Carme Karr. Literatura. Batxillerat

Carme Karr

BATXILLERAT

e Lit ratura catalana AL LOU GIT I N C I A DI ÈNC LLIC

Programa

Unitat

literatura segle a segle QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT •L ’edat mitjana • El Renaixement i l’humanisme (segles xv i xvi) • El barroc (segle xvii) • El neoclassicisme i la Il·lustració (segle xviii) • El segle xix • El tombant del segle xix al segle xx • El segle xx

Què és la literatura? Hi ha mil respostes a aquesta pregunta, totes són bones i a la vegada cap no ho és. Avui jo diria que la literatura són les paraules i les històries que posem entre nosaltres i la mort.

Sebastià Alzamora, escriptor

La literatura és allà on puc ser més lliure, més jo mateixa, i també la manera de comunicar-me amb gent desconeguda.

Marina Espasa, escriptora

La literatura és el que em connecta a la vida i als morts, m’hi arrela i alhora em fa volar.

Al capdavall, la meva paraula i la dels altres és el que em fa i desfà.

Elisenda Marcer Cortés, escriptora i professora de literatura catalana a la Universitat de Birmingham

10

La literatura, per a mi, és el sofà i la sortida d’emergència; confortabilitat i urgència. Una forma d’entendre el món amb la mirada dels altres, d’experimentar les vides que mai podré viure. És, també, una actitud davant les coses i una forma d’estar al món.

La literatura és un lloc. I una forma de no sentir-nos estrangers enlloc a través de l’experiència humana que ens han deixat els altres com a testimoni, donant forma a la bellesa, i donant bellesa, fins i tot, a la tragèdia. Àngels Gregori, poeta

Què és la literatura?

En anglès, la paraula literatura es va introduir al segle xiv amb el sentit de «saber de llibres» en general. Les obres d’Isaac Newton, de finals del segle xvii, es consideraven literatura, tot i que actualment les definim com a ciència. Això mateix també passa amb les obres de filosofia, història i més. No va ser fins a mitjans del segle xviii que l’escriptura es va començar a classificar en diferents tipus, i llavors la literatura va adquirir aquest nostre sentit vague que la vincula amb les novel·les, els poemes i les obres de teatre. Una definició és un límit. Aquest és l’origen de la paraula, del llatí finis, amb el sentit de ‘terme’, de ‘finit’. Però en canvi la literatura sembla il·limitada, infinita, i, com que cada obra provoca una resposta —gust, entusiasme, fascinació, avorriment, ira—, d’alguna manera mai no es pot donar per acabada. I podem admetre l’argument d’Aristòtil que la literatura no és una cosa inerta, sinó una acció, una activitat que fem. La literatura és més aviat un verb que no pas un substantiu. La literatura és una conversa viva, és una comunicació.

De fet, la literatura fa que les coses siguin importants. Aquest és un dels seus misteris. El fet de pensar en la literatura com una conversa ens ajuda a explorar això. En una conversa traiem temes o posem de manifest assumptes que ens interessen o que signifiquen alguna cosa per a nosaltres, i fent això ens mostrem a nosaltres mateixos. De vegades, en una conversa amb altres persones —o fins i tot amb nosaltres mateixos, en silenci— descobrim el que no sabíem abans, o replantegem el que ja sabíem d’alguna manera, per parlar-ne. La literatura fa el mateix: com una conversa, revela; posa les coses sobre la taula, transforma esdeveniments, experiències i pensaments en llenguatge per donar-los un significat.

La literatura és una activitat. Quan llegim se’ns ofereix una mà, sí, però nosaltres hem d’estendre la nostra per agafar-la. Al seu torn, això vol dir que la literatura no consisteix únicament en els llibres del prestatge; també es tracta del lector que pensa, que respon, que escriu, que parla amb els llibres. Igual que en una conversa, la nostra resposta creativa a la literatura es basa en la ment, el cor i els sentiments, i en el passat i en les esperances en el futur. Ara bé, per descomptat, tots canviem amb el pas del temps, i a mesura que ho fem la literatura que ens apel·la a nosaltres també canvia. Com una conversa viva, la nostra relació amb un llibre canvia; la lectura és un procés. Conèixer una obra literària significa experimentar-la com un procés, i no pas com una col·lecció de respostes per a un examen; la literatura és un passeig, no un recorregut en un mapa. Conèixer la composició química de l’aigua no és el mateix que saber el que se sent en quedar-se amarat en una tempesta d’estiu sobtada.

Robert Eaglestone: La literatura. Per què és important.

Saldonar (text adaptat).

11

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

L’edat mitjana La societat de l’edat mitjana, organitzada al voltant del ruralisme i del teocentrisme, i també de l’analfabetisme i de la por, va produir dos tipus de literatura: d’una banda, una literatura oral, dirigida a la societat en general, i, de l’altra, una literatura escrita, adreçada a la noblesa cultivada.

La literatura oral Dins de la literatura oral, cal destacar les cançons de gesta, escrites per ser recitades amb finalitats didàctiques, morals i d’entreteniment, que narren aventures de personatges llegendaris i heroics. La primera mostra de cançó de gesta és Bewoulf (cap a l’any 800), una obra èpica d’autoria anònima que va ser escrita a Anglaterra i que narra les aventures del cabdill germànic Bewoulf per salvar el seu poble del monstre Grendel, a Escandinàvia.

A França, la Cançó de Rotllan (segle xi) es considera la cançó de gesta més antiga de la literatura francesa. Aquest text, a més de narrar fets històrics i d’exaltar l’orde de cavalleria, fa una crida contra els infidels i tracta el tema de la traïció de la fidelitat que lliga el vassall al seu senyor.

L’estil d’aquesta obra es basa en l’exageració i la desmesura dels fets i dels personatges, en una cronologia inversemblant, en la fabulació geogràfica i en la presència de fets sobrenaturals.

A Espanya, cal fer esment de la Cançó del Cid (1207), un poema èpic que destaca per la versemblança dels fets relatats sobre la vida de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, els quals tenen lloc en espais geogràfics coneguts. Díaz de Vivar esdevé un heroi èpic model que viu un munt d’aventures perilloses a la recerca de l’honor. L’obra destaca també pel tractament humorístic d’alguns episodis i per la narració d’episodis de la vida familiar de l’heroi.

El Cant dels Nibelungs (cap a l’any 1200) és l’obra més destacada de l’èpica germànica. Es compon de 39 cants que s’organitzen al voltant de dos eixos temàtics: l’homicidi de Sigfrid, l’heroi invulnerable, i la venjança de Crimilda, la seva vídua.

Pintura del retaule de la Santa Creu de València (segle xv), obra de Miquel Alcanyís, que reprodueix una batalla entre croats i sarraïns.

CONCEPTES CLAU • lírica trobadoresca • cançó de gesta • llibre de cavalleries • novel·la cavalleresca •C urial e Güelfa •T irant lo Blanc • Ramon Llull

La literatura escrita Pel que fa a la literatura escrita, cal diferenciar entre la lírica trobadoresca, d’una banda, i els llibres de cavalleries i la novel·la cavalleresca, de l’altra.

La lírica trobadoresca En convivència amb la narrativa culta i popular, la lírica trobadoresca va prendre una rellevància especial a les zones d’Occitània i Cata­lunya als segles xii i xiii, i va exercir una gran influència en tota la lírica culta europea.

12

Miniatura de les Cantigas de Santa María (segle xiii) que representa uns trobadors.

• Sobre la lírica trobadoresca, vegeu les pàgines 130-138 de la unitat 3.

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE El llibre de cavalleries i la novel·la cavalleresca El llibre de cavalleries i la novel·la cavalleresca presenten les diferències següents: Llibre de cavalleries

Novel·la cavalleresca

Són narracions fabuloses que tenen les característiques següents:

Cerca la versemblança a través de les característiques següents:

• Presència de cavallers amb dots excepcionals i irreals.

• Presència d’herois amb virtuts i capacitats humanes.

• Ubicació en espais exòtics i irreals.

• Ubicació en espais reals, propers i coneguts.

• Ús de temps llegendaris.

• Ús de temps narratius propers al lector.

• Presència de personatges fabuladors i inversemblants.

• Intervenció de personatges identificables.

• Desenvolupament d’episodis ficticis.

• Desenvolupament d’episodis històrics reals.

• Ús d’elements i personatges ficticis i inversemblants.

• Absència d’elements meravellosos o fantàstics.

El llibre de cavalleries és un gènere provinent de França que pren com a model les obres de Chrétien de Troyes (cap al 1135-1183), autor de textos relacionats amb el rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona.

Algunes de les obres de Chrétien de Troyes són Erec i Enide, Cligès, Ivany o el cavaller del lleó, Lancelot o el cavaller de la carreta i Perceval o el conte del graal. Són novel·les que tracten el tema del viatge iniciàtic dels cavallers de la cort del rei Artús. En aquestes obres els cavalls o les espases es personalitzen i adopten un nom, com, per exemple, Excalibur, l’espasa del rei Artús, la qual cosa fa que siguin especials i poderosos.

Contemporànies de les obres de Chrétien de Troyes són els Lais de Maria de França (cap al 1160-1215), dotze històries d’amor en què conviuen les llegendes de tema arturià, la societat cortesana del segle xii i els personatges meravellosos típics dels contes de fades.

Una altra llegenda de mitjan segle xii, que va esdevenir paradigma de l’amor en la cultura europea a l’hora de tractar les passions i de relatar el final tràgic, és Tristany i Isolda.

Els llibres de cavalleries de Chrétien de Troyes, els Lais de Maria de França i la història de Tristany i Isolda formen el que en literatura s’anomena matèria de Bretanya, ja que els personatges viuen les seves aventures a la Bretanya francesa, Gal·les, Cornualla i Irlanda.

D’altra banda, la novel·la cavalleresca, que cerca la versemblança i caracteritza els personatges psicològicament, té com a referents principals Curial e Güelfa, escrita entre el 1435 i el 1462, d’autoria anònima, i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, escrita cap al 1464, que marca l’inici de la novel·la moderna.

Pel que fa a la narrativa medieval en català, cal destacar l’obra • Sobre Curial e Güelfa, vegeu de l’escriptor i pensador mallorquí Ramon Llull, el primer autor meles pàgines 55-56 de la unitat 2. dieval que utilitza una llengua romànica per redactar textos de filo• Sobre Tirant lo Blanc, de Joanot sofia i ciència.

Martorell, vegeu les pàgines 57-59 Finalment, quant a la literatura castellana, són rellevants l’Arci­ de la unitat 2. preste de Hita, nom amb què és conegut el poeta Juan Ruiz, l’obra • Sobre Ramon Llull, vegeu les pàgines més important del qual és el Libro de Buen Amor (1330-1343), 38-42 de la unitat 2. i Fernando de Rojas, autor de La Celestina (1499).

13

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El Renaixement i l’humanisme (segles xv i xvi) La fi de l’edat mitjana i l’inici de l’edat moderna El Renaixement fou el moviment artístic i cultural amb el qual es va deixar enrere l’edat mitjana i s’inicià l’edat moderna. Va néixer a Itàlia entre els segles xiv i xv i es va estendre per tot Europa entre els segles xv i xvi.

El Renaixement va ser el punt de partida d’un gran canvi en la manera d’entendre el món, la vida i l’ésser humà, i també en la manera com l’ésser humà es posicionava i es relacionava amb el seu entorn. Déu va deixar de ser el centre del món (teocentrisme) i aquest lloc el va passar a ocupar l’ésser humà (antropocentrisme). L’home, efectivament, era la mesura de totes les coses. Aquesta transformació va comprendre l’entorn polític, econòmic, social i cultural. Els ideals de l’edat mitjana (la unitat de fe guiada pel papa de Roma, la unitat política conduïda per l’emperador i la unitat d’ensenyament duta a terme per l’Església) van anar perdent valor i es van instaurar noves maneres de viure i de pensar.

Els homes influents i socialment més ben considerats ja no eren els cavallers o els guerrers, sinó els homes instruïts, que coneixien diverses llengües, llegien, es formaven i investigaven en biblioteques o en laboratoris per explorar i descobrir noves lleis que expliquessin la vida d’una manera diferent de com s’havia fet fins llavors. Els reis i la noblesa finançaven la vida d’aquests homes erudits i admirats, compraven manuscrits i encarregaven obres d’art a diferents artistes. S’estaven establint les bases d’una autèntica revolució cultural que, en els inicis, va prendre el nom d’huma­ nisme i que designava una nova manera de pensar i de veure el món.

L’humanisme va ser una actitud que es va anar estenent per tot Europa durant els segles xv i xvi sota el nom de Renaixement. Aquest impuls re­ novador va fer que les estructures socials, econòmiques, polítiques i culturals canviessin.

La modernitat del Renaixement partia del fet de prendre com a model els clàssics grecs i llatins i de considerar el pensament, l’educació i la curiositat com a elements fonamentals de l’ésser humà.

L’aparició de la impremta, atribuïda a Gutenberg (1450), va impulsar la transmissió dels sabers i va promoure una descentralització dels textos erudits, que van deixar d’estar sota la tutela exclusiva de l’Església.

CONCEPTES CLAU • antropocentrisme • retorn als clàssics • impuls renovador • aparició de la impremta • dolce stil novo • Bernat Metge • Segle d’Or valencià • Ausiàs March

La literatura del Renaixement En literatura, el precursor de l’humanisme fou Dan­ te Alighieri, que al començament del segle xiv ja escrivia poesia seguint el dolce stil novo. Es tractava d’escriure una poesia «dolça», amb un lèxic despullat de mots durs que permetés expressar quasi naturalment la idealització de la dama, les lloances, la malenconia, el dolor, etc. Dante va servir de model a Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio, els

14

El Renaixement va abastar totes les arts. En aquest díptic de Piero della Francesca, pintat cap al 1472, hi veiem un canvi notable respecte de l’art medieval tant pel que fa a la temàtica civil i profana com a l’ús de la llum, la perspectiva, la proporció i el paisatge.

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El poeta Francesco Petrarca fou un dels primers humanistes del Renaixement.

El teòleg Erasme de Rotterdam va difondre l’ideal humanístic.

El poeta i dramaturg William Shakespeare ha esdevingut un clàssic de la literatura universal.

quals, gràcies a la seva influència, van anar teixint una nova manera de versificar —depurant molt la llengua— i van tractar nous temes des de punts de vista inusuals.

Aquests autors van adoptar els clàssics grecs i romans com a model i van començar a escriure en primera persona.

Dante, i més tard Petrarca, tenien com a prioritat transmetre aquesta idea de «dolçor». Així doncs, van proposar un nou estil en què tractaven l’amor des d’un espai interior, quasi espiritual: el tot, expressat en una llengua refinada i a través de formes poètiques d’estructures més aviat rígides.

A Itàlia, ja al segle xv, Pico della Mirandola va escriure Discurs sobre la dignitat de l’home (1486), en què reivindicava l’esperit crític i la raó com a guies i l’aspiració a la pau mitjançant l’educació i el saber. Gairebé en el mateix moment va aparèixer Elogi de la follia (1511), d’Erasme de Rotter­ dam, una denúncia de la corrupció i els vicis del clergat. També en aquells anys es va publicar Utopia (1516), de l’anglès Thomas More, el qual, inspirant-se en Plató, descrivia una societat model, pacífica i interreligiosa.

Ja al segle xvi, a França, François Rabelais (1494-1553) va publicar Pantagruel (1532) primer i Gargantua (1534) després, en què plantejava, entre altres temes, la necessitat d’una educació basada en el raonament per poder progressar. I Michel de Montaigne, en els seus famosos Assajos (1572), formulava els principis de justícia, llibertat, respecte, educació i dret a la felicitat, entre molts altres temes.

A la vegada que el Renaixement s’anava estenent per tot Europa, la Corona de Castella inicià una etapa d’expansió a partir de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica, que comportà un desenvolupament polític, social i cultural sense precedents. S’entrava en el Segle d’Or espanyol, que comprèn tant part del Renaixement al segle xvi com del barroc al segle xvii. En aquest període van sobresortir autors com Miguel de Cervantes, Garcilaso de la Vega, Santa Teresa de Jesús, Fray Luis de León i San Juan de la Cruz.

Mentre que la Corona de Castella vivia una etapa d’expansió, la Corona catalanoaragonesa va iniciar un període de depressió política, social, lingüística i cultural causada per un seguit d’imposicions i pèrdues de llibertats i en què l’activitat literària en llengua catalana es va reduir força.

La seu a Nàpols de la Corona d’Aragó va facilitar que ja al segle xiv intel·lectuals catalans entressin en contacte amb els textos dels autors del Renaixement italià i que portessin aquesta nova manera de fer, de ser i d’escriure a terres catalanes. El màxim exponent fou Bernat Metge, que traslladà les noves idees a la seva obra humanística, sobretot en Lo somni.

Al voltant del segle xv, Barcelona va anar perdent pes com a capital cultural de la Corona catalanoaragonesa i va ser substituïda progressivament per València, ciutat on es va desenvolupar el Segle d’Or valencià, amb autors tan rellevants com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Isabel de Villena i Jaume Roig, entre d’altres.

Aquests fèrtils segles també van ser els de grans escriptors, artistes, científics i pensadors com ara Sandro Botticelli, Miquel Àngel, Leonar­ do da Vinci, Copèrnic, Ludovico Ariosto, William Shakespeare i Galileu.

• Sobre Bernat Metge, vegeu les pàgines 50-52 de la unitat 2.

• Sobre Isabel de Villena, vegeu les pàgines 53-54 de la unitat 2.

• Sobre Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, vegeu les pàgines 141-144 de la unitat 3.

15

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El barroc (segle xvii) El pessimisme s’apodera d’Europa

16

El moviment cultural i artístic del barroc va néixer a Itàlia al començament del segle xvii com a contraposició a les idees i tendències del Renaixement. El fet que al segle xvii es visqués un període convuls a Europa, amb països enfrontats i problemes religiosos (primer la Reforma protestant i després la Contrareforma), va comportar que hi hagués un desencís general. Fou en aquest context que es va anar forjant una nova manera de viure en una Europa desenganyada i pessimista.

Moltes i importants guerres, com ara la guerra dels Trenta Anys (16181648), que tenien l’origen en conflictes religiosos i altres desacords polí­ tics i socials, van provocar una escissió a Europa entre el nord i el sud.

Durant aquest període, en què van néixer els primers sistemes parlamentaris però també la Inquisició, hi va haver una gran inestabilitat i es van registrar unes taxes de mortalitat molt elevades a causa d’epidèmies i sequeres. Tot plegat va tenir repercussions en l’estat d’ànim general de la població, que es va veure agreujat per una crisi generalitzada.

La crisi política, econòmica, religiosa, demogràfica… va comportar una crisi moral i espiritual en la població, la qual cosa es va reflectir en les manifestacions artístiques. El segle xvii fou una època de grans contrastos i de forts dualismes.

Durant el segle xvii, la filosofia, com a reflex del pensament de l’època, va fer un salt a la modernitat; Descartes va aportar el cogito, ergo sum (‘penso, per tant soc’); Leibniz i Spinoza van reforçar el racionalisme; Locke va exposar la teoria sobre el liberalisme, i Hobbes va afirmar que l’home és dolent per naturalesa (homo homini lupus est).

En l’àmbit musical, el barroc va tenir grans compositors com Bach, Monteverdi, Haendel i Vivaldi.

El filòsof francès René Descartes és considerat el pare de la filosofia moderna.

En pintura va aparèixer una nova tècnica que s’escampà des d’Itàlia per tot Europa: el clarobscur de Caravaggio. Grans mestres de la pintura d’aquest segle van ser Velázquez, Rubens, Bernini i Rembrandt. En la imatge, Sopar a Emmaús (1602), de Caravaggio.

Johann Sebastian Bach és el creador de la cantata i l’oratori, dos dels gèneres principals de la música barroca.

CONCEPTES CLAU • pessimisme • crisi religiosa i social • ornamentació i retòrica • Francesc Fontanella

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

La literatura del barroc Literàriament, a Europa, el segle xvii fou una època fèrtil en la creació, amb temes recurrents com ara la desil·lusió, la mort (memento mori, ‘recorda que moriràs’), l’engany i el pessimisme. En aquesta literatura tan fosca, en què els autors mostraven una pèrdua de fe en la humanitat, les emocions s’amagaven sota una abundant ornamentació que proposaven amb sím­ bols i figures retòriques recurrents.

El classicisme francès

En les seves obres, com ara L’avar i El malalt imaginari, el dramaturg francès Molière fa una crítica àcida de la societat del segle xvii.

A França, Molière formulà en les seves obres teatrals una proposta emmarcada més aviat en el classicisme que no pas en el barroc. De fet, en aquest país el barroc només va tenir certa influència durant la primera meitat del segle xvii. En les seves obres Molière barrejava la crítica social amb la comicitat. Aquesta fórmula també es percep en les obres de Jean Racine, dramaturg que va reescriure tragèdies a l’estil clàssic inspirades en la mitologia grega, com ara Andròmaca (1667) i Fedra (1677).

En la lírica i la narrativa franceses d’aquest període era habitual tractar amb senzillesa i claredat la vida de persones honestes, tal com mostra la poesia de François de Malherbe i també les novel·les de Madame de La Fayette.

Un gènere particular de natura morta, la vanitas, va ser popular en la pintura barroca com a al·legoria de la fugacitat de la vida.

El teatre elisabetià a Anglaterra A Anglaterra, William Shakespeare va escriure obres de teatre, amb una barreja de sentiments renaixentistes i barrocs, que van esdevenir referents i van omplir teatres arreu.

El teatre elisabetià, desenvolupat durant el regnat d’Elisabet I (15581603), alliberà les obres de la rima forçada del Renaixement i alternà el vers amb la prosa, la qual cosa va fer que les paraules dels personatges

17

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

fossin molt més naturals i creïbles. Així mateix, va barrejar personatges nobles amb d’altres de plebeus que anaven evolucionant al llarg de l’obra i reprenent temes socials que inquietaven la població.

En poesia, John Milton va compondre poemes reflexius de tipus moral i fou el primer a presentar el diable com un personatge atractiu.

El Segle d’Or espanyol A Espanya, el segle xvii va suposar la continuïtat de l’anomenat Segle d’Or de les lletres castellanes amb grans autors com Miguel de Cervantes, autor d’El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1606). Seguint el camí del Quixot, altres autors, com ara Baltasar Gracián i Lope de Vega, van continuar la picaresca amb obres àcides en què mostraven desgràcies humanes des d’una visió molt emocional.

En l’àmbit del teatre, Calderón de la Barca va reforçar la idea pessimista de la vida entesa com a somni efímer i mentider. Així mateix, Lope de Vega, juntament amb Tirso de Molina, el van renovar i el van convertir en un fenomen de masses. Aquests autors van combinar el gènere còmic amb el tràgic i van trencar amb el teatre clàssic i rígid del Renaixement. El teatre, a partir del segle xvii, va passar a ser per a tothom.

Miguel de Cervantes va escriure la que està considerada la primera gran novel·la moderna, el Quixot.

Escena d’una representació teatral de l’obra El alcalde de Zalamea, de Lope de Vega.

En poesia, Luis de Góngora i Francisco de Quevedo es van postular per engrandir el gènere: Góngora, des del culteranisme (decoració recurrent dels versos, simbolisme i ús exagerat de figures retòriques), i Quevedo, des del conceptisme (jocs de paraules, enginy, dobles sentits i sarcasme).

La literatura catalana, sota mínims A Catalunya, en canvi, tota aquesta esplendor literària en un moment de foscor generalitzada no va existir. En una etapa de castellanització, a causa de la influència creixent de la Corona castellana sobre el territori català, Francesc Fontanella fou gairebé l’únic representant del barroc català, malgrat que va romandre sota l’ombra d’uns temps en què la llengua catalana fou desplaçada per la castellana, que era la llengua de la cort i, per tant, del poder.

18

• Sobre Francesc Fontanella, vegeu la pàgina 213 de la unitat 4.

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El neoclassicisme i la Il·lustració (segle xviii) CONCEPTES CLAU • racionalisme • utopisme • canvis renovadors • culte a la raó • Joan Ramis

Un corrent artístic i un corrent idealista per al segle xviii Després de la crisi generalitzada del segle xvii, Europa va ressorgir al segle xviii amb un gran desenvolupament econòmic que es va iniciar a Anglaterra amb la Revolució Industrial. La burgesia es va convertir en la classe social que nodria l’economia i donava vida al mercat de l’art. Malgrat que encara no tenia poder polític, sí que era una classe influent en l’àmbit del pensament i de les ideologies, influència que cap a finals de segle es materialitzà en la Revolució Francesa.

Així doncs, el segle xviii fou un període marcat per un corrent artístic, el neoclassicisme (que va conviure amb l’estil rococó, una tendència paral·lela minoritària), i un corrent idealista, la Il·lustració.

La nova ideologia il·lustrada propugnava les idees següents:

• El racionalisme, que situava la raó com a fonament únic del saber.

• Un utopisme provocat per la cerca de la perfecció a través de la raó.

• Una idea reformista per dur a terme canvis renovadors que afavorissin l’evolució de la societat amb la col·laboració dels governs i dels reis.

Gràcies a aquesta actitud innovadora, els sabers i les ciències van experimentar un gran impuls durant aquest segle. En aquest ambient les manifestacions artístiques es desenvoluparen sota l’òptica del neoclassicisme, que recuperava les obres clàssiques de les antigues Grècia i Roma com a model.

Característiques de les obres d’art neoclàssiques L’execució del rei Lluís XVI de França, acusat de traïció, l’any 1893 fou un dels fets més rellevants de la Revolució Francesa.

•V oluntat didàctica o educativa i moralitzant.

•C ulte a la raó.

•C onflictes entre el deure, l’honor i les passions.

•T ractament de models universals, més que no pas personalitzats, que aspiren a una universalització d’una literatura comuna per a totes les civilitzacions.

•R etorn a les normes fixes i rígides dictades per les acadèmies en plena efervescència del segle xviii.

•E quilibri, proporció i mesura en el tractament dels temes.

•E legància formal.

• I mportància de valors com ara la llibertat, el patriotisme, l’heroisme, el sacrifici, el rigor i l’autocontrol.

19

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El gènere que va tenir més profusió en aquest període va ser l’assaig, que se situava a la frontera entre la literatura i la filosofia. Malgrat tot, els intel·lectuals eren conscients que la millor manera d’arribar a una majoria social era per mitjà de la literatura, de manera que grans pensadors del moment van recórrer a la literatura (o a l’escriptura) per difondre les seves idees.

La mort de Sòcrates (1787), de Jacques-Louis David, és un exemple de l’ús neoclàssic de la cultura clàssica per reivindicar la importància dels ideals i denunciar l’opressió de l’estat.

L’auge de la novel·la a França A França, país on s’inicià el neoclassicisme, hi hagué nombrosos pensadors que es van endinsar també en el món de la narrativa.

En són exemples Montesquieu (Cartes perses), Voltaire (Zadig), Diderot (Jacques el fatalista) i Rousseau (Emili o de l’educació).

Tots van conrear, a més d’assaig, altres gèneres per arribar a un ventall més ampli de la societat. Durant aquest període, doncs, la novel·la fou un gènere privilegiat. Cal destacar Manon Lescaut, d’A. F. Prevost, i les novel·les llibertines i de difusió clandestina, a causa del contingut eròtic, del Marquès de Sade, com, per exemple, Justine. També cal esmentar Choderlos de Laclos, autor de Les amistats perilloses.

La poesia i el teatre van ser menys conreats a la França del segle xviii. Tot i això, cal destacar Jean de La Fontaine, pare de la faula moderna, i els dramaturgs Marivaux i Beaumarchais, els quals, inspirats en les grans obres del Segle d’Or espanyol, van escriure obres d’embolics amorosos trepidants i àgils.

La faula del lleó i el ratolí és una de les més conegudes de Jean de La Fontaine. En la imatge, il·lustració de Gustave Doré.

20

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE Jane Austen, el gran referent a Anglaterra Al segle xviii Anglaterra era el país més avançat d’Europa des del punt de vista polític, social i econòmic i va substituir França en l’hegemonia del continent. Literàriament, aquest segle fou el de la literatura de viatges, tant per deixar testimoni de les experiències viscudes als territoris visitats com per criticar la realitat des de noves perspectives. En aquest àmbit cal destacar Daniel Defoe (Robinson Crusoe) i Jonathan Swift (Els viatges de Gulliver). Cap a la meitat de segle va néixer una narrativa aburgesada, amb novel·les modernes que tractaven el tema amorós en ambients burgesos. La narrativa evolucionà al llarg del segle fins a culminar amb Jane Austen (Seny i sentiment, Orgull i prejudici, Emma), les obres de la qual tractaven els conflictes psicològics entre la burgesia de províncies.

En poesia, autors com William Blake i William Collins van tractar molt poc la tradició neoclàssica i, ben al contrari, van anticipar el Romanticisme.

Jane Austen va retratar la societat de la seva època alhora que reivindicava el paper de la dona.

El predomini de l’assaig a Espanya En aquest segle Espanya presentava un endarreriment general amb relació a Europa, que anava creixent. Tant és així que ben sovint s’hi debatia la necessitat de modernitzar-se i de superar les diferències amb els altres països europeus. La literatura espanyola de l’època reflectia el conflicte entre tradició i modernització i mostrava una tendència creixent per l’as­ saig. Cal destacar Benito Feijoo, que amb una prosa senzilla i clara prioritzava la finalitat educadora de les seves obres (Cartas eruditas y curiosas), José Cadalso, que tractava el conflicte entre tradició i modernització obrint-se als corrents més europeïtzants (Cartas marruecas), i Gaspar Melchor de Jovellanos, que difonia les idees de la Il·lustració en una so­ cietat dividida que s’havia de modernitzar pel que feia als costums i les maneres de viure (Memoria sobre espectáculos y diversiones públicas).

El para-sol (1777), de Francisco de Goya, és una de les mostres més notables de la influència francesa neoclàssica en la cultura espanyola, en general escassa durant el segle xviii.

21

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

Una literatura catalana molt residual Al començament del segle xviii els drets polítics i lingüístics dels territoris de parla catalana es van veure afectats en gran manera per les conseqüències de la guerra de Successió (1702-1715). La fi del conflicte va representar la prohibició de l’ús públic de la llengua catalana i el tancament de les universitats i les institucions catalanes. Tot plegat va fer que s’accentués la situació de diglòssia en què es trobava la llengua catalana respecte de la castellana, i això afectà la producció literària en català. La literatura en català va ser residual amb casos esporàdics com el de Rafael d’Amat i de Cortada, conegut com el baró de Maldà, que, amb un català profundament castellanitzat, va escriure un dietari, titulat Calaix de sastre, gràcies al qual tenim un testimoniatge de la vida i els costums de la noblesa catalana de l’època.

Calaix de sastre, del baró de Maldà, es va publicar en diversos volums.

En la imatge, coberta del sisè volum.

Gravat sobre l’assetjament de Barcelona l’any 1714, de Jacques Rigaud.

L’illa de Menorca, en aquella època sota domini anglès, fou l’espai on la llengua catalana va ser més respectada. Cal destacar Joan Ramis, que, tot i que més tardanament, adoptà l’estètica neoclàssica i publicà tragè­ dies (Lucrècia o Roma libre) seguint l’empremta europea del moment.

• Sobre Joan Ramis, vegeu les pàgines 214-215 de la unitat 4.

El port de Maó (1795), de John Thomas Serres.

22

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El segle xix CONCEPTES CLAU • Romanticisme • Renaixença • Jacint Verdaguer • Àngel Guimerà • Narcís Oller • realisme • naturalisme • modernisme • Raimon Casellas • Joan Maragall • Santiago Rusiñol

El Romanticisme a Europa A Europa, al segle xix es va anar consolidant el Romanticisme, un moviment artístic i cultural que va sorgir arran de la profunda decepció que es van endur els intel·lectuals amb la societat capitanejada per la burgesia i que va estar vigent entre els anys 1770 i 1869.

Segons els romàntics, els burgesos s’havien tornat materialistes i només es movien per interessos econòmics, esperit ben oposat al que propugnaven les grans revolucions que van fer canviar el món, en especial la Revolució Francesa.

Característiques del Romanticisme en la literatura europea

•N aixement a Alemanya del moviment literari Sturm und Drang

(‘tempesta i impuls’), que es considera un precursor del Romanticisme.

Entre els seus principals representants hi ha J. G. Herder i J. W. Goethe.

• I ntroducció per part de Goethe del personatge romàntic model:

Werther. Es tracta d’un personatge gens convencional que prioritza la subjectivitat i les emocions i que lluita, angoixat, contra el destí.

•N aixement de la figura de l’heroi romàntic aïllat de la societat pels seus ideals inconformistes.

•R ebuig del món urbà i de la indústria i exaltació de la bellesa i la força de la natura.

•S obrevaloració de la imaginació i la fantasia.

•E xaltació fins a la desmesura del jo subjectiu.

•A parició de la figura de l’intel·lectual compromès que s’implicava en les lluites socials.

•R eivindicació per part dels artistes i intel·lectuals d’una nova actitud

o estil de vida: la bohèmia. Eren partidaris del fons, criticaven la superficialitat de les formes i rebutjaven els clixés socials de la societat benestant.

•F oment del sentiment de patriotisme, que es va concretar en

l’esplendor de la novel·la històrica. Aquest nou gènere literari s’impulsà amb obres com Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, i Ivanhoe, de Walter Scott.

•V isió de la natura com una cosa desesperant i esgarrifosa en obres com Faust, de Goethe, Frankenstein o el Prometeu modern, de Mary Shelley, i La caiguda de la Casa Usher, d’Edgar Allan Poe. S’originà, així, la literatura gòtica i fantàstica, que presentava aquestes característiques: –U bicació de l’acció en espais lúgubres: castells en ruïnes, boscatges foscos, cementiris, etc.

–C reació de personatges tipificats: el tirà infame, la dona boja, la femme fatale, la monja diabòlica, etc.

– Ús de signes premonitoris: visions, somnis, tempestes, lluna plena, etc.

Goethe, pensador i literat alemany, fou un dels pares del Romanticisme.

– Ús d’elements sobrenaturals: fantasmes, monstres, vampirs, homes llop, fets inexplicables, etc.

– Presència d’emocions extremes: terror, bogeria, passió, etc.

23

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE PRINCIPALS AUTORS I OBRES ROMÀNTICS DE LA LITERATURA UNIVERSAL França

Chateaubriand (René), Victor Hugo (Nostra Senyora de París), Charles Baudelaire (Les flors del mal), Alexandre Dumas (Els tres mosqueters), Alphonse de Lamartine (Meditacions poètiques).

Alemanya

Johann W. Goethe (Les tribulacions del jove Werther, Faust), Novalis (Himnes a la nit), Friedrich Hölderlin (Hiperió).

Anglaterra

Mary Shelley (Frankenstein o el Prometeu modern), Thomas Hardy (Jude l’obscur), John Keats (Endimió), Emily Brontë (Cims borrascosos).

Espanya

Gustavo Adolfo Bécquer (Rimas y leyendas), Rosalía de Castro (Cantares gallegos), Mariano José de Larra (Artículos), José de Espronceda (El estudiante de Salamanca).

Itàlia

Alessandro Manzoni (Els promesos), Giacomo Leopardi (Cants).

Rússia

Aleksandr Puixkin (Eugeni Oneguin).

Estats Units

Herman Melville (Moby Dick), Walt Whitman (Fulles d’herba), Edgar Allan Poe (La caiguda de la Casa Usher).

La Renaixença a Catalunya El Romanticisme va arrelar a Catalunya com a part del moviment artístic, cultural i nacional de la Renaixença (1833-1877), que va aparèixer en el si de la burgesia i fou impulsat pels canvis socials i econòmics provocats per la Revolució Industrial. L’objectiu principal dels impulsors d’aquest moviment era recuperar la llengua i la literatura catalanes i, a partir d’aquí, recuperar també la identitat de país.

Per assolir aquest objectiu, els impulsors de la Renaixença consideraven que calia dur a terme les actuacions següents:

• Recuperar l’ús de la llengua catalana.

• Redescobrir els clàssics catalans medievals i donar valor a l’època d’esplendor literària que va representar el segle xv.

• Establir un model lingüístic i consolidar-lo.

• Recollir les llegendes i la poesia de tradició oral medievals pròpies de la cultura catalana.

• Afavorir els mitjans de difusió, com ara la premsa i les editorials, en català.

• Crear una literatura catalana desvinculada de la castellana.

• Restablir la celebració dels Jocs Florals.

• Recuperar institucions culturals catalanes com la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

• Fomentar la consciència nacional catalana a través de la identificació de la llengua amb la pàtria.

L’any 1833 Bonaventura Carles Aribau va publicar l’oda «La pàtria» a la revista El Vapor. Sense que el seu autor ho pretengués, aquest poema va esdevenir el punt de partida de la Renaixença. Es tracta d’un poema carregat de simbologia que encaixava a la perfecció amb els objectius del nou moviment.

24

Retrat de Bonaventura Carles Aribau (1882), de Ramon Martí Alsina.

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE L’any 1859, d’acord amb l’afany de recuperar la cultura catalana, l’Ajuntament de Barcelona va reprendre la tradició dels Jocs Florals. Aquest certamen literari d’origen medieval, que tenia com a lema «pàtria, fe i amor», no se celebrava des del segle xv i ara es reprenia amb la voluntat d’animar els joves escriptors a escriure en català. El nom Jocs Florals feia referència a les flors d’orfebreria que s’atorgaven com a guardons als guanyadors anualment: • L’englantina d’or per a la millor poesia patriòtica.

• La viola d’or per a la millor poesia religiosa o moral.

• La flor natural per a la millor poesia amorosa.

A més, també s’atorgava el títol de mestre en gai saber al poeta guardonat amb els tres premis.

El polític, historiador, poeta i dramaturg Víctor Balaguer fou un dels impulsors de la Renaixença.

El Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona acollia els Jocs Florals.

Teodor Llorente, polític, historiador, periodista i poeta, és considerat el pare de la Renaixença valenciana.

Els Jocs Florals van consagrar els grans autors de la Renaixença. L’any 1877, considerat el del tancament de la Renaixença, Àngel Guimerà fou proclamat mestre en gai saber i Jacint Verdaguer va rebre el premi extraordinari per «L’Atlàntida», poema èpic que va esdevenir un referent de la literatura catalana de la Renaixença.

Els Jocs Florals, doncs, van tenir un paper clau en la recuperació i la difusió del prestigi social de la llengua i la literatura catalanes. Gràcies al fet que va atreure joves escriptors i que va fomentar la seva participació en el certamen, els Jocs Florals es van convertir en la plataforma de promoció i difusió principal de la literatura catalana. Aquest certamen va afavorir la publicació i la divulgació d’obres cultes en llengua catalana.

També van contribuir a difondre obres literàries diverses revistes, com ara El Europeo, a través de la qual es va divulgar l’ideal romàntic, El Vapor, El propagador de la libertad i La Renaixensa.

Els escriptors més destacats de la Renaixença van ser, d’entrada, els mateixos que van impulsar el moviment: Antoni de Bofarull, Joaquim Ru­ bió i Ors, Víctor Balaguer i Marià Aguiló. Més endavant s’hi van afegir Josep Lluís Pons i Gallarza, Teodor Llorente i Francesc Pelagi Briz, entre d’altres.

25

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

Però a l’hora de destacar tres noms referents de la Renaixença cal fer esment, sens dubte, de Narcís Oller, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, gràcies als quals la literatura catalana es va arrenglerar al mateix nivell que els seus contemporanis romàntics europeus.

El realisme a Europa Avançat ja el segle xix, el sentiment de fracàs de les revolucions del segle xviii, que va donar lloc al Romanticisme, va confluir amb l’adveniment d’un nou sistema socioeconòmic —el capitalisme—, que va comportar l’aparició de la burgesia i el proletariat, i amb la Segona Revolució Indus­ trial, que va suposar la incorporació del món de la fàbrica a les ciutats. Els intel·lectuals, decebuts i abatuts, van arraconar l’idealisme, l’exotisme i la subjectivitat i van abraçar la concreció, la senzillesa i la realitat.

En oposició amb l’estil artificiós i exagerat del Romanticisme, cap a mitjan segle xix va aparèixer un nou moviment, el realisme, que defugia els postulats romàntics i cercava retratar la realitat i la societat, des de les més altes esferes fins als sectors més desfavorits, tal com eren. Així, l’art pretenia ser el mirall de la societat en tota la seva diversitat i complexitat.

Per als escriptors realistes ja no hi havia temes tabú. No defugien cap tema ni bandejaven cap tipus de personatge. En les seves obres hi tenia cabuda tot i tothom, des de la bellesa i l’elegància més estirades fins a la vulgaritat i la misèria més ferotges. L’obra realista, doncs, era capaç de mostrar-ho tot, sense dissimulacions, amb la màxima fidelitat i allunyant o descartant la subjectivitat. L’artista realista es posicionava com un científic en un laboratori per intentar ser el més objectiu possible.

Seguint aquestes premisses, els textos realistes prioritzaven els aspec­ tes següents:

• El recurs del detall en les descripcions.

• L’ús d’un vocabulari ric i precís.

• La presència d’uns espais que es podien reconèixer i que eren con­ temporanis.

• L’ús d’una cronologia ben propera al seu present.

L’obra El taller del pintor (1855), de Gustave Courbet, és considerada el manifest de l’estil realista en la pintura.

26

• Sobre Narcís Oller, vegeu les pàgines 61-63 de la unitat 2.

• Sobre Jacint Verdaguer, vegeu les pàgines 149-151 de la unitat 3.

• Sobre Àngel Guimerà, vegeu les pàgines 217-220 de la unitat 4.

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE El gènere més utilitzat pels escriptors realistes va ser la novel·la i també el nou format de novel·la breu.

L’art realista, que mirava de complaure els gustos i les actituds burgeses malgrat posicionar-s’hi en contra, es complaïa tractant temes com els següents:

• • • • • • • •

L’entorn urbà.

Les classes socials.

El món de la fàbrica.

L’ostentació i els diners.

La decadència de les persones.

Les escenes de costums i la vida matrimonial.

Les situacions pròpies o localismes.

La derrota de l’individu a causa de la despersonalització de l’entorn.

