entrevista
A lbert Hernàndez
Els passos amb rastre
d'
ãMARILÓ GRADOLÍ
El primer llibre que va escriure va ser Pasos sin huella (encara que no el va publicar), un títol que sembla destinat a ser l'antítesi de la trajectòria del seu autor. Tot ha estat un camí ascendent en la seua literatura, amb premis internacionals, obres mestres i personatges que, com Vicent el Tencó, ixen de les pàgines de Temps de fang per fer-se reals, o persones reals que inspiren protagonistes ficticis, com Carles en la novel·la La ciutat de les flors.
i Xulvi
Tot el món a Catarroja coneix Albert. Però no sols és conegut ací, perquè la seua obra ha anat més enllà de les fronteres de l´estat espanyol: guanyador del Premi Modest Sabaté Vila de Perpinyà, el 1997, i del Fiter i Rossell de novel·la del Govern d'Andorra, el 2013. Hernàndez passeja sempre atent per observar escenes de la vida quotidiana que després transporta a la literatura visual que el caracteritza. «De xiquet em refugiava molt en la biblioteca, a l'antiga de la plaça de l'Ajuntament. A donya Elvira la moniata, una mestra que feia classes de repàs als més majors, li agradava la literatura i ens deixava els seus llibres. Llegíem Lajos Zilahy, Alejandro Dumas, Julio Verne...
Als meus amics els agradaven les novel·letes de Marcial Lafuente Estefanía, sabien més de la geografia d’Estats Units, que de la nostra: el riu Mississipí, Arizona, Tucson... Al final m’avorria molt perquè sempre acabaven igual. Quan jo tenia dotze anys, dalt del 6
Albert Hernàndez amb el premi Fiter i Rossell atorgat pel Govern d´Andorra.
rober de ma casa vaig veure uns llibres, pugí a una cadira i hi vaig trobar unes obres prohibides més interessants: Por quién doblan las campanas d' Ernest Hemingway i Sónnica la cortesana de Blasco Ibáñez, l’una em va impactar per la descripció de la Guerra Civil i l'altra, per l'erotisme. El ben cert és que qui llig molt i no escriu, diuen que potser és un escriptor frustrat». I així va escriure la seua primera novel·la, Pasos sin huella, i el destí volgué que dubtara del seu camí perquè «Els meus amics i jo érem molt cinèfils, anàvem cada setmana al Faus, al Serrano, al “Gepa”... i el dilluns, al cinema de Massanassa. La pel·lícula que més ens va impactar va ser Duelo al sol, protagonitzada entre d'altres per Jennifer Jones i Gregory Peck, que donaria per a un tractat sobre l´erotisme dels adolescents d’aquella època. Teníem certa cultura cinematogràfica, coneixíem els directors més importants com John Ford, Raul Walsh, Henry Hathaway, Howard Hawks, Elia Kazan... També freqüentàvem la Societat ABC per a llegir la revista Primer Plano, i és allí on vaig llegir que anava a produir-se la pel·lícula Tristana, l'adaptació de la novel·la de Benito Pérez Galdós, pel director Luis Buñuel amb Manuel Torres Larrodé de productor executiu. Va resultar que Torres era de Catarroja, un mestre que se’n va anar a Madrid i que era amic de mon pare. Li vaig demanar el telèfon a un El Salt del Llop • revista de cultura
