La galeria dels quiets TEASER by Ediciones Carena

PRÒLEG

Algunes patologies tenen un nom que, a primera vista, no sug-

gereix gran cosa. Altres, en canvi, han estat batejades de tal manera que el seu nom suscita immediatament la idea de dificultats, probablement grans dificultats. Cristina Harster Wanger té paràlisi cerebral. I des del primer moment es va proposar superar-les. I també es va proposar que algun dia ho explicaria. La paràlisi cerebral és, a grans trets, un trastorn del to muscular, de la postura i de la coordinació dels moviments, que en alguns casos afecta també les capacitats intel·lectuals, a conseqüència d’una lesió del sistema nerviós central esdevinguda abans que aquest hagi completat la seva maduració, és a dir, al voltant del naixement o en els primers anys de vida. Per sort, l’afectació de Cristina Harster s’ha limitat al plànol físic i amb un grau qualificat de lleu. Tanmateix, al llarg del llibre veiem com són de nombroses les fites que s’ha hagut d’anar marcant i com de constant i intens l’esforç per aconseguir-les. En aquest llibre l’autora recorda les seves primeres passes a l’escola i el recorregut per les diverses sessions de fisioteràpia o de logopèdia, però des de l’autocrítica i amb un gran sentit de l’humor que, qui la coneix, sap que és un dels seus trets característics. El relat arriba fins a l’actualitat, de manera que inclou l’episodi que explica el fet que em trobi escrivint aquest pròleg: vaig conèixer Cristina Harster en la meva condició de metge foniatra i terapeuta de la veu i de la parla; però, com passa sempre amb ella, aviat la relació va ser no només professional sinó

Cristina Harster Wanger

d’amistat i no podia pas negar-m’hi després que Cristina, amb lloable perseverança, mai falta a escoltar i animar els concerts de la meva coral. És un llibre molt amè, interessant, que té l’esperable valor testimonial però, a més a més, indubtable valor literari perquè Cristina Harster sap escriure. Arribats aquí, cal parlar del personatge. Es tracta d’un esperit cultivat; per una banda, en podem dir lletraferida: filòloga, traductora, escriptora de relats, integrant d’un grup de tertúlia i comentari d’obres literàries a l’Ateneu de Barcelona. Amant de la música, sobretot la clàssica, tot plegat l’ha portat a rebre classes de cant, de què n’és apassionada. Però diria que el tret més destacable de l’autora ve del fet que estima per damunt de tot la Comunicació. Si la mirada i somriure franc, empatia, sentit de l’humor, confiança en les pròpies possibilitats, tot allò que dona credibilitat al missatge, són algunes de les característiques del bon comunicador, aleshores Cristina Harster n’és una crac. Però el seu perfeccionisme l’ha portat més enllà, perquè també es necessita el domini del tempo, el to i l’entonació, les pauses i una perfecta intel·ligibilitat que, a nivell físic, depenen de la precisa coordinació de tota la musculatura responsable de la respiració i l’articulació. Ja que aquests aspectes són els que es podien veure més afectats en les seves circumstàncies, els ha volgut cuidar especialment. Tot això ho trobarem en aquesta obra i moltes altres coses, perquè té l’encant de portar-nos a temps i costums passats i es llegeix amb molt de gust, gairebé d’una tirada perquè està plena d’anècdotes i episodis interessants i divertits. És fonamentalment un llibre de vivències que descriu fins al dia d’avui la vida, per altra banda normal, d’una nena de família benestant d’una determinada època i ambient cultural, de les

La galeria dels quiets

seves excursions, vacances, de les relacions familiars, dels amics i dels amors. Barcelona, marรง de 2019