Característiques de la novel·la realista

• L a voluntat de versemblança d’espais i personatges.

•E l recurs del retrat psicològic, a partir del qual va sorgir la novel·la psicològica, que presenta els trets següents:

– La descripció dels personatges interiorment (el pensament, el caràcter…).

– L’interès pel caràcter i les reaccions dels personatges en detriment de l’acció.

– La potenciació del monòleg interior.

•L ’ús del narrador omniscient, ja que ha de conèixer tots els detalls i els racons del pensament dels personatges.

•L ’ús de l’estructura lineal per tal de reproduir de forma natural i versemblant el fil dels esdeveniments.

•L a presència de descripcions llargues i minucioses.

Charles Dickens fou el màxim exponent de la novel·la realista anglesa.

•L ’ús d’un llenguatge fidel a la realitat, amb la presència de localismes, sobretot en els diàlegs.

PRINCIPALS AUTORS I OBRES REALISTES DE LA LITERATURA EUROPEA França

Honoré de Balzac (La comèdia humana) Gustave Flaubert (Madame Bovary) Stendhal (El roig i el negre)

Anglaterra

Charles Dickens (Oliver Twist, Grans esperances)

Espanya

Benito Pérez Galdós (Fortunata y Jacinta) Leopoldo Alas «Clarín» (La Regenta) Emilia Pardo Bazán (Los pazos de Ulloa)

Rússia

Lev Tolstoi (Anna Karènina) Fiòdor Dostoievski (Crim i càstig) Anton P. Txékhov (Les tres germanes)

27

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El naturalisme a Europa Durant la segona meitat del segle xix també va sorgir el naturalisme, un moviment literari compromès amb la descripció de la realitat que pretenia raonar els fenòmens naturals i socials a partir del mètode científic.

En aquells temps, Charles Darwin va publicar L’origen de les espècies i també es va impulsar l’estudi de les societats humanes, és a dir, la socio­ logia, que defensava l’aplicació de la teoria de Darwin a l’evolució de les societats.

L’escriptor francès Émile Zola, interessat en la ciència del seu temps, va adoptar aquestes teories i les va convertir en la base de la seva immensa obra Les Rougon-Macquart. Es tracta d’un cicle de vint novel·les cadascuna de les quals se centra en la vida d’un dels membres d’aquesta família de diferents generacions. Cadascun dels personatges de la família té la vida predeterminada pel factor hereditari i, per tant, el seu destí està fortament influenciat pels seus orígens.

La visió del món i de la vida que proposaven els naturalistes era molt pessimista. Així doncs, posava de manifest que els individus tenen poques oportunitats de sortir-se’n a la vida perquè el fet hereditari els predetermina l’existència.

Per als naturalistes, doncs, la lluita de l’individu per millorar i escalar socialment era en va.

El novel·lista francès Émile Zola fou el teòric del naturalisme i, alhora, el seu màxim representant.

Pintors com Édouard Manet, amb obres com El bar del Folies Bergère (1882), van representar la vida nocturna de les ciutats i els contrastos entre l’opulència i la misèria.

El modernisme a Catalunya Durant el darrer terç del segle xix, a Catalunya va arrelar el modernisme, que es va manifestar en totes les arts: la literatura, la música, l’escultura, l’arquitectura, la pintura, el grafisme, l’orfebreria, la fusteria… Els modernistes cercaven l’art total, és a dir, un art de síntesi en què les obres havien d’estar formades per diversos gèneres alhora. El compositor Richard Wagner n’era un clar referent, ja que ell mateix componia la música, escrivia el text i dirigia l’escenografia de les seves obres.

28

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

Cartell de Ramon Casas en què apareix el promotor cultural Pere Romeu, prototip de personatge bohemi.

Més que un moviment, el modernisme era una actitud, una voluntat, un desig de modernitat que compartien molts artistes esgotats ja per les idees massa tradicionalistes de la Renaixença. De fet, la Renaixença ja havia acomplert els seus objectius de consolidar la llengua i la literatura catalanes i d’arrenglerar-les al nivell europeu. Ara, doncs, calia situar l’art català entre les primeres files de les tendències europees i universalitzar la cultura catalana.

El modernisme literari va començar l’any 1892, en què l’escriptor i pintor Santiago Rusiñol va organitzar la primera Festa Modernista al Cau Ferrat de Sitges, i es va allargar fins a l’any 1911, en què van morir el poeta Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell.

Paradoxalment, la nova fornada d’intel·lectuals, la gran majoria dels quals va néixer en el si de la burgesia, vivia enfrontada amb aquesta nova classe social. L’artista modernista se sentia un escollit, un privilegiat, i es creia superior ja que trobava en l’art el refugi contra la duresa i la hipocresia de la so­ cietat burgesa. Aquesta manera de ser també es traduïa en l’estètica individual que els caracteritzava: cabells llargs, barbes frondoses, barret i roba ampla. Es tractava d’una actitud rebel que acabaria adoptant el nom de bo­ hèmia. Dins de la bohèmia hi havia els artistes acomodats que feien estades a París per impregnar-se d’aquesta moda, els quals formaven l’anomenada bohèmia daurada, i els artistes menys o gens adinerats, els autèntics inadaptats de la societat materialista, que constituïen la bohèmia negra.

Aquesta actitud rebel preconitzava volgudament una ruptura entre l’artista i la societat; l’artista que s’allunyava de les convencions i de les aparences per mostrar-se com un autèntic salvador a través de l’art.

Entre els modernistes hi havia els esteticistes, que apostaven per «l’art per l’art», eren apolítics i entenien la creació com una activitat purament estètica, com Santiago Rusiñol, i els regeneracionistes, que consideraven l’art com l’eina necessària per transformar la societat i renovar-la socialment i políticament, com Joan Maragall i Jaume Brossa. Aquest darrer és l’autor de l’article «Viure del passat», publicat a la revista L’Avenç l’any 1892, considerat el manifest del modernisme («A èpoques noves, formes d’art noves»).

Les plataformes de difusió principals de l’esperit modernista van ser les següents:

• Les festes modernistes al Cau Ferrat de Sitges, promogudes per Santiago Rusiñol entre els anys 1892 i 1899.

• Revistes com ara L’Avenç, Pèl & Ploma, Quatre Gats, Joventut i Ca­ talònia.

• Sobre Raimon Casellas, vegeu les pàgines 64-65 de la unitat 2.

• Sobre Joan Maragall, vegeu les pàgines 152-154 de la unitat 3.

• Sobre Santiago Rusiñol, vegeu les pàgines 225-227 de la unitat 4.

La narrativa modernista va ser el gènere més conservador. Els narradors modernistes van seguir les consignes del realisme i el naturalisme. Les seves obres giraven al voltant de l’oposició bàsica entre camp i ciutat i donaven cabuda a personatges marginats, inadaptats i obsessius. La novel·la principal d’aquest període fou Els sots feréstecs, de Raimon Casellas.

La poesia modernista prioritzava l’emoció i la sinceritat a través de la paraula viva, que proposava un retorn a l’expressió pura i espontània dels versos que naixien en un moment d’inspiració «quasi divina». El poeta modernista per excel·lència fou Joan Maragall.

El teatre modernista era el gènere literari que més s’apropava a la idea d’art total o art de síntesi, ja que la música, la poesia i el drama s’havien de materialitzar junts. El dramaturg més representatiu del modernisme va ser l’artista polifacètic Santiago Rusiñol.

29

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El tombant del segle xix al segle xx El simbolisme francès Entre el naturalisme, que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle xix, i el segle xx es va esmunyir el simbolisme, que va tancar el segle xix i va obrir la porta del nou segle amb una fornada de grans artistes europeus. El simbolisme va néixer com a reacció al realisme i el naturalisme.

Entre els seus temes preferits hi havia la idealització, l’espiritualitat, la imaginació i el món del somni. El poeta francès Charles Baudelaire fou el capdavanter d’aquest moviment arran de la publicació de Les flors del mal (1857), en què mostrava una visió del món molt particular, com un bosc carregat de símbols on la dona apareix com a salvació i perdició alhora.

Més tard, en el recull Els paradisos artificials (1861) publicà poemes en prosa en què tractava, entre d’altres, el tema de la droga, segurament influït pel poeta britànic Thomas de Quincey.

Baudelaire va ser el primer gran poeta maleït, el poeta de la modernitat, el poeta urbà. El seu estil innovador el van seguir altres poetes francesos, com, per exemple, Arthur Rimbaud, Paul Verlaine i Stéphane Mallarmé.

CONCEPTES CLAU • simbolisme • Escola Mallorquina • Joan Alcover • Miquel Costa i Llobera • Maria Antònia Salvà • Noucentisme • Eugeni d’Ors • Josep Carner

La Generació del 98 a Espanya Al final del segle xix, a Espanya va alçar la veu un grup d’intel·lectuals que van ser coneguts amb el nom de Generació del 98 o del desastre, en al·lusió a la pèrdua de Cuba com a colònia d’Espanya. Aquest grup, els integrants més significatius del qual van ser Miguel de Unamuno, Pío Baroja, Rubén Darío, Emilia Pardo Bazán, Ramon María del Valle-Inclán, Concha Espina, Antonio Machado, Ramiro de Maeztu i Azorín, va exalçar els valors nacionals i patriòtics i va criticar l’endarreriment d’Espanya en comparació amb altres països europeus. El seu característic afany reformador va fer que utilitzessin un llenguatge planer perquè se’ls entengués.

Alguns dels referents d’aquest grup eren Miguel de Cervantes, Gonzalo de Berceo, Jorge Manrique i Mariano José de Larra.

Retrat de Charles Baudelaire (1844), d’Émile Deroy.

L’Escola Mallorquina A finals del segle xix un grup de poetes mallorquins, units entorn de la revista La Nostra Terra, es va proposar renovar la poesia que s’escrivia a Mallorca. Encapçalat per Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, aquest grup, conegut amb el nom d’Escola Mallorquina, que va coincidir en el temps primer amb el modernisme i després amb el noucentisme, presentava els trets distintius següents:

• • • • • • •

30

Voluntat de modernitzar.

Predomini d’un to vitalista. Ús de l’expressivitat en el llenguatge.

Tendència a la serenor i l’equilibri en les formes.

Preferència pels paisatges i la idealització.

Rigorositat formal.

Retorn al món clàssic.

• Sobre Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, vegeu les pàgines 155-157 de la unitat 3.

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El noucentisme a Catalunya A Catalunya, amb el nou segle, i en contraposició amb el modernisme, va néixer un nou moviment: el noucentisme. Els noucentistes jugaven amb el doble concepte de nou i nou-cents i tenien com a objectiu la modernització i l’europeïtzació de la cultura catalana. El moviment va néixer en el si de la burgesia i els seus promotors es van implicar políticament i socialment en la Catalunya de l’època. Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, fou un dels seus referents.

El noucentisme defensava un seguit de conceptes sobre els quals s’havia de basar el moviment:

• L’imperialisme entès com a mecanisme perquè Catalunya prosperés a partir de la indústria i de la llengua. ’arbitrarietat o la capacitat d’arbitrar, decidir i posar ordre.

• L • L’urbanisme amb què reivindicava la ciutat com a ideal en oposició a la natura modernista i romàntica.

• La civilitat, és a dir, l’interès per construir unes ciutats més habitaSense la figura d’Enric Prat de la Riba, ideòleg del catalanisme, historiador i jurista, no es pot entendre el noucentisme.

bles i modernes.

• La Catalunya ideal entesa com a «Catalunya-ciutat», expressió formulada per l’escriptor mallorquí Gabriel Alomar, que pretenia vertebrar Catalunya a través de la cultura, per exemple amb la construcció de biblioteques i escoles per tot el territori.

• El classicisme, que comportava la mitificació del món clàssic com a model.

• El mediterranisme entès com a bressol de la civilització i, per tant, com a marc cultural de referència.

• L’obra ben feta, des d’una ètica de treball, en un mercat cada vegada més competitiu.

• Sobre Eugeni d’Ors, vegeu les pàgines 72-73 de la unitat 2.

• Sobre Josep Carner, vegeu les pàgines 158-160 de la unitat 3.

El noucentisme fou el responsable de molts projectes urbanístics en què els jardins civilitzats i l’estil clàssic tenien molta importància. En la imatge, les quatre columnes, amb capitells jònics, projectades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i aixecades l’any 1919 a Montjuïc (Barcelona).

L’impulsor principal d’aquest moviment va ser Eugeni d’Ors. Cal destacar també Josep Carner, en el camp de la poesia, i Pompeu Fabra, que, sota l’impuls del noucentisme, va iniciar la reforma de la llengua catalana.

31

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE

El segle xx L’avantguardisme El segle xx fou una època de contrastos i guerres: la Primera Guerra Mundial, la creació de l’URSS, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola, la dictadura franquista, la guerra freda, la guerra del Vietnam… Així doncs, va ser un segle convuls a Europa, amb un alt grau de conflictivitat, la qual cosa es va traslladar en l’art i la literatura d’aquest període, caracteritzats per un predomini de la fragmentació i la velocitat.

En aquest període, a Europa, la literatura va ser un testimoni fidel del tarannà del segle. Hereva del simbolisme de Baudelaire, aquest moviment es va anar fraccionant en d’altres de més petits, alguns més efímers que uns altres, com el futurisme de Filippo Tommaso Marinetti, el dadaisme de Tristan Tzara, el surrealisme d’André Breton i Sigmund Freud i el cu­ bisme de Guillaume Apollinaire. Més endavant, aquests models es van renovar amb l’expressionisme de Franz Kafka i l’existencialisme de Jean-­ Paul Sartre i Albert Camus. Entre totes aquestes tendències, que reben el nom d’avantguardes, la literatura va viure una autèntica revolució formal i temàtica.

Així, durant la primera meitat del segle xx van aparèixer nous conceptes, com, per exemple: les paraules en llibertat, com si calgués alliberar-les de la gàbia que les oprimia des dels inicis de la literatura fins a finals del segle xix; els cal·ligrames, que juguen amb les paraules i les imatges; l’escriptura automàtica, que situava el subconscient per damunt de la raó o de la realitat. De fet, aquest segle, que va donar tants autors i tantes tendències artístiques, fou el segle dels noms, no pas el dels moviments ni el de les nacionalitats.

La imaginació era la convidada d’honor d’aquest banquet literari que va sorgir arran del desencís d’unes dècades plenes de conflictes bèl·lics creats per l’ésser humà contra ell mateix. A causa d’aquestes guerres, llargues i cruels, la intel·ligència i la superioritat humanes van ser qüestionades per sempre més.

CONCEPTES CLAU • avantguardisme • J. V. Foix • Segle d’Or de la literatura catalana • Carles Riba • Salvador Espriu • Josep Pla • Mercè Rodoreda

Pierrot (1921), de Juan Gris, és una obra d’estil cubista.

La revolució en la novel·la a Europa Durant la primera meitat del segle xx les dones també van començar a tenir un paper important en aquest escenari i, literàriament, tingueren moltes coses a dir. Fou la novel·lista anglesa Virginia Woolf la primera que es va postular a favor de la reivindicació d’un espai per a la dona i que va renovar la narrativa aportant una visió fins llavors inexistent. Al seu costat, l’escriptor francès Marcel Proust va treballar la novel·la psicològica i va tractar amb èxit el tema de la memòria en la seva magna obra A la recerca del temps perdut (1905-1922).

Per la seva banda, James Joyce revolucionà la novel·la amb l’ús del monòleg interior per expressar els pensaments desorganitzats i deslligats de la raó. El seu Ulisses (1922) va ser una autèntica revolució narrativa en què utilitzava tècniques i registres diversificats per expressar els pensaments i les sensacions, el món íntim. Així mateix, Franz Kafka va tractar la incomunicació i la buidor de l’ésser humà i William Faulkner treballà amb diferents punts de vista narratius i va desenvolupar el monòleg interior.

32

Virginia Woolf és una de les autores més destacades del segle xx i tot un referent feminista.

Unitat

LITERATURA SEGLE A SEGLE Després de la Segona Guerra Mundial, la narrativa va anar absorbint nous temes (l’existència humana, la llibertat, el compromís i l’ambigüitat moral) i noves tècniques d’escriptura que van cristal·litzar en autors com Marguerite Yourcenar, Marguerite Duras, Alain Robbe-Grillet, Ita­ lo Calvino, Cesare Pavese, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llo­ sa, Julio Cortázar, Pere Calders, Joan Sales i Baltasar Porcel, entre molts altres.

Les veus de la poesia i del teatre europeus

L’alemany Bertolt Brecht va ser un dels dramaturgs més influents del segle xx.

En poesia, Paul Valéry, a França, es va convertir en un referent per als poetes europeus i va esdevenir el continuador de la poesia simbolista. A Alemanya, Rainer Maria Rilke va mostrar una forta influència del simbolisme i inventà una nova expressió poètica alemanya. Konstandinos Kavafis, des de Grècia, va parlar amb simplicitat d’emocions fàcilment traslladables a la realitat humana. I, des de Portugal, Fernando Pessoa es va convertir en un referent gràcies als seus heterònims, és a dir, desdoblaments del mateix poeta en diferents personalitats.

Pel que fa al teatre, els dramaturgs van deixar de banda la idea de reflectir la realitat de la societat per analitzar el comportament humà i crear, des de l’absurd, la desconstrucció de trames i personatges. Cal destacar, en aquest gènere, Samuel Beckett i Eugène Ionesco, que van proposar el nou teatre existencialista i de l’absurd. D’altra banda, Henrik Ibsen, An­ ton Txékhov i Bertolt Brecht es van convertir en punts de referència de la nova dramatúrgia del segle xx.

La Generació del 27 a Espanya A Espanya, a principis de la dècada de 1920 van començar a publicar un grup d’escriptors que es van conèixer amb el nom de Generació del 27.

Alguns dels integrants més destacats d’aquest grup, que va assimilar la tradició literària amb l’estil avantguardista del moment, van ser els poetes Federico García Lorca, Jorge Guillén, Pedro Salinas, Ernestina de Cham­ pourcín i Rafael Alberti, la novel·lista Rosa Chacel i la filòsofa i assagista María Zambrano.

• Sobre Carles Riba, vegeu les pàgines 167-169 de la unitat 3.

• Sobre J. V. Foix, vegeu les pàgines 162-163 de la unitat 3.

• Sobre Salvador Espriu, vegeu les pàgines 173-175 de la unitat 3 i la pàgina 231 de la unitat 4.

• Sobre Josep Pla, vegeu les pàgines 83-84 de la unitat 2.

• Sobre Mercè Rodoreda, vegeu les pàgines 79-82 de la unitat 2.

El Segle d’Or de la literatura catalana A l’hora de definir el que ha representat el segle xx per a la literatura catalana, prenem prestades les paraules de l’escriptor i professor universitari Vicenç Llorca d’un article sobre Salvador Espriu: «El segle xx passarà a la història com el Segle d’Or de la literatura catalana. Caldria remuntar-nos a la València del segle xv per retrobar una constel·lació de literats tan important. Si Ausiàs March, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella van determinar el punt culminant de la literatura medieval catalana en un cicle que va arrencar dels trobadors i Ramon Llull, en l’època contemporània noms com els de Josep Carner, Carles Riba, J. V. Foix, Salvador Espriu, Josep Pla i Mercè Rodoreda van catapultar les lletres catalanes al grau màxim d’universalitat tot fent bons els propòsits de renaixença de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, i els de modernització de Joan Maragall, i oferint als escriptors de les generacions posteriors una cosa tan preuada per a una literatura que aspiri a un desenvolupament normal com és un sentit de tradició moderna».

33

Unitat 2

la narrativa QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Ramon Llull, les quatre grans cròniques, Bernat Metge, Isabel de Villena, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, entre d’altres

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Narcís Oller, Joaquim Ruyra, Caterina Albert, revista Feminal, Aurora Bertrana, Eugeni d’Ors, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Josep Pla, Pere Calders, Joan Fuster, Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Jaume Cabré, Maria Barbal, Quim Monzó, Maria Mercè Roca, Albert Sánchez Piñol, entre d’altres

La literatura expressa l’estat d’ànim, l’esperit, les idees, les passions, els patiments, els paisatges d’unes societats i d’uns artistes. És el batec d’un temps i d’unes vides; és el batec del Temps i de la Vida.

36

Làmia (1905), de John William Waterhouse.

per

ART d´encantament Tirant va parar orella a les paraules de l’emperador, però els seus ulls van ser atrets per la gran bellesa de Carmesina. Com que les finestres havien estat molt de temps tancades, feia tanta calor que la infanta jeia espitregada, i l’àvida mirada de Tirant va topar amb dues pomes cristal·lines que li van entrar pels ulls com qui entra en un paradís.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc.

• Quina metàfora utilitza l’autor per fer referència als pits de Carmesina?

• Quina relació hi ha entre aquesta metàfora i l’escena que es representa en el quadre? Què simbolitza aquesta fruita?

Adam i Eva (1507), d’Albrecht Dürer.

Amb nom de dona Caterina Albert és l’autora d’una de les novel·les més destacades de la literatura catalana, tot i que a molta gent aquest nom no els diu res. No passa el mateix, en canvi, amb Víctor Català, pseudònim que va triar l’autora de Solitud per signar les seves obres en una època en què estava mal vist que les dones es dediquessin a la literatura. Altres pseudònims que amaguen la identitat de dones escriptores són George Sand, Fernán Caballero i George Eliot.

I la Colometa va parlar en… turc!

El millor llibre del món

Güvercinler Gittiğinde, Trg dijamanta, Diamentowy Plac, Heera Chowk… són els títols en turc, croat, polonès i hindi, respectivament, de les traduccions a aquestes llengües de la novel·la en català que s’ha traduït fins ara a més llengües: La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Altres obres de narrativa amb un gran nombre de traduccions són La pell freda i Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol, Jo confesso, de Jaume Cabré, i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

La literatura catalana ha donat una novel·la que té l’honor d’haver estat considerada el millor llibre del món per Miguel de Cervantes.

Es tracta de Tirant lo Blanc, obra de Joa­not Martorell. Tant és així que, a través d’un dels personatges del Quixot, Cervantes va definir el text de Martorell en aquests termes: «Dí­goos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus casas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen».

37

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Primers documents sense valor literari Definir l’origen d’una literatura sempre comporta un cert risc, ja que el document més antic que conservem no ha de ser necessàriament el primer document escrit en aquesta llengua ni un text pròpiament literari; és molt probable que existissin textos més antics que aquest primer, els quals no s’han conservat o ni tan sols s’han trobat. Se sol considerar, però, que el text més antic que es conserva escrit en una llengua marca l’inici de la seva literatura.

En el cas de la llengua catalana, els segles xi i xii marquen el punt de partida de la literatura catalana.

Tenim testimonis escrits d’alguns juraments redactats en català durant el segle xi, com, per exemple, el Jurament de Radulf Oriol a Ramon IV de Pallars Jussà, el Jurament feudal al comte Ramon V o el Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars al bisbe Ot d’Urgell.

També hi ha un text llarg, el més extens que s’ha trobat ara per ara escrit en llengua catalana, el Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, escrit pel sotsdiaca Ramon de Cabó l’any 1105, i un text curt, el Forum Iudicum, també anomenat Liber Iudiciorum, un llibre de lleis visigòtiques escrit en llatí al segle vii que fou traduït al català durant el govern de Ramon Berenguer IV (1113-1162).

Finalment, també de datació molt antiga, en concret de finals del segle xii, hi ha vuit sermons religiosos traduïts al català i trobats a Organyà (l’Alt Urgell): les Homilies d’Organyà.

Tots aquests documents, i alguns altres de caràcter religiós, jurídic (testaments, juraments feudals, etc.) i historiogràfic, que tenen un valor més aviat lingüístic que no pas literari, marquen el punt de partida de la literatura catalana.

CONCEPTES CLAU •J urament de Radulf Oriol •M emorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet •F orum Iudicum •H omilies d’Organyà

Reproducció d’un fragment de les Homilies d’Organyà.

Ramon Llull

(Palma, 1232/1233 - 1315/1316) De Ramon Llull han dit que…

Llull havia dit coses que, adequadament allunyades de la verborrea beninten­ cionada i pretensiosa en què s’inscrivien, s’han mantingut instal·lades en la consciència col·lectiva. I no sols ens han arribat, sinó que són la base de molts conceptes informàtics que tenim avui. De manera que si Llull no hagués dit allò que va dir potser la informàtica hauria sigut bastant o molt diferent de com és ara o hauríem hagut de fer marrades intel·lectuals considerables per arribar-hi. És en aquest sentit que dic que Llull és la prefiguració de la informàtica moder­ na o, a la inversa, que la informàtica moderna és l’hereva intel·lectual del com­ plex pensament lul·lià.

Ton Sales: «Serien com són els ordinadors si no hagués existit Ramon Llull?».

Conferència pronunciada a la Facultat d’Informàtica de Barcelona el 2017 (text adaptat).

38

CONCEPTES CLAU • llengua catalana • creador de la prosa catalana literària •A rs • diàleg interreligiós • pelegrinatge • raó

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC Un primer cop d’ull

La il·luminació divina Després de totes aquestes coses, el reverend mestre pujà a una muntanya ano­ menada Randa, la qual no era molt lluny de la seva casa, amb la intenció de poder pregar i servir millor nostre senyor. Ací, hi romangué devers vuit dies, al cap dels quals, mentre es trobava en actitud contemplativa, amb els ulls vers el cel, en un instant li sobrevingué certa il·luminació divina que l’orientà sobre l’ordre i la forma divinal de com havia de fer els esmentats llibres contra els errors dels infidels. El reverend mestre se n’alegrà molt i amb grans llàgrimes donà infinites gràcies a nostre senyor d’aquella gràcia tan meravellosa que li havia atorgat, i tot d’una davallà de la muntanya i es dirigí falaguer cap al mo­ nestir de la Real a fi de poder redactar clarament els dits llibres i, en concret, n’escrigué un de molt bell, el qual titulà l’art major, i després l’art general, sota la qual art compilà després molts altres llibres, adreçats als homes il·literats.

Retrat de Ramon Llull, d’autor desconegut.

Ramon Llull: Vida coetània. Ensiola (adaptació de Gabriel Ensenyat).

1. Respon: a) Quin fou el canvi radical que va experimentar Ramon Llull a la muntanya de Randa? b) Quin va ser, a partir d’aquell moment, el seu principal objectiu de vida? c) Quins llibres van ser l’eix principal de la seva producció? d) Per què podem afirmar que aquest fragment forma part d’una obra autobiogràfica?

L’ús d’un llenguatge planer

VOCABULARI

llec llega. Que no és eclesiàs­ tic, laic.

Cada ciència té necessitat dels vocables pels quals millor sigui manifestada; i ja que a aquesta ciència demostrativa li són necessaris vocables obscurs i que els homes llecs no n’utilitzen, i ja que nosaltres fem aquest llibre per als homes llecs, per això breument i amb vocables senzills parlarem d’aquesta ciència.

I confiant en la gràcia d’aquell que és el compliment de tots els béns, tenim es­ perances que per aquesta manera mateixa confegim el llibre amb els més apro­ piats vocables per als homes lletrats, amants de la ciència especulativa. Injúria seria feta a aquesta ciència i a aquesta art, si no era demostrada amb els voca­ bles que li convenen, i no era significada amb les subtils raons per les quals millor és demostrable.

Ramon Llull: Llibre del gentil i dels tres savis. Claret (text adaptat).

2. Explica amb les teves paraules quina és la idea principal que es desprèn de la lectura d’aquest fragment.

39

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

L’home que volia canviar el món… i que ho va fer sense saber-ho Nascut a Palma cap a l’any 1232 o 1233 en el si d’una família de colons catalans provinents de Barcelona, Ramon Llull dedicà bona part de la seva vida a difondre la fe cristiana. Convertir els infidels en fidels i els fidels en més fidels encara, divulgant la seva Ars o Art, era l’objectiu de la seva «segona» vida, que inicià als trenta anys, després d’haver tingut unes vi­ sions reveladores al puig de Randa. Aquestes il·luminacions divines el van empènyer a canviar rotundament el rumb de la seva vida. Va abandonar la família i la vida mundana, va decidir servir Déu en la difusió de la fe cristiana i va començar a concebre el que més endavant seria la seva gran obra: l’Art lul·liana.

Per dur a terme aquest afany evangelitzador, Llull va utilitzar tots els mitjans que tenia a l’abast: • Demanar suport als poders polítics i religiosos de diversos països d’Europa.

• Crear monestirs orientats a l’aprenentatge de la llengua àrab i a la formació missionera.

• Anar en pelegrinatge a diferents països d’Europa, del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà.

• Escriure i reescriure una gran quantitat d’obres divulgatives (uns

265 llibres) en diferents llengües (català, àrab i llatí) per transmetre, de manera didàctica i divulgativa, el seu objectiu evangelitzador.

• Crear l’Ars o Art lul·liana, un sistema innovador i complex de compren-

sió de la realitat cristiana a través de l’argumentació filosòfica racional. Amb aquest nou sistema filosòfic, Llull pretenia fer possible la comunicació intercultural i interreligiosa per tal de convèncer els infidels.

Era, doncs, una forma d’entendre, explicar i estimar la realitat cristiana des de la raó i l’argumentació. Com que Llull era cons­cient de la complexitat de la seva Ars, recollida en setze volums en l’Arbre de Ciència, en va escriure diferents simplificacions per fer-la més accessible: l’Art demostrativa (1283), l’Ars inventiva (1290), l’Art breu (1308) i, finalment, l’Ars magna generalis ultima (1305-1308), entre d’altres.

L’«Arbre exemplifical» és el quinzè dels setze arbres que formen l’Arbre de Ciència.

Ramon Llull i el seu deixeble Thomas Le Myésier discuteixen sobre la doctrina lul·liana, il·lustració extreta de l’Electorium parvum seu breviculum (vers el 1321).

40

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Llull fou un home savi, brillant, generós, ambiciós, perseverant i tan agosarat que, entre els seus objectius, tenia la voluntat d’escriure «el millor llibre del món».

Retrat de Ramon Llull (1867), de Ricard Anckermann.

Què va fer Ramon Llull per ser considerat encara avui el gran referent de la cultura catalana?

• Recórrer 15.000 quilòmetres per terra i mar (París, Montpeller, Marsella, Roma, Gènova, Lió, Barcelona, Mallorca, Tunis, Nàpols, Xipre, Sicília, Armènia, Terra Santa…).

• Parlar tres llengües (català, llatí, àrab).

• Escriure 265 llibres de temàtiques que comprenen, entre d’altres, disciplines com la teologia, l’astronomia, el dret, la medicina, la geometria, la política i la filosofia.

• Fer-se escoltar per les grans personalitats europees i musulmanes de l’època (papes, monarques, estudiosos, etc.).

• Crear l’Ars o Art lul·liana.

• Plantejar el diàleg ecumènic com a principal objectiu pacificador i de comprensió.

• Utilitzar la llengua vulgar (en aquest cas, la llengua catalana) en totes les disciplines que fins a aquell moment només eren escrites en llatí.

• Fer que el català abandonés l’àmbit estrictament col·loquial i que es convertís en una llengua apta per a qualsevol manifestació culta.

La llengua de Llull com a model literari Ramon Llull va ser el creador de la prosa catalana literària. En aquest sentit, la seva obra és un exemple excepcional de desenvolupament d’una llengua sense tradició literària prèvia que, per a ell, era només l’instrument essencial de difusió de la seva Ars o Art.

Retaule ceràmic del santuari de Cura de Mallorca que representa Ramon Llull.

Les característiques principals de la llengua de l’obra de Llull són les següents: • Utilització d’un lèxic precís, elegant, ric i clar amb l’objectiu d’adequar-se a cada situació comunicativa.

• Creació de neologismes i reducció de llatinismes (i d’occitanismes en la prosa) per consolidar i enfortir la llengua.

• Desenvolupament de la sintaxi per conrear l’abstracció i millorar l’expressió i la comprensió.

• Ús abundant d’oracions subordinades d’infinitiu, relatives i adver­ bials per tal d’evitar repeticions i cohesionar el discurs.

• Utilització de recursos estilístics (comparacions, metàfores, etc.) per enriquir l’expressió i la comprensió.

• Adequacions sintàctiques i lèxiques que permeten el desenvolupament del català científic i literari.

A més, Llull es va preocupar de difondre les seves obres fent-ne ell mateix còpies i traduccions, impulsant-ne de noves, donant-les a personatges rellevants i institucions i, fins i tot, creant tres dipòsits destinats a conservar-les. Per això, les seves obres, manuscrites i impreses, no van deixar mai de transmetre’s i l’abast geogràfic de la seva influència es va anar eixamplant.

L’obra de Llull té traduccions en una gran diversitat de llengües: alemany, anglès, àrab, castellà, finès, francès, hindi, hongarès, italià, japonès, neerlandès, noruec, occità, polonès, portuguès, romanès, rus, serbi, suec i txec.

41

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Obres principals De l’extensíssima obra narrativa de Llull, destaquem els títols següents:

Llibre de contemplació en Déu (1273-1274)

És un dels textos més importants de tota la literatura catalana.

Per primera vegada s’utilitza la llengua catalana com a element de comunicació literària, cosa que fa que el català esdevingui una llengua d’alta cultura.

Llull agraeix la creació a Déu i s’esforça per aproximar-s’hi.

Llibre del gentil i dels tres savis (1274-1276)

Amb aquesta obra Llull vol demostrar l’eficàcia de la seva Art a través de tres homes savis que discuteixen sobre la veracitat o la falsedat de les tres religions: el cristianisme, l’islamisme i el judaisme.

Llibre de l’Orde de Cavalleria (1274-1276)

Tracta l’origen i la noblesa de l’orde de cavalleria i en descriu els rituals i l’ofici.

En el rerefons de l’obra hi ha una proposta de reforma moral d’aquest orde.

Doctrina pueril (1274-1276)

És la primera obra pedagògica en llengua vulgar. L’objectiu de Llull és oferir els fonaments de la fe cristiana a un públic laic.

Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna (1283)

És la primera obra narrativa de ficció escrita en llengua catalana.

Blanquerna, el personatge principal, es presenta com l’home espiritual per excel·lència (viatger, monjo, abat, bisbe, papa i eremita). Dels cinc volums que integren l’obra, destaca el Llibre d’amic i amat, síntesi de la mística i la filosofia lul·liana. Els tres elements principals són l’Amic (l’home), l’Amat (Déu) i l’Amor (actua com a intermediari). Al segle xix els intel·lectuals de la Renaixença van reivindicar la figura de Ramon Llull a través d’aquesta obra.

Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289)

Obra doctrinal que combina la narració i el diàleg entre el mestre i el deixeble, com era habitual a l’edat mitjana. Fèlix, el protagonista, viatja pel món i coneix personatges que el fan entrar en contacte amb totes les branques del saber del segle xiii, a través de les quals Llull descriu la seva cosmovisió.

Dels deu volums que conformen aquesta obra, destaca el Llibre de les bèsties, una reflexió seriosa sobre el poder polític en forma de faula amb finalitats didàctiques.

Vida coetània (1311)

És una de les primeres autobiografies d’un autor medieval.

Pel que fa a l’obra crítica literària o d’assaig de Llull, aquests són els títols més rellevants: Art demostrativa (1283)

És la segona versió de l’Art lul·liana.

Arbre de Ciència (1296-1297)

Es tracta d’una extensa enciclopèdia organitzada en setze volums (arbres) en què cadascun presenta una de les branques del saber. És en aquesta obra en què Llull desenvolupa detalladament la seva Ars o Art.

Retòrica nova (1301)

En aquesta obra Llull dona consells per fer discursos i explica com entenia el que avui dia anomenem literatura.

Art breu (1308)

Es tracta de la versió més curta de l’Art lul·liana.

FIXA-T’HI BÉ Els viatges que Ramon Llull va fer, incansablement, per expandir i transmetre la seva doctrina van afavorir el sorgiment, a diferents països d’Europa (sobretot, Itàlia i França), d’un moviment anomenat lul·lisme, a través del qual els seus adeptes compilaven i difonien la seva obra.

42

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Les quatre grans cròniques (1244-1385) CONCEPTES CLAU • crònica •L libre dels fets • Jaume I • Bernat Desclot • Pere el Gran • Ramon Muntaner • Pere el Cerimoniós

De les cròniques han dit que…

La historiografia catalana medieval compta amb quatre textos fonamentals, les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, les quals, a part de llur extraordinari valor com a document d’informació de fets, són quatre meravelles des del punt de vista literari i idiomàtic.

M. de Riquer, A. Comas i J. Molas: Història de la literatura catalana. Ariel.

Les cròniques són una mena de memòries polítiques i històriques escrites amb un estil narratiu proper al de les cançons de gesta franceses (exaltació de la fidelitat al rei, de la força del llinatge, de la companyonia entre cavallers, de l’exemplaritat dels herois, etc.). Són relats que, a més de divulgar fets històrics, tenien una clara intenció propagandística: enaltir les figures dels reis de la Corona catalanoaragonesa i contribuir a forjar una consciència nacional de grandesa en un moment de construcció i consolidació d’aquesta confederació.

Llibre dels fets o Crònica de Jaume I (1244-1276) Un primer cop d’ull

L’engendrament del futur rei Introducció De tots els episodis que es narren en la crònica de Jaume I, l’explicació de l’engendrament del futur rei és un dels moments àlgids; tanmateix, aquest episodi també apareix narrat en les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner.

Segons la crònica, Maria de Montpeller, mare de Jaume I, va ser repudiada pel seu marit, el rei Pere I el Catòlic. El clergat i la noblesa patien per la manca d’un successor i van organitzar una trobada amorosa enganyant el rei. Després de disfressar la reina i acomodar-la en una cambra fosca, van aconseguir que el rei s’allités amb ella ignorant-ne la vertadera identitat. Després de consumar l’acte, el rei Pere, un cop descobert l’engany, va repudiar el seu futur fill Jaume.

En el fragment que hi ha a continuació es narra el moment en què el rei entra a la cambra de la reina.

Retrat del rei Jaume I (1623), d’Andreu Reus.

43

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

El majordom anà a buscar la dona del rei i la portà amb una donzella i dos cava­ llers a la cambra del rei, i allí la deixà. I la dona es despullà i, quan es ficà al llit del rei, feu apagar tots els llums.

Quan el rei va haver sopat, i tots els cavallers hagueren marxat, el rei entrà a una cambra al costat de la seva, es despullà i es descalçà i, després, abrigat amb la seva capa, entrà a la cambra on hi havia la seva esposa allitada. I el rei es ficà al llit amb ella, sense llum. El rei imaginà que era aquella dona que havia volgut tenir. I veiem que el rei s’entreté agradablement amb la seva esposa i ella no parla per tal de no ser reconeguda fins que no hagi fet l’amor amb ella. I la dona queda embarassada d’un fill.

La dona era molt sàvia i sincera i reconegué que estava embarassada i es descobrí al rei.

Jaume I: Llibre dels fets (text adaptat per les autores).

3. Respon: a) Quin és l’engany? Per què creus que era necessari? b) Quines conseqüències creus que devia tenir aquest episodi per a Jaume I? Per què?

La primera autobiografia personal d’un rei Jaume I el Conqueridor, fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, fou rei d’Aragó, comte de Barcelona, senyor de Montpeller i rei de Mallorca i València. Durant el seu regnat es van instaurar les Corts Catalanes i el Consell de Cent i va tenir lloc la conquesta de València i Mallorca.

El Llibre dels fets són les memòries d’un monarca medieval narrades en primera persona i supervisades per ell mateix. Per tant, Jaume I n’és l’autor, però no pas l’escriptor. Es considera la primera autobiografia personal d’un rei.

En aquestes memòries el rei Jaume I fa un relat minuciós dels fets més destacats de la seva vida. La intencionalitat és mostrar un model, un referent que pogués ser útil als futurs monarques. Per tant, és un text pedagògic i polític en què el rei es posa com a model. Inclou les confessions de Jaume I, protector dels seus súbdits i rei justicier, com a home d’estat i també com a ésser humà.

Entrada de Jaume I el Conqueridor a Madina Mayurqa (1897), de Ricard Anckermann.

44

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC Crònica de Bernat Desclot (1283-1288) Un primer cop d’ull

4. Respon:

Pròleg

a) Q uin adjectiu utilitza l’autor d’una manera reiterada en aquest fragment? Per què diries que ho fa? b) Quin creus que és l’objectiu d’aquesta crònica?

Aquí comença el llibre que en Bernat Desclot dicta i escriu sobre les grans ba­ talles, els grans fets d’armes i les grans conquestes fetes als sarraïns i a altra gent, i de dos nobles reis que hi ha a Aragó que provenen de l’alt llinatge del comte de Barcelona.

Bernat Desclot: Crònica (text adaptat per les autores).

Les bases del català literari VOCABULARI

sarraïns. Tribu del nord d’Aràbia.

Bernat Desclot, home de confiança del rei Pere el Gran, va escriure una crònica en què va narrar els grans fets del naixement de la Confederació catalanoaragonesa i la va continuar amb els esdeveniments principals dels regnats dels reis Alfons I el Cast, Pere el Catòlic, Jaume I el Conqueridor i, sobretot, Pere el Gran. La prosa clara i precisa, les descripcions detallades i l’ús del diàleg el consoliden com un dels primers autors que van establir les bases del català literari.

Aquesta crònica, a més, mostra un equilibri narratiu entre la veracitat i l’objectivitat dels fets històrics, cosa que li dona un valor historiogràfic.

Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328) Un primer cop d’ull

Heroisme en la defensa de Gal·lípoli VOCABULARI

cantal. Pedra de grandària variable, però difícil de manejar. barbacana. Obra de fortificació construïda davant una porta de muralla per augmentar el poder defensiu. cairellada. Cop o ferida de cairell (projectil de ballesta).

Què us diré? La batalla va ser molt dura i les nostres dones defensaven amb una energia extraordinària, amb els cantals i les pedres que jo havia fet acu­ mular a la muralla i a la barbacana, tant que certament hi havia dona que tenia cinc cairellades a la cara i encara es defensava com si no tingués cap mal. La batalla va continuar així fins a l’hora de despertada.

Ramon Muntaner: Crònica. Teide.

