I LA SORTIDA DE LA CIUTAT
Faré tard! He perdut més temps del que calia llegint els últims correus que m’han arribat. N’hi havia un altre d’aquell ximplet que no es cansa de preguntar-me sempre el mateix: «I tu, Felip, que et penses que ets tan llest, et veuries amb cor de trobar una agulla en un paller?». Quina bestiesa! Ni em penso que sigui tan llest, jo, ni se m’ha acudit mai buscar cap agulla en un paller, ni… Toco de peus a terra, miro el rellotge i m’esvero perquè recordo que avui la meva Vespa, tan eixerida, no em podrà treure les castanyes del foc. Fa un parell de dies no hi va haver manera d’engegar-la, pobrissona, per més que li ho demanés amb bones paraules. I no vaig tenir cap més remei que ferla visitar pel mecànic del barri, que és el seu metge de capçalera i que la coneix com si l’hagués fabricada. L’home se la va mirar, li
9
10
va prendre el pols, la va auscultar i em va dir que aquest cop tenia mala peça al teler i que, si volia que tornés a córrer, necessitaria no sé quants recanvis, fins que, confidencialment, i en veu baixa, perquè la motocicleta no el sentís, em va assegurar que, si li’n comprava una de nova, ell mateix portaria aquella desferra a l’abocador municipal. I, sense deixar de parlar, em va fer l’article d’unes que tenia al taller i que feien goig, de tant que brillaven. I quan ja m’havia mig convençut, se’m va encendre la bombeta i no em vaig estar de preguntar-li què hi feien, al seu taller, si eren tan noves, modernes i esplèndides… —Home! Alguna pega han de tenir, per noves que siguin —va aclarir—. Una posada a punt, una revisió dels frens, de la part elèctrica, de… D’una cosa o altra hem de viure els pobres mecànics! S’acabava de ficar de peus a la galleda. Ja l’havia enxampat. —I què en trauré, de comprar-ne una de nova, si al cap de quatre dies també te l’hauré de portar perquè la revisis? Hi ha crisi i no vull llançar la casa per la finestra! Ja me l’estàs apedaçant!
12
Vam discutir una estona. Ell em volia fer entendre que arriba un dia que qualsevol estri, aparell o màquina s’espatlla i diu prou perquè ja ha fet atots. I jo insistia que, si es veia amb cor de tornar-la a posar en forma, no hi havia cap motiu per desdinerar-me: si feia deu anys que em portava a tot arreu, per què no m’hi podia continuar portant si ell tenia les eines, la paciència, la tècnica, l’experiència i la saviesa per arreglar-la? Amb aquells afalacs li vaig tocar la fibra sensible, el vaig convèncer i se la va quedar. Val a dir que feia pena al costat d’aquelles altres que enlluernaven, però jo aquesta Vespa la vull perquè em porti amunt i avall de la ciutat, per esquivar cotxes i autobusos, per empaitar delinqüents i aparcar en un espai mínim, no pas per fer dentetes a ningú, com si fos una criatura: «Elis, elis, jo tinc una moto molt guai, i tu no…!». Si a mi em fa servei tal com està, per què l’he de canviar? I ja que vam quedar que la revisaria de cap a peus, que substituiria tot el que convingués, i més i tot, i que la tindria en observació tres o quatre dies, avui, que la necessitaria més que el pa que menjo perquè me’n vaig de vacances a Morvià, convidat a
la masia del vell Pedrós, avui, precisament, no tinc cap més remei que córrer a buscar el cotxe de línia, un autobús que si no arribo a l’hora a la parada no m’esperarà. M’he d’espavilar. He tancat portes i finestres, tinc la motxilla a punt amb la mica de roba per canviar-me i… Torno a mirar el rellotge. Faré salat! Així que, a grans mals, grans remeis! Obro la llibreta d’adreces, busco un número de telèfon i, quan el trobo, truco. A l’altra banda una veu em fa saber que parlo amb el taxista Bonavista. Li pregunto si està ocupat, i ja que em diu que no, li concedeixo cinc minuts. —No et torbis, que t’espero davant de casa! En els tres minuts i mig que ha trigat a arribar, recordo com ens vam fer amics. Ja fa un parell d’anys; jo era a l’aeroport del Prat per vigilar que no s’escapés un estafador que volia vendre la Sagrada Família a uns turistes despistats. Una boira espessa no deixava aterrar ni enlairar-se cap avió, de manera que vaig fer petar la xerrada amb uns taxistes que esperaven uns clients que encara tardarien a arribar. Quan van saber a què em dedico, em van explicar que a tots tres, que tanquen el cotxe al mateix garatge,
