La perla del desert

PRÒLEG En Franc caminava de banda a banda del menjador. Feia breus minuts que la llevadora havia entrat a l’habitació del costat. La cambra dels pares d’en Franc era la més àmplia de la masia.

Estaven preparant la taula per dinar quan la seva dona havia trencat aigües. Ja feia hores que dilatava, però no tenia dolors.

Estava preocupat per la Isabel. Pensava que encara eren massa joves per a la responsabilitat que això comportava.

Tots els amics encara eren solters i ell els envejava. Aquella llibertat de no haver de compartir decisions amb ningú era una renúncia que li costava d’assumir.

La llevadora no va tardar gaire a cridar: —Ja està. És un nen. El cordó ja és fora.

Va entrar amb una mica de por tot aguaitant per la porta. La Isabel estava amb la seva mare. Se la veia tranquil·la i relaxada; no feia la sensació d’haver patit gaire. S’hi va apropar i li va fer un petó al front. Es va girar i va veure el fill. Uns ulls grossos dominaven tot el nadó. Damunt de la tovallola estava completament nu. Una emoció immensa es va apoderar d’ell. Notava un lligam amb aquell infant.

Era com si formés part d’ell mateix. Una sensació d’empatia cap a aquell nou ésser l’acaparava. Sabia que aquella nova criatura seria la principal raó per viure.

11

Es va girar cap a la seva esposa. Tots dos van somriure amb complicitat. Tenien un projecte més en comú que els feia sentir-se més units que mai. Els ulls de la Isabel estaven radiants. Desprenien una mirada de felicitat retinguda durant nou mesos. Mai no podria oblidar aquella mirada.

La llevadora havia entrat amb un cubell d’aigua calenta i es va posar a netejar el nen. La dona manipulava el nadó amb una gran seguretat. El nen plorava amb el contacte amb l’aigua. De sobte es va parar en sec i li va mirar el paladar.

—Déu meu! És la creu de Caravaca.

12

CAPÍTOL 1 Barcelona, 19 de febrer de 1903

N

o era fàcil caminar amb el feble enllumenat del carrer.

Avançava pensatiu amb poca convicció deixant-se portar pels pensaments que l’angoixaven. No comprenia com en poc temps la seva vida havia canviat tan ràpidament.

En Franc provenia d’un poble del centre de Catalunya.

Els pares posseïen prou terres per no haver de preocupar-se de treballar per als grans propietaris de la localitat. Ell i el seu germà s’ho feien tot. Els millors amics que tenia eren tots del voltant. Els agradava conrear la terra i aviat havien deixat els estudis. Per sort, els pares li havien pogut donar estudis amb el mestre del poble més temps que a la resta d’amics. Va somriure en pensar en algun cop de regle que li havia caigut per buscar brega amb els companys. Sempre va veure clar que el cultiu de la terra era el seu futur i l’estudi en què tant insistien els pares era una fal·làcia.

Després de l’escola havia estat una mica bala perduda.

Li agradava la gresca amb els amics, i més d’una vegada el pare li havia estirat les orelles.

Quan va conèixer la Isabel tot va canviar. Ella era una persona més centrada. Pertanyia a una família de les impor13

tants del poble. Ell se’n va enamorar la primera vegada que la va veure. La família d’ella no el va acceptar mai.

L’embaràs l’havia agafat molt de sorpresa, com totes les coses que li havien succeït després. Ara, submergit en la penombra, el món no semblava tenir arrels, se sentia abandonat a la seva sort, deslligat del poble i de la família.

Sempre havia pensat que ell era una persona que dominava els esdeveniments del dia a dia i que tot al seu voltant estava controlat.

Feia pocs dies que tenia feina a la fàbrica de pasta de la família Nonell, al carrer de Sant Pere Més Baix. No era lluny del seu nou habitatge de lloguer. Li semblava que per fi la tranquil·litat tornava a la seva vida. Un treball de poca complicació i a la vegada amb un capatàs agradable i que li feia la impressió de ser bona persona. S’havia fet amic del fill de la casa, l’Isidre, que tot el dia estava dibuixant. Ell no havia vist mai una persona amb aquella capacitat de dibuixar els sentiments que expressaven els personatges que sortien del carbonet. No comprenia per què li agradava tant dibuixar aquelles gitanes. Gaudia molt quan li explicava coses de París. De les aventures que contava, algunes coses costaven de creure, i a ell, que provenia d’un poble tan petit, encara més. Tant, que de vegades pensava que li prenia el pèl. Les històries dels amics al Moulin de la Galette li semblaven com a mínim demencials. Les recordava ara amb tranquil·litat i no podia fer altra cosa que somriure.

