TERESA VALLS
PRIMAVERA, ESTIU, TARDOR, HIVERN...
Primera edició: gener de 2019 © Teresa Valls, 2019
© Ediciones Carena, 2019
Ediciones Carena c/ Alpens, 31-33 08014 Barcelona T. 934 310 283 www.edicionescarena.com info@edicionescarena.com Disseny de la col·lecció: Sandra Jiménez Castillo Marina Delgado Torres Maquetació: Adrián Vico Disseny de la coberta: Sandra Jiménez Imatges de coberta: Pexels.com Correcció: Ian Gómez Supervisió: Jesús Martínez www.reporterojesus.com dipòsit legal: B 30391-2018 isbn 978-84-17258-86-3 Imprès a Espanya - Printed in Spain Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent les fotocòpies i la difusió a través d’Internet—, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públic.
PRÒLEG Recordo quan...
Recordo quan la Teresa va venir a fer la prova de col·locació.
Li agradava escriure, però trobava que feia moltes faltes d’ortografia. Jo la vaig entabanar perquè fes el meu curs d’escriptura. Des de llavors, cada setmana, ve a classe. Discreta, atenta sempre als relats dels altres, ella va fent i desfent els seus relats amb traça i paciència. Així com hi ha alguns que amb dedicació i tendresa conreen un hortet i veuen amb delectança com van creixent les plantes, la Teresa escriu i escriu, i després observa amb plaer com les paraules —aquests petits signes negres— van fent créixer el relat. Mira que de vegades li ho he posat ben difícil: ara fes un relat de ciència-ficció basat en la teoria de cordes, ara un de terror, ara posa’t en la pell d’una immigrant, ara... I cada setmana se n’ha sortit. Alguns relats són freds i distants; d’altres, tendres i emotius. I en tots hi ha el rigor i la precisió en l’ús dels mots. Espero que aquest llibre sigui el primer de molts d’altres que escriguis i que agradi a tots els teus lectors. Gràcies per tenir-te cada setmana a classe, Teresa. És tot un plaer. Rosa M. Morte
PRÒLEG Vaig conèixer...
Vaig conèixer a la Teresa amb quinze anys, jo en tenia disset.
Va ser en una ballada de sardanes de la Festa Major de Sants, corria l’any 1954. Ja em va atraure el seu físic i la seva manera de fer en conjunt, però, sobretot, la seva sensibilitat i bonhomia. Vàrem començar a tontejar fins que, al cap d’un temps, vaig demanar-li de sortir més seriosament i començarem a festejar. Al cap d’uns anys, a l’any 1960, el 29 de maig celebràrem el nostre casament. Ella en tenia vint-i-un anys i jo encara no havia fet els vint-i-quatre —quina jovenalla—, però no ens ha anat gens malament. Hem tingut moments difícils, molt difícils, moments de joia, també de molta joia, però, sobretot, hem tingut tres fills meravellosos i, en aquest moments, gaudim de cinc nets que son com cinc joies que ens il·luminen en el tram final de les nostres vides. La Teresa ha estat per a mi novia, esposa, amant, companya, confident, ho ha estat tot. Hem viscut una vida plegats, m’ha donat suport en els moments difícils, m’ha acaronat i esperonat ens els moments mes dolços... No hi ha cap mena de dubte que no tot ha estat una bassa d’oli, evidentment hem tingut algunes etapes complicades, moments de crisi, però ho hem superat gràcies a la manera de ser de tots dos. Per tant, es pot dir que,
a la tardor de les nostres vides, a l’hora de fer balanç, aquest és totalment positiu i, malgrat que diuen que l’home ensopega dos cops amb la mateixa pedra, jo em tornaria a casar amb la Teresa. La Teresa, que sempre ha estat molt treballadora, que ha estat una lluitadora nata, també ha estat una persona molt sensible i detallista per les coses que la rodegen. Amant de les coses delicades, sobretot per les que l’envolten a ella i al seu entorn, entenc que com a producte d’aquest tarannà ha trobat el camí en el que pot expressar i manifestar totes aquestes vivències de la seva infantesa i maduresa en forma d’escrits i relats