Estudis pàgs

E TUDIS

CATARROJA, 1467. UN RETAULE GÒTIC DE JOAN REIXAC PER A L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL

ã NOELIA RANGEL LÓPEZ DEA en Història Medieval

El 8 de gener de l’any de nostre Senyor 1467, el Consell municipal de Catarroja, aleshores encara un lloc la població del qual era eminentment camperola, sol·licità els serveis de Joan Monsoriu, notari de València, per a donar fe pública d’un acte que ha romàs desconegut per nosaltres fins fa ben poc. El consistori volia deixar constància que, mitjançant el veí Joan Servès, ecònom i procurador del lloc, és a dir, l’encarregat de l’administració econòmica del municipi aquell any, havia acabat de pagar el salari degut al pintor Joan Reixac pels seus serveis. Quins foren els serveis que l’ajuntament medieval de Catarroja contractà amb el pintor? Doncs, Joan Reixac va haver de pintar un retaule per a l’església parroquial de Sant Miquel. El retaule gòtic apareix perfectament descrit al document que arribà a les meues mans de manera sobtada, ben bé sense esperar trobar una notícia d’aquesta importància. És el que passa amb la tasca de la investigació; quan obris un llibre d’un notari que treballà en un moment determinat en el poble o amb la gent del poble, mai saps què vas a trobar. Per sort, un matí del passat mes de maig, mentre passava pàgines de més de cinc segles d’antiguitat a l’Arxiu de Protocols del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi (ACCV), em va pondre fins el pollastre.

Afortunadament, els nostres avantpassats medievals acudien al notari quasi amb la mateixa assiduïtat que ho fem ara nosaltres i per a les mateixes necessitats: ordenar les últimes voluntats fenthi testament, establir un contracte matrimonial, donar fe pública dels béns propis o dels adquirits per herència mitjançat inventaris, buscar procurador per als litigis, deixar constància d’un deute o, com és el cas que ens ocupa, manifestar que s’ha pagat la quantitat deguda amb un àpoca –un rebut. El rebut que vaig trobar ens confirma, a més, que, malgrat que a dia de hui el retaule gòtic no s’ha conservat, perdut al llarg dels cinc-cents cinquanta anys que han passat des que el pintor el col·locà a l’antiga església de Sant Miquel, la taula gòtica presidí l’altar major de l’església de Catarroja. En l’acte notarial, el catarrogí Joan Servès –un veí benestant amb una magnífica carrera política en el govern municipal, la qual culminà en arribar a ser batlle (oficial encarregat d’administrar justícia en nom

del senyor) de Catarroja el 1472–, va ser l’encarregat d’entregar al pintor les set lliures i mitja que restaven per pagar de les setze lliures del preu total del salari per la seua feina. El segon pagament sempre es feia quan l’obra ja estava terminada i era entregada; per consegüent, no hi ha cap dubte que el retaule estigué des d’aquest 8 de gener de 1467 a l’altar major de l’antiga església del nostre poble.

Sala de Protocols. Foto: Francesc Vera.

Rebut del pagament que l´ajuntament de Catarroja féu a Joan Reixac per a l´elaboració del retaule. ACCV, protocols, Joan Monsoriu, 22.544.

