Noesi. Textos de filosofia per a les PAU 2024

Textos de filosofia per a les PAU 2024 (amb estratègies per preparar la prova)

Noesi

ACTUALITZAT AMB GLOSSARIS I ESQUEMES DE CADA AUTOR

Plató

R. Descartes

J. Locke

D. Hume

I. Kant

J. S. Mill

F. Nietzsche

A cura de José Vidal González Barredo

Noesi

Textos de filosofia per a les PAU 2024

(amb guia de lectura, glossaris, esquemes i estratègies per preparar la prova)

Noesi

Plató

R. Descartes

J. Locke

D. Hume

I. Kant

J. S. Mill

F. Nietzsche

A cura de José Vidal González Barredo

Equip editorial:

Cap del projecte editorial: Montse Ballaró

Edició: Mariajosep Sintes

Traducció: M. Mercè Estévez, Núria Riera, Jeroni Rubió, Judit Sadurní

Correcció: M. Mercè Estévez

Documentalista: Cristina Boj

Disseny de la coberta i dels interiors: Laura R. Dengra

Fotografia de la coberta: koya79 / 123RF

Fotografies: Everett Historical / Georgios Kollidas / Nicku / Shutterstock.com

© 2023 d’aquesta edició: Editorial Barcanova, SA Rosa Sensat, 9-11, 4a planta. 08005 Barcelona

Telèfon 932 172 054 barcanova@barcanova.cat www.barcanova.cat

Primera edició: abril de 2023

ISBN: 978-84-489-6180-0

DL B 8497-2023

Printed in Spain

Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la llei, que estableix penes de presó i multes, a més de les indemnitzacions corresponents per danys i perjudicis, per a aquells que reproduïssin, plagiessin o comuniquessin públicament, totalment o parcialment, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada per qualsevol mitjà, sense l’autorització preceptiva.

Estructura general de la prova

Quina és l’estructura de la prova?

La Coordinació de les Proves d’Accés a les Universitats de Catalunya, en el nostre cas, la Coordinació d’Història de la Filosofia, indica que:

La prova parteix del text d’un filòsof i es demana que es respongui una sèrie de preguntes, algunes de les quals estan directament relacionades amb aquest text. Es vol avaluar la maduresa intel· lectual, la capacitat d’anàlisi i la capacitat de raonament crític, així com la comprensió de les principals teories i conceptes filosò fics estudiats en la matèria Història de la filosofia.

Hauràs de respondre 5 preguntes repartides en tres exercicis: l’exercici 1 (que constarà d’un text i 3 preguntes relacionades directament amb aquest text), l’exercici 2 (que tindrà una sola pregunta) i l’exercici 3 (també amb una sola pregunta).

Cadascun dels tres exercicis tindrà dues opcions: l’opció A i l’opció B (que seran formalment iguals). Per a cadascun dels exercicis podràs triar fer l’opció A o l’opció B. És possible triar, per exemple, l’opció A en un dels exercicis i l’opció B en l’altre.

Sobre l’exercici 1 afegeix:

L’exercici 1 inclourà un text (el text de l’opció A i el de l’opció B seran d’autors diferents). Totes les preguntes de l’opció A, en cadascun dels tres exercicis, estaran relacionades amb el pensament de l’autor del text de l’exercici 1 en l’opció A (tot i que les preguntes de l’exercici 2 i l’exercici 3 no tenen per què estar relacionades amb la temàtica específica del text de l’exercici 1). Anàlogament, totes les preguntes de l’opció B dels tres exercicis es vincularan amb el pensament de l’autor del text de l’opció B de l’exercici 1.

Sobre els materials dels quals se seleccionaran els textos de l’examen de les PAU de 2021, afirma:

Els textos que sortiran en la prova de la PAU de 2021 seran extrets dels llibres, capítols i seccions que s’indiquen a continuació [Els que conté l’apartat 2 d’aquest llibre]. Ara bé, cal tenir present que això no implica que s’hagi d’estudiar només el contingut d’aquests textos. Tal com es pot inferir de la descripció de l’estructura de la prova, per fer un bon examen, cal demostrar un bon coneixement dels aspectes rellevants del pensament general dels autors seleccionats. Així mateix, la prova exigeix demostrar maduresa en la comprensió de conceptes filosòfics, i una bona manera d’adquirir aquesta maduresa és reflexionant sobre els aspectes bàsics del pen sament d’una part significativa dels autors i autores principals de la tradició filosòfica occidental.

Aquest llibre conté la totalitat d’aquests textos i el resum de la part de la filosofia dels seus autors, que ens permetrà comprendre’ls. També inclou un recull de consells per poder respondre de la millor manera aquestes cinc preguntes. Davant la prova de filosofia de les PAU, la primera qüestió que cal resoldre és com podem triar la millor opció en l’exercici 1 (que suma 6 punts del total de l’examen).

Com podem triar la millor opció en l’exercici 1?

Hem de fer una lectura ràpida dels textos i de les preguntes de les dues opcions per determinar-ne el grau de dificultat i avaluar el grau de coneixement que tenim de les qüestions plantejades en cada una d’aquestes opcions. Què hem de tenir en compte?:

1. La complexitat del text; és a dir, si trobem que entenem bé el llenguatge en què està escrit i identifiquem amb facilitat el problema que tracta, la tesi que defensa i l’argumentació que utilitza i si comprenem els exemples que posa. Aquesta comprovació ens permetrà realitzar de manera correcta les preguntes 1 i 2.

2. El grau de coneixement del problema tractat per l’autor. La pregunta 3 ens demana explicar una de les idees clau del text; per tant, hem de tenir en compte si disposem del coneixement suficient per desenvolupar-la de la manera més completa.

Com triar la millor opció en l’exercici 2 i 3?

Hem de fer una lectura de les preguntes de les dues opcions per determinar-ne el grau de dificultat i avaluar el grau de coneixement que tenim de les qüestions plantejades en cada una d’aquestes opcions. Què hem de tenir en compte?:

1. L’exercici 2 ens demana que comparem l’autor del text i un altre autor o un corrent de la història de la filosofia. Per tant, hem de comprovar si dominem l’aspecte de l’autor que hem de comparar i identifiquem fàcilment amb qui podríem fer la comparació.

2. L’exercici 3 ens demana argumentar si estem d’acord o no amb una idea. Hem de tenir en compte si entenem el sentit d’aquesta idea i si trobem arguments suficients i solvents per defensar-la o criticar-la.

A partir de la valoració ponderada de cada un d’aquests aspectes escollirem l’opció A o l’opció B de cada un dels tres exercicis.

Què fem si el grau de coneixement que tenim de les qüestions plantejades en les dues opcions és similar i una tracta un tema més senzill o més fàcil? Potser és millor triar l’opció amb més dificultat perquè si volem treure una bona nota és més fàcil lluir-se davant una prova difícil que d’una de fàcil, en la qual tothom repetirà més o menys les mateixes idees bàsiques i seguirà una línia argumental similar.

Com hem de treballar el text abans de respondre les preguntes?

És clau, per fer bé la prova, llegir el text amb prou temps, cura i dedicació abans de començar a redactar les respostes. Si disposem de 90 minuts per fer la prova, cal dedicar-hi, com a mínim, de 15 a 20 minuts.

Estructura general de la prova

L’ objectiu és aconseguir una bona comprensió del text , identificar el tema i el problema tractats, la tesi defensada, els conceptes i les expressions clau, les idees principals i l’estructura argumentativa.

La lectura de les preguntes ens pot ajudar també a entendre millor el text, ja que ens indiquen alguns dels conceptes o expressions clau (exercici 1, pregunta 2), una de les idees principals (exercici 1, pregunta 3) i alguns dels problemes relacionats amb el tema tractat (exercicis 2 i 3).

Con que ja haurem fet una primera lectura ràpida del text —tal com hem recomanat més amunt—, ara tocarà fer-ne una lectura detallada. El seguit de tasques que cal fer són les següents:

1. Subratllar les idees principals del text

Hem de marcar (les podem subratllar, per exemple) les idees principals per destriar-les de les idees secundàries i dels exemples. Mitjançant aquesta jerarquització d’idees, veurem més clarament quina és l’estructura argumentativa del text.

Només s’han de subratllar aquelles parts de les oracions (les paraules o expressions) que contenen una de les idees principals del text. La subratllada serà correcta si, en llegir-lo, es manté el sentit sencer de la idea del text.

La identificació de cada una de les idees principals ens servirà per elaborar el resum del text que hem de fer en l’exercici 1, pregunta 1 i el conjunt d’aquestes ens servirà de guia per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

La identificació de les idees secundàries —que es poden acotar amb claudàtors— ens servirà per comprendre millor l’argumentació de l’autor i l’estructura argumentativa del seu raonament, ambdues coses útils per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

Finalment, els exemples es poden escriure entre parèntesis. Atès que serveixen per il·lustrar les idees de l’autor, ens poden ajudar a comprendre el sentit real del text i, també, ens poden servir de model per aportar nous exemples, creats per nosaltres mateixos, per il·lustrar l’explicació del text en l’exercici 1, pregunta 3.

2. Encerclar els conceptes o idees clau

Si volem fer una bona prova, hem d’identificar cada un d’aquests conceptes o expressions per poder-los definir quan expliquem el text en l’exercici 1, pregunta 3 (si és que l’autor no els ha definit en el text).

3. Indicar les referències a idees o a aspectes de la filosofia de l’autor

Es pot fer amb una ratlla que vagi de la idea o el concepte a l’exterior del text en què escriurem el nom de la teoria o aspecte de l’autor al qual fa referència. Això ens serà útil per identificar quins aspectes de la teoria de l’autor són pertinents per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3. També hem d’indicar quan es fa una crítica a una idea o teoria d’un altre autor o corrent filosòfic.

4. Esbossar la resposta a l’exercici 2

Una vegada hem treballat el text fins a aquest punt, ja l’haurem entès bé i estarem en disposició d’identificar quins aspectes de la teoria de l’autor s’han d’explicar en les tres primeres preguntes.

Si hem triat la mateixa opció (A o B) que en l’exercici 1, abans de començar a redactar la resposta a l’exercici 2, és convenient fer un esquema breu de la resposta, per assegurar-nos que no repetirem les mateixes idees, i identificar els aspectes que desenvoluparem en cada part de la prova.

Com hem d’elaborar la resposta per a cada pregunta?

Abans d’entrar en cada una de les preguntes, és important recordar que la manera com redactem també influeix en la puntuació. Una bona presentació i una redacció acurada faciliten la correcció i mostren quin és l’ordre mental, la claredat, l’originalitat i la creativitat en l’exposició d’idees de qui ha fet la prova.

Per tant, en primer lloc, hem d’assegurar-nos una bona presentació de la prova. Hem d’escriure amb una lletra llegible i amb correcció ortogràfica. Hem de respectar els marges superior, inferior i laterals. Finalment, hem de pensar abans d’escriure per no haver de corregir o ratllar el que hem redactat.

En segon lloc, per aconseguir una redacció acurada, hem de planificar l’ordre en l’exposició de les idees —amb un petit guió— per garantir-ne la coherència i la claredat i, també, per assegurar-nos que el desenvolupament dels continguts que ens demanen sigui complet. Hem d’ordenar en paràgrafs cada aspecte que volem explicar. Hem d’utilitzar un llenguatge que sigui clar, rigorós i precís. Cada vegada que fem ús d’un terme o d’una expressió filosòfica, l’hem de definir. Hem d’evitar oracions massa llargues o excessivament subordinades; és millor expressar cada idea amb una oració curta. Hem de prioritzar per sobre de l’extensió la concisió: la capacitat de síntesi en l’exposició d’idees demostra un bon coneixement del pensament per part de l’autor. Finalment, una vegada hem acabat la redacció, hem de revisar el text per comprovar que no hi hagi errades, omissions o faltes ortogràfiques.

Exercici 1, pregunta i: resumir

A. Què demana la pregunta 1 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar breument les idees principals del text i com hi estan relacionades.

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Explicar breument el contingut del text (2 punts)

Per respondre aquesta pregunta, has de llegir uns quants cops, amb deteniment, el que diu el text i has de mirar d’en tendre bé què és el que diu. La teva resposta ha de consistir a fer un breu resum d’allò més important que diu el text . En el teu resum has de mostrar que saps identificar quines són les idees principals del text i quina és l’ estructura argumentativa bàsica del text. L’objectiu de la pregunta és detectar si has comprès bé el text. És important que no et limitis a enun ciar idees, sinó que mostris comprensió de l’estructura argu mentativa del text.

Per altra banda, en aquesta pregunta no es demana que l’alumne mostri que coneix els detalls de la filosofia de l’autor. S’ha de resumir allò que diu el text. No s’ha d’explicar res (so bre la filosofia de l’autor o sobre qualsevol altra qüestió) que no sigui part del que diu el text.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és fer un breu resum del text, un petit abstract. Per tant, mai no s’ha d’explicar res ni s’hi han d’incloure idees que no apareguin en el text.

En el treball de lectura prèvia del text, que abans hem descrit, ja haurem detectat les idees principals (que tindrem subratllades) i haurem identificat l’estructura argumentativa. Ara, es tracta d’ordenar­les i d’exposar­les amb una redacció que sigui original, pròpia; mai no hem de limitar-nos a copiar les frases que hem subratllat en el text.

Una manera possible de fer-ho és assenyalar:

1. El tema: disciplina filosòfica de què tracta el text.

2. El problema: qüestió que l’autor tracta d’aclarir o de solucionar. S’ha de redactar en forma de pregunta.

3. La tesi defensada per l’autor. Serà la resposta a la pregunta plantejada i es correspondrà amb el resum de les idees principals del text.

4. Si en el resum de les idees principals no ha estat possible assenyalar quina és l’estructura argumentativa del text, es pot afegir una frase per descriure-la. Si aquesta és complexa, es pot descriure i explicar en l’exercici 1, pregunta 3. Com que el tema i el problema sempre estan relacionats, podem establir les relacions següents, genèricament:

1. Quan el text tracti sobre què és la realitat, quins elements la constitueixen o quines característiques tenen (problema), el tema serà la metafísica o l’ontologia (respectivament).

2. Quan investigui què és conèixer, com podem conèixer, què podem conèixer o què és la veritat (problema), el tema serà la teoria del coneixement.

3. Quan indagui sobre què és l’ésser humà (problema), el tema serà l’antropologia.

4. Quan tracti de determinar com hem d’actuar amb el proïsme, què és el bé, la virtut o la felicitat (problema), el tema serà l’ètica.

5. Quan reflexioni sobre com ens hem d’organitzar per viure en societat o com ens hem de governar (problema), el tema serà la política.

Molt sovint el problema tindrà una concreció més àmplia que la que acabem d’assenyalar, però sempre es podrà incloure dins d’un d’aquests apartats, cosa que ens permetrà identificar la disciplina filosòfica i la part de la teoria de l’autor que serà pertinent per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

Encara que hàgim assenyalat les preguntes genèriques que ens permeten identificar la disciplina filosòfica, si el problema tractat en el text és més específic, no posarem la pregunta genèrica. Per exemple, si tracta sobre la possibilitat de l’existència de les idees innates, el problema no serà «com podem conèixer», sinó si «existeixen les idees innates».

Com a conclusió final i a tall d’exemple, la redacció de la pregunta 1 es pot començar de la manera següent:

«És un text de teoria del coneixement en el qual es qüestiona si existeixen les idees innates. L’autor considera que (tesi defensada en el text per l’autor = resum de les idees principals)».

Exercici 1, pregunta ii: definir

A. Què demana la pregunta 2 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar breument el significat de dues paraules o expressions del text.

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (1 punt) Es tracta que mostris que has entès quin és el significat que el

terme o expressió té per a l’autor en el text. Aquest significat pot coincidir amb el significat habitual que generalment té aquest terme o pot ser que tingui un significat particular o tècnic que has de saber identificar.

C. Com la podem respondre?

S’ha d’evitar definir aquests termes o expressions a partir del significat col·loquial o genèric; el que ens demanen és que comprenguem quin és el sentit que tenen en el text.

Comprovem si el significat apareix definit en el mateix text, cosa que sol passar molt sovint. Si és així, no l’hem de copiar literalment, sinó que l’hem de redactar de manera original i amb paraules clares, precises i concises.

Si no està definit en el mateix text, és possible que faci referència a un concepte propi de l’autor o que pertanyi a la tradició filosòfica. En aquest cas, el significat tindrà una definició més tècnica. Si és un concepte propi de l’autor, hem de recordar el sentit que aquest hi dona en la seva teoria i comprovar si en el text adopta aquest mateix sentit. Si fa referència a un concepte que pertany a la tradició filosòfica, hem de recordar la definició habitual o més comuna d’aquest concepte i comprovar si és aquest el sentit que es dona en el text. Un cop fetes les comprovacions, intentem redactar una definició que sigui clara, precisa i concisa que s’ajusti al sentit del concepte en el text.

