6 minute read

Entrevista a David Bueno

DAVID BUENO

“ HEM DE DESTERRAR LA POR DE LES AULES I INTRODUIR-HI L’ALEGRIA”

Advertisement

DAVID BUENO ÉS DOCTOR EN BIOLOGIA, PROFESSOR DE GENÈTICA A LA UB I EXPERT EN NEUROCIÈNCIA. LA SEVA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL S’HA DESENVOLUPAT A BARCELONA I OXFORD, HA PUBLICAT DIVERSOS LLIBRES DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I APLICA LA NEUROCIÈNCIA A L’APRENENTATGE EN CADA ETAPA DE LA VIDA DELS ÉSSERS HUMANS. ESTEM EN MANS D’UN EXPERT, AIXÍ QUE ANEM A DESCOBRIR PERQUÈ, TAL COM ELL AFIRMA, LES EMOCIONS TENEN UN PAPER ESSENCIAL EN L’EDUCACIÓ.

Perquè vas decidir especialitzar la teva carrera cap a la neurociència?

Va ser més fruit de la casualitat que d’una decisió meditada. Tenia clar que volia estudiar biologia, a partir d’aquí, em vaig enamorar de la genètica, i després, de la neurociència. El mateix camí m’hi va anar portant.

És cert que naixem amb un número determinat de neurones que després anem perdent?

Naixem amb el 60% de les nostres neurones, en fem de noves fi ns arribar als 4 anys i després ja no se’n fabriquen més. Als 4 anys ja tenim el número total de neurones que ens acompanyaran la resta de la vida. N’anirem perdent de mica en mica, això és inevitable, però l’important és que sempre estem fent connexions noves gràcies a l’aprenentatge de tot el que ens envolta.

Què podem fer per estimular les connexions?

És el mateix que fer esport, l’únic que cal és entrenament. Si volem un cervell resistent i plàstic hem d’entrenar-lo, i tenim mil maneres de fer-ho: llegint, anant al teatre, fent esport, parlant amb la gent, estudiant, fent trencaclosques, escoltant música, tocant un instrument... qualsevol activitat que el faci funcionar.

Creus que la raça humana pot evolucionar per millorar el funcionament del cervell?

Amb l’arribada de l’Homo Sapiens, va haver un canvi cap al pensament abstracte ara fa 40.000-70.000 anys i d’allà no ens hem mogut. L’evolució és molt lenta. Sí que potser s’han donat petits canvis des de llavors, però no es percebran fi ns d’aquí a molts anys.

Ets un expert en neurociència aplicada a l’aprenentatge, de quina manera combines aquests dos àmbits?

Aprenem amb el cervell, per tant, podem veure què és el que motiva al cervell. Així es com descobrim estratègies pedagògiques més útils per a l’ensenyament.

Com quines?

El cervell valora per sobre de tot les emocions. Tot el que s’ensenya ha de tenir components emocionals. Per exemple, una emoció recurrent és la de la por. Espantar als alumnes perquè aprenguin és un mètode comú. L’endemà hi ha un examen i el professor et diu a classe: “Si no estudies, suspendràs”.

I funciona?

Sí. Però el cervell també associa la por als estudis, i a la llarga, la conclusió del cervell és que aprendre fa por. Aquesta emoció dóna resultats a curt termini, però si pensem en l’educació a llarg termini, està associant una emoció negativa als

Als 4 anys ja tenim el número total de neurones que ens acompanyaran la resta de la vida

estudis. Hem de desterrar la por de les aules i introduir-hi l’alegria, entesa no com un riure constant, sinó com l’emoció que transmet confi ança i sorpresa. D’aquesta manera, formes a persones que sempre tindran ganes d’aprendre.

En general, sembla que tots els nens volen aprendre, però a mesura que creixen, en van perdent les ganes.

Durant l’etapa infantil, la motivació per descobrir i saber més sorgeix per sí sola. Tot és nou per als nens i gaudeixen explorant l’entorn. En canvi, els adolescents han d’aprendre a motivar-se sols. Aquesta és la gran diferència.

I com evitem que es desmotivin?

La clau és mantenir la motivació entre l’etapa infantil i l’adolescència, és a dir, entre els 8 i els 12 anys. És aquell moment en que el món ja no és tan ric en sorpreses i se’ls ha de deixar marge per explorar i per no entrar en el que anomenem apagada emocional. Per tal d’evitar-ho, han de ser les persones del seu voltant qui els encomani la motivació a través de les neurones mirall, ja sigui a l’aula, a casa i també dins la societat.

Hi ha joves que, per causes diverses, pateixen una manca d’autoestima que acaba derivant en trastorns alimentaris, com actua el cervell en aquestes situacions?

El nostre cervell fa una reinterpretació constant de la realitat. Això vol dir que no podem percebre mai la realitat objectiva tal com és, perquè tots tenim fi ltres en funció de la nostra experiència prèvia. Les persones que pateixen trastorns alimentaris tenen un nivell d’autoexigència molt elevat en una societat que sobrevalora l’aspecte físic i que idealitza uns cossos que no corresponen gairebé mai als de la vida real. Quan es miren al mirall i sobredimensionen el seu cos, el cervell els està enganyant.

Seguint amb l’educació, què opines del sistema d’ensenyament actual?

Comparat amb el que vaig estudiar jo, és un gran pas endavant, però no és òptim ni molt menys. Hi ha massa carrega d’hores, calen més estones per jugar o perquè els nens triïn el que volen fer. Els nens s’han d’avorrir, en el sentit que hagin d’espavilar-se per trobar què fer. L’avorriment disminueix els nivells d’estrès perquè fa que el temps sigui només teu. És el “lleure lliure”, encara que soni redundant.

I pel que fa als joves?

A secundària, trobo que el currículum està massa carregat de continguts i això no els deixa gaudir de l’aprenentatge.

Exacte, gaudir en comptes de patir!

Sí, més qualitat en el coneixement davant de la quantitat.

Ets un dels ponents inaugurals del cicle Camins d’orientació formativa a Girona, em pots fer 5 cèntims sobre el què diràs?

Faré una refl exió sobre la necessitat de les emocions proactives. Ensenyar utilitzant l’alegria per generar confi ança i sorpresa en els alumnes. També vull parlar de la necessitat de pensar en l’educació no com un repte immediat, sinó com un repte de futur per a persones que tindran 30, 40 i 50 anys i que seguiran formant-se i aprenent sempre.

L’avorriment disminueix els nivells d’estrès perquè fa que el temps sigui només teu

This article is from: