Catarroja Cultura nº2 octubre 2017

El

Revista de cultura de Catarroja • nº 2 1 • octubre2017 juny2016

nº 2 • octubre2017

Llop

del

1

EL SALT DEL LLOP

6

Revista de cultura Ajuntament de Catarroja Número 2, octubre 2017 Portada: Fragment del mural del motor de la República, obra de Juan Olivares.

Contraportada: Il·lustració de Rafael Reinoso. 2017.

Direcció i coordinació: Ramon Guillem Col.laboradors: Manel Alonso, Xavi Bellot, Mercè Claramunt, Ada Dasí, Mariló Gradolí, Francesc Mompó, Eusebi Morales, Àngels Moreno, José María Peris, Tomàs Rosselló Correcció lingüística: Llúcia Sendra Imprimeix: Editorial Mic Disseny i maquetació: Editorial Mic Edita: Ajuntament de Catarroja Dipòsit legal: V-1572-2016

8 21

www.catarroja.es rguillem@catarroja.es El Salt del Llop es distribueix de manera gratuïta.

Es permet la reproducció total o parcial de textos o imatges, sempre que se´n cite la procedència.

L´Ajuntament i la direcció no es fan responsables de les opinions i afirmacions dels articles que van signats, perquè la responsabilitat és dels seus autors.

L´Ajuntament de Catarroja ha editat 3.000 exemplars d´aquesta revista, amb un cost de 1.033,80 €. IVA inclòs.

Cost per exemplar: 0,34 €.

22

- Informació municipal

pàgs. 3- 4

- Notícies

pàg. 5

- Entrevista a Albert Hernàndez - Estudis - Novetats bibliogràfiques

pàgs. 6-7 pàgs. 8-17 pàgs. 18-20

- Catarroja i les seues gents

pàg. 21

- Descobrir la biblioteca

pàg. 22

- L´art de…

2

23

pàgs. 23 i 24

El Salt del Llop • revista de cultura

informació municipal

DO

POETES COM NOSALTRES Cicle de poesia a Catarroja

Josep Ballester i Francesc Rodrigo.

El cicle de poesia “Dos poetes com nosaltres” arriba enguany a la segona edició, una nova etapa on els actes han passat a celebrarse a la sala d´exposicions del Teatre Auditori de Catarroja. El cicle va començar el 28 de febrer (els actes sempre són el darrer dimarts de cada mes) amb el poeta Hèctor Serra acompanyat del músic Yeray Calvo. El 28 de maig fou el torn de dos poetes vinguts de terres castellonenques: Susanna Lliberós i Josep Porcar. I l´emblemàtica data del 25 d´abril foren Manel Alonso i Vicent Penya, de l´Horta Nord ambdós, els que van acompanyar-nos amb la seua veu i amb la música de Garri Campanillo. El 30 de maig

fou el torn de Josep Ballester i Francesc Rodrigo amb els músics Carlos B. Gómez Ferragut i Rubén Capella. El 30 de juny, quan feia poc que encetàvem l´estiu, el poeta convidat fou Pau Sif, qui va comptar amb la música de Vicent Tallada i Samuel Iborra. I, per acabar l´any, el 31 d´octubre serà el torn d´Alba Fluixà i Josep Antoni Fluixà, i el 28 de novembre tancaran el cicle, dins de la setmana cultural dels premis Benvingut Oliver, dos poetes catarrogins: Berna Blanch i Imma Màñez, els quals fa poc que acaben de publicar llibre, una bona excusa, si en calia, per a sentir en directe, de viva veu, els seus versos.

EL MURAL DEL MOTOR DE LA REPÚBLICA L´artista catarrogí Juan Olivares serà l´encarregat d´elaborar el mural que ocuparà la façana del motor d´aigua de la República, que serà recuperat per a la memòria del nostre poble amb un pressupost de 86.000 euros.

Olivares ha volgut unir tradició i art contemporani, i és per aquest motiu que ha decidit realitzar un mural ceràmic, que a hores d´ara està treballant en el taller de ceràmica de Manises de Salvador Martí.

La idea de l´artista és que quasi tota la façana siga una escultura. El mural ha estat nº 2 • octubre2017

modelat per Olivares en fang per a posteriorment coure'l i esmaltar-lo a alta temperatura.

Tot un repte tant per l´envergadura del mural de deu metres de llarg i quasi dos d´alt, com pel seu simbolisme. Després de la seua darrera exposició en maig i juny a la prestigiosa galeria Isabel Hurley de Màlaga (“J´aime l´émotion qui corrige la règle”, n´era el seu títol), aquesta obra suposa per a Olivares un tour de force molt important en la seua trajectòria, tant pel caràcter públic de l´encàrrec com per la tècnica emprada.

3

informació municipal

NOVA EDICIÓ DEL

IFASOL ­

PER LA NIT

Del 3 al 8 de juliol va celebrarse a la plaça de la Llotgeta una nova edició del festival de música Sifasol. Així, el dilluns 3 es va alçar el teló amb el jazz del grup Kontxi Lorente Trio, el 4 de juliol fou el torn dels European Horn Soloists, un dels grups de música clàssica més importants d´Europa, amb la participació del catarrogí José Luis Cortell, trompa solista de l´Òpera Nacional de Finlàndia.

El dimecres 5 va actuar el grup de música Besabaria amb una proposta de viatge musical pel Mediterrani. Enmig fou la celebració del ja consolidat Sopar de la Nit Estellés on, a més de la lectura dels seus versos per part del públic assistent, vam comptar amb l´actuació del grup VerdCel que ens va oferir les seues noves cançons. El divendres 7 de juliol vam poder veure l´espectacle

Taconterra Dansa, un apropament al folklore valencià i flamenc dirigit i produït per la catarrogina Júlia Gimeno Asins i Ana Lloris Otero, ambdues també a càrrec de la coreografia.

Per últim, el dissabte 8 de juliol va cloure´s el cicle amb Mauri Sanchis Trio i Deim Robinson, un dels músics espanyols amb major projecció internacional en l´àmbit del groove.

PREMIS VILA DE CATARROJA Enguany arribem a la XXXVII edició dels premis Vila de Catarroja convocats per l´Ajuntament. El premi més antic, el Benvingut Oliver de Narrativa, arriba a la XXVII edició, amb un jurat format per Manel Alonso, Berna Blanch i Xulio Ricardo Trigo, i el premi consistirà en una dotació de 4.500 euros i la posterior publicació per Perifèric edicions. El premi de Narrativa Juvenil compta amb el patrocini de Florida Universitària, i el llibre guanyador, a més de la dotació de 3.000 euros, serà també publicat per l´editorial Perifèric. El jurat estarà format per Marina Guillén i Alapont, Jesús Figuerola i Francesc Rodrigo. El termini de presentació per als dos premis literaris és del 23 d´octubre al 15 de novembre, 4

Guanyadors dels premis Vila de Catarroja de l´edició de 2016.

ambdós inclosos. Pel que fa al premi de pintura Milagros Mir, convocat per la Fundació Antonia Mir i l´Ajuntament, enguany se celebra la XIV edició, i el jurat estarà constituït per Romà de la Calle, Rafael Marí, Jordi Gamón i Antonia Mir, amb una dotació econòmica de 6.000 euros. Una selecció de les pintures presentades seran exposades, i

l´obra guanyadora formarà part del patrimoni artístic municipal. El termini de presentació en pintura és del 16 d´octubre al 3 de novembre.

L´acte de lliurament serà al Teatre Auditori Francisco Chirivella dins de la setmana cultural dels premis Vila de Catarroja i tindrà lloc entre el 20 de novembre i el 3 de desembre.

El Salt del Llop • revista de cultura

notícies

NotíciEs

D´esquerra a dreta: Vicent Olmos, Robert Archer, Josep Mª Soriano i Xavier Serra.