Exercici 1, pregunta iii: explicar

A. Què demana la pregunta 3 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar les raons de l’autor a favor d’una determinada afirma ció que fa en el text. Per explicar aquestes raons, s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l’autor, enca ra que no siguin explícitament expressats en el text.

Estructura general de la prova

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Explicar les raons de l’autor a favor d’una tesi. (3 punts) Aquesta pregunta busca avaluar si has entès bé cert aspecte im portant del pensament de l’autor. Per avaluar això, aquesta pre gunta et demana que expliquis com certa afirmació (que l’au tor fa en el text) es justifica dins del marc de les propostes filosòfiques de l’autor. Encara que l’enunciat indiqui que cal referir se al pensament de l’autor, cal tenir present que el que es demana no és una exposició general del seu pensament. En corregir aquesta pregunta, només es tindran en compte les idees que siguin pertinents per explicar l’afirmació sobre la qual es demana.

Aquesta pregunta no busca avaluar si l’alumne és capaç de repetir una descripció general sobre certs aspectes del pen sament de l’autor (que l’alumne pot simplement haver après de memòria), sinó que busca avaluar si l’alumne ha entès aquests aspectes del pensament de l’autor. Un bon examen serà aquell que trobi el paper que l’afirmació particular té en el conjunt del pensament del filòsof . Una exposició gene ral i correcta del pensament de l’autor pot no respondre al que es demana si no explica com el pensament general de l’autor justifica l’afirmació particular que és objecte de la pregunta.

És absolutament essencial i imprescindible , doncs, que en la resposta a aquesta pregunta facis referència a l’afir mació de l’autor que és objecte de la pregunta: la resposta a aquesta pregunta ha d’explicar com aquesta afirmació par ticular encaixa i es justifica dins del pensament general de l’autor.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és explicar una de les idees principals del text des de la comprensió que ens proporciona el coneixement

del pensament general de l’autor. Es tracta d’explicar com la justifica l’autor des de la seva teoria (com l’argumenta) i quin és el paper que aquesta idea té en aquella. Per tant, la resposta mai no s’ha de reduir a una exposició general d’allò que sabem de l’autor sense fer cap referència al text.

L’ordre que cal seguir en la redacció ha de ser aquest:

En primer lloc, s’ha d’explicar, breument i de manera raonada, el sentit de l’afirmació que ens demanen a partir de les idees de la filosofia de l’autor. Aquest apartat ha de ser molt sintètic perquè més endavant ho farem amb més profunditat i detall.

En segon lloc, s’ha de fer una breu introducció en la qual situem el problema que ha plantejat l’autor en el text en el context filosòfic i històric en què apareix.

En tercer lloc, s’ha d’explicar en profunditat i detall com justifica l’autor l’afirmació a partir de descriure la part de la seva filosofia que és pertinent per entendre aquest problema.

Si volem fer-ho de manera completa, ordenada i coherent, cal que tinguem en compte els aspectes següents:

1. Cal que expliquem d’una a una les idees principals del text fent referència als aspectes més importants de la filosofia de l’autor que ens permeten entendre­les i que no apareixen en el text.

2. Cal que definim cada un dels conceptes que apareixen en el text i que mencionem en la nostra explicació.

3. Cal que assenyalem les influències que rep l’autor pel que fa al problema plantejat en el text i com l’autor les assumeix o les reinterpreta.

4. Cal que descriguem i expliquem l’estructura argumentativa. Cal que identifiquem, si és que s’argumenta a favor i en contra d’una tesi, quines són les tesis oposades i els arguments que s’utilitzen en cada una d’aquestes.

5. Cal que assenyalem el paper que l’afirmació que hem d’explicar té en el conjunt del pensament del filòsof.

Finalment, hem de redactar la resposta de manera clara, precisa i concisa i, si és possible, de manera original i creativa, defugint els fils argumentals que són habituals en l’exposició de les idees de l’autor.

Exercici 2: comparar

A. Què demana l’exercici 2 amb la pregunta 4 de la prova?

Comparar un concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte o idea del propi autor o d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament. (El concepte o idea de l’autor que cal comparar serà un concepte o idea que apareix en les lectures proposades però no té necessàriament per què apa rèixer en el text de l’examen).

B.

Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Comparar un concepte o idea de l’autor amb un altre. (2 punts) El concepte o idea de l’autor que s’ha de comparar apareix en les lectures proposades, però no ha d’aparèixer necessàriament en el text de l’examen. En qualsevol cas, es tracta d’un concepte o idea que es relaciona directament amb allò que l’autor tracta en algun dels textos seleccionats. Per avaluar aquesta pregunta, es té en compte:

1. La identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes dife rents) en la comparació demanada.

2. El contrast pertinent dels dos termes de la comparació. En qualsevol cas, pots fer una caracterització de les dues con cepcions o idees de manera prèvia i independentment de la com paració o fer ne la caracterització implícita en termes de les se ves diferències. També pots fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions i descriure l’altra per contrast. En tot cas, l’estratègia que triïs no pot afectar l’avaluació del correc tor/a. Ara bé, és imprescindible que facis una comparació dels dos conceptes.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és comparar un concepte o idea de l’autor amb la manera com l’ha entès qualsevol altre autor de la història de la filosofia occidental. El concepte o idea pot aparèixer en el text de la prova o no sortir-hi i pertànyer a un altre aspecte de la filosofia d’aquest autor recollida en els textos seleccionats.

En primer lloc, hem de fer la tria de l’autor amb qui el compararem. La millor opció és aquella que mostri més diferències i contrastos. Per exemple, si el tema és la teoria del coneixement i l’autor és racionalista (Plató o Descartes), el podem comparar amb un empirista (Hume) o un irracionalista (Nietzsche). L’elecció dependrà en darrer terme de la idea o concepte concret que s’hagi de comparar.

En segon lloc, hem d’identificar i diferenciar clarament el sentit que té el concepte o idea en ambdós autors.

En tercer lloc, farem un breu esquema amb les idees a partir de les quals farem la comparació. Posarem a dreta i esquerra els conceptes parells que ens serviran per mostrar les similituds i les diferències entre les dues maneres d’entendre la qüestió.

Finalment, redactarem la resposta. Hem de començar amb la descripció de com entén l’autor del text el concepte o idea i, a continuació, hem de definir com l’entén l’autor que hem triat. Després, hem de mostrar les possibles similituds en la manera d’entendre’l i, a continuació, hem de desenvolupar una per una les diferències (que ja havíem apuntat en l’esquema previ). Per acabar, podem treure unes breus conclusions pel que fa als efectes que sobre la qüestió tractada té el fet d’entendre el concepte (o la idea) d’una manera o de l’altra.

Exercici 3: entendre i argumentar

A. Què demana l’exercici 3 amb la pregunta 5 de la prova?

Fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica. Aquesta afirmació estarà relacionada amb les temàtiques discuti des per l’autor del text (l’afirmació que es proposi avaluar no té per què estar relacionada, però, amb la tesi o tesis que l’autor discuteix en el text de l’exercici 1; sí estarà relacionada, però, d’alguna mane ra, amb les temàtiques que l’autor tracta en les lectures proposades).

Estructura general de la prova

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Consideració raonada a favor o en contra d’una tesi. (2 punts) Es tracta d’avaluar una afirmació que està relacionada amb les temàtiques que va tractar l’autor del text de l’exercici 1 (però es pot donar el cas que no estigui relacionada amb la temàtica específica del text de l’examen). Has d’intentar justificar la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació fent-ne una valoració personal (la teva opinió pot consistir també, és clar, a explicar, de manera raonada, per què no estàs ni a favor ni en contra d’aquella afirmació).

No es demana, doncs, que expliquis què és el que tu creus que pensaria l’autor del text sobre aquesta afirmació, sinó que expliquis què és el que tu en penses i per què. Es tracta que facis l’esforç d’argumentar d’una manera personal, clara i coherent a favor o en contra de la tesi proposada.

És important que no et limitis simplement a fer afirmacions, sinó que facis l’esforç de proporcionar arguments o considera cions a favor de l’opinió que vols defensar: és a dir, cal que facis l’esforç de justificar per què estàs a favor o per què estàs en contra de la tesi proposada.

D’altra banda, a l’hora de corregir, el corrector/a no tindrà per res en compte si ell/a està d’acord o no amb la tesi que tu has decidit defensar, ni tampoc, si fos el cas, el fet que tu potser igno ris propostes o arguments històricament importants.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és, primer, demostrar que s’entén un determinat problema filosòfic i, segon, ser capaç de justificar amb arguments la teva opinió personal respecte a aquest problema.

Per començar, ens assegurarem d’haver entès correctament el sentit de l’afirmació que hem de valorar. Hem d’analitzar el significat dels conceptes que conté i si l’afirmació pot tenir més d’un sentit possible. Si és una oració complexa i té més d’una asserció, hem

d’analitzar cada part que la forma i determinar en quina mesura estem d’acord o no amb cada una de les asseveracions.

Després, reflexionarem críticament sobre el contingut de l’afirmació, identificarem el problema filosòfic que planteja i valorarem quina és la nostra posició respecte a aquest. Ens pot ser útil fer una petita llista de raons a favor i en contra per justificar, en la redacció, la nostra opinió. També podem repassar les opinions que, pel que fa a aquesta qüestió, hagin defensat els filòsofs al llarg de la història de la filosofia. Quan es tracti d’un problema amb una dimensió pràctica, hem d’analitzar la diversitat de casos possibles, situacions i circumstàncies (casuística) que es podrien donar per avaluar les conseqüències que tindria el fet d’estar a favor o en contra d’aquesta afirmació.

Per acabar, una vegada hàgim decidit quina serà la nostra posició, començarem la redacció: formularem amb les nostres paraules quin és el problema plantejat; a continuació, descriurem els arguments a favor i en contra que hem elaborat i, finalment, i com a conclusió, expressarem quina és la nostra posició.

Són molt importants l’exposició clara d’idees, l’ordre i la pertinència dels arguments utilitzats i la coherència general de la nostra argumentació.

(1711-1776)

Grup B. Opció

3. David Hume

Breus dades biogràfiques

David Hume va néixer a Edimburg (Escòcia). Tot i que la seva família volia que estudiés jurisprudència, els seus interessos personals el van conduir cap a la reflexió filosòfica. El 1734 va viatjar a França i va residir a la prestigiosa escola jesuïta de La Flèche, on havia estudiat Descartes. De tornada a Anglaterra, sol·licità diverses càtedres a les universitats d’Edimburg i Glasgow sense èxit, a causa, en part, de les seves idees filosòfiques i polítiques, ja que era un filòsof il·lustrat que va ser acusat d’heretge i ateu. El 1763 viatjà de nou a París, on entrà en contacte amb els il·lustrats francesos, dels quals va rebre el reconeixement públic que l’entorn acadèmic li havia negat. Va ser amic de Rousseau, però aquesta amistat va acabar bruscament pel caràcter difícil del francès. El 1769 tornà a Edimburg, on va morir al cap de quatre anys.

Context històric i filosòfic

La part de la filosofia de Hume de la qual ens ocuparem en aquesta guia de lectura representa la culminació de l’empirisme modern iniciat per Locke. Continua i aprofundeix la reflexió que s’havia produït al voltant dels problemes sorgits a partir del dubte metòdic cartesià, la seva idea del món com a representació i la recuperació de l’escepticisme. Aquesta reflexió, a més, està influïda per les idees del moviment il·lustrat anglès del qual Hume, com Locke, formava part.

El dubte metòdic cartesià havia formulat tot un conjunt de preguntes que, si bé Descartes considerà que havia resolt, els filòsofs posteriors van tornar a plantejar evolucionant cap a una posició d’escepticisme metafísic cada vegada més accentuat.

A partir de Descartes, qualsevol sistema filosòfic que es vulgui construir s’haurà d’elaborar des de la constatació que l’únic que és evident és que tenim idees en la ment. Però quin és l’origen d’aquestes idees? Podem demostrar que tenen la seva causa última en un món material? Podem demostrar que aquesta realitat extramental existeix? Coneixem les idees i no directament les coses? En quina mesura les idees són un reflex del que són les coses?

Locke defensà posicions molt properes a les cartesianes quant als problemes metafísics, però les fonamentà en arguments empiristes. Hume, molt més escèptic, va partir dels continguts de la ment (percepcions), que per a ell són l’únic evident.

D’altra banda, l’escepticisme inicial cartesià s’havia convertit en una impostura, perquè la seva filosofia aspirava a construir un sistema respecte del qual no hi hagués la més mínima possibilitat de dubte. Des d’una posició il·lustrada, aquest dogmatisme cartesià s’havia de combatre, però també l’escepticisme radical dels fideistes, que defensaven l’únic valor de la fe (davant de la raó) i ens abocaven a l’irracionalisme.

Per a Hume, podem tenir certesa de ben poques coses, i el nostre coneixement només es redueix a una simple creença basada en els fets observats. La qüestió és determinar quan aquesta creença és una creença raonable, és a dir, quan està ben justificada. El coneixement que ens proporcionarà serà prou dèbil perquè ningú no pugui tenir la temptació d’imposar­lo de manera dogmàtica, però, encara que limitat, serà suficient per poder viure. Ara, per saber si una creença està ben justificada, haurem d’estudiar el funcionament de l’enteniment humà.

Per determinar el correcte funcionament de l’enteniment humà i poder conèixer les seves possibilitats i els seus límits, s’han d’investigar les facultats i les operacions implicades en el procés del coneixement (psicologisme). Aquest és l’objectiu de l’empirisme anglès que Locke inicià i Hume culminà.

L’empirisme nega l’existència de les idees innates; per tant, totes les nostres idees tenen el seu origen en l’experiència. Es tracta d’explicar quins són els processos fisiològics a través dels quals s’originen, d’identificar els diferents tipus d’idees segons procedeixin de l’experiència externa o interna, d’un o de diversos sentits. Després, s’investiga com operen les diferents facultats per poder elaborar, a partir de les idees simples, les idees complexes i la resta del coneixement humà.

Una de les aportacions més destacades de Hume és concebre el funcionament de la ment seguint el model de la ciència newtoniana.

La ment ja no es concep, com passava en Descartes, com a substancial i lliure, sinó com a subjecta a lleis, unes lleis que el mateix Hume analitza i descriu i que reben el nom de lleis d’associació d’idees.

L’empirisme anglès forma part dels inicis de la psicologia científica pel conjunt de totes les aportacions que en aquest sentit va fer i per la manera com va estudiar la ment humana.

Com hem dit abans, Hume és un filòsof il·lustrat. Tracta d’elaborar una explicació estrictament racional i no religiosa de tots els aspectes i àmbits de la vida humana. En l’àmbit del coneixement, que és el que aquí abordem, busca dotar la nova concepció del món basada en la nova ciència newtoniana d’un fonament filosòfic en el qual Déu o la religió no tinguin un paper clau (com passava en l’escolàstica o en el mateix pensament de Descartes).

També, com hem assenyalat abans, lluita contra el dogmatisme, que és la base del fanatisme i la intolerància (recordem que els segles xvi i xvii havien estat dominats per les guerres de religió a Europa).

Crític amb la filosofia especulativa i metafísica, concep la filosofia com un simple exercici intel·lectual i no pas com una doctrina que obligui a tothom a viure i pensar d’una determinada manera.

Textos de D. Hume amb guia de lectura

Farem l’exposició de la filosofia de Hume a partir de la lectura del «Resum» del Tractat de la naturalesa humana (1740), text seleccionat per a la prova de les PAU.

La concepció del coneixement (I): l’origen del coneixement

Per comprendre els límits i les possibilitats de l’enteniment humà, s’haurà d’investigar l’origen i la constitució del coneixement. David Hume parteix dels continguts de la ment que Locke havia denominat amb el nom genèric d’idees i que ell anomenarà percepcions.

Com Locke, nega l’existència de les idees innates; per tant, tot el nostre coneixement té el seu origen en l’experiència i es redueix a percepcions. Però, per aportar més rigor i exactitud a la seva anàlisi, a diferència del que havia fet Locke, distingeix dos tipus de percepcions: les impressions i les idees.

Aquests dos tipus de percepcions es diferencien per l’ordre en què apareixen i la força o vivacitat que tenen.

Les impressions són les nostres percepcions més vives (com quan, per exemple, sento calor o veig un color). Són el resultat del

coneixement a través dels sentits; per tant, són les dades immediates i apareixen primer. Poden procedir de l’experiència externa (impressions de sensació o sensacions) o interna (impressions de reflexió: emocions i passions).

Les idees tenen menys vivacitat o força i apareixen després (com quan, per exemple, recordo aquella calor o aquell color). Són les dades mediates del coneixement perquè tenen el seu origen i causa en les impressions, de les quals no són més que una còpia debilitada en el pensament. Per tant, totes les nostres idees procedeixen de les impressions, cosa que permet a Hume definir el principi de la còpia de manera més precisa.

