Artemisia Gentileschi 2n. Mostra. Socials

M.BURGOS M.C.MUÑOZ-DELGADO

SOCIAL S 2 ESO

Programa

Artemisia Gentileschi

PRESENTACIÓ I ESTRUCTURA

Els continguts competencials del Programa Artemisia Gentileschi corresponents a Socials de 2n d’ESO s’estructuren en 13 unitats. Cada unitat consta dels apartats següents:

OBERTURA DE LA UNITAT

• Sabers

• Inicia un nou aprenentatge

• Juga amb l’espai / Juga amb el temps

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

• Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat dels continguts

• Activitats competencials

A més, al llarg del llibre s’inclouen 8 reptes i 3 situacions d’aprenentatge

Vegem-los amb més detall a continuació:

OBERTURA DE LA UNITAT

INICIA UN NOU APRENENTATGE

Breu introducció dels continguts de la unitat.

Blocs. Indicació dels sabers que es tracten en la unitat.

TANCAMENT DE LA UNITAT

• Tècniques

• Posa a prova el teu aprenentatge

• Posa a prova les teves competències

JUGA AMB EL TEMPS / JUGA AMB L’ESPAI

S’exploren idees prèvies i s’introdueixen les primeres tasques

En la doble pàgina inicial d’unitat hi trobem informació gràfica significativa (fotografies, mapes, eixos cronològics, etc.).

Indica les activitats que s’han de fer en grups reduïts.

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat del contingut

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Activitats de tipologia ben diversa.

Indica les activitats que tracten alguns dels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU.

Indica les activitats en què l’alumne ha de consultar internet.

Fonts gràfiques: mapes, fotografies, gràfics, dibuixos, infografies… que ajuden l’alumnat a assimilar els conceptes treballats.

Conceptes destacats en blau. Paraules que l’alumne pot consultar en el VOCABULARI que hi ha al final del llibre.

SABIES QUE?

Contribueix a ampliar el contingut treballat.

Indica les activitats més competencials.

TANCAMENT DE LA UNITAT

TÈCNIQUES

Inicia l’alumnat en destreses i procediments de Ciències socials.

Exemple d’aplicació de la destresa treballada.

Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat de la destresa que es treballa.

Activitats per posar en pràctica la tècnica.

POSA A PROVA EL TEU APRENENTATGE

Activitats en què l’alumne comprova el que ha après.

POSA A PROVA LES TEVES COMPETÈNCIES

Activitats competencials en què l’alumnat comprova l’adquisició de les competències específiques

REPTES

Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat del contingut, presentat de manera gràfica, que ha de permetre a l’alumnat tenir una base per resoldre les activitats plantejades com a repte.

SITUACIONS D’APRENENTATGE

Per fer en equip, a partir d’una situació real, que implica un repte en forma de preguntes o problemes al qual cal donar resposta o sobre el qual s’ha d’intervenir.

DADES ESTADÍSTIQUES BÀSIQUES

Aquest apartat el trobareu a l’espai personal del web www.barcanova.cat

Activitats competencials per desenvolupar la comprensió lectora, l’expressió escrita i les TIC.

»

PROJECTE DIGITAL

Una resposta global per a un entorn educatiu divers

La proposta digital de Barcanova és EDUDYNAMIC, un projecte digital complet que dona una resposta global a un entorn educatiu divers i dinàmic.

A partir d’un entorn senzill i intuïtiu, EDUDYNAMIC és un projecte digital multidispositiu i multisuport que s’adapta i es visualitza a totes les plataformes i a tots els entorns d’aprenentatge virtual (Blink Learning, Moodle, Alexia, Google Classroom, Clickedu, Office 365…).

La diversitat i riquesa de recursos, des d’activitats interactives traçables a vídeos, presentacions i ludificació, fan d’EDUDYNAMIC un projecte digital actualitzat i complet pensat per canviar amb tu.

Compatibilitat i sincronització amb qualsevol dispositiu.

Integració a totes les plataformes i entorns EVA.

Gestió en línia de les activitats i tasques assignades als alumnes.

Continguts i eines per treballar on-line i off-line

Amb suport paper o sense.

Les claus del projecte digital

VERSÀTIL

El projecte, adaptat a diferents enfocaments i necessitats, es pot utilitzar com a complement del llibre imprès o bé com a model autònom per a les aules més digitalitzades.

ENTORN SENZILL I INTUÏTIU

Des d’on poder accedir i treballar amb continguts digitals.

INTEGRACIÓ I SINCRONITZACIÓ

Els canvis que fa l’usuari se sincronitzen automàticament en connectar qualsevol dels dispositius amb què es treballa.

ON-LINE I OFF-LINE

Són descarregables per poder treballar també sense connexió a la xarxa.

MULTISUPORT I

UNIVERSAL

Són responsive i ajusten el seu contingut a qualsevol dispositiu: mòbil, tauleta, ordinador...

Tots els projectes digitals de Barcanova s’adapten i es visualitzen a totes les plataformes i a tots els entorns virtuals d’aprenentatge (EVA).

DIVERSITAT I RIQUESA DE RECURSOS

Per millorar la comprensió dels continguts: activitats interactives traçables, vídeos, presentacions, imatges interactives, suggeriments didàctics, enllaços, ludificació i... molt més!

L’INICI DE L’EDAT MITJANA. GERMÀNICS,

I

IBÈRICA ENTRE ELS SEGLES VIII I XI

LA PLENA I BAIXA EDAT MITJANA. DEL RENAIXEMENT URBÀ A LA CRISI

LA PENÍNSULA IBÈRICA ENTRE ELS SEGLES XI I XV

L’INICI DE L’EDAT MODERNA A ESPANYA, CATALUNYA I AMÈRICA

EL SEGLE XVII A EUROPA, ESPANYA I

L’ESPAI HUMÀ MUNDIAL

L’ESPAI HUMÀ A EUROPA, A ESPANYA I A CATALUNYA

UN

LES CIUTATS A EUROPA, A ESPANYA I A CATALUNYA

U N I T A T

Inicia un nou aprenentatge

L’any 476 dC, després de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, va començar un nou període històric: l’edat mitjana.

En aquesta unitat n’analitzarem els espais més significatius, representats per l’Imperi bizantí, a Orient, els regnes visigòtic i carolingi, a Occident, i l’islam, que des de la península Aràbiga es va estendre per les dues vores de la Mediterrània.

En acabar la unitat, seràs capaç de comprendre alguns canvis i continuïtats històrics i de comparar, en diversos aspectes, les formes de vida d’aquests pobles.

BIZANTINS

JUGA AMB EL TEMPS

L’edat mitjana s’inicià el 476 i va concloure el 1453, encara que alguns historiadors en situen el final el 1492. Analitza la informació de l’eix cronològic i respon a les preguntes següents:

1. Quants segles va comprendre l’edat mitjana? Quins esdeveniments històrics es prenen com a inici i final d’aquest període històric?

2. Després de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, quins regnes i imperis van sorgir en el seu territori? Anomena’ls.

3. En grups de dos, calculeu i contesteu: Què va durar més: l’Imperi carolingi o el regne visigòtic de Toledo?

4. Quins califats van existir en aquell període? De cada un, digues-ne el nom i calcula’n la durada temporal.

1. L’EDAT MITJANA.

ETAPES I CIVILITZACIONS

1.1 L’inici de l’edat mitjana i les seves etapes

Des del segle iii l’Imperi romà va sofrir la penetració dels pobles germànics, fins llavors localitzats a l’altra banda de les fronteres del Rin i del Danubi. Per defensar-lo millor, l’emperador Teodosi el va dividir l’any 395 en dues parts: l’Imperi Romà d’Occident, amb capital a Roma, i l’Imperi Romà d’Orient, amb capital a Constantinoble. A partir de llavors, cada part va seguir una trajectòria històrica diferent.

• L’Imperi Romà d’Occident va sofrir les invasions d’una sèrie de pobles germànics, com els visigots, els sueus, els vàndals i els alans. Finalment, el 476 va caure en mans del poble germànic dels hèruls, va desaparèixer i el territori es va fragmentar en di ferents regnes germànics.

• L’Imperi Romà d’Orient, en canvi, va aconseguir sobreviure a la caiguda de Roma i a les invasions germàniques. Va adoptar el nom d’Imperi bizantí i es va mantenir fins al 1453, any en què els turcs en conqueriren la capital, Constantinoble.

Les dates de 476 i 1453 han estat adoptades per molts historia dors per delimitar l’edat mitjana, encara que d’altres en prolonguen el final fins a l’arribada dels europeus a Amèrica el 1492. Aquest període històric extens se sol subdividir en tres grans etapes de durada varia ble: l’alta edat mitjana, que inclou el període que va del segle segle x; la plena edat mitjana, entre els segles xi i xiii; i la baixa edat mitjana, que comprèn els segles xiv i xv

La línia del temps. L’edat mitjana

La divisió de l’Imperi romà (395)

Teodosi I el Gran (346-395 dC).

Nascut a Itàlica (Hispània), va ser el darrer emperador que va governar la totalitat de l’Imperi romà. A l’hora de morir va repartir l’imperi entre els dos fills: Arcadi, que va rebre la part oriental, i Honori, que va rebre

Invenció de la impremta de tipus mòbils (Gutenberg)

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

na? A quants segles equivalen?

2. Ordena cronològicament:

a) presa de Constantinoble pels turcs b) divisió de l’Imperi romà

c) arribada dels europeus a Amèrica

d) fundació de l’islam e) fi de l’Imperi Romà d’Occident

Treballar amb mapes

3. Compara els mapes i resol aquestes qüestions:

a) Quins canvis territorials s’aprecien a Occident?

b) Quins van ser els principals regnes germànics i on es van localitzar?

c) Quins canvis territorials es van produir a Orient?

Participar en l’aprenentatge

4. Cerca informació i respon:

a) Per què i quan va rebre l’edat mitjana aquesta denominació?

b) En què es diferencien els cristianismes catòlic i ortodox?

A finals del segle viii, Catalunya era una terra de frontera que es disputaven els francs i els musulmans.

Carlemany, rei dels francs, va conquerir Girona l’any 785 i Barcelona l’any 801.

1.2 Les civilitzacions medievals

Durant l’edat mitjana hi va haver tres civilitzacions que van conviure i es van enfrontar en el territori de l’antic Imperi romà: l’Imperi bizantí, la cristiandat llatina i l’islam.

• L’Imperi bizantí, a Orient, al principi va mantenir les tradicions romanes, però amb el temps va acabar adoptant la llengua i la cultura gregues. També ha rebut la denominació de cristiandat ortodoxa pel fet de no reconèixer la primacia religiosa del papa de Roma.

• La cristiandat llatina, a Occident, va aglutinar els regnes establerts en l’antic Imperi Romà d’Occident, com els visigots o els francs. Aquests pobles adoptaren la religió cristiana catòlica, que reconeixia l’autoritat del papa, i el sistema feudal, per la qual cosa també es denominen monarquies feudals

• L’islam va ser una nova religió sorgida de les predicacions de Mahoma en el segle vi. Els seguidors, els musulmans, van conquerir, a partir del segle vii, part dels territoris de l’Imperi bizantí i de l’antic Imperi Romà d’Occident. Així van crear una nova civilització a cavall d’Orient i Occident que va rompre la unitat cristiana de les dues riberes de la Mediterrània.

2. L’IMPERI BIZANTÍ (I).

TRETS GENERALS

2.1 L’evolució històrica

A l’inici, el territori bizantí comprenia els Balcans, Grècia, Àsia Menor, Síria i Egipte. Des del segle v, la seva història va passar per períodes d’auge i de decadència.

• En el segle vi, l’imperi va arribar a la màxima esplendor amb Justinià I (527-565). Aquest emperador va voler restablir la unitat de l’antic Imperi romà i va conquerir diversos territoris a la Mediterrània. Però, quan va morir, la majoria es van perdre.

• En el segle vii, els musulmans van conquerir les províncies més riques (Síria, Palestina i Egipte), i van reduir considerablement el seu territori.

• Des de mitjan segle xi, Bizanci va travessar una crisi profunda. Finalment, els turcs van conquerir Constantinoble (1453) i posa-

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Adquirir vocabulari

1. Busca en el vocabulari del final del llibre les definicions dels termes següents i escriu-les en el teu quadern: basileu • Corpus Iuris Civilis esmalts • espècies • ambre

Treballar amb mapes

2. Fixa’t en els mapes d’aquesta pàgina per contestar: a) Quins territoris va conquerir Justinià? b) Quin era l’objectiu d’aquestes conquestes? c) Què indiquen les fletxes que hi ha en el mapa? d) Quins territoris va perdre Bizanci en el segle vii i qui els hi va prendre?

Participar en l’aprenentatge

3. Les representacions de l’emperador solen mostrar-lo amb la corona tancada, amb nimbe o aurèola i vestimenta rica. Localitza aquests atributs en la imatge de la pàgina de la dreta i esbrina què significava cada un.

