5 minute read
Entrevista Nemrod Carrasco
NEMROD CARRASCO
Advertisement
NEMROD CARRASCO ÉS DOCTOR EN FILOSOFIA, DÓNA CLASSES A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA I HA ESTAT L’ASSESSOR FILOSÒFIC DE LA SÈRIE MERLÍ. L’ANY PASSAT VA PUBLICAR EL LLIBRE TITULAT APORIES DE LA VIDA QUOTIDIANA ON ENS CONVIDA A FER-NOS PREGUNTES PER NO DEIXAR DE PENSAR. AMB AQUESTA OBRA, NEMROD ENS ANIMA A QÜESTIONAR-NOS LA REALITAT QUE ENS ENVOLTA AMB UN ÚNIC OBJECTIU: “FER TRONTOLLAR ALGUNES DE LES CERTESES DE LA NOSTRA VIDA”.
Perquè vas decidir especialitzar la teva carrera cap a la filosofia?
A l’institut vaig tenir la sort de creuar-me amb un professor bastant excèntric que em va inculcar la seva passió per la filosofia. Era un “mestre” en el sentit tradicional del terme, que defugia dels tòpics dels manuals tradicionals, dels cursos eternament reciclats i dels camins trillats de la història de la filosofia. Tenia la virtut de fer-nos pensar, sense necessitat d’empatxar-nos amb els típics apunts que s’obliden el dia després d’un examen perquè s’han après com qui memoritza un llistat telefònic.
Què significa ser assessor filosòfic de la sèrie Merlí?
L’Héctor Lozano, el creador de la sèrie, va ser alumne meu a la Universitat de Barcelona. Em va presentar el seu projecte i de seguida vam veure que podríem treballar junts. Al principi, creia que m’encarregaria de revisar els continguts amb un rol purament extern; com un filtre que impedís excessives bestieses filosòfiques. Però després em vaig adonar que no: em vaig veure molt implicat en les trames narratives, en la definició d’alguns personatges com el Merlí i en la redacció de les seves seqüències a l’aula.
Per què creus que la sèrie ha aconseguit connectar amb un públic tan ampli i divers?
La clau del seu èxit ha estat tenir prou gosadia per tocar temes que habitualment no apareixen a la televisió. Ha parlat sense embuts de molts dels tabús que encara envolten la homosexualitat i també d’altres com la sexualitat a l’adolescència, les relacions entre pares i fills... També s’ha fet ressò de les dificultats econòmiques de moltes famílies a Catalunya i de la mediocritat generalitzada de la classe política. Però el seu mèrit és haver conjuntat d’una manera màgica filosofia i entreteniment.
Quina utilitat té la filosofia en la nostra vida quotidiana?
Hi ha un munt de situacions trivials, gestos i actituds que reproduïm diàriament que són un excel·lent punt de partida per posar-nos a pensar, però com que formen part de la nostra vida quotidiana, sovint no ens adonem que hi són. La filosofia ens dona distància: ens ajuda a qüestionar-nos moltes de les creences que fan que ens comportem de la manera que ho fem.
I de què ens serveix plantejar-nos preguntes que no tenen resposta?
La qüestió no és que la filosofia faci preguntes que no tenen resposta. El que denuncia és que, davant d’una pregunta, ens quedem sovint amb la resposta més immediata o evident. Hi ha tantes respostes que donem per sabudes i que se’ns presenten d’una manera tan inqüestionable que, quan ens atrevim a qüestionar-les, no podem deixar d’experimentar un cert tipus de perplexitat. La filosofia ens permet adonar-nos que no tenim ni idea de moltes de les coses que creiem saber.
Tenim filòsofs millenials?
En realitat, el que tenim són filòsofs postmoderns, que són precisament els que llegeixen els millenials. Ens parlen del caràcter relatiu dels valors, de la falta de compromís, del final de les veritats definitives, del caràcter líquid de les relacions humanes... En molts casos, tenen prou habilitat per descriure acuradament els malestars i els símptomes d’una part de la societat que ens ha tocat viure. No obstant, fer filosofia no és tan sols elaborar un diagnòstic: és conduir el pensament a l’arrel profunda del problema, lluny de les seves manifestacions més superficials. I això no sempre és tan fàcil de fer.
L’etapa adolescent és complicada i sovint els joves cauen en la desmotivació envers els estudis, per què creus que succeeix això?
El problema no rau en la desmotivació dels adolescents, sinó en un sistema educatiu que li ha donat l’esquena al plaer d’aprendre coses perquè sí. Només així s’explica el triomf actual dels pedagogs i els psicòlegs: com que el sistema educatiu s’entesta en fer-nos aprendre coses que no tenen interès per elles mateixes, la tasca d’aquests nous sofistes consisteix precisament en donar als joves prou motius per fer-ho i incentivar-los per tal que, com a mínim, puguin competir en l’aprenentatge. Sovint ens oblidem d’aquesta veritat: eduquem perquè, més tard o més d’hora, aquells joves hauran de competir en la societat.
Quines sortides laborals té la carrera de Filosofia?
Filosofia és una disciplina vocacional. La majoria d’estudiants que aposten per aquesta carrera ja són prou conscients de la dificultat de trobar una feina en l’actual mercat laboral. La sortida professional més probable és el món de la docència, però les traves lligades a uns màsters sovint inútils i les dificultats de trobar una plaça que sigui mínimament estable, compliquen extraordinàriament el panorama. Això no treu que la filosofia sigui un complement indispensable per molta gent que treballa al món de l’autoajuda, de la gestió cultural i, fins i tot, de l’àmbit comunicatiu i del màrqueting.
Creus que hi ha aspectes a millorar en el sistema universitari actual?
Segurament, hi haurà components positius, però les realitats que parlen per sí soles: retallades, contractes indecents (vegi’s la figura del professor associat), taxes inassolibles per molts estudiants, plans d’estudi cada cop més burocratitzats, la desvalorització de la tasca docent respecte a la investigadora, la sensació de mediocritat i d’”apoltronament” de molts professors... El panorama és bastant decebedor i el pitjor és que no hi ha voluntat política per canviar-ho. Tenim un model universitari que s’omple la boca parlant d’excellència, però que ha buidat de sentit
el seu territori més propi: la tasca d’ensenyar.
Ets un dels ponents inaugurals del cicle Camins d’orientació formativa a Girona, ens pots fer 5 cèntims sobre el què diràs?
Vull parlar de la passió d’aprendre i fins a quin punt això no té res a veure amb l’acumulació d’informació. Com que el coneixement s’entén avui dia en termes estrictament quantitatius, em preocupa que l’aprenentatge s’identifiqui com una simple forma d’adquisició i processament d’informació. Un dels raonaments que vull compartir és que una societat constituïda sota el signe del coneixement i de la informació és una societat on l’aprenentatge es converteix paradoxalment en quelcom gairebé impossible.
