Entrevista a la Pendonista del Penó de la Minerva, Corpus 2018

PENDONISTA DEL PENÓ DE LA MINERVA, CORPUS 2018

Entrevista a Vinyet Caballé Artigas

PER ALBA LÓPEZ

Com va rebre la notícia? Van pi-

car-me al timbre de casa i quan vaig obrir em vaig trobar a l’Angelina Salesas, presidenta de la Comissió del Corpus, i a la Rosa Tubau, regidora de Cultura de l’Ajuntament, a l’altra banda de la porta.

No hi va haver dubte sobre què

venien a fer... (riu) A més, portaven un ram de clavells, que em van regalar. Jo els vaig dir: “Us heu equivocat, no és el meu sant...!”

Però no hi havia escapatòria...

Em van parar una trampa. Perquè, a més, els meus fills ja sabien que vindrien a demanar-m’ho, i estaven tots a casa, amb la meva néta i el meu nét.

La seva família n’era còmplice?

Ells ja ho sabien des de feia dies, i havien fet apostes i tot sobre la meva resposta, sobre si diria que sí o que no! Després, quan ja van entrar l’Angelina i la Rosa a casa, em van animar perquè digués que sí.

No ho tenia clar? Em va fer il·lusió perquè és un reconeixement, però a la vegada em fa vergonya...

Per què? Perquè has d’anar pel carrer, a la processó, i anar-te trobant a la gent. Em vaig posar vermella llavors i em poso vermella ara una altra vegada només de pensar-hi!

L’han fet pendonista per la seva llarga vinculació amb el Corpus. Des de quan hi participa?

Els meus primers records del Corpus són al carrer Major, on vivia la meva tia. Devia tenir dotze o catorze anys, o potser abans i tot. I ara en tinc 72.

Com ho feien llavors? Recordo que

ben bé un mes abans, a les nits, després de sopar, sortíem al carrer, com es feia abans, a la fresca en deien, i allà anàvem tallant.

Quines flors s’utilitzaven? Recor-

do que tallàvem xiprer, ben petitet, ben petitet, com la gespa d’ara. I també, els últims dies, ens portaven la flor de Sant Joan, a la que li havíem de tallar les cues.

Però on més temps ha participat al Corpus ha estat al carrer

Santiago Rusiñol. Sí, des de que va començar a passar la processó pel carrer, cap a l’any 78 o 79. El primer any es va fer una cosa petita, davant l’hotel, i al següent any ja vam decidir fer catifa a tot el carrer.

Com van ser aquells primers

anys? Uf! (riu) Recordo que havíem d’anar de casa en casa demanant diners als veïns.

Per què? Per encarregar més flor, perquè aleshores Turisme donava uns diners i prou, i com que és un carrer llarg i ample, no ens arribava.

Un carrer ample necessita també més mans per treballar... Sí,

però no és un carrer en què els veïns participin molt. Hi participen els quatre de sempre, però la resta no gaire. De fet, sempre ens han de venir a ajudar gent d’altres carrers.

Com és?

El mateix diumenge, quan la gent va acabant els altres carrers, van venint a ajudar-nos per acabar. Sempre ens diuen: “No acabareu a temps...!” Però sempre hem acabat abans de la una.

VINYET CABALLÉ

Vinyet Caballé confeccionant la catifa del carrer Santiago Rusiñol a mitjans dels 80 i l’any 2015 respectivament. Col·lecció personal de Vinyet Caballé.

Ha canviat molt la forma de fer les catifes en aquest temps? Sí,

per sort. Al principi feien el dibuix a ull, directament sobre el carrer mateix. Després, fèiem les plantilles en paper d’embalar i, perquè aguantessin, les havíem de folrar amb cinta. Ens hi passàvem dies només amb les plantilles...!

Ara ja no ho fan així? No, des de

l’any passat, les noies del carrer que ara se n’encarreguen, ens fan les plantilles directament amb un plàstic, i ens estalviem tota aquesta feina.

La feina de la flor, però, conti-

nua. Sí, dies abans hem de rebre les caixes, endreçar-les, estendre la gespa que ens porten, perquè no faci pudor...

I després fer les catifes. Sortim el

dissabte a la tarda i ja comencem a tallar, a desfullar els clavells i fins que acabem. Aquella nit, a partir de les deu o les onze, ens prenen el relleu i es dibuixa el carrer, i les que hem estat tallant flor anem a dormir.

Per agafar forces pel dia gros. El

diumenge al matí, a les vuit, ja hi som. A primera hora som pocs, però després es van sumant alguns veïns, i també gent d’altres carrers o gent que passa per allà.

És una feina dura? És feina, però és maco perquè aquest dia vius una mica el que hi havia abans a Sitges, quan els veïns sortien a la fresca, fora de les cases, i xerraven entre ells.

És un moment de fer comunitat?

És una estona que tenim, cada any, per trobar-nos amb els veïns, per xerrar...

Què té d’especial, per vostè, el

Corpus? M’agrada perquè és una tradició que s’ha pogut mantenir perquè la gent hi ha participat. Hem de reivindicar la festa, perquè durant uns anys va semblar que estava una mica aturada. Per sort, ara s’ha revifat molt!