plens de sensibilitat i sentiments, i amb la cura i bon gust que sempre ha mostrat a la seva vida. He viscut al seu costat aquesta evolució, des de voler aprendre a escriure en català fins a voler escriure en català i, si pot ser, correctament. Per això, ha fet cursos de català i d’escriptura. Quan fa aquest escrits, els fa i refà cent vegades fins que troba el que és correcte i fins quedar satisfeta del seu treball. Per tant, en els seus escrits es veu perfectament aquesta evolució del menys a més, gràcies a la seva obstinació i a la mà dels seus mestres. Per tant, per commemorar el moment en que compleix vuitanta anys, aquí va un recull d’aquests treballs, perquè es mereix que quedin impresos per tota la família i els amics. Enric Ollé
PRIMERA PART
HISTÃ’RIES BREUS
i LA MALETA DELS RECORDS
En Lluc i en Joan són dos nens de sis i quatre anys que vi-
uen a Vilafranca. A aprendre de lletra van a una de les escoles d’aquesta vila entranyable. Gairebé tots els amics que tenen els han fet en el col·legi. Un dia els pares els hi fan saber que, sense gaire demora, per qüestions de feina del cap de família, hauran d’anar a viure en un altre lloc. El pare els hi diu que el nou emplaçament es troba lluny de Catalunya, en un país on la parla és diferent a la que tots estem acostumats. La mare continua : «Dins d’una gran illa, hi ha un país que té per nom Anglaterra on està situada la ciutat que s’anomena Newcastle. Aquí és on residirem durant un llarg temps». Els nois es van sorprendre, però no els hi va costar massa captar el perquè de la necessitat del canvi. La seva intel·ligència és molt aguda pels pocs anys que tenen. Amb llenguatge infantil dialoguen ambdós i conclouen convençuts: «No tenim per què amoïnar-nos, anem a on anem, viurem sempre al costat dels pares». Arran d’aquesta noticia, tot va canviar dins la casa. Amb pausa, els preparatius començaren a fer-se notar. S’acosta el dia de la marxa i és necessari embalar-ho tot. La col·laboració familiar resulta indispensable. Els dos nens veuen com la llar
14
Teresa Valls
s’està buidant. El pare ha tingut que anar-se’n per condicionar l’habitacle de Newcastle i la mare no para de fer bosses. És menester col·locar, amb molta atenció, tota la indumentària amb grans maletes. El desplaçament implica fer un camí molt llarg, per tant, s’ha de tenir cura perquè la roba no es malmeti durant el trajecte. Amb tot aquest enrenou, en Lluc se li ocórrer, amb l’ajuda d’en Joan, preparar un petit maletí per ficar a dins els records guardats en la seva ment. Ja ben ple i ben tancat, el conserva com un complement de viatge molt important. Hi desa un gran tresor molt valuós per ell: el recull de totes les seves memòries. A l’aeroport, l’avió que els portarà a la ciutat on viuran està escalfant motors. Els avis han anat a dir-los adeu. Ja noten, al fer el petó a cada nen, una espurna d’enyorança, però també amb joia incorporen un «fins molt aviat» —sentiments contraposats generats per l’emoció del moment del comiat. El viatge ha estat excel·lent. En arribar... la tendresa, els petons i les abraçades de benvinguda. Després, pares i fills s’instal· laran a l’habitatge que, amb molt d’amor, el pare ja té disposat. Els nouvinguts aspectants per totes les novetats que es fan patents davant seu —la ciutat, el so d’una parla forana, la gent, etc.— es senten lleugerament torbats. Un cop aposentats, sense massa demora, començaran anar a la escola que, per situació veïnal, els hi pertoca. Els dos petits tenen molta curiositat per esbrinar com serà el col·legi i els amics que esperen fer. Tot va avançant. Les classes noves, les noves mestres, els nous companys. Allò que els hi és favorable es mescla amb les petites dificultats que es fan palpables com a conseqüència de la parla diferenciada.
Primavera, estiu, tardor, hivern...
