Lâart i la festa: el parent pobre
Quan parlo de la festa no em refereixo a la Festa Major. Em refereixo a aquesta mena de disbauxa col·lectiva de lâĂšxit fĂ cil, del fenomen viral, del âque guaiâ superficial, de la poca connexiĂł amb la vida. Venim dâon venim i estem on estem: quan surt als mitjans alguna notĂcia sobre art Ă©s per deixar constĂ ncia del preu que sâha pagat per una determinada obra. No ens cansarem de dir que lâart no tĂ© res a veure amb els diners.
COLâąLABORACIONS SALUTACIĂ
Lâart tĂ© a veure amb una actitud vital, podria dir sensible. Lâart Ă©s un llenguatge que ens parla de lâara i lâaquĂ, Ă©s un llenguatge que conforma i transforma. El que Ă©s car Ă©s bo, el que Ă©s barat Ă©s dolent; aixĂČ Ă©s fals. Menjar una cirera sota un cirerer al juny, no Ă©s el mateix que menjar una cirera per Nadal.
El sistema ho degluteix tot, inclĂČs, la nostra capacitat de ser crĂtics. Ens vol alienats, com un ramat, obedients i cecs, obedients i callats, i sobretot distrets, molt distrets... Tampoc Ă©s nou: Ă©s lâevoluciĂł del pa i circ dels Romans. En aquest marc, per quĂš serveix lâart? Quin sentit tĂ© lâesforç dels artistes quan les institucions culturals pĂșbliques, fan el joc al sistema, confonent art amb espectacle? Lâart no Ă©s espectacle, el teatre, la dansa, el circ, la mĂșsica, la literatura, la poesia... No, no son espectacle. SĂłn la nostra presĂšncia inevitable, el coixĂ de mal seure, el mirall on es poden veure, tambĂ©, les nostres misĂšries tant personals com col·lectives. Lâart no estĂ de festa, en aquesta situaciĂł, no pot estar de festa.
Quant estarĂem disposats a pagar per âLa Fontâ de Marcel Duchamp? No volem entendre el valor de denĂșncia i ruptura que significava aquella obra? 40
Pep Busquet