5. Respon: a) Quin col·lectiu es lloa en el text per haver contribuït a defensar la ciutat de Gal·lípoli? b) Creus que un elogi com aquest era gaire habitual al segle xiv? Com qualificaries aquest gest? c) Per què creus que les dones van entrar en acció? d) Fixa’t que el narrador es dirigeix al lector. Com ho fa? Per què diries que ho fa? En quin gènere se sol utilitzar aquesta tècnica?

45

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Un esforç d’estil per resultar amè La crònica de Ramon Muntaner comprèn un pe­ ríode històric de gairebé un segle que va des de l’engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne (1328). Entremig també hi tenen cabuda Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II. Un dels aspectes més destacats d’aquesta crònica és que Muntaner va ser testimoni directe d’alguns dels fets narrats, principalment els que van tenir lloc durant el regnat d’Alfons el Liberal (segona meitat del segle xiii) i, sobretot, l’expedició de catalans i aragonesos a Orient (lluites per Sicília i Calàbria), dirigida per Roger de Flor, comandant en cap de la Companyia Catalana a l’Orient. Aquest episodi constitueix el punt àlgid de la crònica, no tan sols per l’interès històric, sinó també per l’exaltació de les emocions que comporta. La crònica de Muntaner és l’únic document occidental que s’ha conservat sobre l’expedició de catalans i aragonesos a Orient.

Amb aquesta crònica Muntaner pretén deixar un document que serveixi com a guia per a posteriors monarques del Casal de Barcelona. A més d’agrair a Déu haver sobreviscut a tantes batalles, reforça el sentiment de catalanitat i lloa la llengua i el sentit democràtic dels monarques.

La fidelitat històrica és important, malgrat que Muntaner tendeix a l’exageració patriòtica. Empra un estil directe, viu, col·loquial, i sovint utilitza formes joglaresques per adreçar-se al públic i buscar un efecte de vivesa en els oïdors: «Què us diré? E si algú em demana…? Jo li respondré». Sembla que el cronista escrigui més aviat per ser escoltat que no pas per ser llegit. Aquesta tècnica fa que sigui la més amena de les quatre cròniques.

Crònica de Pere III el Cerimoniós (1375-1385) Un primer cop d’ull I el diumenge al matí sortim de la sagristia de la Seu, vestits i mudats a la seu de Sa Majestat, això és, amb una camisa romana de seda verda fina amb algunes fulles i després amb una túnica vermella amb estampats d’or i amb fullatges, però no duia perles ni altres coses, ja que es vestí a la manera d’un ciutadà.

Pere III el Cerimoniós: Crònica (text adaptat per les autores).

6. Respon: a) De quin tema quotidià parla el text? Què creus que aconsegueix amb això? b) El fragment s’acaba amb la frase següent: «[…] no duia perles ni altres coses, ja que es vestí a la manera d’un ciutadà». Quina importància té aquesta oració en l’objectiu del text?

46

Entrada de Roger de Flor a Constantinoble (1888), de José Moreno Carbonero.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC Llibre de memòries La darrera de les quatre grans cròniques és la de Pere III el Cerimoniós, que el mateix rei va manar escriure a diversos especialistes. Explica el regnat del seu pare, Alfons el Benigne, i també el seu. En el text posa l’èmfasi en les reincorporacions de Mallorca, el Rosselló i la Cerdanya i en la guerra de la Unió, que va enfrontar tropes fidels al rei contra alguns nobles. És una crònica testimonial, un vertader llibre de memòries que té com a objectiu justificar la monarquia i, per tant, justificar-se a ell mateix i servir de model a les generacions de monarques posteriors.

Les característiques principals d’aquesta crònica són les següents:

• Té un alt valor literari, perquè aquest monarca era poeta i un apassionat de la història.

• Utilitza un estil molt personal i diferent de les altres cròniques (no recorre a llegendes ni cançons de gestes i abandona el to èpic).

Retrat del rei Pere el Cerimoniós (1427), de Jaume Mateu.

• Fa servir una llengua elegant, pròpia d’un monarca, amb trets que anticipen l’humanisme que s’estava forjant a Itàlia amb la figura de Petrarca.

• Explica escenes familiars del rei i intrigues de palau amb molt de detall.

• Veu el rei més com un príncep del Renaixement que no pas com un cavaller medieval, amb la qual cosa apropa la figura del monarca als seus súbdits.

• Enalteix les figures literàries del seu període, com ara Ramon Llull i Francesc Eiximenis.

Coberta d’una edició de 1885 de la crònica de Pere el Cerimoniós en què apareix com a Pere IV d’Aragó.

FIXA-T’HI BÉ L’escriptor Arnau Cònsul, en un article en la revista Sàpiens, revela que el rei Pere el Cerimoniós va ser setmesó, cosa que explicaria la seva constitució més aviat feble: «En una època en què la mortalitat infantil era molt elevada, el naixement d’un setmesó no donava gaires esperances al nouvingut.

Ni tan sols en la família reial, necessitada de mostrar al món la fermesa de la seva descendència. Però el segon fill d’Alfons el Benigne, Pere, va néixer a Balaguer el 5 de setembre de 1319, dos mesos abans del previst. Ser prematur li va donar una constitució feble que sempre el va acomplexar, però s’hi va referir amb normalitat al llarg de la seva Crònica».

47

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Francesc Eiximenis

(Girona, 1327/1332 – Perpinyà, 1409) De Francesc Eiximenis han dit que…

Eiximenis, que tenia una capacitat de treball a prova d’enciclopèdia i una cons­ pícua formació teològica i universitària de primera qualitat, va ser una de les estrelles del firmament intel·lectual de les darreres dècades del segle xiv.

CONCEPTES CLAU • franciscà • referent del cristianisme •L o Crestià

Lola Badia: «El llegat de Francesc Eiximenis», dins la Revista de Girona, núm. 110 (1r trimestre de 1985).

Pocs autors catalans medievals van ser tan llegits com ell i llegits de la manera com el seu autor preveia i volia. Pocs autors catalans medievals van tenir tants de lectors. Les seves obres van traspassar les fronteres de la Corona d’Aragó i van ser traduïdes diverses vegades al castellà, al francès, al llatí i àdhuc a l’ara­ gonès o al flamenc. El seu èxit supera fins i tot el pas del temps. El primer llibre imprès a Ginebra és una traducció francesa del Llibre dels àngels (1478) i el pri­ mer llibre imprès a Granada és una traducció castellana de la Vita Christi (1496), tots dos d’Eiximenis.

Xavier Renedo i Sergi Gascon: Francesc Eiximenis. Prosa.

Teide (text adaptat).

7. Els textos d’Eiximenis mos-

Un primer cop d’ull

Contra el maquillatge i la depilació.

Com les donzelles depravades fan el contrari i com Déu les castiga perquè es maquillen Pensa que la donzella que es pinta és un mal exemple per ella mateixa ja que la dona mostra a les altres que va buscant qui la vulgui, qui la prengui. I així, si de manera natural no troba ningú, vol trobar algú gràcies al seu art o al seu enginy.

I això comporta molta confusió per a la donzella i és més vergonyós encara que si la dona és casada. Ja que la dona casada, si li retreuen que es pinti, posa l’excusa que ho fa per complaure el seu marit. Però la joveneta no té cap excusa.

Fa entendre als homes que desitja ser estimada i seduïda i admirada ja que ho mostra d’aquesta manera, depilada i pintada, la qual cosa encara és més forta i vergonyosa.

Francesc Eiximenis: Llibre de les dones (text adaptat per les autores).

48

tren la moral social i religiosa de la segona meitat del segle xiv i principis del segle xv. A partir del fragment que has llegit, respon a les preguntes següents: a) Quin és el principal problema que Eiximenis veu en el fet que les dones es maquillin? b) Quin tipus de dona és imperdonable que es maquilli? Per què? c) Què opina l’autor de la depilació? d) Quin tracte dedueixes que rebia la dona en la societat medieval?

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC L’home medieval per excel·lència

Gironí de naixement, Francesc Eiximenis era un frare franciscà amant de l’ordre establert i de la moral estricta propis de l’època. Després de formar-se en teologia a les universitats de Tolosa, Oxford i París, va tornar a Catalunya per dedicar-se a ensenyar i predicar la doctrina cristiana. Va ser conseller dels reis Pere III el Cerimoniós i Joan I i, cap al final de la seva vida, fou nomenat bisbe d’Elna pel papa Benet XIII, que d’aquesta manera li reconeixia la fidelitat envers el cristianisme.

Lo Crestià

Miniatura inclosa en el tercer volum de Lo Crestià d’un manuscrit que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid.

Pere III el Cerimoniós va encarregar a Eiximenis l’elaboració d’una obra que havia de ser el referent del cristianisme. El tractat, que pretenia ser una enciclopèdia en què es recollissin tots els coneixements de l’època relacionats amb els aspectes religiós, social, moral i polític, havia de contenir tretze volums, però Eiximenis només va viure prou temps per escriure’n quatre.

Per tal que l’obra, que va titular Lo Crestià, fos planera i comprensible, Eiximenis va utilitzar un estil amè.

En el pròleg del llibre Eiximenis explica d’una manera clara i directa quin objectiu perseguia amb la seva publicació: «La finalitat principal d’aquesta obra és il·luminar, ordenar i despertar, adoctrinar i castigar tot fidel cristià de tenir cura de la seva vida i dels camins de Déu per tal que cadascú sàpiga protegir-se dels perills que es pot trobar en la vida i, això, principalment, per tal que finalment se salvi i lloï i estimi i beneeixi eternament nostre Déu en la seva glòria».

Així mateix, també en justifica el títol: «Aquest llibre es titula Lo Crestià ja que conté sumàriament tots els fonaments del cristianisme i tot el que pertany a l’home que segueixi una vida cristiana».

Altres obres destacades A més de Lo Crestià, altres llibres destacats d’Eiximenis són els següents:

Llibre dels àngels (1392)

Llibre de les dones (1396)

És l’obra de Francesc Eiximenis més divulgada i traduïda (se’n van fer versions en castellà, llatí, francès i flamenc). La va escriure amb l’objectiu de fer entendre la devoció, criticar els vicis i divulgar els principis de la moral i l’ètica cristianes.

Obra didàctica, típica de l’època, que descriu com ha de ser una dona en cadascun dels seus possibles estats: nena, donzella, casada, vídua i religiosa.

FIXA-T’HI BÉ L’obra de Francesc Eiximenis s’ha convertit en un punt de referència a l’hora d’entendre la societat catalana dels segles xiv i xv i especialment el fenomen de la gran difusió de la lectura entre les classes urbanes i les dones.

49

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Sant Vicent Ferrer

(València, 1350 – Vannes, 1419) Vicent Ferrer és conegut sobretot per ser l’autor d’extensos sermons, gràcies als quals aconseguia conversions multitudinàries.

La seva habilitat retòrica, directa i eficaç, creava el clima necessari per tal que un gran nombre de persones a tot Europa l’escoltessin i el seguissin.

Entre les estratègies i els recursos persuasius que utilitzava en els sermons, cal destacar l’ús d’onomatopeies, el llenguatge directe i expressiu, la simplicitat de les paràboles i una caracterització acurada dels personatges.

Detall del retaule de Sant Vicent Ferrer (1521), de Miguel del Prado.

Anselm Turmeda

(Palma, 1352/1355 – Tunis, després de 1423) Anselm Turmeda fou un personatge singular que va qüestionar i rebutjar els dogmes cristians i es va convertir a l’islam. Les seves obres traspuen ironia, escepticisme i, fins i tot, anticlericalisme. Mentre que els seus textos eren prohibits per la Inquisició, als territoris de l’islam era venerat com un savi. És autor d’obres d’una gran elegància lèxica, com ara la Disputa de l’ase (1418), una narració satírica en què defensa davant d’un ase la superioritat de l’ésser humà envers els animals amb l’argument que Déu es va encarnar en l’home i no pas en un animal, i la Tuhfat (1420), escrita en àrab, en què explica la seva conversió a l’islamisme i exposa idees contra el cristianisme.

Turmeda és un cas excepcional de l’època medieval ja que ha esdevingut un autor clàssic tant pel que fa a la literatura catalana com a l’àrab.

Bernat Metge

(Barcelona, 1340/1346 – Barcelona, 1413) De Bernat Metge han dit que…

No sabem si les obres metgianes atesten un humanisme o bé si alerten d’una renovació que naixia frenada o poruga; ignorem també en quina mesura l’autor era conscient del que s’estava inaugurant. Però comprovem que escrivia sobre temes genuïnament humanístics, ben bé en els moments de la seva gestació, amb una gran perfecció formal i amb una molt alta ètica.

Júlia Butinyà: Del «Griselda» català al castellà.

Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (text adaptat).

50

CONCEPTES CLAU • humanisme •L o somni • Cancelleria Reial • funcionari reial

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC Un primer cop d’ull

En defensa de les dones Has acusat les dones de voler manar els seus marits. Vas ben enganyat: elles no volen pas això, sinó que, d’una manera molt raonable, volen manar els servi­ dors —que constantment es deixen portar per la malícia—, perquè són les companyes dels seus marits, i tenen tant de dret com ells a governar la casa.

De les visites als banys no te n’hauries de burlar, perquè ben fet que fan de mantenir aquesta pràctica, i és gràcies a això que estan més netes, més sanes i més preparades per concebre.

Bernat Metge: El somni. Barcino (versió d’Alba Dedeu).

8. Respon: a) De quines acusacions defensa les dones, el narrador? Quins arguments utilitza? b) On rau la modernitat de Bernat Metge? c) Per què podem qualificar Metge d’humanista a partir de la lectura d’aquest fragment?

L’introductor de l’humanisme a Catalunya Bernat Metge es va educar en un ambient culte gràcies al seu padrastre, que era funcionari de la Cancelleria Reial. Metge, que també esdevingué funcionari reial, va ser un personatge important i influent a les corts dels reis Pere III, Joan I i Martí l’Humà. Malgrat que era l’home de confiança de Joan I, diversos escàndols polítics, financers i morals en què es va veure involucrat, entre els quals, indirectament, la mort en estranyes circumstàncies del rei, van fer que ingressés a la presó.

FIXA-T’HI BÉ

Gravat de 1852 que representa el rei Joan I, conegut com el Caçador.

La Cancelleria Reial era un organisme oficial que va crear el rei Jaume I al segle xiii per redactar tots els documents oficials del domini lingüístic català per tal que fossin considerats models de bona escriptura. Els funcionaris que hi treballaven —secretaris i vicecancellers— havien de demostrar una alta cultura i un gran domini de la retòrica i l’estilística en les tres llengües de l’àmbit lingüístic de la Corona: llatí, català i aragonès. Així doncs, la Cancelleria Reial actuava com a centre organitzador i uniformador de la llengua i va establir les bases d’una prosa literària catalana acceptada per tots els estaments cultes.

La Cancelleria Reial fou reorganitzada i reestructurada durant el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387), que la va convertir en un òrgan de govern més eficaç en els àmbits administratiu, diplomàtic i cultural.

51

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Juntament amb Ramon Llull, Bernat Metge és un dels grans referents de les lletres catalanes de l’edat mitjana. Les seves obres i les traduccions dels clàssics italians van suposar l’entrada de les idees humanistes en la literatura catalana.

Situat entre el medievalisme caduc i els corrents estètics i elegants del període immediatament anterior al Renaixement, Bernat Metge representa en la seva obra influències clares d’autors clàssics com ara Ciceró, Ovidi, Petrarca, Dante i el mateix Llull.

Lo somni Bernat Metge va escriure Lo somni, la seva obra més representativa, l’any 1399, poc després d’haver sortit de la presó. Amb aquesta obra, dividida en quatre llibres o tractats, Metge pretenia obtenir el perdó i recuperar els favors i la confiança del nou rei, Martí l’Humà, i de la seva esposa, Maria de Luna.

En el primer llibre, Metge tracta la immortalitat de l’ànima a partir d’un diàleg entre el narrador i rei Joan I, l’ànima del qual se li apareix en un somni. En el segon, es parla de les circumstàncies en què va morir el rei i del més-enllà. En el tercer, dos personatges mítics de la Grècia clàssica, l’endeví cec Tirèsies i el músic Orfeu, parlen dels amors del narrador i dels defectes de les dones, el primer, i de l’infern, el segon. En el darrer llibre el narrador replica a Tirèsies capgirant els arguments de la tradició misògina de l’època i lloant sis reines catalanes, una de les quals és Maria de Luna.

Al final del relat el narrador es desperta i es fa evident que tota la narració ha estat un somni.

L’escriptura de Bernat Metge en Lo somni presenta les característiques pròpies dels escriptors de la Cancelleria Reial: el predomini d’un estil elegant, culte i refinat, l’ús de nombrosos llatinismes, la riquesa de registres lèxics i la utilització d’una sintaxi molt treballada (en una mateixa oració combina, per exemple, elements subordinats i elements coordinats).

Jaume Roig

(València, ? - Benimàmet, 1478) Jaume Roig fou un metge i escriptor que té com a única obra coneguda l’Espill. Es tracta d’un llarg poema narratiu amb 16.247 versos sarcàstics i irònics en què fa una crítica ferotge del gènere femení i retrata de forma satírica la societat del segle xv. Malgrat que és una obra escrita en vers, es considera que forma part del gènere narratiu perquè la tècnica i el desenvolupament utilitzats són més propis de la novel·la realista de costums que no pas del gènere líric.

L’obra es presenta com una falsa autobiografia escrita en primera persona per un home ja vell que rememora tots els mals que li han oca­ sionat les dones. En aquest sentit, incorpora un component misogin important, força habitual a l’edat mitjana, tal com hem vist en Eiximenis i Metge. A més, reuneix bona part dels elements que, posteriorment, trobarem en la picaresca castellana, com ara la falsa autobiografia, el to satíric i la voluntat de realisme.

52

Retrat de Francesco Petrarca, d’autor desconegut.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Isabel de Villena

(València, 1430-1490) CONCEPTES CLAU • reivindicació del paper de la dona •V ita Christi • primera escriptora en valencià

D’Isabel de Villena han dit que…

S’ha parlat, fins i tot, del seu feminisme. Potser caldria parlar de la seua visió femenina del món, del seu món. I, de retruc, ens va deixar una obra magnífica en una llengua elegant i culta. Ella no podia imaginar que més de cinc segles després seria recordada per la seua activitat literària i seria considerada la pri­ mera gran autora clàssica de la nostra cultura.

Vicent Josep Escartí: «Isabel de Villena, l’espiritualitat femenina al claustre», dins Vides catalanes que han fet història (dir. Borja de Riquer).

Edicions 62 (text adaptat).

Un primer cop d’ull

El naixement de Jesús

El naixement de Crist (1603), de Juan Pantoja de la Cruz.

Estant així la senyora tota inflamada i absorta en l’amor diví i en el desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitjanit comparegué el gran prín­ cep sant Miquel amb tota la seva cort del cel i, agenollant-se davant sa senyoria, li besaren la mà l’un rere l’altre com a reina i senyora del cel imperial, i resplendí aquell lloc de singular claredat. Aquell príncep sant Miquel ordenà a tota aque­ lla multitud que es posés al voltant de l’excel·lent senyora, que estava a punt de parir, amb diversos instruments de música de singular harmonia, i sa senyoria era al mig agenollada, amb les mans plegades, els ulls al cel, la cara resplendent i tota angèlica. Aleshores sant Miquel s’agenollà davant de sa altesa i cridà al gran secretari de sa senyoria, Gabriel, i al príncep Rafel, perquè tots tres cantes­ sin per alegrar sa senyoria. I, abans de començar, demanaren de gràcia a sant Josep que volgués fer de tenor, el qual s’aixecà molt prest i s’acostà a ells amb gran alegria, dient que estava molt content d’ajudar-los a cantar. I, així, tots quatre començaren el seu cant amb solemnitat.

I amb aquesta melodia, quan fou l’hora i el temps establert pel Pare eternal, sortí el Senyor del ventre virginal de la seva mare sense causar-li cap dolor, dei­ xant verge i pura tal com David havia profetitzat.

Sant Miquel i els altres prínceps prengueren el Senyor prestament perquè no caigués a terra, i adoraren sa majestat amb profunda reverència i el presen­ taren a la seva senyora mare, que amb goig infinit el mirava. I prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana prudència i reverència se’l posà a la falda, i l’abraçà i besà estretament amb tendresa d’amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitar-s’hi com en la cosa que més estimava del món.

I mirant aquella divinal persona tan tendra i delicada, la Senyora mare sen­ tí un dolor tan excessiu que tot el cor li travessà, especialment quan el sentí de

53

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

fred. I tot plorant amb ell amb sobirana pietat, l’embolcà amb molta cura amb l’ajut de les donzelles, car Diligència li donava els bolquers, Caritat els hi escal­ fava, Pobresa els estirava tant com podia perquè arribessin a cobrir els peuets del Senyor i Pietat portava un drap per posar-li davant del cap.

Quan la Senyora l’hagué bolcat, el Senyor deixà de plorar, mostrant que havia pres plaer amb aquella robeta que el protegia del fred.

Isabel de Villena: Jesús i les dones.

Barcino (versió adaptada de Marta Pessarrodona).

9. A partir del fragment que has llegit, fes les activitats següents: a) Reflexiona sobre el caràcter diferent d’aquesta descripció del naixement de Jesús. En qui recau el protagonisme? Què la fa inusual? b) Quins sentiments es desprenen del text? c) Localitza els dos diminutius que hi ha al final del fragment i explica quin efecte tenen.

Vita Christi: la vida de Crist amb una mirada femenina Educada en un ambient aristocràtic, Isabel de Villena fou abadessa del convent de la Trinitat de València, on va escriure Vita Christi (La vida de Crist), l’única obra seva que ens ha arribat. Es tracta d’un clàssic medieval escrit per una dona que relata la vida de Jesús i atorga a la figura femenina un paper rellevant en la història de Crist.

Amb voluntat didàctica, Isabel de Villena, considerada la primera dona escriptora en valencià, autora del Segle d’Or valencià, pretén oferir models de vida per a les dones religioses (especialment les del seu convent) i contradir el corrent d’opinió misogin dominant a l’època. Tot plegat per contrarestar la imatge de la dona com a reflex de maldat, evidenciada per la iconogràfica Eva. Una perspectiva innovadora que de ben segur devia ser mal vista per l’Església en aquella època.

Per tal d’aproximar-se al lector, Isabel de Villena l’interpel·la amb un estil senzill i proper usant, per exemple, diminutius. D’una riquesa lèxica inqüestionable, els seus textos desprenen una gran tendresa, amb la qual cosa aconsegueix apropar el lector als personatges i a les situacions viscudes.

FIXA-T’HI BÉ En una època en què el pensament misogin era força estès en la literatura, tal com mostren alguns textos de Francesc Eiximenis, Bernat Metge i Jaume Roig, l’obra d’Isabel de Villena, que situa la dona al centre de tot, es va convertir en un contrapunt a la misogínia predominant. Tot això va dur la poeta Maria-Mercè Marçal a dir que, anacronisme a banda, Vita Christi es pot considerar una obra feminista.

54

Il·lustració de l’edició valenciana de Vita Christi (1513) que representa Isabel de Villena lliurant un exemplar de la seva obra a les monges del convent del qual era abadessa.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Curial e Güelfa

(entre el 1435 i el 1462) CONCEPTES CLAU • obra anònima • realisme i versemblança • refinament cultural

De Curial e Güelfa han dit que…

Quan em demanen quina és la meva novel·la preferida responc: Curial e Güelfa.

Sí, és una obra del segle xv que podríem qualificar «d’amor i cavalleries», però les passions que s’hi descriuen encara ens inflamen en ple segle xxi. Per això és un clàssic. L’Enveja (en majúscula) és el veritable motor de l’acció. L’amor, la gelosia, l’angoixa… els sentim igual avui que aleshores. I hi ha un aspecte que sempre m’ha cridat l’atenció: la potència dels personatges femenins, complexos i molt ben construïts, que prenen la iniciativa i són la clau de volta de la histò­ ria. Hi haurà tres dones, a la vida de Curial: Güelfa, Laquesis i Càmar. Cadascu­ na és la més bella de la seva terra (Itàlia, Àustria i Tunis), però són molt dife­ rents, fins i tot oposades.

Raquel Parera: «La potència femenina en el Curial e Güelfa», dins el diari Núvol (02/12/2018).

Un primer cop d’ull —Curial, jo he decidit fer-te partícip de tots els meus tresors i sense dir-te’n res he donat principi al teu honor. És cert que t’estimo, i així com t’he atorgat els béns et donaré altres coses quan vegi que hagis de tenir-les. Et prego, per tant, que t’esforcis a cercar el camí pel qual puguis fer créixer el teu honor. I no te­ mis que et faltin els diners. Vull, però, que m’observis aquesta llei: que mai no em demanaràs més amor de mi del que jo consentiré a donar-te. I així mateix et faig saber, i vull que te’n recordis bé, que si tu mai et dones a conèixer pública­ ment per servidor meu, em perdràs per sempre i et privaré dels béns que tu esperes tenir de mi. I des d’ara no al·leguis ignorància.

I, prenent-lo per les galtes, el besà i li manà que se’n tornés a casa seva. Cu­ rial, alegre ultramesura, se’n va anar a casa seva, i a penes va poder dormir aquella nit; tant fou pres de plaer inestimable.

Anònim: Curial e Güelfa. Castellnou (edició de Jaume Turró Torrent).

10. En aquest fragment Curial, d’origen humil, rep l’oferiment de Güelfa, la

seva eterna enamorada, d’ajudar-lo. A partir de la seva lectura, fes les activitats següents: a) Quina actitud adopta Güelfa davant del seu enamorat? b) Fixa’t en aquesta frase: «[…] et faig saber, i vull que te’n recordis bé, que si tu mai et dones a conèixer públicament per servidor meu, em perdràs per sempre». Per què podem considerar que reflecteix un pensament modern en plena edat mitjana? Quin tret del caràcter de Curial podem deduir d’aquesta frase?

55

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Una novel·la d’amor i de guerra Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca anònima en què els herois no són personatges fabulosos, sinó persones de carn i ossos que es mouen per uns espais geogràfics ben coneguts. Aquests personatges viuen aventures i afronten reptes que superen gràcies a l’enginy i l’esforç.

L’argument de la novel·la s’articula en dos triangles amorosos (Curial, Güelfa i Laquesis, d’una banda, i Curial, Güelfa i Càmar, de l’altra), en l’evolució de Curial com a cavaller i en la seva ascensió social en un camí ple d’obstacles que aconseguirà superar gràcies a l’acceptació dels seus propis errors.

El protagonista se’ns mostra tant en l’espai públic, com a perfecte cavaller, com en l’espai privat, en què el veiem humanitzat, amb totes les seves debilitats i les seves passions.

L’obra consta de tres llibres. En el primer llibre, el jove Curial, nascut en el si d’una família pobra, és acollit a la cort del marquès de Montferrat, on coincideix amb Güelfa, la jove vídua germana del marquès, que es converteix en la seva eterna enamorada. Curial es veu obligat a allunyar-se de la seva enamorada i viatja a Àustria, on coneix Laquesis, la mà de la qual rebutja després de vèncer en un torneig. En aquest període, Curial estudia les arts del llenguatge i la ciència i les lletres clàssiques.

En el segon llibre, Curial adquireix gran fama com a cavaller competint en tornejos com el de Melú i viatja a la cort de París. En aquesta part de l’obra apareix una altra jove, la donzella Festa, que farà engelosir fortament Güelfa.

En el tercer llibre, Curial visita Terra Santa i Grècia. Després de naufragar a les costes del nord d’Àfrica, és fet presoner. Al cap de sis anys de captiveri, i amb l’ajuda de Càmar, filla d’un cavaller de Tunis que compra Curial com a esclau i que s’enamora d’ell, aconsegueix fugir i vèncer els turcs, que pretenien envair Alemanya. Quan torna a Montferrat, Güelfa el rebutja a causa dels seus afers amorosos, tot i que finalment el perdona i s’hi casa.

Llengua i estil de Curial e Güelfa

• Lèxic elegant.

• Realisme.

• Ironia i humor.

• Registre culte i popular.

• Ús de neologismes.

• Abundància de jocs de paraules.

• Presència de dites populars, proverbis i frases fetes.

• Diàlegs fluids.

• Abundància de metàfores.

• Ús de llatinismes.

• Presència de referències a la literatura i la mitologia clàssiques.

FIXA-T’HI BÉ Segons una tesi de l’historiador i doctor en filologia catalana per la Universitat de València Abel Soler, l’autor de Curial e Güelfa, obra considerada anònima, seria Enyego d’Àvalos, que va ser gran camarlenc del rei Alfons el Magnànim a la cort del Palau del Real de València. Àvalos hauria escrit l’obra cap als anys 1445 i 1448 entre les corts de Milà i Nàpols.

56

Al torneig de Melú, Curial és conegut com el cavaller del falcó.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Tirant lo Blanc (1490) CONCEPTES CLAU • clàssic • Joanot Martorell • universalitat • novel·la moderna • realisme i versemblança • València al segle xv • cavalleria • batalles i duels

De Tirant lo Blanc han dit que…

El Tirant va ser fruit de l’extraordinària capacitat d’observació d’un escriptor que va compensar amb una potent inventiva literària els seus fracassos vitals com a cavaller. Martorell no va tenir sort en vida, però tampoc després de la mort. Durant quatre segles, el Tirant s’ha difós internacionalment com a obra anònima. Gràcies a les edicions i als estudis d’especialistes, el nom de Joanot Martorell ha tornat a ser associat internacionalment al Tirant.

Antoni Ferrando: «Joanot Martorell, el cavaller que escrigué el Tirant», dins Vides catalanes que han fet història (dir. Borja de Riquer). Edicions 62 (text adaptat).

Un primer cop d’ull

Com Tirant va ser ferit al cor per una fletxa que va tirar-li la deessa Venus perquè mirava la filla de l’emperador

11. Respon: a) Després d’haver llegit el diàleg entre Tirant i Diafebus, el seu cosí i company d’armes, quin tipus de relació creus que tenen? b) Per què creus que Tirant s’avergonyeix d’estar enamorat? En què diries que el pot perjudicar el fet de mostrar un sentiment com aquest?

Tirant va parar orella a les paraules de l’emperador, però els seus ulls van ser atrets per la gran bellesa de Carmesina. Com que les finestres havien estat molt de temps tancades, feia tanta calor que la infanta jeia espitregada, i l’àvida mi­ rada de Tirant va topar amb dues pomes cristal·lines que li van entrar pels ulls com qui entra en un paradís i ja mai més no és capaç de trobar la porta per sortir-ne, tothora en poder d’una persona lliure, fins que la mort els separa. Val a dir que els ulls de Tirant mai abans no havien tastat un aliment comparable, per més coses agradables que havien albirat.

Tirant es va acomiadar de tothom i se’n va anar a la posada. Allà es va esti­ rar a la cambra, va posar un coixí als peus del llit i s’hi va estirar. Poca estona després el van cridar a dinar, però va dir que no, que li feia mal el cap. Estava tocat d’amor. Diafebus va anar a veure què li passava.

—Senyor capità —li va dir—, us prego que em digueu de quin mal patiu, que faré el que estigui en les meves mans per posar-hi remei.

—Cosí meu —va dir Tirant—, ni n’heu de fer res ni hi podeu fer gran cosa, que ha estat un cop d’aire.

—Oh, capità! ¿Ara em voleu amagar els vostres secrets deixant-me de ban­ da, després de tot el que hem compartit? Digueu-me què us passa, us ho dema­ no per favor.

—No em vulgueu turmentar més —va respondre Tirant—, que no us de­ sitjo un mal tan greu com el que ara sento, un mal sense terme mitjà. Si la for­ tuna no m’és adversa em portarà a la glòria, o si no, a una mort miserable.

I es va tombar d’esquena a Diafebus per no aguantar-li la mirada, avergonyit del que estava a punt de dir.

—Estic enamorat.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc. Proa (versió actualitzada de Màrius Serra).

57

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Un miler de pàgines de seduccions i batalles Tirant lo Blanc, obra de Joanot Martorell, fou un autèntic best-seller a la seva època, tal com demostra el gran nombre d’edicions i traduccions que en van aparèixer en el moment del naixement de la impremta, quan les edicions eren dificultoses i, per tant, cares i escasses. Editada per primera vegada a València l’any 1490, set anys després va ser reeditada a Barcelona. A més, l’any 1511 va ser traduïda al castellà i l’any 1538 se’n va publicar la primera traducció a l’italià.

Un segle més tard, Miguel de Cervantes, en el Quixot, qualificava el Tirant com el millor llibre del món: «¡Válame Dios —dijo el cura—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Qui­ rieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Mon­ talbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen».

A finals del segle xx, l’escriptor madrileny Dámaso Alonso escrivia que el Tirant «es la mejor novela que se escribió durante el siglo xv en Europa, y no hay duda de que excitó la imaginación de Cervantes. Es una novela totalmente actual, por sus descripciones, las situaciones que narra, la li­ bertad con la que sus personajes se mueven… Sus diálogos son breves, rápidos, desenfadados, como si la hubieran escrito en el siglo xix. Hay tam­ bién una despreocupación moral absoluta, solo se propone divertir, y lo curioso es que la Iglesia no la prohibió jamás».

Així mateix, ja més recentment, el Premi Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa va atorgar-li la condició de primera novel·la moderna: «Mar­ torell es el primero de esa estirpe de suplantadores de Dios —Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner— que pretenden crear en sus novelas una realidad total, el más remoto caso de novelista todopo­ deroso, desinteresado, omnisciente y ubicuo».

Què ho fa, que el Tirant sigui considerat «el millor llibre del món»?

La versemblança, el tractament dels personatges, l’estil i la llengua i la intencionalitat són les novetats principals d’aquesta obra cabdal de la literatura europea.

Versemblança

•A tmosfera molt realista.

•E ntorn geogràfic conegut i localitzable.

•P ersonatges identificables.

•T emps immediat.

•R ecreació de fets quotidians.

•R etrat global de la Mediterrània de l’època: — — — — —

58

Costums militars.

Costums cavallerescos.

Costums cortesans.

Costums eròtics.

Tabús i prejudicis socials.

FIXA-T’HI BÉ Dámaso Alonso (Madrid, 1898-1990). Poeta, professor, lingüista i crític literari reconegut pels seus tractats estilístics. Com a poeta, fou un dels membres de l’anomenada Ge­ neración del 27.

Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936). Escriptor, periodista ¡ polític. Autor de no­vel·les i assajos, l’any 1994 fou elegit membre de la Real Academia Española i l’any 2010 va rebre el Premi Nobel de Literatura.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC Tractament dels personatges

•H umanitzats (pareixen, senten dolor, es lliuren sense fre a les passions…).

•P rofunditat psicològica (evolucionen o canvien).

•A lternança dels registres col·loquial i culte:

Estil i llengua

Intencionalitat de l’obra

• • • •

— Diàlegs espontanis en escenes íntimes i quotidianes.

— Descripcions detallades de to solemne i registre elevat en escenes cavalleresques. Ú s de l’humor i el sarcasme com a tècnica narrativa.

V italitat en l’estil (diàlegs espontanis).

V arietat de recursos expressius (jocs de paraules, al·legories, etc.).

D escripcions minucioses.

Joanot Martorell va voler reflectir en el Tirant les tres grans decepcions que va viure personalment: •D ecepció provocada per les misèries personals que va patir al llarg de tota la vida (conflictes familiars, pèrdua de riqueses, etc.).

•D ecepció davant la crisi de valors que va afectar la seva classe social (la petita noblesa de Gandia).

•D ecepció davant la passivitat dels mandataris d’Occident arran de la pèrdua de Constantinoble l’any 1453 en mans dels turcs otomans.

De què tracta el Tirant?

Fotograma de la pel·lícula Tirant lo Blanc, dirigida per Vicente Aranda l’any 2006, amb l’actor Caspar Zafer en el paper de Tirant.

Tirant lo Blanc, estructurat en set parts, narra les aventures d’amor i guerra del cavaller Tirant en les seves incursions per territoris coneguts com ara Anglaterra (on és nomenat cavaller), Sicília (on concerta matrimoni entre l’infant Felip i la filla del rei, Ricomana), l’illa de Rodes (on salva el soldà del Caire), l’Imperi grec (on lluita contra els turcs i, sobretot, s’enamora de la filla de l’emperador, la princesa Carmesina), el nord d’Àfrica (on promou conversions massives de musulmans al cristianisme) i, finalment, Constantinoble (que allibera dels turcs).

Agraït per les grans victòries, l’emperador grec nomena Tirant capità general, li ofereix la mà de la princesa Carmesina i el converteix en hereu de l’imperi. Però poc després del seu gran apogeu, el cavaller emmalalteix i mor, no sense abans haver convertit Hipòlit, el seu escuder, en el seu hereu.

Quan s’assabenta de la mort del seu enamorat, Carmesina cau en la desesperació i, igual que el seu pare, l’emperador, mor de pena.

Hipòlit s’acaba casant amb l’emperadriu que ha enviudat recentment i es converteix en el nou emperador de l’Imperi grec.

La primera novel·la moderna d’Occident La profunditat psicològica dels personatges, els elements històrics i geogràfics reconeixibles per als seus contemporanis, l’ambientació versemblant i un deix autobiogràfic són algunes de les característiques del Tirant lo Blanc que ens porten a parlar d’aquesta gran obra com la precursora de la novel·la moderna.

Ho explica molt bé l’escriptor Dámaso Alonso amb aquestes paraules: «No sé por qué a este Joanot Martorell no lo veo lejano, al fondo de la oscuridad medieval. Le veo muy próximo, contemporáneo: un contem­ poráneo. Tiene ese gesto cansado, desilusionado, solo incansable en la sensualidad, triste y al par burlón, del europeo de nuestros días».

59

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Uns mots previs Entre els segles xvi i xviii els territoris de parla catalana van viure un període de persecució política i cultural i de prohibicions i destruccions que van dur la llengua i la cultura catalanes a una crisi profunda en què la consciència lingüística i el conreu d’obres literàries cultes van disminuir d’una manera contundent i tràgica.

No va ser fins al segle xix que la literatura catalana, i especialment la narrativa, va revifar gràcies als moviments artístics iniciats amb la Renaixença.

Així doncs, Joanot Martorell, autor del Tirant, va cedir, sense saber-ho, el testimoni de la narrativa catalana als primers escriptors del segle xix. Alguns d’ells van estar emmarcats dins l’ideari de la Renaixença, com ara Antoni de Bofarull, i d’altres, com, per exemple, Narcís Oller, van anar més enllà de l’esperit renaixentista i, seguint la tradició iniciada pel Tirant, es van consolidar com a grans narradors europeus en llengua catalana.

Per tant, durant aquest període trobem escriptors catalans que segueixen tres camins diferents: els autors que es deixen seduir per les tendències europees i les traslladen a la literatura catalana, els escriptors que escriuen seguint les modes literàries catalanes i, finalment, els autors que flirtegen amb les unes i les altres.

Antoni de Bofarull

(Reus, 1821 – Barcelona, 1892) Com a bon renaixentista i per tal de contribuir a la recuperació i a la dignificació de la narrativa catalana, Antoni de Bofarull va escriure l’any 1862 L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, la primera novel·la romàntica catalana dins del període de la Renaixença.

En aquesta obra Bofarull reflecteix el sentiment nacionalista patriòtic i historicista propi tant del Romanticisme europeu com de la Renaixença catalana.

FIXA-T’HI BÉ A l’Europa literària, el segle xix correspon al Romanticisme (primera meitat), al realisme (segona meitat) i al simbolisme (finals del segle xix i inicis del segle xx).

A Catalunya, a més dels moviments que van predominar a Europa, el segle xix i els inicis del segle xx van tenir com a protagonistes la Renaixença (1833-1877), el modernisme (1892-1911) i el noucentisme (1906-1923).

60

El caminant damunt un mar de boira (1818), de Caspar Friedrich David, és una obra representativa del Romanticisme pictòric.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Narcís Oller

(Valls, 1846 – Barcelona, 1930) CONCEPTES CLAU • creador de la novel·la catalana moderna • naturalisme • La febre d’or • Pilar Prim

De Narcís Oller han dit que…

El llegat d’Oller és haver assegurat l’existència d’una narrativa de temàtica con­ temporània, de mentalitat liberal i urbana, en llengua catalana. El seu compro­ mís verista i les seves qualitats de narrador permeten situar-lo entre aquells historiadors de la vida privada, estudiosos dels costums del seu temps, que van voler ser, des de Balzac fins a Dickens, els grans novel·listes del vuit-cents. En el mercat exigu de la literatura en català, Oller es farà llegir més que cap altre nar­ rador. A fora, on la literatura catalana era invisible, el coneixeran gràcies a inter­ mediaris com Albert Savine, Émile Zola o Isaac Pavlovsky.

Enric Cassany: «Narcís Oller. El creador de la novel·la catalana moderna», dins Vides catalanes que han fet història (dir. Borja de Riquer).

Edicions 62 (text adaptat).

12. A partir del text que has llegit, fes les activitats següents:

a) Quin és el tipus de narrador d’aquest fragment? b) Quina situació planteja problemes «morals» a en De­ berga? c) Relaciona aquesta situació amb el comentari anterior d’Enric Cassany. d) Escriu un text d’unes cent paraules que sigui la continuació del fragment que has llegit.

Un primer cop d’ull Mig tremolós encara de la insòlita emoció que acabava de rebre, anant-se’n cap a casa, en Deberga es preguntava si devia estar-se enamorant de la Pilar, d’una dona més gran que ell. «Aquesta sí que fora bona! Quin ridícul, quina brometa no en farien, els seus companys! Ell, que devia a la filla l’únic moment d’il·lusió pura que havia tingut a la vida per una dona, s’enamoraria ara de la mare? Quin absurd, quin capgirell més estrany! Ni ell mateix no s’ho explicaria. Oh, no, no!

Això no podia ser! Quina aberració més gran!»

Narcís Oller: Pilar Prim. Selecta-Catalònia (text adaptat).

El creador de la novel·la catalana moderna

Narcís Oller.