(segle VII)

En el segle vi, Justinià va intentar restablir l’Imperi romà. Amb aquest fi es va apoderar del regne vàndal del nord d’Àfrica, va conquerir Itàlia als ostrogots i es va establir al sud de la península Ibèrica.

A mitjan segle vii, les conquestes musulmanes havien reduït el territori bizantí a algunes regions: la península Balcànica, Àsia Menor, Sicília i alguns territoris costaners de la península Itàlica.

Els emperadors i Constantinoble

La figura de l’emperador bizantí (1) era considerada sagrada, ja que rebia el poder de Déu i tenia el mateix rang que els apòstols (isapòstols).

Els emperadors van establir la cort a Constantinoble (3), l’antiga Bizanci. La ciutat, defensada per una triple muralla escalonada, allotjava el palau de l’emperador, el Senat i el tribunal de justícia; carrers comercials amplis; espais per a la vida pública, com el fòrum i l’hipòdrom; i edificis culturals i religiosos notables, com la universitat o l’església de Santa Sofia. Constantinoble tenia, a més, una posició estratègica per al comerç (2)

2.3 L’economia bizantina

Treballar amb textos i imatges

4. Amb el text explicatiu i les imatges, resol aquestes qüestions:

a) Per què la situació de Constantinoble era favorable per al comerç?

b) Amb quins països i productors comerciava? c) Com era la ciutat de Constantinoble?

• L’agricultura era la base de l’economia bizantina. La majoria de les terres eren latifundis, grans propietats que pertanyien a la noblesa i als monestirs i les treballaven els serfs.

• L’artesania va elaborar articles de luxe, com ara teixits de seda, tapissos, orfebreria, marfils i esmalts

• El comerç es va beneficiar de la situació estratègica de Constantinoble entre Europa i Àsia i entre les mars Mediterrània i Negra.

A Bizanci arribaven seda de la Xina; espècies, marfil i perles de l’Índia; i ambre, pells i blat del nord d’Europa.

3. L’IMPERI BIZANTÍ (II). LA SOCIETAT I L’ART

3.1 La societat bizantina

La societat bizantina s’organitzava en tres nivells. En el nivell superior s’hi situaven l’aristocràcia i els alts càrrecs de l’Església, que tenien grans latifundis i ocupaven llocs destacats en el govern i en l’administració.

En el nivell intermedi hi havia la resta del clergat, els funcionaris de l’Estat, els comerciants rics i els camperols lliures.

I en el nivell més baix, els serfs i els esclaus.

3.2 L’Església i els seus problemes

L’Església va exercir una gran influència sobre la societat bizantina.

De fet, va estar estretament vinculada al poder polític, ja que coronava l’emperador, tenia grans propietats i controlava espiritualment una societat en què les disputes religioses solien barrejar-se amb les socials. Tanmateix, va haver de fer front a dos grans problemes:

• Les lluites iconoclastes, que es van originar quan alguns emperadors van prohibir el culte a les imatges sagrades, o icones, i van intentar reduir el poder dels monestirs i apropiar-se dels béns d’aquests. La prohibició va desencadenar conflictes socials entre els segles viii i ix; al final, però, es va imposar el culte a les imatges.

• El Cisma d’Orient, que va ser causat per la rivalitat entre el patriarca de Constantinoble i el papa de Roma per la primacia sobre la cristiandat. Va acabar el 1054 amb la separació o cisma entre l’Església occidental o romana i l’oriental. Aquesta darrera, que va passar a anomenar-se Església ortodoxa, va estendre l’àrea d’influència per Europa oriental amb l’evangelització dels pobles eslaus

3.3 L’art bizantí

• L’arquitectura va usar materials pobres como el maó; columnes com a suport; arcs semicirculars; i cobertes planes o voltades, especialment la cúpula damunt petxines. L’edifici principal va ser l’església, que va adoptar la planta rectangular, quadrada, octogonal o de creu grega. Els exemples més destacats són l’església de Santa Sofia de Constantinoble (l’actual Istanbul, Turquia), encarregada per Justinià i que avui és una mesquita; i l’església de Sant Vidal, a Ravenna (Itàlia), totes dues del segle vi

• Els mosaics decoraven les parets i les cúpules de l’interior de les esglésies. Entre els més famosos figuren els de Sant Vidal de Ravenna.

• Les icones eren imatges religioses. La majoria estaven pintades sobre fusta i se solia utilitzar el color daurat. La forma de representar escenes religioses i les imatges de Jesucrist, la Mare de Déu i els sants va exercir una gran influència en l’art posterior.

Les icones bizantines

Les imatges sagrades bizantines o icones (del grec eikon, imatge) solen ser planes, de figures estilitzades i fons daurats, i segueixen una sèrie de convencionalismes o normes de representació característics.

Organitzar informació

1. Completa la taula sobre els problemes de l’Església bizantina.

Problemes Causes Resolució

Conèixer l’art

2. Què eren les icones? Quina és la seva temàtica principal? Creus que són representacions realistes? Respon amb tres arguments.

L’esplendor de l’art bizantí

Santa Sofia

Aquesta església la va encarregar Justinià en el segle vi. La nau central, més ampla i alta, està coberta amb una cúpula enorme assentada sobre petxines i suportada per quatre pilars. El pes es contraresta amb dues semicúpules i dos grans arcs, reforçats a l’exterior per contraforts. Les naus laterals, més baixes, tenen dos pisos; el superior rep el nom de tribuna

L’església de Sant Vidal de Ravenna

Aquest mosaic és a l’església de Sant Vidal de Ravenna. Representa l’emperador (1), amb nimbe i indumentària rica i sostenint una patena L’acompanyen el bisbe de Ravenna (2), que duu una creu; i dos dignataris eclesiàstics, l’un amb un missal (3) i l’altre amb un encenser (4). També hi figuren el banquer Julià Argentari (5), que va finançar la construcció de l’església; el general Belisari (6); un alt funcionari (7), i la guàrdia imperial (8), que duen l’escut en què es representa el crismó

Conèixer l’art

3. Localitza en les imatges trets de l’arquitectura bizantina.

4. Com era la planta de Santa Sofia? Quin sistema de coberta es va usar quan es va construir?

5. Observa el mosaic, busca en el vocabulari del final del llibre les paraules del text destacades en color blau i descriu-lo. Quina informació aporta el mosaic de Justinià sobre la seva època?

Planta

Mosaic de Justinià

4. ELS REGNES GERMÀNICS. ELS FRANCS I L’IMPERI CAROLINGI

Els francs, després de travessar el Rin, es van instal·lar l’any 481 al nord de la província romana de la Gàl·lia, on Clodoveu va fundar la dinastia merovíngia.

El regne franc va ser el regne més important de tots els que van crear els pobles germànics arran de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident.

4.1 L’evolució històrica. Del regne a l’imperi

L’any 751, Pipí el Breu va implantar una nova dinastia, la carolíngia, que va arribar a la màxima esplendor amb el seu fill Carlemany (742-814). Aquest es va proposar restablir la unitat de l’antic Imperi Romà d’Oc cident. Amb aquest fi, va conquerir els territoris de nombrosos pobles, com els llombards, al nord d’Itàlia; els bàvars i els àvars, al centre d’Eu ropa; els saxons, al nord d’Alemanya, i els burgundis, a l’est de França. Després d’aquestes conquestes, el papa Lleó III va coronar Carle many emperador el dia de Nadal de l’any 800 a la ciutat de Roma. No obstant això, l’imperi només va durar fins a l’any 843, perquè, quan va morir el fill i successor de Carlemany, Lluís I el Pietós, l’imperi es va dividir entre els fills d’aquest.

4.2 La manera de viure carolíngia

• El govern de l’Imperi carolingi requeia en l’emperador, que tam bé va assumir el paper de defensor de la cristiandat i protector del papa, i va arribar a intervenir en els assumptes de l’Església. Per administrar-lo, l’imperi es va dividir en comtats, dirigits per un comte; i en marques o províncies defensives frontereres, di rigides per un marquès.

• L’economia carolíngia es va basar en les activitats agràries es practicaven en latifundis extensos que pertanyien a l’aristocrà cia i a l’Església. En aquests latifundis, s’hi conreaven cereals, s’hi practicava la ramaderia i la caça, i s’obtenien fruits dels boscos.

• Les activitats urbanes van decaure. Així, l’artesania va passar a dur-se a terme en els latifundis, en què es fabricaven tots els articles necessaris per a la vida (teixits, eines, etc.); i el comerç es va limitar a dur els articles de luxe demandats pels més rics i poderosos.

• La societat carolíngia s’organitzava en tres grups. Els nobles i els alts càrrecs eclesiàstics ocupaven la posició social més elevada, tenien la majoria de la terra i exercien els principals càrrecs en el govern i en l’administració. Els seguien la resta de les persones lliures (camperols, artesans i comerciants). I en darrer lloc s’hi situaven els serfs, descendents dels antics esclaus que estaven subjectes a la terra i no la podien abandonar sense permís.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Comprendre la realitat històrica

1. Explica, per escrit, els esdeveniments històrics que van tenir lloc en aquests anys: 481, 751, 800, 843.

2. Qui van ser aquests personatges: Clodoveu, Pipí el Breu, Carlemany, Lleó III, Lluís I el Pietós?

Algunes aportacions culturals

Arquitectura

El palau imperial de Carlemany a Aquisgrà (1) tenia les funcions de residència permanent i administrativa de l’Imperi. Entre els edificis més significatius hi havia la capella palatina (2), construïda entre els anys 790 i 805 per l’arquitecte Eudes de Metz, que va seguir el model de l’església bizantina de Sant Vidal de Ravenna.

Escultura

En escultura destaca la representació en bronze de Carlemany a cavall (3), semblant a les dels emperadors romans.

4.3 La cultura i l’art

Durant el regnat de Carlemany es va produir un cert renaixement cultural que va tenir el centre a Aquisgrà, la residència imperial. En aquesta ciutat Carlemany va fundar l’escola palatina, dirigida per Alcuí de York i inspirada en models romans.

L’arquitectura va disposar d’algunes construccions notables, com ara palaus, esglésies i monestirs, que Carlemany va manar edificar a les principals ciutats (Ingelheim, Aquisgrà, Nimega) com a manifestació del seu poder. Entre aquestes van destacar el palau d’Aquisgrà, residència de l’emperador, del qual es conserva la capella construïda entre els segles viii i ix; l’abadia de Fulda, i el desaparegut monestir de Saint Gall. Ens han arribat molt poques escultures d’aquesta època, com ara la de Carlemany a cavall.

D’obres menors fetes en ivori o metall (reliquiaris, arquetes), en tenim més; i també miniatures o pintures de mida petita sobre pergamí que il·lustraven llibres, com els evangeliaris.

Treballar amb mapes

3. Fixa’t en els mapes i redacta un text amb la informació que aporten. En aquest text has de contestar, com a mínim, aquestes qüestions: Quin va ser l’objectiu de les conquestes de Carlemany? Va aconseguir els seus propòsits?

Conèixer l’art

4. Observa i escriu quins eren els materials, els suports, els arcs i les cobertes emprats en l’arquitectura carolíngia.

5. Quina informació aporta l’escultura eqüestre de Carlemany sobre els seus objectius polítics i sobre el poder de l’emperador?

Entrada del palau

Capella palatina

Termes imperials

Nau central Naus laterals Absis Entrada

2 Nau lateral

Cúpula central Pilar

Nau central

Pòrtic d’entrada Torres

5. L’ISLAM (I). EL NAIXEMENT DE L’ISLAM

5.1 Aràbia abans de Mahoma

L’islam va néixer a la península Aràbiga, un territori quasi desèrtic si tuat a l’Orient Mitjà, entre la mar Roja i el golf Pèrsic. A principis del segle vii, Aràbia estava habitada per moltes tribus independents i en frontades entre elles. Les de l’interior practicaven el pasturatge nòma da i tenien una religió fetitxista. Les assentades a la costa eren seden tàries, es dedicaven a l’agricultura o al comerç, i eren politeistes Aquest era el cas de la regió del Hijaz, transitada per caravanes de comerciants i on destacaven les ciutats de la Meca i Yatrib (Medina). Els únics elements comuns de tots els àrabs eren la llengua àrab i el culte a la Pedra Negra, un fragment de pedra basàltica que es ve nerava, al costat de nombrosos ídols, al santuari de la Kaaba, a la Meca.

5.2 Mahoma

Al segle vii, Mahoma (Muhàmmad per als musulmans) va aconseguir unir els àrabs sota una nova religió: l’islam. Mahoma va néixer l’any 570 a la ciutat de la Meca en el si d’una família acomodada. Va quedar orfe a sis anys, i ben aviat va començar a treballar com a caravaner al servei de Khadija, una viuda rica, amb qui es va casar a vint-i-cinc anys.

Transformat en un mercader ric i respectat, solia retirar-se a meditar a una cova del mont Hira, pròxima a la Meca. Allà, l’any 610, va tenir una visió de l’arcàngel Gabriel, que li va ordenar memoritzar i recitar els versos que contenen la doctrina d’Al·là. A partir de llavors va començar a predicar una nova religió, l’islam, que significa ‘submissió a la voluntat d’un Déu únic: Al·là’.

