Joan carrera, un bisbe del poble. by Editorial Mediterrània

JOAN CARRERA Un bisbe del poble

JOAN CARRERA Un bisbe del poble Joaquim Ferrer Francesc Teruel

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la repografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: desembre de 2014 Coberta: © dels textos: Joaquim Ferrer i Francesc Teruel © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània Casp, 108, 8è 08010 Barcelona editorial@editorialmediterrania.cat www.editorialmediterrania.cat

ISBN: 978-84DL: B-

Índex

Pròleg..................................................................................................................7 Introducció.......................................................................................................11 Capítol I. Naixement i primers anys d’infantesa............................................13 Capítol II. Els anys del Seminari.....................................................................29 Capítol III. Les primeres Parròquies i els moviments de base.......................49 Capítol IV. Cristians en la difícil lluita pels drets humans............................99 Capítol V. Parròquies, escoles i el document «Arrels cristianes de Catalunya».................................................................................................135 Capítol VI. El bisbe Joan................................................................................169 Capítol VII. La darrera etapa.........................................................................241 Capítol VIII. La mort del bisbe Joan i el ressò popular...............................295

Pròleg

oaquim Ferrer i Francesc Teruel, autors del llibre que el lector o lectora té a les mans, han culminat un treball intens per oferir-nos la biografia de qui fou bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera Planas (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat,1930 – Barcelona, Barcelonès, 2008). El qui tots coneixem i recordem com a bisbe Joan és una figura entranyable, molt nostra, ben present en el record de moltes persones de la nostra societat pel seu exemplar servei cívic i religiós. Diverses iniciatives de tot ordre, nascudes en els darrers anys en la nostra societat i en comunitats cristianes, palesen la persistència del seu record en la consciència de molta gent. Aquesta biografia, com manifesten els seus autors, té tres grans objectius. En primer lloc, mostrar el coneixement que tenia el bisbe Joan Carrera de la societat i saber la valoració que en feia. La societat nascuda de la Guerra Civil, que ell visqué en la seva infància, i que evolucionà fins a la transició i la consolidació de la democràcia; la societat en la qual ell va viure i va expressar la fe cristiana, com a jove estudiant, com a prevere i com a bisbe, amb una participació molt intensa, justificada per les circumstàncies especials de la seva vida. El segon objectiu és mostrar l’esforç del biografiat al servei de la recuperació de la identitat i la cultura catalanes, continuant l’esforç de totes les persones que volien construir una terra nova. És ben significatiu que l’editorial que ell va crear recollís precisament aquesta denominació de clares ressonàncies bíbliques. Un nom cal destacar sobretot com a «mestre de pensament» de Joan Carrera: Carles Cardó, a qui jo mateix vaig tenir l’ocasió de tractar sovint en els darrers anys de la seva vida, un tracte facilitat també per un fet circumstancial, el de viure tots dos al mateix carrer del barri barceloní del Guinardó. El tercer objectiu dels autors és mostrar que, tota aquesta acció, el bisbe Joan la va fer amb una notable qualitat intel·lectual. I, significativament, la va 7

