QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:37
PÆgina 1
QUINA MORRA! El joc d’estratègia per als nous pirates
RAFA BALAGUÉ DAVID G. CABALLERO IL·LUSTRACIONS DE FERRO
Barcelona 2017
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:37
PÆgina 2
Amb el suport de
morrapita1982@gmail.com https://morrapita.com © dels textos Rafa Balagué, David G. Caballero i Amadeu Carbó © de les il·lustracions Ferro (Pau Ferrando) © de les fotografies Vegeu peus d’imatges © 2017 EDICIONS MORERA, SL Prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta publicació mitjançant qualsevol recurs o procediment inclosos la impressió, la reprografia, el tractament informàtic o qualsevol altre sistema, sense el permís escrit de l’editor.
® Quina morra! El joc d’estratègia per als nous pirates 1a edició: desembre 2017
Agraïments Lluís Puig i Gordi (Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya), Víctor Baroja i Benlliure (Federació Catalana de Jocs Tradicionals), Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, en especial a Josep Caparrós i García (alcalde) i a Èrika Ferraté i Curto (regidora de cultura), Cisco Balagué «tio Maleta» i M. Cinta «la Xata» (propietaris del bar Montsianell), Confraria de Pescadors Verge del Carme, Joel Vidal i Eva Benet (Centre Didàctic i creadors del projecte «Morra a l'escola»), IES Alfacs, Col·legi públic Carles III, Col·legi públic Horta Vella, i a tota la gent de l'Associació Morràpita per mantenir i estimar el nostre joc, en especial al seu president Daniel Portero.
Direcció Norbert Tomàs Assistent editorial Lola Escudero Disseny de làmines Xavi Malet (Sabilana) Correcció Marc Figueras Maquetació Jordi Ardèvol Comunicació Francesc Buxeda Aliu francesc@sorolldefons.com
Impressió Artes Gráficas Torres Cornellà de Llobregat Distribueix Sociedad General Española de Librería Barcelona. Tel.: 932 616 993 Edita Edicions Morera, SL C/ Còrsega, 239, 3r 1a 08036 BARCELONA publicacio@calendariermita.cat www.calendariermita.cat
ISBN 978-84-944473-5-8 Dipòsit legal: B-30369-2017
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:37
PÆgina 3
ÍNDEX PRÒLEG
5
1. Què és la morra i com s’hi juga
9
2. Mapa geogràfic del joc
14
3. Recuperació del joc i agermanament mediterrani. El Murramundo
16
EL RELAT 4. Orígens
19
5. El còmit. Esclaus i legionaris pel Mediterrani
25
Làmines en color
39
6. El sergent. Pirates i soldats als Alfacs
43
7. El duc. Un joc de pescadors i mercaders
57
8. Epíleg
71
GLOSSARI
77
BIBLIOGRAFIA
79
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:37
PÆgina 4
Morràpita dedica aquest llibre a la memòria de Xavi Curto Reverté «lo Polit»
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:37
PÆgina 5
PRÒLEG EL JOC DE VIURE rri, arri tatanet... Juguem (o ens fan jugar) des dels primers moments de vida. Un cop hem vist les primeres llums, ben aviat comencem a rebre aportacions lúdiques que pretenen estimular els nostres sentits: cançons de falda, moixaines i altres expressions de l’univers del joc primerenc que ens introdueixen en el món dels vius, convidant-nos a jugar, ara sí, al joc de viure. Aquesta actitud lúdica davant la vida ens converteix en uns éssers singulars. Els homes i les dones que pertanyem a l’espècie Homo sapiens, és a dir «home savi» (quina pretensió...), hem refundat l’espècie convertint-nos en un homo ludens o «home que juga». Més enllà d’aquest acudit en forma de llatinada, tot i que força descriptiu, el que sí és cert és que el joc és una activitat cabdal dels grups humans. Juguem, aprenem jugant i gaudim jugant en totes les etapes de la vida i, fins i tot, de vegades, jugant, jugant, ens hi juguem la vida. Els objectius del joc i del fet de jugar són molt ambiciosos. Aparentment, es pretén ocupar les hores d’oci en forma d’entreteniment; però els jocs també es dirigeixen cap a altres fites que s’escapen i s’allunyen del fet d’omplir els temps d’esbarjo. Així, si bé estimulem els sentits dels més petits per mitjà dels jocs, a mesura que anem creixent la naturalesa d’aquests jocs va canviant i assolim aprenentatges gràcies al joc simbòlic. I com més va la cosa, més es complica, fins que els jocs s’acaben convertint en autèntiques plataformes de simulació de la vida real. Una mena d’escola del que ens trobarem a partir del moment en què fem la primera volada. Lideratges, habilitats, força, enganys, solidaritats, socialitzacions, aliances, estratègies, pactes i un llarg etcètera són presents en l’acció de jugar a partir d’edats més avançades. Però compte, i ara plantejaré una paradoxa: tot això no és un joc; és molt més. El bon amic Víctor Baroja, expert en jocs tradicionals, em va
Quina morra!