Avui cercar feina no costava gaire, però trobar un bon ambient de treball era d’allò més difícil. A Barcelona, al 14

contrari que al poble, els ambients sindicalistes radicals estaven creant moltes tensions. Pensatiu, va fer un mig somriure en veure la cantonada del carrer a prop del seu nou habitatge. No era el tipus d’habitatge al qual estava acostumat. Al poble gaudia de la casa pairal, però tant la Isabel com ell havien hagut de fugir. La pressió fanàtica sobre el fill s’havia fet insuportable. A més, la darrera discussió amb la família de la Isabel va ser èpica. Encara que la família d’ella tingués diners, no deixaria que ningú manipulés la seva vida.

En girar la cantonada va observar un moviment inusual de gent. Els ulls van expressar un moviment d’alerta. La intranquil·litat es va fer patent al seu rostre. Una gran quantitat de persones estaven esperant a l’entrada de l’escala.

La gent feia molt d’enrenou i ell no va preguntar què havia passat. Ho sospitava.

Ràpidament es va fer lloc i va pujar les escales. Ell i la dona havien trobat un segon pis que en realitat era un tercer, ja que hi havia una planta baixa. Era una escala típica de la Barcelona de començaments de segle. La construcció era molt barroera, sense cap atractiu especial. Quan plovia apareixien humitats a les parets i quan feia vent el corrent d’aire que hi havia a la casa es feia insuportable. Es va fer pas com va poder fins a acostar-se al seu pis. Hi havia gent que li semblava conèixer i el deixava passar, però n’hi havia altra que no havia vist mai. Quan passava sentia com la gent comentava: «És el pare». Una senyora el va estirar de la màniga i li va dir: «Si us plau, al meu marit li queda 15

poc». La situació era angoixant. Va pensar que amb el pas de les hores es calmaria. Però sabia que demà seria pitjor.

Va trucar a la porta i es va fer entendre perquè la hi obrissin. Es va haver d’esperar una estona. La Isabel per fi la hi va obrir.

Com va poder, va entrar i va empènyer la porta fins a tornar-la a tancar. Va fer córrer la balda i en girar-se va mirar fixament la seva dona i va preguntar: —Com ha passat?

—Ha anat molt ràpid. Aquest matí ha vingut la veïna de dalt. No volia deixar el nen sol, feia mal temps i havia de sortir a comprar. Sembla que se l’ha emportat a casa. El marit d’aquesta noia és tísic i està molt malalt. Ha tingut una estona el nen. Després d’això ha començat a dir que es trobava millor. Diu que s’ha curat.

L’expressió de la cara d’en Franc no podia demostrar més frustració i neguit. La vida tornava a fer-se costa amunt. La Isabel va persistir amb l’explicació.

—La veïna ha vist la creu de Caravaca al paladar del nen i ha començat a dir que tenia poders. La veritat és que la dona estava eufòrica i no he pogut convèncer-la que no escampés la notícia. Els primers parents malalts han començat a venir i ha estat un no parar d’arribar gent.

Se la va mirar pensatiu. Ell ja coneixia com anava tot el procés. En sis mesos era la tercera vegada que això passava.

Per primera vegada començava a dubtar. La gent era molt supersticiosa. Creure en els poders curatius d’un nen només podia ser fruit de la desesperació de les persones 16

amb familiars malalts. Però quan la gent començava a dir que el nen curava de gràcia, un riu de gent volia tocar el seu fill. Caldria tornar a fugir. Es va enfrontar a les famílies, perquè havien insinuat de fer negoci de la situació, però ell no creia en muntatges i calia preservar el fill d’aquestes situacions. Un munt de gent malalta tocant el nen no era una visió agradable.

