Maria Pi i Sunyer 4t. Socials. Mostra

SOCIAL

PRESENTACIÓ I ESTRUCTURA

Els continguts competencials del Programa Maria Pi i Sunyer corresponents a Socials de 4t d’ESO s’estructuren en 10 unitats. Cada unitat consta dels apartats següents:

OBERTURA DE LA UNITAT

• Sabers

• Inicia un nou aprenentatge

• Juga amb el temps / Juga amb l’espai

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

• Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat dels continguts

• Activitats competencials

A més, al llarg del llibre s’inclouen 3 situacions d’aprenentatge

OBERTURA DE LA UNITAT

INICIA UN NOU APRENENTATGE

Breu introducció dels continguts de la unitat.

Blocs. Indicació dels sabers que es tracten en la unitat.

Indica si la unitat inclou els apartats Tècniques i Repte, que es troben en l’espai personal del web www.barcanova.cat

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

Conceptes destacats en blau. Paraules que l’alumne pot consultar en el VOCABULARI que hi ha al final del llibre.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Activitats de tipologia ben diversa.

S’exploren idees prèvies i s’introdueixen les primeres tasques

TANCAMENT DE LA UNITAT

• Posa a prova el teu aprenentatge

• Posa a prova les teves competències

Blocs. Indicació dels sabers que es tracten en la unitat.

En la doble pàgina inicial d’unitat hi trobem informació gràfica significativa (fotografies, mapes, eixos cronològics, etc.).

JUGA AMB EL TEMPS / JUGA AMB L’ESPAI

S’exploren idees prèvies i s’introdueixen les primeres tasques

Indica les activitats que s’han de fer en grups reduïts, de manera cooperativa.

Indica les activitats més competencials.

Indica les activitats en què l’alumne ha de consultar internet.

Indica les activitats que tracten alguns dels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU.

TANCAMENT DE LA UNITAT

POSA A PROVA EL TEU APRENENTATGE

Activitats en què l’alumne comprova el que ha après.

SITUACIONS D’APRENENTATGE

Per fer en equip, a partir d’una situació real, que implica un repte en forma de preguntes o problemes al qual cal donar resposta o sobre el qual s’ha d’intervenir.

TÈCNIQUES

Inicia l’alumnat en destreses de Ciències socials, amb exemples i activitats per posar-les en pràctica. Les trobareu en l’espai personal del web www.barcanova.cat

REPTES

POSA A PROVA LES TEVES COMPETÈNCIES

Activitats competencials en què l’alumnat comprova l’adquisició de les competències específiques

Activitats competencials per desenvolupar la comprensió lectora, l’expressió escrita i les TIC.

Tractament exhaustiu, progressiu i estructurat del contingut, presentat de manera gràfica, que ha de permetre a l’alumnat tenir una base per resoldre les activitats plantejades com a repte. Els trobareu en l’espai personal del web www.barcanova.cat

PROJECTE DIGITAL

Una resposta global per a un entorn educatiu divers

La proposta digital de Barcanova és EDUDYNAMIC, un projecte digital complet que dona una resposta global a un entorn educatiu divers i dinàmic.

A partir d’un entorn senzill i intuïtiu, EDUDYNAMIC és un projecte digital multidispositiu i multisuport que s’adapta i es visualitza a totes les plataformes i a tots els entorns d’aprenentatge virtual (Blink Learning, Moodle, Alexia, Google Classroom, Clickedu, Office 365…).

La diversitat i riquesa de recursos, des d’activitats interactives traçables a vídeos, presentacions i ludificació, fan d’EDUDYNAMIC un projecte digital actualitzat i complet pensat per canviar amb tu.

Integració a totes les plataformes i entorns EVA.

Compatibilitat i sincronització amb qualsevol dispositiu.

Gestió en línia de les activitats i tasques assignades als alumnes.

Les claus del projecte digital

VERSÀTIL

El projecte, adaptat a diferents enfocaments i necessitats, es pot utilitzar com a complement del llibre imprès o bé com a model autònom per a les aules més digitalitzades.

ENTORN SENZILL I INTUÏTIU

Des d’on poder accedir i treballar amb continguts digitals.

INTEGRACIÓ I SINCRONITZACIÓ

Els canvis que fa l’usuari se sincronitzen automàticament en connectar qualsevol dels dispositius amb què es treballa.

ON-LINE I OFF-LINE

Són descarregables per poder treballar també sense connexió a la xarxa.

MULTISUPORT I UNIVERSAL

Són responsive i ajusten el seu contingut a qualsevol dispositiu: mòbil, tauleta, ordinador...

Tots els projectes digitals de Barcanova s’adapten i es visualitzen a totes les plataformes i a tots els entorns virtuals d’aprenentatge (EVA).

DIVERSITAT I RIQUESA DE RECURSOS

Per millorar la comprensió dels continguts: activitats interactives traçables, vídeos, presentacions, imatges interactives, suggeriments didàctics, enllaços, ludificació i... molt més!

I LA PRIMERA

EL PERÍODE D’ENTREGUERRES

ESPANYA I CATALUNYA. RESTAURACIÓ I GUERRA CIVIL

DESCOLONITZACIÓ. NOVA GEOPOLÍTICA

EL

ORDRE MUNDIAL: ESTATS

EL MÓN RECENT. RELACIONS I CONFLICTES

GLOBALITZACIÓ I DIVERSITAT

DIVERSITAT CULTURAL I ARTÍSTICA DEL MÓN

ESPANYA I CATALUNYA. TRANSICIÓ POLÍTICA

Els apartats TÈCNIQUES i REPTE, que hi ha en algunes unitats, els trobareu en l’espai personal del web www.barcanova.cat

U N I T A T

I LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

SOCIETATS I TERRITORIS

Inicia un nou aprenentatge

Entre el 1870 i el 1914 el món va entrar en una altra època, caracteritzada per l’expansió europea a altres continents, el desenvolupament de la Segona Revolució Industrial, l’avanç de la democràcia i els drets socials i el sorgiment de les primeres avantguardes artístiques.

Per desgràcia, la política imperialista de les grans potències va desembocar en un gran conflicte armat: la Primera Guerra Mundial.

Conquestes socials Esdeveniments i causalitat

JUGA AMB EL TEMPS

1. Per parelles, busqueu en els continguts de la unitat la data d’aquests fets:

a) Incendi de la ciutat de Chicago

b) Conferència de Berlín

c) Atemptat de Sarajevo

d) Invenció del telèfon

e) Naixement de l’automòbil

f) Pau de Brest-Litovsk

g) Fundació de la Segona Internacional

h) Exposició de París

i) Fi de la Primera Guerra Mundial

j) Naixement del fauvisme

2. Observa críticament l’escena inferior i pensa com explicaries el que va representar l’imperialisme.

Protagonistes

Evolució artística

La recepció dels ambaixadors siamesos, de Jean Léon Gerôme.

1. POLÍTICA I RELACIONS INTERNACIONALS

1.1 Els sistemes polítics

Entre el 1870 i el 1914 van coexistir dos sistemes diferents:

• Els sistemes parlamentaris es van imposar a l’Europa occidental Així, molts països van adoptar el sufragi universal masculí i van aparèixer moviments sufragistes que van reivindicar el vot femení, que es va aconseguir a Finlàndia (1906) i a Noruega (1913). Fora d’Europa, els Estats Units van adoptar també el sufragi universal masculí i el Japó va implantar un sistema parlamentari.

• Els sistemes autocràtics van subsistir a l’Europa central i oriental.

– L’Imperi austrohongarès estava format per múltiples nacionalitats.

– L’Imperi rus va aprovar l’emancipació dels serfs el 1861, però es governava amb un sistema autocràtic.

– L’Imperi otomà governava de manera autocràtica sobre múltiples nacionalitats.

L’avenç de la democràcia

El sufragi universal masculí

1.2 La situació internacional

AVANÇA UNITAT 1 » L’IMPERIALISME I LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

La lluita pel vot femení

Obtenció del dret de vot de les dones en alguns països

A Europa, el Regne Unit va continuar com a primera potència comercial i financera mundial durant l’anomenada època victoriana (18371901). Després, va perdre la primacia industrial a favor d’Alemanya i dels Estats Units. Alemanya, després de la unificació, es va convertir, durant el regnat de Guillem II (1888-1914), en la segona economia industrial del planeta. I França es va mantenir entre les grans potències. Els països mediterranis i els imperis austrohongarès, rus i otomà van tenir un desenvolupament menor.

Els Estats Units, després de la guerra de Secessió (1861-1865), van colonitzar les praderies centrals (conquesta de l’Oest) i els nuclis del nord-oest es van industrialitzar amb rapidesa. Com a resultat, el país es va convertir en una potència industrial de primer ordre.

Al Japó, la Revolució Meiji (1868-1912) va suposar la substitució de la monarquia feudal per un sistema parlamentari constitucional i el triomf de l’occidentalització.

1.3 Els sistemes d’aliances a Europa

• Els sistemes bismarckians (1871-1890). Van ser un conjunt d’aliances, basades en la diplomàcia secreta, promogudes pel canceller Bismarck. L’objectiu era aïllar França, enemistada amb Alemanya per la pèrdua d’Alsàcia i Lorena durant la guerra francoprussiana, i evitar que s’aliés amb Rússia en contra d’Alemanya. Després de gairebé vint anys de vigència, aquests sistemes van acabar fracassant.

• La pau armada (1891-1914). La pau es va mantenir, però els països europeus es van rearmar i es van agrupar en dos blocs d’aliances: la Triple Aliança, formada per Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia, i la Triple Entesa, integrada per França, Rússia i el Regne Unit.

EN COMPETÈNCIES

Treballar amb mapes

1. Fixa’t en el mapa i digues quins eren els dos únics territoris europeus amb un sistema veritablement democràtic el 1914.

Participar en l’aprenentatge

Democràcia i autoritarisme

Milions de marcs 1905 1914

Sistemes polítics a Europa (1914)

3.000

2.500

2.000

1.500

Despeses militars 3. 244 1. 834 854 938 555 740

3.500 França Rússia Alemanya Regne Unit ÀustriaHongria

Monarquia parlamentària

1. 286 1. 063 1. 257 1. 640

República parlamentària Monarquia autoritària

sistema bismarckià. 1.000

Tercer 500

Tractat de

(S’hi adhereix el 1887)

Fàbrica de canons Krupp (Alemanya).

Treballar amb mapes

4. Quin era l’objectiu dels sistemes bismarckians? Respon amb l’ajut de l’organigrama.

Treballar amb gràfics

5. Contesta després d'analitzar el gràfic sobre les despeses militars:

a) Quina relació té el gràfic amb l'anomenada pau armada?

b) A quin sistema d'aliances pertanyia cada un dels països del gràfic?

13

2. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

2.1 Les noves fonts d’energia

A final del segle xix van començar a usar-se noves fonts d’energia, com el petroli i l’electricitat, i motors nous per moure les màquines.

• El petroli es va usar per moure motors que funcionaven amb derivats d’aquest, com la gasolina i el dièsel.

• L’electricitat es va usar per a la il·luminació i per moure motors, sobretot des de la invenció de l’acumulador i del transformador (1897), que van permetre transportar-la i van eliminar la necessitat de situar les indústries al costat de les fonts d’energia.

2.2 Els canvis en l’organització del treball

Van respondre a la necessitat de produir articles barats i en massa.

• El taylorisme, aplicat per Frederick Taylor, pretenia aconseguir la màxima eficàcia en la feina. Per això, es determinava la manera exacta de fer cada tasca, es cronometrava el temps que s’hi havia d’esmerçar i es concedien incentius de producció.

• El fordisme, aplicat per Henry Ford a la seva fàbrica d’automòbils, va iniciar la producció en massa i en sèrie en fàbriques enormes. La feina s’organitzava en cadena, de manera que cada treballador duia a terme només una tasca del procés de fabricació del producte, que li arribava mitjançant una cinta transportadora. Amb això s’evitaven desplaçaments, s’incrementava el rendiment i s’abaratia el producte.

2.3 Els sectors industrials punta

Les innovacions tècniques van originar la diversificació de la indústria:

• La metal·lúrgia va progressar gràcies a la generalització del convertidor Bessemer el 1856, que permetia obtenir acer a partir del ferro. A més, va incorporar metalls nous com el coure, usat per la indústria elèctrica, i l’alumini, obtingut usant electricitat. La indústria química va elaborar força productes derivats del petroli, com plàstics, colorants, fibres sintètiques i explosius.

• Altres indústries avançades de l’època van ser les de material elèctric i la mecànica, que van fabricar màquines de cosir i d’escriure, bicicletes, locomotores, automòbils i els primers avions; la tèxtil, amb l’ús de fibres i tints artificials, i l’alimentària, amb la conservació en llaunes tancades hermèticament.

Els mitjans de transport van experimentar grans progressos. L’electricitat es va aplicar als ferrocarrils (Siemens, 1879), als tramvies i al metro. El motor d’explosió va permetre el naixement de l’automòbil (Benz, 1886; Diesel, 1893), la millora de la navegació i l’inici de l’aviació (germans Wright, 1903).

Els progressos tècnics

L’electricitat

Connector

Filament de carboni

Bombeta de vidre Base de fusta

Les comunicacions

Telèfon de Meucci

Ràdio de Tesla

Fonògraf d’Edison

Cinematògraf de Lumière

Thomas Alva Edison va divulgar el primer llum incandescent i va usar el corrent elèctric en l’enllumenat de Nova York (1882).

Ford i la cadena de muntatge

«Avui, totes les nostres operacions s’inspiren en aquests dos principis: cap home ha d’haver de fer més d’una cosa; sempre que sigui possible, cap home ha d’haver d’aturar-se [...]. El resultat net de l’aplicació d’aquests principis és reduir en l’obrer la necessitat de pensar i disminuir els moviments al mínim [...]. L’home no ha de tenir un segon menys del que necessita ni un segon més [...]. L’home que col·loca una peça no la fixa: la peça no pot estar completament fixada fins que no hi intervinguin més obrers. L’home que col·loca un pern no col·loca la femella. L’home que col·loca la femella no la caragola.»

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Adquirir vocabulari

1. Defineix aquests termes:

Taylorisme:

Treball en cadena:

2. Llegeix el text i descriu els avantatges del sistema productiu de Ford per al fabricant i els inconvenients per als operaris. Fes servir adjectius.

H. Ford La meva vida i la meva obra, 1925.

3. Esbrina el títol de la pel·lícula amb què Charles Chaplin va satiritzar el taylorisme i el fordisme.

3. LES CONSEQÜÈNCIES SOCIALS DE LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

3.1 El creixement demogràfic i urbà

Entre el 1870 i el 1914 la població europea va accelerar el creixement: va passar de 300 milions de persones a 440 milions.

• L’emigració a l’exterior es va veure afavorida per la millora i l’abaratiment del transport. Inicialment, procedia del Regne Unit, Irlanda i Escandinàvia; després, va afectar tot Europa. Les destinacions principals van ser els Estats Units, l’Amèrica Llatina, Austràlia i Nova Zelanda.

• Les ciutats van incrementar el nombre d’habitants. Així, el 1900 acollien un terç o la meitat de la població; algunes, com París i Londres, van superar el milió de persones. A més, van transformar la fesomia gràcies a les millores higièniques (clavegueram, pavimentació i recollida d’escombraries) i a l’adopció d’algunes novetats derivades de la Segona Revolució Industrial.

3.2 Els avenços socials El desenvolupament del moviment obrer

El moviment obrer va guanyar afiliats quan els estats van reconèixer la llibertat de reunió i d’associació i van legalitzar les associacions obreres. Amb el temps, sorgiren partits polítics obrers, amb l’objectiu d’accedir al poder polític i impulsar reformes democràtiques i socials. El primer va ser el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), fundat el 1875; després en van néixer a França, al Regne Unit, a Itàlia i a Espanya.

L’internacionalisme obrer es va revifar amb la fundació de la Segona Internacional o Internacional Socialista (París, 1889), concebuda com una federació de partits socialistes basada en principis marxistes. S’hi van enfrontar els marxistes purs, partidaris d’accedir al poder per la revolució, i els revisionistes, defensors d’aconseguir-ho participant en les eleccions. La Internacional va condemnar, a més, el capitalisme, l’imperialisme i la guerra.

La millora del proletariat

A l’Europa occidental la situació del proletariat va millorar. En el terreny laboral, la pressió del moviment obrer i dels partits d’esquerra va dur molts estats, com Alemanya, França i el Regne Unit, a elaborar lleis que regulaven la jornada laboral i establien mesures de protecció social: indemnitzacions per accident, jubilació, salaris mínims, etc. En l'àmbit econòmic, la producció en massa i en sèrie derivada de la Segona Revolució Industrial va fer que s’abaratissin els preus de molts béns. Això va permetre al proletariat elevar la capacitat de consum.

Població i emigració

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Interpretar un gràfic

1. Observa el primer gràfic i contesta:

a) Quins eren els tres països amb més població el 1914?

b) I els tres estats que van créixer més entre el 1870 i el 1914?

El sindicalisme i l’internacionalisme obrer

A partir de 1875, i com a resultat de la pressió de les organitzacions de treballadors i treballadores, la legislació laboral i social als països industrialitzats va avançar.

A Alemanya es van aprovar lleis d’assegurances contra la malaltia (1883), d’accidents de treball (1884) i de pensions (1891).

A França, la jornada laboral va passar de 12 a 10 hores entre el 1892 i el 1906.

A la Gran Bretanya es van regular les pensions de vellesa (1909).

El sufragi universal masculí es va generalitzar també de manera gradual. Les dones, en canvi, van continuar marginades; de fet, el moviment sufragista va néixer per tal de conquerir el vot femení.

Diferenciar idees essencials

2. Respon a aquestes preguntes sobre el moviment obrer:

a) Quins eren els dos països amb més afiliació sindical el 1914? Per què?

Proposar-se objectius

3. Esbrina quan i per què va sorgir la festa del Primer de Maig.

b) Quins van ser els tres primers països on es van fundar partits socialistes?

4. Cerca informació sobre el moviment sufragista i resumeix-la a continuació:

c) Quins fets van afavorir la creació de sindicats i partits obrers?

4. L’IMPERIALISME AL SEGLE XIX (I). CAUSES I FORMES DE DOMINI

4.1 L’imperialisme i les causes

A partir de 1870, l’expansió colonial europea es va dirigir cap a Àfrica, Àsia i el Pacífic i va entrar en una nova fase coneguda com a imperialisme. A diferència del colonialisme, que pretenia dominar els recursos econòmics de les colònies, l’imperialisme va implicar el control militar, polític i econòmic de la minoria europea sobre les colònies. El nou impuls colonial va obeir a causes diferents:

• Polítiques i estratègiques. La possessió de colònies assegurava el poder i el prestigi internacional dels països o permetia controlar rutes comercials i territoris estratègics.

• Demogràfiques. Les colònies proporcionaven territoris per poder-hi enviar els excedents de població, amb la finalitat de reduir la desocupació i les tensions socials internes.

• Econòmiques. L’augment de producció a causa de la Segona Revolució Industrial exigia disposar de territoris que subministressin matèries primeres a la indústria i en compressin els productes, sense barreres duaneres. A més, les colònies proveïen de mà d’obra barata i d’espais on invertir el capital.

• Ideològiques. Determinades ideologies, manipulant les idees de Darwin (darwinisme social), van proclamar la superioritat de la raça blanca i la «missió» que tenien de «civilitzar» la resta del món.

4.2 Les formes de domini colonial

Les principals potències imperialistes van ser el Regne Unit i França. S’hi van sumar Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Espanya, Rússia, els Estats Units i el Japó, que van fer servir diverses formes de domini colonial:

• Les concessions eren avantatges comercials obtinguts de països independents, com ara la cessió de ports per al comerç. Va ser el cas de la Xina, el territori de la qual va ser repartit per les grans potències en «àrees d’influència».

• Els protectorats mantenien el govern indígena, però la potència colonitzadora en controlava la política exterior, l’exèrcit i l’explotació de determinats recursos. Va ser el cas de l’Índia i d’Egipte.

• Les colònies eren territoris sotmesos a la sobirania de la metròpoli. Les de posició controlaven punts estratègics, com en el cas de la colònia britànica del Cap. Les de poblament permetien l’establiment d’una nombrosa població estrangera i s’autoadministraven, com en el cas dels dominis britànics del Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica. I les d’explotació, de majoria indígena, estaven administrades per la metròpoli, que explotava en exclusiva els recursos, com la colònia belga del Congo.

La defensa de l’imperialisme

«Era ahir a l’East End i vaig assistir a una reunió de desocupats. [..] No se sentia més que un crit: “pa, pa”.

Quan vaig tornar a casa nostra em vaig sentir encara més convençut de la importància de l’imperialisme [...]. Per salvar els quaranta milions d’habitants del Regne Unit d’una mortífera guerra civil, nosaltres, els colonitzadors, hem de conquerir noves terres per instal·lar-hi l’excedent de la nostra població i trobar altres sortides als productes de les nostres fàbriques.»

«Cada millora dels mètodes de producció, cada concentració de la propietat [...], sembla reforçar la tendència a l’expansió imperialista. En la mesura que una nació rere d’una altra entren en l’era de les maquinàries i adopten els mètodes industrials més avançats, és més difícil per als empresaris, comerciants i financers col·locar-ne les reserves econòmiques, i progressivament es veuen temptats a aprofitar els governs per conquerir amb fins particulars països llunyans i subdesenvolupats a través de l’annexió i del protectorat [...].»

John A. Hobson L’imperialisme,

Sir Cecil Rhodes Carta al periodista Stead 1895.

1902.

La varietat de dominis colonials

Les concessions. La Xina

Els protectorats. Índia

L’Índia es va convertir en un protectorat britànic el 1858.

Les colònies. El Congo Belga

Entre el 1884 i el 1911, la Xina es va dividir en cinc zones d’influència. La imatge és una caricatura d’aquest repartiment per part de les potències imperialistes, publicada el 1885. En primer pla, i d’esquerra a dreta, se situen la reina Victòria (Anglaterra), Guillem II (Alemanya), Nicolau II (Rússia), Marianne (símbol de la República Francesa) i Meiji Tenno (el Japó). Al darrere hi ha la Xina, que no pot impedir el repartiment del seu territori.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Obtenir informació

1. Investiga el tracte que va rebre la població del Congo en temps del rei Leopold II de Bèlgica. Fesne un resum a continuació.

Treballar amb imatges

Des de 1908 el Congo Belga es va organitzar com una colònia d’explotació que va usar els indígenes com a mà d’obra.

Expressar opinions

2. Quins arguments van fer servir les potències colonitzadores per justificar l’imperialisme?

3. Per què els xinesos no van poder impedir la divisió del seu territori en zones d’influència?

4. Quina mena de feines havia de fer la població nadiua dels territoris colonitzats?

5. L’IMPERIALISME AL SEGLE XIX (II). L’EXPANSIÓ COLONIAL

5.1 La formació dels imperis colonials

La presència europea a Àfrica es limitava cap al 1870 a determinats punts costaners. Des d’aleshores, les potències principals es van proposar explorar el continent i crear imperis continus. Per evitar els possibles enfrontaments, entre el 1884 i el 1885 es van reunir a la Conferència de Berlín, en què van establir les normes d’ocupació del continent: la possessió d’una franja costanera donava dret a ocupar l’interior, sempre que es demostrés el control efectiu del territori.

En els anys posteriors, el Regne Unit va intentar formar una franja colonial entre el Caire, al nord, i Ciutat del Cap, al sud. França va estendre el domini entre el Senegal, a l’oest, i Somàlia, a l’est. I altres països, com Bèlgica, Alemanya, Portugal, Itàlia i Espanya, van completar el repartiment del continent.

A Àsia hi havia estats ben organitzats, com la Xina i Pèrsia, per la qual cosa va predominar el sistema de concessions i el repartiment d’àrees d’influència. Així i tot, alguns territoris van passar a mans del Regne Unit (l’Índia, Birmània), França (resta d’Indoxina, excepte Siam) i els Països Baixos (la majoria d’Indonèsia). A més, Rússia va incorporar Sibèria i es va estendre cap a l’Índia i la Xina, el Japó va intentar annexionar-se Corea i Manxúria, però va topar amb la Xina i Rússia, i els Estats Units van expulsar Espanya de les Filipines.

A Oceania, el Regne Unit va incorporar Austràlia al seu imperi i els Estats Units van ocupar alguns arxipèlags, com Hawaii.

A Amèrica, els Estats Units van estendre la seva influència per Puerto Rico i Cuba i van ocupar el territori del nou canal de Panamà.

5.2 Les conseqüències de l’imperialisme

Van ser diferents per a les metròpolis i per als pobles dominats.

• Per a les metròpolis, l’imperialisme va significar poder polític, riqueses, més pau social i coneixement d’altres civilitzacions. Però també va agreujar els enfrontaments internacionals, polítics i econòmics que conduirien a la Primera Guerra Mundial.

• Per als pobles dominats, el colonialisme va ser negatiu. Els estrangers van eliminar o controlar els governs locals i els conflictes interns es van agreujar a causa del traçat arbitrari de les fronteres.

L’economia tradicional es va alterar, perquè les potències colonitzadores van substituir l’agricultura d’autoconsum per una altra d’exportació, van impedir la industrialització i van imposar un comerç desigual

La societat es va dividir entre una minoria estrangera, que controlava el govern i la riquesa i habitava en barris luxosos, i la majoria indígena, obligada a treballar i a viure en barris perifèrics.

La Conferència de Berlín

«Desitjant establir en un esperit d’entesa mútua les condicions més favorables al desenvolupament del comerç i de la civilització en determinades regions d’Àfrica, i assegurar a tots els pobles els avantatges de la lliure navegació pels principals rius africans que desemboquen a l’oceà Atlàntic; desitjosos, d’altra banda, de preveure els malentesos i les disputes que puguin suscitar en el futur les noves preses de possessió efectuades a les costes d’Àfrica i preocupats, alhora pels mitjans d’augmentar el benestar moral i material de les poblacions indígenes, han resolt [...]:

Article 34. Tota potència que d’ara endavant prengui possessió d’un territori situat a la costa del continent africà [...] acompanyarà l’Acta respectiva d’una notificació dirigida a la resta de potències firmants [...], per tal de posar-les en condicions de fer-ne valer les reclamacions, si convingués.

Article 35. Les potències signants [...] reconeixen l’obligació d’assegurar, als territoris ocupats per aquestes a la costa del continent africà, l’existència d’una autoritat suficient.»

Conferència de Berlín. Acta General. Febrer de 1885.

El repartiment del món

Salomó (RU)

Nova Caledònia (França)

14 Somàlia britànica

7

1 Marroc espanyol

2 Guinea portuguesa

3 Fernando Poo (Espanya)

4 São Tomé i Príncipe (Portugal)

5 Rhodèsia del Nord

6 Rhodèsia del Sud

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Comprendre textos escrits

1. Quines raons es donen en el text de la Conferència de Berlín per legitimar l’ocupació del territori? Et semblen sinceres? Justifica la resposta.

Treballar amb mapes

2. Escriu a quin continent es troben i a quina potència pertanyien Angola, el Canadà, el Congo, Egipte, el Camerun, l’Índia i Austràlia.

Treballar amb gràfics

3. Quina potència tenia un imperi colonial més extens?

6. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL (I). ESDEVENIMENTS I CONSEQÜÈNCIES

6.1 El desenvolupament del conflicte (1914-1918)

La guerra va tenir unes característiques diferents dels conflictes anteriors. Per exemple, la gran extensió territorial, en participar-hi setze nacions, algunes amb extensos imperis colonials que es van veure implicats en el conflicte. I també l’ús de noves armes ofensives (metralladores, llançaflames, gasos tòxics, mines, submarins, avions), de nous sistemes defensius, com les trinxeres, i de noves modalitats de lluita, com la guerra psicològica

• La guerra de moviments (1914). La guerra va començar de manera gairebé simultània en dos fronts: l’oriental i l’occidental. Alemanya va intentar una victòria llampec sobre França, per concentrar les forces al front oriental i derrotar Rússia. Però França va resistir al departament del Marne i el ràpid avanç rus per Prússia va obligar Alemanya a enviar tropes al front oriental.

• La guerra de trinxeres (1915-1916). Davant de la manca d’una victòria decisiva, els fronts es van estabilitzar al llarg d’extenses línies de trinxeres. Des de les trinxeres es van llançar ofensives de desgast (Verdun, Somme). La contesa es va convertir en un conflicte mundial, després de l’entrada de més països.

• El final de la guerra (1917-1918). El 1917 els EUA es van incorporar a la guerra al costat dels aliats i Rússia se’n va retirar després del triomf de la revolució comunista i la signatura de la pau de BrestLitovsk. El 1918 els aliats van iniciar una ofensiva en tots els fronts i van provocar la rendició progressiva dels imperis centrals. Als EUA, el president Woodrow Wilson va enunciar els Catorze Punts en què s’havia de basar la pau.

6.2 La pau de París i la Societat de Nacions

A la Conferència de París (1919-1920), els vençuts van signar tractats que els obligaven a reduir l’exèrcit, pagar reparacions de guerra i fer cessions territorials. El tractat de Versalles va imposar a Alemanya la pèrdua d’Alsàcia i Lorena i de totes les colònies. A més, el 1919 es va crear la Societat de Nacions com a organització internacional per fomentar la pau.

La guerra va causar més de nou milions de morts i molts ferits i mutilats. Va provocar greus pèrdues materials. Va agreujar els contrastos entre les classes treballadores i les classes mitjanes empobrides, d’una banda, i una minoria enriquida pels negocis bèl·lics, de l’altra. Va afavorir el treball de la dona fora de la llar. I va promoure una ideologia pacifista i antimilitarista, però també va fomentar el desig de revenja dels vençuts.

Després de la guerra es van abolir les dinasties que governaven els imperis centrals, la majoria dels països van adoptar el sufragi universal masculí, molts d’aquests estats van concedir el vot a les dones i l’hegemonia mundial europea va ser substituïda per la dels Estats Units.

Les causes

Atemptat de Sarajevo

L’assassinat a Sarajevo de l’hereu de la corona d’Àustria-Hongria per part d’un nacionalista serbi va ser l’espurna que va fer esclatar la guerra. Les causes profundes, però, van ser els conflictes territorials entre països, les rivalitats econòmiques i colonials de les potències, i les tensions nacionalistes en imperis multiculturals com l’austrohongarès.

El sistema d’aliances

28 juny

Atemptat de Sarajevo.

23 juliol

Àustria-Hongria llança un ultimàtum a Sèrbia, un cop s’ha assegurat el suport d’Alemanya.

28 juliol

Àustria-Hongria declara la guerra a Sèrbia.

30 juliol

Rússia inicia la mobilització general en suport de Sèrbia.

1 agost

Alemanya declara la guerra a Rússia. França inicia la mobilització general.

3 agost

Alemanya declara la guerra a França.

4 agost

Alemanya envaeix Bèlgica, que li nega el pas de les tropes per envair França, i provoca que el Regne Unit declari la guerra a Alemanya.

6 agost

Sèrbia declara la guerra a Alemanya. Àustria-Hongria declara la guerra a Rússia.

11 i 12 d’agost

França i el Regne Unit declaren la guerra a Àustria-Hongria.

