Novetats bibliogràfiques pàgs

HABITAR LA PARAULA

Berna Blanch. Amb Línies Vives. El Petit Editor.

La literatura i, especialment la poesia, al meu entendre, és el lloc on cremar o purificar allò que ens persegueix.

El ritme que ens demana la poesia és un altre, tot i trobar-se, per descomptat, en el nostre temps. L’espai poètic: obert en etern present. Els poemes de Berna Blanch són espai de silenci -la literatura és un ofici de soledat, ens diu l’escriptor Manel Alonso en el pròleg- que, tot i l’aparença, no significa mudesa: poemes del gest mínim, del moviment imperceptible i del desig de llum des de la senzillesa. Es percep la realitat des del fragment, des del joc entre anhels i possibilitats del llenguatge, però després sempre és la fam de la totalitat, la unitat que, potser, es cerca en la paraula, en el símbol que recull i aglutina. La llum, sempre la llum. Com en llibres anteriors, veiem en aquest darrer també les dues grans preocupacions de l’autor: els records i la paraula. El record que busca la terra (“seràs record de tu mateix”), el cert, el que hem tingut a les mans i que de nosaltres s’ha perdut. També la persistència en el record denota el desig de durar i el plany per l’efímer: “li dol com cordó tallat”, “encara allí vol romandre”. I tot allò que tractem d’apamar, incorpori, es fa mitjançant la paraula: voldria filar el sol per una agulla/ i cosir-lo al paper./ Però visc apartant les paraules,/ llaurant els buits.” És a dir: són les línies vives de la poesia les que construeixen un lloc per al caliu, per a descansar el record i per al goig de la bellesa, dons i inquietuds que, breus o feixucs, són el que ens defineixen.

ã ÀNGELS MORENO

EL NOSTRE PATRIMONI ARQUEOLÒGIC

Llorenç Alapont, Adrià Pitarch Tarramera i Héctor A. Orengo Romeu. Arqueologia de l´Horta Sud. L´origen d´una comarca històrica. IDECO / Perifèric edicions.

Aquest llibre està publicat per l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (IDECO) i Perifèric Edicions i, a més, compta amb la col·laboració d’ajuntaments de la comarca (Albal, Alaquàs, Picanya, Picassent i Quart de Poblet) juntament amb la Caixa Popular. S’integra en la col·lecció “Monografies de l’Horta Sud”.

En la introducció, es fa referència a la immensa riquesa arqueològica de la comarca, amb 85 jaciments catalogats, una desena de Béns d’Interès Cultural i nombroses edificacions de rellevància local, a més de quatre museus d’Història i Arqueologia. En aquest volum, es dóna una visió històrica de l’Horta Sud, des de la prehistòria fins a la Baixa Edat Mitjana i l’època gòtica, en el segle XV. Els autors, experts coneixedors del territori, conclouen que només s’han pogut estudiar i excavar en una part molt reduïda els jaciments que han quedat congelats, sense cap iniciativa per a aprofundir més. A la comarca, no s’hi té constància de restes datades en el Paleolític ni el Neolític, però sí que hi ha algunes troballes de l’Edat del Bronze que és quan s’estableix la vida humana a l’Horta Sud. De la presència dels ibers es té poca informació i és partir de la romanització fins a l’últim període que arreplega aquest llibre, quan hi ha més dades.

Els autors hi deixen clar que el patrimoni arqueològic està insuficientment investigat, a més de poc valorat, divulgat i posat en valor, i reivindiquen més recolzament per a no oblidar-nos d’on venim i qui som.

ã ADA DASÍ

EL DRET A LA INTIMITAT

Pasqual Alapont. Demà podries morir. Edicions Bromera.

L’escriptor Pasqual Alapont, en la seua obra teatral en cinc actes Demà podries morir, ens parla de la calúmnia, i els perjuís que aquesta pot ocasionar en la vida d’una persona. Hi ha qui pensa que tot això del dret a la intimitat i a l’honor forma part del passat i, amb l’excusa de la confiança i de la diversió, sembra el descrèdit per allà on passa, tot injuriant i calumniant amics, veïns, companys d’estudi o de treball.

La injúria, doncs, és l’eix sobre el qual es desenvolupa el drama, un drama que Pasqual Alapont situa en un institut, on convertix en protagonistes un grup d’adolescents, xics i xiques, enganxats a les xarxes socials. Quan algú vessa la calúmnia en la xarxa, aquesta esdevé un gran altaveu de la mentida, que fa que aquesta, per xicoteta que siga, augmente considerablement amb un nombre cada vegada major de receptors i esdevinga fins i tot incontrolable, aleshores la mentida ferix amb una intensitat que pot arribar fins i tot a matar.