Una idea té realitat o validesa si podem identificar la impressió de la qual procedeix; en cas contrari, serà una ficció de la ment. Si es tracta d’una idea complexa, l’haurem de descompondre en cada una de les idees simples que la formen i haurem de trobar la impressió de cada una d’aquestes. Si en falta alguna, direm que aquesta idea complexa no té realitat o validesa.

La concepció del coneixement (II): la constitució del coneixement

Hem descrit i analitzat quina és la base a partir de la qual es construeix el coneixement que són les percepcions. Hume analitza, a continuació, les facultats i les operacions a través de les quals aquest coneixement s’elabora.

La memòria ens permet transformar les impressions en idees, de manera que pot conservar les impressions originals, tot i que debilitades, i pot tornar a reproduir­les en la ment quan ja no hi són presents. La memòria manté l’estructura i l’ordre de les impressions originals.

La imaginació, en canvi, és molt més lliure. Ens permet combinar unes idees simples amb d’altres per formar idees complexes. Aquesta tasca es pot fer de manera voluntària o pot ser fruit de l’atzar, però Hume, investigant el funcionament d’aquesta facultat, descobreix que molt sovint tendeix a unir entre si idees que tenen unes mateixes característiques. Sembla existir com una força suau que fa que unes idees tendeixin a unir­se de manera regular a unes altres (igual que la força de gravetat en Newton fa que els cossos s’atreguin entre si).

Hume anomena lleis d’associació d’idees els principis que regeixen la combinació natural d’idees per part de la imaginació. Aquestes lleis ens indiquen que unes idees tendeixen a unir­se de manera natural a unes altres quan són semblants entre si, quan apareixen en una contigüitat d’espai o temps o en una relació de causa i efecte.

[1] [L’obra s’ocupa de la naturalesa humana amb la voluntat de tenir la mateixa precisió que la ciència (filosofia natural)]

Aquest llibre sembla haver estat escrit segons el mateix pla que altres obres que han tingut un gran èxit durant els últims anys a Anglaterra. L’esperit filosòfic, que tant ha progressat a tot Europa durant els últims vuitanta anys, ha estat elevat en aquest regne com en qualsevol altre. Sembla, fins i tot, que els nostres escriptors han posat en marxa una nova classe de filosofia, que promet més que qualsevol altra de les que el món ha conegut fins ara, tant per a l’entreteniment com per al progrés del gènere humà.

La majoria dels filòsofs de l’antiguitat, que van tractar de la naturalesa humana, han manifestat, més que no pas una profunditat de raonament o reflexió, una delicadesa de sentiment, un just sentit de la moral o una grandesa de l’ànima. Es van acontentar a representar el sentit comú del gènere humà a la llum més viva i amb el millor gir de pensament i expressió, sense seguir fixament una cadena de proposicions o ordenar les diverses veritats segons una ciència regular. Per tant, val la pena, almenys, assajar si la ciència de l’home no admetrà la mateixa precisió que ha resultat susceptible d’aplicació a diverses parts de la filosofia natural. Sembla que ens assisteix tota la raó del món en imaginar que podia ser elevada al més alt grau d’exactitud. Si, en examinar diferents fenòmens, descobrim que es resolen en un sol principi comú i si podem inferir aquest principi d’un altre, arribarem, al final, a aquells pocs principis simples, dels quals depèn la resta. I, encara que mai no puguem arribar als últims principis, és una satisfacció anar tan lluny com les nostres facultats ens ho permetin.

«Resum» del Tractat de la naturalesa humana [1-7; 29]

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

[2] [La indagació es realitzarà seguint els principis empiristes i no pas els de tipus especulatiu]

Aquest sembla haver estat el propòsit dels nostres últims filòsofs i, entre ells, el d’aquest autor. Ell es proposa fer l’anatomia de la naturalesa humana d’una manera metòdica i promet no treure cap conclusió que l’experiència no autoritzi. Parla amb menyspreu de les hipòtesis i insinua que aquells dels nostres compatriotes que les han desterrat de la filosofia de la moral han fet al món un servei més notori que Milord Bacon, a qui considera com el pare de la física experimental. Anomena, en aquesta ocasió, Locke, Schaftesbury, Mandeville, Hutcheson i Butler, que, malgrat que difereixen en molts punts entre si, sembla que estan d’acord a fonamentar totalment en l’experiència les seves precises disquisicions sobre la naturalesa humana.

[3] [L’objectiu central és explicar els principis i les operacions de l’enteniment i la naturalesa de les nostres idees]

Juntament amb la satisfacció de conèixer el que ens pertoca de més a prop, es pot afirmar amb seguretat que gairebé totes les ciències estan compreses en la ciència de la naturalesa humana i en depenen. L’únic fi de la lògica és explicar els principis i les operacions de la nostra facultat de raonar i la naturalesa de les nostres idees; la moral i la crítica consideren els nostres gustos i sentiments, i la política considera els homes com a units en societat i dependents els uns dels altres. Per consegüent, aquest tractat de la naturalesa humana sembla concebut com un sistema de les ciències. L’autor ha acabat el que es refereix a la lògica i ha establert els fonaments de les altres parts en el seu tractament de les passions.

[4] [De tots els problemes que es tracten en aquesta obra es dedicarà a analitzar en profunditat la relació de causa i efecte]

El cèlebre Leibniz ha observat que hi ha un defecte en els sistemes ordinaris de lògica: que són molt abundants quan expliquen les operacions de l’enteniment en la formació de les demostracions, però que són massa concisos quan tracten de les probabilitats i dels altres

graus de l’evidència, dels quals depenen totalment la nostra vida i la nostra acció i que són els nostres guies fins i tot en la majoria de les nostres especulacions filosòfiques. Inclou en aquesta crítica L’assaig sobre l’enteniment humà, La recerca de la veritat i L’art de pensar.

L’autor del Tractat de la naturalesa humana sembla haver advertit aquest defecte en aquests filòsofs i s’ha esforçat a posar­hi remei en la mesura que pugui. Com que el seu llibre inclou un gran nombre d’especulacions molt noves i notables, serà impossible donar al lector una idea justa de tot. Així doncs, ens limitarem principalment a la seva explicació dels nostres raonaments de causa i efecte. Si aconseguim fer­la intel·ligible al lector, podrà servir d’exemple per a tota l’obra.

[5] [Anomenem percepcions als continguts de la ment. N’hi ha de dos tipus: impressions i idees]

El nostre autor comença amb diverses definicions. Anomena percepció tot el que pot estar present en la ment, adés fent servir els nostres sentits, adés moguts per la passió o adés exercint el nostre pensament i la nostra reflexió. Divideix les nostres percepcions en dues classes: les impressions i les idees. Quan sentim una passió o una emoció de qualsevol classe, o quan les imatges dels objectes externs ens són proporcionades pels nostres sentits, la percepció de la ment és el que ell anomena impressió, que és una paraula que ell fa servir en un nou sentit. Quan reflexionem sobre una passió o sobre un objecte que no és present, aquesta percepció és una idea. Per consegüent, les impressions són les nostres percepcions vives i fortes; les idees són les més tènues i més febles. Aquesta distinció és evident, tan evident com la que hi ha entre sentir i pensar.

[6] [No hi ha idees innates; totes tenen el seu origen en una impressió prèvia]

La primera proposició que avança és que totes les nostres idees, o percepcions febles, són derivades de les nostres impressions o percepcions fortes i que mai no podem pensar en res que no hàgim vist fora de nosaltres o hàgim sentit en les nostres ments. Aquesta propo­

sició sembla ser equivalent a la que Locke es va entossudir aferrissadament a establir: que no hi ha idees innates. Només es pot assenyalar com una inexactitud d’aquest famós filòsof que inclou totes les nostres percepcions sota el terme idea, i en aquest sentit és fals que no tinguem idees innates, ja que és evident que les nostres percepcions més fortes o impressions són innates i que l’afecció natural, l’amor a la virtut, el ressentiment i totes les altres passions sorgeixen immediatament de la naturalesa. Estic persuadit que qualsevol que consideri la qüestió sota aquest aspecte serà fàcilment capaç de reconciliar totes les parts. Malebranche tindria dificultat per assenyalar un sol pensament de la ment que no representi alguna cosa anteriorment sentida per aquesta, ja sigui internament, ja sigui per mitjà dels sentits externs, i hauria d’admetre que, encara que puguem combinar, barrejar i augmentar o disminuir les nostres idees, totes són derivades d’aquestes fonts. Locke, d’altra banda, reconeixeria de bon grat que totes les nostres passions són una classe d’instints naturals, que només deriven de la constitució original de la ment humana.

[7] [Enunciació del principi de la còpia: la realitat d’una idea es pot determinar buscant la impressió de la qual procedeix. Si aquesta no existeix, la idea no té valor]

El nostre autor pensa que «cap descobriment no podria haver­se fet més feliçment per decidir totes les controvèrsies referents a les idees que aquest: les impressions sempre són anteriors a les idees i cada idea amb què estigui equipada la imaginació ha fet la seva aparició primer en una impressió corresponent. Aquestes últimes percepcions són totes tan clares i evidents que no admeten cap controvèrsia, mentre que moltes de les nostres idees són tan fosques que, fins i tot per a la ment que les forma, és gairebé impossible dir­ne exactament la naturalesa i la composició». D’acord amb això, quan alguna idea és ambigua, l’autor sempre recorre a la impressió, que ha de tornar clara i precisa la idea. I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa (cosa molt habitual), pregunta sempre: De quina impressió deriva aquesta idea? I si no pot adduir cap impressió, conclou que el terme manca absolutament de significació. És d’aquesta manera com examina la nostra idea de substància i d’essència, i seria

desitjable que aquest mètode rigorós fos més practicat en tots els debats filosòfics.

[29] [La imaginació tendeix a unir les idees que són semblants, contigües (en l’espai o el temps) i les que apareixen en una relació de causa i efecte. Aquests són els principis associatius que la governen]

Al llarg de tot aquest llibre es nota la gran pretensió de nous descobriments en filosofia, però si hi ha res que pugui justificar per a l’autor un nom tan gloriós com el d’inventor és l’ús que fa del principi de l’associació de les idees, que penetra gairebé tota la seva filosofia. La nostra imaginació té una gran autoritat sobre les nostres idees, i no hi ha idees, per diferents que siguin les unes de les altres, que aquesta no pugui separar, unir o combinar en tota mena de ficcions. Però, malgrat l’imperi de la imaginació, hi ha un llaç secret, una unió secreta entre certes idees particulars, que és causa que la ment les ajunti més sovint i que faci que una, en aparèixer, introdueixi l’altra. D’aquí sorgeix el que s’anomena en la conversa l’«apropos» del discurs; d’aquí la connexió d’un escrit; d’aquí també aquest enfilall o aquesta cadena del pensament que l’home segueix naturalment fins i tot en el somieig més vague. Aquests principis d’associació es redueixen a tres, que són aquests: la semblança —un retrat ens fa pensar naturalment en l’home que hi ha representat—, la contigüitat —si s’anomena Saint Denis, la idea de París es presenta naturalment— i la causalitat —si pensem en el fill, tendim a dirigir la nostra atenció cap al pare. Serà fàcil concebre com han de ser de grans les conseqüències d’aquests principis en la ciència de la naturalesa humana, si observem que, en tot el que fa referència a la ment, són aquests els únics llaços que lliguen les parts de l’univers o que ens relacionen amb qualsevol persona o objecte exterior a nosaltres mateixos, ja que, com que és només per mitjà del pensament que qualsevol cosa actua sobre les nostres passions i com que aquests principis són els únics llaços dels nostres pensaments, aquests constitueixen en realitat per a nosaltres el ciment de l’univers, i totes les operacions de la ment n’han de dependre en gran mesura.

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

La concepció del coneixement (III): els tipus de coneixement Abans d’entrar en l’anàlisi de la relació causa­efecte, que és el tema central del text que ens ocupa, cal descriure i diferenciar els dos tipus possibles de coneixement que estableix Hume: les relacions d’idees i les qüestions de fet.

Aquests dos tipus de coneixement es diferencien entre si en la manera com determinen la veritat de les seves proposicions, en el grau de coneixement que ens ofereixen i en la informació que ens proporcionen.

Les relacions d’idees s’estableixen sense necessitat de recórrer a l’experiència i fent ús exclusiu de la raó i el principi de no-contradicció. N’és un exemple l’enunciat «El quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets». N’hi ha prou d’analitzar i comparar les idees que el formen per comprendre si el que s’afirma és cert o no. Ens proporcionen un saber universal i necessari (és així i no pot ser d’una altra manera), ja que pensar el contrari del que s’afirma és lògicament impossible. Aquest tipus de saber ens proporciona una total certesa, però no amplia el nostre coneixement, ja que s’ocupa d’entitats abstractes inventades per l’ésser humà. Les relacions d’idees tenen valor demostratiu i es corresponen amb els enunciats de les ciències pures (com les matemàtiques, la geometria, la lògica, etc.).

L’equivalent en Descartes seria la intuïció i la deducció, i en Locke, el coneixement intuïtiu i el demostratiu.

La veritat de les qüestions de fet, en canvi, no es pot determinar per una simple operació de la ment, sinó que cal recórrer necessàriament a l’experiència. N’és un exemple l’enunciat «El sol sortirà demà». Tenen el seu fonament en la relació de causa i efecte, és a dir, en el fet d’haver observat en el passat que, cada vegada que es produïa una determinada causa, a continuació la seguia l’efecte corresponent. El valor del saber així establert només serà particular i contingent (és així, però podria ser d’una altra manera), ja que pensar el contrari no és mai lògicament impossible. L’avantatge d’aquest tipus de saber és que en parlar de la realitat que ens envolta sí que amplia el nostre coneixement del món. Les qüestions de fet tenen el valor d’una creença basada en l’hàbit i el costum (com veurem a partir de l’anàlisi que farem de la relació de causa i efecte) i es corresponen amb els enunciats de les ciències empíriques (com la física, la química, la biologia, etc.).

La concepció del coneixement (IV): anàlisi de la relació causaefecte

Com acabem de veure, segons Hume, tot el nostre coneixement del món està basat en les qüestions de fet i aquestes tenen el seu fonament en la relació causa-efecte.

A més, les argumentacions causals s’havien utilitzat habitualment en l’elaboració de les teories des d’Aristòtil i se’ls havia atorgat un valor demostratiu. En el context de la filosofia moderna, se n’havia fet ús en concret per demostrar els objectes de la metafísica (el món material i Déu) tant per part de Descartes com dels empiristes anteriors a Hume (Locke i Berkeley). Finalment, la relació causa­efecte és la que ens permet fer prediccions basant­nos en l’experiència passada i suposant que el futur serà conforme al passat.

Per analitzar de manera senzilla la idea de causa, Hume posa l’exemple d’una bola de billar que es mou per la taula fins a impactar amb una altra bola, que, després de l’impacte, es mou. L’impacte de la primera bola és la causa i el moviment de la segona és l’efecte.

En la tradició filosòfica anterior, la relació causal s’entenia com una connexió necessària entre dues coses (la causa i l’efecte) de manera que sempre que es produís la causa necessàriament s’havia de produir l’efecte. Per tant, se li atribuïa un valor demostratiu que ens proporcionava certesa. Es considerava que la millor manera de conèixer un objecte (valor gnoseològic) era coneixent­ne la causa, ja que l’efecte, se suposava, era ja d’alguna manera en la causa (valor ontològic).

Hume analitza aquesta relació a partir de principis empiristes. Constata que, per establir una relació entre causa i efecte, s’han de donar tres circumstàncies: la contigüitat (espai­temporal) entre la causa i l’efecte, la prioritat en el temps de la causa i la conjunció constant entre l’una i l’altre.

La idea de causa, com hem descrit, és una idea complexa perquè la formen, com a mínim, tres idees: la idea de causa, la idea d’efecte i la idea d’una connexió necessària entre l’una i l’altre. Si apliquem el principi de la còpia, podem comprovar que tenim la impressió de la causa i de l’efecte, però no tenim la impressió d’una connexió necessària. De vegades, aquesta connexió necessària s’havia entès com una força o un poder que era transmès de la causa a l’efecte, però

tampoc no en tenim impressió, ja que, dels cossos, només en coneixem les qualitats sensibles. Per tant, no podem afirmar que aquesta existeixi (escepticisme) i tampoc no podem atorgar a la relació causaefecte un valor demostratiu.

A la mateixa conclusió arriba Hume a través d’un altre raonament basat en la distinció que estableix entre els dos tipus de coneixement: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Si la relació causa­efecte tingués un valor demostratiu, hauria de ser una relació d’idees.

N’hi hauria prou d’analitzar la idea de causa per comprendre quin hauria de ser l’efecte corresponent, però això no passa. A més, no és impossible pensar que es produeixi la causa i, a continuació, que no es produeixi l’efecte. Per tant, si pensar el contrari no és impossible, no pot ser una relació d’idees, sinó que ha de ser una qüestió de fet. Però, si és una qüestió de fet, no podem atorgar­li un valor demostratiu, sinó que simplement l’haurem de considerar una creença.

