Christine de Pizan 2n. Història de la Filosofia. Batxillerat

BATXILLERAT F i L O S o f i a Història de la

Barredo

José Vidal González

PRESENTACIÓ I ESTRUCTURA

OBERTURA DE LA UNITAT

Guió en què s’indica l’ordre dels continguts de la unitat a partir de les preguntes que es volen respondre.

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

Introducció Text breu en què es contextualitza el que s’explica en la unitat.

Textos d’autors i autores destacats, que ajuden l’alumnat en la comprensió dels conceptes treballats.

APRÈN A PENSAR

Apartat en què es posen en pràctica habilitats pròpies del pensament filosòfic a partir d’elements de la vida quotidiana.

Activitats En cada unitat hi ha diverses activitats de síntesi de propostes d’elaboració de quadres comparatius i mapes conceptuals que relacionen filòsofs i filòsofes d’èpoques diferents.

Línia del temps: ens situa gràficament en el període estudiat.

Mapa històric: conté la localització, segons el lloc de naixement, dels principals filòsofs estudiats.

Context històric i cultural en què van viure els filòsofs de cada període.

Exposició de la teoria en el text central del llibre.

PENSA I RESPON

Tres preguntes que acompanyen cada text amb la intenció de millorar la comprensió lectora dels alumnes.

AMB UNA PERSPECTIVA DE GÈNERE

En cada unitat es destaca la biografia, el pensament i l’obra d’algunes de les filòsofes més importants de cada època, que en molts casos van viure a l’ombra de filòsofs coetanis.

PREN-NE NOTA

Apartat en què s’aclareix o s’amplia breument alguna idea.

Esquemes conceptuals. Ajuden l’alumnat a sintetitzar i relacionar els conceptes apresos.

Fotografies. Les fotografies s’han triat amb cura, de manera que sempre siguin significatives.

SITUACIONS D’APRENENTATGE

Per fer en equip, a partir d’una situació real, que implica un repte en forma de preguntes o problemes al qual cal donar resposta o sobre el qual s’ha d’intervenir.

TANCAMENT DE LA UNITAT

Comentari de text pautat.

Termes i expressions filosòfics S’hi recullen els termes tractats en la unitat

Protagonistes. S’hi apleguen els filòsofs i les filòsofes estudiats en la unitat.

PROJECTE DIGITAL

UNA RESPOSTA GLOBAL PER A UN ENTORN EDUCATIU DIVERS

La proposta digital de Barcanova és EDUDYNAMIC, un projecte digital complet que dona una resposta global a un entorn educatiu divers i dinàmic.

A partir d’un entorn senzill i intuïtiu, EDUDYNAMIC és un projecte digital multidispositiu i multisuport que s’adapta i es visualitza a totes les plataformes i a tots els entorns d’aprenentatge virtual (Blink Learning, Moodle, Alexia, Google Classroom, Clickedu, Office 365…).

La diversitat i riquesa de recursos, des d’activitats interactives traçables a vídeos, presentacions i ludificació, fa d’EDUDYNAMIC un projecte digital actualitzat i complet pensat per canviar amb tu.

Compatibilitat i sincronització amb qualsevol dispositiu.

Integració a totes les plataformes i entorns EVA.

Gestió en línia de les activitats i tasques assignades als alumnes.

Continguts i eines per treballar on-line i off-line

Amb suport paper o sense.

LES CLAUS DEL PROJECTE DIGITAL

VERSÀTIL

El projecte, adaptat a diferents enfocaments i necessitats, es pot utilitzar com a complement del llibre imprès o bé com a model autònom per a les aules més digitalitzades.

ENTORN SENZILL I INTUÏTIU

Des d’on poder accedir i treballar amb continguts digitals.

INTEGRACIÓ I SINCRONITZACIÓ

Els canvis que fa l’usuari se sincronitzen automàticament en connectar qualsevol dels dispositius amb què es treballa.

ON-LINE I OFF-LINE

Són descarregables per poder treballar també sense connexió a la xarxa.

MULTISUPORT I UNIVERSAL

Són responsive i ajusten el seu contingut a qualsevol dispositiu: mòbil, tauleta, ordinador...

Tots els projectes digitals de Barcanova s’adapten i es visualitzen a totes les plataformes i a tots els entorns virtuals d’aprenentatge (EVA).

DIVERSITAT I RIQUESA DE RECURSOS

Per millorar la comprensió dels continguts: activitats interactives traçables, vídeos, presentacions, imatges interactives, suggeriments didàctics, enllaços, ludificació i... molt més!

2 . LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICA .

8

17. EL VITALISME DE

18 . INTRODUCCIÓ A LA FILOSOFIA

bloc FILOSOFIA ANTIGA I MEDIEVAL

SOBRE QUÈ REFLEXIONAREM?

UNITAT 1. Quin model explicatiu hi havia abans de l’aparició de la filosofia i en què es diferencia d’aquesta?

UNITAT 2. Quins van ser els primers filòsofs i com van reflexionar sobre la realitat i la natura?

UNITAT 3. Com, a la Il·lustració grega, la filosofia va reflexionar sobre l’ésser humà i la seva vida en societat?

UNITAT 4. Quines són les idees principals del primer gran sistema filosòfic de l’antiguitat?

UNITAT 5. Quines són les idees principals del segon gran sistema filosòfic de l’antiguitat?

UNITAT 6. Com la filosofia es van centrar en la recerca de la felicitat en l’Hel·lenisme?

UNITAT 7. Com va evolucionar la filosofia amb la fi del món antic i l’aparició del cristianisme?

UNITAT 8. Com es va formar el pensament cristià i es va progressivamentfusionar amb el pensament grec?

els origens de la filosofia grega

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT

1. LA COSMOVISIÓ MÍTICA

1.1. El context històric: l’estat aristocràtic

1.2. El context sociocultural: el món homèric

1.3. El model explicatiu: el pensament mític

2. EL NAIXEMENT DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL

2.1. El context històric: la crisi de l’estat aristocràtic

2.2. El context polític: l’aparició de la polis

2.3. El context sociocultural: el debat públic i crític a l’àgora

2.4. El model explicatiu: el pensament racional

3. ELS INICIS DE LA REFLEXIÓ FILOSÒFICA

3.1. El concepte de physis

3.2. El concepte de l’arkhé i l’origen del cosmos

3.3. Què puc saber?

aC dC

Context històric, social i cultural: la Grècia antiga

La Grècia antiga estava formada per un conjunt de polis distribuïdes a la Magna Grècia (el sud de l’actual Itàlia), la Grècia continental (la Grècia actual) i la costa jònica (la costa oest de la Turquia actual).

En la seva història hi ha tres moments consecutius que cal remarcar:

• La monarquia micènica. En l’edat del bronze (segles xix-xii aC), és el que es coneix amb el nom de la Grècia arcaica.

• L’estat aristocràtic. Apareix com a resultat de la invasió dels doris del segle xii aC (ja en l’edat del ferro) i es prolonga fins al segle vii aC. Es correspon amb la societat descrita en les obres d’Homer.

• L’aparició de la polis. Apareix la ciutat estat com a nova forma d’organització política i, dins d’aquesta, una nova forma de govern: la democràcia. Té lloc al llarg dels segles vii i vi aC. La monarquia micènica era un tipus de societat molt semblant a les antigues civilitzacions egípcia i mesopotàmica. Era una civilització palatina en què la vida social girava al voltant del palau, la funció del qual era, alhora, religiosa, política, militar, administrativa i econòmica. Al palau, tot el poder es concentrava en el rei o Anax, al qual s’atribuïa un caràcter diví. Al voltant de la seva persona, en un model de societat fortament jerarquitzada, diferents castes d’escribes (agents administratius que sostenien una burocràcia molt avançada i centralitzada i que feien de l’escriptura un instrument de poder i control reservat a una minoria), sacerdots (que vetllaven per l’observança d’una religió mistèrica i hieràtica), aurigues (aristocràcia guerrera privilegiada i amb vida pròpia) i intermediaris controlaven completament el funcionament de la vida social i l’economia (que era de tipus feudal , malgrat que el règim de feu depengués del rei més directament que no pas de la noblesa).

