Ă€ngels de nata
1
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
© del text: Maria Josep Escrivà Vidal © de les il·lustracions: Maria Alcaraz i Frasquet © de l’edició: Edicions 96, SL Edita: Edicions 96, SL www.edicions96.com Apt. de correus 23 46670 la Pobla Llarga edicions96@edicions96.com Tel.: 962 461 104 / 692 221 004 Disseny i maquetació: Pau Àlvarez / Edicions 96 DL: V-412-2013 ISBN: 978-84-15802-05-1
Àngels de nata
Maria Josep Escrivà Il·lustracions: Maria Alcaraz i Frasquet
A la mem貌ria de Ramon Sanchis, mestre del col路legi Joan XXIII del Grau de Gandia: el primer amic que em va fer estimar els llibres Als meus nebots Laura, Joan i Ferran
Un dia vaig tenir un somni. Ja sé que vosaltres direu que
meu poble. I no sé si això que diré ara és molt important
els somnis es tenen de nit, i que no es pot dir «un dia» vaig
en si mateix, o ho és tan sols per a mi. Però l’església del
tenir un somni sinó «una nit» vaig tenir un somni, però
meu poble té un no-sé-què diferent de totes les esglésies
el meu somni, el somni més commovedor que he tingut
que he conegut. I és que, mentre les persones s’asseuen
mai, va començar en un banc de fusta de l’església del
a oir missa a l’església del Grau —que és el nom del meu poble—, se sent de fons el soroll del motor de les barques i els crits de les gavines, i l’olor d’aigua de mar. Però de mar de la que remulla els mateixos fonaments de les cases. Sabeu quina és aquesta olor? Jo li dic olor de mar domesticada, perquè s’hi barreja el salobre, les sobres de peix de les barques, el combustible dels motors, el iode dels temporals. Doncs bé, fins a l’església del meu poble, sobretot a l’estiu, quan les portes corredisses del jardí són obertes, arriba olor de tot això. Perquè el port de pesca és a l’altra banda mateixa dels murs. Així és que, no sé si és important o no és important. Però sempre he associat el meu somni d’aquell dia a l’olor de port del meu poble. Potser tot és una casualitat... 7
Un bolet amb gepa
1
Ja tenia el senyor Faust a punt les seues eines de treball i el matí no s’acabava de decidir encara entre ser matí de sol, de pluja o de boira. En qualsevol cas, era un matí molt fred d’hivern. Els marges de les séquies estaven coberts de rosada, i l’herba tenia un aspecte tan verd i tan tendre que qualsevol la podria fer servir en una bona amanida. Al senyor Faust, li agradava bona cosa, l’hivern, perquè així podia acostar-se al caliu del seu veixell de llanda, i no passar fred ni calor. El senyor Faust era llanterner. Clar que la majoria de vosaltres no deveu saber ja què és un llanterner. Llanterners, en general, són les persones —jo crec que quasi sempre homes— que es dediquen a instal·lar canonades, a solucionar les fuites d’aigua, a reparar una aixeta que goteja... Però llanterners eren també una altra cosa, fa alguns anys. I això era el senyor Faust: una altra cosa.
8
Mon pare deia, quan jo encara era una xiqueta, que els llanterners com Faust (alguns li deien Faust, a seques, però a mi això em pareixia poca cosa, i li deia també senyor, senyor Faust), es podien comptar amb els dits d’una mà. I voleu saber què feia aquest llanterner? Doncs arreglar paelles, perols, objectes de llanda, llegons, orinals, paraigües... Ja veieu, res d’extraordinari, si no fóra que... Ah, se m’oblidava!: jo em dic Aldonça.
9
Un matí d’hivern, dijous, crec recordar que era, Aldonça eixia de casa acompanyada de sa mare. Es veien apressades, perquè només faltaven deu minuts perquè tancaren la porta d’escola. Sempre hi anaven a peu. Només havien de travessar un gran descampat, al final del carrer de cases on Aldonça vivia amb els seus pares, i arribaven al col·legi. Finalment el dia s’havia decidit per la pluja, de manera que les dues, dona i doneta, es van disposar a obrir els paraigües a penes travessar el llindar de casa. Però Aldonça... —aaiii!— va llançar un crit de terror. —Què és això?! Mare, quina mala sort! Per un dia que plou, i al meu paraigua, li ha eixit una gepa. Ja puc oblidar-me del Campament dels Bolets. Un bolet amb gepa..., quina vergonya! Així l’únic que puc fer és portarlo a l’hospital! —Afanya’t, Aldonça, i deixa’t d’hospitals! No veus que se’ns fa tard?
10
La nostra amiga remugava, i es queixava, i murmurava entre dents «pobre paraigua, i pobra de mi, ara ja no tinc ni bolet amb gepa; adéu al campament...». Però ho deia baixet baixet, perquè la mare, Mercè, feia cara de pomes agres com mai en la vida. Tan baixet que ningú més, a part de Mercè, i de mi, no hauria entès què remugava la xiqueta ni tenint l’oïda més fina del món. Que jo qui sóc...? Jo sóc Bernat, Bernat el Contacontes. I visc en les butxaques d’aquelles persones que tenen alguna història per contar. Cada dia n’hi ha més pocs, si us he de ser sincer, d’humans d’aquesta mena. La gent va a la seua, i com que només viuen de cara a la televisió, han perdut l’hàbit de contar històries als fills, als marits, a les mullers, als germans menuts, i quasi s’han oblidat de com s’expliquen succeïts, i de com se n’escolten. Però això són altres calces. Quan vaig conèixer l’Aldonça, ella sí que tenia una bella història per contar. I jo la vaig viure de molt a prop: Bernat el Contacontes, instal·lat a la butxaca dreta de la nostra amiga Aldonça. 12