M. Pilar MURTRร AYATS

PREFACI

«Ésser diferent!», «Ser únic!», «Deixar petjada!» és la il·lusió de tot

humà que desembarca a la vida, aquest fenomen estrany que té una durada molt i molt curta en comparació al decorat geològic on aterra la nostra consciència. Els anys i les vivències s’encarregaran de fer-nos adonar que aquest sentiment és una mera il·lusió. Cal ser realment especial per sobresortir dels… ¿Quants éssers humans han passat per la Terra des que l’home va començar a tenir consciència de si mateix? ¿Quants noms han romàs inesborrables sobre l’arena del temps? Curiosament, quan hom neix amb un tret que el fa diferent dels altres, el que vol és precisament tot el contrari: ser un de més, fondre’s en el cromatisme uniforme de la marea humana que t’envolta. Almenys això és el que m’ha passat a mi. Em dic Cristina Harster Wanger. Els meus cognoms estranys provenen, l’un d’Alsàcia, d’on el meu besavi Camil va marxar per buscar una vida millor, i l’altre de Suïssa, d’on la meva mare també va fugir d’una família de formalismes rígids que la volia obligar a renunciar a la seva personalitat, idealista i una mica artística. Vaig néixer un 7 de juliol de 1963, els almanacs diuen que va ser un dissabte d’estiu amb les vacances a punt de començar. Potser per aquest motiu a la petita clínica situada al peu del Tibidabo hi havia pressa per enllestir la feina. O potser també cal tenir en compte que en aquells anys no hi havia els mitjans tècnics que hi ha ara, com per exemple les ecografies. Només elles haurien pogut detectar que la mare patia un estret interior que impedia que el nounat pogués néixer naturalment. Com a resultat dels intents de fer-me

Cristina Harster Wanger

sortir amb fòrceps i amb ventoses el meu cerebel es va quedar uns moments sense oxigen, la qual cosa tindria unes conseqüències sobre el meu organisme en aquells moments molt difícils de concretar. Avui dia, quan em toco el cap encara puc detectar dues menes de bonys a banda i banda, les petjades d’aquells fòrceps. La Viquipèdia catalana diu que «el cerebel és una de les parts de l’encèfal, juntament amb el cervell i el tronc. Entre les seves funcions més representatives està la de coordinar els moviments voluntaris del cos humà juntament amb les àrees motores del cervell. Per altra banda, el cerebel també emet senyals inconscients que ens ajuden a mantenir l’equilibri i la postura.» A casa sempre m’han dit que tant la mare com jo li devem la vida al vell doctor Dexeus. En el moment més crític, el pare dels dos insignes ginecòlegs va passar casualment per la sala de parts. Diuen que va saber imposar la seva saviesa per damunt del terrible dilema al qual es veien abocats els metges presents en aquell moment, que n’eren uns quants, alguns d’ells pertanyents a la família: salvar la vida del nounat, com establien els cànons deontològics, o salvar la mare, com desitjava ferventment l’espòs enamorat que era aleshores mon pare. Després d’arrencar el tub del gota a gota que li havien administrat per tal d’accelerar el part, el doctor va ordenar una cesària. Quant a mi, inerta enmig dels llençols quirúrgics on m’havien embolcallat en extreure’m del ventre matern, el vell metge va encendre l’havà que portava a la butxaca superior de la bata —segurament obsequi d’un feliç pare acabat d’estrenar— i em va insuflar unes quantes glopades de fum dins del meu petit cos. Aquell primer «petó» em va tornar a la vida. Els meus pulmons van començar a reaccionar, i amb ells tota la resta dels òrgans. Però el mal ja estava fet, el meu cervell havia passat uns minuts sense rebre oxigen i allò tindria conseqüències, en aquell moment molt difícils de concretar. Puc dir que vaig fer sort. Comparada amb els companys amb els quals vaig conviure durant la meva primera etapa escolar

La galeria dels quiets

—molts d’ells presoners de per vida en cossos que no poden caminar, ni escoltar, ni parlar i de vegades ni tan sols empassar-se el menjar— el meu fou des del principi un cas lleu. Vaig començar a caminar una mica més tard del que sol ser usual i amb certa inestabilitat, però ho vaig fer. I també vaig ser capaç d’anar graduant els moviments dels meus braços i de les meves mans amb la suficient precisió per poder esdevenir avui una adulta completament independent. Amb la parla ha passat exactament el mateix: he anat millorant a poc a poc. Ha estat i és un treball lent, constant, que no sempre he dut a terme de bon grat; entre altres coses perquè la meva ment seguia l’evolució normal de qualsevol persona: primer va ser una nena que volia jugar com els altres, després una adolescent que volia sentir… com els altres. Però la sort més gran de totes és el fet que la part cognitiva —l’enteniment— no es va veure afectada. Puc dir que soc una persona amb un coeficient intel·lectual fins i tot una mica superior a la mitjana. No és que sigui cap geni, però aquest fet tan sortós m’ha permès, d’una banda, ser prou conscient de les meves mançanes per voler millorar i, de l’altra, poder gaudir de «l’entreteniment» que proporciona una ment curiosa per tot allò que l’envolta, especialment l’art en totes les seves expressions. La meva àvia suïssa ja m’ho va advertir quan jo era una adolescent que començava a interessar-se per la pintura i per la música: «elles sempre t’acompanyaran, mai no et sentiràs sola». I tenia raó: mai no estic ni sola ni avorrida; sempre hi ha una exposició per visitar o un concert al qual assistir. Amb el que no comptava és amb estar, a més a més, rodejada de gent amb qui compartir aquestes aficions. Soc conscient que si he assolit la fita que es van marcar els meus pares —fer de mi una persona independent físicament, anímica i mental— ha estat perquè he tingut els mitjans econòmics, tècnics i socials al meu abast; la qual cosa, no en tinc cap dubte, ha dotat al meu ànim de l’empenta suficient per anar superant cada esglaó