5.3 La religió islàmica

Després de la mort de Mahoma, la religió islàmica quedà fixada en l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans. Els qui la practiquen s’anomenen musulmans, és a dir, ‘submisos’ o ‘creients’, i han de complir cinc preceptes religiosos, considerats els pilars de l’islam, i unes quantes normes de comportament.

• Els preceptes religiosos són cinc: la professió de fe («No hi cap altre déu fora d’Al·là, i Mahoma és el profeta de Déu»); l’oració cinc vegades al dia mirant a la Meca i l’oració comunitària cada divendres a la mesquita; l’almoina als necessitats; el dejuni en el mes del ramadà des de la sortida fins a la posta del sol; i el pelegrinatge a la Meca, almenys una vegada a la vida.

• Les normes de comportament permeten la poligàmia i prohibeixen beure alcohol, menjar carn de porc i els jocs d’atzar. Altres normes diuen que la vida del musulmà s’ha de regir pels principis d’igualtat, tolerància, germanor i unitat.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Treballar amb mapes

1. Observa el mapa i fes aquestes tasques:

a) Quines eren les principals àrees geogràfiques de l’Aràbia preislàmica?

b) Localitza el Iemen, Yatrib i la Meca i digues en quina de les àrees anteriors es localitzen.

Comprendre informacions

2. Explica el significat dels termes: musulmà • Alcorà • Kaaba

3. Cita els cinc principis de la religió musulmana; utilitza aquests termes:

Al·là • oració • almoina • dejuni • pelegrinatge

Treballar amb imatges

4. Observa les imatges del santuari de la Kaaba i resol aquestes qüestions: a) Com està construït? b) Per què és el lloc més sagrat dels musulmans? c) On se situa la Pedra Negra?

Fonts de l’islam i llocs sants

L’Alcorà, o llibre sagrat, i la sunna

L’Alcorà és el llibre sagrat dels musulmans. El nom prové de la paraula quran, que significa ‘recitació’, perquè conté els versos recitats per Mahoma amb la doctrina revelada per Al·là. Consta de 114 sures (capítols), dividides en aleies o versicles.

La sunna, o tradició, és, per a molts musulmans, una altra font de l’islam. És una recopilació de tradicions sobre diversos temes basades en el que diu o fa el profeta. Fins al segle ix, en què fou compilada, es va transmetre de forma oral.

Els llocs sants. La Kaaba

L’islam té diversos llocs sants. Aquests són la ciutat de la Meca, on s’ubica el santuari de la Kaaba (1); la ciutat de Medina, on hi ha la mesquita del profeta (2); i la mesquita de la Cúpula de la Roca (3), situada a Jerusalem i alçada en el lloc des del qual, segons la tradició, Mahoma va ascendir al setè cel. El santuari de la Kaaba (4) o casa d’adoració és el lloc més sagrat per als musulmans. Segons la tradició islàmica, fou construït per Abraham i el seu fill Ismael per ordre d’Al·là.

Actualment, és un recinte de pedra sense finestres i cobert amb un mantell negre que conté textos de l’Alcorà escrits en or. Les parets de l’interior i el terra són de marbre.

En un dels cantons exteriors hi ha la Pedra Negra. Aquesta pedra marca el punt de partida de les voltes rituals que els musulmans fan al voltant del santuari.

Tela que cobreix la Kaaba

Franja de textos de l’Alcorà Carreus

Pedra d’Ismael

Columnes de fusta

Reforç per facilitar l’evacuació de l’aigua Pedra Negra (cantó sud-est)

Porta de la Kaaba (mur est)

DE L’EDAT MITJANA. GERMÀNICS, BIZANTINS I MUSULMANS

6. L’ISLAM (II). L’EXPANSIÓ ISLÀMICA

6.1 Els inicis de l’islam

Mahoma va començar a predicar la seva doctrina a la ciutat de la Meca, on es va enemistar amb els comerciants rics. L’any 622 va haver de fugir de la ciutat i es va traslladar a Yatrib, que des de llavors va adoptar el nom de Medina, la ciutat del profeta. Aquell any, anomenat de la fugida o hègira, es va prendre com a punt de partida del calendari musulmà. Després de convertir-se en cap polític i religiós de la ciutat de Medina, va reclutar un exèrcit i va conquerir la Meca el 630. Quan va morir, dos anys més tard, gairebé tot Aràbia era musulmana.

6.2 La creació d’un gran imperi

Després de la mort de Mahoma el 632, els musulmans, impulsats per la força de la fe i d’un poderós exèrcit, formaren un gran imperi durant els segles vii i viii. L’expansió musulmana es va dur a terme en tres etapes:

• El califat ortodox (632-661). Els successors de Mahoma es van triar entre els familiars i amics d’aquest; adoptaren el títol de califa o «successor del missatger de Déu i residiren a Medina. En aquest període, l’islam es va estendre per Síria, Palestina, Egipte, part del nord d’Àfrica, Mesopotàmia i Pèrsia.

• El califat omeia (661-750). Es va implantar la successió hereditària en la família dels omeies, i la capital del califat es va traslladar a Damasc. L’imperi musulmà va arribar en aquest moment a l’expansió màxima en estendre’s per l’oest cap al nord d’Àfrica i la península Ibèrica, i fins al Turquestan i la vall de l’Indus, per l’est.

• El califat abbassí (750-1055). Després del destronament dels omeies per part de la dinastia abbassí, la capital es va traslladar a Bagdad; i, després de les conquestes de Creta i de Sicília, l’expansió musulmana es va aturar. Finalment, els turcs van conquerir el califat l’any 1055, encara que els reis abbassís es van mantenir sota el domini turc fins a la presa de Bagdad pels mongols, l’any 1258.

6.3 L’organització de les terres conquerides

• El govern de l’imperi estava en mans del califa. Aquest era considerat «l’ombra de Déu sobre la Terra», per la qual cosa concentrava el poder religiós i polític. Com a cap religiós, presidia l’oració comunitària del divendres; i com a cap polític, governava, administrava la justícia i dirigia l’exèrcit. El califa es feia ajudar pel visir o primer ministre, que dirigia els altres funcionaris de l’administració.

• L’administració de l’imperi es va organitzar en províncies o cores, en les quals comandava un governador, emir o valí. Altres càrrecs de l’administració califal van ser el superintendent financer i el jutge o cadi, que administrava la justícia. Els habitants de les províncies pagaven dos tipus d’impostos: un per la quantitat de terres que tenien i un altre que era personal. Aquest darrer cessava quan es convertien a l’islam.

La línia del temps

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Fer ús d’informació temporal

1. Per què l’era

s’inicià l’any 622?

2. Quants anys van tardar els musulmans a formar l’imperi?

mongols prenen Bagdad. Fi del califat abbassí

seljúcides prenen Bagdad, però hi mantenen els reis abbassís

L’espai geopolític. D’Aràbia a la conca de la Mediterrània i fins al riu Indus

Expansió de l’islam

Conquestes després de la mort de Mahoma (632 dC)

Conquestes dels califes ortodoxos (632-661)

Conquestes dels omeies (661-750)

(en la segona meitat del segle VII)

Treballar amb mapes

3. Localitza els territoris següents i situa’ls en alguna fase de la conquesta:

Marràqueix • Damasc

Alexandria • Còrdova • Bagdad

Escriu en el teu quadern a quins països actuals es troben.

Participar en l’aprenentatge

4. Elabora una taula en el quadern per comparar les etapes d’expansió musulmana (califats ortodox, omeia i abbassí). Ha d’incloure el següent: cronologia, sistema successori, capital del califat i principals conquestes.

Comprendre la realitat històrica

5. Ordena aquests personatges segons la importància que van tenir i escriu la funció que exercia cada un en l’administració i el govern musulmans:

valí • califa • visir • cadi

i musulmans

7. L’ISLAM (III). LES ACTIVITATS

ECONÒMIQUES

7.1 Les noves pràctiques agràries

La ramaderia nòmada de camells, ovelles i cabres es va continuar practicant a les àrees desèrtiques i així s’obtenia llet, pells, llana, carn i força animal útil per al transport terrestre. No obstant això, com a conseqüència de l’enorme extensió geogràfica que va assolir l’imperi, l’agricultura es va convertir en la base de l’economia musulmana i va donar ocupació a la majoria de la població.

• La diversitat dels conreus fou la nota dominant. Així, a les valls regades d’Orient es va cultivar blat dur, arròs, cotó, canya de sucre, safrà, morera, cítrics (taronja amarga, llimona, llima) i verdures (espinacs, espàrrecs, carxofes i albergínies). Molts d’aquests conreus es van difondre des d’Orient fins a la part occidental de l’imperi musulmà.

• Les tècniques agràries també van canviar. Així, els sistemes de regatge van millorar amb l’ús de sínies per extreure l’aigua, la construcció de séquies per distribuir-la, i l’ús dels pous i aljubs per emmagatzemar-la. També es van cultivar els vessants de les muntanyes mitjançant terrasses.

• La propietat privada de la terra conquerida es va mantenir en general en mans dels antics propietaris, els quals van conservar les seves possessions, a canvi del pagament d’impostos. Ara bé, les terres dels estats sotmesos es van repartir entre el califa, a qui corresponia una cinquena part, i l’aristocràcia musulmana.

7.2 L’artesania i el comerç

Altres activitats econòmiques essencials van ser l’artesania i el comerç, que solien localitzar-se a les ciutats.

• L’artesania es feia en tallers petits, on també venien els productes fabricats. Entre aquests, hi havia teixits de cotó i de lli; catifes i tapissos; articles de cuir, ceràmica i metall; metalls preciosos i joies; perfums i paper

• El comerç es va beneficiar de la posició geogràfica de l’imperi entre Europa i Orient. El transport dels productes es feia per terra amb caravanes de camells i per mar amb vaixells de vela. Les rutes comercials recorrien grans distàncies, al llarg de la Mediterrània i de l’oceà Índic, l’interior d’Àfrica, Extrem Orient (la Xina i l’Índia) i el nord d’Europa. Els principals nuclis comercials eren Damasc, Bagdad, el Caire, Alexandria i Fes. Els productes que hi circulaven eren sobretot articles de luxe com ara metalls, pells, sedes, teixits, espècies i esclaus. Per als intercanvis comercials, els musulmans van usar diversos sistemes de pagament, com ara la moneda d’or (el dinar), la moneda de plata (el dírham), la lletra de canvi i el xec

Noves tècniques agràries

L’escassetat d’aigua en bona part dels territoris de l’imperi va dur els musulmans a desenvolupar les tècniques de reg.

L’aigua s’extreia mitjançant sínies (1), rodes mogudes per corrents d’aigua, o per animals, que estaven parcialment submergides en l’aigua i que es movien a través de catúfols o recipients.

L’aigua es duia al camp mitjançant séquies o canals (2)

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Comprendre la realitat històrica

1. Quines novetats agràries van introduir els musulmans a les terres conquerides? A quins territoris de l’imperi van predominar i per on es van estendre?

Adquirir vocabulari

2. Consulta, en el vocabulari del final del llibre, els termes del text destacats en blau i després explica què tenen en comú i en què es diferencien un dinar, una lletra de canvi i un xec.

Principals rutes comercials en el món musulmà durant l’edat mitjana

Orient Àfrica

Europa-Mediterrània

Principals productes

Sedes

Pells

Teixits

Perfums Esclaus

Pedres precioses

Les principals rutes comercials (A) unien la Mediterrània i l’oceà Índic amb l’interior d’Àfrica, Extrem Orient i el nord d’Europa.

El transport dels productes per terra es feia en caravanes de camells (B) que comptaven al llarg de les rutes amb construccions o caravanserralls per a l’allotjament de les mercaderies i dels comerciants. Per al transport per mar s’empraven vaixells de veles triangulars (C)

El dinar o moneda d’or (D) era un dels sistemes de pagament que s’usaven en els intercanvis comercials.

Treballar amb mapes històrics

3. Fixa’t en el mapa d’aquesta pàgina i respon:

a) D’on provenien l’or, la seda, l’ambre, les espècies, la sal, els esclaus, la porcellana i l’ivori?

b) Qui devien ser els clients que compraven aquests articles?

c) Classifica els productes comercials que figuren en la llegenda del mapa en aquestes cinc categories:

metalls

• teixits

• condiments

• articles de luxe

Treballar amb mapes

4. Quins mitjans usaven els musulmans per transportar els productes comercials?

5. Quina informació complementària proporcionen les imatges sobre el comerç?

Organitzar informació

• esclaus

6. Fes un esquema o un mapa conceptual sobre les activitats econòmiques dels musulmans.

8. L’ISLAM (IV). LA SOCIETAT I LA VIDA QUOTIDIANA

8.1 L’organització social

La societat musulmana era molt diversa, a causa de la gran extensió del seu imperi. Hi havia diferents grups ètnics, com ara els àrabs, els berbers i els esclaus negres o eslaus, i diverses religions, com la musulmana, la cristiana i la jueva. Aquesta pluralitat ètnica i religiosa va condicionar l’estructura social, composta per tres grups fonamentals:

• L’aristocràcia, que era un grup molt reduït, la majoria d’origen àrab. Tenia grans propietats procedents dels botins de guerra i donava ocupació als alts càrrecs del govern i de l’administració.

• La massa popular, que incloïa camperols, artesans i comerciants lliures. Dins d’aquest grup es diferenciaven les persones convertides a l’islam, anomenades mawlà, i les persones que pertanyien a les poblacions protegides, anomenades dhimmí, cristians i jueus que no es van convertir a l’islam i que van conservar la religió, la forma de govern i les lleis pròpies. Aquests darrers pagaven més impostos que els conversos.

• Els esclaus, que eren presoners de guerra o procedien del comerç.

8.2 La ciutat musulmana

Les ciutats musulmanes eren la seu del govern i concentraven les activitats artesanals, comercials, religioses i culturals. Estaven emmurallades, tenien un plànol irregular i constaven de la medina i els ravals o barris extramurs.

La medina era la part de la ciutat situada dins les muralles. Tenia una alcassaba, és a dir, un recinte fortificat, col·locat a la part més elevada de la ciutat, per defensar la població, i diversos barris.

A totes les medines hi havia uns edificis i espais públics essencials.

• La mesquita principal era l’edifici per a l’oració col·lectiva del divendres al migdia, obligatòria per als homes, ja que l’oració diària es feia a les mesquites més petites del barri.

• El soc es localitzava als carrers pròxims a la mesquita principal. Era el mercat on els artesans venien els productes: vestits, teles, perfums, sabates, etc.

• Els banys públics tenien sales d’aigua tèbia, calenta i freda. Hi acudien els homes al matí i les dones i els infants a la tarda.

• Els alfòndecs eren grans magatzems on els mercaders estrangers podien allotjar-se, guardar les mercaderies i dur a terme activitats comercials.

Els ravals eren barris situats fora del recinte emmurallat. Els habitaven persones amb ingressos baixos i, quan creixien molt, s’envoltaven d’una muralla pròpia.

Més enllà dels ravals, s’estenia el camp, en el qual s’intercalaven les almúnies o finques d’esbarjo dels més rics.

Homes i dones. La vida domèstica

En la família musulmana, l’espòs tenia l’autoritat absoluta sobre l’esposa i els fills.

Els homes rics, segons la llei alcorànica, podien tenir fins a quatre dones (poligàmia), sempre que les condicions econòmiques permetessin mantenir-les i també els fills.

Les dones estaven sempre sota la tutela de l’home, primer del pare i més endavant de l’espòs. Vivien recloses en una part especial de la casa, (l’harem), de la qual només sortien acompanyades i amb permís.

La tasca principal que tenien era ocupar-se de la casa i tenir cura dels fills. Tanmateix, se’ls permetia exercir alguns oficis, com ara el de llevadora, dida, cantora o ballarina. També hi va haver poetesses i metgesses entre les classes més altes.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Diferenciar idees essencials

1. Quins eren els criteris segons els quals s’organitzava la societat musulmana?

2. Fes un esquema sobre l’organització social que inclogui els criteris de l’activitat anterior. Acompanya’l amb imatges obtingudes d’internet.

SABIES QUE…?

La Universitat de Qarawiyyin, situada a Fes (el Marroc) i considerada la més antiga del món, va ser fundada l’any 859 per una dona musulmana rica, Fàtima al-Fihri, que va néixer a Kairouan (Tunísia) el 800 i va morir a Fes el 880.

La ciutat i els carrers

El traçat de la ciutat

1. Coberta de canyís.

2. Tallers botiga adossats al mur.

3. Ceràmica.

4. Catifes.

5. Espècies.

Els carrers del soc eren estrets i bulliciosos. Solien cobrir-se amb teles o canyís per protegir els vianants del sol. A més dels tallers botiga dels artesans, al soc hi oferien els seus serveis arrencaqueixals, barbers i persones dedicades a l’entreteniment, com ara empassafocs, acròbates i endevins.

Interpretar espais i paisatges

3. Contesta a partir del text i de les il·lustracions: a) Quins eren els dos elements de la ciutat musulmana que tenien una funció defensiva? b) Quins eren els principals espais religiosos? Per a què s’usaven? c) Quins eren els espais i edificis amb una funció pública? Per a què s’usaven?

Participar en l’aprenentatge

4. Esbrina si a Catalunya hi ha algun municipi que tingui algun barri anomenat raval. Escriu el nom del municipi i digues si aquest barri té alguna relació amb l’època musulmana.

El bullici del soc

Raval

Entrada a la medina

Alcassaba

principal Almúnia

REPTE: DESCOBRIM TOT

EL QUE ENS HAN APORTAT LES CULTURES ORIENTALS

I LA CULTURA MUSULMANA

Els musulmans van crear una cultura original formada a partir d’elements propis, com la religió i la llengua àrab, i d’elements clàssics i orientals aportats pels pobles conquerits.

En uns casos, els musulmans van difondre per Occident invents orientals, com el paper, la pólvora, la brúixola i l’astrolabi. En altres, van fer aportacions pròpies. Així, en el camp de les humanitats van destacar en filosofia, història i literatura, en què va ser molt famós el llibre Les mil i una nits. I en el camp de les ciències van destacar en àlgebra, en química i, especialment, en medicina.

Els metges estudiaven amb un mestre, en hospitals, o assistien a sessions públiques impartides per un professor. Van atorgar un gran valor a la medicina preventiva i van tractar moltes malalties físiques i mentals, a les cases, hospitals i llocs públics, com els mercats.

El català té unes deu mil paraules d’origen àrab, moltes de les quals designen les innovacions que els musulmans van introduir a Catalunya. En són exemples les següents: rajola, arracada, catifa, escacs, albercoc, albergínia, arròs, cotó, taronja, sucre, safareig, sínia, massapà, aldea, raval, almogàver, alcohol, xarop, aranzel, aval, garbí, xaloc, drassana, xifra, zero...

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Comprensió, expressió i TIC

1. Per què es considera original la cultura musulmana?

2. Quins avantatges tenien els invents que els musulmans van difondre a Occident?

3. Busca un conte que pertanyi a l’antologia de contes orientals coneguda amb el nom de Les mil i una nits i copia’l en el quadern per llegir-lo a classe. Per què aquests relats no tenen un final tancat?

La difusió d’invents orientals

El paper es va fabricar per primera vegada a la Xina l’any 105 aC. L’any 751, els musulmans van guanyar, contra les tropes xineses de la dinastia Tang, la batalla de Talas al territori actual del Kirguizistan. Entre els presoners xinesos capturats hi havia alguns fabricants de paper que van introduir l’ofici en el món islàmic. El paper es va difondre gràcies als avantatges que oferia, ja que era molt més pràctic que el papir, granulós, i més econòmic que el pergamí, corbat i espès.

2. La pólvora

La pólvora és un altre invent dels xinesos, que en el segle ix la van estendre per a l’ús militar i per fer focs artificials. Els musulmans la van conèixer en el segle xiii a través del comerç, i en el segle xiv la van difondre per Occident, on ja s’usava cap al 1314-1326 a Flandes, Metz, Florència i Anglaterra.

4. Basa’t en la informació aportada pel text i per les imatges i respon a les preguntes següents: a) Com aprenien medicina els musulmans? b) En què basaven els tractaments? c) Quins tipus de malalties tractaven?

5. Compara la medicina musulmana amb l’actual: a) Quines semblances hi aprecies? b) Quins valors et semblen més «moderns»? c) En quins aspectes hi ha més diferències respecte a la medicina actual?

Els musulmans també van difondre instruments astronòmics molt útils per a la navegació, com l’astrolabi, que determinava la latitud a partir de la posició de les estrelles a la volta celeste, i la brúixola, que permetia establir el rumb durant la navegació.

1. El paper

3. L’astrolabi

Els avenços en medicina

1. La medicina preventiva

Els musulmans van atorgar una gran importància a la medicina preventiva, dins la qual hi havia la dieta equilibrada. Per dur-la a terme van estudiar les propietats dels aliments que es consumien i les característiques curatives d’aquests.

2. Els tractaments

Els pacients més rics els tractaven a casa seva. Els pacients amb menys recursos els tractaven a la consulta del metge, o acudien a llocs públics, com el mercat, on els tractaments de medicina atreien molta gent. Els practicaven metges menys respectables, com ara oculistes, curanderos i col·locadors d’ossos, que les autoritats inspeccionaven abans d’establir-se al mercat per vigilar la correcció dels mètodes.

Els metges musulmans van tractar moltes malalties dels ulls, de les orelles, de la boca, dislocacions dels ossos, etc. I malalties mentals amb teràpies basades en la música, el teatre i la suggestió. També van fer intervencions quirúrgiques amb anestèsia.

Els hospitals van sorgir a l’Iraq en el segle ix i es mantenien amb donacions caritatives i dots. N’hi havia a les ciutats com Damasc, Bagdad o el Caire, i tenien sales separades per a homes i dones.

Dins l’hospital hi treballaven metges, generalment de gran prestigi, i personal que atenia les necessitats dels malalts. A més, els hospitals servien com a manicomis i residències per a ancians i discapacitats.

3. Llocs d’atenció mèdica. El mercat

4. Llocs d’atenció mèdica. L’hospital

9. L’ISLAM (V). EL LLEGAT ARTÍSTIC

9.1 Arquitectura i decoració

La religió islàmica prohibeix representar figures humanes i animals. Per això, les manifestacions artístiques principals són l’arquitectura i les arts aplicades, que inclouen una gran diversitat de petits objectes fets de ceràmica, fusta, ivori, bronze i cuir.

La decoració exterior dels edificis era molt sòbria, però els interiors es recobrien amb marbres, enrajolats i planxes de guix i de fusta. Els motius principals van ser els següents: dibuixos de vegetals estilitzats, anomenats ataurics; figures geomètriques entrellaçades formant estrelles o polígons, conegudes com a llaceries, i inscripcions amb versicles de l’Alcorà, o epigrafia.

9.2 La mesquita i altres edificis

La mesquita és l’edifici musulmà més destacat. L’estructura es basa en la casa de Mahoma, a Medina, i consta de dues parts: el pati i la sala d’oració.

• El pati és un espai obert, envoltat per un pòrtic. Hi ha la font de les ablucions, on els fidels es renten i es purifiquen abans d’orar, i una torre o minaret, des de la qual el muetzí crida els fidels a l’oració.

• La sala d’oració és un espai cobert, dividit en naus per suports i arcs. Un dels murs, l’alquibla, s’orienta cap a la Meca, i s’identifica perquè en el centre té el mihrab, un nínxol buit que conté l’Alcorà.

Entre les mesquites més destacades hi ha les de Damasc, Kairouan, Samarra, Jerusalem i Còrdova. Algunes mesquites tenen planta central, com la de la Cúpula de la Roca, a Jerusalem, construïda en el segle vii

Els palaus eren la residència dels califes. Tenien una part pública, on hi havia la sala del tron, i una part privada, on hi havia les habitacions, els banys i l’harem. Tots aquests palaus tenien jardins i fonts. Uns altres edificis construïts pels musulmans van ser les alcassabes o recintes fortificats, els mausoleus o sepulcres i les madrasses o centres d’estudis alcorànics o seculars.

Les aportacions islàmiques

En arquitectura es van usar materials pobres, com el maó, el guix i la fusta. Els suports emprats van ser la columna i el pilar, sobre els quals descansen els arcs de ferradura (1), apuntats (2) o lobulats (3). I les cobertes eren arquitravades o voltades. La decoració interior es va fer amb atauric (4), llaceries (5) o epigrafia (6)

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Analitzar estils

1. Identifica en les il·lustracions els elements constructius propis de l’arquitectura musulmana.

2. Quins eren els principals tipus d’edificis musulmans? Quina era la funció de cada un?

3. Descriu el tipus de decoració que mostren les imatges. Amb quin tipus de materials solia fer-se?

4. Busca imatges de dibuixos de plantes de mesquites històriques. Observa-les i contesta: Quines diferències i quines semblances hi ha entre les plantes d’aquestes mesquites?

El mihrab (1) és un nínxol que identifica l’alquibla o mur orientat cap a la Meca al qual han de mirar els musulmans per resar. S’hi pot col·locar l’Alcorà sobre un faristol. El minbar (2) és una trona en la qual se situa l’imam que dirigeix l’oració dels divendres. Consta d’una escala i una plataforma superior. Segons la tradició, aquesta plataforma està reservada a Al·là, per la qual cosa l’imam no ocupa cap d’aquests espais i se situa a l’esglaó immediatament inferior. La imatge mostra l’interior de la sala d’oració dividida en naus mitjançant suports i arcs (3)

5. Resol aquestes qüestions sobre la mesquita: a) En què es va inspirar el model de construcció? b) Situa aquestes parts (la font, l’alquibla, el mihrab, el minaret) al pati o a la sala d’oració i digues per a què s’usaven.

