SALUT
“ S’HA D’ENSENYAR A TENIR UNA MIRADA CRÍTICA CAP ALS CÀNONS DE BELLESA ACTUALS, TOTALMENT ALLUNYATS DE LA REALITAT”
L
’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia de Catalunya és una entitat sense afany de lucre que va néixer l’any 1992 impulsada per familiars i especialistes de l’Hospital Clínic de Barcelona que ajuden a les persones afectades per trastorns alimentaris. Sara Bujalance, Directora General de l’associació, ens comenta que són la única ONG de Catalunya que es dedica a la prevenció i lluita contra aquestes malalties. Parlem amb ella per conèixer més a fons quin n’és l’origen i tractament. L’anorèxia i la bulímia són els dos trastorns alimentaris més coneguts, quina diferència hi ha entre un i altre? En realitat, són dues cares del mateix trastorn. Els perfils de les persones que el pateixen són similars: es caracteritzen per la baixa autoestima, pateixen depressió, ansietat i malestar envers el seu cos. La diferència és que amb l’anorèxia, es dóna una restricció severa dels aliments i una baixada de pes important que s’ajunta amb la distorsió de la pròpia imatge corporal, que es sobredimensiona. I la bulímia? En el cas de la bulímia, la persona afectada vol fer el mateix que la anorèxica, refrenar molt la ingesta d’aliments, però fa tot el contrari. Es produeixen situacions d’afartament descontrolades amb una ingesta molt gran d’aliments en un període molt curt de temps. Això li genera ansietat i des-
46 | EXPOJOVE
prés ho compensa fent purgues, com vòmits, exercici o restricció d’aliments. És un cercle viciós, però no té perquè haver pèrdua de pes important. I costa més de detectar? En molts casos sí. Pot passar molt desapercebuda si no hi ha una baixada de pes notable. Estaríem parlant de trastorns que han sorgit al segle XXI? Anorèxia i bulímia són dues malalties que han existit sempre, tot i que fa cosa d’uns 20 anys van començar a augmentar de manera alarmant els casos de persones afectades, fins al punt que ara podríem parlar d’epidèmia. Si abans es detectaven els primers símptomes en joves d’entre 12 i 21 anys, ara hi ha nens d’entre 9 i 10 anys que ja comencen a patir-los. A Catalunya hi ha 28.000 joves d’entre 12 i 24 anys que pateixen un trastorn de tipus alimentari. Són xifres alarmants? Són xifres que no haurien de ser tan elevades. No obstant, cal esmentar que el 70% dels casos es tracta i es recupera, i aquesta dada és positiva. El 25% dels afectats cronifica la malaltia, i hi ha un 5% que no la supera i acaba morint. Aquesta és la pitjor dada: un 5% que representa la taxa de mortalitat més alta dins de l’àmbit dels trastorns mentals. Totes aquestes morts haurien de ser evitables. Amb quines dificultats us trobeu per lluitar contra aquestes malalties?
Encara hi ha la idea mal entesa que a les noies que els passa això s’ho han buscat perquè és producte de la seva vanitat. Un dels fronts més complicats que tenim avui dia és la difusió de cossos excessivament prims i consells sobre alimentació perillosos per a la salut que es pot trobar a internet i, de vegades, als mitjans de comunicació, que confonen a la gent sobre quins són els veritables hàbits saludables. Molta de la informació que trobem a la xarxa no és correcte ni positiva i s’ha de vigilar que provingui de fons contrastades, com el Departament de Salut. Encara és un tema tabú per qui ho pateix? Una mica. No existeix la consciència generalitzada de que es tracta de trastorns mentals greus. Malauradament, encara hi ha la idea mal entesa que a les noies que els passa això s’ho han buscat perquè és producte de la seva vanitat, i res més allunyat de la realitat. Aquesta malaltia no es tria. Se’n parla prou a les aules? A les aules se’n ha de parlar, però amb cura. Més que parlar dels trastorns en sí, és millor fer promoció dels factors
