Artemisia Gentileschi 4t. Mostra. Socials

M.BURGOS M.C.MUÑOZ-DELGADO

SOCIAL S 4 ESO

Programa

Artemisia Gentileschi

PRESENTACIÓ I ESTRUCTURA

Els continguts competencials del Programa Artemisia Gentileschi corresponents a Socials de 4t d’ESO s’estructuren en 10 unitats. Cada unitat consta dels apartats següents:

OBERTURA DE LA UNITAT

• Sabers

• Inicia un nou aprenentatge

• Juga amb el temps / Juga amb l’espai

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

• Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat dels continguts

• Activitats competencials

TANCAMENT DE LA UNITAT

• Posa a prova el teu aprenentatge

• Posa a prova les teves competències

A més, al llarg del llibre s’inclouen 3 reptes, 6 tècniques i 3 situacions d’aprenentatge

Vegem-los amb més detall a continuació:

OBERTURA DE LA UNITAT

INICIA UN NOU APRENENTATGE

Breu introducció dels continguts de la unitat.

Blocs. Indicació dels sabers que es tracten en la unitat.

JUGA AMB EL TEMPS / JUGA AMB L’ESPAI

S’exploren idees prèvies i s’introdueixen les primeres tasques

En la doble pàgina inicial d’unitat hi trobem informació gràfica significativa (fotografies, mapes, eixos cronològics, etc.).

Indica les activitats que s’han de fer en grups reduïts, de manera cooperativa.

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

Indica les activitats més competencials.

Conceptes destacats en blau. Paraules que l’alumne pot consultar en el VOCABULARI que hi ha al final del llibre.

Indica les activitats que tracten alguns dels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU.

Fonts gràfiques: mapes, fotografies, gràfics, dibuixos, infografies… que ajuden l’alumnat a assimilar els conceptes treballats.

Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat del contingut

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Activitats de tipologia ben diversa.

Indica les activitats en què l’alumne ha de consultar internet.

SABIES QUE? Contribueix a ampliar el contingut treballat.

TANCAMENT DE LA UNITAT

POSA A PROVA EL TEU APRENENTATGE

Activitats en què l’alumne comprova el que ha après.

Inicia l’alumnat en i procediments socials.

Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat de la destresa que es treballa.

POSA A PROVA LES TEVES COMPETÈNCIES

Activitats competencials en què l’alumnat comprova l’adquisició de les competències específiques

Activitats per posar en pràctica la tècnica.

REPTES

Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat del contingut, presentat de manera gràfica, que ha de permetre a l’alumnat tenir una base per resoldre les activitats plantejades com a repte

SITUACIONS D’APRENENTATGE

Per fer en equip, a partir d’una situació real, que implica un repte en forma de preguntes o problemes al qual cal donar resposta o sobre el qual s’ha d’intervenir.

Activitats competencials per desenvolupar la comprensió lectora, l’expressió escrita i les TIC.

»

PROJECTE DIGITAL

Una resposta global per a un entorn educatiu divers

La proposta digital de Barcanova és EDUDYNAMIC, un projecte digital complet que dona una resposta global a un entorn educatiu divers i dinàmic.

A partir d’un entorn senzill i intuïtiu, EDUDYNAMIC és un projecte digital multidispositiu i multisuport que s’adapta i es visualitza a totes les plataformes i a tots els entorns d’aprenentatge virtual (Blink Learning, Moodle, Alexia, Google Classroom, Clickedu, Office 365…).

La diversitat i riquesa de recursos, des d’activitats interactives traçables a vídeos, presentacions i ludificació, fan d’EDUDYNAMIC un projecte digital actualitzat i complet pensat per canviar amb tu.

Integració a totes les plataformes i entorns EVA.

Compatibilitat i sincronització amb qualsevol dispositiu.

Gestió en línia de les activitats i tasques assignades als alumnes.

Les claus del projecte digital

VERSÀTIL

El projecte, adaptat a diferents enfocaments i necessitats, es pot utilitzar com a complement del llibre imprès o bé com a model autònom per a les aules més digitalitzades.

ENTORN SENZILL I INTUÏTIU

Des d’on poder accedir i treballar amb continguts digitals.

INTEGRACIÓ I SINCRONITZACIÓ

Els canvis que fa l’usuari se sincronitzen automàticament en connectar qualsevol dels dispositius amb què es treballa.

ON-LINE I OFF-LINE

Són descarregables per poder treballar també sense connexió a la xarxa.

MULTISUPORT I

UNIVERSAL

Són responsive i ajusten el seu contingut a qualsevol dispositiu: mòbil, tauleta, ordinador...

Tots els projectes digitals de Barcanova s’adapten i es visualitzen a totes les plataformes i a tots els entorns virtuals d’aprenentatge (EVA).

DIVERSITAT I RIQUESA DE RECURSOS

Per millorar la comprensió dels continguts: activitats interactives traçables, vídeos, presentacions, imatges interactives, suggeriments didàctics, enllaços, ludificació i... molt més!

EL PERÍODE D’ENTREGUERRES

I GUERRA CIVIL

ESPANYA I CATALUNYA. LA DICTADURA DE FRANCO

EL NOU ORDRE MUNDIAL: ESTATS I NOVES POTÈNCIES

EL MÓN RECENT. RELACIONS I CONFLICTES

GLOBALITZACIÓ I DIVERSITAT

CULTURAL I

ESPANYA I CATALUNYA. TRANSICIÓ POLÍTICA

N I T A T

Inicia un nou aprenentatge

Entre el 1870 i el 1914 el món va entrar en una altra època, caracteritzada per l’expansió europea a altres continents, el desenvolupament de la Segona Revolució Industrial, l’avanç de la democràcia i els drets socials, i el sorgiment de les primeres avantguardes artístiques.

Per desgràcia, la política imperialista de les grans potències va desembocar en un gran conflicte armat: la Primera Guerra Mundial.

L’IMPERIALISME I LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Conquestes socials

JUGA AMB EL TEMPS

1. Per parelles, busqueu en els continguts de la unitat:

a) La definició d’aquests conceptes històrics: pau armada, taylorisme, fordisme, protectorats, guerra de posicions i modernisme. Anoteu cada definició en el quadern.

b) La cronologia dels fets històrics següents: incendi de la ciutat de Chicago, atemptat de Sarajevo, naixement de l’automòbil, fundació de la Segona Internacional, Tractat de Versalles, Conferència de Berlín.

2. Ordeneu els fets històrics anteriors en el temps, de més antic a més recent.

Protagonistes

La recepció dels ambaixadors siamesos, de Jean Léon Gerôme (1865).

Evolució artística

1. POLÍTICA I RELACIONS INTERNACIONALS

1.1 Els sistemes polítics

Entre el 1870 i el 1914 van coexistir dos sistemes diferents:

• Els sistemes parlamentaris es van imposar a l’Europa occidental. Així, molts països van adoptar el sufragi universal masculí i van aparèixer moviments sufragistes que van reivindicar el vot femení, encara que només es va aconseguir a Finlàndia (1906) i a Noruega (1913).

Fora d’Europa, els Estats Units van adoptar també el sufragi universal masculí i el Japó va implantar un sistema parlamentari.

• Els sistemes autocràtics van subsistir a l’Europa central i oriental

– L’Imperi austrohongarès estava format per múltiples nacionalitats. Des de 1867 va adoptar una monarquia dual formada per dues corones amb una organització pròpia, Àustria i Hongria, encara que mantenien en comú la política exterior i l’emperador.

– L’Imperi rus va aprovar l’emancipació dels serfs el 1861, però es governava amb un sistema autocràtic en el qual el Parlament no tenia poder.

– L’Imperi otomà governava de manera autocràtica sobre múltiples nacionalitats.

1.2 La situació internacional

A Europa, el Regne Unit va continuar com a primera potència comercial i financera mundial durant l’anomenada època victoriana (18371901). Després, va perdre la primacia industrial a favor d’Alemanya i dels Estats Units. Alemanya, després de la unificació, es va convertir durant el regnat de Guillem II (1888-1914) en la segona economia industrial del planeta. I França es va mantenir entre les grans potències. Els països mediterranis i els imperis austrohongarès, rus i otomà van tenir un desenvolupament menor.

La línia del temps (1870-1914)

Fundació del Partit Socialdemòcrata Alemany Invenció del fonògraf

Primera dinamo (permet corrent elèctric continu) Rockefeller funda la Standard Oil

Treballar amb mapes

1. Agrupa en dues columnes els països amb sistemes polítics parlamentaris, d'una banda, i els autoritaris, de l’altra.

2. Quins eren els dos únics territoris europeus amb un sistema veritablement democràtic el 1914? Argumenta la resposta.

Participar en l’aprenentatge

3. Investiga i digues quin any van veure reconegut el dret de vot les dones espanyoles.

Obtenir informació

4. Quin era l’objectiu dels sistemes bismarckians? Per què van fracassar?

Treballar amb gràfics

5. Contesta després d’analitzar el gràfic sobre les despeses militars:

a) Quina relació té el gràfic amb l’anomenada pau armada?

b) Quin va ser el país que va incrementar més la despesa militar?

c) A quin sistema d’aliances pertanyia cada un dels països d’aquest gràfic?

Primer tren elèctric Primer gratacel (Home Insurance Building)

Conferència de Berlín

femení Nova Zelanda concedeix el vot

L’estat de Wyoming permet el vot

L'avenç de la democràcia

Sistemes polítics a Europa (1914) Monarquia

Sistemes bismarckians

RÚSSIA ALEMANYA ÀUSTRIA-HONGRIA

Triple Aliança (es manté des de 1882)

Tractat de Contraassegurança (1887) ITÀLIA

Tercer sistema bismarckià.

REGNE UNIT (S’hi adhereix el 1887)

Fora d’Europa es van consolidar dues noves potències:

• Els Estats Units, després de la guerra de Secessió (1861-1865), van colonitzar les praderies centrals (conquesta de l’Oest) i els nuclis del nord-oest es van industrialitzar amb rapidesa. Com a resultat, el país es va convertir en una potència industrial de primer ordre.

• Al Japó, la Revolució Meiji (1868-1912) va suposar la substitució de la monarquia feudal per un sistema parlamentari constitucional i el triomf de l’occidentalització. Les reformes econòmiques van provocar una ràpida industrialització, que va convertir el Japó en una gran potència a l’àrea del Pacífic.

1.3 Els sistemes d’aliances a Europa

Les relacions internacionals europees van passar per dues etapes:

• Els sistemes bismarckians (1871-1890). Van ser un conjunt d’aliances, basades en la diplomàcia secreta, promogudes pel canceller Bismarck. L’objectiu era aïllar França, enemistada amb Alemanya per la pèrdua d’Alsàcia i Lorena durant la guerra francoprussiana, i evitar que s’aliés amb Rússia en contra d’Alemanya. Després de gairebé vint anys de vigència, en els quals van evitar el conflicte entre les grans potències, aquests sistemes van acabar fracassant.

• La pau armada (1891-1914). En aquests anys la pau es va mantenir, però els països europeus, preveient una guerra, es van rearmar i es van agrupar en dos blocs d’aliances: la Triple Aliança, formada per Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia, i la Triple Entesa, integrada per França, Rússia i el Regne Unit.

2. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Entre el 1870 i el 1914 va tenir lloc l’anomenada Segona Revolució Industrial. Es va iniciar als Estats Units i a Alemanya, i es va basar en l’ús de noves fonts d’energia i en canvis en l’organització de la feina que van impulsar nous sectors industrials.

2.1 Les noves fonts d’energia

A final del segle xix van començar a usar-se noves fonts d’energia, com el petroli i l’electricitat, i motors nous per moure les màquines.

• El petroli es va usar per moure motors que funcionaven amb derivats d’aquest, com la gasolina i el dièsel.

• L’electricitat es va usar per a la il·luminació i per moure motors, sobretot des de la invenció de l’acumulador i del transformador (1897), que van permetre transportar-la i van eliminar la necessitat de situar les indústries al costat de les fonts d’energia.

2.2 Els canvis en l’organització del treball

Van respondre a la necessitat de produir articles barats i en massa.

• El taylorisme, aplicat per Frederick Taylor, pretenia aconseguir la màxima eficàcia en la feina. Per això, es determinava la manera exacta de fer cada tasca, es cronometrava el temps que s’hi havia d’esmerçar i es concedien incentius de producció.

• El fordisme, aplicat per Henry Ford a la seva fàbrica d’automòbils, va iniciar la producció en massa i en sèrie en fàbriques enormes. La feina s’organitzava en cadena i cada treballador duia a terme només una tasca del procés de fabricació del producte, que li arribava amb una cinta transportadora. Així s’evitaven desplaçaments, s’incrementava el rendiment i s’abaratia el producte.

2.3 Els sectors industrials punta

Les innovacions tècniques van originar la diversificació de la indústria:

• La metal·lúrgia va progressar gràcies a la generalització del convertidor Bessemer el 1856, que permetia obtenir acer a partir del ferro. A més, va incorporar metalls nous com el coure, usat per la indústria elèctrica, i l’alumini, obtingut usant electricitat. La indústria química va elaborar nombrosos productes derivats del petroli, com ara plàstics, colorants, productes farmacèutics, fibres sintètiques i explosius.

• Altres indústries avançades de l’època van ser les de material elèctric i la mecànica, que van fabricar màquines de cosir i d’escriure, bicicletes, locomotores, automòbils i els primers avions; la tèxtil, amb l’ús de fibres i tints artificials, i l’alimentària, amb la conservació en llaunes tancades hermèticament.