La crònica d'un any de notícies culturals està plena d'oblits. Al llarg de dotze mesos l'activitat cultural dels catarrogins i catarrogines és immensa i molt variada, però començarem estadísticament. Catarroja compta amb una nova editorial: Vinatea, que té el domicili social al poble, editorial que a més de publicar llibres també organitza xarrades sobre la història de València.

Imma Mañez, ha estat la guanyadora del premi Marc Granell de Poesia 2016 i posteriorment ha oferit lectures de Totes les meues dones per auditoris i cases de cultura de moltes localitats. I més premis: Santiago Forné va guanyar el premi de novel•la juvenil Ciutat d´Olot per la seua obra L´exili d´Arsinoe Bauh. I Pasqual Alapont va guanyar el premi Alfons el Magnànim de novel•la amb El mal que m´habita. I la pintora Antonia Mir ha estat guardonada amb la medalla de nº 2 • octubre2017

la Universitat de València per tota la seua trajectòria, a més de ser nomenada Filla Predilecta de Catarroja. A més a més, Albert Hernàndez Xulvi ha celebrat l'aniversari de Temps de fang amb una multitudinària xarrada a la Sala Multiusos de l'Ajuntament, lloc que també ha estat elegit pel Fòrum Catarroja per a realitzar enguany el cicle de conferències al voltant de la solidaritat i responsabilitat social.

La directora de cinema Giovanna Ribes va estrenar la seua darrera pel•lícula La família als cines Babel de València, la qual posteriorment vam poder veurela en el nostre teatre auditori.

La Fira del Llibre de València va incloure les presentacions de dues obres d'autors catarrogins, Salomé Chulvi i Armand Company, Mujer faquir i Els al•lucinants contes d'un ruc, respectivament, a més de

comptar amb la presència als estands d'autors catarrogins habituals a l'encontre literari.

En la sala d´exposicions de l´auditori va presentar-se la revista de poesia Cràtera, amb adreça catarrogina, i dirigida per Gregorio Muelas i Jorge Ortiz, conveïns nostres.

I també hem tingut –cada primer dijous de mes- un cicle de presentacions de llibres, organitzat per Vicent Olmos, al teatre auditori, i que ha comptat amb obres d´editorials catarrogines com Afers o Perifèric.

En l'àmbit musical, hem de ressenyar que la vintena edició del Concurs internacional de Piano Josep Iturbi inclourà una obra de Salvador Chuliá. També, Ernesto Chuliá continua amb concerts més enllà de les nostres fronteres.

Catarrogins que no paren de portar el nom de Catarroja allà on van. ã MARILÓ GRADOLÍ

5

entrevista

A lbert Hernàndez

Els passos amb rastre

d'

ãMARILÓ GRADOLÍ

El primer llibre que va escriure va ser Pasos sin huella (encara que no el va publicar), un títol que sembla destinat a ser l'antítesi de la trajectòria del seu autor.

Tot ha estat un camí ascendent en la seua literatura, amb premis internacionals, obres mestres i personatges que, com Vicent el Tencó, ixen de les pàgines de Temps de fang per fer-se reals, o persones reals que inspiren protagonistes ficticis, com Carles en la novel·la La ciutat de les flors.

i Xulvi

Tot el món a Catarroja coneix Albert.

Però no sols és conegut ací, perquè la seua obra ha anat més enllà de les fronteres de l´estat espanyol: guanyador del Premi Modest Sabaté Vila de Perpinyà, el 1997, i del Fiter i Rossell de novel·la del Govern d'Andorra, el 2013.

Hernàndez passeja sempre atent per observar escenes de la vida quotidiana que després transporta a la literatura visual que el caracteritza. «De xiquet em refugiava molt en la biblioteca, a l'antiga de la plaça de l'Ajuntament. A donya Elvira la moniata, una mestra que feia classes de repàs als més majors, li agradava la literatura i ens deixava els seus llibres. Llegíem Lajos Zilahy, Alejandro Dumas, Julio Verne...

Als meus amics els agradaven les novel·letes de Marcial Lafuente Estefanía, sabien més de la geografia d’Estats Units, que de la nostra: el riu Mississipí, Arizona, Tucson... Al final m’avorria molt perquè sempre acabaven igual.

Quan jo tenia dotze anys, dalt del 6

Albert Hernàndez amb el premi Fiter i Rossell atorgat pel Govern d´Andorra.

rober de ma casa vaig veure uns llibres, pugí a una cadira i hi vaig trobar unes obres prohibides més interessants: Por quién doblan las campanas d' Ernest Hemingway i Sónnica la cortesana de Blasco Ibáñez, l’una em va impactar per la descripció de la Guerra Civil i l'altra, per l'erotisme. El ben cert és que qui llig molt i no escriu, diuen que potser és un escriptor frustrat».

I així va escriure la seua primera novel·la, Pasos sin huella, i el destí volgué que dubtara del seu camí perquè «Els meus amics i jo érem molt cinèfils, anàvem cada setmana al Faus, al Serrano, al “Gepa”... i el dilluns, al cinema de Massanassa. La pel·lícula que més ens va impactar va ser Duelo al sol, protagonitzada entre d'altres per Jennifer Jones i Gregory Peck, que donaria per a un tractat sobre l´erotisme dels adolescents d’aquella època. Teníem certa cultura cinematogràfica, coneixíem els directors més importants com John Ford, Raul Walsh, Henry Hathaway, Howard Hawks, Elia Kazan... També freqüentàvem la Societat ABC per a llegir la revista Primer Plano, i és allí on vaig llegir que anava a produir-se la pel·lícula Tristana, l'adaptació de la novel·la de Benito Pérez Galdós, pel director Luis Buñuel amb Manuel Torres Larrodé de productor executiu. Va resultar que Torres era de Catarroja, un mestre que se’n va anar a Madrid i que era amic de mon pare.

Li vaig demanar el telèfon a un El Salt del Llop • revista de cultura

entrevista

familiar i vaig parlar amb Torres, “Sóc el fill d'Albert Hernández, el sastre”. I em va convidar a Madrid. Allí vaig poder conèixer els actors de la pel·lícula: Catherine Deneuve, Fernando Rey, Franco Nero i, també, Esperanza Roy. Li vaig ensenyar a Torres un guió per al cinema i quan em va preguntar qui volia que l'interpretara no vaig dubtar: Paco Rabal. No va poder ser. Luis Buñuel va dir una cosa que em va marcar: “La pel·lícula que no podrà realitzar-se per ser molt cara de producció sempre es podrà escriure en cent fulls”. Vaig fer un curs de cinematografia i vaig rodar unes pel·lícules experimentals filmades en 16 mm. Però el món del cinema per dins no em va agradar, la pel·lícula és sempre del director, i, alhora, entre quedar-me o tornar, em vaig decidir pel bon costum d’escriure».

A finals dels setanta, la biblioteca estava enfront de la font de la Llotgeta «I allí vaig conèixer Ramon Guillem. D´altra banda, un amic em contà que instal·laven la Ford a Almussafes i que, si no portaven de Canadà uns robots que substituirien a quinze homes, el meu amic entraria a treballar, no podia esperar molt perquè es trobava en situació límit. Vaig escriure la seua història en un relat curt. Al final deia "Aquella noche el cielo estaba vacío de viento" i Ramon em digué: “I perquè no ‘Aquella nit el cel estava buit de vent?’”. La vaig llegir en veu alta i la fonètica em va agradar més que en castellà. I la veritat és que sonava més a la terra. El paisatge era d'ací, nº 2 • octubre2017

els personatges també eren més reals, més creïbles. Vaig començar a traduir, amb el diccionari blau i blanc de Ferrer Pastor, aquell conte es va titular El parat, que guanyaria el premi de Puçol el 1985».

Per què sempre escrius sobre la nostra terra? «Per la mateixa raó que García Márquez, Mark Twain o Tennessee Williams escriuen la seua obra; on estan les seues arrels? En eixe temps vaig travessar el desert dels premis literaris amb bastant èxit».