El temps i l’espai. El nou mapa d’Europa

Japó s’adhereix a l’Entesa

Alemanya ataca França aplicant el Pla Schlieffen

Turquia se suma als imperis centrals

S’inicia l’anomenada guerra de trinxeres

Bulgària entra en guerra al costat dels imperis centrals

Ofensiva aliada al Somme

Els Estats Units entren en guerra Rússia signa l’armistici amb els imperis centrals

Comença la batalla de Verdun

Els alemanys usen per primera vegada gasos a Ieper

Itàlia s’uneix a l’Entesa (tractat de Londres)

Alemanya inicia la guerra submarina

Wilson pronuncia el discurs dels Catorze Punts

Europa després de la Primera Guerra Mundial

Fronteres el 1914

Fronteres el 1923

Antic Imperi alemany

Antic Imperi austrohongarès

Antic Imperi otomà

Antic Imperi rus

Nous estats

Després del tractat de Brest-Litovsk

Després del tractat de Versalles

Ciutats lliures

Desapareixen abans del 1923

Àrees en litigi

Gibraltar (Regne Unit)

Sàhara espanyol

Ifni (Espanya)

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Comprendre informacions

IRLANDA

Algèria (França) Marroc (França)

1. Investiga què va ser la vaga de les dones de Barcelona de 1918 i explica la seva relació amb la guerra.

Treballar amb línies del temps i mapes

2. Quins dos fets van marcar l’inici i la fi de la guerra?

Tunísia (França)

FINLÀNDIA

ESTÒNIA (1918-1940)

LETÒNIA (1918-1940)

LITUÀNIA (1918-1940)

POLÒNIA

UCRAÏNA (1918-1922)

Dodecanès (Itàlia)

Rússia signa el tractat de Brest-Litovsk

Contraofensiva aliada al front occidental Alemanya signa l’armistici (11 de novembre)

Conferència de París

Fi de la guerra 1914 1915 1916 1917 1918 1919

1 BÈLGICA 2 LUXEMBURG 3 LIECHTENSTEIN 4 ANDORRA 5 MÒNACO

6 SAN MARINO

7 CIUTAT DEL VATICÀ

0 250 500

750 km

GEÒRGIA (1918-1921)

MarCàspia

Caucas

ARMÈNIA (1918-1920)

Líban (mandat França)

Malta (Regne Unit) Xipre (Regne Unit)

Líbia (Italia)

AZERBAIDJAN (1918-1920)

Palestina (mandat RU)

Egipte (RU)

Síria (mandat França)

Iraq (mandat Regne Unit)

Transjordània (mandat Regne Unit)

Kuwait (Regne Unit)

3. Analitza el nou mapa polític d’Europa després de la guerra i escriu el nom de…

a) Dos dels imperis que van desaparèixer:

b) Dos estats als quals Alemanya va cedir territoris:

c) Tres estats o més creats de nou:

23

7. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL (II). LES DONES

7.1 Les dones durant la guerra

El reclutament de nombrosos homes per anar al front va fer que les dones —no tan sols les de baixa condició social, sinó també les de classe mitjana— haguessin de substituir-los en moltes feines.

• A la rereguarda, les dones van dur a terme nombroses tasques:

– Es van ocupar, soles, de les tasques agràries. En alguns casos, les dones més riques fins i tot van modernitzar aquestes tasques per compensar la falta de mà d’obra masculina.

– Moltes dones van treballar en fàbriques, sobretot en les de material militar. Aquest va ser el cas de les dones dedicades a confeccionar uniformes, les que fabricaven armes, conegudes com a munitionettes o municionistes, i les que feien explosius, que rebien el nom de canàries pel color groc brillant de la pell derivat de la manipulació del TNT.

– Altres dones van treballar en serveis molt variats, com ara escura-xemeneies, repartidores de carbó, mecàniques, conductores d’autobusos i ferrocarrils, bomberes, policies, mecanògrafes, telegrafistes i operadores telefòniques (les anomenades Hello Girls).

• Algunes dones es van unir al front com a infermeres de campanya o auxiliars de l’exèrcit (conductores de camions i ambulàncies, mecàniques, cuineres…). Algunes altres també van entrar en combat, com les 2.000 voluntàries del Batalló Femení de la Mort a Rússia, que va lluitar contra els alemanys.

Els sous de les dones van continuar sent inferiors als dels homes. Això va generar preocupació entre algunes organitzacions sindicals, no tan sols per les diferències salarials, sinó també pel fet que pogués influir a la baixa en els salaris masculins i perquè les dones feien més bé algunes tasques.

Les reivindicacions del moviment feminista per aconseguir el vot i la igualtat de drets per a les dones es van interrompre durant la guerra.

7.2 Les dones després de la guerra

Després de la guerra, moltes dones van abandonar les feines que havien exercit ja que era necessari que tornessin a adoptar el paper tradicional de mares per compensar les baixes i els no nascuts durant la guerra. A més, amb l’augment de l’atur calia menys mà d’obra.

La feina de les dones durant la guerra, però, va canviar la perspectiva que es tenia sobre el seu paper en la societat. I elles també van confiar que la tasca que havien dut a terme seria reconeguda i podrien gaudir dels seus drets polítics, civils i econòmics.

Així, poc després de la guerra, les dones van aconseguir el dret a vot en nombrosos països: Irlanda, Polònia, l’URSS, Alemanya, els Països Baixos, els Estats Units…

Dones que van destacar

Edith Cavell fou una infermera britànica que va ajudar soldats del bàndol aliat a fugir des de Bèlgica a Holanda, país neutral. Els alemanys la van afusellar.

Maria Bochkariova va ser condecorada en tres ocasions per la seva valentia en combat. Va rebre l’encàrrec de formar el Batalló Femení de la Mort, que va lluitar contra els alemanys a Bielorússia.

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Usar la informació

1. Busca informació sobre alguna altra dona que destaqués durant la Primera Guerra Mundial i explica què va fer.

El treball de les dones en la Primera Guerra Mundial

Dones a les fàbriques

Dones en els serveis

Dones al front

Expressar opinions

2. Valora la importància del paper de les dones en la Primera Guerra Mundial.

Comprendre informacions

3. Quines van ser les conseqüències de la participació femenina en la guerra?

Un grup de dones fabriquen armament en una fàbrica de París.

Infermeres de la Creu Roja francesa.

Una dona condueix un tramvia.

Diverses integrants del Batalló Femení de la Mort.

8. LA CULTURA I L’ART (I). L’ARQUITECTURA

8.1 L’educació i la ciència

• L’educació va progressar durant el període 1870-1914, ja que es va estendre l’escolarització obligatòria i gratuïta.

• La ciència va adoptar el mètode positivista o mètode científic, creat per Auguste Comte, que es basava en l’elaboració de teories que s’havien de provar experimentalment i que després esdevenien lleis o teories de validesa general. Els descobriments i les seves aplicacions van crear una confiança cega en un progrés il·limitat.

• Entre els avenços científics de l’època van destacar els raigs X (Röntgen), la radioactivitat (matrimoni Curie), les lleis de l’herència (Mendel), les vacunes contra la ràbia (Pasteur) i la tuberculosi (Koch) i el poder del subconscient (Freud).

8.2 L’arquitectura moderna

L’arquitectura moderna va sorgir com a resultat de la Segona Revolució Industrial, que va exigir construir en abundància, de pressa i barat. Per això, es van adoptar materials nous com el ferro, l’acer, el vidre i el formigó. Primer es van fer servir en edificis utilitaris, perquè els arquitectes tradicionals els van rebutjar per manca de bellesa, però, amb el temps, els materials nous es van generalitzar.

L’arquitectura als Estats Units. El gratacel

Als Estats Units, la nova arquitectura va néixer a l’Escola de Chicago. L’incendi de la ciutat el 1871 va obligar a reconstruir-la amb edificis sense fusta i d’altura elevada, per compensar la manca de sòl al centre urbà. La solució va ser l’ús del formigó als fonaments i a l’estructura, l’ús del ferro i del vidre, i la incorporació de l’ascensor. Així es van alçar els primers gratacels, com els Magatzems Carson i l’Auditori, de Sullivan, i l’edifici Flatiron, de Burnham.

L’arquitectura a Europa. El modernisme

A Europa, la nova arquitectura es va difondre gràcies a les exposicions universals. Entre els edificis destaca la Torre Eiffel de París (1889).

Entre el 1890 i el 1910 va sorgir el modernisme, un nou moviment estètic, conegut com a Art Nouveau a França i Modern Style a la Gran Bretanya, que va intentar conciliar la utilitat amb l’artístic. Per això, va emprar els materials nous, però buscant la bellesa amb l’ús de formes ondulants i asimètriques inspirades en la naturalesa, com vegetals, animals, onades i flames. A més, volia integrar totes les arts, perquè s’ocupà també de la decoració de façanes i interiors, i del mobiliari.

Entre els seus representants van destacar Victor Horta (Casa Tassel de Brussel·les), Hector Guimard (estacions de metro de París) i Henry van de Velde (Casa Bloemenwerf, a Uccle, prop de Brussel·les).

L’ús de materials nous

2. El formigó, al qual més tard es va incorporar una xarxa metàl·lica, es va aplicar als fonaments i a l’estructura dels edificis, i en va permetre elevar considerablement l’altura.

1. Sala d’exposicions a Düsseldorf (1902). El ferro permetia cobrir espais amplis amb pocs suports. El vidre proporcionava lleugeresa i lluminositat.

Els nous corrents arquitectònics

L’Escola de Chicago

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Valorar aportacions culturals

1. Busca informació i explica per què va destacar Marie Curie.

Conèixer l’art

2. Explica les característiques principals dels primers gratacels.

3. Escriu dues característiques de l’interior de l’edifici B.

4. Mira’t les imatges i compara les característiques de l’arquitectura moderna als Estats Units i a Europa.

A. Edifici Flatiron (dues vistes), dissenyat per Daniel Burnham. B. Casa Tassel (1892-1893), de Victor Horta. C. Estacions de metro de París, d’Hector Guimard.

9. LA CULTURA I L’ART (II). PRIMERES AVANTGUARDES

9.1 Impressionisme i postimpressionisme

A final del segle xix van néixer dos nous corrents artístics:

• L’impressionisme va sorgir vers el 1870, quan un grup de pintors van sortir a pintar a l’aire lliure per captar en les seves obres la «impressió» o efectes instantanis de l’atmosfera i la llum. Per això, van treballar amb una pinzellada lliure, formada per la superposició de colors purs, i van triar temes fins aleshores considerats secundaris: paisatges, escenes urbanes, ballarines, etc. Els pintors més destacats van ser Claude Monet, autor de les obres Impressió, sol naixent i L’estació de Saint-Lazare, Auguste Renoir, pintor de Ball al Moulin de la Galette, i Edgar Degas, famós pels quadres de ballarines i de curses de cavalls. Proper a l’impressionisme, trobem l’escultor Auguste Rodin (1840-1917), que es va interessar per la llum i el moviment. Entre les seves obres destaquen La porta de l’Infern , El pensador i Els burgesos de Calais

• El postimpressionisme, sorgit vers el 1886, va revisar l’impressionisme amb plantejaments nous que constituiren l’antecedent de les avantguardes. Així, Paul Cézanne, en els bodegons i paisatges, va descompondre els objectes en figures geomètriques. Paul Gauguin va usar colors forts i plans en obres com Arearea I Vincent van Gogh va usar colors purs i irreals aplicats amb una pinzellada corba i gruixuda, expressiva de la seva personalitat angoixada, com en el cas de La nit estelada

9.2 Les primeres avantguardes

A principi del segle xx es van iniciar les primeres avantguardes, moviments que van buscar deliberadament trencar amb l’art tradicional.

• El fauvisme va sorgir el 1904. Va concedir molta importància al dibuix i va aplicar el color de manera plana.

L’iniciador del moviment i el representant principal va ser el francès Henri Matisse, autor de quadres com La dansa o La ratlla verda

• L’expressionisme va néixer el 1905. Va cercar manifestar els sentiments. Per aconseguir-ho, va usar els colors de manera arbitrària i va representar figures introvertides i temes tràgics, prohibits, demoníacs i fantàstics. En aquesta tendència, van destacar Edvard Munch, autor d’El Crit, i Ernst L. Kirchner, pintor d’El carrer

• El cubisme va començar el 1907. És l’art i la innovació més important del segle xx. El nom prové d’una reflexió de Matisse, que va parlar de «petits cubs» per descriure un quadre de Braque. Entre els seus representants principals hi ha Pablo Ruiz Picasso, iniciador del moviment amb l’obra Les senyoretes d’Avinyó, i Georges Braque, autor d’Home amb una guitarra.