Els pensaments corrien com un llamp. No tenien manera de dissimular aquesta creu. La gent més supersticiosa creia fermament que aquesta creu en el paladar era un senyal diví. Encara recordava quan, en néixer el nen, al poble, la llevadora es va posar a cridar com una possessa. Se’ls mirava com si els hagués tocat alguna mena de tómbola. I ell només pensava que no entenia res i se la mirava preocupat per les possibles conseqüències per a la salut del nadó.

Ara ja no sabia què creure. Era la tercera vegada que algú deia que el seu fill curava per gràcia en sis mesos. Li caldria reflexionar sobre tot això, però aquesta nit haurien de fugir de nou. Abans que la policia preguntés què estava passant i mig Barcelona vingués a demanar-li que sanés algú altre. O que el rector de torn li recordés que això podria ser cosa del dimoni i que millor que s’emportessin el nen una temporada per estudiar el cas. Ja havia sentit rumors de nens que sortien de les cases i desapareixien en estranyes circumstàncies. Catalunya estava molt alterada pels rumors que corrien sobre la desaparició de nens que després es dessagnaven per vendre’n la sang a la gent que patia la tisi. Aquesta tuberculosi estava afectant també la 17

salut de les persones amb més poder adquisitiu. Una manera d’allargar el temps de vida del pacient era beure sang sana. La dels nens i els nadons semblava la més bona. Els diaris anaven plens de nens que havien desaparegut. Existia tota una psicosi entre les mares i de vegades qualsevol estrany que s’apropava al fill provocava reaccions exagerades. En alguna ocasió alguna persona innocent que s’havia aproximat en excés a algun nadó n’havia patit les conseqüències i quasi havia estat linxada.

Era necessari afanyar-se. Ell i la dona havien començat a fer l’equipatge. Ara no hi havia temps de pensar. Potser la família Nonell els acolliria aquella nit i demà caldria buscar un altre lloc. Potser l’Isidre els deixaria passar la nit a l’estudi on pintava. Seria necessari inventar una bona història.

La fàbrica no era lluny; segur que les tafaneries s’estendrien pel barri.

Aquell febrer era més fred del que podia recordar. La nit era fosca, però calia anar ràpid.

—Sortirem a la matinada. Ara deixem-ho tot preparat i anem a dormir.

Es va abraçar a la dona. Coneixia aquella mirada. Tots dos començaven a entendre que aquella situació els estava complicant molt més la vida del que mai havien pensat.

Es van mirar. Havien de ser molt més curosos i aprendre a passar desapercebuts. La convicció de tots dos va quedar palesa.

18

CAPÍTOL 2 Freixenet, dotze anys després

S

e’l va mirar als ulls. Aquells ulls blaus es van clavar fixament en els seus. La ràbia el superava. Un sentiment destructor li sorgia des del seu interior més profund. Va tancar el puny i amb tota la força el va llançar directe cap a la cara d’aquell nen estrany. En cap moment no va veure ni un símbol de feblesa o de por en aquell rostre. Va detenir el puny a pocs centímetres de la cara. Una cara impassible se’l va mirar. No hi havia por en aquella mirada.

Tot el grup de nens que estaven mirant l’espectacle van passar d’un estat de total excitació a un de total perplexitat.

Aquell nen havia arribat a l’escola ara feia pocs dies i havia trencat tots els esquemes que funcionaven en aquell col·legi. I ara fins i tot en Joan havia tingut una actitud totalment diferent de la que habitualment tenia.

La Júlia se’l va mirar i encara que només tenia dotze anys notava que aquell noi era diferent. Quan parlava, dictava sentència i no permetia cap tipus de discussió. Com si tingués el poder de la veritat, com si sabés més enllà del que ella podia entendre. A classe, quan es va incorporar el primer dia, ja la va impressionar la seva mirada. En cap 19

moment no es va mostrar tímid, ans al contrari. Els ulls blaus de mirada intensa t’escrutaven i semblaven endinsarse als teus pensaments més íntims. No era gaire alt, ni fort, però els seus cabells rossos no et deixaven indiferent. Tenia el posat dels escolanets que veia a les estàtues de l’església del poble. Quan el mirava, li creava una sensació de confiança i honradesa que feia que confiés en ell.