5
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:37
PÆgina 6
preguntar si estava d’acord amb l’expressió «Som el que mengem» i, és clar, sabent que tots dos som avesats al debat, vaig dir-li que sí, tot esperant que comencés una dissertació. Doncs no! llavors em va dir: «i què et sembla si et dic que som el que juguem?» i el molt murri allà ho va deixar. El cas és que em va obrir un camp de reflexió sobre el joc que fins aquell moment per a mi no havia existit. Podem considerar el joc com un tret identitari? Hi ha diferències entre com juguen uns determinats grups humans i uns altres? Com es transmeten els jocs? I com viatgen d’un indret a un altre? Massa preguntes i poc temps per a la recerca, però sí em permeto constatar que si fem una observació ràpida i superficial als jocs considerats tradicionals a Catalunya, podem concloure que som un poble força equilibrat. No predominen els jocs on la força ho és tot; en canvi, l’habilitat i unes bones dosis d’estratègia i d’intel·ligència hi són ben presents. Podríem fer-ne una síntesi dient que els nostres jocs tradicionals són la combinació, tan nostra, de seny i de rauxa. Ara centrem-nos, doncs, en el joc que considerem tradicional, que és aquell que ens ha estat transmès per generacions predecessores. Aquella meravella de l’herència cultural immaterial que crea un cordó umbilical entre generacions passades i que, amb sort i responsabilitat, farem arribar a generacions futures. I nosaltres, els vius, al bell mig de tot això, esdevenim receptors del tresor cultural que ens ha estat llegat i del qual només tenim l’opció de transmetre’l en el millor estat possible. És en aquest ordre d’idees que elevem a la categoria de patrimoni immaterial aquells jocs, a priori humils, de la gent senzilla, del poble (per això també els anomenem populars). I arriba el moment que el joc transcendeix el seu espai natural i deixa el carrer, la plaça, la taverna... i s’eleva per mèrit propi a la categoria d’estudi. Ja els grans folkloristes del segle XX, com Joan Amades i Aureli Campmany entre d’altres, havien fet del joc l’objecte del seus estudis. El bèlit, bitlles, cucanyes, quintos, càntirs, jocs de cartes diversos i tants d’altres que, en un primer moment, van afanyar-se a recollir, considerant que en una societat en profund procés de canvi, derivat d’una industrialització ferotge, corrien el risc de desaparèixer, com tantes altres expressions de la cultura popular. Ara, les publicacions i els estudis actuals posen el focus en altres objectius, ja que no es considera que la seva desaparició sigui un risc 6
Quina morra!
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:38
PÆgina 7
imminent. La divulgació, el coneixement, la comparació, la interpretació... han guanyat terreny al simple recull de formes i expressions populars. El llibret que teniu a les mans s’emmarca en aquest afany. Quina morra!, tal com resa el títol del quadern, és una monografia sobre el joc de la morra, un joc antiquíssim en un marc geogràfic molt estès. No us faré un spoiler en aquest pròleg, no patiu, ja ho llegireu! Quan vaig descobrir aquest joc em va fascinar l’agilitat mental que cal per jugar-hi i l’expressivitat exuberant amb què es posa en escena. Més endavant, en Rafa Balagué i els companys de Sant Carles de la Ràpita em van explicar els ets i uts del joc, la seva procedència, com s’hi juga, etc. Em va cridar l’atenció que la morra s’emmarqués com a joc de taverna, de pescadors, bandolers, portuaris i carreters, potser perquè m’agrada allò que ve del poble i ho considero autèntic. No voldria finalitzar aquest pròleg sense felicitar tots els que han fet possible Quina morra! dins la Col·lecció de l’Ermità; els que l’han escrit, en Rafa Balagué i en David Gonzàlez; en Pau Ferrando que l’ha il·lustrat, i en Norbert Tomàs d’Edicions Morera per la seva tossuderia i bon fer en els seus projectes editorials. I finalment, voldria donar un agraïment a Morràpita, l’entitat impulsora del projecte i que amb la seva feina associativa constant s’ha convertit en el garant que el joc de la morra visqui una nova època daurada des de la perspectiva lúdica però també, i això és molt important, des de l’òptica patrimonial. Juguem? Amadeu CARBÓ I MARTORELL
Quina morra!
