A V U I
◆
dilluns 26 de juliol del 2004
ÚLTIMA
◆
A LA CONTRA Pilarín Bayés
PASSOS PERDUTS Anna Grau
Il·lustra ‘Contes de la Mediterrània’ (Editorial Mediterrània) APUNT Santa memòria, de petit Pilarín Bayés va visitar la meva escola (crec que se les ha fet totes) i jo la recordava com aquestes mestres que apareixen en les seves illustracions: alta, prima, amb un vestit llarg tot florejat i unes ulleres circumspectes a mig nas. Res. Sort que la seva filla va reconèixer el fotògraf del diari perquè sinó, sota el barret de palla, jo l’hauria pres per una turista belga i no ens hauríem trobat. Havíem quedat a la terrassa d’un bar i va ser asseure’ns i veure passar el senyor Sostres. Ell sempre em presenta gent important i vaig pensar: “Calla, avui et toca a tu”. Bayés, que cada dia comença el diari per la seva columna, va fer un bot i va tenir una alegria de no dir. Monsieur Sostres va posar cara de Calvin i va fer una entrada triomfal: “Vostè és la Pilarín Bayés? Quina il·lusió! Els seus dibuixos m’encantaven: em feien una por terrible.”
Els comptes de la vella ot i admetent que ja és normal que tots els partits es diguin el nom del porc entre ells, amb especial èmfasi quan un desallotja del poder un altre, per força hi ha d’haver molta bona gent intrigadíssima, amb aquest misteri del dèficit que riu-te’n de la Santíssima Trinitat: com és possible que tots els governs que surten es vegin amb cor de prometre l’oro i el moro, presumint contentíssims que el superàvit els surt per les orelles, i llavors ve el govern entrant i, no falla, sempre diu que ni cinc de calaix i teranyines a la caixa?
2 j
T
XAVIER CARRION
“Sóc poc polida i taco les il·lustracions de tinta i d’orxata” Enric Vila tenia criatures i sempre anava traient el fetge per la boca. E.V. Ara, ja no té tanta feina? P.B. Ui, sí! La pega de ser una fàbrica d’un sol treballador és aquesta. De vegades la meva filla Margarida m’ajuda amb les pells, que és el més pesat... E.V. Les pells? P.B. Sí, acoloreix les cares dels personatges. Com que és polida, ho fa millor que jo. E.V. Que no és polida, vostè? P.B. No, gens. E.V. No em dirà que taca les quartilles de tinta. P.B. De tinta i d’orxata! No sóc una dona gaire polida, en general. E.V. És poca traça? P.B. Totalment. E.V. Un exemple. P.B. La cuina de casa té sis fogons i jo només sé posar-ne un. Si em demanes que t’escalfi el cafè i la llet alhora, no puc. O la ràdio... E.V. Què? P.B. Per apagar-la abaixo el volum. E.V. ¿I aquesta poca traça li ha donat algun disgust a la feina? P.B. Oi tant! Deu mil disgustos! Però no sempre és culpa meva, eh? L’altre dia tenia una
pintura per entregar i una de les meves nétes, nyac! Em va fer una pinzellada de cap a cap. E.V. Osti! P.B. Ha, ha, ha. Em va dir: “Àvia: no ho tornaré a fer mai més”. E.V. No es va enfadar? P.B. No. Pobrets, els nens proven. E.V. Ho va poder arreglar? P.B. Sempre es pot arreglar. E.V. Com? P.B. O amb típex o, si no, retalles la part fumuda, enganxes una cartolina a sota i tornes a omplir la part que falta. E.V. Caram! P.B. Es fa sovint: de vegades resulta que la senyora que surt amb cara de bruixa és la que paga l’edició i s’ha de treure. No trencaràs el dibuix! E.V. Estisorada i avall. P.B. Esclar. Ara he fet un llibre sobre el Barça i s’han pensat mil vegades qui hi havia de sortir i qui no. Doncs mira: nyac, nyac, nyac. E.V. Una crueltat que s’hagi permès dibuixant. P.B. A l’Aznar sempre el dibuixo de puntetes. E.V. Però treu la veïna que no li
cau bé fent de bruixa? E.V. No! Això ho feia Goya, que retratava la gent amb molta mala llet. Jo, com a màxim he tret el nòvio de la meva filla Margarida amb una margarida a l’orella per fer-la empipar, o ara trec els néts perquè un dia es busquin i vegin que pensava en ells. E.V. Va: un paradís d’infantesa. P.B. Tot són paradisos quan ets petit. Els nens s’enganxen a jugar en qualsevol lloc. Un celobert fosc i estret pot ser una rampa de llançament. E.V. Un que recordi especialment. P.B. El jardí de casa. Es veia el campanar de la catedral de Vic i tenia moltes figueres que els germans deixàvem pelades quan les figues maduraven. També hi havia marietes, que s’enfilaven als lliris de Sant Antoni, i caquis, que feien més mosques que la punyeta. Era una mena de jardí salvatge. E.V. De què li ha servit ser il·lustradora infantil a l’hora de fer de mare? P.B. Home, dibuixar sempre et fa una mica màgica davant dels nens. E.V. Cert... P.B. I com que sempre he estat una mala mestressa de casa, quan els meus fills anaven d’excursió els pintava els ous durs i així els podien canviar pels millors bocates del grup, que, òbviament no eren els seus. E.V. Se’n fot. P.B. No, no. És una lliçó de vida pràctica.
◆ Ara que fins i tot Stephen Hawking surt a admetre que els forats negres eren una broma, potser ja no ve d’un pam de desil·lusió, i podem dir-ho clar, que en general no hi ha governs crònicament deficitaris i governs immunes al dèficit. Hi ha governs i hi ha peles (moderns euros) i para de comptar. De comptar tu, que ja el fan ells, el compte de la vella. És tan senzill com això: el que arriba desmunta totes les trampes amb què l’anterior tapava el seu dèficit. Posa els números panxa enlaire i diu que quin horror. Quan han passat uns mesos, a poc a poc va refent les mateixes trampes, i, entre l’alleujament general, explica que ja està, que la crisi ha estat superada i per fi es pot tornar a respirar. Oh. I al final tu et preguntes, és bo o dolent, això? Doncs depèn. La part bona és que pelats, el que es diu pelats, no hi acabarem de quedar mai, i que qualsevol pot ser president de l’FMI. La part dolenta és que tampoc no convé creure en miracles. Ni perdre de vista els plans de pensions.
09640
I ara per què dóna la raó al senyor Sostres? P.B. Perquè alguna vegada sí que ho són de terribles, les meves il·lustracions. E.V. Ah... P.B. Quan has de dibuixar un ogre que es menja uns nens, home, això és una mica bèstia. E.V. I no li sap greu espantar les criatures? P.B. Una mica de por ja està bé que la passin, no? E.V. Al món no tot són flors i violes. P.B. Esclar: però només una mica, eh? Forma part de la complicitat que estableixes amb els nens. Un llibre infantil ha de divertir i no manipular els sentiments. Jo sempre procuro transmetre un clima d’amistat que quedi al cap dels anys. E.V. Un llibre que l’hagi fet patir. P.B. Un sobre Hiroshima. Tot eren morts i explosions i em va costar molt de fer. Havies de posar molta mà esquerra perquè no quedés gaire truculent. E.V. Encara dibuixa al tren? P.B. No! Ara com a mínim necessito una taula petita. He perdut pols. E.V. Però encara treballa a tot arreu? P.B. No tant. Abans dibuixava al tren perquè em passava la vida fent Vic-Barcelona. E.V. Aprofitava les parades, oi? P.B. Sí, els cinc minuts de cada estació, perquè és una línia molt sotraguejada. Buscava algú que m’aguantés les tintes i avançava feina. Llavors E.V.
◆ En alguns casos de governs que estan a punt de sortir per la finestra i que tothom ho veia, que ni la padrina del president tenia esperances de continuar, pot ser lògic sospitar que s’hagin hipotecat feliços i malparits fins l’últim dia, pensant que la farra ja la pagarà –o la farà pagar al poble, per ser concrets– el que ve al darrere. Però quan un govern està segur que seguirà essent govern, ni que sigui en un atac d’eufòria completament suïcida, com s’entén, que es pategi els quartos? Potser Aznar es va endur el talonari a casa, a més dels papers del CNI i la medalla americana, o què?