De Puçol a Perpinyà el 1997. Eixe any, va ser el punt d´inflexió de la literatura d´Albert. Va guanyar el Premi Vila de Perpinyà i la novel·la va ser editada per Edicions 62 en la mítica col·lecció “El balancí”, paret a paret amb Antoine de Saint-Exupéry, l´autor del Petit Príncep, i de Paul Auster. Vint anys fa d'eixe Temps de fang, guardonat també amb el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

La pel·lícula que no podrà realitzar-se per ser molt cara de producció sempre es podrà escriure en cent fulls

Però hi ha més obres i més premis en l’haver d’Albert. Altres novel·les: Arran de pell (2004), «Una de les meues millors novel·les»; Dafne, l'última nuesa (1990); No mireu per l'ull del pany (1991); L'últim somni (1994); El tango de l'anarquista (2006), Premi de novel·la Enric Valor 2006, i La ciutat de les flors (2014), Premi Fiter i Rossell del Govern d'Andorra. En reculls de contes i relats cal destacar La síndrome i altres històries, Premi L’Encobert 1989; Històries inquietants, Premi Sant Carles Borromeu 1995; El capità Pértil, Premi Nacional de Literatura Juvenil 1990, o Estiu a l'Albufera (1996). En poesia, ha publicat Les branques de l'om fosc (1996), guanyadora del Premi Francesc Badenes Dalmau. I, en teatre, Amigues (2000) i Sense papers (2005) l’han fet guanyador en dues ocasions del premi de teatre Ciutat de Vila-real i han sigut editades i representades per actors professionals.

I de totes tenim anècdotes, com la d’El tango de l'anarquista que, traduïda al castellà, va arribar a les llibreries de Buenos Aires, d’on fa molts anys, un amic de son pare li va enviar, curiosament, el llibre de Hemingway que li va obrir a Albert els ulls a la literatura.

Ara, Albert anota diàlegs de la vida quotidiana per al seu pròxim projecte, actualment de dos-centes pàgines, on personatges de tota mena recreen el nostre entorn i idiosincràsia.

7

estudis

E TUDIS

CATARROJA, 1467. UN RETAULE GÒTIC DE JOAN REIXAC PER A L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL ã NOELIA RANGEL LÓPEZ DEA en Història Medieval

El 8 de gener de l’any de nostre Senyor 1467, el Consell municipal de Catarroja, aleshores encara un lloc la població del qual era eminentment camperola, sol·licità els serveis de Joan Monsoriu, notari de València, per a donar fe pública d’un acte que ha romàs desconegut per nosaltres fins fa ben poc. El consistori volia deixar constància que, mitjançant el veí Joan Servès, ecònom i procurador del lloc, és a dir, l’encarregat de l’administració econòmica del municipi aquell any, havia acabat de pagar el salari degut al pintor Joan Reixac pels seus serveis.

Quins foren els serveis que l’ajuntament medieval de Catarroja contractà amb el pintor? Doncs, Joan Reixac va haver de pintar un retaule per a l’església parroquial de Sant Miquel. El retaule gòtic apareix perfectament descrit al document que arribà a les meues mans de manera sobtada, ben bé sense esperar trobar una notícia d’aquesta importància. És el que passa amb la tasca de la investigació; quan obris un llibre d’un notari que treballà en un moment determinat en el poble o amb la gent del poble, mai saps què vas a trobar. Per sort, un matí del passat mes de maig, mentre passava pàgines de més de cinc segles

d’antiguitat a l’Arxiu de Protocols del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi (ACCV), em va pondre fins el pollastre.

nifestar que s’ha pagat la quantitat deguda amb un àpoca –un rebut.

El rebut que vaig trobar ens confirma, a més, que, malgrat que a dia de hui el retaule gòtic no s’ha conservat, perdut al llarg dels cinc-cents cinquanta anys que han passat des que el pintor el col·locà a l’antiga església de Sant Miquel, la taula gòtica presidí l’altar major de l’església de Catarroja. En l’acte notarial, el catarrogí Joan Servès –un veí benestant amb una magnífica carrera política en el govern municipal, la qual culminà en arribar a ser batlle (oficial encarregat d’administrar justícia en nom

Sala de Protocols. Foto: Francesc Vera.

Afortunadament, els nostres avantpassats medievals acudien al notari quasi amb la mateixa assiduïtat que ho fem ara nosaltres i per a les mateixes necessitats: ordenar les últimes voluntats fenthi testament, establir un contracte matrimonial, donar fe pública dels béns propis o dels adquirits per herència mitjançat inventaris, buscar procurador per als litigis, deixar constància d’un deute o, com és el cas que ens ocupa, ma-

del senyor) de Catarroja el 1472–, va ser l’encarregat d’entregar al pintor les set lliures i mitja que restaven per pagar de les setze lliures del preu total del salari per la seua feina. El segon pagament sempre es feia quan l’obra ja estava terminada i era entregada; per consegüent, no hi ha cap dubte que el retaule estigué des d’aquest 8 de gener de 1467 a l’altar major de l’antiga església del nostre poble.

El Salt del Llop • revista de cultura

estudis

va fer per manament i sufragi de l’ajuntament medieval de Catarroja, mentre que sí està molt documentada la seua tasca als anys immediatament anteriors i posteriors. De fet, un any abans de terminar les obres per a Catarroja, el 1466, va ser nomenat, ni més ni menys, que pintor del rei Joan II i, poc després, el 1468, realitzà una de les obres cúspides de la seua carrera pictòrica, el retaule de Santa Úrsula de la parroquial de Cubells (Lleida), hui dia conservada al Museu d’Art de Catalunya.

Rebut del pagament que l´ajuntament de Catarroja féu a Joan Reixac per a l´elaboració del retaule.

ACCV, protocols, Joan Monsoriu, 22.544.

La importància de la troballa d’aquest document radica en qui era l’autor del retaule. Joan Reixac, juntament amb el seu mestre, Jacomart, és considerat el principal pintor valencià del segle XV i l’artista el codi pictòric del qual més incidí en la pintura posterior del segle XVI. Com assenyala un dels màxims coneixedors de l’art medieval i modern valencià, Ximo Company, catedràtic d’Història de l’Art, al seu llibre La pintura hispanoflamenca, «en realitat, entre 1450 i 1520 poques coses són explicables en la pintura valenciana sense tenir en compte la producció de l’important binomi Jacomart-Reixac». A més, el radi d’acció d’aquests dos pintors no es quedà a terres del País Valencià, sinó que es va estendre per àmplies regions d’Itàlia, com la Campània i la Sardenya, així com pels altres territoris de la Corona d’Aragó, el Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya.

Joan Reixac va nàixer al voltant del 1411 i va morir entre 1485 i nº 2 • octubre2017

1492, comptava aleshores entre setanta-cinc o huitanta anys i una prolífica obra al darrere. Fou fill de l’escultor català Llorenç Reixac i encara no sabem si ell va nàixer a terres valencianes o catalanes, el que sí és segur és que el 1437 ja estava treballant a la capital del Regne. La primera obra de Reixac res no té a veure amb la producció que fa a partir de mitjans del segle XV, quan entrà en contacte amb Jacomart. El mèrit de Joan Reixac va ser acceptar la proposta pictòrica del seu mestre, assimilar-la i haver-la mantingut amb gran fidelitat fins els darrers dies de la seua activitat, estenent-la amb més profusió i naturalitat.

Ximo Company al seu llibre de 1990 comptabilitzà setanta-tres notícies documentals que fan referència a Reixac i que demostren una intensa activitat professional en la vida del pintor i la ingent obra que actualment la historiografia de l’art valencià li atribueix.

Tot i amb això, res no se sabia fins ara del retaule que aquest pintor

La fecunda pinzellada de Reixac es troba detectada en quasi un centenar d’obres conservades, la més antiga de les quals és el retaule de Santa Caterina Màrtir, conservat a la parroquial de Villahermosa del Río (Castelló) realitzat cap a 1448, una de les seues obres més gotitzants, ja que encara no havia entrat en contacte amb Jacomart.

Retaule de Santa Caterina Màrtir. Joan Reixac.

A la darreria de la dècada dels 50, Joan Reixac va pintar la taula de Sant Vicent Ferrer del Museu Catedralici de València i al voltant 9

estudis

de 1465 el retaule de l’Epifania procedent del convent de les agustines de Rubielos de Mora, conservat, però, al Museu d’Art de Catalunya.

De l’última etapa documentada de Reixac, no podem deixar de parlar del fragment

Retaule de l´Epifania. Joan Reixac.

10

del profeta Jeremies del retaule de Dènia, conservat al Museu Catedralici de València, que fou contractat el 1483 i va haver de ser finalitzat pel pintor Martí Girbes el 1492, ja que Reixac morí

abans de poder-ho fer. Per acabar d’assenyalar la importància del pintor que elaborà el retaule per a l’església de Catarroja, només cal afegir que la seua poderosa i influent personalitat, així com la del seu mestre, va exercir un gran influx en pintors posteriors de la talla de Joan Barceló, Pere Girard o Mestre de Muntadas.

Sant Sebastià fou el sant triat pel poble de Catarroja com a imatge principal del retaule de la seua església parroquial.

Tot i que hui en dia no ha romàs en l’imaginari religiós com a patró del poble, no és d’estranyar l’elecció d’aquest sant, la veneració de la figura del qual estigué molt estesa durant tota l’Edat Mitjana i bona part de la Moderna per ser considerat com a protector front a la pesta. Les epidèmies assolaren la ciutat de València, i per extensió el Regne, repetidament entre 1348 i 1648; Mercedes Gallent –"Valencia y las epidemias del XV", Estudios de Historia Social, núms. 10-11 (Madrid, 1979), pp. 115-136– compta vint-i-cinc brots de pesta durant el segle XV, bona part dels quals foren al voltant dels anys en què els regidors del municipi medieval de Catarroja encarregaren la taula amb Sant El Salt del Llop • revista de cultura

estudis

Sebastià com a imatge principal.

La història de l’art valencià no compta amb cap retaule l’autoria del qual siga atribuïda a Joan Reixac que tinga com a imatge central a Sant Sebastià, però sí que podem fer menció d'un detall d’un dels carrers laterals drets del mencionat retaule de l’Epifania que representa aquest sant.

i que es fera amb tots els colors que el pintor tinguera al seu abast.

La particularitat del retaule de l’església de Sant Miquel seria que era quadrat. Tot i no ser una excepció, els retaules quadrats no són el més habitual en el període.

En l’àpoca vénen també reflectides les mesures de la taula, sis pams valencians d’altura i altres sis pams valencians d’amplària, que vindrien a donar actualment unes mesures de 1,35 m per 1,35 m. Per a fer-nos una idea de l’estructura i dimensions del retaule, podríem comparar-lo amb el retaule de La Visitació de Mestre de Perea (circa 1500), actualment al Museo del Prado, llegat Pablo Bosch, pintor que va beure de l’influx de Joan Reixac.

També disposem d’un Sant Sebastià pintat pel seu mestre Jacomart circa 1456, data en què Joan Reixac col·laborava en les pintures que es feien all taller del seu mestre, i que, a més a més, és considerat un retrat del cavaller i poeta Ausiàs March, conservat al Museu Diocesà de la Col·legiata de Xàtiva. Aquestes dues imatges ens permeten fer-nos una idea de com seria la pintura encomanada pel nostre poble al pintor.

A més de la iconografia de la imatge principal, el document descobert dóna altres dades descriptives sobre el retaule. La taula gòtica comptava amb polseres –unes vores inclinades, generalment amb pintures, que serveixen per a defensar contra la pols el retaule–, i espina o àtic –l’element en forma de punta que remata tota l’estructura. El consistori també manifestava en el document –que, com era costum a l’època, estava redactat en llatí– el seu interès en què la pintura i totes les seus parts estigueren ben disposades

nº 2 • octubre2017

Sant Sebastià. Jacomart.

Desafortunadament, com ja hem assenyalat, el retaule no ha arribat als nostres dies. De fet, ni tan sols sabem en quin moment al llarg dels cinc segles i mig que han passat des que Joan Monsoriu recollí l’acte de pagament es va perdre; però de segur que, quan el 1694 se signà el contracte amb el mestre d’obres Felipe Serrano per a edificar el nou temple de Sant Miquel per a la localitat, ja s’hauria perdut.

No obstant això, ens resten els documents, empolsegats, inèdits, tresors amagats als arxius esperant a donar-nos més informació com la que afortunadament ens ha descobert aquest document del 8 de gener de 1467. Una notícia important per a la història local de Catarroja però que també aporta noves dades per a la historiografia del segle d’or de la història de l’art valencià.

11

estudis

E TUDIS

LA VELA LLATINA EN EL CINEMA DOCUMENTAL RUS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA ã TOMÀS ROSELLÓ JAUNZARÀS Màster en Conservació del Patrimoni Arquitectònic

Roman Karmen a l’Estat espanyol saludant Manuel Cristóbal, secretari del PC d’Irun. DEL AMO GARCÍA, Alfonso (ed.).

Catálogo General del Cine de la Guerra Civil. Madrid: Cátedra/Filmoteca Española, 1996, p. 571. (461)-I-1.

Les imatges de l’Albufera i la vela llatina són una estampa típica de València en la fotografia i el cinema documental, estranger i estatal, durant el segle XX. Recentment, hem localitzat una pel·lícula dels anys trenta que conté imatges en moviment d’embarcacions a vela 12

llatina navegant per un dels canals o séquies de l’actual Parc Natural. D’aquesta cinta, se’n conserva una còpia al Gaumont Pathé Archives de Saint-Ouen (França), un dels arxius audiovisuals més destacats del món i el primer fons d’imatges en moviment en francés, en blanc i ne-

gre (BiN) i en color, amb més de 14.000 hores. Aquest arxiu és el resultat de l’agrupament, en desembre del 2003, dels fons de les prestigioses Cinémathèque Gaumont i Pathé Archives.

Procedència i conservació de les imatges La pel·lícula, en la qual s’han El Salt del Llop • revista de cultura

estudis

identificat diverses seqüències d’embarcacions a vela llatina navegant per l’Albufera, s’hi troba catalogada com Espana. Paysages et vie quotidienne paisible en Espagne vers 1936. D’acord amb la fitxa de catàleg, es tracta d’un film el nom original del qual és Ispania (URSS, 1939) que va ser muntat per Esfir Choub (18941959), en qualitat de directora, a partir, principalment, de la gran quantitat d’imatges preses a l’Estat espanyol durant la Guerra Civil pels càmeres i periodistes russos Roman Karmen (1906-1978) i Boris Makasséiev (1907-1989) per al noticiari cinematogràfic, específic sobre aquesta contesa, K SOBITIYAM V ISPANII ( К событиям в Испании o Els esdeveniments en Espanya).

Aquest noticiari, produït pels estudis de la Soiuzkinochronica a Moscou (URSS), està format per vint documentals amb imatges filmades principalment per aquests dos corresponsals entre setembre-agost de 1936 i juliol de 1937. Concretament, les imatges que comentem procedeixen del documental número 13 d’aquesta sèrie, de desembre de 1936, que es conserva, juntament amb la resta d’entregues, a l’Arxiu Estatal Rus de Cinema Documental i Fotografia en Krasnogorsk (RGAKFD), amb número de registre 13614.

De fet, en la fitxa catalogràfica d’aquesta cinta apareixen especificats com a operadors de càmera Karmen i Makasséiev.