Cristina Harster Wanger

que vaig trobant. ¿Quantes persones hi ha afectades de paràlisi cerebral com jo, o potser fins i tot més lleu que la meva, la vida de les quals no s’ha pogut desenvolupar pel sol fet de no tenir accés a un entorn propici per a l’esforç perenne que comporta viure dins d’un cos disfuncional? I no em refereixo només a la qüestió pecuniària, que també. Estar perpètuament pendent del to muscular d’un mateix, no és fàcil. De fet, un se n’arriba a oblidar d’aquests trets físics que et fan diferent dels altres, sobretot si hom té la sort, com he tingut jo, de viure en un entorn on les meves deficiències són un tret consubstancial a la meva persona, però poc més: soc tirant a baixeta, tinc el cabell castany fosc i, a més a més, tinc una sèrie de limitacions físiques, que si bé no em resten autonomia com a individu (puc caminar, puc tenir cura de la meva higiene personal, puc fer-me els àpats, puc fer les tasques domèstiques, etcètera), sí que exigeixen una mica més de temps en acomplir-les, tampoc no massa més. A la meva vida diària —comprar, fer gestions, relacionar-me, etcètera— és un fet que s’accepta amb absoluta naturalitat. En general la gent és molt amable i t’ajuda a arribar allà on tu no arribes. Per descomptat: hom també ha de fer l’esforç de deixar-se de falsos orgulls i acceptar aquesta ajuda; encara que de vegades no caldria estrictament. És important no oblidar la intenció que s’hi amaga al darrere. Si ve del cor, hi ha l’obligació d’agrair-la també de cor, encara que a vegades vagi tenyida d’un cert… diguem-li «paternalisme mal entès». No és que al llarg de la meva vida hagi tingut massa ocasions d’entrar en contacte amb el món de la discapacitat. Ultra els dos cursos que vaig passar al Centre Pilot de Sant Gabriel (dels sis als vuit anys) la meva vida ha transcorregut en un entorn «normal». He conviscut doncs amb molt poques persones que patissin algun problema físic, i la majoria d’elles estaven perfectament integrades a la societat. Tant o més que jo.

La galeria dels quiets

La majoria! Perquè també m’he trobat amb persones que es comporten i es senten molt més discapacitades que jo tot i tenir afectacions molt més lleus que la meva, no necessàriament relacionades amb la paràlisi cerebral. Vaig conèixer algú a qui acompanyaven a la facultat en cotxe! I això que només patia una lleu coixesa! Però en el seu dia a dia era una persona completament dependent, incapaç de prendre decisions de manera autònoma. Créixer en un entorn sobreprotegit és una dissort per a nosaltres, encara que vagi carregada de la més bona de les voluntats. I tanmateix caure en el parany de la sobreprotecció és completament comprensible en tota persona dotada de sentiments: un defecte físic ens fa ser més vulnerables. I els primers que en tenen consciència són els nostres pares. Uns pares que saben que es faran grans, que un dia desapareixeran i que es pregunten què serà aleshores del seu fillet. Reconec que s’ha de ser molt valent per deixar que el teu nen voli per si mateix bo i sabent que el seu aleteig és fràgil i maldestre; bo i sabent que s’estamparà una i mil vegades contra la dura realitat. Un cop més vaig fer sort. A casa meva van tenir clar des del principi que jo havia d’espavilar-me des del minut zero. Encara em recordo implorant als pares que m’agafessin a coll. Però no hi havia manera! Em portaven en braços o a cavallet només en casos molt puntuals, quan el terreny era molt inestable o quan jo estava veritablement cansada. Ara ho agraeixo. Perquè aquesta actitud va inocular en mi l’anhel de superació constant, de repetir les coses fins a la sacietat, de no tirar mai la tovallola. Una prova d’això és precisament aquest llibre, començat abans del 2013, any en què un càncer de mama em va tenir uns mesos ocupada entre químios i ràdios. Des que tinc ús de raó la mare va instar-me a explicar la meva història: «Tu que tens gràcia escrivint, per què no expliques com és això de viure amb una dificultat física?» —a casa no ens agrada