7
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:38
PÆgina 8
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:38
PÆgina 9
1. QUÈ ÉS LA MORRA I COM S’HI JUGA EL JOC DE LA MORRA Si ets de la Ràpita de ben segur que coneixes el joc de la morra, un joc de taverna, un joc d’aposta, que ja té més de dos mil anys d’història i al qual actualment els mariners rapitencs continuen jugant amb la mateixa intensitat. Es tracta d’un joc de mans on s’ha d’encertar el nombre de dits mostrats entre dos jugadors. L’estratègia, l’agilitat mental i la rapidesa hi tenen un paper destacat. L’origen del joc de la morra podria estar en el costum de comptar amb els dits de la mà. Al llarg dels segles i des de l’antiguitat, aquest joc ha viatjat per diverses èpoques i països, principalment de l’arc mediterrani, però també fins a llocs tan llunyans com la Xina o les illes del Pacífic. Ha rebut diferents noms segons el lloc on es jugava. A l’antic Egipte es deia el joc d’Atep, els grecs li deien lakhmos o kleros dia daktylon i els romans l’anomenaven micatio. Avui en dia també té variants: a Sardenya li diuen murra, els francesos occitans o niçards, mourre, a la zona d’Àfrica del nord és conegut com a mukharaja, a la Xina, com chai moi, i a Còrsega, Catalunya, País Valencià i Aragó es diu morra. Als Estats Units, on va arribar a les acaballes del segle XIX de la mà dels immigrants italians, és coneguda com a italian finger game. Una de les primeres notícies que es tenen del joc de la morra el situen a l’antic Egipte on, a la ciutat de Tebes, es va trobar una pintura a l’interior de la tomba d’un alt dignatari de la XXV dinastia (cap a l’any 700 aC) on el difunt surt representat estenent el braç i marcant un número amb la mà, cara a cara amb una altra persona. També es comprova que el joc de la morra va ser practicat pels egipcis en les figures reproduïdes en algunes publicacions dels primers egiptòlegs, com Games, Ancient and Oriental (1892) de l’anglès Edward Falkener o Aegypten in Wort und Bild (1880) de l’alemany Georg Ebers. El joc de la morra també va arribar a Grècia, on sembla ser que era designat amb les veus lakhmos i kleros dia daktylon. Tot i que no hi ha testimonis escrits sobre el joc, sí que el trobem representat en monuments i diversos objectes. Els més destacats són dos vasos grecs, un conservat Quina morra!
9
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:48
PÆgina 24
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:39
PÆgina 25
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:39
PÆgina 26
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:40
PÆgina 27
5. ESCLAUS I LEGIONARIS PEL MEDITERRANI
Dignus est quicum in tenebris mices CICERÓ L’orgullós Egipte va iniciar el seu declivi un miler d’anys abans de Crist. La dinastia núbia va deixar pas a nous faraons però mai no van ser tan poderosos com els que hi havia hagut abans. Després, el país va ser envaït per assiris, babilonis, perses i grecs. Així i tot, la seva influència cultural va perdurar al llarg del temps. Els seus comerciants van continuar visitant els ports més importants de la Mediterrània, venent els seus productes i compartint amb els nadius els seus costums. Un d’ells, el joc de dits, es va estendre a altres parts del continent: Grècia, Itàlia... però els vertaders difusors d’aquest antiquíssim passatemps van ser els romans. El micatio digitis, com s’anomenava la morra en llatí, va arribar a ser tan popular durant la dinastia antonina (dinastia amb la qual l’Imperi va arribar a la seva màxima extensió i amb dos emperadors nascuts a Hispània) que va costar gairebé tres segles prohibir-la al fòrum. Fins i tot Ciceró, el famós senador i orador, en el seu llibre Els Oficis, explica que «digne és aquell amb qui pots jugar a la morra a les fosques», ja que significa que és una persona que sempre dirà la veritat. Els responsables de l’expansió del joc, però, no foren ni senadors ni emperadors, foren les legions i els mariners romans. A mesura que anaven conquerint territoris, aquests soldats duien la seva llengua i els seus costums a llocs tan dispars com Turquia o Portugal. Un d’aquests mariners és el protagonista de la següent història, uns fets que van ocórrer al delta de l’Ebre fa més de dos mil cent anys. Luci Sergi era un hortator remigum, un còmit, l’oficial encarregat dels remers i de la velocitat del quinquerrem. Al contrari d’allò que algunes pel·lícules ens han ensenyat, els romans no empraven
Quina morra!