Unitat ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

El pas del mite al logos

Iniciem el recorregut per la història de la filosofia a Occident, descrivint el moment en què apareix el pensament racional (logos) com alternativa al pensament mític (mythos) tradicional, com a model de resposta a la pregunta pel sentit de les coses. Tot i que els dos tipus de pensament intenten respondre a les mateixes qüestions (cercar el sentit de les coses, interpretar la realitat, proporcionar una orientació ètica i política per a la vida), el que els diferencia és la manera com ho fan.

Ens interessa veure com, en l’evolució i el canvi en el model de pensament, la manera en què els éssers humans interpreten la realitat està condicionada pel model d’organització politicosocial existent i els valors culturals que l’acompanyen. En concret, la filosofia en la Grècia antiga sorgeix en el segle vi aC al mateix temps que la ciutat estat grega (polis) i paral·lelament al pensament democràtic. La filosofia neix quan la raó que, inicialment s’havia fet servir

1. La cosmovisió mítica

per ordenar, sobre nous pressupòsits racionals, el nou espai polític, es trasllada al terreny de la investigació natural.

Així, en la primera part de la unitat, veurem el context en el qual el pensament mític sorgeix com a resposta a la pregunta pel sentit de les coses i identificarem els trets característics d’aquest tipus de pensament. En la segona part, descriurem els canvis econòmics, socials, polítics i culturals que van afavorir l’aparició de la filosofia i destacarem els trets específics del pensament racional per poder fer la comparació amb el mite. Finalment, en la tercera part introduirem els problemes inicials dels quals es van ocupar els primers filòsofs (la pregunta per la naturalesa – physis –, l’origen i la formació de l’univers, la recerca del principi de totes les coses – arkhé –) i analitzarem les eines de coneixement amb les quals els van intentar resoldre.

Per comprendre el context en el qual el pensament mític apareix com a model per trobar una resposta a la pregunta pel sentit de les coses, ens centrarem en el segon moment que hem assenyalat a la pàgina anterior, que va del segle xii al segle vii aC, la societat i els valors del qual han estat descrits per Homer i Hesíode en les seves obres.

1.1. El context històric: l’estat aristocràtic

La invasió dels doris en el segle xii va destruir el sistema d’economia palatí i, consegüentment, les seves estructures sociopolítiques. No va ser solament una dinastia que va sucumbir, sinó que va desaparèixer, per sempre, una forma de vida social. Grècia va quedar aïllada culturalment i comercialment (abans hi havia hagut una relació molt fluïda entre Orient i Occident), i retornà a una economia purament agrícola (la riquesa es basava en la possessió de terres).

El rei o Anax va ser substituït per un grup de jerarques anomenats basileus, que procedien d’una aristocràcia nobiliària i mercantil. No tenien tant poder i no se’ls atribuïa un caràcter diví. Tenien una funció essencialment religiosa. Aquesta disgregació del poder entre els basileus provocà la desaparició del sistema administratiu, la classe d’escribes i l’escriptura (que no va reaparèixer fins al segle ix aC amb un alfabet simplificat i una utilització molt diferent de l’anterior).

L’organització social anterior va ser substituïda per dues classes diferenciades i oposades que de vegades s’enfrontaren violentament: l’aristocràcia guerrera (gens) i les comunitats camperoles (demos).

APRÈN A PENSAR

1.1. La història, sempre endavant?

L’organització social de l’estat aristocràtic era molt menys sofisticada que la de la monarquia micènica. L’enfonsament d’aquesta monarquia, ¿va significar un retrocés o una oportunitat de canvi cap a una societat millor?

tipus d’escriptura cuneïforme, anomenada escriptura

B,

ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

Les gens eren castes tancades dirigides per terratinents agrícoles i militars. Estaven vinculades per una mateixa religió, descendien d’un mateix personatge i adoraven un mateix déu. En cada clan, el nexe d’unió i la jerarquia depenien de la puresa de la sang (llinatge). Tenien un gran sentit de la solidaritat, de la consciència del deure i del compliment envers els membres de la seva gens. El cap del clan manava i ordenava i era gairebé un reflex, dins del grup, de l’antic Anax. Les diferents gens es comportaven entre elles com a «senyors de la guerra».

1.2. El context sociocultural: el món homèric

Aquest nou període comportà l’inici d’una nova edat de la civilització grega; de fet, hi havia una consciència de ruptura amb el passat. Es va produir una separació entre el món dels vius i el dels morts (es va substituir la inhumació per la cremació), el dels éssers humans i el dels déus (arran de la desaparició de l’Anax, el rei diví).

La desaparició de l’escriptura va convertir la tradició oral en l’únic instrument de transmissió i difusió de les idees i els valors que servien per intentar explicar la realitat o donar sentit a l’acció humana. Com que no hi havia un sistema organitzat, l’educació (paidéia), va recaure en els aedos (compositors de poemes) i els rapsodes (recitadors d’aquests poemes), que van anar desenvolupant una tradició de narracions i llegendes que va confegir la mitologia grega. Aquesta mitologia va sorgir com un reflex de la societat i els valors del seu temps.

APRÈN A PENSAR

1.2. La moral agonística

Sentiment de pertinença al grup, lluita per destacar, ser reconegut i assolir la fama per tal que els rapsodes recullin les nostres gestes en el seus versos. Aquests trets, ¿tenen similituds amb la cultura urbana o amb les bandes del carrer?

Els mites i les llegendes recollits pels poetes mostraven la moral aristocràtica de les gens de l’època. Hi havia una exaltació de la lluita, la concurrència, la rivalitat i la pertinença a una mateixa comunitat. La virtut es va fer dependre del llinatge (el fet de pertànyer a un mateix clan), però s’havia de demostrar i exercir en concurrència amb altres clans. Era una visió agonística de la vida –del terme agon, que en grec significa ’lluita’ o ’contesa’– que portà a l’enfrontament continu entre els diferents clans per tal d’obtenir la fama (ser cèlebre gràcies a les accions de cadascú i arribar a formar part de les noves llegendes) en imposar-se als altres grups. No era tan important allò que es fes (no hi havia cap idea de justícia o legalitat) com el fet d’aconseguir el que es pretenia. És el que s’ha anomenat cultura de la vergonya, en què l’èxit d’una acció és el que en determina la bondat i bellesa (no es castiga per no haver obrat bé, sinó per haver fracassat, i fracassar és vergonyós). Així, la conducta de les gens estava dominada per l’arbitrarietat més radical, ja que en el seu intent de destacar no tenien cap tipus de mirament. Per exemple, el rapte d’Helena per part del príncep Paris desencadenà la guerra de Troia, però va ser una acció bella o justa en la mesura que li va proporcionar la fama que el va immortalitzar en la Ilíada d’Homer.

La religió grega també té les seves fonts en aquest conjunt de narracions, de les quals deriva la seva singularitat enfront d’altres tipus de religions de l’antiguitat. Els seus déus, a diferència dels de la religió micènica, que eren distants i hieràtics, estan humanitzats (la immortalitat és l’única cosa que els diferencia dels éssers humans). La seva conducta moral, «curiosament», és molt semblant a la dels caps dels clans. La seva proximitat amb els éssers humans és tal que fins i tot alguns d’aquests (els herois) són capaços de desafiar-los. A més, és una religió sense transcendència, ja que a l’hades no hi ha una vida autèntica, sinó que, després de la mort, els éssers humans vagaregen com si fossin ombres.

Aquest

lineal

és la que es feia servir a la Grècia micènica.

Unitat

ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

El fet que la mitologia grega fos transmesa per tradició oral (cosa que facilità la seva evolució i, fins i tot, les diverses versions, amb variacions, dels diferents mites) i que no estigués custodiada per una casta sacerdotal que vetllés per una interpretació única i tancada, va permetre que fos un tipus de saber menys dogmàtic que el d’altres religions i més susceptible de crítica.

