QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:25
PÆgina 1
FINS AQUÍ HEM ARRIBAT Què fem i com celebrem el darrer adéu
AMADEU CARBÓ – JORDI CUBILLOS
Amb el suport de
6 Barcelona 2018
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:25
PÆgina 2
Autors del text © Amadeu Carbó, Jordi Cubillos i Marcel·lí Virgili Autors de les il·lustracions © Joan Pau Bocquet, Martí Bonet, Comediants, Gaietà Cornet, Gustave Doré, R. Fábregat, Joan G. Junceda, Lluís Mallol Suazo, Francesc Mallol Francolí, Apel·les Mestres, Noguera, Norbert Foto, Enric Ricard, Pacià Ross, Antoni Utrillo. Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya, Fons Amades / Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. © 2018 EDICIONS MORERA, S.L. Prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta publicació mitjançant qualsevol recurs o procediment inclosos la impressió, la reprografía, el tractament informàtic o qualsevol altre sistema, sense el permís escrit de l’editor.
® Fins aquí hem arribat. Què fem i com celebrem
Direcció Norbert Tomàs Editora adjunta Lola Escudero Documentalisme gràfic Norbert Tomàs
el darrer adéu. 1a edició: octubre 2018
Correcció Marc Figueras
Agraïments Teresa Agustí, Marta Ballester, Jaume Bernadet, Ramon Canal, Joan Camps, Lluís Calduch, David Carbonell, Albert Domenech, Josep Fornés, Jin Hua Kuan, Francesc Mallol, Jesús Martín, Joan Massana, Eulàlia Molera, Salvador Palomar, Isidre Rubio, Raül Sanchis, Jordi Sacasas, Antoni Serés, Fra Valentí Serra de Manresa, Josep Viana, Daniel Vilarrubies. Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Maquetació Jordi Ardévol
Edita Edicions Morera, S.L. c/ Còrsega, 239, 3r 1a 08036-BARCELONA
info@edicionsmorera.com www.edicionsmorera.com
Comunicació Soroll de fons francesc@sorolldefons.com Imprimeix Artes Gráficas Torres Cornellà de Llobregat Distribueix Sociedad General Española de Librería Barcelona. Tel.: 932 616 993 Amb el suport de
ISBN 978-84-944473-4-1 Dipòsit legal B-20290-2018
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:25
PÆgina 3
ÍNDEX Pròleg
5
Introducció
9
I. CULTURA DE LA MORT
11
Canvi de paradigma. Hem perdut la mort de vista Morts, difunts i avantpassats Les escales de la vida Iconografia de la mort Els psicopomps. Els guies de les ànimes Els sants i la bona mort La paradoxa d'immortalitzar els morts II. COSTUMS I TRADICIONS Els morts i el cicle de l'any Tots Sants i Dia de Difunts Halloween versus Castanyada El santet del Poblenou. Entre la llegenda urbana i el culte popular Enterraments festius: el Carnaval El sepulcre de Santa Eulàlia III. LITERATURA DE LA MORT Paremiologia de la mort. Dites, refranys i frases fetes L'humor més enllà de la vida Les esqueles Epitafis. Qui té l'última paraula?
13 15 16 19 21 23 25 27 29 31 33 35 37 39 41 43 47 49 51
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:25
PÆgina 4
IV. LA MORT ESCENIFICADA Les danses macabres o de la mort La dansa del vetlatori El teatre de difunts V. EN TERRA SAGRADA Cementiris amb encant La creu d'en Canudas Probablement el cementiri més petit del món VI. EL MÓN FUNERARI Anunciar la mort Oficis i professions al voltant de la mort, d'ahir a avui Un funeral curiós
53 55 57 59 61 63 65 67 69 71 73 77
Glossari
79
Bibliografia
82
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:25
PÆgina 5
PRÒLEG NO QUEDA MAI NINGÚ PER LLAVOR
stigueu bonets, que prou ens convé. O el que és el mateix: Déu vos guard. M’han dit que he de fer una mena de pròleg d’aquest llibret preciós que teniu a les mans i que parla de les tradicions de Tots Sants i d’aquelles coses de la mort que, avui dia, no es volen sentir, de tan valents que som. Com que no sé ben bé què voleu que us expliqui, ni com he d’esborrallar això del pròleg aquest del dimoni, comencem dient la pura veritat de la qüestió: Quan arriba la mort no hi ha remei en cap hort. És així. És llei de vida i no hi ha res a pelar. I per molt que els metges et remenin, et mirin, t’escoltin (poc) i et vulguin animar («no pateixi, que ja veurà com això no serà res»...), nois, desenganyeu-vos, tots fem cap al Clot (no pas al barri de Barcelona; parlo d’aquell altre barri). Les errades dels metges, la terra les colga. Ai, els metges! Amb aquelles bates blanques i aquell aire de suficiència, que et recepten una medecina que et farà més mal que no pas bé... Ells! Els metges... no cal que hi patiu: més tard o més d’hora també acaben fent l’ànec. Vagis dret, vagis tort, sempre de cara a la mort. Ara mateix, al món hi ha més gent morta que no pas viva. I és lògic que, pel cap baix, dediquem, ni que sigui un dia a l’any, a tenir un record per a tots els que ja han anat passant. Fins aquí hem arribat
5
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:25
PÆgina 6