La importància de la troballa d’aquest document radica en qui era l’autor del retaule. Joan Reixac, juntament amb el seu mestre, Jacomart, és considerat el principal pintor valencià del segle XV i l’artista el codi pictòric del qual més incidí en la pintura posterior del segle XVI. Com assenyala un dels màxims coneixedors de l’art medieval i modern valencià, Ximo Company, catedràtic d’Història de l’Art, al seu llibre La pintura hispanoflamenca, «en realitat, entre 1450 i 1520 poques coses són explicables en la pintura valenciana sense tenir en compte la producció de l’important binomi Jacomart-Reixac». A més, el radi d’acció d’aquests dos pintors no es quedà a terres del País Valencià, sinó que es va estendre per àmplies regions d’Itàlia, com la Campània i la Sardenya, així com pels altres territoris de la Corona d’Aragó, el Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya. Joan Reixac va nàixer al voltant del 1411 i va morir entre 1485 i 1492, comptava aleshores entre setanta-cinc o huitanta anys i una prolífica obra al darrere. Fou fill de l’escultor català Llorenç Reixac i encara no sabem si ell va nàixer a terres valencianes o catalanes, el que sí és segur és que el 1437 ja estava treballant a la capital del Regne. La primera obra de Reixac res no té a veure amb la producció que fa a partir de mitjans del segle XV, quan entrà en contacte amb Jacomart. El mèrit de Joan Reixac va ser acceptar la proposta pictòrica del seu mestre, assimilar-la i haver-la mantingut amb gran fidelitat fins els darrers dies de la seua activitat, estenent-la amb més profusió i naturalitat. Ximo Company al seu llibre de 1990 comptabilitzà setanta-tres notícies documentals que fan referència a Reixac i que demostren una intensa activitat professional en la vida del pintor i la ingent obra que actualment la historiografia de l’art valencià li atribueix. Tot i amb això, res no se sabia fins ara del retaule que aquest pintor va fer per manament i sufragi de l’ajuntament medieval de Catarroja, mentre que sí està molt documentada la seua tasca als anys immediatament anteriors i posteriors. De fet, un any abans de terminar les obres per a Catarroja, el 1466, va ser nomenat, ni més ni menys, que pintor del rei Joan II i, poc després, el 1468, realitzà una de les obres cúspides de la seua carrera pictòrica, el retaule de Santa Úrsula de la parroquial de Cubells (Lleida), hui dia conservada al Museu d’Art de Catalunya. La fecunda pinzellada de Reixac es troba detectada en quasi un centenar d’obres conservades, la més antiga de les quals és el retaule de Santa Caterina Màrtir, conservat a la parroquial de Villahermosa del Río (Castelló) realitzat cap a 1448, una de les seues obres més gotitzants, ja que encara no havia entrat en contacte amb Jacomart.

A la darreria de la dècada dels 50, Joan Reixac va pintar la taula de Sant Vicent Ferrer del Museu Catedralici de València i al voltant

Retaule de Santa Caterina Màrtir. Joan Reixac.

de 1465 el retaule de l’Epifania procedent del convent de les agustines de Rubielos de Mora, conservat, però, al Museu d’Art de Catalunya. De l’última etapa documentada de Reixac, no podem deixar de parlar del fragment del profeta Jeremies del retaule de Dènia, conservat al Museu Catedralici de València, que fou contractat el 1483 i va haver de ser finalitzat pel pintor Martí Girbes el 1492, ja que Reixac morí abans de poder-ho fer. Per acabar d’assenyalar la importància del pintor que elaborà el retaule per a l’església de Catarroja, només cal afegir que la seua poderosa i influent personalitat, així com la del seu mestre, va exercir un gran influx en pintors posteriors de la talla de Joan Barceló, Pere Girard o Mestre de Muntadas. Sant Sebastià fou el sant triat pel poble de Catarroja com a imatge principal del retaule de la seua església parroquial. Tot i que hui en dia no ha romàs en l’imaginari religiós com a patró del poble, no és d’estranyar l’elecció d’aquest sant, la veneració de la figura del qual estigué molt estesa durant tota l’Edat Mitjana i bona part de la Moderna per ser considerat com a protector front a la pesta. Les epidèmies assolaren la ciutat de València, i per extensió el Regne, repetidament entre 1348 i 1648; Mercedes Gallent –"Valencia y las epidemias del XV", Estudios de Historia Social, núms. 10-11 (Madrid, 1979), pp. 115-136– compta vint-i-cinc brots de pesta durant el segle XV, bona part dels quals foren al voltant dels anys en què els regidors del municipi medieval de Catarroja encarregaren la taula amb Sant

Retaule de l´Epifania. Joan Reixac.