El petroli i l'electricitat

Extracció de petroli a Pennsilvània (EUA) a finals del segle xix. L'explotació de jaciments de petroli va començar a mitjan segle xix i la seva propagació va tenir molt a veure amb el perfeccionament del motor de combustió interna de Daimler, Benz i Diesel.

L’electricitat

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Adquirir vocabulari

1. Defineix aquests termes:

Segona Revolució Industrial taylorisme • fordisme treball en cadena

Obtenir informació

2. Quins van ser els avantatges de les noves fonts d’energia? I dels nous sistemes d’organització industrial?

Thomas Alva Edison va divulgar el primer llum incandescent i va usar el corrent elèctric en l’enllumenat de Nova York (1882).

Bombeta de vidre Base de fusta

Connector

Filament de carboni

El taylorisme i el fordisme

Taylor i el treball científic

«La descripció de la tasca específica inclou no tan sols el que s’ha de fer, sinó com s’ha de fer i el temps en què s’ha de fer. I sempre que el treballador aconsegueix fer la tasca correctament i dins del límit de temps especificat, rep un increment del salari ordinari, que oscil·la entre el 30 i el 100 per 100.»

Ford i la cadena de muntatge

Diferenciar idees essencials

3. Indica la importància que van tenir per a la indústria l’acumulador i el transformador, el convertidor Bessemer i la cinta transportadora.

Treballar amb dades estadístiques

4. Analitza la taula i contesta: Quins països van guanyar i quins van perdre pes industrial entre el 1870 i el 1913?

«Avui, totes les nostres operacions s’inspiren en aquests dos principis: cap home ha d’haver de fer més d’una cosa; sempre que sigui possible, cap home ha d’haver d’aturar-se [...]. El resultat net de l’aplicació d’aquests principis és reduir en l’obrer la necessitat de pensar i disminuir els moviments al mínim [...]. L’home no ha de tenir un segon menys del que necessita, ni un segon més [...]. L’home que col·loca una peça no la fixa: la peça no pot estar completament fixada fins que no hi intervinguin més obrers. L’home que col·loca un pern no col·loca la femella. L’home que col·loca la femella no la caragola.»

la meva obra, 1925.

F. W. Taylor (1911).

H. Ford. La meva vida i

3. AVENÇOS DE L’ECONOMIA

I DEL CAPITALISME

3.1 Nous mitjans de transport i comunicació

• Els mitjans de transport van experimentar grans progressos. L’electricitat es va aplicar als ferrocarrils (Siemens, 1879), als tramvies i al metro. El motor d’explosió va permetre el naixement de l’automòbil (Benz, 1886; Diesel, 1893), la millora de la navegació i l’inici de l’aviació (germans Wright, 1903). Les infraestructures també van millorar amb la fi de la construcció del canal de Panamà (1914), que va abaratir el transport entre els oceans Atlàntic i Pacífic, i amb l’extensió de la xarxa ferroviària, que va facilitar l’expansió dels Estats Units cap a l’oest, la de Rússia cap a l’est, i més integració territorial de la resta de països.

• Les comunicacions van progressar amb invents com el telèfon (Meucci, 1854), el fonògraf (Edison, 1876), el cinematògraf (germans Lumière, 1895) i la ràdio (Tesla, 1897).

3.2 Les activitats agràries i el comerç

• Les activitats agràries van augmentar els rendiments gràcies a l’ús d’adobs químics i de pinsos. L’ús de màquines mogudes per motors elèctrics i d’explosió va facilitar la feina. Les noves tècniques, com la pasteurització, l’enllaunament i la congelació, van permetre la conservació dels aliments. I el progrés del transport va abaratir la distribució dels productes i va permetre que cada zona tendís a especialitzar-se en els més adients per a la venda en un mercat mundial.

• El comerç interior va idear nous sistemes per vendre la producció creixent, com els grans magatzems, que oferien una extensa varietat de productes barats, i tècniques com la publicitat, la compra per correu i a terminis, i les rebaixes.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Comprendre la realitat històrica

1. Relaciona aquests personatges amb un invent: Tesla, Benz, Edison, Siemens, germans Lumière, germans Wright, Meucci. Ordena’ls en un eix cronològic i indica'n la importància.

Usar les TIC

2. Esbrina en què va consistir la «guerra de patents» que van

Els invents nous

L’aplicació de l’electricitat

mantenir Antonio Meucci i Thomas Alexander Bell pel telèfon. Informate’n i contesta: com es duu a terme avui dia la patent d’un invent?

Diferenciar idees essencials

3. Quines mesures es van implantar durant l'època coneguda com a Segona Revolució Industrial per afavorir el consum? Es mantenen en l’actualitat?

El primer tren elèctric, inventat per Siemens, va circular el 1879 al recinte de l’Exposició Universal de Berlín (Alemanya). La primera locomotora elèctrica en una xarxa ferroviària va funcionar el 1905 en la línia Baltimore-Ohio (Estats Units).

El progrés de les comunicacions

Telèfon de Meucci

Fonògraf d’Edison

Cinematògraf dels germans Lumière

Ràdio de Tesla

L’aplicació del motor d’explosió

El primer automòbil que va funcionar amb motor d’explosió va ser un vehicle de tres rodes inventat el 1886 per l’enginyer alemany Carl Benz. Després, el 1903, els germans Wright van muntar el motor d’explosió sobre unes ales; inventaven, així, l’aeroplà

Participar en l’aprenentatge

4. Busca en el vocabulari del final del llibre en què consisteixen les tres formes principals de concentració empresarial. Quins en són els avantatges i els inconvenients?

Tenir creativitat i esperit emprenedor

5. Per grups, repartiu-vos els mitjans de transport o comunicació sorgits durant la Segona Revolució Industrial i feu un mural amb imatges que en mostrin l’evolució fins avui dia. Acompanyeu cada imatge amb un peu explicatiu.

• El comerç exterior va adquirir una dimensió mundial gràcies a la millora dels transports i al creixement de la producció industrial. La necessitat de mercats que subministressin matèries primeres i compressin els productes industrials va dur alguns estats al proteccionisme comercial i altres a la conquesta d’imperis colonials.

3.3 El naixement del gran capitalisme

L’augment de la grandària de les empreses i les sumes elevades de diners necessaris per finançar-se van originar una altra fase del sistema capitalista, coneguda com a gran capitalisme

Els trets bàsics van ser dos:

• La concentració financera va suposar l’aparició de grans bancs, com el Crédit Lyonnais (França), el Deutsche Bank (Alemanya) o el Lloyds Bank (Gran Bretanya). Aquestes entitats van intensificar la relació amb les empreses industrials, a les quals concedien crèdits o en què participaven com a accionistes.

• La concentració empresarial es va proposar dominar el mercat mitjançant l’eliminació de la competència entre empreses. Amb aquest objectiu es van crear diferents tipus de concentració, com el càrtel, el trust i el hòlding. Aquest fet va obligar a crear lleis antimonopoli.

1. Roda davantera

2. Roda posterior

3. Transmissió

4. Motor

5. Volant

6. Fre

Automòbil

A. Hèlice

B. Elevadors

C. Motor

4. LES CONSEQÜÈNCIES SOCIALS DE LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

4.1 El creixement demogràfic i urbà

Entre el 1870 i el 1914 la població europea va accelerar el creixement: va passar de 300 a 440 milions de persones. Com a resultat, van augmentar l’emigració a l’exterior i la població urbana.

• L’emigració a l’exterior va créixer per la millora i l’abaratiment del transport. Inicialment, procedia del Regne Unit, Irlanda i Escandinàvia; després, va afectar tot Europa. Les destinacions van ser els Estats Units, l’Amèrica Llatina, Austràlia i Nova Zelanda.

• Les ciutats van incrementar el nombre d’habitants. Així, el 1900 acollien un terç o la meitat de la població; algunes, com París i Londres, van superar el milió de persones. A més, van transformar la seva fesomia gràcies a les millores higièniques (clavegueram, pavimentació i recollida d’escombraries) i a l’adopció d’algunes novetats derivades de la Segona Revolució Industrial.

4.2 Els avenços socials

El desenvolupament del moviment obrer

El moviment obrer va guanyar afiliats quan els estats van reconèixer la llibertat de reunió i d’associació i van legalitzar les associacions obreres. Amb el temps, sorgiren partits polítics obrers, amb l'objectiu d'accedir al poder polític i impulsar reformes democràtiques i socials. El primer va ser el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), fundat el 1875, i el van seguir d’altres a França, al Regne Unit, a Itàlia i a Espanya. L’internacionalisme obrer es va revifar amb la fundació de la Segona Internacional o Internacional Socialista (París, 1889), concebuda com una federació de partits socialistes basada en principis marxistes. S’hi van enfrontar els marxistes purs, partidaris d’accedir al poder per la revolució, i els revisionistes, defensors d’aconseguir-ho participant en les eleccions. La Internacional va condemnar, a més, el capitalisme, l’imperialisme i la guerra.

La millora del proletariat

A l’Europa occidental la situació del proletariat va millorar. En el terreny laboral, la pressió del moviment obrer i dels partits d’esquerra va dur molts estats, com Alemanya, França i el Regne Unit, a elaborar lleis que regulaven la jornada laboral i establien mesures de protecció social: indemnitzacions per accident, jubilació, salaris mínims, etc. En l'àmbit econòmic, la producció en massa i en sèrie derivada de la Segona Revolució Industrial va fer que s'abaratissin els preus de molts béns. Això va permetre al proletariat elevar la capacitat de consum.

Població i emigració

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Interpretar un gràfic

1. Observa els gràfics i contesta:

a) Quins van ser els tres països amb més població el 1914? I els tres que van créixer més en el període 1870-1914?

b) Quina relació hi ha entre creixement demogràfic i emigració a ultramar? Quins avantatges suposava aquesta emigració?

El sindicalisme i l’internacionalisme obrer

A partir de 1875, i com a resultat de la pressió de les organitzacions de treballadors i treballadores, la legislació laboral i social als països industrialitzats va avançar.

A Alemanya es van aprovar lleis d’assegurances contra la malaltia (1883), d’accidents de treball (1884) i de pensions (1891).

A França, la jornada laboral va passar de 12 a 10 hores entre el 1892 i el 1906.

A la Gran Bretanya es van regular les pensions de vellesa (1909).

El sufragi universal masculí es va generalitzar també de manera gradual. Les dones, en canvi, van continuar marginades i, per tal de conquerir el vot femení, va néixer el moviment sufragista.

Diferenciar idees essencials

2. Respon a aquestes preguntes sobre el moviment obrer:

a) Quins van ser els dos països amb més afiliació sindical el 1914? Per què?

b) Quins van ser els tres primers països on es van fundar partits socialistes? Situa’ls en un mapa d’Europa amb la data.

c) Quins fets van afavorir la creació de sindicats i partits obrers? Com va influir això en la situació laboral del proletariat?

Proposar-se objectius

3. Cerca informació sobre el Primer de Maig: quan i per què va sorgir la festa?

4. Cerca informació sobre el moviment sufragista i resumeix-la per escrit en el teu quadern.

El quart estat, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901).

Sufragistes en una manifestació a Londres.

5. L’IMPERIALISME EN EL SEGLE XIX (I). CAUSES I FORMES DE DOMINI

5.1 L’imperialisme i les causes

A partir de 1870, l’expansió colonial europea es va dirigir cap a Àfrica, Àsia i el Pacífic en una nova fase coneguda com a imperialisme. A diferència del colonialisme, que pretenia dominar els recursos econòmics de les colònies, l’imperialisme va implicar el control militar, polític i econòmic de la minoria europea sobre els territoris dominats. El nou impuls colonial va obeir a causes diferents:

• Polítiques i estratègiques. La possessió de colònies assegurava el poder i el prestigi internacional dels països o permetia controlar rutes comercials i territoris estratègics.

• Demogràfiques. Les colònies proporcionaven territoris per poder-hi enviar els excedents de població, amb la finalitat de reduir la desocupació i les tensions socials internes.

• Econòmiques. L’augment de producció a causa de la Segona Revolució Industrial exigia disposar de territoris que subministressin matèries primeres a la indústria i en compressin els productes, sense barreres duaneres. A més, les colònies proveïen de mà d’obra barata i d’espais on invertir el capital.

• Ideològiques. Determinades ideologies, manipulant les idees de Darwin (darwinisme social), van proclamar la superioritat de la raça blanca i la «missió» que tenien de «civilitzar» la resta del món.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Obtenir informació

1. Investiga i valora el tracte que va rebre la població del Congo en temps de Leopold II de Bèlgica.

Expressar opinions

2. Quins arguments van fer servir les potències colonitzadores per justificar l’imperialisme? Hi estàs d’acord? Raona la resposta.

Produir textos

3. Explica quina era la situació dels governs indígenes en les concessions, els protectorats i les colònies.

Relacionar informacions

4. Atribueix els trets següents a un tipus de domini colonial: control de punts estratègics; control de la política exterior i de l’exèrcit; explotació en exclusiva dels recursos; avantatges comercials; assentament d’una nombrosa població estrangera.

Planificar treballs

5. En grups, planifiqueu un treball sobre una colònia de l’època. Ha d’incloure, almenys, aquests apartats: origen, organització colonial, formes d’explotació, etc.

La defensa de l’imperialisme

«Era ahir a l’East End i vaig assistir a una reunió de desocupats. [..] No se sentia més que un crit: “pa, pa”. Quan vaig tornar a casa nostra em vaig sentir encara més convençut de la importància de l’imperialisme [...]. Per salvar els quaranta milions d’habitants del Regne Unit d’una mortífera guerra civil, nosaltres, els colonitzadors, hem de conquerir noves terres per installar-hi l’excedent de la nostra població i trobar altres sortides als produc tes de les nostres fàbriques.»