Això és una loteria que sempre toca. La mort és certa, l’hora, incerta. I parlant d’aquest mal dia, tinguem un pensament per aquell bon home que ens trobem als cementiris, l’enterramorts, el qual, de mena, ja fa cara de cadavre per no desentonar, i un cop t’ha ensenyat el difunt, tanca la tapa de la caixa, passa la clau, te la dóna, i au, cap a dins! Cap a l’arxivador! Això sí, tot ben tancat. Làpida, llosa i, si cal, cinc pams de terra al damunt, ben sebollit, no fos cas que tornés. D’aquí ve l’expressió «tenir un peu a les tres pedretes» per dir que ja ets a la vora de la mort. Les tres pedretes són les que els vius tiraven als túmuls antics de pedres quan se’ls trobaven anant de camí, senyal que n’hi havia un d’enterrat. Si li tiraves tres pedres al damunt, impedies, amb el pes, que sortís per endur-se’t. Un consell per si esteu a les acaballes: fiqueu a la caixa tabac de pipa per a Sant Pere, perquè diuen que el porter del Cel n’és fumador i si li portes una mica de picadura ja tens la porta mig oberta. No hi ha res a fer. Tots anem passant. Bons i dolents, tot i que els dolents duren més. Els bons se’n van i els dolents es queden. Ja està fet expressament perquè les persones de bé recordem que només hem vingut a patir en aquesta vall de llàgrimes. Per tenir poca salut val més els quatre ciris i el taüt. Els quatre ciris o un parell, o un de sol, just al costat on jau l’acabat de traspassar, perquè deixar-lo sense llum li pot causar molta desgràcia. Els mals esperits que sempre belluguen per la foscor poden endur-se l’ànima. També es tapaven els miralls de les cases, per tal que l’ànima del finat no hi quedés atrapada i, després, com un espectre, es quedés en aquest món per a torturar els vius. O perquè l’ànima, encara desorientada, no s’hi veiés reflectida i s’espantés. Tot just expirat, calia rentar la despulla, apagar el foc de la llar, aturar el rellotge de la paret, no escombrar durant vuit dies (pot fer mal 6
Fins aquí hem arribat
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:26
PÆgina 9
INTRODUCCIÓ
ostums, creences, rituals, llegendes... la mort forma part inexorable de la nostra cultura des de l’inici dels temps. Aquest és precisament el tema que tracta Fins aquí hem arribat, que s’afegeix a la Col·lecció l’Ermità. Els seus autors, Jordi Cubillos i Amadeu Carbó, coneixedors en profunditat de la cultura d’arrel tradicional, al llarg de les seves recerques han observat i han pogut constatar, a partir de l’experiència quotidiana, que la mort i tot allò que l’envolta té una empremta fonda en les formes i expressions populars. La mort, única veritat immutable i transcendent de la humanitat, ha generat i construït tota mena d’expressions i costums populars. Danses, parèmies, tradicions orals, llegendes i rondalles, oficis, creences, diades, gastronomia..., tot un univers funerari que s’ha anat configurant al llarg dels segles; un univers que des de la perspectiva del món simbòlic ens permet analitzar diferents aspectes del fenomen de la mort. Un exemple en seria l’actitud de l’individu davant d’allò que és inevitable i, alhora, totalment desconegut, de la por, les creences i del que hi ha més enllà. Però també ens permet esbrinar quin és el posicionament dels que es queden, quin és el seu paper (com a acompanyants del difunt) a l’hora de dur-lo cap al descans etern i com, a partir d’aquest acompanyament, neixen ritualitats de caire divers. Es tracta d’una ritualitat funerària pròpia que ha anat desdibuixantse a mida que la laïcització i la globalització aporten noves perspectives a la socialització de la mort. També hi ha influït l’aparició de nous costums que arriben amb els fenòmens migratoris i que s’interrelacionen amb els locals; és el cas del Halloween i la Castanyada, però també d’altres que estan entrant amb força com els muertitos mexicans. Fins aquí hem arribat també vol endinsar-se en l’aspecte patrimonial de la mort: cementiris singulars, cementiris monumentals, tombes de personatges il·lustres, de santets..., espais que l’oci cultural i de consum Fins aquí hem arribat
9
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:46
PÆgina 10
han convertit en nous llocs per visitar, en rutes turístiques o com a marc de concerts i lectures, ultrapassant d’aquesta manera la seva funció primigènia de camp sagrat. Els autors també volen posar en evidència que, a poc a poc, els vius anem donant l’esquena als morts al mateix temps que banalitzem altres grans moments de la vida. Ho fem delegant del tot les funcions d’acompanyament i cura dels difunts a les empreses especialitzades, tot canviant el paradigma tradicional que era «es neix a casa i es mor a casa», per seguir una nova tendència en la línia d’altres fenòmens alienadors i de consum. Fins aquí hem arribat vol ser una aportació humil però rigorosa i contundent que ens permeti posar en valor la mort des de múltiples aspectes i, alhora, ser una eina que ens ajudi a interpretar allò que fem, per què ho fem i com ho fem.