L’estació de Saint-Lazare, de Claude Monet.

Arearea, de Paul Gauguin.

La nit estelada, de Vincent van Gogh.

Les avantguardes

AVANÇA EN COMPETÈNCIES

Cerca solucions

1. Esbrina el significat d’aquestes exclamacions i relaciona-les amb dos moviments pictòrics:

a) «Donatello entre les feres»:

b) «Què representa aquesta tela?… Impressió, per descomptat produeix impressió»

Analitzar obres d’art

2. A quin «isme» pertanyen aquestes obres?

a) Les senyoretes d’Avinyó

b) L’estació de Saint-Lazare

c) El carrer

d) La ratlla verda

e) La nit estelada

f) El pensador

3. És una bona idea mirar-se un quadre impressionista de molt a prop? Per què?

Obtenir informació

4. Esbrina en quin o en quins dels estils pictòrics estudiats va destacar Ángeles Santos Torroella. Tria una obra seva que t’agradi i explica-la a un company o companya.

La ratlla verda, d’Henri Matisse. El carrer, d’Ernst L. Kirchner.

Les senyoretes d’Avinyó, de Picasso.

POSA A PROVA EL TEU APRENENTATGE

1. Relaciona aquestes dues columnes:

Conceptes

Època victoriana • Bismarck •

Era Meiji • Autocràcia •

Potències

• Imperi rus

• Alemanya

• Gran Bretanya

• Japó

2. Digues el país pioner, la cronologia, les fonts d’energia i els sectors industrials principals de la Primera i la Segona Revolució Industrial.

Primera Revolució Industrial

4. Quins van ser els sis principals estats contendents de la Primera Guerra Mundial?

a) De quina mena eren les rivalitats que van provocar el conflicte armat?

Segona Revolució Industrial

b) Quines característiques van diferenciar aquesta guerra d’altres d’anteriors?

3. De quins països van ser colònies aquests terri-

5. A quin moviment artístic pertany aquest quadre?

POSA A PROVA LES TEVES COMPETÈNCIES

El mag de Menlo Park

Thomas Alva Edison (1847–1931) va ser un personatge clau en el desenvolupament d’invents vitals per al progrés de la societat i un dels protagonistes de la Segona Revolució Industrial.

Quan tan sols tenia deu anys, va instal·lar un primer laboratori al soterrani de la casa familiar, on va experimentar amb la química i l’electricitat. A dotze anys, va treballar venent diaris i llaminadures al tren durant els trajectes de Port Huron a Detroit. A catorze anys, va publicar un periòdic propi, The Herald Weekly, alhora que va convertir un comboi del tren en laboratori. Durant aquests anys, Edison es va continuar formant; a més de llegir revistes científiques i comprar tot tipus d’artefactes per al laboratori, també va aprendre a telegrafiar.

A vint-i-nou anys, en un poble anomenat Menlo Park, va fer construir el primer laboratori d’investigacions, que anomenaria fàbrica d’invents. Era un conjunt

d’edificacions i edificis l’objectiu dels quals era proporcionar benestar als treballadors i infraestructures per a les investigacions. Una concepció i una metodologia que serien molt importants per al desenvolupament tecnològic i industrial del segle xx .

Edison no tan sols va registrar patents. L’any 1882 la companyia que ell mateix dirigia (Edison Illuminating Company), per tal de cobrir la demanda elèctrica dels dispositius que patentava, va inaugurar la primera central tèrmica de la història a Pearl Street (Nova York). La central tenia inicialment un generador de corrent continu que il·luminava 85 usuaris (prop de 400 bombetes) i va deixar de funcionar l’any 1890. Edison Illuminating Company va ser la primera companyia capaç d’il·luminar amb una xarxa trifàsica un poble. Ho va aconseguir a Sunbury, Pennsilvània, el 1883.

http://www.endesaeduca.com

1. Ordena en el temps aquestes fites:

a) Laboratori d’investigacions.

b) Primer laboratori.

c) Publicació d’un periòdic.

d) Feina en un tren.

2. Edison va anar poc temps a l’escola. Així doncs, com es devia formar?

4. Quants anys tenia Edison quan va inaugurar la primera central tèrmica de la història?

5. A Edison se li atribueixen 2.235 patents. Segons el gràfic, quin va ser el quinquenni més productiu?

3. Quin any es va publicar el primer número de The Herald Weekly?

VIATGE AL CENTRE DE L’ONU

El teu centre ha arribat a la fase final del programa Propostes per a la construcció de la pau. Després de la fase local, de la nacional i de l’europea, heu estat seleccionats, amb tres escoles més del continent europeu, per participar en el I Fòrum Internacional sobre la Pau dels Joves que ha de tenir lloc l’any vinent a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU).

L’objectiu d’aquesta situació d’aprenentatge és que organitzeu una exposició sobre el paper de l’ONU com a garant de la pau: feu una investigació a fons sobre aquest organisme, centreu-vos en algun conflicte internacional en concret en què fes de mediadora, reflexioneu i sigueu crítics sobre el seu paper, proposeu millores en el seu funcionament i, finalment, munteu amb tot aquest material una exposició al vostre centre com si es tractés del vestíbul de la seu principal de l’ONU a Nova York.

El Fòrum Internacional sobre la Pau dels Joves s’inclou en els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’ONU, que es materialitzen en l’Agenda 2030, en concret, en el número 1 7, Aliança pels objectius.

Tal com ja deus saber, els ODS van ser creats el 25 de setembre de 2015 per l’ONU per afrontar els grans reptes globals. En total, 193 països van apostar pel compromís d’un desenvolupament que busqui respondre a les necessitats globals actuals i que es concreten en 17 objectius que s’haurien de complir el 2030.

QUÈ HEM DE FER?

Els vostres reptes com a centre són els següents:

1. Desenvolupar una revisió crítica de quina ha estat la tasca de l’ONU en alguns dels conflictes internacionals en què ha intervingut des de la seva creació fins a l’actualitat.

2. Valorar si s’han respectat els propis principis fundacionals de l’ONU.

3. Fer una proposta de regeneració de l’ONU a partir de l’anàlisi prèvia que s’hagi dut a terme.

4. Preparar una exposició sobre el paper d’aquest organisme internacional com a garant de la pau, tenint en compte que l’espai on es mostrarà és el vestíbul de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York.

COM HO HEM DE FER?

Dividiu-vos en grups de sis alumnes per dur a terme una situació d’aprenentatge en equip. Les tasques que haureu de realitzar són les següents:

A. Com ens preparem per saber-ne prou?

1. Repasseu quins van ser els conflictes que van precipitar la creació de l’ONU i pregunteu-vos què va aprendre l’ONU dels diferents conflictes.

2. Feu una anàlisi de la carta fundacional de l’ONU i extraieu-ne els objectius principals.

3. Investigueu sobre les missions de pau dutes a terme per l’ONU en què els Cascos Blaus han hagut d’intervenir. Teniu aquestes opcions:

• Kosovo

• Sàhara Occidental

• República Democràtica del Congo

• Sudan del Sud

• Pròxim Orient (Israel i Palestina)

• República Centreafricana

Cal que us repartiu les missions de pau entre vosaltres i que treballeu en grups d’experts seguint aquest esquema:

• Situació geogràfica del conflicte.

• Parts implicades.

• Esquema temporal (línia de temps).

• Conseqüències per a la població abans de la intervenció de l’ONU en el conflicte.

• Interessos o desinteressos de les potències internacionals a la zona. Anàlisi geopolítica.

• Estat actual del conflicte.

4. Un cop recollida la informació sobre els diferents conflictes i la intervenció en les missions internacionals dels Cascos Blaus, reflexioneu sobre tot allò que penseu que es podria haver gestionat millor i sobre els aprenentatges que se’n poden extreure de cara a la gestió de conflictes posteriors.

5. Llegiu els articles «Setanta-cinc anys de la creació de l’ONU: llums i ombres», de Miquel Payeras, publicat en la revista El Temps , i «Però què ha fet l’ONU per nosaltres?», d’Astrid Portero, publicat en el mitjà digital

El Orden Mundial , i extraieu-ne els aspectes positius i negatius que manifesten envers l’ONU. En teniu un extracte en l’última pàgina d’aquesta situació d’aprenentatge i disposeu dels enllaços per llegir-los

complets en el lloc web www.barcanova.cat.

B. Com comuniquem el que sabem?

Prepareu l’exposició tenint en compte que ha de recollir tant els errors com les fites aconseguides fins ara per l’ONU en les seves missions internacionals de pau i que ha de reflectir les idees recollides per millorar-ne el funcionament. Aquestes idees poden fer referència tant a la gestió de conflictes com a les relacions entre protagonistes, a la reestructuració de l’organisme, a propostes en matèria de prevenció, etc.

Tingueu en compte que el fil conductor de l’exposició ha de respondre a les idees i les necessitats a les quals heu arribat mentre fèieu la investigació.

Pel que fa a l’estructura de l’exposició, cal que segueixi el model següent:

1. Presentació (per a què?)

Espai inicial que ha d’incloure la justificació de l’exposició i el seu propòsit.

2. Desenvolupament (per què?)

Part de l’exposició que ha de contenir el gruix de la informació. Aquesta informació s’ha de presentar per escrit, mitjançant fotografies i gràfics, amb dades estadístiques, en vídeos i àudios, etc.

3. Aportacions (com?)

Part final de l’exposició que s’ha de centrar en l’acció o les accions finals proposades.

MATERIAL COMPLEMENTARI

Carta fundacional de l’ONU

Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides decidits a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que durant la nostra vida ha infligit dues vegades uns sofriments indicibles a la humanitat, a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites, a crear les condicions necessàries per al manteniment de la justícia i del respecte a les obligacions derivades dels tractats i d’altres fonts del dret internacional, i a promoure el progrés social i instaurar unes millors condicions de vida dintre d’una llibertat més àmplia, a practicar la tolerància i a conviure en pau com a bons veïns,

i, amb aquestes finalitats, a unir les nostres forces per mantenir la pau i la seguretat internacionals, a acceptar els principis i adoptar els mètodes que assegurin que no es farà ús de la força de les armes si no és en l’interès comú i a recórrer a les institucions internacionals per promoure el progrés econòmic i social de tots els pobles, hem decidit associar esforços per a aquests designis. En conseqüència, els nostres governs, per mitjà dels seus representants, reunits a la ciutat de San Francisco, proveïts de plens poders que han estat trobats en bona i deguda forma, han adoptat aquesta Carta de les Nacions Unides, per la qual estableixen una organització internacional que serà coneguda amb el nom de Nacions Unides.