També es pot consultar presencialment aquest material a la Filmoteca Española, procedent de còpia estàndard amb identificador al Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996): (461)-I-13. nº 2 • octubre2017

No obstant això, segons el Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996), de Càtedra i Filmoteca Espanyola, l’edició del qual va estar a càrrec d’Alfonso Del Amo García, a la pàgina 571, en l’apartat dedicat al noticiari rus adés esmentat, es puntualitza que «este equipo filmaría más de 18.000 metros de película, remitiendo, además, a los estudios de Moscú, numerosos materiales rodados por cineastas españoles», cosa que ens fa entendre que aquest noticiari també va comptar amb altres imatges diferents de les de Karmen i Makasséiev.

A més a més, a la pàgina 565 de la mateixa obra, en la fitxa dedicada a la pel·lícula Ispania, s’arreplega que «en la cabecera de la película se indica que esta película utiliza imágenes filmadas por Kar-

men y Makasséiev y por operadores españoles». De fet, en aquest film s’han detectat imatges procedents d’altres cintes de tendència prorepublicana. De qualsevol manera, aquests materials sí que hagueren pogut ser rodats, des del punt de vista polític, per aquests corresponsals russos en trobar-se l’Albufera en zona republicana durant la Guerra Civil. Encara que, en eixe cas, hagueren necessitat l’ajuda d’experts locals coneixedors de la zona, per la dificultat que requereix conéixer aquest espai natural i la preparació necessària per a poder filmar les imatges capturades, que resulten d’una destacable qualitat.

La pel·lícula Ispania es troba catalogada al Gaumont Pathé Archives en l’apartat “L’Espagne des

Boris Makasséiev a l’Estat espanyol saludant Manuel Cristóbal, secretari del PC d’Irun.

DEL AMO GARCÍA, Alfonso (ed.). Catálogo General del Cine de la Guerra Civil.

Madrid: Cátedra/Filmoteca Española, 1996, p. 571. (461)-I-1.

13

estudis

années 30”, dins de la col·lecció documental «Arkeïon. Les archives russes et soviétiques du XXème siècle», que, com indica el seu nom, procedeix de la societat Arkeïon Films que va cedir a la Cinémathèque Gaumont tot el seu fons de documentals audiovisuals d’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica en format 35 mm. Les imatges de les embarcacions a vela llatina que comentem s’hi troben dins de la part introductòria, secció en la qual apareixen també altres estampes típiques de Galícia de gran interés. Aquesta cinta, així com el noticiari K SOBITIYAM V ISPANII d’on procedeixen les imatges, es troba carregada d’un destacat sentit de suport a la Segona República en la lluita contra el feixisme durant la Guerra Civil i, concretament, contra les tropes franquistes i els seus aliats, Alemanya i Itàlia.

El document digitalitzat consultable de 21’49” de la pel·lícula

Ispania, que inclou les esmentades imatges, s’hi troba, com hem dit, a la primera de les parts en què està catalogada i dividida aquesta cinta, que compta amb una durada total de 88’30” i que està sonoritzada i en BiN. També trobem exemplars complets d’aquesta pel·lícula en format 35 mm a Gosfilmofond, la Cinemateca de la Federació Russa a Moscou, així com a la Filmoteca Española amb l’identificador al Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996): 445.

Descripció de les imatges Dins del document digitalitzat susdit, a l’interval TC: 00:06:48:00 al 00:07:16:00, s’hi troba el fragment objecte d’aquest article. Es compon de tres plans en els quals el següent ens mostra més a prop que l’anterior les embarcacions de vela llatina navegant per un dels canals del Parc Natural de l’Albufera, rodejat de camps d’arròs inundats. D’aquesta manera, es

passa d’un pla general, en què és capta l’entorn on es desenvolupa l’acció (una barca navegant per un canal), a un pla en què s’observa aquesta de més a prop, amb una posició de càmera disposada transversalment a la séquia per on navega. De fet, una imatge d’aquest pla es pot observar a la pàgina 577 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996). El tercer dels plans està pres en una posició de càmera diferent de la dels dos anteriors, al costat d’un canal, de tal manera que aquesta entra en moviment tot resseguint el desplaçament de dos barques a vela llatina, amb un tall intercalat per tal d’unir en el cel·luloide el pas de les dos embarcacions. En els plans següents apareixen, tot seguit, altres imatges típiques, com unes barraques valencianes, a l’interval TC: 00:07:16:00 – 00:07:34:00, i la collita de la taronja en un hort amb un camí d’accés delimitat per palme-

Imatges dels plans en què es divideix el fragment objecte d’anàlisi en aquest article, en què s’observen embarcacions a vela llatina navegant per un dels canals del Parc Natural de l’Albufera. D’esquerra a dreta, imatge del primer pla, del segon pla i les dos darreres imatges corresponen al tercer dels plans. Gaumont Pathé Archives.

14

El Salt del Llop • revista de cultura

estudis

res al costat d’una carretera, a l’interval TC: 00:07:34:00 – 00:08:48:00.

Localització de les imatges La ubicació del fragment objecte d’aquest estudi al Parc Natural de l’Albufera queda contrastada a la pàgina 563 del Catálogo General del Cine de la Guerra Civil (1996), ja que, en la fitxa dedicada en aquesta obra a la pel·lícula Ispania, es fa la següent descripció de les imatges i transcripció del tall de veu que les acompanya: «La Albufera de Valencia, barcas a vela, barracas, naranjales, un bosque de palmeras: “Esto es Levante, kilómetros de arrozales, es el país de los limones, las naranjas, las uvas”». I també queda contrastada a la pàgina 577 de la mateixa obra, en la fitxa dedicada a l’entrega número 13, del mes de desembre del 1936, del noticiari cinematogràfic K SOBITIYAM V ISPANII . En aquest es fa la següent transcripció i descripció del tall de veu i de les imatges

nº 2 • octubre2017

respectivament: «”Valencia es una de las más fértiles regiones de España”. Valencia, la huerta: naranjales, faenas de recogida, naranjas, cestas y tierra; las acequias recorren los arrozales, barcas en la Albufera».

La localització exacta, dins del Parc Natural de l’Albufera, del lloc concret on varen ser filmades aquestes imatges, a partir de la informació geogràfica que ens ofereixen, no resulta concloent del tot perquè aquest és un espai que ocupa diversos termes municipals de les comarques de l’Horta i de la Ribera Baixa. D’aquesta manera, ens hem atrevit a determinar tres possibles hipòtesis d’ubicació de les imatges que podrien ser factibles a través de l’anàlisi realitzat a aquestes.

La primera hipòtesi estableix que l’embarcació dels dos primers plans d’aquest fragment es troba navegant per la séquia del

Port de Catarroja, prop del mateix i en direcció cap a aquest, i que les imatges varen ser preses des d’un dels camps del costat nord de la séquia, mirant cap al sud-oest en la partida del Bony del terme municipal de Catarroja. Els dos aspectes que sostenen aquesta afirmació són dos detalls que apareixen en els dos primers plans del fragment analitzat de la pel·lícula. El primer d’ells, les muntanyes que s’observen al fons a distància que es troben al Parc Natural Municipal el Tello, ubicat al terme de Llombai, les prominències muntanyoses de les quals arriben fins al municipi de Picassent. El perfil d’aquestes és molt semblant, però no igual, al que podem observar actualment amb la mateixa perspectiva mirant cap al sudoest, transversalment a aquesta séquia. El segon aspecte, i que resulta més determinant, és la Casa del Procurador que, com podem veure en la imatge ac-

15

estudis

Fotografia comparativa del primer dels plans del fragment de la pel·lícula estudiat en aquest article, a l’esquerra, i actual, a la dreta, mirant cap al sud-oest realitzada des del costat nord de la séquia del Port, a prop del Port de Catarroja, a la partida del Bony del terme municipal d’aquesta població, en la qual s’observen en primer lloc els canyars que delimiten aquesta séquia, a continuació, a la dreta, la Casa del Procurador i al fons les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello.