El que més la sobtava era com prestava la màxima atenció a la professora. Ell sempre atent estava contínuament pendent de tot el que explicava. Tot sovint alçava la mà, però no per fer preguntes, sinó per fer aportacions que la professora comentava. De vegades, fins i tot, es produïen col·loquis pels quals a poc a poc els alumnes anaven perdent l’interès i es convertien en converses amb la professora que aquesta havia d’interrompre perquè la classe, lentament, es desmarxava.

Avui en Joan no havia pogut més, potser per gelosia, potser per ràbia. S’adonava de com aquell nen li prenia el lideratge de l’aula primer i del pati després. La Júlia ho sabia d’altres vegades; en Joan no ho suportava. Ja havia situat alguns companys, fins i tot més grans que ell, al seu lloc. Sempre li havia agradat demostrar que qui manava era ell. La situació que s’havia produït en aquell esbarjo li havia vingut a tomb. Tot just quan van començar a organitzar el joc, va decidir que en Miquel, un nen a qui feia la guitza des que es coneixien, avui no jugava. Ja feia uns quants dies que li estava amargant la vida d’una manera molt més intensa. El costum d’en Miquel d’anar sempre molt brut 20

no l’ajudava pas a estar ben integrat amb la resta de companys. Sovint era un nen a qui es veia jugant en un racó o altre del pati perquè en Joan el rebutjava. Però avui havia estat especialment cruel. La Júlia se sentia indignada amb el tracte que en Joan havia donat sempre a aquell nen. No s’ho mereixia de cap de les maneres.

La Júlia sols tenia dotze anys, però ja coneixia com de dura podia ser la relació amb els companys de l’escola. Li encantava la relació amb la resta de nenes de la classe.

Parlar i parlar amb les companyes era la millor distracció.

Per la seva edat era alta i esvelta, molt bonica, i això la feia destacar per damunt de les altres companyes. La cabellera llarga i bruna li rellançava una cara amb les faccions molt marcades i inquisidores que li donaven una bellesa natural.

Però des de feia uns dies se la veia entristida. Les companyes es ficaven amb ella. No sabia per què, però intuïa una mena de gelosia instintiva a la resta d’amigues. Primer va pensar que era perquè els pares eren de les famílies més benestants del poble. Però aviat va descobrir que aquest no era el tema. Procurava pentinar-se i vestir d’una manera que l’ajudés a passar inadvertida, però així i tot no aconseguia tornar-se a integrar al grup. Ja feia dies que el seu aïllament durava i quan per fi podia parlar amb algú, encara que fos un nen, es produïa tot un moviment per part de les que abans eren les seves amigues que feia recular qualsevol relació. Quan això no funcionava, recorrien a en Joan. Aquest nen feia i desfeia al pati i era fàcil de manipular per part de les seves excompanyes. En Miquel, com ella, 21

ho estava passant malament. Feia temps que havia caigut en desgràcia també amb la resta de companys. La intervenció del nen nou va ser ràpida. Encara li ressonaven les paraules a l’orella: «En Miquel juga i no t’ho tornaré a repetir». Mai ningú no s’havia dirigit amb aquesta autoritat i seguretat a en Joan. Ara recordava la cara d’espant i sorpresa que li va quedar, molt a prop que succeís allò que era inevitable i que un esclat de violència tornés a tenir de protagonista aquell personatge. Però inexplicablement el puny d’en Joan va parar a pocs centímetres de la cara i el seu espant es va convertir en sorpresa. La valentia davant de la injustícia d’aquell nen l’havia impressionat, però sobretot l’havia encuriosit.

A una nena com ella li era molt difícil fer-se amiga del nen nou. Un aproximament no casual podria portar les seves amigues a difondre que eren promesos o que li agradava. Però el volia conèixer, saber molt més d’ell. La seva curiositat femenina l’obligava a investigar. Havia de pensar amb enginy el seu apropament. Ser amiga d’aquest nen després del que havia fet per en Miquel li podria reportar un aliat molt valuós.

Dues professores amb una tassa a la mà miraven per la finestra. La més jove, en veure l’enrenou, va sortir volant alarmada pel possible altercat que ara es produïa al pati de l’escola. Ella va restar impassible al davant de la finestra.