Sebastià com a imatge principal. La història de l’art valencià no compta amb cap retaule l’autoria del qual siga atribuïda a Joan Reixac que tinga com a imatge central a Sant Sebastià, però sí que podem fer menció d'un detall d’un dels carrers laterals drets del mencionat retaule de l’Epifania que representa aquest sant. També disposem d’un Sant Sebastià pintat pel seu mestre Jacomart circa 1456, data en què Joan Reixac col·laborava en les pintures que es feien all taller del seu mestre, i que, a més a més, és considerat un retrat del cavaller i poeta Ausiàs March, conservat al Museu Diocesà de la Col·legiata de Xàtiva. Aquestes dues imatges ens permeten fer-nos una idea de com seria la pintura encomanada pel nostre poble al pintor. A més de la iconografia de la imatge principal, el document descobert dóna altres dades descriptives sobre el retaule. La taula gòtica comptava amb polseres –unes vores inclinades, generalment amb pintures, que serveixen per a defensar contra la pols el retaule–, i espina o àtic –l’element en forma de punta que remata tota l’estructura. El consistori també manifestava en el document –que, com era costum a l’època, estava redactat en llatí– el seu interès en què la pintura i totes les seus parts estigueren ben disposades i que es fera amb tots els colors que el pintor tinguera al seu abast. La particularitat del retaule de l’església de Sant Miquel seria que era quadrat. Tot i no ser una excepció, els retaules quadrats no són el més habitual en el període. En l’àpoca vénen també reflectides les mesures de la taula, sis pams valencians d’altura i altres sis pams valencians d’amplària, que vindrien a donar actualment unes mesures de 1,35 m per 1,35 m. Per a fer-nos una idea de l’estructura i dimensions del retaule, podríem comparar-lo amb el retaule de La Visitació de Mestre de Perea (circa 1500), actualment al Museo del

Prado, llegat Pablo Bosch, pintor que va beure de l’influx de Joan Reixac. Desafortunadament, com ja hem assenyalat, el retaule no ha arribat als nostres dies. De fet, ni tan sols sabem en quin moment al llarg dels cinc segles i mig que han passat des que Joan Monsoriu recollí l’acte de pagament es va perdre; però de segur que, quan el 1694 se signà el contracte amb el mestre d’obres Felipe Serrano per a edificar el nou temple de Sant Miquel per a la localitat, ja s’hauria perdut.

No obstant això, ens resten els documents, empolsegats, inèdits, tresors amagats als arxius esperant a donar-nos més informació com la que afortunadament ens ha descobert aquest document del 8 de gener de 1467. Una notícia important per a la història local de Catarroja però que també aporta noves dades per a la historiografia del segle d’or de la història de l’art valencià.

Sant Sebastià. Jacomart.

E TUDIS

LA VELA LLATINA EN EL CINEMA DOCUMENTAL RUS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

ã TOMÀS ROSELLÓ JAUNZARÀS Màster en Conservació del Patrimoni Arquitectònic

Roman Karmen a l’Estat espanyol saludant Manuel Cristóbal, secretari del PC d’Irun. DEL AMO GARCÍA, Alfonso (ed.). Catálogo General del Cine de la Guerra Civil. Madrid: Cátedra/Filmoteca Española, 1996, p. 571. (461)-I-1.

Les imatges de l’Albufera i la vela llatina són una estampa típica de València en la fotografia i el cinema documental, estranger i estatal, durant el segle XX. Recentment, hem localitzat una pel·lícula dels anys trenta que conté imatges en moviment d’embarcacions a vela llatina navegant per un dels canals o séquies de l’actual Parc Natural. D’aquesta cinta, se’n conserva una còpia al Gaumont Pathé Archives de Saint-Ouen (França), un dels arxius audiovisuals més destacats del món i el primer fons d’imatges en moviment en francés, en blanc i negre (BiN) i en color, amb més de 14.000 hores. Aquest arxiu és el resultat de l’agrupament, en desembre del 2003, dels fons de les prestigioses Cinémathèque Gaumont i Pathé Archives.

Procedència i conservació de les imatges

La pel·lícula, en la qual s’han

identificat diverses seqüències d’embarcacions a vela llatina navegant per l’Albufera, s’hi troba catalogada com Espana. Paysages et vie quotidienne paisible en Espagne vers 1936. D’acord amb la fitxa de catàleg, es tracta d’un film el nom original del qual és Ispania (URSS, 1939) que va ser muntat per Esfir Choub (18941959), en qualitat de directora, a partir, principalment, de la gran quantitat d’imatges preses a l’Estat espanyol durant la Guerra Civil pels càmeres i periodistes russos Roman Karmen (1906-1978) i Boris Makasséiev (1907-1989) per al noticiari cinematogràfic, específic sobre aquesta contesa, K SOBITIYAM