tual que s’adjunta, comparada amb el primer dels plans, compta amb una orientació i característiques molt concretes que contribueixen a que siga una de les possibles localitzacions on va ser filmat el fragment del documental estudiat. Malgrat

aquests punts coincidents, no hem aconseguit localitzar en una de les primeres fotografies aèries detallades de 1945-1946 que es conserven d’aquesta zona del Centro Cartográfico y Fotográfico del Ejército del Aire (CECAF), l’existència dels

dos arbres de gran alçària que apareixen als costats del primer dels plans. Encara que la ubicació de la Casa del Procurador és clara, tampoc hem pogut ubicar el punt exacte en el qual van ser captades aquestes imatges dins del marge nord de la séquia del

Fotografia comparativa del primer dels plans del fragment de la pel·lícula estudiat en aquest article, a l’esquerra, i actual, a la dreta, mirant cap a l’oest realitzada al costat del canal anomenat Carrera Nova de la Reina, a prop del nucli del Palmar, a la partida de la Llonga del terme municipal de Sueca, en la qual es poden apreciar en primer lloc els canyars que delimiten la séquia Dreta i al fons les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello.

16

El Salt del Llop • revista de cultura

estudis

Fotografia comparativa del primer dels plans del fragment de la pel·lícula estudiat en aquest article, a l’esquerra, i actual, a la dreta, mirant cap al sud-oest realitzada al costat del canal anomenat Carrera del Saler, entre els nuclis urbans dels Saler i Pinedo, a la partida de l’Arbre del Gos del terme municipal de València, en la qual s’observen alguna de les construccions característiques de la zona i al fons les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello de Llombai.

Port, a la partida del Bony de Catarroja, perquè el perfil de les muntanyes del fons resulte exactament coincident. En el cas del tercer pla del fragment, tampoc hem pogut localitzar en aquesta àrea, en les esmentades fotografies aèries del CECAF, les construccions d’arquitectura tradicional que apareixen al fons de les imatges.

La segona hipòtesi factible apunta al fet que les imatges dels tres plans d’aquest fragment varen ser filmades mirant cap a l’oest, en una de les carreras o canals de l’Albufera dels termes municipals de Sueca o Sollana, entre el nucli del Palmar i el Portet de Sollana. Els aspectes que sostenen aquesta teoria són, en primer lloc, un perfil més coincident que en el cas anterior de les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello, que apareixen al fons de les imatges del primer pla d’aquest fragment del documental Ispania i que podem observar en les imatges companº 2 • octubre2017

ratives adjuntes. I en segon lloc, el nombre més gran de construccions tradicionals que encara es conserven en aquesta zona, com les que s’albiren en el tercer pla.

La tercera hipòtesi i la més factible apunta a que les imatges dels tres plans varen ser filmades mirant cap al sud-oest, en una de les séquies o canals de gran amplària de l’Albufera com és el cas de la Carrera del Saler i de la séquia del Petxinar, al terme de València, o de la séquia del Tremolar, al terme d’Alfafar, en algun punt ubicat a pocs quilòmetres del nucli del Saler. Els aspectes que sostenen aquesta teoria són, en primer cas, un perfil muntanyós idèntic de les muntanyes del Parc Natural Municipal el Tello que apareixen al fons de les imatges del primer pla del fragment estudiat en aquest article i que podem observar en les dos imatges comparatives adjuntes. I en segon cas, una orientació de les construccions disperses en aquesta

zona semblant a la que apareix en el primer i el segon dels plans i una presència més gran d’edificis d’arquitectura tradicional, com les que s’aprecien en el tercer pla.

De qualsevol manera, malgrat la localització incerta d’aquest fragment de la pel·lícula Ispania procedent del K SOBITIYAM V ISPANII núm. 13, aquestes són, sense dubte, unes interessants imatges de l’any 1936 que permeteren mostrar, ja aleshores, al poble rus la tradició de la vela llatina a terres valencianes, declarada el 4 de novembre de 2016 Bé d’Interés Cultural Immaterial. Aquesta es troba molt arrelada a Catarroja, dins de la mítica Albufera, on existeixen dos associacions que vetllen per la preservació i foment d’aquesta pràctica i per la biodiversitat del Parc Natural, com són l’Associació de Vela Llatina de Catarroja i l’Associació de Vela Llatina dels Peixcadors de Catarroja.

17

novetats bibliogràfiques

HABITAR LA PARAULA Berna Blanch.

Amb Línies Vives.

El Petit Editor.

La literatura i, especialment la poesia, al meu entendre, és el lloc on cremar o purificar allò que ens persegueix.

El ritme que ens demana la poesia és un altre, tot i trobar-se, per descomptat, en el nostre temps.

L’espai poètic: obert en etern present. Els poemes de Berna Blanch són espai de silenci -la literatura és un ofici de soledat, ens diu l’escriptor Manel Alonso en el pròleg- que, tot i l’aparença, no significa mudesa: poemes del gest mínim, del moviment imperceptible i del desig de llum des de la senzillesa. Es percep la realitat des del fragment, des del joc entre anhels i possibilitats del llenguatge, però després sempre és la fam de la totalitat, la unitat que, potser, es cerca en la paraula, en el símbol que recull i aglutina. La llum, sempre la llum. Com en llibres anteriors, veiem en aquest darrer també les dues grans preocupacions de l’autor: els records i la paraula. El record que busca la terra (“seràs record de tu mateix”), el cert, el que hem tingut a les mans i que de nosaltres s’ha perdut. També la persistència en el record denota el desig de durar i el plany per l’efímer: “li dol com cordó tallat”, “encara allí vol romandre”. I tot allò que tractem d’apamar, incorpori, es fa mitjançant la paraula: voldria filar el sol per una agulla/ i cosir-lo al paper./ Però visc apartant les paraules,/ llaurant els buits.” És a dir: són les línies vives de la poesia les que construeixen un lloc per al caliu, per a descansar el record i per al goig de la bellesa, dons i inquietuds que, breus o feixucs, són el que ens defineixen. ã ÀNGELS MORENO

EL NOSTRE PATRIMONI ARQUEOLÒGIC Llorenç Alapont, Adrià Pitarch Tarramera i Héctor A. Orengo Romeu. Arqueologia de l´Horta Sud. L´origen d´una comarca històrica. IDECO / Perifèric edicions.

Aquest llibre està publicat per l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (IDECO) i Perifèric Edicions i, a més, compta amb la col·laboració d’ajuntaments de la comarca (Albal, Alaquàs, Picanya, Picassent i Quart de Poblet) juntament amb la Caixa Popular. S’integra en la col·lecció “Monografies de l’Horta Sud”.

En la introducció, es fa referència a la immensa riquesa arqueològica de la comarca, amb 85 jaciments catalogats, una desena de Béns d’Interès Cultural i nombroses edificacions de rellevància local, a més de quatre museus d’Història i Arqueologia.

En aquest volum, es dóna una visió històrica de l’Horta Sud, des de la prehistòria fins a la Baixa Edat Mitjana i l’època gòtica, en el segle XV. Els autors, experts coneixedors del territori, conclouen que només s’han pogut estudiar i excavar en una part molt reduïda els jaciments que han quedat congelats, sense cap iniciativa per a aprofundir més.

A la comarca, no s’hi té constància de restes datades en el Paleolític ni el Neolític, però sí que hi ha algunes troballes de l’Edat del Bronze que és quan s’estableix la vida humana a l’Horta Sud. De la presència dels ibers es té poca informació i és partir de la romanització fins a l’últim període que arreplega aquest llibre, quan hi ha més dades.

