EDITH PIÑAS
TESTOS DE COLORS
Per a tu, Àngel, amb tot el meu amor.
Primera edició: octubre de © Edith Piñas,
© Ediciones Carena,
Ediciones Carena c/ Alpens, - Barcelona T. www.edicionescarena.com info@edicionescarena.com Disseny de la col·lecció: Silvio García-Aguirre www.cartonviejo.net Disseny de la coberta: Rocío Morilla www.rociomo.com Supervisió: Jesús Martínez www.reporterojesus.com Maquetació: Natalia Caro Martínez Ilustracions de l’interior: Àngel Quiles Correctora: Isabel Díaz DIPÒSIT LEGAL: B 22043-2018 ISBN 978-84-17258-66-5 Imprès a Espanya - Printed in Spain Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent les fotocòpies i la difusió a través d’Internet—, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públic.
ÍNDEX
PRÒLEG DE FERRAN SANTOYO PRÒLEG DE JOAN PIQUER ALTA COSTURA DES DE LA FINESTRA L’AVI NOI PRECOÇ EL CONVIDAT DESCANSA EN PAU EL FORN DE LA GABRIELA EL COS DE BOMBERS EL MENJADOR EL SECRET MÉS BEN AMAGAT JUNTS PER SEMPRE L’ALTRA LA CAFETERIA VIDA AVORRIDA SENTIMENT D’ODI EL NOM DE LA MEVA ESTIMADA DE MICA EN MICA CONTE D’AMOR RESCAT I SUÏCIDI EL DIBUIX EL BARRI LLARG CONTE DE POR EL VIATGE SILENCIÓS
PRÒLEG
Emocions. Això és el que ens provoquen els relats de l´Edith. Emoció de veure com l´Edith, en poc més de tres anys, ha estat capaç d´assolir tal nivell escrit i comunicatiu de la nostra llengua. Emoció de com s´ha integrat entre nosaltres, aprenent el que els catalans considerem allò més nostre: la nostra llengua. Allà on altres tan sols mostren menyspreu, ella ha posat estima. Allà on altres veuen imposició i adoctrinament, ella ha vist saber, convivència, diàleg, paraules i comunicació. Emoció de recordar, tants i tants castellanoparlants, vinguts d´arreu o nascuts a Catalunya; de com vam aprendre, i com ens van ensenyar, amb perseverança, paciència i alegria, i sense demanar res, aquesta petita però meravellosa llengua, reflex perfecte de la nació que la parla. Llegint els seus relats, el primer que vaig recordar foren els meus mestres, fa quaranta anys, ensenyant-nos a l´EGB una llengua literalment prohibida just abans, i la meva professora de BUP, la Rosa, ajudant-me fora d´hores a pronunciar la s sonora… ens ensenyaren català amb el nostre esforç i la seva estima; fent que aquesta llengua fos nostra per sempre. Tal i com ha fet l’Edith. I per això, orgull i joia. Orgull i joia de gaudir dels seus escrits i del seu esforç per fer seu un català que a molts ens costa una vida, de que sigui un exemple perfecte de com ho hem fet i hem de seguir fent, tant a l’escola com a les entitats cultu11
rals del país, malgrat les mentides intencionades defenestrant el model immersiu. I orgull i joia per mestres i educadors, i catalans de grups de conversa i acollida, que es veuen recompensats i confortats amb el que més els hi pot donar felicitat: un munt de relats com el que teniu entre mans. Orgull i joia per l´Edith, i felicitats per aquesta lliçó de vida que ens regales a tots. Continua explicant-nos, suggerint-nos, confiant-nos… ara tens tota una nova llengua per a tu, amb la que podràs interaccionar juntament amb la resta de la comunitat catalanoparlant i del poble de Catalunya! FERRAN SANTOYO
12
PRÒLEG
Ara fa pocs dies vaig rebre l’encàrrec de fer el pròleg d’un llibre escrit per la meva amiga Edith. En principi em va sobtar, i fins i tot la por em va envair; després, amb el pas dels dies, vaig pensar en posar-m’hi, per què no? Els pròlegs no els llegeix gairebé ningú. Vaig conèixer l’Edith l’agost de 2012. Vam coincidir en una sortida a La Mola, al massís de Sant Llorenç del Munt. Vivia a Granada, on va néixer i d’on és originària tota la seva família. No la vaig tornar a veure fins dos anys després, quan va venir a viure a Barcelona amb el seu company. Per aquelles dates no coneixia ni sabia res de la nostra cultura ni, per suposat, de català. Ben aviat es va anar interessant per el nostre país i la nostra cultura, i al mateix temps començà a estudiar català. He quedat sorprès de com l’Edith en tan sols tres anys i escaig d’estar entre nosaltres ha pogut escriure un llibre en la nostra llengua. Com dirien els francesos: «chapeau». Per començar, ha triat escriure un llibre de relats curts. Crec que és un tipus de gènere difícil, ja que has d’escriure diferents històries, i amb molts casos amb missatge, amb molt poques paraules, sense poder recrear-te en els personatges. Ella ho ha aconseguit, ha creat una sèrie de relats curts molts fàcils de llegir i amb molta frescor. 13