Tornem als fets observats i apliquem de nou els principis empiristes. L’única cosa de la qual tenim experiència és d’una successió constant en el passat, de la constatació que després d’una mateixa causa sempre s’ha produït un mateix efecte. Podem deduir a partir d’aquests fets passats que en el futur seguirà sent igual? Només si apliquem el principi d’inducció i generalitzem suposant que sempre serà d’aquesta manera. Però, per aplicar aquest principi, hauríem de suposar la uniformitat de la naturalesa, cosa que és del tot indemostrable (fins i tot en termes de probabilitat).

Per tant, no sabem si aquesta relació que establim existeix en la realitat (pla ontològic), encara que sí que sabem que, quan l’hem observat diverses vegades, la nostra ment tendeix a unir aquestes dues idees de manera regular (pla gnoseològic).

Per tot això, Hume dedueix que la relació causa­efecte és una forma d’associació d’idees basada en l’experiència passada i produïda per la nostra imaginació. El fonament d’aquesta associació és l’hàbit d’haver observat de manera repetida la mateixa successió de fets. L’hàbit és el que ens fa creure que, si es dona la causa, es donarà l’efecte. Aquesta creença no afegeix cap nova idea al que observem, sinó que solament varia la manera de concebre’l (una diferència de sentiment que sorgeix del costum). Per tant, és el costum, i no pas la raó, el que ens inclina a pensar que el futur serà conforme al passat.

Arribats en aquest punt, quin valor poden tenir per a Hume les argumentacions basades en la relació causa-efecte? No tenen un valor demostratiu, però les podem aplicar si ens ajustem a uns límits ben definits: s’han de basar en l’experiència passada, han de crear impressió tant de la causa com de l’efecte i, finalment, han de proporcionar una simple creença (mai una certesa).

[8] [Tot coneixement basat en l’experiència es fonamenta en la relació de causa-efecte (que ara comença a analitzar)]

És evident que tots els raonaments referents a qüestions de fet es basen en la relació de causa i efecte i que no podem inferir mai, de l’existència d’un objecte, la d’un altre, a menys que entre tots dos hi hagi una connexió, mediata o immediata. Si volem, per tant, comprendre aquests raonaments, cal que ens familiaritzem amb la idea de causa, i per a això hem de mirar al nostre voltant per trobar alguna cosa que sigui la causa d’una altra cosa.

[9] [Es posa un exemple de relació causal per assenyalar les tres circumstàncies que exigeix una relació d’aquest tipus: contigüitat (espai-temporal), prioritat en el temps de la causa i conjunció constant entre l’una i l’altre]

Imaginem una bola de billar quieta en una taula i una altra bola que es mou cap a aquesta ràpidament; xoquen, i la bola que al principi estava en repòs adquireix ara un moviment. Aquest és un exemple de la relació de causa i efecte tan perfecte com qualsevol dels coneguts, sigui per la sensació, sigui per reflexió. Examinem­lo amb calma. És evident que les dues boles s’han tocat abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha interval entre el xoc i el moviment. La contigüitat en el temps i en l’espai és, doncs, una circumstància exigida per a l’acció de totes les causes. També és evident que el moviment que en va ser la causa és anterior al moviment que en va ser l’efecte. La prioritat en el temps és, doncs, una altra circumstància exigida en cada causa. Però

«Resum» del Tractat de la naturalesa humana [8 - 23]

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

això no és tot. Fem l’assaig amb qualssevol altres boles de la mateixa classe en una situació similar i comprovarem sempre que l’impuls d’una produeix moviment en l’altra. Aquí hi ha, llavors, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte semblant a l’efecte. Fora d’aquestes tres circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, no puc descobrir res en aquesta causa. La primera bola està en moviment i toca la segona; immediatament, la segona es posa en moviment, i quan intento l’experiment amb les mateixes boles o amb boles semblants, en circumstàncies iguals o semblants, comprovo que al moviment i al contacte d’una d’aquestes boles sempre els segueix el moviment de l’altra. Per més voltes que faci a aquest assumpte i per més que l’examini no puc descobrir res més.

Aquest és el cas quan la causa i l’efecte són, ambdós, presents als sentits. Vegem ara en què es basa la nostra inferència quan, de la presència de l’un, concloem que ha existit o existirà l’altre. Suposem que veig una bola que es mou en línia recta cap a una altra: concloc immediatament que xocaran i que la segona es posarà en moviment. Hi ha aquí una inferència de causa a efecte, i tots els nostres raonaments en la conducta de la vida són d’aquesta naturalesa. En això es basa tota la nostra creença en la història, i d’aquí deriva tota la filosofia, amb la sola excepció de la geometria i l’aritmètica. Si podem explicar aquesta inferència a partir del xoc de dues boles, serem capaços d’explicar aquesta operació de la ment en tots els altres casos.

[11] [La relació causa-efecte no és una relació d’idees perquè pensar el contrari no és impossible; per tant, no equival a una demostració]

Si un home, com Adam, hagués estat creat amb ple vigor de l’enteniment, però sense experiència, mai no seria capaç d’inferir el moviment de la segona bola del moviment i de l’impuls de la primera. No es tracta que alguna cosa que la raó vegi en la causa sigui el que ens fa inferir

[10] [El fonament de totes les nostres inferències causals és l’experiència passada]

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

l’efecte. Aquesta inferència, si fos possible, equivaldria a una demostració, ja que només es basa en la comparació de les idees. Però cap inferència de causa a efecte no equival a una demostració. Així doncs, hi ha aquesta prova evident: la ment sempre pot concebre que d’una causa es pot derivar qualsevol efecte i, també, que qualsevol fet pot ser causat per un altre. Tot el que concebem és possible, almenys en sentit metafísic, però sigui on sigui que té lloc una demostració, el contrari és impossible i implica contradicció. Per tant, no hi ha demostració per a la conjunció de causa i efecte. I aquest és un principi generalment admès pels filòsofs.

[12] [Aquesta relació es fonamenta en l’experiència d’haver observat nombroses vegades la successió entre la causa i l’efecte]

Per tant, per a Adam (si no hagués estat inspirat), hauria calgut que hagués tingut experiència de l’efecte que es va derivar de l’impuls d’aquestes dues boles. Hauria d’haver vist, en diversos casos, que, quan la primera bola picava l’altra, la segona adquiria sempre moviment. Si hagués vist prou casos d’aquesta classe, sempre que veiés la primera bola moure’s cap a l’altra conclouria, sense dubtar, que la segona adquireix moviment. El seu enteniment s’anticiparia als seus ulls i formaria una conclusió adequada a la seva experiència passada.

[13] [La inferència causal es fonamenta en l’experiència i suposa la uniformitat de la naturalesa]

D’això es desprèn, doncs, que tots els raonaments referents a la causa i a l’efecte es basen en l’experiència i que tots els raonaments trets de l’experiència es basen en la suposició que el curs de la natura continuarà sent uniformement el mateix. Concloem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produirien sempre efectes semblants. Potser val la pena considerar un moment el que ens determina a formular una conclusió de conseqüència tan infinita.

[14] [Però aquesta uniformitat és indemostrable (que el futur sigui d’acord amb el passat, ni tan sols en termes de probabilitat)]

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la natura ha de continuar sent uniformement el mateix i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. El que és possible mai no pot ser demostrat que sigui fals; és possible que el curs de la natura pugui canviar, ja que som capaços de concebre aquest canvi. I encara aniré més lluny: afirmo que Adam tampoc no podria provar, per un argument probable, que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables es fonamenten en la suposició que existeix aquesta conformitat entre el futur i el passat i, per consegüent, mai no poden provar­la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i, si hom intenta provar­la, no admetrà cap prova que no procedeixi de l’experiència. Però la nostra experiència en el passat no pot ser prova de res per al futur, a menys que sigui sota la suposició que hi ha entre tots dos una semblança. Per tant, aquest és un punt que no pot admetre cap prova en absolut, i nosaltres el donem per suposat sense cap prova.

Estem determinats només pel costum a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment és moguda immediatament per l’hàbit cap a l’efecte ordinari i s’anticipa als meus ulls en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, abstractament considerats i independentment de l’experiència, que em porti a formar aquesta conclusió: i fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts d’aquests efectes repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada. Les forces per les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Només en percebem les qualitats sensibles: Quina raó tenim per pensar que les mateixes forces estaran sempre unides a les mateixes qualitats sensibles?

No és, doncs, la raó, la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment a suposar, en tots els casos, que el futur està d’acord amb el passat. Per fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no serà capaç de fer­ho, en tota l’eternitat.

[15] [És el costum, i no pas la raó, el que ens inclina a pensar que el futur serà d’acord amb el passat]

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

[16] [L’hàbit de veure repetidament una relació causa-efecte ens porta a creure que, si es dona la causa, es donarà l’efecte]

Aquest és un descobriment molt curiós, però ens condueix a altres que són encara més curiosos. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment és portada immediatament per l’hàbit cap a l’efecte ordinari i s’avança als meus ulls en concebre la segona bola en moviment. Però això és tot? No faig res més que concebre el moviment de l’altra bola? No, certament. També crec que aquesta es mourà. Què és, doncs, aquesta creença? I en què difereix de la simple concepció d’una cosa? Heus aquí una qüestió nova no pensada pels filòsofs.

[17] [La creença distingeix entre la concepció a la qual assentim i la concepció a la qual no assentim]

Quan una demostració em convenç d’una proposició, no solament em fa concebre la proposició, sinó que també em fa comprendre que és impossible concebre una cosa contrària. Allò que és fals per demostració implica una contradicció, i el que implica una contradicció no es pot concebre. Però pel que fa a una qüestió de fet, per forta que sigui la prova que proporciona l’experiència, sempre puc concebre el contrari, encara que no sempre pugui creure­ho. La creença estableix, doncs, una certa diferència entre la concepció a la qual assentim i aquella a la qual no assentim.

[18] [La creença no afegeix cap nova idea al que observem]

Per explicar això, només hi ha dues hipòtesis. Es pot dir que la creença afegeix alguna idea nova a aquelles que podem concebre sense donar­los el nostre assentiment. Però aquesta hipòtesi és falsa. Quan simplement concebem un objecte, el concebem en totes les seves parts. El concebem tal com podria existir encara que no creguem que existeixi. La nostra creença en aquest objecte no descobrirà qualitats noves. Podem pintar tot l’objecte en la imaginació sense creure­hi. Podem, en certa manera, posar­nos­el davant dels ulls, amb tota circumstància de temps i lloc. Aquest és l’objecte vertader concebut tal com podria existir, i quan hi creiem, no podem fer res més.

En segon lloc, la ment té la facultat d’ajuntar totes les idees que no són contradictòries i, per tant, si la creença consistís en certa idea que afegíssim a la simple concepció, l’home tindria el poder, mitjançant l’addició d’aquesta idea a la concepció, de creure qualsevol cosa que fos capaç de concebre.

[19] [La creença només varia la manera de concebre un objecte (una diferència de sentiment que sorgeix del costum)]

Llavors, ja que la creença implica una concepció i és, no obstant això, alguna cosa més i ja que no afegeix cap idea nova a la concepció, es deriva que és una manera diferent de concebre un objecte; és alguna cosa que es pot distingir pel sentiment i que no depèn de la nostra voluntat, com passa amb totes les nostres idees. La meva ment passa, per hàbit, de l’objecte visible d’una bola que es mou cap a una altra a l’efecte ordinari del moviment en la segona bola. No solament concep aquest moviment, sinó que sent en la seva concepció alguna cosa diferent d’una simple fantasia de la imaginació. La presència d’aquest objecte visible i la conjunció constant d’aquest efecte particular fan la idea diferent pel sentiment d’aquelles idees vagues que arriben a la ment sense cap introducció. Aquesta conclusió sembla una mica sorprenent, però hi hem estat conduïts per una cadena de proposicions que no admet cap dubte. Per alleugerir la memòria del lector, les resumiré breument. Cap qüestió de fet no pot ser provada si no és per la seva causa o pel seu efecte. Només per la seva experiència coneixem que una cosa és la causa d’una altra. No podem donar cap raó per estendre al futur la nostra experiència del passat; però estem totalment determinats pel costum quan concebem que un efecte es deriva de la seva causa habitual. Però creiem, també, que aquest efecte se’n deriva tal com el concebem. Aquesta creença no afegeix cap idea i constitueix una diferència pel sentiment o feeling . Per tant, en totes les qüestions de fet, la creença només neix del costum i és una idea concebuda d’una manera particular.

[20] [No és possible descriure amb paraules aquest sentiment (creença)]

El nostre autor procedeix a explicar la manera o sentiment, que fa que la creença sigui diferent d’una concepció vaga. Sembla que s’adona que és impossible descriure amb paraules aquest sentiment, del qual cada un ha de ser conscient en el seu propi cor. De vegades l’anomena una concepció més forta, de vegades una concepció més viva o més vívida, o més forta o, també, una concepció més intensa. I, certament, sigui quin sigui el nom que puguem donar a aquest sentiment que constitueix la creença, el nostre autor considera evident que aquest sentiment té sobre la ment un efecte més potent que no pas la ficció i la pura concepció. Això ho prova per la seva influència sobre les passions i sobre la imaginació, les quals són mogudes per la veritat o per allò que es pren com a tal. La poesia, amb tot el seu art, mai no pot causar una passió com les de la vida real. Presenta una deficiència en la seva concepció original dels objectes, els quals mai no se senten de la mateixa manera que aquells que imposen la nostra creença i la nostra opinió.

El nostre autor presumeix d’haver provat prou que les idees a les quals assentim són diferents de les altres idees pel sentiment i que aquest sentiment és més ferm i més viu que la nostra concepció comuna i s’esforça, després, a explicar les causes d’aquest sentiment viu per analogia amb altres actes de la ment. El seu raonament sembla curiós; però seria difícil fer­lo intel·ligible per al lector, o almenys probable, sense una llarga digressió que excediria els límits que m’he imposat a mi mateix.

[21] [La creença és només un sentiment peculiar]

Igualment he omès molts arguments que l’autor addueix per provar que la creença només consisteix en un sentiment o feeling peculiar. Només n’anomenaré un: la nostra experiència passada no és sempre uniforme. De vegades, un efecte es deriva d’una causa; de vegades, és un altre: en aquest cas, sempre creiem que existirà el que és més comú. Veig una bola de billar que es mou cap a una altra. No puc distingir si es mou sobre el seu eix o si ha estat impulsada perquè llisqui sobre la superfície de la taula. Sé que en el primer cas la bola no s’aturarà després del xoc. En el segon, és possible que s’aturi. El primer és el més comú i, per tant, em disposo a tenir en compte aquest efecte. Però

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

també concebo l’altre efecte, i el concebo com a possible i com a connectat amb la causa. Si una concepció no fos diferent de l’altra pel sentiment o feeling, no hi hauria entre aquestes cap diferència.

[22] [Els mateixos raonaments que hem aplicat a les operacions de la matèria, els podem aplicar en relació amb aquest problema a les operacions de la ment]

En tot aquest raonament ens hem limitat a la relació de causa a efecte tal com es descobreix en els moviments i les operacions de la matèria. Però el mateix raonament s’estén a les operacions de la ment. Si es considera la influència de la voluntat en el moviment del nostre cos o en el govern del nostre pensament, es pot afirmar amb tota seguretat que mai no podríem predir l’efecte de la sola consideració de la causa, sense experiència. Fins i tot després de tenir experiència d’aquests efectes, és solament el costum, no pas la raó, el que ens determina a fer d’aquesta la regla dels nostres judicis futurs. Quan la causa és present, la ment, per hàbit, passa immediatament a la concepció de l’efecte ordinari i a la creença d’aquest. Aquesta creença és alguna cosa diferent de la concepció. No obstant això, no hi afegeix cap idea. Només fa que la sentim diferentment i la torna més forta i més viva.