En Demà podries morir trobem la millor versió del narrador Alapont, especialista en literatura juvenil i, per tant, gran coneixedor de l’univers dels joves, un narrador amb un llenguatge àgil i directe que domina la construcció dels diàlegs. També l’autor teatral que sap el pa que es dóna darrere i davant de les bambolines, un escriptor que coneix perfectament les eines que li poden oferir els actors i l’escenari.

ã MANEL ALONSO

LES DONES QUE HABITEN IMMA MÁÑEZ

Imma Máñez Albert. Totes les meues dones. Edicions 96.

Des de l'abril que podem trobar a les llibreries Totes les meues dones, obra d’Imma Máñez Albert . Amb aquest títol, Máñez guanyava el XX Certamen de Poesia Marc Granell Vila d'Almussafes que publica edicions 96.

El poemari arranca amb una declaració d'intencions de l'autora: el cant a la vida, i ho fa des de la coneixença de vegades fosca, de vegades lluminosa, de la pròpia biografia. És aleshores que el llenguatge poètic es converteix en un espai propi per aturar els rellotges i retrobar-se.

Amb només 14 poemes, l’escriptora ens situa en un punt d’inflexió a partir del qual es reconcilia amb els rols que la societat li ha imposat pel simple fet de ser dona. Apareixen la somiadora, la que lluita, la mestra, la passional; “Totes elles, peixos d’un immens mar”, totes elles inabastables: ”(...) mars d’una immensa terra”.

Tot i partir d'una poesia sense estridències, la delicadesa amb què convida el lector a apropar-se a la seua obra, no li resten força al missatge poètic, ans al contrari, l'evidencien. D’aquesta manera la veiem evolucionar des d’una dona sotmesa a “Silencis”: “I jo vergonyosament domesticada” (p. 13) , a la dona ferma del poema “Estimant-me”: “Gaudir-me jo,/valuosa,/ visible,/ transparent,/ única.”(p. 11-15).

ã MERCÈ CLARAMUNT DIEGO

ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

Salomé Chulvi. Mujer Faquir. Editorial Talentura

La primera novel·la de Salomé Chulvi, narrada quasi a dos veus per la característica pròpia de l’argument, ens trasllada a una metafòrica illa del Mediterrani convertida en presó per a la seua protagonista, Margalida Bibiloni, qui, des que desperta en un llit d’hospital després d’un llavat d’estómac, comença a introduir el lector en la seua espiral particular, on hi costa diferenciar les realitats de les ficcions, on es confonen els fets amb els desitjos, els viatges lisèrgics amb els somnis d’una dona atrapada en la vida que li ha tocat viure, per conviccions imposades, i que s’hi rebel·la de manera abrupta i, perquè no dir-ho, espectacular.

Amb una narració estudiadament desordenada i amb molta personalitat, l´autora troba la manera perfecta de traslladar al relat la lluita entre la protagonista i el seu alter ego interior, Lida Faquir, i les seues conseqüències, i que ens recorda la dualitat encarnada en el Tyler Durden d’El club de la lucha, taula de salvació inicial però llast vital definitiu del que cal desprendre’s. És així com submergeix el lector en eixa baralla, amb un nus a la gola per la cruesa d’alguns passatges propis del fosc convencionalisme social en el si d’una societat clàssica, en el vell i antiquat sentit de la paraula, amb rols completament definits i sense possibilitat de sortir-se’n del camí.

ã JOSÉ MARÍA PERIS

SOM ALLÒ QUE RECORDEM

Ramon Ramon. Els temps interromputs. Edicions del Buc.

Com diu l’autor en el poema “Memòria histórica”: “El jove cirurgià, amb la destral, talla el tronc de la por. I no dubta a obrir en canal els estrats del temps”. El poeta es retroba a través dels records. Lentament va destil·lant-se pels diversos talls de la memòria. Una memòria tant personal com social que ens és descrita amb una plàstica precisa. Ramon Ramon sap contenir-se en la imatge exacta perquè les fumeroles atrapen el lector per tots els sentits del jo. Llegir la poesia de Ramon Ramon és obrir-se una incisió de polièdriques percepcions. És el poeta que sacseja els sentits, els pertorba i després exigeix que la intel·ligència refaça el paradigma. Ens trobem davant d’una poètica que oscil·la entre la imatge més excelsa fins a l’Estellés més nostrat: “Com un àngel que de sobte menstrua o De l’escola recorde la pudor dels xiquets que es cagaven i no ho deien perquè el mestre els humiliava”. El temps, el pas del temps, les mosses del temps en el jo, així s’acara Ramon Ramon en aquest poemari. “O disparem a la llum amb les fletxes del temps/ o acabarem com un arc de corda fluixa/ corcant-se en un futur”. I arrodoneix el llibre amb la prosa poetitzada d’un dietari que colpeja el lector amb una velocitat de vertigen.

ã FRANCESC MOMPÓ