Cristina Harster Wanger

el terme «discapacitat»: «no capacitat» per a què? Per observar? Per comprendre? Per sentir? Però vet aquí que he trigat cinc desenes d’anys a fer-ho. Per què? Probablement perquè l’ofici de viure m’ha fascinat massa. Això i un cert vertigen que em provoca abocar-me al pou del meu passat, en el fons del qual hi ha actituds, comportaments i decisions que no em fan estar precisament orgullosa. Els meus diuen de mi que soc tossuda com una mula, i potser la meva tossuderia m’ha fet millorar cada dia, sí, però també m’ha fet perseguir quimeres irreals, per no dir absurdes. He de confessar sense embuts que el meu egoisme derivat del victimisme ha interferit en la llibertat —i per tant en la felicitat— dels qui m’envoltaven, especialment de la persona que més devotament s’ha dedicat a mi: la mare. Sens dubte una de les experiències que més m’han marcat fou el meu pas pel Centre Pilot Sant Gabriel. Inaugurat l’any 1961 era pioner en el tractament de la paràlisi cerebral. Els pares van considerar un privilegi que jo hi pogués entrar. Els havia tocat per sorpresa un primer fill amb una dificultat física i no tenien idea de com afrontar-ho. D’això ja fa molts anys. Tants, que els records m’arriben distorsionats per un relat que m’he anat narrant a mi mateixa a mesura que les meves experiències vitals s’allunyaven d’aquell lloc on hi acudien nens afectats pel mateix mal que jo, però elevat a la màxima potència. O almenys aquesta impressió en vaig treure, reforçada pels comentaris dels adults —fisioterapeutes, logopedes, mestres— que en formaven part, sempre disposats a lloar les meves habilitats físiques però també les mentals: deien que jo «raonava» millor que els meus companys. La història que us vull explicar —que em vull explicar— no s’ajusta a cap dada objectiva. Més aviat és el compendi d’unes sensacions emanades d’una veueta que em va repetint des que tinc ús de raó: «Tu no pertanys al món dels discapacitats! Tu pertanys

La galeria dels quiets

al món dels «normals»!» Com si no volgués ser conscient d’haver caigut en el parany de les comparacions, de les classificacions que el meu intel·lecte assegura rebutjar tan categòricament. És per això que he confegit el meu relat com una mena d’auca on els capítols passen a anomenar-se «vinyetes». Comprenen només tres d’anys, o més aviat tres cursos escolars: els dos primers al Centre Pilot Sant Gabriel i el tercer a l’escola Thau, el col·legi on els adults em van portar quan van considerar que jo ja estava preparada per a fer el salt cap a la quotidianitat de qualsevol nena. Són doncs dos «primers dies d’escola» molt propers en el temps, i en canvi completament distants des del punt de vista d’una nena amb una personalitat forta que volia destacar i no precisament per les seves deficiències físiques. Originàriament aquest llibre utilitzava un «alter ego», en Giuseppino Castell Belomonti. Vaig considerar que si jo em veia «des de fora», com una altra persona, em seria més fàcil arribar al fons dels «perquès» que han anat construint l’adulta que soc ara. I també pretenia tapar púdicament certes qüestions profundament íntimes. El nom Giuseppino (Josep) volia ser un homenatge al meu primer amor, un amor infantil nascut en els passadissos d’aquell centre especial. Diuen que quan jo vaig marxar en Josep es va posar molt trist. Tant, que va deixar de menjar. Impotents i desolats, els seus pares el van portar a casa meva perquè em veiés. En el fons de la meva memòria hi habitarà per sempre més aquell nen morenet de grans ulls foscos, tan prim i esquifit com era jo aleshores. Com se li va il·luminar la carona en tenir-me novament a prop! Després d’aquell dia, ell i el nostre amor es van anar difuminant en el meu record. Trigaria molts, molts anys en trobar-ne un altre, aquest adult, provinent d’un home trist que reia. L’aneurisma que tenia al cervell va marcar la seva vida per sempre més des que un matí de jove adult, mentre s’afaitava en la solitud de casa