AMB UNA PERSPECTIVA DE GÈNERE:

El saber de les donces en el mite

Amb quina mena de saber estan lligades les dones en el mite? Trobem dos tipus de sabers relacionats amb les dues formes bàsiques de la religió grega. D’una banda, les Muses, filles de Zeus, sacerdotesses del déu Apol·lo, que representen la religió olímpica. Són deesses que posseeixen la capacitat per recordar, als humans, el conjunt de fets que van donar origen al món (com veurem a continuació en la Teogonia) i per preveure el futur (per exemple, la pítia de l’Oracle de Delfos). D’altra banda, les Bacants, seguidores del déu Dionís , representen la religió mistèrica , un tipus de culte sensual i específicament femení basat en l’efecte visionari de l’ebrietat i el consum de drogues que busca el retorn a l’origen, la fusió amb la natura.

APRÈN A PENSAR

1.3. Misogínia en el pensament mític

Hem destacat el paper positiu que les dones tenen en el mite, però tampoc no hem d’oblidar els aspectes misògins i masclistes de molts dels relats de les diverses variants del pensament mític. Tenim com a exemples la figura de Pandora en la mitologia grega o d’Eva en la religió cristiana, que apareixen com a causa de tots els mals de la humanitat. Quins són els estereotips de gènere en què es basen aquestes figures femenines? Busca informació sobre aquests relats, identifica els estereotips de gènere que contenen i exposa de manera raonada quines poden ser les causes de la misogínia d’aquestes tradicions culturals.

Clio, Euterpe i Talia (1647), d’Eustache Le Sueur. Són les filles de Zeus, les Muses, les que inspiren el poeta i li revelen el secret de totes les coses.

Homer i el seu pigall (1874), de William-Adolphe Bouguereau. La figura mítica d’Homer representa el sistema de tradició oral que va servir als grecs de l’època com a única manera de transmissió de la seva cultura.

ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

1.3. El model explicatiu: el pensament mític

La mitologia grega té les seves fonts en les obres la Ilíada i l’Odissea, d’Homer (segle viii aC), i Teogonia. Els treballs i els dies, d’Hesíode (segle vii aC), que, com hem indicat, van recollir un conjunt de relats i llegendes protagonitzats per déus i herois que havien estat transmesos per tradició oral

Aquest saber mític pretenia donar una explicació que abracés tots els aspectes sota els quals pot formular-se la pregunta pel sentit de les coses. Així, per exemple, s’aborda l’origen dels déus, de l’univers, dels mateixos éssers humans o de la civilització, l’explicació dels fenòmens sorprenents de la natura, les pautes que poden orientar els éssers humans en la convivència social, en la nostra relació amb les divinitats, etc.

Com ho fa? Té el seu propi esquema explicatiu, que mostrem a partir d’aquest text d’Hesíode en el qual es relata l’origen de tot el que existeix:

Salut, filles de Zeus! Atorgueu-me l’embruix del vostre cant. Celebreu l’estirp sagrada dels sempiterns Immortals, els que van néixer de Gea i de l’estelat Urà, els que van néixer de la tenebrosa Nit i els que va criar el salabrós Pontus. Digueu també com van néixer al començament els déus, la terra, els rius, l’il·limitat Pontus d’agitades ones i, allà dalt, els lluents astres i l’ample cel. I els descendents d’aquells, els déus donadors de béns, com es van repartir la riquesa, com es van dividir els honors i com, a més, per primera vegada, van habitar el molt abrupte Olimp. Inspireu-me això, Muses que des d’un principi habiteu les mansions olímpiques, i digueu-me què va ser primer.

En primer lloc va existir el Caos. Després Gea, la d’ampli pit, seu sempre segura de tots els immortals que habiten el nevat cim de l’Olimp. En el fons de la terra d’amples camins va existir el tenebrós Tàrtar. Finalment, Eros, el més bell entre els déus immortals, que afluixa els membres i captiva tots els déus i tots els humans el cor i la sensata voluntat en els seus pits.

PENSA I RESPON

P1. En aquest text, d’on prové la resposta a la pregunta pel sentit de les coses?

P2. Quins són els protagonistes de la genealogia que descriu? Fes un mapa conceptual que la resumeixi.

P3. Com s’explica que el Pontus sigui estèril?

Del Caos van sorgir Èreb i la negra Nit. De la Nit, al seu torn, van néixer l’Èter i el Dia, els quals va infantar prenyada en contacte amorós amb Èreb. Gea va infantar primer l’estelat Urà amb les seves mateixes proporcions, perquè la contingués pertot arreu i pogués ser així seu segura per als feliços déus. També va donar a llum les grans Muntanyes, deliciosa residència de deesses, les Nimfes que habiten els boscosos monts. Ella igualment va parir l’estèril pèlag d’agitades ones, el Pontus, sense intervenir en el grat comerç.

Hesíode: Teogonia

El primer tret que cal destacar és el prec del poeta a les Muses (les filles de Zeus), a les quals sol·licita la inspiració poètica. Per tant, és un saber revelat pels déus a través de les Muses, que són també deïtats, i es presentarà com una veritat inqüestionable i dogmàtica, malgrat, com ja hem indicat, la singularitat del mite grec en aquest aspecte.

A continuació, l’autor concreta el que vol saber. El primer aspecte que s’ha de destacar és que l’objecte del qual s’ocupa és l’origen i la formació de tot el que existeix. El segon tret, fonamental en el pensament mític, és que cada element que constitueix l’univers apareix representat per una divinitat (Gea, la Terra; Urà, el cel; etc.). En tercer lloc, una de les característiques bàsiques d’aquest model explicatiu: s’interpreta i s’explica el funcionament de la natura projectant-hi les experiències derivades de

Unitat ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

l’observació del comportament humà (model antropomòrfic). S’utilitza un raonament per analogia, és a dir, no es busquen les causes dels fets, sinó que s’expliquen a través de semblances. Així, les relacions entre els diferents elements naturals, que s’han personificat en ser representats per diferents divinitats, es fan intel·ligibles seguint els mateixos esquemes de les relacions entre les persones o els grups socials. No és difícil veure com l’origen de cada un dels elements que constitueixen l’univers i el lloc que se’ls assigna dins seu es conceben seguint el model que serveix per explicar un llinatge (una línia genealògica dins d’un clan), com les relacions són relacions humanes d’amor o odi, i com l’origen de cada element nou segueix un model de reproducció sexual humà.

Zeus i Hera al mont Ida (1775), d’Andreas Lens. Els capricis de Zeus i les seves infidelitats contínues a Hera, la seva germana i esposa, provoquen en ella un ressentiment i un desig de revenja que expliquen molts dels mals d’alguns humans i herois.

El resultat és un model de saber en el qual la presència d’allò sobrenatural és contínua en l’explicació de qualsevol aspecte de l’univers o la vida humana. Però com que els déus de la religió grega eren un reflex fidel de la moral aristocràtica que predominava en aquella època històrica, la seva conducta, de la qual depenien els esdeveniments naturals o socials, estava presidida per la més absoluta arbitrarietat (és a dir, era capritxosa i variable com el caràcter dels caps de les gens). L’esdevenir, el comportament de la natura o els éssers humans, en un model explicatiu com aquest, són del tot impredictibles.

AMB UNA PERSPECTIVA DE GÈNERE:

El paper de la dona en els mites

Quin és el paper assignat a la dona en el mite? Com a deessa apareix vinculada a dos tipus de mites. En els mites cosmogònics adopta el paper de generadora: representa els elements del cosmos i de la natura que, seguint un model de reproducció sexual, donen origen a les divinitats, als éssers humans i a la resta d’éssers vius. És, com hem vist en la Teogonia, l’exemple de Gea, la Terra. En la resta dels mites, un cop que ja s’ha generat el món, apareix en la forma de maga o artesana que dona als humans les tècniques i els coneixements que els poden facilitar la vida. Així és amb Demèter i l’agricultura, Diana i la caça o Atenea i la forja d’armes, arada i el fus de filar.

Quin tipus de riquesa és més fàcil d’acumular i protegir: la possessió de terres o de monedes?

ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

2. El naixement de la filosofia occidental

Per comprendre el context en el qual la filosofia apareix com a model per trobar una resposta a la pregunta pel sentit de les coses, ens centrem ara en el moment de l’aparició de la polis. Aquest període s’inicià en el segle vii i la societat grega el va viure com una crisi profunda que donà lloc a nombrosos canvis que van culminar en el segle vi aC.

2.1. El context històric: la crisi de l’estat aristocràtic

L’economia grega s’orientà cap al comerç marítim, que va adquirir una importància vital. Una gran explosió demogràfica va afavorir l’expansió i la creació de noves colònies. Les gens, influïdes pel contacte amb Orient, buscaven l’opulència (la riquesa desmesurada). L’aristocràcia augmentà les seves possessions territorials i especialitzà els cultius, i això va fer que les possessions dels demos es degradessin. Aparegué la moneda, que va substituir el bescanvi i generà un nou poder econòmic. La riquesa ja no es mesurava tant per la possessió de terres sinó pels diners que es tenien.

A les ciutats va emergir una nova classe artesanal (gràcies al ferro, hi havia més facilitat per fer-se els propis estris), que cada vegada va tenir més pes econòmic i polític. Aquesta nova classe va intentar fer de mitjancera entre l’aristocràcia i els demos, cada cop més enfrontats i diferenciats, i que no prevalguessin les posicions radicalitzades de cap dels dos bàndols. La represa del comerç exterior trencà l’aïllament de la societat grega. Aquest fet va provocar un impacte cultural que va exigir una nova mentalitat i suposà una crítica de la cultura aristocràtica i els seus valors

Mitjançant els viatges i el restabliment de la relació amb Orient, que havia estat interrompuda des de la caiguda de la monarquia micènica, s’entrà en contacte amb nous coneixements i amb altres formes de vida i costums. Això va tenir com a conseqüència un relativisme cultural tant en l’àmbit moral i religiós com en el de la interpretació de la realitat. En les ments més despertes, la saviesa popular –representada pels ensenyaments rutinaris dels poetes antics– va començar a semblar inadequada:

ENTRENA HABILITATS

1. Elabora una línia del temps en què es mostrin les diverses etapes històriques del món grec que has vist en aquesta unitat. Assenyala en cada una quin tipus de pensament prevalia de manera majoritària.

1. Quant a la moral, els intercanvis comercials exigien estabilitzar la situació política d’enfrontament continu. Va sorgir el dret per regular i possibilitar el compliment dels tractes comercials, i, directament vinculada al dret, la noció de justícia

2. Quant a la religió, el contacte amb altres pobles i cultures va permetre als grecs conèixer diferents tradicions i mites, cosa que els portà a relativitzar el valor dels seus, que fins aleshores eren considerats únics i vertaders.

APRÈN A PENSAR

1.4. La ruptura de l’aïllament cultural

En quina mesura el contacte i el coneixement d’altres cultures ens obliga a fer una reflexió sobre els usos i costums de la nostra cultura? ¿Hem de veure aquestes cultures com un perill o com una oportunitat? Quines van ser les conseqüències de la ruptura de l’aïllament cultural dels grecs d’aquesta època?

2.2. El context polític: l’aparició de la polis

La desaparició del palau havia creat un buit de poder, que posteriorment, com veurem, ocupà l’àgora. Les gens feien que les relacions socials es caracteritzessin per la violència, la injustícia i l’arbitrarietat. Davant la situació d’anomia, és a dir, d’absència de lleis, es va produir una reacció que buscava reformar la vida social en funció de la comunitat. L’esforç de renovació va tenir lloc simultàniament en diferents àmbits (religiós, polític, jurídic i econòmic) i aspirava a restringir els desitjos insaciables de poder i riquesa dels diversos clans.

Van ser els mítics set savis de la Grècia antiga els que van intentar definir i establir una primera forma de justícia (diké) que harmonitzés i conciliés els diversos elements de la ciutat. La seva tasca era l’organització de la polis i l’establiment de lleis que complissin aquells objectius. Cansats de lluites civils, els savis van fixar una nova ètica política basada en la igualtat i definiren positivament les condicions que van permetre instaurar l’ordre en el món de la ciutat.

La igualtat es va definir d’acord amb dos models de participació política que es van anar succeint en el temps:

1. L’eunomia, defensada pel legislador Soló (594 aC). Els basileus, primer, i les gens, després, buscaven l’igualitarisme entre ells: el poder havia de ser repartit entre els «iguals» (així és com s’autodefinien). Aquest tipus d’igualtat era jeràrquica i la seva noció essencial era la proporció: més poder per als millors. La ciutat seria un cosmos harmoniós si cadascú fos en el seu lloc i posseís la porció de poder que li correspongués en funció de la seva pròpia virtut. La noció de poder es transformà i les decisions reclamaven ser discutides i elaborades posant els problemes en el centre (es to meson) i a la mateixa distància de tots perquè es poguessin debatre. Se substituïren les relacions de força per relacions de tipus racional: guanyà una importància vital el valor de la paraula en l’harmonització de lluites entre els diversos clans, que ara s’havia de dur a terme amb l’ús d’arguments. El lloc central era la plaça pública o àgora, l’espai de reunió dels ciutadans per a la discussió política, en què cada vegada més grups socials reivindicaven de poder participar-hi. El centre de la ciutat, abans ocupat pel palau, ara era ocupat per l’àgora, que també era la plaça del mercat. Tan bon punt va passar això, ja van poder parlar de polis. Encara que es tractava d’un tipus d’igualtat aristocràtica i que depenia del mèrit, va representar un pas endavant, ja que es va passar de la submissió i la dominació a una relació de tipus contractual

2. La isonomia, promoguda per Clístenes (515 aC), que és considerat el fundador de la democràcia atenesa. Es tracta de la versió democràtica, la igualtat entre tots els «ciutadans» en tots els àmbits, sense distincions ni proporcions jeràrquiques. L’antiga organització tribal es va suprimir amb una reforma administrativa que dividí, de manera diferent, les regions amb la finalitat d’eliminar les tensions i les lluites entre els clans. El poder es posà al mig i es va exercir rotativament: aquesta va ser la màxima expressió de la democràcia i la política guiada pel pensament racional. El món de les relacions socials es transformà en un sistema coherent, regulat per relacions d’igualtat, simetria i reciprocitat. El poder estava repartit i, segons un cicle reglamentat, passava d’un grup a un altre, d’un individu a un altre; manar i obeir eren expressions successives d’un mateix

Retrat de Soló fet per Joos van Gent el 1475. Soló (640-560 aC), reformador polític i un dels mítics set savis de la Grècia antiga, va introduir el concepte d’igualtat en la distribució del poder polític.

APRÈN A PENSAR

1.5. Secretisme o excés d’informació

La manca de transparència i publicitat en els afers públics pot dificultar el grau d’informació i de coneixement de la població i el seu judici crític. ¿Creus, però, que l’excés d’informació pot esdevenir una nova manera d’aconseguir el mateix? Raona la resposta a partir d’exemples concrets.

ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

cicle sota la llei de la isonomia. El món social adoptà la forma d’un cosmos circular i centrat en què cada ciutadà havia de recórrer tot el circuit i havia d’ocupar i cedir, successivament, segons l’ordre del temps, totes les posicions simètriques que componien l’espai cívic.