Enhorabona, Edith. Ho has aconseguit. Admiro la teva convicció i perseverança en fer les coses que t’agraden. Segueix així i aconseguiràs tot el que et proposis. Jo no tinc aquesta capacitat que ella en té per escriure poc i dir tantes coses... I amb aquest pròleg queda demostrat. JOAN PIQUER
14
I ALTA COSTURA
Era 1957, feia poc més d’un any que la botiga de moda Junyent era al barri de les Corts. Encara quedaven alguns terrenys per edificar i hi havia carrers que encara no estaven asfaltats; deien que quan estigués fet l’edifici que ocuparia tota l’illa, els començarien a fer. Era al vespre quan l’Alfons va entrar a la botiga. Se l’havien recomanat; hi havia roba de molt bona qualitat i ell cercava un regal per a la mare, ja que aviat seria el seu aniversari. Va entrar i la dependenta li va dir que de seguida seria amb ell, ja que en aquell moment estava atenent a una parella. L’Alfons va assentir amb un sí amb el cap i, mentre esperava, va fer una ullada a la botiga. Era petita però acollidora. Les parets estaven folrades de fusta d’un color quasi blanc, també hi havia unes petites prestatgeries amb testos de diverses plantes de colors vius que donaven certa alegria a la botiga i uns penjadors amb roba: jerseis, pantalons, bruses i vestits, tot molt ben endreçat. A l’esquerra s’ubicava un petit taulell amb la capsa enregistradora, i a l’aparador, uns maniquins amb vestits de nit; això era perquè ja teníem a prop el Nadal. També hi havia posades unes galindaines pròpies de l’època. El terra era de rajoles de color marró i blanc i simulava un tauler d’escacs. Quan la senyoreta va acabar amb els anteriors clients, se li va apropar i li va preguntar què era el que volia. En aquest moment hi van entrar dues persones amb antifaç i els van demanar els diners que tenien. La dependenta estava tan espantada que no es podia moure, assenyalant amb el cap on era la capsa enregistradora, mentre l’Alfons l’abraçava per calmar-la. Un gest del que cap dels dos no s’havia adonat fins que els van 17
conduir a la rebotiga. Un dels lladres tenia una pistola i els va empènyer, els va advertir que s’estiguessin callats, que no els hi passaria res. A part dels diners, se’n van emportar un bon grapat de roba, tota d’alta costura. Ell va disculpar-se per haver-la abraçat i ella va plorar perquè no sabia què farien amb ells. Van esperar una estona i després de no escoltar soroll, l’Alfons va comprovar que no hi eren; llavors va sortir de la botiga, situada al xamfrà de l’únic carrer per on podia córrer sense embrutar-se, i va trucar per telèfon a la policia des de la cabina que hi havia a la cantonada. Va tornar de seguida amb una ampolla d’aigua del Carme. La noia començava a asserenar-se, ell intentava mantenir una conversa quan els agents van arribar-hi, i tots dos van explicar què havia passat. L’Alfons va decidir fer-li una compra major que la que tenia pensada per compensar d’alguna manera la pèrdua que havia sofert. Ella va dir que no calia, que tenia una assegurança. De totes maneres, ho va fer, sabia que trigaria un temps en recuperar allò que li havien robat. No li sabia greu gastar més diners, d’aquesta manera podia ser-hi una estona. Volia comprovar que es quedava bé. L’Alfons va tornar uns dies després per la botiga, per preguntar com anava la investigació; bé, això era l’excusa per tornar a veure-la i agrair-li el temps que li havia dedicat en el regal de la mare. Aleshores va veure que tot estava en ordre. Llavors va començar una amistat que duraria més que la vida.
18
II DES DE LA FINESTRA