dur a terme no des d’una vida dedicada a l’estudi o l’ensenyament, sinó enmig d’una constant dedicació pastoral, primer com a rector de parròquies –sobretot a barris populars de la Barceloneta, Badalona i l’Hospitalet– i després com a bisbe auxiliar de tot l’arquebisbat de Barcelona. Ell mateix es definia sobretot com a «home d’acció», d’una acció pastoral i social. Tanmateix, el secret de tota la seva activitat estava motivada i alimentada per la seva fe cristiana, pel seu amor a l’Església i pel seu servei sacerdotal i episcopal de bon pastor, a imitació de Jesús Bon Pastor. Els autors d’aquesta biografia formen part de les persones que he esmentat a l’inici d’aquestes ratlles, persones que reberen el missatge dels seus escrits i el testimoni compromès de la seva vida, una vida que només es pot explicar des d’un triple compromís de fidelitat: a Crist, a Catalunya i als pobres, sobretot al món obrer. Amb aquest treball seu, els autors desitgen que el bisbe Joan sigui més conegut i el seu exemple pugui ajudar moltes altres persones. Conscients de la dificultat d’escriure la biografia d’una personalitat tan propera en el temps, els autors s’han imposat una autodisciplina exemplar. Han deixat parlar sobretot els fets, els esdeveniments, i els han interpretat sempre que els ha estat possible amb les mateixes paraules del bisbe Joan Carrera. En aquesta tasca, la capacitat comunicativa del nostre bisbe els ha estat de gran ajuda. Cal reconèixer en Joan Carrera un gran do com a comunicador. Ho mostren els centenars d’articles que va publicar, setmana rere setmana, a Catalunya Cristiana sota la rúbrica «Ara mateix», recollits en un volum per Mons. Joan E. Jarque, fundador d’aquest setmanari juntament amb Mn. Francesc Malgosa. Des d’aquesta perspectiva, podríem dir que els autors han construït una veritable autobiografia, l’autobiografia que el bisbe Carrera no va escriure i que segurament no desitjava escriure. Per això mateix, em sembla molt valuós el servei que ens ofereixen amb aquest llibre. Llegint aquestes pàgines, se’m fa proper el sacerdot rector de la parròquia de Sant Antoni de Llefià i de Sant Isidre de l’Hospitalet, i el bisbe auxiliar de Barcelona, per les relacions que hi vaig mantenir durant aquells anys i especialment com a bisbe auxiliar que m’ha ajudat molt amb el seu consell i amb la seva col·laboració en el meu ministeri de pastor d’aquesta Església de Barcelona. El bisbe Joan Carrera Planas era molt humà, molt fraternal, un home de Jesús de Natzaret; en una paraula, un cristià i un pastor profundament evangèlic. Joan Carrera, com a sacerdot i com a bisbe, fou entre nosaltres un defensor d’una acció pastoral oberta i acollidora dels immigrants i un gran advocat de 8

les manifestacions de la religiositat popular en uns anys en què aquesta era mirada amb una excessiva actitud de sospita per determinats membres del clergat. Aprofitant les vacances, tenia el costum de fer viatges a Andalusia per copsar sobre el terreny el tarannà dels immigrants vinguts a Catalunya, per tal de poder-los comprendre i servir millor. Home profundament montserratí, era alhora profundament popular. Venia del poble senzill i treballador –ho eren els seus avis i els seus pares– i tenia el do de connectar instintivament amb el poble. El seu propòsit, tant en la vida pastoral com en tota relació humana, era practicar incansablement el consell evangèlic que demana «no trencar la canya esquerdada i no apagar el ble que fumeja». Era profundament humà en tot. Em plau agrair als autors d’aquest llibre el seu esforç per recollir una àmplia documentació a fi d’explicar-nos amb el realisme de les dades i els fets la biografia del bisbe Joan Carrera. I demano a Déu que tots els que s’acostin a aquestes pàgines, tot seguint la trajectòria vital del biografiat, s’enriqueixin en la seva vocació humana i cristiana. Això és el que més plaurà al bisbe Joan quan ho vegi des del cel. + Lluís Martínez Sistach Cardenal Arquebisbe de Barcelona

Introducció

l’hora de triar un tema d’estudi és ben lògic fixar també les característiques que es volen subratllar-ne. Així doncs, quan ens proposàrem fer la biografia de mossèn Joan Carrera, que fou bisbe auxiliar de Barcelona en els darrers anys de la seva vida, també fixàrem amb claredat quins eren els grans capítols de la trajectòria d’aquest valuós sacerdot en la seva acció davant els desafiaments d’unes èpoques que presentaren dificultats específiques i davant les quals sempre trobà els camins per expressar el testimoni cristià. Per tant, en començar la biografia de Joan Carrera se’ns va fer evident que calia explicar l’òptica global de la seva acció en favor de totes les aspiracions d’aquest poble a la seva llibertat a través del missatge cristià i amb la plena comprensió de la pluralitat que es dóna en la nostra societat. Igualment, també vam ser conscients que la biografia havia de descriure la seva acció relacionada amb els problemes socials i amb la necessària recerca del diàleg per assolir la justícia. Carrera trià sempre l’esforç en aquest camp, amb iniciatives arriscades que es proposaven enfortir la cohesió social i fer possible una societat més cristiana, és a dir, més fraternal. Finalment, però no menys important, la biografia havia de ser una oportunitat per tal que el lector mesurés la qualitat intel·lectual de Joan Carrera i el penetrant i suggeridor estil dels seus nombrosos escrits. En resum, doncs, aquesta biografia de Joan Carrera té tres grans objectius: explicar el coneixement i la valoració que feia de la societat en la qual visqué i expressà la fe cristiana; destacar l’esforç que va dur a terme per ser al costat dels que volen construir «una nova terra», i, finalment, revelar la notable qualitat intel·lectual que traspuaven tots els seus actes. 11