15
A poc a poc, els entrebancs es van superant. Ambdós s’esforcen per parlar anglès i els del seu voltant per entendre’ls. És prometedor veure l’esforç que els germans porten a terme per tenir una bona relació amb els companys. Vèncer resistències, dia rere dia, dóna el seus fruits. Alegres, aprenen a viure amb totes les singularitats. Ni per en Lluc ni per en Joan aquest aprenentatge representa cap destorb per sentir-se contents. A estones, l’enyor s’ensenyoreix del seu ànim, però, pensant que en un curt termini tornaran a veure tots aquells que viuen a Catalunya, la il·lusió se’ls hi reflecteix en el semblant. Un capvespre de tardor, sortint de l’escola, en Lluc, desprès del sopar, vol anar-se’n a dormir aviat perquè sent que el son se l’hi apodera. El maletí ple dels records resta immòbil en un raconet de la seva habitació. Durant la nit, esdevé un fet inesperat. Amb l’agitació de tot el transport, la petita valisa es va obrir lleugerament. Sense adonar-se’n, l’havien guardat amb el pany mal ajustat. Mentre el noi s’adorm, el cabdal de remembrances aglutinades s’escapa per l’escletxa de la tanca. Surt lentament del seu captiveri i se’n va a cercar els pensaments del nen. Tot seguit, es situa en el portal dels seus somnis, encaminant-los a evocar les experiències de Vilafranca amb tots els seus amics. En Lluc ha recuperat la seva memòria i, dins del somieig, com que és un noi molt eixerit, ha determinat emprendre camí per anar a cercar a en Francesc. Amb ell s’hi sent molt unit per l’amistat. Aprofitarà per saludar i parlar amb tots aquells de la seva escola amb els quals considera que hi té un llaç d’avinença. S’ha passat mitja nit caminant i vencent els esculls que s’han fet presents durant el seu avançar fins que ha arribat en el punt de trobada on els companys l’esperaven.
16
Teresa Valls
Ha mantingut una llarga estada amb el grup, gaudint una bona estona de la companyia d’en Francesc. Tot seguit, ha pres la decisió de tornar cap a casa. És molt responsable. Considera que no pot causar patiment en els pares i creu que la seva tornada ha de ser imminent: «Haig de ficar-me dins el llit abans del matí, quan la mare té el costum de despertar-me per anar a l’escola. La tornada ha de ser ràpida. Ho faré amb un coet!». Va resultar fascinant el viatge de retorn! «Des de dins la nau sembla que el cel, les estrelles i la terra s’ajuntin en una única imatge... A la llunyania, el sol brilla tant que m’enlluerna... Quines vistes més boniques...! Les recordaré sempre...!». Com ja s’ha mencionat, de bon matí, la mare el desperta. En Lluc molt somnolent, obra els ulls dient: «Estic molt cansat...». Amb estranyesa, la seva mare li pregunta: «Quina és la raó del teu cansament?». El noi explica amb molt detall tot el anar i venir dels seus somnis. Abraçant-lo i fent-li un gran petó, mare i fill assoleixen, en aquests moments, una rellevant connexió. El noi, que ja s’està deixondint, es sent animat i content cada cop que li ve a la memòria la seva travessia nocturna. Vol fer-se escoltar i alça la veu per dir: «En el proper viatge m’enduré en Joan com a company de camí». Els pocs anys que té no li resten llestesa. S’adona que no va fer bé de treure’s els records de dintre la ment per ficar-los a la maleta. Havia tingut molta sort! Va ser afortunat quan les recordances, al alliberar-se del seu captiveri, es van barrejar amb el somni. Si s’arriben a elevar cap a l’infinit les hauria perdut per sempre. Ha aprés la lliçó i entén que quan la imaginació i la memòria s’entrecreuin, cada cop que ho vulgui fer, pensarà en les seves vivències passades.
Primavera, estiu, tardor, hivern...
17
L’apassionada narració de l’aventura d’en Lluc ha estimulat en el més menut les ganes de compartir la màgica experiència. En Joan roman a l’espera que el germà l’avisi per iniciar, plegats, el viatge promès. Conte inspirat en un somni que en Lluc va tenir una nit. Tardor de 2014