Medicina i Catalunya, una mica d’història

Els arquitectes del Casal del Metge

Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

Una de les grans efemèrides del Sindicat de Metges al llarg de la Segona República va ser la construcció del Casal del Metge. La idea de crear un centre per als metges va sorgir el novembre de 1923, però la Dictadura de Primo de Rivera va aturar la proposta fins al 1929. El 28 de maig de 1930 l’Ajuntament de Barcelona va adjudicar al sindicat el solar al número 31 de la

Via Laietana i el 5 de març de 1931 va col·locar-se la primera pedra de la nova seu. La inauguració oficial va ser el 10 de desembre de 1932 a càrrec del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc

Macià i Llussà.

L’edifici va acollir les seccions del sindicat i d’altres relacionades amb el món sanitari. L’Acadèmia de Ciències Mèdiques va aprofitar la seva presència a l’edifici i va inaugurar una magnífica biblioteca cedida pel cirurgià Francesc Fàbregas i Mas. El Casal del Metge també va disposar d’una residència d’estudiants i d’una pensió per a metges i els seus familiars, dues sales de juntes i una sala d’actes amb 400 seients. Les dues plantes superiors van destinar-se a l’hostatgeria dels metges que visitaven la Ciutat Comtal.

Per tal de disposar d’un emplaçament, el sindicat va contractar dos reconeguts arquitectes per tal de dissenyar i construir un edifici a l’alçada de l’entitat. Els escollits van ser Adolf Florensa i Ferrer (1889-1968) i Enric Catà i Catà (18781937). Però qui eren? Anem a conèixer-los una mica més. A més d’arquitecte, Florensa va exercir com a urbanista, teòric, crític i historiador de l’art. També va ser professor auxiliar a l’Escola d’Arquitectura, arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona des de 1921, fet que va anar-li molt bé al sindicat, i cap de Servei d’aquest consistori el 1929. Respecte al seu estil arquitectònic, la historiadora de l’art Raquel Lacuesta va definir-lo com “d’estètica noucentista decantada cap al classicisme i el barroc”. En són un exemple, els tres edificis que va dur a terme a la Via Laietana: la casa de Francesc Cambó, el Foment del Treball Nacional (en col·laboració amb Josep Goday) i el Casal del Metge.

Adolf Florensa també va adequar les restes romanes, visigòtiques i medievals de Barcelona (a les ordres de l’arquitecte Joaquim Vilaseca i Rivera i amb la col·laboració de l’historiador Agustí Duran i Sanpere), va intervenir al Saló del Tinell i va recuperar i restaurar el palau del Virrei per ubicar-hi l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Entre 1957 i 1966 va restaurar les Drassanes per instal·lar-hi el Museu Marítim i alguns palaus del carrer Montcada per a reutilitzar-los com a museus de la ciutat.

Tots aquests treballs i recerques editades va comportar que fos reconegut o formés part de distingides institucions com la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (acadèmic, 1926), la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya, l’Académie d’Architecture de París (membre corresponent, 1927), la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1961), Cavaller de l’Orde al mèrit de la República Italiana (1964) i, a títol pòstum, la Medalla al Mèrit Cultural de la Ciutat de Barcelona (1969).

Enric Catà va impartir classes a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, primer com a professor auxiliar i, posteriorment, com a catedràtic de Geometria Descriptiva (1918). A partir de 1917, va ser nomenat arquitecte municipal d’Arenys de Munt on va projectar un gran nombre d’actuacions a la població que han perdurat fins als nostres dies. Segons la historiadora de l’art Montserrat Viader, l’estil de Catà va caracteritzar-se per “un estil modernista, però amb connotacions austeres i amb un fort sentit de l’equilibri saltat pel color de les decoracions i la utilització dels diferents materials que, alhora que configuren elements arquitectònics, també ajuden a decorar i a donar personalitat a l’obra”.

Cal afegir que va col·laborar estretament amb els eminents arquitectes Lluís Domènech i Montaner (Hospital de Sant Pau i Palau de la Música), Francesc Guàrdia Vidal, Eusebi Bona i Puig o Eugenio Pedro Cendoya Oscoz (va guanyar el concurs per fer el Palau Nacional de Montjuïc construït per a l’Exposició Internacional de Catalunya el 1929).

Com hem vist breument, l’elecció dels dos arquitectes va ser del tot encertada i acreditada pels seus brillants currículums i la posterior realització del Casal del Metge. Un edifici que, avui en dia, encara traspua majestuositat a la Gran Via.