Cristina Harster Wanger

seva, una hemiplegia que va afectar-li tota la part dreta del cos va atacar-lo per sorpresa i a traïció. En Josep, la Dolors i el «Toni de Tona», van ser els meus primers companys d’escola, «Montjuïc». Vagi per a ells aquest escrit amb l’esperança que la vida els hagi estat tan plena d’afecte com ho ha estat la meva. I vagin també aquestes paraules per al meu xicot, que des del darrer dia de maig de 2018 ja no és d’aquest món. Queden però els seus escrits, infinitament més savis que els meus, i el record del seu amor, infinitament més generós que el meu. Finalment, però, he decidit seguir el curs propi d’unes memòries i tornar a la primera persona del singular. Diuen els qui s’han llegit el meu treball amb afecte i respecte que és la manera més efectiva de colpejar consciències, que és precisament el que busco. Vivim en un món on l’instint irracional per aniquilar el més dèbil encara perdura, per molt racionals i defensors dels drets humans que pretenguem ser. Com s’expliquen sinó les guerres, la violència de gènere, els abusos contra menors, etcètera si no és per aquest impuls, encara avui dia ingovernable? Com s’entén, sinó, que actualment la presència de discapacitats a l’entorn laboral sigui pràcticament inexistent? I ja no parlo de llocs de responsabilitat, on no cal ser la persona més hàbil del món, sinó tenir un intel·lecte que funcioni amb la coherència suficient per saber donar ordres a aquells que potser no «pensen» tan bé, però tenen llurs habilitats manuals i físiques —l’aparença— intactes! Les suposades «quotes d’integració de discapacitats» que totes les empreses han de complir són paper mullat i trampós. Quantes d’aquestes places reservades els ocupen gent amb «patologies mèdiques» que no tenen res a veure amb la discapacitat? Però oficialment omplen la quota. Per no parlar d’altres àmbits, com el polític o l’artístic, on la presència de discapacitats és purament testimonial, quan no absolutament nul·la!

La galeria dels quiets

Aquí, a les nostres latituds ibèriques, ens hem de congratular: Pablo Echenique (1978) és secretari general de PODEM (Podemos) tot i estar afectat des que era un bebè per una atròfia muscular espinal, una malaltia hereditària i degenerativa. Per aquesta raó, té una discapacitat del 88  la qual cosa l’obliga a desplaçar-se en una cadira de rodes que crida bastant l’atenció. Precisament per poder donar-li una oportunitat de tenir una vida més plena de la que hauria tingut al seu país natal, l’Argentina, els seus pares van decidir venir a Espanya. Avui dia és llicenciat en físiques i està casat. En el terreny artístic tenim a Pablo Pineda Ferrer (Màlaga, 1974), mestre, conferenciant, presentador, escriptor i actor espanyol amb la síndrome de Down. El 2009 fou premiat amb la Concha de Plata al millor actor al Festival Internacional de Cine de San Sebastián. A la pel·lícula Yo, también interpreta el paper d’un llicenciat universitari amb síndrome de Down. A la vida real en Pablo és diplomat en magisteri i li falten poques assignatures per a ser llicenciat en psicopedagogia. Se’l considera el primer europeu afectat per la síndrome de Down en acabar una carrera universitària. A Catalunya es coneix un cas semblant en la persona d’Andy Trias, fill del polític ja desaparegut, Ramon Trias Fargas. A França hi ha una actriu de la Comédie-Française que és sordmuda. Es diu Emmanuelle Laborit (1971). En el seu primer llibre, Le Cri de la mouette (el crit de la gavina), Emmanuelle explica com era viure a la seva presó de silenci fins que, als set anys, va descobrir el llenguatge dels signes i es va convertir en una noia «xerraire». Va saber aprofitar l’empenta que dona l’esperit rebel de l’adolescència per emprendre una revolta contra l’ostracisme social que comporta no ser com els altres. Militant i reivindicativa, defensa el «seu» llenguatge de signes com una llengua més, que tots —sords o no— hauríem de conèixer. La seva victòria es manifesta a l’obra de teatre Les enfants du silence (els nens del silenci) on ella pren part com una actriu més.

