CENDRES DE TERNILS
8
Als meus fills, Vicent i Flàvia
Perquè venim de la terra i som terra que creix, no sabem d’exclusions, ni de veritats preclares que s’imposen a la mateixa vida; tan sols desitgem que tota dignitat siga possible*
*Aquesta poesia i la que apareix en el capítol 8 són de Robert Cortell.
ÍNDEX 9
Pròleg
12
Nota de la narradora
15 25 35
Primera part 1. El dia de la Victòria 2. Autoritats franquistes 3. El poble de Ternils
47 55 67 77 89 99 109 121 133 143 155 163 172 181 191 201 209
Segona part 4. Fem foc o fugim? 5. Del braç en alt 6. Del braç treballador 7. La visita arquesbisbal 8. L’escola i els mestres 9. Quefers quotidians 10. Els comptes clars 11. Ofici de difunts 12 Malgrat tot, festers 13. L’alcalde o el rector 14. No deuen ser alemanys? 15. Diners de l’emigració 16. Arranjant el temple 17. Amb diners, torrons 18. Sant Roc gloriós! 19. A la fi, tot s’acaba 20. Passat i present
223 231 239
Tercera part 21. Debats de transició 22. Eleccions municipals 23. L’aigua s’ho enduu tot
249
Sinopsi ternileca
PRÒLEG
Potser tu, amable lectora o lector que tens aquest llibre a les mans, quan has observat atentament la nostra realitat actual no pots haver deixat d’advertir el desconeixement flagrant que tenen les generacions més joves del nostre passat històric més recent, ni la deriva conservadora de la nostra societat, ni el menfotisme general envers la corrupció dels polítics, ni l’ambigüitat respecte a la nostra llengua, ni l’ambient cultural esquifit —amb les honrosíssimes excepcions de rigor— que presenten els nostres pobles, viles i ciutats. I quan t’has preguntat per les causes d’aquesta situació, potser hages arribat a la conclusió que les persones som producte de la nostra història i que, per tant, caldria buscar-les en els esdeveniments i circumstàncies que van marcar bona part del segle xx a Espanya i al País Valencià: la guerra civil, la dictadura i una tímida transició que de cap manera va fer trontollar les estructures de poder econòmic, polític i ideològic de l’Espanya franquista. Doncs bé, si és aquest el teu cas, no deixes de banda aquest llibre: llig-lo atentament i hi trobaràs, en una prosa elegant, en un llenguatge genuí i amb un sentit de l’humor molt valencià en la superfície però puntejat per càrregues de profunditat en cada capítol, la història d’uns anys que han modelat la societat que ara patim. Com en un conjur, veuràs com pren vida un poble que ja no existeix. Observaràs com intenta sobreviure un poble atemorit durant els anys durs de la dictadura, amb una classe treba
lladora explotada econòmicament i reprimida ideològicament, on se censura qualsevol manifestació ideològica que no siga la del règim i s’aniquila qualsevol consciència lingüística i cultural pròpies, i on les úniques manifestacions populars permeses són els rituals socials reelaborats dins un marc ranci, conservador i acrític, que és el que agrada a les noves autoritats polítiques i socials. També hi trobaràs les primeres passes democràtiques durant la Transició, i la debilitat dels seus plantejaments, provocats per la nul·la educació política i el baix nivell cultural, conseqüència directa dels anys foscos de la dictadura, la pressió dels poders fàctics i la por, una por que l’arribada de la democràcia no va esborrar mai del tot del cor dels ternilencs. Potser quan estigues arribant al final —o potser molt abans—, t’adones que no estàs llegint la història de Ternils sinó la del teu País Valencià, i quan la riuada del Xúquer faça desaparéixer el conjur i de Ternils ja només en queden les cendres, potser tragues per al País Valencià les doloroses conclusions que Vicent Sanchis trau per a Ternils: que un poble que abandona les seues arrels i el seu patrimoni lingüístic i cultural, que no és capaç de lluitar contra l’opressió dels poderosos i que no és capaç de construir un projecte polític comú no té capacitat per a sobreviure i està destinat a diluir-se, com Ternils, en els pobles del costat. Vicent Pascual Expert en educació plurilingüe i ensenyament de llengües
10
CENDRES DE TERNILS
Encara que alguns succeïts que es conten a la novel·la poden recordar fets reals, la intenció de l’autor no ha estat ser fidel a la memòria històrica, sinó reelaborar-la per a crear un relat que sols és fruit de la seua imaginació.
