Col·lectiu d’Art

L’art i la festa: el parent pobre

Quan parlo de la festa no em refereixo a la Festa Major. Em refereixo a aquesta mena de disbauxa col·lectiva de l’èxit fàcil, del fenomen viral, del “que guai” superficial, de la poca connexió amb la vida.

Venim d’on venim i estem on estem: quan surt als mitjans alguna notícia sobre art és per deixar constància del preu que s’ha pagat per una determinada obra.

No ens cansarem de dir que l’art no té res a veure amb els diners.

L’art té a veure amb una actitud vital, podria dir sensible. L’art és un llenguatge que ens parla de l’ara i l’aquí, és un llenguatge que conforma i transforma.

El que és car és bo, el que és barat és dolent; això és fals. Menjar una cirera sota un cirerer al juny, no és el mateix que menjar una cirera per Nadal.

Quant estaríem disposats a pagar per “La Font” de Marcel Duchamp?

No volem entendre el valor de denúncia i ruptura que significava aquella obra? El sistema ho degluteix tot, inclòs, la nostra capacitat de ser crítics. Ens vol alienats, com un ramat, obedients i cecs, obedients i callats, i sobretot distrets, molt distrets...

Tampoc és nou: és l’evolució del pa i circ dels Romans.

En aquest marc, per què serveix l’art?

Quin sentit té l’esforç dels artistes quan les institucions culturals públiques, fan el joc al sistema, confonent art amb espectacle?

L’art no és espectacle, el teatre, la dansa, el circ, la música, la literatura, la poesia... No, no son espectacle. Són la nostra presència inevitable, el coixí de mal seure, el mirall on es poden veure, també, les nostres misèries tant personals com col·lectives.

L’art no està de festa, en aquesta situació, no pot estar de festa.

Pep Busquet