Concurs de redacció

concurs de redacció

1r PREMI

Des d’uns altres ulls

Ja han arribat!!!

Tornen els dies fallers, es respira a l’aire pólvora, fum, foc i fl ama.

Tornen les festes grans de la meua terra, on es veu complit el somni d’una vertadera reina fallera, entre dames, cavallers i una falla encara sencera.

De festa es visten els carrers amb música i coets, de vegades em pregunte com és de gran el cor del monument, que pensem que s’ompli de vida quan es crema. Envoltant-lo, plenes d’alegria, les falleres riuen, ploren, canten i ballen.

Des d’ací… al millor lloc de la plaça m’han col·locat amb estima les mans del mestre faller.

Des d’ací i amb ulls de picardia en mig de poesies i crítiques, veig passar els meus pocs dies de vida.

He nascut de les mans d’un artista, el meu cos és de paper i fusta fi na.

Tot el poble ix als carrers a veure’m, i jo, “quietet”, els mire com m’observen amb mirades plenes d’orgull i curiositat per conéixerme.

I per acabar la festa, del meu cos em separen quan per dins de mi les traques esclaten.

Però estic content ja que, abans d’anar-me’n, guarden de mi una part o, com diuen els humans, el ninot indultat.

Laura Villar Montalt 2n ESO B Col·legi Ntra. Sra. de la Consolació

concurs de redacció

2n PREMI

Som patrimoni

Ja feia dies que estàvem esperant que arribara la notícia, sabíem el que volíem i, per fi , el dia va arribar i la notícia es va estendre per tot arreu, en els noticiaris, les xarxes socials, tots en parlaven…

Era 30 de novembre i la millor notícia per als fallers ja no es va fer esperar més, les falles havien aconseguit el seu repte, ja eren PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT!!

Aquella mateixa vesprada, a València l’emoció se sentia per tots els racons de la ciutat. Davant de les Torres de Serrans es respirava ambient faller com si fóra el mateix dia de la Plantada.

Allí es concentraven les falleres majors de València i d’altres pobles, autoritats, artistes fallers, gent vinculada a la festa, gent de València, però sobretot fallers i falleres dels que senten la festa com pròpia.

I en aquell màgic moment es va plantar, com antigament es feia, “al tombe”, la falla preparada per a l’ocasió.

La festa va continuar uns dies després amb una recepció al Palau de la Generalitat, en què tot el món es felicitava i manifestava la seua alegria pel mèrit aconseguit.

I com si d’una setmana fallera es tractara, igual que comença i que acaba la festa, vàrem poder viure el dia més emotiu. Tota la gent estava davant d’un lloc emblemàtic i especial de la ciutat de València, les Torres de Serrans. L’emoció a fl or de pell esperant que les falleres majors de València feren la seua Crida a la humanitat. Aquell moment únic i històric en què elles varen anunciar que les falles ja eren patrimoni immaterial de la humanitat.

El que allí aquella nit vàrem viure no es pot descriure amb paraules. Es va llançar al món una crida en incomptables idiomes per explicar a tots com és la nostra festa. A continuació, i com si de la Nit de Foc es tractara, vàrem fer ús d’allò que ens caracteritza als valencians, la pólvora i la música. I per fi nalitzar aquell gran espectacle piromusical, i com no podia ser d’altra manera, la Cremada. L’essència, el foc, el moment del ritual que es repeteix any rere any i que dóna sentit al treball de tot un any.

La falla és pirotècnia, la falla és indumentària, la falla és música i diversió, és literatura festiva, llibrets, crítiques, sàtira… també és història i tradició. La falla són artistes fallers, artesania, arts plàstiques, la falla és creativitat.

I la falla és esforç col·lectiu. Esforç de tots els homes i dones que fan de la festa una forma de vida i que lluiten perquè aquesta siga cada vegada més gran. Aquesta festa fi ns ara ha sigut dels valencians, des d’aquest moment és ja de tota la humanitat.

Carmen Doménech León 1r ESO Col·legi Vila Fàtima

concurs de redacció

3r PREMI

EL SENTIMENT FALLER

Un any més a Borriana les falles tornen a plantar els seus monuments i les falleres, a lluir els vestits de valenciana; un any més la ciutat s’engalana i s’ompli de llums, de festa, de traques i tradició. Però per a mi seran les últimes falles; mes no estic trist, perquè són les primeres que visc de veritat. Hola, sóc Enric i sóc un ninot de falla. Però no sempre ho he sigut, abans era un xiquet de carn i ossos, com els altres. Us explicaré la meua història. Tot i haver nascut a Borriana, no m’agradaven les falles. Sí, ja sé que sona estrany, però així era. Fa uns mesos jo era un xiquet d’onze anys, amb els cabells foscos i els ulls d’un blau intens. Ah, i no m’agradaven les falles gens ni miqueta, és més, les avorria. Encara no sé per quina raó va passar el que va passar, però va ser així:

Mon pare m’havia dut al taller d’un artista amic seu. Jo no tenia gens de ganes, però no vaig poder dir-li que no. Una vegada allí em vaig dedicar a explorar tots els racons del taller, que estava ple de fustes i ninots polsosos. Em va cridar l’atenció una fada. Tenia una cara preciosa, plena de pinzellades de purpurina. M’hi vaig acostar i vaig entropessar amb unes fustes de terra i, a l’instant, un soroll molt fort em va deixar sense sentit. No sé el temps que va passar, però, quan vaig obrir els ulls, es trobava davant de mi una xica molt estranya, prima, amb els cabells rossos i una cara preciosa maquillada amb pinzellades de purpurina. Em va dir que era la fada de les falles i que, per desgràcia, no em podia salvar d’allà on havia d’anar.

Havia tingut un accident molt greu allí, al taller. Però el que sí que podia era fer-me un regal. Viatjaria amb mi pel món de les falles. A mi la idea no em va fer molta gràcia, però no em vaig atrevir a protestar. Vam fer un viatge al passat i vaig assistir en directe al naixement de les falles. Vam veure moltíssims monuments, encara que a mi em semblaven tots iguals. També vam veure falleres, fallers i mil coses relacionades amb el món de la falla. Després de perdre el compte, la fada em va preguntar:

- Què has vist?

Jo li vaig dir el que pensava, que eren monuments amb ninots al voltant dels quals ballaven joves vestides de fallera al compàs de música de xaranga. Ella em va mirar, negant amb el cap.

- No són sols el monuments, o traques, o música, les falles són un sentiment, un sentiment que uneix tots els fallers i els uneix també a les seues tradicions. És aquest sentiment el que fa ballar les falleres i ompli els carrers de gent que s’estima les falles.

Bé, al fi nal la fada m’oferí viure les meus últimes falles com a ninot, un ninot ben bonic, amb els cabells pintats de negre i els ulls de blau intens. I així vaig poder experimentar què signifi caven aquestes festes, escoltant els comentaris de la gent, les rialles de les falleres, la música de xarangues, trobant-me amb la mirada de molts fallers que sentien dins d’ells la festa. Vaig haver d’acceptar convertir-me en un ninot de falla. Però pense que vaig fer bé d’acceptar, perquè ara em sent orgullós de les falles i he aprés que no són sols monuments, sinó que són un sentiment, el sentiment faller.

Bé, us deixe. Potser siguen aquestes les meues últimes falles, però fi nalment les he viscudes de veritat. Clar, sempre em queda l’esperança de ser indultat i seguir compartint amb vosaltres els meus sentiments per les falles.

Roser Gumbau Rosell 2n secundària Col·legi Sant Joan Baptista