NOTA DE LA NARRADORA
De xiqueta, ni a casa ni al carrer ningú em va parlar mai de política, com és lògic. D’adolescent, vaig escoltar algun comentari fugaç però tampoc me’n parlaren. De jove, no obstant això, vaig voler saber coses que semblaven tabú: la Guerra Civil i la dictadura de Franco; però em va resultar impossible, tothom ho eludia i sols vaig aconseguir provocar algunes llàgrimes. Ara, d’adulta, amb la millor traça possible he escrit aquesta mena de crònica. Perquè, malgrat el que he dit, em vaig assabentar d’algunes coses que havien passat durant aquells temps tan difícils al meu poble: Ternils, un poble valencià, xicotet i rural. Tanmateix, i malgrat la paradoxa, per desdramatitzar els fets ho he volgut fer amb certa dosi d’humor. I és que, jo mateixa, néta d’un dels protagonistes i protagonista secundària també, he volgut contar-ho com si els propis personatges m’ho hagueren acabat de relatar ara, després de tants anys com han passat. Potser per això, des de la distància en el temps i sense mordasses, conte aquestes vivències; algunes de les quals talment com les vaig viure. Llibertat Martí i Sunyer
PRIMERA PART VENÇUTS I VENCEDORS 1. El dia de la Victòria 2. Autoritats franquistes 3. El poble de Ternils
14
1. EL DIA DE LA VICTÒRIA
«...En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. LA GUERRA HA TERMINADO. Burgos, 1º de abril de 1939. Año de la Victoria. El Generalísimo, ¡Franco!...» Va proclamar una veu militar amb un to triomfalista que esglaiava. A continuació, l’aparell de ràdio del tio Pasqual Granell, el Barber, continuà amb la sonsònia ininterrompuda i abassegadora de música militar, així com d’altres missatges relatius a la victòria de les tropes sollevades contra el legítim govern de la II República Espanyola. Pasqual Granell, fill, dit també el Barber, s’empassà una poca saliva i es torcà la suor que li regallava pel front i els polsos, tot i ser primavera a penes iniciada. Al moment varen escoltar veus de fora casa i el soroll que produïa una camioneta que s’hi apropava ràpida, malgrat el mal estat del carrer, fet un fangar i ple de bassiols per l’aiguat que havia caigut la nit passada. No calien més motius per fer el que faria. Pasqual s’abracillà per última vegada a son pare, prou serè malgrat tot, encara que començava a deixondir-se a passos agegantats; així com a sa mare, la tia Teresa Bauset, la Nevassa, que es captenia amb els ulls negats de llàgrimes i a punt de sanglotar, i que, malgrat tenir les seues tecles, a diferència del seu marit encara gaudia de bona salut. Sense dir cap paraula, escoltant veus i l’enrenou de la camioneta que s’atansava a la casa, Pasqual el Barber agafà un petit 15
fardell que li havia arranjat sa mare i eixí a corre-cuita per la portella del corral. Aquesta eixida —com si d’una antiga porta de socors es tractara— donava a un camp de tarongers. Així, d’un bell en sec es va veure dins d’un hort de mandarins molt vells i grans, que, atés l’oratge rúfol i grisenc que feia, l’ajudaren en la seua intenció de fugir. Fugir tan ràpid i lluny com poguera; fugir d’aquell perill imminent, dels qui l’anaven percaçant igual que si fóra una de les raboses que tan acostumat estava a enxampar quan anava de cacera; fugir igual que una geneta que cerca una covil; fugir igual que ho faria un porc senglar aücat per una jama de gossos que, amussats pels seus amos, no paraven de clapir empaitant el seu rastre. I això era l’única cosa que volia en aquells moments tan tristos: fugir, fugir, fugir; això era l’única cosa que volia en aquells instants tan dramàtics: amagar-se, amagar-se, amagar-se... Pasqual fugia perquè era un home molt baquetejat per la vida i no se’n refiava ni un pèl dels guanyadors del conflicte. Tot el seu delicte era —intuïa ell— perquè havia estat un dels dirigents més destacats del Partit Socialista al seu poble, Ternils. A més, que ell havia estat un dels impulsors i protagonistes de la col·lectivització d’una finca anomenada popularment la Casa Gran, que passà a denominar-se El Progreso Social Popular. De fet, Pasqual el Barber era una de les persones amb més capacitat intel·lectual i que més s’havia destacat a favor de la legalitat republicana, així com en l’organització del Consell Municipal de Ternils en temps de la maleïda guerra que acabava de finir.