V ISPANII (К событиям в Испании o Els esdeveniments en Espanya). Aquest noticiari, produït pels estudis de la Soiuzkinochronica a Moscou (URSS), està format per vint documentals amb imatges filmades principalment per aquests dos corresponsals entre setembre-agost de 1936 i juliol de 1937. Concretament, les imatges que comentem procedeixen del documental número 13 d’aquesta sèrie, de desembre de 1936, que es conserva, juntament amb la resta d’entregues, a l’Arxiu Estatal Rus de Cinema Documental i Fotografia en Krasnogorsk (RGAKFD), amb número de registre 13614. De fet, en la fitxa catalogràfica d’aquesta cinta apareixen especificats com a operadors de càmera Karmen i Makasséiev. També es pot consultar presencialment aquest material a la Filmoteca Española, procedent de còpia estàndard amb identificador al Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996): (461)-I-13. No obstant això, segons el Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996), de Càtedra i Filmoteca Espanyola, l’edició del qual va estar a càrrec d’Alfonso Del Amo García, a la pàgina 571, en l’apartat dedicat al noticiari rus adés esmentat, es puntualitza que «este equipo filmaría más de 18.000 metros de película, remitiendo, además, a los estudios de Moscú, numerosos materiales rodados por cineastas españoles», cosa que ens fa entendre que aquest noticiari també va comptar amb altres imatges diferents de les de Karmen i Makasséiev. A més a més, a la pàgina 565 de la mateixa obra, en la fitxa dedicada a la pel·lícula Ispania, s’arreplega que «en la cabecera de la película se indica que esta película utiliza imágenes filmadas por Karmen y Makasséiev y por operadores españoles». De fet, en aquest film s’han detectat imatges procedents d’altres cintes de tendència prorepublicana. De qualsevol manera, aquests materials sí que hagueren pogut ser rodats, des del punt de vista polític, per aquests corresponsals russos en trobar-se l’Albufera en zona republicana durant la Guerra Civil. Encara que, en eixe cas, hagueren necessitat l’ajuda d’experts locals coneixedors de la zona, per la dificultat que requereix conéixer aquest espai natural i la preparació necessària per a poder filmar les imatges capturades, que resulten d’una destacable qualitat. La pel·lícula Ispania es troba catalogada al Gaumont Pathé Archives en l’apartat “L’Espagne des

Boris Makasséiev a l’Estat espanyol saludant Manuel Cristóbal, secretari del PC d’Irun. DEL AMO GARCÍA, Alfonso (ed.). Catálogo General del Cine de la Guerra Civil. Madrid: Cátedra/Filmoteca Española, 1996, p. 571. (461)-I-1.

années 30”, dins de la col·lecció documental «Arkeïon. Les archives russes et soviétiques du XXème siècle», que, com indica el seu nom, procedeix de la societat Arkeïon Films que va cedir a la Cinémathèque Gaumont tot el seu fons de documentals audiovisuals d’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica en format 35 mm. Les imatges de les embarcacions a vela llatina que comentem s’hi troben dins de la part introductòria, secció en la qual apareixen també altres estampes típiques de Galícia de gran interés. Aquesta cinta, així

com el noticiari K SOBITIYAM V ISPANII d’on procedeixen les imatges, es troba carregada d’un destacat sentit de suport a la Segona República en la lluita contra el feixisme durant la Guerra Civil i, concretament, contra les tropes franquistes i els seus aliats, Alemanya i Itàlia. El document digitalitzat consultable de 21’49” de la pel·lícula Ispania, que inclou les esmentades imatges, s’hi troba, com hem dit, a la primera de les parts en què està catalogada i dividida aquesta cinta, que compta amb una durada total de 88’30” i que està sonoritzada i en BiN. També trobem exemplars complets d’aquesta pel·lícula en format 35 mm a Gosfilmofond, la Cinemateca de la Federació Russa a Moscou, així com a la Filmoteca Española amb l’identificador al Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996): 445.