[23] [Se suposa habitualment que hi ha una conjunció necessària entre la causa i l’efecte, però, d’aquesta idea, no en tenim cap impressió]

Després d’haver acabat amb aquest punt essencial referent a la naturalesa de la inferència de causa a efecte, el nostre autor torna enrere i examina la idea d’aquesta relació. Quan hem considerat el moviment comunicat d’una bola a una altra, no hi hem pogut descobrir res més que contigüitat, prioritat de la causa i conjunció constant. Però, a més d’aquestes circumstàncies, se suposa comunament que hi ha una connexió necessària entre la causa i l’efecte i que la causa té alguna cosa que anomenem un poder, o força o energia. La qüestió és aquesta: quina idea està lligada a aquests termes? Si totes les nostres idees i pensaments deriven de les nostres impressions, aquest

poder ha de descobrir­se o bé als nostres sentits o bé al nostre sentiment intern. Però tan poc poder es descobreix als nostres sentits en les operacions de la matèria que els cartesians no han tingut escrúpols a afirmar que la matèria està totalment desproveïda d’energia i que totes les seves operacions són fetes només per l’energia de l’Ésser suprem. Però la qüestió torna a sorgir novament: Quina idea tenim de l’energia o del poder, fins i tot en l’Ésser suprem? Tota la nostra idea d’una deïtat (d’acord amb aquells que neguen les idees innates) no és més que una composició d’aquelles idees que adquirim reflexionant sobre les operacions de les nostres pròpies ments. Ara bé, les nostres pròpies ments no ens subministren més noció d’energia que la que ens subministra la matèria. Si considerem la nostra voluntat o volició a priori fent abstracció de l’experiència, mai no serem capaços d’inferir­ne cap efecte. I si recorrem a l’ajuda de l’experiència, aquesta ens mostra només objectes contigus, successius i constantment units. En resum, doncs, o bé no tenim en absolut la idea de la força i de l’energia, i aquestes paraules no tenen cap mena de significació, o bé no poden significar cap altra cosa que aquella determinació del pensament, adquirida per l’hàbit, a passar de la causa al seu efecte ordinari. Però qui vulgui entendre a fons això haurà de consultar l’autor. En tinc prou si aconsegueixo que la gent il·lustrada capti que hi ha certa dificultat en aquesta qüestió i que qui pretengui resoldre­la haurà de dir­nos alguna cosa molt nova i extraordinària, alguna cosa tan nova com la mateixa dificultat.

La concepció de la realitat (I): l’anàlisi dels conceptes de la metafísica escolàstica

Un cop vista l’anàlisi de la relació causa­efecte, ens ocuparem ara de la que David Hume fa dels conceptes de la metafísica. En el «Resum» del Tractat de la naturalesa humana només els comenta molt succintament; per tant, haurem de recordar el sentit d’aquests conceptes i descriure més en profunditat la crítica que en fa.

En general, és una crítica al concepte de substància amb el qual es designa de manera genèrica el que és real. Aquest concepte, però, adquireix una significació diferent en Aristòtil (i l’escolàstica) i en la

filosofia racionalista de Descartes. Vegem la primera a continuació i la segona en l’apartat següent.

El concepte de substància en Aristòtil i l’escolàstica té dos sentits diferents:

El primer, el de la substància com a substrat que roman inalterable a través dels canvis accidentals en l’individu singular. Es concep com el suport sobre el qual resideixen les qualitats de l’objecte.

El segon, el de la substància com a essència que és «allò que fa que una cosa sigui el que és i no sigui una altra cosa». Designa el conjunt de trets propis i específics d’una classe d’éssers que comparteixen un mateix gènere i espècie; per tant, és universal.

El nominalisme de Guillem d’Occam al segle xiv i, posteriorment, Locke ja havien iniciat una reflexió crítica del concepte de substància. Hume continua aquesta anàlisi i, com Locke, però amb més radicalitat, aplica el principi de la còpia: no tenim cap impressió ni de la substància com a substrat o suport sobre el qual resideixen les qualitats dels objectes ni com a essència comuna a tota una classe d’éssers.

La idea de substància és una idea complexa formada per la imaginació a través de les lleis d’associació d’idees. No és més que un nom (nominalisme) que designa una col·lecció d’idees simples unides per la imaginació, una pràctica fórmula d’economia mental.

A partir de l’experiència, no podem afirmar que la substància sigui també una cosa real que existeixi fora del pensament; per tant, haurem de concloure que, si existeix, és incognoscible i indemostrable (escepticisme metafísic).

La concepció de la realitat (II): l’anàlisi dels conceptes de la metafísica cartesiana

En Descartes tenim les tres substàncies que conformen l’àmbit del que és real: la substància infinita (Déu), la substància extensa (món material) i la substància pensant (ànima o jo). Respecte de totes tres, Hume defensarà també l’escepticisme metafísic en declarar­les indemostrables i incognoscibles.

La demostració de l’ànima com a substància pensant (o espiritual) en Descartes s’havia fet a partir d’una intuïció: «Penso, aleshores existeixo». A continuació, s’havia preguntat què era i havia res­

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

post: «Soc un ésser l’essència del qual consisteix a pensar»; és a dir, soc una substància pensant.

Hume considera que a partir d’aquesta intuïció només podem concloure que «existim», però no que el jo sigui una substància ni que el pensament sigui la seva essència. El raonament és el mateix que havíem aplicat a l’anàlisi dels dos sentits del concepte de substància aristotèlic. No tenim cap impressió de l’ànima com a substrat sobre el qual resideixin els pensaments, ni del pensament com a essència.

A partir de l’experiència, només tenim evidència d’una successió de percepcions que fluctuen i canvien contínuament en la nostra ment. Gràcies a la memòria i la imaginació, podem conservar i unir aquestes percepcions per construir la nostra identitat. Per tant, segons Hume, no podem afirmar que l’ànima sigui una substància, ni que sigui simple, ni que sigui immortal (si fem cas dels arguments físics, constatarem l’evolució en paral·lel del cos —creixement, plenitud, decadència i mort— i de l’ànima).

La demostració del món com a substància extensa (o material) en Descartes i en Locke s’havia fet a través de la relació causa-efecte. Ja vam descriure en l’apartat de Descartes com aquest demostrava a partir de la cerca de l’origen de les idees adventícies i basant­se en la veracitat divina. En Locke, s’havia fet a través del coneixement sensitiu, que, encara que era el menys segur de tots, arribava a la conclusió que les nostres sensacions (efecte) tenien la seva causa en les coses que formen part del món material (causa).

Segons Hume, en els dos casos la relació causa-efecte sobrepassa els límits dins dels quals aquesta es pot aplicar. Tenim la impressió de l’efecte (les idees adventícies o les sensacions), però no tenim la impressió d’allò que en pugui ser la causa. Com que la relació causa­efecte només es pot aplicar entre impressions, en aquest cas s’ha aplicat incorrectament. Per tant, hem de concloure que no podem demostrar l’existència d’una substància material o la d’un món extern al de la nostra pròpia consciència. No podem conèixer més que allò que se’ns mostra a través dels sentits, el fenomen. Aquesta posició gnoseològica respecte als límits del coneixement humà s’anomena fenomenisme.

Finalment, tenim la substància infinita (Déu). Descartes l’havia demostrat en les Meditacions metafísiques, com ja vam explicar ante­

riorment, a través de l’argument ontològic. Hume considera que aquesta demostració té un caràcter circular perquè es realitza fent ús d’una raó que, per la hipòtesi del geni maligne, havia estat posada en dubte. Així, per eliminar aquesta hipòtesi, Descartes necessita demostrar que Déu existeix, però no pot demostrar que Déu existeix si no elimina abans aquesta hipòtesi hiperbòlica que posava en dubte la fiabilitat de tots els raonaments que poguéssim fer.

Descartes, Locke o l’escolàstica havien també elaborat demostracions de l’existència de Déu a partir de la relació causa-efecte. L’efecte era la idea innata d’un ésser summament perfecte en la meva ment; la meva pròpia existència; la regularitat, l’ordre o la perfecció del món, respectivament. Però, de nou, es violen els límits en els quals es pot aplicar la relació causa­efecte, ja que, si bé tenim impressió de l’efecte, no en tenim del que hauria de ser­ne la causa (Déu). Per tant, l’existència de Déu és indemostrable. Hume, pel que fa a aquesta qüestió, defensa l’agnosticisme.

«Resum» del Tractat de la naturalesa humana [24 - 28]

[24] [El mateix argument podem aplicar respecte a l’existència dels objectes externs a partir de les percepcions que tenim en la ment]

Per tot el que s’ha dit, el lector advertirà fàcilment que la filosofia que conté aquest llibre és molt escèptica i tendeix a oferir­nos una noció de les imperfeccions i dels límits estrets de l’enteniment humà. Gairebé tot el raonament està reduït aquí a l’experiència, i la creença que acompanya l’experiència és explicada només com un sentiment peculiar o una concepció viva produïda per l’hàbit. Però això no és tot: quan creiem en una cosa d’existència externa o suposem que un objecte existeix un moment després de no ser ja percebut, aquesta creença només és un sentiment de la mateixa espècie. El nostre autor insisteix en altres tòpics escèptics i, en resum, conclou que assentim a les nostres facultats i que fem servir la nostra raó només perquè no podem impedir­ho. La filosofia faria de tots nosaltres uns autèntics pirrònics si la naturalesa no fos massa forta per impedir­ho.

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

[25] [L’ànima no és més que una successió de percepcions diferents (no és cap substància). No tenim cap idea de substància material ni espiritual]

Acabaré amb la lògica d’aquest autor comentant dues posicions que semblen ser peculiars d’ell, com ho són, també, moltes de les seves opinions. Afirma que l’ànima, en la mesura que podem concebre­la, no és sinó un sistema o sèrie de percepcions diferents com les de fred i calor, amor i odi, pensaments i sensacions, totes unides en conjunt, però sense una simplicitat o identitat perfectes. Descartes sostenia que el pensament era l’essència de la ment, no aquest o aquell altre pensament, sinó el pensament en general. Això sembla absolutament inintel·ligible, ja que tot el que existeix és particular. I, per tant, han de ser les nostres diferents percepcions particulars les que componguin la ment. Dic compondre la ment i no pas pertànyer a la ment. La ment no és una substància en què estiguin inherents les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la cartesiana segons la qual el pensament, o percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim cap idea de substància de cap tipus, ja que només tenim idea del que deriva d’alguna impressió, i no tenim impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res llevat de les qualitats i de les percepcions particulars. De la mateixa manera que la nostra idea d’un cos, un préssec per exemple, és només la idea de certes qualitats particulars, gust, color, figura, mida, consistència…, així la nostra idea d’una ment és només la idea de les percepcions particulars, sense la noció de cap cosa a la qual anomenem substància, sigui simple o composta.

[26] [Es nega la infinita divisibilitat de l’extensió]

El segon principi que vull comentar es relaciona amb la geometria. Després de negar la infinita divisibilitat de l’extensió, el nostre autor es veu obligat a refutar els arguments matemàtics que han estat adduïts en favor seu i que són els únics que tenen un pes. Objecta que la geometria sigui una ciència prou exacta per admetre conclusions tan subtils com les referides a la divisibilitat infinita. Els seus arguments poden ser exposats així: tota la geometria es basa en les nocions d’igualtat i desigualtat i, per tant, segons que tinguem o no una regla exacta per jutjar aquesta

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

relació, la ciència admetrà o no una gran exactitud. Ara bé, hi ha una regla exacta de la igualtat, si suposem que la quantitat és composta de punts indivisibles. Dues línies són iguals quan el nombre de punts que les componen són iguals en totes dues i quan cada punt d’una correspon a un punt de l’altra. Però, encara que aquesta regla sigui exacta, no serveix de res, ja que mai no podem calcular el nombre de punts d’una línia. Es basa, a més, en la suposició d’una divisibilitat finita i, per tant, mai no pot proporcionar cap conclusió contra aquesta. Si rebutgem aquesta regla de la igualtat, no en disposem de cap altra que pretengui ser exacta. Trobo que n’hi ha dues que es fan servir comunament. Es diu que dues línies de més d’una iarda, per exemple, són iguals quan contenen un nombre igual de vegades una quantitat inferior, per exemple, una polzada. Però això és girar dins d’un cercle, ja que la quantitat que anomenem una polzada en una de les línies se suposa que és igual a la que anomenem una polzada en l’altra, i subsisteix, llavors, la qüestió de saber quina és la regla segons la qual procedim quan les jutgem iguals o, en altres paraules, què volem dir quan diem que són iguals. Si prenem quantitats encara més petites, continuarem fins a l’infinit. No hi ha, doncs, una regla per jutjar la igualtat. La major part dels filòsofs, quan se’ls pregunta què entenen per igualtat, responen que la paraula no admet definició i que n’hi ha prou de col·locar davant nostre dos cossos iguals, per exemple, dos diàmetres d’un cercle, per fer­nos comprendre aquest terme. Ara bé, això és prendre l’aparença general dels objectes com a regla d’aquesta proporció i convertir la nostra imaginació i els nostres sentits en jutges últims d’aquesta. Però una regla com aquesta no admet cap exactitud i mai no pot proporcionar cap conclusió contrària a la imaginació i als sentits. Que aquesta qüestió sigui justa o no, ho ha de jutjar la gent il·lustrada. Seria desitjable, certament, que es descobrís algun expedient per reconciliar la filosofia i el sentit comú, els quals, pel que fa a la qüestió de la divisibilitat infinita, han lliurat entre si cruels guerres.

Cal que oferim ara alguna idea del segon volum d’aquesta obra, que tracta de les passions. És més fàcil de comprendre que el primer, encara que conté opinions que no són menys noves i extraordinàries. L’autor comença amb l’orgull i la humilitat. Observa que els objectes que

[27] [El segon volum del Tractat s’ocupa de les passions]

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

exciten aquestes passions són molt nombrosos i en aparença molt diferents entre si. L’orgull o l’autoestima pot sorgir de les qualitats de la ment, com el talent, el bon sentit, el saber, el coratge, la integritat; o de les qualitats del cos, com la bellesa, la força, l’agilitat, les bones maneres, la destresa en la dansa, en l’equitació o en l’esgrima; o dels avantatges exteriors, com el país, la família, els fills, les relacions, la riquesa, la casa, els jardins, els cavalls, els gossos, els vestits. Després es dedica a descobrir quina és la circumstància comuna en què tots aquests objectes coincideixen i que és la causa que actuïn sobre les passions. La seva teoria s’estén igualment a l’amor i a l’odi i a altres afeccions. Com que aquestes qüestions, malgrat que són curioses, no podrien resultar intel·ligibles sense un llarg discurs, també les ometrem aquí.

[28] [Aplica els mateixos raonaments de la relació causal a les accions de la voluntat i les seves motivacions per reflexionar sobre el lliure albir]

Potser el lector prefereix ser informat del que el nostre autor diu sobre el lliure albir. Ha enunciat la fonamentació de la seva doctrina en tractar de la causa i l’efecte, com he exposat més amunt. «És universalment reconegut que les operacions dels cossos exteriors són necessàries i que en la comunicació dels seus moviments, en la seva atracció i la seva mútua cohesió no hi ha ni el més petit rastre d’indiferència o llibertat. Per tant, tot el que es comporta, pel que fa a aquest aspecte, com la matèria ha de ser reconegut com a necessari. Per saber si aquest és el cas amb les accions de la ment, podem examinar la matèria i considerar en què es basa la idea que hi ha necessitat en les seves operacions i per què concloem que un cos o una acció és la causa infal·lible d’un altre cos o d’una altra acció.»

«Ja s’ha observat que no hi ha cap cas en què la connexió última d’algun objecte pugui ser descoberta pels nostres sentits o per la nostra raó i que mai no podem penetrar prou en l’essència i en la construcció dels cossos per percebre el principi en el qual es basa la seva influència mútua. Només estem familiaritzats amb la seva unió constant, de la qual sorgeix la necessitat que determina la ment a passar d’un objecte al seu acompanyant ordinari i a inferir l’existència de l’un de l’existència de l’altre. Heus aquí, doncs, dos punts que considerarem com a essencials en

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

la necessitat: la unió constant i la inferència de la ment, i arreu on els descobrim, hi haurem de reconèixer una necessitat.» Ara bé, no hi ha res més evident que la unió de certes accions amb certs motius. Si totes les accions no estan constantment unides amb els seus motius propis, aquesta incertesa no és pas més gran que la que es pot observar cada dia en les accions de la matèria, on, per raó de la barreja i de la incertesa de les causes, l’efecte és sovint variable i incert. Trenta grams d’opi mataran qualsevol home que no hi estigui acostumat, mentre que trenta grams de ruibarbre no sempre el purgaran. De la mateixa manera, la por vers la mort sempre farà que un home s’aparti del seu camí vint passos, mentre que no sempre li farà cometre una mala acció.

I així com sovint hi ha una conjunció constant de les accions de la voluntat amb els seus motius, la inferència de les unes a les altres és sovint tan certa com qualsevol raonament referent als cossos, i sempre hi ha un inferència proporcional a la constància de la conjunció. En això es basa la nostra creença en els testimonis, la nostra confiança en la història i, fins i tot, tota mena d’evidència moral i gairebé la totalitat de la conducta en la vida.

El nostre autor pretén que aquest raonament posi tota aquesta controvèrsia sota una nova llum, en proporcionar una definició nova de la necessitat. En efecte, els advocats més zelosos del lliure albir hauran de reconèixer aquesta unió i aquesta inferència pel que fa a les accions humanes; només negaran que tota la necessitat es redueixi a això. Però, llavors, hauran de mostrar que tenim una idea d’alguna cosa diferent en les accions de la matèria, cosa que resulta impossible d’acord amb el raonament precedent.

Hume ens convida a pensar

Acabem de veure la filosofia de Hume a partir del «Resum» del Tractat de la naturalesa humana. En quina mesura continuen tenint vigència els problemes plantejats per aquest filòsof?

A continuació, formulem algunes preguntes ordenades d’acord amb l’exposició de les diferents disciplines filosòfiques que hem fet abans.

Teoria del coneixement

Tot el nostre coneixement té el seu origen en l’experiència o existeixen les idees innates? Si les idees innates existissin, no les hauríem de tenir tots els éssers humans? D’on provenen les idees? Què és una idea? Les nostres percepcions són simplement l’empremta que les coses deixen en la nostra ment a través dels sentits? En aquest procés, el subjecte és totalment passiu?

Quines operacions de la ment poden produir idees complexes a partir d’idees simples? La ment és lliure o el seu funcionament està regit per lleis com la resta de la naturalesa? Com podem distingir quan una idea té realitat o validesa o és només una ficció de la nostra ment? En quina mesura les nostres idees són un reflex del que són les coses? Podem tenir un coneixement universal i necessari a partir de l’experiència?

Quin valor té la relació causa­efecte? Es produeix realment entre les coses (sentit ontològic)? És només una manera de com nosaltres coneixem els fets (sentit gnoseològic)? Podem estar segurs que el futur seguirà sent conforme al passat? És la naturalesa regular i uniforme? Els fets de l’Univers segueixen un determinat ordre? L’ordre està en el món o en la ment del que l’observa? Existeix l’atzar? Necessitem certeses per viure o n’hi ha prou amb una simple creença? Quan, aquestes creences, són raonables? En què han d’estar basades per tenir valor i ser útils?

Metafísica

Per què percebem objectes i no qualitats sensibles aïllades? Hi ha alguna cosa que romangui en els objectes individuals quan aquests se sotmeten a canvis? Tots els objectes d’una mateixa classe tenen en comú una mateixa essència? Las classes existeixen en la realitat o són un invent convencional dels éssers humans? Com es determina quins són els trets constitutius d’una determinada essència? Podem demostrar que existeixen les essències? El jo o la ment és una substància? És simple? És immortal? Per què sabem que nosaltres som qui som? Com es construeix la identitat personal? Sense memòria és possible mantenir la nostra identitat? Som només un torrent de percepcions canviants? Podem demostrar que existeix un món extramental? Podem demostrar l’existència

exemple relació causa i efecte

d’alguna cosa diferent o més enllà de les nostres percepcions? Podem demostrar que existeix Déu? Podem demostrar que no existeix?

Prova PAU resolta

Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment es mou immediatament per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte i d’una manera independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes repetits d’aquest tipus, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada. Els poders mitjançant els quals operen els cossos són totalment desconeguts. Nosaltres en percebem només les qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que els mateixos poders hagin d’estar sempre connectats amb les mateixes qualitats sensibles?

Així doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no el podria dur mai a terme.

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

És un text de teoria del coneixement en el qual s’investiga com es forma la relació causa­efecte. L’hàbit d’observar repetides vegades que després d’una determinada causa segueix un mateix efecte inclina la nos­

David Hume. Resum del Tractat de la naturalesa humana1

tra ment a creure que el seguirà produint en el futur. Com que només podem percebre les qualitats sensibles dels cossos, i no pas els poders pels quals operen, creiem això pel costum, ja que la raó no pot demostrar que existeixi una connexió necessària entre la causa i l’efecte.

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1 punt]

a) «qualitats sensibles»

b) «la raó»

a) «qualitats sensibles»: són les propietats dels cossos que podem percebre a través dels sentits, és a dir, de les quals podem tenir una impressió.

b) «la raó»: és la facultat superior de l’ésser humà que ens permet pensar, relacionar unes idees amb les altres.

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no el podria dur mai a terme». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de David Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

La raó no podria dur mai a terme aquest pas perquè, com explicarem més endavant en detall, aquest coneixement no es tracta d’una relació d’idees ni podem tampoc justificar­lo basant­nos només en l’experiència.

Hume s’ocupa d’aquesta qüestió perquè tot el nostre possible coneixement sobre fets futurs es basa en la relació causa­efecte. De la mateixa manera, les explicacions causals s’havien considerat amb un valor demostratiu des d’Aristòtil. La seva teoria de les quatre causes era considerada la millor manera de conèixer la constitució de l’ésser i de poder explicar­ne els canvis. L’escolàstica, Descartes i Locke ha­

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

vien demostrat alguns dels objectes de la metafísica a través d’argumentacions causals. El mateix Hume afirma que totes les qüestions de fet, que són les que ens permeten tenir un coneixement del món, tenen el seu fonament en la relació causa­efecte. Però quin valor té aquesta relació? Té un valor demostratiu? Podem afirmar amb total seguretat que el futur serà conforme al passat?

Tindria un valor demostratiu si fos una relació d’idees, però no és aquest el cas, cosa que queda clara quan Hume afirma que «No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte i d’una manera independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant».

En una relació d’idees la veritat s’estableix amb independència de l’experiència, s’analitzen i es comparen les idees que formen part de l’enunciat per determinar quina és la relació que existeix entre aquestes basant­nos exclusivament en el principi de no­contradicció. Però no és impossible lògicament concebre que es pugui donar causa i que no es doni l’efecte. Per tant, no podem dir que entre la causa i l’efecte hi hagi una relació necessària, és a dir, que aquesta relació tingui un valor demostratiu. Si no és una relació d’idees, haurà de ser una qüestió de fet basada en l’experiència. Per analitzar el valor o realitat de qualsevol idea d’aquest tipus, Hume utilitza el principi de la còpia. Segons aquest principi, tota idea ha d’aparèixer com a còpia d’una impressió. Si la idea que volem analitzar és complexa, l’haurem de descompondre en les idees simples que la formen i comprovar que tenim impressió de cada una d’aquestes. La relació causa­efecte és una idea complexa formada per la idea de la causa, la idea de l’efecte i la idea d’una connexió necessària que les uneix. Molt sovint, aquesta connexió necessària s’entén com un poder o una força que ja és present en la causa i que és transmès a l’efecte. Si apliquem el principi de la còpia, constatem que tenim impressió tant de la causa com de l’efecte, però no de cap poder, força o connexió necessària. Segons Hume, dels cossos només coneixem les seves qualitats sensibles, i no tenim impressió de cap poder o força; per tant, si aquesta existeix, és indemostrable i incognoscible. No obstant això, quan moltes vegades hem observat una determinada causa i, a continuació, hem observat un mateix efecte, la ment tendeix a creure que el que ha estat d’una manera en el passat seguirà sent igual en el futur. Aquesta creença no és cap idea nova que obser­

vem, sinó que és un sentiment que neix del costum, de l’hàbit d’haver observat repetidament aquest mateix ordre en els fets. Però com és possible si ni la raó ni l’experiència, com hem vist, no ens aporten cap prova en aquest sentit?

És la imaginació que, a partir d’observar repetidament la contigüitat espai­temporal entre els dos fets, tendeix a unir en el pensament les seves idees respectives en una relació de causa­efecte. Per tant, no podem dir que aquesta relació existeixi realment entre els cossos (valor ontològic), ni podem afirmar amb total seguretat (valor demostratiu) que a una causa la seguirà l’efecte corresponent ni que sempre el futur serà conforme al passat. Per afirmar això últim, hauríem de suposar la uniformitat de la naturalesa, cosa que també és indemostrable.

Quant al fet que el futur serà conforme al passat, el màxim que podem tenir és una creença raonable basada en l’experiència passada i fonamentada en una relació causa­efecte feta entre impressions. No és cap certesa, però, per a Hume, per viure ja n’hi ha prou.

Exercici 2. Compareu la concepció de Hume del paper dels sentits en el coneixement amb una altra concepció del paper dels sentits en el coneixement que es pugui trobar en la història del pensament occidental. [2 punts]

Farem la comparació amb el racionalisme (de Plató i de Descartes).

La primera i radical diferència entre Hume i el racionalisme és que el racionalisme desconfia de la informació que em proporcionen els sentits i la menysprea pel fet de constatar que aquests molt sovint ens enganyen i, en canvi, per a Hume, tot el nostre coneixement té el seu origen en la informació que ens proporcionen les dades dels sentits i només és vàlid quan procedeix d’aquests. Això no equival a afirmar que la raó no tingui cap paper en el coneixement. Evidentment, només el judici crític de la raó pot avaluar la validesa i la fiabilitat de les dades dels sentits.

Per a Hume, tot el nostre coneixement es redueix a percepcions que poden ser de dos tipus: les impressions (que apareixen primer, són més vives i conegudes a través dels sentits) i les idees (que apareixen des­

prés com una còpia debilitada de les impressions en el pensament i gràcies a la capacitat de la memòria de poder transformar les unes en les altres). La validesa de qualsevol idea està determinada pel fet d’aparèixer com una còpia d’una impressió (principi de la còpia). En l’elaboració del coneixement, quan formem idees complexes combinant diferents idees simples, podem aplicar igualment aquest principi de la còpia per garantir la validesa de les nostres idees complexes descomponent­les en les idees simples que les formen i comprovant que de cada una d’aquestes tenim la impressió corresponent.

El racionalisme afirma que podem arribar a conèixer la realitat prescindint de la informació que ens proporcionen els sentits i fent ús exclusiu de la raó. Per aconseguir­ho, parteix d’un pressupòsit que l’empirisme negarà: l’existència de les idees innates, que són reminiscents en Plató i posades per Déu en la raó en Descartes.

Per a Hume, també és possible tenir un coneixement a partir de l’ús exclusiu de la raó. És el que anomena les relacions d’idees. Però aquest tipus de coneixement no amplia la nostra informació del món perquè s’ocupa d’entitats abstractes inventades per l’ésser humà.

L’únic tipus de coneixement que pot ampliar el nostre saber del que passa al món és el que està basat en l’experiència, que ell anomena les qüestions de fet. Les qüestions de fet es fonamenten en la relació causa­efecte, de la qual, en la pregunta anterior, hem descrit la naturalesa i l’abast. Si bé és cert que és un coneixement limitat, té un cert grau de certesa basat en l’experiència i el funcionament adequat del nostre enteniment. A més, sempre el podem anar millorant a partir de noves experiències o coneixements.

Exercici 3. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «L’experiència ens demostra que la naturalesa és regular i que en el futur es comportarà igual que ho ha fet en el passat». Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

No estic d’acord amb aquesta afirmació perquè, segons el tòpic, això és el que faria que moltes roses creguessin que «els jardiners són immortals».

En les respostes del text, hem vist les raons que aporta Hume en contra d’aquesta idea. Ara intentarem ampliar­les o afegir­ne de noves. A partir de l’experiència, només podríem admetre que «la naturalesa és regular i que en el futur es comportarà igual que ho ha fet en el passat» si féssim una generalització basada en el principi d’inducció. Aquest principi estableix que si hem observat un determinat fet en un molt alt nombre de casos, en diverses circumstàncies i sense que aparegui cap cas en contra, podem afirmar que aquest fet succeeix sempre. Passaríem així d’un nombre finit d’enunciats singulars derivats de l’observació de la realitat a un enunciat universal que ens permetria afirmar que en el futur seguirà sent de la mateixa manera.

Però aquest raonament és clarament fal·laç. Si apel·lem a la lògica, res no impedeix que les premisses siguin certes (el conjunt d’observacions realitzades) i la conclusió (l’enunciat universal) sigui falsa (com Hume ja apuntava). Hi ha qui pretén salvar el valor de la inducció formulant­la en termes de probabilitat, però això és, de nou, inconsistent. Podríem calcular aquesta probabilitat dividint els casos observats pels casos possibles, però, com que aquests són infinits, la probabilitat seria zero. Una altra possibilitat seria dividir els casos a favor pels casos observats quan ambdós són finits, però ens trobem amb una argumentació circular, perquè res no ens garanteix que la probabilitat que hem establert en aquest moment es mantingui quan continuem fent noves observacions. De fet, només podríem assegurar que es mantindrà si suposem que la naturalesa és regular (que és justament el que preteníem demostrar). Per tot això, podem concloure que el principi d’inducció queda descartat com a justificació.

Un altre argument que no tenim cap prova que la naturalesa sigui regular és que els fets que es repeteixen sempre estan referits a l’observació en un període de temps. Si ampliem aquest període, el que observem habitualment és que com més alt és el període més difícilment es manté la regularitat: «Cap bé ni cap mal no duren cent anys».

Suposar que la naturalesa és uniforme o regular ha servit com a principi i guia en la recerca científica per establir les lleis i les teories sobre el funcionament del món natural i social des de l’inici de la ciència. Però també és cert que molts científics actuals estan

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

treballant a partir de considerar que aquesta regularitat no existeix (teoria del caos) i obtenen resultats positius: són capaços d’explicar fets fins ara inexplicats i en alguns àmbits proporcionen previsions molt més precises. Per tant, podem dir que la regularitat de la naturalesa és un supòsit indemostrable a partir de l’experiència (és un supòsit de caràcter metafísic), però, tot i així, ha resultat útil fins ara per a la ciència.

Glossari

Ànima: Idea de la qual no tenim cap impressió com a substància sobre la qual resideixen els pensaments. Tampoc no tenim impressió del pensament com a essència. Si observem la nostra experiència, no trobarem en la ment més que una successió de percepcions que varien contínuament, un conjunt inconnex d’impressions i idees. Per tant, no es pot demostrar que l’ànima sigui substància ni que sigui simple. Tampoc no és probable que sigui immortal (perquè l’evolució que al llarg de la vida segueix l’ànima és paral·lela a la del cos).

Contingent: Veritat que és així però podria ser d’una altra manera.

Creença: Tipus de coneixement probable basat en l’experiència d’observar una repetició de fets en el passat i que és resultat de l’hàbit i el costum.

Déu: Idea de la qual no tenim cap impressió. És per això que les demostracions de l’existència de Déu que s’han fet a partir d’inferències causals són incorrectes. No es pot demostrar que Déu existeix, però tampoc no es pot demostrar que no existeixi (agnosticisme).

A més, si existís, ens seria del tot incognoscible.

Essència: Idea complexa formada per la imaginació basada en l’hàbit d’observar les semblances entre els diferents objectes. És un simple recurs d’economia de pensament que ens permet designar un conjunt d’objectes individuals que tenen unes qualitats en comú mitjançant un únic nom.

Fenomenisme: Posició filosòfica sobre els límits del coneixement humà que afirma que aquest coneixement no pot anar més enllà de les percepcions que apareixen en la ment. Allò que se’ns mostra en l’experiència (fenomen) conforma el límit del que és evident i ens és impossible establir quin n’és l’origen últim o la possible causa (escepticisme).

Idea: Percepció menys intensa. Les idees són les dades mediates de l’experiència ja que tenen l’origen i la causa en les impressions, de les quals són una còpia debilitada en el pensament. Totes les idees procedeixen mediatament o immediatament de les impressions. D’aquesta afirmació no tan sols es deriva la negació de les idees innates, sinó també el principi de la còpia que permet establir la realitat o validesa de les idees.

Imaginació: Facultat que ens permet combinar unes idees simples amb unes altres per formar les idees complexes. Malgrat que té la llibertat d’unir les unes amb les altres voluntàriament al seu gust i que, de vegades, aquestes unions es produeixen enterament a l’atzar, la ment humana sembla que està regida per unes lleis de caràcter universal (lleis d’associació d’idees) que segueixen el model de la ciència newtoniana aplicat a la ment humana.

Impressió: Percepció més intensa o «viva». Les impressions es corresponen amb el coneixement a través dels sentits. Són les dades immediates de l’experiència externa (les impressions de sensació o sensacions) o interna (les impressions de reflexió que són les emocions i les passions). Per tant, apareixen primer i són la causa de les idees que posseeix la ment.

Inferència causal o principi de causalitat: Forma d’associació d’idees basada en l’experiència passada. Són l’hàbit i el costum de veure repetidament dos fets succeir­se en el mateix ordre espaciotemporal els que ens porten a creure que l’un és la causa de l’altre, però d’això no en tenim proves. Per tant, el coneixement que ens proporciona no és una certesa, no té valor demostratiu, sinó que és una mera creença. No obstant això, és important, ja que s’hi fonamenten totes les qüestions de fet (que són les que ens proporcionen coneixement del món) i és la base de totes les nostres hipòtesis sobre allò que pot passar en el futur (capacitat de poder preveure fets). En la filosofia anterior s’entenia com una connexió necessària entre la causa i l’efecte, de manera que, sempre que es produís la mateixa causa, s’hauria de repetir el mateix efecte. Per tant, se li atorgava un valor demostratiu que proporcionava certesa.

Lleis d’associació d’idees: Principis universals que regeixen la combinació natural de les idees basats en el fet que existeixen unes qualitats associatives que són com una «força suau» que fa que unes idees tendeixin a ser unides de forma regular amb unes altres en la imaginació. Les qualitats associatives són tres: la semblança, la contigüitat en l’espai o en el temps i la relació causa­efecte. Aquestes qualitats associatives no s’han de concebre com una connexió inseparable.

