Entendre les religions by Editorial Mediterrània

entendre les religions Una perspectiva sociolĂ˛gica

Joan Estruch

No es permet la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el recull e un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes, ni la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics, sense el permís previ i per escrit dels titulars del Copyright.

Primera edició: juny de 2015 © Joan Estruch, 2015 © del pròleg: Salvador Cardús © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània SL Casp 108, 8è 08010 Barcelona www.editorialmediterrania.com editorial@editorialmediterrania.com Fotografia de la coberta: Ben Skála Fotografia de la solapa: Maria Forteza Disseny i maquetació: Kira Riera ISBN: 978-84-9979-382-5 DL: B-15.586-2015 Imprès a Ormoprint, Barcelona

SUMARI

Tot allò que hem après, per Salvador Cardús

Introducció

PRIMERA PART. LA SOCIOLOGIA DE LA RELIGIÓ

1. Definir la religió

2. La perspectiva d’anàlisi

3. Naixement i evolució de la Sociologia de la religió 61 3.1. Marx, Weber, Durkheim i Freud 3.2. Karl Marx 3.3. Max Weber 3.4. Émile Durkheim 3.5. Sigmund Freud 3.6. Evolució posterior de la Sociologia de la religió

61 70 81 95 101 108

SEGONA PART. ELS GRANS EIXOS DE LA RECERCA CONTEMPORÀNIA

117

4. El procés de secularització

119

4.1. Què és una societat secular? 4.2. Primer bloc de teories: la desmonopolització de la religió 4.3. Segon bloc de teories: Església i Estat 4.4. Tercer bloc de teories: el món desencantat 4.5. Síntesi 5. El pluralisme 5.1. Què és una societat plural? 5.2. El pluralisme religiós a Catalunya avui 6. Els fonamentalismes 6.1. Què és el fonamentalisme? 6.2. El fonamentalisme protestant 6.3. El fonamentalisme catòlic 6.4. El fonamentalisme jueu 6.5. El fonamentalisme islàmic

119 127 145 163 168 171 171 186 195 195 221 247 256 278

Epíleg

299

Bibliografia citada

313

TOT ALLÒ QUE HEM APRÈS

L’estiu de 1970, amb setze anys i el sisè de batxillerat acabat de fer, vaig acompanyar mossèn Josep Cardús en un viatge pel Campo de Gibraltar, on el meu oncle havia de fer un informe com a col·laborador de l’ISPA (Institut de Sociologia i Pastoral Aplicada). Va ser un viatge iniciàtic en tota regla, en el que vaig prendre consciència de la diversitat de mons socials, i, sobretot, d’uns graus de pobresa i de misèria que no havia estat capaç ni d’imaginar. Al cap d’uns mesos, quan ja feia Preuniversitari i començava a barrinar què volia estudiar, el meu oncle em va posar en contacte amb el jove professor Joan Estruch, que havia arribat de Lovaina el gener de 1971. Ens vam trobar a les escales de l’edifici de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma, llavors a Sant Cugat. Ho recordo com si fos ara. Qui conegui personalment Joan Estruch podrà imaginar fàcilment amb quina cordialitat em va rebre. De manera que si tot havia començat amb el xoc emocional i intel·lectual produït per aquell viatge iniciàtic, el segon impacte, després de la trobada personal, va completar-se amb la carta amistosa que vaig rebre del professor i la posterior visita al sancta santorum de la seva biblioteca personal, a casa seva, a Mira-sol. D’allà en vaig sortir cap a l’estació dels ferrocarrils carregat amb alguns

Joan Estruch

llibres de sociologia francesa, i la recomanació de llegir La imaginació sociològica, de C. W. Mills, i la Invitació a la sociologia, de Peter L. Berger, tots dos disponibles aleshores en edició mexicana. Aquí, la sociologia encara era una matèria sota sospita. La meva decisió d’estudiar sociologia —jo havia fet batxillerat de ciències i anava prou bé en matemàtica, física i química— va tenir, doncs, alguna cosa de procés religiós de conversió: procés iniciàtic amb l’oncle, accés al sagrat a través del mestre i pentecosta —potser enlluernament— amb la lectura de la invitació bergueriana, que vaig acceptar amb entusiasme (etimològicament, «en Zeus», és a dir, amb tota la fe). Recordo ara tot això perquè el lector es pugui fer càrrec de l’emoció amb què escric el pròleg d’un llibre que conté molt bona part dels ensenyaments —degudament evolucionats, però absolutament fidels als orígens— que vaig poder rebre de Joan Estruch, a partir de la tardor de 1971. Em vaig matricular a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UAB, que era on s’havia traslladat el Departament de Sociologia, tot i que d’en Joan no podria rebre les primeres lliçons d’Introducció a la Sociologia fins al segon any. Per posar-hi remei, però, aquell primer curs ja vaig poder seguir unes classes que feia a l’ISPA, i les primeres lliçons de sociologia de la religió del mestre ja les vaig prendre aquell mateix any. Tal com suposa en Joan Estruch a la seva presentació, efectivament conservo tots els apunts de les seves classes. Sigui com sigui, l’aprenentatge de l’ofici de sociòleg també el vaig fer sota el mestratge del professor Estruch, i vaig dedicar els meus primers anys de treball professional a la Sociologia de la Religió —que, en un sentit ample, ja no he deixat mai més— en el marc del centre de recerca de nom ISOR, Investigacions en Sociologia de la religió, que més tard s’incorporaria a la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona.