Superat un context historicocultural precari que comprèn tres-cents anys, l’obra narrativa de Narcís Oller pren directament el relleu de Tirant lo Blanc. És Oller qui, amb les seves novel·les, estableix les bases de la nova narrativa catalana, que es mantenia silenciada des del segle xvi per culpa de les polítiques absolutistes anticatalanistes que perseguien abolir la llengua i la cultura catalanes.

Oller va ser capaç de crear una narrativa de temàtica moderna que interessava a la burgesia. En la seva obra descrivia la societat burgesa del moment, que situava en espais coneguts o identificables, i tractava temes vigents i d’interès per a aquesta classe social que havia nascut arran de la industrialització. Així va ser com Oller va depassar la narrativa romàntica i localista de la Renaixença (i del Romanticisme) i va plantejar una narrativa que parlava i descrivia la realitat del carrer, del dia a dia, de la ciutat i en la llengua de la gent: el català.

61

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Una ment oberta i inquieta Gràcies a dos homes de lletres com Josep Yxart (gran amic i cosí seu) i Joan Sardà, Oller es va introduir en els cercles intel·lectuals innovadors de l’època i es va vincular a la institució dels Jocs Florals. Mantingué així fèrtils amistats amb persones tan importants i influents com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Caterina Albert, Raimon Casellas, Joan Maragall, Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner, entre d’altres. A més, en l’àmbit literari castellà es va relacionar amb Benito Pérez Galdós, Emilia Pardo Bazán, Leopoldo Alas «Clarín» i Menéndez Pelayo.

Les exposicions universals de París dels anys 1878 i 1889 li van permetre entrar en contacte amb les tendències literàries europees vigents i amb els escriptors que les impulsaven, com ara Émile Zola, Edmond Goncourt i Guy de Maupassant.

Amb una personalitat oberta i inquieta, Oller es va adscriure als moviments literaris europeus vigents en aquell moment, sobretot el naturalisme, i va crear el seu món novel·lístic, situat entre dos pols: d’una banda, el realista naturalista, i, de l’altra, el sentimentalista, vestigi del Romanticisme, que era propi de la Renaixença.

Així, amb la seva primera novel·la, La papallona (1882), va crear un espai i un camí per a la novel·la realista naturalista catalana. L’obra, que va obtenir un gran èxit, es va traduir a diverses llengües i l’edició francesa fou encapçalada per un pròleg del mateix Émile Zola, pare del naturalisme.

L’estil d’Oller va anar evolucionant al llarg de tota la seva obra: va passar de ser una mena de novel·lista sociòleg a mostrar-se gairebé com un psicòleg amb la complexitat dels personatges de la seva darrera novel· la, Pilar Prim (1906), en què l’autor ja havia superat totes les característiques del naturalisme.

FIXA-T’HI BÉ Benito Pérez Galdós (Las Palmas de Gran Canaria, 1843 – Madrid, 1920). Escriptor representant de la novel·la realista espanyola del segle xix. Membre de la Real Academia Española des de 1897 i nominat al Premi Nobel de Literatura l’any 1912, Pérez Galdós és un dels autors més prolífics de la seva generació, tant pel que fa a la novel·la com al teatre.

Emilia Pardo Bazán (la Corunya, 1851 – Madrid, 1921).

Considerada la millor novel·lista espanyola del segle xix i una de les escriptores més destacades de la literatura espanyola, a més d’escriure va reivindicar, com les seves contemporànies Carme Karr i Aurora Bertrana, la formació i la instrucció de les dones com un fet essencial.

Leopoldo Alas «Clarín» (Zamora, 1852 – Oviedo, 1901).

Conegut amb el pseudònim de Clarín, juntament amb Pérez Galdós forma part de la nòmina de grans novel· listes espanyols del segle xix. També va escriure contes, va exercir de periodista i va desenvolupar nombrosos assajos de crítica, teoria literària i temes polítics.

62

Marcelino Menéndez Pelayo (Santander, 1856-1912).

Filòleg, historiador, erudit i crític literari, va obtenir un gran reconeixement per obres d’història i crítica de la literatura espanyola. Fou elegit membre de la Real Academia Española l’any 1880 i va ser proposat per al Premi Nobel de Literatura l’any 1905. Émile Zola (París, 1840-1902). Escriptor i periodista, fou l’ideòleg del naturalisme literari. És un dels autors francesos més publicats i traduïts. A través de la seva obra, fa un retrat fidel de la societat del Segon Imperi francès.

Edmond Goncourt (Nancy, 1822 – Champrosay, 1896).

Escriptor naturalista, assagista i crític d’art. Va impulsar l’Académie Goncourt, fundada per disposició testamentària a la seva mort, que atorga un dels premis literaris més prestigiosos de França.

Guy de Maupassant (Miromesnil, 1850 – París, 1893).

Escriptor realista francès de renom internacional, especialment reconegut per la seva narrativa breu.

Se’l considera un dels creadors del conte modern.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI La tècnica narrativa d’Oller FIXA-T’HI BÉ En una carta de l’any 1884 dirigida al seu amic Benito Pérez Galdós, com a resposta a la demanda d’aquest que escrivís en castellà, Oller explica per què no volia renunciar a la llengua catalana: «No es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo lo que me hace escribir en catalán. Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato; en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como sabe usted que hablamos aquí. No puede imaginarse efecto más falso y ridículo del que me causaría a mí hacerlos dialogar en otra lengua».

Narcís Oller basa la seva tècnica narrativa en l’observació, la qual cosa li permet fer descripcions precises de la realitat del moment. Així, descriu espais coneguts i retrata personatges que el lector es podria trobar a la cantonada de casa seva o que po­ drien ser els seus veïns.

Així mateix, tracta temes ben vigents que preocupen la so­ cietat, com ara la crisi econòmica, l’ànsia pels diners, les teo­ries socials i científiques innovadores del moment, etc.

Els personatges d’Oller són versemblants i tenen un perfil psicològic canviant. L’autor els insereix dins d’una trama complexa i de vegades difícil com la mateixa vida.

En els seus relats, Oller utilitza un llenguatge planer i, per tal de reflectir objectivament la simple realitat, trasllada al paper els parlars locals dels seus personatges.

Obres més destacades Narcís Oller fou un autor conegut internacionalment. Prova d’això és que les seves obres es van traduir a un bon nombre de llengües. Els darrers anys de la seva vida es va dedicar a traduir al català grans novel·les europees de l’època. D’aquesta manera, va contribuir a l’enriquiment de la cultura de la societat catalana.

La papallona (1882)

Mostra el procés per mitjà del qual la Toneta, una noia de classe treballadora, s’enamora d’en Lluís, un advocat de classe alta que juga amb els seus sentiments. Entrant de ple en la vida dels dos personatges, coneixem de primera mà com vivien la classe treballadora i la burgesia benestant a la Catalunya de l’època.

L’Escanyapobres (1884)

Tracta el tema universal de l’avarícia a través de tres personatges: un matrimoni i un notari.

El desig irrefrenable de diners transforma la vida del matrimoni en un calvari que els condueix a l’aïllament i la bogeria. El rerefons és el món rural català, que Oller presenta com a culpable d’aquesta misèria humana. En l’obra, tot i que el poble de Pratbell s’acaba modernitzant amb l’arribada del ferrocarril i els canvis en l’estructura econòmica i social, el matrimoni es manté ferm en el seu aïllament, fins a l’extrem d’un desenllaç tràgic amb què l’autor mostra el triomf de la nova societat de la industrialització.

La febre d’or (1890-1892)

Retrata la febre que es va generar per la borsa a Barcelona cap a l’any 1880 a través de l’enriquiment i l’empobriment sobtats de Gil Foix, un burgès prototípic de la ciutat. Oller mostra un domini absolut de la tècnica naturalista i l’obra representa el punt culminant del naturalisme català i de la narrativa de l’autor.

La bogeria (1898)

Seguint l’estil d’Émile Zola, pare del naturalisme, Oller explica el cas real d’un home que acaba embogint. A través de les visions contraposades dels personatges, l’autor descriu el procés d’embogiment des d’un punt de vista determinista, és a dir, provocat per l’herència biològica i pel medi.

Pilar Prim (1906)

És la darrera gran obra d’Oller. Orfe dels seus amics i guies literaris Josep Yxart i Joan Sardà, i també desplaçat del nou moviment que naixia a Catalunya, el noucentisme, en aquesta obra Oller mostra una escriptura més madura i evolucionada que surt de l’àmbit naturalista i s’inscriu en el corrent modernista. Bona prova d’això és la incorporació d’uns retrats psicològics innegables que l’allunyen de la recerca de l’objectivitat de les obres anteriors.

A través de la figura de Pilar Prim, una jove vídua sotmesa a fortes pressions per part de la societat i de la família, Oller parla de l’opressió de la dona i de la frustració sexual i les vexacions masclistes, tal com van fer Gustave Flaubert a Madame Bovary, Lev Tolstoi a Anna Karènina i Clarín a La Regenta. També apareixen els temes de l’amor, els diners i la lluita de classes a través de la decadència de l’aristocràcia i l’auge d’una burgesia materialista, superficial i vulgar.

63

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Raimon Casellas

(Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910) De Raimon Casellas han dit que…

[Els sots feréstecs] ve a ser dins la nostra Renaixença el Quixot de la literatura rural.

Eugeni d’Ors

CONCEPTES CLAU • modernisme • Els sots feréstecs • primera novel·la modernista • narrativa breu

Un primer cop d’ull I, quina tristor, llavors, quina tristor més fonda va ser la de mossèn Llàtzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol de muntanyes que el voltava s’anés cloent, cloent, darrere seu, com si per tots costats l’aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Davant per da­ vant se li alçaven les fosques obagues de la Rovira, coronades pels cims altís­ sims de Puiggraciós. A mà dreta se li arrengleraven, com un pany de muralles que toqués el cel, les roques fantasmes del cingle de Bertí. A mà esquerra se li estenien les feixes conreades de l’Ullà, tot esgraonant els vessants, com si vol­ guessin arribar als núvols. I a darrere, cap a darrere, ajuntant-se de mica en mica amb les feixes de conreu, se li apareixia el tossalot de Romaní amb el Castell dels Moros dalt de tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres es donaven la mà tot a l’entorn, formant una roda de muntanyes negres que esglaiava de mirar.

Raimon Casellas: Els sots feréstecs. Edicions 62 (text adaptat).

VOCABULARI

obaga. Part d’una muntanya on pràcticament mai no toca el sol. tossalot. Petita elevació del terreny en una plana.

13. Quins sentiments experi-

menta mossèn Llàtzer? Com es mostren amb relació a la natura? Acompanya les respostes amb exemples extrets del text.

L’autor de la primera novel·la modernista El periodista Raimon Casellas, prolífic crític d’art de la revista L’Avenç, mostrava desdeny cap a l’art «d’abans», el de la Renaixença, que considerava ranci, obsolet i sense cap interès. De L’Avenç va passar a publicar les seves conegudes i «esperades» crítiques en el diari La Vanguardia. Conegut dels crítics literaris Yxart i Sardà, com Narcís Oller, l’any 1893 viatjà a París amb l’escriptor i pintor Santiago Rusiñol i el pintor i dibuixant Ramon Casas, on descobrí noves maneres d’art que el van impactar i seduir. Finalment, es va incorporar a La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, on començà a publicar la seva obra mestra, Els sots feréstecs.

Casellas va conrear, sobretot, la narrativa breu, un gènere nou i modern creat pel francès Guy de Maupassant. De tota la seva obra, cal destacar, però, l’única novel·la, Els sots feréstecs (1901), considerada la primera novel·la modernista.

FIXA-T’HI BÉ Ramon Casas (Barcelona, 1886-1932). Pintor i dibuixant que va conrear l’impressionisme i que fou un dels impulsors del modernisme.

Lliga Regionalista. Partit polític conservador fundat l’any 1901 que tenia com a objectiu lluitar per l’autonomia catalana dins d’Espanya.

64

Raimon Casellas.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Els sots feréstecs

Seguint l’estil realista per crear atmosferes versemblants i inspirant-se en personatges reals, en Els sots feréstecs Casellas narra la vida d’un capellà de ciutat que es veu obligat a anar a un poble de l’interior (que es pot identificar amb Montmany) amb l’objectiu d’encaminar els pagesos cap a una vida més espiritual. Mossèn Llàtzer, el protagonista, és el típic heroi modernista que intenta transformar la societat.

En aquesta novel·la trobem la presència de dicotomies pròpies del modernisme que reforcen, en aquest cas, la idealització de la ciutat i denigren el món rural:

DICOTOMIES PRÒPIES DEL MODERNISME Mossèn Llàtzer

Pagesos, gent del poble

l’ésser humà Bé ciutat

la bèstia Mal natura

Els paisatges naturals de la novel·la són angoixants, les atmosferes són asfixiants i els espais són hostils.

Els personatges del poble són tèrbols, marginats, dements, agressius, perillosos i cerquen el conflicte, ja que el medi els aboca a la decadència humana més absoluta i miserable. També sovintegen personatges del poble, sobretot prostitutes, que són la personificació de la perversió.

Parròquia vella de Montmany, nucli del municipi del Figueró i Montmany, al Vallès Oriental. En aquest municipi és on transcorre l’acció d’Els sots feréstecs.

Joaquim Ruyra

(Girona, 1858 – Barcelona, 1939) CONCEPTES CLAU • modernisme • contes • paisatge mariner • llengua catalana

De Joaquim Ruyra han dit que…

Les col·leccions de contes i narracions [de Joaquim Ruyra] contenen de les mi­ llors joies de la literatura catalana. Un realisme sa i alegre més sovint, altres vegades una visió dramàtica amorosida per la sensibilitat poètica de Ruyra, pre­ sideixen les seves obres. Amb naturalitat, frescor i gràcia, Ruyra presenta qua­ drets vius de la vida empordanesa, on apareixen la gentilesa del paisatge i les figures en la més completa varietat tipològica.

Joan Ruiz i Calonja: Història de la literatura catalana.

Teide (text adaptat).

65

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un primer cop d’ull

Mànegues marines Era un matí de tardor. Jo estava dormint, i em varen cridar, donant-me la notí­ cia que hi havia mànegues marines. Em varen dir que se n’eren presentades al­ gunes, i que tot el poble era cap a la banda de mar per atalaiar-les. Amb això em vaig llevar de pressa i em vaig llançar al carrer encara amb la son als ulls i amb l’armilla a mig cordar.

—Què redimontri atalaien, la gent? —vaig preguntar a un pescador que tenia al costat.

—Aquest matí se són formades quatre mànegues, i sembla que n’és diada —em contestà.

—L’avi Mallet les ha tallades amb ses seues oracions —va afegir oficiosa­ ment una dona—. Ara rai, ja estan ben llestes. Déu vulgui que no hagin fet cap mal, perquè sa nostra gent és a mar, a sardinals. Hi tinc tot es bé de Déu de casa: àdhuc es menut, se n’han emportat.

En aquell mateix instant s’allargà per sobre el meu muscle un braç vestit amb samarreta blava, assenyalant un punt del cel, cap a on se varen acarrerar totes les mirades. Allí, per entre dos rotllos de núvols, com per entre dues bambolines colossals, penjava una butllofa d’un gris blavenc, que s’anava in­ flant, inflant, igual que una bomba aerostàtica. Quan hagué adquirides unes bones proporcions, al bell dessota d’ella s’estufà al mar, rompent en xarbot, i a l’ensems la bomba s’allargà pel capdavall, deixant caure una mena de trompa, que va davallar serpejant gairebé fins a l’aigua. La mànega estava formada.

Era una altra mànega. I de seguida se’n presentà una tercera, que venia, ja formada, de part d’allà de les muntanyes llevantines, vorejant la costa, desem­ pallegant-se a poc a poc de les calimes, enteranyinada, blanquinosa, voltada de lluïssors que s’anaven apagant gradualment.

Totes tres estaven a la vista. Vagarejaven majestuosament amb les trompes a frec d’aigua i les bombes mig enclotades als núvols.

Joaquim Ruyra: «Mànegues marines», dins Pinya de rosa.

Selecta (text adaptat).

14. Respon: a) Quina temença té la dona que s’afegeix a la conversa entre el pescador i el narrador? b) Quina metàfora i quina comparació, que fan referència a elements meteorològics, hi ha en el text? c) Per què el narrador diu que «tot el poble era cap a la banda de mar» observant les mànegues?

15. En les seves obres Joaquim Ruyra reprodueix el parlar de la gent de mar. Localitza en el text alguns dels dialectalismes que hi apareixen.

66

VOCABULARI

atalaiar. Observar. acarrerar-se. Dirigir-se. bambolina. Banda de tela o paper que, en un escenari, forma part del decorat del sostre. estufar-se. Inflar-se. xarbot. Esquitx violent. a l’ensems. Alhora. calima. Presència de partícules de pols o de sal en l’aire; calitja, xafogor.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI El mar com a matèria literària

Joaquim Ruyra.

Atret per la Mediterrània, Joaquim Ruyra es va instal·lar a Blanes, on la seva família tenia una casa pairal.

Es diu d’ell que s’estava hores i hores observant el mar, que va esdevenir l’eix central de les seves narracions. Així doncs, Ruyra va ambientar els seus contes en paisatges mariners. I és que, àvid lector d’Edgar Allan Poe i de Dante, va conrear sobretot el conte. De fet, es va centrar a excel·lir en l’escriptura d’aquest gènere, malgrat que va arribar a escriure algunes novel·les, encara que no en va acabar cap. També va escriure poesia i teatre i va fer algunes traduccions, com ara la de Fedra, del dramaturg francès Jean Racine.

Els Jocs Florals de Barcelona li van servir de plataforma literària i van impulsar la seva carrera com a escriptor. També es va fer un nom gràcies al gran nombre de revistes que van publicar els seus textos, com ara La Veu de Catalunya, Joventut i L’Avenç.

Molt interessat per la llengua, Ruyra va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i es va convertir en col·laborador de Pompeu Fabra; va investigar i fixar la llengua pròpia de Blanes, sobretot dels mariners i els pagesos, que va reproduir en els seus contes. Aquest afany per enriquir i fixar la llengua catalana literària va fer que els noucentistes el consideressin un mestre i un model a seguir.

En els seus textos hi predomina la descripció, una anàlisi detallada dels paisatges mariners i del caràcter dels seus personatges. Per fer-ho, Ruyra utilitza una llengua estilitzada que barreja amb dialectalismes i transcriu converses amb el parlar salat, propi de la Costa Brava.

Ruyra combina realitat i fantasia, i introdueix pinzellades de les seves vivències de la infantesa.

Els seus personatges estan caracteritzats amb una bona dosi de realisme i els retrats psicològics que en fa els eleven a personalitats idíl·liques.

Prudenci Bertrana

(Tordera, 1867 – Barcelona, 1941) De Prudenci Bertrana han dit que…

La roca de Sa Palomera és una imatge icònica de Blanes, el poble mariner que va inspirar moltes de les obres de Ruyra.

CONCEPTES CLAU • modernisme • ruralisme • Josafat

Estimat amic i mestre: li escric mogut del més viu entusiasme per felicitar-lo per la seva magistral novel·la Els nàufrags, que no he llegit fins ara fa pocs dies i que m’ha omplert d’admiració. És un treball de primer ordre. L’assumpte és in­ teressantíssim i està tractat amb una delicadesa i una imparcialitat de ver ob­ servador, que no té prejudicis de secta i que sent i sap fer sentir pietat pel dolor humà. L’estil és d’una harmonia plena d’inspiració. No hi ha cap capítol que no sia digne de ser llegit i rellegit i meditat. En fi, Bertrana, crec que la vostra no­ vel·la, avui per avui, és la primera entre totes les del nostre renaixement: us fe­ licito amb tot el cor.

Joaquim Ruyra: Carta a Prudenci Bertrana (20/01/1908).

67

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un primer cop d’ull

VOCABULARI

Per allí, hi trafiqueja un home jovenàs, alt, encorbat, de crani punxegut, nas d’ali­ got, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos esquitxats de volves més fosques que els donen aparences i fredors de marbre jaspiat. Sol està arraulit prop del braser o bé mig ajagut en el seu banc, que brull amb el fregadís del seu cos, ro­ segat de mandra, estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra. El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb el de la muralla, que no és pas fàcil de distingir-lo a primera vista; el visitant que entra allí l’endevina per un gruny feréstec i agressiu que llança des del seu escambell, on, amb la faç entre les mans, sembla rumiar constantment.

Prudenci Bertrana: Josafat. Edicions 62.

escambell. Seient petit sense braços ni respatller. faç. Cara.

16. Descriu el personatge de Josafat tal com el presenta l’autor en aquest fragment i acompanya la descripció amb exemples extrets del text.

17. Digues quin personatge de

Un autor inclassificable En l’obra de Prudenci Bertrana hi predomina la defensa del ruralisme, tal com ell mateix expressa en l’afirmació següent: «La terra no es deixa trepitjar impunement». La seva escriptura, pròpia, independent, individual, el fa difícil de classificar. Fou un home sovint incòmode socialment per la seva modernitat i pels temes que solia tractar en algunes de les seves obres. Josafat, per exemple, és una novel·la mereixedora de premis, però la moral del seu temps va dificultar-ne el reconeixement públic.

Com altres autors modernistes coetanis, Bertrana va conrear, a més del gènere novel·lístic, la narrativa breu amb títols com, per exemple, Cri­ sàlides (1907), Els herois (1920) i El desig de pecar (1924).

la literatura francesa, com Josafat, viu en una catedral i és caracteritzat com una fera o un monstre.

Josafat Josafat, publicada l’any 1906, va ser la novel·la que, malgrat que tracta una temàtica incòmoda, va consagrar Prudenci Bertrana. Narra la vida de Josafat, el nou campaner de la catedral de Santa Maria (identificable com la seu de Girona), que acaba corromput per la Fineta, una prostituta de ciutat. En aquesta obra les dicotomies busquen idealitzar la vida rural en detriment de la vida urbana. Així, l’autor presenta la metamorfosi progressiva de Josafat, el qual comença sent un noi innocent, primari i feliç que, provinent del camp i, per tant, desplaçat del seu entorn natural, acaba esdevenint un monstre pervertit, depravat i corromput en un entorn urbà que també esquitxa l’estament religiós.

DICOTOMIES PRÒPIES DEL MODERNISME

68

Josafat

Fineta

l’ésser humà Bé camp virtut esperit

la bèstia Mal ciutat vici matèria

Prudenci Bertrana.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Les descripcions detallades de l’atmosfera, l’espai, l’ambient, els pensaments i els gestos ens introdueixen en una catedral de ciutat que es converteix en una gàbia hermètica, fosca i pudent. Aquestes descripcions ens acompanyen per aquest laberint sense sortida, sense llum, sense esperança, fins a l’inevitable embogiment final, l’únic desenllaç possible per a Josafat, un pobre home

Altres obres Els nàufrags (1907)

Narra la història de mossèn Joaquim, ordenat sacerdot a Girona, i el seu declivi moral pel fet d’haver-se enamorat de la seva cosina, un amor prohibit.

Proses bàrbares (1911)

A través d’aquests escrits, Bertrana mostra la seva passió per la natura i idealitza els personatges rurals en un espai, la comarca de la Selva, on va viure la seva infantesa.

Entre la terra i els núvols (1931-1948)

Trilogia formada per L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948) que té un caràcter autobiogràfic: • L ’hereu narra la infantesa d’Innocenci Aspriu, un estudiant que viu entre la ciutat i el camp. Tracta temes com l’amor, l’art i la ruralitat.

•E l vagabund fa un retrat de la societat gironina del tombant del segle xix al xx a través dels inicis literaris del jove Innocenci.

• L ’impenitent retrata la vida d’Innocenci a la ciutat de Barcelona.

Caterina Albert

(l’Escala, 1869-1966) CONCEPTES CLAU • pseudònim: Víctor Català • nom d’home • ment oberta • valentia • inclassificable • Solitud

De Caterina Albert han dit que…

Sí que he trobat el mar [en diversos contes de Caterina Albert], però amagat, com ella s’amagava darrere la màscara de Víctor Català. El mar no és un escena­ ri, ni un camí, però en narracions com «La Pua de Rampí» hi ha magnífiques descripcions d’un capvespre, amb una claror que només es troba a les ribes de la Mediterrània, i ella, que explorava, del cor humà, sobretot, i així ho deia, les zones d’ombra que de vegades sembla estendre a la naturalesa, posseïa, en can­ vi, la visió de la llum de les ribes empordaneses; i la va saber descriure amb tots els recursos del llenguatge, que dominava esplèndidament, amb una riquesa de paraules i matisos comparable a la riquesa que prenen les llargues tardes en els cels de tardor vora el mar d’Empúries.

Maria Àngels Anglada: «Caterina Albert, arqueòloga», dins Annals de l’IEE, núm. 29 (1996).

VOCABULARI

emprendament. Enamorament.

18. Respon: a) Quin sentiment té la Mila?

Acompanya la teva resposta amb exemples del text. b) Amb quin animal la compara, l’autora? Quin significat té aquesta comparació?

Un primer cop d’ull La Mila tornava a tenir els peus a terra. Caiguda com d’un niu de son estrany emprendament, s’havia trobat de cop i volta sola i encarada amb la realitat. Ja no somiava, ja no esperançava, ja no temia, amb cap d’aquelles temences impre­ cisables que l’obsedien abans. La pujada al Cimalt l’havia sotragada tan forta­ ment, que en trontollaren fins els fonaments de son ésser, restant-li després un desenquadernament de cosa descomposta, que anant dies es convertí en la cal­ ma aplanada de la resignació.

Víctor Català: Solitud. Edicions 62.

69

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Una veu femenina oberta, valenta i inclassificable Caterina Albert va haver de signar les seves obres amb nom d’home per poder ser reconeguda i arrenglerada al mateix nivell que els millors escriptors del seu temps. Va començar a signar com a Víctor Català després de guanyar els Jocs Florals d’Olot de l’any 1898 amb el monòleg La infanticida, que alguns sectors conservadors van considerar impropi d’una dona. Si no hagués estat una dona, ben segur que l’obra l’hauria impulsat entre els grans escriptors de la literatura catalana i europea. El jurat va demanar a Albert que suavitzés alguns aspectes del monòleg per poder ser llegit en l’entrega de premis sense ferir sensibilitats, però ella va negar-s’hi i no va anar a recollir el premi.

Després d’aquesta dissortada experiència, va decidir amagar la seva identitat sota el pseudònim de Víctor Català. «Vull que em recordin com algú que va haver de portar nom d’home per poder escriure com una dona», va afirmar.

Caterina Albert era una persona de ment oberta, que entenia l’art lliure i que, malgrat totes les adversitats amb què es trobava en la societat patriarcal i tancada en què vivia, va continuar amb la seva vocació i la voluntat de ser escriptora. «En aquesta terra és més deshonrós per a una dona escriure que fer altres disbarats», va escriure. «No crec que unes normes morals puguin frenar [l’obra de l’artista]. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir», continua. I fins i tot assegurava que «la gran multitud ineducada i grollera, a la dona que escriu la despulla de seguida i la converteix en una mena de gallimarsot».

L’autora de Solitud, que refusava els dogmes de les escoles literàries, volia reflectir el costat més ombrívol de la vida: «Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola». Per això utilitzava un llenguatge ric de matisos i directe d’intenció. Seguint el mestratge de mossèn Alcover, considerava que era important reflectir els parlars locals propis dels seus personatges ja que «és en la gent on hi ha la riquesa de la llengua».

L’escriptora empordanesa va trencar amb l’estructura narrativa del segle xix atorgant al gènere narratiu una dimensió mítica i simbòlica, cosa que representava una novetat a Catalunya.

Caterina Albert, més coneguda com a Víctor Català, pseudònim que es va veure obligada a utilitzar per tal que la seva obra fos reconeguda.

Obres més destacades

70

La infanticida (1884)

Monòleg en vers d’una dona des de la cel·la del manicomi on està tancada per haver matat el seu nadó. L’autora aconsegueix transmetre l’angoixa, la culpa i el patiment de la protagonista.

Drames rurals (1902)

Recull de narracions breus d’ambient rural en què apareixen personatges marginats i inhumans que sovint es mostren com a éssers cruels i primitius.

Solitud (1906)

És una de les novel·les més destacades de la literatura catalana i la que va consagrar Albert com una gran autora. Tracta un dels temes universals de la literatura, la solitud, tan vigent encara en els nostres dies. La novel·la és la història de tres personatges i el silenci. La Mila és una dona jove casada amb un ermità, en Maties, que es resigna a anar a viure a una ermita situada muntanya amunt. Aïllada en aquest espai de solitud, la Mila haurà d’aprendre a viure en plena natura i entre homes mentre una exacerbant soledat la persegueix, l’embolcalla i l’asfixia.

Un film (3.000 metres) (1926)

És la darrera obra de l’autora que es va publicar. Narra la història d’un noi abandonat en un hospici que decideix plantar cara al seu destí. Després d’abandonar Girona, tria Barcelona per esdevenir un lladre cruel però refinat. Reflecteix els baixos fons de la ciutat a la manera en què ho feien, en aquells temps, Victor Hugo i Honoré de Balzac a França.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Revista Feminal (1907-1917) CONCEPTES CLAU •p rimera revista feminista catalana • Carme Karr

De Feminal han dit que…

Feminal és una història crítica de l’art femení que denuncia la desconfiança que es tenia del talent i la professionalitat de la dona artista, els amiguismes que l’ex­ cloïen dels grans premis i de les crítiques justes, la manca d’espais expositius especialitzats en allò femení, el vet que tenien per treballar els grans gèneres, les dificultats per compaginar la vida familiar i professional o els problemes afegits de les artistes rurals.

Isabel Rodrigo Villena: «Les artistes catalanes, el seu lloc a la revista Feminal», dins la revista Locus Amoenus. UAB (22/12/2017).

Un primer cop d’ull Sembla que convé feminitzar la dona elevant el seu intel·lecte perquè esdevin­ gui la veritable companya somniada de l’home estudiós i emprenedor. Creiem arribada l’hora d’encaminar dreturerament l’intel·lecte de la nostra dona. Volem que per cultivar el seu esperit no calgui beure forçosament en fonts llunyanes.

D’aquells països avançats d’on ens arriben alenades de feminisme, no ho podem rebre tot; cal fer-ne una selecció que s’avingui amb el que és ara Catalunya, i aquesta selecció s’ha de fer de mica en mica.

Portada del primer número de la revista Feminal, protagonitzada per l’escriptora Maria Josepa Massanés.

Carme Karr: «La nostra finalitat», dins la revista Feminal, 28/04/1907 (text adaptat).

19. La lectura d’aquest text, publicat en el primer número de Feminal, dona algunes pistes sobre l’ideari i els objectius de la revista. Quins són?

La primera revista feminista catalana

Carme Karr.

La revista Feminal es va començar a publicar mensualment com a suplement del prestigiós setmanari Ilustració Catalana el 28 d’abril de 1907. Dirigida per l’escriptora, publicista, periodista i compositora Carme Karr, la revista promovia i defensava un nou ideal de dona culturitzada que valorava l’art i també es valorava a si mateixa.

Feminal era una revista en què la part gràfica ocupava un espai important. La publicació buscava donar visibilitat a la creació contemporània femenina en àmbits com ara l’escriptura, la música i la pintura i crear una tradició en femení.

Hi van col·laborar dones de prestigi com, per exemple, les escriptores Caterina Albert i Dolors Monserdà, la narradora i il·lustradora Lola Anglada o la pintora Lluïsa Vidal.

71

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Eugeni d’Ors

(Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) D’Eugeni d’Ors han dit que…

Una glosa de Xènius és un ésser íntegre, vivent, amb els seus centres de sensi­ bilitat, la seva xarxa nerviosa, la seva circulació en perfecte cicle, el seu respir i —suma inefable de la seva individualitat— diríeu que un seu nom.

CONCEPTES CLAU • noucentisme • Xènius • Glosari • intel·lectual

Carles Riba: Escolis i altres articles, dins la col·lecció «Publicacions» de La Revista.

VOCABULARI glosa (amb una sola essa, tal com ho escriu Eugeni d’Ors). Article breu i sintètic sobre un tema d’actualitat.

Un primer cop d’ull Un artista: —Quan faig una feina amb excessiva facilitat, me’n malfio. Em dic: aquí deu haver-hi algun misteri, alguna cosa estranya, que no «va» del tot. Però quan, per a la meva obra, m’ha calgut vèncer una forta resistència, aleshores estic se­ gur. Em plau barallar-me amb el material. Per això em tempta tant i tant l’escul­ tura.

El fort artista em parla així, cloent una mica els ulls tan clars, i amb un som­ riure discret en la gran boca, sota el nas admirable, de caràcter i decisió.

Em diu encara: —En els deu anys últims del segle anterior, travessaren molts artistes de Barcelona per una època molt desorientada i extravagant. Es parlava molt, cre­ ient amb això filosofar molt, i no es feia res. Els meus companys d’avui són quinze anys més joves que jo. Veig en ells una serietat, una concentració en la feina, i m’enamoren. Callen més i treballen més del que es feia, tret d’excepcions rares, entre els meus amics d’abans. Estan en guàrdia contra la temptació de la popularitat fàcil i de les causes cridaneres i gesticulants. Cerquen obstinada­ ment la raó, cerquen la tradició, i dins la raó i la tradició, el secret de les obres difícils i durables.

Reia el sol d’abril al taller clar. La conversa de l’artista era rica en palpita­ cions del temps. És per això que el glosador la reporta en el glosari.

Eugeni d’Ors: Glosari. Edicions 62 (text adaptat).

20. En aquesta glosa Eugeni d’Ors enfronta dues generacions. Digues quines qualitats destaca de la generació més jove i acompanya l’explicació amb exemples extrets del text.

72

Eugeni d’Ors signava totes les seves obres amb el pseudònim de Xènius.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI L’autor del Glosari i primer intel·lectual català modern

FIXA-T’HI BÉ L’afició a l’extravagància i a l’histrionisme d’Eugeni d’Ors queda ben palesa en aquesta anècdota que explica Xavier Pla en un article: «La tardor de 1928 el setmanari Les Nouvelles Littéraires va dedicar una entrevista a Eugeni d’Ors. De manera inesperada, d’Ors no va citar el periodista en cap despatx o biblioteca, o ni tan sols en un cafè o en una brasserie, sinó en un club selecte, esnob, masculí i eminentment elitista de la plaça de la Concòrdia.

La conversa, imitant els pensadors grecs que Ors tant admirava, la van mantenir en el camí dels vestidors i les dutxes cap a la piscina, tot passejant amb el barnús posat, xipollejant amb els peus a l’aigua.

Eugeni d’Ors fou un dels primers exemples d’intel·lectual. Escriptor i gestor cultural professional, era un pensador, un filòsof, més que no pas un novel·lista, que tenia molta influència en la societat burgesa. D’Ors va batejar el noucentisme i en va concretar l’ideari.

Col·laborador des de ben jove en diverses revistes culturals del moment, l’any 1906 va iniciar, sota el pseudònim de Xènius, una columna d’opinió, Glosari, en què diàriament publicava una glosa, és a dir, un article breu i sintètic en el qual tractava temes culturals i d’actualitat amb una llengua àgil i amena, però també culta i molt treballada. D’Ors pretenia crear «una mena de diccionari filosòfic portàtil» amb una clara intenció alliçonadora, ja que, tal com assegurava, calia passar de «l’anècdota a la categoria».

El diari La Veu de Catalunya, portaveu de la Lliga Regionalista, partit polític dirigit per Enric Prat de la Riba, fou la publicació que va triar per publicar les seves gloses. Per mitjà d’aquests articles breus, Xènius va anar presentant els principals conceptes vertebradors de l’ideari de la burgesia, que eren també els del noucentisme, com, per exemple, l’imperialisme, l’arbitrarisme, la civilitat, el classicisme i el mediterranisme.

Amb un estil volgudament artificiós, concís i irònic, Eugeni d’Ors se situava en un estadi «intel·lectual» superior al del lector i buscava seduir-lo a través del to didàctic, instructiu, d’imatges que pretenia crear en la seva ment i, sobretot, també amb referències a fets d’actualitat o identificables per al lector.

L’any 1911 Eugeni d’Ors va irrompre en la vida cultural i política catalana: va ocupar el càrrec de secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i, més endavant, es va convertir en director de l’Escola de Bibliotecàries. L’any 1917 va assumir el càrrec de director general d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, però tres anys després fou destituït per discrepàncies polítiques.

Ofès pel tracte rebut, l’any 1923 es va establir a Madrid, on continuà la tasca com a escriptor i home de pensament, però ara en castellà. Aquest fet va suposar que Catalunya quedés òrfena del seu intel·lectual de més renom i que el cercle noucentista perdés el seu referent.

A Madrid va continuar publicant la seva glosa diària, primer en el diari ABC i després en altres publicacions. Durant aquest període, l’autor del Glo­ sari es va introduir en la vida cultural i política de Madrid, on va esdevenir, per exemple, membre numerari de la Real Academia Española.

Eugeni d’Ors fou un artista incòmode tant per a la societat catalana, que el considerava un traïdor per la seva marxa a Madrid, com per a l’espanyola, que se’n malfiava a causa del seu passat polític català. Ell mateix es definia com a nacionalista, sindicalista, monàrquic i falangista.

Altres obres Bona part de les obres d’Eugeni d’Ors van néixer de les seves gloses: La Ben Plantada (1911)

Eugeni d’Ors planteja l’ideal femení del noucentisme i el pensament ètic.

L’home que treballa i juga (1914)

Tracta, des d’un punt de vista filosòfic, la relació de l’ésser humà amb el joc.

Gualba, la de mil veus (1915)

Narra la relació incestuosa entre un pare i una filla reclosos en un poble del Montseny.

73

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Aurora Bertrana

(Girona, 1892 - Berga, 1974) D’Aurora Bertrana han dit que…

La vàlua d’Aurora Bertrana és fruit d’una doble aportació: d’una banda, una producció literària que entronca amb les tendències europees del segle xx i no oblida la importància del públic ni del paper de l’escriptora tant en el procés de modernització de la cultura catalana de preguerra com en la difícil represa del franquisme; de l’altra, la singularitat de la seva vida i de la seva obra dins de la literatura d’autora i de les lletres catalanes contemporànies.

CONCEPTES CLAU • emancipació • feminisme • activisme • rebel·lia • viatgera • aventurera

Neus Real: «Aurora Bertrana. Un model inèdit d’escriptora moderna», dins Vides catalanes que han fet història (dir. Borja de Riquer). Edicions 62.

Aquesta dama està ben lluny de la xocolata amb melindros. El seu tempera­ ment és fort i picant com la mostassa alemanya. Aquesta escriptora és el proto­ tipus de la intel·lectual moderna. Ella no es desfà pas en lamentacions i plora­ miques per defensar uns ideals humanitaris de llibertat, sinó que se serveix d’unes armes que tallen com un estilet, i donant-hi un aire de distinció i ciuta­ dania que envejarien molts escriptors i diplomàtics. A través de la seva broma i de la ironia refinada, hom descobreix sovint una protesta i un clam de llibertat profundíssim. Els seus articles respiren un aire de llibertat absoluta. D’una lli­ bertat impregnada de cocktail, de tren exprés, de transatlàntic, de tot, menys de xocolata amb melindros. Àngel Pons i Guitart: «Aurora Bertrana», dins el diari L’Opinió (26/09/1930).

Un primer cop d’ull Les nits de lluna descobriu paisatges nous; entre els arbres trobeu efectes no sospitats, fulles platejades, negrors a contrallum, un cocoter gegant surt per damunt la fronda tot argentat. La lluna, la romàntica i sentimental d’Occident, mancada de poetes llagrimosos i de músics romàntics, és aquí tota una altra. És esclatant i sana, sobiranament indulgent per als enamorats. Aquí no hi ha pierrots ni arlequins transcendentals; tot són homes o dones agullonats pel desig d’estimar. Els infants, nus com la veritat, senten ja l’encantament voluptuós de la vida. Els vells, indulgents, somriuen als joves recordant llur passat.

Així, l’amor, la poesia i la música sense literatura floreixen entre un espai florit i perfumat, sota un gran cel lluminós i serè.

Aurora Bertrana: Paradisos oceànics. Rata (text adaptat).

74

VOCABULARI

fronda. Fullatge. pierrot i arlequí. Personatges de la Commedia dell’Arte italiana del segle xvi. agullonat -ada. Esperonat voluptuós -osa. Sensual.

21. Tria un paisatge d’un qua-

dre dels pintors Salvador Dalí o René Magritte i descriu-lo igual que fa Aurora Bertrana en aquest fragment, tal com si estiguessis vivint en aquest lloc i ningú no el conegués encara.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un esperit lliure i compromès

Dona avançada al seu temps, Aurora Bertrana es va negar a seguir la vida que la societat imposava a les dones de la seva època: tenir cura de la casa i dels fills.

Estudiant de música, va abandonar la seva Girona natal per anar a Barcelona i aprofundir els seus estudis musicals. Durant la seva estada a la Ciutat Comtal es va allotjar a casa de la intel·lectual Carme Karr. Més endavant es va traslladar a Suïssa, on va formar part d’un quartet femení de jazz, l’orquestra Jazz Women, la primera d’aquestes característiques a Europa.

Va viatjar a la Polinèsia i s’hi va instal·lar en un període que va encetar la seva etapa més creativa. La compilació dels textos en què descriu la dona oceànica, els paisatges, la societat, els colors, els sabors, les olors o la llum de Papeete, principal ciutat de Tahití, es va publicar sota el títol de Paradisos oceànics (1930) i va obtenir un èxit immediat, més encara si tenim en compte el que representava ser una dona emancipada en aquella època.

Bertrana retrata l’ambient que l’envolta amb el seu estil personal, poètic i apassionat, amb unes descripcions sensorials de paisatges a través d’una adjectivació precisa i suggeridora que traslladen el lector a mons desconeguts on descobrirà una realitat nova i inquieta.

Quatre anys més tard va publicar Peikea, princesa caníbal, un recull de contes sobre la Polinèsia. Durant aquesta època també va escriure reportatges i cròniques sobre la vida a Oceania en la innovadora revista D’Ací i d’Allà, sempre amb una visió femenina i amb un gran interès per la dona.

Defensora dels drets de la dona, l’any 1931 va fundar el Lyceum Club, un club de dones que pretenia ser un centre formatiu, intel·lectual, cultural i polític per a totes les dones, que en aquell temps no disposaven d’espais de relació, de formació i d’opinió fora de les seves llars.