Memòria: Facultat que ens permet transformar les impressions en idees i, també, retenir­ les i conservar­ les per poder tornar a reproduir­ les encara que ja no estiguin presents. La memòria

conserva aquesta còpia debilitada i manté l’ordre i l’estructura en què apareixien les impressions originals.

Món material: Idea de la qual no tenim cap impressió; per tant, l’existència d’un món material és indemostrable. No podem deduir l’existència del món material a partir de les nostres sensacions (efecte) perquè no tenim cap impressió del que se suposa que és la seva causa: les coses. No podem conèixer més enllà de la realitat de les nostres pròpies percepcions.

Principi de la còpia: Criteri de veritat segons el qual, si volem determinar la validesa o realitat de qualsevol idea que posseeixi la nostra ment, hem de buscar la impressió de la qual procedeix. Si podem trobar­la, serà real (vertadera); si no, serà una ficció (falsa). Si es tracta d’una idea complexa, aquesta ha de ser resolta mitjançant descomposició en una sèrie d’idees simples cada una de les quals ha d’aparèixer com a còpia d’una impressió.

Qüestió de fet: Tipus de coneixement que només puc saber si és cert o no a través de l’experiència. Pensar el contrari no és impossible, per la qual cosa és un tipus de veritat contingent. D’aquest tipus de veritats basades en l’experiència, només en podem tenir una creença (mai una certesa total) basada en l’hàbit i el costum. Encara que no puguin ser universals ni necessàries, sí que tenen un avantatge: amplien el nostre coneixement en descriure’ns què passa al món.

Relació d’idees: Tipus de coneixement establert per una «mera operació del pensament», és a dir, sense necessitat de recórrer a l’experiència. N’hi ha prou amb l’ús exclusiu de la raó i la utilització del principi de no contradicció per poder comprendre si és certa o no la relació entre les idees que s’expressen. Com que pensar el contrari és lògicament impossible, són veritats universals i necessàries que ens proporcionen una certesa absoluta. No obstant això, no amplien el nostre coneixement, ja que fan referència a entitats de caràcter ideal que no existeixen en la natura.

Substància: Idea complexa formada per la imaginació mitjançant les lleis d’associació d’idees. És simplement un nom (nominalisme), una fórmula d’economia mental. No podem afirmar que designi alguna cosa real que existeixi també fora del pensament ja que no en tenim cap impressió. Per tant, si existeix, és incognoscible i indemostrable.

Glossari. David Hume (1711-1776)

Esquema. David Hume (1711-1776)

EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT (TEORIA DEL CONEIXEMENT)

Origen i constitució

Quin és l’origen de les nostres idees?

Impressions

Com podem conèixer?

Percepcions

Es diferencien en:

1. L’ordre

Causa

Origen: l’experiència

Externa Impressions de sensació

Interna

Memòria (Transforma les impressions en idees) (Permet conservar-les i tornar a reproduir-les)

Simples

Sensacions

Impressions de reflexió Emocions

Passions

Idees

2. La força o vivacitat Són còpies debilitades de les impressions.

Modes de coneixement

Relacions d’idees

∙ A partir de la mera raó

∙ No amplia el nostre coneixement

∙ Universal i necessari: certesa

∙ Basat en el principi de no-contradicció

Imaginació (Combina les idees simples per formar idees complexes)

Complexes

Lleis d’associació d’idees

• Semblança

• Contigüitat: Espai-Temps

• Causa­Efecte

Qüestions de fet

∙ A partir de l’experiència

∙ Amplia el nostre coneixement

∙ Particular i contingent: creença

∙ Basat en l’hàbit i el costum

Criteri de veritat Principi de la còpia

Límits del coneixement

«Totaideacomplexahadeserresoltamitjançantladescomposicióenunasèrie d’ideessimplescadaunadelesqualshad’aparèixercomacòpia d’unaimpressió.»

Anàlisi del valor i dels límits de la inferència causal

∙ És una forma d’associació d’idees basada en l’experiència passada.

∙ No té un valor demostratiu. Creença basada en l’hàbit i el costum.

∙ La podem fer servir sempre que:

1. Es basi en l’experiència passada.

2. Hi ha d’haver tant impressió de la causa com de l’efecte.

EL PROBLEMA DE LA REALITAT (METAFÍSICA)

Plantejament general, la substància és:

• Una idea complexa formada per la imaginació mitjançant les lleis d’associació d’idees

Crítica dels conceptes de la metafísica

Com a substrat, substància primera

• Un nom (nominalisme) que designa una col·lecció d’idees simples unides per la imaginació (una fórmula d’economia mental).

• Com que no en tenim cap impressió: si existeix és incognoscible i indemostrable (escepticisme metafísic).

• Amb un únic nom designem un conjunt de qualitats que reunim en el que anomenem objectes individuals

• La imaginació, portada per l’hàbit d’observar un conjunt de qualitats que apareixen en una contigüitat espaciotemporal, les associa entre elles i les considera com una unitat.

Com a essència, substància segona

Extensa o món, realitat extramental

• Amb un nom designem un conjunt d’objectes individuals que tenen unes qualitats en comú.

• La imaginació, portada per l’hàbit d’observar les semblances entre els diferents objectes d’una mateixa classe, les associa entre ells i les considera com una unitat.

• Tenim impressió de l’efecte (sensacions o idees) però no del que se suposa que és la seva causa (món material).

• El coneixement humà no pot anar més enllà de les percepcions que apareixen en la ment (fenomenisme).

• L’existència d’una realitat extramental és indemostrable (escepticisme).

• No podem afirmar la substancialitat ni la simplicitat de l’ànima.

Pensant, jo o ànima

• Podem dubtar de la seva immortalitat (si observem el paral·lelisme en l’evolució del cos i de l’ànima al llarg de la vida humana).

• Les demostracions causals: hi ha impressió de l’efecte però no del que se suposa que és la seva causa (Déu).

Infinita o Déu

• L’argument ontològic cartesià és una fal·làcia circular

• No podem demostrar l’existència de Déu i, si aquest existís, ens és del tot incognoscible (agnosticisme).

Esquema. David Hume (1711-1776)

Proves PAU per practicar amb la nova estructura de les proves

L’ànima, en la mesura que la puguem concebre, no és res més que un sistema o una successió de diferents percepcions, de fred i calor, amor i ira, pensaments i sensacions, totes unides, però sense identitat ni simplicitat perfecta. Descartes sostenia que el pensament era l’essència de la ment; no pas aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això sembla absolutament ininteŀligible, ja que tot el que existeix és particular; i per tant han de ser les diferents percepcions particulars les que componen la ment. Dic componen la ment, no pas que li pertanyen. La ment no és una substància en la qual existeixen les percepcions de manera inherent. Aquesta noció és tan ininteŀligible com la idea cartesiana que el pensament o la percepció en general és l’essència de la ment. No tenim cap idea de substància de cap mena, ja que no tenim cap idea que no derivi d’alguna impressió, i no tenim cap impressió d’una substància, sigui material o espiritual. No coneixem res, llevat de les qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea d’un cos, un préssec, per exemple, és tan sols aquell gust, color, figura, grandària, consistència, etc., particulars. Així, la nostra idea d’una ment és només la de les percepcions particulars, sense la noció de cap cosa anomenada substància, sigui simple o composta.

David Hume: Resum del Tractat de la naturalesa humana 1

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] 1 Prova PAU 2021 (juny). Opció A.

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents. [1 punt]

a) «percepcions»

b) «essència»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons David Hume, de l’afirmació següent del text: «la nostra idea d’una ment és només la de les percepcions particulars, sense la noció de cap cosa anomenada substància». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Si [els homes] designen i autoritzen un poder legislatiu és perquè hi pugui haver unes lleis i unes normes que actuïn com a custòdia i mur protector de les propietats de tots els membres de la comunitat, i que delimitin el poder i moderin el domini de cada membre i cada part de la societat. A ningú no se li acudiria pensar que la voluntat de la societat pugui ser que el poder legislatiu tingui facultat per destruir allò que hom havia previst que protegís, i per la qual cosa els homes entraren en societat i se sotmeteren a uns legisladors designats per ells mateixos. Sempre que els legisladors intentin d’arrabassar i de destruir la propietat del poble, o de reduir els homes a la condició d’esclaus sota un poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest, a partir d’aleshores, resta eximit de tota obediència i pot acollir-se al refugi comú que Déu ha ofert a tots els homes contra la força i la violència. Sempre, doncs, que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental de la societat i, ja sigui per ambició, per por, per insensatesa o per corrupció, intenti d’atribuir-se o de lliurar a mans d’un altre un poder absolut damunt les vides, les llibertats i els béns del poble, haurà traït la confiança atorgada i haurà posat el poder que el poble li havia concedit al servei d’objectius ben oposats, de tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a recobrar la llibertat inicial i, amb la designació d’un nou cos legislatiu (el que cregui més convenient), procurar per la seva pròpia seguretat i protecció, ja que és amb aquest fi que els homes són dins la societat.

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2 Prova PAU 2021 (juny). Opció B.

John Locke: Segon tractat sobre el govern civil, capítol xix2

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i l’expressió següents. [1 punt]

a) «corrupció»

b) «poder legislatiu»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Locke, de l’afirmació següent del text: «Sempre que els legisladors intentin d’arrabassar i de destruir la propietat del poble, o de reduir els homes a la condició d’esclaus sota un poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest, a partir d’aleshores, resta eximit de tota obediència.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2.Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Compareu la concepció de Hume sobre la possibilitat d’obtenir coneixement sobre com és el món que ens envolta amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

[2 punts]

OPCIÓ B. Compareu la concepció de Locke sobre quin és el millor sistema d’organització política (i les raons per creure que ho és) amb la concepció sobre quin és el millor sistema d’organització política (i les raons per creure que ho és) d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

[2 punts]

Exercici 3.Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Fa uns quants anys jo vaig fer primer d’ESO. Ara bé, si allò que ens fa ser qui som és la nostra ment, i si una ment fos només un conjunt de sensacions, sentiments i pensaments, aleshores jo no podria ser la mateixa persona que fa uns anys va començar a estudiar ESO, perquè ara mateix, mentre faig aquest examen, no tinc, òbviament, les mateixes sensacions, ni els mateixos sentiments ni els mateixos pensaments que tenia el primer dia de curs de primer d’ESO.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

OPCIÓ B. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «S’ha de complir sempre el que diu la llei, encara que sigui injusta; perquè sols és possible la vida en societat si la gent està disposada a complir el que diguin les lleis.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

L’home ha esguardat amb «mals ulls» durant massa temps les seves inclinacions naturals, de manera que a l’últim s’han agermanat en ell amb la «mala consciència». Un intent invers seria possible en ell mateix. Però, ¿qui té prou força per a un intent com aquest? És a dir, ¿qui té prou força per agermanar amb la mala consciència les inclinacions no naturals, totes aquelles aspiracions que es refereixen al més-enllà, a allò que és contrari als sentits, als instints, a la natura, a la bèstia; en un mot: els ideals que han existit fins ara, els ideals contraris a la vida, els ideals que calumnien el món? A qui cal dirigir-se actualment amb aquestes esperances i amb aquestes pretensions…? Hom tindria en contra seu precisament els homes bons; i, com és natural, els qui se senten còmodes, els reconciliats, els vanitosos, els iŀlusos, els cansats… […] Per tal d’aconseguir aquell objectiu, caldria una mena d’esperits diferents d’aquells que és probable que apareguin en aquesta època: esperits enfortits per guerres i victòries, per als quals la conquesta, l’aventura, el perill i fins i tot el dolor hagin esdevingut una necessitat. […] Però algun dia, en una època més forta que l’actual, miserable i vaciŀlant, ha de venir sens dubte a nosaltres l’home redemptor […]. Aquest home del futur, que ens alliberarà tant de l’ideal que ha existit fins ara com d’allò que n’ha hagut de sorgir, de la gran repugnància, de la voluntat de no-res, del nihilisme; aquest toc de campana del migdia i de la gran decisió que allibera altra vegada la voluntat, que retorna a la terra el seu objectiu i a l’home la seva esperança, aquest anticrist i aquest antinihilista, aquest que venç Déu i el no-res, aquest home ha de venir algun dia…

Friedrich Wilhelm Nietzsche: La genealogia de la moral, ii 3

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre cent i cent quaranta paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] 3 Prova PAU 2021 (juny). Opció

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i l’expressió següents. [1 punt]

a) «nihilisme»

b) «homes bons» Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit de l’afirmació següent del text i les raons de Friedrich Nietzsche per fer-la: «aquest anticrist i aquest antinihilista, aquest que venç Déu i el no-res, aquest home ha de venir algun dia». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Aquesta naturalesa [la d’un ésser compost de cos i ment] m’ensenya prou bé a fugir de les coses que em causen una sensació de dolor i a buscar les que em transmeten alguna sensació de plaer; però no veig que a part d’això m’ensenyi que d’aquestes diferents percepcions dels sentits n’hàgim de concloure res tocant a les coses que hi ha fora de nosaltres sense que la ment les hagi examinat curosament i amb molta atenció. Ja que és només a la ment, em sembla, i no al compost de ment i cos, que pertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses.

Així, tot i que una estrella no em produeixi una impressió més gran en l’ull que la flama d’una petita espelma, no hi ha en mi cap inclinació real o natural que m’indueixi a creure que l’estrella és tan petita com aquesta flama; quan de nen ho jutjava d’una altra manera, ho feia sense cap fonament racional. I si bé quan m’acosto al foc sento calor, i si m’hi acosto una mica més també sento dolor, no hi ha cap raó que em pugui convèncer que en el foc hi hagi cap cosa semblant a aquesta calor que sento, ni tampoc a aquest dolor; només tinc raons per creure que en el foc hi ha alguna cosa, la que sigui, que excita en mi aquestes sensacions de calor o de dolor.

René Descartes: Meditacions metafísiques, vi 4

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i l’expressió següents. [1 punt]

a) «concloure»

b) «no hi ha cap raó»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons René Descartes, de l’afirmació següent del text: «és només a la ment, em sembla, i no al compost de ment i cos, que pertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Compareu la concepció de Nietzsche sobre la nostra capacitat de conèixer la veritat amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

OPCIÓ B. Compareu la concepció de Descartes sobre la ment (o l’ànima) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Tot i que en la societat europea actual hi ha molta gent que no es considera religiosa, una part molt significativa dels valors que la gent accepta, encara que no se n’adoni, són valors cristians.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

OPCIÓ B. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació del final d’aquest text: «Suposem que la Maria està a punt de morir. S’ha descobert, però, un procediment pel qual es poden conservar tots els seus records “copiant-los” en un ordinador. Suposem, a més, que també es poden conservar a l’ordinador totes les creences de la Maria, i també què li agrada i què li desagrada, els trets del seu caràcter (és una persona generosa, una mica impacient, coratjosa, etc.) i tots els seus altres trets psicològics. A més, suposem que a aquest ordinador on s’han traslladat totes aquestes característiques psicològiques de la Maria se’l dotés amb la capacitat de parlar. Aleshores podríem dir que la Maria ha sobreviscut a la mort del seu cos i segueix existint, ara en un ordinador. Per tant, allò que ens fa ser qui som no és el nostre cos, sinó la nostra ment, la nostra psicologia.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

La Utilitat es veu sovint estigmatitzada com una doctrina immoral quan s’interpreta en el sentit de Conveniència […]. Així, dir una mentida sovint pot resultar convenient a l’efecte de sortir d’un mal pas, o per aconseguir un objecte que ens resulta immediatament útil a nosaltres o a d’altres. Però […] en la mesura que qualsevol desviació de la veritat, ni que sigui involuntària, té per efecte minar la confiança en les declaracions dels homes (confiança que no solament és el principal suport de l’actual benestar social, sinó que si es dona en grau insuficient provoca més que cap altra cosa imaginable l’estancament de la civilització, de la virtut i de tot allò de què més depèn la felicitat humana), aleshores sentim que la violació d’una regla amb un grau de conveniència tan transcendent a canvi d’un avantatge momentani no resulta convenient; i que aquell que en benefici propi o d’algú altre fa tot el que pot per privar d’altres d’un bé i per infligir-los un mal aprofitant-se de la confiança més o menys gran que dipositen recíprocament en la paraula donada, actua com un dels pitjors enemics de la humanitat.

Tanmateix, fins i tot aquesta regla, sagrada com és, admet possibles excepcions, i això ho reconeixen tots els moralistes; la més important és quan amagar un fet (com ara amagar informació a un malfactor, o una mala notícia a una persona greument malalta) podria evitar a una persona diferent de nosaltres mateixos un gran mal que no mereix […]. Però a fi que l’excepció no es pugui estendre més enllà del necessari […], se n’han de definir els límits; i si el principi d’utilitat és bo per a alguna cosa, ha de ser bo per sospesar aquestes utilitats en conflicte, i per assenyalar l’àmbit en què predomina l’una o l’altra.

