Petita història del Museu Etnogràfic de Ripoll

PETITA HISTÒRIA

del

Museu Etnogràfic de Ripoll

En Muet era un pollet molt eixerit que vivia a Ripoll.

Tothom el reconeixia fàcilment, perquè portava mitja closca d’ou en lloc de pantalons. Un dia, quan anava pel carrer Sant Pere, no va poder evitar caure i es va fer mal en una pota. Però va tenir sort, perquè es trobava davant de la farmàcia del senyor Tomàs Raguer. En sentir el plor d’en Muet, el senyor Tomàs va sortir de seguida a ajudar-lo. Era un senyor gran, de parlar pausat, i tenia un frondós bigoti blanc. El va portar a la rebotiga per poder-lo curar i, un cop dins, en Muet va veure que el lloc estava ple de gent.

—Qui són tots aquests? —va preguntar en Muet.

—Et presento «La penya del Monestir», benvolgut Muet —va dir el senyor Tomàs mentre li embenava la pota—, els meus bons amics. Són en Rossend Serra

i Pagès, en Ramir Mirapeix, l’Eudald Pellicer i en Salvador Vilarasa. Ens reunim a les tardes per parlar del que més ens agrada: les excursions i la història de la nostra terra i la seva gent. Som etnògrafs!

Ara mateix parlàvem d’un gran projecte que tenim entre mans.

—Ah sí? I de quin projecte es tracta? —va demanar en Muet, que ja es trobava millor.

—Del naixement d’un museu, anomenat Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere de Ripoll! L’inaugurarem aquest mateix any 1929 i serà el primer museu d’etnografia de Catalunya. Volem que sigui com un gran cofre del tresor, on guardar la memòria de tota una terra. Ara mateix pensàvem anar cap al lloc on estarà situat. T’agradaria acompanyar-nos-hi?

—Oh, i tant! —va contestar el pollet.

—Mira, Muet, això és la sagristia de l’església de Sant Pere de Ripoll, situada a la plaça del Monestir.

Aquí hi estem reunint tot d’objectes que corren el risc de ser oblidats per sempre.

—Per què? Què els amenaça? —va preguntar estranyat en Muet.

—La gent els deixa d’utilitzar perquè la seva vida canvia. Deixen la seva feina, la mateixa feina que havien fet els seus pares i mares, avis i àvies, per anar a treballar a la fàbrica. Per exemple, mira aquell senyor d’allà. Ahir era pagès, llaurava els

camps. I aquella senyora cuinava, rentava, cosia i cuidava els fills. Avui, treballen a la fàbrica i fan anar el teler. Ens han deixat l’arada, la dalla i la pastera perquè els puguem exposar al museu. Així, les properes generacions coneixeran com treballaven i, per tant, com vivien.

—I quins altres oficis es perden també?

—El dels pastors! Aquí tens molts dels objectes que utilitzaven diàriament per cuidar les ovelles.

Eren estris molt estimats per ells, ja que la majoria els fabricaven els mateixos pastors.

Llavors el senyor Tomàs Raguer es va acostar a una de les vitrines amb objectes dels pastors que hi havia a la sagristia i la va obrir.

—Segueix-me, Muet, que anirem a veure el senyor Joan, pastor des dels dotze anys. Passa tota la primavera i l’estiu a la muntanya amb altres pastors. Ara que ja ve la tardor, hauran de començar el viatge de la transhumància, és a dir, tornar amb el ramat a peu cap a Ripoll. Nosaltres l’acompanyarem —va dir tot convençut, entrant dins la vitrina.

En Muet el va seguir encuriosit i, de cop, es trobà sota un gran cel blau puntejat de núvols, va notar l’herba verda sota els peus i, de lluny, sentí el so de les borrombes, que són les esquelles que porten les ovelles.

—El pastor Joan i els seus companys són muntanya amunt, al pla d’Anyella. Els veus allà, al mig del ramat? —va preguntar en Tomàs, assenyalant un gran grup d’ovelles—. Acostem-nos-hi!

—No és perillós? He vist que el gos d’atura em mira molt fixament…

—No tinguis por, Muet, els etnògrafs hem de ser intrèpids! Has de saber que els meus companys i jo ens dediquem a recórrer tota la comarca, faci fred o calor, per parlar amb tothom que ens vulgui explicar alguna cosa sobre la seva manera de viure. I mentre escoltem la gent, observem com vesteixen, què mengen, quines cançons canten o com fan la seva feina. Avui preguntarem als pastors com cuiden les seves ovelles. Segur que aprendrem moltes coses!

El grup d’amics etnògrafs, amb en Muet seguint-los de ben a prop, van acostar-se a la cabana on feien vida els pastors. En Joan estava fent la becaina sobre el burro, que és com es deia el llit de fora la cabana.

—Déu vos guard! —va saludar en Tomàs—. Senyor Joan, li presento en Muet, el nostre petit etnògraf.

Li agradaria molt conèixer com és la vostra vida, tan lluny del poble.

—Bona tarda, amics, benvinguts! La vida del pastor és molt tranquil·la, Muet. Jo i els altres quatre pastors ens passem dia i nit cuidant les cinc mil ovelles que tenim al ramat i vigilant que no vingui el llop. A estones lliures fabriquem objectes de fusta, com flautes i coberts, o decorem els collars de les ovelles. No ens avorrim pas mai.

Mentre el pastor parlava, els companys d’en Tomàs anaven apuntant tot el que els deia. Un d’ells havia tret la seva càmera fotogràfica, que era molt gran i necessitava molta estona per fer una sola foto. En Muet es va fixar sobretot que totes i cadascuna de les ovelles portaven una marca de colors diferents. En Tomàs li va explicar que les marques servien per saber de quina casa de pagès era cada ovella.

De cop, en Muet va veure que el gos d’atura corria cap a ell. Va fer un xisclet i fugí cames ajudeu-me.

—No pateixis, pollet, que només vol jugar! —va dir en Tomàs, i tots es van posar a riure.

—Es fa tard. Ja és hora d’anar baixant el ramat —digué el pastor Joan.

—Som-hi! —van respondre els altres.

Així va ser com en Muet i els etnògrafs van acompanyar els pastors i les ovelles tot el camí de tornada fins a Ripoll. D’aquesta manera van poder aprendre moltes més coses d’ells. Finalment, en Muet i el gos es van fer molt amics i es van passar l’estona cantant cançons plegats.