El bosquet i l'horta del Desert de Sarrià

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESA

Arxiver dels caputxins

Passeig de Santa Eulàlia. Al fons, l’antic convent del Desert de Sarrià.

Durant l’ocupació francesa a Catalunya (anys 1808-1814), D. Gabriele Pepe, un militar molisià vingut de la comarca italiana de Campobasso que sojornà un temps a la Vila de Sarrià, en les pàgines del seu interessantíssim diari de guerra hi aportà una descripció, molt minuciosa i detallada, sobre la geografia dels entorns de Barcelona i sobre el capteniment i els costums propis dels catalans i dels sarrianencs que, durant els mesos de l’ocupació napoleònica de

Catalunya, foren esguardats i descrits amb molta agudesa per aquest atent i crític observador militar italià qui, molt encertadament, assenyalà que l’escudella --o carn d’olla-- i el porró eren els trets gastronòmics més populars i identitaris, del poble català:

“Con respecto a las comidas y a las bebidas, los catalanes son sobrios. Su comida original es una especie de sopa de verdura y legumbres juntas llamada escudella.

En cuanto al vino son moderadísimos: un porró, que equivale más o menos a la medida de nuestra garrafa. Los campesinos tienen la costumbre de beber desde unas redomas llamadas porrons, que están provistos de un pitón larguísimo que sobresale de su cuerpo, y cuyo orificio es casi capilar”. Semblantment, també és força interessant la valoració que Gabriele Pepe féu sobre l’acurada manera dels pagesos catalans de conrear la terra, especialment en els camps de regadiu dels entorns de Barcelona i, molt particularment, a les hortes de Sarrià, d’Horta i del delta del baix Llobregat: “Todos los cultivos están hechos con diseño y simetría de reja oblicua. Se ven unos frutales y olivares enormes que parecen jardines por su regularidad simétrica. Los olivares, los algarrobales y los almendrales siempre forman plantaciones aparte, a las cuales no se mezclan otros frutales [...] Cataluña abunda en vinos y aceites, y también en la producción de miel y sedas, algarrobas, cítricos y frutas, pero la proporción de su suelo destinada al cultivo de trigo me pareció escasa.”

Cal assenyalar que D. Gabriele Pepe, en el text de la seva crònica, es mostrà força crític amb la incúria que presentaven alguns convents barcelonins durant el temps de guerra i, de manera ben particular, es volgué fixar en l’edifici i en els entorns del convent dels frares caputxins del Desert de Sarrià on hi admirà la bellesa i frondositat dels jardins a la caputxina: “Saliendo de Sarriá rumbo a San Pere Mártir se encuentra una larguísima avenida de cipreses al final de la cual hay un convento de capuchinos, mal edificado, mal cuidado y muy sucio, igual que todos los conventos de esta religión y de los frailes franciscos. El jardín sin embargo equilibra y disipa la mala sensación que uno siente al entrar en el claustro. De una extremidad a la otra del jardín, que es sumamente grande, hay una alameda tortuosa, flanqueada por frutales, espaldares, emparrados y arcadas verdes. A lo largo de la misma está el Viacrucis, hecho con una nobleza que yo creía imposible de encontrar en medio de la crasa ignorancia de los capuchinos. En cada estación hay un templete de vegetación hecho elegantemente de boj y arrayán. Los hechos de la pasión de Jesucristo están representados por muchos grupos de estatuitas de arcilla hechas por un fraile del mismo convento, cuyo gusto no iguala al resto, pero que para un convento de Capuchinos es tolerable.” La bellesa i l’originalitat d’aquesta jardineria a la caputxina que hi havia en el Desert de Sarrià suscità l’admiració del rei Carles IV durant la visita règia efectuada el dia 14 de setembre de 1802, tal com ho registra la crònica inserida en el Llibre del Convent de Sarrià. També, i molt poc temps després, expressà la mateixa admiració el jove Príncep d’Astúries, el futur Ferran VII, quan els visità el dia 20 d’octubre de l’any 1802 acompanyat de la seva esposa. Una volta produïda l’exclaustració de 1835, quan els frares caputxins es veieren forçats a abandonar sense demora el convent de Santa Eulàlia o del Desert de Sarrià ran de l’aplicació de les lleis de desamortització i supressió de la vida religiosa, en el 1850, l’escriptor Joaquim Gil i Borés, a propòsit de l’estat dels entorns convent de Santa Eulàlia oferí aquesta descripció: “A la entrada del referido convento, a uno y otro lado, había una calle con triples hileras de cónicos y agigantados cipreses. El edificio carecía de fachada, era bajo

Vestigis d’una de les fonts dissenyada per fra Jaume dels Sants i que embellia el jardí de l’antic convent del Desert. de techo, blanqueaba apenas entre la frondosidad de la arboleda que lo circunda. En el dintel de la entrada había esta hermosísima inscripción: Congregavit nos in unum Christi amor. Sobre el claustro había dos líneas de ventanillas de las cuales algunas correspondían al noviciado y las restantes a celdas destinadas a la comunidad. Sorprendía al curioso el cultivo del vergel consagrado a Dios Nuestro Señor con los ascéticos emblemas y figuras que encontraba al paso, al subir y bajar por las sombrías calles de sus árboles y arbustos”. Aquests emblemes, figures i escultures que adornaven el jardí caputxí del Desert de Sarrià eren obra de fra Jaume dels Sants (: Jaume Castelló, 1741 - 1811); un reputat escultor sarrianenc que havia ingressat als caputxins en una edat força madura –quan tenia cinquanta-sis anys–, i essent religiós es mostrà un gran propagador del pessebrisme i, alhora, tingué cura, també, d’embellir amb expressives escultures l’horta i el jardí del convent de Santa Eulàlia. ■