El gravat pertany a «Desengaños de la vida...» (full volant). Manresa, Imp. Roca (1a meitat del s. XIX)
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:28
PÆgina 27
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:28
PÆgina 28
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:28
PÆgina 29
ELS MORTS I EL CICLE DE L’ANY Al llarg del cicle de l’any trobem tot un seguit de dates que semblen estar en sintonia amb els tres estadis en què es considera que pot trobarse l’ànima d’un difunt: l’inframón* o purgatori*, el trànsit i el cel. Observant la relació directa que existeix entre aquests tres estadis i determinades diades, alguns moments astronòmics i certes onomàstiques, podem intuir que responen a reminiscències d’antigues pràctiques i creences populars al voltant de la mort, pràctiques i creences que la transformació cultural i religiosa ha anat desdibuixant al llarg del temps. Amb l’arribada de la primavera popular, el 2 de febrer, dia de la Candelera,1 es considera que s’inicia un període en què les ànimes surten de l’inframón i vaguen per aquest món cercant el camí del cel. És aquest també el moment en què l’ós surt de l’ossera amb una doble missió: la de verificar l’arribada de la primavera i la d’alliberar, per mitjà de les seves pròpies ventositats, les ànimes errants que ha devorat durant la hivernació. Com hem dit, la Candelera correspon al període del cicle dels morts en què els difunts cerquen el camí del cel, és a dir, el període del trànsit. Aquesta funció de guiatge de les ànimes és una creença molt antiga. Si bé avui la Candelera commemora la purificació de la Mare de Déu i la presentació de l’infant Jesús al temple 40 dies després del seu naixement, les creences precristianes donaven importància a la fase de la Lluna en aquesta data. Consideraven que la Lluna era una porta que els difunts havien de travessar per fer el seu darrer i definitiu viatge per la Via Làctia, la llenca lletosa del firmament que era el camí per on havien de transitar les ànimes. El moment en què la porta al món de les ànimes era franquejable era en lluna nova. En el camp de les creences cristianes trobem similituds 1 La Candelera és una de les celebracions més antigues dedicades a la Mare de Déu, que va ser introduïda pel papa Gelasi I l’any 496. Durant la celebració es fa una ofrena i benedicció d’espelmes de cera. Es considera que el seu origen tindria a veure amb les Parentalia de l’antiga Roma, en què hi havia processons amb espelmes per guiar les ànimes dels difunts.
Fins aquí hem arribat
29
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:29
PÆgina 41
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:30
PÆgina 46
— Ai, Senyor, tant que m'agradava el RAP... i té, ara, RIP.
— Sóc l’home de la pega! — Perquè? — Figura’t que ara que tenia la possibilitat de publicar i ja tenia un llibre sobre la immortalitat, no puc tirar-ho endavant perquè se m’ha mort l’editor.
Acudits publicats a la revista infantil En Patufet dels anys 1921 i 1924 que curiosament tenia la mort com a tema recurrent.
