Entrevista a l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia de Catalunya

from Girona Expojoven 2018

El Projecte Rossinyol

“S’HA D’ENSENYAR A TENIR UNA MIRADA CRÍTICA CAP ALS CÀNONS DE BELLESA ACTUALS, TOTALMENT ALLUNYATS DE LA REALITAT”

L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia de Catalunya és una entitat sense afany de lucre que va néixer l’any 1992 impulsada per familiars i especialistes de l’Hospital

Clínic de Barcelona que ajuden a les persones afectades per trastorns alimentaris.

Sara Bujalance, Directora General de l’associació, ens comenta que són la única ONG de Catalunya que es dedica a la prevenció i lluita contra aquestes malalties. Parlem amb ella per conèixer més a fons quin n’és l’origen i tractament.

L’anorèxia i la bulímia són els dos trastorns alimentaris més coneguts, quina diferència hi ha entre un i altre?

En realitat, són dues cares del mateix trastorn. Els perfils de les persones que el pateixen són similars: es caracteritzen per la baixa autoestima, pateixen depressió, ansietat i malestar envers el seu cos. La diferència és que amb l’anorèxia, es dóna una restricció severa dels aliments i una baixada de pes important que s’ajunta amb la distorsió de la pròpia imatge corporal, que es sobredimensiona.

I la bulímia?

En el cas de la bulímia, la persona afectada vol fer el mateix que la anorèxica, refrenar molt la ingesta d’aliments, però fa tot el contrari. Es produeixen situacions d’afartament descontrolades amb una ingesta molt gran d’aliments en un període molt curt de temps. Això li genera ansietat i després ho compensa fent purgues, com vòmits, exercici o restricció d’aliments. És un cercle viciós, però no té perquè haver pèrdua de pes important.

I costa més de detectar?

En molts casos sí. Pot passar molt desapercebuda si no hi ha una baixada de pes notable.

Estaríem parlant de trastorns que han sorgit al segle XXI?

Anorèxia i bulímia són dues malalties que han existit sempre, tot i que fa cosa d’uns 20 anys van començar a augmentar de manera alarmant els casos de persones afectades, fins al punt que ara podríem parlar d’epidèmia. Si abans es detectaven els primers símptomes en joves d’entre 12 i 21 anys, ara hi ha nens d’entre 9 i 10 anys que ja comencen a patir-los.

A Catalunya hi ha 28.000 joves d’entre 12 i 24 anys que pateixen un trastorn de tipus alimentari. Són xifres alarmants?

Són xifres que no haurien de ser tan elevades. No obstant, cal esmentar que el 70% dels casos es tracta i es recupera, i aquesta dada és positiva. El 25% dels afectats cronifica la malaltia, i hi ha un 5% que no la supera i acaba morint. Aquesta és la pitjor dada: un 5% que representa la taxa de mortalitat més alta dins de l’àmbit dels trastorns mentals. Totes aquestes morts haurien de ser evitables.

Amb quines dificultats us trobeu per lluitar contra aquestes malalties?

Encara hi ha la idea mal entesa que a les noies que els passa això s’ho han buscat perquè és producte de la seva vanitat.

Un dels fronts més complicats que tenim avui dia és la difusió de cossos excessivament prims i consells sobre alimentació perillosos per a la salut que es pot trobar a internet i, de vegades, als mitjans de comunicació, que confonen a la gent sobre quins són els veritables hàbits saludables. Molta de la informació que trobem a la xarxa no és correcte ni positiva i s’ha de vigilar que provingui de fons contrastades, com el Departament de Salut.

Encara és un tema tabú per qui ho pateix?

Una mica. No existeix la consciència generalitzada de que es tracta de trastorns mentals greus. Malauradament, encara hi ha la idea mal entesa que a les noies que els passa això s’ho han buscat perquè és producte de la seva vanitat, i res més allunyat de la realitat. Aquesta malaltia no es tria.

Se’n parla prou a les aules?

