Entrevista a Albert Hernàndez pàgs

d'Albert Els passos amb rastre Hernàndez

ãMARILÓ GRADOLÍ i Xulvi

El primer llibre que va escriure va ser Pasos sin huella (encara que no el va publicar), un títol que sembla destinat a ser l'antítesi de la trajectòria del seu autor. Tot ha estat un camí ascendent en la seua literatura, amb premis internacionals, obres mestres i personatges que, com Vicent el Tencó, ixen de les pàgines de Temps de fang per fer-se reals, o persones reals que inspiren protagonistes ficticis, com Carles en la novel·la La ciutat de les flors.

Tot el món a Catarroja coneix Albert. Però no sols és conegut ací, perquè la seua obra ha anat més enllà de les fronteres de l´estat espanyol: guanyador del Premi Modest Sabaté Vila de Perpinyà, el 1997, i del Fiter i Rossell de novel·la del Govern d'Andorra, el 2013.

Hernàndez passeja sempre atent per observar escenes de la vida quotidiana que després transporta a la literatura visual que el caracteritza. «De xiquet em refugiava molt en la biblioteca, a l'antiga de la plaça de l'Ajuntament. A donya Elvira la moniata, una mestra que feia classes de repàs als més majors, li agradava la literatura i ens deixava els seus llibres. Llegíem Lajos Zilahy, Alejandro Dumas, Julio Verne...

Als meus amics els agradaven les novel·letes de Marcial Lafuente Estefanía, sabien més de la geografia d’Estats Units, que de la nostra: el riu Mississipí, Arizona, Tucson... Al final m’avorria molt perquè sempre acabaven igual. Quan jo tenia dotze anys, dalt del rober de ma casa vaig veure uns llibres, pugí a una cadira i hi vaig trobar unes obres prohibides més interessants: Por quién doblan las campanas d' Ernest Hemingway i Sónnica la cortesana de Blasco Ibáñez, l’una em va impactar per la descripció de la Guerra Civil i l'altra, per l'erotisme. El ben cert és que qui llig molt i no escriu, diuen que potser és un escriptor frustrat».

I així va escriure la seua primera novel·la, Pasos sin huella, i el destí volgué que dubtara del seu camí perquè «Els meus amics i jo érem molt cinèfils, anàvem cada setmana al Faus, al Serrano, al “Gepa”... i el dilluns, al cinema de Massanassa. La pel·lícula que més ens va impactar va ser Duelo al sol, protagonitzada entre d'altres per Jennifer Jones i Gregory Peck, que donaria per a un tractat sobre l´erotisme dels adolescents d’aquella època. Teníem certa cultura cinematogràfica, coneixíem els directors més importants com John Ford, Raul Walsh, Henry Hathaway, Howard Hawks, Elia Kazan... També freqüentàvem la Societat ABC per a llegir la revista Primer Plano, i és allí on vaig llegir que anava a produir-se la pel·lícula Tristana, l'adaptació de la novel·la de Benito Pérez Galdós, pel director Luis Buñuel amb Manuel Torres Larrodé de productor executiu. Va resultar que Torres era de Catarroja, un mestre que se’n va anar a Madrid i que era amic de mon pare. Li vaig demanar el telèfon a un

familiar i vaig parlar amb Torres, “Sóc el fill d'Albert Hernández, el sastre”. I em va convidar a Madrid. Allí vaig poder conèixer els actors de la pel·lícula: Catherine Deneuve, Fernando Rey, Franco Nero i, també, Esperanza Roy. Li vaig ensenyar a Torres un guió per al cinema i quan em va preguntar qui volia que l'interpretara no vaig dubtar: Paco Rabal. No va poder ser. Luis Buñuel va dir una cosa que em va marcar: “La pel·lícula que no podrà realitzar-se per ser molt cara de producció sempre es podrà escriure en cent fulls”. Vaig fer un curs de cinematografia i vaig rodar unes pel·lícules experimentals filmades en 16 mm. Però el món del cinema per dins no em va agradar, la pel·lícula és sempre del director, i, alhora, entre quedar-me o tornar, em vaig decidir pel bon costum d’escriure».

A finals dels setanta, la biblioteca estava enfront de la font de la Llotgeta «I allí vaig conèixer Ramon Guillem. D´altra banda, un amic em contà que instal·laven la Ford a Almussafes i que, si no portaven de Canadà uns robots que substituirien a quinze homes, el meu amic entraria a treballar, no podia esperar molt perquè es trobava en situació límit. Vaig escriure la seua història en un relat curt. Al final deia "Aquella noche el cielo estaba vacío de viento" i Ramon em digué: “I perquè no ‘Aquella nit el cel estava buit de vent?’”. La vaig llegir en veu alta i la fonètica em va agradar més que en castellà. I la veritat és que sonava més a la terra. El paisatge era d'ací, els personatges també eren més reals, més creïbles. Vaig començar a traduir, amb el diccionari blau i blanc de Ferrer Pastor, aquell conte es va titular El parat, que guanyaria el premi de Puçol el 1985».

Per què sempre escrius sobre la nostra terra? «Per la mateixa raó que García Márquez, Mark Twain o Tennessee Williams escriuen la seua obra; on estan les seues arrels? En eixe temps vaig travessar el desert dels premis literaris amb bastant èxit».

De Puçol a Perpinyà el 1997. Eixe any, va ser el punt d´inflexió de la literatura d´Albert. Va guanyar el Premi Vila de Perpinyà i la novel·la va ser editada per Edicions 62 en la mítica col·lecció “El balancí”, paret a paret amb Antoine de Saint-Exupéry, l´autor del Petit Príncep, i de Paul Auster. Vint anys fa d'eixe Temps de fang, guardonat també amb el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

La pel·lícula que no podrà realitzar-se per ser molt cara de producció sempre es podrà escriure en cent fulls

Però hi ha més obres i més premis en l’haver d’Albert. Altres novel·les: Arran de pell (2004), «Una de les meues millors novel·les»; Dafne, l'última nuesa (1990); No mireu per l'ull del pany (1991); L'últim somni (1994); El tango de l'anarquista (2006), Premi de novel·la Enric Valor 2006, i La ciutat de les flors (2014), Premi Fiter i Rossell del Govern d'Andorra. En reculls de contes i relats cal destacar La síndrome i altres històries, Premi L’Encobert 1989; Històries inquietants, Premi Sant Carles Borromeu 1995; El capità Pértil, Premi Nacional de Literatura Juvenil 1990, o Estiu a l'Albufera (1996). En poesia, ha publicat Les branques de l'om fosc (1996), guanyadora del Premi Francesc Badenes Dalmau. I, en teatre, Amigues (2000) i Sense papers (2005) l’han fet guanyador en dues ocasions del premi de teatre Ciutat de Vila-real i han sigut editades i representades per actors professionals.

I de totes tenim anècdotes, com la d’El tango de l'anarquista que, traduïda al castellà, va arribar a les llibreries de Buenos Aires, d’on fa molts anys, un amic de son pare li va enviar, curiosament, el llibre de Hemingway que li va obrir a Albert els ulls a la literatura.

Ara, Albert anota diàlegs de la vida quotidiana per al seu pròxim projecte, actualment de dos-centes pàgines, on personatges de tota mena recreen el nostre entorn i idiosincràsia.