13
14
els havia passat un cas semblant un parell de vegades. De bon matí, quan anaven a buscar el cotxe per sortir al carrer i treballar, trobaven un grapat d’euros sobre el seient. El primer cop, tots tres havien pensat que els havien caigut de la butxaca el dia abans, però quan el fet es va repetir, van pensar i endevinar que es tractava d’una mena de propina, donatiu o, millor encara, d’una compensació per alguna cosa que, de moment, no sabien què podia ser. Tots tres deien que, cada cop que trobaven diners al seient, el seu cotxe semblava més net, polit i perfumat que de costum, però també es van fixar que algú l’havia fet córrer de nit perquè el comptaquilòmetres en marcava una pila més dels que havien anotat el dia abans a l’hora de plegar. Un misteri que, evidentment, vaig resoldre així que em van demanar que investigués el cas. Només vaig haver de passar unes quantes nits ben amagat a la part de darrere d’un d’aquells taxis a l’espera que hi hagués sort i la cosa, tal com esperava, es repetís. I es va repetir. Així doncs, una d’aquelles nits que m’estava mig ajagut on posen els peus els passatgers, vaig sentir que algú obria la porta del taxi i que, de seguida, es posava a ma-
nipular uns cables per fer un pont i posar-lo en marxa. L’intrús no va poder arribar al carrer que jo ja m’havia redreçat i, tot agafant-lo pel ganyot, l’acusava: —Ja et tinc, pispa, més que pispa! Lladregot de taxis! L’home no es va resistir ni un segon i va frenar. Tremolava com una fulla d’arbre i em va fer pena quan el vaig veure tan desgraciat i desvalgut. Va cantar de pla abans que el cosís a preguntes: —Sóc… Sóc taxista, jo… Però a casa ens ha caigut la desgràcia a sobre… He tingut la dona i la sogra molt malaltes, i he gastat tants diners en medicaments i operacions que he perdut el taxi perquè no he pogut pagar el préstec amb què l’havia comprat, i… Tot allò, que hauria pogut semblar una comèdia o el conte de la llàgrima, sonava tan de debò que me’l vaig començar a creure, disposat a escoltar-lo fins al final. —…com que sé els costums d’uns quants companys, ja fa una temporada que espero que un d’ells tanqui el cotxe i se’n vagi a dormir per ocupar-lo i sortir a fer uns quants serveis… Sempre he anat amb molt de compte per tornar-lo de matinada i sense
15
cap rascada. Llavors, deixo uns quants euros dels que he guanyat sobre el seient, com a compensació pel combustible que he gastat. De vegades, fins i tot omplo el dipòsit de gasoil, perquè no hi perdin res… Mai no he volgut perjudicar ningú, perquè estimo la professió, els cotxes i respecto, sobretot, els companys, i… Em vaig emocionar. Més, encara, quan va afegir que ja s’ho temia, que tard o d’hora l’enxamparien, però que no li feia res anar a la presó si amb això havia pogut salvar la família, que ja començava a refer-se. Què havia de fer, jo? Si el portava a visitar l’inspector Crostó, segur que el tancarien a la garjola. I ara! I només se’m va acudir que tornés a engegar el vehicle i que tots dos anéssim a visitar el propietari del taxi. La vaig encertar. D’entrada, l’amo, quan va veure el taxi davant de casa seva, va agafar una enrabiada que li va anar passant a mesura que jo li explicava tota la història, a peu dret. Aviat es va estovar del tot, va abraçar el col·lega que li feia servir el cotxe d’amagat i li va dir que el perdonava de tot cor. Es coneixien i sabia que era un bon professional. El va renyar amistosament:
17
18
—I per què no ens ho deies, que les passaves tan magres? Ens va fer entrar i vam seure una bona estona a la sala d’estar. Vam parlar de les famílies, de futbol, de la crisi i, al final, quan ens en vam anar, tots plegats érem més amics que mai. L’amo del taxi ens va assegurar que parlaria del cas amb els altres col·legues i que entre tots trobarien una bona solució a aquell cas. Aquella nit em vaig ficar al llit més content que unes pasqües. L’endemà, i només en cinc minuts, tots els afectats es van posar d’acord per decidir que aquell pobre home fes servir cada nit un dels seus cotxes de manera legal, amb papers i contractes firmats, i que, de dia, substituís qualsevol d’ells que hagués de fer una gestió, visitar el metge o anar de vacances. D’aquesta manera, i ja que no tenia mandra, podria treballar moltes hores i aviat faria prou diners per recuperar el vehicle que havia perdut. I les coses van anar així, sobre rodes, i no és gens estrany tractant-se de taxistes. He, he! Ja ha passat un temps, de tot això, i em consta, perquè ell mateix no para de repetirm’ho cada vegada que coincidim, que gràcies a l’ajuda i la comprensió de tots plegats
va recuperar la tranquil·litat i el cotxe que havia perdut. Ara és un dels taxistes més feliços del món i no rondina mai per més paquets que li carreguin al cotxe, per més mal humor que tinguin els clients, ni per si algú hi entra amb les sabates enfangades i li embruta la moqueta… I em consta que no té un no per a aquells que el paren i li demanen que els porti a l’hospital i li diuen que ja li pagaran un altre dia perquè no en tenen ni cinc. Se’n fa càrrec i sempre els desitja de tot cor que les coses s’arreglin. El taxista Bonavista, que ara arriba, és una bona persona. El trajecte no ha estat gaire llarg i no hem parat de parlar en tota l’estona. M’ha agradat molt saber que tot funciona i que, dins la modèstia, viu com un rei: la família torna a tenir salut, el nen va a escola i aprèn tot el que li ensenyen, ell mereix el respecte dels seus col·legues i cada dia té més clients. I quan ha sabut que anava a buscar el cotxe de línia, s’ha ofert per portar-me fins al meu destí amb el taxi. —I ara! Tu ets un taxista urbà i no vull que surtis de Barcelona —he replicat. Per sort, només li havia dit que volia anar a la parada dels cotxes de línia, no pas que
19
20
el meu destí final era Morvià. Si ho arriba a saber, m’hi porta tant sí com no. Durant el trajecte m’he fixat que no havia engegat el taxímetre, i ja m’he ensumat que volia portar-me a lloc sense cobrar. Quan hem arribat i m’he queixat, ell, vinga riure. I m’ha fet envermellir quan m’ha dit: —Com vols que cobri una carrera tan curta al meu salvador, el gran detectiu Felip Marlot! I ha sortit del taxi per abraçar-me i desitjarme que em provin les vacances. M’ha recomanat que descansi, que oblidi els problemes de cada dia, que camini pel bosc, que olori les floretes, que escolti el cant dels ocells i que em protegeixi de les picades de les abelles. I és que aquest bon taxista, a més d’un gran conductor i una molt bona persona, és tot un poeta. Veig com s’allunya i que atura de seguida el vehicle perquè algú ha aixecat el braç per demanar els seus serveis. Ja sóc, doncs, a la parada del cotxe de línia que m’ha de portar a Morvià. Si en feia, de temps, que no utilitzava cap transport públic per sortir de Barcelona. Ni tan sols el tren! Per quilòmetres que hagués de fer, la meva estimada Vespa m’hi portava encara que fos amb penes i treballs.