«Cada millora dels mètodes de producció, cada concentració de la propietat [...], sembla reforçar la tendència a l’expansió imperialista. En la mesura que una nació rere d’una altra entren en l’era de les maquinàries i adopten els mètodes industrials més avançats, és més difícil per als empresaris, comerciants i financers col·locar-ne les reserves econòmiques, i progressivament es veuen temptats a aprofitar els governs per conquerir amb fins particulars països llunyans i subdesenvolupats a través de l’annexió i del protectorat [...].»

Sir Cecil Rhodes Carta al periodista Stead, 1895.

John A. Hobson L’imperialisme, 1902.

La varietat de dominis colonials

Les concessions. La Xina

5.2 Les formes de domini colonial

Les principals potències imperialistes van ser el Regne Unit i França. S’hi van sumar aviat altres països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Espanya i Rússia) i extraeuropeus (els Estats Units i el Japó). Aquestes potències van fer servir diverses formes de domini colonial:

• Les concessions eren avantatges comercials obtinguts de països independents, com ara la cessió de ports per al comerç. Va ser el cas de la Xina, el territori de la qual va ser repartit per les grans potències en «àrees d’influència».

• Els protectorats mantenien el govern indígena, però la potència colonitzadora en controlava la política exterior, l’exèrcit i l’explotació de determinats recursos. Va ser el cas de l’Índia i d’Egipte.

Entre el 1884 i el 1911, la Xina es va dividir en cinc zones d’influència. La imatge és una caricatura d’aquest repartiment per part de les potències imperialistes, publicada el 1885. En primer pla, i d’esquerra a dreta, se situen la reina Victòria (Anglaterra), Guillem II (Alemanya), Nicolau II (Rússia), Marianne (símbol de la República Francesa) i Meiji Tenno (el Japó). Darrere hi ha la Xina, que no pot impedir el repartiment del seu territori.

• Les colònies eren territoris sotmesos a la sobirania de la metròpoli. Les de posició controlaven punts estratègics, com en el cas de la colònia britànica del Cap. Les de poblament permetien l’establiment d’una nombrosa població estrangera i s’autoadministraven, com en el cas dels dominis britànics del Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica. I les d’explotació, de majoria indígena, estaven administrades per la metròpoli, que explotava en exclusiva els recursos; va ser el cas de la colònia belga del Congo.

L’Índia (1) es va convertir en un protectorat britànic el 1858 i Egipte (2), formalment, el 1914. Des de 1908 el Congo Belga (3) es va organitzar com una colònia d’explotació que va usar els indígenes com a mà d’obra.

Els protectorats. Índia i Egipte Les colònies. El Congo Belga

6. L’IMPERIALISME EN EL SEGLE XIX (II). L’EXPANSIÓ COLONIAL

6.1 La formació dels imperis colonials El repartiment d’Àfrica

La presència europea a Àfrica es limitava cap al 1870 a determinats punts costaners. Des d’aleshores, les potències principals es van proposar explorar el continent i crear imperis continus.

Per evitar possibles enfrontaments, entre el 1884 i el 1885 es van reunir a la Conferència de Berlín, en què van establir les normes d’ocupació del continent: la possessió d’una franja costanera donava dret a ocupar l’interior, sempre que es demostrés el control efectiu del territori. També es va reconèixer la lliure navegació pels rius Níger i Congo, i la llibertat de comerç al centre d’Àfrica.

En els anys posteriors es va accelerar l’ocupació d’Àfrica. El Regne Unit va intentar formar una franja colonial entre el Caire, al nord, i Ciutat del Cap, al sud. França va estendre el domini entre el Senegal, a l’oest, i Somàlia, a l’est. I altres països, com Bèlgica, Alemanya, Portugal, Itàlia i Espanya, van completar el repartiment del continent.

L’imperialisme a Àsia, Oceania i Amèrica

• A Àsia hi havia estats ben organitzats, com la Xina i Pèrsia, per la qual cosa va predominar el sistema de concessions i el repartiment d’àrees d’influència. Així i tot, alguns territoris van passar a mans del Regne Unit (l’Índia, Birmània), França (resta d’Indoxina, excepte Siam) i els Països Baixos (la majoria d’Indonèsia). A més, Rússia va incorporar Sibèria i es va estendre cap a l’Índia i la Xina, el Japó va intentar annexionar-se Corea i Manxúria, però va topar amb la Xina i Rússia, i els Estats Units van expulsar Espanya de les Filipines.

• A Oceania, el Regne Unit va incorporar Austràlia al seu imperi i els Estats Units van ocupar alguns arxipèlags, com Hawaii.

• A Amèrica, els Estats Units van estendre la seva influència per Puerto Rico i Cuba i van ocupar el territori del nou canal de Panamà.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Comprendre textos escrits

1. Llegeix el fragment del text de l'Acta general de la Conferència de Berlín i contesta: a) Quines raons es donen per legitimar l’ocupació d’Àfrica? b) Quines condicions va imposar per a l’ocupació del territori?

c) Localitza en un mapa els rius Congo i Níger i les zones que recor-

La Conferència de Berlín

«Desitjant establir en un esperit d’entesa mútua les condicions més favorables al desenvolupament del comerç i de la civilització en determinades regions d’Àfrica, i assegurar a tots els pobles els avantatges de la lliure navegació pels principals rius africans que desemboquen a l’oceà Atlàntic; desitjosos, d’altra banda, de preveure els malentesos i les disputes que puguin suscitar en el futur les noves preses de possessió efectuades a les costes d’Àfrica, i preocupats, alhora, pels mitjans d’augmentar el benestar moral i material de les poblacions indígenes, han resolt [...]:

Article 34. Tota potència que d’ara endavant prengui possessió d’un territori situat a la costa del continent africà [...] acompanyarà l’Acta respectiva d’una notificació dirigida a la resta de potències firmants [...] per tal de posar-les en condicions de fer-ne valer les reclamacions, si convingués.

Article 35. Les potències signants [...] reconeixen l’obligació d’assegurar, als territoris ocupats per aquestes a la costa del continent africà, l’existència d’una autoritat suficient.»

Conferència de Berlín. Acta General. Febrer de 1885.

ren. d) Per què creus que la Conferència de Berlín va establir la lliure navegació per aquests rius?

Organitzar informació

2. Anomena les potències colonitzadores que van obtenir territoris a Àfrica, Àsia i Oceania. Per què la majoria d'aquestes potències eren europees?

Produir textos

3. Cerca informació sobre alguns dels homes o les dones que van explorar el continent africà durant l'època de l'imperialisme.

Amb tota la informació obtinguda, redacta un text sobre els seus viatges d'exploració.

El repartiment del món

Jiva Bukhara

Comprendre l’espai

1 Marroc espanyol

2 Guinea portuguesa

3 Fernando Poo (Espanya)

4 São Tomé i Príncipe (Portugal)

5 Rhodèsia del Nord

6 Rhodèsia del Sud

4. En un mapamundi polític, indica a quin continent es troben i a quina potència pertanyien les colònies següents: Angola, el Canadà, el Congo, Egipte, el Camerun, l’Índia i Austràlia.

Treballar amb mapes

5. Esmenta, de nord a sud, els territoris que integraven les possessions colonials del Regne Unit a Àfrica i, d’oest a est, els de França. Escriu al costat de cada un la denominació actual.

Treballar amb gràfics

6. Fixa’t en el gràfic i respon: Quina potència tenia un imperi colonial més extens?

7 Betxuanalàndia

8 Basutolàndia

9 Swazilàndia

10 Nyasalàndia

11 Uganda

12 Somàlia francesa

13 Somàlia italiana

14 Somàlia

de Bismarck

Illes Salomó (RU)

Nova Caledònia (França)

6.2 Les conseqüències de l’imperialisme

Van ser diferents per a les metròpolis i per als pobles dominats.

• Per a les metròpolis, l'imperialisme va significar poder polític, riqueses (matèries primeres i mercats per vendre-hi els productes manufacturats), més pau social i coneixement d’altres civilitzacions. Però també va agreujar els conflictes internacionals, polítics i econòmics que conduirien cap a l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

• Per als pobles dominats, el colonialisme va ser negatiu. Els estrangers van eliminar o controlar els governs locals i els conflictes interns es van agreujar a causa del traçat arbitrari de les fronteres.

L’economia tradicional es va alterar, perquè les potències colonitzadores van substituir l’agricultura d’autoconsum per una altra d’exportació, van impedir la industrialització, van imposar un comerç desigual i van crear infraestructures en funció dels interessos que tenien.

La societat es va dividir entre una minoria estrangera, que controlava el govern i la riquesa i habitava en barris luxosos, i la majoria indígena, obligada a treballar i confinada en barris perifèrics o en reserves. Les cultures estrangeres, doncs, van desplaçar les autòctones dels pobles colonitzats.

7. LA PRIMERA GUERRA

MUNDIAL (I). CAUSES

7.1 Contendents

El 1914 va esclatar a Europa la Primera Guerra Mundial, un conflicte d’enorme extensió conegut, pels contemporanis, com la Gran Guerra. Els països contendents es van agrupar en dos bàndols:

• Els imperis centrals (Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia), als quals després es van sumar Bulgària i altres estats.

• Els Aliats o Entesa (França, Rússia, el Regne Unit i Sèrbia), als quals després es van unir Itàlia, els Estats Units i altres països.

7.2 Causes del conflicte

Les causes profundes

Les hem de buscar en les tensions existents a Europa abans de 1914:

• Els conflictes polítics entre les grans potències responien a motius diversos. Alguns d’aquests conflictes eren territorials: França reclamava Alsàcia i Lorena a Alemanya, i Itàlia i Àustria-Hongria es disputaven els territoris d’Ístria i Trento. D’altres eren nacionalistes, com en el cas dels imperis austrohongarès i turc enfrontats en les anomenades guerres balcàniques del 1912-1913 Finalment, alguns procedien dels enfrontaments colonials entre les potències imperialistes pel control de determinats territoris.

• Les rivalitats econòmiques entre els països es van intensificar des de principi de segle per la competència comercial.

Contendents i forces mobilitzades

Països

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Comprendre la realitat històrica

1. Resol aquestes qüestions a partir del mapa i la taula estadística: a) Quins països es van mantenir neutrals en cada continent? b) Quins fets van influir en l’enorme extensió territorial que va tenir la Gran Guerra? c) Quin dels dos bàndols va tenir menys països aliats fora d’Europa?

Organitzar informació

2. Fes un esquema amb les causes de la guerra.

3. Esbrina si hi va haver combatents catalans als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial.

Usar la informació

4. Amb l'ajuda del text i dels documents gràfics, respon: a) Quina relació hi ha entre els dos bàndols que es van enfrontar durant la Primera Guerra Mundial i els sistemes d’aliances? b) Quina diferència hi ha entre les causes profundes i la causa immediata del conflicte?

Espanya, Països Baixos, Noruega, Suècia, Dinamarca, Albània i Suïssa.

Les interconnexions causals

conflictes territorials entre països eren una font (1)

conflictes nacionalistes en imperis multinacionals, com l’austrohongarès i el turc, enfrontaven les diferents nacionalitats amb el poder imperial i s’enfrontaven entre elles, tal com reflecteix la situació dels Balcans en concloure les guerres

«L’Imperi alemany s’ha convertit en un imperi mundial. A tot arreu, a les regions més remotes del globus, viuen milions de compatriotes nostres. Els productes alemanys, la ciència alemanya, l’esperit d’empresa alemany travessen els oceans. Les riqueses que Alemanya transporta a través del mar es xifren en milers de milions.»

Discurs de Guillem II, 1896.

Atemptat de Sarajevo

«De cop, un jove empunyant una pistola Browning va arribar fins a l’automòbil i va efectuar cinc trets, de primer sobre l’arxiduc i després sobre l’esposa d’aquest [...]. Es van traslladar els dos ferits a Konak, on se’ls van proporcionar tota classe d’auxilis. Malauradament, tot va resultar debades i els dos esposos [...] van morir al cap de poc d’arribar a palau.»

ABC, dilluns 29 de juny de 1914.

El sistema d’aliances, en marxa

28 juny Atemptat de Sarajevo.

23 juliol Àustria-Hongria llança un ultimàtum a Sèrbia, després d’assegurar-se el suport d’Alemanya.

28 juliol Àustria-Hongria declara la guerra a Sèrbia.

30 juliol Rússia inicia la mobilització general en suport de Sèrbia.

1 agost Alemanya declara la guerra a Rússia. França inicia la mobilització general.

3 agost Alemanya declara la guerra a França.

4 agost Alemanya envaeix Bèlgica, quan aquesta li nega el pas de les tropes per envair França, i provoca que el Regne Unit declari la guerra a Alemanya.

6 agost Sèrbia declara la guerra a Alemanya. Àustria-Hongria declara la guerra a Rússia.

11 i 12 d’agost França i el Regne Unit declaren la guerra a Àustria-Hongria.

• Els sistemes d’aliances militars (Triple Entesa i Triple Aliança) van donar pas a una cursa d’armaments, la pau armada, que podia convertir qualsevol incident en una guerra de grans proporcions.

L’espurna de la guerra

L’espurna que va iniciar el conflicte va ser l’assassinat a Sarajevo (Bòsnia, juny del 1914) de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona d’Àustria-Hongria, per part d’un estudiant nacionalista serbi. Com a conseqüència, Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia, que, amb el suport de Rússia, va posar en marxa el sistema d’aliances.