Entendre les religions

Doncs bé: és d’aquesta Sociologia de la religió que ara es presenta com a llibre i que primer vaig conèixer com a estudiant, després com a aprenent de l’ofici i finalment com a investigador —la meva tesi, Saber el temps, s’inscriu de ple, per orientació i contingut, en aquesta etapa—, que en vull destacar dues circumstàncies que poden ajudar a situar millor tot el valor de l’obra que teniu a les mans. En primer lloc, vull deixar constància de l’enorme dificultat del llarg recorregut de quaranta anys que ha portat aquella Sociologia de la religió, que el jove Joan Estruch havia introduït a la no menys jove UAB, de la més absoluta perifèria a la més gran centralitat. Ensenyar res que portés associat el terme «religió» a la universitat de principis dels setanta, particularment en una Facultat d’Econòmiques, però també en un Departament de Sociologia profundament decantat cap als corrents marxistes, era més que una insensatesa: era una provocació. Només la vàlua i el reconeixement acadèmic del professor Estruch, lligat al seu tarannà cordial i dialogant però tossut en la seva aposta, expliquen la supervivència d’aquella matèria en un entorn tan advers. Al cap de tots aquests anys, però, els fets han donat la raó al professor. La religió, en les seves múltiples expressions, ha acabat mostrant —com bé s’explica al llibre— que no tan sols no desapareix, i que no tan sols es transforma, sinó que sembla que guanya terreny i tot. En entrar en aquest segle xxi la religió s’ha manifestat amb tota la seva força i dramatisme. I no només per la virulència dels nous conflictes religiosos, o la no resolució dels antics, sinó també per la seva progressiva manifestació plural en el nostre entorn més immediat o per les noves manifestacions d’espiritualitat —unes més respectables que d’altres— a través de les quals la religió s’ha convertit en objecte de desig i consum. Ara, l’estudi dels fenòmens religi-

Joan Estruch

osos ha deixat la perifèria i ja és matèria de gran interès a les millors universitats del món, i a la nostra. Joan Estruch, tot això, ja fa més de quaranta anys que ens ho advertia, com he dit, amb un èxit molt limitat —vull ser benèvol— en el nostre entorn universitari i amb una notable incomoditat en els ambients eclesiàstics, tant pel que fa a les jerarquies tradicionals com en els cenacles progressistes. (D’aquesta recepció de la Sociologia de la religió els anys setanta i vuitanta, se’n podria fer tot un altre llibre!). Certament, va tenir una més bona acceptació en el món catòlic de base, tan castigat en les seves esperances per la frustració postconciliar del Vaticà II, i que veia en les anàlisis del professor Estruch allò que tòpicament en diem veure la llum al final del túnel —del qual, per cert, sembla que també s’ha tardat quaranta anys a sortir-ne. Però sempre va comptar amb una magnífica acollida en el món acadèmic internacional, en el qual les idees de Joan Estruch encaixaven perfectament en els debats que s’hi produïen. En una ocasió, el propi Peter L. Berger, després d’una invitació a fer una classe als nostres estudiants de primer de Sociologia, va reconèixer que amb Joan Estruch i l’ISOR, a Barcelona, hi tenia la seva «secta» més fidel. La segona consideració té a veure amb la projecció del mestratge de Joan Estruch. Aquest és un d’aquells casos —n’hi ha algun altre a la història del pensament acadèmic— en què es pot parlar de la creació d’una veritable “escola invisible” al voltant del professor i la seva Sociologia de la religió. D’una banda, la podem qualificar d’escola perquè els seus deixebles, escampats en diversos centres i llocs de treball, són perfectament reconeixibles en l’exercici de l’ofici i perquè ens reconeixem entre nosaltres. I, d’altra banda, cal dir-ne invisible