Descripció de les imatges

Dins del document digitalitzat susdit, a l’interval TC: 00:06:48:00 al 00:07:16:00, s’hi troba el fragment objecte d’aquest article. Es compon de tres plans en els quals el següent ens mostra més a prop que l’anterior les embarcacions de vela llatina navegant per un dels canals del Parc Natural de l’Albufera, rodejat de camps d’arròs inundats. D’aquesta manera, es passa d’un pla general, en què és capta l’entorn on es desenvolupa l’acció (una barca navegant per un canal), a un pla en què s’observa aquesta de més a prop, amb una posició de càmera disposada transversalment a la séquia per on navega. De fet, una imatge d’aquest pla es pot observar a la pàgina 577 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996). El tercer dels plans està pres en una posició de càmera diferent de la dels dos anteriors, al costat d’un canal, de tal manera que aquesta entra en moviment tot resseguint el desplaçament de dos barques a vela llatina, amb un tall intercalat per tal d’unir en el cel·luloide el pas de les dos embarcacions. En els plans següents apareixen, tot seguit, altres imatges típiques, com unes barraques valencianes, a l’interval TC: 00:07:16:00 – 00:07:34:00, i la collita de la taronja en un hort amb un camí d’accés delimitat per palme-

Imatges dels plans en què es divideix el fragment objecte d’anàlisi en aquest article, en què s’observen embarcacions a vela llatina navegant per un dels canals del Parc Natural de l’Albufera. D’esquerra a dreta, imatge del primer pla, del segon pla i les dos darreres imatges corresponen al tercer dels plans. Gaumont Pathé Archives.

res al costat d’una carretera, a l’interval TC: 00:07:34:00 – 00:08:48:00.

Localització de les imatges

La ubicació del fragment objecte d’aquest estudi al Parc Natural de l’Albufera queda contrastada a la pàgina 563 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996), ja que, en la fitxa dedicada en aquesta obra a la pel·lícula Ispania, es fa la següent descripció de les imatges i transcripció del tall de veu que les acompanya: «La Albufera de Valencia, barcas a vela, barracas, naranjales, un bosque de palmeras: “Esto es Levante, kilómetros de arrozales, es el país de los limones, las naranjas, las uvas”». I també queda contrastada a la pàgina 577 de la mateixa obra, en la fitxa dedicada a l’entrega número 13, del mes de desembre del 1936, del noticiari cinematogràfic K SOBITIYAM V ISPANII. En aquest es fa la següent transcripció i descripció del tall de veu i de les imatges respectivament: «”Valencia es una de las más fértiles regiones de España”. Valencia, la huerta: naranjales, faenas de recogida, naranjas, cestas y tierra; las acequias recorren los arrozales, barcas en la Albufera». La localització exacta, dins del Parc Natural de l’Albufera, del lloc concret on varen ser filmades aquestes imatges, a partir de la informació geogràfica que ens ofereixen, no resulta concloent del tot perquè aquest és un espai que ocupa diversos termes municipals de les comarques de l’Horta i de la Ribera Baixa. D’aquesta manera, ens hem atrevit a determinar tres possibles hipòtesis d’ubicació de les imatges que podrien ser factibles a través de l’anàlisi realitzat a aquestes. La primera hipòtesi estableix que l’embarcació dels dos primers plans d’aquest fragment es troba navegant per la séquia del Port de Catarroja, prop del mateix i en direcció cap a aquest, i que les imatges varen ser preses des d’un dels camps del costat nord de la séquia, mirant cap al sud-oest en la partida del Bony del terme municipal de Catarroja. Els dos aspectes que sostenen aquesta afirmació són dos detalls que apareixen en els dos primers plans del fragment analitzat de la pel·lícula. El primer d’ells, les muntanyes que s’observen al fons a distància que es troben al Parc Natural Municipal el Tello, ubicat al terme de Llombai, les prominències muntanyoses de les quals arriben fins al municipi de Picassent. El perfil d’aquestes és molt semblant, però no igual, al que podem observar actualment amb la mateixa perspectiva mirant cap al sudoest, transversalment a aquesta séquia. El segon aspecte, i que resulta més determinant, és la Casa del Procurador que, com podem veure en la imatge ac-

Fotografia comparativa del primer dels plans del fragment de la pel·lícula estudiat en aquest article, a l’esquerra, i actual, a la dreta, mirant cap al sud-oest realitzada des del costat nord de la séquia del Port, a prop del Port de Catarroja, a la partida del Bony del terme municipal d’aquesta població, en la qual s’observen en primer lloc els canyars que delimiten aquesta séquia, a continuació, a la dreta, la Casa del Procurador i al fons les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello.