Quan a mitjan matí d’aquell 1 d’abril, Jeroni Mollà, Tonyina, va comprendre que no hi havia més remei que fotre al camp, fugir o amagar-se, de moment no va tenir més opció que aquesta darrera. També se li apropaven un escamot de soldats que ben prompte trucaren a la porta. Però no va fer falta que sa mare, la tia Remei Capsir, la Pantalonera, tota atabalada anara a despassar el pestell i els obrira. Amb uns colps de les culates dels fusells 16
màusers que duien, els militars esberlaren l’entrada en desballestar les frontisses de la dèbil i senzilla porta de fusta. I així va ser que s’endinsaren de seguida a la casa preguntant amb autoritat i fatxenderia, sense miraments, pel Jeroni. La tia Remei la Pantalonera, aborronada, esglaiada i tremolosa, tement-se el pitjor els va dir que no era a casa. En realitat, però, no ho sabia. Estava atarantada per la basarda que li provocava la presència dels soldats. I en aquelles condicions, què els anava a dir? Els integrants d’aquest grup de militars, sense fer-li cas ni tenir la mínima consideració escorcollaren per tots els racons de l’habitatge: l’habitació de baix, el corral, sotjaren pel brocal del pou, la pallissa, el guisador o cuina, el rebost i l’armari de paret; pujaren també a les golfes on registraren les dues habitacions i l’espai badívol de la cambra, però... ni rastre del Jeroni. La tia Remei la Pantalonera, un poc més asserenada ja, no deia res. Ella mateixa estava molt més sorpresa que no trobaren el seu fill. Al cap d’una estona els soldats donaren per fet que, en efecte, Jeroni Tonyina no era a sa casa. De manera que, al remat, se l’amollaren després de deixar-li ben rebolicades tota classe d’andròmines i endergues que pillaren per la cambra i per la pallissa. Semblava que l’ànsia per la recerca del Jeroni era ben gran. Així que se n’eixiren de la casa, no sense que un d’aquells militars, qui semblava dur el comandament de l’escamot, fentse un gallet maldestre, advertira la tia Remei de les greus conseqüències que per a ella i per a la seua família tindria el no comunicar-los el parador del seu fill major. Però la tia Remei la Pantalonera va continuar jurant i perjurant que no ho sabia. I en gran mesura era cert. En aquells moments la tia Remei desconeixia el seu parador. Perquè per molt que s’ho rumiava no pegava en terrer on, exactament, es trobava el seu fill en aquells precisos instants. Tot i que no era gens lluny d’allí. Perquè en realitat sí que era a sa casa. Però sa mare no ho sabia, com tampoc els soldats que no pogueren donar amb el seu amagatall. Era evident que la paüra per la pròpia vida havia fet del Jeroni un ex17
pert en l’art d’amagar-se. I això era l’única cosa que volia Jeroni en aquells moments tan tristos: fugir, fugir, fugir; això era l’única cosa que volia en aquells instants tan dramàtics: amagar-se, amagar-se, amagar-se... I és que, Jeroni Tonyina, membre també del Partit Socialista i de la UGT, per la Federació de Treballadors del Camp, havia estat comissari al front de Madrid durant la tràgica Guerra Civil que, aquella veu enèrgica, havia acabat d’anunciar per la ràdio el seu final. Tot i que Tonyina no era responsable de cap mort, però sí de bona cosa d’informes que el feien ser un bon cap de turc en aquelles circumstàncies.