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
20:48
PÆgina 47
L’HUMOR MÉS ENLLÀ DE LA VIDA En el capítol «Paremiologia de la mort» s’inclou una frase feta molt entenedora del tarannà satíric català: «Riure’s (fotre’s) del mort i de qui el vetlla». Des de final del segle XIX i fins entrat el segle XX, es pot considerar que eren força nombroses les revistes satíriques catalanes. És el cas de L’Embustero, Lo Mestre Tites, L’esquella de la Torratxa, El Cu-Cut, Papitu, La Campana de Gràcia o El Be Negre. Si bé és cert que en aquestes revistes, adreçades a un públic adult, les sàtires més rellevants eren de caire polític i social, el tema de la mort era també bastant comú. De fet, la imatge de la mort podia semblar fins i tot familiar (el típic esquelet amb caputxa i dalla) potser perquè era força habitual l’aparició d’acudits sobre el tema en revistes adreçades al públic juvenil i infantil, des d’En Patufet, passant pel TBO, fins als primers Pulgarcito i altres capçaleres de la prolífica Editorial Bruguera. També en el teatre i la ràdio hi treia el cap l’humor negre. En aquesta línia va fer fortuna, per exemple, l’humor del locutor de Ràdio Barcelona, Josep Torres «Toresky» (1869-1937), autor d’una hilarant conversa titulada «El sepulturer filòsof». La història presenta un enterramorts que manté una conversa amb un difunt, el qual li diu que no és ben bé mort del tot, mentre que l’enterramorts intenta convèncer-lo del contrari. Aquesta còmica conversa va ser editada a meitat de la dècada de 1960 en un disc de vinil de 45 rpm per la casa Edigsa, amb veus de Josep Maria Carrasco i Enric Fernàndez. Avui és tota una peça de col·leccionisme. També en els anys 60 i 70 del segle passat, un altre gran mestre de l’humor, en Joan Capri (1917-2000), va enregistrar discos de vinil amb els seus celebrats monòlegs. Entre aquests hi trobem «L’enterramorts»; en aquest monòleg, molt de l’estil d’anar-se’n de glorificat a matines, tant es queixa del preu de les caixes com reivindica que els cementiris són ideals per a passejar i que se’n fa poca propaganda, tot alternat amb esquitxos de veritable sarcasme macabre: «Ja han vist prou el difunt? Doncs ja l’han vist prou. Au, cap al prestatge...». El mateix Capri, a començament de la dècada de 1980, va protagonitzar alguns programes de televisió com «El Doctor Caparrós» i, anys Fins aquí hem arribat
47
QCE6 FinsAqu
10a r36 entreg.qxd
16/07/2018
albat: Criatura morta abans dels set anys. andador: Càrrec de les confraries, gremis i corporacions dedicat a fer públiques informacions, òbits, etc. capella ardent: Espai que es manté en enllumenat permanent per raó de sagrament, o perquè s’hi conserva o s’hi troba exposat a la veneració o a l’atenció religiosa o pública, el cos o relíquies d’algun sant o el sarcòfag d’un príncep o altre personatge. Cau Ferrat: Casa taller que l’artista modernista Santiago Rusiñol instal·là a Sitges. L’indret fou un pol d’atracció cultural i entre 1892 i 1899 s’hi celebraren les festes modernistes on es realitzaven concerts, representacions, tertúlies, etc. A partir de 1933, el Cau Ferrat fou llegat a la vila i obert com a museu públic. El 2014 passà a formar part de la xarxa de museus d’art de Catalunya. columbari: construcció funerària amb nínxols destinats a dipositar-hi urnes cineràries. cripta: Construcció arquitectònica subterrània, generalment sota el presbiteri dels temples, que serveix de sepultura o d’oratori. Cronos: En la mitologia grega, fill d’Urà (el Cel) i Gea (la Terra). Va ser el rei dels titans i pare de Zeus. Sovint ha estat confós amb
20:34
PÆgina 79
el seu homònim Chronos, la personificació del temps. En la mitologia romana, Cronos s’identifica amb el déu Saturn. daguerreotip: Primer procediment fotogràfic de captació i fixació de la imatge sobre una placa de coure argentat sensibilitzada químicament, desenvolupat per Louis Daguerre i difós a partir de 1839. DEP: Sigla de «descansi en pau». RIP: Sigla de la frase llatina «requiescat in pace», “reposi en pau”. dol: Aflicció causada per la mort d’una persona estimada. Senyal exterior d’aquesta aflicció en el vestit, en els paraments, etc. Seguici fúnebre. entremès: Divertiment o representació de caire popular que participava en processons, festes i altres solemnitats. esquela: Paper imprès o litografiat que serveix per a notificar quelcom a diferents persones. Anunci en un periòdic per a notificar quelcom, especialment per a comunicar una defunció. estela: Monument monolític en forma de pilar o de làpida destinat generalment a posar-hi una inscripció. estrella de David: Emblema format per dos triangles equilàters superposats i invertits entre ells, que Fins aquí hem arribat
79