27
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:40
PÆgina 28
esclaus com a vogadors (només en casos d’extrema necessitat) sinó que eren gent lliure els que acceptaven aquest ofici tan dur a canvi d’un salari. Amb l’ús del portisculus (una maça o martell amb el qual colpejava una superfície plana), Luci Sergi duia el ritme de voga de tres-cents remers, els quals, en cas d’envestida, podien arribar a propulsar la nau a més de cinc nusos. El còmit, a diferència de l’època moderna, era una figura respectada i molt valorada, ja que no només era la màxima autoritat a la coberta inferior del vaixell, sinó que també s’encarregava de repartir la paga entre els seus homes i del seu benestar. L’any 217 abans de Crist, el Mediterrani veia com els dos grans imperis de l’època lluitaven per la supremacia. D’una banda hi havia els cartaginesos, liderats pel genial Anníbal Barca, el qual defensava l’honor del seu pare, que havia estat derrotat pels romans anys enrere. A l’altra estava la República romana, una emergent potència que anhelava conquerir més territoris. Tarragona, abans que es convertís en Tàrraco, la capital de la Hispània Citerior, era una província desolada per la guerra, un lloc on els dos imperis lluitaven entre sí des de feia mesos. Els romans, sota el comandament de Gneu Corneli Escipió el Calb, havien conquerit tota Catalunya fins a la vora del riu Ebre, que feia de frontera entre la República i els dominis cartaginesos. —Ritme de combat. —Ritme de combat! —exclamà Luci Sergi mentre colpejava més ràpidament el portisculus.
La tensió abans d’una batalla era enorme i el fet d’estar tancat dins d’un quinquerrem, sense poder veure què passava al teu voltant, encara ho complicava més. Cap salari podia justificar la bogeria de ser remer en un vaixell de guerra, però aquella era una època on el coratge i la necessitat anaven de la mà, i els homes que es dedicaven a vogar eren gent especialment entrenada i valenta. Luci Sergi coneixia tots i cadascun dels remadors de la nau i sabia que, quan es presentava batalla, tots havien de confiar en el company del costat. Si un grup fallava a
28
Quina morra!
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:40
PÆgina 29
l’hora vogar, la velocitat o la direcció es ressentirien i la galera quedaria a mercè dels enemics. Igual que en la falange grega o la testudo romana, la coordinació era bàsica per poder sobreviure, amb l’única diferència que a terra sempre es pot fugir, mentre que allà, en cas d’incendi o de xoc amb un esperó, no hi havia sortida possible. —Neptú, protegeix-nos a tots... —va murmurar el còmit mentre continuava colpejant la fusta que tenia al davant de manera rítmica. Una cinquantena de penteres i trirrems solcaven les aigües properes a la desembocadura en dues línies: les naus romanes al davant i les de Massília al darrere, a mode de suport. Els cartaginesos, que havien estat agafats per sorpresa, amb prou feines podien establir una línia de defensa a la boca del riu. El general Asdrúbal, germà del famós Anníbal Barca, havia desplaçat les seves tropes a les platges per animar els pobres diables que havien salpat a la recerca de la flota romana. Des de la seva posició, l’hortator podia veure els tres pisos de remers: el de sota, on només vogava una persona, i els dos superiors, on n’hi havia dos per cada pala. Amb la cançó que Luci Sergi entonava, els seus homes podien controlar el ritme amb què colpejaven l’aigua mentre tenien la ment distreta. El so de les fletxes caient es podia escoltar dins del vaixell i algunes aconseguien clavar-se al casc. Per sort, la fusta emprada per les drassanes de la República era ben dura.
—Hortator, que els remers es preparin per a l’impacte! —va exclamar el trierarca, el capità del quinquerrem. —Remiges, envestida imminent! —cridà Luci Sergi. Fent sonar un xiulet, els tres-cents homes van acotxar el cap i van preparar-se per al xoc. La part davantera de la nau, feta amb bronze i amb forma d’ariet, destrossava qualsevol cosa que se li posés al davant. Amb la velocitat que portaven els vogadors de Luci Sergi, l’ariet va trencar el costat del trirrem cartaginès, travessant el casc com si fos paper. Els crits dels remers de l’embarcació enemiga li van
Quina morra!