Omplint-se de fang i llepasses els pantalons, mitjons i espardenyes, Pasqual el Barber botà la séquia mare de Ternils i continuà la seua fugida per un camp de pomeres. Sols anava amb compte de no trobar-se ningú, no fóra que el pogueren denunciar. Això era l’única cosa que l’atemoria en aquells instants: ensopegar amb algun bocamoll d’aquells que tenien la llengua fluixa. Sobretot si era algú dels qui sempre havia sabut que eren proclius al bàndol dels anomenats nacionals. Per això sols desitjava esquitllar-se d’estranquis sense que el guaitara ni un mussol trist ni una moixa solitària. Per un barranc que baixa de la serra del Realenc, ple de terra, bassiols i cudols, guanyà terreny amagant-se entre els canyars, baladres i esbarzers. En més d’una ocasió ho hagué de fer d’una forma sobtada i sense miraments. De manera que, una vegada donà per conclosa la primera fase de l’escapatòria, s’adonà que anava mig espentolat i que s’havia fet alguns esquinçalls en la roba, a més de dur fang fins els genolls. Però no sols això, també s’havia produït alguns arraps i esvorancs amb les punxes dels esbarzers. Els arraps li havien provocat unes petites ferides per les quals regallaven uns escorrims de sang; sang que, escandalosa, li havia embrutat la camisa esguellada que, a més, tenia tota amerada per la suor i el botorn que duia al damunt. 18
De tot això, tanmateix, sols fou conscient en ser a dintre la cova de Xàtiva, on pogué recobrar l’alè per l’extremat panteix que quasi l’ofegava. De cop i volta, recordà que d’aquella covil havia sentit parlar molt al seu avi i a son pare sobre bona cosa de bandolers que també s’hi havien estatjat. Tot i que ell no era un bandoler. Però això no era el que opinaven la colla de beats i beates, els dretans més intransigents de Ternils —destacant al front de tots Lisard Cantó i Àngela Gastaldi—, tot i que fóra per diferències de criteri, diferències d’opinió política i religiosa que no per altres motius greus. De moment s’atansà a la raconada més fosca de la cova, ja que les condicions naturals d’aquesta, amb l’entrada orientada a migdia, fan que a dintre hi haja llum la major part del dia. Així, gràcies a un forat natural que hi ha al fons de la caverna, trobà tot just a sota una petita clotxa d’aigua —per la pluja de la nit anterior— amb la qual es va poder netejar les ferides. Després es desenllepissà d’una mena de serreig i altres brosses apegaloses que portava al damunt, es rentà tota la runa que duia i s’arranjà una de les betes de les espardenyes que s’havia trencat en la seua esquitllada de Ternils.
Després de perbocar gairebé els budells per l’esglai que tenia, Jeroni Tonyina va eixir de la seua covil tot just quan estava a punt de defallir. Això li hauria provocat una mort ben desagradable, sens dubte, i hi volia fugir. Així que es decidí a sortir del seu amagatall: de dins de la xumenera botifarrera —que en deien—, on, agafat a uns pals travessers, s’havia mantingut quiet i quasi sense respirar durant tot l’escorcoll, procurant no fer caure amb algun moviment del seu cos ni tan sols el mínim rastre de sutja. L’únic lloc on aquells soldats franquistes potser no tindrien l’ocurrència de mirar. No era un lloc per pensar que ningú s’hi poguera amagar, i per això s’ocultà allí. De manera que, al remat, Jeroni Tonyina, quan ja no podia resistir ni per un segon més el fumet de les quatre branquetes 19
que cremaven en la llar, va haver d’eixir brut d’estalzim sobre gran part del seu cos, fet un autèntic merder i tan ennegrit que semblava un butoni. Per això, quan la tia Remei la Pantalonera, que tot just entrava del corral, el va veure, quasi es desmaià presa d’un fort estat d’excitació. Tant, que es quedà esbarrellada en sotjar el seu fill arrebossat de sutja. En refer-se de l’esglai momentani, tot era dir-li al seu fill que per molt que li pegava voltes a la testerola per esbrinar on havia anat a amagar-se, no encertava a endevinar en quin parador seria. Sa mare sabia que era decidit i agosarat, però d’això a anar a penjar-se dels pals travessers de la xumenera, com si fóra una botifarra assecant-se per a les festes de Sant Antoni, n’hi havia un bon tros. Sense fer cap aldarull, Jeroni Tonyina es disposà d’immediat a llevar-se tota aquella roba bruta de sutja. Encara sort que sols era runa, runa de casa; runa al cap i a la fi, però la seua pròpia runa que es rentava i en pau. Molt pitjor haguera sigut que l’agafaren aquells militars que li anaven al darrere percaçant-lo com si fóra una rabosa.