L’any 1971, quan tenia setanta-nou anys, va escriure La ciutat dels jo­ ves, en què presentà el que per a ella i per a la seva generació era la vida en un món ideal.

Altres obres Entre tota l’obra narrativa publicada per Aurora Bertrana, cal destacar els títols següents: El Marroc sensual i fantàstic (1936)

Fruit de la seva experiència al Marroc, on va viure durant un temps, se centra en la situació de la dona en aquest país.

La nimfa d’argila (1956)

Novel·la sobre la infantesa amb què Bertrana va guanyar el Premi Ramon Llull als Jocs Florals de l’any 1959.

Tres presoners (1957)

Novel·la sobre la Segona Guerra Mundial en què l’autora reflexiona sobre el concepte d’enemic.

Entre dos silencis (1958)

Obra escrita després d’una missió humanitària al poble francès d’Étobon, on tots els homes van ser afusellats per la Gestapo.

Vent de grop (1967)

Recreació d’històries fantàstiques sobre l’arribada del turisme i, amb aquest, de la llibertat sexual a la Costa Brava.

Memòries fins a 1935 (1973)

Primer volum de les memòries de l’autora que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or l’any 1974.

75

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Miquel Llor

(Barcelona, 1894-1966) De Miquel Llor han dit que…

Em fa la impressió que els historiadors de la literatura no han col·locat aquesta obra de Miquel Llor al lloc que li correspon. «Quasi un clàssic», n’han dit alguns, en un regateig mesquí d’engrunes de posteritat literària. I no. Laura a la ciutat dels sants brilla amb intensitat similar a Solitud, Vida privada, La plaça del Diamant o Bearn. És una de les nostres millors novel·les del segle xx.

CONCEPTES CLAU • narrativa de preguerra • Laura a la ciutat dels sants

Ferran Garcia-Oliver: «Laura és nom de dona forta: 90 anys de Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor», dins La veu dels llibres.

Revista d’informació i crítica literària (27/06/2020).

Un primer cop d’ull Tot just el tren ha sortit d’entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S’ado­ na que l’aire esdevé espesseït com per una resta d’aquell fum de la màquina que va escampant-se retardat, per la boca del túnel. Fins que li sembla que el sol i tot s’entela amb un començ de grogor malaltissa.

La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara la sorprèn més. Ja no veu cap gorg clapat de molses reverdides per la frescor del setembre amb la mica de riu tremolós al fons, ni les masies rosses prop del bro­ dat d’escuma de les rescloses, amb oliveres ben ordenades, com a punt per a una dansa de mirinyacs de cendra.

Tot ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a setanta quilòmetres. La Laura es gira cap a aquell punt incert on el seu pensament situa Barcelona i la claror dels seus ulls es torna greu per un començ d’enyorament. Després, fixa l’esguard vers la direcció que duu el tren, cap aquell altre punt incert on abans d’una hora veurà com si Comarquinal sortís de sota terra.

Miquel Llor: Laura a la ciutat dels sants.

Edicions 62.

22. A partir de la lectura del text, quins sentiments pots deduir que envaeixen la Laura?

23. Localitza en el primer paràgraf expressions i paraules dels camps semàntics de la llum i de l’aire. Quins efectes produeixen en el lector?

24. Per què, en el segon paràgraf, la veu narrativa ens parla del que ja no veu la Laura en lloc de descriure’ns el que veu?

76

VOCABULARI

cuitar. Afanyar-se. gorg. Bassa gran i fonda que es forma en alguns rius. clapat -ada. Ple de claps, és a dir, petita extensió que es distingeix, per alguna cosa, de la superfície que l’envolta. mirinyac. Faldilla de sota, rígida, per sostenir bombades les robes exteriors.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un nou aire per a la narrativa catalana

Miquel Llor, autor de la novel·la Laura a la ciutat dels sants (1931), es presenta com un escriptor capaç de donar un nou aire a la narrativa catalana moderna, que havia quedat estancada des de principis del segle xx. Llor tracta la fatalitat i el pessimisme a través dels retrats psicològics treballats i interessants dels seus personatges que ocupen tot l’espai narratiu, tal com feien alguns autors de l’època a Europa, com ara Marcel Proust, Virginia Woolf i Fiódor Dostoievski.

En la que va ser la seva gran novel·la, Llor, a través de la protagonista, la humil Laura, una noia acabada de casar, retrata la societat hipòcrita, asfixiant i opressiva d’una ciutat de comarques identificada amb Vic.

Altres obres Al marge de Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor va publicar altres obres remarcables: Història grisa (1925)

Novel·la que, a través d’uns personatges vençuts per la vida, ens dona una visió pessimista i desencisada del món.

Tàntal (1928)

Tracta la decadència física i moral d’Eloi Torroella, fill d’uns aristòcrates arruïnats del camp de Tarragona que se’n va a viure a Barcelona. Aquí l’Eloi s’enamora d’una noia en un amor impossible.

L’endemà del dolor (1930)

Recull de contes en què Miquel Llor fa un treball d’introspecció amb una prosa elaborada.

L’oreig al desert (1934)

Novel·la curta d’introspecció en un clima de passions enfrontades.

Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) CONCEPTES CLAU • novel·la de preguerra •c rítica de la burgesia mallorquina • Bearn

De Llorenç Villalonga han dit que…

En conjunt, l’obra de Villalonga, molt coherent, malgrat els desajustos produïts per l’ús de dues llengües, per la constant reelaboració i per les dates de publica­ ció, podria ser resumida en unes poques paraules, aquestes, per exemple, d’ell mateix: «Jo sent la nostàlgia del passat, la inexistència del present i la curiositat del futur». I, en el fons, constitueix unes prodigioses memòries, plenes d’ideo­ logia i d’imaginació. De fet, Villalonga, des del primer moment, concep la litera­ tura com una reconstrucció de la memòria. O, almenys, com una defensa de la memòria, ni que aquesta sigui immediata, més exactament, en brut. I rebutja de manera explícita, o no, sobretot en els darrers anys, la realitat que l’envolta.

L’obra de Villalonga, rica i complexa, constitueix una perfecta maquinària, feta peça a peça, en la qual cada peça respon d’ella mateixa i, alhora, del conjunt.

D’aquí que, a vegades, resulti distant, fins d’accés difícil. I d’aquí que demani una participació directa en el seu joc. Dialèctic. O imaginatiu, tant se val. Quina fascinació, aleshores!

Joaquim Molas: «Per a una lectura de Llorenç Villalonga», dins Actes del Col·loqui Llorenç Villalonga (1999).

77

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un primer cop d’ull

Suposat que mai no arribares a venir a Bearn, et diré que es tracta d’una posses­ sió de muntanya situada prop d’un llogaret d’unes quatre-centes ànimes que s’anomena, també, Bearn. S’ignora si la possessió prengué el nom del poble o si fou el poble que rebé el nom de la finca. Cada any, el dia de Sant Miquel, que és la festa patronal, el predicador al·ludeix que aquestes terres pertanyien als se­ nyors des de la Conquista. Potser és veritat, encara que manquen els documents que ho acreditin. «La nostra estirp —solia dir don Toni— és tan antiga que no té data. Es perd dins la fosca.» La tradició oral, emperò, que els ha fet respecta­ bles i indiscutibles, no ha arribat a ésser reconeguda oficialment. S’ha de com­ prendre: manquen els documents. Els senyors, excepte don Toni, que va sortir afrancesat, foren sempre bastant indiferents en matèria d’erudició. Encara no fa cent cinquanta anys, un dels rebesavis, don Toni també de nom, fou un es­ perit primitiu del qual conten moltes malifetes, encara que segurament n’hi posen més que no en feia.

Llorenç Villalonga: Bearn o la sala de les nines. Edicions 62.

Llorenç Villalonga.

25. Com presenta Villalonga la saga dels Bearn? Acompanya la resposta amb exemples extrets del text.

La burgesia mallorquina davant el mirall Llorenç Villalonga escrivia amb la intenció de no mostrar una veritat objectiva, malgrat que la seva obra denota un caràcter autobiogràfic evident. L’escriptor mallorquí va fer literatura amb tota la seva vida, les seves experiències, els amors, les amistats, les relacions familiars i la societat mallorquina. Va idealitzar els seus orígens familiars i va criticar fortament la societat mallorquina, que considerava provinciana, a través d’uns personatges amb un marcat perfil psicològic. Tal com va fer Eugeni d’Ors, Villalonga va reprendre l’ordre i la claredat, l’antiromanticisme i la defensa de l’arbitrarietat, elements propis del noucentisme.

Obres principals Entre tota l’obra narrativa de Llorenç Villalonga, cal destacar, sobretot, aquestes dues grans novel·les:

78

Mort de dama (1931)

Novel·la satírica i cruel en què Villalonga fa una paròdia realista i corrosiva de la burgesia mallorquina decadent. Fou la seva primera novel·la i, a causa del tema i del to irònic i sarcàstic amb què retrata la societat mallorquina i la vida provinciana de l’illa, va rebre fortes crítiques per part de la societat benestant del moment.

Bearn o la sala de les nines (1961)

Publicada primer en castellà (1956), narra la història d’uns aristòcrates rurals a la Mallorca del segle xix a partir de la visió d’un capellà que escriu unes memòries quan mor el darrer dels senyors de Bearn. Hi trobem representats el poder i la hipocresia eclesiàstics, i la societat senyorial se’ns mostra amb tota la seva esplendor i també amb tota la seva foscor.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Mercè Rodoreda

(Barcelona, 1908 – Girona, 1983) CONCEPTES CLAU • escriptora universal • exili • segle xx • novel·la psicològica

De Mercè Rodoreda han dit que…

Mercè Rodoreda és la novel·lista més important de la literatura catalana i, també, la més traduïda, sobretot La plaça del Diamant. Va viure en diverses ciutats europees i va ser testimoni dels esdeveniments històrics capitals del segle xx: la Guerra Civil Espanyola, a Catalunya, i la Segona Guerra Mundial, a França. La primera va representar un llarg exili, que abraça el gruix més important de la seva vida; la segona, una experiència dramàtica. Tot plegat va fer que assolís una profunda maduresa humana i, de retop, literària; de fet, la seva vida és ben bé la d’una novel·lista —ella afirma haver viscut com s’ha de viure, perillosament.

Carme Arnau: «Mercè Rodoreda», dins la revista Visat.cat, abril de 2007 (text adaptat).

La grandesa de Mercè Rodoreda resideix en el fet que produeix un tipus de lite­ ratura apta per a tota mena de públics; des dels més anònims fins als més exqui­ sits. La Rodoreda, amb la seva gran capacitat d’invenció i d’observació, sap construir unes històries i uns personatges que apassionen les grans majories; fins i tot les majories més ocasionals. I, a la vegada, sap construir o construeix un artefacte verbal ple de matisos, de racons, d’insinuacions que interessen les minories més exigents. Aquesta podria ser l’explicació del fet que la Rodoreda sigui, juntament amb Ramon Llull i el Tirant lo Blanc, una de les escriptores més universals de les lletres catalanes.

Joaquim Molas: «Mercè Rodoreda», dins Història de la literatura catalana. Ariel (text adaptat).

Mercè Rodoreda és una de les autores més traduïdes de la literatura catalana.

Pocas personas saben fuera de Cataluña quién era esa mujer invisible que escribía en un catalán espléndido unas novelas hermosas y duras como no se encuentran muchas en las letras actuales. Una de ellas —La plaza del Diamante— es, a mi juicio, la más bella que se ha publicado en España después de la Guerra Civil.

Gabriel García Márquez

La Rodoreda és una autora que et fa tremolar. No és una autora que t’expliqui unes històries d’amor en uns jardins del segle xix. No. És una autora molt in­ quietant; és una autora molt fascinant i és d’aquestes autores que són capaces d’agafar les coses més fosques i —en el fons— més repulsives i convertir-les en esplendor per tal que tu les miris, perquè vol que les miris.

Maria Bohigas, dins el programa Àrtic de Betevé (19/09/2019).

79

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un primer cop d’ull

Vaig clavar un parell de castanyes al nen sense raó, i va plorar, i la nena, quan el va veure plorar, també es va posar a plorar, i ja érem tres, perquè jo tam­ bé em vaig posar a plorar i els coloms parrupejaven i quan va arribar en Quimet ens va trobar amb la cara rajant llàgrimes i va dir que només li faltava aquesta.

I va agafar els nens d’una revolada i els va aixecar enlaire agafats només per dalt d’un braç i els va passejar així pel corredor, amunt i avall, un a cada mà, i jo li vaig dir que a veure si els volia trencar els braços, i va dir que si no s’acabaven els plors els tiraria daltabaix del carrer. I per acabar em vaig empassar el mal i vaig rentar la cara als nens i també em vaig rentar la cara jo i no li vaig dir que havia trencat un vas i que me l’havien descomptat perquè hauria estat capaç d’anar a trobar els amos i armar-los un bullit de mil dimonis.

I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Que s’ha­ vien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colo­ mar i escala de paleta, tot a passeig! Però no sabia com… Aquest pen­ sament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. I mentre en Quimet esmorzava amb les cames cargolades en els barrots de davant de la cadira i tot d’una en va descargolar una i va dir tot fent moure el peu que potser tenia com una mena de caliu al genoll que li escalfava els ossos, jo pen­ sava en l’acabament del poble dels coloms i tot el que en Quimet em deia m’en­ trava per una orella i em sortia per l’altra com si, d’orella a orella, se m’hi acabés de fer un forat.

Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, men­ jadors, colomar i cabassos de colomassa, tot a passeig! Escala de paleta, espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, tot a passeig! Cua de gall dindi, caputxa, monja, colomins i colomons, tot a passeig! La golfa del ter­ rat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre de la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa a terra. Els ulls rodons i els becs punxents, el tornassol malva i el tornassol poma, tot a passeig! La mare d’en Quimet, sense voler, m’havia donat el remei… I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven. Aprofitava que els nens dormien en havent dinat i aleshores pujava al terrat i turmentava els coloms. La golfa del terrat bullia com un forn, tot el sol del dematí s’apilotava al sostre i el feia cremar; i entre la febre dels coloms i la pudor de la febre, allò era l’infern.

Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant. Club Editor (text adaptat).

26. Descriu l’estat d’ànim de la Natàlia, la narradora, i acompanya la descripció amb exemples extrets del text.

27. En aquest fragment, a partir del tercer paràgraf hi ha una expressió

que es repeteix fins a cinc vegades. Localitza-la i digues quin efecte provoca en el lector.

28. Quins recursos utilitza repetidament Mercè Rodoreda per endinsar el lector en el pensament saturat de la Natàlia?

80

VOCABULARI

veça. Llegum que es dona com a aliment als coloms i altres ocells. bútxeres. Nom despectiu donat a un tipus de coloms. trapa. Porta que tanca una obertura situada en un sostre o terra.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Una escriptora universal

Mercè Rodoreda és l’autora més influent i internacional de tota la literatura catalana. Escriptora prolífica i fervent lectora de grans autors catalans i europeus com Marcel Proust, Virginia Woolf, Lev Tolstoi, Katherine Mans­ field, Joan Sales, Thomas Mann i Víctor Català, entre d’altres, va assumir l’escriptura com a evasió, com a fugida per fer la vida més suportable.

«I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que soc al mon, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca», afirmava en una carta que va enviar a la seva amiga Anna Murià.

L’obra de Rodoreda ressegueix la seva vida. «En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo», explicava en el pròleg de Mirall trencat.

La infantesa, presentada com l’única etapa feliç de la seva vida, es va convertir en un paradís. Hi va fer sempre al·lusió a través dels seus personatges, que, en deixar la infantesa, iniciaven una etapa trista i dolorosa.

En contraposició amb aquesta idea del paradís perdut de la infantesa, hi havia l’angoixa del pas del temps. A La plaça del Diamant, per exemple, el monòleg interior de la Natàlia ho mostra ben clarament: «I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el pas de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia».

L’experiència amorosa, d’altra banda, per a Rodoreda va ser sovint dolorosa, trista, frustrant. La primera frase d’Aloma així ho confirma: «L’amor em fa fàstic». En aquest sentit, en la seva obra abunden els personatges femenins: dones insatisfetes amb la relació de parella, dones solitàries, dones maltractades, dones tristes. La Natàlia de La plaça del Diamant, per exemple, viu una relació amorosa amb en Quimet, un home dominant que la fa patir i l’anul·la totalment com a dona.

L’exili, aquell «viatge obligat que desfà l’ànima i li pren tot l’orgull», també va ser un tema recurrent en la literatura de l’autora. A partir d’aquesta experiència, va crear personatges aïllats, exiliats i desprotegits, com ara la Cecília d’El carrer de les Camèlies, que busca constantment la identitat perduda, o els diferents personatges que van desfilant a Quanta, quanta guerra…, que viuen en espais solitaris i queden al marge de la realitat.

Les flors (i per extensió el jardí, la natura i l’aigua) simbolitzen la passió i són omnipresents en les seves novel·les, i també la ciutat de Barcelona, que és el rerefons, el paisatge «natural» d’algunes de les seves grans obres.

Un estil senzill però elaborat Rodoreda escrivia amb un estil clar, senzill i comprensible, però molt treballat i elaborat, amb l’objectiu d’evocar emocions mentre semblava que descrivia «innocentment» situacions quotidianes, paisatges o espais.

Triava estructures gramaticals simples, ben construïdes i, per això, altament efectives. També utilitzava tècniques pròpies de la novel·la psicològica. Així, mostrava la vida interior dels personatges, els pensaments, les reaccions amb l’ús del monòleg interior, que tant predominava en la seva

81

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

escriptura, per situar el lector dins d’uns personatges que viuen i pateixen.

En moltes de les seves obres focalitzava l’acció en una protagonista que solia viure trames amoroses frustrades i amargues.

Una autora molt exigent L’autora de La plaça del Diamant era molt exigent, disciplinada i rigorosa amb la seva feina. Treballava llargament les seves novel·les, que escrivia i reescrivia diverses vegades abans de considerar-les aptes per publicar. En el pròleg de Mirall trencat explicava que aquesta obra va aparèixer «al cap d’uns anys de no poder escriure res —llevat d’alguns contes— perquè requereix esforç, i jo tenia coses més importants a fer com ara sobreviure».

Obres principals Entre l’extensa obra de Mercè Rodoreda hi ha sobretot novel·les i contes.

Pel que fa a les novel·les, cal destacar les següents:

Aloma (1938 i molt refeta l’any 1969)

Narra la història de la relació amorosa i obligada de la jove Aloma amb un parent seu més gran. Rodoreda va reprendre aquesta obra al cap de trenta anys per reescriurela en bona part. Premi Crexells (1937).

La plaça del Diamant (1962)

És una de les novel·les més traduïdes de la literatura catalana. Se centra en la Natàlia, que viu i pateix els avatars de la història del país i de la seva pròpia vida. Tot i que la va presentar al Premi Joanot Martorell, no va ser guardonada.

El carrer de les Camèlies (1966)

Narra la vida de la Cecília, una dona que vol trobar els seus orígens i que persegueix la felicitat, però que viu un munt de desgràcies i fins i tot es veu obligada a prostituirse per poder viure. Premis de la Crítica (1965), Sant Jordi (1966) i Ramon Llull (1969).

Jardí vora el mar (1967)

Un jardiner ja vell relata la història, llunyana en el temps, d’una família adinerada que passava els estius en una torre vora el mar.

Mirall trencat (1974)

És el retrat de tres generacions d’una família barcelonina benestant: els Valldaura.

Com explica la mateixa autora en el pròleg, «és una novel·la on tothom s’enamora de qui no s’ha d’enamorar. I el qui manca d’amor busca que n’hi donin, sigui com sigui: en l’espai d’una hora o en l’espai d’un moment».

Quanta, quanta guerra…

(1980)

Narra el procés de coneixement i transformació de l’Adrià Guinart, un noi que marxa de casa per anar a la guerra i conèixer món. Premi Crítica Serra d’Or (1980).

La mort i la primavera (1986)

Publicada pòstumament, se situa en un poble sense nom i en una època indeterminada on els habitants conviuen amb dues amenaces (un ésser imaginari i les envestides del riu) i amb la mort com un habitant més. Els veïns semblen abocats a trobar de manera natural la mort. És una novel·la fosca i enigmàtica, farcida de símbols.

Isabel i Maria (1991)

Publicada pòstumament, narra la vida i les relacions amoroses de la protagonista, la Isabel. Hi apareixen molts dels temes i els símbols propis de l’escriptura de l’autora: els jardins, els coloms, els homes dominants, les relacions incestuoses, etc.

Paral·lelament a les novel·les, Mercè Rodoreda va escriure contes que es van publicar en quatre reculls: Vint-i-dos contes (1958), que va guanyar el Premi Víctor Català l’any 1957; La meva Cristina i altres contes (1967); Semblava de seda i altres contes (1978), i Viatges i flors (1980), premis Crítica Serra d’Or i Ciutat de Barcelona (1980).

Pòstumament, es van publicar dos reculls de la correspondència amb Joan Sales, el seu editor, i la seva amiga Anna Murià: Mercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes completes (1960-1983) i Cartes a l’Anna Murià (1939-1956).

L’any 1980 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

82

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Josep Pla

(Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981) CONCEPTES CLAU • l’Empordà • literatura d’observació • El quadern gris

De Josep Pla han dit que…

Cada vegada que obres un llibre [de Josep Pla], caus d’esquena per la qualitat d’aquella literatura, que és el que a mi m’ha passat, m’he sentit fascinat per la prosa.

Entrevista de Sònia Duñach a l’escriptor Xavier Febrés, dins el diari Empordà (06/07/2020).

Un primer cop d’ull

29. Quin to es desprèn d’aquest

fragment? Per respondre, identifica els adjectius del text i agrupa’ls segons si transmeten positivitat o negativitat.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplen­ dor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, recon­ fortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament crei­ xent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

Josep Pla: El quadern gris. Destino.

Un observador de la realitat

Josep Pla.

L’obra de Josep Pla, dilatadíssima i fecunda, mostra que som davant d’un gran home de lletres, d’un bon coneixedor de la literatura francesa i ita­ liana, d’un escriptor que essencialment vol descriure, explicar. A través dels seus textos —un testimoniatge constant de la seva època i la seva gent— busca únicament ser intel·ligible per a tothom, fins i tot per a la gent més senzilla. En aquest sentit, cap al final de la seva vida va escriure: «He tractat de posar adjectius darrere dels substantius. I és l’única cosa que he fet en la vida: buscar l’adjectiu exacte, que rarament es troba». I en parlar de l’amor deia: «M’he enamorat d’un paisatge, d’una ciutat, d’un arbre, d’una herba. Però tractant-se d’éssers humans… no crec gaire en els éssers humans i espero que ningú no cregui en mi».

Home solitari, va dedicar la seva vida a l’observació, ja que la realitat l’atreia en gran manera. «La realitat és infinitament superior a la intel·ligència humana, a la imaginació. Contra la literatura d’imaginació, jo he fet literatura d’observació», afirmava. Pla considerava l’observació com l’única activitat que li permetia escriure novel·les, biografies, dietaris i articles de premsa: «Haver escrit sempre amb molta sinceritat i haver dit exactament el que m’ha semblat que era la veritat. Jo he estat sempre un home realista amb un punt de poesia. No he escrit mai emocionat. No he escrit mai ni una sola frase sense pensar-la abans».

L’estil senzill i auster de Pla desprèn unes imatges ben precises, embellides per adjectius treballats, cercats, esperats. En tots els seus escrits va fer ús de la ironia, que ell mateix definia com «allò que resol la impossibilitat de dir, d’escriure».

83

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Obres principals De l’extensa obra narrativa de Josep Pla, cal destacar els títols següents: El carrer estret (1951)

A través de la veu d’un veterinari i la seva cuinera, Josep Pla fa un retrat de la societat i la vida d’un poble de ficció com podria ser Palafrugell. Premi Joanot Martorell (1951).

Un senyor de Barcelona (1951)

Anecdotari de Rafael Puget, un industrial de Barcelona amic de Pla, des de les guerres carlistes fins a principis del segle xx.

Contraban (1954)

A través d’un viatge per mar que fa des de Cadaqués fins al Rosselló, l’autor descriu els paisatges i els pobles costaners, la vida marinera, la cuina i els personatges emblemàtics dels llocs per on passa.

Homenots (1958-1962)

Retrat de seixanta homes influents de la cultura, la política i l’economia de la Catalunya moderna, com ara Antoni Gaudí, Pau Casals, Pompeu Fabra i Enric Prat de la Riba.

El quadern gris (1966)

Dietari autobiogràfic, amb observacions i reflexions per dies, en què l’autor fa un retrat del seu Empordà natal i de la gent i la vida que va conèixer a Barcelona durant l’etapa de la seva joventut. Per a Pla, l’adjectiu gris del títol equival a ‘clar’ i ‘concís’. Premi Crítica Serra d’Or (1967).

A més, té altres obres premiades, com ara Barcelona (Papers d’un es­ tudiant) (Premi Lletra d’Or, 1957), Notes del capvesprol (premis Ciutat de Barcelona, 1979, i Crítica Serra d’Or, 1980) i El que hem menjat (Premi Crítica Serra d’Or, 1973).

Probablement, Josep Pla no va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva implicació en el règim franquista i la seva activitat d’espionatge al costat d’aquest. En canvi, l’any 1970 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Medalla d’Or.

Pere Calders

(Barcelona, 1912-1994) De Pere Calders han dit que…

El que escrivia Pere Calders eren fets que li havien passat. Sempre tenia la pa­ raula oportuna, la frase exacta, el sentit de l’humor, la ironia tractant aspectes de la condició humana. Llegir els seus contes és una manera d’entrar en la seva persona.

Teresa Calders, filla de l’autor.

Un primer cop d’ull A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me per­ mís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

84

CONCEPTES CLAU • conte • realisme màgic • ironia • absurd • exili

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Pere Calders.

VOCABULARI

breva. Puro aplanat. estar empiocat -ada. Estar malalt, indisposat. aparat ful. Falsa ostentació.

30. Justifica el títol del conte,

Invasió subtil, a partir del fragment que has llegit.

31. Identifica l’ús d’una certa

ironia per part de l’autor en aquest text.

Jo estava encuriosit per saber quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exò­ tiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida —«amb força ceba», digué—, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D’altra banda, parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni l’ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera.

Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figu­ ra, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet ser­ vir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tracta­ va d’un espia.

—I d’on ho has tret, que és japonès? —em preguntà ella. Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

—Els conec d’una hora lluny… —vaig contestar-li.

—Que vols dir que n’has vistos gaires?

—No, però els clisso de seguida!

—T’ho ha dit, ell, que era japonès?

—Ni una sola vegada. Són astuts…

—T’ho ha dit algú?

—Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se’n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina.

Pere Calders: Invasió subtil. Edicions 62 (text adaptat).

El mestre de l’absurd Considerat un dels contistes catalans més destacats del segle xx, l’obra de Pere Calders es caracteritza per la forta presència del realisme màgic, que esquitxa una argumentació de base realista amb elements fantàstics o irreals, i del tema de l’absurd. En els seus contes l’autor tracta temes quotidians amb una ironia magistral i amb l’element de l’absurd com a epicentre de la narració. Per a Calders, l’absurd forma part de les nostres vides, i això fa que ens trobem en situacions absurdes dia rere dia. És per això que, en els seus contes, aquest element hi té un paper essencial.

Pere Calders s’interroga sobre la condició humana mitjançant uns personatges que viuen fets i experiències de ficció, extraordinàries, en espais poc caracteritzats. Sempre busca la relació entre la realitat visible

85

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

i la realitat oculta de tot el que veiem. Per a ell, aquesta realitat que no es veu és clau per accedir a la veritat. Els seus personatges viuen situacions absurdes que trenquen la seva quotidianitat i això fa que s’interroguin sobre la seva condició humana.

Calders va viure bona part de la seva vida a Mèxic, on es va exiliar un cop acabada la Guerra Civil Espanyola. Allí, tot i que va treballar en una editorial i va col·laborar en les revistes dels exiliats catalans, no es va acabar d’adaptar mai. No va tornar a Catalunya fins a l’any 1962.

Obres principals Entre els diversos reculls de contes de Pere Calders, cal destacar els tres següents: Cròniques de la veritat oculta (1955), Demà a les tres de la ma­ tinada (1959) i Invasió subtil i altres contes (1978).

Pel que fa a les novel·les curtes i obres de narrativa breu ambientades a Mèxic, que mostren clarament la seva inadaptació, cal destacar les següents: L’ombra de l’atzavara (1964)

Tracta el tema del desarrelament a través de la figura de Joan Deltell, un exiliat català a Mèxic, ingenu i enyorat, que fa mans i mànigues per tornar a Catalunya i que acaba arruïnat.

Aquí descansa Nevares (1964)

En aquesta obra Calders fa una aproximació, tendra i irònica alhora, a la visió del món, de la vida i de la mort dels indígenes mexicans.

Ronda naval sota la boira (1966)

L’autor utilitza un naufragi per presentar-nos un recull de petites històries iròniques, humorístiques, farcides de multitud de personatges estrafolaris i quotidians.

Teresa Pàmies

(Balaguer, 1919 – Granada, 2012) De Teresa Pàmies han dit que…

[Teresa Pàmies] Insisteix molt a recuperar el passat i reflexionar sobre què és el passat, què és la veritat, què va passar realment i la importància del record i la memòria. En un moment donat fa reflexions de molta volada, però tenen el gran mèrit que les podem llegir tots, des de la Montserrat Bacardí, que és la principal especialista en Teresa Pàmies, fins a l’últim treballador de la fàbrica que llegia Teresa Pàmies quan sortia. És la gràcia de l’escriptora: que pugui inte­ ressar des de la universitat fins a la fàbrica i que tots sentin que allò està escrit per a ells.

Montse Barderi, comissària de l’Any Teresa Pàmies (2019).

Un primer cop d’ull El 20 de juny de 1940 França va conèixer l’èxode que nosaltres havíem conegut, però fugint, no pas de francesos, no pas de germans, sinó d’alemanys invasors.

A la masia o ferme on jo treballava vam fugir tots, treballadors i patrons. Aquell

86

CONCEPTES CLAU • activista política • exili • guerra • memòria històrica • Testament a Praga

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

32. Explica amb les teves pa-

raules el significat de la frase següent: «[…] tots els francesos se sentien una cosa única: la France».

33. A què es refereix l’autora

quan, pel que fa als francesos, diu que «aquest sentiment els feia més generosos»?

34.

A partir de la lectura del text i d’informació que puguis trobar a internet, prepara una intervenció oral en què expliquis, amb les teves paraules, la diferència de l’èxode dels francesos en el moment de l’ocupació nazi i el dels espanyols durant la Guerra Civil.

En què van ser diferents? Per què el narrador considera que l’èxode dels francesos «era una lliçó per a nosaltres»?

Teresa Pàmies.

vespre ens trobàrem copats i barrejats per les carreteres, civils i militars, france­ sos i espanyols. El nostre grup vam ensopegar amb quatre sidecars d’alemanys armats de metralletes, i aquell dia hi hagué una carnisseria de la qual vaig sortir viu no sé per què.

Jo l’havia viscut a casa nostra, l’èxode pels camins, però el dels francesos era diferent, perquè França era ocupada i els refugiats no eren d’un bàndol, sinó de tots els del país, i així vaig poder comprovar que tots els francesos se sentien una cosa única: la France. Aquest sentiment els feia més generosos i durant vint-i-set hores vam assistir a una mena de reorganització de famílies en cam­ paments, i haig de reconèixer que aquella unió que ben bé podríem qualificar de «nacional» era una lliçó per a nosaltres, que havíem estat incapaços de mante­ nir-nos units en la desgràcia.

Teresa Pàmies: Testament a Praga. Destino.

Una escriptora compromesa De formació autodidacta, Teresa Pàmies, escriptora, periodista, activista política, testimoni únic, va escriure novel·les, dietaris, cròniques, llibres de viatges i assaig. Es va donar a conèixer amb Testament a Praga (1970), una obra feta en col·laboració amb el seu pare amb la qual va guanyar el Premi Josep Pla. Es tracta del testimoni punyent i colpidor d’una època, d’una família i d’un país destruït per la guerra. Una família, els Pàmies, que no va deixar mai de combatre en defensa dels seus ideals amb coratge, fermesa i voluntat, malgrat les dures conseqüències que això els va comportar: la repressió, la mort i les penalitats d’anys d’exili i dolor.

Sense abandonar mai la consciència i el compromís polítics i les idees comunistes, que ella anomenava «de rostre humà», com a forma de viure, va continuar la seva producció amb altres cròniques autobiogràfiques, com ara Va ploure tot el dia (1974), Quan érem refugiats (1975) i Gent del meu exili (1975). Aquest fragment, extret de la primera d’aquestes obres, és força revelador: «Tot ho polititzes. De tot en fas política. És una deformació, naturalment. Fins i tot un parell d’hores d’espera a la Tour Aurore esdevindran, per a tu, dues hores de “curset” polític. No tens remei».

Pel que fa a la narrativa plenament de ficció, cal destacar Dona de pres (1975), Amor clandestí (1976) i La filla del Gudari (1997).

Teresa Pàmies va treballar també com a traductora i va col·laborar com a articulista en alguns mitjans escrits, com, per exemple, el diari Avui.

Una altra de les lluites en què es va implicar va ser en la defensa dels drets de les dones, moltes de les quals, com ella, van batallar tota la seva vida per la recuperació de la democràcia i per la igualtat entre dones i homes.

La qualitat literària de l’obra de Teresa Pàmies va fer que l’any 2001 se li concedís el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó amb el qual fins aleshores només havia estat reconeguda una dona, Mercè Rodoreda, que el va guanyar l’any 1980.

87

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Manuel de Pedrolo

(l’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) De Manuel de Pedrolo han dit que…

Si [Manuel de Pedrolo] sabés que vint-i-set anys després de la seva mort consi­ derem la seva literatura com a revolucionària, innovadora, trencadora, original, transgressora i rupturista seria feliç. Perquè Pedrolo era un transgressor de mena, perquè transgressió i Pedrolo són sinònims.

CONCEPTES CLAU • censura • novel·la negra • traductor

Anna-Maria Villalonga, comissària de l’Any Pedrolo (2018).

Un primer cop d’ull S’hi avenia força amb en Darc. Es passaven moltes estones plegats, i al nen li agradava que li contés coses de quan encara hi havia cotxes particulars o cases amb jardí. Ell havia arribat a temps de conèixer-ho, tot això, però ara de cotxes ja només en tenien alguns organismes especialitzats, com els bombers, o els hospitals d’urgència, que combinaven el transport terrestre amb el transport aeri. El sotaciutat era una xarxa immensa i complicadíssima de metros, reforça­ da per una altra xarxa d’autobusos, pràcticament l’únic servei de la superfície, ja que fins i tot els taxis eren helicòpters, ara. Quant als jardins…, com podia ha­ ver-hi jardins particulars si ja no quedava cap torreta, cap xalet, i tot eren edifi­ cis de deu pisos cap amunt, ben amuntegats l’un al costat de l’altre? La ciutat, d’altra banda, s’estenia ininterrompudament des de Malgrat a Tàrrega, des del mar a Igualada, amb zones tan densament poblades que eren conegudes amb el malnom de «les formigueres». Unes quantes eren pitjor que això. Hi havia edi­ ficis de cinc-cents pisos i més, molts d’ells posteriorment dividits i subdividits pels propietaris en apartaments d’una o dues habitacions independents. La po­ blació d’algunes d’aquestes construccions es deia si arribava a les vuit mil perso­ nes, la majoria d’elles gent sense ocupacions gaire regulars, si no delinqüents professionals. Eren indrets en els quals la policia no s’atrevia a penetrar com no fos per motius poderosos i amb un desplegament de forces impressionant.

35. Quin ambient es desprèn,

de la lectura del text, que hi havia en aquesta ciutat del futur descrita per Pedrolo?

36. Imagina’t que us han en-

carregat fer un curtmetratge sobre el conte «El regressiu» i que durant els primers segons una veu en off explica com és la nova ciutat de la qual parla Pedrolo. En grups, prepareu la descripció de la ciutat i, després, enregistreu-la.

Manuel de Pedrolo: «El regressiu», dins Vint-i-vuit contes. Edicions 62.

Un escriptor tot terreny Prolífic home de lletres, Manuel de Pedrolo va escriure essencialment novel·les i contes de tots els gèneres i registres. Gran coneixedor de la literatura europea i americana, es va imposar com a responsabilitat normalitzar la literatura catalana i situar-la al nivell europeu, en un moment en què el franquisme asfixiava, censurava i prohibia les publica­ cions en català.

L’extensa obra de Pedrolo va patir fortament i d’una manera reiterada la censura. L’autor va haver de guanyar nombrosos premis per ser conegut i, sobretot, editat. Així mateix ho explicava a l’escriptor Josep Maria Espinàs en una entrevista publicada a la revista Serra d’Or l’any 1963: «A aquests premis ja no hi hauríem d’anar els qui tenim un historial de novel·listes. Seria

88

Manuel de Pedrolo.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Novel·la de Georges Simenon publicada en la col·lecció «La Cua de Palla», que va dirigir Manuel de Pedrolo.

lògic que els premis se’ls disputessin els escriptors més joves, o nous, per fer-se un nom i obrir-se el món editorial. Però a Catalunya passa una cosa estranya, almenys a mi: tinc el nom, però no tinc els editors. Llavors em cal anar als premis per forçar la publicació d’un llibre. Haver-ne publicats disset no em serveix, encara, perquè m’acceptin el llibre divuit».

Important traductor també, Pedrolo traslladà al català les millors obres literàries del moment. Va dirigir la col·lecció de novel·la negra «La Cua de Palla» de l’editorial Edicions 62, en què, per contribuir a la normalització de la llengua catalana, va publicar obres essencials d’autors del gènere com John Le Carré, Georges Simenon i Patricia Highsmith, que ell mateix va traduir del francès i de l’anglès. En altres casos va encomanar la traducció a escriptors de renom com ara Maria Aurèlia Capmany, Joan Oliver, Joaquim Carbó, Ramon Folch i Camarasa, Rafael Tasis i Josep Vallverdú.

En el discurs que va pronunciar quan va rebre el Premi Sant Jordi l’any 1962, Pedrolo va mostrar una extrema sensibilitat cap a les seves arrels: «Si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua. En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera de ser lliure i de ser just: ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se’ns arrabassi aquesta consciència, perquè l’home que es renega ja no és ningú per decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha perdut tot sentit de la responsabilitat. Per això soc i vull seguir sent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi. Res més».

Obres principals Les obres principals de Pedrolo, classificades per gèneres, són les següents:

Novel·la negra

Novel·la de ciència-ficció

Novel·la eròtica

lena de segona mà (1949) •E • J oc brut (1965) ossegar-se la cua (1968) •M ’han deixat les claus sota l’estora (1978) •S rèdits humans (1957) •C otes les bèsties de càrrega (1967) •T ecanoscrit del segon origen (1974) •M cte de violència (1975) •A rajecte final (1975) •T bres púbiques (publicada pòstumament l’any 1991) •O ls quaderns d’en Marc (publicada anònimament l’any 1984 però atribuïda •E a Pedrolo)

Assaig existencialista

erquè ha mort una noia (1976) •P

Novel·la de compromís social

ocats pel foc (1977) •T

Novel·la psicològica

endra per Martina (1965) •C alanç fins a la matinada (1963) •B

89

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Joan Fuster

(Sueca, 1922-1992) De Joan Fuster han dit que…

Encara avui, Fuster és una figura de referència de la cultura catalana: en primer lloc, perquè ha sigut, de llarg, el millor assagista del país. En segon lloc, junta­ ment amb el seu amic Josep Pla, el model de prosa més clara i nítida que ha donat el darrer segle. I, finalment, com sol dir el nostre amic comú Rafael L. Ninyoles, «perquè les seues intuïcions assagístiques tenen ara més raó que quan les va formular». No puc dir-ho d’una altra forma. Hi estic totalment d’acord.

CONCEPTES CLAU • ideòleg • compromès • assagista • Nosaltres, els valencians

Toni Mollà: Joan Fuster. Converses inacabades. Tàndem.

Un primer cop d’ull Avarícia. Sospito que deu haver-hi hagut un canvi de «qualitat» en l’índole psi­ cològica de l’avarícia. No puc parlar-ne per pròpia experiència, perquè, sense ser allò que se’n diu un pròdig, no em considero massa dominat per la concupiscència dels béns materials. Però crec que el fet pot deduir-se d’unes quantes observacions òbvies. Aquest curiós pecat capital que anomenem avarícia és, si no vaig errat, alguna cosa més que una mera exacerbació dels instints possesso­ ris. Tècnicament, potser sí: potser és això, un apetit desordenat —desordenat remarcaria un moralista— de riqueses. Malgrat tot, en la pràctica, no acostu­ mem a classificar entre els avariciosos sinó aquelles persones que, a una més o menys espavilada propensió apropiada, uneixen un sentit voluptuós dels va­ lors econòmics. No sé si m’expresso bé. Penso que no basta l’«execrable fam d’or» per dictaminar la presència de l’avarícia: cal, de més a més, que l’individu crematísticament famolenc hi tingui una sensibilitat de gourmand.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos. Edicions 62.

Un intel·lectual de referència Humanista, ideòleg, lector empedreït i persona compromesa amb la cultura i la llengua catalanes, Joan Fuster es va convertir en l’intel·lectual de referència quan la dictadura s’entestava a destruir, censurar i anihilar el pensament, la llengua i la cultura catalanes. La seva veu narrativa, innovadora, agosarada, directa i planera, va seduir una societat perseguida i atemorida.

Les interpretacions que va publicar sobre l’obra de dos clàssics com Jaume Roig i Ausiàs March van sorprendre per la seva anàlisi innovadora i la gran capacitat de reflexió i treball.

També va ser xocant la seva primera publicació l’any 1955, l’assaig El descrèdit de la realitat, en què feia una reflexió profunda i innovadora sobre l’evolució de l’art des del Renaixement.