29
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:48
PÆgina 56
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:42
PÆgina 57
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:42
PÆgina 58
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:42
PÆgina 59
7. UN JOC DE PESCADORS I MERCADERS
En los meses que no tengan erre guárdate del marisco y de las mujeres Dita gallega Tot i la calor de l’estiu, els més ancians de la Ràpita es passaven hores i hores parlant i rememorant fets als bancs del davant de l’Església Nova. —Ja te’n conta d’històries lo teu iaio? —va preguntar un d’ells al nen que acompanyava l’avi Gasparín. —Moltes! M’ha contat que la nostra família prové d’Itàlia, que el meu rebesiaio del meu rebesiaio va lluitar contra els pirates... —Que ton iaio no t’enganyi, que l’únic que ha fet a la seua vida és cantar rondalles —va interrompre un dels amics del senyor Gasparín. Un dels avis rigué sorollosament. —Home Casiano, aquí on el veus este senyor tenia estudis. Va anar a les barcelones ans de tornar i agafar la barca de son pare. —Va, home, va! A ton fill li vas contar el mateix i mai se les ha cregut estes bajanades. Ara li unfles el cap al pobre crio amb aquestes històries i quan es farà gran perdrà el temps buscant el famós manuscrit, no? —El manuscrit? Vostè també el coneix? —li va preguntar encuriosit el vailet. —Jo no l’he vist mai, però son pare del teu iaio estava obsessionat. Veig que la tonteria tampoc no se li ha passat, a ton iaio. —Si existís un document així, la morra mai s’hagués extingit, no creus Baldomero? —Me’n faig creus que pensis que m’invento tot això. I molt més que creguis que la morra s’ha extingit. No fa tant que natros fèiem parella a fora de la llotja —va replicar-li l’avi Gasparín. Quina morra!
59
QCE5 LaMorra 9a r29.qxd
24/01/2018
11:43
PÆgina 77
GLOSSARI
afonar: Enfonsar. àugur: Sacerdot d’Etrúria i de Roma especialitzat en la interpretació de la voluntat divina a través de l’observació del vol i el cant dels ocells. arrossegador: Barca de pesca proveïda d’arts d’arrossegament. bèlit: [sin. bòlit, escampilla] Joc de dos equips que consisteix a fer saltar un bastonet curt amb dues puntes (el bòlit) que es pica al terra amb una paleta de fusta i un cop salta es pica a l’aire per llançar-lo ben lluny (té moltes similituds amb el beisbol). botifler: Partidari de Felip V durant la Guerra de Successió espanyola. És un terme despectiu emprat pels catalans austriacistes i l’etimologia el fa procedir de l’expressió francesa beauté fleur ‘bella flor’ en referència a la flor del lliri, escut d’armes de la casa de Borbó. cama: Tenir guanyat un dels dos jocs que calen per a vèncer en una partida. caliquenyo: Cigar popular de fabricació artesanal i d’acabat irregular, molt típic a València des del segle XIX. Durant anys, va estar associat al conreu i fabricació clandestines i a la distribució de contraban. caramote: [francès] Llagostí. còmit: Oficial d’un vaixell i responsable tècnic de la navegació. L’equivalent romà era l’hortator remigum, també anomenat pausarius. corn rugós: [nom científic Charonia nodifera] Espècie de caragol marí, el més gran de la Mediterrània. La seva closca era emprada pels maulets com a clam. cucanya: Joc consistent a pujar per un pal vertical allisat i relliscós per tal d’atrapar el premi que s’hi diposita a l’extrem. decurió: En l’exèrcit romà, sotsoficial de cavalleria que comandava deu soldats. duc de Vendôme: [París, 1654 – Vinaròs, 1712] Militar al servei del rei Lluís XIV de França, que fou nomenat el 1710 cap de l’exèrcit borbònic espanyol de Felip V. escriba: A l’antic Egipte, administradors, comptables, literats o escrivans públics que treballaven en l’administració de l’estat. falange: Formació de combat de la infanteria grega. fusta: Embarcació estreta, lleugera i ràpida, de poc calat, impulsada per rems i vela; en essència, una petita galera. La fusta va ser el vaixell favorit dels corsaris del nord d’Àfrica de Salé i la costa de Berberia. gavatxo: Francès, dit despectivament. harúspexs: A Roma, endevins que interpretaven la voluntat dels déus mitjançant les entranyes d’animals sacrificats o fenòmens de la natura. Quina morra!
77