RAMON BREU
TEMPS DE PLOM
Primera edició: febrer del © Ramon Breu, © Ediciones Carena,
Ediciones Carena c/Alpens, - Barcelona Tel. www.edicionescarena.com info@edicionescarena.com Disseny de la col·lecció: Silvio García-Aguirre www.cartonviejo.net Disseny de coberta: Rocío Morilla www.rociomo.com Maquetació: Natalia Caro Martínez Correcció: Domènec Casals Dipòsit legal: B 1873-2018 ISBN ---- Imprès a Espanya - Printed in Spain Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públic.
Al meu avi, Ramon Breu Marsillach, que fou vĂctima de la dictadura i a qui els monstres no em van deixar conèixer.
El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres. ANTONIO GRAMSCI
1 1952 A la Mariona aquell dimarts se li havia fet molt llarg. Quan va sortir de la productora on encara treballava s’hauria llançat de cap contra els plataners de la vorera per no tornar l’endemà a la feina. Entonava per dins el seu insult més visceral i preferit: «Malparits de merda!», que dirigia alternativament al seu cap i al muntador d’una peça de vídeo que ella havia dirigit i que li havien fet malbé entre tots dos. «No en tenen ni puta idea i tot el dia et donen lliçons...» Tenia ganes de treure-se’ls de sobre però no s’acabava de decidir a muntar la seva pròpia empresa. Tenia por. A sobre, durant tres hores l’empresa els havia obligat a assistir a un curs de coaching emocional, en què li havien penjat una etiqueta amb el seu nom i, en un dels exercicis, li havien enganxat un gomet daurat al front, mentre que la resta de companys el tenien verd. «Què em deu haver vist aquell guru il·luminat per posar-me el gomet diferent a mi?» La veritat és que no en sabia la raó perquè, només començar, havia desconnectat d’aquella collonada. Va seguir el camí de sempre cap a l’autobús. De lluny va veure com el seu acabava d’arribar. Començà a córrer i, just quan havia de posar el peu al primer graó del bus, es va parar en sec. El conductor, mandrós, darrere unes ulleres negres de policia de l’Oest Mitjà, se la va mirar amb menyspreu i curiositat. Un paio greixós que anava darrere seu i volia pujar li va donar un cop de colze i li etzibà: —Surt del mig, figaflor! —A mi no em parlis així, malparit de merda! –cridà amb tota la ràbia, i es va treure de sobre el passatger impacient.
12
Ramon Breu
L’home es va espantar i només s’atreví a murmurar: «Està boja...». La Mariona va girar cua i travessà el carrer. Havia decidit no tornar a casa i anar al pis del carrer Girona. Volia tancar-se en aquell principal del seu avi Pere, encara que passés fred. No volia tornar a casa, ni anar al súper, ni fer-se el sopar, ni pensar en la feina. Li havia vingut el rampell de llegir la segona carpeta del seu avi. S’havia aguantat fins llavors. Primer havia decidit no llegir el segon manuscrit de l’avi fins que el seu ex no aconseguís una editorial per publicar el primer. Però aquell sòmines no se’n sortia, tot i ser del gremi d’editors. I, a més, avui necessitava oblidar-se del món i refugiar-se en aquella prosa senzilla d’en Pere Teixidor, reputat detectiu de la Barcelona dels anys grisos. Va arribar al pis que eren tres quarts de sis. Al desembre enfosquia de pressa, però a ella, que era rara, no li desagradava. La senyora que de tant en tant feia la neteja del pis havia acumulat una muntanya de correspondència i propaganda que inundava el rebedor. Va dirigir-se al despatx mentre obria tots els llums. Va deixar les seves coses en una butaca. Sí que feia fred. Sense gaire convicció va voler encendre la caldera de la calefacció, que era a l’eixida. Es va encendre sense que hagués de fer grans esforços. Alguna cosa li sortia bé, aquell dia. Va somriure. Va voler aprofitar la ratxa i va anar cap a la vitrina del menjador. Va trobar-hi mitja ampolla de whisky Tullamore i se la va emportar al despatx. Al segon calaix va trobar les carpetes. La número 1 la tenia l’Arnau. Va agafar la 2 lentament. La va posar sobre la taula del seu avi. El cor se li desbocava. Va començar a tenir calor i es va treure l’abric. Ningú havia llegit mai allò que el seu avi havia escrit i que, com el primer número, devia parlar de persones desconegudes, probablement enterrades, i de fets secrets i obli-
Temps de plom
13
dats. Per què volia que ella llegís aquells papers? A la portada de la carpeta empolsinada, amb llapis i a sota a la dreta, l’avi havia escrit «1952». Amb prou feines es veia. I el seu nom, Mariona, encerclat. La va obrir i la cal·ligrafia de l’avi Pere la va enlluernar, li va saltar a sobre, com aquell geni del conte que li explicaven de petita que s’havia passat anys i panys presoner dins la llàntia meravellosa.