L’assaig que va impulsar Fuster a l’èxit va ser Nosaltres, els valencians (1962), una apologia del poble valencià que es va convertir en una obra de culte i que va generar una nova consciència entre les noves generacions que no se sentien identificades ni respectades pel règim franquista.

90

VOCABULARI

concupiscència. Desig, cobejança. voluptuós -a. Plaent. crematísticament. Des del punt de vista de la riquesa. gourmand. Que té afecció per al bon menjar.

37.

L’avarícia és un dels set pecats capitals. Per parelles, busqueu quins són els set pecats capitals, trieu-ne un i redacteu un text d’unes cent paraules desenvolupant-lo a la manera de Joan Fuster.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Els seus escrits van molestar un sector important de la societat per l’audàcia intel·lectual i l’escepticisme. Tant és així que Fuster va ser víctima d’amenaces i d’intents d’assassinat per part d’un sector d’extrema dreta.

Amb la recuperació de la democràcia, els principals organismes polítics i intel·lectuals van reconèixer públicament a Joan Fuster les seves aportacions a la llengua i la cultura catalanes.

Entre els guardons més destacats que va rebre l’escriptor de Sueca hi ha el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975), el Premi de les Lletres del País Valencià (1981) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983). També va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona l’any 1984.

Maria Àngels Anglada

(Vic, 1930 – Figueres, 1999) CONCEPTES CLAU • món clàssic • El violí d’Auschwitz

De Maria Àngels Anglada han dit que…

Molts lectors es pregunten com és aquesta dona fràgil, reflexiva i respectuosa, que té una mirada brillant i movedissa, i un parlar tan pausat i tan dolç. Maria Àngels es considera una persona tenaç i, segons com, tossuda. És comprensiva, apassionada, misteriosa, càlida. Estima la intel·ligència i la bondat dels homes i de les dones. Aprecia l’amistat i la comprensió dels seus amics. És incondicio­ nal de la família i els amics. Té cura de les amistats íntimes —més antigues o més noves— de Vic, Barcelona i Figueres. Admira els herois de la vida real que han lluitat i lluiten dia rere dia pels drets humans. El seu somni és un viatge molt llarg a Grècia.

Francesc Foguet i Boreu: M. Àngels Anglada. Passió per la memòria. Pòrtic.

Un primer cop d’ull

38.

Enumera els mots que pertanyen al camp semàntic de la passió i escriu, per a cadascun, un antònim. Després, escriu un text, seguint l’estil d’Anglada, en què expliquis una si­tuació de desamor.

Els seus besos eren suaus al començament, els seus braços i les seves mans, a poc a poc, em resseguien i m’acompanyaven, fins que ens encengué un mateix desig, el desig que em negà en el mar del seu cos. Vingueren d’altres nits, més ardents i felices que la primera, perquè la incertesa i l’ombra del dolor ja s’ha­ vien fos amb l’escalf de les abraçades. Sovint gaudia fins a l’alba del meu Leu­ koion d’or, sense cap perill que ningú no ens descobrís.

Maria Àngels Anglada: Sandàlies d’escuma. Destino.

El món clàssic Filòloga clàssica de formació, Maria Àngels Anglada emmarcà algunes de les seves novel·les, com, per exemple, Sandàlies d’escuma (1985), en el món clàssic, on donava visibilitat a la sensibilitat, l’amor, la llum i la dona mediterrània i hel·lenística. És també autora d’obres compromeses i de testimoniatge en defensa de les llibertats i dels drets humans, com ara El violí d’Auschwitz (1994) i Quadern d’Aram (1997).

Anglada va rebre el Premi Josep Pla (1978) per Les Closes i el Premi Nacional de la Crítica (1985) i el Premi Lletra d’Or (1986) per Sandàlies d’escuma, entre d’altres.

91

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Baltasar Porcel

(Andratx, 1937 – Barcelona, 2009) De Baltasar Porcel han dit que…

L’actitud de Porcel a l’hora de contar històries és essencialment la mateixa, per­ què l’autor fa, sobretot, de narrador, de cronista —un cronista de ficció, imagi­ natiu—, tant del passat immediat, el món d’Andratx, com d’aquell més remot, el món xinès, l’antiguitat grega. Aquest passat, que recupera de l’oblit gràcies a la paraula, el presentarà amb una òptica bàsicament humana i, per tant, amb la voluntat de fer-lo intel·ligible, viu i, en definitiva, proper: lleument mitificat el més immediat, desmitificat el més remot, fins a situar-se en un mateix nivell.

CONCEPTES CLAU • Mallorca • mite d’Andratx • viatge • Mediterrània

Carme Arnau: Pròleg a Tots els contes. Edicions 62.

Un primer cop d’ull Un altre tamborineig de pluja. Però que aviat va convertir-se en gotes grosses i mortes, enmig d’una atmosfera que va quedar neta de vent i que va infiltrar-se entre la humitat ambiental. Semblava que una matèria subtil i enganxifosa om­ plia la vall. La qual, però, esdevingué ràpidament seca i carregada d’electricitat.

Van cal·ligrafiar-se els llamps, va multiplicar-se la tronadissa.

A l’altura, en un reduït espai, les vergues de foc vibraven com si efectiva­ ment batallessin uns déus furibunds i estranys als homes. L’ametllerar i els pins, la montuositat de Son Taltavull apareixien i s’entenebrien al vaivé de les espectrals llançades. Tots a la casa miraven per les finestres i sentien l’íntima i inversemblant convicció d’haver arribat a un paisatge novell i desconegut.

De cop un dels llamps, una llum crispada, va inclinar-se damunt del puig de Son Taltavull. Ho va fer amb una mena de voluntat demoníaca, com si es tractés d’un propòsit molt de temps covat. I va clavar-se en un pi. El tronc va ressonar, un esclat concís i un eco pregon. I va crear una llengua de foc, una flama que s’infla­ va: amb una explosió sorda el brancam de l’arbre s’incendià. Va ser com un instant d’eufòria. Perquè una altra ratxa de pluja immediatament la va apagar.

I els llamps ja s’havien fos. Va començar a bufar de bell nou un ventet que xiulava. I va continuar la nit hivernenca, l’única que hi havia…

Baltasar Porcel: Les primaveres i les tardors. Proa.

Viure per escriure Baltasar Porcel està considerat un dels grans escriptors de la literatura catalana del segle xx. Nascut a Mallorca, l’any 1960 es va instal·lar a Barcelona, on va publicar durant força temps articles en les revistes Serra d’Or i Destino i en el diari La Vanguardia.

Tot i que també va escriure teatre i assaig, va ser en la novel·la i la narrativa curta en què Porcel va destacar magistralment. En la seva obra el mar, els viatges, sobretot per la Mediterrània, i la seva terra, Andratx,

92

VOCABULARI

verga. Ratlla lluminosa d’un llamp. pregon -a. Fort, gran.

39. Respon: a) Què descriu el text? b) Quin dels elements descrits pren més força? c) Quines tres metàfores utilitza l’autor per als llamps? d) Quines paraules i expres­ sions del text podem incloure en el camp semàntic del foc?

40. Aquest fragment finalitza amb una frase inacabada, tal com indiquen els punts suspensius. Impregna’t bé de l’estil de Baltasar Porcel i escriu un text d’uns cinquanta mots que el continuï.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

reben un tractament molt personal fins a transformar-se en un món imaginari, un indret simbòlic on es revelen els grans temes de la vida i els conflictes humans. En aquest sentit, el mateix Porcel va afirmar: «La novel· la és un cúmul d’intuïcions i d’experiències de tot el que hi ha dins meu, del que la vida m’ha deixat».

Totes les novel·les de Porcel són el resultat definitiu de la seva ambició creativa, d’un do complex i alhora versàtil, mudable i inesgotable de fabulació i d’un gran talent. En la seva escriptura precisa i suggeridora l’adjectivació té un paper fonamental en aquest desig de crear ambients i espais especials i ben concretats.

Porcel va viure per escriure. Tota la seva vida i totes les seves accions anaven dirigides sempre a l’escriptura. Va ser un dels primers autors que va exercir la literatura des d’un punt de vista professional. Així mateix, sempre es va mostrar atrevit, ambiciós, valent, eficaç i convençut del seu lloc en una cultura moderna. Tot el seu món literari era ell.

Baltasar Porcel.

El mite d’Andratx «Una novel·la ha de tenir, sobretot, un argument i un personatge. Després, això ha de ser fruit, ha de sortir, d’una societat. Ha d’emanar d’unes fonts filosòfiques, cal que hi hagi unes idees. I, finalment, ha d’haver-hi una llengua que transmeti això. Aquests són els elements importants que ha de tenir una obra literària», deia Porcel.

I així fou com va anar bastint la seva obra i va anar creant el cicle del món mític d’Andratx, que ens endinsa al paisatge de Mallorca i als llinatges familiars de l’illa.

OBRES DEL CICLE MÍTIC D’ANDRATX

Solnegre (1961)

Primera novel·la de Porcel en què, amb una clara voluntat d’esdevenir testimoni dels sectors més marginals de la societat de Solnegre, un poble perdut, l’autor ens remet a una existència del tot transparent i morta a través del protagonista, un home que acaba de sortir de la presó per un assassinat col·lectiu. Alhora ens trobem amb la reconstrucció de l’amor entre en Marc i la Maria a través de la mirada del protagonista.

Els argonautes (1968)

La història se centra en el passat del contraban a Mallorca a partir del periple de la tripulació del Botafoc, una embarcació que navega des de Gibraltar fins a Mallorca.

L’obra ens endinsa en un món d’aventures i de salvatgisme, però també de poètica i sensualitat.

Cavalls cap a la fosca (1975)

Obra en què l’autor rememora les arrels de la seva família a Andratx a partir de la nissaga dels Vadell. Se centra en el pare «perdut» emocionalment durant la guerra i en ell mateix (a partir del personatge protagonista) en un present que es desintegra. Cap al final del llibre, diu això: «Em desempallego dels morts i me’n vaig cap a la vida, i la vida és el món i després descobreixo que l’home pot fabricar el seu destí».

Les primaveres i les tardors (1986)

Relata un sopar de Nadal que reuneix tota una família: els Taltavull. Generacions diverses participen en la vetllada i en l’intercanvi d’idees, opinions, anhels, projectes…, i alguns s’adonen de la seva existència trista i buida. Aquest espai tancat, que havia de ser de retrobament, calidesa i festa, passa a ser, un cop més en el món literari porcelià, una reflexió sobre la seva pròpia existència i, per extensió, la de la humanitat.

El cor del senglar (2000)

Porcel tanca aquest cicle literari i d’empremta personal amb una novel·la ambientada a Mallorca que tracta el tema de la condició humana a partir de la vida de Baltasar Guillem de Les Cases Velles, el passat del qual, que és paral·lel al de l’autor, reconstrueix. En aquesta obra adquireixen un paper important els avantpassats del narrador, que es representen en el mite i en la imatge del senglar.

93

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

L’anhel i el desig del viatge L’anhel i el desig del viatge, amb la Mediterrània com a marc, és un altre dels temes recurrents en l’obra de Baltasar Porcel. A partir d’aquesta temàtica l’autor fa més evident que la vida és una acció d’anar endavant, de llibertat, d’aprenentatge, de coneixement.

En paraules del mateix autor, «la Mediterrània és una massa i una història globals, sens dubte, però és igualment una vivència líricament il·luminada. Per la Mediterrània s’hi va passejar Ulisses tot tornant a Ítaca, hi van néixer les tres principals religions monoteistes, Cervantes hi va perdre el braç, Goethe hi va inaugurar la literatura de viatges… S’hi ha fet la guerra a totes hores, han mort i nascut civilitzacions que havien de ser eternes, s’hi han enfonsat tresors i l’han travessat totes les històries».

Porcel va ser el primer director de l’Institut Català de la Mediterrània d’Estudis i Cooperació, un organisme autònom de la Generalitat de Catalunya que té com a objectiu fomentar l’estudi de les societats mediterrànies i el seu coneixement mutu.

OBRES AMB EL MAR I ELS VIATGES COM A PROTAGONISTES Crònica d’atabalades navegacions (1971)

Recull de 29 contes que té com a eix central el mar, la Mediterrània. Sovint presenta episodis cruels de la vida rural amb la mort com a protagonista.

Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996)

És un dels textos més importants de Porcel, una síntesi refermada en què conviuen el llibre de viatges, el reconeixement històric, l’estudi literari i el retrat d’experiències de vida.

Ulisses a alta mar (1997)

Recrea un Ulisses contemporani que fa la guerra i l’amor i ronda terres i mars. Com més objectius assoleix, més sol es troba a alta mar, talment com l’heroi mític d’Homer del segle viii aC.

Olympia a mitjanit (2004)

La presència d’una islandesa sensual i atrevida que retorna a Mallorca genera una gran expectació i produeix una reacció en cadena que duu un seguit de personatges a situacions límits, agòniques i alhora grotesques. Porcel torna a les Balears per deixar-nos una imatge de les contradiccions d’una illa que creix i s’enfonsa amb contundència i sense treva. Potser, tal com diu el mateix autor, «Olympia no és un jardí, és una jungla».

L’assaig periodístic De la producció escrita de Porcel també cal destacar la incursió en l’assaig periodístic en una extraordinària i productiva nòmina d’entrevistes que va fer a la dècada de 1960 i que ens han deixat un llegat de testimonis rellevants de la cultura, la història, les arts i les lletres catalanes: Josep Carner, Caterina Albert, Josep Pla, Salvador Dalí, Mercè Rodoreda, Pau Casals, Josep Trueta, Salvador Espriu, entre d’altres. Apropant-nos a aquestes personalitats, Porcel mostra una panoràmica de la cultura catalana del moment.

Un autor amb un gran reconeixement L’obra de Baltasar Porcel ha estat traduïda a diverses llengües, com, per exemple, el castellà, l’anglès, el francès, l’italià i el vietnamita. El seu prestigi i la projecció internacional van fer que l’any 2007 fos l’encarregat de pronunciar el discurs de clausura de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, en què la cultura catalana va ser la convidada d’honor. Així mateix, Porcel ha estat, juntament amb Àngel Guimerà i Salvador Espriu,

94

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

l’únic escriptor en llengua catalana proposat diverses vegades com a candidat al Premi Nobel de Literatura.

Entre els nombrosos guardons literaris que ha obtingut Porcel, cal destacar el Premi Josep Pla (1969) per Difunts sota els ametllers en flor, el Premi Crítica Serra d’Or (2002) i el Premi Nacional de Cultura (2002) per L’emperador o l’ull del vent, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2007), la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (2007) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2008).

Jesús Moncada

(Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005) CONCEPTES CLAU • Mequinensa

De Jesús Moncada han dit que…

El conjunt dels relats [de Jesús Moncada] revela un propòsit general que el ma­ teix autor ha declarat: recuperar la memòria més o menys mitificada d’un món que les aigües d’un pantà van negar definitivament. La força d’aquest propòsit i el talent amb què Moncada l’ha dut a la pràctica han produït un espai literari tan personal i de tanta intensitat que no és estrany que el lector esperi retro­ bar-lo en cada llibre nou de l’autor de Mequinensa. Per altra banda, aquest no sembla disposat a desfer-se’n del tot. Mentre que les seves darreres novel·les s’obrien camí cap a noves temàtiques, espais o moments històrics, l’últim llibre de narracions [Calaveres atònites] insisteix a furgar en els espais de la memòria íntima que han anat formant el món atractiu i peculiar que avui tothom identi­ fica amb la figura de Jesús Moncada.

Emili Bayo: Conferència El món perdut de Jesús Moncada.

Un primer cop d’ull

Jesús Moncada.

VOCABULARI

llaüt. Tipus d’embarcació destinada a la pesca o el tràfec; llagut. vogada. Acció de vogar o remar. asclar-se. Trencar-se fent estelles, estellar-se.

Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-roja la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta. Les barrancades de la serra del Castell es precipitaren amb fúria sobre els molls, trencaren les amar­ res podrides del cementiri dels llaüts i els dispersaren. A la deriva en un Ebre furiós que havia oblidat els solcs de les quilles i la cadència de les vogades, van sotsobrar per colls i pedrets. El Verge del Carme va asclar-se enfront de l’Illa dels Tretze Sants, la proa s’encallà entre els àlbers de la vora. Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat en discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de L’Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta.

Jesús Moncada: Camí de sirga. La Magrana.

41. Quin to es desprèn del text? Per respondre, enumera’n els adjectius.

42. Per parelles, busqueu informació sobre el pantà de Riba-roja, espe-

cialment l’origen i les conseqüències de la seva construcció, i expliqueu-la en un text d’unes cent cinquanta paraules.

95

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

El cronista de Mequinensa Devorador de llibres i escriptor devot, Jesús Moncada va trobar en la literatura el mitjà per expressar la seva visió del món, de la vida, com a fill de Mequinensa, poble que en l’època franquista va ser engolit per les aigües de l’Ebre arran de la construcció d’una presa.

De jove va coincidir amb el també escriptor Pere Calders a l’editorial Montaner y Simón, on va conèixer altres personalitats literàries del moment que freqüentaven l’editorial, com ara Avel·lí Artís-Gener, «Tísner», i Xavier Benguerel. Calders fou qui el va animar a escriure després d’haver llegit el seu primer conte i es va convertir en una clara influència en el seu primer recull de contes, Històries de la mà esquerra (1973).

A poc a poc, a còpia de tractar d’una manera molt especial el tema de la Mequinensa esborrada, submergida i enyorada, Moncada va anar trobant el seu espai literari. Autor profundament arrelat a la seva terra, l’escriptura li permetia tractar els personatges, les tradicions perdudes, les vivències diluïdes, els racons desapareguts d’un poble que va ser esborrat del mapa.

Així, a El Cafè de la Granota (1985) mostra, amb pinzellades de realisme i de ficció, el passat mític de Mequinensa. Tres anys més tard, l’any 1988, la novel·la Camí de sirga expressa l’enyorança i el dolor que li causà la desaparició del poble on va néixer i créixer. Aquesta obra, que va consagrar Moncada com a escriptor destacat de les lletres catalanes, va rebre el Premi Joan Crexells (1988), el Premi Crítica Serra d’Or (1989) i el Premi Nacional de la Crítica (1989), entre d’altres. I a Estremida memòria, publicada l’any 1997 i guardonada també amb el Premi Joan Crexells (1997) i el Premi Crítica Serra d’Or (1998), dona veu a la memòria col·lectiva, al passat de Mequinensa, en rememorar uns crims comesos a la zona l’any 1877.

Finalment, Calaveres atònites (1999) narra l’experiència d’un jove advocat barceloní que ocupa la plaça de secretari del jutjat de pau de Mequinensa, un lloc que no és, ni de bon tros, l’oasi que imaginava.

La trajectòria literària de Jesús Moncada va obtenir diversos reconeixements, com ara el Premi dels Escriptors Catalans de l’AELC (2001), la Medalla d’Or d’Isabel de Portugal de la Diputació de Saragossa (2001) i el Premi de les Lletres Aragoneses del Govern d’Aragó (2005).

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-2020)

D’Isabel-Clara Simó han dit que…

Com diu l’editora Pilar Beltran, la literatura de Simó «no és gens amable, sinó incisiva, desesperançada, càustica». En definitiva, és una literatura valenta: pot tractar qualsevol tema, per delicat, compromès o desagradable que sigui. Simó es va apropiar el consell de Virginia Woolf: «Que no us faci por cap tema». I si no li feia por cap tema, tampoc li feia por cap paraula. Sempre deia el que pensava, i ho deia amb la forma que considerava adequada, encara que fos incòmoda.

Anna M. Torrent: «La Isabel-Clara escriptora», dins Homenatge a Isabel-Clara Simó. La Lleialtat Santsenca (07/03/2021).

96

CONCEPTES CLAU • compromís • feminisme • llengua catalana

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un primer cop d’ull

Isabel-Clara Simó.

Un dia van anar a instal·lar una antena a casa de Jean-Paul Nicolas, que vivia a Long Beach i que deia que era noble, i que era francès, i prou es veia que no era ni una cosa ni l’altra. El que era clar és que tenia molts diners i, a més, tenia el projecte de muntar una societat humanitària. A ells dos, xicots joves i llestos amb cara de penjats, els va agafar simpatia, els va prendre sota la seva protecció, els va ensinistrar, i tots tres van fundar la societat.

En un parell d’anys, Joaquim va conèixer les persones més influents de Los Angeles i el seu taller va esdevenir una empresa. Jack va decidir de fer negocis pel seu compte i van fer les particions molt ben fetes. Es continuaven veient, a les reunions de la societat, però no era el mateix.

Joaquim Simon, als trenta anys era un home ric. I com més diners guanya­ va, més n’aconseguia. No arribà a posar en pràctica allò de fer negocis il·legals, perquè era una branca molt col·lapsada i perquè no li feia cap falta córrer riscos.

Es va casar amb Melanie Thompson, una noia d’ulls blaus i pell pàl·lida el pare de la qual era fabricant d’embotits, un home molt ric i molt vulgar, que, en casar la filla, va fer un sospir llarg i es va fer fonedís per sempre més.

Als quaranta anys, amb una segona dona —la Katherine Simpson, filla d’un pastor i bellíssima—, amb una bona fortuna líquida i un parell d’empreses en marxa, en Joaquim va començar a enyorar-se.

Ell mateix no s’ho sabia explicar, però el cert és que s’enyorava. I va tornar a Barcelona el 1970.

Isabel-Clara Simó: La salvatge. Columna.

43. Respon: a) Quin és el recorregut professional de Joaquim Simon? b) Per què creus que el fabricant d’embotits va fer un sospir llarg? c) Què vol dir que el fabricant d’embotits «es va fer fonedís» quan es va casar la seva filla? d) Quin és l’únic factor que posa fre a la trajectòria plena de diners i d’èxits de Joaquim als Estats Units?

Una escriptora prolífica i compromesa Escriptora compromesa amb la llengua, el feminisme i la política, Isabel-Clara Simó va publicar una cinquantena d’obres en què, amb un llenguatge acurat, situa personatges complexos que mantenen relacions conflictives amb l’objectiu de fer un retrat de l’ésser humà.

Fervent col·laboradora amb els joves escriptors novells, també va conrear la literatura juvenil i l’assaig.

L’obra de Clara-Simó ha estat guardonada nombroses vegades. Des del Premi Víctor Català (1978) pel recull de contes És quan miro que hi veig clar passant pel Premi Sant Jordi (1993) per La salvatge, el Premi Crítica Serra d’Or (1993) per Històries perverses i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig (2004) per En legítima defensa.

L’any 2017 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

97

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Montserrat Roig

(Barcelona, 1946-1991) De Montserrat Roig han dit que…

Tot el que va fer Montserrat Roig des del seu bateig literari ho va fer en només vint anys. El grapat de novel·les, relats i assaigs que van renovar una llengua silenciada per la guerra. Les desenes de reportatges i d’entrevistes que van rei­ vindicar la lluita feminista, catalanista i d’esquerres. Els fils que va estendre per fer ressonar les veus contra el feixisme. Tot, en només vint anys. I, en tot, el compromís.

CONCEPTES CLAU • barcelonina • dona i feminisme • compromís social i polític • postfranquisme

Jordi de Miguel: «Montserrat Roig: el fil rebel d’Ariadna», dins la revista Crític (02/11/2016).

Un primer cop d’ull El dia disset de maig de 1980 em trobava en un avió d’Aeroflot en direcció a Moscou. Les primaveres de Barcelona acostumen a ser opaques i feixugues, però aquell dia havia deixat al meu darrere un cel nítid. Un poeta estranger diria que «mediterrani». Per a mi era un cel insòlit. He viscut tota la vida vora aquest mar i poques vegades he pogut veure un cel així, lluent i transparent.

Més enllà m’esperaven boira i fang. A l’avió, només hi havia cinc passatgers.

Tres russos, un asturià que vivia a l’URSS des de menut, perquè pertanyia al grup dels «nens espanyols», i jo.

Volia enraonar per distreure’m de la meva por. El llum vermell em tenia obsessionada. Amb la mirada li manava que s’apagués, però no hi havia res a fer.

Cada vegada que pujo dalt d’un avió, penso que me la jugo, i aleshores busco protecció a través de les paraules. És absurd morir-te sense que ningú, després, escrigui una necrològica on digui que has tingut una mort digna. Hi ha poca gent que rebutgi els testimonis en aquest únic instant —tret del naixement— en què tu ets protagonista.

Observava els tres russos, que s’havien assegut lluny els uns dels altres, com a futurs cadàvers calcinats que em farien companyia entre les cendres i les desferres de llautó. Era una llàstima: no els podria dir adeu. Sempre que veig com l’aparell s’enfila damunt dels núvols, penso que soc a les portes d’alguna galàxia celestial, i aleshores intento de reconciliar-me amb Déu. I jo tinc menta­ litat de tartana, no estic feta per entendre que una màquina s’aguanti sense tocar de peus a terra.

Les cames em tremolaven i el cor em bategava com una centrifugadora.

Aleshores s’apagà el maleït llum vermell i, eufòrica, vaig intentar de parlar amb l’asturià, que s’estava assegut a l’altra banda del passadís. Era un home de pell tibant i celles gruixudes d’hispànic sorrut. Em va dir que no fumava i que jo no ho hauria de fer. Em cantà les meravelles de l’URSS, però s’enyorava com una bèstia dels prats verds que freguen el mar d’Astúries. Davant meu, un rus de galtes de color de rosa badallava i es gratava el clatell.

98

Montserrat Roig.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

L’avió, per dintre, era molt vell. Les butaques tenien les cobertes gastades pels cabells de milers de russos que badallaven.

Montserrat Roig: L’agulla daurada. Edicions 62 (text adaptat).

44. Respon: a) Què fa la narradora per oblidar la por de volar?

Quins pensaments li venen al cap? b) Quins efectes físics li provoca la por de volar? c) Quin és el significat del terme desferres en el text?

Fixa’t de quin mot deriva i dedueix-ne el significat sense consultar el diccionari.

d) Què vol dir la frase «I jo tinc mentalitat de tartana»? e) Per què, en la darrera frase, la narradora parla «de milers de russos que badallaven»?

45. Imagina quin cel es troba la narradora el primer matí a Moscou i fes-ne una descripció. Intenta aproximar-te tant com puguis a la manera com ho fa Montserrat Roig quan, en el primer paràgraf, descriu el cel de Barcelona.

Una escriptora d’instint Escriptora d’instint i periodista de professió, Montserrat Roig, nascuda en el si d’una família burgesa liberal de l’Eixample de Barcelona, va adoptar una actitud crítica amb l’entorn, la societat i l’època en què va viure (la dècada de 1970) a través de la publicació de cròniques periodístiques incisives en què mostrava el seu compromís antifranquista i la seva defensa dels drets, les llibertats, la dignitat, la llengua i la cultura catalanes.

L’autora va compaginar les seves cròniques, publicades en diaris i revistes com ara l’Avui, Mundo Diario i Serra d’Or, amb l’escriptura literària.

Com a escriptora, Roig va seguir molt naturalment el camí narratiu emprès per Narcís Oller i Mercè Rodoreda i el va actualitzar amb el tractament d’una manera oberta de temes com el sexe, el jo subjectiu i el rol de la dona.

Obres feministes La primera obra de Montserrat Roig, un recull de narracions titulat Molta roba i poc sabó (1971), ja va guanyar el Premi Víctor Català.

A partir d’aquí, i amb la publicació de tres novel·les escrites des d’una visió molt femenina, Roig va traçar la història i l’evolució de dues famílies petitburgeses de l’Eixample barceloní en què la dona té un paper destacat: Ramona, adeu (1972), El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980).

La dècada de 1980 va suposar la consagració de Montserrat Roig com a escriptora cabdal de les lletres catalanes del postfranquisme. La seva narrativa, amb obres com La veu melodiosa (1987) i El cant de la joventut (1989), ja mostrava un estil propi i consolidat.

Obres compromeses Montserrat Roig va escriure també obres periodístiques i literàries amb un fort compromís. Es tracta d’autèntics reportatges fruit d’una acurada activitat d’investigació periodística, com, per exemple, Els catalans als camps nazis (1977), un document esfereïdor elaborat a partir del testimoni de cinquanta persones a qui Montserrat Roig dona veu per mostrar l’horror cruel i inhumà del nazisme, i L’agulla daurada (1985), que ens apropa la vida i la lluita de la població de Leningrad per sobreviure al setge que els alemanys van imposar a la ciutat durant gairebé nou-cents dies en plena Segona Guerra Mundial.

99

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Jaume Cabré

(Barcelona, 1947) De Jaume Cabré han dit que…

A Jo confesso assistim a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel·lència. És una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestat­ geria del passadís. Just on tinc tots els clàssics.

CONCEPTES CLAU • referències artístiques • projecció internacional

Joan Josep Isern: «Una esplèndida catedral narrativa: Jo confesso, de Jaume Cabré», dins el blog Totxanes, totxos i maons.

Un primer cop d’ull Va ser perquè al petit Samuel li va agafar un atac irresistible de tos. Ell premia el rostre contra el cos de sa mare i ella l’agafava, desesperada, pel clatell contra els seus pits, a punt d’ofegar-lo, però el nen va fer tres estossecs irreprimibles. En­ cara que esmorteïts, a tota la família els van semblar tres canonades horroroses.

I també els van sentir els soldats que estaven a punt d’abandonar l’escorcoll.

Immediatament la casa es va omplir de l’espetec de trets indiscriminats i la tren­ cadissa de vidres va indicar a Miriam que havien esmicolat la vitrina amb la vaixella del casament. L’avi es va posar a gemegar cap endins i el doctor Lódzer premia els punys desolats amb impotència. Només els va costar mig minut tro­ bar l’escletxa que obria el pany de paret que ocultava el recambró estretíssim que els servia d’amagatall. La família Lódzer, en clarobscur, com si es tractés d’un quadre de Rembrandt, aparegué, immòbil i terroritzada, enlluernada per la resplendor de les potents llanternes de la Wehrmacht que duia aquell esca­ mot ucraïnès de les SS. I els crits histèrics de l’oficial alemany, que només podia entendre el doctor però que tots sabien què volia dir. I les empentes per fer-los sortir del cau mentre l’avi Lódzer recitava les ekhah i deia la gran entre les na­ cions ha esdevingut com una vídua que plora de nit sense parar; els camins de Sió estan de dol. I per fer-lo callar l’oficial li va partir, amb un gest desmenjat, les tres dents que li quedaven amb un cop sec de la culata del màuser. A fora, al carrer Novolipki, encara que no havia arribat migdia, ja era fosc perquè la boira, els xiscles de pànic, els crits de ràbia, el fum dels incendis i la por ocultaven la poca llum d’hivern que el bondadós Jahvè, Déu de l’Univers, es dignava enviar al Ghetto. I els petits, agafats a la mare, deien on anem, eh, mare?

Jaume Cabré: Viatge d’hivern. Proa.

46. Respon: a) Per què l’adjectiu desesperada és premonitori? b) Amb què compara l’autor els estossecs del nen?

Per què? c) Enumera les escenes cruels que hi ha en el text. Estan justificades en el context de la història? Per què?

100

Jaume Cabré.

VOCABULARI

Wehrmacht. Conjunt de les forces armades de l’Alemanya nazi.

SS. Nom amb què es coneix la Schutzstaffel, organització militar de l’Alemanya nazi. ekhah. Lamentacions en hebreu. màuser. Fusell de repetició.

Ghetto. Barri que habitaven els jueus en algunes ciutats europees del segle xvi al xx.

47. En el fragment que has llegit un desencadenant

inevitable provoca greus conseqüències a la família Lódzer. Proposa un desenllaç diferent. Comença’l a continuació del fragment següent: «La família Lódzer aparegué enlluernada per les llanternes que duia aquell escamot ucraïnès de les SS».

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un autor amb projecció internacional

Escriptor fonamental de la literatura catalana actual, Jaume Cabré tracta en la seva obra temes com ara el poder, la fragilitat de la vida, la condició humana a través de la por, de l’oblit, de la impossibilitat del perdó. Cabré insereix en les seves obres reflexions profundes sobre l’art —especialment la música— i referències artístiques que van trenant els arguments de les seves novel·les o relats amb el seu ja característic estil indirecte lliure.

Autor de reconeguda vàlua literària, l’obra de Jaume Cabré s’ha tra­ duït a nombroses llengües, com ara el castellà, l’anglès, el francès, l’italià, el portuguès i el grec, i en alguns casos, com en les novel·les Senyoria i Jo confesso, ha rebut premis a l’estranger.

Obres principals De l’extensa obra de Jaume Cabré, cal destacar els títols següents:

Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984)

Fra Junoy, desterrat i enviat com a confessor al monestir de monges de clausura a la Ràpita, es postula com a defensor d’una relació entre dues monges per la qual una abandona el celibat i l’altra acaba morint. Premis Prudenci Bertrana (1983), Crítica Serra d’Or (1985) i Crítica Catalana (1985).

La teranyina (1984)

Amb la Setmana Tràgica com a teló de fons, Cabré fa una reflexió sobre el poder a través de les maquinacions d’una família d’industrials que es disputen el poder de la fàbrica i alhora el control de la família. Premi Sant Jordi (1983).

Senyoria (1991)

Passions i intrigues, corrupció política i lluites de poder ambientades a la Barcelona de 1799 a través d’un jove poeta romàntic i d’un jutge obsessionat pel poder. Premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d’Or i Crítica Catalana l’any 1992, entre d’altres.

L’ombra de l’eunuc (1996)

Espècie de crònica del final del franquisme i també novel·la d’intriga.

Inclou trames de venjances i assassinats i violència política enmig d’una intensa història sentimental. Premis Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d’Or i Lletra d’Or l’any 1997.

Viatge d’hivern (2000)

Recull de contes elaborat com a homenatge als músics Schubert i Bach i al pintor Rembrandt. A través de les passions humanes, les narracions ens porten a fer un recorregut per diversos espais geogràfics d’Europa en èpoques diferents. Premis Fundació Enciclopèdia Catalana (1999) i Crítica Serra d’Or (2001).

Les veus del Pamano (2004)

Una foto d’una mestra i fotògrafa ens endinsa en una història teixida de dolor, injustícies, abusos i herois al Pallars en època franquista. Arribarem al segle xxi, moment en què els personatges decideixen reobrir aquest passat tan asfixiant i carregat d’odi i de dolor. Premi Crítica Catalana (2005) i Premi de Novel·la Setè Cel (2007).

Jo confesso (2011)

Confessió i carta d’amor d’un personatge que ha estimat, que es considera responsable d’una mort violenta i que alhora se sent contrariat pel corrent maligne que recorre Occident. Incomptables històries giren al voltant d’un preuat violí del segle xviii que va teixint una novel·la de novel·les. Premis Crítica Catalana, Crítica Serra d’Or i Joan Crexells l’any 2012, entre d’altres.

101

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Carme Riera (Palma, 1948)

De Carme Riera han dit que…

El poder suggeridor és la clau de la totalitat de l’obra d’aquesta escriptora, que és conscient del misteri que precedeix la descoberta de la paraula. Un misteri i un silenci que envolten la creació perquè aquesta pugui fructificar. Sovint, però, l’entorn més immediat és el millor material literari, ja que l’autora té l’habilitat de lliurar-nos qualsevol fet quotidià com si fos excepcional. I aquí rau la solidesa narrativa; en aquesta intencionalitat de descriure les coses de cada dia de mane­ ra que el lector les copsi com un esdeveniment netament original.

CONCEPTES CLAU • Mallorca • memòria

Neus Aguado: «La mar, immensitat blavosa», dins Crònica d’Ensenyament (març de 1994).

Un primer cop d’ull

VOCABULARI

El Virrei encén amb la tea el foc purificador. Valls es contorç. Al seu rostre hi cap de sobte tot el sofriment del món. Obre la boca, però no demana misericòrdia, gemega. Uns instants i aquestes flames que li fan rebentar el ventre ja seran calius. Cendres. Després res. No res. El seu cos es vincla cap al cantó esquerre, esclata i cau com un tió consumit. Les guspires gairebé socarrimen la multitud que s’arrenglera a les primeres files. El foraster fa, com tothom, un pas enrere i empès per la gentada torna cap endavant… Gargamelleja a causa del fum. Sua. Vol fugir. No vol veure com Isabel Tarongí és lligada i com altre pic les flames s’ensenyoriran del seu cos fins a deflogistar-lo. Així com pot, a sempentes i a colzades, intenta deixar el seu lloc. El que més desitja és marxar. Anar-se’n tot d’una, lluny, ben lluny, que la sagetia llevi l’àncora de seguida i es perdi falague­ ra, de pressa, enfora, molt enfora, dins el darrer blau.

Carme Riera: Dins el darrer blau. Destino.

tea. Fusta de pi que crema bé; teia. pic. Vegada. deflogistar. Verb format a partir del mot flogist, substància hipotètica postulada a la fi del segle xvii per explicar la combustió. a sempentes i a colzades. Amb empentes i cops de colze. sagetia. Embarcació de vela llatina que solia navegar per les aigües de la Mediterrània a l’edat mitjana.

48. Per què el foc de què es parla al principi del text és purificador?

49. Explica amb les teves paraules la situació en què es troben els personatge de Valls i Isabel Tarongí.

La memòria com a eix Escriptora i historiadora de la literatura, Carme Riera situa sempre els personatges de les seves obres a la Mediterrània. Riera escriu per entendre millor el món i ens planteja situacions fictícies però sovint basades en fets reals. Després d’un acurat treball de recerca i documentació —ella mateixa afirma que li encanta documentar-se—, l’autora mallorquina juga amb el lector posant al seu davant situacions històriques i personatges reals i força contemporanis per interpel·lar-lo i involucrar-lo dins la seva obra i fer que n’esdevingui còmplice.

102

Carme Riera.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

La memòria personal de les seves primeres obres evoluciona fins a la memòria col·lectiva de les darreres novel·les. Per a Riera, «la memòria ja no pot continuar estant segrestada: cal recordar les coses i aprendre del passat per construir un futur millor».

Carme Riera, que va debutar amb un recull de contes força exitós, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), també sol posar en el centre de les seves novel·les temes com ara la seducció, l’amor i la infantesa a Mallorca. L’autora també és coneguda per treballar el gènere epistolar d’una manera magistral.

Obres principals i premis Entre la gran quantitat d’obres premiades de Carme Riera cal destacar Una primavera per a Domenico Guerini (Premi Prudenci Bertrana, 1980), Joc de miralls (Premi Ramon Llull, 1989), Dins el darrer blau (premis Na­ cional de Narrativa, Joan Crexells i Lletra d’Or, 1995), Cap al cel obert (premis Nacional de Cultura i Crítica Serra d’Or, 2001) i La meitat de l’àni­ ma (Premi Sant Jordi, 2003).

L’escriptora mallorquina també ha estat guardonada per la seva trajectòria amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana l’any 2005 i amb la Medalla d’Or de les Illes Balears l’any 2018.

Maria Barbal (Lleida, 1949) CONCEPTES CLAU • el Pallars • Pedra de tartera

De Maria Barbal han dit que…

Des que va publicar Pedra de tartera, una de les novel·les escrites en català que més s’ha traduït a altres llengües, no ha deixat d’oferir als lectors històries en què els personatges s’han d’enfrontar a canvis poderosos que transformen la seva manera de viure. Diu que escriu per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant.

Entrevista de Lídia Penelo a Maria Barbal en el diari Públic (27/03/2021).

Un primer cop d’ull

VOCABULARI

fora de tupí. Fora de lloc, sense gaire sentit. dret de pubilla. Llei del dret civil català per la qual es preserva la unitat del patrimoni familiar a l’entorn de la filla primogènita quan no hi ha cap fill per assumir el paper d’hereu.

Jo no volia separar-me del meu fill, allò de cap manera, però les promeses de tornar quan tot rutllés millor no les podia creure. Em venien a la memòria les paraules que tia m’havia dit temps abans de morir, deu anys pot ser. Encara eren les nenes a casa. No sé com havia anat la conversa, però ella havia co­ mentat que nosaltres ja no hi moriríem en aquella casa, que la vida era massa dura en aquells pobles i que la joventut que pujava aleshores no hi voldria aguantar. Recordo que jo, seguint costum, no la vaig contradir, però em van semblar fora de tupí aquelles paraules. Vaig pensar per a mi que eren coses de la vellesa, que li feien veure el món canviat. Poc temps després li havia donat la raó l’Elvira abandonant el seu dret de pubilla; no ho vaig saber veu­ re aquells dies, perquè comptava amb tots els altres i em semblava, pobra de mi, molta gent.

103

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Un núvol de records omplia cada trosset de cada cambra. A pleret, quedaria la blanquinosa capa, sense rostres ni paraules. Quan la meva memòria veiés desfer-se el núvol en pluja lenta, hauria mort una part de la vida de la família.

Aquells llits de ferro i les pobres imatges del capçal, les parets desiguals i la gran taula de fusta amb els dos bancs per banda ja no esperarien ningú que hi arribés per descansar-hi l’ossamenta. S’anirien cobrint de pols i teranyines fins que una tempesta obrís la primera esquerda, una petita història quedaria endarrere i, si un dia algú la recordava i la contava, uns ulls somrients se’l mirarien sense re­ serva.

VOCABULARI

a pleret. Lentament, sense pressa.

Maria Barbal: Pedra de tartera. Columna.

50. Respon: a) Per què la tia de la narradora, abans de morir, li va dir que ella ja no moriria en aquella casa? Creus que les paraules de la tia reflecteixen la realitat? Quines conseqüències comporta aquest fet? b) Què vol dir l’autora amb la frase següent: «Poc temps després li havia donat la raó l’Elvira abandonant el seu dret de pubilla […]»?

51. El segon paràgraf d’aquest fragment tracta l’enyorança, la tristesa, la desolació i el deteriorament de la casa abandonada, que ens ha acollit, que ens ha vist créixer, que ens ha sentit riure i també plorar, parlar, conversar i amagar secrets. Descriu, en unes cent paraules, el sentiment que et genera el fet de pensar que d’aquí a uns anys al lloc on vius hi viurà algú altre.

L’analista de la vida L’obra de Maria Barbal gira al voltant de temes com les relacions humanes, l’amor, els sentiments i la terra, sobretot el seu Pallars nadiu. En aquest sentit, podem afirmar que Barbal és una autèntica analista de la vida.