Els autors hi deixen clar que el patrimoni arqueològic està insuficientment investigat, a més de poc valorat, divulgat i posat en valor, i reivindiquen més recolzament per a no oblidar-nos d’on venim i qui som. ã ADA DASÍ

18

El Salt del Llop • revista de cultura

novetats bibliogràfiques

EL DRET A LA INTIMITAT Pasqual Alapont.

Demà podries morir.

Edicions Bromera.

L’escriptor Pasqual Alapont, en la seua obra teatral en cinc actes Demà podries morir, ens parla de la calúmnia, i els perjuís que aquesta pot ocasionar en la vida d’una persona. Hi ha qui pensa que tot això del dret a la intimitat i a l’honor forma part del passat i, amb l’excusa de la confiança i de la diversió, sembra el descrèdit per allà on passa, tot injuriant i calumniant amics, veïns, companys d’estudi o de treball.

La injúria, doncs, és l’eix sobre el qual es desenvolupa el drama, un drama que Pasqual Alapont situa en un institut, on convertix en protagonistes un grup d’adolescents, xics i xiques, enganxats a les xarxes socials. Quan algú vessa la calúmnia en la xarxa, aquesta esdevé un gran altaveu de la mentida, que fa que aquesta, per xicoteta que siga, augmente considerablement amb un nombre cada vegada major de receptors i esdevinga fins i tot incontrolable, aleshores la mentida ferix amb una intensitat que pot arribar fins i tot a matar.

LES DONES QUE HABITEN IMMA MÁÑEZ Imma Máñez Albert. Totes les meues dones. Edicions 96.

Des de l'abril que podem trobar a les llibreries Totes les meues dones, obra d’Imma Máñez Albert . Amb aquest títol, Máñez guanyava el XX Certamen de Poesia Marc Granell Vila d'Almussafes que publica edicions 96.

El poemari arranca amb una declaració d'intencions de l'autora: el cant a la vida, i ho fa des de la coneixença de vegades fosca, de vegades lluminosa, de la pròpia biografia. És aleshores que el llenguatge poètic es converteix en un espai propi per aturar els rellotges i retrobar-se.

Amb només 14 poemes, l’escriptora ens situa en un punt d’inflexió a partir del qual es reconcilia amb els rols que la societat li ha imposat pel simple fet de ser dona. Apareixen la somiadora, la que lluita, la mestra, la passional; “Totes elles, peixos d’un immens mar”, totes elles inabastables: ”(...) mars d’una immensa terra”.

En Demà podries morir trobem la millor versió del narrador Alapont, especialista en literatura juvenil i, per tant, gran coneixedor de l’univers dels joves, un narrador amb un llenguatge àgil i directe que domina la construcció dels diàlegs. També l’autor teatral que sap el pa que es dóna darrere i davant de les bambolines, un escriptor que coneix perfectament les eines que li poden oferir els actors i l’escenari.

Tot i partir d'una poesia sense estridències, la delicadesa amb què convida el lector a apropar-se a la seua obra, no li resten força al missatge poètic, ans al contrari, l'evidencien. D’aquesta manera la veiem evolucionar des d’una dona sotmesa a “Silencis”: “I jo vergonyosament domesticada” (p. 13) , a la dona ferma del poema “Estimant-me”: “Gaudir-me jo,/valuosa,/ visible,/ transparent,/ única.”(p. 11-15).

ã MANEL ALONSO

ã MERCÈ CLARAMUNT DIEGO

nº 2 • octubre2017

19

novetats bibliogràfiques

ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

SOM ALLÒ QUE RECORDEM

Salomé Chulvi. Mujer Faquir. Editorial Talentura

Ramon Ramon. Els temps interromputs.

Edicions del Buc.

La primera novel·la de Salomé Chulvi, narrada quasi a dos veus per la característica pròpia de l’argument, ens trasllada a una metafòrica illa del Mediterrani convertida en presó per a la seua protagonista, Margalida Bibiloni, qui, des que desperta en un llit d’hospital després d’un llavat d’estómac, comença a introduir el lector en la seua espiral particular, on hi costa diferenciar les realitats de les ficcions, on es confonen els fets amb els desitjos, els viatges lisèrgics amb els somnis d’una dona atrapada en la vida que li ha tocat viure, per conviccions imposades, i que s’hi rebel·la de manera abrupta i, perquè no dir-ho, espectacular.

Amb una narració estudiadament desordenada i amb molta personalitat, l´autora troba la manera perfecta de traslladar al relat la lluita entre la protagonista i el seu alter ego interior, Lida Faquir, i les seues conseqüències, i que ens recorda la dualitat encarnada en el Tyler Durden d’El club de la lucha, taula de salvació inicial però llast vital definitiu del que cal desprendre’s. És així com submergeix el lector en eixa baralla, amb un nus a la gola per la cruesa d’alguns passatges propis del fosc convencionalisme social en el si d’una societat clàssica, en el vell i antiquat sentit de la paraula, amb rols completament definits i sense possibilitat de sortir-se’n del camí.

Com diu l’autor en el poema “Memòria histórica”: “El jove cirurgià, amb la destral, talla el tronc de la por.

I no dubta a obrir en canal els estrats del temps”. El poeta es retroba a través dels records. Lentament va destil·lant-se pels diversos talls de la memòria. Una memòria tant personal com social que ens és descrita amb una plàstica precisa. Ramon Ramon sap contenir-se en la imatge exacta perquè les fumeroles atrapen el lector per tots els sentits del jo.

Llegir la poesia de Ramon Ramon és obrir-se una incisió de polièdriques percepcions. És el poeta que sacseja els sentits, els pertorba i després exigeix que la intel·ligència refaça el paradigma.

Ens trobem davant d’una poètica que oscil·la entre la imatge més excelsa fins a l’Estellés més nostrat: “Com un àngel que de sobte menstrua o De l’escola recorde la pudor dels xiquets que es cagaven i no ho deien perquè el mestre els humiliava”. El temps, el pas del temps, les mosses del temps en el jo, així s’acara Ramon Ramon en aquest poemari. “O disparem a la llum amb les fletxes del temps/ o acabarem com un arc de corda fluixa/ corcant-se en un futur”. I arrodoneix el llibre amb la prosa poetitzada d’un dietari que colpeja el lector amb una velocitat de vertigen.

ã JOSÉ MARÍA PERIS

ã FRANCESC MOMPÓ

20

El Salt del Llop • revista de cultura

catarroja i les seues gents

CATARROJA i les seues gents

El sermó del capellà robat (romanç)

Me feren jurar per Déu,

Un capellà que predicava en Catarroja descobrí, baix del púlpit, els lladres que l´havien robat quan venia de camí i que, sota la seua amenaça, havia jurat que no denunciaria.

posant la mà en ma corona,

Un dia, anant de camí de València a Catarroja, me furtaren cent doblons i una mula molt bona.

Me feren jurar per Déu, posant la mà en la corona, que no heu havia de dir a ningun home ni dona.

A Vós, Pare Etern, heu dic, que no sóu hom ni dona, per a que els feu agarrar, que són els de baix de la trona.

i agarreu a eixos lladres,

Roda Soriano al Supl. Valencia, nº 486, del diari “Levante”, publicà la versió susdita i una variant de Vila-real: nº 2 • octubre2017

que no heu tenia que dir a ningún home ni dona.

Vos ho dic a Vós, Pare Etern, que no sóu home ni dona, que estan baix la trona.

Aquest conte inspirà, segons F. Martínez i Martínez, el passatge del “Juramento del cura de la mula andariega”, que figura al capítol I de la segona part del Quixot.

MANUEL SANCHIS GUARNER:

Verum, dignum et justum est.

Al passar per Catarroja, m´ixqueren cinc lladres, me furtaren cent doblons i una mula molt bona que portava.

Els pobles valencians parlen els uns dels altres. III (1968: l´Estel ; 1982: Eliseu Climent, editor).

Aquest romanç també apareix al llibre d´Àlvar Monferrer: El romancer valencià (antologia). Premi Bernat Capó. Edicions del Bullent, 1984.