8. LA PRIMERA GUERRA

MUNDIAL (II). ESDEVENIMENTS I CONSEQÜÈNCIES

8.1 El desenvolupament del conflicte (1914-1918)

Característiques de la guerra

La guerra va tenir unes característiques diferents dels conflictes anteriors, que li van valer la denominació de Gran Guerra o guerra mundial.

Les més destacables van ser la gran extensió territorial, en participar-hi setze nacions, algunes amb extensos imperis colonials que es van veure implicats en el conflicte. I l’ús de noves armes ofensives (metralladores, llançaflames, gasos tòxics, mines, submarins, avions), de nous sistemes defensius, com les trinxeres, i de noves modalitats de lluita, com la guerra psicològica.

La contesa també va impulsar canvis econòmics i socials. Així, per exemple, l’economia dels països contendents es va abocar en la producció de material de guerra; la societat va patir penúries, com el racionament d’aliments i els bombardejos, i les dones es van incorporar al món laboral per substituir els homes que combatien al front.

Etapes i esdeveniments

El conflicte bèl·lic es va desenvolupar a partir de tres etapes:

• La guerra de moviments (1914). La guerra va començar en dos fronts: l’oriental i l’occidental. Alemanya va intentar una victòria llampec sobre França per concentrar les forces al front oriental i derrotar Rússia. Però França va resistir al departament de Marne i el ràpid avanç rus per Prússia va obligar Alemanya a enviar tropes al front oriental. A final d’any, Turquia es va sumar al bàndol dels imperis centrals i el Japó es va afegir al dels aliats.

• La guerra de posicions (1915-1916). Davant de la manca d’una victòria decisiva, els fronts es van estabilitzar al llarg d’extenses línies de trinxeres. Des de les trinxeres es van llançar ofensives de desgast (Verdun, Somme). En aquesta fase, la contesa es va convertir en un conflicte mundial, després de l’entrada de més països: Bulgària, Itàlia, Romania i Portugal, entre altres.

• El final de la guerra (1917-1918). El 1917, els EUA es van incorporar a la guerra al costat dels aliats, tot i que, en contrapartida per a aquest bàndol, Rússia se'n van retirar després del triomf de la revolució comunista i la signatura de la pau de Brest-Litovsk. El 1918 els aliats van iniciar una ofensiva en tots els fronts i van provocar la rendició progressiva dels imperis centrals. Aquell mateix any, el president dels EUA, Woodrow Wilson, va enunciar els Catorze Punts en els quals s’hauria de sustentar la pau.

El conflicte en imatges

Comprendre informacions

1. Explica la importància que van tenir aquests fets sobre la guerra o la pau: el triomf de la Revolució Russa; els Catorze Punts de Wilson; el tractat de Versalles; la creació de la Societat de Nacions.

2. Investiga què va ser la vaga de les dones de Barcelona de 1918 i la seva relació amb la guerra.

El treball femení

El temps i l’espai. El nou mapa d’Europa

Japó s’adhereix a l’Entesa

Turquia se suma als imperis centrals

Assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran

Europa després de la Primera Guerra Mundial

Fronteres el 1914

Fronteres el 1923

Antic Imperi alemany

Antic Imperi austrohongarès

Antic Imperi otomà

Antic Imperi rus

Nous estats

Després del tractat de Brest-Litovsk

Després del tractat de Versalles

Ciutats lliures

Desapareixen abans del 1923

Àrees en litigi

S’inicia l’anomenada guerra de trinxeres

Treballar amb mapes

Sàhara espanyol

Bulgària entra en guerra al costat dels imperis centrals

Ofensiva aliada al Somme

Els Estats Units entren en guerra Rússia signa l’armistici amb els imperis centrals

Comença la batalla de Verdun

Els alemanys usen per primera vegada gasos a Ieper

Itàlia s’uneix a l’Entesa (tractat de Londres)

Alemanya inicia la guerra submarina

Wilson pronuncia el discurs dels Catorze Punts

FINLÀNDIA

ESTÒNIA (1918-1940)

LETÒNIA (1918-1940)

LITUÀNIA (1918-1940)

IRLANDA

POLÒNIA

UCRAÏNA (1918-1922)

Gibraltar (Regne Unit)

Ifni (Espanya)

3. Analitza el nou mapa polític d’Europa:

a) Quins països es van beneficiar de les cessions territorials d’Alemanya?

b) Quins països europeus van reduir l’extensió territorial?

c) Quins països van sorgir arran de la pau de Brest-Litovsk? I després del tractat de Versalles?

Tunísia (França)

Algèria (França)

Rússia signa el tractat de Brest-Litovsk

Contraofensiva aliada al front occidental Alemanya signa l’armistici (11 de novembre)

Conferència de París

Tractat de Versalles amb Alemanya

1 BÈLGICA

2 LUXEMBURG

3 LIECHTENSTEIN

4 ANDORRA

5 MÒNACO

6 SAN MARINO

0 Jul.-ag. Ag. Set. Oct. Abr. Set. Gen. Gen. Març Abr. Des. Gen. Gen. Març Nov. Jul.-oct. Estiu-tardor

GEÒRGIA (1918-1921)

Caucas

7 CIUTAT DEL VATICÀ

250 500

ARMÈNIA (1918-1920)

Líban (mandat França)

Síria (mandat França)

Iraq (mandat Regne Unit)

AZERBAIDJAN (1918-1920)

Marroc espanyol Líbia (Italia)

Malta (Regne Unit)

Xipre (Regne Unit)

Palestina (mandat RU)

Dodecanès (Itàlia) Egipte (RU)

Transjordània (mandat Regne Unit)

Kuwait (Regne Unit)

guerra i a fer cessions territorials. El tractat de Versalles va imposar a Alemanya la pèrdua d’Alsàcia i Lorena i de totes les colònies. A més, el 1919 es va crear la Societat de Nacions com a organització internacional per fomentar la pau.

La guerra va causar més de nou milions de morts i nombrosos ferits i mutilats. Va infligir greus pèrdues materials en camps de cultiu, indústries de transports i edificis. Va agreujar els contrastos entre les classes treballadores i les classes mitjanes empobrides, d'una banda, i una minoria enriquida pels negocis bèl·lics, de l'altra. Va afavorir el treball de la dona fora de la llar. I va promoure una ideologia pacifista i antimilitarista, tot i que també el desig de revenja dels vençuts, sobretot d’Alemanya. Després de la guerra es van abolir les dinasties que governaven els imperis centrals, la majoria dels països van adoptar el sufragi universal masculí, molts d’aquests van concedir el vot a les dones i l’hegemonia mundial europea va ser substituïda per la dels Estats Units.

Fi de la guerra 1914 1915 1916 1917 1918 1919 29

9. LA PRIMERA GUERRA

MUNDIAL (III). LES DONES

9.1 Les dones durant la guerra

El reclutament de nombrosos homes per anar al front va fer que les dones —no tan sols les de baixa condició social, sinó també les de classe mitjana— haguessin de substituir-los en moltes feines.

• A la rereguarda, les dones van dur a terme nombroses tasques:

– Es van ocupar, soles, de les tasques agràries. En alguns casos, les dones més riques fins i tot van modernitzar aquestes tasques per compensar la falta de mà d’obra masculina.

– Moltes dones van treballar en fàbriques, sobretot en les de material militar. Aquest va ser el cas de les dones dedicades a confeccionar uniformes, les que fabricaven armes, conegudes com a munitionettes o municionistes, i les que feien explosius, que rebien el nom de canàries pel color groc brillant de la pell derivat de la manipulació del TNT.

– Altres dones van treballar en serveis molt variats, com ara escura-xemeneies, repartidores de carbó, mecàniques, conductores d’autobusos i ferrocarrils, bomberes, policies, mecanògrafes, telegrafistes i operadores telefòniques (les anomenades Hello Girls).

• Algunes dones es van unir al front com a infermeres de campanya o auxiliars de l’exèrcit (conductores de camions i ambulàncies, mecàniques, cuineres…). Algunes altres també van entrar en combat, com les 2.000 voluntàries del Batalló Femení de la Mort a Rússia, que va lluitar contra els alemanys.

Els sous de les dones van continuar sent inferiors als dels homes. Això va generar preocupació entre algunes organitzacions sindicals, no tan sols per les diferències salarials, sinó també pel fet que pogués influir a la baixa en els salaris masculins i perquè les dones feien més bé algunes tasques.

Les reivindicacions del moviment feminista per aconseguir el vot i la igualtat de drets per a les dones es van interrompre durant la guerra.

9.2 Les dones després de la guerra

Després de la guerra, moltes dones van abandonar les feines que havien exercit ja que era necessari que tornessin a adoptar el paper tradicional de mares per cobrir les baixes i els no nascuts durant la guerra. A més, amb l’augment de l’atur calia menys mà d’obra.

La feina de les dones durant la guerra, però, va canviar la perspectiva que es tenia sobre el seu paper en la societat. I elles també van confiar que la tasca que havien dut a terme seria reconeguda i podrien gaudir dels seus drets polítics, civils i econòmics.

Així, poc després de la guerra, les dones van aconseguir el dret a vot en nombrosos països: Irlanda, Polònia, l'URSS, Alemanya, els Països Baixos, els Estats Units…

Dones que van destacar

Edith Cavell fou una infermera britànica que va ajudar soldats del bàndol aliat a fugir des de Bèlgica a Holanda, país neutral. Els alemanys la van afusellar.

Maria Bochkariova va ser condecorada en tres ocasions per la seva valentia en combat. Va rebre l’encàrrec de formar el Batalló Femení de la Mort, que va lluitar contra els alemanys a Bielorússia.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Expressar opinions

1. Valora la importància del paper de les dones en la Primera Guerra Mundial.

Comprendre informacions

2. Quines van ser les conseqüències de la participació femenina en la guerra?

Usar la informació

3. Busca informació sobre alguna dona que destaqués durant la Primera Guerra Mundial i explica en què va consistir la seva tasca.

El treball de les dones en la Primera Guerra Mundial

Dones a les fàbriques

Dones en els serveis

1. Un grup de dones fabriquen armament en una fàbrica de París.

2. Fàbrica de màscares antigàs amb una forta presència femenina.

3. Una dona condueix un tramvia.

4. Una dona bombera en acció a Londres.

5. Infermeres de la Creu Roja francesa.

6. Diverses integrants del Batalló Femení de la Mort.

Dones al front

10. LA CULTURA I L’ART (I).

L’ARQUITECTURA

10.1 L’educació i la ciència

• L’educació va progressar durant el període 1870-1914, ja que es va estendre l’escolarització obligatòria i gratuïta.

• La ciència va adoptar el mètode positivista o mètode científic, creat per Auguste Comte, que es basava en l’elaboració de teories que s’havien de provar experimentalment i que després ja es convertien en lleis o teories de validesa general. Els descobriments i les seves aplicacions van crear una confiança cega en un progrés il·limitat.

• Entre els avenços científics de l’època van destacar els raigs X (Röntgen), la radioactivitat (matrimoni Curie), les lleis de l’herència (Mendel), les vacunes contra la ràbia (Pasteur) i la tuberculosi (Koch) i el poder del subconscient (Freud).

10.2 L’arquitectura moderna

Els materials nous

L’arquitectura moderna va sorgir com a resultat de la Segona Revolució Industrial, que va exigir construir en abundància, de pressa i sense fer grans despeses. Per això, es van adoptar materials nous com el ferro, l’acer, el vidre i el formigó. Primer es van fer servir en edificis utilitaris, com hivernacles, estacions ferroviàries, ponts, fàbriques, pavellons i mercats, perquè els arquitectes tradicionals els van rebutjar per manca de bellesa. Però amb el temps els materials nous es van generalitzar.

L’arquitectura als Estats Units. El gratacel

Als Estats Units, la nova arquitectura va néixer a l’Escola de Chicago

L’incendi de la ciutat el 1871 va obligar a reconstruir-la amb edificis sense fusta i d’altura elevada, per compensar la manca de sòl al centre urbà. La solució va ser l’ús del formigó als fonaments i a l’estructura, l’ús del ferro i del vidre i la incorporació de l’ascensor.

Es van alçar els primers gratacels, com el Monadnock Building, els Magatzems Carson, l’Auditori i l’edifici Flatiron.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Valorar aportacions culturals

1. Busca informació sobre Marie Curie i fes les activitats següents:

a) Redacta'n una biografia breu. b) Valora les seves aportacions a la ciència. c) Explica el reconeixement que va rebre pels seus descobriments.

2. Explica per què va destacar Rita Levi-Montalcini.

L’ús de materials nous

1. Sala d’exposicions a Düsseldorf (1902). El ferro permetia cobrir espais amplis amb pocs suports. El vidre proporcionava lleugeresa i lluminositat.

2. Cour des Voraces a Lió. El formigó, al qual més tard es va incorporar una xarxa metàl·lica, es va aplicar als fonaments i a l’estructura dels edificis, i en va permetre elevar considerablement l’altura.

Conèixer l’art

3. Contesta aquestes preguntes: a) Quan van començar a usar-se els materials nous? b) Per què se’n van fer servir més després de la Segona Revolució Industrial? c) Quins avantatges tenia l’ús del ferro, el vidre i el formigó?

4. Explica què s’entén per gratacel, on i per què van sorgir, i quines innovacions tècniques va aportar.

Els nous corrents arquitectònics

L’Escola de Chicago

Participar en l’aprenentatge

5. Esbrina les diferències entre el ciment, el formigó i el formigó armat.

Treballar amb imatges

6. Mira’t les imatges i compara les característiques de l’arquitectura moderna als Estats Units i a Europa.

Usar les TIC

7. Cerca imatges d’altres edificis representatius de l’arquitectura moderna i resumeix-ne les característiques.

L’arquitectura a Europa. El modernisme

A Europa, la nova arquitectura es va difondre gràcies a les exposicions universals. Entre els edificis nous cal destacar la Torre Eiffel de París, construïda amb motiu de l’exposició del 1889.

Entre el 1890 i el 1910 va sorgir el modernisme, un nou moviment estètic, conegut com a Art Nouveau a França i Modern Style a la Gran Bretanya, que va intentar conciliar la utilitat amb l’artístic. Per això, va emprar els materials nous, però buscant la bellesa mitjançant l’ús de formes ondulants i asimètriques inspirades en la naturalesa, com ara vegetals, animals, onades i flames. A més, va pretendre integrar totes les arts, perquè s’ocupà també de la decoració de façanes, interiors i mobiliari.

Entre els seus representants van destacar Victor Horta (casa Tassel de Brussel·les), Hector Guimard (estacions de metro de París) i Henry van de Velde (casa Bloemenwerf, a Uccle, prop de Brussel·les).

A. Magatzems Carson, obra de Louis Sullivan.

B. Edifici Flatiron (dues vistes), dissenyat per Daniel Burnham.

C. Casa Tassel (1892-1893), de Victor Horta.

D. Estacions de metro de París, d’Hector Guimard.

El modernisme

11. LA CULTURA I L’ART (II). PRIMERES AVANTGUARDES

11.1 Impressionisme i postimpressionisme

A final del segle xix van néixer l’impressionisme i el postimpressionisme, dos corrents artístics que van obrir el camí de les primeres avantguardes.

• L’impressionisme va sorgir vers el 1870, quan un grup de pintors van sortir a pintar a l’aire lliure per captar en les seves obres la «impressió» o efectes instantanis de l’atmosfera i la llum. Per això, van treballar amb una pinzellada lliure, formada per la superposició de colors purs, i van triar temes fins aleshores considerats secundaris: paisatges, escenes urbanes, ballarines, curses de cavalls, etc.

Els pintors més destacats van ser Claude Monet, autor de les obres Impressió, sol naixent i L’estació de Saint-Lazare, Auguste Renoir, pintor de Ball al Moulin de la Galette, i Edgar Degas, famós pels quadres de ballarines i de curses de cavalls. Proper a l’impressionisme trobem l’escultor Auguste Rodin (1840-1917), que va trencar amb l’academicisme vigent i es va interessar per la llum i el moviment. Entre les seves obres destaquen La porta de l’Infern , El pensador i Els burgesos de Calais

• El postimpressionisme, nascut vers el 1886, va revisar l’impressionisme amb plantejaments nous que constituiren l’antecedent de les avantguardes. Així, Paul Cézanne, en els bodegons i paisatges, va descompondre els objectes en figures geomètriques. Paul Gauguin va usar colors forts i plans en obres com Arearea I Vincent van Gogh va usar colors purs i irreals aplicats amb una pinzellada corba i gruixuda, expressiva de la seva personalitat angoixada, com en el cas de La nit estelada

11.2 Les primeres avantguardes

A principi del segle xx es van iniciar les primeres avantguardes, moviments que van cercar deliberadament trencar amb l’art tradicional i que de vegades patiren la incomprensió de la crítica i del públic.

• El fauvisme va sorgir el 1904. Va concedir molta importància al dibuix i va aplicar el color de manera plana i amb independència de la realitat.

L’iniciador del moviment i el representant principal va ser el francès Henri Matisse, autor de quadres com La Dansa o La ratlla verda

• L’expressionisme va néixer el 1905. Va cercar manifestar els sentiments. Per aconseguir-ho, va usar els colors de manera arbitrària i va representar figures introvertides i temes tràgics, prohibits, demoníacs i fantàstics. En aquesta tendència, van destacar Edvard Munch, autor d’El Crit, i Ernst L. Kirchner, pintor d’El carrer.

Les «mirades» impressionistes

1. L’estació de Saint-Lazare, de Claude Monet. El quadre impressionista es forma per la juxtaposició de pinzellades de colors purs que, de lluny, es fonen en la retina de l’espectador.

2. Els burgesos de Calais, d’Auguste Rodin. Segons ell, les escultures s’han de concebre en funció de la llum que rebran a l’emplaçament. Per això se’l considera un escultor impressionista.

Cercar solucions

1. Esbrina el significat d’aquestes exclamacions i relaciona-les amb dos moviments pictòrics: a) «Donatello entre les feres!» (Louis Vauxcelles). b) «Què representa aquesta tela?... Impressió!, per descomptat produeix impressió» (Louis Leroy).

Participar en l’aprenentatge

2. Informa’t sobre el Saló dels Rebutjats i el motiu que va dur a crear-lo.

Analitzar obres d’art

3. A quin «isme» pertanyen les obres representades en aquestes pàgines i per què?

El postimpressionisme

Les avantguardes. Els «ismes» pictòrics

Proposar-se objectius

4. Per grups, repartiu-vos els moviments pictòrics del període

1870-1914 i elaboreu una presentació digital per exposar-la a classe. Ha d’incloure artistes i obres representatives, així com un comentari dels quadres més significatius.

• El cubisme va començar el 1907. És l’art i la innovació més important del segle xx. El nom prové d’una reflexió de Matisse, que va parlar de «petits cubs» per descriure un quadre de Braque. El cubisme analític inicial va descompondre els objectes en formes geomètriques, representades al mateix temps des de diversos punts de vista. El cubisme sintètic posterior va construir objectes combinant elements independents.

Entre els seus representants principals hi ha Pablo Ruiz Picasso, iniciador del moviment amb l’obra Les senyoretes d’Avinyó, i Georges Braque, autor d’Home amb una guitarra

Arearea, de Paul Gauguin.

La ratlla verda, d'Henri Matisse. El carrer, d'Ernst L. Kirchner.

Les senyoretes d’Avinyó, de Picasso.

La nit estelada, de Vincent van Gogh.

TÈCNIQUES

COMPAREM ESTILS ARTÍSTICS. LA PINTURA

Els estils artístics i les característiques

Un estil artístic és un conjunt de formes artístiques originals que es repeteixen, de manera semblant, al llarg d’un període de temps. En general, en cada període històric hi predomina un estil (Renaixement, Barroc, etcètera), que reflecteix la societat de l’època en què va sorgir i es va desenvolupar i està representat per una sèrie d’artistes. Els trets característics d’un estil artístic són els següents:

• Cronologia. Cada estil artístic comprèn una època diferenciada; és a dir, es desenvolupa al llarg d’un període de temps més o menys ampli (A). L’art egipci, per exemple, es va desenvolupar durant gairebé trenta segles, en els quals va mantenir unes formes bàsiques. L’art romànic, en canvi, va durar gairebé dos segles, ja que aviat va ser substituït pel gòtic.

• Evolució. Gairebé tots els estils passen per una evolució en què se solen distingir tres fases: una d’inicial, que és un període d’assajos en què es creen les formes distintives; una de maduresa, en la qual l’estil ja mostra els trets característics, i una de final, en la qual els artistes transformen les formes clàssiques de l’estil o les usen amb més llibertat.

• Àmbit espacial. Es refereix a l’espai geogràfic o territori pel qual s’estén. Sol ser molt variat, en funció que l’estil s’estengui per una àrea local, regional, nacional i internacional.

La comparació d’estils artístics

La comparació d’estils artístics es basa en el fet de distingir les variacions que presenten els elements constitutius de les obres d’art. En el cas de la pintura se centra en aquests aspectes:

A. Aspectes generals: nom de l’estil, cronologia i context històric.

B. Anàlisi dels elements constitutius: tècnics (suport, tècnica), formals (grandària i organització, composició, tractament de les figures, llum, color, moviment, volum, pinzellada, etc.) i contingut o missatge (finalitat religiosa o civil, tema representat, destinació i simbologia, si n’hi ha).

Cal tenir-ho en compte

• Els conceptes d’estil i de moviment artístic s’usen com a sinònims. En canvi, el d’escola artística s’uti­ litza per designar el conjunt d’artistes que van des­ envolupar l’activitat en un lloc i en un temps concrets. Per exemple, durant el Barroc espanyol van coexistir les escoles sevillana i granadina de pintura.

• La paraula estil en història de l’art s’usa en diversos sentits. De vegades, fa referència a les característi­ ques (tècniques, formals, temàtiques, etc.) que dis­ tingeixen un autor d’un altre. Alguns són reconeguts pel seu «estil personal».

• Les obres de certs artistes presenten trets que poden procedir de diversos estils artístics. En aquest cas, parlem d’eclecticisme.

Comparem dos estils artístics

Compararem l’impressionisme i el postimpressionisme a través de l’anàlisi de dos autors i dues obres prou representatives.

Camp de roselles

A. Aspectes generals. L’autor és Claude Monet, una de les figures essencials de l’impressionisme. Aquest estil artístic es va iniciar a França cap al 1874, en un context històric caracteritzat pel positivisme filosòfic, els avenços de les ciències físiques i les investigacions sobre la llum dutes a terme per Michelson i Morley.

B. Anàlisi. Oli sobre llenç de 71,5 x 90,5 cm. La línia no existeix, les pinzellades són curtes i soltes, i el volum no és una preocupació essencial de l’artista.

Sí que ho és la llum, que es converteix en un element bàsic del quadre. Els colors són molt vius i es fonen en la retina de l’espectador. L’espai es compon de dos plans; el primer és una massa herbosa esquitxada de vermell per les roselles i interrompuda únicament per quatre figures. És un paisatge i té una finalitat civil.

POSA-HO EN PRÀCTICA

Muntanya de Santa Victòria

A. Aspectes generals. L’autor és Paul Cézanne, un pintor postimpressionista. Aquest estil artístic, que es va desenvolupar cap al 1886, rebutjava el culte a allò que és fugaç, característic de l’impressionisme.

B. Anàlisi. Oli sobre llenç de 73 cm x 92 cm. Cézanne hi va recuperar la importància del dibuix i la preocupació per captar no tan sols la llum, sinó també l’expressivitat de les coses il·luminades. La llum hi és difusa i, encara que és important, no és l’objectiu principal del quadre. Cézanne va cercar en la naturalesa les formes essencials, que per a ell eren figures geomètriques (prisma, esfera, piràmide), d’aquí que la muntanya emergeixi sobre un primer pla de cases de formes geomètriques, gairebé cubistes. És un paisatge, i el tema és la muntanya de Santa Victòria, que l’autor va pintar més d’una vegada. La finalitat és també civil.

seu lloc web i comenteu una obra d’Honoré Daumier, una altra d’Edgar Degas i encara

de

A continuació, feu una presentació digital, comparant les obres, i exposeu-la

10 minuts.

1. Descobreix la tècnica que van fer servir Matisse i Kirchner en els quadres de la pàgina 35.

2. El Museu d’Orsay de París té una col·lecció excel·lent de pintures. En grups, accediu a l’apartat d’obres comentades del

una altra

Paul Cézanne.

al conjunt de la classe durant

Cézanne. Muntanya de Santa Victòria (1885). Monet. Camp de roselles (1880).

POSA A PROVA EL TEU APRENENTATGE

1. Relaciona aquestes dues columnes:

Conceptes

a) Època victoriana

b) Bismarck

c) Era Meiji

d) Autocràcia

Potències

1) Imperi rus

2) Alemanya

3) Gran Bretanya

4) Japó

2. Copia i completa en el quadern el quadre comparatiu següent entre la Primera i la Segona Revolució

Industrial:

Primera Revolució Industrial Segona Revolució Industrial

5. Explica en què va consistir el repartiment d’Àfrica.

Cronologia

Països pioners

Transformacions

tècniques

Transformacions en l’organització del treball

Sectors industrials principals

3. Explica quina relació hi ha entre els conceptes següents:

a) Segona Revolució Industrial i creixement de les ciutats.

b) Producció en massa i millora del nivell de vida.

c) Segona Revolució Industrial i conquesta d’imperis colonials.

4. Elabora un mapa conceptual sobre les causes de l’imperialisme. Pots usar el model bàsic següent:

Causes de l’imperialisme

Ideològiques

Demogràfiques

Polítiques

Econòmiques

6. Contesta aquestes qüestions sobre la Primera

Guerra Mundial:

a) Quins països s’hi van enfrontar?

b) Quines en van ser les causes principals?

c) Quines característiques fan diferent aquesta contesa d’altres anteriors?

d) Quines en van ser les conseqüències principals?

7. Escriu un tret característic de cada un d’aquests moviments artístics:

impressionisme • postimpressionisme • fauvisme expressionisme • cubisme

POSA A PROVA LES TEVES COMPETÈNCIES

El mag de Menlo Park

Thomas Alva Edison (1847–1931) va ser un personatge clau en el desenvolupament d’invents vitals per al progrés de la societat i un dels protagonistes de la Segona Revolució Industrial.

Quan tan sols tenia deu anys, va instal·lar un primer laboratori al soterrani de la casa familiar, on va experimentar amb la química i l’electricitat. A dotze anys, va treballar venent diaris i llaminadures al tren durant els trajectes de Port Huron a Detroit. A catorze any, va publicar un periòdic propi, The Herald Weekly, alhora que va convertir un comboi del tren en laboratori. Durant aquests anys, Edison es va continuar formant; a més de llegir revistes científiques i comprar tot tipus d’artefactes per al laboratori, també va aprendre a telegrafiar.

A vint-i-nou anys, en un poble anomenat Menlo Park, va fer construir el primer laboratori d’investigacions, que anomenaria fàbrica d’invents. Era un conjunt

d’edificacions i edificis amb els quals pretenia proporcionar benestar als treballadors i infraestructures per a les investigacions, una concepció i una metodologia que serien molt importants per al desenvolupament tecnològic i industrial del segle xx.