2.3. El context sociocultural: el debat públic i crític a l’àgora

Tot i que els canvis de la vida política i social de la polis van tenir lloc de manera gradual, en tots els casos van estar presidits pels elements següents:

• Predomini de la paraula sobre tots els altres instruments de poder. Era l’eina política per excel·lència, però va perdre part del seu sentit ritual; ara ja no era la fórmula justa, la sentència irrevocable, sinó el debat contradictori, la discussió i l’argumentació. Aquell qui aconseguia un discurs més convincent, per votació, imposava les seves idees. Totes les qüestions d’interès general abans dictades per l’Anax, ara es debatien i s’analitzaven entre aquells que compartien el poder. I en els debats començaren a tenir més pes els arguments utilitzats que no pas la persona que els utilitzava

• Plena publicitat de les activitats més importants de la vida social, cosa que va possibilitar el desenvolupament d’un esperit crític:

a) Anàlisi dels problemes comuns (abans resolts amb hermetisme total a l’interior del palau) enfront dels privats.

b) Procediments oberts enfront dels secrets, encara que això no vol dir que aquests últims desapareguessin del tot ja que continuaven existint oracles, ritus i pràctiques secretes.

c) Aparició d’una religió oficial i pública. Es donà publicitat al culte. Els temples es van convertir en residències obertes i públiques, on s’exposaven públicament les antigues sacres (els símbols d’investidura, els religiosos i les estàtues), malgrat que això no impedís que continués havent-hi religions de caràcter mistèric (que requerien ritus d’iniciació secrets). L’exposició pública de la religió també la situà es to meson per ser debatuda i debilità la força que li donava l’antic secretisme Com a conseqüència, tot s’exposà públicament per ser sotmès a crítica i anàlisi: els comportaments, les tradicions, els coneixements, etc.

L’àgora o plaça pública es va convertir, a les polis democràtiques gregues, en el centre de debat per excel·lència.

Unitat ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

• Recuperació de l’escriptura. L’escriptura va passar a tenir un paper importantíssim ja que permeté el següent:

a) La divulgació de coneixements fins aleshores reservats i prohibits. Va ser el mitjà d’una cultura comuna, el bé comú dels ciutadans.

b) La llei escrita. La llei se sostragué a l’autoritat privada dels basileus i deixà de ser un privilegi dels rics. Es transformà en una regla general, racional, sotmesa a discussió i modificable a l’àgora (malgrat que expressa un ordre concebut com a sagrat). Passà a ser una norma comuna, superior a tots i susceptible de ser aplicada a tothom unànimement. El fet que estigués escrita n’assegurava la permanència i fixesa.

2.4. El model explicatiu: el pensament racional

En el segle vi aC va aparèixer, a la polis jònica de Milet, un grup de pensadors que inauguraren una nova manera de reflexió sobre la natura, la qual van prendre com a objecte d’investigació sistemàtica: era el naixement de la filosofia.

La filosofia va néixer com una crítica al mite, però amb una actitud tan ambiciosa en els seus desitjos explicatius com aquell mite que criticaven. Els primers filòsofs buscaven resposta a les preguntes sobre l’origen del món (cosmogonia), la seva composició i el seu ordenament (cosmologia) i els fenòmens meteorològics sense haver de recórrer al mite ni a les explicacions donades per les teogonies antigues.

Per tal de veure com els primers filòsofs responien a les mateixes qüestions amb una nova manera de pensar –el pensament racional–, partirem d’alguns fragments dels seus textos. Si abans estudiàvem un text d’Hesíode en què narrava l’origen del que existia i com anaven sorgint els diferents elements que constitueixen l’univers, ara analitzarem un parell de fragments en els quals es comenten les teories que va elaborar Anaximandre sobre aquest mateix problema.

Abans de llegir els textos per apreciar el canvi en el model explicatiu, resumirem breument la cosmogonia d’Anaximandre perquè siguin més fàcilment comprensibles.

Segons Anaximandre, al principi existia una massa original on hi havia tot l’existent, però en un estat de barreja i indiferenciació (caos). La gènesi de l’univers es va produir a partir d’una separació progressiva d’oposats, de la qual van anar sorgint els quatre elements. En un primer moment es formà un nucli esfèric a l’interior del qual es concentrà el fred (la terra) i, a la part exterior, el calent (el foc), mentre enmig se situava l’aire. Quan el foc va assecar la terra, hi va haver una segona separació d’oposats entre el sec i l’humit (l’aigua); els mars són els residus d’humitat que queden a la terra. Finalment, a causa de la pressió de l’evaporació, l’esfera de les flames explotà en tubs circulars i concèntrics d’aire (boira) tan densos que amagaven el foc que habitava en el seu interior, el qual només era visible per certes obertures. Així van sorgir la Lluna, el Sol i les estrelles.

ENTRENA HABILITATS

2. Elabora un quadre comparatiu entre el model d’organització politicosocial i els valors culturals de l’estat aristocràtic, i el model que dona origen a la polis i a la filosofia. Cal que hi constin els apartats següents: a) Economia, b) Organització social, c) Valors culturals.

El naixement de la filosofia occidental se situa habitualment a la polis democràtica de Milet.

PENSA I RESPON

P1. Quins van ser els dos primers oposats en diferenciar-se?

P2. Quins elements naturals van sorgir d’aquesta separació?

P3. Apareix, en l’explicació, alguna referència a elements de caràcter sobrenatural?

ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

Afirma [Anaximandre] que el que és productiu de les coses calentes i de les fredes des de l’eternitat es va separar amb el naixement d’aquest món i que d’això va néixer una esfera de foc al voltant de l’aire que envolta la terra com l’escorça ho fa al voltant de l’arbre. Quan aquesta (esfera) es va trencar en trossos i es va tancar en certs cercles, es van formar el Sol, la Lluna i les estrelles.

Plutarc: Stromateis

En aquest altre fragment, s’expliquen els eclipsis com un tancament transitori de determinades obertures que permeten veure els cossos celestes:

PENSA I RESPON

P1. Com s’explica, en el text, la formació dels eclipsis?

P2. I les fases de la Lluna?

P3. Són, l’un i l’altre, dos mecanismes distints o expressen una regularitat en el funcionament de la natura?

ENTRENA HABILITATS

3. Elabora un quadre comparatiu entre el model explicatiu del pensament mític i el del pensament racional. Cal que responguis a les preguntes següents:

a) Què intenta explicar;

b) Quina funció té; c) Com ho fa (descripció dels trets característics d’aquest tipus de pensament); d) Quin valor atribueix a la veritat obtinguda; e) En quina mesura és un reflex de la societat en què apareix?

Els cossos celestes neixen com un cercle de foc separat del foc del món i envoltat per aire. Hi ha expiracions, certs passos en forma de tub, pels quals es mostren els cossos celestes; per això, quan es tanquen els orificis d’expiració tenen lloc els eclipsis. La lluna apareix unes vegades creixent i unes altres minvant, segons el tancament o l’obertura dels passos.

Hipòlit: Refutatio

El primer que evidencien aquestes explicacions és l’absència d’elements sobrenaturals. No s’anomena cap divinitat i tot s’explica per l’acció de la pròpia natura (naturalisme). No hi ha res que no sigui natura i, per tant, tot el que s’hi esdevingui s’haurà d’explicar des d’aquesta, des de la seva estructura i el seu ordre. On abans es feia referència a déus, ara hi trobem qualitats (el que és calent, el que és fred, etc.) o elements naturals (el foc, l’aire, la terra, etc.) que interactuen entre ells (processos naturals).

L’explicació ja no apareix com un discurs revelat, sinó com a fruit d’una indagació racional (racionalisme) que és el resultat de la combinació de l’observació de la natura (sentits) i la reflexió racional a la recerca de les seves regularitats (aquells fenòmens que es repeteixen sempre de la mateixa manera).

L’origen i la naturalesa de les coses ja no segueixen un model en el qual es comprenen com si fossin fruit i reflex de les relacions entre uns déus arrossegats per un comportament capritxós (arbitrarietat), sinó que s’expliquen prenent com a model el comportament del que quotidianament podem observar en la natura i que sembla mostrar un ordre que sempre es repeteix, que sembla que és així i no pot ser d’una altra manera (necessitat).

Els primers filòsofs es van enfrontar a una tasca summament complicada ja que tenien la dificultat de partir de zero en aquesta nova manera d’explicar les coses. No obstant això, van agusar l’enginy per intentar explicar, des d’aquestes noves bases, no solament l’origen de l’univers, sinó també els esdeveniments quotidians i els excepcionals.

Podem concloure, per tant, que en aquest pas del mite al logos, com a models d’explicació de la realitat, els déus són substituïts pels elements naturals (que són concebuts abstractament) i el model antropomòrfic, que feia dependre tots els fenòmens i esdeveniments de la voluntat dels déus (arbitrarietat), és substituït per unes lleis (necessitat) que fan intelligibles (donen explicació racional) l’ordre de la natura i l’univers.