La publicació de la novel·la Pedra de tartera, amb la qual va obtenir el Premi Joan Crexells l’any 1985, li va permetre començar a perfilar-se com una gran escriptora. En aquesta novel·la narra la història d’una dona que viu de manera tràgica els fets de la Guerra Civil Espanyola i que es veu abocada a tirar endavant la família tota sola. Barbal es va acabar de consolidar amb Càmfora (1992), una història d’amors i desamors, que va merèixer el Premi Nacional de Literatura. Posteriorment van venir altres novel·les, moltes de les quals van ser premiades, com ara Bella edat (2003), País íntim (2005), Emma (2008) i Tàndem (2021).

Maria Barbal és autora també de diversos reculls de contes i llibres de narrativa breu, com, per exemple, La mort de Teresa (1986) i Ulleres de sol (1994).

L’any 2021 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

104

Maria Barbal en l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Ferran Torrent (Sedaví, 1951) Ferran Torrent es va obrir pas en el panorama literari en llengua catalana amb la publicació de tres novel·les trepidants de gènere negre: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985) i Un negre amb un saxo (1987). A partir d’aquí va anar consolidant la seva carrera com a escriptor amb una extensa obra que l’any 1994 va obtenir el reconeixement del Premi Sant Jordi de novel·la per Gràcies per la pro­ pina. La seva obra més premiada, però, és Societat limitada, guanyadora dels premis Joan Crexells, de la Crítica i de la Crítica Serra d’Or els anys 2002 i 2003. L’estil directe i desimbolt de Ferran Torrent són la seva «marca de la casa». A partir d’aquí l’escriptor valencià crea personatges corruptes que viuen i trafiquen pels carrers de la València actual.

Quim Monzó

(Barcelona, 1952) CONCEPTES CLAU • contes • buidor irònica

De Quim Monzó han dit que…

Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó. Monzó ha llegit Kafka i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l’amenaça en coses aparentment habituals com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment líri­ ca i visionària.

The New York Times

En mans d’aquest escriptor català, tot es pot capgirar completament i res és sagrat, ni tan sols els contes de fades.

Alison McCulloch

52. Respon: a) Fixa’t que el narrador anomena A el personatge. Per què creus que no li posa un nom normal? b) Què li agradaria fer a A? Què acaba fent en realitat? c) A partir de la resposta a les preguntes anteriors, quin tipus de personalitat creus que deu tenir aquest personatge? d) Quines paraules o expressions utilitza Quim Monzó per transmetre la sensació de moviment i desordre?

Un primer cop d’ull Des de sempre, l’A havia sentit unes ganes boges d’agafar el carrer Balmes en direcció contrària a la permesa; bé per error (una nit de gresca, després d’ha­ ver-ho tancat tot) o conscientment (per trencar el mirall de la rutina). S’imagi­ nava l’onada creixent d’automòbils, tot de colors fent un bull en les boques in­ dignades: llums atabalats desviant-se a dreta i esquerra per evitar-lo i, consegüentment, xocant els uns amb els altres: la catàstrofe més gran de la història: un caos concèntric que s’eixampla de carrer en carrer, de barri en barri, de ciutat en ciutat, i s’obre d’un continent a l’altre, al mar…

Ara també les sentia, aquestes ganes. En canvi (i feia petar la llengua contra el paladar, per amagar-se un tast verd, de fel), començava a baixar Balmes dins de l’ortodòxia més estricta: cap al mar; tot just deixava enrere la Rotonda.

Quim Monzó: «Cacofonia», dins Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quaderns Crema.

105

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Un escriptor a contracorrent Escriptor prolífic i hereu —segons ell mateix— de Pere Calders, Quim Monzó mostra en les seves obres la buidor irònica de la societat urbana, l’absurditat de la vida, la soledat en parella, el fracàs laboral, l’amargor en les relacions, però també el plaer com a divertiment, la superficialitat de vegades necessària o el vitalisme salvador per als individus solitaris i desorientats en el món del capitalisme. Per mitjà d’un estil concís i dur, elidint elements narratius superflus i fent un bon ús de la ironia, Monzó ens endinsa en els laberints freds de la quotidianitat urbana, d’on costa trobar una sortida.

En les seves primeres publicacions Quim Monzó ja mostra l’estil vigorós i dinàmic i el punt de vista àcid que més endavant caracteritzarà tota la seva obra.

Obres principals i premis De l’extensíssima obra de Quim Monzó, cal destacar títols com L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976), Premi Prudenci Bertrana; Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980) i L’illa de Maians (1985), Premi de la Crítica Serra d’Or; La magnitud de la tragèdia (1989), Premi de Novel·la El Temps; El perquè de tot plegat (1993), premis Ciutat de Barcelona i de la Crítica Serra d’Or; Guadalajara (1996), Premi de la Crítica Serra d’Or; Vuitanta-sis contes (1999), premis Nacional de Literatura i Lletra d’Or, i Mil cretins (2007), Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada.

Monzó també ha estat guardonat amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2002) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2018).

Aquest autor prolífic és també un traductor reconegut de l’anglès al català d’obres escriptors universals com, per exemple, Mary Shelley, Truman Capote, J. D. Salinger, Ernest Hemingway i Roald Dahl.

L’any 2007 va ser l’encarregat de pronunciar el discurs inaugural de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, en què la cultura catalana era la convidada d’honor.

Cal destacar, a més, les seves col·laboracions habituals en la premsa, primer en el diari Avui i després en La Vanguardia, cosa que li ha permès publicar uns quants reculls d’articles.

Monzó també col·labora en alguns programes de televisió i ràdio, principalment de Televisió de Catalunya (TV3) i Catalunya Ràdio.

Quim Monzó.

Maria Mercè Roca (Portbou, 1958)

De Maria Mercè Roca han dit que…

Amb una prosa treballada, voluntat de recuperació de la memòria històrica i un gran talent per aprofundir psicològicament en els personatges, Maria Mercè Roca ens regala una altra història de petites tragèdies quotidianes.

Anna Tomàs: Crítica de l’obra Els desitjos de la Joana, dins el diari Avui (març de 2005).

106

CONCEPTES CLAU • introspecció i autoconeixement

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI Un primer cop d’ull

Negra nit, encara. L’August tanca els ulls i pensa que li agradaria tornar al vai­ xell, dret a proa, amb el timó a les mans, ja s’hi veu, vestit de capità, la Regina al seu costat, les cames de la nina, estàtiques, encara més rosades pel sol que està naixent a l’horitzó, no semblen pas un escull difícil de vèncer. Això l’entre­ té fins que, en algun lloc imprecís de l’edifici, una criatura comença a plorar fluixet: la sent tan real i tan clara com si la tingués a l’habitació. I, és clar, esta­ va cantat: de mica en mica, el plor ha anat pujant de to i s’ha convertit en uns xisclets estridents, impacients, i sent molta simpatia per aquell nen que plora i pensa que és molt afortunat, perquè té la vida per fer. La seva mare deia: «Ens hem de morir per fer lloc als que neixen, si no, no hi cabríem, en aquest món».

Doncs això, el nen o ell, és a dir, el nen. Espera que, ja que ell se’n va perquè el nen hi càpiga, aquest temps que per força coincidiran faci bondat i el deixi descansar una mica.

El terapeuta li diu: «Tu mira’t les coses». I ell ho mira tot i no veu res. Li va dir que tot era qüestió de temps i que a vegades als ulls se’ls ha d’ensenyar a mirar. I ell mira i no veu res i s’afanya també a mirar-se abans no desaparegui.

Maria Mercè Roca: Al final t’agradaré.

Rosa dels Vents.

53. Respon: a) El text comença amb una frase curta: «Negra nit, encara». Què denota l’adverbi encara? b) Per què creus que l’August, en lloc d’amoïnar-se per un nen que plora, «sent molta simpatia [per ell]»?

54. Imagina una conversa entre el nen del text i el narrador, molt envellit, dies abans de morir, i escriu-la.

L’escriptura com a mitjà d’autoreflexió Maria Mercè Roca viu l’escriptura com una necessitat i una passió que li serveix per fer un exercici personal d’introspecció i autoconeixement.

Així, alguns dels seus personatges, molt sovint femenins, recorren un vertader camí iniciàtic buscant la sortida a situacions viscudes tristes i desoladores.

D’entre les seves obres, cal destacar el recull de contes Sort que hi ha l’horitzó (Premi Víctor Català, 1985) i les novel·les El present que m’acull (Premi Josep Pla, 1987), Temporada baixa (1990), La casa gran (1990), Cames de seda (Premi Sant Jordi, 1992), Delictes d’amor (Premi Ramon Llull, 2000) i Al final t’agradaré (2020).

Autora també de literatura infantil i juvenil, l’any 2012 va obtenir el Premi Barcanova per Mil revolts.

Maria Mercè Roca.

107

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Sergi Pàmies (París, 1960)

De Sergi Pàmies han dit que…

Quines són les constants que menen la trajectòria de Pàmies? Què recreen les seves ficcions? El seu horitzó ficcional obre la porta a l’imprevist quotidià, a l’absurd que resulta d’una opció de canvi. L’autor situa els personatges en situa­ cions condicionades, que suposen transformacions importants en la parella, respecte als fills, o l’entorn social. La caracterització depèn de la interrelació amb aquesta situació descrita, que frega l’absurd o l’imprevist. En tots els casos, s’imposa una llei, la de la fatalitat dels esdeveniments, que va estrenyent les possibilitats d’acció dels protagonistes. En tenalla les decisions i les acaba lli­ gant completament, i deixa molt poques opcions a la imaginació del lector.

CONCEPTES CLAU • contista • articulista

Maria Dasca: «Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes», dins la Revista de Catalunya, núm. 222 (novembre de 2006).

Un primer cop d’ull Els pares em van engendrar una nit de primavera, després de veure Le notti di Cabiria, de Federico Fellini. Situem-nos: París, 1959. Per poder passar unes quantes hores plegats han aparcat el meu germà amb la meva tia. Jo no existei­ xo ni tan sols com a projecte: els pares són exiliats polítics, tenen més de qua­ ranta anys, creuen que el motor de la història és la lluita de classes, viuen en un estat de provisionalitat permanent, no preveuen ampliar la família i no dispo­ sen d’una casa on atendre les urgències amoroses (comparteixen l’apartament amb uns camarades). Per una nit, uns amics els cedeixen un dormitori en con­ dicions. La treva els dona prou temps per, a més a més, anar al cinema i tornar a l’habitació mentre comenten la pel·lícula que acaben de veure.

55. Fixa’t bé en l’estructura que

segueix el fragment reproduït i en l’estil àgil que el caracte­ ritza i escriu un text en què re­ creïs una experiència personal inventada d’algun personatge conegut o famós a partir de la frase inicial: «Els pares em van engendrar…».

Sergi Pàmies: «Quatre nits», dins La bicicleta estàtica. Quaderns Crema.

La mirada extraordinària d’un gran contista Sergi Pàmies es va iniciar en la literatura amb la publicació dels reculls de contes T’hauria de caure la cara de vergonya (1986) i Infecció (1987). Després van venir les novel·les La primera pedra (1990) i L’instint (1992), les dues premiades.

Per a Pàmies, «escriure és com enamorar-se. La gent s’enamora en situacions absurdes i a partir d’aquí s’ha de treballar». La realitat, la imaginació i la memòria són alguns dels seus temes habituals. La intenció de cada relat és fer ficció. Tot i els ingredients aparentment reals, són imaginació pura.

Sergi Pàmies és conegut sobretot pels seus contes. «La novel·la és obsessiva i el conte el pots reprendre. La novel·la pregunta, requereix un esforç; en canvi, el conte és curt i això té avantatge», afirma. Els seus contes són plens de personatges grisos, anònims, desencisats que viuen en un entorn social de jungla. Tot plegat amanit amb molta ironia i sarcasme.

108

Sergi Pàmies.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Moltes de les històries de Sergi Pàmies apel·len al record. Amb una mare com l’escriptora Teresa Pàmies, de qui va adoptar el cognom, i un pare com Gregorio López Raimundo, dirigent comunista, la infantesa de l’escriptor no va ser gens convencional.

Pàmies també col·labora en diversos mitjans de comunicació amb articles d’opinió de temes diversos, com ara l’actualitat social i esportiva.

Cal destacar també la seva feina com a traductor d’obres del francès al català i al castellà d’autors contemporanis com Agota Kristof, Amélie Nothomb i Daniel Pennac.

Obres principals i premis Algunes de les obres més destacades de Sergi Pàmies són les següents: La primera pedra (Premi Ícaro, 1990), L’instint (Premi Prudenci Bertrana, 1993), La gran novel·la sobre Barcelona (Premi Crítica Serra d’Or, 1998), Si menges una llimona sense fer ganyotes (premis Ciutat de Barcelona, 2006, Lletra d’Or, 2007, i Setenil al Millor Llibre de Relats Publicat a Es­ panya, 2007), La bicicleta estàtica (Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada, 2011) i L’art de portar gavardina (Premi de la Crítica de Narrativa i de la Crítica Serra d’Or, 2019).

L’any 2013 Sergi Pàmies també va ser reconegut amb el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de periodisme esportiu.

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) CONCEPTES CLAU • literatura fantàstica • La pell freda • ficció històrica • Victus

D’Albert Sánchez Piñol han dit que…

Després de The Narrative of Arthur Gordon Pym d’Edgar Allan Poe, ben poques vegades havíem experimentat alhora un calfred, un neguit i una fascinació sem­ blants.

Pere Gimferrer sobre La pell freda d’Albert Sánchez Piñol.

56. Respon: a) Per què el narrador, quan parla del rei, puntualitza que no és cec? b) Per què el text correspon a un conte didàctic?

57. Quins altres contes o llegendes de la cultura occidental coneixes en què apareguin tres personatges?

58. En quina obra de Ramon

Llull també apareixen tres savis? Què representa cadascun dels savis en aquest llibre?

Un primer cop d’ull Havia nascut l’any 888 i era el guerrer més formidable del regne dels francs. Es deia Filis Mundi, així que tothom va acabar anomenant-lo Filomè. Va matar sarraïns al sud, saxons als pantans i vikings a la costa. Un dia Filomè va pregun­ tar al rei Lluís III el Cec: «Rei meu, on rau el Poder sobre els homes?». El rei, que no era cec, es va mirar les mans i li va dir: «Jo soc monarca, en efecte, però l’es­ sència del Poder està feta d’una substància tan etèria que ningú no sap on s’amaga». I des d’aquell dia Filomè va dedicar la seva vida a buscar el Poder. Un eremita ortodox li va dir: «El Poder s’amaga a la muntanya més alta». Un mag oriental li va dir: «El Poder surt d’unes llavors diminutes». I un savi jueu li va dir: «El Poder espera a la cova més fonda». I després d’escoltar el mag, l’eremita i el savi, Filomè es va deixar morir de consumpció, perquè ni el guerrer més formi­ dable podia resoldre un enigma que s’amaga a la cova més fonda, al cim més alt i, al mateix temps, és una llavor diminuta.

Albert Sánchez Piñol: Fungus. El rei dels Pirineus. La Campana.

109

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

Un supervendes dels gèneres fantàstic i històric L’estil suggeridor que deixa entreveure la seva formació d’antropòleg fa d’Albert Sánchez Piñol un dels escriptors en llengua catalana més reconeguts del segle xxi. En els seus textos de ficció s’hi endevinen influències d’escriptors clàssics, com ara Franz Kafka, Edgar Allan Poe i Gabriel García Márquez, que conflueixen per fer de Sánchez Piñol un dels autors catalans més traduïts i venuts del segle xxi.

Després de publicar Pallassos i monstres. La història tragicòmica de vuit dictadors africans (2000) i Les edats d’or (2001), Sánchez Piñol es va consagrar amb La pell freda (2002), una novel·la de gènere fantàstic que va obtenir un gran reconeixement i de la qual es va fer una pel·lícula. L’any 2006 la seva novel·la següent, Pandora al Congo, va rebre el Premi Crítica Serra d’Or. Després de publicar el recull de contes Tretze tristos tràngols (2008), Sánchez Piñol va abandonar la literatura fantàstica per endinsar-se en la ficció històrica. Així, l’any 2012 va novel·lar amb cruesa la guerra de Successió i la repressió borbònica a Catalunya amb Victus. Barcelona 1714. Tres anys després va publicar Vae Victus, en què narra la vida d’un dels personatges de Victus, l’enginyer Martí Zuviria. Però l’any 2018 va tornar a reprendre la literatura fantàstica amb la publicació de Fungus. El rei dels Pirineus.

Després de tots els seus èxits, l’any 2021 Sánchez Piñol va decidir traslladar en un llibre alguns trucs i consells a l’hora de crear històries d’una manera eficient i entretinguda: Estructures elementals de la narrativa.

Albert Sánchez Piñol.

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972)

De Sebastià Alzamora han dit que…

Sebastià Alzamora pot aixecar la bandera de l’excel·lència perquè compta amb la credibilitat que es desprèn de l’autoexigència de la seva obra. La seva és una li­ teratura que té intensitat de vida i de cultura. Hi ha ofici i hi ha geni. Hi trobem múltiples indicis que ha digerit, amb les vísceres i el cervell, els millors d’aquells cadàvers exquisits que són les fites majors de la literatura universal. A més, els ha sabut treure dels habitacles foscos de l’erudició i els ha passejat pels carrers, els ha fet ciutadans de la pàtria del neguit i de la incertesa, la mateixa on estan empadronats els seus personatges.

CONCEPTES CLAU • Mallorca

Damià Pons i Pons: «Sebastià Alzamora, a la recerca de l’excel·lència», dins la revista Serra d’Or (maig de 2004).

Un primer cop d’ull Palma, Mallorca, Setmana Santa de 2015 Un insecte de la mida d’un ocell petit va passar en vol rasant per damunt dels caps de l’impressor i del publicista. Movia el seu joc d’ales amb un frec que re­ cordava un drap o un paper, però no brunzia. Va continuar en direcció al casalot que hi havia a la vorera del davant, amb esgrafiats a la façana sense restaurar.

—Això del turisme ens ha de matar —va remugar l’impressor, amb la boca plena.

110

Sebastià Alzamora.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

59. Sebastià Alzamora conti-

nua aquest fragment parlant d’altres turistes de diferents nacionalitats i explicant algunes de les seves reaccions, que resulten curioses per als illencs. Tot mantenint l’estil del text, continua’l afegint-hi diferents reaccions d’un grup de turistes japonesos, primer, i d’un grup de turistes anglesos, després.

—I ara, què t’ha agafat? —va preguntar el publicista, mentre cercava amb els ulls un cambrer.

Amb la mà que no tenia ocupada per l’entrepà, l’impressor va fer un gest envoltant l’entorn. Els primers turistes de la temporada, en efecte, deambula­ ven amb parsimònia pel centre de la ciutat. A l’àmplia vorera, als membres d’una família indiscutiblement caucàsica els cridava l’atenció la cera vessada damunt l’asfalt el vespre abans per la processó de penitents de Divendres Sant, que feia xisclar la goma dels pneumàtics del cotxe.

Sebastià Alzamora: Reis del món. Proa.

Un novel·lista poètic d’alta volada Sebastià Alzamora ens involucra amb les seves obres en les vivències humanes i també frustrants dels seus personatges. La celebració, l’amistat i l’experiència vital, però també la fragilitat, la por i el desamor, van colpint el lector amb l’estil directe, sincer i poètic que impregna les seves pàgines, els seus personatges, les seves ficcions.

Com a narrador, cal destacar la seva primera novel·la, L’extinció (1999), que va guanyar el Premi Documenta. Al cap de tres anys va publicar Sara i Jeremies, que va tenir una gran acollida entre el públic i la crítica. Posteriorment ha publicat, entre d’altres, La pell i la princesa (Premi Josep Pla, 2004), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013), sobre l’amistat entre els poetes Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, La malcon­ tenta (2015), Reis del món (2020) i Ràbia (2022).

Alzamora combina l’escriptura amb la tasques acadèmiques i de gestió cultural. També col·labora habitualment en alguns mitjans de comunicació, com el diari Ara i el Diari de Balears.

Punt i seguit

Irene Solà.

Vivim un temps caracteritzat per l’existència de múltiples publicacions, el tancament d’algunes llibreries de tota la vida i l’obertura d’altres més aviat petites i especialitzades, la profusió de propostes de lectures, l’eclosió d’escriptores i escriptors que van prenent el relleu dels qui han deixat petja en la nostra literatura… Molt probablement alguns d’aquests autors marcaran el futur de la narrativa catalana. El temps, les seves obres i els lectors ens ho diran.

Aquests són només alguns dels noms emergents: Pol Guasch (Napalm al cor), Núria Bendicho (Terres mortes), Tina Vallès (El parèntesi més llarg), Najat El Hachmi (La filla estrangera), Llucia Ramis (Egosurfing i Les posses­ sions), Maria Climent (Gina), Bel Olid (La mala reputa­ ció), Marta Rojals (Primavera, estiu, etcètera i L’altra), Carlota Gurt (Cavalcarem tota la nit i Sola), Eva Baltasar (Permagel, Boulder i Mamut), Irene Solà (Els dics i Canto jo i la muntanya balla), Jordi Nopca (Puja a casa), Alicia Kopf (Germà de gel), Jordi Amor (El forat), Xavier Mas Craviotto (La mort lenta), Irene Pujadas (Els desper­ fectes), Laia Viñas (Les closques), David Nel·lo (Les amistats traïdes)…

111

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

Activitats RAMON LLULL

60. Llegeix el text i fes les activitats que hi ha a continuació:

La retòrica Retòrica és parlar bellament i ordenadament, per la qual les paraules són gustosament sentides, i per la qual hom és escoltat moltes vegades. Retòrica ens mostra com deixar parlar, i quins mots dir primer, quins al final i quins al mig; i per retòrica les paraules que són llargues és com si fossin breus. Si tu, fill, vols parlar per retòrica, ofereix bells exemples de belles co­ ses al començament de les paraules; i la millor matèria dels teus mots ha d’anar al final; perquè es deixin aten­ tament escoltar en el coratge dels qui et sentiran.

Ramon Llull: Doctrina pueril (text adaptat per les autores). a) Quins consells dona Llull al seu fill? b) Explica amb les teves paraules aquesta frase del text: «[…] per retòrica les paraules que són llargues és com si fossin breus».

61. Llegeix aquest fragment del Llibre de les bèsties i fes les activitats que hi ha a continuació:

De l’elecció del rei En una bella esplanada, per on passava un rierol d’aigua transparent, hi havia moltes bèsties reunides que volien elegir rei. Fou decidit per majoria que el Lleó fos rei; però el Bou, que s’hi oposava, digué aquestes paraules: —Senyors, la noblesa de rei requereix bellesa de persona: que sigui gran i humil, i que no causi cap per­ judici a la gent. El Lleó no és una bèstia gran, ni viu d’herba, sinó que menja bèsties. El Lleó té una veu que, quan crida, fa estremir de por. El meu consell és que elegiu com a rei el Cavall, perquè el Cavall és una bèstia gran, bella i humil; el Cavall és una bèstia lleugera, i no té aspecte d’orgullós; i, a més, no menja carn.

Les paraules del Bou agradaren molt al Cérvol, al Cabirol i al Moltó; i a totes les altres bèsties que vivien d’herba. Però la Guineu s’avançà a parlar i digué aquestes paraules: —Déu volgué que l’home fos servit per les bèsties, encara que visqui de carn i d’herba. I vosaltres, senyors,

112

no heu de fer cas de l’opinió del Bou, que no estima el Lleó perquè menja carn, sinó que heu de seguir la regla i l’ordre que Déu ha establert i posat en les criatures.

Ramon Llull: Llibre de les bèsties. Castellnou (edició d’Albert Soler). a) Per què la Guineu rebat l’argumentació del Bou? b) Busca la definició de faula i justifica, a partir del fragment que has llegit, que el Llibre de les bèsties és un exemple d’aquest tipus de narració. c) Quina creus que és la raó per la qual Ramon Llull recorre al format de la faula per escriure aquest text?

62. Llegeix aquest diàleg entre el protagonista del Lli­

bre de meravelles i una pastora i respon a les preguntes que hi ha tot seguit:

Quan Fèlix marxà de casa del seu pare i arribà a un gran boscatge trobà allí una pastoreta que guardava el bestiar.

—Amiga —digué Fèlix—, em meravello de veureus tota sola en aquest bosc on hi ha moltes males bès­ ties que et podrien fer mal. I no tens la força necessà­ ria, com les ovelles davant dels llops, per poder-te defensar d’aquestes males bèsties.

La pastoreta digué: —Senyor, Déu és la meva esperança, la meva companyia i la meva protecció; no estic sola en aquest boscatge, sinó amb ell, que ens ajuda a tots els qui hi confiem, ja que té tot el poder, tota la saviesa i tota la bondat que em protegeixen i m’acompanyen.

Les paraules de la pastoreta sobre Déu nostre se­ nyor plagueren molt a Fèlix i es meravellà de l’espe­ rança i la saviesa que la pastoreta mostrava. I conti­ nuà el seu viatge.

Ramon Llull: Llibre de meravelles.

Edicions 62 (text adaptat per les autores). a) Aquest text narra la trobada entre el protagonista i una pastora. Quin gènere de la literatura trobadoresca recorda? b) Què significa aquesta frase que diu la pastoreta: «Déu és la meva esperança, […] ja que té tot el poder, tota la saviesa i tota la bondat que em protegeixen i m’acompanyen»?

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

63. Llegeix aquest fragment del Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, i respon a les preguntes que hi ha a continuació:

De la traïció que Na Renard ordí contra el rei A Na Renard i als seus companys els desplagué no ser del consell del rei. En aquell moment, Na Renard con­ cebé la traïció en el seu cor i desitjà la mort del rei.

I digué a l’Elefant: —D’aquí endavant hi haurà una gran enemistat entre les bèsties que mengen carn i les bèsties que mengen herba, ja que el rei i els seus consellers men­ gen carn i vosaltres no teniu en el seu consell cap bès­ tia que sigui de la vostra naturalesa ni que hi defensi els vostres drets.

L’Elefant respongué que esperava que la Serp i el Gall defensarien els seus drets a la cort, perquè eren bèsties que no vivien de carn.

—I per això, senyor Elefant —digué Na Re­ nard—, la Serp i el Gall són de llinatge tan diferent del vostre i del dels vostres companys que no us en fieu, encara que no mengin carn; i tingueu per cert que consentiran en tot allò que sigui perjudicial per a vós i per a tots els vostres companys.

L’Elefant quedà molt preocupat per les paraules de Na Renard, i considerà llargament el dany que els podia venir, a ell i als seus companys, per l’elecció del rei i dels seus consellers. Mentre l’Elefant pensava, Na Renard li digué que no tingués por del rei ni dels seus companys; que si ell volia ser rei, ella procuraria la forma perquè ho pogués ser. Però l’Elefant dubtà que Na Renard no el traís, ja que per natura havia d’estimar més les bèsties que vivien de carn que no les que vivien d’herba.

Ramon Llull: Llibre de les bèsties.

Castellnou (text adaptat de l’edició d’Albert Soler). a) Quin sentiment desperta en Na Renard el fet de no formar part del consell del rei? b) En aquest diàleg, quin paper té Na Renard? c) Què ofereix Na Renard a l’Elefant? d) Si deixem de pensar en animals i ho fem en persones, creus que aquesta faula seria vigent actualment? Fa bons retrats de determinats tipus de persones? Justifica la resposta.

64. Llegeix aquest fragment del Llibre de les bèsties,

de Ramon Llull, i fes les activitats que hi ha tot seguit:

Na Renard confià que el Conill i el Paó, que tant la temien, no gosarien acusar-la davant del rei ni desco­ brir-la de res. Però el rei els feu un esguard molt terri­ ble i un bram molt fort perquè la natura de la seva alta senyoria fes més efecte en la consciència d’ells que no pas la natura per què temien Na Renard. Ple d’ira, els demanà que li diguessin la veritat, i el Conill i el Paó no pogueren evitar-ho.

Aleshores el rei en persona matà Na Renard.

Després de la mort de Na Renard, la cort estigué en bon estament. El rei feu del seu consell l’Elefant, el Senglar i d’altres honrats barons i en feu fora el Conill i el Paó.

Aquí acaba el Llibre de les bèsties, el qual Fèlix por­ tà a un rei per tal que veiés com, en el que fan les bèsties, és significada la manera com el rei ha de reg­ nar i ha de guardar-se de malvat consell i de falsos homes.

Ramon Llull: Llibre de les bèsties.

Castellnou (edició d’Albert Soler).

a) Per què el Conill i el Paó tenien tanta por de Na Renard? b) Com va aconseguir el rei que el Conill i el Paó li diguessin la veritat? c) Digues quin d’aquests refranys creus que s’adequa més al desenllaç del Llibre de les bèsties: Com més serem més riurem; Mort el gos, morta la ràbia; Vo­ ler és poder; Al mal temps bona cara; Molt soroll per no res. d) Com podem saber que el Llibre de les bèsties pertany a Fèlix o Llibre de meravelles? e) En el darrer paràgraf Ramon Llull fa aparèixer, per primera vegada en tota l’obra, un nom de persona: Fèlix. Contextualitza Fèlix en El llibre de les bèsties i en l’obra de Ramon Llull. f) En l’últim paràgraf Llull descriu l’objectiu del Llibre de les bèsties. Explica’l amb les teves paraules.

113

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

BERNAT METGE

65. Llegeix aquest fragment de Lo somni i fes les activitats que hi ha a continuació: Estant a la presó Fa poc temps, mentre era a la presó, no per cap culpa de què poguessin acusar-me els meus perseguidors i els envejosos, sinó per la malvolença que sentien contra mi (tal com s’ha demostrat després clarament, per a vergonya seva), o pot­ ser per algun designi secret de Déu, un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a la cambra on solia es­ tar-me, la qual és testimoni de les meves cavil·lacions, em va venir un desig molt fort de dormir. Em vaig aixecar, doncs, i vaig passejar una mica per la cambra; però com que una son poderosa m’assetjava, em vaig haver d’estirar al llit, i així de sobte, sense ni tan sols despullar-me, em vaig que­ dar adormit, però no de la manera acostumada, sinó com solen caure adormits els malalts i els afamats.

Mentre dormia així, em va semblar que apareixia da­ vant meu un home d’alçada mitjana, amb un rostre vene­ rable, vestit amb una roba de vellut frondós de color carmesí sembrat de corones dobles d’or, i amb un barret vermell al cap. L’acompanyaven dos homes molt alts, un dels quals era jove, molt bell i portava una lira entre les mans; i l’altre era molt ancià, tenia una barba llarga, els ulls buits i amb una mà agafava un bastó molt gros. I al voltant d’aquests tres homes xisclaven i udolaven esgarrifosament falcons, astors i gossos de races diverses.

Quan vaig haver observat amb especial atenció l’home d’alçada mitjana, em va semblar que es tractava del rei Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que havia mort feia poc temps, i el qual jo havia servit durant molts anys. Però com que encara dubtava que fos ell, em vaig espantar ter­ riblement, fins que ell em va dir: —Allunya totes les pors, que jo soc aquell qui et penses.

Quan el vaig sentir parlar, el vaig reconèixer immedia­ tament, i li vaig dir, tremolant: —Oh, senyor! Com és que sou aquí? No vàreu morir fa pocs dies?

—No vaig morir —digué ell—: vaig deixar la carn a la seva mare i vaig retornar l’esperit a Déu, que és qui me l’havia donat.

—Què voleu dir, amb això de l’esperit? —vaig contes­ tar—. No puc creure que l’esperit, si és que tal cosa exis­ teix, pugui tenir un camí diferent que la carn.

—Aleshores —feu ell—, què creus que soc, jo? ¿És que no saps que fa uns quants dies vaig deixar el cos en què havia viscut?

—Ho he sentit a dir —vaig respondre—, però ara no m’ho crec, perquè si fóssiu mort no seríeu aquí; per tant, penso que sou viu. Però la gent, potser perquè ho desitgen —ja que les novetats sempre els agraden, sobretot si es tracta de tenir nous senyors—, o per algun frau que tra­ men, han fet circular el rumor que sou mort.

—El rumor és cert —digué ell—: he pagat el meu deute a la natura, i aquest que ara parla amb tu és el meu esperit.

—Em podeu dir allò que us plagui, senyor; però jo, parlant amb el respecte degut, no crec que sigueu mort, perquè els homes morts no parlen.

—És veritat que els morts no parlen; però l’esperit no mor, i per tant, no li és impossible parlar.

—Jo no crec que l’esperit sigui res després de la mort.

Moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells, i no he vist mai que del cos els en sortís cap esperit que em demostrés que la carn i l’esperit són dues coses diferents i separades. Sempre he cregut que això que hom anomena esperit o ànima no és res més que la sang o la calor natu­ ral del cos, que a causa de desequilibris entre els seus qua­ tre humors s’acaba morint, igual que el foc, quan el vent l’arrenca del seu lloc, o quan s’acaba l’oli o el ble que el fan cremar, s’apaga, i després ja no el pot veure ningú.

—Estàs molt enganyat —digué ell—; sembla que no facis cap diferència entre uns esperits i altres.

—No en faig cap, perquè veig morir totes les coses animades de la mateixa manera.

Bernat Metge: El somni. Barcino (versió d’Alba Dedeu).

VOCABULARI

carmesí. Vermell fosc, tirant a blau. astor. Ocell de rapinya de la família dels falcònids semblant a l’esparver. humor. Substància líquida del cos d’un animal o d’una planta.

a) Quin tema tracta Metge en aquestes primeres línies de Lo somni? b) Quin argument del narrador, relacionat amb la mort, és avançat per l’època en què es va escriure l’obra? c) Un dels trets característics de l’estil de Metge és l’ús d’una sintaxi complexa, un fet poc habitual en la literatura medieval. Localitza en el fragment que has llegit una oració que exemplifiqui aquest tret.

114

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC CURIAL E GÜELFA

66. Llegeix aquest fragment de Curial e Güelfa i fes les activitats que hi ha a continuació: El torneig La plaça va començar a omplir-se de gent, que venien per fer armes, i començaren a rompre llances de cada part; i molts senyors, molt ben acompanyats, comencen el torneig en aglomerada multitud. Llavors Curial pren una de les seves llances, es fica al mig i encontra un cavaller molt famós i l’aterra del cavall; n’encontra un altre i, així mateix, el derroca, i després un altre, i així fa amb tants com li’n venen davant, de manera que no hi havia cavaller que per ell fos ben escomès que no desemparés el cavall. Tothom deia: —Aquest és el cavaller d’ahir. Ben segur que serà seu l’honor d’aquesta jornada.

El duc d’Orleans confiava molt en la seva força i, pensant venjar la caiguda que havia fet el dia precedent, va aba­ lançar-se contra el cavaller, que feia armes allí davant la reina. El fereix molt ardidament, i amb tan gran força, que feu volar tota la llança en peces; però, certament, no feu mai res de què al punt obtingués guardó, que l’altre el tragué de la sella tant com llarga era la llança i fou tan gran el cop que rebé, que tingué necessitat d’ajuda per alçar-se. Laquesis, que el va veure, maleí el cavaller, però la Güelfa en el seu cor li tornava les salutacions. Laquesis volia morir de malen­ conia i rabiava tota d’ira. Els cavallers del duc venen contra Curial, rompen les llances els uns amb els altres i després agafen les espases i comencen un torneig molt fort.

El duc va pujar a les llotges i s’estigué entre la reina i la Güelfa, i mirà les meravelles del torneig. Laquesis deia mal contínuament del cavaller del falcó; no de la seva cavalleria, car no la podia reprendre, sinó de la seva vanaglòria i orgull. El duc li digué que callés, car hi havia hagut temps en què deia el contrari, de què la Güelfa rigué molt. El duc afegí encara a aquestes paraules que, a fe d’ell, no creia que avui hi hagués al món un cavaller tan noble ni tan valent i que, per la seva fe, ell no li volia mal, tot i que en dos dies l’havia derrocat dues vegades.

Anònim: Curial e Güelfa. Castellnou (edició de Jaume Turró Torrent). a) Localitza en el text algunes característiques de la llengua i l’estil propis del Curial e Güelfa. b) Com seria avui dia un espectacle com el que es descriu en el text? Fes-ne una descripció breu traslladant el text a un escenari actual.

67. Llegeix aquest fragment de Curial e Güelfa, en què el marquès s’adreça a Curial, i fes les activitats que hi ha tot seguit:

—Curial, fins ara jo t’he estimat molt i t’he distingit entre tots els de casa meva, pensant que estimaves el meu honor com la teva mateixa persona i que per ell et sotmetries a qualsevol perill. Ara m’han dit que tu estimes molt més els teus plaers que el meu honor, la qual cosa em sorprèn molt. I has de pensar que la Güelfa és la meva germana, i jo haig de doler-me de tot el que es faci contra el meu honor en la persona d’ella. I si jo volgués obrar com a home en aquest afer, abans que ara marxessis del meu costat, et faria avorrir la seva boca, la qual ahir vas besar quan venies a dinar amb mi. I tant com més favor, honor i profit has rebut de mi, més en aquest cas m’hauria d’encruelir amb tu. Però, pensant que has estat nodrit a casa meva des de petit fins en aquesta edat, no vull destruir en un moment l’obra de casa meva amb les meves mans. Això no obstant, m’estimo més tenir-te lluny que prop, i et faig saber que ara mateix surtis de tota la meva terra per no tornar-hi més, i cerca en una altra part qui porti a millor port la teva joventut del que jo he fet en la teva infància.

Anònim: Curial e Güelfa. Castellnou (edició de Jaume Turró Torrent). a) Per què el marquès està decebut amb Curial? b) Per què el marquès afirma que s’hauria d’«encruelir» amb Curial? Per què no ho fa?

115

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

TIRANT LO BLANC

68. Llegeix el text i fes les activitats que hi ha a continuació: Aquesta pena tan gran que sent la meva ànima és perquè estimo i no sé si m’estimaran —va lamentar Tirant—. Entre tots els meus mals, aquest és el que més m’amoïna. El cor se’m refreda tant que sembla de glaç i no tinc cap esperança d’obtenir el que anhelo, com si la fortuna fos sempre adver­ sa als que estimen. Mai ningú no m’ha pogut doblegar amb una arma a la mà i ara una donzella em venç només amb la mirada. Quin metge em pot donar cap remei per al mal que ella em fa? Qui em pot tornar la salut sinó ella, que té la meva vida a les seves mans? Amb quina llengua li podré par­ lar perquè s’apiadi de mi, ella que té més riquesa, més noblesa i més senyoria que jo? Si l’amor, que és l’única balança que pot igualar les voluntats, no inclina el seu cor generós cap a mi, estic perdut, perquè em fa l’efecte que totes les altres vies em són barrades i no sé què pot fer canviar la meva sort.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc. Proa (versió actualitzada de Màrius Serra). a) A què es refereix Tirant quan diu que «entre tots els meus mals, aquest és el que més m’amoïna»? b) Localitza en el fragment l’oració en què Tirant condensa el seu sentiment de feblesa pel fet d’estar enamorat. c) Explica amb les teves paraules el significat de l’afirmació següent: «Si l’amor, que és l’única balança que pot igualar les voluntats […]». d) En aquest fragment Tirant es mostra feble i humà. Creus que són trets propis d’un cavaller? Justifica la resposta.

69. Què té d’original i d’innovador el que s’explica en aquesta escena respecte de la literatura medieval?

El que va succeir a continuació a Tirant no s’havia vist mai, perquè just després d’acomiadar-se de la prin­ cesa va quedar tan trastocat que va caure del cavall.

De seguida es va tornar a aixecar i va començar a exa­ minar la bèstia. L’emperador, que encara va ser a temps de veure-ho, es va afanyar a recular.

—Com és que heu caigut? —li va demanar.

—M’ha semblat que el cavall tenia mal a una pota —li va respondre Tirant— i, quan ho he volgut com­ provar, amb el pes he trencat el gambal de la sella.

Tampoc no és estrany que un home caigui. Els cavalls bé cauen, i tenen quatre peus. Nosaltres en tenim dos.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc. Proa (versió actualitzada de Màrius Serra).

70. En aquesta escena alguna de les accions de Tirant

pot resultar fins a cert punt ridícula. Identifica aquesta acció i explica a què creus que és deguda.

Tirant no va aconseguir despullar-la perquè les don­ zelles li agafaven les mans, entre burles i jocs, i quan va veure que se n’anava i no la podria tocar amb les mans, va allargar una cama, li va passar el peu per sota de les faldes des del darrere i, amb la cama entre les cuixes, li va tocar el lloc vedat amb la sabata.

Quan Tirant va arribar a la seva posada, es va treure les calces i les sabates. Va separar la sabata i el camal de les calces amb què havia tocat la pell de la princesa per sota les faldilles i els va fer decorar amb brodats, perles, robins i diamants per valor superior a vint-i-cinc mil ducats.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc. Proa (versió actualitzada de Màrius Serra).

VOCABULARI

gambal. Corretja que manté l’estrep penjat a la sella. sella. Seient de cuir que es posa a l’esquena dels cavalls per poder-los muntar còmodament.

116

VOCABULARI

calces. Peça de vestir que cobria el peu i la cama, ajustant-se al contorn d’aquesta.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

71. Llegeix aquesta escena del Tirant tenyida d’erotisme i respon a les preguntes que hi ha a continuació: Quan la princesa es va començar a despullar, Plaerdemavida la va fer posar de manera que Tirant tingués bon angle de visió. I quan va estar tota nua, la donzella encara li va acostar una candela encesa per donar gust a Tirant mentre feia comentaris maliciosos. «Oh, Tirant, senyor! On deveu ser ara? —va fer comèdia la donzella—. Com és que no sou aquí per poder veure i tocar el que més estimeu en aquest món i en l’altre? Mireu quin parell de mamelles tan cristal·lines, que ara agafo amb les mans, també les beso per vós; mireu com són de menudes, dures, blanques i llises. Mireu, Tirant, vet aquí el ventre, les cuixes i el secret. Oh, trista de mi, que, si fos home, aquí és on voldria acabar els meus dies! Ai, Tirant, on pares? Per què no vens quan et crido tan pietosament? Només les mans de Tirant són dignes de tocar aquí on jo ara toco. És clar que, qui no voldria ofegar-se en aquestes aigües?»