Edison no solament va registrar patents. L’any 1882 la companyia que ell mateix dirigia (Edison Illuminating Company), per tal de cobrir la demanda elèctrica dels dispositius que patentava, va inaugurar la primera central tèrmica de la història a Pearl Street (Nova York). La central tenia inicialment un generador de corrent continu que il·luminava 85 usuaris (prop de 400 bombetes) i va deixar de funcionar l’any 1890. Edison Illuminating Company va ser la primera companyia capaç d’il·luminar amb una xarxa trifàsica un poble. Ho va aconseguir a Sunbury, Pennsilvània, el 1883. http://www.endesaeduca.com

1. Justifica el títol del text. Per què es coneix Edison com el mag de Menlo Park?

2. Ordena en el temps, anant del més antic al més recent, aquests treballs o accions que va dur a terme Edison:

a) Laboratori d’investigacions.

b) Primer laboratori.

c) Publicació d’un periòdic.

d) Feina en un tren.

3. Edison va anar poc temps a l’escola. Així doncs, com creus que es devia formar? Selecciona i escriu la frase del text que fa referència a aquesta etapa de la seva vida.

4. Calcula: a) L’any en què Edison va instal·lar el primer laboratori. b) L’any en què es va publicar el primer número de The Herald Weekly c) Els anys que tenia Edison quan va inaugurar la primera central tèrmica de la història. d) Els anys que va funcionar la central tèrmica de Pearl Street.

5. A propòsit de la central de Pearl Street, per què va haver-la de fundar Edison? Com funcionava?

6. A Edison se li atribueixen un total de 2.235 patents. Segons el gràfic, quin va ser el quinquenni més productiu? Quins anys no va patentar res?

7. Esmenta altres protagonistes de la Segona Revolució Industrial i els invents que van crear.

VIATGE AL CENTRE DE L’ONU

El teu centre ha arribat a la fase final del programa Propostes per a la construcció de la pau. Després de la fase local, de la nacional i de l’europea, heu estat seleccionats, amb tres escoles més del continent europeu, per participar en el I Fòrum Internacional sobre la Pau dels Joves que ha de tenir lloc l’any vinent a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU).

L’objectiu d’aquesta situació d’aprenentatge és que organitzeu una exposició sobre el paper de l’ONU com a garant de la pau: feu una investigació a fons sobre aquest organisme, centreu-vos en algun conflicte internacional en concret en què fes de mediadora, reflexioneu i sigueu crítics sobre el seu paper, proposeu millores en el seu funcionament i, finalment, munteu amb tot aquest material una exposició al vostre centre com si es tractés del vestíbul de la seu principal de l’ONU a Nova York.

El Fòrum Internacional sobre la Pau dels Joves s’inclou en els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’ONU, que es materialitzen en l’Agenda 2030, en concret, en el número 1 7, Aliança pels objectius.

Tal com ja deus saber, els ODS van ser creats el 25 de setembre de 2015 per l’ONU per afrontar els grans reptes globals. En total, 193 països van apostar pel compromís d’un desenvolupament que busqui respondre a les necessitats globals actuals i que es concreten en 17 objectius que s’haurien de complir el 2030.

QUÈ HEM DE FER?

Els vostres reptes com a centre són els següents:

1. Desenvolupar una revisió crítica de quina ha estat la tasca de l’ONU en alguns dels conflictes internacionals en què ha intervingut des de la seva creació fins a l’actualitat.

2. Valorar si s’han respectat els propis principis fundacionals de l’ONU.

3. Fer una proposta de regeneració de l’ONU a partir de l’anàlisi prèvia que s’hagi dut a terme.

4. Preparar una exposició sobre el paper d’aquest organisme internacional com a garant de la pau, tenint en compte que l’espai on es mostrarà és el vestíbul de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York.

COM HO HEM DE FER?

Dividiu-vos en grups de sis alumnes per dur a terme una situació d’aprenentatge en equip. Les tasques que haureu de realitzar són les següents:

A. Com ens preparem per saber-ne prou?

1. Repasseu quins van ser els conflictes que van precipitar la creació de l’ONU i pregunteu-vos què va aprendre l’ONU dels diferents conflictes.

2. Feu una anàlisi de la carta fundacional de l’ONU i extraieu-ne els objectius principals.

3. Investigueu sobre les missions de pau dutes a terme per l’ONU en què els Cascos Blaus han hagut d’intervenir. Teniu aquestes opcions:

• Kosovo

• Sàhara Occidental

• República Democràtica del Congo

• Sudan del Sud

• Pròxim Orient (Israel i Palestina)

• República Centreafricana

Cal que us repartiu les missions de pau entre vosaltres i que treballeu en grups d’experts seguint aquest esquema:

• Situació geogràfica del conflicte.

• Parts implicades.

• Esquema temporal (línia de temps).

• Conseqüències per a la població abans de la intervenció de l’ONU en el conflicte.

• Interessos o desinteressos de les potències internacionals a la zona. Anàlisi geopolítica.

• Estat actual del conflicte.

4. Un cop recollida la informació sobre els diferents conflictes i la intervenció en les missions internacionals dels Cascos Blaus, reflexioneu sobre tot allò que penseu que es podria haver gestionat millor i sobre els aprenentatges que se’n poden extreure de cara a la gestió de conflictes posteriors.

5. Llegiu els articles «Setanta-cinc anys de la creació de l’ONU: llums i ombres», de Miquel Payeras, publicat en la revista El Temps , i «Però què ha fet l’ONU per nosaltres?», d’Astrid Portero, publicat en el mitjà digital

El Orden Mundial , i extraieu-ne els aspectes positius i negatius que manifesten envers l’ONU. En teniu un extracte en l’última pàgina d’aquesta situació d’aprenentatge i disposeu dels enllaços per llegir-los complets en el lloc web www.barcanova.cat.

B. Com comuniquem el que sabem?

Prepareu l’exposició tenint en compte que ha de recollir tant els errors com les fites aconseguides fins ara per l’ONU en les seves missions internacionals de pau i que ha de reflectir les idees recollides per millorar-ne el funcionament. Aquestes idees poden fer referència tant a la gestió de conflictes com a les relacions entre protagonistes, a la reestructuració de l’organisme, a propostes en matèria de prevenció, etc.

Tingueu en compte que el fil conductor de l’exposició ha de respondre a les idees i les necessitats a les quals heu arribat mentre fèieu la investigació.

Pel que fa a l’estructura de l’exposició, cal que segueixi el model següent:

1. Presentació (per a què?)

Espai inicial que ha d’incloure la justificació de l’exposició i el seu propòsit.

2. Desenvolupament (per què?)

Part de l’exposició que ha de contenir el gruix de la informació. Aquesta informació s’ha de presentar per escrit, mitjançant fotografies i gràfics, amb dades estadístiques, en vídeos i àudios, etc.

3. Aportacions (com?)

Part final de l’exposició que s’ha de centrar en l’acció o les accions finals proposades.

MATERIAL COMPLEMENTARI

Carta fundacional de l’ONU

Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides decidits a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que durant la nostra vida ha infligit dues vegades uns sofriments indicibles a la humanitat, a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites, a crear les condicions necessàries per al manteniment de la justícia i del respecte a les obligacions derivades dels tractats i d’altres fonts del dret internacional, i a promoure el progrés social i instaurar unes millors condicions de vida dintre d’una llibertat més àmplia, a practicar la tolerància i a conviure en pau com a bons veïns,

i, amb aquestes finalitats, a unir les nostres forces per mantenir la pau i la seguretat internacionals, a acceptar els principis i adoptar els mètodes que assegurin que no es farà ús de la força de les armes si no és en l’interès comú i a recórrer a les institucions internacionals per promoure el progrés econòmic i social de tots els pobles, hem decidit associar esforços per a aquests designis. En conseqüència, els nostres governs, per mitjà dels seus representants, reunits a la ciutat de San Francisco, proveïts de plens poders que han estat trobats en bona i deguda forma, han adoptat aquesta Carta de les Nacions Unides, per la qual estableixen una organització internacional que serà coneguda amb el nom de Nacions Unides.

San Francisco, 26 de juny de 1945

Setanta-cinc anys de la creació de l’ONU: llums i ombres (fragment)

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) o Nacions Unides va néixer el 24 d’octubre de 1945, avui fa setanta-cinc anys, amb la intenció de promoure la pau a tot el món. Lloable intenció que no sempre ha assolit. Ara bé, a desgrat dels seus crítics, s’ha de concloure que, almenys, d’ençà que existeix, la corba de morts en conflictes armats ha anat decreixent. Cosa que no per força vol dir que sigui només per la seva actuació. Però sens dubte ha ajudat.

És cert, com recordava Max Roser en el seu estudi War and Peace before 1945, publicat a ourworldindata.org el 2015, que els conflictes bèllics després de la Segona Guerra Mundial han estat més localitzats que abans i s’han saldat amb menys víctimes fatals. Una raó és que les grans potències —al contrari del que havia estat habitual abans de 1945— han competit en altres terrenys diferents del militar —el diplomàtic i, sobretot, l’econòmic— perquè una topada armada significaria, probablement, l’aniquilació mútua, atesa l’existència d’armes de destrucció massiva. No obstant això, l’ONU ha ajudat a dirimir les diferències entre aquestes potències, si més no com a àmbit en què han pogut discutir. Per un altre costat, no hi pot haver el més mínim dubte que molts conflictes locals —sense interessos contraposats de les potències mundials— han estat acotats, controlats i reduïts a la mínima expressió gràcies a la intervenció de Nacions Unides, de la mateixa manera que precàries paus regionals s’han mantingut, i es mantenen, gràcies a la intercessió dels famosos Cascos Blaus […].

Miquel Payeras, dins El Temps (24/10/2020).

Però què ha fet l’ONU per nosaltres? (fragment)

El temps acostuma a ser el millor jutge de les organitzacions polítiques i socials, per a bé o per a mal. En el cas de l’ONU, la seva importància en el panorama internacional per mitjà dels seus diferents programes i iniciatives és innegable. Tanmateix, això no exclou que l’estructura i el funcionament de l’organització plantegin problemes seriosos que amenacen l’èxit dels seus propòsits.

El primer problema és que, tenint en compte que és una organització nascuda el 1945, la composició o el sistema de presa de decisions amb prou feines ha canviat. El món actual és molt diferent del que hi havia el 1945: les amenaces són unes altres i les potències internacionals també. Aquesta manca d’adaptació s’aprecia clarament en el funcionament del Consell de Seguretat, l’òrgan més poderós de l’ONU. Des de la seva creació té cinc membres permanents i amb poder de veto: la Xina, els Estats Units, França, Rússia i el Regne Unit; és a dir, els guanyadors de la Segona Guerra Mundial. A més d’aquests cinc països, deu més formen part del Consell en períodes rotatoris de dos anys […].

astrid Portero, dins El Orden Mundial (20/06/2021).

APÈNDIX

» VOCABULARI

» DICCIONARI VISUAL DE CONCEPTES ARTÍSTICS

Aliments transgènics. Tipus d’aliments derivats totalment o parcialment de plantes modificades genèticament, és a dir, sotmeses a una alteració dels gens.

Apartheid. Sistema de segregació racial consistent en l’existència de llocs separats per a la població de raça blanca i per a les altres races. En el cas dels Estats Units, fins a l’abolició, els afroamericans no tenien accés a determinats espais públics, com transports, serveis sanitaris, comerços o escoles. I en el cas de Sud­àfrica, la legislació racista fixava per a cada grup racial —blanc, negre o mestís— els llocs on podien viure, les feines que podien fer i l’educació que podien rebre, i prohibia els matrimonis mixtos, assistir a les mateixes platges o usar els mateixos mitjans de transport.

Armistici. Pacte entre dos exèrcits o grups en guerra per suspendre les operacions de guerra. No és el mateix que la pau, que implica el final de la guerra.

Auxilio Social. Organització franquista destinada a oferir ajuda humanitària a la població en situació de greu necessitat. Es va crear durant la Guerra Civil a la zona insurrecta. Al principi es va centrar en el repartiment de menjar, però després va dur a terme altres tasques, com l’atenció als infants orfes o abandonats. 

B

Bases de Manresa. Document presentat el 1892 davant d’una assemblea de representants de les associacions catalanistes reunides a Manresa. S’hi sollicitava l’autogovern per al Principat.

Blocs. Conjunt de països amb el mateix tipus de sistema polític, econòmic i social. El bloc occidental, lide­

rat pels Estats Units, incloïa Europa occidental i el Japó i va estendre la influència per bona part de l’Amèrica Llatina i Oceania. El bloc soviètic, liderat per l’URSS, incloïa els països d’Europa central i oriental que després de la guerra van ser ocupats per l’exèrcit soviètic.

Brigades Internacionals. Voluntaris de tot el món reclutats per combatre contra el feixisme a Espanya. Es calcula que s’hi van incorporar prop de 70.000 persones.

Comunes populars. Demarcacions xineses autosuficients, en les quals es combinava la feina col·lectiva en l’agricultura i en la indústria lleugera. Sota el control de les autoritats locals, que seguien les directrius del Govern, les comunes controlaven també el comerç, la cultura, l’educació, la sanitat i la seguretat pública. Comunitat autònoma. Entitat territorial formada per províncies limítrofes, territoris insulars o províncies amb entitat regional històrica, dotades d’autonomia legislativa i capacitat d’autogovern sobre les qüestions que siguin de la seva competència. N’hi ha 17.