3.

Els inicis de la reflexió filosòfica

Una de les preguntes fonamentals que guia tot el desenvolupament de la història de la filosofia occidental és la pregunta per la realitat: Què és la realitat? Quins elements la componen i quines característiques tenen? La primera pregunta, de caràcter general, la respon la metafísica. Quan intentem concretar més, com en la segona pregunta, ens situem en el terreny de l’ontologia

Els primers filòsofs van respondre a la pregunta sobre què és la realitat amb la paraula physis (’naturalesa’). Atès que li atribuïen un sentit diferent del que té per a nosaltres actualment, és interessant conèixer els diversos significats que li van atorgar.

3.1. El concepte de physis

En aquest text, F. M. Cornford assenyala els aspectes més rellevants del pas del mite al logos i, entre aquests aspectes, com el més destacable, la identificació de la realitat amb la natura

M’he referit abans a aquesta època com la del descobriment de la natura: heus aquí una expressió que cal explicar. Designo amb aquesta el descobriment que el món circumdant en la seva integritat, món del qual els nostres sentits ens ofereixen coneixement, és purament natural i no en part natural i en part supranatural. Així, la ciència comença quan s’entén que l’univers és un tot natural que posseeix els seus modes d’acció immutables, però que s’escapen del control exercit per l’acció de l’ésser humà […] Així doncs, l’aparició de la ciència està assenyalada a Grècia per la tàcita negació d’aquella distinció entre dos ordres de coneixement, revelació i experiència, i, alhora, entre els dos tipus de vida corresponents a aquests, el sobrenatural i el natural. Els cosmòlegs jonis suposen (sense que ni tan sols sentin necessitat d’afirmar-ho així) que tot l’univers és una cosa natural i que, potencialment, es troba a l’abast d’un coneixement tan ordinari i racional com pot ser el que nosaltres mantenim sobre el fet que el foc crema i que l’aigua ofega. A això em refereixo amb l’expressió «el descobriment de la natura». Així, la seva concepció de la natura s’amplia fins a incorporar-hi tot el que havia constituït el domini del que és sobrenatural, que, en la forma com la mitologia ho havia conformat, senzillament desapareix. Tot el que veritablement existeix és natural.

PENSA I RESPON

P1. Segons Cornford, què significa «el descobriment de la natura» en els grecs?

P2. Quin és el supòsit bàsic que dona inici a la ciència?

P3. Quin ordre de coneixement i quin tipus de vida corresponent es neguen amb l’aparició de la ciència?

Cornford, F. M.: Antes y después de Sócrates

La natura (physis) va ser el primer objecte de reflexió filosòfica.

Un afany ambiciós: explicar i comprendre l’ordre, el dinamisme i la bellesa de la totalitat del cosmos.

ENTRENA HABILITATS

4. Elabora un mapa conceptual en el qual s’expliquin els diferents sentits del concepte de physis en els inicis de la filosofia grega.

ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

Però, què entenien per natura (physis) els primers filòsofs? Podem destacar fins a tres sentits diferents, que expliquem a continuació:

1. La physis com el conjunt de la natura. Un primer sentit fa referència a la natura en la seva accepció més general: conjunt de les coses que no han estat produïdes per l’ésser humà. L’àmbit del que és natural s’identifica aquí amb la totalitat del cosmos. Però, etimològicament, el pensament grec entén per cosmos un tot ordenat, bell i dinàmic. Així, no solament tot el que existeix és natural, com afirma Cornford, sinó que està sotmès a canvis continus (dinamisme del que és natural: el canvi és una propietat de les coses naturals) que tenen lloc d’acord amb unes lleis (ordenat). És aquest ordre, en el qual es mostra la seva bellesa, el que ho dota d’intel·ligibilitat, el que ho fa comprensible per al logos (raó humana).

2. La physis com la naturalesa de les coses. En un segon sentit, el terme physis fa referència a la manera de ser pròpia de cada cosa Els filòsofs la van anomenar també essència, ja que designa aquells aspectes que caracteritzen un determinat tipus d’éssers i el diferencien de la resta. Si dèiem que la natura, entesa com a totalitat, era un tot ordenat, el lloc i la funció (el dinamisme) de cada cosa dins del conjunt estan determinats per la seva pròpia naturalesa (la seva essència).

3. La physis com a arkhé. Finalment, etimològicament physis significa ’néixer’, ’desenvolupar-se’ o ’emergir’. En aquest sentit, trobem combinats dos significats complementaris, ja que es refereix tant al principi (arkhé) del qual sorgeixen les coses, com al procés dinàmic mitjançant el qual canvien. Quant a principi (arkhé), designa allò del que procedeix i del que és fet, en última instància, tot el que existeix. Pel que fa al procés, designa el mateix principi del canvi del que és real, que és intern (immanent) a les pròpies coses. Allò que és «per physis» (natural) es caracteritza per posseir una força interna que és el principi del moviment i els canvis als quals està sotmès en el seu desenvolupament i evolució.

3.2. La recerca de l’arkhé i l’origen del cosmos

En l’intent de comprendre i explicar la naturalesa des d’un pensament racional, els primers filòsofs van plantejar-se la recerca de l’arkhé, aquell principi últim del qual procedeixen totes les coses i en el qual tornen a convertir-se quan desapareixen, com el problema principal i fonamental.

PENSA I RESPON

P1. Com es defineix en el text l’arkhé o principi primer de totes les coses?

P2. La majoria dels primers filòsofs en la manera d’entendre l’arkhé, en quina cosa coincideixen?

P3. Com es justifica la necessitat de l’existència d’aquest primer principi?

La majoria dels primers filòsofs van creure que eren principis només aquells que apareixen sota la forma de la matèria, ja que afirmen que l’element i principi primer de totes les coses és aquell a partir del qual totes les coses existeixen i arriben per primera vegada a l’ésser i en el qual acaben per convertir-se en la seva corrupció, subsistint la substància, però canviant en els seus accidents; perquè aquesta naturalesa es conserva sempre…, ja que cal que hi hagi alguna substància natural, o una o múltiple, de la qual neixin les altres, mentre aquesta es conserva.

Aristòtil: Metafísica

Unitat ELS ORÍGENS DE LA FILOSOFIA GREGA

Tal com ja hem indicat, l’arkhé designa la realitat última de la qual són constituïdes totes les coses, però també és el principi que possibilita l’explicació del moviment (se li atribueix aquest sentit de physis com a força interna i principi del moviment), dels canvis, i també de la pluralitat i la diversitat de les coses existents.

Juntament amb la recerca de l’arkhé, i com a manera d’explicar la natura, els primers filòsofs abordaren el problema de l’origen de l’univers i la seva evolució posterior fins a arribar al món tal com l’observem ara.

La qüestió principal era explicar com, a partir del Caos, s’havia pogut establir l’ordre (cosmos). L’esquema general que es va seguir, a grans trets, era el següent: el Caos es concebia com una situació inicial en què ja existia tot però barrejat i indiferenciat. El procés cosmogònic s’inicià a partir d’una progressiva diferenciació de les diverses qualitats naturals (els oposats o contraris: el que era fred i el que era calent, el que era humit i el que era sec, el que era pesant i el que era lleuger); de la combinació d’aquestes qualitats naturals van sorgir els elements naturals bàsics (aigua, aire, foc i terra); i de la combinació d’aquests elements van aparèixer la resta de les coses existents. L’arkhé va desenvolupar el paper fonamental en aquest procés com a substrat o base sobre la qual van tenir lloc els canvis i com a causa del moviment (de l’arribar a ser de les coses).

Malgrat que l’esquema (l’organització general del pensament) que utilitzaven per intentar resoldre el problema cosmogònic és similar al que s’havia seguit en el pensament mític, canviava la manera com s’hi donava resposta: no era fruit de la inspiració divina (ja no era una veritat definitiva i dogmàtica), sinó de la indagació racional (i, per tant, era una proposta més, discutible i criticable a l’àgora, com qualsevol altra qüestió).