Eren molts anys de professora al centre i li havien ensenyat a deixar a la joventut aquests petits conflictes de pati. L’escola feia poc temps que tenia dues professores. Ella recordava 22

com durant un període molt llarg havia estat sola. Tenia present en la memòria el seu historial educatiu i com s’havia anat habituant a les petites trifulgues de pati i com, a poc a poc, s’havia tornat més calmada i havia deixat que els problemes més banals es resolguessin sols. De sobte va centrar la seva atenció en aquell nen nou. Feia molt temps que els nens l’havien deixat de sorprendre. La veritat era que estava contenta de tenir aquell nen a l’aula. Tenia un interès per les explicacions que la motivaven a augmentar el nivell de les seves exposicions, fins i tot, de vegades, amb paraules erudites que quedaven lluny de l’abast de la comprensió de la gran majoria d’alumnes de la classe. No li importava si els altres alumnes seguien la classe; ella sentia una autosatisfacció personal.

No obstant això, notava quelcom especial en aquell nen. La sensibilitat per l’estudi i la predisposició cap a l’aprenentatge el feien destacar, però hi havia alguna cosa més que no aconseguia encertar.

Havia de confessar-ho interiorment. Feia temps que l’educació l’havia deixat d’interessar. Estava ja pensant en el temps que li quedava per a la jubilació. N’havia donat la culpa a la terrible artrosi que patia. De vegades li era impossible poder agafar el llapis i, encara menys, escriure amb el guix a la pissarra.

A poc a poc el dolor havia anat augmentant, al mateix temps que l’interès per comprometre’s en la tasca escolar havia anat disminuint. Ella en donava la culpa a la maleïda malaltia. Però ara es trobava molt millor. No tenia cap 23

dolor. Això tampoc no li havia tornat les ganes de millorar en el treball escolar. Es va tornar a mirar el nen nou.

Recordava perfectament el primer dia d’escola i com li va estrènyer la mà en forma de presentació. Sols estrenyent-li la mà, les sensacions van ser positives. Havia de ser un bon alumne. Les mostres de la bona educació eren evidents. La seva experiència li indicava que seria una incorporació que ajudaria a millorar el nivell de l’aula. Normalment les noves incorporacions al centre eren alumnes amb poc interès per l’aprenentatge.

Va beure una mica de la tassa i va tornar a mirar per la finestra. Potser caldria anar a visitar el doctor. Era com si li costés acostumar-se a viure sense aquell dolor. De vegades fins i tot li feia por tancar la mà pel record d’aquella tortura que li arribava fins al moll dels ossos.

Va girar el cap i va entrar la professora.

—Falsa alarma —va exclamar.

Se la va mirar amb un cert aire de superioritat, com el de la persona que sap com acaba aquell llibre. En cap moment no va mostrar cap mena de remordiment per no haver sortit amb ella i haver-li fet costat per si calia redreçar alguna mena de situació conflictiva. Ella era la directora del centre; considerava l’escola com si en fos la propietària. Eren molts anys de lluitar amb les administracions per aconseguir millores al centre. Calia discutir, per la neteja, per les reparacions, per la calefacció, per tot. L’escola sempre era l’última per fer inversions. Els nens havien de portar els troncs de llenya des de casa per poder tenir cale24

facció. L’ajuntament no se’n volia fer càrrec. Tothom s’omplia la boca de com era d’important l’educació fins que les administracions s’havien de rascar la butxaca. Sols calia mirar el sou. Calien més recursos, però no hi havia mai prou diners per a l’escola i menys per a augments de sous.

Aquests darrers anys s’havia calmat en les seves reivindicacions. Pensava que cada vegada els alumnes estaven menys interessats a aprendre. En els seus temps considerava que els alumnes respectaven la tasca dels professors. Ella es considerava de la vella escola i mirava amb recel les novetats pedagògiques que de vegades explicava la companya.

Li costava cada vegada més fer entendre als pares que amb el respecte per la seva feina no n’hi havia prou. Ella volia més gratitud cap a la seva tasca i considerava que els nous professors eren massa sovint tous amb les normes. Creia que l’opinió de les mestres sempre hauria de ser més present a l’hora de prendre decisions que afectessin la vila.

«L’autoritat del professor és necessària. L’opinió del professor ha de ser escoltada al poble. És necessari orientar aquesta gent cap a la civilització. Sempre ha estat així, i mentre sigui la directora, lluitaré perquè continuï de la mateixa manera», va pensar.

25