Quasi al mateix temps, un grup format per Sebastià Company, el Frare; Miquel Estrada, el Pigat; Onofre Guerola, Bocatorta, i Pere Martí, el Fusteret —que era germà del meu avi patern, Isidre Martí— fugien els quatre junts, cames ajudeu-me, cap al port de Simat de la Valldigna amb l’ànim resolt de fer via per la mar. I per això és que s’amagarien també, ara i en acabant, entre la xara, el matollar i les motades tapides de pins que hi havia per les vores de la serra, només que ataüllaven qualsevol que s’hi apropara pel camí terrer i ple de cudols. Poc després de deixar darrere l’entrador del Pla de Corrals, veieren com se’ls hi apropava molt lent un camió. Miquel el Pigat entrellucà que es tractava d’un familiar seu de Llocnou d’en Fenollet, de qui no tenia la mínima sospita de col·laborar amb els franquistes. En arribar a la seua posició eixiren del seu parador i el feren aturar. Malgrat ser una situació molt compromesa, el seu 20
cosí els permeté als quatre que pujaren al camió, amagats entre la càrrega, oferint-se a portar-los fins a Gandia. D’aquest grup destacava Miquel el Pigat, que havia estat regidor de l’Ajuntament de Ternils en representació del Partit Comunista. Miquel era un home de formació culta, ja que era mestre d’escola a Carcaixent i coneixia idiomes. Així i tot, en algunes ocasions s’enardia i desbarrava un poc arribant a dir alguna que altra barbaritat; com, per exemple, que calia cremar l’església. Cosa que ell mateix, en acabant, se’n penedia i comprenia que no s’havia de destruir res. En tot cas, com deia després de reflexionar, aprofitar si calia el temple per a algun altre menester com magatzem d’aprovisionament o alguna altra cosa que fóra útil. Mentre fugien amb el camió, Miquel el Pigat es posà a contar als seus companys de fugida que havia passat tota la nit anterior passejant-se pels carrers del poble, acomiadant-se de tots i cadascun dels racons entranyables on havia transcorregut la seua vida fins aquells moments. Mentre ho contava, corprés per l’emoció i la tensió, pessimista, els digué que intuïa que, donades les circumstàncies, el més probable era que ja no tornara a veure més Ternils. Era per això que tenia els ulls botinflats, que se li notava que havia plorat bona cosa. I ho reconeixia sense vergonya. Tots callaven i ho entenien, i, fins i tot, a algun altre li regallà alguna llàgrima en compartir la mateixa cabòria, en fer-se encomanadissa idèntica corada. Sense problemes ni entrebancs arribaren a les proximitats del port de Gandia i s’amagaren per uns camps pròxims a Rafalcaid, un barri situat al sud del port. Allí, aponats dins d’un canyar, sojornaren fins la lluna del capvespre, en què, amb la serenor, sortiren d’un en un i s’aproximaren amb sigil a la platja. Encara que no sabien què, ni com, ni de quina manera, la qüestió era provar sort i amollar-se-la fóra com fóra, encara que fóra a la desesperada. Perquè això era l’única cosa que volien en aquells moments tan tristos: fugir, fugir, fugir; això era l’única cosa que volien en aquells instants tan dramàtics: amagar-se, amagar-se, amagar-se... 21
Molt de temps després, a les famílies respectives els hi arribà la notícia que es trobaven sans i estalvis a Anglaterra. Perquè aquella mateixa nit foren rescatats d’alta mar per un vaixell de guerra anglés, que els recollí en un bot malendreçat en què anaven, i amb el qual no hagueren arribat molt lluny, però que els va permetre endinsar-se, sense pensar-s’ho dues vegades, buscant la línia de l’horitzó, cap al blau de la mar, quan més lluny millor.