Els autors d’aquesta biografia formen part dels qui en un lloc o altre reberen els comentaris de Carrera, el seu testimoni compromès, i ara en confeccionar aquestes pàgines volem donar-li les gràcies i contribuir en el que puguem a donar-lo a conèixer i que ajudi d’altres.

Capítol I

Naixement i primers anys d’infantesa

n la dècada dels anys trenta del segle passat, la comarca del Baix Llobregat registrava un increment creixent a favor de la industrialització, tot i que l’agricultura hi continuava ben present gràcies als fruiters, la vinya i els cereals. Era un equilibri que permetia mantenir una població estable: el 1860 aplegava 39.035 habitants; el 1900, 46.191, i el 1930, 49.460. En el bell mig d’aquesta comarca, a Cornellà de Llobregat, hi va néixer Joan Carrera Planas el 12 de maig de 1930. En la inscripció al Registre Civil es diu que el naixement s’havia produït al carrer Rubió i Ors número 43 d’aquesta localitat, i que n’eren els pares Josep Carrera Fanès, natural de Sant Joan Despí, de 26 anys, forner, i Josefina Planas Costa, natural de Sant Feliu de Llobregat, de 22 anys, tots dos veïns de Cornellà de Llobregat. Aquesta és la primera dada que tenim del nostre biografiat. La segona dada és la del seu bateig a l’església de Santa Maria de Cornellà el dia 25 de maig. Li administrà el sagrament el rector mossèn Joan Palà. Els padrins foren l’avi patern, Joan Carrera Ballester, i l’àvia materna, Maria Costa Llansó. Fou inscrit amb els noms de Joan i Antoni dels avis, i el de Josep del pare.

L’entorn familiar El jove matrimoni format per Josep i Josefina que acabava de rebre la gran alegria d’un primer fill havia iniciat una trajectòria que tot semblava indicar que seria recorreguda al llarg de molts anys. S’havien casat a Sant Feliu de Llobregat, d’on era Josefina, el 15 d’octubre de 1928. Josep procedia d’una família de forners. El seu pare, Joan Carrera Ballester, havia obert a Sant Joan Despí un forn conegut entre la població amb el nom de 13

1 - El seu pare, forner, en un dia de feina, al mig del grup

Casament dels pares

cal Roda, perquè els propietaris procedien de Roda de Ter, a la comarca d’Osona. La mare, Teresa Fanès Vives, era de Sant Just Desvern. Van tenir cinc fills: Miquel, Marina, Teresa, Remei i Josep. Joan Carrera Ballester fou home emprenedor: a part del forn de Sant Joan Despí, situat primer al carrer Major i posteriorment al de Baltasar d’Espanya, nom del primer notari d’aquella localitat, el 9 de febrer de 1928 sol·licità autorització a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat per instal·lar-hi un forn de «coure pa» amb la intenció que fos dirigit pel seu fill Josep. Després de l’aprovació en el Ple de l’Ajuntament, el 14 de maig va rebre l’autorització per engegar aquest projecte, i d’aquesta Edifici forn Sant Joan al carrer Rubió i Ors de Cornellà manera obrí el Forn de Sant Joan. de Llobregat. En el Registre de la Contribució Industrial de 1929 hi figura com a propietari «d’un forn intermitent». El 14 de novembre de 1929 sol·licità una nova autorització a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat. Aquesta vegada demanava permís «per obrir una botiga o punt per a vendre pa» al barri de Campreciós, un negoci que aniria a càrrec del seu fill Miquel Carrera Fanès. El 28 de desembre li fou concedit el permís per obrir-lo. En aquells anys, «els propietaris de cal Roda anaven a vendre pa amb la tartana a poblacions limítrofs, com ara Cornellà, on van fer una bona clientela».1 També anaven a vendre a Barcelona, al mercat d’Hostafrancs i al de la Concepció.2 1. El Baix Llobregat. Sant Joan Despí. Recull Gràfic 1888-1965. L’Abans, 2003. 2. Testimoni d’Anna Fahr, muller de Miquel Carrera.

