En Martí fa temps que esperava aquest dia. De mica en mica, els seus cuidadors l’han ajudat a preparar tot el que necessita per anar a Lourdes. Fins ara, no havia tingut l’oportunitat de visitar el santuari de la Mare de Déu de Lourdes, a França. Sap que la tradició de pelegrinar a aquest lloc es remunta a fa molt de temps, a quan la Mare de Déu es va aparèixer a una noia que es deia Bernadette l’any 1858. Molts pelegrins van a Lourdes pel seu compte, moguts per la fe i la voluntat de pregària. En Martí no ho pot fer; té la mobilitat reduïda a causa d’una malaltia que li ha pres moltes coses, però no pas les ganes de viure, la il·lusió i l’esperança.
INT_PH_HOSPITALITAT LOURDES_CAT_OK.indd 1
31/03/16 13:26
En Martí està nerviós perquè depèn d’altres persones per fer-ho gairebé tot, i això no sempre és fàcil. Sap que a Lourdes viurà una experiència única. Però qui l’acompanyarà en aquesta vivència? A l’hora de moure’s, de menjar, de rentar-se, de ficar-se al llit, de llevar-se, de vestir-se, d’anar al bany... o d’encendre una espelma a la Mare de Déu, necessitarà ajuda. Sí, és cert, hi ha els hospitalaris. També n’ha sentit a parlar molt. El concepte de «l’hospitalitat» és molt antic, molt més que Lourdes. L’hospitalitat és una virtut humana, un valor molt arrelat dins del cristianisme. Significa acollir, assistir i acompanyar aquell que ho necessita. De fet, ja a l’edat mitjana, quan es va estendre la idea de «l’hospitalitat», hi havia hospitals o monestirs, on s’acollia i cuidaven els malalts amb voluntaris hospitalaris, que rebien donatius de reis i nobles per aquesta tasca humanitària. Això era ser hospitalari. I, aplicat al pelegrinatge de Lourdes, un hospitalari és aquell voluntari o voluntària que acompanya un malalt o una persona amb dificultats de mobilitat sense esperar res a canvi.
Cap a Lourdes El viatge d’en Martí comença al punt de sortida del pelegrinatge. I el de la Laura, també. La noia ha quedat allà amb companys i companyes de la seva edat. Són gairebé les vuit del matí d’un dels últims dies de juny i el sol brilla amb força. Aquest curs la Laura ha fet setze anys i, per primer cop, pot formar part del grup de joves que també participa en els pelegrinatges de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. El grup de joves està format per voluntaris d’escoles, grups de parròquies i esplais, que acolliran molt bé la Laura en aquesta nova experiència. Al punt de trobada, la Laura puja a l’autocar que l’ha de dur fins al famós santuari situat al vessant nord del Pirineu. És el mateix autocar on va el Martí. En total, hi ha entre vint i trenta autocars més, que arrenquen motors en un ambient de germanor i alegria. Entre tots, deuen ser uns set-cents pelegrins, entre els quals van uns dos-cents malalts o persones discapacitades i prop de quatre o cinc-cents voluntaris o hospitalaris.
INT_PH_HOSPITALITAT LOURDES_CAT_OK.indd 2-3
31/03/16 13:26
El viatge transcorre entre cançons, riures i pregàries. Hi ha temps per fer algun mos, per les xerrades i, fins i tot, per fer alguna becaina. La Laura s’ha fixat en el Martí, un noi que pràcticament no es pot moure, però que no para de somriure. La Laura es pregunta com devien ser els primers pelegrinatges a Lourdes. Com s’ho devien fer els nois com el Martí? Llavors tot era molt diferent d’ara. Sap que el primer pelegrinatge des de Catalunya va ser l’any 1879. Aleshores, a Lourdes, ja s’havia començat a crear una infraestructura per acollir els pelegrins malalts: l’hospital de Nostra Senyora dels Dolors i l’hospital Notre Dame. A poc a poc, els hospitalaris voluntaris també es van anar organitzant per atendre els pelegrins malalts que arribaven a Lourdes.
INT_PH_HOSPITALITAT LOURDES_CAT_OK.indd 4-5
El problema, però, era precisament arribar-hi. En un temps en què el transport era molt més lent i incòmode, tot es complicava si a més tenies una malaltia o un problema de mobilitat. Calia una organització que ajudés els pelegrins malalts a desplaçar-se des de la seva població d’origen. Així, l’any 1910 es va formar l’Hospitalitat Diocesana de la Immaculada Concepció a Barcelona amb l’objectiu d’«excel·lir en l’atenció dels malalts, treballant a l’empara de la diòcesi i tenint com a cap i pastor el Sr. Bisbe». Aquest seria l’embrió de totes les Hospitalitats que es van anar creant progressivament allà on hi havia un bisbat.
31/03/16 13:26