A continuació veurem com aquelles mateixes nocions d’ordre i de llei que havien estat la base de la polis (del pensament polític i moral, del cosmos humà) són les que es van fer servir per a l’elaboració d’aquestes noves cosmogonies.

APRÈN A PENSAR

1.6. La recerca de l’arkhé i l’aparició de la moneda Quins paral·lelismes es podrien establir entre l’aparició de la moneda (que substituïa el bescanvi) i la recerca de l’arkhé? Què tenen en comú? En quina mesura suposen un avenç en el grau d’abstracció del pensament?

ENTRENA HABILITATS

5. Fes un mapa conceptual en què es mostri l’esquema general explicatiu de l’origen de l’univers segons els primers filòsofs.

Encara avui ens continuem fent preguntes sobre com va ser l’origen de l’univers.

El gnòmon o rellotge de sol és un exemple de com es pot conèixer a partir de la combinació dels sentits i la raó. L’observació metòdica del recorregut de l’ombra i del cel permet marcar els solsticis i els equinoccis (canvis d’estació), l’eclíptica (recorregut del Sol al llarg de l’any) i l’hora.

3.3. Què puc saber?

El saber filosòfic, com ja hem dit, sorgeix com a resultat de la indagació racional. Per intentar comprendre i explicar què és la realitat, cal establir primer com la podem conèixer. Ens situem en el terreny de la teoria del coneixement

PENSA I RESPON

P1. Segons Anaxímenes, quan i per què es produeixen els terratrèmols?

P2. Com ha elaborat la seva teoria?

P3. Quines facultats ha posat en joc per elaborar-la?

ENTRENA HABILITATS

6. Elabora un quadre comparatiu en què comparis els principis generals de l’empirisme i els del racionalisme

Pots consultar el llibre de primer en l’apartat dedicat a La metafísica i la teoria del coneixement (Unitat 3, punt 2.2).

Hem assenyalat que la tasca dels primers filòsofs era difícil ja que havien de començar de zero. Inicialment van partir de l’observació del que tenien al seu voltant, de la seva experiència quotidiana, per proposar, des d’aquesta experiència, teories sobre el funcionament general de la natura. Això significa que, ja des del principi, el coneixement apareix com a resultat de la combinació del que ens mostren els sentits (l’observació de la natura) i allò que és capaç de comprendre o elaborar la nostra raó (buscar les regularitats que sembla que es puguin detectar per poder fer-ne generalitzacions).

Vegem, a tall d’exemple, en el text següent com Anaxímenes, un dels primers filòsofs, va explicar l’origen dels terratrèmols:

Anaxímenes diu que la terra s’esquerda quan es mulla i s’asseca, i que són els munts resultants els que, en trencar-se i caure a dins, la fan tremolar; per això els sismes passen en els períodes de sequera i de pluges excessives, ja que, en els períodes de sequera, com s’ha dit, la terra, en assecar-se, s’esquerda i, quan rep un excés d’aigua, es desfà.

Aristòtil: Dels meteors

Però els primers filòsofs van descobrir que, amb l’ús simple dels sentits, no n’hi ha prou, ja que aquests, per ells mateixos, no són capaços d’accedir a la realitat profunda de les coses (allò que hi és constant i permanent, el que abans hem anomenat la seva essència). Els sentits ens mostren les coses com a múltiples i canviants (una realitat que en molts pensadors es considera una simple aparença).

És per això que, quan descriguem les diferents teories dels primers filòsofs, veurem com, des de l’inici, es van configurant les dues teories del coneixement clàssiques. Els uns consideraran que la informació dels sentits (empirisme) és el punt de partida imprescindible per a tota teoria racional; els altres, al contrari, valoraran aquesta informació com un simple engany, una mera aparença, i proposaran una teoria filosòfica elaborada exclusivament amb l’ús de la raó (racionalisme).

Comentari de text

Adveniment de la polis, naixement de la filosofia: entre aquests dos ordres de fenòmens, els vincles són massa estrets perquè el pensament racional no aparegui, en els seus orígens, solidari amb les estructures socials i mentals pròpies de la ciutat grega. […] L’escola de Milet [que va estar formada pels primers filòsofs] no va veure la raó; aquesta escola va construir una raó, una primera forma de racionalitat. Aquella raó grega no va ser la raó experimental de la ciència dels nostres dies, orientada a l’explotació del medi físic i amb un mètode, unes eines intel·lectuals i uns quadres mentals que han estat elaborats al llarg dels darrers segles, en l’esforç ardu prosseguit per tal de conèixer i dominar la natura. Quan Aristòtil defineix l’ésser humà com un «animal polític», subratlla el que separa la raó grega de la raó dels nostres dies. Si l’homo sapiens és als seus ulls un homo politicus, és perquè la raó mateixa, en la seva essència, és política.

Jean-Pierre Vernant: Los orígenes del pensamiento griego. Eudeba

Activitats

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents:

a) polis

b) filosofia

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Vernant, de la frase següent del text: «els vincles són massa estrets perquè el pensament racional no aparegui, en els seus orígens, solidari amb les estructures socials i mentals pròpies de la ciutat grega». Feu referència als aspectes generals del context en què sorgeix la filosofia grega encara que no apareguin explícitament en el text.

4. Compareu el model d’explicació de la realitat de la filosofia amb qualsevol altre model d’explicació que hagi tingut lloc en la història de la humanitat.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La raó mateixa, en la seva essència, és política». Raoneu la resposta.

Termes i expressions filosòfics

A partir dels continguts desenvolupats en aquesta unitat, redacteu, de manera clara, precisa i concisa, la definició dels conceptes i les expressions filosòfiques següents:

logos

mythos

polis

monarquia micènica

estat aristocràtic

civilització palatina

Anax

basileus

gens

demos

paidéia

aedos

llinatge

agón

cultura de la vergonya

arbitrarietat

mitologia grega

teogonia

model antropomòrfic

moral aristocràtica

anomia

justícia (diké)

eunomia

àgora

isonomia

cosmogonia

cosmologia

naturalisme

necessitat

metafísica

ontologia

physis

cosmos

essència

arkhé

immanent

Caos

teoria del coneixement

empirisme

racionalisme

Procediment: En grups de tres o quatre alumnes, trieu cinc conceptes per definir. Consensueu-ne la redacció i després pugeu-la al Moodle de l’assignatura. Se us assignarà un altre grup com a grup de control recíproc. Els dos grups haureu de revisar-vos mútuament les definicions i fer-vos els comentaris i les correccions pertinents, i després haureu d’incorporar els comentaris que us hagin fet i enllestir la redacció final. Els resultats definitius han de tenir en compte els comentaris que siguin adients per part de qualsevol membre de la comunitat d’aprenentatge.

Protagonistes

Comenceu l’elaboració d’un diccionari que contingui el nom dels filòsofs i les filòsofes que apareixen citats en el llibre de text. De cada filòsof, heu d’indicar el nombre de les pàgines del llibre en què surt i heu d’incorporar-lo amb les dades següents: lloc i data de naixement, obres més rellevants, corrent filosòfic al qual pertany, etiquetes de les disciplines filosòfiques sobre les quals ha escrit i dels termes clau sobre els quals parla (indicant en quines pàgines del llibre surten).

Procediment: En grups de tres o quatre alumnes, trieu tres o quatre autors per estudiar. Un cop n’hàgiu consensuat les dades i les etiquetes, pugeu-les al Moodle de l’assignatura. Se us assignarà un altre grup com a grup de control recíproc. Els dos grups haureu de revisar-vos mútuament les dades i les etiquetes, fer-vos els comentaris i les correccions pertinents, i després haureu d’incorporar els comentaris que us hagin fet i enllestir la redacció final. Els resultats definitius han de tenir en compte els comentaris que siguin adients per part de qualsevol membre de la comunitat d’aprenentatge.

