18 - DEBAT - COMLL nº136
No falten metges sinó polítiques a favor de la qualitat
L
a sanitat catalana és molt activa en aquesta era de la post veritat. Repeteix tantes vegades que “manquen metges” que acabem pensant que és cert. No podem admetre aquesta afirmació quan España es troba per sobre la mitjana europea i la dels països desenvolupats en nombre de metges per habitant. Malgrat tot, admeto que a vegades pot semblar que en faltin per les peculiaritats del nostre mercat laboral i per les moltes decisions equivocades que s’han pres en el la gestió dels recursos humans. Quan hi havien més places MIR que graduats de les facultats vam augmentar el nombre d’estudiants. Aquesta decisió va coincidir amb les retallades de la crisi econòmica que obligaven a reduir dràsticament el nombre de places MIR. En definitiva vam aconseguir tenir un excés de graduats i una manca d’especialistes. Quan hi havien poques jubilacions, produíem un excés d’especialistes i ara que ens trobem en un període jubilació massiva, falten metges d’algunes especialitats. En menys de deu anys ens trobarem en la situació inversa. Una vegada tots els “boomers” estiguin retirats, els especialistes MIR acabats de formar hauran d’emigrar perquè no hi haurà feina per a tots ells. Aquest discurs de que “falten metges” ha afavorit l’increment exponencial del nombre facultats de medicina tant púbiques com privades. A Catalunya en
Joan Gené Metge de família, Barcelona tenim vuit, més d ‘una per cada milió d’habitants, no calen masses arguments per assegurar que hem saturat la nostra capacitat formativa. La majoria d’ aquestes decisions equivocades parteixen de l’error de pensar que el mercat laboral mèdic és local i que per tant, hem de formar el nombre de metges i d’especialistes que precisem. Res més lluny de la realitat. El mercat formatiu i laboral és mundial i malauradament la nostra oferta laboral només és atractiva pels metges dels països amb menor nivell de renda. En canvi, els metges i en general tots els sanitaris formats a casa nostra troben més interessants les ofertes laborals dels països més rics, on son més ben tractats i remunerats. Ho mostra el creixent nombre de professionals que demanen el certificat d’ idoneïtat per a poder exercir fora d’Espanya. Tres quartes parts dels titulats que van acreditar en els darrers vint anys el seu títol per establir-se a l’ Europa comunitària son professionals relacionats amb el sector salut. El pic màxim es va produir justament durant els anys més durs de la crisi econòmica. Precisament des d’aquell moment ha caigut a quasi zero el nombre de metges que demanen l’acreditació per l’exercici a Espanya d’un títol ob-
tingut en un altre país de la Unió Europea. És a dir, els espanyols formats a l’estranger no volen tornar. Penso que la idea de que “falten metges” ha estat impulsada per les empreses sanitàries que desitgen mantenir aquesta precarietat laboral dels sanitaris sense fer l’esforç de modernitzar la seva organització. Fins i tot durant la pandèmia preferien contractar il·legalment metges sense títol d’especialista a atreure’ls millorant les condicions laborals i reorganitzant les competències dels diferents professions sanitàries. La solució és molt simple, només cal que les organitzacions universitàries i clíniques s’organitzin per oferir el millor servei als seus clients: estudiants i pacients. Malauradament aquest canvi cultural no es produirà ja que aquestes organitzacions tenen actualment unes prioritats totalment oposades. Les facultats de medicina han de buscar la qualitat més que la quantitat per atreure els millors estudiants a nivell internacional. Aquesta reforma modernitzadora passa per millorar en transparència, democràcia i meritocràcia. Virtuts que també haurien de ser pròpies del nostre sistema sanitari.