(Selecció de textos històrics i literaris a cura de Ramon Guillem)

21

descobrir la biblioteca

ELS ESCRIPTORS CATARROGINS EN LA WEB DE LA

BIBLIOTECA

l iv

la

el

tO

22

ab

gu

Ca

tò

in nv

lic

a

Be

Encara que no siga estrictament de 1922 o de David Raga Sauco el 26 de la nostra web, l´obra dels autors novembre de 1967. i autores de Catarroja en el Però on apareix reflectida fons de la Biblioteca Pública la intensa activitat dels Municipal Enric Valor pot nostres autors és, com rastrejar-se a través de no podia ser d´altra la consulta en línia de manera -encara que la Xarxa Electrònica siga només la punta de la Generalitat de l´iceberg-, en Valenciana, dins les efemèrides del seu catàleg catarrogines. Ací col·lectiu. ens trobem amb Tanmateix, presentacions aquest article de llibres, vol referir-se xerrades, dates en particular a de publicacions la nostra pàgina de llibres, poemes, web, i més en homenatges, concret a dos premis…tot allò apartats: al Fons que dóna idea del Local, on apareixen aquells llibres escrits moviment literari: així, er per autors del poble o per exemple, l´estrena de ,a Is m d´ bl no i que facen referència l´obra de teatre Currículum eu ´u r C n if a Catarroja, com també tots orm de Pasqual Alapont el 9 de ran aG ed l e ´A ca d aquells llibres de qualsevol temàtica desembre de 1994, la participació a d è m ic nd de la Història i la ba que estiguen escrits per persones de d´Enric Monforte al cicle de “Poetes la nostra vila. Així, ací podem trobar Las pólvoras y sus aplicaciones de al terrat” a l´Octubre CCC el 21 de llibres d´història, de literatura o d´allò Manfredo Monforte Soler. desembre del 2006, l´obtenció del que hem anomenat “miscel·lània”: premi Benvingut Oliver de poesia per També, en la secció d´efemèrides des de llibres de Vicent Olmos a Plàcid Rosaleny el 21 de setembre de literàries, i al costat dels autors de Josep Sargues o Magda Cabanes, 1984, o la pronunciació d´un sermó la literatura universal, apareixen per exemple, pel que fa als estudis per Fra Josep Servès a la Universitat els nostres autors. Així, hi són les històrics, com a llibres de creació de València el 12 d´octubre de desaparicions de Pasqual Asins i literària de Berna Blanch, Ramon 1747…entre molts d´altres.

Lerma el 29 de març de 1948, de Ramon o Maria Jesús Yago, entre Pelegrí Lluís Llorens i Raga el 7 L´objectiu, en conseqüència, és donar d´altres. Pel que fa a la miscel·lània, d´octubre de 1976 o de Benvingut a conèixer la producció cultural i com diu el seu nom, hi ha obres Oliver el 20 de març de 1912…com literària dels nostres autors i autores: de tota mena: des dels Apuntes també les naixences de Josep Jorge la seua presència constant en la de lógica d´Antonio Hervàs als Vinaixa el 3 de gener de 1866, de pàgina web de la biblioteca no deixa contes il·lustrats de Rafa Reinoso, Bertomeu Llorens el 13 de març de de ser-ne una clara constatació. passant fins i tot pels tres volums de El Salt del Llop • revista de cultura

l'art...

L´ART DE… RAFA REINOSO

ELS CÒMICS DE REINOSO: LA NARRATIVA DEL TEBEO CLÀSSIC CRISTÒFOR AGUADO I MEDINA ã

Potser molts recordareu alguns personatges que eixien en el Jaimito, com Chaputín y Potrolindo (abans anomenats Cocoliso y Tragavientos) o Jaimito y los colegas o D. Ginés y su caballo Traspiés; i aquells altres apareguts en Pumby, com Inspector Lapide; en Toby, com El tio Sento, etc. Potser algú haja llegit el còmic valencià actual Camacuc i li sone un protagonista denominat Pasqualet, rei de la brosta. Si se’n membreu, sabreu que el creador d’aqueixos éssers vivents –en la imaginació de l’autor i en la del lector- es Reinoso, un senyor que nasqué (1934) i viu a Catarroja.

Rafael Reinoso i Pérez, bancari de professió, es considera un autodidacta. Cursà peritatge mercantil a l’Escola de Comerç de València. Des dels quinze anys treballà en un banc. Quan féu la milícia, contactà amb un nebot de Cabedo Torrens, dibuixant qui publicava en la premsa valenciana i pel qual Reinoso sentia una forta admiració. A través d’ell Reinoso entrà en l’Editorial Valenciana i començà a enviar-li treballs. A més a més hi coneixerà Serafín (que mes tard col·laboraria en La Codorniz), Palop, Liceras i, sobretot, Artur Rojas, que va ajudar-lo a reintroduir-se al món dels comics.

-Jo a açó que faig li dic tebeo; són creacions meues, tant el dibuix com el text. nº 2 • octubre2017

La seua vida artística és llarga, ve des de l’adolescència. Es donà a conéixer en Jaimito, on publicà durant dos anys. En acabant, ho deixà córrer per raons laborals; però en l984, de la mà de Rojas, tornà a l’Editora Valenciana i publicà historietes il·lustrades en Pumby, Toby i novament Jaimito, revistes totes tres desaparegudes.

L’any 1985 inicià la col·laboració en Camacuc. Revista per a xiquets i xiquetes, una interessant publicació en la nostra llengua.

Destaca la seua participació importantíssima en l’elaboració del llibre Borumballa, les il·lustracions del qual són seues i abundants, i el text –Llenguatge per a primer d’EGB- és d’Albertina Chesa, M. Teresa Madero, Fina Peris i Conxa Romero; volum publicat per Editorial Bullent.

Ara bé, Reinoso, abans de Jaimito i Cia. ja havia fet altres activitats artístiques, perquè, a més de dibuixant de còmic, és o ha estat moltes coses més; així, pels anys 50 pintava palmitos per a una botiga que es deia Paraguas Vizcaíno, on hi venien paraigües i ventalls; sobre aquestos darrers pintava motius senzills, comercials i cridaners: ballarins del Mambo, escenes valencianes, fets coetanis, figures d’època…; també ha pintat a l’oli i aquarel·la, ha fet dibux publicitari (titulars d’empresa, marques comercials, etc.). Tot això –ventalls

i assumptes publicistes- és anterior a les vinyetes. En Reinoso, per tant, se’ns mostra com a un artista polifacètic.

-Com u que té bona veu o una qualitat destacada, a mi en la rifa m’ha tocat dibuix. Jo no em considere pintor, sóc dibuixant; ho porte, crec jo, des de naiximent. /…/ La seua és una manera de fer tebeo arrelada en la curta tradició del gènere. Sembla com si de les modernes i contemporànies auques haguera sorgit aquesta espècie literàrio-artística que té diversos noms (tebeo, còmic, historieta il·lustrada, vinyeta…), encara que cap d’ells no definitori i no sabem si definitiu. Hi intervenen, com sabeu, la narració en text i en dibuix que fan un curiós gènere mixt narrativo-plàstic. Amb Roman Gubern comprenen que “sería difícil imaginar la cultura del siglo XX sin tebeos, porque sus viñetas –junto al cine, la radio y más tarde la televisión- han moldeado hábitos, valores, gustos y prejuicios de la sociedad industrial”. ãHem considerat interessant rescatar, quasi en la seua totalitat, aquest article que Cristòfor Aguado va escriure sobre l'obra de Rafael Reinoso. Va aparèixer publicat en La Riba. Fulls de Cultura, núm. 5. Dins de El butlletí. Informació Municipal de Catarroja, nº 37, marçabril-1985.

23

catarroja i les seues gents

24

El Salt del Llop • revista de cultura