Catalunya per Xavier Bosch i Pilarín Bayés

Vint paisatges, un país. Amb textos de Xavier Bosch i il·lustracions de Pilarín Bayés, aquest llibre recorre un a un vint indrets representatius i emblemàtics del nostre territori.

Paisatges que són memòria, claustres que conviden al recolliment, aigües que reflecteixen tots els torrats del dia, vinyes arrenglerades, arrossars que es converteixen en quadres de Mondrian, àgores porticades, muralles imbatibles. Catalunya és traç, és paraula, és tonalitat, és origen, és futur.

ISBN 978-84-9979-599-7

9 788499 795997

Catalunya per Xavier Bosch i Pilarín Bayés

Catalunya

Catalunya per Xavier Bosch i Pilarín Bayés

Sumari Santa Maria del Mar . . . . . . . .

Girona . . . . . . . . . . . . . . . .

Montserrat . . . . . . . . . . . . .

Monestir de Sant Cugat . . . . . .

Estany de Sant Maurici . . . . . .

Cadaqués . . . . . . . . . . . . . .

Poblet . . . . . . . . . . . . . . . .

La Pedrera . . . . . . . . . . . . . .

Sant Climent de Taüll . . . . . . .

Horta de Sant Joan . . . . . . . . .

Amfiteatre de Tarragona . . . . . .

Sant Pere de Rodes . . . . . . . . .

Banyoles . . . . . . . . . . . . . . .

Pedraforca . . . . . . . . . . . . . .

Delta de l’Ebre . . . . . . . . . . .

Vic . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ripoll . . . . . . . . . . . . . . . .

La Sagrada Família . . . . . . . . .

Sitges . . . . . . . . . . . . . . . .

La Seu Vella de Lleida . . . . . . .

8 12 16 20 24 28 32 36 40 44 48 52 56 60 64 68 72 76 80 84

La Pedrera La recargolada ferralla negra dels balcons, arrissada i irregular, sembla la manera d’assegurar-se que ningú no hi estendrà la roba.

U

n vespre, mentre esperàvem l’hora per agafar un avió a l’aeroport de Menorca, vam fer una última excursió a peu. Amb la família vam baixar fins a la cala de ses Coves, que, pel nom, ens havia cridat l’atenció. Allà, davant d’una paret ondulant, de pedra nua, farcida de forats de vida prehistòrica, un de nosaltres va dir: «Això és Gaudí. Això és La Pedrera».

En arribar a Barcelona, vam anar directament al passeig de Gràcia per contemplar La Pedrera amb el deteniment que no li havíem dedicat mai. De cop i volta, estàvem davant d’una obra mestra de la naturalesa que se’ns volia llançar al damunt. A primer cop d’ull, hi vèiem un immens animal caòtic, desestructurat: la pedra calcària de la façana torta era la pell. Les columnes, l’esquelet ocult. La ceràmica esmaltada dels badalots del terrat, fins i tot, eren escates de peix.

Gaudí era l’arquitecte dels detalls. Enmig de la quadrícula obsessiva del pla Cerdà, se li va acudir construir-hi aquest deliri plàstic, una excentricitat sense cap angle recte, de formes serpentejants, conscient que en cap mar no hi ha dues ones iguals. Tampoc no hi ha dues finestres calcades, ni dues balustrades idèntiques en els sis pisos. La recargolada ferralla negra dels balcons, arrissada i irregular, sembla la manera d’assegurarse que ningú no hi estendrà la roba. És el divertit joc del Modernisme.

Avui, si t’entretens a mirar La Pedrera, costa d’entendre que, a començaments del segle XX, el matrimoni Milà no volgués pagar l’encàrrec a l’arquitecte, de tan lleig que els va semblar l’edifici. Avui, si visites La Pedrera per dins amb ulls de turista i arribes a passejar per les terrasses de diferents nivells i toques les canyes de ventilació amb aires de lionesa, i les xemeneies amb el seu casc petri, et quedes embadalit davant de tanta genialitat i originalitat.