En els dies immediats anteriors ja havien pegat a fugir també de Ternils molts altres a qui no els tocava la camisa a la pell. Era el cas de Celedoni Pallàs, Bacorot; Serafí Cortés, el Menut; Filibert Andreu, Gorreta; Teodor Esplugues, Mesures; Llibert Masià, Pansa; Severí Cortell, el Curret i, Llibertat Martí, la Figaferro —que també era germana del meu avi patern, i en record de la qual és que em posaren a mi el nom de Llibertat. També s’escapoliren per aquells dies molts altres que no les tenien totes respecte la possible pietat o comprensió dels guanyadors del conflicte bèl·lic, atemorits com estaven pel que havien escoltat de com les gastaven els nacionals. Potser en alguns pocs casos sí que tenien motius per a amollar-se-la del poble. Però eren ideològics, ja que cap d’ells no havien comés delictes de sang pels quals calguera fugir a corre-cuita de Ternils. Amb tot, i per si de cas, uns i altres pensaren que el millor era posar terra pel mig, fugir de moment i amagar-se, i, en un futur, si per a ells hi havia un futur, ja veurien què passava. D’entre aquest darrer grup sols la Figaferro —que llavors era viuda perquè el seu marit havia mort en la batalla de Terol—, s’havia destacat per ser una dona molt activista pel sindicat UGT, i això a través de l’organització Mujeres Trabajadoras de Ternils. A més, aquella germana del meu avi era una dona que tenia una llengua llimada i, per tant, molta facilitat de paraula a l’hora dels mítings i de donar xarrades així com en participar en tota mena de convocatòries en favor de la II República. Com també en recollir fons per a les necessitats bèl·liques i d’abastiment dels soldats re22
publicans. Llibertat la Figaferro, però, fugia deixant-se un xiquet menut —un sucrellet que a penes havia fet els quatre mesos— a càrrec de la seua germana, Salut Martí —una altra germana del meu avi Isidre—, que no s’escapà de pagar per les culpes que li atribuïren els franquistes a la destacada sindicalista.
I així és com, a Ternils, quan arribà l’1 d’abril de 1939, picaven la sola de les espardenyes o ja havien pegat a fugir molts dels qui s’havien significat més durant la II República Espanyola i la Guerra Civil. De manera que, d’hòmens només s’hi havien quedat uns pocs al poble. Els que per unes circumstàncies o altres es fiaven de la pietat, el perdó o la commiseració dels vencedors. En realitat, la gent més major o que per motius de salut no estaven en condicions de poder fugir. Aquests, tot i la por més o menys dissimulada, romanien a les seues cases esperant un futur immediat ple d’incertesa. Un futur que, nogensmenys, s’albiraven negre i de terror. Ja ho va deixar sentenciat Pasqual el Barber en un comentari als amics en els darrers dies republicans de Ternils, «aviats anem si ens hem de refiar d’aquests. Dissortat i incert futur el nostre que de la commiseració dels guanyadors depenem sempre. Ser humiliats, explotats i perseguits sembla el nostre planeta constant». Pasqual va fer aquell averany absolut, perquè ells i elles, com a descendents des de temps immemorials de la classe treballadora, se sentien hereus de tots els perdedors de totes les guerres: agermanats, moriscos, maulets, rebel·lats contra els francesos, bandolers socials o, ara, republicans. Eren els hereus del «braç treballador»; és a dir, de tots aquells que, tret d’alguns pocs instants en les seues vides tristes i miserables, semblaven condemnats a arrossegar tothora l’estigma de pàries de la terra.
23