La família de Josefina vivia a Sant Feliu de Llobregat. El pare, Antoni Planas i Pons, era de Sant Andreu de Llavaneres i feia de jardiner de confiança al Palau Falguera dels Marquesos de Castellbell d’aquella localitat. La muller, Maria Costa Llansó, era del carrer del Carme de Badalona. En aquella època, els jardiners vivien en una casa a dins de la mateixa finca on treballaven, i allí el matrimoni tingué dues filles, Joaquima i Josefina. Joan Carrera recordava: «El meu avi tenia els seus estalvis, i la meva àvia, que era més llesta, com sol passar, sempre li deia: “Un dia o altre haurem de marxar, vés a saber quan, haurem de preparar alguna cosa”. I es va arribar a comprar una vinya i va llogar quatre o cinc casetes a la gent que començava a arribar de Múrcia. Aleshores, però, els marquesos els van treure de mala manera, perquè els va convenir. I els meus avis van tenir un gran disgust. Després va esclatar la guerra i els murcians d’aquells pisets que els ajudaven a viure amb el lloguer van dir que s’havia acabat, que no s’havia de pagar als amos. O sigui que aquell pobre home va quedar desesperat entre els poderosos que l’havien tret i els revolucionaris que no li pagaven el lloguer. També té el seu suc això».3 Segons un familiar, «l’avi era molt treballador, a les mans hi tenia clivelles que li arribaven a l’os. Quan el van treure del Palau Falguera, agafà un camp i comprà un cavallet per llaurar».4 «Era prim, amb els cabells ja blancs, no era amic de tertúlies».5 En conjunt, eren gent amb les seves famílies i les seves feines, amb il·lusions, preocupacions i projectes. Joan Carrera, recordant el tarannà del marc familiar, deia: «Alguna vegada he dit que segurament els meus avis, que anaven a missa cada diumenge, mai no van saber com es deia el bisbe de Barcelona. Probablement no en sabien el nom. Això és relatiu! En certa manera, hi ha una part de la relativització dràstica de la jerarquia, que ja la fa el progressisme, però també n’hi ha una altra de molt més personal, i més sana, que ve d’una pertinença normal a l’Església, tranquil·la. La gent amb molta més naturalitat tampoc dóna tanta importància a l’Església. Ja sap que, pel fet que el bisbe faci això o allò altre, no hi creurà més o menys. Per sort, hi ha un plantejament molt més vital».6 El Forn de Sant Joan de Cornellà de Llobregat era situat al carrer Major número 45 (posteriorment, carrer de Rubió i Ors) i, al costat, en una casa

3. Què pensa Joan Carrera. Entrevistat per Francesc Romeu. Dèria editors, 2009. 4. Testimoni d’Antoni Plana. 5. Testimoni de Llorenç Casanoves. 6. Què pensa Joan Carrera. Entrevistat per Francesc Romeu. Dèria editors, 2009.

semblant, al número 43, hi vivien en Josep, la Josefina i el petit Joan. Així es recull al full de l’empadronament municipal de l’1 de desembre de 1930. La numeració de les cases ha canviat diverses vegades al llarg dels anys. Posteriorment, aquelles cases foren enderrocades i al seu lloc, amb la numeració 76 i 78, s’hi va construir l’immoble que hi ha en l’actualitat. Però un gran trasbals sacsejà tota la família i especialment la jove parella i el petit Joan: el 21 de febrer de 1931 morí d’una pneumònia gripal el pare del nostre biografiat, Josep Carrera i Fanès, amb només 27 anys; lògicament, aquest fet motivà que tant la mare com el nen haguessin de canviar el que fins aleshores havia estat el tràfec quotidià. Possiblement, la defunció de Josep Carrera ha d’atribuir-se a l’epidèmia de grip que afectava molts països europeus. La premsa d’aquells mesos en porta nombroses notícies. No fou una epidèmia com l’anomenada grip espanyola del 1918, però fou també important.