Entendre les religions

perquè, poc amant de la burocràcia que li podia haver pres temps a la docència i la recerca, el professor Estruch mai es va preocupar d’institucionalitzar la seva enorme capacitat d’influència entre els qui l’acabarien seguint, cadascú des de la seva posició professional. Diria que hi havia aquesta raó pràctica —no perdre el temps en la gestió—, però també una d’intel·lectual —no sotmetre ningú a formes d’organització jeràrquica del coneixement— i una de moral: que el mestratge, si hi havia de ser, no s’imposés i fluís sempre amb tota llibertat. L’escola invisible creada per Joan Estruch, a més, s’estén en dos plans diferents i alhora indestriables. El de la docència i el de la recerca. He conegut ben pocs professors la memòria i l’empremta dels quals continuï essent recordada al llarg de tants anys com ho és la seva. I en el pla de la recerca, aquesta Sociologia de la religió que ara desvela i fa apta per a tots els públics, ha estat una llavor que ha donat lloc a múltiples desenvolupaments en altres àmbits d’especialització, però que tots en són deutors. I és que en aquest Entendre les religions que ara descobrirà el lector, no hi ha només això, sociologia de la religió. Hi ha, abans de tot, una perspectiva sociològica, una mirada molt pròpia, que és la que caracteritza la de tots els seus deixebles. I, més enllà de tot, hi ha un estil personal trenat amb la mateixa perspectiva que, pacientment, ha transmès durant més de quaranta anys. Un estil bonhomiós, amb tocs d’humor i ironia subtil des del qual la mirada crítica, per contundent que sigui, acaba semblant amable i n’afavoreix la recepció i la comprensió. El lector pot llegir aquest llibre com el que n’ha estat a l’origen: un curs acadèmic. Però també ho pot fer com a una introducció a la sociologia, com un exercici de comprensió del món contemporani i, per poc que s’hi atreveixi, com un exercici

Joan Estruch

de reflexivitat sobre un mateix, com una eina útil per a l’autoanàlisi i el discerniment ètic. En l’estil de l’escriptura d’aquest llibre, hom pot descobrir moltes més coses, tant de la sociologia com de la personalitat del professor Estruch. Ell ja en desvela algunes a la presentació, com ara l’absència de notes, i jo hi afegeixo el rebuig de l’argot academicista, el pudor intel·lectual que el fa refractari a cap mena d’autobombo o la capacitat per posar l’exemple més adequat per fer comprensible la idea més abstracta. Aquí hi ha el professor que es vol fer entendre sense arrogàncies. El mateix fet que aquest llibre aparegui just després de la jubilació del professor, ja és tot un altre senyal. Primer, ens diu que ha rebutjat la temptació de fer comprar el seu manual als milers d’estudiants que han cursat l’assignatura, que no és poc. Després, i aquesta és la veritable raó de fons que explica la primera decisió, hi ha la ferma convicció en el paper que ha de tenir el mestratge personal, que confia en la força de la transmissió oral, cara a cara amb els alumnes, i que busca més la confrontació d’idees, que sotmetre ningú a les pròpies tesis. Finalment, aquesta decisió és senyal de la convicció que la docència no consisteix en la transmissió d’un pensament acabat, és a dir, mort, sinó en un procés viu i que, fins al final de tota la trajectòria laboral —de la intel·lectual, encara n’esperem molt més—, no s’haurà sedimentat prou com per fixar-lo en unes pàgines impreses. Per acabar, crec que no és gens agosarat si, atrevint-me a donar veu als milers d’estudiants que hem passat per les classes de Sociologia de la religió de Joan Estruch, aprofito aquestes ratlles per agrair-li en el seu nom tot allò que hem après i la passió amb què ens ha transmès aquesta perspectiva sociolò-

Entendre les religions

gica que només amb els anys hem entès que en la forma s’hi amagava el fons, i en el fons, la forma.

Salvador Cardús i Ros Terrassa, maig de 2015

introducció

El dia 1 de gener de l’any 1971 vaig entrar a treballar de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Arribava procedent de la Universitat de Lovaina, on m’havia especialitzat en Sociologia de la religió i on, durant dos anys i mig, havia estat treballant en un centre de recerca dedicat a aquesta matèria. Venia amb la dona i un fill petit, nascut a Lovaina, i amb una tesi doctoral sota el braç, a punt de ser presentada a la Universitat de Barcelona en la qual m’havia llicenciat en Història uns anys abans. Des d’aquell dia no he deixat mai de treballar a la Universitat Autònoma, fins a l’estiu del 2013 en què em vaig jubilar (més aviat hauria de dir que «em van» jubilar). I de les molt diverses assignatures que he impartit en el decurs d’aquests més de quaranta anys, la que ha estat sempre la nineta dels meus ulls, la que més he considerat la «meva» assignatura, ha estat la Sociologia de la religió. Ja no recordo exactament quins devien ser els continguts de l’assignatura al començament. No descartaria la possibilitat que Salvador Cardús en conservés els apunts, i ho podríem