Jean-Pierre Vernant (1914-2007) és un dels historiadors més destacats dels orígens del pensament grec.

d’autors i autores I N D E x ,

D’AUTORS I AUTORES

Casandra, Fedele, 181

F

K

Adorno, Theodor W., 385

Aesara, 37

Alcidaman, 51

Alcmèon de Cromona, 32

Alfarabius, 155

Al-kindi, 155

Agustí d’Hipona, 141-149

Anaxàgores de Clazòmenes, 32, 43

Anaximandre de Milet, 22, 23, 32, 34

Anaxímenes de Milet, 32, 34

Antifont, 51

Antígona, 82

Antístenes, 124

Apol·loni de Perge, 204

Arendt, Hannah, 382, 387392

Aristarc de Samos, 135, 203

Aristòtil, 25, 27, 33, 36, 44, 88-111, 155, 200-202

Arquimedes de Siracusa, 135

Aspàsia, 56

Astell, Mary, 261

Atenàgores, 140

Averrois, 156

Avicebró, 155

Avicenna, 155

Ayer, Alfred Julius, 260

B

Bacon, Francis, 195, 213

Batis, 115

Beauvoir, Simone de, 383384

Bentham, Jeremy, 316-320

Bergson, Henri, 357

Berkeley, George, 243

Boccacio, Giovanni, 180

Bocchi, Dorotea, 205

Bonaventura, 156

Brahe, Tycho, 207

Bruno, Giordano, 185, 206

Buridan, Jean, 208

Calenda, Costanza, 205

Càl·lícles, 51, 56

Càl·lip de Cízic, 201

Calví, Joan, 187

Campanella, Tomasso, 195

Camus, Albert, 383

Carnap, Rudolf, 384

Carnèades, 136

Cató el Vell, 136

Cavendish, Margaret Lucas, 248

Cereta, Laura, 181

Charon, Pierre, 186

Ciceró, 137

Cleantes d’Assos, 121

Climent, 141

Clístenes, 20

Clitemnestra, 82

Colli, Giorgio, 60

Comte, August, 357

Condillac, Éttienne de, 243

Copèrnic, Nicolau, 205

Copleston, Frederick, 171

Cornford, F. M., 24, 63

Crisip de Solis, 121

Cristina de Lorena, 207

Cristina de Suècia, 237

Críties, 51

Curie, Marie, 338

D’Alambert, Jean le Rond, 265

Dante Alighieri, el Dant, 180, 204

Darwin, Charles, 373

Deleuze, Gilles, 386

Demòcrit d’Abdera, 44

Derrida, Jacques, 386

Descartes, René, 217-222, 225-240

Diderot, Denis, 265

Diògenes de Sínope, 124126

Diotima, 77

Druskowitz, H. von, 370

Elisabet del Palatinat, 237

Émilie du Châtelet, 268

Empèdocles d’Agrigent, 42

Enesidem de Cnossos, 138

Engels, Friedrich, 339, 354

Epictet, 121, 138

Epicur de Samos, 114-120, 318

Erasme de Rotterdam, 187

Eratòstenes, 135

Euclides d’Alexandria, 135, 230

Èudox de Cnidos, 201

Eurípides, 362

Feurbach, Ludwig, 336-338, 345

Ficino, Marsilio, 183 Filolau de Crotona, 203

Freud, Sigmund, 358, 377 Filolau de Crotona, 37

Filopó d’Alexandria, 208

Foucault, Michele, 386

Francesc d’Assís, 156 G

Galileu, 207, 209-211, 213

García Gual, Carlos, 131

Galè, Claudi, 135

Germain, Sophie, 338

Gilson, Ettienne, 151

Gómez Pin, Víctor, 241

Gòrgies, 51, 53

Grass, Orazio, 209

Gregori de Nazianz, 141

Guarna, Rebecca de, 205

H

Habermas, Jürgen, 385

Hare, Richard M., 260

Hegel, Georg W. Friedrich, 286, 302-305

Heidegger, Martin, 382

Heloïsa de Paràclit, 155

Heràclides del Pont, 203

Heràclit d’Efes, 32, 38, 53, 68, 361

Heró d’Alexandria, 135

Hesíode, 17

Hicetes de Siracusa, 203

Hildegarda de Bingen, 165

Hipàcia d’Alexandria, 136

Hiparc de Nicea, 135, 204

Hipàrquia de Maronea, 126

Hípies d’Elis, 51

Hobbes, Thomas, 243

Homer, 17

Horkheimer, Max, 385

Hume, David, 243, 249261, 265

Husserl, Edmund, 382

Hutchenson, Francis, 260

Kant, Immanuel, 265-266, 286-301

Kepler, Johannes, 207

Kovalevskaia, Sofia, 338

Lacan, Jacques, 386

Lactanci, 140

La Mettrie, 265

Leibnitz, Gottfried Wilhem, 217, 265

Leòncia d’Atenes, 115

Leucip, 44

Lévi-Strauss, Claude, 386

Licofró, 51

Lisístrata, 82

Locke, John, 243-248, 272-276

Lovelace, Ada, 338

Lucreci, 13.

Luter, Martí, 187-188

M

Madame de Sévigné, 223

Madame de Staël, 305

Madeleine de Scudéry, 223

Madeleine de Souvré, 223

Maimònides, 155

Maquiavel, 189-193

Malebranche, Nicolas, 217

Marc-Aureli, 121, 138

Marcuse, Herbert, 385

Marx, Karl, 339-353

Mercet, Jane, 338

Merleau-Ponty, Maurice, 382

Montaigne, Michele de, 186

Montesquieu, 265

Moore, George E., 384

More, Thomas, 193-194

Morrison, Frances, 320

N

Indicopleustes, Cosme, 204

Isidor de Sevilla, 141

J

Jaspers, Karl, 383

Neurath, Otto, 384

Newton, Isaac, 207, 210, 243

Nicolau de Cusa, 185

Nicolau d’Oresme, 208

Nietzsche, Friedrich, 358377

Nogarola, Isotta, 181

Nussbaum, Martha, 382, 393-401

Occam, Guillem d’, 166169

Olympe de Gouges, 320

Orígenes, 141

Ortega y Gasset, 357

Osiander, Lucas Andreas, 205

Paneci de Rodes, 121,137

Parmènides d’Elea, 32, 40

Pascal, Blaise, 217

Pere Abelard, 155

Petrarca, Francesco, 180

Pico della Mirandola, Giovanni, 182

Pirró d’Èlide, 127, 186

Pisan, Christine de, 193

Pitàgores, 32, 35

Plató, 66-87, 365

Plotí, 137

Pomponazzi, Pietro, 184

Posidini d’Apamea, 121, 137

Pròdic de Queos, 51

Protàgores, 51-53

Ptolemeu, Claudi, 135, 204

Purbach, Georg von, 205

R

Regiomontanus, 205

Ricoeur, Paul, 358

Rilke, Rainer Maria, 370, 377

Rousseau, Jean-Jacques, 265, 277-280

Russell, Bertrand, 384

Salomé, Lou Andreas, 370, 377

Sarsi, Lotario, 209

Sartre, Jean-Paul, 383-384

Shaftesbury, comte de, 260

Schlick, Moritz, 384

Schopenahuer, Arthur, 370

D’AUTORS I AUTORES

Sèneca, 121-123, 138

Sext Empíric, 126-129, 137, 186

Siger de Brabant, 156

Sòcrates, 50-62, 72, 362, 365

Soló, 20

Somerville, Mary, 338

Spencer, Herber, 370

Stevenson, Charles Leslie, 260

Stuart Mill, John, 315, 321333

Tales de Milet, 33

Taylor Mill, Harriet, 331

Teano de Crotona, 37

Teofrast, 134

Tertul·lià, 140

Themista, 115

Timica d’Esparta, 37

Tomàs d’Aquino, 156-163, 204

Trasímac, 51, 56

Tristan, Flora, 353

Vernant, Jean-Pierre, 2829

Voltaire, 265 W

Wagner, Richard, 360

Wheeler, Anne Doyle, 320

Wittgenstein, Ludwing, 384-385

Wollstonecraft, Mary, 301, 320

Wright, Frances, 320

Xenó de Cítion, 121

Xenòfanes de Colofó, 32

Zambrano, María, 383