Tirant ho mirava amb delit des de l’interior de la caixa.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc. Proa (versió actualitzada de Màrius Serra). a) Quin paper té el lector en aquest fragment? On se situa? b) L’historiador i crític literari del segle xix Marcelino Menéndez Pelayo va escriure, a propòsit d’escenes com aquesta, el següent: «Las lozanías de Tirante pasan a veces de la raya». Què et sembla aquesta afirmació?

72. Llegeix aquest fragment de Tirant lo Blanc i fes les activitats que hi ha tot seguit: Aquell dia, tan aviat com van sonar les trompetes, els dos contendents van galopar l’un contra l’altre amb l’espasa a la mà i les atxes lligades a l’arçó de la sella. El combat feia de bon veure, perquè lluitaven de manera tan ferotge que semblaven lleons. La gent comentava que el cavall de Tirant semblava més lleuger que l’altre, però quan va ser a prop van començar a lluitar amb l’es­ pasa fins que Tirant va aconseguir ferir-lo amb una es­ tocada per sota del braç. Quan va veure que perdia mol­ ta sang, es va passar l’espasa a la mà que sostenia les regnes i va començar a clavar-li una mà de patacades amb l’atxa que el seu oponent no sabia com aturar amb l’espasa. Per això va voler fer el mateix, però no aconse­ guia tornar-la a embeinar, perquè l’armadura l’encarca­ rava, i mentrestant Tirant aprofitava per martiritzar-lo a cops. Al final, el cavaller va desistir de guardar-la. Es va posar l’espasa sota l’aixella i va intentar treure l’atxa, però Tirant el tenia tan a prop que podia destorbar-lo i no el deixava maniobrar. Li va descarregar tres o quatre cops tan forts al cap que el va deixar mig estabornit, amb un braç encongit per por que li caigués l’espasa i l’altre incapaç de dominar el cavall. Donava una imatge d’impotència absoluta, de guerrer maldestre que no sap manejar les armes i mor de forma vergonyosa, sen­

se saber-se defensar. A parer del rei no va saber morir com un cavaller. Tirant li va immobilitzar el braç a cops i el va rematar amb un batzac al cap tan potent que el casc metàl·lic va esclafar-li el crani i li va fer sortir el cervell pels ulls i per les orelles. Tot seguit va caure a plom del cavall. Mort.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc. Proa (versió actualitzada de Màrius Serra).

a) Enumera els cinc atacs amb què Tirant venç el seu oponent. b) A partir del que s’explica en el text, creus que Tirant és un cavaller hàbil amb les armes? Raona la resposta. c) Pel que fa a la llengua utilitzada, què penses de les descripcions que inclou el text? Consideres que són molt generals o diries que són força detallades? Explica-ho amb exemples extrets del text.

117

Unitat 2

NARRATIVA: DES DELS ORÍGENS FINS AL TIRANT LO BLANC

73. En aquest fragment de Tirant lo Blanc Joanot Martorell descriu un cos-

tum de l’època medieval. Fixa’t com ho fa i digues quin efecte creus que devia provocar en el lector.

Després de la missa, l’emperador va fer portar els cent mil ducats, les joies i les ro­ bes que el pare d’Estefania havia llegat a la seva filla. D’entrada, van vestir el conestable amb la sobrevesta de les seves armes i, una estona després, la van subs­ tituir per la del ducat de Macedònia, van desplegar-ne les banderes i li van posar una corona de plata, perquè en aquells temps s’acostumava a coronar tothom que tenia un títol. Als comtes els posaven una corona de cuir; als marquesos, d’acer; als reis, d’or, i als emperadors, d’acer; als reis emperadors, una corona amb set corones d’or. La corona de plata que van posar a Diafebus estava enriquida amb moltes pedres precioses, i a Estefania li’n van posar una de semblant.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc. Proa (versió actualitzada de Màrius Serra).

VOCABULARI

conestable. A la Corona catalanoaragonesa, cap suprem de l’exèrcit reial. sobrevesta. Espècie de túnica curta que es portava sobre les altres peces de vestir i que anava adornada amb emblemes heràldics.

MOSAIC DE TEXTOS

74. Llegeix cada parell de textos, digues a quin dels dos autors proposats correspon cada un i justifica la teva tria: a) Ramon Llull / Bernat Metge A

Mentre Tirèsies deia aquestes paraules, els falcons, els astors i els gossos de què he parlat van començar a xisclar i a udo­ lar d’una manera espantosa. I jo em vaig despertar, molt trist i desconsolat, i no vaig poder moure els membres fins al matí següent, com si el meu esperit els hagués abandonat.

B

Veiem que els prínceps i els alts barons d’aquest món, quan els hem de menester per allò per què han estat elegits prín­ ceps per sobre nostre, no els podem veure ni parlar-hi, ja que les portes del palau són tancades i els porters ens amenacen quan hi volem entrar. Beneït sigueu vós, Senyor, perquè això no passa amb vós; sempre que hom us vol veure o parlar amb vós contemplant-vos, sempre us pot hom veure i tenir, i sempre teniu les portes obertes.

b) Tirant lo Banc / Curial e Güelfa A

118

Oh! Quants perills, quants afanys i angoixes han de patir aquells qui passen treballs per amor! Car, si bé alguns amats de la fortuna, després d’infinits infortunis, han arribat al port per ells desitjat, tants, emperò, són aquells qui raonablement se’n dolen, que a penes puc creure que, entre mil des­ venturats, se’n trobi algun que hagi menat la seva causa a gloriosa fi.

B

L’estament militar és tan destacat que cal tractar amb gran reverència els cavallers que en respecten les normes. Però el creador universal no ens priva del dret a decidir. Si fem ús de la discreció, podem combatre el pecat, vèncer-lo i viure virtuosament.

Aquest llibre de cavalleria, amb l’ajut de Déu, es divideix en set parts principals que mostren l’ho­ nor que els eleva a cavallers per damunt del poble.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI NARCÍS OLLER

75. Llegeix aquest fragment de Pilar Prim i fes les activitats que hi ha a continuació: La primera cosa que buscà en Deberga en entrar al moll de l’Estació del Nord fou un compartiment ben buit; i ja desesperava de trobar-lo, i a punt estava d’encabir-se, tot enutjat, en un dels que menys gent contenien, quan, fent-li notar el seu criat que el conductor retirava la placa d’un reservat de senyores, va córrer a ficar-s’hi.

Era a mig juliol, al bo de l’escampada estiuenca dels bar­ celonins. El tren anava farcit de passatgers. Trobar un compartiment buit on poder-se ajeure era treure la rifa.

En Deberga, doncs, va córrer a aprofitar-se de la sort triant el racó esquerre d’allà al fons, que era el cantó més fresc. Tot satisfet de la troballa, posà al filat el sac de mà que duia, s’endossà el guardapols, encengué una cigarreta, s’estengué al divan d’Utrecht vermell, i obrí un diari per fer-se millor la non-non. Però tot d’una… rac!… obren la portella, i (oh goig sense ale­ gria!) de primer un criat carregat de saquets de mà, rot­ llos d’abrics, i paraigües; després una cambrereta visto­ sa, amb un gran munt de capses rodones i altres andròmines que no la deixaven passar per la portella; després un noi d’uns deu anys, magret i esblanqueït, amb una cabellera que se’l menjava de viu en viu i una gran pallola a mig cap; després una senyoreta casado­ ra, un xic anglesada; després una altra de més alta i feta, casada pel que semblava, de posat arrogant i airo­ sa; després… (ah! gràcies a Déu)… es tancà la portella, i les senyores i el nen, sense ni haver mirat en Deberga, van abocar-se a la finestra i es van quedar enraonant amb una colla de senyors i de criats plantats a baix al moll, mentre, a dalt, criat i cambrera es veien amb feines per encabir als prestatges tot l’embalum de fato que havien pujat.

VOCABULARI

guardapols. Bata que es porta damunt dels vestits per protegir-los contra la pols, les taques, etc. pallola. Barret de palla d’ales amples. fato. Conjunt de coses per a un viatge, per a un ús qualsevol. aperaltat -ada (per peraltat -ada). Que té peralt o peralts, és a dir, una volta, un arc…, quelcom que excedeix el semicercle. piqué (del francès, piqué). Tipus de teixit de molt relleu.

—Malviatge! —exclamà per a si en Deberga en veure aquella irrupció i pensant ja a saltar del cotxe—. Quitxalla i senyores!…

Ja estic ben fresc!

Uns i altres eren, sens dubte, els que havia vist formant gran rotllo a la sala d’entrada quan ell es dirigia tot de pressa a prendre bitllet. A baix devien que­ dar aquella senyora, petita, rodanxona i moguda, que per poc el fa ensopegar en travessar adelerat, i un senyor d’uns cinquanta anys, alt i fornit, blanc de cabells, i de barba grisa molt retallada, que li havia cridat l’atenció es­ pecialment per l’abombament extremat de la seva panxe­ ta aperaltada i oprimida per una armilla de piqué blan­ quíssim, per la desproporció de son diminut barret de palla, i perquè sa veu es feia sentir entre la general remor en pronunciar tan sols un sí.

—Ja heu encabit la cuinera? —preguntava, ara, la més arrogant i airosa, als de baix—. Bé podran anar amb ella la Rosalia i en Tibúrcio: eh?

—Tots plegats, hi hauríeu d’anar! —pensava en Deberga, de tan malhumorat, llençant la cigarreta, mat­ xucant el diari i tombant-se d’esquena per fer l’adormit i estalviar-se atencions amb aquelles senyores impor­ tunes. Això no obstant, aquella tafaneria, aquella set estranya que les dones boniques desperten sempre en l’esperit de tots els homes, i més marcadament en el dels fadrinots amics de córrer-la, començà a guanyar-lo, a ell, si et plau per força.

Narcís Oller: Pilar Prim. Edicions 62.

a) Aquest text correspon al començament de la novel·la Pilar Prim, de Narcís Oller. Quin personatge o personatges que hi apareixen et sembla que seran importants al llarg de l’obra? Justifica la resposta. b) A quina classe social creus que deu pertànyer en Deberga? Per què? c) Quina és la prioritat d’en Deberga? d) Quins trets característics de la personalitat d’en Deberga podem conèixer a partir de la lectura del text?

119

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

76. Llegeix aquest fragment del conte «La bufetada» i fes les activitats següents: Aviat no tingué l’Anneta altre remei que llogar la botiga del costat i l’altre entresol de la casa. Es tiraren envans a terra per fer de dues peces una sola rebotiga gran, s’obriren por­ tes de comunicació, es condemnà, reduint-lo a reixa, el portal de la nova botiga, s’instal·laren grans fogons de gas, màquines per planxar la roba llisa i dar el midó, llogaren vuit fadrines més.

Entre elles, potser la més llarga de mans, amb tot i ésser la més peresosa, era una de rosseta, grassona, bastant eixelebrada, que les entretenia a totes, i a en Llorenç també amb les seves converses verdetes, ses paraules de doble sentit, ses facecioses cançons. En sos ulls, sos llavis carnosos, sos moviments, es descobria un sensualisme instintiu que plaïa als homes i alarmava les dones. No cal dir que l’Anne­ ta li tenia l’ull a sobre ja feia temps, més que per tot això encara, per la tendència que mostrava a anar molt prima de robes, a ensenyar un xic massa de braços i de pit. Potser l’hau­ ria despatxada ja, a no ésser els elogis que, per traçuda i llarga de mans, mereixia de la Lionor. Però, una tarda que hi havia en Llorenç, trobant-la molt escotada, l’Anneta no pogué contenir-se i la reptà.

—Què hi faré, pobra de mi, si soc tan calorosa? Amb la xardor de la planxa jo m’ofego, senyora Anneta.

I amb el cap baix, guiant la planxa, tot fent un ullet ple de desvergonyida malícia a les altres, que ja la seguien de reüll, afegí: —Ademés, no ensenyo res que no hagi estat a missa. No sigui tan…

—Pst! —feu l’Anneta, més seriosa que mai, trencant tot d’una la paraula de la rossa i les rialles de tots els altres, àdhuc la d’en Llorenç—. Ja li he dit un altre cop, Ramona, que no m’agraden brometes així. Abrigui’s un xic més i prou.

I, emportant-se’n son marit amb una excusa, desaparegué de la botiga, tota consirosa i malhumorada, conte­ nint-se, per això, prudentment, de queixar-se de la rialla d’en Llorenç, que tan mal efecte li havia causat.

Narcís Oller: «La bufetada», dins Contes. Edicions 62 (text adaptat).

VOCABULARI

envà. Paret prima. dar el midó. Antigament es posava midó al coll de les camises per mantenir-los ferms. fadrina. Noia jove sense marit. eixelebrat -ada. Que actua sense pensar-s’ho, impulsiu. consirós -osa. Preocupat, seriós. a) A partir del context, dedueix quin és el significat dels fragments subratllats: «facecioses cançons» i «la xardor de la planxa». b) Qui és la Lionor? Quina opinió en té l’Anneta? Per què? c) Com se’ns presenta en Llorenç, el marit de l’Anneta? Justifica la resposta amb algun fragment del text. d) Comenta l’estil de Narcís Oller. Et sembla un text difícil d’entendre? Per què creus que tria d’escriure així?

120

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI EUGENI D’ORS

77. Llegeix aquest fragment del Glosari i fes les activitats següents:

No n’hi ha prou amb dur l’arbitrarietat als jardins: cal fer-la escalar les muntanyes. La muntanya, tal com la fatalitat la deixa, pot ser un instrument de mal: de vegades, pel seu excessiu pendent, llisquen allaus ter­ ribles que, com la de Barèges en l’hivern passat, fan obra cruel de devastació. Així deu l’Art reprendre-la, la muntanya, i arbitrar-la en arquitectura.

Sé que això que escric em valdrà la condemnació d’alguns paisans nostres, per als qui tocar les munta­ nyes és com profanar l’arca santa de la religió. És vera­ ment curiós veure el caràcter de superstició que ha pres aquí, viciada per la literatura, l’afició a les munta­ nyes. Aquesta afició a les muntanyes té la responsabi­ litat d’una llarga i pèssima part de la nostra literatura.

No fos per a altra cosa, i caldrà arranjar-les, per veure si, un cop a punt artístic, sabien inspirar millors ver­ sos que deixades al natural.

Però hi ha, a més, per fer-ho, un interès especial d’humanitat. Ja hem dit com una muntanya pot re­ sultar un maligne instrument, causant de tantes mal­ ventures que ja els homes senten la necessitat de combatre amb ell; i de tanta transcendència és judicat aquest combat, que en un Congrés que se celebrarà a Bordeus els dies 19, 20 i 21 pròxim, un Congrés en regla per tractar l’arranjament de les muntanyes, con­ vocat per una Societat que a la regió pirinenca ha do­ nat ja mostres d’activitat d’ordenació.

Bella obra. Simple continuació d’una de les més commovedores que ha fet l’home sobre la terra: om­ plir les muntanyes de camins. Així les muntanyes —amb camins i amb arquitectura contra les allaus— serà un dels conforts més solemnes de l’energia hu­ mana que ja les haurà definitivament esclavitzat.

Eugeni d’Ors: «L’arranjament de les muntanyes», dins Glosari. Edicions 62 (text adaptat). a) Quina és la tesi del text? b) Localitza en el text els termes que es poden rela­ cionar amb els mots clau del programa del noucentisme i enumera’ls. Són positius o negatius? Volen la destrucció de la natura?

c) A què es refereix Eugeni d’Ors quan diu que «aquesta afició a les muntanyes té la responsabilitat d’una llarga i pèssima part de la nostra literatura»? Què retreu a certs autors del passat? d) Com situaries la natura actualment davant nostre i de la ciutat? Creus que algunes de les propostes d’Eugeni d’Ors poden tenir vigència avui dia en grans ciutats com ara Barcelona? e) A partir de la lectura del text, descriu els trets principals de l’estil lingüístic de les gloses d’Eugeni d’Ors. f) Proposa un títol per a aquest fragment.

MERCÈ RODOREDA

78. Llegeix aquest fragment d’Aloma i respon a les preguntes que hi ha a continuació:

—L’amor em fa fàstic!

Havia pensat tota la tarda en aquell pobre gat i, sense voler, va tancar el reixat d’una revolada. A dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886.

Havien comprat el reixat feia uns quants anys, a preu de ferro vell, en l’enderroc d’una finca expropiada per eixampla. La casa de seguida va semblar més senyora.

I el jardí. Abans tenia una porteta de fusta i si el que hi entrava era massa alt s’havia d’ajupir una mica.

El reixat, més ample, va deixar passar més aire i els arbres va semblar que se n’adonessin. El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers feien més roses. Era una pena que per aquell carrer no hi passés mai ningú. Acabava dos jardins més enllà amb una paret alta, el vent a penes movia les herbes que naixien ran de les pedres i hi havia una gran quietud com si cada dia fos diumenge.

Es deia Aloma perquè un oncle de la seva mare ho havia volgut. Era un home estrany que tothom res­ pectava i que havia envellit tot d’una, tancat a casa, amb una manta damunt dels genolls. Llegia Llull en havent sopat. Ben assegut a la seva butaca, mentre els seus amics, que l’anaven a veure dos vespres cada set­ mana, jugaven a escacs. Ell no jugava mai. Llegia: «Les condicions totes que Evast desitjava en sa muller eren en Aloma, i aquells qui cercaven muller per a Evast segons sa voluntat, foren certificats de les bones cos­ tumes de Aloma».

121

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI En sortir de l’església, un cop la cerimònia acaba­ da, va dir: —He deixat que els padrins fessin el que volgues­ sin i la criatura es dirà Àngela, Rosa i Maria; jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom.

A la mare li va agradar i a l’hora del refresc va fer minvar la gatzara: —No crideu tant, que Aloma dorm.

Mercè Rodoreda: Aloma. Edicions 62.

VOCABULARI

gatzara. Cridòria, brogit. a) Per què la protagonista es diu Aloma? b) Tenint en compte l’argument d’Aloma, que s’explica en la pàgina 82, quina intenció creus que té l’autora amb la frase inicial: «L’amor em fa fàstic»? c) Quin títol posaries a aquest fragment?

79. Llegeix aquest fragment d’Aloma i fes les activitats que hi ha tot seguit:

L’abril havia passat de pressa carregat de flors i amb moltes pluges. Anna va obrir els finestrons de la cam­ bra d’Aloma quan tot just es feia de dia. El cel era fosc i tenia una mica de claror rosada a un costat. Aloma no havia dormit gens. El seu cunyat arribava aquell matí i ella i Joan l’havien d’anar a rebre. Veuria el mar.

Tant de temps sense anar-hi, com si no existís, sem­ pre ficada a casa. Recordava l’aigua del port, bruta, amb els vaixells grans i la pudor de quitrà. La renglera de les grues. I Montjuïc a dins, estimbat. Quan Anna se’n va anar, es va ben acotxar i va tancar els ulls. Li agradava sentir del llit estant els sorolls de fora: el tramvia que passava lluny, una botzina. Gairebé a sota de la finestra, el gall que havia nascut pel febrer va fer un espinguet; encara no tenia tota la cua. Alo­ ma va saltar a terra i va anar a mirar el jardí. A aquella hora el veia poques vegades. Però va agafar fred i es va tornar a ficar al llit d’un bot. Les coses eren boniques; la vida no gaire. I com si amb l’ensopiment no n’hi hagués prou hi havia les malalties. I la gent que no sabia estar quieta. Tan poc que costava. Va pensar en les corredisses de la Rambla, feia un mes. Per què hi havia de pensar? Era una pobra noia que no entenia

122

res i que no sabia res de res. Encara no devia tenir eixuta l’única combinació que es podia posar i l’hau­ ria de fer assecar a cops de planxa. En comptes de comprar-se el llibre més li hauria valgut comprar un tros de roba per fer-se’n una de nova. Un dia, un conegut del seu germà els havia dit: —Els pobres es volen divertir i els diners no els arriben. Ser pobre és una desgràcia, entesos. Però els que neixen esguerrats, què?

Potser tenia raó, però quan veia un paleta a dalt d’una bastida o un d’aquells homes que baixen a les clavegueres, trobava que si tot el mal que feien era mirar de distreure’s una mica…

—Encara ets al llit? —li va dir Anna tot traient el cap per la porta.

—No dormo, no.

—Fareu tard. I si el nen es desperta anirà mort de son tot el dia. No et cridaré més. Ja ho saps que tens la combinació xopa?

—Posa la planxa que baixo de seguida.

Va sortir de casa amb el seu germà. Estava con­ tenta. Aviat podria mirar el mar i les onades. I el cel que no s’acabava mai. Hi havia rosada damunt de l’herba que creixia al peu del reixat. Tot era diferent, tan d’hora.

Mercè Rodoreda: Aloma. Edicions 62.

VOCABULARI

espinguet. So, crit, agut. combinació. Peça interior de roba de dona que es posa sota del vestit. a) Quin sentiment predomina en aquest fragment?

Acompanya la resposta amb exemples extrets del text. b) Aloma tipifica les pors i els neguits de l’adolescència. D’acord amb això, explica amb les teves paraules el significat de la frase següent: «Les coses eren boniques; la vida no gaire». c) Busca informació sobre la vida de Mercè Rodoreda i enumera alguns punts en comú que presenta el personatge d’Aloma amb l’autora. d) A partir del fragment reproduït, explica per què Aloma es considera una novel·la psicològica. e) Quin és el tipus de narrador d’aquest text? f) Quines impressions t’ha causat la lectura d’aquest fragment? g) Quin títol posaries a aquest text?

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

80. Llegeix aquest fragment de Jardí vora el mar i fes

81. Llegeix aquest fragment de Mirall trencat i fes les

Se’n van anar i van dir que pel juny vindrien amb uns amics. Em van donar les claus i em van deixar amo de la casa que, de tant en tant, havia d’airejar.

Quan vaig rebre la carta que deia que tornaven, vaig estar content. Tal com m’encarregaven vaig llogar la Quima per l’estiu, i estava vermella d’alegria perquè el senyoret Francesc, a la carta, deia que li agradava molt la manera com feia els llenguados al forn. La Miranda va venir dos o tres dies abans amb maletes grosses i sense badar boca. Jo, cap a les plantes, a fora. I ella, a la pols, a dintre. Van venir per mar. Al cap de tres dies vam sentir la sirena del barquet i de seguida el vaig veure que s’anava acostant i quan va ser prou a la vora van baixar de la llanxa motora i ja es van quedar a la platja perquè anaven de bany i van començar a nedar i una de les amigues es va posar a patinar per damunt de l’aigua com una figureta. Va dur un professor que els ensenyava allò dels patins i la senyoreta Rosamaria, per riure, em va preguntar si m’agradaria aprendre’n i li vaig dir que jo ja havia fet salat. Em va preguntar si tenia cap flor malalta i li vaig dir que, gràcies a Déu, totes estaven bé de sa­ lut. Van agafar la Mariona de cambrera: una noia de poble que jo coneixia de vista, molt joveneta, petita, polida com un palet.

A les nits, des del passeig dels til·lers i les more­ res, mirava sovint l’habitació d’ells. Sempre m’ha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respi­ rar. I quan em cansava me n’anava xino-xano cap a la meva caseta i sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a l’hora de la llum.

Havia envellit de la manera laxa. Tot li penjava: les gal­ tes, el sotabarba, la carn de sota els braços… La Sofia també s’anava fent vella però d’una manera diferent.

Com a les mòmies, la pell se li arrapava als ossos. Havia viscut i vivia voltada de cremes i de perfums. Valia la pena? Sospirà. El vell Rovira s’havia enamorat d’una noia vestida modestament, que ajudava la seva mare a vendre peix. Se n’havia enamorat tot prenent cafè a la terrassa del Liceu i ella agafada del braç d’aquella amiga tan amiga que no podia recordar com es deia. Fins que un dia passà sola. Ell la seguí i li parlà i ella tenia un amor i una criatura. Es deixà estimar. Vingueren aviat les joies i la devoció. Havia conegut tres homes. El pri­ mer que semblava un àngel esparracat; i els altres, dos grans homes. Nicolau Rovira havia estat el trampolí que l’havia llançada al món de Salvador Valldaura. No. Tres no. Quatre. Amadeu Riera havia saciat la seva set d’amor. L’amor que havia sentit per Valldaura s’havia fos i encara no es podia explicar per què. En Masdéu havia estat la il·lusió d’una bogeria viscuda per carrers deserts a l’hora de les primeres estrelles i a l’hora de les últimes estrelles quan el cel que mor i el cel que neix tenen el mateix color. Feu un xiscle. El mal terrible tor­ nava i tornava l’asfíxia que li feia obrir la boca per bus­ car un fil d’aire que amb penes i treballs arribava als pulmons. Tota la seva pell era de foc i tot el seu dintre un infern. Fou aleshores que s’encomanà a Déu i li de­ manà que la perdonés; tots els pecats. Tingué temps de pensar que ja feia anys que l’havia perdonada; per ferse entendre li havia enviat la mort a les cames: «Em recordo de tu». Hauria volgut tenir el vano per po­ sar-se’l davant de la cara perquè les parets no la veies­ sin morir. Estava damunt de la butaca, no hi arribava.

Unes quantes gotes de suor li lliscaren coll avall. Una llàgrima brillant i calenta se li quedà en un racó de l’ull.

les activitats següents:

Mercè Rodoreda: Jardí vora el mar. Club Editor.

VOCABULARI

fer salat. Arribar tard. a) La Quima té un món interior molt reduït. Localitza en el text la frase en què es basa aquesta afirmació i justifica-la amb les teves paraules. b) Quin dels temes recurrents en l’obra de Mercè Rodoreda apareix en aquest text? Justifica la resposta. c) A partir de la lectura del fragment et pots fer una idea sobre el lloc on transcorre l’acció. Com te l’imagines? Descriu-lo en unes cent paraules. d) Proposa un títol per al fragment.

activitats següents:

Mercè Rodoreda: Mirall trencat.

Edicions 62. a) En aquest fragment apareixen quatre homes amb qui la protagonista va mantenir una relació sentimental. Digue’n el nom i els trets que defineixen cada un d’aquests amors. b) Quin tipus de veu narrativa utilitza Mercè Rodoreda en aquest fragment? c) Proposa un títol que escaigui a aquest text.

123

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI

BALTASAR PORCEL

82. Llegeix aquest text extret d’Ulisses a alta mar i respon a les preguntes següents: Però resulta indiscutible que m’he convertit ensems en conseqüència i agent de l’engranatge immens de la vida, intricat i dictador, absorció sense fi, obsedit, panteixant, maquinària colossal, del vector de la qual depenc, clònic de clònics d’alta i tensa precisió productiva.

Però a penes deixo la família, la gent, la política, els periòdics, els carrers eixordadors, i em tanco a casa, m’omple una mena de desolació, penetro en una estança fràgil i penombrosa, sensible i buida: aquest és qui soc jo quan únicament soc jo, una adolescència ferida del món, una sensació d’inutilitat i de futilitat que rancorós ende­ vino darrere el munificent panorama social.

Per això aquests anys últims cada vegada he sortit més de la ciutat, he buscat el camp, el vent i l’herba, la inaccessible successió de les muntanyes. Hi trobo l’es­ perit de qui vaig ésser abans de qui he estat.

Per això he viatjat igualment tant: al desert i la seva peremptòria i nua immediatesa, a la Mediterrània sen­

sorialment i renovadament antiga, a Venècia com si em cargolés en un sedós fulard, a l’Amazònia en vasta obediència dels rius i les selves, a la magna misèria ombrívo­ la del Tibet: com més desconegut i salvatge és el lloc del planeta on vaig a parar, m’hi comunico amb més estretor, m’hi lliga una visceralitat més cotonosa i adhesiva. Com si aquell racó de l’Univers acabés de ser creat per a mi: en prenc una possessió goluda, expectant. Tot hi és novell, res no m’hi blasma.

Però no em faig il·lusions vanes, l’experiència única­ ment constitueix una excepció: la ciutat que tinc ara al davant s’erigeix perenne en el meu regne impertèrrit, malgrat que únicament ho rebutgi. I per què? Perquè també em dona el que desitjo: una possessió en el món, la possessió del món.

Baltasar Porcel: Ulisses a alta mar.

Edicions 62.

VOCABULARI

ensems. Alhora. eixordador -a. Que eixorda, és a dir, que fa un soroll molt fort. munificent. Molt liberal, generós. peremptori -òria. Que no pot esperar. golut -uda. Que es desitja ferventment, sobretot aplicat al menjar. novell. Que fa poc que fa alguna cosa, que encara no en té experiència.

a) De què pren consciència el narrador en aquest fragment? b) Com és el viatge del narrador: iniciàtic o mític, personal o col·lectiu, de fugida o de retorn? Justifica la resposta. c) Per quins escenaris es mou el narrador? d) Quin títol creus que escau a aquest fragment?

MONTSERRAT ROIG

83. Llegeix aquest fragment de L’hora violeta i respon a les preguntes que hi ha a continuació: En Jordi no li va dir res del vestit rosa, no se’l va mirar de prop per constatar que de lluny semblaven flors de sata­ lia i de prop eren formigues. Només li va dir, dins del cot­ xe, els fars apagats, m’ho he pensat bé, Agnès, i crec que podríem refer-ho tot una altra vegada. I l’Agnès tardà a contestar. Al cap d’una estona, només va dir, no. No, ¿què?, va fer en Jordi. Però ella només deia, no, no. Deia no i el cor li feia mal. I no sabia si era dolenta. I no li deia que no pels gemecs de la mare que li recomanaven pa­ ciència, ni pels discursos de la Norma, ni tampoc pel que li havia dit el capità Haddock, allò que no ens resignem a perdre el que estimem, o potser deia que no per tot ple­

124

gat. I en Jordi li va dir, dona’m alguna raó, ja sé que no m’he portat bé, amb tu, però hi ha tantes coses en comú, tots els anys de lluita, les dificultats uneixen, saps. Però ella només deia, no. I no sabia dir-li per què. No era per l’engany, ni perquè havia deixat la carrera per ell, ni per­ què li deia petitona. I no li deia que no per aquestes coses, perquè eren detalls del passat que l’Agnès ja no recorda­ va. Ni tampoc recordava la pols grisa que se li encastava als narius, ni la serp que acudia puntual cada matí, ni la vergonya de sentir tant de rancor contra la Natàlia. No era per aquestes coses. En Jordi estava trist i intentà aca­ riciar-la, i ella es deixà fer. Pensa en els nens, Agnès, fem

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI un esforç per ells. Però l’Agnès només deia, no. I no era pel necesser, deixat cada diumenge al matí damunt el prestatge de la cambra de bany, com en un altar. Era com si per fi travessés la porta del rebedor on la seva mare s’havia arrapat fent aquell plany llarg i discontinu. Havia travessat la porta i deia que no. I en Jordi intentà d’estrè­ a) b) c) d) e)

nyer-la ben fort, com abans, i li va preguntar, ¿és que hi ha un altre home a la teva vida? ¿És que l’estimes, és que vols viure amb ell? I l’Agnès només va somriure.

Montserrat Roig: L’hora violeta.

Edicions 62 (text adaptat).

Quina dimensió pren en el fragment una resposta tan simple i clara com el «no» de l’Agnès?

Justifica el somriure de l’Agnès al final del text. Què creus que simbolitza? Què representa?

Quin tipus de veu narrativa utilitza Montserrat Roig en aquest fragment?

Què representa la serp de la frase «no recordava la serp que acudia puntual cada matí»?

Si haguessis de posar un títol al text, quin triaries?

MOSAIC DE TEXTOS

84. Llegeix cada parell de textos, digues a quin dels dos autors proposats correspon cada un i justifica la teva tria: a) Josep Pla / Narcís Oller A

Desenganya’t: no hi ha paritat. El cas d’en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots els met­ ges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixença.

Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anoma­ lies de raó, que (ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. Quin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme és una causa predisposant indiscutible. L’etimologia de les malalties mentals l’assenyala com una de les infal·libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l’altra, de l’Adela, amb les seves exalta­ cions eròtiques, ¿no és la d’una persona desequilibrada?

B

VOCABULARI

neurastènia. Malaltia nerviosa que provoca cansament i depressió. vesània. Bogeria. atavisme. Aparició en un individu de caràcters d’un avantpassat remot desapareguts en els avantpassats immediats o pròxims.

Sa Conca és, com el seu nom indica, una conca de platja limitada en tota la seva semicircumferència per un alt talús lite­ ralment cobert de grans pins. Hi ha so­ bretot una pineda en un dels extrems de la platja vertaderament prodigiosa, situada en un pla muntat sobre la mar. La llum del sol tamisada per aquests alts pins sus­ pèn sobre la platja un color verd ampolla clar, com enlluernat. Platja oberta a l’est, és inservible per a refugi o per estar-hi malgrat les seves dues petites banyes ex­ teriors que fan com si la tanquessin. La seva puresa és tal que sempre que em tro­ bo a Sa Conca entro en un estat de dubi­ tació: veig aquest racó com la quinta es­ sència del Mediterrani, com un esquema mental de sorra, mar, sol i pins.

b) Prudenci Bertrana / Raimon Casellas A

I tot seguit [a mossèn Llàtzer] se li figurava, com si el tingués davant dels ulls, l’espectacle que en aquelles hores devia representar-se a l’hostalet.

Veia la bagassa, asseguda a l’escon, provant d’eixirivir amb les seves rialles temptadores hi, hi, hi, hi! la luxúria trista dels dormilegues bosquerols. I, guiats per l’ermità o l’ermitana, anaven entrant tot xano-xa­ no, els pastors i els terrassans, els pilers i els llenyataires, els bovers i els bosquerols, i anaven passant per davant de la barjaula igual que si anes­ sin a oferir. Era una processó muda i trista com una rengla de morts.

VOCABULARI

bagassa. Prostituta. escon. Banc llarg, escó. eixirivir. Fer que algú esdevingui eixerit. bosquerol. Que sol viure al bosc. piler. Que fa piles de carbó. barjaula. Prostituta.

125

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI B

L’ànima rústega d’en Josafat es poetitzava amb el desig d’aimar. Tragué el seu flabiol i, assegut al seu mirador, amb les cames penjant-li sobre el precipici, recordà les tonades de la seva terra. I sobre les teulades vibrants de sol, en l’ensopiment de la migdiada, les dones impures, plenes de mandra, lasses de llurs nits d’orgia, escoltaven el refilar groller d’un flabiol que imitava l’enjogassament frisós d’una camperola.

c) Aurora Bertrana / Eugeni d’Ors A

Sant Jordi, Sant Jordi i el drac, mitologia nostra, mito­ logia essencial, nacional.

Ai del poble que deixa marcir la seva mitologia!

Allà on existeix fervor social, al contrari, la mitolo­ gia no solament daura el passat, sinó que es projecta en l’avenir. Un mite central, col·locat en l’avenir, és una font certa d’energia, d’acció, d’heroisme.

Obra de tota una etapa de catalanisme polític ha es­ tat l’elaboració del mite polític de Sant Jordi i el drac.

Obra de l’etapa novella és l’altre mite, projectat en el fu­ tur, de l’hegemonia catalana. En ambdós devem col·lo­ car passió perquè ambdós ens moguin. La faula del pas­ sat, la utopia de l’avenir, ens poden florir des d’ara mateix, entre les mans, en valors immediatament realit­ zables.

Però cal que siguin tots dos —els dos junts—. Cal que l’un lligui amb l’altre. Cal que l’hegemonia catalana sigui l’hegemonia i favor de Sant Jordi, i contra el drac.

B

Efectivament, Paradisos oceànics, títol que els editors van determinar de posar-li, fou pu­ blicat abans d’acabar l’any 1930, en una bo­ nica edició, amb el text compost a mà, acom­ panyat de nombroses fotografies, gairebé totes originals de monsieur Choffat. L’edició s’esgotà en quinze dies, tot i que l’exemplar es venia a quinze pessetes, unes cinc-centes d’avui. L’obra fou no solament un gran èxit de venda, sinó un gran èxit literari. De Paradisos oceànics molta gent encara en parla, com si jo no hagués escrit cap altre llibre, cosa que prova que tot el que he escrit i he publicat des d’aleshores no compta per a aquests lectors. No ho han llegit o no els ha interessat. Paradisos oceànics no ha envellit.

Mentre escric aquestes ratlles fa uns tren­ ta-nou anys que l’obra va ser escrita.

d) Víctor Català / Llorenç Villalonga A

Com a bordell i fill del pecat, el bateig s’enllestí a correcuita, d’amagat de tothom, mig a les fosques i sense alegrois ni repics de campanes.

Només van posar-li nom de fonts i el de la mare: de son pare, ni ell ni ningú no havia de tenir-ne esment ni sospita certa en la vida.

Però com que elles —la mare i l’àvia— eren deixades per bruixes, no mancà qui, veient aquell fill eixit de trascantó, tan misteriosa­ ment, es persignés.

I si mal mirades en públic i temudes en se­ cret eren les Conques abans de néixer aquella criatura, molt més ho foren després de tenir-la.

VOCABULARI

de trascantó. D’una manera imprevista.

126

B

El marquès de Collera acabava de morir de sobte en una casa de mala anomenada, i en els salons de dona Obdúlia, on arribà la notícia a entrada de fosc, tothom estava horroritzat. El fet, tanmateix, no era insòlit, i recordaven que el pare del difunt marquès també ha­ via mort a ca una pecadora que li deien La Cubana. Els Collera, com totes les famílies importants, fins en això eren tradicionalistes. Les senyores no trobaven eufe­ mismes per comentar el cas, i els gasetillers de la ciu­ tat cercaven una fórmula per harmonitzar aquell fet amb «espejo de virtudes», «cavaller cristià i exemplar» i altres. Perquè el marquès descendia d’un company d’armes de Jaume I.

VOCABULARI

gasetiller. Persona que escriu una gasetilla o peça informativa molt breu.

Unitat 2

NARRATIVA: DES DE LA RENAIXENÇA FINS AVUI e) Mercè Rodoreda / Baltasar Porcel A

Potser sí que hi ha persones que se les estimen molt, vull dir les flors, però n’hi deu haver poques que com jo tinguin ganes de plo­ rar perquè tot d’una quan el cel és gris i amenaça pluja els pugen a la boca mots com ara lilà o camèlia o moc de gall o orella de porc.

La idea del suïcidi em fa sen­ tir important i em redreço en el meu seient i miro Ginebra com passa. Parlaré sense parlar de mi i no donaré res. Paràlisi soc jo. Però les mans quedaran buides perquè la veritat no la diu ningú i a més és esmunyedissa.

B

I va restar allí, glaçat, mirant amb repugnància tota la cambra, com si el que havia imaginat fos un líquid que s’hagués escorregut pels racons del despatx, però que d’un moment a l’altre pogués revenir, envaïdora maregassa. Les nàusees el feien boquejar, semblava que tindria un còlic. Fins que es refeia i se n’anava anant de cap al llit: només allí es trobava realment bé, entre aquella tebior artificial, feta per sis ampolles de terra plenes d’aigua calenta. El seu cos ja ni emetia la imprescindible calor.

El fred era l’obsessió del vicari, aquelles setmanes. Una nit, pa­ rant-se a mig sopar, va explicar-me titubejant que per ventura no era cert allò que la vida provenia del foc i que el centre de la Terra era una massa incandescent. Per contra, ell veia el sol, la calor, el foc, com un titànic esforç per vèncer el glaç, una humitat que es troba a l’origen i a la fi de tot. Desaparegut el sol en la seva diària posta, mort un cos, cavat un clot, pujant a dalt d’un puig, era una atmosfera de gelor la que ascendia o davallava, col·lapsava tota vida possible.

f) Sebastià Alzamora / Pere Calders A

En Tomeu Rosselló, enmig del mar, enmig del vent i del renou. En Tomeu Rosselló amb un poema acabat d’escriure a les mans, feliç. Puro e disposto a salire alle stelle.

De sobte el sol em va enlluernar, i vaig perdre de vista l’estampa de l’amic poeta. Sempre he tingut els ulls mas­ sa sensibles als excessos de la llum. Em vaig aixecar de la gandula i vaig caminar, fent-me visera amb una mà, cap a una zona de la coberta que rebia l’ombra del pont de comandament.

—Salvador! —em cridava en Tomeu, i l’estrèpit gairebé no em permetia sentir-lo—. On vas? Torna cap aquí…!

—No m’hi veig! —li responia jo, sense girar-me.

—Torna cap aquí! Torna cap aquí o encara t’hauré de dedicar el poema! —i reia i reia—. Que no em sents, Salvador? Salvador...!

B

Vaig llogar un pis modern, tot ell de ciment armat i ferro, amb uns serveis sanitaris que, segons declaració explíci­ ta de l’amo de la casa, eren triats del catàleg més recent d’una fàbrica que diu que tenia tanta fama.

Feia tot l’efecte que, en aquell pis, s’hi havia de viure bé. Però no era pas veritat. El primer dia d’estar-m’hi van començar a sortir insectes per totes les escletxes i em voltaven i em miraven esperant que m’adormís per picar-me.

Contra ells tenia les defenses que la indústria moderna posa al servei del llogater en casos com aquests, i em va fer l’efecte que no m’havia de preocupar massa.

Però l’endemà ja vaig descobrir unes cuques estranyes que s’havien de matar, precisament, esclafant-les, i des­ prés rates, un rèptil tropical que canta de nits, escorpins, la perillosa mimeola-alleuquis que es menja les orelles de les criatures i, quan aquestes manquen, les dels grans, termites blanques, etc.

Tenia la sensació d’ésser un sobrevingut en aquell pis i, efectivament, algun cop havia sorprès una mirada ple­ na de retrets d’una d’aquelles bestioles. Però ja sabeu com som els europeus. No cedim, anem a la nostra i tenim un temperament bel·licós. Vaig decidir plantar cara i em passava lluitant del matí al vespre, amagant-me pels ra­ cons amb una fusta a les mans, esperant el pas de qualsevol animal.

Però un dia, un dimecres, vaig trobar un tigre a la cuina. Això sí que em va indignar i em va fer veure que ja n’hi havia prou.

Vaig anar a trobar la portera, saltant els graons de quatre en quatre.

127