El retorn a Sant Feliu de Llobregat i els anys de guerra Josefina Planas no es va veure capaç de continuar mantenint l’activitat del forn i amb el petit Joan es traslladà a viure amb els avis a Sant Feliu de Llobregat, concretament al carrer Josep Maria de Molina número 42, que era conegut popularment com el «carrer dels arbres» perquè durant una època fou l’únic carrer de la localitat que en tenia de plantats. L’habitatge, que tenia una petita eixida, constava d’una planta baixa, on vivien els avis, i un primer pis, que ocuparen la mare i el fill. Josefina, que havia estudiat al col·legi de les Monges Mercedàries de Sant Feliu, també hi envià el seu fill, a la classe de pàrvuls. Molts anys després, quan se celebrà el 125è aniversari del col·legi, hi assistí el ja aleshores bisbe Joan, i la Mare Directora, Concepció Vall, comenta que Carrera els va explicar que tenia ben viu el record d’aquella escola, on, ben a prop de casa, aprengué les primeres lletres i devocions. En el Padró General d’Habitants de l’any 1936 consta que en la casa del carrer dels Arbres hi vivien els avis Antoni Planas Pons i Maria Costa Llansó, la Josefina i el petit Joan, sobre el qual es puntualitza que «va a estudi». Durant la guerra, el 23 d’agost de 1938, morí l’avi. Quan Josefina retornà a Sant Feliu obrí una senzilla perruqueria a la mateixa casa on vivien. Posteriorment, en esclatar la guerra, a Sant Feliu s’or18

ganitzà la fàbrica dita «de les caretes», perquè produïa proteccions antigàs. «La indústria que organitzà l’Ajuntament de Sant Feliu i que més s’escau de ser inclosa en la denominació de “indústries de guerra”, encara que sigui de caràcter defensiu i no pas ofensiu, és la de les caretes antigàs que s’instal·là en unes quadres de Can Bertrand».7 Justament, entre el personal que hi treballava hi figurava Josefina Planas, amb un salari setmanal de 36 pessetes. D’aquests temps de guerra hi ha un interessant article escrit per Joan Carrera molts anys després8 en memòria de Joan Pelegrí, que fou company d’estudi i de jocs en la seva infantesa i posteriorment prevere com ell. Eren veïns i les seves famílies mantenien una gran amistat. En l’esmentat article, Carrera recull algunes de les seves impressions d’aquells anys de violència: «Havíem vist la guerra amb ulls de nens: l’església enderrocada..., mestres amb pistola a la cintura..., aquelles tètriques guixades amb quitrà a l’entrada d’algunes cases: “aquí hi ha un feixista”..., l’eliminació o l’ocultació preventives d’imatges i d’estampes religioses a les famílies..., després, molts soldats al carrer... i, cap al final, aquelles llarguíssimes corrues de refugiats per la carretera, que venien de l’Aragó amb carros tirats per mules i amb cabres i ovelles fermades al darrere. (...) Ja sé que aquests no són els arguments de fons de la tragèdia d’aquells anys, però són imatges vives del temps de guerra a Sant Feliu de Llobregat, que colpiren la meva astorada retina infantil i se’m clavaren definitivament a la memòria. També guardo el record de la gana, i el del meu avi, mort aleshores, que, en el desvari de l’agonia, demanava pa blanc...» Després de la guerra, Josefina treballà a les monges franceses del col·legi Bon Salvador de Sant Feliu fent d’auxiliar en una mena de residència per a dones, la majoria de les quals eren franceses molt trasbalsades pels efectes de la Segona Guerra Mundial.9 Després també treballà en la fàbrica de pells que s’instal·là allà on hi havia hagut la fàbrica de «les caretes». Josefina era una dona «molt senzilla, riallera, no es queixava de res, vermelleta de cara, pausada, feliç amb el que tenia».10 «A les sis de la tarda plegava i una estona més tard feia la visita al Santíssim».11 En el Padró de 1940, Josefina consta com a «obrera fabril».

7. Josep Flavià, Del temps de la guerra. Indústries de guerra. Revista Va i Ve, maig 1988. 8. «Ara mateix». Catalunya Cristiana, 9 gener 1992. 9. Testimoni de Glòria Plana. 10. Testimoni d’Anna Fahr, muller de Miquel Carrera. 11. Testimoni de Joan Torras i Maria Ferret.