6. Quin contrast aprecies entre l’exterior i l’interior dels edificis musulmans?

7. Per què l’escultura i la pintura gairebé no tenen exemples en l’art musulmà?

Conèixer l’art

UNITAT 1 » TÈCNIQUES

FEM ÚS D'INFORMACIÓ TEMPORAL

El temps històric

La història s’ocupa de la descripció, de l’anàlisi i de l’explicació dels fets protagonitzats per éssers humans ocorreguts en el passat. Els fets històrics, però, no van succeir en el buit. Van ocórrer en una època determinada (quan) i en un espai concret (on), i els van protagonitzar uns subjectes concrets (qui). El temps és un concepte fonamental per als historiadors i historiadores, perquè, gràcies a aquest concepte, es poden organitzar els esdeveniments. És a dir, establir el que va ocórrer abans i després (successió; passat, present i futur), el que va ocórrer en dos espais al mateix temps (simultaneïtat), i quant va durar un fet o esdeveniment (durada).

La comprensió del temps

Per fer comprensible el temps, la història usa una sèrie de fórmules. Entre aquestes, la cronometria, a través de calendaris i de rellotges, i la cronologia o representació del temps mitjançant perioditzacions i dates.

També mesura el temps mitjançant unitats temporals de durada curta (dies, setmanes, mesos, anys, lustres), de durada mitjana (dècades) i de durada llarga (segles, mil·lennis i eres). I el temps es plasma i s’ordena de forma gràfica a través d’eixos cronològics i de cronogrames.

• Els eixos cronològics consisteixen en una línia o rectangle graduat sobre els quals se situen els fets històrics i les dates en què van succeir (A)

• Els cronogrames usen una línia del temps comuna, en la qual s’apleguen diversos aspectes d’una mateixa societat o un mateix aspecte de diverses societats. Generalment, el conjunt va acompanyat de dibuixos o figures representatives (B)

Heracli,

Justinià comença a regnar (527-565)

de Roma

emperador (610-641) Divisió de l’imperi per Teodosi

crisi iconoclasta (717-775)

Retorn de nitiu a l’ortodòxia religiosa

Quarta croada. Presa de Constantinoble (1202-1204)

Inici del regnat d’Isaac I Comnè. Reformes en nances, etc.

de Constantinoble pels turcs

Durada Temps (quan) Espai (on) Protagonistes (qui) Simultaneïtat Curta Mitjana Llarga Successió FUTUR PASSAT 34

Elaborem i comentem eixos cronològics

• Per elaborar un eix cronològic hem de seguir aquests passos:

a) Observem les dates d’inici i final, per establir la durada total del procés històric que s’hi ha de representar.

b) Dibuixem l’eix i el dividim en trams iguals: segles, dècades, anys, etc.

c) Col·loquem els períodes o etapes i els esdeveniments, amb la data, i posem-hi un títol.

• Per comentar un eix cronològic hem de fer el següent:

a) Indiquem el temps representat per delimitar l’espai geogràfic a què es refereix.

Consells pràctics

La plasmació gràfica del temps pot fer-se de forma horitzontal o vertical. En l’horitzontal, les dates més antigues se situen a l’esquerra, i les més recents, a la dreta. En la vertical, les dates més antigues es col·loquen a baix, i les més recents, a dalt.

b) Descrivim de forma ordenada els períodes i els esdeveniments.

c) Expliquem les dades que conté.

En l’eix (A), per exemple, s’hi representen els períodes i els esdeveniments ocorreguts en l’Imperi bizantí entre els anys 395 i 1453.

Els períodes estan representats per rectangles de colors, amb la denominació escrita a l’interior; la data dels esdeveniments, en canvi, s’indica mitjançant marques verticals. Els esdeveniments seleccionats són de diversos tipus: polítics, religiosos i artístics. Apleguen l’evolució històrica de Bizanci; és a dir, des del naixement, amb la divisió de l’Imperi romà per Teodosi, fins a la caiguda, amb la presa de Constantinoble per part dels turcs.

1. Busca els eixos cronològics que hi ha en les pàgines d’aquest llibre. a) Anota les pàgines en què es troben i si són horitzontals o verticals. b) Cada unitat d’història s’obre amb una línia del temps. Alguna podria considerar-se un cronograma? Explica la resposta, tant si és afirmativa com si és negativa.

2. El temps és molt present en la vida quotidiana. Per exemple en el llenguatge, en el pensament o en les experiències. Per parelles, poseu exemples de diferents usos del temps.

Miquel Àngel

La Gioconda, Leonardo da Vinci

de Sant Miquel del monestir de Pedralbes, Barcelona

Velázquez

Col·legis de Tortosa

POSA-HO EN PRÀCTICA

POSA A PROVA EL TEU APRENENTATGE

1. Defineix breument per escrit els conceptes representats a través de les imatges següents:

5. La religió predicada per Mahoma es fonamenta en cinc preceptes religiosos. Explica’ls amb ajuda de les frases següents:

«No hi ha més Déu que Al·là, i Mahoma és el profeta de Déu.»

«Observa l’oració, perquè aquesta preserva del que és il·lícit i de l’obscenitat.»

«Pren de les teves riqueses una caritat per purificar i enriquir les ànimes amb aquesta.»

«Els qui dejunin en el mes de ramadà amb fe i esperança en la recompensa de Déu, els seran perdonats els pecats.»

2. Copia en el quadern els termes i conceptes següents i relaciona’ls entre ells:

Califat abbassí Califat omeia Damasc

Califat ortodox Conquesta de Creta i de Sicília

Expansió màxima de l’Imperi islàmic Medina

Familiars i amics de Mahoma Bagdad

3. Explica qui van ser aquests personatges i digues per quin fet o per quins fets històrics van destacar:

«Qui pelegrini correctament és com si hagués nascut de nou.»

6. Observa aquestes imatges. Després, explica les característiques de l’arquitectura bizantina. A B

4. Ordena cronològicament aquests fets. A continuació, situa’ls en un eix cronològic senzill.

a) presa de Constantinoble b) conquestes de Justinià c) fundació de Constantinoble

d) conquesta musulmana de Síria, Palestina i Egipte

e) hègira f) coronació de Carlemany

7. Identifica els elements de la mesquita assenyalats en aquesta imatge i escriu el nom de cada un:

Cisma d’Orient Corpus Iuris Civilis

Teodosi I Justinià I Carlemany

POSA A PROVA LES TEVES COMPETÈNCIES

El llegat de Carlemany

El llegat que va deixar Carlemany (A) quan va morir el 28 de gener de l’any 814 comprenia un imperi unit, una administració eficaç i una gran obra educativa.

Qui va ser aquesta persona que va poder aconseguir allò que semblava impossible? Se’n coneix la data de la mort, però no la del naixement, que generalment s’ha fixat en l’any 742. No obstant això, diversos factors han conduït els experts a reconsiderar aquesta data i a proposar l’abril del 748 com la data «probable» del naixement.

On va néixer? No se sap amb certesa. De fet, hi ha molts llocs que es vanaglorien de ser el bressol d’aquest sobirà; entre aquests, el monestir de Prüm i la ciutat de Düren, a Alemanya; o Quierzy, al nord de França. El que se sap del cert és que el seu pare, Pipí el Breu, va ser el rei dels francs a partir del 751.

Actualment, Carlemany és considerat el fundador de les monarquies francesa i alemanya i el pare d’Europa, perquè el seu imperi va unificar per primera vegada la major part de l’Europa occidental. A més, Carlemany va

1. Després de llegir el text, calcula mentalment o bé amb llapis i paper: a) Quants anys han transcorregut des de la mort de Carlemany fins al 28 de gener d’aquest any? Converteix aquesta xifra en segles i mil·lennis. b) Durant quants anys va ser vigent la lliura carolíngia? c) Carlemany va iniciar el seu regnat l’any 768. Quants anys tenia en aquell moment, segons la tradició i segons els experts?

2. Els francs, què eren: francesos, alemanys o les dues coses? Explica breument en quins fragments del text t’has basat per arribar a una conclusió.

3. Per què va ser important la «minúscula carolina»? Dedueix la resposta correcta: a) Va facilitar la còpia de documents. b) Aportava noves formes de transcripció. c) Va facilitar la transcripció i la difusió dels textos procedents de l’antiguitat.

4. Fes un quadre resum com el del model amb el que actualment es considera el llegat de Carlemany: Política Economia Cultura

iniciar una reforma en l’educació, denominada des del segle xix , el «Renaixement carolingi».

Ja abans de l’arribada al tron, Carlemany va fer que nombrosos savis acudissin a la cort i va obrir escoles monàstiques i catedralícies. I sota el seu mandat es van redescobrir i van ressorgir la cultura i la tradició educativa de l’antiguitat. La «minúscula carolina» (B), un tipus d’escriptura nou i clar, va facilitar enormement la còpia de documents, és a dir, la transcripció, i, amb això, la difusió de textos antics. Es pot dir, per tant, que el compromís de Carlemany amb l’educació, la literatura i l’art va assentar les bases de la cultura europea.

Carlemany va dotar el seu regne d’una administració eficaç, amb una legislació uniforme, i va crear, l’any 781, una moneda única per afavorir un espai econòmic més o menys homogeni. Aquesta moneda, la lliura carolíngia, que equivalia a una lliura de plata, va durar fins a l’any 1795, quan, després de la Revolució Francesa, es va instaurar el franc. Per això, pot dir-se que aquesta moneda és el precedent de l’euro.

A. Carlemany.

B. El nou tipus d’escriptura, la «minúscula carolina» va facilitar la còpia de documents i va afavorir la difusió de textos antics.

ORGANITZEM UN MERCAT MEDIEVAL

L’època medieval és molt present encara avui a Catalunya i per això a diversos indrets del territori se celebren fires i mercats centrats en l’edat mitjana. És una manera excel·lent de fer conèixer la història, fins i tot de reviure-la, d’atreure visitants i de passar-s’ho bé.

L’objectiu d’aquesta situació d’aprenentatge és que organitzeu un mercat medieval: inventeu-vos un pretext per fer-lo, planifiqueu-ne els continguts i la gestió i prepareu dues accions per donar-lo a conèixer.

QUÈ HEM DE FER?

1. Elaborar un relat. En primer lloc, cal que establiu el marc que justifiqui el vostre esdeveniment medieval. Si viviu en un poble amb vells carrers empedrats, amb un castell que és l’escenari d’una llegenda sobre princeses i cavallers, ho tindreu més fàcil, però en qualsevol cas haureu de ser innovadors. Si, en canvi, el vostre lloc de residència és un entorn eminentment urbà o totalment renovat, haureu de recórrer a la imaginació. De tota manera, tingueu en compte que la immensa majoria de les poblacions catalanes tenen un passat medieval que podeu recuperar.

2. Planificar el mercat. Dur a terme una bona tasca organitzativa prèvia és sempre una garantia d’èxit si voleu muntar un esdeveniment. Per al vostre mercat medieval, heu de preveure els aspectes següents:

a) La decoració de l’espai.

b) L’animació al carrer.

c) Una fira de productes medievals.

d) La gestió dels residus.

3. Fer-ne la promoció. Per atreure visitants, cal que feu conèixer el vostre mercat medieval. Per aconseguir-ho, us proposem dues accions:

a) Un díptic informatiu.

b) Un àudio per a les plataformes de música via streaming.

COM

Dividiu-vos en grups de cinc o sis alumnes per dur a terme una situació d’aprenentatge en equip. Haureu de fer el següent:

1. El relat

Per començar, heu d’escriure una història de ficció breu que expliqui per què munteu un mercat medieval. Per exemple, Montblanc n’organitza un perquè algunes llegendes situen la lluita entre sant Jordi i el drac davant de les seves muralles.

Repasseu els continguts sobre l’edat mitjana que heu après, cerqueu informació sobre la història del lloc on viviu, utilitzeu la imaginació i feu una pluja d’idees per bastir un relat que serveixi de fil conductor al vostre mercat medieval. Després, escriviu-lo i reviseu-lo per tal d’evitar errades.

2. L’organització

A partir del fil conductor que heu establert, cal que definiu les característiques que tindrà el vostre mercat:

a) On el fareu i quant durarà.

b) Quina decoració tindrà l’espai.

c) Quins punts d’interès hi instal·lareu.

d) Quines actuacions hi programareu.

Un altre aspecte organitzatiu que heu de tenir en compte és la gestió dels residus. Es tracta que busqueu la millor manera perquè el mercat sigui sostenible. Per exemple, podeu utilitzar materials reciclables o reutilitzables, recollir els residus d’una manera selectiva, comptar amb proveïdors de proximitat…

Un cop hàgiu resolt totes aquestes qüestions, repartiu-vos entre els membres del grup l’organització concreta de cada una de les tasques que heu de dur a terme. Cal que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i que després sigueu capaços de coordinar-vos perquè tot funcioni correctament.

3. La promoció

a) El díptic. És un fullet informatiu fet a partir d’un full doblegat per la meitat, de manera que té quatre cares.