San Francisco, 26 de juny de 1945

Setanta-cinc anys de la creació de l’ONU: llums i ombres (fragment)

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) o Nacions Unides va néixer el 24 d’octubre de 1945, avui fa setanta-cinc anys, amb la intenció de promoure la pau a tot el món. Lloable intenció que no sempre ha assolit. Ara bé, a desgrat dels seus crítics, s’ha de concloure que, almenys, d’ençà que existeix, la corba de morts en conflictes armats ha anat decreixent. Cosa que no per força vol dir que sigui només per la seva actuació. Però sens dubte ha ajudat.

És cert, com recordava Max Roser en el seu estudi War and Peace before 1945, publicat a ourworldindata.org el 2015, que els conflictes bèllics després de la Segona Guerra Mundial han estat més localitzats que abans i s’han saldat amb menys víctimes fatals. Una raó és que les grans potències —al contrari del que havia estat habitual abans de 1945— han competit en altres terrenys diferents del militar —el diplomàtic i, sobretot, l’econòmic— perquè una topada armada significaria, probablement, l’aniquilació mútua, atesa l’existència d’armes de destrucció massiva. No obstant això, l’ONU ha ajudat a dirimir les diferències entre aquestes potències, si més no com a àmbit en què han pogut discutir. Per un altre costat, no hi pot haver el més mínim dubte que molts conflictes locals —sense interessos contraposats de les potències mundials— han estat acotats, controlats i reduïts a la mínima expressió gràcies a la intervenció de Nacions Unides, de la mateixa manera que precàries paus regionals s’han mantingut, i es mantenen, gràcies a la intercessió dels famosos Cascos Blaus […].

Miquel Payeras, dins El Temps (24/10/2020).

Però què ha fet l’ONU per nosaltres? (fragment)

El temps acostuma a ser el millor jutge de les organitzacions polítiques i socials, per a bé o per a mal. En el cas de l’ONU, la seva importància en el panorama internacional per mitjà dels seus diferents programes i iniciatives és innegable. Tanmateix, això no exclou que l’estructura i el funcionament de l’organització plantegin problemes seriosos que amenacen l’èxit dels seus propòsits.

El primer problema és que, tenint en compte que és una organització nascuda el 1945, la composició o el sistema de presa de decisions amb prou feines ha canviat. El món actual és molt diferent del que hi havia el 1945: les amenaces són unes altres i les potències internacionals també. Aquesta manca d’adaptació s’aprecia clarament en el funcionament del Consell de Seguretat, l’òrgan més poderós de l’ONU. Des de la seva creació té cinc membres permanents i amb poder de veto: la Xina, els Estats Units, França, Rússia i el Regne Unit; és a dir, els guanyadors de la Segona Guerra Mundial. A més d’aquests cinc països, deu més formen part del Consell en períodes rotatoris de dos anys […].

astrid Portero, dins El Orden Mundial (20/06/2021).

APÈNDIX

» VOCABULARI

» DICCIONARI VISUAL DE CONCEPTES ARTÍSTICS

Aliments transgènics. Tipus d’aliments derivats totalment o parcialment de plantes modificades genèticament, és a dir, sotmeses a una alteració dels gens.

Apartheid. Sistema de segregació racial consistent en l’existència de llocs separats per a la població de raça blanca i per a les altres races. En el cas dels Estats Units, fins a l’abolició, els afroamericans no tenien accés a determinats espais públics, com transports, serveis sanitaris, comerços o escoles. I en el cas de Sud-àfrica, la legislació racista fixava per a cada grup racial —blanc, negre o mestís— els llocs on podien viure, les feines que podien fer i l’educació que podien rebre, i prohibia els matrimonis mixtos, assistir a les mateixes platges o usar els mateixos mitjans de transport.

Armistici. Pacte entre dos exèrcits o grups en guerra per suspendre les operacions de guerra. No és el mateix que la pau, que implica el final de la guerra.

Auxilio Social. Organització franquista destinada a oferir ajuda humanitària a la població en situació de greu necessitat. Es va crear durant la Guerra Civil a la zona insurrecta. Al principi es va centrar en el repartiment de menjar, però després va dur a terme altres tasques, com l’atenció als infants orfes o abandonats.

Blocs. Conjunt de països amb el mateix tipus de sistema polític, econòmic i social. El bloc occidental, liderat pels Estats Units, incloïa Europa occidental i el Japó i va estendre la influència per bona part de l’Amèrica Llatina i Oceania. El bloc soviètic, encapçalat per l’URSS, incloïa els països d’Europa central i oriental que després de la guerra van ser ocupats per l’exèrcit soviètic.

Brigades Internacionals. Voluntaris de tot el món reclutats per combatre contra el feixisme a Espanya i a favor dels republicans durant la Guerra Civil (1936-1939). Es calcula que s’hi van incorporar prop de 70.000 persones. Molts d’ells eren militants de l’esquerra antifeixista i també hi havia jueus perseguits pel règim nazi.

Commonwealth (Mancomunitat Britànica de Nacions). Organització creada el 1931 que agrupava, sota la presidència de la monarquia britànica, les antigues colònies. L’objectiu era cooperar internacionalment en els àmbits polític i econòmic.

Comunes populars. Demarcacions xineses autosuficients, en les quals es combinava la feina col·lectiva en l’agricultura i en la indústria lleugera. Sota el control de les autoritats locals, que seguien les directrius del Govern, les comunes controlaven també el comerç, la cultura, l’educació, la sanitat i la seguretat pública. Comunitat autònoma. Entitat territorial formada per províncies limítrofes, territoris insulars o províncies amb entitat regional històrica, dotades d’autonomia legislativa i capacitat d’autogovern sobre les qüestions que siguin de la seva competència. N’hi ha 17.

Catorze Punts de Wilson. Conjunt de propostes enunciades pel president Woodrow Wilson el 8 de gener de 1918 davant del Congrés dels Estats Units. Es pretenia posar fi a la Primera Guerra Mundial, aconseguir la reconstrucció del continent europeu i evitar futurs conflictes. Hi destacaven la fi de la diplomàcia secreta, la llibertat de navegació marítima, la supressió de barreres econòmiques, la reducció de l’armament, la lliure autodeterminació dels pobles, reajustaments fronterers i la creació d’una Societat General de Nacions.

Contuberni de Munic. Denominació despectiva utilitzada pel diari falangista Arriba en el IV Congrés del Moviment Europeu, celebrat en aquesta ciutat el 1962. En aquest congrés, els polítics espanyols de l’oposició franquista van denunciar la falta de democràcia i la repressió, i van demanar l’existència de partits polítics i sindicats i el respecte als drets humans i a la identitat de les regions.

 D

Bases de Manresa. Document presentat el 1892 davant d’una assemblea de representants de les associacions catalanistes que es van reunir a Manresa. S’hi sol·licitava l’autogovern per al Principat.

Comerç desigual. Intercanvi de mercaderies, béns i serveis que afavoreix d’una manera clara una part respecte de l’altra. El motiu d’aquesta tendència cap a la desigualtat és el valor diferent dels intercanvis, i la conseqüència principal és la dependència i endeutament de la part desfavorida.

Darwinisme social. Aplicació a la societat humana de la teoria de Darwin sobre l’evolució de les espècies; en concret, de la supervivència dels més aptes i de la competència per obtenir els recursos. Els imperialistes van usar la diferenciació de Darwin entre races «civilitzades» i «salvatges» per defensar la superioritat dels europeus damunt els altres pobles del món.

División Azul. Unitat de voluntaris espanyols que entre el 1941 i el 1943 van col·laborar amb Alemanya durant la Segona Guerra Mundial lluitant al front rus. D’aquesta manera, encara que Espanya es va declarar neutral a la Segona Guerra Mundial, es compensava Alemanya pel suport al bàndol franquista durant la Guerra Civil. Els combatents de la División Azul van ser 46.000, dels quals 4.954 van morir i 8.700 van resultar ferits.

Duce. Paraula derivada del llatí dux que significa ‘guia o conductor’. A la Itàlia feixista es va usar per referir-se a Mussolini com a guia o conductor del feixisme.

pulsat del Partit Nacionalista Basc, i va cometre la primera acció terrorista el 1961. Des d’aleshores va perpetrar nombrosos assassinats i va dur a terme segrestos i extorsions per aconseguir els seus objectius. Després d’alguns intents fallits de diàleg i de declaracions d’alto el foc parcials, ETA va anunciar el 2011 «el cessament definitiu de l’activitat armada».

Etapa postindustrial. Període de l'evolució econòmica iniciat a Espanya, a mitjan dècada de 1980, en què els serveis es van constituir en l'activitat econòmica predominant.

Führer. En alemany, ‘líder’. Va ser el títol triat per Hitler per denominar el seu lideratge sobre l’Estat i sobre el partit nazi.

Furs. Estatuts jurídics d’origen medieval, atorgats pel rei o per un senyor feudal a un municipi, que incloïen els privilegis i les normes per les quals havia de regir-se.

 G

Gestapo. Policia secreta oficial de l’Alemanya nazi.

Espai vital. Territori requerit per garantir les necessitats i la supervivència de la població d’un Estat. El concepte, influït per les idees naturalistes de l’època, va ser emprat per Hitler i els ideòlegs nazis amb la finalitat de defensar la política d’annexions territorials del Tercer Reich.

Estat. Entitat amb plena sobirania o capacitat d'actuació dins de les seves fronteres, sense más limitacions que les establertes pel Dret Internacional.

Estraperlo. Comerç il·legal amb els articles sotmesos a intervenció o racionament per part de l’Estat durant l’època de l’autarquia. Normalment, aquests articles es venien a un preu molt elevat, motivat per l’escassetat que hi havia.

ETA. Sigla d’Euskadi Ta Askatasuna o País Basc i Llibertat. Corresponen a un grup terrorista sorgit per aconseguir la independència d’Euskal Herria —un territori constituït per la unió del País Basc espanyol i francès—, sota un sistema socialista i revolucionari. Aquesta organització va néixer el 1958, a partir d’un grup ex-

Eurocomunisme. Corrent sorgit dins dels partits comunistes de l’Europa occidental a partir de la dècada de 1970. Abandona la idea de la revolució com a mitjà per aconseguir el poder i accepta les regles del sistema democràtic basat en el pluralisme polític i el sufragi universal. En la Transició espanyola, el Partit Comunista d’Espanya va optar també per aquesta via. 

F

Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Organització anarquista fundada el 1881, després de la dissolució de la Federació Regional Espanyola, adherida a la secció espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors. L’anarquisme va arrelar sobretot a Catalunya, Andalusia, València i Aragó.

Fons de Compensació Interterritorial. Ingressos procedents dels Pressupostos Generals de l'Estat destinats a les comunitats autònomes la renda per càpita de les quals és inferior a la mitjana nacional.

Frente de Juventudes. Secció de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS creada el 1940 per adoctrinar els joves espanyols en els principis franquistes del Movimiento Nacional.

Govern autocràtic. Forma d’exercir el poder en la qual una sola persona deté tota l’autoritat, sense sotmetre’s a cap limitació.

Governs de concentració. Tipus de governs en què participen diversos partits amb representació parlamentària. El fi és unir forces per fer front a una crisi o a circumstàncies especialment greus.