John Stuart Mill: Utilitarisme, ii 5

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre vuitanta i cent vint paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents. [1 punt]

a) «desviació de la veritat»

b) «felicitat humana»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de l’afirmació següent del text: «si el principi d’utilitat és bo per a alguna cosa, ha de ser bo per sospesar aquestes utilitats en conflicte, i per assenyalar l’àmbit en què predomina l’una o l’altra». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

[3 punts]

Tornem-ho a repetir: quan cadascuna de les classes, la dels comerciants, la dels auxiliars i la dels guardians, es dedica a la seva pròpia comesa dins de la ciutat i fa allò que li és propi, això és la justícia i el que fa a una ciutat justa.

—Em sembla que és així, i no de cap altra manera.

—[…] Ara acabem la investigació que hem començat en la creença que si provàvem de veure la justícia en qualsevol cosa més gran que la tingui en si, aleshores veuríem més fàcilment què és en un individu concret. I aquesta cosa més gran ens semblà que era la ciutat, i vet aquí que l’hem edificada amb la màxima exceŀlència possible, perquè sabem bé que la justícia es troba en una ciutat bona. Així doncs, el que allà hem vist, traslladem-ho a l’individu. […]

—Ara bé —vaig fer—, quan d’una cosa en prediquem que és el mateix que una altra, tant se val que sigui més gran o més petita, ¿entenem que li és semblant o que li és dissemblant, en allò en què tal cosa es predica?

—Semblant —va dir ell.

—Doncs aleshores l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la justícia, sinó que serà semblant a ella.

—Ho serà —va dir ell.

—I tanmateix la ciutat ens semblà justa perquè dins d’aquesta hi havia tres llinatges que feien cadascun la seva comesa; i ens semblà temperada, coratjosa i prudent per altres determinades condicions i qualitats d’aquests mateixos llinatges.

—És veritat —va dir.

—Doncs, bon amic, considerarem que l’individu que tingui aquests mateixos elements a la seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan aquests elements tinguin en l’individu les mateixes condicions que tenen els elements corresponents en la ciutat.

Plató: La República, llibre iv 6

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents. [1 punt]

a) «coratjosa»

b) «ànima»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de l’afirmació següent del text: «l’individu que tingui aquests mateixos elements a la seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan aquests elements tinguin en l’individu les mateixes condicions que tenen els elements corresponents en la ciutat». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

[3 punts]

Exercici 2. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Compareu la forma com l’utilitarisme de Mill analitzaria si és moralment acceptable o no que jo robi d’uns grans magatzems un manga que m’agrada molt però que em requeriria un gran esforç econòmic si el volgués comprar, amb com s’analitzaria aquest mateix cas des de la concepció ètica d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

OPCIÓ B. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la raó en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació que es fa al final del text següent: «Suposem que hi hagués una màquina, que podríem anomenar màquina del plaer, a la qual et pots connectar i que fa que, tot i que de fet el teu cos roman en una cadira connectat a la màquina, a tu et sembla que estàs vivint contínuament situacions que et són molt desitjables; la màquina fa que experimentis exactament el mateix que experimentaries si estiguessis en aquestes situacions plaents (per exemple, connectat/ada a la màquina, pots tenir les emocions i les sensacions molt gratificants de creure que estàs volant en parapent, i que tots els teus companys/es de classe t’admiren, i que cap de les persones a qui estimes mor ni pateix cap desgràcia, i que la teva cantant preferida t’ha escrit per proposar-te de quedar, etc.); suposem, a més, que aquesta màquina et pot mantenir viu/viva, mentre hi estàs connectat/ada, com a mínim durant tant de temps com viuries si no hi estiguessis connectat/ada. En aquest cas, seria una bona idea escollir viure la resta de la teva vida connectat/ada a la màquina.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

OPCIÓ B. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Haver estudiat filosofia no contribueix de cap manera significativa a fer que una persona pugui ser una bona gestora dels interessos públics o una bona governant.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

[…] si hi ha d’haver […] un imperatiu categòric, cal que sigui un principi tal que a partir de la idea d’allò que és necessàriament un fi per a tothom —ja que és un fi en si mateix— constitueixi un principi objectiu de la voluntat, un principi que consegüentment pugui servir de llei pràctica universal.

El fonament d’aquest principi és aquest: la naturalesa racional existeix com a fi en si mateix. […] l’imperatiu pràctic serà el següent: Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà. Vegem si això pot portar-se a efecte.

Considerem els mateixos exemples que havíem tractat anteriorment: En primer lloc, segons el concepte del deure necessari envers un mateix, aquell qui estigui considerant el suïcidi es preguntarà si la seva acció pot concordar amb la idea de la humanitat com a fi en si. Si ell, per tal d’escapar-se d’una situació penosa, es destrueix a si mateix, se serveix d’una persona simplement com un mitjà per a conservar una situació suportable fins a la fi de la vida. Però l’home no és una cosa, no és consegüentment quelcom que pugui ser tractat simplement com un mitjà, sinó que en totes les seves accions ha de ser considerat sempre com un fi en si mateix. Per consegüent, jo no puc disposar pas de l’home en la meva persona, jo no puc mutilar-lo, danyar-lo o matar-lo.

Immanuel Kant: Fonamentació de la metafísica dels costums, ii 7

Exercici 1, pregunta i . Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «imperatiu categòric»

b) «llei pràctica universal»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Immanuel Kant, de la següent afirmació del text: «jo no puc disposar pas de l’home en la meva persona, jo no puc mutilar-lo, danyar-lo o matar-lo». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Kant que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Ara bé, tot i que, efectivament, no puc concebre un Déu sense existència, com no puc pensar una muntanya sense vall, tanmateix, igual que del fet que jo pugui pensar una muntanya amb una vall no se’n segueix pas que hi hagi cap muntanya al món, del fet que pugui concebre Déu amb existència, no sembla que se’n segueixi per això sol que Déu existeix: perquè el meu pensament no imposa cap necessitat a les coses; i així com només depèn de mi imaginar-me un cavall alat, encara que no n’hi hagi cap que tingui ales, d’igual manera podria atribuir l’existència a Déu, encara que no hi hagi cap Déu que existeixi.

De tota manera, aquí hi ha un sofisma amagat sota l’aparença d’aquesta objecció: perquè del fet que jo no puc concebre una muntanya sense vall, no se’n segueix que hi hagi cap muntanya al món, ni cap vall, sinó solament que la muntanya i la vall, tant si existeixen com si no, no es poden separar l’una de l’altra de cap manera, mentre que del fet que no puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència és inseparable de Déu, i per tant que existeix veritablement: i no és que el meu pensament pugui fer que això sigui d’aquesta manera o que imposi necessitat a les coses; sinó, al contrari, que la necessitat de la cosa mateixa, a saber, de l’existència de Déu, em determina a pensar això. Perquè no soc lliure de concebre un Déu sense existència (és a dir, un ésser sobiranament perfecte sense una perfecció sobirana); però en canvi soc lliure d’imaginar-me un cavall amb ales o sense ales.

René Descartes: Meditacions metafísiques, v 8

Exercici 1, pregunta i . Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] 8 Prova PAU 2022 (juny). Opció

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «necessitat»

b) «sofisma»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons René Descartes, de la següent afirmació del text: «Perquè no soc lliure de concebre un Déu sense existència (és a dir, un ésser sobiranament perfecte sense una perfecció sobirana); però en canvi soc lliure d’imaginar-me un cavall amb ales o sense ales.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Compareu la concepció de Kant sobre la moral amb la concepció sobre la moral d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

OPCIÓ B. Compareu la concepció de Descartes sobre el paper de la raó en la justificació del coneixement amb la concepció sobre el paper de la raó en la justificació del coneixement d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «De la mateixa manera que no és moralment acceptable que una persona pugui ser esclava d’una altra (ni ho seria encara que l’esclava s’avingués a ser-ho) perquè seria donar a una persona l’estatus de mer objecte, d’una cosa de la qual simplement es fa ús, tampoc és moralment acceptable la prostitució (encara que la persona prostituïda s’hi avingui).» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

OPCIÓ B. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’argumentació següent: «És ben evident que tot allò que hi ha en el món té una causa. I aquesta causa, al seu torn, també ha de tenir una causa, i així successivament. Però seria absurd que hi hagués una cadena infinita de causes. Cal que hi hagi, doncs, una primera causa no causada, que no pot ser cap objecte del món (perquè tots els objectes del món necessiten una causa); aquesta primera causa no causada és el que anomenem Déu.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat, que només es consideren indemnitzats mitjançant una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d’una afirmació triomfant de la seva pròpia essència, la moral dels esclaus de bon començament diu «no» a tot allò que és «exterior», «altre», «no un mateix», i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors —aquesta projecció necessària cap a l’exterior, en lloc de dirigir-se cap a la pròpia essència— pertany específicament al ressentiment. Per a néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per a actuar en general. Radicalment, la seva acció és una reacció. El cas contrari s’esdevé en la forma noble de la valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seva contraposició únicament per afirmar-se ella mateixa d’una manera encara més agraïda, encara més joiosa. La seva concepció negativa referent a allò que és «baix», «vulgar», «dolent» constitueix només una pàŀlida imatge creada més tard en contrast amb la seva positiva concepció fonamental, amarada per complet de vida i de passió: «Nosaltres, els nobles, els bons, els bells, els feliços!».

Friedrich Wilhelm Nietzsche: La genealogia de la moral, part i 9

Exercici 1, pregunta i . Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «esclaus»

b) «indemnitzats»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Friedrich W. Nietzsche, de la següent afirmació del text: «Aquest capgirament de la visió que estableix valors —aquesta projecció necessària cap a l’exterior, en lloc de dirigir-se cap a la pròpia essència— pertany específicament al ressentiment.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

L’altra objecció que he trobat que es fa contra el principi de les societats polítiques, tal com he esmentat, és aquesta: Tots els homes han nascut sota una mena o altra de govern, i és, doncs, impossible que ningú pugui ser mai lliure ni unir-se amb altres per erigir-ne, legítimament, un de nou. En cas que aquest argument fos vàlid, jo pregunto: Com és que hi ha tantes monarquies legítimes al món? Perquè si algú, en virtut d’aquest supòsit, pot mostrar-me un sol home que, a qualsevol època de la història del món, hagi estat lliure per a iniciar una monarquia legítima, jo em comprometo a mostrar-li’n deu que foren lliures per a unir-se i, alhora, per a iniciar un nou govern, ja fos sota un reialme o amb qualsevol altra forma. I això demostra que si qualsevol, nascut sota el domini d’un altre, pot ser prou lliure per a adquirir el dret a comandar altres homes en un imperi nou i distint, tothom qui hagi nascut sota el domini d’un altre home pot ser igualment lliure i esdevenir dirigent o súbdit d’un govern distint i separat. […]

[…] Aquesta ha estat la pràctica arreu del món, des dels primers temps fins a l’actualitat, i no hi ha, avui que els homes neixen sota Estats antics i constituïts, amb lleis i formes de govern establertes, cap altre impediment a la seva llibertat que si haguessin nascut entre els lliures i irreprimits habitants de la selva. Aquells, doncs, que ens vulguin convèncer que pel fet d’haver nascut sota un govern determinat ja hi estem sotmesos d’una manera natural i no ens resta cap accés ni pretensió a la llibertat de l’estat de natura, no tenen una altra raó per a esgrimir […] que dir que és perquè els nostres pares o progenitors abandonaren la seva llibertat natural i, d’aquesta manera, s’obligaren i obligaren la seva descendència a una submissió perpètua al govern a què ells s’havien sotmès. És cert que tothom està obligat a complir les promeses que hagi fet i els compromisos que hagi contret ell mateix, però cap mena de pacte no podrà obligar-hi els seus fills o descendents.

John Locke: Segon tractat sobre el govern civil, capítol viii

Prova PAU 2022 (juny). Opció B.

Exercici 1, pregunta i . Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «monarquies legítimes»

b) «estat de natura»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit, la finalitat i la justificació del que John Locke vol expressar mitjançant la següent pregunta del text: «En cas que aquest argument fos vàlid, jo pregunto: Com és que hi ha tantes monarquies legítimes al món?» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Compareu la concepció de Nietzsche sobre el coneixement amb la concepció sobre el coneixement d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

OPCIÓ B. Compareu la concepció de Locke sobre la relació entre els ciutadans d’un estat i el seu govern amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La manera en què parlem construeix com és el món i, per això, per a contribuir a fer desaparèixer el masclisme que impregna la nostra societat, és important esforçar-se per usar les anomenades “formes inclusives” del llenguatge i quan, per exemple, parlem de les persones de la classe no dir “Tots estem contents” sinó, posem per cas, “Tots i totes estem contents i contentes”.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

OPCIÓ B. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No estic obligat/ada a seguir les lleis fonamentals (Constitució) que ni jo ni els meus pares no hem votat; que les votés una majoria de la gent de la generació dels meus avis no m’obliga a mi o a les persones de la meva generació a seguir-les.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

Què diries si un dia o una nit un dimoni s’introduís furtivament en la teva solitud més solitària i et digués: «Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades més. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa successió —fins i tot, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. A l’etern rellotge d’arena de l’existència se li donarà la volta una vegada i una altra —com també a tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols!»? No et llançaries a terra cruixint de dents i maleiries el dimoni que et parlés d’aquesta manera? O potser has experimentat alguna vegada un moment immens en el qual li respondries: «Ets un déu i mai no havia sentit una cosa tan divina»? Si aquest pensament et dominés, et transformaria i potser t’esclafaria. La pregunta referent a totes les coses i a cada cosa «Vols això encara una altra vegada i encara incomptables vegades?» pesaria sobre les teves accions com la càrrega més pesada! O no hauries de sentir-te bé amb tu mateix i amb la vida, per tal de no desitjar res més que aquesta darrera i eterna confirmació, que aquest darrer i etern segellament?

Friedrich Nietzsche: La gaia ciència, 341 11

Exercici 1, pregunta i . Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «rellotge d’arena de l’existència»

b) «ets una volva de pols de la pols»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Friedrich Nietzsche, de la següent frase del text: «O no hauries de sentir-te bé amb tu mateix i amb la vida, per tal de no desitjar res més que aquesta darrera i eterna confirmació, que aquest darrer i etern segellament?» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

[3 punts]

Un cop despatxat aquest important punt relatiu a la naturalesa de la inferència de la causa a l’efecte, l’autor torna sobre els seus passos i examina de nou la idea d’aquesta relació. En considerar el moviment transmès per una bola a una altra, no podíem trobar res més que contigüitat, anterioritat en la causa i conjunció constant. Però, al costat d’aquestes circumstàncies, normalment se suposa que hi ha una connexió necessària entre la causa i l’efecte, i que la causa posseeix una cosa, que anomenem poder, o força, o energia. La pregunta és: quina és la idea que acompanya aquests termes? Si totes les nostres idees o pensaments es deriven de les nostres impressions, aquest poder o bé ha de manifestar-se als nostres sentits, o bé al nostre sentiment intern. […] les nostres ments no ens proveeixen cap noció d’energia, com tampoc no ho feia la matèria. Quan considerem la voluntat o volició a priori, abstraient-la de l’experiència, no som capaços d’inferir-ne cap efecte. I quan ens ajudem de l’experiència, aquesta només ens mostra objectes contigus, successius i constantment conjuntats. Comptat i debatut, doncs, o bé no tenim cap idea en absolut de força i energia, i aquests mots estan mancats de tota significació, o bé no poden significar res més que aquella determinació del pensament, adquirida per l’hàbit, a passar de la causa a l’efecte habitual.

David Hume: Resum del Tractat de la naturalesa humana 12

Exercici 1, pregunta i . Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «contigüitat»

b) «impressions»

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons David Hume, de la següent frase del text: «o bé no tenim cap idea en absolut de força i energia, i aquests mots estan mancats de tota significació, o bé no poden significar res més que aquella determinació del pensament, adquirida per l’hàbit, a passar de la causa a l’efecte habitual.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

[3 punts]

Exercici 2. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Compareu la concepció de Nietzsche sobre la moral amb la concepció sobre la moral d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

OPCIÓ B. Compareu la concepció de Hume sobre la ment amb la concepció sobre la ment d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3. Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

OPCIÓ A. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Déu ha mort.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

OPCIÓ B. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació del final del text següent: «Hem pogut observar que la naturalesa es comporta de forma regular: quan hem observat un ornitorrinc i hem comprovat que era un mamífer, aleshores ha resultat que tots els altres ornitorrincs que hem observat també eren mamífers; quan he colpejat una bola de billar d’una determinada manera, s’ha mogut amb una determinada velocitat i fent una certa trajectòria, i si en una altra ocasió l’he tornat a colpejar exactament de la mateixa manera, la bola s’ha mogut, de nou, amb la mateixa velocitat i fent la mateixa trajectòria; el fet que en tot allò que hem observat fins ara hàgim vist que la naturalesa es comporta de forma regular ens justifica a concloure que en el futur també es comportarà de forma regular.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]