En la primera, que funciona com a portada, hi heu d’escriure el nom del mercat medieval, el lloc on es fa i les dates, i hi heu d’afegir alguna il·lustració.

HO HEM DE FER? En l’espai personal del web

Els continguts que hi ha d’haver en la resta de pàgines són el relat, el programa d’actuacions, els punts d’interès i un mapa de la zona per localitzar els diferents elements.

En l’última cara, que fa de contraportada, cal escriure-hi el nom dels organitzadors i dels col·laboradors.

MATERIAL COMPLEMENTARI I MODELS

PORTADA DEL DÍPTIC

I Mercat d’en PIPÍ

Santa Coloma de Gramenet

Teatre de carrer

Jocs infantils

Música

Fira medieval

Herbes remeieres

Gastronomia medieval

EL RELAT

Qui ho havia de dir! El rei franc Pipí el Breu , el pare de Carlemany , va pernoctar una vegada a la nostra ciutat. Això ho hem descobert investigant a les golfes de casa de l’àvia d’un de nosaltres. Hi havia un bagul, a dins del bagul una caixa de fusta, a dins de la caixa de fusta una capseta d’ivori, a dins de la capseta d’ivori una bossa de cuir i a dins de la bossa de cuir un paper doblegat en què s’explica el que ara us contarem…

Divendres 21 d’abril

Plaça de Pau Casals a

a

Una mala nit el rei Pipí es va despertar per anar a fer… les seves necessitats i va notar una mica de mal de queixal. Ja no es va poder tornar a adormir. L’endemà al matí, mort de son i de dolor, va convocar consellers i conselleres, savis i sàvies, bruixots i bruixes… Tothom va dir-hi la seva, però cap remei no va funcionar, ni la música dels joglars ni les bromes dels bufons. I el pobre rei Pipí s’arrossegava com una ànima en pena.

Fins que un vellet de la cort que havia viatjat molt li va dir: «Els millors metges que he vist mai són a les terres dels sarraïns! Estudien les plantes i els aliments, fabriquen eines estrafolàries però meravelloses i curen les malalties». Pipí el Breu va fer el cor fort i se’n va anar cap a al-Àndalus com qui se’n va a l’ambulatori.

I vet aquí que hem descobert que una de les etapes del seu viatge es va acabar a Santa Coloma de Gramenet, on el rei i el seu seguici van passar la nit. No sabem exactament on, però sí que des de l’habitació on va dormir veia la torre Balldovina , que, per si no ho sabeu, és l’únic edifici romànic que hi ha a la comarca del Barcelonès.

I és per celebrar aquest moment en què Santa Coloma de Gramenet va ser gairebé el centre del món que hem volgut organitzar el Primer Mercat Medieval d’en Pipí!

EL PROGRAMA D’ACTUACIONS

Programa

a a

Traca inaugural. Al centre de la plaça.

Taller de jocs infantils medievals.

A la zona infantil.

Cercavila medieval (malabaristes, xanquers, joglars, bufons…). A la plaça i als carrers del voltant.

Concert de música de ball medieval.

A l’escenari 1.

Teatre i circ: estrena mundial de l’obra Les aventures gramenenques de Pipí el Breu. A l’escenari 2.

Cercavila medieval.

A la plaça i als carrers del voltant.

Recital de trap trobadoresc.

A l’escenari 1.

Concurs de garrotín.

A l’escenari 1.

Final de festa: castell de focs artificials.

Durant tota la jornada: a a

X X X X

Fira de productes artesanals

Fira gastronòmica medieval

Mercat d’herbes remeieres

Minifira esotèrica

CONTRAPORTADA DEL DÍPTIC

Organitza

Les belleses medievals de 2n d’ESO (Institut del Nom Desconegut)

Col·labora

Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet Disfresses Coloma

Taverna Gramenenca Elixir, la beguda medieval

Escenari 1

Escenari 2

Zona infantil

Punt lila

Serveis (WC)

Fira d’artesans

APÈNDIX

» VOCABULARI

» DICCIONARI VISUAL DE CONCEPTES ARTÍSTICS

» PLANISFERI

Acció. Cadascuna de les parts proporcionals en què es divideix el capital d’una societat anònima.

Ambre. Resina vegetal fossilitzada provinent de restes de coníferes.

Banquer. Persona que accepta dipòsits de diners dels clients a qui paga un interès i, amb els diners rebuts, fa préstecs i negocis.

Basileu. Emperador bizantí. Berbers. Nom genèric donat pels romans als diversos grups ètnics establerts al nord d’Àfrica, entre el Marroc i Egipte. Amb l’expansió musulmana van ser islamitzats.

Borsa. Mercat on es compren i es venen accions.

Brocat. Tela entreteixida amb or i plata.

Consells. Organisme integrat per juristes. Assessorava els reis sobre el govern de determinats territoris (Consell de Castella o Consell d’Aragó) o sobre certs temes (Consell de la General i Suprema Inquisició).

Contrafort. Element constructiu adossat a un mur per reforçar-lo o resistir l’empenta d’un arc o una volta. (Vegeu Diccionari visual de termes artístics.)

Corona votiva. Ofrena en forma de corona que es feia a les esglésies per honrar Déu.

Associació de comerciants. Agrupació de diverses persones per dur a terme una empresa comercial. A la mar del Nord es van formar hanses o associacions de comerciants d’una ciutat, els membres de la qual havien de pagar per practicar el comerç. Les hanses de moltes ciutats van arribar a federar-se en una poderosa organització: la Lliga Hanseàtica. A la Mediterrània es van imposar, per una banda, la Commenda, que associava, per a un sol viatge, un soci capitalista, que aportava els diners, i un comerciant, que feia el viatge, i per l’altra, la Companyia, que era una societat més estable, entorn d’una persona o família.

Atauric. Element decoratiu de temàtica vegetal més o menys estilitzada, característic de l’art musulmà.

Canvista. Persona especialitzada a taxar, pesar i canviar monedes a canvi d’un interès. Molts canvistes van acabar convertint-se en banquers.

Carta de poblament. Document pel qual els reis cristians de la península Ibèrica atorgaven una sèrie de privilegis als pobladors d’un territori per assegurar-ne la repoblació.

Catalunya Nova. Part de Catalunya situada a l’oest i al sud de la línia marcada pels rius Llobregat, Cardener i Segre.

Catalunya Vella. Part de Catalunya situada entre la serra de l’Albera, al nord, el massís del Garraf, al sud, i la conca del riu Llobregat, a l’oest.

Corpus Iuris Civilis Legislació basada en el dret romà i compilada per Justinià.

Cota de malla. Protecció metàl·lica feta amb anelles de ferro enganxades les unes a les altres que formen un teixit metàl·lic.

Bandolerisme. Activitat duta a terme per bandes armades contra persones, propietats, etc. És expressió de malestar econòmic i motivat per la misèria dels humils. A Catalunya l’època de plenitud del fenomen se situa en les primeres dècades del segle xvii, amb l’aparició de bandolers com Rocaguinarda o Serrallonga.

Comanadoria. Sistema pel qual un grup d’indis, a canvi de ser cristianitzats, havia de pagar un tribut o treballar de forma forçosa en les estancias o grans propietats agrícoles dels conqueridors.

Conceptisme. Estil literari del Barroc espanyol. Es caracteritza per la concisió de l’expressió i l’ús de conceptes complicats.

Consell obert. Municipi que es regia per una assemblea veïnal.

Crismó. Representació gràfica en grec de les inicials del nom de Crist: Χριστός. A vegades apareix acompanyat de les lletres alfa i omega, la primera i última lletres de l’abecedari grec, la qual cosa simbolitza que és el principi i la fi de totes les coses.

Dobler (arc). Arc transversal adherit a una volta de canó que serveix per reforçar-la en descarregar part del seu pes sobre les pilastres o pilars en què descansa.

 E

Emirat. Territori dependent políticament i religiosament del califa omeia de Damasc. Va ser el cas d’al-Àndalus en finalitzar la conquesta musulmana.

Equipament. Conjunt d’instal·lacions necessàries per al funcionament d’una activitat o servei. Per exemple, una indústria, un hospital, etc.

Esfumat. Vegeu Pintura en el Diccionari visual de termes artístics.

ca o vidre. A l’Imperi bizantí, els esmalts solien aplicar-se sobre planxes de metall dividides en cel·les per petits envans a l’interior dels quals s’introduïa l’esmalt. (Vegeu Diccionari visual de termes artístics.)

Croades. Campanyes militars organitzades pels estats cristians d’Occident amb la finalitat d’alliberar, de la dominació musulmana, els llocs sants on havia transcorregut la vida de Crist.

Generalment, van ser convocades pel papa i hi van participar la noblesa feudal i els exèrcits reclutats per aquesta, ansiosos de beneficis i de botí.

Culteranisme. Estil literari desenvolupat a Espanya durant el Barroc. Es caracteritza, entre altres trets, per la riquesa de les metàfores, l’ús exagerat dels cultismes i la complexitat sintàctica.

Església de pelegrinatge. Edifici d’estil romànic on estan dipositades relíquies que atreuen els pelegrins. Té, com a elements característics, el deambulatori o nau que envolta l’altar per facilitar el trànsit dels pelegrins per l’església i la tribuna o segon pis sobre les naus laterals per acollir-los. (Vegeu Diccionari visual de termes artístics.)

1. Capelles absidals

Espècies. Productes usats per condimentar i conservar els aliments, com el pebre, la nou moscada o el clau d’espècia.

 F

Faixó (arc). Arc transversal a la nau que sustenta la volta de canó. A les voltes de canó és purament un reforç de la volta. (Vegeu Diccionari visual de termes artístics.)

Delme. Impost del deu per cent sobre els productes de la terra que els camperols havien de pagar a l’Església.

Densitat de població. Mesura de distribució de la població que resulta de dividir la població d’un lloc entre la seva superfície en km2. S’expressa en hab./km2

Drets senyorials. Privilegis que tenia el senyor sobre els camperols, com ara dictar ordres i administrar justícia.

Eslaus. Pobles assentats a l’est d’Europa fins al segle vi. Després de la caiguda de l’Imperi romà i de l’abandó, per part dels germànics, de les zones que ocupaven, amb la intenció d’instal·lar-se a l’Imperi, els eslaus es van estendre per tot el continent europeu.

Esmalt. Pasta de vidre que es fon per l’acció de la calor i que s’usa per recobrir objectes de metall, ceràmi-

Fíbula. Fermall decoratiu usat en l’antiguitat per subjectar peces de vestir.

G

Gentilhome. Antigament, home de naixença noble, especialment afectat al servei particular del rei. Membre de la baixa noblesa. A partir del segle xv, membre de l’estament militar.

Grega (planta de creu). Tipus de planta de les esglésies en què el transsepte i la nau tenen la mateixa longitud i s’encreuen a la meitat de la seva longitud. Dibuixen així una creu amb els dos braços iguals. (Vegeu Diccionari visual de termes artístics.)

Infidel. Persona que no professa la fe considerada com a vertadera en referència a una altra religió.

Justificació per la fe. Doctrina luterana que considera que per salvar-se n’hi ha prou de tenir fe en Déu, sense que siguin necessàries les bones obres.

Litúrgia. Conjunt de cerimònies pròpies d’una religió.

Mals usos. Costums a què estaven sotmesos els camperols dels senyorius. A Castella van estar molt menys estesos que a la Corona d’Aragó. Aquests mals usos eren sis: intestia: si el camperol moria sense fer testament, el senyor podia quedar-se la majoria dels seus béns; exorquia: si el camperol moria sense descendència, el senyor podia quedar-se amb la tercera part dels seus béns; cugucia: si la dona cometia adulteri sense consentiment del marit, el senyor es repartia amb el marit els béns de la dona, i si el cometia incitada pel marit, el senyor es quedava tots els béns de la dona; àrsia: si el mas del camperol s’incendiava o patia una catàstrofe, aquest havia d’indemnitzar el senyor; firma de spolii : si la filla d’un camperol es casava, el pare havia de fer un pagament al senyor; remença personal : si un serf camperol volia abandonar la terra del senyor, havia de fer-li un pagament.

Moviment pendular. Desplaçament habitual de la població en l’espai, repetitiu i de curta durada. Per exemple, els moviments diaris entre la residència i el lloc de feina o els moviments de cap de setmana o vacances.

 N

Nimbe. Aurèola entorn del cap que manifesta el caràcter sagrat dels personatges representats.

P

Paper. Làmina elaborada amb polpa de cel·lulosa fabricada per primera vegada a la Xina l’any 105 aC. L’any 751, els musulmans en van conèixer la fabricació a través d’uns presoners xinesos, que van introduir l’ofici en el món islàmic. Per a l’escriptura, el paper era més pràctic que el papir granulós i més econòmic que el pergamí, corbat i espès.

Lletra de canvi. Document pel qual una persona n’autoritza una altra a pagar en nom seu una certa quantitat de diners, en una altra ciutat i en una altra moneda, en la data indicada. Aquest document podia transferir-se a una altra persona i usar-se com a mitjà de pagament.