Gran Salt Endavant. Conjunt de mesures implantades a la República Popular de la Xina pel Partit Comunista a final del 1950 per aconseguir la reconstrucció econòmica del país.

GRAPO (Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre). Grup terrorista d’esquerra nascut el 1975 que pretenia implantar un Estat socialista revolucionari mitjançant accions terroristes.

Gratacel. Edifici de moltes plantes i de gran altura. Es considera el primer gratacel el Home Insurance Building, de deu plantes, construït a Chicago per l’arquitecte William Le Baron Jenney entre el 1884 i el 1885.

«Guerra de les galàxies». Iniciativa defensiva proposada pel president nord-americà Ronald Reagan enfront d’un possible atac nuclear, consistent en el desenvolupament d’un sistema defensiu de llarg abast, arrelat a terra i a l’espai.

Guerra de Secessió dels Estats Units (1861­1865). Conflicte armat produït després de l’abolició de l’esclavitud pel president Lincoln el 1860. Aquesta mesura perjudicava els estats del sud, que es van declarar independents, perquè a les plantacions era fonamental la mà d’obra esclava. La guerra civil que va seguir va finalitzar amb la derrota del sud davant dels exèrcits de la Unió i amb l’abolició definitiva de l’esclavitud, encara que la igualtat de drets civils de la població negra no es va aconseguir fins molt temps després.

Guerra psicològica. Modalitat de guerra que usa la propaganda per minar la moral de l’enemic i enfortir la pròpia.

forma de discriminació directa o indirecta per raó de sexe i també a promoure la igualtat real entre homes i dones.

Llei de Dependència. Disposició legal que regula les prestacions i els serveis destinats a promoure l’autonomia personal i a protegir i atendre les persones dependents per motius d’edat, malaltia o discapacitat física o intel·lectual que necessiten l’ajuda d’altres persones per fer les activitats bàsiques.

 M

qualitat i els baixos preus dels productes i les inversions estrangeres.

 O

OJE. Organización Juvenil Española, fundada el 1960 amb l’objectiu de dedicar el temps lliure dels joves afiliats a tasques educatives i de servei als altres. Va servir de plataforma per difondre les idees del règim franquista.

 P

Inflació. Procés econòmic provocat pel desequilibri existent entre la producció i la demanda; causa un augment continuat dels preus de la majoria de productes i serveis, i una pèrdua de valor del diner per poder-los adquirir-o fer-ne ús.

Intercanvis desiguals. Relacions comercials en què una de les parts resulta desfavorida pel menor valor dels productes o béns que intercanvia. Les conseqüències sovint són l’endeutament i la pobresa.

Manifest de Sandhurst. Document redactat per Cánovas del Castillo i signat pel príncep Alfons de Borbó, futur Alfons XII, en l’exili a l’acadèmia militar de Sandhurst (Regne Unit), en el qual es mostrava disposat a convertir-se en un rei constitucional.

Movimiento Nacional. Corporació franquista que incloïa el partit únic del règim —Falange Española Tradicionalista y de las JONS—, tots els càrrecs públics, el sindicat vertical i múltiples organismes destinats a exercir el control social.

Municipi. Entitat territorial bàsica de l’Estat espanyol composta per una localitat o més d’una i un territori clarament delimitat, denominat terme municipal. Presta serveis als veïns.

Plans de desenvolupament. Planificació econòmica quadriennal, adoptada des del 1963, per corregir els desequilibris territorials existents a Espanya generats pel desenvolupament econòmic desigual. No obstant això, els plans no van donar els resultats esperats i va créixer el desequilibri entre les regions.

Plans quinquennals. Programació dels diversos sectors de l’economia soviètica, sobretot de la indústria, durant un període de cinc anys. Cada pla fixava uns objectius i els mecanismes per aconseguir-los.

Província. Entitat territorial de l’Estat espanyol formada per una agrupació de municipis. N’hi ha 50.

 R

Ley de Responsabilidades Políticas. Disposició legal franquista, promulgada el febrer del 1939, per tal de sancionar els qui havien collaborat amb el govern republicà durant la Guerra Civil.

Llei d’Igualtat de Gènere. Disposició legal que regula les mesures dirigides a preveure i combatre tota

 N

Nous Països Industrials. Conjunt de països que, a mitjan dècada del 1960, tenien un nivell baix de desenvolupament i que han registrat, des d’aleshores, un fort creixement industrial i s’han convertit en ràpids exportadors mundials de manufactures. Les causes han estat la bona

Reservistes. Soldats que no estan en servei actiu, però que poden ser mobilitzats en cas que sigui necessari.

Revolució Cultural. Conjunt de mesures adoptades per Mao Zedong després de recuperar el poder el 1966. Pretenia posar fi a la «contrarevolució» protagonitzada pel Govern reformista precedent i arrelar el comunisme. En realitat volia encobrir la lluita pel poder contra els sectors reformistes, que van ser fe-

roçment reprimits. Com a resultat, es van destruir manifestacions artístiques del passat, llibres i temples budistes i taoistes, van augmentar l’escolarització i l’alfabetització sota el control estatal, i es van perseguir els intel·lectuals dissidents.

Revolució dels Clavells. Cop d’Estat incruent promogut per l’Exèrcit portuguès el 25 d’abril de 1974 que va derrocar el règim dictatorial existent al país des del 1928.

Revolució Meiji (1868­1912). Transformació radical en la política i l’economia del Japó. Va suposar l’establiment de reformes com ara la substitució de la monarquia feudal per un sistema parlamentari. També es va desplaçar l’economia agrària en favor d’una industrialització ràpida, que va convertir el Japó en una gran potència a l’àrea del Pacífic.

Rif. Regió muntanyosa marroquina, que formava part del Protectorat Espanyol. Estava habitada per població berber, que es va resistir fortament a la dominació espanyola.

Sección Femenina. Organització femenina vinculada a la Falange Española que va potenciar el paper social de la dona com a mare i esposa, sacrificada i obedient, dedicada a les tasques domèstiques i sotmesa al marit.

Soviets. Assemblees de soldats, obrers i camperols. Van sorgir durant la revolució del 1905 com a oposició al tsarisme i van exercir un paper decisiu a l’hora de derrocar-lo durant la revolució del 1917.

Tercer Reich. Imperi alemany. Aquesta denominació s’usa també per designar el període de domini nazi a Alemanya, comprès entre el 1933 i el 1945.

Tribunal Constitucional. Òrgan espanyol que s’encarrega de fer efectiu el compliment de les disposicions constitucionals.

Trinxeres. Sistema defensiu que va donar lloc a una nova forma de fer la guerra en la qual els exèrcits combatents excavaven estretes rases enfrontades al terreny per protegir les tropes del foc de l’artilleria i de les metralladores. Aquesta modalitat va ser pròpia de la Primera Guerra Mundial.

Tercer Món. Denominació creada per l’economista Alfred Sauvy el 1952 per definir el conjunt de països subdesenvolupats. Assimilava aquests països amb el Tercer Estat anterior a la Revolució Francesa, i n’assenyalava l’explotació i oblit pel primer món capitalista i pel segon món comunista.

 U

Unió duanera. Zona formada per un nombre determinat de països que eliminen els aranzels comercials entre els membres i fixen aranzels comuns per a les mercaderies procedents d’altres països.

Arquitectura (I). Evolució estilística. El segle xix

Arquitectura de ferro i vidre

La Revolució Industrial va demandar grans construccions de tipus utilitari, com ara naus, estacions, fàbriques i mercats, en la construcció de les quals es van emprar materials nous, com el ferro colat, el vidre i el ciment. A Europa, aquesta arquitectura de ferro i vidre va donar lloc a edificacions insignes

Modernisme

Entre el 1890 i el 1910 també va sorgir a Europa un nou moviment, el modernisme, gràcies al qual l’art es va acostar al producte industrial.

1. Crystal Palace, de Joseph Paxton. Londres, 1851. Ferro i vidre.

2. Torre Eiffel, d’Alexandre Gustave Eiffel. París, 1887-1889. Ferro colat.

3. Magatzems Carson, de Louis Henri Sullivan. Chicago (Estats Units), 1889-1904. Formigó armat i vidre.

4. Casa Tassel, de Victor Horta. Brussel·les, 1892-1893. Pedra, ferro i vidre.

5. Casa Batlló, d’Antoni Gaudí. Barcelona, 1904-1906. Pedra arenosa, ceràmica, ferro i vidre.

(1 i 2), i a Amèrica, als primers gratacels (3)

Arquitectura (II). Evolució estilística. El segle xx

Racionalisme

A principi del segle xx va sorgir una concepció arquitectònica nova, el racionalisme, caracteritzada per l’abandonament dels excessos ornamentals i la simplificació de les formes.

• A Europa, aquesta tendència es va denominar funcionalisme, i les normes que tenia van ser el retorn als volums geomètrics elementals (cilindre, cub, esfera) i la valoració de la funció a què es destinava l’edifici (1)

• Als Estats Units va originar l’organicisme, que va pretendre integrar l’arquitectura a l’ambient natural i adaptar l’edifici a la personalitat dels ocupants (2)

Moviment Modern. Estil internacional

Entre el 1920 i el 1960, l’arquitectura racionalista es va estendre gradualment per tot el món. El resultat va ser un corrent arquitectònic, el Moviment Modern, de trets homogenis: superfícies llises i desproveïdes d’ornaments, ús del formigó i del formigó armat, amplitud espacial, etc.

1. Villa Savoye, de Le Corbusier. Poissy (França), 1928-1930. Formigó.

2. Interior de la Casa sobre la cascada, de Frank Lloyd Wright. Pennsilvània (Estats Units), 1936. Roca i formigó.

3. i 4. Seagram Building, de Mies van der Rohe. Nova York (Estats Units), 1954-1958. Acer i formigó armat.

5. Edifici de la Bauhaus, de Walter Gropius. Dessau (Alemanya), 1923-1926. Ferro, formigó armat i vidre.

Postmodernisme

En la dècada del 1970, la reacció enfront del Moviment Modern i l’estil internacional va originar el postmodernisme, que va fugir de les formes pures de l’arquitectura racionalista i va recuperar l’ornament i alguns elements del passat.

6. Portland Municipal Services Building, de Michael Graves. Oregon (Estats Units), 1980-1982.

7. Teatre Nacional de Catalunya, de Ricardo Bofill. Barcelona, 1991-1996.

Tardomodernisme

El tardomodernisme es va iniciar durant la dècada del 1980.

No renega del racionalisme del Moviment Modern, però advoca per una arquitectura més humana i l’ús d’elements tecnològics.