Cristina Harster Wanger

Però aquests són casos excepcionals. Jo mateixa, que he tingut una escolarització normal i he estudiat una carrera universitària de lletres —fins on m’han deixat— he estat incapaç d’integrar-me laboralment. Les escasses «feinetes» que he tingut —majoritàriament de traductora tot i no tenir una preparació específica— han sorgit gràcies a contactes familiars i personals. I això que… …ja ho descobrireu després. Ara només us vull donar les gràcies per haver-vos fet amb aquest llibre. Espero que en gaudiu, que per això he procurat vestir d’ironia aquelles parts o etapes de la meva vida que no són especialment alegres i lluminoses. Sobretot espero haver estat capaç de fer-vos entendre a vosaltres, que teniu el privilegi de poder caminar, parlar i manipular amb les vostres mans sense haver de donar ordres conscients a cada un dels òrgans respectius del vostre cos, com d’alts es fan els esgraons quan hom ha de demostrar constantment que dins la rosa de Jericó que és el seu cos malmès, hi ha vida, més o menys intel·ligent, si més no observadora del món que l’envolta. He gosat manllevar el terme «quiets» del vocabulari de l’escriptor català Màrius Serra. Així anomenava ell el seu fill Llullu (Barcelona, 2000-2009), afectat d’una pluridiscapacitat congènita. Em va semblar la paraula perfecta per evocar el record dels dos anys que vaig passar en aquella «escola especial» a Montjuïc. I acabo amb un raig d’esperança. Després de més de cinquanta anys «ocupant» un cos que té unes limitacions físiques que m’han condicionat la vida, considero que la naturalesa humana és, en general, benèvola amb les persones com jo. Almenys en les distàncies curtes. El meu dia a dia —a la casa d’apartaments on visc, entre els grups d’amistat que em moc, entre els venedors de les botigues on compro, al gimnàs on miro de millorar constantment, a la família per descomptat, etcètera, etcètera— és ple de gent amable. Vull pensar que el fet que jo sigui especialment curosa en no abusar de llur bonhomia i prendre’m aquestes mostres,

La galeria dels quiets

no com un deute que el món m’ha de pagar per rescabalar-me d’haver tingut mala sort sinó com un regal digne d’agraïment, hi deu tenir alguna cosa a veure. En altres països suposadament més civilitzats (per exemple Suïssa, la meva pàtria per part de mare) es tendeix a tancar de per vida a les persones que pateixen alguna discapacitat —això sí: en institucions estèticament precioses, dotades amb les tècniques més avançades—. El nostre territori, més caòtic i desordenat, és paradoxalment molt més propici a acceptar les diferències. Aquest procés d’acceptació serà més o menys lent; certament se t’exigiran moltes proves que corroborin que malgrat les deficiències exteriors ets capaç de formar part de la societat, però a la llarga t’acabaran acceptant com un de més. Un exemple és la pel·lícula Campeones (2018) de Javier Fesser. En ella es narra l’evolució mental de Marco, un entrenador de bàsquet d’elit que, a causa d’un accident de cotxe estant begut —abans s’havia barallat amb l’entrenador de l’equip contrari— se’l condemna a fer serveis a la comunitat, en aquest cas a entrenar a un grup de bàsquet amb discapacitat intel·lectual. Com és de suposar Marco, que d’entrada es mostra completament reactiu al càstig, acabarà entenent moltes coses d’aquest grup de gent suposadament «inferior». Va ser realment edificant i corprenedor escoltar els comentaris que els petits espectadors feien als seus pares després de la projecció: «Com pot ser que se’ls aparti (a aquestes persones), si són la mar de simpàtiques?» —preguntaven els nens— «ui! Fill meu! Perquè les coses encara han de canviar molt!» —contestaven els pares. Doncs sí: les coses encara han de canviar molt. Faltaria erradicar d’una vegada per totes aquest «tic» que tenim tots plegats de classificar les persones a primer cop d’ull. Els americans, pioners en l’estudi dels comportaments socials que porten a discriminar determinats grups humans (disability studies és com anomenen la disciplina que busca les raons que ens porten a classificar de-