Lleis d’Índies. Legislació promulgada pels reis espanyols per regular l’organització política, econòmica i social d’Amèrica.

Mecenes. Persona o institució que patrocina i finança la cultura i les arts.

Mencal. Moneda de plata d’entre 9,325 i 3,19 grams.

Mocàrabs. Peces en forma d’estalactita usades en l’art nassarita.

Patena. Plateret d’or, de plata o d’un altre metall en el qual es posa l’hòstia durant la missa, després d’haver dit el parenostre i fins al moment de consumir-la.

Patriarca. Títol que reben els bisbes cristians que presideixen una seu episcopal apostòlica, és a dir, fundada per un dels apòstols. En l’antiguitat cristiana aquest títol es donava als bisbes de les cinc seus principals de l’Imperi romà: Roma, Constantinoble, Antioquia, Alexandria i Jerusalem. A Occident, hi havia el papa, bisbe de la seu de Roma, fundada per sant Pere. I a Orient, els patriarques de les seus de Constantinoble, fundada per sant Andreu; Alexandria, per sant Marc; Antioquia, per sant Pere i sant Pau, i Jerusalem, per sant Jaume el Menor. Després del cisma del 1054, el patriarca de Constantinoble es va imposar sobre els altres patriarques d’Orient com a cap honorífic i portaveu de l’Església ortodoxa, però, a diferència del papa de Roma, no tenia poder sobre els altres patriarques.

Perspectiva aèria. Tècnica que es fa servir per aconseguir la sensació de profunditat en un quadre representant l’atmosfera que envolta les figures. Per aconseguir-ho, es dibuixen els contorns i els colors de les figures més allunyades.

Petxina. Porció triangular sota d’una cúpula compresa entre dos arcs torals.

Picapedrer llombard. Artesà, procedent de la regió italiana de la Llombardia, que treballava la pedra per a les construccions.

Poligàmia. Dret d’un home a tenir diverses esposes. En la societat islàmica es limita a quatre dones, encara que la majoria dels homes no poden permetre-s’ho perquè han de fer-se càrrec de les despeses de mantenir, de la mateixa manera, totes les esposes i fills. Alguns països, com ara Tunísia, l’han suprimida legalment; n’hi ha d’altres que permeten que la dona imposi una clàusula en el contracte matrimonial en què exigeix que el matrimoni sigui monògam

Políptic. Pintura dividida en més de tres plafons. Si en té dos, s’anomena

díptic, i si en té tres, tríptic (Vegeu Pintura en el Diccionari visual de termes artístics.)

Taxa d’activitat. Percentatge de població activa d’un país.

Taxa d’activitat Població activa x 100 Població de 16 anys i més

Taxa de feminitat. Relació entre el nombre de dones i d’homes d’una població.

Taxa de feminitat  = Dones per cada 100 homes Nre. de dones x 100 Nre. d’homes

Taxa de masculinitat. Relació entre el nombre d’homes i de dones d’una població.

Taxa de masculinitat = Homes per cada 100 dones Nre. d’homes x 100 Nre. de dones

Taxa de natalitat. Mesura el nombre de naixements d’una població durant un any per cada mil habitants.

Politeista. Persona que creu en l’existència de diversos déus.

Preste Joan. Personatge llegendari, fabulosament ric, que es creia descendent dels tres Reis Mags.

Profecies religioses. Prediccions relatives a fets o personatges religiosos o divins. A l’imperi asteca, Quetzalcóalt, el déu civilitzador, traït pel seu poble, va partir cap a l’est per convertirse en estrella del matí i va prometre tornar l’any u de la canya del calendari asteca. Els conqueridors castellans van arribar des de l’est l’any 1519, l’any u de la canya. A l’imperi inca, el déu Viracocha va desaparèixer caminant per les aigües del Pacífic i va anunciar el final de la dinastia de Cusco sota el dotzè inca. Pizarro va desembarcar per l’oest just quan acabava de morir el dotzè inca.

‰ Nre. de naixements x 1.000

Població total

Terços. Unitats militars formades per 3.000 homes que combinaven diverses armes. En el regnat dels Reis Catòlics els terços es componien de piquers amb llances, que impedien d’apropar-se a l’enemic; espases, situats al centre, i ballesters, que aviat van ser substituïts pels arcabussers. Al segle xvi van desaparèixer els espases i van augmentar els soldats proveïts d’armes de foc: els arcabussers i els mosqueters, que utilitzaven mosquets, de més abast que l’arcabús.

Transhumància. Sistema de cria de bestiar en què els ramats es traslladen a pasturar, segons l’estació de l’any, a la plana o a la muntanya.

Trull. Recipient o instal·lació on s’esclafa o es premsa el raïm.

Reconquesta. Procés de conquesta, per part dels regnes cristians peninsulars, del territori sota domini musulmà.

Remesa. Enviament de divises, de diners, dels emigrants al país d’origen.

Xec. Document de crèdit pel qual un banc paga, per ordre d’un dels seus clients, la quantitat de diners fixats.

Element estructural i de suport de forma corba, compost per peces o dovelles, que salva l’espai entre dos pilars o murs i permet cobrir edificis de grans dimensions amb materials de mida reduïda.

Alguns tipus d’arc

Contraclau

Dovella

De mig punt

Ferradura

Ferradura cordovesa

Clau

Ronyó Imposta

Muntant

Fletxa

Salmer

Llum

Extradós Intradós

Semicircular. Es va usar, sobretot, a Roma durant el romànic, el Renaixement i el neoclassicisme.

Polilobulat

La corba es prolonga per sota del semicercle. Usat per visigots i musulmans.

L’arc s’emmarca amb una motllura o arrabà (A) i les dovelles es disposen per colors en la rosca de l’arc.

Els musulmans van usar també la ferradura apuntada, i van emmarcar l’arc amb un arrabà (B)

Arquitectura

Es forma per la unió d’uns quants lòbuls. Va ser molt usat pels musulmans a la Península.

Consta de dues seccions de corba que s’uneixen en la clau. És característic del gòtic.

Art i tècnica de dissenyar edificis, és a dir, construccions destinades a qualsevol activitat humana. En l’època medieval, per exemple, els cristians van construir temples, palaus, monestirs, castells, muralles i llotges, i els musulmans, mesquites, alcassabes, mausoleus i madrasses.

Tots els edificis consten d’elements sustentadors (mur i suports, com la columna, el pilar o la pilastra); elements sustentats (arcs, voltes, cúpules, etc.) i elements decoratius (motllures, etc.).

També hi ha elements de transició entre els sustentadors i els sustentats; és el cas de les trompes i de les petxines.

Pont llevadís

Fossat

Es necessiten tres centres per traçar-lo. Va ser molt usat en el gòtic final i en el plateresc.

Format per dues corbes: la inferior, còncava, i la superior, convexa. Es va usar en el gòtic flamíger.

Torre de l’homenatge Andador

Apuntat o ogival

Carpanell

Conopial

Ferradura apuntada

Dovella

Volta

Coberta corba d’un edifici. Se sol generar per la prolongació d’un arc al llarg d’un eix. Les voltes reben el nom d’arcs generadors

Alguns tipus de voltes

De mig canó

D’aresta

Califal

De mocàrabs

S’origina pel moviment d’un arc de mig punt sobre dos murs paral·lels.

Es forma per la intersecció de dues voltes de canó. Té quatre arestes sortints.

Els nervis es disposen per parelles paral·leles, però no s’encreuen en la clau.

Alguns tipus de voltes de creueria

Formades per peces que tenen forma d’estalactita. Es va usar en l’art nassarita.

De creueria

Clau

Sexpartida De nervis corbats

Estrellada De ventall

Arcs faixons i formerets

S’origina per l’encreuament transversal de dos arcs apuntats. Es va usar en el gòtic, estil en què va experimentar una evolució característica.

Cànon

En escultura, estableix la proporció ideal de les diferents parts del cos humà d’acord amb un mòdul, o mesura convencional, que relaciona cada una de les parts del cos amb el tot.

Grec. Lisip

Al segle iv aC, l’escultor Lisip va proposar en el seu Apoxiòmenos un nou cànon, que va establir en 8 caps.

Renaixentista. Leonardo da Vinci

El mòdul proposat per Leonardo en l’Home de Vitruvi (1490) es basava en el colze o distància entre el colze i el final de la mà oberta, equivalent a 0,444 metres. Segons ell, l’altura ideal del cos humà era de quatre colzes, amb el melic com a punt central del cos.

Leonardo el va dibuixar dins d’un cercle, de cinc colzes de diàmetre, i d’un quadrat, els costats del qual també tenen cinc colzes. El cos humà s’inseriria, per tant, en dues figures geomètriques considerades perfectes: el quadrat i el cercle.

Capitell

Part superior d’una columna, pilar o pilastra sobre la qual es recolza la part inferior de la coberta de l’edifici o l’arrencada d’un arc. N’hi ha una gran varietat, segons les èpoques.

Alguns tipus de capitells

Romànic Gòtic Califal Almohade Nassarita

Composició

En general, és la forma de distribuir o disposar els diferents elements d’una escultura o les figures d’una pintura.

Tancada

És aquella en la qual cap element no es projecta cap a l’espai circumdant. Es diu, per tant, que és centrípeta. Es va utilitzar profusament en l’art renaixentista.

Es dona quan algunes parts o elements es projecten cap a l’espai circumdant. Es diu, per tant, que és centrífuga. Es va utilitzar especialment en l’estil barroc.

En el cas de la pintura, l’organització visual de la composició sol realitzar-se a partir d’esquemes geomètrics.

Piramidal o triangular Diagonal

En aquesta composició el pes gravita sobre la base. Transmet equilibri, monumentalitat i serenitat. És característica dels pintors del Renaixement.

Una línia obliqua divideix l’espai en dues meitats més o menys triangulars, per la qual cosa transmet moviment o dramatisme. Va ser molt utilitzada pels pintors barrocs.

Columna

Element arquitectònic vertical i allargat la secció del qual sol ser circular. Generalment, suporta el pes de l’estructura d’un edifici, encara que també s’usa amb fins decoratius.

Elements

Alguns tipus de columnes

Exempta

Adossada Aparellada o geminada Capitell

Base

Coberta

Tancament superior d’un edifici que el protegeix dels fenòmens atmosfèrics. En realitat, és la part exterior de la sostrada, o conjunt d’elements que componen la part superior de l’edifici. La part interior de la sostrada es denomina sostre

Tipus de cobertes

Plana

Coberta feta amb elements sostinguts horitzontals, com la llinda o l’arquitrau, i elements sustentadors verticals, com murs, pilars o columnes. Es coneix també amb el nom d’arquitravada

De dos vessants

Sistema d’ensostrar un edifici usant dos aiguavessos inclinats que parteixen d’una biga central, anomenada carener, situada en l’eix. També és coneguda com a coberta de dos vessants o amb gablet.

Volta

Sistema d’ensostrar un edifici usant una volta o coberta corba (vegeu volta i els seus tipus). Es pot fer amb carreus de pedra o amb rajola. En ambdós casos, s’ha d’usar una cintra o armadura provisional de fusta.

Fust

Cúpula

Volta semiesfèrica. S’usa per cobrir una superfície rodona, quadrada, poligonal o el·líptica. El pas del quadrat al cercle es fa per mitjà de petxines o de trompes.

Petxines

Trompes

Les petxines són triangles esfèrics i, en la cúpula, permeten passar de la planta quadrada a la circular.

Les trompes són elements cònics que permeten passar d’una planta quadrada o octogonal a una de circular.

Conjunt d’elements que contribueixen a l’ornamentació o embelliment d’un edifici. Aquests elements solen ser molt variats: mosaics (1 i 2), planxes d’algeps (3), epigrafia (4), arquets cecs (5), permòdols (6), motllures, relleus, etcètera.

Escultura

Art de modelar, tallar i esculpir persones, animals o objectes en les tres dimensions de l’espai. Hi ha dos tipus fonamentals d’escultures: l’escultura exempta i el relleu. Quan estan vinculades a l’arquitectura, reben el nom d’escultura i relleu arquitectònics, respectivament.

Escultura exempta

Relleu

Relleu arquitectònic

És aquella escultura que permet a les persones desplaçar-se al seu voltant. Per tant, es pot contemplar des de diversos punts de vista. També es coneix amb el nom d’escultura de ple volum

És una escultura que no es recolza sobre si mateixa, sinó que ressalta sobre el material en què està executada; normalment, una superfície més o menys plana.

És aquell relleu creat especialment per decorar o embellir un edifici. De vegades, com és el cas del gòtic flamíger, la decoració escultòrica s’estén a tota la façana i origina així l’anomenada façana retaule

1. Trompa 1. Petxina

Icona

Terme amb què es coneixen les imatges religioses de l’art cristià ortodox o oriental. Les primeres van sorgir en l’art bizantí i generalment són pintures sobre taula, encara que també hi ha icones en metall i en relleus. Les icones bizantines es caracteritzen per l’escassa importància concedida a la forma, l’absència de realisme, els fons daurats i una temàtica de gran influència en l’art posterior: Mare de Déu amb el nen Jesús, Déu totpoderós o pantocràtor, vides dels sants, etc.