Càrtel. Acord entre empreses independents del mateix sector per evitar fer­se la competència i controlar el mercat.

Catorze Punts de Wilson. Conjunt de propostes enunciades pel president Woodrow Wilson el 8 de gener de 1918 davant del Congrés dels Estats Units. Es pretenia posar fi a la Primera Guerra Mundial, aconseguir la reconstrucció del continent europeu i evitar futurs conflictes. Hi destacaven la fi de la diplomàcia secreta, la llibertat de navegació marítima, la supressió de barreres econòmiques, la reducció de l’armament, la lliure autodeterminació dels pobles, reajustaments fronterers i la creació d’una Societat General de Nacions.

Comerç desigual. Intercanvi de mercaderies, béns i serveis que afavoreix clarament una part respecte de l’altra. La raó és el valor diferent dels intercanvis, i la conseqüència principal és la dependència i endeutament de la part desfavorida.

Commonwealth (Mancomunitat Britànica de Nacions). Organització creada el 1931 que agrupava, sota la presidència de la monarquia britànica, les antigues colònies. L’objectiu era cooperar internacionalment en els àmbits polític i econòmic.

Contuberni de Munic. Denominació despectiva utilitzada pel diari falangista Arriba en el IV Congrés del Moviment Europeu, celebrat en aquesta ciutat el 1962. En aquest congrés, els polítics espanyols de l’oposició franquista van denunciar la falta de democràcia i la repressió, i van demanar l’existència de partits polítics i sindicats i el respecte als drets humans i a la identitat de les regions.

 D

Darwinisme social. Aplicació a la societat humana de la teoria de Darwin sobre l’evolució de les espècies; en concret, de la supervivència dels més aptes i de la competència per obtenir els recursos. Els imperialistes van usar la diferenciació de Darwin entre races «civilitzades» i «salvatges» per defensar la superioritat dels europeus damunt els altres pobles del món.

Defensa estratègica o «guerra de les galàxies». Iniciativa defensiva proposada pel president nord­americà Ronald Reagan enfront d’un possible atac nuclear, consistent en el desenvolupament d’un sistema defensiu de llarg abast, arrelat a terra i a l’espai.

División Azul. Unitat de voluntaris espanyols que entre el 1941 i el 1943 van col·laborar amb Alemanya durant la Segona Guerra Mundial lluitant al front rus. D’aquesta manera, encara que Espanya es va declarar neutral a la Segona Guerra Mundial, es compensava Alemanya pel suport al bàndol franquista durant la Guerra Civil. Els combatents de la División Azul van ser 46.000, dels quals 4.954 van morir i 8.700 van resultar ferits.

Duce. Paraula derivada del llatí dux que significa ‘guia o conductor’. A la Itàlia feixista es va usar per referir­se a Mussolini com a guia o conductor del feixisme.

pulsat del Partit Nacionalista Basc, i va cometre la primera acció terrorista el 1961. Des d’aleshores va perpetrar nombrosos assassinats i va dur a terme segrestos i extorsions per aconseguir els seus objectius. Després d’alguns intents fallits de diàleg i de declaracions d’alto el foc parcials, ETA va anunciar el 2011 «el cessament definitiu de l’activitat armada».

Etapa postindustrial. Període de l'evolució econòmica iniciat a Espanya, a mitjan dècada de 1980, en què els serveis es van constituir en l'activitat econòmica predominant.

Führer. En alemany, ‘líder’. Va ser el títol triat per Hitler per denominar el seu lideratge sobre l’Estat i sobre el partit nazi.

 G

Gasogen. Combustible gasós procedent de la crema de carbó, llenya o un altre combustible sòlid. Va ser molt usat durant la postguerra, davant les dificultats per a l'abastiment de petroli causades per l'autarquia.

Espai vital. Territori requerit per garantir les necessitats i la supervivència de la població d’un Estat. El concepte, influït per les idees naturalistes de l’època, va ser emprat per Hitler i els ideòlegs nazis amb la finalitat de defensar la política d’annexions territorials del Tercer Reich.

Estat. Entitat amb plena sobirania o capacitat d'actuació dins de les seves fronteres, sense más limitacions que les establertes pel Dret Internacional.

Estraperlo. Comerç il·legal amb els articles sotmesos a intervenció o racionament per l’Estat durant l’època de l’autarquia. Normalment, aquests articles es venien a un preu molt elevat, motivat per l’escassetat que hi havia.

ETA. Sigla d’Euskadi Ta Askatasuna o País Basc i Llibertat. Corresponen a un grup terrorista sorgit per aconseguir la independència d’Euskal Herria —un territori constituït per la unió del País Basc espanyol i francès—, sota un sistema socialista i revolucionari. Aquesta organització va néixer el 1958, a partir d’un grup ex­

Eurocomunisme. Corrent sorgit dins dels partits comunistes de l’Europa occidental a partir de la dècada de 1970. Abandona la idea de la revolució com a mitjà per aconseguir el poder i accepta les regles del sistema democràtic basat en el pluralisme polític i el sufragi universal. En la Transició espanyola, el Partit Comunista d’Espanya va optar també per aquesta via. 

F

Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Organització anarquista fundada el 1881, després de la dissolució de la Federació Regional Espanyola, adherida a la secció espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors. L’anarquisme va arrelar sobretot a Catalunya, Andalusia, València i Aragó.

Fons de Compensació Interterritorial. Ingressos procedents dels Pressupostos Generals de l'Estat destinats a les comunitats autònomes la renda per càpita de les quals és inferior a la mitjana nacional.

Frente de Juventudes. Secció de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS creada el 1940 per adoctrinar els joves espanyols en els principis franquistes del Movimiento Nacional.

Gestapo. Policia secreta oficial de l’Alemanya nazi.

Govern autocràtic. Forma d’exercir el poder en la qual una sola persona deté tota l’autoritat, sense sotmetre’s a cap limitació.

Governs de concentració. Tipus de governs en què participen diversos partits amb representació parlamentària. El fi és unir forces per fer front a una crisi o a circumstàncies especialment greus.

Gran Salt Endavant. Conjunt de mesures implantades a la República Popular de la Xina pel Partit Comunista a final del 1950 per aconseguir la reconstrucció econòmica del país.

GRAPO (Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre). Grup terrorista d’esquerra nascut el 1975 que pretenia implantar un Estat socialista revolucionari mitjançant accions terroristes.

Gratacel. Edifici de moltes plantes i de gran altura. Es considera el primer gratacel el Home Insurance Building, de deu plantes, construït a Chicago per l’arquitecte William Le Baron Jenney entre el 1884 i el 1885.

Guerra psicològica. Modalitat de guerra que usa la propaganda per minar la moral de l’enemic i enfortir la pròpia.

Hòlding. Societat financera que controla totalment o parcialment diferents empreses independents mitjançant la possessió de la majoria de les accions.

Manifest de Sandhurst. Document redactat per Cánovas del Castillo i signat pel príncep Alfons de Borbó, futur Alfons XII, en l’exili a l’acadèmia militar de Sandhurst (Regne Unit), en el qual es mostrava disposat a convertir­se en un rei constitucional.

Plans de desenvolupament. Planificació econòmica quadriennal, adoptada des del 1963, per corregir els desequilibris territorials existents a Espanya generats pel desenvolupament econòmic desigual. No obstant això, els plans no van donar els resultats esperats i va créixer el desequilibri entre les regions.

Inflació. Procés econòmic provocat pel desequilibri existent entre la producció i la demanda; causa un augment continuat dels preus de la majoria de productes i serveis, i una pèrdua de valor del diner per poder­los adquirir­o fer­ne ús.

Intercanvis desiguals. Relacions comercials en què una de les parts resulta desfavorida pel menor valor dels productes o béns que intercanvia. Les conseqüències sovint són l’endeutament i la pobresa.

Movimiento Nacional. Corporació franquista que incloïa el partit únic del règim —Falange Española Tradicionalista y de las JONS—, tots els càrrecs públics, el sindicat vertical i múltiples organismes destinats a exercir el control social.

Municipi. Entitat territorial bàsica de l’Estat espanyol composta per una localitat o més d’una i un territori clarament delimitat, denominat terme municipal. Presta serveis als veïns.

Plans quinquennals. Programació dels diversos sectors de l’economia soviètica, sobretot de la indústria, durant un període de cinc anys. Cada pla fixava uns objectius i els mecanismes per aconseguir­los.

Província. Entitat territorial de l’Estat espanyol formada per una agrupació de municipis. N’hi ha 50.

 R

Reservistes. Soldats que no estan en servei actiu, però que poden ser mobilitzats en cas que sigui necessari.

Ley de Responsabilidades Políticas. Disposició legal franquista, promulgada el febrer del 1939, per tal de sancionar els qui havien col·laborat amb el govern republicà durant la Guerra Civil.

Llei d’Igualtat de Gènere. Disposició legal que regula les mesures dirigides a preveure i combatre tota forma de discriminació directa o indirecta per raó de sexe i també a promoure la igualtat real entre homes i dones.

Llei de Dependència. Disposició legal que regula les prestacions i els serveis destinats a promoure l’autonomia personal i a protegir i atendre les persones dependents per motius d’edat, malaltia o discapacitat física o intel·lectual que necessiten l’ajuda d’altres persones per fer les activitats bàsiques.

Nous Països Industrials. Conjunt de països que, a mitjan dècada del 1960, tenien un nivell baix de desenvolupament i que han registrat, des d’aleshores, un fort creixement industrial i s’han convertit en ràpids exportadors mundials de manufactures. Les causes han estat la bona qualitat i els baixos preus dels productes i les inversions estrangeres.

Revolució Cultural. Conjunt de mesures adoptades per Mao Zedong després de recuperar el poder el 1966. Pretenia posar fi a la «contrarevolució» protagonitzada pel Govern reformista precedent i arrelar el comunisme. En realitat volia encobrir la lluita pel poder contra els sectors reformistes, que van ser feroçment reprimits. Com a resultat, es van destruir manifestacions artístiques del passat, llibres i temples budistes i taoistes, van augmentar l’escolarització i l’alfabetització sota el control estatal, i es van perseguir els intel·lectuals dissidents.

OJE. Organización Juvenil Española, fundada el 1960 amb l’objectiu de dedicar el temps lliure dels joves afiliats a tasques educatives i de servei als altres. Va servir de plataforma per difondre les idees del règim franquista.

Revolució dels Clavells. Cop d’Estat incruent promogut per l’Exèrcit portuguès el 25 d’abril de 1974 que va derrocar el règim dictatorial existent al país des del 1928.

Revolució Meiji (1868­1912). Transformació radical en la política i l’eco­

nomia del Japó. Va suposar l’establiment de reformes com ara la substitució de la monarquia feudal per un sistema parlamentari. També es va desplaçar l’economia agrària en favor d’una industrialització ràpida, que va convertir el Japó en una gran potència a l’àrea del Pacífic.

Rif. Regió muntanyosa marroquina, que formava part del Protectorat Espanyol. Estava habitada per població berber, que es va resistir feroçment a la dominació espanyola.

S

Sección Femenina. Organització femenina vinculada a la Falange Española que va potenciar el paper social de la dona com a mare i esposa, sacrificada i obedient, dedicada a les tasques domèstiques i sotmesa al marit.

Soviets. Assemblees de soldats, obrers i pagesos. Van sorgir durant la revolució del 1905 com a oposició al tsarisme i van exercir un paper decisiu a l’hora de derrocar­lo durant la revolució del 1917.

Tribunal Constitucional. Òrgan espanyol que s’encarrega de fer efectiu el compliment de les disposicions constitucionals.

Tercer Món. Denominació creada per l’economista Alfred Sauvy el 1952 per definir el conjunt de països subdesenvolupats. Assimilava aquests països amb el Tercer Estat anterior a la Revolució Francesa, i n’assenyalava l’explotació i oblit pel primer món capitalista i pel segon món comunista.

Tercer Reich. Imperi alemany. Aquesta denominació s’usa també per designar el període de domini nazi a Alemanya, comprès entre el 1933 i el 1945.

Trinxeres. Sistema defensiu que va donar lloc a una nova forma de fer la guerra en la qual els exèrcits combatents excavaven estretes rases enfrontades al terreny per protegir les tropes del foc de l’artilleria i de les metralladores. Aquesta modalitat va ser pròpia de la Primera Guerra Mundial.

Unió duanera. Zona formada per un nombre determinat de països que eliminen els aranzels comercials entre els membres i fixen aranzels comuns per a les mercaderies procedents d’altres països.

Arquitectura (I). Evolució estilística. El segle xix

Arquitectura de ferro i vidre

La Revolució Industrial va demandar grans construccions de tipus utilitari, com ara naus, estacions, fàbriques i mercats, en la construcció de les quals es van emprar materials nous, com el ferro colat, el vidre i el ciment. A Europa, aquesta arquitectura de ferro i vidre va donar lloc a edificacions insignes

Modernisme

Entre el 1890 i el 1910 també va sorgir a Europa un nou moviment, el modernisme, gràcies al qual l’art es va acostar al producte industrial.

1. Crystal Palace, de Joseph Paxton. Londres, 1851. Ferro i vidre.

2. Torre Eiffel, d’Alexandre Gustave Eiffel. París, 1887­1889. Ferro colat.

3. Magatzems Carson, de Louis Henri Sullivan. Chicago (Estats Units), 1889­1904. Formigó armat i vidre.

4. Casa Tassel, de Victor Horta. Brussel·les, 1892­1893. Pedra, ferro i vidre.

5. Casa Batlló, d’Antoni Gaudí. Barcelona, 1904­1906. Pedra arenosa, ceràmica, ferro i vidre.

(1 i 2), i a Amèrica, als primers gratacels (3)

Arquitectura (II). Evolució estilística. El segle xx

Racionalisme

A principi del segle xx va sorgir una concepció arquitectònica nova, el racionalisme, caracteritzada per l’abandonament dels excessos ornamentals i la simplificació de les formes.