Des del naixement, ha donat lloc a tres tendències o estils: el high­tech (8 i 9), la desconstrucció (10) i la nova arquitectura orgànica (11 i 12)

8. Reichstag Dome, de Norman Foster. Berlín (Alemanya), 1999.

9. Aeroport de Barajas T4, de Richard Rogers. Madrid, 2005.

10. Museu Guggenheim, de Frank O. Gerhy. Bilbao, 1997.

11. Serpentine Gallery, de Toyo Ito. Londres, 2002.

12. Auditori de Tenerife, de Santiago Calatrava. Santa Cruz de Tenerife, 1997-2003.

Escultura. Evolució estilística. El segle xx

De la figuració a l’abstracció

En el segle xx, l’escultura s’ha mogut entre la figuració, el cubisme i l’abstracció; el buit i la massa; l’estatisme i el moviment; la representació d’objectes i persones, i la perfecció de les formes o l’expressió.

1. Cap de dona, de Pablo Picasso. 1909.

2. Home cactus II, de Juli González. 1939.

3. Dona caminant, d’Alexander Archipenko. Denver (EUA), 1912. Bronze.

4. Font, de Marcel Duchamp. 1917.

5. L’home que camina I, d’Alberto Giacometti. 1961.

6. Oval amb puntes, de Henry Moore. 1969.

7. Cap de la Montserrat cridant, de Juli González. MNAC de Barcelona, 1942.

Durant les darreres dècades, l’ús de les noves tecnologies ha afavorit la creació d’obres digitals, dissenyades per ordinador amb un software de modelatge en 3D. Aquest és cas de l’artista francès Alain Vaissière, les creacions del qual estan influenciades pel pop art, la ciència-ficció i la moda.

Pintura (I). Evolució estilística. El segle xix. Impressionisme i postimpressionisme

En el darrer quart del segle xix, l’impressionisme francès va marcar l’inici de la pintura contemporània quan va afrontar el problema de captar la llum, els elements fluctuants i la variació d’un cap a l’altre del dia. Els pintors impressionistes van defensar la pintura a l’aire lliure i una temàtica centrada en el paisatge, executada amb una tècnica ràpida, de pinzellada desimbolta i espontània, i colors purs.

A partir de 1886, l’impressionisme va suscitar algunes reaccions negatives. Així, el puntillisme el va acusar de falta de rigor científic; per això, els puntillistes van usar una pinzellada en forma de punt. I el postimpressionisme va rebutjar el culte a la fugacitat; d’aquí que recuperés la importància del dibuix, el color i la forma, i es preocupés per l’expressivitat de les coses i de les persones il·luminades.

L’impressionisme va aprofitar les experiències de la nova òptica de Chevreul i Maxwell, segons la qual els colors es divideixen en primaris i complementaris o binaris. Seguint aquestes teories, el quadre impressionista es forma per la juxtaposició de pinzellades de colors purs que, contemplats de lluny, es fonen en la retina de l’espectador.

1. Impressió, sol naixent, de Claude Monet. Museu Marmottan Monet (París), 1872. Oli sobre llenç.

2. Avinguda de l’Òpera de París i plaça del teatre francès, de Camille Pissarro. Museu de Belles Arts de Reims (França), 1872. Oli sobre llenç.

3. El dinar dels remers, d’Auguste Renoir. Col·lecció Phillips (Washington), 1881. Oli sobre llenç.

4. Carrera de cavalls a Longchamp, d’Edgar Degas. Institut d’Art de Chicago (Estats Units), 1873-1875. Oli sobre llenç.

Impressionisme (continuació) Puntillisme

A Espanya, el màxim representant de l’impressionisme va ser el valencià Joaquim Sorolla, que va captar com ningú la llum mediterrània.

5. Passeig a la vora del mar, de Joaquim Sorolla. Museu Sorolla (Madrid), 1909. Oli sobre llenç.

6. Tarda de diumenge a l’illa de la Gran Jatte, de Georges Seurat. Institut d’Art de Chicago (Estats Units), 1884. Oli sobre llenç.

7. Els jugadors de cartes, de Paul Cézanne. Museu d’Orsay (París), 18901892. Oli sobre llenç.

8. La muntanya de Sainte-Victoire, de Paul Cézanne. The Barnes Foundation. Merion (Estats Units), 1895. Oli sobre llenç.

9. Arearea, de Paul Gauguin. Museu d’Orsay (París), 1892. Oli sobre llenç.

10. El Crist groc, de Paul Gauguin. Museu Albright-Knox (Estats Units), 1889. Oli sobre llenç.

11. Els gira-sols, de Vincent van Gogh. Nova Pinacoteca, Munic (Alemanya), 1888. Oli sobre llenç.

Pintura (II). Evolució estilística. El segle xx. Els ismes. Les primeres avantguardes

A principi del segle xx es van iniciar les primeres avantguardes; és a dir, moviments artístics que buscaven una ruptura radical amb els models artístics tradicionals. Tot i la transcendència posterior, algunes van tenir una vigència curta. Els moviments pioners van ser el fauvisme i l’expressionisme alemany, sorgits cap al 1905, que van centrar l’atenció en l’ús arbitrari del color i en l’expressió de les emocions, respectivament. Molt aviat els seguiren el cubisme (1907), que va trencar amb la perspectiva heretada del Renaixement; el dadaisme (1916), que va reivindicar la irracionalitat, i el surrealisme (1924), que va intentar expressar el subconscient. Finalment, l’abstracció va eliminar les referències al món real. Alguns pintors van militar en diversos corrents al llarg de la vida.

Iniciat per Picasso en Les senyoretes del carrer d’Avinyó, el cubisme va desenvolupar una visió mòbil, en representar un rostre simultàniament de cara i de perfil perquè l’artista s’ha mogut durant la realització del quadre, i desenvolupada en el temps, en mostrar en un mateix quadre posicions diferents d’una model que es mou en l’espai. El resultat és una visió diferent de la de la pintura tradicional.

6. Les senyoretes del carrer d’Avinyó, de Pablo Picasso. Museu d’Art Modern de Nova York, 1907. Oli sobre llenç.

7. Tres músics, de Pablo Picasso. MoMA (EUA), 1921. Oli sobre llenç. Cubisme sintètic.

1. Dona amb barret, d’Henri Matisse. Col·lecció particular. 1905. Oli sobre llenç.

2. El crit, d’Edvard Munch. Museu Munch d’Oslo (Noruega), 1893. Oli, tremp i pastel sobre cartó.

3. Doble retrat, d’Oskar Kokoschka. Museu Folkwang, Essen (Alemanya), 1912. Oli sobre taula.

4. Senecio, de Paul Klee. Kunstmuseum de Basilea (Suïssa), 1922. Oli sobre llenç.

5. Cases de Munic, de Vasili Kandinski. Museu de Wuppertal (Alemanya), 1908. Oli sobre cartó.

La núvia despullada fins i tot pels solters (El Gran Vidre), de Marcel Duchamp. Museu d’Art de Filadèlfia (EUA), 1915-1923. Oli, làmina de plom, fil d’aram de plom i vernís sobre plaques de vidre.

8. El fill de l’home, de René Magritte. Col·lecció privada. 1964. Oli sobre llenç.

9. Els nuvis de la torre Eiffel, de Marc Chagall. Centre Pompidou de París (França), 1938. Oli sobre llenç.

10. La persistència de la memòria, de Salvador Dalí. MoMA de Nova York (Estats Units), 1931. Oli sobre llenç.

11. Composició en vermell, groc, blau i negre, de Piet Mondrian. Gemeentemuseum (la Haia), 1921. Oli sobre llenç.

12. Composició VIII, de Vasili Kandinski. Museu Solomon R. Guggenheim, Nova York, 1923. Oli sobre tela.

13. Dona i ocells a punta de dia, de Joan Miró. Fundació Joan Miró, Barcelona, 1946. Oli sobre llenç.

Guernica, de Pablo Picasso. Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (Madrid), 1937. Oli sobre llenç.

Guitarra i pipa, de Juan Gris. Museu d’Art de Dallas, 1913. Oli sobre llenç.

Pintura (III). Evolució estilística. Les tendències de l’art actual

A partir de 1945, París va perdre la primacia de l’art contemporani, que va passar a Nova York. Mentrestant, l’herència de les primeres avantguardes es va consolidar; sobretot, la procedent del cubisme, del surrealisme i de l’abstracció. Els moviments pictòrics es van succeir a partir d’aleshores amb una rapidesa inusitada. Així, en l’expressionisme abstracte novaiorquès, els pintors es van deixar dur per l’impuls; en l’informalisme europeu, en els dos corrents, expressionista i matèric, van reivindicar la textura dels materials; en la neofiguració van recuperar la figuració, i en el pop art es van inspirar en la societat de masses.

Expressionisme i informalisme

1. Illes grogues, de Jackson Pollock. Tate Gallery de Londres (Regne Unit), 1952. Oli sobre llenç.

2. Bertelé com a ram florit Retrat de Parade, de Jean Dubuffet. National Gallery of Art, Washington (Estats Units), 1947. Oli, guix i sorra sobre llenç.

A Espanya, l’informalisme va originar dos corrents: un d’expressionista, representat per Manuel Millares, i un altre de matèric, que va introduir materials nous i el pintor més destacat del qual va ser Antoni Tàpies.

Neofiguració i pop art

7. Les quatre estacions (detall), d’Eusebi Sempere. Museu Fundació Juan March, Palma, 1980. Guaix sobre taula.

5. Tryptich maig-juny 1974 (detall), de Francis Bacon, 1977. Col·lecció particular. Oli sobre llenç.

6. Llavis, d’Andy Warhol. Col·lecció privada, 1962. Polímer sintètic sobre llenç.

3. Quadre 66, de Manuel Millares. Ludwigshafen Wilhem-Hack. Oli sobre jute.

4. Silueta dempeus, d’Antoni Tàpies, Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), 1987. Tècnica mixta.

Des de final de la dècada de 1960 i en la dècada de 1970 van sorgir noves tendències artístiques. L’op art, o art òptic, va proposar efectes visuals aconseguits a través de línies i colors plans; el minimalisme va reduir les formes artístiques a figures geomètriques simples o a la mínima expressió, i l’hiperrealisme, un corrent nascut a l’Amèrica del Nord a final de la dècada del 1960 per influència de la fotografia, va representar objectes quotidians de forma fidel i escrupolosa. Durant les darreres dècades s’aprecia un determinat esgotament. El resultat és l’anomenat art postmodern, caracteritzat per l’eclecticisme i la llibertat creativa, i noves formes d’art: interactiu, net art, art de carrer, land art, etc.

Op art i minimalisme

8. Vega-Nor, de Victor Vasarely. Albright-Knox Art Gallery, Buffalo (Estats Units), 1969. Acrílic sobre llenç.

9. Tin Lizzie, de Jules Olitski, 1962.

Hiperrealisme

10. Mark, de Chuck Close. MoMA de Nova York (Estats Units), 1978-1979. Acrílic sobre llenç.

11. Madrid desde Capitán Haya, d’Antonio López. Museu Nacional d’Art Reina Sofía, Madrid, 1987-1996. Oli sobre llenç adherit a taula.

Art postmodern

12. Partisà, de Georg Baselitz. 1965. 13. Crani de lleó amb brot, de Miquel Barceló. 1997.

14. El flautista, de Sandro Chia. 1983. 15. 401 (K), de C. J. Burton.