Mare de Déu amb el nen Jesús Pantocràtor Sant bizantí

Imatgeria

És l’art de la talla d’imatges religioses. És, doncs, una especialitat de l’escultura. La seva tècnica més habitual és la talla en fusta, que després pot policromar-se o no.

A Espanya, la imatgeria va assolir un gran desenvolupament en el Renaixement i en el Barroc, èpoques en què es va tendir a policromar profusament les escultures. Moltes imatges religioses d’aquests períodes artístics són passos processionals o bé es van realitzar expressament per als retaules i els cadirats del cor de les esglésies.

Tècnica de talla

Talla renaixentista

Talla barroca

Els imatgers o escultors d’imatges religioses utilitzen una gúbia o cisell per donar forma a la imatge a través d’un procés de desgast.

Els imatgers renaixentistes i barrocs policromaven força les escultures. Per fer-ho, van utilitzar el daurat, aplicant sobre la imatge fulles de pa d’or; el gravat, que consistia a aixecar amb un punxó part de la pintura que s’havia aplicat sobre el daurat; la pintura «a punta de pinzell», imitant labors de tela, i l’encarnació, que consistia a aplicar pintures a l’oli en les parts nues.

Imatgeria (…continuació)

Pas processional

Retaule

Obra artística feta generalment sobre fusta que inclou elements arquitectònics, escultòrics i pictòrics, o una barreja d’aquests. En el gòtic es va usar per cobrir i decorar el mur situat darrere l’altar.

Dins de la gran varietat de retaules, el retaule gòtic (A) va adoptar una estructura característica: la zona baixa, coneguda com a predel·la o bancal; carrers o zones verticals, separats entre ells per entrecarrers; pisos o cossos horitzontals, i àtic o acabament de menor amplària que els de la resta del retaule.

Davallament, obra de Gregorio Fernández (1623). És format per set figures en fusta policromada.

Cadirat del cor

L’antecedent dels retaules són els frontals d’altar romànics (B), pintures sobre taula que primer es van situar davant de l’altar i després per sobre o per darrere d’aquest.

Conjunt de seients de fusta situats als costats del cor o part de l’església reservada al clergat.

En general, se situa al centre o als peus de la nau major o principal.

A. Retaule gòtic de Santa Marina. Museu Parroquial de Santa Eulalia (Paredes de Nava, Palència).

B. Frontal dels apòstols. Catedral d’Urgell. Fresc sobre taula del segle xii.

Materials

Matèria primera amb què està realitzada una obra arquitectònica, escultòrica o pictòrica.

Exemples de materials constructius

Maó Pedra

Exemples de materials escultòrics

Fusta

Mare de Déu amb el nen Jesús, romànica.

Bronze

Vori

Peça de construcció feta amb fang barrejat amb palla i assecat al sol. Sol tenir forma rectangular.

Habitualment s’usa en forma de carreus o de pedres treballades que tenen forma de paral·lelepípede.

Exemples de materials pictòrics. El fresc

Tècnica de pintura mural que usa pigments i aigua de calç aplicats sobre una paret arrebossada amb estuc mentre aquest està encara humit. Va ser molt usada en el romànic per decorar els murs interiors.

Mosaic

Decoració que es forma enganxant, sobre un fons de ciment, peces petites de colors, anomenades tessel·les. Aquestes peces poden ser de materials molt diversos, com ara pedra, vidre, ceràmica, or, nacre o plata. Va ser molt usual en l’art bizantí, que va aconseguir efectes de gran riquesa.

La decoració feta amb mosaics rep el nom de decoració musivària

Carlemany a cavall, escultura en bronze.

Relleu de vori carolingi.

Pintura mural al panteó reial de Sant Isidor de Lleó.

Pantocràtor de l’absis de Sant Climent de Taüll.

Mosaic bizantí de la Mare de Déu i el nen Jesús amb l’emperador i l’emperadriu al Museu Santa Sofia. Istanbul, Turquia.

Interior de la basílica de Sant Apol·linar in Classe. Ravenna, Itàlia. Art bizantí. Segle vi

Perspectiva

En un sentit general, és la manera de distribuir els elements en l’espai per crear la sensació de profunditat. En pintura, amb aquesta tècnica els artistes busquen representar els objectes, que en realitat són tridimensionals, en una superfície, el quadre, que només té dues dimensions.

Alguns tipus de perspectiva

Consisteix a ressaltar un personatge en relació amb d’altres. D’aquesta forma, el més important (Mare de Déu, Jesús, el monarca, etc.) és més gran que la resta. Va ser utilitzada ja a Egipte i es va mantenir vigent fins a l’art gòtic, inclusivament. Es coneix també com a perspectiva ideològica o d’importància

Va significar el perfeccionament de la perspectiva lineal, en representar també l’atmosfera que envolta els objectes i crear una sensació més real de profunditat. L’atmosfera, que s’interposa entre l’espectador i els personatges, fa que els colors i els tons cromàtics s’esmorteeixin a mesura que augmenta la distància i que els objectes es tornin més pàl·lids. Va assolir el moment culminant durant el Barroc.

Les figures se situen en diferents plans de profunditat. Per aconseguir-ho, segueixen línies que convergeixen cap a un punt (punt de fuga) i cap a la línia imaginària situada a l’altura dels ulls de l’espectador (línia de l’horitzó). La perspectiva lineal va ser una aportació del Renaixement.

Jeràrquica Lineal

Aèria

Pintura

Art de representar persones, objectes o idees utilitzant pigments barrejats amb substàncies aglutinants. Els pigments són substàncies naturals en pols, que aporten el color. Els aglutinants, com la cera, l’oli, la tinta, etc., s’utilitzen per fixar els pigments. També rep el nom de pintura el suport pintat, que pot ser el mur, la taula, la tela, el paper, el terra, el papir o el pergamí.

Algunes tècniques pictòriques

Esfumat Oli

Tècnica pictòrica «inventada» pels primitius flamencs al segle xv. Consisteix a diluir els colors en olis vegetals, la qual cosa permet pintar en diversos suports com la taula i, generalment, la tela.

Tècnica pictòrica utilitzada per Leonardo da Vinci. Consisteix a difuminar el contorn de les figures mitjançant un clarobscur gradual, amb la qual cosa s’aconsegueix que s’integrin a l’espai.

Alguns suports pictòrics Mur

La pintura mural, és a dir, la que és feta sobre un mur o paret, s’ha usat, al llarg de la història, per decorar els murs interiors dels edificis. És el cas de les esglésies romàniques.

1. Pintura feta sobre fusta. Es va usar ben sovint durant l’edat mitjana i el Renaixement. Les pintures solien agrupar-se en un conjunt de tres (tríptic) o més taules (políptic).

2.La pintura sobre paper o pergamí permet fer dibuixos, fàcilment transportables, o miniatures, és a dir, pintures de dimensió reduïda. Aquestes darreres van assolir un gran desenvolupament a l’època medieval.

Paper o pergamí Taula

Planta

Tall o secció horitzontal d’un edifici traçat a poca altura del sòl.

Alguns tipus de plantes

Sol constar d’una nau central i d’unes quantes naus laterals.

Té forma de polígon regular o de cercle. La que reproduïm aquí és la planta de l’església bizantina de San Vitale, a Ravenna, edificada en el segle vi

L’espai central sol estar cobert amb una cúpula. És el cas de l’església de Sant Sergi i Sant Bacus, a Constantinoble.

En la creu llatina, el braç major és més llarg que el braç menor. La intersecció entre els dos braços sol cobrirse amb una cúpula. És la preferida en el romànic i en el gòtic.

Els quatre braços de la creu són gairebé iguals i es tallen en angle recte. La que reproduïm aquí és de la basílica de Sant Marc de Venècia.

Les esglésies d’una única nau van ser freqüents en el preromànic. És el cas de la imatge de la dreta, pertanyent a la primitiva església de Leire, a Navarra.

Alternen els sectors rectes i els corbs. És el cas de Sant’Ivo alla Sapienza, de Francesco Borromini.

Ovalada El·líptica Mixtilínia

Està representada a Sant Andreu del Quirinal, obra barroca de Gian Lorenzo Bernini.

Es reflecteix, per exemple, a San Carlo alle Quattro Fontane, de Francesco Borromini.

Portalada

És la porta d’entrada a un temple i pas obligat per comunicar-ne l’interior i l’exterior. Per això, a causa de la seva importància, sol estar ornamentada amb escultures i relleus. Les esglésies romàniques i gòtiques podien tenir-ne diverses, entre les quals destacava la portalada principal.

Esquema bàsic d’una portalada. Portalada romànica. Portalada gòtica.

Suport

És qualsevol peça que serveix de base a una altra. En arquitectura, els més usuals són la columna, el pilar, la pilastra, el contrafort i el mur. En escultura, el plint o pedestal i el basament. I en pintura, la taula, el llenç, el paper, el vidre, el metall i la ceràmica.

Exemples de suports arquitectònics

Pilar Columna Pilastra Contrafort

Pilars cruciformes

Evolució del pilar cruciforme gòtic.

Llinda

Timpà

Arquivoltes Mainell

Brancals

Evolució del pilar cruciforme romànic.

Tema

Assumpte sobre el qual tracta una obra d’art escultòrica o pictòrica.

Exemples de temes escultòrics i pictòrics

A l’edat mitjana va predominar la temàtica religiosa. Aquesta va incorporar escenes de l’Antic i del Nou Testament, de la vida de Crist (Crucificat, Mare de Déu amb el nen Jesús, Pietat), del Judici Final, de la vida dels sants, de virtuts i pecats, etc. També es van esculpir temes pagans com ara llegendes, històries locals i retrats.

De

Del

A. Noè al costat de l’arca. Claustre de la catedral de Girona. Segles xii-xiii

Vida dels sants Judici Final

El Crucificat

Virtuts

Pecats

Romànic. Gòtic.

Tema (...continuació)

Exemples de temes pictòrics del Renaixement i del Barroc

Mitològic

Representa com a tema o assumpte escenes o figures procedents de la mitologia clàssica.

Temple

Religiós

Utilitza temes, escenes o figures procedents dels fets d’una religió.

Paisatge

Vida quotidiana

Bodegó

Quadre que reprodueix un exterior natural o inspirat en la naturalesa.

Reprodueix temes i escenes quotidianes. També es coneix com a pintura de gènere

Representa éssers o objectes inanimats. També es coneix com a natura morta

El terme temple s’usa per designar les construccions religioses dedicades al culte sagrat i a l’oració. Fins a l’època contemporània, moltes d’aquestes edificacions van ser les construccions més grans que van existir.

Exemple de temples. Obres representatives de l’edat mitjana

Art musulmà. La mesquita de Còrdova

Catedral cristiana

Alquibla

Pati dels Tarongers

Sala d’oració

Mihrab

Minaret

Temple (…continuació)

Art romànic.

La catedral romànica de Santiago de Compostel·la es va iniciar el 1075. Es va construir per acollir els pelegrins que visitaven la tomba de l’apòstol sant Jaume (Santiago en gallec).

Deambulatori

Exterior de Sant Climent de Taüll.

Interior de Sant Pere, a Besalú (Girona).

Art romànic. Focus català

Transsepte

Torres Transsepte

Façana das Praterías

Reconstrucció de la catedral de Santiago.

Cimbori

Temple (…continuació)

Art romànic. Focus castellà Església de San Pedro de Tejada, a Burgos.

Art gòtic

Exterior i interior de la catedral de Burgos.

Exemple de temples. Obres representatives del Renaixement

Sant Pere del Vaticà

El papa Juli II va encarregar el projecte inicial del temple a Bramante el 1506. A la mort d’aquest arquitecte el 1514, la construcció va ser continuada per altres arquitectes, com Rafael, Peruzzi i Antonio da Sangallo, el Jove. Després, entre el 1547 i el 1564, Miquel Àngel es va encarregar de la construcció. Aquest va conservar el pla de Bramante de planta centralitzada, però va introduir diverses modificacions i va dotar l’església d’un eix principal. També va dissenyar la cúpula centralitzada, que té 42 metres de diàmetre i s’eleva sobre un espectacular tambor decorat amb columnes, finestres i garlandes. L’acabament de l’església el va dur a terme Carlo Maderno, que va afegir una nau llarga, amb la qual cosa la va convertir en una creu llatina, i va projectar la façana d’estil barroc, en la qual va utilitzar l’ordre gegant.

Bramante Rafael A. de Sangallo Miquel Àngel

C. Maderno

Obres representatives del Barroc Església del Gesù

Església barroca la construcció de la qual va començar el 1568 segons el disseny de l’arquitecte Vignola. Està considerada com el prototip d’església dels jesuïtes, utilitzada com a model perquè seguia les exigències del concili de Trento. La seva façana és reconeguda com la primera obra barroca.

Palau de Versalles

Començat el 1624, aquest complex arquitectònic consta d’un palau distribuït en tres ales, jardins i un parc.

ESTATS