Després, quan surts al carrer, notes, atònit, que et venen unes ganes irrefrenables d’estudiar arquitectura.

37

39

Sant Climent de Taüll A la vall de Boí, el paisatge és memòria.

Les nou esglésies romàniques són allà per aixecar acta de la història medieval.

A

la vall de Boí, el paisatge és memòria. Concentrades en una mateixa fondalada humida que de tant en tant es permet algun replà enlairat ideal per a la pastura —com el de Taüll—, les nou esglésies romàniques són allà per aixecar acta de la història medieval.

L’any 2000, aquestes construccions edificades vers l’any 1000 van ser declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO. Un reconeixement a aquesta arquitectura sòlida, pensada a la manera dels romans, en els boscos de l’Alta Ribagorça.

De les nou meravelles de la vall, Sant Climent és la més representativa. El campanar de la torre —esvelta, quadrada, llombarda— et saluda des de cadascun dels set pisos a l’arribada a Taüll. A cop d’ull, és una esglesiola romànica de planta basilical, amb tres naus i els tres absis que els corresponen. El seu emplaçament, amb la perspectiva que permet gaudir-ne des de tots els angles, ha convertit la postal en icona. Sant Climent també s’ha endut el premi gros, diguem-ho sense embuts, pel pantocràtor.

La pintura del seu Crist en Majestat, assegut a l’arc del cel i amb la Terra als peus, s’ha convertit en l’emblema absolut del romànic català. Un símbol, però, arrencat de l’església amb la tècnica de l’strappo i dut al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la Ciutadella de Barcelona, fa més de cent anys.

Aquest bunyol cultural, una aberració feta amb bona intenció, ara ha estat rescabalat gràcies a la tecnologia, de la millor manera possible.

Un videomapping projecta, fil per randa, com era l’interior de l’església de Sant Climent quan la van consagrar el 1123. Assegut en un banc de fusta i com si fos màgia, davant teu hi apareix, primer, el Totpoderós a l’absis major, solemne, rígid, amb els seus colors tan vius, i després, entre pedres fredes, la resta de pintures murals. De cop i volta, viatges quaranta generacions enrere i se’t posa la pell de gallina. Aquest pas del segle XXI a la penombra medieval en un tres i no res és un dels espectacles més fascinants i estremidors que he viscut mai.

41

43

Horta de Sant Joan Horta, asseguda sobre la depressió de l’Ebre, és un poble escalonat camí del castell.

E

nfilat sobre un turó de la Terra Alta, Horta de Sant Joan es deixa retratar. És una població que, te la miris per on te la miris, s’hi posa bé per fer de model. Un Picasso jove descobrí l’encant d’Horta gràcies a un bon amic.

Després, ja en plenitud artística, el pintor hi tornà i trobà, en aquest trencaclosques de cases atapeïdes, la inspiració per al seu cubisme més urbà.

Va estimar-se més pintar la geometria de línies rectes de les construccions que girar-se i immortalitzar el teló de fons de les muntanyes dels ports de Beseit. Aquest parc natural, autèntic contrafort de la Serralada Prelitoral, és d’una bellesa singular. A estones escarpats, a estones inhòspits, els ports esdevenen un paisatge massa dificultós per al turista de diumenge.

Horta, en canvi, asseguda sobre la depressió de l’Ebre, és un poble escalonat camí del castell. Més enllà d’aquests carrers que es cargolen sempre cap al mateix lloc, la plaça de l’Església i la de Sant Salvador, una a tocar de l’altra, conserven l’essència d’un altre temps. Tocar amb la mà la pedra freda de la casa L’Habanero, amb una façana de carreus per treure’s el barret, o la Casa de la Vila o l’església de Sant Joan Baptista, és una manera de penetrar en la història.

Un cop allà, t’adones que la plaça porticada és, potser, de totes les petites àgores del país, la que té més encant per metre quadrat, si se’m permet la mesura.

45

47