Joan Estruch

comprovar. Però no cal: sé segur que aquests continguts han variat moltíssim, però també sé amb certesa que ja aleshores parlava de la secularització i del pluralisme, que encara avui continuen essent temes cabdals, i tractats amb extensió en les pàgines que teniu a les mans (no es parlava encara, en canvi, del fonamentalisme, que tan sols ha esdevingut tema de recerca molt més recentment). Al llarg dels anys, han sovintejat les ocasions en què alguns antics estudiants em proposaven que posés per escrit els continguts del curs, i que els publiqués. Sempre m’hi havia negat: deia que un cop publicats, d’una banda ja no sabria què explicar a classe; i d’altra banda que quedarien com fossilitzats, mentre que la gràcia de la docència radica precisament en el fet d’anar canviant, d’anar evolucionant, tant en funció de les noves lectures i de les investigacions en curs, com en funció de les preguntes dels estudiants i dels debats amb ells. I sempre intentava sortir-me’n amb el mateix argument: el dia que em jubili en podem parlar. Doncs bé: aquest dia ja ha arribat. I efectivament crec que avui té sentit publicar aquest curs de Sociologia de la religió tal com l’he anat desenvolupant aquests darrers anys i, molt concretament, tal com el vaig impartir durant el meu darrer any en actiu. Però per elaborar el llibre he fet servir un sistema que no havia practicat mai en les meves publicacions anteriors. I aquí és on em cal parlar, amb admiració i des d’una profunda amistat, de Clara Fons i Duocastella. La Clara havia estat alumna meva temps enrere, i després havia esdevingut col·laboradora de l’equip de recerca que jo aleshores dirigia, l’ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió). I la Clara va tenir la santa

Entendre les religions

paciència de tornar a assistir a totes les meves classes, de gravar-les, de fer després la transcripció de totes les gravacions, i de fer-ne una primera versió provisional, expurgant del text repeticions, digressions (les meves classes han anat sempre plenes d’exemples i d’excursions fora del tema principal), i respostes a les preguntes i comentaris dels estudiants. Sobre la base d’aquesta primera versió, durant uns mesos he continuat treballant el text, depurant-lo, procurant eliminar-ne el to excessivament col·loquial del discurs oral, afegint-hi alguna argumentació complementària que a classe havia estat tractada de manera massa superficial, fins a arribar a una versió que a mi em semblava la final. Però no ho era. Hi mancava la repassada sistemàtica i crítica que hi han fet la meva filla Mònica Estruch, directora de l’Editorial Mediterrània, i Joan Gómez i Segalà: entre els dos m’han fet adonar que hi havia exemples perfectament prescindibles i que passat un temps no s’entendrien fàcilment, han detectat errades, i han insistit que el llenguatge continuava essent massa propi de la comunicació oral, més que no pas escrita. He procurat fer-los cas, depurant encara molt més el text. Un text que, tanmateix, no podia deixar de ser tributari de la manera com fou confegit. De tal manera que el lector farà bé d’emprendre’n la lectura en l’actitud d’aquell que escolta allò que es diu en tot un seguit de classes en una aula universitària. El to col·loquial no podia desaparèixer del tot, sense modificar substancialment l’enfocament del llibre. Malgrat tot això, aquest no és en absolut un típic manual universitari. D’una banda, no hi ha aquí erudició acadèmica, o si més no a mi m’ho sembla. En segon lloc, no hi ha ni una sola nota a peu de pàgina. I en tercer lloc, per comptes de fer el recorregut típic d’allò que clàssicament hauria de constituir una

Joan Estruch

introducció a la Sociologia de la religió, aquí s’ha volgut posar l’accent en els que han estat, i són encara avui, els grans eixos de la recerca contemporània en Sociologia de la religió. El llibre, per tant, no s’adreça tan sols a un públic universitari —que també— sinó que tinc l’esperança que pugui interessar tots aquells que es pregunten pel paper de la religió en els nostres dies, i molt específicament en la nostra societat catalana. Això sí: per raons d’estricta justícia està dedicat a tots aquells que al llarg dels anys han estat estudiants meus. Sense la seva presència a les classes, sense el seu interès, sense les seves preguntes i sense les seves intervencions, certament aquest llibre no hauria existit mai.