A les aules se’n ha de parlar, però amb cura. Més que parlar dels trastorns en sí, és millor fer promoció dels factors

de protecció, com fomentar l’autoestima, explicar el desenvolupament del cos amb naturalitat, parlar d’uns bons hàbits alimentaris o aprendre a acceptar la diversitat física i cultural. També s’ha d’ensenyar a tenir una mirada critica cap als cànons de bellesa actuals, totalment allunyats de la realitat i de les persones que veiem cada dia al carrer, que no són dones exageradament primes ni homes hipermusculats. S’ha d’ensenyar a ser crítics amb el què ens volen vendre.

A partir de quina edat creus que s’hauria de començar la prevenció amb nens?

Doncs des de preescolar. Començant pel benestar emocional i instaurant unes hàbits de vida saludables. La clau radica en definir les bases emocionals i educatives per evitar que puguin aparèixer els trastorns.

El sector de la moda fomenta aquests trastorns?

El sistema de talles, el model de bellesa, les manipulacions de les fotografies... tot plegat són factors de risc que poden afavorir determinades conductes o generar idees equivocades. El món de la moda promou aquests models de bellesa sense ser conscients de les implicacions que poden tenir. Inconscientment, afavoreixen aquests trastorns. No vol dir que en siguin culpables, però creiem que han de prendre partit amb la part de responsabilitat que els toca.

I el món dels aliments dietètics?

Els productes “miracle”, així com els aliments amb etiquetatge light, natural, o baix en calories... etc., indueixen a confusió i promouen pautes que no són saludables i que dificulten la lluita contra aquests trastorns.

Sembla difícil fer prevenció en aquests sectors.

La indústria alimentària i la indústria de la moda són dos grans monstres que no són generadors directes, però tenen una gran part de responsabilitat.

Quins són els primers símptomes que es detecten en una persona que comença a patir trastorns alimentaris?

Els primers indicadors que alguna cosa no va bé és que la persona modifica la seva manera de menjar, baixa de pes, no acostuma a fer els àpats en companyia i fa activitat física de manera estranya. Però el més important és l’estat anímic. La persona pateix ansietat, depressió i, sobretot, aïllament social. Aquest últim és un dels símptomes més significatius, quan s’aïlla de la família i els amics habituals.

Però alguns d’aquests símptomes es poden confondre amb la mateixa adolescència?

Si, però la diferencia és que en comptes de ser comportaments puntuals, cada vegada van a més i de manera continuada.

En cas que detectis un trastorn en algun amic, què pots fer per ajudar-lo sense allunyar-lo de tu?

El primer de tot és el tracte des de la comprensió, mai des de l’alliçonament, que és la tendència més comú. Preguntar a algú perquè no menja o renyar-lo fa que la persona se senti pressionada i no acostuma a funcionar. Tampoc s’ha de parlar de menjar, sinó que s’ha de parlar de com se sent aquesta persona a nivell emocional, sense jutjar-la. Després, és important animar-la a que demani ajuda a un adult que l’acompanyi al metge.

El tractament que rep cada pacient és el mateix?

El tractament té un protocol, però cada cas és diferent. Els objectius que es persegueixen són principalment 2: establir un hàbit alimentari sa i treballar els aspectes emocionals. Aquest últim és el més important i aquí és on està el focus del problema, no en el menjar. S’ha de treballar l’autoestima, el benestar personal i plantejar els projectes de futur.

Com ho viu l’entorn d’una persona afectada per un trastorn?

De fet, l’assessorament personalitzat de la família i l’entorn proper és un dels serveis que oferim a l’ACAB.

Abans es detectaven els primers símptomes en joves d’entre 12 i 21 anys, ara hi ha nens d’entre 9 i 10 anys que ja comencen a patir trastorns alimentaris

Com és normal, la família pateix, però el seu patiment no ajuda, sinó que confon a l’afectat i el fa sentir pitjor. El que fem amb familiars i amics és informar-los degudament, els hi donem unes pautes a seguir i el suport emocional per entendre i gestionar la situació.

Si tens qualsevol dubte o problema, no dubtis a contactar amb nosaltres