• A Europa, aquesta tendència es va denominar funcionalisme, i les normes que tenia van ser el retorn als volums geomètrics elementals (cilindre, cub, esfera) i la valoració de la funció a què es destinava l’edifici (1)

• Als Estats Units va originar l’organicisme, que va pretendre integrar l’arquitectura a l’ambient natural i adaptar l’edifici a la personalitat dels ocupants (2)

Moviment Modern. Estil internacional

Entre el 1920 i el 1960, l’arquitectura racionalista es va estendre gradualment per tot el món. El resultat va ser un corrent arquitectònic, el Moviment Modern, de trets homogenis: superfícies llises i desproveïdes d’ornaments, ús del formigó i del formigó armat, amplitud espacial, etc.

1. Villa Savoye, de Le Corbusier. Poissy (França), 1928­1930. Formigó.

2. Interior de la Casa sobre la cascada, de Frank Lloyd Wright. Pennsilvània (Estats Units), 1936. Roca i formigó.

3. i 4. Seagram Building, de Mies van der Rohe. Nova York (Estats Units), 1954­1958. Acer i formigó armat.

5. Edifici de la Bauhaus, de Walter Gropius. Dessau (Alemanya), 1923­1926. Ferro, formigó armat i vidre.

Postmodernisme

En la dècada del 1970, la reacció enfront del Moviment Modern i l’estil internacional va originar el postmodernisme, que va fugir de les formes pures de l’arquitectura racionalista i va recuperar l’ornament i alguns elements del passat.

6. Portland Municipal Services Building, de Michael Graves. Oregon (Estats Units), 19801982.

7. Teatre Nacional de Catalunya, de Ricardo Bofill. Barcelona, 1991­1996.

Tardomodernisme

El tardomodernisme es va iniciar durant la dècada del 1980.

No renega del racionalisme del Moviment Modern, però advoca per una arquitectura més humana i l’ús d’elements tecnològics.

Des del naixement, ha donat lloc a tres tendències o estils: el high­tech (8 i 9), la desconstrucció (10) i la nova arquitectura orgànica (11 i 12)

8. Reichstag Dome, de Norman Foster. Berlín (Alemanya), 1999.

9. Aeroport de Barajas T4, de Richard Rogers. Madrid, 2005.

10. Museu Guggenheim, de Frank O. Gerhy. Bilbao, 1997.

11. Serpentine Gallery, de Toyo Ito. Londres, 2002.

12. Auditori de Tenerife, de Santiago Calatrava. Santa Cruz de Tenerife, 1997­2003.

Escultura. Evolució estilística. El segle xx

De la figuració a l’abstracció

En el segle xx, l’escultura s’ha mogut entre la figuració, el cubisme i l’abstracció; el buit i la massa; l’estatisme i el moviment; la representació d’objectes i persones, i la perfecció de les formes o l’expressió.

1. Cap de dona, de Pablo Picasso. 1909.

2. Home cactus II, de Juli González. 1939.

3. Dona caminant, d’Alexander Archipenko. Denver (EUA), 1912. Bronze.

4. Font, de Marcel Duchamp. 1917.

5. L’home que camina I, d’Alberto Giacometti. 1961.

6. Oval amb puntes, de Henry Moore. 1969.

7. Cap de la Montserrat cridant, de Juli González. MNAC de Barcelona, 1942.

Art digital

Durant les darreres dècades, l’ús de les noves tecnologies ha afavorit la creació d’obres digitals, dissenyades per ordinador amb un software de modelatge en 3D. Aquest és cas de l’artista francès Alain Vaissière, les creacions del qual estan influenciades pel pop art, la ciència­ficció i la moda.

Pintura (I). Evolució estilística. El segle xix. Impressionisme i postimpressionisme

En el darrer quart del segle xix, l’impressionisme francès va marcar l’inici de la pintura contemporània quan va afrontar el problema de captar la llum, els elements fluctuants i la variació d’un cap a l’altre del dia. Els pintors impressionistes van defensar la pintura a l’aire lliure i una temàtica centrada en el paisatge, executada amb una tècnica ràpida, de pinzellada desimbolta i espontània, i colors purs.

A partir de 1886, l’impressionisme va suscitar algunes reaccions negatives. Així, el puntillisme el va acusar de falta de rigor científic; per això, els puntillistes van usar una pinzellada en forma de punt. I el postimpressionisme va rebutjar el culte a la fugacitat; d’aquí que recuperés la importància del dibuix, el color i la forma, i es preocupés per l’expressivitat de les coses i de les persones il·luminades.

L’impressionisme va aprofitar les experiències de la nova òptica de Chevreul i Maxwell, segons la qual els colors es divideixen en primaris i complementaris o binaris. Seguint aquestes teories, el quadre impressionista es forma per la juxtaposició de pinzellades de colors purs que, contemplats de lluny, es fonen en la retina de l’espectador.

1. Impressió, sol naixent, de Claude Monet. Museu Marmottan Monet (París), 1872. Oli sobre llenç.

2. Avinguda de l’Òpera de París i plaça del teatre francès, de Camille Pissarro. Museu de Belles Arts de Reims (França), 1872. Oli sobre llenç.

3. El dinar dels remers, d’Auguste Renoir. Col·lecció Phillips (Washington), 1881. Oli sobre llenç.

4. Carrera de cavalls a Longchamp, d’Edgar Degas. Institut d’Art de Chicago (Estats Units), 1873­1875. Oli sobre llenç.

Impressionisme (continuació) Puntillisme

A Espanya, el màxim representant de l’impressionisme va ser el valencià Joaquim Sorolla, que va captar com ningú la llum mediterrània.

5. Passeig a la vora del mar, de Joaquim Sorolla. Museu Sorolla (Madrid), 1909. Oli sobre llenç.

6. Tarda de diumenge a l’illa de la Gran Jatte, de Georges Seurat. Institut d’Art de Chicago (Estats Units), 1884. Oli sobre llenç.

Postimpressionisme

7. Els jugadors de cartes, de Paul Cézanne. Museu d’Orsay (París), 18901892. Oli sobre llenç.

8. La muntanya de Sainte-Victoire, de Paul Cézanne. The Barnes Foundation. Merion (Estats Units), 1895. Oli sobre llenç.

9. Arearea, de Paul Gauguin. Museu d’Orsay (París), 1892. Oli sobre llenç.

10. El Crist groc, de Paul Gauguin. Museu Albright­Knox (Estats Units), 1889. Oli sobre llenç.

11. Els gira-sols, de Vincent van Gogh. Nova Pinacoteca, Munic (Alemanya), 1888. Oli sobre llenç.

Pintura (II). Evolució

estilística.

El segle xx. Els ismes. Les primeres avantguardes

A principi del segle xx es van iniciar les primeres avantguardes; és a dir, moviments artístics que buscaven una ruptura radical amb els models artístics tradicionals. Tot i la transcendència posterior, algunes van tenir una vigència curta. Els moviments pioners van ser el fauvisme i l’expressionisme alemany, sorgits cap al 1905, que van centrar l’atenció en l’ús arbitrari del color i en l’expressió de les emocions, respectivament. Molt aviat els seguiren el cubisme (1907), que va trencar amb la perspectiva heretada del Renaixement; el dadaisme (1916), que va reivindicar la irracionalitat, i el surrealisme (1924), que va intentar expressar el subconscient. Finalment, l’abstracció va eliminar les referències al món real. Alguns pintors van militar en diversos corrents al llarg de la vida.

Iniciat per Picasso en Les senyoretes del carrer d’Avinyó, el cubisme va desenvolupar una visió mòbil, en representar un rostre simultàniament de cara i de perfil perquè l’artista s’ha mogut durant la realització del quadre, i desenvolupada en el temps, en mostrar en un mateix quadre posicions diferents d’una model que es mou en l’espai. El resultat és una visió diferent de la de la pintura tradicional.

6. Les senyoretes del carrer d’Avinyó, de Pablo Picasso. Museu d’Art Modern de Nova York, 1907. Oli sobre llenç.

7. Tres músics, de Pablo Picasso. MoMA (EUA), 1921. Oli sobre llenç. Cubisme sintètic.

1. Dona amb barret, d’Henri Matisse. Col·lecció particular. 1905. Oli sobre llenç.

2. El crit, d’Edvard Munch. Museu Munch d’Oslo (Noruega), 1893. Oli, tremp i pastel sobre cartó.

3. Doble retrat, d’Oskar Kokoschka. Museu Folkwang, Essen (Alemanya), 1912. Oli sobre taula.

4. Senecio, de Paul Klee. Kunstmuseum de Basilea (Suïssa), 1922. Oli sobre llenç.

5. Cases de Munic, de Vasili Kandinski. Museu de Wuppertal (Alemanya), 1908. Oli sobre cartó.

La núvia despullada fins i tot pels solters (El Gran Vidre), de Marcel Duchamp. Museu d’Art de Filadèlfia (EUA), 1915­1923. Oli, làmina de plom, fil d’aram de plom i vernís sobre plaques de vidre.

8. El fill de l’home, de René Magritte. Col·lecció privada. 1964. Oli sobre llenç.

9. Els nuvis de la torre Eiffel, de Marc Chagall. Centre Pompidou de París (França), 1938. Oli sobre llenç.

10. La persistència de la memòria, de Salvador Dalí. MoMA de Nova York (Estats Units), 1931. Oli sobre llenç.

11. Composició en vermell, groc, blau i negre, de Piet Mondrian. Gemeentemuseum (la Haia), 1921. Oli sobre llenç.

12. Composició VIII, de Vasili Kandinski. Museu Solomon R. Guggenheim, Nova York, 1923. Oli sobre tela.

13. Dona i ocells a punta de dia, de Joan Miró. Fundació Joan Miró, Barcelona, 1946. Oli sobre llenç.

Guernica, de Pablo Picasso. Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (Madrid), 1937. Oli sobre llenç.

Guitarra i pipa, de Juan Gris. Museu d’Art de Dallas, 1913. Oli sobre llenç.

Pintura (III). Evolució estilística. Les tendències de l’art actual

A partir de 1945, París va perdre la primacia de l’art contemporani, que va passar a Nova York. Mentrestant, l’herència de les primeres avantguardes es va consolidar; sobretot, la procedent del cubisme, del surrealisme i de l’abstracció. Els moviments pictòrics es van succeir a partir d’aleshores amb una rapidesa inusitada. Així, en l’expressionisme abstracte novaiorquès, els pintors es van deixar dur per l’impuls; en l’informalisme europeu, en els dos corrents, expressionista i matèric, van reivindicar la textura dels materials; en la neofiguració van recuperar la figuració, i en el pop art es van inspirar en la societat de masses.

Expressionisme i informalisme

1. Illes grogues, de Jackson Pollock. Tate Gallery de Londres (Regne Unit), 1952. Oli sobre llenç.

2. Bertelé com a ram florit Retrat de Parade, de Jean Dubuffet. National Gallery of Art, Washington (Estats Units), 1947. Oli, guix i sorra sobre llenç.

A Espanya, l’informalisme va originar dos corrents: un d’expressionista, representat per Manuel Millares, i un altre de matèric, que va introduir materials nous i el pintor més destacat del qual va ser Antoni Tàpies.

Neofiguració

i pop art

5. Tryptich maig-juny 1974 (detall), de Francis Bacon, 1977. Col·lecció particular. Oli sobre llenç.

6. Llavis, d’Andy Warhol. Col·lecció privada, 1962. Polímer sintètic sobre llenç.

7. Les quatre estacions (detall), d’Eusebi Sempere. Museu Fundació Juan March, Palma, 1980. Guaix sobre taula.

3. Quadre 66, de Manuel Millares. Ludwigshafen Wilhem­Hack. Oli sobre jute.

4. Silueta dempeus, d’Antoni Tàpies, Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), 1987. Tècnica mixta.

Des de final de la dècada de 1960 i en la dècada de 1970 van sorgir noves tendències artístiques. L’op art, o art òptic, va proposar efectes visuals aconseguits a través de línies i colors plans; el minimalisme va reduir les formes artístiques a figures geomètriques simples o a la mínima expressió, i l’hiperrealisme, un corrent nascut a l’Amèrica del Nord a final de la dècada del 1960 per influència de la fotografia, va representar objectes quotidians de forma fidel i escrupolosa. Durant les darreres dècades s’aprecia un determinat esgotament. El resultat és l’anomenat art postmodern, caracteritzat per l’eclecticisme i la llibertat creativa, i noves formes d’art: interactiu, net art, art de carrer, land art, etc.

Op art i minimalisme

Hiperrealisme

10. Mark, de Chuck Close. MoMA de Nova York (Estats Units), 1978­1979. Acrílic sobre llenç.

11. Madrid desde Capitán Haya, d’Antonio López. Museu Nacional d’Art Reina Sofía, Madrid, 1987­1996. Oli sobre llenç adherit a taula.

8. Vega-Nor, de Victor Vasarely. Albright­Knox Art Gallery, Buffalo (Estats Units), 1969. Acrílic sobre llenç.

9. Tin Lizzie, de Jules Olitski, 1962.

Art postmodern

Neoexpressionisme

Transavantguardisme

Noves formes

12. Partisà, de Georg Baselitz. 1965. 13. Crani de lleó amb brot, de Miquel Barceló. 1997.

14. El flautista, de Sandro Chia. 1983. 15. 401 (K), de C. J. Burton.