tual que s’adjunta, comparada amb el primer dels plans, compta amb una orientació i característiques molt concretes que contribueixen a que siga una de les possibles localitzacions on va ser filmat el fragment del documental estudiat. Malgrat aquests punts coincidents, no hem aconseguit localitzar en una de les primeres fotografies aèries detallades de 1945-1946 que es conserven d’aquesta zona del Centro Cartográfico y Fotográfico del Ejército del Aire (CECAF), l’existència dels dos arbres de gran alçària que apareixen als costats del primer dels plans. Encara que la ubicació de la Casa del Procurador és clara, tampoc hem pogut ubicar el punt exacte en el qual van ser captades aquestes imatges dins del marge nord de la séquia del

Fotografia comparativa del primer dels plans del fragment de la pel·lícula estudiat en aquest article, a l’esquerra, i actual, a la dreta, mirant cap a l’oest realitzada al costat del canal anomenat Carrera Nova de la Reina, a prop del nucli del Palmar, a la partida de la Llonga del terme municipal de Sueca, en la qual es poden apreciar en primer lloc els canyars que delimiten la séquia Dreta i al fons les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello.

Fotografia comparativa del primer dels plans del fragment de la pel·lícula estudiat en aquest article, a l’esquerra, i actual, a la dreta, mirant cap al sud-oest realitzada al costat del canal anomenat Carrera del Saler, entre els nuclis urbans dels Saler i Pinedo, a la partida de l’Arbre del Gos del terme municipal de València, en la qual s’observen alguna de les construccions característiques de la zona i al fons les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello de Llombai.

Port, a la partida del Bony de Catarroja, perquè el perfil de les muntanyes del fons resulte exactament coincident. En el cas del tercer pla del fragment, tampoc hem pogut localitzar en aquesta àrea, en les esmentades fotografies aèries del CECAF, les construccions d’arquitectura tradicional que apareixen al fons de les imatges. La segona hipòtesi factible apunta al fet que les imatges dels tres plans d’aquest fragment varen ser filmades mirant cap a l’oest, en una de les carreras o canals de l’Albufera dels termes municipals de Sueca o Sollana, entre el nucli del Palmar i el Portet de Sollana. Els aspectes que sostenen aquesta teoria són, en primer lloc, un perfil més coincident que en el cas anterior de les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello, que apareixen al fons de les imatges del primer pla d’aquest fragment del documental Ispania i que podem observar en les imatges comparatives adjuntes. I en segon lloc, el nombre més gran de construccions tradicionals que encara es conserven en aquesta zona, com les que s’albiren en el tercer pla. La tercera hipòtesi i la més factible apunta a que les imatges dels tres plans varen ser filmades mirant cap al sud-oest, en una de les séquies o canals de gran amplària de l’Albufera com és el cas de la Carrera del Saler i de la séquia del Petxinar, al terme de València, o de la séquia del Tremolar, al terme d’Alfafar, en algun punt ubicat a pocs quilòmetres del nucli del Saler. Els aspectes que sostenen aquesta teoria són, en primer cas, un perfil muntanyós idèntic de les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello que apareixen al fons de les imatges del primer pla del fragment estudiat en aquest article i que podem observar en les dos imatges comparatives adjuntes. I en segon cas, una orientació de les construccions disperses en aquesta zona semblant a la que apareix en el primer i el segon dels plans i una presència més gran d’edificis d’arquitectura tradicional, com les que s’aprecien en el tercer pla. De qualsevol manera, malgrat la localització incerta d’aquest fragment de la pel·lícula Ispania procedent del K SOBITIYAM V ISPANII núm. 13, aquestes són, sense dubte, unes interessants imatges de l’any 1936 que permeteren mostrar, ja aleshores, al poble rus la tradició de la vela llatina a terres valencianes, declarada el 4 de novembre de 2016 Bé d’Interés Cultural Immaterial. Aquesta es troba molt arrelada a Catarroja, dins de la mítica Albufera, on existeixen dos associacions que vetllen per la preservació i foment d’aquesta pràctica i per la biodiversitat del Parc Natural, com són l’Associació de Vela Llatina de Catarroja i l’Associació de Vela Llatina dels Peixcadors de Catarroja.