Cristina Harster Wanger

terminats grups humans en funció de llur raça, gènere, condició física, posició social) afirmen: «…els psicòlegs socials parlen de la nostra necessitat de classificar els estímuls socials en termes d’esquemes i d’estereotips. Indirectament aquests enfocaments postulen que estigmatitzar és una resposta natural, una manera de mantenir l’ordre en un món caòtic. La gent vol creure que el món està ordenat» (The Disability Studies Reader, de Leward J. Davis). …e pur si muove! (i tanmateix es mou), diuen que va dir Galileu davant del tribunal de la Inquisició que el va obligar a desdir-se de la seva teoria, segons la qual era la Terra que donava voltes al sol i no a l’inrevés. Jo que soc de mena optimista, vull pensar que l’home evoluciona, en sentit positiu, també en aquest tema. Les coses s’estan movent, lentament però harmònica, com deien els antics que es movien les diferents esferes que conformaven la cúpula estel·lar. Tant de bo arribi el dia en què «ser diferent» (homosexual, discapacitat, dona, etcètera) sigui considerat un tret més del caràcter dels individus però no invalidant i encara menys motiu de burla o de menysteniment pel sol fet que encara no hem aconseguit foragitar del tot l’instint primitiu de dominar, quan no aniquilar, el més feble. Esperem que així sigui!

…I ENCAR A UN APUNT

Han passat més de quaranta anys de tot allò. Durant molt temps

en vaig tenir una memòria viva, candent, com si aquells moments viscuts fossin fotogrames d’una pel·lícula de Cinexin projectada contra la paret de l’habitació de jugar amb una insistència un punt obsessiva. A poc a poc van convertir-se en records emmagatzemats en velles caixes a les golfes de la memòria. Jo els treia de tant en tant, com qui treu un àlbum fotogràfic per mirar-se’l, entre divertida i perplexa, convençuda que allò que les instantànies reflectien poc tenien a veure amb mi, perquè jo havia canviat molt des d’aleshores. I encara una mica més tard, van esdevenir records de records; bocins d’un almanac malmès a la manera d’un trencaclosques. Un trencaclosques que confegeixo cada cop de manera diferent, segons la conveniència del meu estat d’ànim. Potser aquesta sigui la causa que em resulti tan difícil construir un fil cronològic del que vaig viure realment durant aquells anys de la meva primera infantesa. I encara més: per molt que m’hi esforci, soc incapaç d’emetre un judici objectiu sobre els fets. Em són massa llunyans —o han anat a parar massa endins del sentiment— com els quadres de l’exposició de Sorolla que acabo de visitar amb els meus amics; uns amics apareguts per atzar, com li apareixen a qualsevol persona en l’esdevenir de la vida. Perquè sí. Jo, Cristina Harster Wanger, soc a pesar de l’estatus oficial de «discapacitada» que m’atorga l’administració pública, una dona adulta com les altres. Així em considera el meu entorn, i així m’hi he de considerar per deferència. Tant se valen les mancances. Qui no en té, al capdavall? «Tot és qüestió de perspectiva», solia dir el meu professor de

Cristina Harster Wanger

dibuix de la Vila Matisse on vaig passar part de l’estiu quan vaig complir la majoria d’edat, que pels de casa era als vint-i-un anys. Aquell mestre artesà de la Costa Blava es va prendre la paciència d’explicar-me que els meus esbossos tenien gràcia, malgrat —o precisament a causa— el seu traç inexacte; la difuminació dels contorns —deia— els feia més naturals. En plena maduresa m’atreveixo a tornar a visitar aquella exposició de records primerencs pintats amb espàtula i no pas amb pinzell, que no requereix tanta precisió. Com els impressionistes, que van descobrir que l’exactitud no és una condició indispensable per caçar un instant fugisser i convertir-lo en etern. No pretenc pas comparar-m’hi, valga’m Déu! Però no conec millor exemple per il·lustrar el que vull dir. Aquest és, doncs, un relat basat en records llunyans, però indispensables per explicar un passat imperfecte que durant molts anys em vaig negar a reconèixer com a meu, i que ara em cal recuperar imperiosament per poder tirar endavant.