar aquelles medalles en els Jocs Paralímpics. La poca vida de les nostres cames no ens permet anar per terra i, si almenys les meves em deixen avançar per l’aigua, les intervencions que finalment podran fer a les teves et faran avançar en el paviment. Crec que serà la solució definitiva que podrà portar a bon terme el complement, expressió de la qual hem fet el nostre símbol d’amor. Quan penso que foren precisament les nostres cames les que ens van presentar la resta del cos en aquella àrea de rehabilitació de l’hospital en el que estàvem reclosos, se m’escapen les llàgrimes, no se si d’emoció, però certament sé que no son de dolor. L’angoixa de portar el destorb d’unes cames penjades gairebé inservibles va esdevenir fugissera quan la resta del meu cos va començar a vibrar per la teva presència cada dia més constant gràcies a la complicitat dels terapeutes que feien el possible per fer-nos coincidir. Ara, tot son records, fàcils de tenir presents perquè tenen l’origen just en aquell moment en què em vaig sentir renéixer al saber que també m’estimaves des de molt abans de que et confessés el meu amor i de que et proposés viure una vida plegats amb el que tot això podria suposar. Ni la meva llengua ni el fet de no haver nascut en el teu país han estat obstacles que no ens hagin permès viure amb passió i amb un desig constant de mimar la pell dels nostres cossos; unes carícies, per cert, que hem dedicat molt més a les nostres cames que a altres parts més vives del nostre organisme. Amor meu, resta poc temps per la meva tornada. Un cop a casa, després de l’abraçada que deleixo donar-te, intentarem,
19
20
Joan Bosch i Planas
el més de pressa possible, que ens confirmin el dia de la teva primera intervenció. I així que es pugui, haurem de fer efectiva la promesa que he fet d’enviar la teva cadira de rodes a un noi d’una aldea d’aquest país en què vaig venir al món, i que per això van acceptar que hi podés tornar per participar en aquests treballs que, ara com ara, em tenen deslocalitzat i privat de tu. Rep una forta abraçada plena d’amor de qui t’estima des de la interioritat de l’ànima. Fins aviat. Pablo.
PD: Estic segur que en aquesta carta hi trobaràs errades gramaticals, et prego me les dispensis, però sàpigues que en cada una d’elles es pot desprendre un bes que vol arribar fins als teus llavis.